Issuu on Google+

nº 119 octubre 2012 - donatiu 2 euros Editorial i pàg. centrals pàg 3 i 10-12 Vaga general Política: pàg 4-9 Pressupostos Generals de l'Estat 2012 Eleccions galegues i basques Eleccions catalanes: Posició de LI i immigrants i dret a decidir Sindical: pàg 12-14 Entrevista SAT, coordinadora dels treballadors i treballadores de l'ajuntament de Barcelona, contra l'atur al Prat de Llobregat

Dona: Avortament lliure i gratuït. pàg 15 Memòria: moviment obrer i qüestió nacional pàg 16 Internacional: pàg 17-20 Balanç eleccions Veneçuela Portugal Suplement: Preparant la trobada internacional d'Istambul. Des de Damasc: crida de l'esquerra siriana. Atac al consolat ianqui a Libia. Posició FO davant amenaces turques de resposta militar a Siria.

Per la rn la rreconstr econstr ucció de laInternacionalista IV Inter nacional Lluita 119, octubre 2012 econstrucció Internacional Per

1


CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

Blancanieves Blancanieves, del director Pablo Berger. Agafem el conte dels germans Grimm que tots coneixem: una noia, una madrastra dolenta i set nans que juguen en favor de la noia. Però ubiquem la història a la Sevilla dels anys vint ,i la convertim en una altra història: la repressió de la madrastra (de nom Encarna) sobre la noia (de nom Carmen) aboca aquesta a fugir i a viure aventures diverses sempre protegida per una colla de sis nans toreros. L’hivern passat vam veure tots la pel•lícula francesa “The Artist” que, muda i en blanc i negre, es va emportar l’òscar al millor film de “parla” no anglesa. Doncs, vés per on, aquesta faula també segueix el mateix esquema, amb una banda sonora original, sense diàlegs i sense color aconsegueix recrear una Espanya castissa, amb tots els elements que la defineixen, i grotesca. I genial, ha de ser molt potent una imatge per a que no li calgui el recolzament de la paraula, per això els crítics diuen que aquesta Blancanieves és un viatge estètic: la història no ens pot sorprendre perquè ja la coneixem, però la recreació visual ens atrapa. Gòtica, és l’adjectiu que li solen adjudicar. L’obra de Berger es va anar desenvolupant al mateix temps que “The Artist”, així que no és una seqüela d’aquesta, eren projectes paral•lels però el film francès es va enllestir abans i va ser un impacte dins el món del cinema (l’efecte sorpresa se’l va emportar sencer), així que les comparacions són inevitables: Blancanieves -sincerament- és superior a “The

D e la r ev del 5 d ista satíric a ‘Esque e març lla d El Perió d dico 1 e 19 37, publi e la To r r a t x a’ 1/1 0/1 ca da p 2 er

2

2

Lluita Internacionalista 119, octubre 2012

Artist” en molts aspectes, encara que ja no compti amb l’efecte sorpresa. Que Maribel Verdú és la magnífica i dolenta dolentíssima madrastra, i que fa por, no ha d’estranyar ningú. Però apareix envoltada d’altres notables interpretacions: Angela Molina, Pere Ponce i Josep Maria Pou per exemple. El crític Carlos Boyero escrivia després de la seva estrena: “Es una película con estética poderosa, con imágenes deudoras en su composición del mejor cine mudo y del expresionismo alemán pero que inequívocamente hablan de una reconocible y racial España. Su originalidad tiene causa, todos sus elementos revelan el mimo y la pasión que le ha dedicado su creador, es una película con sabor y olor. Pablo Berger imagina que ese cuento tan triste de una criatura a la intemperie que es puteada estratégica y sistemáticamente por su sádica y odiosa madrastra, pudo haber sucedido en la Sevilla de 1920, entre toreros y enanos, rituales y símbolos, sentimientos nobles y podredumbre moral, mediante actores y actrices que manifiestan creíblemente lo que sienten sus personajes aunque estos no dispongan de voz” Que sigui la pel•lícula que representarà a l’acadèmia espanyola de cinema als òscars només és un detall, encara que no el determinant, per anar a veure-la. Això sí, és un film que demana una pantalla gran de sala de cinema, no serveix la pantalla de l’ordinador ni la del televisor: ja hem avisat que era una experiència estètica.


Finalment CCOO i UGT convoquen vaga general per al 14 de novembre. La convocatòria incorpora un altre element important, en coincidir amb vagues generals en els països més castigats per la crisi. La vaga arriba tard, però més val tard que mai. Els treballadors / es necessitem una potent mobilització aquest dia. Cal que la CGT sumi la seva convocatòria del 31 d'octubre a les del 14 de novembre Novament, en la seva preparació és imprescindible donar la paraula als treballadors / es, en assemblees, assegurar la vaga amb comitès de vaga per centre i localitat. Discutir la vaga i informació addicional la lluita contra el Govern. Cal fer retrocedir la política del Govern. Es comença el debat sobre els pressupostos generals, amb duríssimes retallades en prestacions, en salaris, en sanitat i educació, en inversions que puguin generar llocs de treball ... tot està al servei del pagament del deute i la contenció del dèficit que exigeix la UE i el BCE. La disjuntiva entre el pagament deute i els drets dels treba-lladors està sobre la taula. Prou retallades i acomiadaments. Ni pagament del deute ni rescat de la banca. El Govern Rajoy és una garantia per a la banca i els grans capitals per atacar a fons les conquestes dels treballadors / es, per imposar la unitat de la pàtria al dret legítim de les nacions a decidir el seu futur. És la garantia d'un enduriment de la repressió i les lleis per impedir la resposta dels treballadors/ es. Cal fer fora el govern Rajoy. I aquesta realitat, en graus diferents, és comú a tota la Unió Europea, a Grècia que porten 18 vagues generals, a Portugal que van aconseguir fer retrocedir el Govern en la retallada de 7 punts en els salaris. Hi ha hagut mobilitzacions a Alemanya, comencen a França després de l'arribada d'Hollande, que prometia creixement i aplica retallades ... La lògica del capital és implacable, ho vol tot i no li importa el cost social. Els governs de cada estat, al costat de la Unió Europea amb el Banc Central Europeu, són els seus instruments. Cal donar una resposta a tota Europa per acabar amb el dictat de la gran banca. Cal trencar amb la Unió Europea, per una Europa dels treballadors i els pobles.

escons. Això permet maquillar el rebuig a la política del Govern Rajoy o conté la seva crisi. El més destacat en els processos electorals és que un sector treballador i jove ha girat la seva mirada a l'esquerra, abandonant el PSOE, que cau estrepitosament. La diferència amb ocasions anteriors és que aquesta vegada això no es tradueix simplement en l'abstenció sinó en el creixement de forces a l'esquerra. Bildu a Euskadi i AGE (EU-ANOVA) a Galiza són l’expressió d'aquest fenomen. Així ho vam analitzar també a les eleccions Asturianes o andaluses, aquestes amb un augment de vots d'una IU encapçalada en la seva llista de Sevilla per Sánchez Gordillo, la seva ala esquerra CUT-BAI. A una dimensió més gran, és el que ha passat a Grècia amb Syriza. Aquest és un element que comença a determinar la nova realitat a Europa. Si a les potències centrals (Alemanya, França o fins i tot la Gran Bretanya) encara es permeten l'alternança en el poder com a forma d'anar capitalitzant el desgast del partit en el Govern, en els països més castigats per la crisi ja es busca alguna cosa nova. Aquest fet és de la màxima importància perquè posa al centre la construcció d'una alternativa política. És probable que tingui la seva expressió també en els pròxims comicis a Catalunya. És en aquest sentit que la necessitat i possibilitat d'avançar en la construcció d'una alternativa creix. Des Lluita Internacionalista hem impulsat un front d'esquerra en ruptura amb la Monarquia i el capitalisme, des de l'esquerra independentista de la CUP i Endavant, passant pel municipalisme alternatiu com les CAV o DDB Cornellà, i acabant per l'esquerra revolucionària (Revolta Global- Izan, En Lluita, Corrent Roig), un front obert a sindicalistes i activistes dels moviments socials. No és una política nova per a nosaltres, ja ho vam intentar amb Candidatura pel No a la Constitució Europea i per una Europa dels Treballadors i els pobles, participant a Iniciativa Internacionalista, amb Des de Baix a les autonòmiques catalanes del 2010, a Anticapitalistes a les generals del 2011, o amb les CUP Alternativa per Barcelona a les municipals. Malgrat les diferències i les dificultats organitzatives, creiem que la candidatura que conforma la Candidatura d'Unitat Popular-Alternativa d'Esquerres és una expressió en aquest camí. Les CUP-AE presenten una possibilitat per avançar, quan estableixen com a inseparables la lluita per l'autodeterminació i contra el capitalisme. És per aquest motiu que Lluita Internacionalista donem suport, anem a les llistes i cridem a un vot crític a la candidatura presentada per CUP-AE. I des de ja plantegem que aquest procés no ha de quedar en un referent electoral sinó buscar un front d'esquerres al servei de les lluites. 22/10/12

EDITORIAL

v

aga general: Fora Rajoy!

Cal donar una resposta a tota Europa per acabar amb el dictat de la gran banca. Cal trencar amb la Unió Europea, per una Europa dels treballadors i els pobles... ... la necessitat i possibilitat d'avançar en la construcció d'una alternativa creix...

D

e les eleccions basques i gallegues a Catalunya. Constr uir una alter nativa Construir alternativa

El PP cedeix en els dos comicis, més de 16.000 vots a Euskadi, un 11% dels que tenia el 2009 i 135.000 vots, és a dir el 18% a Galiza, però la llei d'Hont fa meravelles, i encara que baixa en vots i en percentatge, avança en

Lluita Internacionalista 119, octubre 2012

3


POLÍTICA

Pressupostos Generals de l'Estat

Rajoy legalitza el robatori Aquest 2012 el PP va endarrerir els pressupostos fins després de les eleccions andaluses, cosa que de tota manera no el va portar al govern de la Junta d’Andalusia. Des de llavors li va explotar Bankia i Caixa Galícia al PP i Caixa Catalunya al PSC-PSOE, com a exponents de la fallida generalitzada del sistema de caixes i bancs espanyols resultat de la seva participació a inflar la bombolla immobiliària. Això hauria pogut arrossegar la fallida d’una part dels bancs alemanys i francesos per finançar les bombolles immobiliàries de mig món, inclosa l'espanyola. Per a evitar la fallida dels sistemes financers, tant als Estats Units com a la UE s'està produint des de l'inici de la crisi el 2007 una immensa socialització de les pèrdues dels bancs i grans empreses. Estats Units ho pot fer a nivell mundial, ja que mundial és l'ús del dòlar. La UE, des del Tractat de Maastrich té un Banc Central que en principi no presta als estats sinó als bancs, que al seu torn presten als estats, amb una diferència d'interessos (benefici) que en el cas de l'estat espanyol és superior al 5%. Aquest mecanisme implica un transvasament de fons de diners públics a la banca privada. Els altres transvasaments són els fons europeus (diners dels impostos dels treballadors) que paguen als creditors privats de deute públic de determinats països, i un altre transvasament són els fons estatals (diners dels impostos dels treballadors) que assumeixen com a públiques deutes privades de bancs i grans empreses.

divendres després d'un consell de ministres, el govern de Rajoy va desgranant retallades. Tot plegat sota la reforma de la Constitució que van pactar PSOE i PP amb Zapatero per a prioritzar el pagament del deute per davant de les despeses socials. Els pressupostos han anat guanyant pes propagandístic i apartant-se del seu rol de previsió i planificació “democràtica”, com a mínim des de Solbes. En aquesta concepció les prediccions “optimistes” serveixen per a no admetre la realitat, per al cap d'uns mesos, estar sorpresos “per la

Per a intentar encobrir aquests deutes privats que s'assumeixen com públics (sota la ficció d'uns préstecs públics a la banca que se ja sap mai es cobraran o la nacionalització de deutes i entitats en fallida), durant mesos cada 4

4

Lluita Internacionalista 119, octubre 2012

gravetat de la crisi” i escometre noves retallades socials, que de moment no s'anuncien davant les properes eleccions gallegues, basques, nord-americanes i catalanes. No són fiables la previsió de decreixement del PIB que el govern diu que serà del 0,5% i l’FMI duplica o triplica. Però és que a la previsió de caiguda del PIB del govern li correspondria un augment de l'atur del 2%, deu vegades més del que admeten (0,2%). Si l’FMI s'acosta més a la realitat, l'atur pot augmentar 20 o 30 vegades més del que preveu el govern (i baixa la partida de prestacions d’atur un 6,3%). Quant als ingressos, la previsió de


Amb dades de Vicenç Navarro, els ingressos del sector públic del promig de la UE-15 són del 44% del PIB, i els de l'estat espanyol són del 31% del PIB. O sigui, els ingressos del sector públic haurien d'incrementar-se un 42% respecte del seu nivell actual per a estar d’acord amb el nostre PIB en el promig de la UE-15. Estem parlant de 150.000 milions a l'any en tot el sector públic. I aquesta falta d'ingressos ve de la falta de pagament d'impostos – legal i il•legal – de les grans rendes i empreses. “Com resultat de la reforma tributària de 2006…Els impostos sobre el capital van baixar un 39% i els de les rendes superiors un 11%.” Com explica CGT (veure enllaços) “Hem patit 43 lleis o reformes … el Govern ha anunciat (per mandat europeu) entre d’altres la reforma de les pensions i en planteja més tall ideològic, com la reforma del sistema educatiu, la reforma de la llei de l'avortament o la reforma del Codi Penal. Tot aquest paquet de reformes provoca un clar retrocés per al conjunt de la població, perfila un major sofriment per a les capes més desprotegides del poble, configura i aprofundeix en un model social, econòmic i polític neoliberal, conservador i ultramontà” No ens enganyem, com ja es va veure en països llatinoamericans, africans i asiàtics amb els plans d'ajustament, el resultat del que ara anomenen “austeritat” és la pobresa generalitzada, el tancament d'empreses i serveis públics i l'atur massiu i crònic. Primer ve la corrupció burgesa robant dels pressupostos públics. Després les aventures (en la bombolla immobiliària) bancàries privades, les factures de les quals s'endossen també als pressupostos públics. Amb la fallida de les administracions i de les empreses privades vénen les privatitzacions i compres a preu de saldo. En l'estat espanyol s’ha iniciat el creixement explosiu del deute públic i del seu cost (s'incrementa en gairebé 10.000 milions), que es menja les retallades (7.700 milions) i gran part de les pujades d’impostos (5.600 milions). Per a endarrerir les fallides privades de grans empreses i bancs (que es produiran igualment) es buida i es provoca la fallida de les administracions, amb la qual cosa s'afebleixen acceleradament les condicions de vida dels treballadors i s'afebleixen políticament. Les burgesies dominants, com a resposta històrica a la crisi de sobreproducció (per successives reduccions salarials, els treballadors no tenen els mitjans per a pagar per la satisfacció de les seves necessitats), provoquen el tancament de capacitat productiva i de serveis privats i públics i els adquireixen a preu de saldo, en l'intent d'anul•lar la competència, baixar costos laborals i incrementar la taxa de benefici. No a les retallades. No a les privatitzacions. No al Pagament del deute. No més diners als bancs. Nacionalització de la banca. Ruptura amb la Unió Euopea, l’Europa de la banca. Per un pla d’emergència que generi llocs de treball públics i dignes. En defensa de salaris i pensions. Defensem els serveis públics. 19/10/12

Víctor Messeguer Nota Nota.- Aquí hi ha uns enllaços http://is.gd/qUTGKt , citar-los no implica avalar la línia política de l'autor o la web.

Algunes xifres dels Pressupostos El pagament del servei del deute públic (interessos) arriba a 38.590 milions, un increment del 33% (10.000 milions), que supera les despeses de personal de totes les administracions públiques i es menja les retallades. Les ajudes contínues a la banca en fallida fan augmentar el deute públic, cosa que dóna l'argument per a desmantellar, tancar, privatitzar i retallar serveis, una política que al seu torn deprimeix l'economia, rebaixa els ingressos públics i torna a començar un altre cicle.

POLÍTICA

liquidació de 2012 va a quedar 10.000 milions per sota del previst i als pressupostos de 2013 encara van més lluny en la irrealitat. La inversió haurà baixat un 10% a la fi de 2012 i es pressuposta un descens de només el 2,1 per a 2013. Les exportacions han crescut un 1,6% a la fi de 2012 i pressuposten un augment del 6% per a 2013.

Nova reducció de poder adquisitiu de les pensions, ja que amb un increment de l’IPC del 3,5% es pugen un 1%. És el tercer any que s'incompleix la llei d'actualitzar-les segons l’IPC. A més s'han eliminat medicaments del finançament per la seguretat social i s'han instituït taxes per part de l'estat i comunitats autònomes com la catalana (1 euro per recepta). I s'ha exclòs una part dels immigrants de la sanitat pública. La partida de les prestacions d'atur disminueix un 6,3% enmig d'un atur creixent. S'acaba amb l'ajuda dels 400 euros per a desocupats de llarga durada. Aquesta mesura ajudarà a la desaparició de les estadístiques. Congelació salarial en les administracions públiques: després de dues reduccions salarials, acomiadaments i privatitzacions. Es rebaixa als ajuntaments el 41% del finançament estatal dels serveis socials en un moment de creixement explosiu de la pobresa (en aquest moment aquests fons beneficien mínimament 8 milions de pobres a l'Estat espanyol). Es rebaixen 200 milions en l'aplicació de la Llei de la Dependència. Es trasllada a les comunitats autònomes – que concentren la despesa en sanitat i ensenyament una part desproporcionada de l'ajustament, ja que se'ls imposa un topall de dèficit que multiplicarà les retallades i els acomiadaments.

Lluita Internacionalista 119, octubre 2012

5


POLÍTICA

Eleccions a Galiza i Euskadi

Gir a l’esquerra Cal situar els resultats en el marc d’una crisi que es reflecteix també en el feble augment del cens a Galiza (de menys d’un 1%) i una reculada significativa a Euskadi (del -3,3% respecte de 2009, que equivaldrien a uns 5 diputats), probablement relacionats amb l’emigració de joves de classe mitjana i treballadora. Enfonsament del PSOE, gir a l’esquerra i inici d’una recomposició L’enfonsament del PSOE s’aprofundeix, però amb la pujada de vots d’opcions que apareixen a la seva esquerra, i que expressen una voluntat de confrontació més dura i clara. Aquesta tendència ja la vam començar a assenyalar amb el repunt del vot IU a les eleccions andaluses i asturianes, però els actuals resultats aprofundeixen un altre tret que en el seu moment vam advertir. És l’aparició d’un sector a l’esquerra d’IU que va prenent cos i inician una incipient recomposició del vot d’esquerres. A les andaluses, aquest sector es va expressar com a ala interna d’IU, amb la CUT-BAI de Sánchez Gordillo. A Galiza, s’expressa en Alternativa Galega Esquerda, l’anomenada Syriza galega, que reuneix en coalició la ruptura de Beiras del BNG (Anova), amb una IU que es presenta reciclada (amb la qual des d’agost estableix vincles l’FPG) i EQUO. A Euskadi, en què IU no mou peça, la radicalització la capitalitza EH-Bildu i EB és esborrada del Parlament.

Electrómetro El País. Junio 2012 6

6

Més enllà dels programes que tant AGE com Bildu puguin defensar – per exemple, les dues mantenen el marc de la UE-, volem destacar el caràcter de ruptura d’aquest vot que supera en molt la suma lineal dels components que agrupa. Així, els 200.000 vots que van sumar en les anteriors autonòmiques basques EA, Aralar i els 100.000 nuls que va impulsar HB contra la il·legalització, són àmpliament superats amb els 277.000 actuals. El mateix podríem dir a Galiza: els 287.000 del BNG i IU del 2009, són àmpliament superats pels 345.000 actuals de BNG i AGE, on a més s’expressa el daltabaix del BNG. PP: continua el vot de càstig, encara que menor a Galiza El PP guanya a Galiza però amb una reculada de 135.000 vots –fins i tot en vot percentual, perd un 1%, de manera que l’augment d’escons és conseqüència deformada de la llei d’Hont –pujada de mig punt de l’abstenció; es tripliquen els nuls i dupliquen els blancs, a més d’haver-hi més candidatures que el 2009-. Això no treu que el desgast hagi estat menor que en les altres comunitats: però perd vots en totes les circumscripcions, especialment a Pontevedra i la Corunya. A Euskadi, el resultat és més aclaparador, perdent 17.000 vots i 3 escons repartits en totes les circumscripcions i passant de la 3ª a la 4ª força. L’aprofundiment de les alternatives nacionalistes De conjunt, les opcions nacionalistes arrasen a Euskadi i donen un salt a Galiza, en resposta a un estat central que ha insistit en la recentralització en l’últim període. Però a més, la reculada en vots del PNB reafirma aquesta tendència a un major enfrontament amb l’estat que capitalitza EH-Bildu. El mateix expressa el daltabaix ja citat del BNG. El vot obrer no gira al centralisme de dretes Aquesta és, al costat de l’inici de

Lluita Internacionalista 119, octubre 2012

recomposició i gir a l’esquerra, l’altre element clau d’aquestes eleccions. PP, PSOE i UPyD es van jugar a capitalitzar la reacció d’un vot espanyolista generat per l’auge nacionalista. No obstant això, aquest procés no s’ha donat i també UPyD perd vots. Atès que els nivells d’abstenció pràcticament es mantenen respecte al 2009 (34,17% a Euskadi i 36,20 a Galiza) caldria pensar que potser no tot el descontentament amb el PSOE hagi passat a AGE i Bildu, sinó que hi hagi sectors obrers significatius que puguin haver passat a l’abstenció, mentre els joves treballadors siguin els qui surtin d’aquesta i votin aquestes formacions. Així podrien interpretar-se els resultats de Vigo en què l’abstenció supera en 5 punts la del 2009, (el PSOE perd 7 punts percentuals). O a Barakaldo, on l’abstenció és 4 punts superior a la mitjana del país (gairebé el 39%) i 2 per sobre del 2009, la caiguda del PSOE brutal, i EB-B perd vot encara si considerem les seves diferents ruptures (EB-B, EB-Az) i Equo juntes. La diferència d’EB-B s’explicaria per la ruptura que va entrar en Bildu, però no sembla recollir res del descontentament dels votants socialistes. Pel creixement de Bildu, sembla que recull una mica de l’abstenció o una part de la pèrdua del PSOE, però no tota si veiem les votacions del 2009 d’EA, Aralar i el vot nul. És per aquests motius que ens inclinem a pensar que almenys una part significativa d’aquests votants socialistes defraudats no van cap a les opcions nacionalistes, però tampoc opten per les «constitucionalistes», sinó que adopten una actitud passiva d’espera, des de posicions abstencionistes. A aquest sectors els haurem de donar resposta també, però la seva actitud distant de ràncies reaccions centralistes, ens sembla un element qualitatiu en aquesta incipient recomposició i radicalització a l’esquerra de la situació.

M. Esther del Alcázar i Fabregat


Catalunya

Lluita Internacionalista dóna suport a CUP-ALTERNATIVA D'ESQUERRES Aquestes eleccions arriben en un moment important: duríssimes retallades contra la classe treballadora que a més enfonsen l’economia, per mantenir els beneficis de la banca; i una confrontació entre el centralisme cada cop més ranci del Govern i les institucions de l’Estat contra la demanda d’independència d’un sector molt significatiu del poble de Catalunya. Mas intenta maniobrar per desviar aquest descontentament del poble de Catalunya, després d’haver protagonitzat retallades de sous i serveis públics especialment dures, amb un projecte capdavanter en la privatització. Fa un any Mas havia d’entrar amb helicòpter al parlament amb milers de manifestants que bloquejaven l’aprovació de les retallades i ara es passeja aclamat com el gran líder que conduirà el país a la independència. Però aquesta maniobra té les potes curtes, el poble el tornarà a reconèixer com el cap polític de la patronal i que –com els seus avantpassats- ràpidament sacrificarà la causa nacional als seus negocis. L’esquerra parlamentària ja la vam veure al tripartit, amb les primeres les retallades (com ara fan a Andalusia), o amb lleis com la LEC, que aprofundia la

Propuesta inicial de LI davant les eleccions

Per un front d’esquerres anticapitalista en ruptura amb la Monarquia Hi ha dos pilars imprescindibles per definir un perfil a l’esquerra del partits institucionals (ERC i IC/EuiA): 1) que defensa la sobirania del poble de Catalunya, el seu dret a decidir, i que aquest dret és incompatible amb la Monarquia. Fora la Monarquia. Autodetermnació. Dret a decidir. Referèndum Ja! República Catalana. Aquesta formulació troncal hauria de permetre l’expressió de forces de l’esquerra clarament independentista, amb altres que, des de la sobirania del poble de Catalunya i l’internacionalisme, cerquem una nova relació entre iguals amb els altres pobles de l’Estat i, més enllà, d’Europa en una Federació de Repúbliques. 2) un rebuig frontal a les privatitzacions i retallades i per què la crisi no la paguem la població treballadora. L’elecció és claríssima: no es retalla i no es paga el deute, no als milionaris plans de rescat bancari, nacionalització de la banca sota control dels treballadors/es. Ruptura amb l’Europa dels bancs, la Unió Europea. Retallades NO. No al Pagament del deute. No més diners als bancs. Nacionalització de la banca. Ruptura amb l’Unió Euopea, l’Europa de la banca. Per un pla d’urgència que generi llocs de treball públics i dignes. En defensa de salaris i pensions. Defensem els serveis públics. Des de Lluita Internacionalista ha començat les gestions amb Revolta Global, En Lluita, Corrent Roig, Xarxa Roja, Endavant, CUP, les CAV i DDB Cornellà per tal de conformar un front obert a sindicalistes, activistes i altres col•lectius. La forma més concreta d’aquest front seria una configuració de coalició CUP-CAVDDB, encara que s’hauria d’estudiar altres possibles variants. Aquest front, o el reagrupament de forces que s’aconseguís, proposaria una reunió a EuiA per tal de que s’incorporés a la proposta unitària, però en qualsevol cas el programa de ruptura amb el model d’estat i la política del deute i l’Europa de la banca, hauria de quedar clarament especificat. Immediatament, l’acord de coalició s’hauria d’obrir a sindicalistes, activistes de moviments, joves i altres col·lectius. Establir una forma oberta i equilibrada de presa de funcionament i presa de decisions, proposant comitès unitaris a nivell territorial i sectorial.

Barcelona, 2 d’octubre de 2012

Lluita Internacionalista 119, octubre 2012

7


POLÍTICA

privatització de l’educació pública. Davant d’aquesta “alternativa” cal un reagrupament de forces que responguin clarament als interessos treballadors, per aturar acomiadaments, retallades de sous i condicions laborals, en defensa dels serveis públics, de la gent davant dels interessos de la banca, i es negui a pagar el deute públic. Necessitem una força que estigui clarament al costat del poble català i el seu dret a decidir, l’autodeterminació que nega la constitució monàrquica, que cerqui la solidaritat entre pobles i treballadors, contra aquestes institucions antidemocràtiques que ens va llegar el franquisme. L’esquelet d’aquest reagrupament hauria de conformar-se amb l’esquerra independentista, les CUP, el municipalisme de base com les CAV i l’esquerra revolucionària (Revolta Global, En Lluita, Corrent Roig, Xarxa Roja, Lluita Internacionalista). De ben segur que caldria eixamplar aquest esquelet i donar pas a molts sindicalistes, joves i lluitadors de moviments socials que veuen que cal una política que trenqui amb l’Estat borbònic i amb el capitalisme. Com vam fer amb Iniciativa Internacionalista a les eleccions al Parlament Europeu, amb Des de Baix (DDB) a les autonòmiques, o amb la CUP-Alternativa per Bar-

celona, hem tornat a proposar en aquestes eleccions un front d’esquerres CUP-CAV-DDB. La CUP ha tornat a rebutjar (com a les municipals) formar coalicions. Finalment ha decidit presentar una candidatura CUP-Alternativa d’Esquerres, en què ofereixen participar a les organitzacions de l’esquerra anticapitalista. No hi ha condicions per debatre un programa comú abans del tancament d’acord i llistes, i l’ambigüitat del lema principal “ho volem tot”, ens preocupa, perquè només una candidatura que doni resposta concreta a les necessitats de la Catalunya treballadora pot ser referent electoral, i encara més important, un referent de lluita. Aquests són els punts que des de Lluita Internacionalista hem defensat: • Mesures concretes contra les retallades i les privatitzacions. En defensa dels salaris, les pensions i els serveis públics. No al pagament del deute, sense caure en la trampa de diferenciar deute legítim i l’il•legítim. No als plans de rescat bancari. Nacionalització de tota la banca, sota control dels treballadors/es. Ruptura amb l’Europa dels bancs, ruptura amb la Unió Europea.. Aquests diners calen pels i per les treballadores: per un pla d’emergència que generi llocs de treball públics i dignes, que aturi els desnonaments.

• Ruptura amb la Monarquia p e r l’autodeterminació. Dret a decidir: referèndum Ja! República Catalana. Aquesta formulació troncal hauria de permetre l’expressió de forces de l’esquerra clarament independentista, amb d’altres que, des de la sobirania del poble de Catalunya i l’internacionalisme, cerquem una nova relació entre iguals amb la resta de pobles de l’Estat i, més enllà, d’Europa, en una Federació de Repúbliques. • U n a resposta internacionalista, solidària amb la l l u i t a treballadora i d’altres pobles per la llibertat, contra tota mena d’opressió i explotació. No hi ha condicions per la plena integració sense un acord mínim al programa, però volem seguir treballant per aquell projecte de front d’esquerres. No som neutrals respecte de les forces que es presenten a les eleccions. La CUPAE presenta una possibilitat per avançar, quan estableix com a inseparables la lluita per l’autodeterminació i contra el capitalisme. És per aquest motiu que des de Lluita Internacionalista donem suport i cridem al vot a la llista presentada per CUP-AE.

15 d’octubre de 2012

8

8

Lluita Internacionalista 119, octubre 2012


Lluita Internacionalista ha impulsat i dóna tot el seu suport a les organitzacions d’immigrants que es van reunir a Vic amb la intenció de prendre posició sobre el dret d’autodeterminació de Catalunya davant el proper 25-N. Valorem molt positivament l’esforç per fer entenedor el problema nacional al sector de treballadors i treballadores més colpejats per la crisi, perquè creiem que fer-ho és, necessàriament, explicar el lligam inseparable entre lluita nacional i lluita obrera. Reproduïm l’esborrany de treball de la reunió del 21 d’octubre, preparatòria de l’assemblea del 4 de novembre.

EL DRET A DECIDIR DEL POBLE CA TALÀ CAT TALUNY A CAT ALUNYA MANIFEST DELS TREBALLADORS IMMIGRANTS A CA

POLÍTICA

Immigrats i immigrades i qüestió nacional

Davant l’avançament de les eleccions autonòmiques a Catalunya, que es plantegen com un plebiscit sobre el Dret de Decidir; els immigrants extracomunitaris a Catalunya, que som més d’un milió, volem i hem de dir la nostra opinió, perquè tot el que passa a Catalunya ens afecta directament, per la qual cosa expressem: 1. Aquesta situació es dóna en el marc d’una crisi econòmica que no l’hem provocada nosaltres, ni els treballadors i poble de Catalunya i els de l’Estat Espanyol, però que afecta sense cap dubte als sectors socials més baixos, en què ens trobem la majoria dels immigrants; l’atur, els retallada dels serveis (com salut, educació, serveis socials) o els desnonaments, són alguns dels problemes que patim, com els 5 milions d’aturats de l’Estat espanyol i els 650.000 a Catalunya. 2. El reclam del Dret de Decidir del poble de Catalunya, és un dret que ningú que es consideri democràtic pot negar. Perquè els pobles són els únics que pot decidir sobre el seu futur. No hi ha lleis, ni règims, ni govern, que puguin estar per sobre de les decisions que prengui el poble, que és el veritable sobirà. 3. Amb el Dret de Decidir, es pot estar d’acord amb la continuïtat dins l’Estat español, amb la Independència d’Espanya o una altra forma de seguir units. Aquí resideix el dret. Però sigui el que sigui, s’ha de respectar i nosaltres respectarem. 4. Ni el rebuig a les mesures econòmiques pot ocultar o negar el dret a decidir, ni la independència pot negar el dret a continuar rebutjant les mesures econòmiques, de retallades, d’atur, etc… 5. Continuant a l’estat Espanyol o aconseguint la Independència de Catalunya, no es resolen per si sols els problemes de la situació d’atur, desnonaments, retallada socials que patim els immigrants com la majoria dels treballadors i el poble català i de l’Estat. 6. Avui són molts els joves catalans i de la resta de l’Estat que es veuen obligats a emigrar, igual que nosaltres vam haver de marxar dels nostres països i la causa és la mateixa, una crisi de què no som responsables, Per tot això diem: - Pel Dret de Decidir del poble de Catalunya. - Defensa de la decisió que el Poble proclami, inclosa la seva Independència. - Ni seguir en l’estat espanyol, ni aconseguir la independència, serà la solució als problemes econòmics i socials que patim. - Continuar amb la lluita contra els retallada en salut, educació i serveis socials, per treball per a tots, no als desnonaments. Convocar a assemblees en cada municipi per fer escoltar la veu dels immigrants.

Foto d'arxiu

Lluita Internacionalista 119, octubre 2012

9


14N

Vaga General!!

10

10

La vaga general del 14N és la primera que obre la possibilitat d'avançar cap al pla de lluita europeu, necessari per enfrontar els plans del capital financer europeu defensat per la UE. És el primer pas per enfrontar les retallades i privatitzacions que empenyen a l'atur, la precarietat i la misèria a les i els treballadors.

imprescindible lluita conjunta, no pot perdre de vista que la necessitat que marca la fi de les retallades i privacions, és la de posar els diners al servei de les persones i no dels beneficis, la qual cosa comporta deixar de pagar els deutes públics i trencar amb el seu garant, la UE dels bancs, per teixir l'Europa dels treballadors i els pobles.

En l'últim periòdic preguntàvem “Sr Toxo, sr. Méndez, per a quan la vaga general?” Ja la tenim: el proper 14N. Podem especular perquè Toxo i Méndez han tardat tant a convocarla, i han deixat durant mesos les mans lliures al PP per estrènyer més i més les condicions en què viuen els i les treballadores, en molts aspectes a nivells semblats als de països rescatats. O perquè després de mesos d'espera, ara amb prou feines hi ha tres setmanes per garantir la força de la mesura. Podem qüestionar els límits de la convocatòria dels sindicats de la CES… Tot això és correcte si la resposta és per posar en el centre les necessitats de la classe obrera europea, i no per alimentar la impotència. Des de LI creiem imprescindible transformar aquesta primera convocatòria en el primer pas per superar-la, desenvolupant organismes de base –com intenten fer algunes lluites sectorials-, generalitzant assemblees, convergint amb les persones aturades, i portant al cor de les empreses la necessitat d'un pla de lluita europeu que abordi els problemes de fons que afligeixen tothom. I com tot pla de lluita, implica combinar les mobilitzacions socials al carrer amb la radicalitat de les vagues en els llocs de treball, i des d’objectius concrets i immediats als polítics de fons. Així a l'Estat espanyol, on a les retallades se sumen les mesures repressives i recentralitzadores d'un govern que, al servei de la banc, ha perdut tota legitimitat democràtica, és hora de posar-li un objectiu més a la lluita, el de Fora Rajoy! Però aquest embastar objectius i mesures de banda a banda d'Europa per seguir amb la

No pagar el deute. Nacionalització sense indemnització de la banca. L'elecció entre què es paga i què no, es fa inevitable. En els PGE que analitzem en aquest mateix número, els interessos que genera el deute han passat de 28.000 milions (2011) a 40.000 milions. El pagament dels del 2011 van ser retallades per valor de 29.000 milions, als quals van afegir altres 10.000. En els PGE 2012, ja partim de 60.000 i la Unió Europea diu que són pocs perquè la resta de dades amb les quals treballa el Govern estan falsejades i són poc creïbles. Aquesta no és la situació només de

l'Estat, sinó de la resta de països de la UE (veure quadre). L'elecció dels governs central i autonòmics és categòrica: primer es paga el deute, i per tant no queda sinó retallar la resta de despeses. Aquesta prioritat marcada per la UE per a les Constitucions de tots els Estats, va ser ràpida i antidemocràticament recollida amb les reformes acordades per PSOE i PP, durant el Govern Zapatero. Com el deute no deixa de créixer i, cada vegada,

Lluita Internacionalista 119, octubre 2012

queden menys coses per retallar, la “llei” imposa la misèria sense fi, enfonsa l'economia i porta al carrer sense sortida de generar un deute impagable. Però el problema per als capitalistes no és què passarà en aquell moment, perquè pel camí s'hauran quedat amb tota la riquesa… i per si de cas, centenars de milers de milions d'euros ja han sortit del país amb destinació a paradisos fiscals. És absurda la disquisició sobre deute legítim i deute il•legítim. Com voler separar capital especulatiu del capital bancari, com si existís algun banc al món que no especula en accions, en borsa, en habitatge, en blanqueig de diners! El problema del deute està en la seva mateixa formació. La formació del deute públic ha estat conseqüència d'una reducció dràstica de la imposició a empreses i grans fortunes, a la permissivitat amb el frau dels grans capitals i, més recentment, al finançament amb diners públics dels mals negocis de la banca (plans de rescat) i als mecanismes que faciliten l'especulació amb el deute. Tot aquest procés es desenvolupa substancialment amb l'arribada de les polítiques neoliberals, en les dècades dels 80 i 90, i més tard es dispara amb la crisi. És per això que amb la mateixa energia que el capital i els governs i la UE al seu servei, exigeixen que primer són els seus diners, els treballadors hem de respondre que no, que els diners públics que paguem tots, particularment les classes treballadores, són perquè sous i pensions siguin dignes, per a l'escola i la sanitat pública, per invertir en creació d'ocupació... Per això diem no al pagament del deute, no als plans de rescat bancari: nacionalització de la banca sense indemnització. Els diners han de posar-se al servei d'un pla d'inversions que generi ocupació pública i estable. Trencar amb la Unió Europea. Per una Europa dels treballadors i els pobles Amb la crisi els discursos (segueix a pàg 12)


Deute i rescats L'estat espanyol està pendent de demanar un rescat a l’Eurozona malgrat que ja n’havia sol·licitat un anterior de 100.000 euros per salvar el sistema bancari. Què significa un rescat i quines conseqüències tindrà per a la població? Un rescat és el préstec que la UE, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Interancional dónen a un estat que no pot vendre títols de deute a la borsa (és a dir que no pot finançar-se als mercats) perquè li exigeixen interessos massa elevats. Però a canvi del préstec la troica imposa un seguit de condicions per assegurar-se que recuperarà els diners. La primera és que la política econòmica passa a ser dirigida per la UE. Teòricament, aquestes ajudes haurien de permetre encarrilar els problemes econòmics, de manera que el país en qüestió pugui sortir de la recessió, recuperar el creixement, sanejar les seves finances i tornar finançar-se als mercats. Els tres països europeus que han estat rescatats, no obstant, no han aconseguit resoldre els seus problemes. Pitjor encara, les polítiques econòmiques els han enfonsat més en la recessió i ha provocat l’augment de l’atur, un empobriment generalitzat, la caiguda de les condicions de vida, dràstiques retallades a la salut i la sanitat, retrocessos en les condicions laborals, baixades de pensions i augments d’impostos als treballadors i les classes mitjanes i un major endeutament. Amb tot això l’emigració de la seva joventut els deixa un futur encara més hipotecat.

Irlanda:: La situació econòmica d’Irlanda en 2010 era semblant a la de l'estat espanyol: un alt creixement econòmic basat en la bombolla immobiliària sostinguda pel sistema financer. Va ser rescatada a novembre 2010. Va rebre un ajut de 85.000 milions d'euros i les mesures que, a canvi, va prendre el govern van ser essencialment les següents: * Pujada d’impostos: increment de l’IVA fins el 23%, Increment dels impostos sobre la renta, nou impost sobre el consum d’aigua. * Funcionaris: acomiadament d’un de cada 10 treballadors públics. En total 24.750 acomiadats fins el 2015. * Salari mínim: reducció d’un 11 % fins deixar-lo en 7,5 euros/ hora. * Jubilacions: reducció del 20 % de les pensions, increment de l’edat de jubilació fins els 68 anys el 2018, eliminació de les deduccions fiscals. * Universitats: increment del 25 % de les matrícules, fins als 2.000 euros * Prestacions socials: retalladess en educació, sanitat i protecció social per valor de 1.000 milions d’euros.

Portugal: El mes d’abril de 2011, Portugal va rebre 78.000 milions d’euros, les condicions del seu memoràndum amb la troica eren aquestes: * Impostos: increment de l’IVA fins el 23 %. Increment generalitzat de l’impost sobre la renda amb una taxa extraordinària del 4%, i reducció dels trams fiscals de 8 a 5. * Pensions: reducció de les més altes i supressió de les pagues extres. * Prestacions socials: copagament en salut (fins a 50 euros en urgències) i retalls en educació, reducció de les prestacions d’atur -que es dispara 4 punts des del rescat-. * Privatització d’empreses públiques. * Funcionaris: supressió de 55.000 i de les dues pagues extres. * Condicions laborals: congelació de sous, retallada de les hores extres i increment de la jornada laboral, acomiadaments més lliures * Transports: increment de la benzina, peatges i dels transports urbans.

Grècia: El primer rescat de Grècia es va produir el mes d’abril de 2010 (110.000 milions) i el segon el febrer de 2012 (130.000 milions). Atenes encara no ha rebut tots els crèdits del primer rescat, però ha aplicat un dràstic pla d’austeritat * Impostos: increment de l’IVA fins el 23 % * Pensions: reducció del 40 %. * Funcionaris: reducció de 150.000 places. * Salari mínim: reducció del 30% * Prestacions socials: es paguen 5 euros per visita mèdica i fins a 500 per determinats anàlisis. L’atur ha arribat al 25 % de la població activa y el 50 % dels menors de 25 anys; el sou mig s’ha reduït un 30%; la inflació ha arribat al 10%, increment de preus en el transport (50%); un de cada tres grecs viu per sota del llindar de la pobresa; les persones sense sostre superen els 20.000.

Lluita Internacionalista 119, octubre 2012

11


SINDICAL 12

12

(ve de pàg 10)

Entrevista a Lola Álvarez i Pepe Caballero, del Sindicat Andalús de TTrr eballadors

«IU té un gran problema a Andalusia» edulcorats sobre la construcció d'Europa deixen pas a l'essència del projecte. Els instruments que ha creat aquests anys la Unió Europea estan al servei d'imposar el pla de misèria més extrema que han viscut països com Grècia, Portugal o Irlanda en els últims 60 anys. La imatge de la UE és la dels “homes de negre” que sacralitzen el pagament del deute i els interessos de la banca, sense tenir el mínim escrúpol sobre la creixent fam i misèria que provoquen en la població. I perquè els “homes de negre” puguin garantir la seva tasca d'espoli, cal endurir la repressió estatal. Més UE no és menys Estats, sinó Estats amb més trets bonapartistes, i més brutals contra els seus pobles per jugar el paper que els és essencial, el de garants del capital. Aquesta és l'essència de la UE, i per això és irreformable. De la mateixa manera que una nova convivència entre pobles de l'Estat és impossible sense trencar amb la Monarquia. No és possible una Europa dels Treballadors i els pobles sense trencar amb la Unió Europea.

Manel Márquez (Kaosenlared) i Cristina Mas (Lluita Internacionalista) entrevisten Lola Álvarez i Pepe Caballero del Sindicat Andalús de Treballadors (SAT), convidats a Catalunya per LI. Manel Márquez: Quina és la situació del camp andalús, de la lluita dels jornalers, dels treballadors sense papers? Pepe Caballero Caballero: La situació al camp andalús cada vegada és més difícil. En alguns llocs del medi rural superem el 40% d’atur, i la veritat és que els empresaris i els terratinents exigeixen més cada vegada més als treballadors. Els propietaris no es cansen d’explotar. L’immigrant és molt més fàcil d’explotar que l’andalús. Així que prefereixen tenir mà d’obra immigrant per explotar-la més encara. Nosaltres intentem que tots els treballadors lluitem junts, perquè tots tenim els mateixos problemes. Lola Álvarez Álvarez: El que és trist és que els sindicats signataris del conveni del camp andalús no es preocupin de que es compleixi. A més, el problema que hi ha a Andalusia és que si reivindiques els teus drets i demanes el salari del conveni, com que al camp no hi ha contractes, et deixen sense feina i entra a treballar una altra persona. Un altre dels problemes que tenim són les ETT. Cristina Mas: Quina és la resposta T? SAT? del SA P.C .C.: La resposta ha de partir de les

mobilitzacions. Estem en contra del deute, d’aquest deute que tothom diu que cal pagar. Hem fet una marxa per totes les províncies andaluses i hem reunit gent de tots els sindicats, em refereixo a les seves bases i no a les seves direccions. Estem contents perquè hem servit de llevat perquè aquestes mobilitzacions siguin cada vegada més fortes. Esperem continuar en aquesta línia. M.M.: Us han caigut multes, multes i multes amb l’objectiu de parar la mobilització al camp. P.C.: Som el sindicat més represaliat de tota Europa. Tenim 450.000 • de multes a causa de les denúncies i més de 400 companys imputats per una o una altra raó. Amb la marxa «Andalusia en pié» hem tingut 45 detinguts i amb el tema de Mercadona 18 imputats. Ens volen parar amb les denúncies, però no ho aconseguiran. Hem posat en el debat públic la misèria, perquè amb nou carros de menjar que vam treure de Mercadona no podem alimentar a tota la gent que té gana però amb aquesta acció hem denunciat que hi ha 350.000 famílies que no tenen cap tipus de prestació i que s’ho estan passant molt malament. No tenen res per menjar i han de buscar a les escombraries. MM MM. : Respecte a l’ocupació de Somonte, explica’ns com està el tema. L.A L.A. : Vàrem ocupar una finca de la Duquessa d’Alba per denunciar les

Acte a Barcelona de la gira de Lola i Pepe

Vaga General 14N! Per un pla de lluita europeu: No al pagament dels deutes Fora la UE dels bancs. Per una Europa dels treballadors i els pobles Lluita Internacionalista 119, octubre 2012


subvencions que aquest govern dóna als grans terratinents. També un palau del Duc del Infantado. I després ens assabentem que la Junta d’Andalusia vol treure a subhasta 20.000 Ha de terra pública. A Andalusia tenim una terra molt rica per poder viure d’ella. Els andalusos volem menjar del nostre treball i per això vàrem ocupar la finca de Somonte. L’ocupació es va fer el dia 4 de març perquè a l’endemà entrava, per darrera vegada, en subhasta. Estem demostrant en sis mesos que estem vivint amb només 2 Ha que hem posat en reg gràcies a la solidaritat. Abans aquesta finca de 400 Ha no estava en producció i només donava feina a una persona, però rebia subvencions. Estem posant productes en venda i estem vivint de la terra. La Junta d’Andalusia hauria pogut reduir molt atur si hagués posat a funcionar les 20.000 Ha. El que ens fa falta ara és temps, poder invertir i posar en reg més terres. Amb les ganes de lluitar que tenim, amb les ganes de viure que tenim, ho aconseguirem. M.M.: Què es pot esperar d’un govern del PSOE i IU respecte el camp andalús? LA: El que podem esperar ja ho van demostrar quan van signar el pacte de govern (PSOEIU), perquè l’endemà van arribar 200 antidisturbis per desallotjar-nos de forma brutal de Somonte. A més estan enviant cada dia a la Guàrdia Civil per controlar als jornalers. PC PC: La veritat és que Izquierda Unida té un gran problema a Andalusia. No es pot governar amb el PSOE perquè el que fa és retallar, retallar i retallar cada vegada més. La CUT-BAI, que és una organització que està dins d’IU i en la qual participen molts militants del SAT, va estar des del principi en contra de l’acord de govern PSOEIU. A IU es va fer un referèndum intern trucat en què només podies votar sí o sí. O IU canvia o segurament hi haurà problemes. La CUT-BAI té cada vegada més un peu a dins i un peu fora. Veurem què passa. La gent de la CUT-BAI no és responsable que IU governi amb el PSOE. El que és clar és que governar amb el PSOE pot significar la mort d’IU.

Lluita a l’Ajuntament de Barcelona

Es crea la coordinadora sindical dels serveis públics municipals El passat 17 d’octubre es va fer una manifestació protagonitzada per uns 4000 treballadors de l’Ajuntament de Barcelona, els seus organismes autònoms i empreses municipals. Una manifestació que forma part d’un calendari de lluita organitzat per la coordinadora de sindicalistes dels diferents sindicats presents en cadascuna de les empreses municipals, creada recentment. Respon a la necessitat de la unitat dels treballadors municipals per donar una resposta conjunta a l’aplicació de les retallades del decret imposat pel govern del PP i secundat pel govern de CiU i també pel municipal La coordinadora dels serveis públics municipals de Barcelona impulsa el següent calendari de lluita : • 22 d’octubre: Jornada de lluita, coincidint amb la vaga de TMB i metro, • 9 de novembre: jornada de lluita i manifestació conjunta de tots i totes els/les treballadores municipals • 23 novembre: jornada de lluita i possible vaga de tots/tes els treballadors/es dels serveis públics municipals Contra a l’aplicació del Reial decret 20/2012: • Contra la pèrdua de poder adquisitiu, de drets socials i de la negociació col·lectiva Contra la privatització dels serveis, • Aturar i revertir els processos de privatització Per un serveis públics de qualitat i directes de l’Administració Municipal És molt important la creació de la coordinadora per a la lluita conjunta contra el govern municipal que amb la seva política d’externalitzacions i privatitzacions, pretén beneficiar les empreses privades amb els diners públics, precaritzar encara més les condicions laborals dels i de les treballadors/es i dividir la lluita dels empleats públics. Marga Olalla. Delegada treballares/rs Ajuntament de Barcelona

C.M.: Com veieu el tema del referèndum per la independència a Catalunya? P.C.: Si algun dia es fes un referèndum a Catalunya i arribés a sortir la independència, nosaltres ho veuríem bé. Per què no? De fet nosaltres, en menor mesura, també tenim el mateix sentiment a Andalusia. El que passa amb l’autodeterminació és que té dues portes: una a la dreta i una altra a l’esquerra. Per a nosaltres o se surt per l’esquerra o les coses queden, d’alguna manera, com estaven. De tota manera, la que queda clar és que tot poble té dret a escollir el seu futur. [Aquest text és un extracte de l’entrevista. Podeu veure el vídeo complet en la web de Lluita Internacionalista. http:// luchainternacionalista.org/spip.php?article1612] Lluita Internacionalista 119, octubre 2012

13


El Prat de Llobregat (Barcelona)

28 setembr e 2012. setembre

Propostes davant el problema de l'atur

Pel dret al

‘El Prat Contra Les Retallades’ d‘El Prat de Llobregat, està fent una campanya de recollida de signatures amb la doble proposta de contractació directa per l’Ajuntament dels aturats i aturades sense subsidi, i la convocatòria, també per l’Ajuntament, d’un Referèndum contra el pagament del deute. El grup, que ja ha recollit més de 3.000 signatures per a cadascuna de les propostes, pensa lliurar-les en el ple municipal del mes de Novembre, amb una manifestació de suport a les seves reivindicacions. Amb això, el grup intenta obrir un debat social en un municipi que, tot i haver estat governat per l’esquerra d’ICV-EUiA, ha aplicat pràcticament la mateixa política neoliberal que la resta d’ajuntaments de PSC, CIU, o ERC, privatitzant serveis, reduint plantilles i impostos a les empreses… i assistint amb total passivitat als acomiadaments i altres efectes de la crisi. Un dels problemes que comencen a ser més preocupants en el municipi és el de l’atur (amb 5.800 desocupats sobre una població activa de 31.000), en aquest debat no pot estar absent la discussió d’un pla d’ocupació pública per a plantar cara a la situació. Per això, el grup planteja a debat, entre d’altres, les següents propostes, que reproduïm pel seu interès per a d’altres municipis i per a la seva discussió per les assemblees d’aturats:

Document per a discussió en el grup: 1. Pla d’Ocupació pública municipal amb contractació directa. o Projectes laborals amb gestió directa del municipi. Terrenys del Delta, tallers i naus en desús, creació de cooperatives amb gestió municipal… (a concretar com a mínim una proposta). o Borsa d’ocupació municipal transparent, controlada per sindicats, assemblea d’aturats i Ajuntament. Centralització de tota la contractació, pública i privada. Cens d’empreses del municipi amb obligatorietat de contractar (en tot o en part, contemplant casos d’empreses a escala de fora del municipi per respectar els seus mecanismes i incorporar la contractació de treballadors del Prat en un percentatge mínim) a través de la Borsa de treball municipal. 2. Municipalització de tots els serveis. o Absorció de les contractes en propi. Gestió municipal. Estudi per esbrinar l’impacte en llocs de treball, estalvi i necessitats. o Consolidació del personal temporal i interí. Laboralització dels nous contractes. o Cobertura de les places perdudes a l’Ajuntament i en les contractes en els últims 5 anys. o Jornada de 35 hores per fomentar contractació, mantenint els salaris. 3. Subsidi als aturats i aturades fins que trobin feina. El subsidi ha de garantir el pagament del lloguer o hipoteca, dels subministraments bàsics (aigua, gas, electricitat) i la cistella de la compra. o Abonament gratuït per al transport públic. o Control del subsidi per sindicats, assemblea d’aturats i Ajuntament (Promoció Econòmica o el seu equivalent), prèvia elaboració d’un cens actualitzat mensualment amb l’impacte real de l’atur al Prat. o Caixa de resistència municipal per a intervenció immediata en els casos més desesperats. o Tràmits municipals, oficials i judicials gratuïts. Creació d’una Oficina de Suport Jurídic als aturats i aturades i per a problemes hipotecaris i/o familiars, dins d’un Servei General contra els efectes de la crisi. 4. Retallada de despeses en dietes, desplaçaments, assistència a plens, dietes, etc. 5. Penalització econòmica a empreses que acomiadin en el Municipi.

EL PRAT CONTRA ELS RETALLADES 14

14

Lluita Internacionalista 119, octubre 2012

El 28 de setembre, Dia Internacional per la Despenalització de l’Avortament, les dones vam sortir al carrer prenent la proposta que va sorgir el 1990 de les feministes llatinoamericanes i caribenyes d’adoptar un dia de reivindicació anual pel Dret al Propi Cos. A Barcelona unes 1500 dones i homes vam marxar des de la Delegació del Govern al carrer Mallorca, tallant passeig de Gràcia, Gran Via i vam baixar per les Rambles, carrer Ferran fins a la Pl. Sant Jaume on vam fer l’acte reivindicatiu amb una performance, penjada de guirlandes de calces i lectura d’un manifest. Bona organització, totes molt implicades, cantant consignes contra Gallardón i els governs de CIU i PP i les noves lleis que volen impulsar, a més de les nostres velles cançons feministes; pancartes i cartells omplien la manifestació. Tot això constata el que ja dèiem, que amb la crisi la lluita feminista està viva i s’enfronta cada vegada més a la precarietat i la retallada de drets conquerits. Plantarem cara i les noves generacions assumiran l’aposta.


propi cos: avortament lliure i gratuït La crisi provocada pel sistema capitalista-patriarcal que ha empobrit la classe treballadora és l’excusa per aplicar les retallades de drets socials (sanitat, educació, cura de les persones) i laborals, reformes del mercat de treball, atur, desnonaments, fam... I, aprofitant la conjuntura, la dreta espanyola pretén acabar també amb els drets sexuals i reproductius de les dones, conquerits durant anys. La jerarquia de l’església catòlica i els grups catòlics ultraconservadors de pressió fan campanyes agressives i feixistes contra els drets de les dones a gaudir del seu propi cos. L’aplicació de les diferents lleis sobre l’avortament s’ha demostrat ineficaç per donar accés a les dones treballadores a la interrupció voluntària de l’embaràs (IVE) en el Sistema Públic Sanitari. Només el 1,84% de les IVE s’han practicat en la Sanitat Pública espanyola durant el 2010 a causa de les traves burocràtiques. Les retallades sanitàries, la involució legislativa i la manca d’educació sexual provocaran l’augment dels avortaments amb procediments insegurs i clandestins. Les xifres dels últims anys assenyalen que les IVE legals estan estancades i en canvi augmenta un 50% el nombre de les clandestines. A nivell global el 75% dels IVE al món són clandestines. La terrible conclusió és: pobresa unida a una legislació restrictiva en la pràctica de L'IVE provoca més morts de dones per avortaments clandestins. Cal destacar la importància de la formació i la prevenció, aspectes invisibilitzats tant en les institucions formatives com en les sanitàries. Amb la desaparició dels Centres de Planificació Familiar es complica l’accés i la difusió dels mètodes anticonceptius i de tota la informació relacionada amb la salut sexual.

Amb la lluita de moltes dones des dels anys 70 hem arribat fins aquí i cal continuar no només perquè no retrocedeixin els nostres drets sinó per avançar, per aturar la repressió dels governs de dretes i els seus poders fàctics. Pel dret a l’educació sexual, l’accés i difusió dels mètodes anticonceptius i la despenalització de la IVE i la seva aplicació universal en establiments públics, hem de seguir endavant amb les nostres exigències. Les dones treballem, les dones parim, les dones criem, les dones exigim:

· Dret, accés i difusió a la informació de tots els mètodes anticonceptius. · Anticonceptius i píndola postcoital (34 euros, en el mercat), gratuïtes. · Dret de les dones a decidir sobre els seu embaràs/cos sense límits, ni supòsits. Les dones parim, les dones criem, les dones decidim. · Dret de les dones a gaudir d’un projecte de vida propi. Llocs de treball per a les dones perquè gaudim del dret a la maternitat. Igualtat salarial entre do· nes i homes per feines equivalents. Repartiment de la feina entre dones i homes per tal d’eliminar l’atur l’atur,, amb un salari mínim de 1.200 euros. Treball estable: eliminació · dels contractes temporals i a temps parcial. Ampliació dels serveis públics i gratuïts, amb gestió directa no subcontractada (Llars d’infants, Llars d’avies i avis, Sanitat, Ensenyament) · Cobertura dels serveis públics a totes les persones immigrades. · Cap acomiadament per embaràs. Prou assetjament sexual

DONA

Dia Inter nacional per la despenalització de l'avor tament Internacional

Contra les polítiques repressives envers les dones, ens sobr en motius per adherir -nos a sobren adherir-nos la convocatòria d'una vaga general!! Carme Álvarez i Natàlia Renzi

· Despenalització de l’avortament (Interrupció voluntària de l’embaràs -IVE). · Avortament lliure i gratuït en la Sanitat Pública. No permetre l’objecció de consciència als professionals que l’exerceixen en els hospitals de la xarxa pública. · Garantia d’una educació afectivo-sexual en llibertat no discriminatòria per raó de gènere. Lluita Internacionalista 119, octubre 2012

15


MEMÒRIA

Memòria del moviment obrer a Catalunya

«Els primers que s’oposaran a la llibertat nacional de Catalunya són els capitalistes» Salvador Seguí Salvador Seguí (Lleida 1887-Barcelona 1923) va ser un dels organitzadors de la CNT i va tenir un paper clau en la primera vaga general de 1917 i en la vaga de la Canadenca. Va ser assassinat per pistolers del Sindicat Lliure a Barcelona, el 10 de març de 1923. Reproduïm aquests textos com a testimoni d’una part de la memòria del moviment obrer, en la rica tradició d’obrerisme catalanista. El que deia aleshores ens sembla perfectament vigent... només caldria canviar Lliga Regionalista per Convergència i Unió.

«La política patrocinada per la Lliga ha pretès, i en part ho ha aconseguit, donar a entendre a tota Espanya que a Catalunya no hi ha cap problema més que el seu: el regionalisme. Això és una falsedat; a Catalunya, després del problema social, que no és català, sinó universal, existeix el problema que tenen plantejat altres pobles d’Europa. El problema de llibertat i descentralització administrativa, que tots els homes liberals del món accepten. (...) La Lliga Regionalista no és una agrupació política en el sentit honrat de la paraula, sinó un conglomerat d’homes que «fan política» per tal d’arrencar del Poder determinades concessions a favor de les seves indústries i negocis, sense concedir cap mena d’importància a les idees que defensen. Que es doni a Catalunya l’autonomia, si es vol, la independència; però, ¿sabeu quins seran els primers a no acceptar-la? Nosaltres, no; de cap manera. Els primers a no acceptar la independència de Catalunya seran els mercaders de la Lliga Regionalista. La mateixa burgesia catalana que està dins de la Lliga seria la qui no l’acceptaria de cap de les maneres. (...)» Josep Viadiu, Nuestro Noi del Sucre (p. 46-47)

«A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments es quan es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans. Nosaltres, ho dic ací a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia és parles seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tan se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a Barcelona. Si pensen que es troben en perill

16

16

Lluita Internacionalista 119, octubre 2012

els interessos particulars de la seva classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d’oferir els seus serveis a la Monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre. ¿És, per ventura, amb la col·laboració ministerial com és poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista i enemiga de l’emancipació del pobles hispànics? Sortosament la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors. Una Catalunya, alliberada de l’Estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. Per tant és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir els interessos del capitalisme, a tot interès o ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia» Discurs a l’Ateneu de Madrid, 4 d’octubre de 1919 a Salvador Seguí: escrits. Recull a cura d’Isidre Molas. (p.53-54) Cristina Mas


Les raons de la reelecció de Chávez El president Chávez va guanyar les eleccions del 7 d’octubre amb 8.062.056 (55,14%) vots, contra 6.468.450 (44,42%) d'Henrique Capriles, escrutat el 97% de les actes, la qual cosa significa que és reelegit per segona vegada per un nou període de 6 anys. La polarització va ser aguda, tal i com es preveia. Els dos principals candidats del sistema van concentrar el 99,4% dels vots. Malgrat això la candidatura d'Orlando Chirino i del PSL va donar la batalla per aixecar la bandera del veritable socialisme, i va aconseguir que més de 4 mil treballadors i joves votessin conscientment per una alternativa obrera i revolucionària. Com deien la majoria de les enquestes, va triomfar novament

Chávez, encara que sobre el final de la campanya semblava que el candidat opositor Capriles se li apropava. Finalment Chávez va guanyar amb un 11% d'avantatge, i en 21 dels 23 estats, i en el Districte Capital. Només va perdre a Mérida i Táchira. Chávez guanya amb relativa comoditat, però no li va resultar fàcil a ell ni al PSUV la campanya i aconseguir sostenir-se. El descontentament amb el govern en franges de treballadors i sectors populars era i és molt gran perquè ni compleix amb els treballadors, ni hi ha bona salut, ni educació ni seguretat. Per això en l'últim tram de la campanya, Chávez va girar a reconèixer que hi havia greus mancances en el seu govern: ”He comès errors, però estic totalment disposat a treballar més dur”. En els actes gairebé va pregar per a que el votessin, que no

l’abandonessin perquè “se'ls talla la llum, o no els havien donat l'habitatge, o tal obra no s'havia acabat”. Va arribar al súmmum de llançar un nou ministeri de “Seguiment” de les promeses, a partir del nou govern. El seu centre va ser la campanya de la por, dient que si guanyava Capriles els “traurien el que ja tenien” (les misiones, els subsidis) o els habitatges promesos. Això va tenir el seu efecte i molta gent que dubtava va reafirmar, al final, el seu vot a Chávez. D'altra banda, el lideratge de l'oposició de dreta, amb raó, no inspira confiança en grans sectors populars, que continuen associantlo al colpisme i als polítics tradicionals burgesos i oligarques, i on va pesar la propaganda governamental sobre el caràcter neoliberal de la MUD i la possibilitat que elimini programes socials i l’aplicació d’un

INTERNACIONAL

Veneçuela

La gran c a m p a n y a d'Orlando Chirino A molts companys els pot semblar exagerat aquest títol pel resultat obtingut. La candidatura va obtenir 4.120 vots, però l'important és que es van complir els objectius més destacats traçats pel PSL, que era deixar assentat davant milions a Veneçuela i el món, que hi ha una altra alternativa obrera i socialista a la farsa de l'anomenat “Socialisme del Segle XXI”. I que amb la bandera de la independència de classe, avançàvem aprofitant aquestes eleccions per construir un partit revolucionari. Només per això la campanya i l'esforç d'Orlando Chirino i els militants del PSL és gran. Va assentar aquesta bandera pel que vindrà, quan els treballadors tornin a enfrontar al carrer a aquest govern antiobrer. Des del principi sabíem que l'extrema polarització, entre Chávez i Capriles, es podia emportar molts dels nostres vots, de molts companys que expressaven el seu suport i simpatia per la candidatura de Chirino però que, a última hora, alguns es van quedar amb el vot a

Chávez, “perquè no guanyi la dreta” i molts se’n van anar a Capriles “per treure com sigui a Chávez”. D'altra banda, en les dues últimes setmanes es va produir una campanya deliberada promoguda per alguns mitjans de comunicació, segons la qual Orlando s'havia retirat de l'aspiració a la presidència. Va ser una campanya contra totes les adversitats del sistema. Els mitjans de comunicació nacionals privats i els controlats pel govern, van adoptar amb rigor una línia de "zero Chirino". I en no poques ocasions es va tergiversar els plantejaments del candidat del PSL. A Veneçuela no hi ha minuts lliures de ràdio i televisió perquè els candidats puguin exposar les seves propostes i tampoc hi ha finançament públic per als candidats. En aquest marc és que cal valorar els més de 4.100 vots obtinguts. Són 4.100 vots conscients a un programa revolucionari i de lluita. Vam tenir vots en tots els estats. I això que era la primera vegada que a Veneçuela es presenta un candidat presidencial

trostkista. El PSL s u r t d'aquesta campanya enfortit, en creixement i a m b presència militant en 20 estats, en molts dels quals hem inscrit candidats per a les eleccions regionals de desembre. Amb escassos recursos, centenars d'activistes es van desplegar per tot el país, fent arribar a centenars de milers, en empreses, universitats i barris populars, les propostes de la candidatura obrera d'Orlando Chirino, com: que els treballadors hem de governar, que el petroli sigui 100% veneçolà, sense empreses mixtes ni transnacionals; que cal igualar el salari mínim a la cistella bàsica, entre d’altres. El PSL seguirà aixecant aquestes consignes en les lluites per venir.

Lluita Internacionalista 119, octubre 2012

17


INTERNACIONAL

nou paquet d'ajustaments. Malgrat això un sector molt gran de treballadors i sectors populars, que van trencar amb el chavisme, equivocadament va votar per Capriles buscant castigar al govern. Entre ells, un important sector de treballadors petroliers, universitaris, empleats públics, i joves (de cada 4 nous votants, 3 van votar per Capriles). Chávez només va augmentar 500.000 vots respecte de les eleccions del 2006, mentre que l'oposició burgesa va augmentar, aquest any, en 2.200.000. El factor petroli i el clientelisme massiu Hi ha encara els qui pretenen atribuir el seu nou triomf electoral, al fet que Chávez està al camí de antiimperialista i del socialisme, i que creix “el viure bé” a Veneçuela. Això és fals. En primer lloc, perquè el mateix Chávez va ratificar en la seva campanya que amb el seu govern seguiran contents els empresaris i les multinacionals. “Fins als rics jo crec que els convé que guanyi Chávez… ells tenen les seves riqueses… tenen les seves bones cases, tenen els seus bons vehicles”. I després de l'elecció va fer “una crida als veneçolans rics, de la classe mitjana, empresaris, professionals, a treballar conjuntament per fer realitat el que va considerar un dels principals assoliments de la seva gestió: La inclusió de Veneçuela al Mercosur” (Telesur, 9/10). En segon lloc, un factor clau del triomf segueix sent el pes del boom dels preus petroliers i el seu ús discrecional en mans del chavisme. La causa que no es donés una ruptura major, és que no hi ha encara una situació de crisi econòmica i social, com si que passa a Bolívia, per exemple. A Veneçuela continuen oberts molts conflictes i lluites, però encara atomitzades. Amb el barril de petroli a $106 dòlars, de mitjana l'any, Chávez pot permetre's tenir una política de subsidis, com, per exemple, el programa “La teva casa ben equipada”, a través del qual es poden adquirir articles domèstics a molt baix preu. Alhora, el govern té la política de lliurar una bossa de menjar setmanal i 3.000 bolívars (300 dòlars) a cada família en els refugis de persones que es van quedar sense habitatge, als quals a més els van lliurar un certificat d'habitatge a futur, on se’ls promet que se li lliurarà

una casa. En aquest marc, el govern va llançar des de principi d'any la Missió Gran Habitatge Veneçuela, que ha tingut un gran impacte, encara que no s'hagin lliurat ni construït tots els habitatges promesos. Chávez va guanyar però seguirà el desgast i la ruptura al caliu de les lluites Chávez s'enforteix políticament, en la conjuntura immediata, perquè ha evitat, malgrat el gran descontentament popular, una derrota electoral. Però la realitat és que els conflictes socials i les promeses incomplertes continuen presents a Veneçuela. El triomf de Chávez no canvia que els treballadors de l'estat (empleats públics, de salut, i d’indústries bàsiques) tenen els seus convenis col•lectius vençuts des de fa 4 o 5 anys. Que els obrers de la fundació estatal de Sidor i del ciment, encara no han signat el seu conveni. O que els obrers petroliers tenen un salari mitjà de 300 dòlars i que PDVSA segueix exposada a noves tragèdies com l'explosió d’Amuay per falta de manteniment. I que segueix existint una Veneçuela que cau a trossos enmig de la desigualtat social. Passades les eleccions, milions de treballadors, joves i sectors populars, que equivocadament van donar el seu vot per les dues opcions del sistema, es veuran obligats a enfrontar la realitat mobilitzant-se per les seves reivindicacions. Enfrontat al govern de Chávez que seguirà governant pels boliburgesos [NdT: expressió llatinoamericana producte de la contracció bolivarià i burgesia] els grans empresaris i les transnacionals. El triomf d'avui es convertirà en desgast polític, en confrontació social i noves ruptures de treballadors amb Chávez. Com a assenyalar Orlando Chirino en la seva campanya: “guanyi qui guanyi, entre Chávez i Capriles, els problemes dels treballadors i el poble continuaran”. I allí una altra vegada estarà plantejada la tasca de construir una nova alternativa política, veritablement socialista i dels treballadors. Aquest va ser el sentit del missatge donat amb la valenta candidatura d'Orlando Chirino i el PSL- Partit Socialisme i Llibertat.

18

18

Lluita Internacionalista 119, octubre 2012

Miguel Sorans El Socialista, d'Argentina

Por tugal Portugal

«El deute és El 15 d’octubre vam entrevistar Raquel Varela, historiadora, activista i editora de la revista Rubra, una publicació marxista portuguesa.

LI.- Quin és l’efecte dels plans d’austeritat de la troica a Portugal? RV.- És un fet que la situació social ha canviat, i molt ràpid. Fins ara hi ha hagut una caiguda dels salaris de prop del 30%, al qual cal afegir la caiguda del salari social: salut, educació, seguretat social... Es calcula que un 20 o 25% de la població viu sota el límit de la pobresa. Hi ha mig milió de persones que reben el salari mínim, que és de 432 euros. I hi ha una taxa real d’atur del 24%, segons el Movimento Sem Emprego i la CGTP. Tot això ha portat a la gent al carrer. Hi ha una clara erosió de la base social del govern i hi ha manifestacions cada setmana: algunes convoca-des pels sindicats i altres per fora, a través de les xarxes socials. Les més grans d’aquest any i mig de lluita han estat les convocades des de fora dels sindicats, (12 de setembre de 2011, 15 d’octubre de 2011 i 15 de setembre de 2012). Les dels sindicats segueixen sent molt grans, amb 100.000 o 150.000 persones, el dia 15 es creu que només a Lisboa van sortir mig milió de persones i en tot el país un


INTERNACIONAL

un mecanisme d’acumulació de capital» milió. Va ser la més gran de la història de Portugal des de la revolució. LI.- Però no hi ha una alternativa política. R V. - Els partits de l’esquerra parlamentària no proposen una sortida: l’únic que volen és desgastar el govern i guanyar més vots, i rebutgen les mesures de ruptura social. Insisteixen en la idea de renegociació del deute, amb una política keynesiana de recuperar el pacte social. Però hi ha una situació objectiva d’1,3 milions d’aturats que és incompatible amb això. I el 45% de la mà d’obra és precària. Les polítiques de pacte social de l’esquerra parlamentària troben suport en la classe mitjana proletaritzada, però molt menys en la joventut i en els sectors més pauperitzats. Aquests tenen una reacció antisistema molt progressiva, que es recolza en la idea que tots els polítics són iguals. Encara que aquesta pot ser una actitud perillosa, com la idea una mica infantil de que el problema no té a veure amb l’absència d’un partit revolucionari, sinó amb l’organització política en si. Però hi ha una cosa molt progressiva en aquest sentiment de la gent: que la democràcia parlamentària no donarà solucions als nostres problemes. LI.- Alguna cosa semblat al que vivim en l’estat espanyol. Quin és el paper dels treballadors? RV.- El moviment obrer organitzat està en l’òrbita del Partit Comunista, la CGTP. Les classes mitjanes proletaritzades i una generació gegantina de joves sense feina estan d’esquena als sindicats i al PC. El Bloco d’Esquerra vol apropar-se a tots dos. Però per a mi és claríssim que hi ha un tall generacional entre els treballadors que encara tenen alguns drets, estan sindicalitzats i estan dirigits pels sindicats, d’un costat, i els treballadors precaris, més joves, a l’altre. És un tall generacional i polític.

LI.- Hi ha algun moviment de vagues? RV.- Sí, ja n’hi havia en el sector dels transports, i ja hem tingut dues vagues generals i la propera és el 14 de novembre. També hi ha vagues contra les hores extres en diversos sectors de fàbriques, perquè el govern ha aprovat una reforma laboral que imposa retallades brutals en el pagament de les hores extres. La majoria de les mesures havien caigut fins ara sobre els treballadors públics i dels serveis, i ara comencen a afectar també el moviment obrer. És històric a Portugal que hi hagi manifestacions massives per fora dels sindicats. I això també ha canviat la seva actitud. Per primera vegada la CGTP ha convocat manifestacions i la vaga general cridant a tots els sectors, estiguin o no sindicalitzats. Entenen que hi ha una força objectiva fora dels seus límits, que intenta respondre a la situació. Nosaltres estem defensant una vaga almenys ibèrica i el que ens sembla necessari és que fos europea. LI.- Hi ha un sentiment de ruptura amb la UE? R V. - No. Tota l’esquerra parlamentària proposa alternatives dins de la UE. Entre la gent, la majoria té una idea antisistèmica («que se’n vagin tots»), però no una consciència de ruptura amb la UE. Però no es pot fer truites sense trencar ous: no es pot sortir d’aquesta crisi sense trencar amb la UE i construir una Europa absolutament diferent. El problema és com proposar alternatives que a la gent li semblin realitzables. És molt positiu voler que els europeus estiguem junts, però no es veu la UE com un mecanisme d’espoli d’Alemanya i França i de sectors de les burgesies nacionals per crear un mercat laboral barat a Europa. Defensem una Europa socialista dels pobles i hem de pensar com fem arribar això a la gent. El que em sembla diferent d’aquesta crisi, respecte a altres processos anteriors,

és que la gent té una consciència anticapitalista, i associa la crisi al desenvolupament capitalista, però rebutgen proposar una alternativa al capitalisme. Hi ha un rebuig d’aquest sistema, però no hi ha una lluita conscient per un altre sistema. La majoria de moviments socials i el moviment obrer organitzat parlen de formes reguladores del capitalisme: democràcia real ja, controlar als banquers… però no plantegen una idea revolucionària de substituir un poder per un altre. LI.- Esteu treballant una campanya sobre el deute. R V.- Vam contribuir a fundar el Comitè per a l’Anul·lació del Deute Públic, que té com a base de discussió demostrar que el deute és un mecanisme d’acumulació de capital. És una renda: ja que el capital no es valoritza en la producció, emigra als títols de deute. Tractem d’explicar en el moviment obrer què és el deute i com es produeix una transferència de recursos públics per pagar-lo. I això significa la privatització dels serveis que els treballadors paguen amb el seu salari: educació, sanitat i seguretat social. En un llibre que acabem de publicar, hem fet un càlcul de quant paguen els treballadors a l’estat. La nostra idea és dir que, abans de fer una auditoria, podem mirar els comptes públics i demostrar que els treballadors paguen les seves despeses. LI.- El govern portuguès va retrocedir en l’augment del 7% de la cotització dels treballadors. És la primera vegada que un govern a Europa fa marxa enrere per la mobilització. R V. - El govern va retrocedir perquè es van unificar dues coses: el rebuig del moviment obrer i també el rebuig d’un sector de la burgesia. Com en tots els processos de crisi, hi ha una divisió també dins de la burgesia, perquè totes les mesures d’austeritat fins ara afavoreixen més el sector exportador de la burgesia

Lluita Internacionalista 119, octubre 2012

19


INTERNACIONAL

i penalitzen el sector del consum intern. Aquesta crisi avança cap a una situació en què les mesures d’austeritat brutals, de reculada social, necessàriament afecten el consum intern, i un sector de la burgesia depèn d’ell. No és res de nou per al marxisme: les crisis comporten crisis també dins de la burgesia. Passa el mateix a Catalunya: hi ha sectors de la burgesia que veuen que els aniria millor fora d’Espanya. I a partir d’aquí diem que avancem a una situació en la qual els de dalt ja no poden i els de baix ja no volen. No sé com ni quan arribarem. Però a Portugal les coses han canviat significativament. En la nostra història mai hi ha hagut, excepte amb la dictadura i quan en els anys 90 va augmentar el benestar i el consum d’una part important de la població. Fora d’aquests moments, sempre hi ha hagut una situació de ingovernabilitat: governs darrera de governs, eleccions cada any o cada dos anys… Jo crec que no hi ha condicions de governabilitat amb aquestes mesures d’austeritat, però podem trobar-nos en una situació de tensió social de governs que cauen i s’aixequen durant anys. Encara que hi ha indicadors molt importants que cal assenyalar. El més positiu és que les estructures burocràtiques, els seus aparells, tenen avui menys força que en el passat per controlar a les masses. Però també és veritat que

segueixen sent els únics aparells: cap sector revolucionari va aconseguir construir una organització amb capacitat d’influència de masses. Segon: aquesta generació que està als carrers és més internacionalista, i no només pel Facebook, sinó perquè té consciència que el seu problema no és només seu, és un problema a Espanya, a Grècia, a Europa… és un problema mundial. Però alhora té menys consciència organitzativa. També és molt important que en les últimes manifestacions a Portugal participessin sectors dels barris més pobres, i això tampoc no és habitual. LI.- Com veus la política del Bloco d’Esquerres? R V. - Continuen demanant la negociació del deute i mesures keynesianes. Però la veritat és que no hi ha ocupació dins del capitalisme: ni les mesures de la dreta ni les keynesianes donen una sortida. La dreta planteja introduir nova tecnologia per augmentar la productivitat, la qual cosa significa substituir homes per màquines, o intensificar la jornada de treball, és a dir que on fins ara n’hi treballaven dos, ara hi treballarà un. Per la via de la plusvàlua absoluta, o per la de la plusvàlua relativa, els dos camins signifiquen més atur. L’esquerra parlamentària proposa augmentar els salaris, però en el marc del capitalisme, la qual

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: La Caixa 2100- 3459-38- 2100220515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup. Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

20

20

cosa significa aprofundir la crisi, perquè en la seva competència, les empreses tanquen, i el resultat també és més atur. Per a les masses, la perspectiva revolucionària potser no serà la més desitjada, però és l’única que ofereix una alternativa. No estem parlant ja de la immensa explotació dels qui estan treballant, sinó del drama absolutament brutal dels qui estan a l’atur, per mantenir baixos els salaris dels qui treballen. Això avui vol dir un 40% dels joves a Portugal. A més és ridícul que, als 30 anys, els anomenin joves: són adults en atur. Tota aquesta massa de gent no té futur, ni amb la dreta ni amb el keynesianisme. I el que cal és treballar en l’organització.

Lluita Internacionalista 119, octubre 2012

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 23036 CP - 08080 de Barcelona Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.li-litci.com


Lluita Internacionalista 119 - Octubre 2012