Issuu on Google+

nº 123 maig 2013 - donatiu 2 euros Editorial pàg 3 Pàgines centrals: pàg 12-14 Hi ha un deute legítim i un altre d'il·legítim? Auditoria vs no pagament Economia: pàg 4-5 El robatori de les preferents es legalitza Política: pàg 6-7 Catalunya: trobada de las CAV i Dubtes sobre el projecte Constituent de Forcades-Oliveres

Sindical: pàg 8-11 Somonte, vaga ensenyament, transport per carretera, mitjans comunicació en lluita p àg 14-15 Revolució serà feminista... pà Solidaritat i anti-feixisme pàg 4 i 15-16 Judici joves 29M, Yolanda Internacional: pàg 17-24 Portugal, Foro Social Mundial, Tunisia, Bangla Desh Suplement: Campanya solidaritat amb revolució siriana

Per econstr ucció de la IV Inter nacional econstrucció Internacional Per la la rreconstr rn Lluita Internacionalista 124, maig 2013

1


CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

Searching for Sugar Man, del director suec Malik Bendjelloul. Un documental sobre música, i no us espanteu: us encantarà. Els vuitanta-cinc minuts que dura us passaran volant. Com el seu títol indica “A la recerca de Sugar Man” el film conta totes les passes que fan dos sud-africans per localitzar un cantant misteriós que respon al nom de Rodríguez i del qual ningú no en sap res. Per què justament dos sud-africans? Doncs perquè l’àlbum Cold Fact d’aquest cantant (que ningú mai no havia vist a Sud-àfrica, i de qui circulava la història que s’havia suïcidat durant un concert), es va convertir en un himne de la lluita anti-apartheid: les lletres de les cançons les coneixia tothom, la seva música va formar part de la revolta contra la segregació. L’èxit va ser tan gran que algunes cançons van ser prohibides. Aquesta increïble recerca la van començar a meitat dels anys 90 del passat segle, amb la intenció de recompondre la vida de Rodríguez i poder explicar d’on era, per què només havia fet dos àlbums i per què s’havia suïcidat. Una mena d’homenatge al seu heroi, una icona de la llibertat. I resulta que al final de la seva recerca hi van trobar viu Sixto Rodríguez: un personatge especial, magnífic com la seva música, potent i humil. Aquest nordamericà va néixer a Detroit el 1942, és d'ascendència xicana, i als anys seixanta va ser descobert en un bar per dos productors: va gravar dos discos, va fer alguns concerts i va caure en l'oblit. Va tirar endavant com a treballador de la construcció.

I l’any 1998 va fer sis concerts a Sud-àfrica! Tenia 56 anys. No, no us hem espatllat el visionat del documental en descobrir-ne una part per a engrescar-vos a veure la pel·lícula (ens reservem molt detalls genials perquè us resultin una sorpresa). Perquè és la narració d’aquesta recerca emocional i vital el que funciona com un rellotge: la dosificació de la informació que es va ajuntant per muntar un puzle, la barreja d’entrevistes, imatges d’arxiu i recreacions, van creant expectació. El misteri inicial es va resolent, però l’aparició real de Rodríguez no desfà la perplexitat sinó tot el contrari, afegeix més ganes de voler conèixer algú tan particular. I de fons, sempre la seva música i les seves lletres, profètiques i visionàries, modernes, poètiques i valentes. Quan ja ha travessat la frontera dels 70 anys, Rodríguez actuarà a Barcelona aquest mes de maig en el festival Primavera Sound, però això és una altra història, i ja no forma part del documental.

2

2

Lluita Internacionalista 124, maig 2013


marc europeu que segueix enfonsant-se. Grècia just ha aprovat un nou paquet de mesures amb l'acomiadament de 15.000 funcionaris més i Portugal acomiadarà a 25.000 treballadors públics, entre altres mesures de retallada. Rajoy prepara una nova bateria de mesures contra els treballadors a canvi de la flexibilització del dèficit permès: de moment es coneix una dura retallada a les pensions que podrien veure's reduïdes fins en un 47%... i ja s'aixequen veus dins del seu partit, com Esperanza Aguirre, que l’acusa de debilitat i s'ofereix per destruir el sector públic amb mà de ferro. L'efecte de la crisi es desplaça a l'àmbit polític, no només del Govern (Bárcenas, divisions internes...) sinó que afecta de ple i per primera vegada durant la transició a la Monarquia, que apareix com un dels problemes en l’enquesta del CIS. Un lloc específic en la crisi política correspon a Catalunya, amb un Govern incapaç d'aprovar els Pressupostos per aquest any. La duresa de la retallada que exigeix el Govern central és ara de 3.800 milions d'euros, una xifra que, acumulada a les fortes retallades d'anys anteriors, amenaça amb més de 10.000 acomiadaments en la administració i dilapidar la sanitat i l'educació pública. Aquesta situació pot precipitar en breu unes eleccions anticipades. La sortida des del punt dels interessos dels treballadors/ es a aquesta situació passa d'una banda per reactivar la mobilització. No hi ha un altre camí que la coordinació de les empreses en lluita contra els acomiadaments, també amb les previstes en el sector de la sanitat i l'educació. Cal exigir a CCOO i UGT que s'acabin les treves i les amenaces per passar a l'acció: no a un pacte social, vaga general. Aturar els acomiadaments, parar les retallades exigeix un canvi dràstic de la política, no pagar el deute i nacionalitzar la banca per posar tots els recursos a la creació d'ocupació pública i defensar salaris i pensions. Però això solament serà possible que enfrontant la política de les direccions de CCOO i UGT, agrupant corrents d'esquerra sindical en aquests sindicats, acabant amb tot sectarisme des de la CGT i el sindicalisme alternatiu, recuperant el pes d'assemblees i dels comitès elegits democràticament. Però la sortida a la crisi té també una forta component política. Una vegada més cridem a Sortu, a CUT-BAI, a la CUP , a totes les forces que vàrem impulsar Iniciativa Internacionalista, a les que representen l'esquerra anticapitalista i a nombroses expressions alternatives municipalistes a engegar un reagrupament de forces amb dues clares referències: ruptura amb el capitalisme i l'estat de la Monarquia, per una sortida dels treballadors i respectuosa amb el drets d'autodeterminació dels pobles. 07/05/13 Lluita Internacionalista 124, maig 2013

EDITORIAL

L

es manifestacions del 1r de maig han estat massives en tot l'estat espanyol, amb presència d’un gran nombre de pancartes d’empreses en lluita contra els acomiadaments i la degradació de les condicions de treball. Malgrat el paper jugat per les direccions de CCOO i UGT paralitzant tota resposta, aquests dos sindicats segueixen sent els referents de classe, agrupant en les manifestacions que ells van convocar a la gran majoria de treballadors. Manifestacions més combatives, més compactes, però què ens proposen Toxo i Méndez davant aquesta situació? Amenacen una vegada més al Govern amb mobilitzacions i li demanen un gran pacte per l'ocupació, un gran pacte entre tots Govern, partits, patronal, sindicats... Tot recorda als malaurats Pactes de la Moncloa. Però el govern respost clar i categòricament que seguirà amb la mateixa política econòmica i ja prepara una nova bateria de mesures per enfonsar encara més les condicions de vida de la classe treballadora. La pregunta obligada és la següent: a què esperen per llençar aquestes mobilitzacions per detenir una política econòmica que ens enfonsa en la misèria? Més de 6'2 milions d'aturats oficials, que augmentaran aviat per la multiplicació d’expedients de regulació d'ocupació. El nou allau d'acomiadaments afecta ara a les empreses petites i mitjanes; menys visibles i més disperses al territori. Sense una política de coordinació d'empreses en lluita i una campanya per unir les lluites, els treballadors ho tenen més difícil per resistir. Segons dades de CCOO a Catalunya, si en el 2012 hi havia 19.000 treballadors afectats per ERES temporals; ara en són 49.000, que el mateix informe reconeix com a candidats a l'acomiadament. L'Estat espanyol i Portugal són els únics estats de la Unió Europea en els que els salaris cauen mentre pugen els beneficis, segons un estudi recent de la UGT. En aquests quatre anys de crisis els salaris han perdut 5'2 punts respecte el PIB mentre que els beneficis empresarials guanyaven 3 punts, superant d'aquesta forma i per primera vegada les rendes del capital a les del treball en el repartiment de la riquesa creada. Aquesta tendència s’ha incrementat els dos últims anys amb la Reforma Laboral. Això evidencia que la crisi està sent utilitzada per la patronal per augmentar l'extracció de plusvàlua dels seus treballadors/es, una bona part amb la destrucció de llocs de treball, caiguda de salaris i augment de ritmes i jornada. A més, al juliol, els salaris de milions de treballadors estan amenaçats per la pèrdua de convenis en vèncer el termini per a la seva renovació, en aplicació de la reforma laboral. L'economia segueix en caiguda continuada, en recessió. El Govern ha revisat a la baixa les previsions econòmiques, caiguda del PIB i de l'ocupació, en un

Cal exigir a CCOO i UGT que s'acabin les treves i les amenaces per passar a l'acció: no a un pacte social, vaga general... por- un canvi dràstic de la política: no pagar el deute i nacionalitzar la banca per posar tots els recursos a la creació d'ocupació pública i defensar salaris i pensions.

3


SOLIDARITAT

Judicis contra tres joves per par ticipar en la vaga general del participar 29M 2013 Arrel de la vaga general del 29 M, a Barcelona es van produir un centenar de detencions i ara ja han començat els primers judicis. El primer judici s’ha fet a Tarragona i els acusats han estat absolts. El proper judici es farà Barcelona i afectarà a tres joves del barri del Clot. Aquest judici i el procediment previ mostra l’arbitrarietat amb la qual s’ha instruït el sumari. Aquest tres joves estan acusats de moure containers d’escombraries per tallar la circulació del carrer Aragó, en un moment en el que no havien cotxes circulant a causa de la mateixa vaga. Un dels detinguts va estar 40 dies a la presó per prevenir que no participés als suposats incidents d’un partit BarçaEspanyol i a la suposada manifestació mundial i violenta que s’havia de produir a Barcelona, segons el Conseller d’Interior de l’època Sr. Puig, durant la reunió del Banc Mundial (manifestació violenta que només va existir a la imaginació del Conseller). Se’ls demana 7 anys de presó acusats de desordres públics, danys a mobiliari urbà i posar en perill la seguretat vial. Amb altres situacions similars, tot ha quedat en un judici de faltes. A més, la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona s’han presentat com a acusacions particulars. Per comparar cal saber que ni la Generalitat de Catalunya ni l’Ajuntament de Barcelona s’han presentat com a acusacions particulars al cas Millet. I suposem que l’Ajuntament de Barcelona no es presenta com a acusació particular a tots els accidents de trànsit que es produeixen a Barcelona i que posen en perill la seguretat vial. A més, la causa arriba a judici només un any després dels suposats fets i els processos dels següents acusats aniran produintse poc a poc. L’estat no vol enfrontar-se a un macro-judici a tots els acusats ja que gairebé tots estan acusats dels mateixos fets. Ens trobem clarament davant d’un despropòsit judicial que pretén criminalitzar i reprimir les manifestacions que es produeixen contra les polítiques d’ajustaments i de retallades dels governs d’Artur Mas i Mariano Rajoy. Són judicis polítics i com a tals han de ser denunciats. La duresa de les penes demanades i la participació de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona mostren que totes les institucions, governades per CIU, es posen al costat de l’Estat central per reprimir i per defensar la mateixa política econòmica. Aquest primer judici a Barcelona donarà la pauta del següents. Hem de ser solidaris amb els joves del Clot per defensar els drets de tots els detinguts. SOLIDARIT AT AMB ELS DETINGUTS DEL 29-M SOLIDARITA MANIFEST ACIÓ: DISSABTE DIA 1 DE JUNY A LES 17 H A MANIFESTACIÓ: LA PLAÇA DEL MERCA T (EL CLOT) MERCAT CONCENTRACIÓ: 5 DE JUNY A LES 10 H. A LA CIUT AT CIUTA DE LA JUSTÍCIA

Andreu Pagès https://www.facebook.com/ni7ni1nimignicap http://solidaritat29m.noblogs.org/ 4

4

Lluita Internacionalista 124, maig 2013

Guindos, Nar cís Ser ra, Narcís Serra, van perpetrar una estafa

El robatori de En el 2009, dos anys després d'haver detonat la crisi a l'agost del 2007 a EEUU amb les hipoteques subprime (una altra estafa), a l'estat espanyol s'incrementa la venda de “participacions preferents”i “deute subordinat” en les oficines bancàries, sobretot a les Caixes, que havia començat al 2002. Els governs d'Aznar van iniciar la bombolla immobiliària i Zapatero havia aconseguit la seva segona legislatura amb Solbes com a mascaró de proa, negant la crisi en la campanya electoral de març del 2008. Amb això, Solbes i Zapatero permeten que la banca escuri les restes de la bombolla immobiliària i es preparen per a la crisi i les fallides de les caixes i bancs que venen a continuació. 22 caixes i bancs van comercialitzar preferents i deute subordinat entre el 2002 i el 2011, afectant a centenars de milers de famílies (unes fonts diuen 300.000 i altres 700.000) i sumant entre 10.000 i 30.000 milions d’euros. L'estafa massiva va consistir en vendre com a dipòsits a termini fix (amb rendiments que en alguns casos arribaven al 7%), el que en el cas de les preferents eren accions, per tant el capital no estava garantit, ni tampoc la liquiditat, doncs per aconseguir els diners (o una part) s'havia de vendre en un mercat que va desaparèixer. El Fons de garantia de dipòsits no les garanteix. En el cas del deute subordinat, també amb elevades taxes de rendiment, sense garantia del capital del Fons de dipòsits i també amb un mercat secundari inexistent. La persona presta al banc i assumeix el risc. Si el banc fa fallida, en la liquidació, aquest deute va darrera dels altres a l'hora de cobrar. A més de l'estafa de vendre com a dipòsits el que eren accions i bons, la segona gran ocultació era que les caixes i bancs espanyols ja estaven en fallida en aquells moments i que “invertir” en ells era ruïnós. Bankia va passar d'admetre uns beneficis de 300 milions al 2011 a absorbir un rescat de 24.000 milions.


les preferents es legalitza Les entitats que van comercialitzar preferents, excepte error o omissió, van ser: Bankia (formada per Caixa Madrid, Bancaixa, La Caixa de Canàries, Caixa Laietana i les Caixes d'Àvila, Segòvia i Rioja, ara del FROB), Caixa Catalunya (ara del FROB), Caixa Galícia (ara del FROB), La Caixa, CAM, Caixa Cívica, Caixa Penedès, BBVA, Banc de València, Banc Santander, Caixa Cantàbria, UNNIM (Caixa Manlleu, Caixa Sabadell i Caixa Terrassa, ara del BBVA), Caixanova, Banc Espirito Santo, Bankinter, Banc Popular, Caixa Insular. Per les seves dimensions, es tracta d'una estafa massiva i sistemàtica, en la qual a part de milers de directors d'oficines, estan implicats centenars de directius de les Caixes i Bancs, de la CNMV (Comissió de control del mercat de valors), Banc d'Espanya, i dels ministeris implicats (Economia) i auditores privades (del 2006 al 2008, Luis de Guindos va ser president de Lehman Brothers per Espanya i Portugal i va comercialitzar preferents, al 2009 va fitxar per Price Waterhouse Coopers com a responsable de la direcció financera i va auditar favorablement a Caixa Galícia Preferents SA). En les cúpules de les caixes hi havia dirigents de partits, del PP en el cas

de Caja Madrid i Bankia i del PSCPSOE en el cas de Caixa Catalunya. A mitjans d'abril, el FROB (l'estat) va generar els criteris per a legalitzar l'estafa en línia amb els criteris esmenats per la UE (veure notes del FROB en els enllaços), per a les entitats que van ser “nacionalitzades”, socialitzant les pèrdues: Bankia, Caixa Catalunya i Caixa Galícia. L’objectiu dels criteris és no admetre que el conjunt de l'operació va ser ideada i organitzada per robar a unes desenes de milers de milions de la classe treballadora i petita burgesia, amb l’objectiu final de rescatar caixes i bancs. 10.000 o 30.000 milions a afegir als 200.000 milions gastats fins ara en els rescats a la banca (enllaços). El FROB segueix amb la ficció que no va haver delicte general, massiu, sistemàtic i organitzat, i tracta a les víctimes com a inversors que han tingut la mala sort d'invertir en caixes en fallida i admet que en alguns casos no se li va explicar al client els riscos que estava signant. Si ho he entès be, les víctimes d'aquestes tres ex-caixes en fallida poden sol•licitar un arbitratge (decisió administrativa, es renuncia a anar a judici), i poden conèixer prèviament el resultat probable doncs una consultora a sou del banc classificarà el cas abans de l'arbitratge pròpiament dit, amb el que pre-anunciarà el

resultat. L'altra opció és anar a judici. El que farà el FROB, tret que l'arbitratge o el judici indiqui el contrari, és fer una “quitança” als diners que va invertir la víctima de l'estafa d'entre el 20 i el 70%. El que resti es passarà a accions amb un recàrrec en el preu per definir i la persona haurà de vendre aquestes accions, que previsiblement hauran baixat. En els diaris s'especula que en molts casos es perdrà el 80-90% dels diners.

ECONOMIA

Fer nández Or dóñez i d' altr es Fernández Ordóñez d'altr altres massiva i sistemàtica.

El capitalisme comença a mostrar el seu veritable rostre. A l'endeutament per a tota la vida, els desnonaments, els acomiadaments, les retallades en sanitat, ensenyament, serveis socials, pensions, atur, les retallades salarials, els impostos que paguem els treballadors i treballadores i que no paguen les grans empreses ni les grans fortunes, entre els paradisos fiscals i les SICAV, es contraposen els 200.000 milions de rescat a la banca (i que no ha acabat). La burgesia va idear, organitzar i dur a terme el robatori de les preferents i és a la que cal castigar i expropiar per tal de tenir una economia al servei de les necessitats de la majoria, no una economia que ens ofegui a la majoria. No paguem el deute públic. Nacionalització de la banca sense indemnització. Expropiació de les empreses i dels integrants de la burgesia culpables de l’organització del robatori de les preferents. Fora aquest govern. Fora la monarquia. Per un govern dels treballadors i treballadores.

Víctor Messeguer Nota: la cita en els enllaços http://is.gd/YdcCjK no implica avalar la línia de l'autor/a o la web. Lluita Internacionalista 124, maig 2013

5


Catalunya

Catalunya

Més de 180 persones a la reunió convocada per les CAV a Ripollet

Dubtes so de l'Arcadi

El passat dissabte 6 d'abril les CAV, La Trobada de Nou Barris, la Gent de Gramenet i l'Alternativa d'Esquerres de Cornellà, convocaven una trobada amb la voluntat de contribuir a enfortir els lligams i la col•laboració entre diferents lluites i col•lectius. Més de 180 persones inscrites hi van participar, procedents de moltes experiències diverses de lluita municipal, però també altres entitats preocupades per temes sectorials, com la vivenda, el medi ambient o l’esquerra política anticapitalista (Revolta, Lluita Internacionalista). Els debats, àgils i ben organitzats, van recórrer temes com la lluita econòmica, els drets nacionals, la democràcia, i com seguir amb la coordinació. Destacar per la seva importància, el fet que es va prendre la decisió de donar continuïtat a la trobada, fixant com a propera data el 18 de maig i començant a concretar temes en els quals és possible aquesta confluència.

econòmics o polítics, com també les tenim nosaltres amb unes i altres, però tothom sabem que el que més els separa és la definició independentista. És evident que un acord, per tal que sigui durador, s'ha de fer sobre posicions fermes i no ha de demanar renúncies a ningú. L'acord evident ha de ser el respecte al dret d'autodeterminació del poble català, i aquesta lluita permet un camí, probablement més llarg del que molts creuen. I aquest acord de front ha de permetre que la CUP segueixi lluitant per la independència, o que qui no es senti independentista segueixi podent-ho dir. Aquesta ha estat una lluita des de fa anys per part de Lluita Internacionalista, així com molts altres companys que creuen que, o construïm una alternativa des de l'esquerra seriosament compromesa amb la defensa dels drets nacionals i anticapitalista, o la crisi del sistema que arrossega a la vegada una forta deriva centralista, acabarà destrossant ràpidament molts anys de lluita de treballadors/es i pobles.

Un dels temes que va sortir en el debat era el possible treball en comú amb la CUPAE. De fet, hi havia companyes/s de diverses CUP i altres que, sense ser-ho, havíem estat presents un mes abans a l'assemblea nacional de la CUP a Olot. Les CAV, juntament amb els altres convocants tenen una presència significativa al cinturó industrial de Barcelona, lloc on les CUP presenten major debilitat. A les darreres eleccions s'ha vist que els bons resultats de la CUP a localitats com Badia o Cerdanyola, tenen molt a veure amb el suport i la simpatia que han rebut les CAV corresponents. El pes específic de la component ”AE” a la CUP-AE ve donat, més que per l'aportació que podem donar En Lluita i Lluita Internacionalista, per expressar la voluntat d'obrir-se a una realitat anticapitalista que pot no ser directament independentista. Aquest, creiem, és l'espai de les CAV, AE de Cornellà, trobada de 9 Barris o les organitzacions de l'esquerra revolucionària.

És urgent posar en contacte aquestes dues realitats, la de la CAV i més des del passat dissabte 6 i la de la CUP-AE, per avançar en la construcció d'un referent polític. Un referent polític (més enllà d'una proposta electoral) s'ha de conduir a la lluita. Els propers pressupostos de la Generalitat de Catalunya han de permetre demostrar que aquesta unitat és possible i necessària. Si CiU -amb l'ajuda d'ERC o sense- tira endavant la retallada de 3.500 o 4.000 milions, patirem un terrible retrocés com a poble i com a classe treballadora: acomiadaments, privatitzacions, retallades a salut, educació i empobriment general. La retallada de que parlen és la suma dels durs precedents i només cal veure com en altres països com Grècia o Portugal, provoquen estralls en el conjunt de l'economia del país. Aquest cop no podem fallar, de ben segur en aquesta expressió política si sumaran molts altres sindicalistes i moviments socials.

Entre les CAV i les CUP poden haver diferències programàtiques en temes 6 Lluita Internacionalista 124, maig 2013 6

Josep Lluís del Alcázar

Amb una publicitat que no n’ha tingut cap altre de les iniciatives d'esquerres fins al dia d'avui, l'Arcadi i la Teresa van presentar, amb tota mena de detalls, el seu procés constituent. La Teresa demanava “només” 100.000 adhesions pel dia de S. Jordi. "Cap a un procés constituent?" Aquesta era la pregunta que es plantejava en el debat organitzat per la Fundació d'IC Nous Horitzonts el passat 4 d'abril amb destacats dirigents d'IC, l'exdirigent d'ERC, Ignasi Llorente; el líder del corrent Avancem del PSC, Joan Ignasi Elena; el cap de files d'EUiA, Joan Josep Nuet, és a dir, l'esquerra dels governs tripartits. Pocs dies després, la pregunta tenia resposta amb la iniciativa de l'Arcadi i la Teresa. Ràpidament Joan Herrera, figura pública d'IC, hi declara la simpatia. Un dels principals objectius diu el manifest de l'Arcadi i la Forcades és “articular una candidatura el més àmplia possible per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya”. Com a mínim, sorprèn. Hem passat dècades en les quals les candidatures de sempre eren les úniques a obtenir escons al parlament i ara que surt amb força la CUP-AE, ara cal impulsar-ne una altre? Nosaltres diríem lògicament que el que cal és potenciar aquest front existent obrint-lo a altres col•lectius. I si v e n e n l ' A rc a d i i l a Te re s a a aquesta confluència, benvinguts. Però com sempre, és decisiu dir quins són els objectius de la unitat per respondre definitivament a la pregunta inicial. La resposta és senzilla. Es tracte de trencar amb el capitalisme, terme que no es


menciona en cap moment en el manifest, o de cercar una impossible humanització del sistema? Es tracte de potenciar una unió de forces per posar-les al servei de la lluita per aturar els desnonaments, les retallades i els propers pressupostos, o d'un projecte electoral? Si del que es tracte és de fer una coalició essencialment electoral per acceptar la política “del possibilisme dins el sistema i el regim” que IC/EuiA van fer dins el tripartit, la de Saura amb el Mossos, o els acords sobre privatitzacions de la gestió del sistema sanitari o dels principals eixos de la LEC... La resposta és que aquesta unitat, no gràcies. No cal anar gaire enrere per exemplificar el que estem parlant, Josep Vendrell d'IC-EuiA, el 13 de març, en la interpel•lació al G ov e rn so b re l ' e sta bi l i ta t pressupostària i el deute (tram. 300-00015/10), deixa ben clara la seva postura en relació a la qüestió del deute, dirigint-se al Conseller Mas Culell: “Si vostè m’ha escoltat bé jo no he dit: «No

pagui.» Jo li he dit: «És necessari en aquests moments renegociar, plantejar la renegociació, amb les entitats financeres.». Nosaltres sí diríem “no pagui” el deute perquè primer són les necessitats de les pe rson e s d'aq uest p aís, els salaris, la vivenda, la sanitat i l'educació. Si la resposta als problemes i aclariments proposats no és clara, permeteu que podem pensar que, més enllà de la voluntat de l'Arcadi o la Teresa, puguem ser davant un intent d'avortar un procés real de construcció d'una alternativa política al sistema capitalista i al regim monàrquic que es ve gestant a les CUP-AE, a les C AV, a l'esquerra revolucionària i a tants moviments, treballadors i joves que la veuen necessària. Més aviat estaríem davant la recol•locació d'IC per fer l'abraçada de l'os als intents de construcció que surten a la seva esquerra. Per això sembla, com a mínim, poc prudent que organitzacions de l'esquerra revolucionària com Revolta hi donin tot el suport.

En poc temps també veurem si efectivament estem davant la voluntat de construir una àmplia unitat per la lluita o no. Es discuteixen els pressupostos amb un pagament del deute que es va menjant les finances i s'anuncien retallades històriques (més de 4.000 milions, la mateixa xifra que ha de retallar el nostre veí Portugal que ha estat “rescatat”). Aleshores haurem de veure si del que es tracte és d'acceptar la “renegociació” amb les entitats financeres o de demanar que s'aturi el pagament a aquestes entitats per fer front a l'atur i al finançament dels serveis públics. Si del que es tracta és de preparar la mobilització al carrer o d'anar preparant una candidatura.

POLÍTICA

obr e el procés constituent Oliveres i Teresa Forcades

Aquest article pretén alertar però no està escrit amb ànims d’especular. El pas imprescindible és avençar en la confluència de les 700 persones que omplien el Palau d'Esport d'Olot el passat 17 de març a l'assemblea de la CUP amb les 180 convocades per les CAV i altres entitats el passat 6 a Ripollet. Les dues reunions pretenien la construcció d'un referent polític. En els d eb ats hi havien no mb ro so s punts de coincidència, punts suficients per avençar plegats, també discussions importants i desacords que caldrà discutir en el futur. Aturar uns pressupostos que amenacen acomiadaments massius, privatitzacions, retallades a sanitat i educació pública... és una tasca que ha d'apropar-nos.

Josep Lluis del Alcázar

Lluita Internacionalista 124, maig 2013

7


SINDICAL

Somonte.

"No volem la propietat... volem col•lectivitzar la terra" Del 21 al 27 d'abril, Javier Ballesteros, del SOC-SAT i jornaler en l'ocupació de Somonte, va visitar Catalunya. La gira tenia la intenció d'ajudar a reconstruir una solidaritat que avui ells precisen però que en altres moments poden necessitar els i les treballadores d'aquí. La concreció de la mateixa i la proposta de campanya per resoldre la seva necessitat pràctica actual d'una furgoneta per poder treure la collita, va néixer de la visita a Somonte dels nostres companys el mes anterior. La realització de la gira va ser una mostra de treball unitari, de classe, que va recórrer des de la SEAT a les dues universitats públiques (UB i UAB), escoles d'adults -com El Carmel a Barcelona o la de Girona-, xerrades a Vilanova, St. Pere de Ribes, Barcelona, Viladecans, El Prat, Barberà,... fins a reunir més de 500 persones en la setmana gràcies al treball conjunt d'un important nombre d'organitzacions que es van comprometre amb la campanya per mitjà de xerrades o amb diners (IAC, COBAS, UM-9, Endavant, CGT -UB, SEAT, Ensenyament...-, Assemblees Populars, propostes alternatives com els Horts Urbans... i per descomptat Lluita Internacionalista). Si serem o no capaços d'aconseguir la furgoneta, està per veure, però el valor de la gira com a pas i punt de fusió i solidaritat obrera està més que aconseguit. Durant la mateixa, vam entrevistar a Javier. LI.- Com vau arribar a ocupar i fer produir les terres de Somonte? JB. JB.- Amb el SAT ja havíem fet moltes ocupacions simbòliques, com a denúncies, esperant cridar l'atenció dels polítics sobre la injustícia que eren les terres en mans de terratinents i especuladors, moltes abandonades i nosaltres

sense poder treballar. Però no vam aconseguir que canviés, així que aquesta vegada, quan vam ocupar Somonte ens vam quedar i ens vam posar a treballar-la des del primer dia, com una alternativa a la crisi i a l'atur que afecta els nostres pobles. Però també com una lluita ideològica: per demostrar que la podem treballar sense patrons ni terratinents i perquè sempre hem dit que la terra ha de ser pel qui la treballa.

com a repartiment de la propietat de la terra, com es planteja en el MST de Brasil, o com a que sigui pública amb dr et a tr eballar -la dret treballar eballar-la col•lectivament, com en les ocupacions de l'Alt Paraná a Paraguai: com ho plantegeu vosaltres? JB.- No volem la propietat de la terra: la terra, com l'aigua o el sol, no poden ser propietat privada, han de ser públiques de tots. Volem el seu ús, i això no és solament pels andalusos, sinó que també pot venir un català o un senegalès a treballar-la… però quan se’n va no s’emporta ni un bri de terra. Pensem que el nostre deure, vers tots aquells que van caure en les trinxeres o van morir en els calabossos o els que encara hi són, és recuperar tot el que ens han robat, i no és només la terra, sinó l'energia, el transport, la banca,.. i també les fàbriques, tots els mitjans de producció. Nosaltres a Somonte, volem col•lectivitzar la terra. LI.- Seguint amb el tema de la propietat, en les xerrades parles de “Els set magnífics”, com els autèntics subsidiats, pots comentar -ho aquí? mentar-ho JB.- Duran i Lleida, com el Duc de Salvatierra o el president de Ferrovial, intenten dividir a la classe treballadora dels diferents pobles parlant que si els treballadors andalusos som mandrosos o subsidiats. I són coses que fan ràbia, perquè a Catalunya crec que és evident que molts dels qui estan treballant o tenen uns estudis tenen

Im a tges LI.- “La terra pel com qui la treballa p l et www p o t es d :llui e a prendre's l tain a gi 8 ter ra n a Lluita 124, maig 2013 cioInternacionalista 8 nal i sta. or g

pares andalusos que van venir sense res i els hi han donat amb el treball de les seves mans. Alguns dels qui volen trobar lladres, paràsits i subvencionats haurien de mirar més a prop seu, de portes endins. Perquè menys terratinents tenen més terra que en els anys 30. És una burgesia terratinent parasitaria, la més inútil de tota Europa. I als terratinents de tota la vida, ara a més cal afegir als de la bombolla immobiliària que han fet fortuna amb el maó i no tenen res a veure amb el camp –per exemple, al meu poble hi ha una finca de 3.500 hectàrees de les germanes Koplowitz-, però també Ramón Mendoza que va ser president del Reial Madrid, l'amo del diari Marca, al costat dels Osborne, els Terry, … és una desgràcia més que patim… Per això, no solament lluitem contra la propietat de la terra sinó contra la PAC (Política Agrària Comuna de l’UE) que ve en forma de subvencions que mai han beneficiat al petit camperol. A Andalusia, els qui anomenem “Els 7 Magnífics” que són el Duc de l’Infantado, la Duquessa d'Alba, Immobiliària Osuna, la família Barrera, per descomptat la Companyia de Jesús, el Duc d'Aguilar, s’emporten el 80% de les subvencions de la PAC. Mentre, prop de 30.000 petits camperols i ramaders desapareixen tots els anys. Una dada significativa és que la Duquessa d'Alba, rep 5.700 euros diaris des de l'1 de gener al 31 de desembre de la PAC, per no sembrar res. Hem denunciat, que fins i tot s'ha volgut cobrar per


SINDICAL

les pedres o per collites que es realitzen al setembre com el cotó, sembrades a l'agost… en fi, una especulació i un robatori més dels quals estan acostumats. Si ha d'haver-hi algun tipus de subvenció, hauria de ser per incentivar la qualitat dels productes, la creació d'ocupació i el respecte al medi ambient. Molts d'ells, com a immobiliària Osuna, no tenen cap vinculació amb el camp. LI.- Has dit que vau ocupar ocupar,, entre altres coses, per atendre el p rroblema oblema de l'atur l'atur,, es podria ampliar el vostre exemple? Què fa la Junta d'Andalusia? JB.- El govern bipartit del PSOE i IU ens va respondre enviant a la guàrdia civil i amb un intent de desallotjament amb un desplegament sense precedents: van venir 300 antidisturbis, després d'haver-nos portat a 17 al jutjat. Ens van fer fora però vam tor nar. Sempre hem estat pel diàleg per donar-li una perspectiva legal a la situació, però ens diuen que si volem parlar primer hem d'abandonar la finca. Nosaltres parlarem el que faci falta, però no deixarem la terra: ens trauran de Somonte en una caixa de pi. A més creiem que la principal solució a l'atur a Andalusia és la terra. Només les 20.000ha que posseeix la Junta d'Andalusia –té altres 50.000 de devesa-, podrien generar ocupació per 800.000 treballadors1 . Però en principi les volia privatitzar i el problema és que la terra està concentrada cada vegada en menys mans: de moment amb les lluites del SAT, sembla que hem parat les privatitzacions i la Junta parla de fer un banc de terres públic.

Barcelona LI.- Com funcioneu en Somonte i què heu aconseguit en aquest any que porteu? J B . - Ho fem de manera assembleària. Fem una almenys un cop per setmana. Tot el treball es reparteix de forma igualitària entre homes i dones des de la cuina o la neteja del mas als treballs del camp. A les 8 del matí ja hem desdejunat i estem al camp. Mengem quan tornen les nenes del col•legi, i tornem a treballar a la tarda. Intentem evitar l'individualisme i fer-ho tot col•lectivament: els menjars, les habitacions… respectant la intimitat de cadascun, però tractem de viure també col•lectivament. En un any hem aconseguit molt més del que ens esperàvem: hem conreat 55 hectàrees de blat, 70 de civada, 20 de girasols, una de patates, dues de faves, una d'alls, una de cebes... ara acabem de plantar síndries i melons. Bé, i altres productes de l'horta… i tot ecològic i recuperant les llavors originals. I quan vam començar l'única cosa que teníem eren les nostres

mans, i després amb la solidaritat dels pobles, d'aquí i de fora, ho hem fet possible. Estem demostrant que no som una colla de subvencionats, que la utopia és possible i es conquesta lluitant. Que som treballadors i treballadores amb moltes ganes, que creiem que podem fer un altre món sense explotadors i sense esclaus. LI.- V Vols ols afegir alguna cosa més? JB.- Estic totalment d'acord amb la sobirania dels pobles, que siguin aquests els que decideixin el seu propi futur. No crec que ningú des de Madrid o des de Brussel•les, pugui imposar-se als pobles. No es tracta només de la seva cultura o la seva forma de vida, sinó que el propi poble pugui decidir el seu futur. Estic totalment d'acord amb el dret a l’autodeterminació. El mateix que ningú pot decidir el que hem menjar, o quina cosa hem de sembrar a les nostres terres, crec que han de ser els pobles els qui ho decideixin. El poble obrer català està sofrint la mateixa explotació i saqueig que el poble obrer andalús, i per a nosaltres són els nostres germans. El nostre enemic és clar qui són, la burgesia i el capitalisme, i junts, amb la unitat i la solidaritat de la classe treballadora de qualsevol part, podem aconseguir doblegar al capitalisme i la victòria final de la classe treballadora. Notes

Girona

1 .L’atur a Andalusia és del 36,87%, arribant als 1.473.700 aturats a l’abril 2013 (Canal Sur 25/ 4/13)

Lluita Internacionalista 124, maig 2013

9


Sector de transpor transportt per car carrr etera

20-23 de Maig: vaga i mobilitzacions Com a continuació de la vaga dels passats 20, 21 i 22 de Març, el sector del Transport per carretera de Barcelona està convocat a mobilitzacions el dia 22, i jornades de vaga els dies 23 i 24 de Maig. Es manté la negativa de la patronal davant qualsevol acord que mantingui les condicions del conveni actual –la ultraactivitat la qual acaba el 9 de Juliol-, malgrat les 3 jornades de vaga del passat Març. Aquesta postura patronal troba el seu suport en l'aplicació de la Reforma Laboral del govern del PP (veure LI 123), que afebleix la negociació col•lectiva al decretar la fi dels convenis a l'any del seu venciment. En tal cas, la patronal s'acull únicament a les lleis bàsiques, com l'Estatut dels Treballadors, que empitjoren les condicions salarials i laborals (jornada, distribució d'hores, plusos, festius, etc.) dels convenis. La situació afecta a més sectors, i n’hi ha més de 1.400 convenis col•lectius en una situació semblant, el que crea una gran incertesa sobre el futur dels salaris, les condicions laborals i els llocs de treball, ja que els treballadors i treballadores amb drets reconeguts i salaris consolidats poden ser substituïts a poc a poc per altres en pitjors condicions, amb molta més facilitat des de la Reforma Laboral del govern que abarateix dràsticament els acomiadaments. Per això cal defensar les millores aconseguides en els convenis actuals. No obstant això, si la lluita es fa per sectors i sense superar l'àmbit provincial o autonòmic, sense jornades de lluita conjunta el més amples possible, que serveixin per unificar la força de la lluita dels milers i milers de treballadors afectats, la patronal pot aconseguir el seu objectiu de rebaixar salaris i endurir les condicions de treball, i es perdran llocs de treball ‘en condicions’, que seran substituïts per altres precaris o semiprecaris, o s'imposarà la rebaixa general de salaris i l'empitjorament de les condicions laborals. Per això és important que, tal com estan discutint sectors del sindicalisme de Barcelona, la lluita s'ampliï i s'estengui, tant a nivell de Catalunya i la resta de l'estat, com unificant-se amb els altres sectors afectats, en el camí d'una nova Vaga General i un pla de lluita fins a derrotar la Reforma Laboral i els atacs al salari i a l'ocupació. La lluita conjunta és l'únic camí.

9 maig. Vaga estatal i mobilitzacions a l'e

Ni LOMCE ni Les xifres de la vaga han estat irregulars, però els carrers de tot l’estat s’han omplert de desenes de milers de manifestants. Wert ha ajornat l’aprovació de la LOMCE en el Consell de Ministres del 10 de maig que havia d’ iniciar el tràmit parlamentari. A Catalunya, a més de que les retallades poden donar un salt brutal amb l’aprovació dels pressupostos 2013 que preveuen la suma de les retallades dels dos últims anys, hi havia una tercera reivindicació, la del rebuig al desenvolupament de la Llei d’Educació de Catalunya que aprovada en el seu moment pel tripartit amb el suport de CiU aplica ja moltes de les mesures neoliberals que proposa la LOMCE, ara amb el Decret de Plantilles on deixa a l’arbitri dels i les directores la meitat del professorat i eleva

Madrid

Pamplona

Esperem que aquesta reflexió, que ja està en les converses de molts treballadors i treballadores i de molts sindicalistes honestos, s'imposi en la lluita abans que torni a ser tard per a impedir un nou retrocés dels treballadors. . Luis Carlos Gómez, ‘Luca’. Sevilla 10

10

Lluita Internacionalista 124, maig 2013


ensenyament nsenyament

i retallades exponencialment la precarietat. Així, en defensa de l’educació pública, des de les escoles maternals a la Universitat, tota la comunitat educativa va desbordar en els carrers qualsevol previsió. Però, mentre Wert ja adverteix que igual aprovarà la LOMCE abans de finals de mes i en les Corts abans que acabi el curs, segueixen les retallades centrals i per CCAA i ens obliguen no només a no baixar la guàrdia, sinó que haurem de fer-la més contundent per frenar llei i retallades. Aquest és el repte que tenim en defensa de l’educació pública.

O Bar co de V aldeorras Barco Valdeorras

Barcelona

Neix la Coordinadora de Mitjans en Lluita

Els treballadors de la comunicació diem Prou! La crisi està suposant una reconversió en tota regla dels mitjans de comunicació. Des de de novembre de 2008 s’han perdut almenys 10.000 llocs de treball, gairebé la meitat l’any passat, quan van tancar 70 mitjans arreu de l’Estat (dades de la Federació d’Associacions de

Periodistes d’Espanya). I aquests són només la punta de l’iceberg: al darrere hi ha molts més milers falsos autònoms, col•laboradors, freelances... que no compten a les estadístiques i estan desamparats de tota protecció legal o sindical. A més, les retallades salarials i la precarització estan a l’ordre del dia. Els últims exemples els EROS d’El País, EFE, Sport, la rotativa del Grupo Z, EFE, El Mundo. I als mitjans públics les retallades porten acomiadaments i fortes rebaixes salarials a l’Agència Catalana de Notícies, Catalunya Ràdio i TV3. Els conflictes topen sovint amb una barrera de silenci mediàtic perquè les patronals, en això, també es posen d’acord. Davant d’aquest panorama és imprescindible una resposta unitària, perquè això no es podrà aturar lluitant empresa per empresa. Per això ha nascut la Coordinadora de Mitjans en Lluita, que pretén trencar amb el vell corporativisme al sector. A partir de la iniciativa de 17 comitès d’empresa hem començat a caminar per construir un moviment transversal, des de baix, que no exclou els sindicats però que vol posar les decisions en mans dels treballadors i els ofereixi un instrument per lluitar. Per això es va organitzar, el passat 27 d’abril, una assemblea Barcelona que va reunir més d’un centenar de companys d’una trentena de mitjan, va acordar un pla de lluita i quatre grups de treball per impulsar-lo. Hem començat a superar les velles divisions: fixos i precaris, periodistes i administratius, col•laboradors i plantilles, públics i privats, tècnics i redactors... Lluitarem colze a colze per fer-nos veure i assegurar que ningú es queda sol quan li arriba el torn. I sortirem al carrer -com fan els treballadors de l’educació i la sanitat- a explicar que això no és només problema nostre. Perquè amb precarietat i por a l’acomiadament encara és més difícil tenir una premsa mínimament crítica amb el poder. Ho podeu seguir al blog de la coordinadora: http://mitjansenlluita.wordpress.com/ i a twitter: @mitjansenlluita

Cristina Mas. Delegada del diario Ara Lluita Internacionalista 124, maig 2013

11


DEUTE PÚBLIC

Conferència eur o-mediter rània de TTunísia unísia contra el deute euro-mediter o-mediterrània

Hi ha un deute legítim i una altre il·legítim? La crisi de l'economia capitalista s'aprofundeix i -com va passar amb sectors sencers d'Amèrica Llatina o de l’Àfrica fa anys- està deixant misèria, destrucció, emigració... al seu pas. El capitalisme financer imposa la seva lògica a la resta de la societat: tot per a la banca, misèria i gana pels treballadors/ es. Als països europeus més afectats com Grècia, Irlanda, Portugal i Espanya, enfront dels durs plans d'ajust, no apareix una alternativa encara que s'estenen les exigències. La disjuntiva és pagar a la banca (o rescatar-la) i els duríssims plans d'ajustaments que això comporta o no pagar i dedicar els diners a les necessitats de la població. El 22 i 23 del passat mes de març es va reunir a Tunísia una trobada d'organitzacions de l'esquerra contra el deute. La trobada estava organitzada pel Front Popular de Tunísia, en el qual hi participaren 13 organitzacions de l'esquerra tunisiana, per compartir el debat amb altres del Marroc, Algèria, Egipte, Síria, Grècia, Itàlia, Portugal, França, Bèlgica i, per l'Estat espanyol, Izquierda Unida, Esquerra Anticapitalista, Sortu, CUP i Lluita Internacionalista. Es van presentar tres informes sobre

les conseqüències del deute a Tunísia, Egipte, Grècia, Portugal i Espanya. Els efectes del pagament del deute en tots aquests països han estat terribles sobre les classes treballadores: acomiadaments a milers, caiguda de salari, desnona-ments, augment d'impostos directes, destrucció del sistema públic de sanitat i educació... D'aquesta forma milers de milions cada any surten del salari directe i indirecte dels treballadors/es per anar a les arques del sistema financer i a les grans fortunes. La conseqüència de l'ajustament és un enfonsament progressiu del teixit econòmic. La jornada va abordar la qüestió de com fer front a aquesta xacra i robatori social massiu. 12

12

Lluita Internacionalista 124, maig 2013

El debat sobre el deute il•legítim i l'auditoria La resolució final i la política defensada amb un temps especialment ampli per Eric Toussaint, -economista belga del Secretariat Unificat de la IV Internacional (l'organització internacional d'Izquierda Anticapitalista i Revolta Global)van centrar la lluita contra el deute en la necessitat d'establir una auditoria per definir el seu caràcter, i concloure quina part del deute és legítima o il•legítima. A partir d'aquesta definició, es planteja una política de rebuig al pagament del deute il•legítim. Però quan parlem de deute, no només analitzem la destinació dels diners que demanem prestats, sinó com es crea com a conseqüència com es demostra en els quadres aquí recollits- de polítiques neoliberals realitzades pels governs en els anys 90 i 2000 i que van enfonsar les finances públiques, obligant als estats a recórrer a l'emissió de deute. Això es va fer per diferents mitjans: 1) aplicar reformes fiscals per fer caure les cotitzacions patronals i les relacionades amb els beneficis empresarials i el patrimoni de les grans fortunes; 2) es van afavorir polítiques d'evasió fiscal i frau (encobert com les SICAV 3); i 3) en els mecanismes d'usura establerts pel finançament del deute, doncs els bancs passen per la barra lliure del Banc Central Europeu prenent els diners públics al 1% aproximadament i es permeten especular amb les necessitats de finançament dels estats per col•locar els préstecs al 6, 7% o més. Així doncs els treballadors/as no devem sentir-nos obligats a respondre per polítiques que es van fer contra nosaltres. I, efectivament també cal abordar el capítol de com s'han gastat els diners obtinguts de

préstecs en deute públic: 1) al servei de polítiques de sanejament de sectors públics per privatitzar-los; 2) emprant quantitats immenses de diners públics pels plans de rescat de la banca que van disparar el dèficit públic; i 3) les despeses en capítols que no reverteixen en el conjunt de la societat. Sent això d’aquesta manera, com i qui discrimina quina part dels diners prestats -i a qui- és legítim retornar i en quina quantitat? El tema de l'auditoria avui dia ens col•loca en un garbuix de discussió. Nosaltres simplement posaríem fora de perill –com en la nacionalització de la banca- els dipòsits petits de particulars, però la política ha de ser avui el no pagament del deute. No rebutgem el tema de l'auditoria en principi, però aquesta no es pot convertir en el centre de la política respecte del deute. Fa uns anys es va començar a parlar d'auditar quan el tema del deute no estava en les mobilitzacions populars contra les retallades i plans d'austeritat, aleshores podia ser un instrument de popularització del problema? Doncs probablement sí, però les polítiques d'austeritat són avui directament responsables de retallades massives en prestacions i serveis públics, d'acomiadaments de treballadors públics. Avui, l'elecció entre pagar o no pagar el deute ja està sobre la taula i no es pot deixar per a un


? Auditoria versus no pagament suposat procés d'auditoria. Pensem que la consigna de l'auditoria simplement va un pas per darrere del que ja s'està exigint al carrer i que la consigna del no pagament pot ser ja assumida sense problemes en les mobilitzacions. Al llarg de la discussió van anar apareixent nous adjectius per deli-

mitar noves parts del deute, com el cas de “deute odiós” o “deute colonial”, segons fos el deute contret per dictadures per a mantenir-se en el poder o com a conseqüència de la dominació colonial que pateixen alguns països. Està bé que utilitzem aquests termes per enfortir el rebuig dels treballadors a assumir el deute, però no per fer-ne discriminació. Per exemple en el cas de Tunísia la suma majoritària del deute no és la que va contreure Ben Ali, sinó la desenvolupada en els dos anys posteriors a la revolució, per la política dels islamistes al govern. Aleshores? El principal argument en defensa de l'auditoria és que no cal caure en l'acusació que no pagues el que deus. Però aquest argument té molts problemes. En primer lloc perquè quan cal procedir als pagaments cal triar clarament entre la prioritat de la gent o el pagament als bancs, al marge del caràcter del deute. La resposta al pes del deute i la política d'austeritat no es basa en precisions morals, o en tot cas parlem d'una altra moral. És immoral dedicar diners a pagar a grans bancs quan les necessitats vitals de la gent estan sense resoldre. El no pagament del

deute neix de les urgents necessitats socials a les que cal donar resposta, neix de la necessitat de mobilitzar sobre la base d'això, no neix pel debat entre intel•lectuals o al parlament.

For mació del deute Formació públic i evolució dels impostos en la transició del franquisme 1977: creació d'impostos directes, amb objectiu d'una fiscalitat progressiva: IRPF, Impost General de Renda de Societats, Impost sobre el Volum de Venda (predecessor de l'IVA), impost Successions i l'Impost sobre el Patrimoni Net. IRPF anava del 15% a les rendes baixes al 65’51% les més altes. 1991 (Solchaga) puja el baix al 20%, baixa l'alt al 53% 1996 Rodrigo Rato, baixa al 18% i al 48% 2002 Montoro baixa al 15% i al 45% 2006 el baix al 24% mentre l'alt passa al 43%. S'acompanya amb fixar a un màxim del 18% els impostos sobre rendes del capital i estalvi.

N'hi ha prou amb mesures radicals dins del capitalisme o cal trencar amb ell? La discussió de fons amb Toussaint és si es pot sortir de la crisi amb una mesura de reformisme radical o són necessàries polítiques anticapitalistes. Ell argumenta els exemples d'Equador o Islàndia, o d'Argentina de fa uns anys: es poImpost de Societats neix al 35% i ha den fer coses que milloren la situació passat a ser del 8’2% dels treballadors/es. Però el que no Apareix la fiscalitat personal que arriba diu Toussaint és que el no pagament V. a tributar al 1% de les SICA SICAV del deute -sense un conjunt de Es suprimeix l’Impost al Patrimoni i el mesures directament de successions. anticapitalistes com són Mentre això passa es dispara el frau fisl'expropiació de la banca- ha cal en les empreses. Mentre el PIB creix suposat també la ruïna per a la entre 1999 i el 2008 un 40%, l'IVA reportat població treballadora, sense per les empreses és el mateix. resoldre el problema. Ho vam veure A més, si a 1986 els impostos directes a Islàndia amb una terrible representaven un 64% i els indirectes el devaluació de la moneda que va 32%, a 2010 els primers cauen al 53% empobrir sobtadament tots els mentre els segons pugen al 45% treballadors/es, ho vam veure a Argentina i a Equador. Així doncs el Dades del pròleg de Sol Sánchez Maroto més greu és que els arguments per i Ricardo García Zaldívar a l'edició en a l'auditoria i el no pagament del castellà de "Els Deutes Il•legítims" de deute il•legítim, tracten François Chesnais. d'inscriure'ns en la reforma radical d e l capitalisme, per intentar convèncer que no hi ha aspiracions revolucionàries en la lluita. I és just el contrari el que cal dir: que no hi ha futur dins del capitalisme, per això cal qüestionar el c a p i t a l financer, els g r a n s inversors, la política dels estats al seu servei. Lluita Internacionalista 124, maig 2013 13


El no pagament ha de ser la resposta obrera als plans d'ajust i sobre la base d'això organitzar la lluita. Que aquest debat sigui amb organismes com ONG's o amb la pròpia IU, que aplica retallades allà on governa (abans a Catalunya o Astúries, ara a Andalusia) i que no va aplicar una política anticapitalista pot tenir una raó de ser, però que sigui amb la direcció d'una organització que es reclama de la IV Internacional, a la que s’adhereixen Izquierda Anticapitalista o Revolta Global, ens sembla que és dissoldre la política revolucionària en el reformisme. Finalment la resolució que va sorgir de les Jornades va ser essencialment la que recollia l'auditoria i el no pagament del deute il•legítim com a claus per lluitar contra el deute. Des de Lluita Internacionalista no signem el document final, encara que sí considerem que hi ha punts en els quals és possible treballar conjuntament.

14

14

Xifr es per a la polèmica: Ar gentina Xifres Argentina

Legitimar part del deute és legitimar la seva perpetuïtat A mitjans del 2001 el deute públic representava el 48% del PIB –molt “manejable” comparada amb els deutes actuals de la UE!- però va portar al corralito, a l'atur massiu i a la misèria… i per fi al Argentinazo, que va fer caure cinc governs a finals d'any. Quan, un d'aquests governs, el de Rodriguez Saa, va determinar la suspensió de pagaments, el deute pujava a US$ 132.143 milions. Quan Duhalde va assumir el govern al gener es devien ja U$S 145 milions –perquè els interessos segueixen corrent encara que es decreti una moratòria- i com el FMI es va negar a refinanciar-los, va caure directament en default (fallida de l'estat). El que va acompanyar el default va ser la devaluació de la moneda també al gener d'1 a 3 pesos per dòlar, i com el PIB va caure, el pes del deute sobre ell va passar a ser una mica més del 140%. El deute públic va arribar a ser de U$S 190 mil milions en el primer trimestre del 2005. En el 2003, el govern de Néstor Kirchner va proposar una quitança mitjana del 75% del valor del deute, mitjançant una operació de bescanvi per 3 tipus de nous bons amb venciment als anys 2030, 2038 o 2045. El canvi es va realitzar en el 2005 i no afectava als anomenats creditors privilegiats (FMI, B.M., BID, Club de París, entre d’altres, als quals mai els va ser qüestionades els seus drets ni es van suspendre els pagaments). La resta de creditors, comunament coneguts com a fons voltors, haurien així d’acceptar la quitança del deute, de manera que de nou era diner públic el que s'utilitzava per recomprar els seus deutes amb els nous bons o era a través de països amics, com Veneçuela, que també amb diners públics comprava deute argentí en el 2007. A principis de març del 2010, es creava el Fondo de Desendeudamiento Argentino (FDA) "amb la finalitat de la disminució del cost financer per estalvi en el pagament d'interessos" i s'estableix que el Banc Central hauria de transferir 4.382 milions de dòlars al Tresor de les seves reserves per emetre nou deute a 10 anys. Malgrat la menció del ministre a una quitança del 66,3%, la seva al•lusió només incloïa els inversors institucionals, pels restants la quitança era entorn del 50%. L'oferta final indicava que Argentina acabaria pagant 10.500 milions de dòlars en lloc dels 20.000 milions de dòlars que es devien. Els fons voltors no van acceptar cap de les permutes financeres i van promoure embargaments de béns públics argentins –com la fragata Libertad en 2012- i judicis

Lluita Internacionalista 124, maig 2013

internacionals encara pendents de resolució definitiva. Però a més, les agències Fitch i Standard & Poor's (S&P), havien baixat la nota del deute a Argentina per la primera sentència realitzada a Nova York (B i B- respectivament ,sumant-se d'aquesta manera a les baixes qualificacions que ja tenia el país per part dels bancs J. P. Morgan, Bank of America i Barclay's. El deute argentí va passar a pagar més interessos que el grec. El Tresor Nacional va contreure nous deutes en els últims anys tant amb el Banc Mundial com amb el BID i altres organismes internacionals, però principalment amb el Banc Central de la República Argentina i l’Anses (Fons de pensions públic). A finals del 2011 el deute públic va arribar als U$S 187 mil milions, però a més s'estava hipotecant el fons de pensions… En el 2013 estan previstes amortitzacions sobre venciments de deute per 186.100 M$ (36.500 MD) i nous endeutaments per 247.700 M$ (48.600 MD), és a dir, 61.600 M$ (12.100 MD) més. Els economistes afirmen que: “1. Malgrat l’entossudit discurs oficial d'un suposat des-endeutament públic, el Deute de l'Estat, directe i indirecte, segueix creixent de forma rellevant; 2. Paral•lelament, pugen els pagaments de serveis d'aquest deute, en particular per concepte d'Interessos i Cupons lligats al PBI i 3. El fort creixement del Deute i els seus Serveis pesa de forma determinant com a factor causal del Dèficit Fiscal.” ( Héctor L. Giuliano. Llicenciat en Administració per la UBA. Especialitzat en Deute Extern, Geopolítica, Finances Públiques i Economia. http:// elespejodelaargentina.com/2012/deuda-publicay-presupuesto-2013/). Completa l’afirmació anterior amb les xifres de l'informe “Deute per a Tots: Deute Públic Nacional”, “on manifesta que el deute argentí grimpa als 346.000 milions de dòlars (MD). Això correspon a deute públic


M. Esther del Alcázar

"Dones i treballs: les més precàries de les precarietats" La burgesia capitalista ho vol tot sense contemplacions i hem de respondre en línia amb aquesta consideració, sortint al carrer, organitzant moviments de resistència a les nostres feines, recolzant solidàriament totes les lluites, participant i unint-nos envers la dictadura del capital. Per tot el mon, les condicions de vida de la classe treballadora son colpejades i amenaçades per les envestides que el capitalisme aplica a través de les accions i polítiques dels governs mercenaris implantats per la burgesia, mitjançant el dubtós sistema electoral falsament democràtic, que respon exclusivament als interessos de la banca. Amb aquesta brutal estratagema a la que anomenen democràcia i no ho és pas, el sistema financer creix i s'enriqueix alimentat pels pressupostos de la nostra salut, educació, serveis socials, feines, transport i habitatge. El sistema capitalista busca obtenir el màxim benefici oprimint la classe treballadora amb l’argument fraudulent del deute públic, el preu és el nostre esclavatge. El 8 de març les dones vam sortir al carrer, com tots els anys, per commemorar el Dia Internacional de la Dona Treballadora, vam recordar a les 142 vaguistes que al 1911 van ser cremades vives dintre de la fàbrica tèxtil pel seu patró i ens vam solidaritzar amb totes les lluitadores d'arreu del món, perquè la lluita no està acabada. Aquesta setmana a Bangladesh 4043 dones treballadores del sector tèxtil van morir i centenars van resultar ferides com a conseqüència de la caiguda de l'edifici on treballaven per a marques de roba estrangera conegudes. El patró que les tenia tancades no les va deixar marxar malgrat que les parets s’estaven ensorrant (veure article).. La història es continua repetint: l’avarícia dels explotadors no te límits. Denunciem els fets i la hipocresia de qui fa com si passes res. Per això, tal com hem cridat el 8 de març que

nosaltres no devem i per tan no pagarem, tornarem a sortir l’1 de maig amb els nostres companys de la classe treballadora per denunciar al patriarcat i al capitalisme, els veritables responsables de la crisi que ens ha portat fins aquests nivells d’endeutament fraudulents que volen utilitzar com a excusa per continuar robant-nos el fruit del nostre treball. Per a tota la classe treballadora l’enemic és el mateix: la burgesia. Per això, des del Grup de Dones de Lluita Internacionalista, sostenim que la solidaritat entre dones ha de ser amb la classe obrera i no amb les burgeses que ocupen llocs de poder. Estem convençudes que un feminisme revolucionari que enfronti l'explotació de les dones ha de ser un feminisme de classe, perquè som conscients que amb la burgesia no podem establir cap unitat, per més dona que sigui l'Àngela Merkel, la Soraya Sáenz de Santamaría, la Carme Chacón, la María Teresa Fernàndez de la Vega, l'Elena Valenciano, la María Dolores de Cospedal, l'Alicia Sánchez Camacho, la Irene Rigau, la Hillary Clinton, la Margaret Thatcher, la Letizia Ortiz, la Christine Lagarde, la Joana Ortega o la Cristina Kirchner. El treball de les dones no només és el salari de les nostres feines tan precàries, també és el que ens roben a les aturades i el que com a dones tenim invisibilitzat: el treball domèstic de criança i reproducció dels futurs treballadors i exclosos, el treball de cura dels malalts i dels ancians que el sistema expulsa i deixa desprotegits. Un

Lluita Internacionalista 124, maig 2013

LA REVOLUCIÓ SERÀ FEMINISTA...

directe de l'Estat Central per 194.000 MD, interessos a pagar fins al 2075 per 72.300 MD, deute no registrat per 41.300 MD, deute indirecte per 21.200 MD i deute de províncies i municipis per 17.700 MD. No s'inclouen els deutes contingent per judicis contra l'Estat estimats en 20.500 MD.” (http:// w w w. re b e l i o n . o r g / noticia.php?id=167333) El dòlar marginal –el del mercat negre, anomenat blue- es col•locava a finals d'abril del 2013 un 80% per sobre del seu valor oficial, a causa del bloqueig de dòlars per part del govern pels pagaments de deute, marcant els preus de tota l'economia argentina. Així doncs, quan han passat més de 10 anys del default i del no-pagament, els i les treballadores argentines s'apropen a un nou estrangulament econòmic: encara que s'ha reduït l’atur (va arribar a superar el 24% en 2001 i ara ronda el 7%), el treball “informal” –en negre- aconsegueix el 34% (com en el 2000 i 2001) i 1 de cada 4 joves té avui algun problema d'exclusió considerant la seva situació educativa i laboral, mentre que els nivells salarials, corcats per la inflació i amb l'impost als guanys com a principal responsable (tipus IRPF espanyol), no arriben a cobrir el cost de la cistella de la compra familiar (els sindicats aquest any estan demanant augments del 25 i del 30% per aconseguir-la). Compartim doncs la conclusió de “Ar-Giuliano a Rebel•lió: “Ar gentina segueix immersa a iixí xí en un parany de deute perpetu: un m e c a n i s m e d'endeutament continu per sostenir un problema financer insoluble de deute impagable”.

15


treball que es veu afectat amb les últimes retallades sobre la Llei de Dependència que porten a la misèria a famílies senceres i ens enfonsa encara més a les dones, perquè ens encadena a treballar a casa sense remuneració i ens responsabilitza de les deficiències d'un Estat que va treure els ajuts i els diners que es destinaven per aquest serveis socials. També som dones les que conformem un exèrcit de treballadores de la neteja, treballadores que en molts casos no es troben dintre del sistema o que per trobars’hi han de pagar elles mateixes la seva seguretat social. Moltes treballadores som immigrades que venim a treballar a Europa, moltes varen deixar els seus fills amb les avies i són les encarregades de sostenir l'economia familiar des de l' estranger; països com l'Equador mantenen la seva economia amb aquest exèrcit de dones de la neteja. Les dones som una majoria que utilitza el transport públic per estudiar, treballar i portar als fills a l'escola, som les que més utilitzem la sanitat i treballem en ella, som la majoria de les dependentes de botigues i supermercats com també la majoria que fem les compres domèstiques, som la majoria de les treballadores i alumnes de l'educació i mares dels destinataris d'aquesta feina educativa. Són aquests papers clau en la societat els que ens permeten solidaritzar-nos amb tots els sectors quan estan en lluita, tenim en les nostres mans la possibilitat de recolzar i garantir les vagues i les mesures de força de la classe treballadora. Una dona violada, colpejada, expulsada de la seva feina per la possibilitat de quedar- se embarassada, una mare pluriempleada, una desnonada, una estudiant becària explotada, una dona prostituïda i perseguida per màfies i policies, una dona que no pot pagar un avortament ni decidir lliurement sobre el seu cos, una dona immigrant a la que no se li reconeix el dret a la salut és una treballadora oprimida i a ella li donem la nostra solidaritat revolucionària, perquè aquesta és la solidaritat que funciona: la solidaritat de la classe treballadora. Recordeu: Les dones no estem soles, el 25 de maig de 11:00 a 20:00 participeu tots i totes a les Jornades Estacionals de Primavera: Dones i Treballs, organitzat pel Grup de Dones Llibertaries de la Secretaria de la Dona de CGT, al mateix sindicat en carrer Laietana; porteu per compartir una ració de menjar que vulgueu preparar i coberts!

Madrid

Yolanda a Puerta del Sol

Yolanda, fins al socialisme, sempre!

Benvolguts benvolgudes familiars i amics de Yolanda: És el nostre desig fer-vos arribar aquesta carta avui, dissabte 13 d’abril, el mateix dia que recordem alhora, vosaltres a Madrid i nosaltres a València, a Yolanda i a Guillem. El passat dia 11 es van complir 20 anys de l’assassinat del jove antifeixista valencià, igual que Yolanda, a les mans d’un grup d’ultradretans. Fa escasses setmanes, llegíem en la premsa la vergonyosa història de l’assassí de Yolanda, Emilio Hellín, que a més d’haver sortejat la justícia, havia estat treballant per als cossos policials, i inevitablement, sentim que ambdues històries, la de Guillem i la de Yolanda, malgrat estar separades pel temps i per l’espai, no estaven en realitat tan lluny. A Guillem també el van matar jove, amb tan sol 18 anys, d’una punyalada en el cor. L’únic condemnat per aquest crim, Pedro José Cuevas Silvestre, només va passar 4 anys a la presó, malgrat haver sigut condemnat a 16. Durant el judici, a 1995, la policia va carregar salvatgement contra nosaltres, familiars i amics de la víctima, mentre en la sala es despolititzava el crim i es presentava com una simple baralla entre joves. El seu assassí va ser detingut de nou a 2005 per pertànyer a una banda neonazi que es dedicava a la venda d’armes i que organitzava caceres de rojos i immigrants, però no va tornar a la presó. Més encara, a 2007, es va presentar a les eleccions en les llistes del partit neonazi Alianza Nacional. (...) Però nosaltres mai vam voler oblidar-lo. De fet, el nostre crit de lluita va ser sempre Ni Oblit ni Perdó, i avui, 20 anys després, ho mantenim. Però el nostre crit va més enllà de Guillem, i s’estén a totes les víctimes del feixisme, i per descomptat, a Yolanda, a qui hem volgut recordar avui també a València, en l’homenatge a Guillem que hem organitzat els seus amics per a aquest trist 20 aniversari. Servisquen aquestes paraules com a mostra de solidaritat, respecte i estima, per a totes i tots els que heu patit la violència feixista, la vergonyosa impunitat i la menyspreable indolència institucional. Yolanda González, Guillem Agulló, Lucrecia Pérez, Aitor Zabaleta, Carlos Palomino, Miquel Grau... Per tots i totes, pels seus amics i familiars, per dignitat i justícia.. rebeu tot el nostre afecte i suport des del País Valencià per a seguir, junts, en aquesta lluita contra la impunitat del feixisme. Li’l devem. Seguim endavant. La lluita contínua. València, 13 d’abril de 2013.

Natàlia Reynoso Renzi

16

16

Valguin les imatges i la reproducció de les dues cartes dirigides a l’acte, per transmetre el que va ser la concentració de Madrid per Yolanda. Com deia el cartell «en la seva memòria i pel nostre present», Lluita Internacionalista no podia faltar, perquè va ser companya nostra, i perquè seguim la seva lluita revolucionària:

Lluita Internacionalista 124, maig 2013


La campanya a Catalunya A Catalunya, a banda de donar suport a la campanya central que es du a terme a Madrid, les nostres activitats te un objectiu complementari i propi: aconseguir que el Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya informi sobre les relacions que ha tingut l’assassí de la nostra companya Yolanda González, Emilio Hellín Moro, amb el Cos dels Mossos d’Esquadra. Per aquest motius, els familiars, amics i companys de la Yolanda hem demanat repetidament tenir una entrevista amb el Conseller d’Interior, sense obtenir resposta.

Madrid, 13 d'abril 2013

Allò que el sabó no neteja Pedr o Dominguez (secr etari general del PSOE de V alver de del Camino Pedro (secretari Valver alverde Huelva- i investigat per l'alcaldessa del PP) i la seva companya van estar el 13 a Madrid, però abans havia enviat aquestes línies que reproduïm:

Sóc Pedro Domínguez. Quan Emilio Hellín va assassinar a Yolanda jo tenia vuit anys. Vaig conèixer a l’assassí de Yolanda mesos abans que a la pròpia Yolanda. Va ser el passat 16 de novembre del 2012. Va venir a Valverde del Camino, a Huelva, contractat per l’alcaldessa per participar en la realització d’un informe pericial d’un expedient disciplinari que, a dia d’avui, encara tinc obert. Va venir contractat pel propi ajuntament en el qual treballo, i segons va manifestar després la pròpia alcaldessa, recomanat per la Guàrdia Civil. Durant les sis hores que va durar la prova, el seu tracte va ser distant, però cordial. No estava sol, amb ell van estar quatre Policies Judicials –que popularment coneixem com a secretes, i que en un petit poble com el meu, deixen de ser-ho als dos mesos-. Uns policies que semblaven hipnotitzats amb la sapiència d’aquest personatge. Venim a aprendre, em va comentar un d’ells. A mitjans de gener, amb l’informe d’Hellín ja a les meves mans, la incredulitat per les seves conclusions em deixava, a cada línia que llegia, cada vegada més perplex. No entenia com, sense aportar ni una prova científica, aquest home arribava a les conclusions que arribava. O com passava de ser l’investigador d’un disc dur per convertir-se en un espia que reconeixia en el propi informe que havia preguntat en el meu ambient i efectivament, tenia dues filles, una d’elles es deia Paula i li agradava cantar havaneres. Estava perplex i absort, indignat, fins que el 26 de febrer el diari El País em va resoldre totes les incògnites a cop de titular. El mateix home que signava el meu informe era l’ultradretà que va assassinar a la Yolanda. Ho va fer per encàrrec, i no li va tremolar el pols. Si no li va tremolar aleshores, com li anava a tremolar amb un simple informe? Emilio Hellín és un home d’encàrrecs, no ho oblidem mai. Cap tan macabre com el de Yolanda, però un home d’encàrrecs, que ha pastat milers d’euros de les administracions públiques, per encàrrec. I l’últim encàrrec l’hi va fer un ajuntament de dretes per apartar de la funció pública a un ciutadà d’esquerres, com sóc jo. L’assassí Hellín no pot seguir ni un minut més treballant per a administracions públiques, siguin del color que siguin. Em va donar la mà quan marxava de Valverde, i no passa un sol dia en què no me les fregui fins a enrogir-les. Després de conèixer el que li va fer a la Yolanda, no hi ha sabó que renti les meves mans, ni aigua que esbandeixi la meva ràbia.

En suport d’aquesta demanda, hi ha hagut una recollida de signatures, tant individuals (aproximadament 1.300) com de col·lectius populars i organitzacions (43), en que s’exigeix informació sobre aquest cas. Fins i tot, s’ha publicat un manifest a la pàgina web Kaos en la red. De moment, l’única resposta que hem tingut és que Emilio Hellín Moro no ha estat contractat pel Departament d’Interior, malgrat reconeixen han assistit a un curs a Madrid. Nosaltres volem saber més. Volem saber qui l’ha impartit, quants agents dels Mossos d’Esquadra hi han assistit, sobre quins temes va versar i on i quan va tenir lloc. També al Parlament de Catalunya, els grups parlamentaris de la CUP i d’IC-EUIA han presentat preguntes al Conseller d’Interior per obtenir aquesta informació. La nostra intenció és campanya fins a ser Conseller d’Interior i respostes a les nostres

continuar la rebuts pel obtenir les preguntes.

Així, continuarem realitzant contactes a nivell institucional, organitzant actes en record de la Yolanda i recollint signatures de suport. Yolanda viu! Yolanda no t’oblidem!

Andreu Pagès

Valverde del Camino, 10 d'abril 2013 Lluita Internacionalista 124, maig 2013

17


INTERNACIONAL

Por tugal Portugal

Diuen que Europa està prop de la Guerra. Serà veritat? Ahir el Ministre de Finances portuguès va parar el país i va suspendre tots els pagaments amb excepció dels salaris directes. Contra aquesta decisió i repetidament citat per l’esquerra, està Krugman, que defensa aquesta política gravíssima, la qual resumeixo a continuació: s’ha d’aturar l’austeritat, donar crèdit i fer créixer l’ocupació, mentre serenament es devaluen els salaris. Es tracta d’avançar la misèria. M’explico: el que és greu és que segons això, tard o d’hora algú pagarà el compte i, al contrari del que va dir Keynes, en el futur no estem tots morts (2). Nosaltres per exemple, estem vius i volen que paguem els comptes! No hi ha cap intel·lectual, cap president d’Europa, que no hagi avisat públicament que Europa «camina cap a una guerra». Junker, exlíder de l’Euro grup, ho va fer públicament aquest mes. No obstant, quants a l’esquerra entre els intel·lectuals crítics de l’Estat, pregunto, recorden que abans de que Europa entrés en guerra van tenir que derrotar-se diverses revolucions? Dit d’una altra forma, quina guerra és aquesta que només té un costat i decideix vencedors i vençuts abans de començar? El comportament de la caiguda tendencial de la taxa de guany respon solidàriament a la llei de la gravetat. Va caure i tornarà a caure. En la producció nord-americana que no necessàriament en les cases o barraques, ja «no hi ha sac», com diuen els brasilers, per a aquest tren de superficialitats en una situació tan greu per a milions de persones. La crisi no és financera ni un problema de gestió. La burgesia nord-americana va comprendre bé això. Va deixar fallir uns quants bancs, va acomiadar i va cremar capitals, el salari mig va caure, la productivitat va augmentar

(segons informe de la OIT), van col·locar trilions en la indústria de guerra de Boeing, en IBM i en GE, i estan, des de 2009, francament en un període de recuperació. Que el deute públic (una renda fixa de capital) sigui alt, és irrellevant per tal que el capital circuli sense parar, allà on pugui. El deute públic només és alt si és pagat, i els EUA ho saben, junt amb Alemanya, millor que ningú. Les majors estafes històriques estan en les seves mans (1929, 1933, 1945, 1973). Mai està

a la indústria), va empènyer gairebé fins al col·lapse el crèdit a Europa. Un parèntesis: saben els estimats lectors, que la indústria automobilística alemana està exempta d’impostos des del 2008, en EROs permanents? Saben estimats lectors, que Siemens es va re-enfocar en vers el sector de la salut (mitjançant diners públics, en associacions públic-privades per tot el món, a Portugal, amb el Grup Mello i Espírito Santo) i que la Fiat està en ERO 28 dies per mes?

de més recordar que la guerra colonial portuguesa (1961-1974), per exemple, va fer miques els pressupostos públics però va fer florir les fàbriques i les drassanes de les rodalies de Lisboa, amb el suport innocent d’obrers orgullosos del seu treball – veien els oficis sense comprendre la màquina de guerra que estava en les seves mans, mentre l’economia va arribar a créixer a dos dígits a finals dels anys 60! El deute públic només és un problema pel capital si acaba convertint-se en deute privat. La burgesia nord-americana va empènyer el problema cap a l’Euro imprimint dòlars. I això es fa sense revolucions quan s’és el país amb major productivitat del món. A Europa se li va sumar a la caiguda tendencial de la taxa mitja de guanys (tan visible en l’estat de coma de la indústria automobilística alemana, italiana i francesa en 2008!). La combinació d’aquests dos factors (devaluació del dòlar i caiguda de la taxa mitjana de guany

Mirafiori, un dia la major fàbrica de cotxes del món, situada a la bella ciutat de Turín, on vaig estar fa uns mesos, és una espècie de Chernobil, només té bacteris invisibles, ni un ésser humà… L’eix franc–alemany va reaccionar, empenyent la crisi cap a la perifèria d’Europa. Però no va colonitzar el sud d’Europa, cal recordar-ho! Quan es crida, com a Portugal, en els carrers, «Que li donin a la Troika» cal recordar que la Troika no va aterrar sola, ni aquí, ni a Grècia ni, per altres vies, a Espanya o Itàlia. Això no és Botswana i essent perifèries ho són en un espai cèntric. M’explico i no sé fer-ho, ho sento, sense utilitzar aquesta paraula tabú encara, la burgesia, és a dir els propietaris dels mitjans de producció. Per que empresaris també hi han petits i elits també hi ha en el moviment obrer. La UE i el FMI representen una fracció de la burgesia alemana i francesa que van fer un acord amb una o més fraccions de la burgesia por-

18

18

Lluita Internacionalista 124, maig 2013


El Ministre de Finances diu que ha de retallar 4 mil milions d’euros més, i diu que ho farà en salut, educació i seguretat social. Aquestes mesures representen una massacre, per un país que ja té el 42% de pobres i gairebé 1 milió de persones dependents de subsidis de supervivència per viure.

Enmig d’aquest panorama, ara, òbviament el sector de la burgesia portuguesa relacionada més al consum intern, que va ser destruït amb la fallida salarial, te pànic i per això els partits, els jutges, els rectors, els comentaristes, els presidents de càmera i totes les institucions de l’Estat, estan en conflicte. Aquest conflicte que ens arriba a l’hora noble en els diaris, deixa en evidència un segon conflicte més profund: qui pagarà la crisi i qui guanyarà amb ella? El PS i sectors crítics del PSD, que representen aquest grup, no faran caure el Govern sense el poble al carrer, perquè aquest Govern representa aquell sector de la burgesia que està aferrat als diners públics (deute públic, PPPs), com un malalt en coma connectat a una màquina. Però tenen por del poble al carrer, perquè no volen res que no sigui ells mateixos al Govern per agafar-se al respirador que els dóna vida, els diners de l’Estat, els nostres diners del seu Estat. I el Poble encara no surt al carrer amb

l’esperança de que el PS i el PSD, sectors crítics, resolguin el que no son capaços de resoldre. Aquest enrenou pot durar 16 anys com en la República, o bé 19 mesos com en el 25 d’Abril. Personalment, només em sorprèn que es parli tant de Guerra i ningú digui la paraula Revolució.

Lisboa 11/04/13 Raquel Varela, Historiadora Notes (1) Paul Robin Krugman (nascut a 1953) és un economista i periodista nord-americà, keynesià convençut i partidari de la intervenció pública. És professor d’Economia i Assumptes Internacionals a la Universitat de Princeton i columnista del New York Times. A 2008 va rebre el Premi Nobel d’Economia. (2) La frase de Keynes va ser: «A llarg termini estem tots morts»

Tunísia. Fòr um Social Mundial Fòrum

INTERNACIONAL

tuguesa i del sud d’Europa. Alguna cosa semblant a lo següent: 1 – Deute públic pagat amb salaris (guanya el sector relacionat amb la Banca); 2 – Caiguda del cost unitari del treball per tal d’afavorir les exportacions (capitals mixtos del sud i del nord d’Europa, Portucel, Grup Mello, Amorim, Repsol Portugal, Nestlé Portugal, comunicacions, etc.); 3 – Mercantilització dels serveis públics, convertits en capitals mixtes (en la salut el cas obvi d’associació entre el Grup Mello i Siemens Healthcare Global, però no estan gaire lluny en la seguretat social, en els transports, l’educació).

... excusa per a una trobada internacional de revolucionaris Del 26 al 30 de març es celebrava a Tunis la 12ena edició del Fòrum Social Mundial. Ha estat el primer any que Lluita Internacionalista participa d’aquest esdeveniment i els motius de la nostra presència, més que el fòrum en sí mateix, han estat el lloc i el moment històric en el qual es produïa: Tunísia, bressol de les revolucions del nord d’Àfrica i que ha continuat sent escenari de les mobilitzacions d’un poble que veu com el govern que ha segrestat la seva revolució, Enahda, no dóna solució a les reivindicacions que la van impulsar: pa, treball i llibertat.

accions que l’acompanyen, de deixar clar si pretén canviar el mon en el qual vivim o inventar-ne un altre en paral·lel. Un maremàgnum d’estands d’unes 4.600 organitzacions de 127 països, la majoria de caràcter apolític,

donaven al fòrum una imatge que descriu perfectament Santiago Alba «d’immensa, alegre, bulliciosa fira de venedors de causes perdudes». El movimentisme, que ja des de fa uns anys acompanya al FSM, feia que fos més fàcil trobar iniciatives

El lema associat des de ja fa uns anys al FSM és bastant més abstracte i ambigu que els de les revoltes de Tunis o Egipte. Un altre món és possible no acaba, per les Lluita Internacionalista 124, maig 2013

19


INTERNACIONAL

dedicades a intentar alleujar els efectes del capitalisme que ha combatre’l. S’ha calculat que un 75% de les organitzacions presents a la trobada pertanyen a les grans ONGs del planeta, algunes de les quals són la cara amable de la creu que origina i argumenta la seva existència. Especialment insultant era la presència del USAID, l’agència dels EEUU pel desenvolupament internacional que ha acompanyat estratègicament les seves invasions a Llatinoamèrica. Això sí, van haver de tancar l’estand a causa d’un escrache improvisat. Al FSM han estat convivint durant quatre dies algunes de les víctimes i els seus botxins del panorama internacional. Així, entitats custodiades per la monarquia del Marroc feien moviments per boicotejar actes als quals participaven moviments per l’autodeterminació del poble saharaui. Encara més sagnant va ser l’aparició de panarabistes defensors del règim de Bashar Al Assad que van perseguir i agredir als defensors de la revolució siriana en presència de la resta d’assistents al fòrum, alguns dels quals s’ho van prendre com un espectacle més d’un FSM amb un innegable caràcter de circ. Però malgrat totes les limitacions esmentades, aquest fòrum tenia per a l’esquerra tunisiana una enorme importància. Més que pels estands que hi havia, per les trobades que permetia. Suposava en certa manera, l’obertura i presentació internacional dels partits del Front Popular i la possibilitat pels assistents tunisians de conèixer i mostrar posicions davant la situació actual del seu procés revolucionari. En aquest sentit, la nostra pancarta va ser, sens dubte un encert. La consigna de la Revolució permanent feia que s’apropessin a nosaltres des de trotskistes reconeguts a joves carregats d’insígnies, algunes de les quals arribaven a ser contradictòries. La manca de maduresa política estava compensada per l’excepcional inquietud que evidenciava la presència d’una revolució. I el caràcter inconformista i persistent en les reivindicacions socials que la van fer possible i que encara estan per assolir-se, feien que aquests joves s’identifiquessin amb l’expressió de permanent. Els materials amb les posicions del partit en relació amb la revolució

siriana, Mali, Palestina, les revolucions del Nord d’Àfrica i Orient Mitjà, Llatinoamèrica i la crisi a Europa van tenir una molt bona acollida. Especial interès despertaven els textos sobre la revolució tunisiana i la presència de LI des de l’inici de les revoltes de Sidi Bouzid i la declaració de la UITCI sobre la situació a Tunis després de l’assassinat de Choukry Belaïd. En aquest sentit, els joves de les organitzacions de l’esquerra van fer seva la campanya de la nostra companya Yolanda. Cridaven els seus companys i coneguts a signar-la i se’n portaven fulls buits que tornaven plens de signatures. Al FSM s’ha fet contacte amb més d’un centenar de membres d’organitzacions de Tunis, que van de la plataformes d’aturats, sindicats d’estudiants i la UGTT, als partits del Front popular. També s’ha pogut contactar amb organitzacions en defensa del poble amazigh, trotskistes d’Egipte o Brasil i marxistes d’Indonèsia o Nigèria. Especialment rellevant han estat les trobades amb les organitzacions de l’esquerra siriana amb les quals es va aconseguir la difícil però necessària tasca de coordinar les primeres trobades internacionals d’organitzacions de l’esquerra, de les quals surt la Declaració sobre la revolució siriana de les forces de l’esquerra presents al FSM . El nostre company Fatih, de la LGO, el partit trotskista del Front popular a Tunis, definia aquest document com el més important que ha sortit d’aquest fòrum. L’acte de cloenda del FSM va ser una manifestació sobre possiblement l’únic tema que permet un mínim consens de les diverses corrents ideològiques que allà coexistien: Palestina. Tot i així, hi van haver tensions entre baasistes amb imatges de Saddam i islamistes pro-Jomeini i també entre islamistes i els sectors de l’esquerra tunisiana que van tornar a cantar «axaáb yurid azaura min yidid» (el poble vol una altra revolució). En definitiva, un balanç molt positiu de la nostra presència al FSM. No tant pel fòrum en si mateix, sinó per les trobades, reunions i activitats que ens ha permès desenvolupar.

Pedro Mercadé

20

20

Lluita Internacionalista 124, maig 2013

Fathi Salaaoui, militant d

"La revolució

Lluita Internacionalista Internacionalista. Com va ser la teva militància sota la dictadura de Ben Ali? Fathi SalaaouiVaig començar a militar sota el règim de Habib Bourghiba, el 1984. Aleshores Ben Ali era un dels seus comandants. El gener del 84 hi va haver la revolta del pa, on vaig perdre un cosí i em van empresonar durant 9 mesos. Després sota Ben Ali vaig patir dos intents d’assassinat. Vam pensar de posar en marxa un corrent trotskista i vam fundar l’Organització Comunista Revolucionària (OCR). Havia conegut el marxisme a través d’un camarada algerià: va ser com un regal. La meva família era d’origen miner, de la ciutat de Kef: vaig créixer amb la por que els meus pares o tiets morissin a la mina. Quan vaig llegir el Manifest Comunista vaig adonar-me que allò era una resposta. Vaig llegir El Capital quan estava a la presó. Als 16 anys vaig començar a pensar en la revolució. El marxisme em semblava com la vida mateixa. També vaig llegir i tenir contacte amb estalinistes, però allò no m’agradava. Vaig conèixer el trotskisme a través dels camarades libanesos. Vaig entendre que no es podia fer una revolució per etapes, que la revolució havia de ser permanent i mundial.


tunisiana ha de continuar" LI.- En quin moment est à la està revoluci ó tunisiana? revolució FS.- Té altibaixos. Ara estem en un punt alt, encara que ens van matar un dels grans camarades, Choukry Belaïd, continuem la nostra lluita. Ja hem perdut una part massa gran de les nostres vides i de la nostra salut amb la dictadura. Intentem ser millors per ser útils al nostre poble i a tots els pobles del món. Ennahda [formació islamista majoritària al govern] és un partit integrista, que intenta utilitzar la religió per donar una aparença democràtica, però en el fons és un partit feixista, que instrumentalitza les creences del poble. Des del govern, els islamistes estan imposant retallades i estan endeutant el país, cosa que suposa més pobresa pel poble, mentre ells s’enriqueixen. LI.- Com es desencadena la ó? revolució revoluci FS.- Va ser com pujar una escala: la vaga de fam de Taoufik Ben Brik al 2000, les protestes del 2005 i l’esclat de la conca minera de Gafsa al 2008. Allà també ens van detenir. En períodes intermitents m’he passat 16 anys a la presó. I de la mateixa manera que lluitàvem contra la dictadura de Ben Ali ho farem contra la d’Ennahda. Per nosaltres són dues cares del mateix règim. Per lluitar contra Ennahda vam fundar amb altres companys el Front Popular, estem creant grups a totes les regions. Vam començar cinc partits. Vam fixar una plataforma i vam cridar a tots els camarades a unir-s’hi. Ara tenim 13 partits i moltes organitzacions properes, com la Unió de Diplomats en Atur, l’Associació de Dones Democràtiques o Raid-Attac. I també volem establir contactes internacionals amb organitzacions de l’esquerra d’arreu de la Mediterrània.

dignes pel nostre poble: sobre tot sanitat pública i feina. Pensem que al voltant de l’UGTT es pot fixar una sortida pels treballadors, els aturats i els pobres. Defensem la formació d’un govern de treballadors al voltant de l’UGTT. Diem al poble que no tingui por, que lluiti, que reaccioni contra la violència que Ennahda imposa a través dels salafistes per espantar-nos. LI.- Aquest any hi ha d’haver eleccions. FS.- No sé si les arribaran a fer, però està clar que amb els diners Ennahda intentarà aprofitar-se de la gent per encobrir el seu fracàs. Hem de combatre’ls continuant la revolució, perquè el que vol Ennahda és donar continuïtat al règim. Nosaltres hem de lluitar per un canvi de fons. Hem d’encoratjar el poble a fer política, a comprendre el què està passant. Perquè si el poble entén que Ennahda no està treballant pel poble també els faran fora, com van fer amb Ben Ali. I faran el mateix amb la dreta de Nidah Tunis: són les dues cares de la mateixa moneda. La revolució continua avançant, encara que de vegades sembli que va enrere. LI.- Com voleu construir una ó revolucion ària? organització revolucionà organitzaci F S . - Volem fer-ho amb els

treballadors: amb l’UGTT, amb la Unió de Diplomats en Atur i amb la Unió General d’Estudiants. Construir-nos dins el poble i els treballadors per actuar. A nivell internacional busquem el suport dels camarades de l’esquerra i dels marxistes per tirar endavant el procés revolucionari. Compartim les mateixes inquietuds aquí que a Egipte, a Síria, Bahréin, Iemen, Marroc i Algèria. Lluitem contra l’imperialisme arreu del món. LI.- Què penses del que passa a Síria? FS.- La revolució siriana ha estat un procés més complexe que el de Tunísia perquè allà hi ha les armes i també el pes de Hezbollah, que en el fons va aprendre de l’experiència del Partit Comunista Libanès. Ara s’ha desvetllat la seva autèntica naturalesa: abans es deia que lluitava pels libanesos contra Israel, ara està al costat de Baixar, de l’imperialisme i del capitalisme. Ara els nostres companys de l’esquerra libanesa i siriana tenen molt més fàcil denunciar-los: el líder de Hezbol·lah, Hassan Nasral·là, estava molt ben vist en tot el món àrab. Però a Síria s’ha posat de costat del règim, de l’imperialisme i del capitalisme i contra el poble. Això és una oportunitat per a tots els

INTERNACIONAL

de la LGO i fundador del Fr ont Popular de TTunísia unísia Front

LI.- Quins ssó ó n els principals à tics? programà elements program F S . - Denunciar la dictardura d’Ennahda i exigir condicions de vida Lluita Internacionalista 124, maig 2013

21


INTERNACIONAL 22

22

comunistes àrabs i del món, perquè en el fons Hezbol·lah era un obstacle per a un procés revolucionari a la regió. Penso que és molt imporant l’acord a què es va arribar a Tunis per la campanya internacional de solidaritat amb la revolució siriana des de les organitzacions d’esquerra. En aquest marc, a Tunísia estem treballant en la setmana de la solidaritat internacional i en l’organització del congrés de finals de juny. Des d’aquí vull convidar totes les organitzacions de l’esquerra a participar-hi. LI.- Com veus la ó a Europa? situació situaci FS.Tenim l’esperança que hi hagi una revolució a Grècia, Espanya o Portugal. Potser no és immediat, però s’està preparant. Volem contribuir a empènyer-la endavant. Sobre tot a Grècia, ni la UE, ni els Estats Units han pogut aturar la gent. Esperem que arribi aviat!

Tunísia

Crida del comité de suport a les sindicalistes de Latelec-Fouchana SEA Latelec, filial del grup Latécoère, sub-contratista d’Airbus, va traslladar al 2005 de França a Fouchana (als voltants de Tunis) una part de la producció de cablatge per tal de beneficiar-se d’una mà d’obra qualificada i barata. Però des del 2010, les treballadores s’organitzen per fer respectar els seus drets. Exigeixen acabar amb les hores extres, el respecte a la seva dignitat i als drets laborals. A partir d’aquell moment son víctimes d’una

repressió sistemàtica anti-sindical: acomiadaments, intents de corrupció, insults, sancions abusives, aïllament, actes sexistes i amenaces de mort. Enfront la seva resistència, els directors francesos imposen el tancament de la fàbrica durant un mes a partir del 19 de Setembre de 2012 i la transferència temporal de la producció a França. Suprimeixen 200 llocs de treball temporals entre Octubre i Abril i anuncien que suprimiran 200 llocs de treball més des d’ara fins a finals del 2013. No es tracta en cap cas d’una relocalització, sinó d’una manipulació. Tot i que Latécoère compta amb importants comandes d’Airbus per augmentar els seus beneficis, els treballadors i treballadores del Nord són utilitzats, sense saber-ho, per trencar un moviment social del Sud. El 30 de Març del 2013 s’organitza una manifestació (durant el Fòrum Social MunLluita Internacionalista 124, maig 2013

dial) davant de l’ambaixada de França, amb el suport de militants i sindicats locals i internacionals, per exigir el respecte dels seus drets. Des del 2 d’Abril, un cop els i les militants estrangeres han marxat, la direcció de Latécoère llança amb els seus aliats mediàtics un pla de comunicació i de desinformació destinat a imputar a les coratjoses treballadores en l’enverinament de la situació.15 d’elles són amenaçades d’acomiadament pel fet d’haver participat en aquesta manifestació. El dijous 11 d’Abril, sense respectar la llei ni la moral pública, cinc treballadores són acomiadades per haver-se «negat» a treballar. Cal dir que els mitjans de producció han estat traslladats a França. Enfront d’aquesta situació, tres d’aquestes treballadores inicien una vaga de fam que han suspès, actualment, degut a que els han promès noves negociacions. El dilluns 15 d’Abril, la direcció de Latélec Tunisia anuncia l’acomiadament, també il·legal, d’altres 5 treballadores, de les quals 3 són representants sindicals. «Volem conservar el nostre treball sense perdre la nostra dignitat» declara Sonia Jebali secretària general del sindicat UGTT de SEA Latelec Fouchana. Nosaltres només podem conservar la nostra si elles conserven la seva, contesten per mitjà d’aquesta crida pública els sindicats, associacions i ciutadans/nes de tot el planeta. Exigim la represa immediata de la producció a la planta Latelec de Fouchana. Exigim la reintegració sense pèrdua del salari de totes les treballadores i treballadors empleats d’aquesta fàbrica des del mes de Setembre del 2012. Exigim que s’acabin les repressions antisindicals. La solidaritat no s’ofegarà. La fatalitat no guanyarà. Unides vencerem!. https://www.facebook.com/ ComiteSoutienSyndicalistesLatelecFouchana. Per a signar aquesta Crida: comite.syndicatlatelecfouchana@gmail.com


Si no haguessin mort prop de 400 persones, el senyor David Mayor seria considerat un valent emprenedor disposat a generar llocs de treball a un lloc tan exòtic com Bangla Desh. De no ser per la catàstrofe del dijous passat, el dia a dia de les obreres que passen entre 10 i 12 hores diàries, 6 dies a la setmana, tancades davant d’una màquina de cosir no seria notícia. Sembla que cada país, cada realitat, té un llindar de morts a partir dels quals pot ser notícia als nostres mitjans de comunicació. Les empreses internacionals que s’han vist involucrades amb l’esfondrament de l’edifici «Rana Plaza», ja sigui perquè s’han trobat etiquetes seves entre les runes, com és el cas de El Corte Inglés, Benetton o Mango, ja sigui perquè figuraven com a clients a la pàgina web d’alguna de les fàbriques sinistrades, com Wal-Mart, Carrefour o C&A, s’afanyaran a posar en marxa els seus mecanismes de Responsabilitat Social. Primer per convèncer-nos que no eren els clients principals i que la seva relació amb les fàbriques ensorrades era anecdòtica, després per transmetre als consumidors i a les consumidores que es tracta d’un desgraciat accident i que ells fan tot el possible perquè la seva cadena de subministrament a Bangla Desh, Xina, Índia, Indonèsia o Pakistan, sigui segura i estigui neta d’explotació laboral. Finalment, no es cansaran de repetir que, malgrat no ser clients importants de la fàbrica on es va produir la desgràcia accedeixen voluntàriament a participar del fons de compensació a les víctimes. Una premonició? No. Vuit anys rebent les mateixes explicacions cada cop que denunciem negligències, que publiquem informes o que lamentem morts per incendis o

esfondraments. És igual que sigui a Bangla Desh que a Marroc. Les denúncies i les crítiques s’estavellen sempre amb una «Responsabilitat Social» reactiva que intenta minimitzar el risc de danys a la imatge corporativa. La catàstrofe del «Rana Plaza» ve precedida d’un constant degoteig de morts en incendis i esfondraments. L’abril de 2005, la fàbrica Spectrum de Dhaka es va enfonsar matant 64 persones i deixant-ne 70 greument ferides. El propietari havia decidit uns anys abans construir un pis addicional a l’edifici de 4 plantes, el dia de la desgràcia les treballadores van alertar de les esquerdes però ningú les va escoltar. La construcció es va enfonsar a una hora en què oficialment tothom havia acabat la seva jornada però les cadenes globals de producció no entenen d’horaris. A Spectrum es produïa roba per a Inditex, Carrefour, Invest, KardstadtQuelle, New Yorker, Cotton Group, Scapino, entre d’altres. Al 2006, a Chittagong un incendi va matar 50 persones treballadores i en va ferir 100 més. També al 2006 van morir 19 persones a l’esfondrament del Phoenix Building a Dhaka. Al febrer de 2010, una fàbrica proveïdora d’H&M, Garib & Garib va ser la trampa mortal de 21 persones. També es van trobar evidències de producció per El Corte Inglés, però l’empresa espanyola va assegurar que es tractava d’una comanda de mostra. Al desembre

de 2010, van morir 29 persones a l’accident de That’s It Sportwear, una fàbrica que treballava per firmes nord-americanes com The Gap, VF Corporation, JC Penney, Philips Van Heusen (propietària de Tommy Hilfiger), Abercrombie & Fitch. El setembre de 2012 s’incendiava Ali Enterprises al Pakistan i van morir prop de 300 persones cremades. Al novembre de 2012, a l’incendi de la fàbrica Tazreen, també a Pakistan, van morir 112 persones que cosien roba per C&A, KIK i Walmart entre d’altres firmes. No són accidents. Són conseqüències d’un sistema de producció fonamentat en l’explotació de la misèria. Els salaris d’una obrera de Bangla Desh no superen els 30 euros mensuals i fa uns horaris interminables de 10 a 12 hores diàries durant sis dies a la setmana. Es tracta majoritàriament de noies joves i les seves «carreres» laborals són molt curtes degut a que el mercat expulsa a les que es fan grans perquè són massa lentes o perquè comencen a tenir problemes de visió o de coordinació òcul-manual. Les protestes són molt difícils d’articular perquè les llibertats sindicals no estan garantides. La repressió governamental es constant i les organitzacions que lluiten pels drets laborals estan perseguides. Els membres del Bangladeshi Center for Worker Solidarty (BCWS), que forma part de la xarxa de la Campanya Roba Neta internacional, han sigut objecte de detencions il·legals i tortures en repetides ocasions, i l’abril de 2012, Aminul Islam va aparèixer assassinat amb signes evidents de tortura. En aquest context, no es difícil comprendre perquè les obreres del Rana Plaza van entrar a l’edifici malgrat haverhi vist escletxes i haver-ne alertat als Lluita Internacionalista 124, maig 2013

INTERNACIONAL

Primer de maig a Bangladesh: que sembli un accident

23


INTERNACIONAL

seus superiors jeràrquics. No hi ha elecció i el salari, tot i que pobre, és imprescindible per sobreviure. La crisi del camp fa que les noies joves emigrin a les ciutats a buscar feina a les fàbriques per complementar els ingressos de les seves famílies. Sovint per poder oferir estudis al primer fill home tot i que molts cops només aconsegueixen ingressos per la seva pròpia subsistència. Les firmes internacionals es posicionaran davant dels fets com si d’un malaurat accident es tractés. Fins i tot emprendran, sempre voluntàriament, mesures per evitar que es treballi en edificacions tan perilloses. De fet, sense tragèdies d’aquesta magnitud, els informes sobre explotació laboral tornaran a quedar en un armari (o en un servidor) fins a la propera, amagats darrera la seva Responsabilitat Social Empresarial, les col·leccions «conscients» com la que fa poc va llençar H&M per rentar-se la cara, o els grans pactes grandiloqüents com el que Inditex va signar amb la Confederació Sindical Internacional. Les deslocalitzacions, la indústria del treball precari i gairebé esclau, l’orientació de les economies a l’exportació per aconseguir divises i per retornar deutes, no són vies cap a al «desenvolupament». Les promeses que fan els governants que potencien la inversió estrangera mai no es fan realitat. La industrialització pot comportar

creixement econòmic però no democratització ni una distribució justa dels guanys. De la mateixa manera que als països europeus en crisi es força als treballadors i a les treballadores a acceptar radicals reformes laborals i retallades brutals dels drets socials, a Bangla Desh es criminalitzen els moviments de protesta davant de l’opinió pública perquè «espanten als inversors internacionals», al Marroc es diu obertament que els sindicats i les organitzacions defensores dels drets laborals són culpables del tancament de fàbriques i a Cambodja es reprimeixen durament les mobilitzacions d’obrers i obreres en pro d’una pau social imprescindible per al «progrés» econòmic. L’organització i la lluita col·lectiva de les treballadores és imprescindible, ja prengui forma de sindicat, d’assemblea, de grup clandestí o d’associació, i no podem acceptar la Responsabilitat Social Empresarial com a resposta. Els drets laborals i els drets humans no han d’estar condicionats a mesures voluntàries adoptades per les empreses transnacionals que es beneficien de la repressió i la misèria i els sindicats «majoritaris» disposats a

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: La Caixa 2100- 3459-38- 2100220515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup. Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

24

24

Lluita Internacionalista 124, maig 2013

jugar a aquest joc, o no han entès les normes o miren per interessos particulars de les seves gerontocràcies. El 1r de maig els obrers i obreres de Bangla Desh sortiran al carrer per denunciar el total menyspreu amb que empresaris locals i firmes internacionals tracten a la classe treballadora. Per què sortiran els sindicats majoritaris de les «democràcies occidentals»? Què mobilitza als sindicats de la Responsabilitat Social?

Albert Sales. Campanya Roba Neta http://albertsales.wordpress.com

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org


LLI 124