Llibre 50 ANYS ESIHMar by llibre50anysESIHMar

Ser infermera 50 anys creant futur

Dedicat a totes les infermeres i infermers, estudiantat i professionals que, amb la seva constància i compromís, han fet possibles aquests 50 anys de l’Escola d’Infermeria de l’Hospital del Mar: un llegat que continua viu en el present i ajuda a construir el futur.

Edita: Escola Superior d’Infermeria Hospital del Mar (ESIHMar)

Autoria i coordinació editorial: Gemma Bruna Sales

Consell editorial: Esther Insa Calderón. Directora de l’ESIHMar / Ariadna Graells Sans. Cap d’estudis de l’ESIHMar / Anna López

Cortina. Responsable de Comunicació de l’ESIHMar / Míriam Cañas Cabello, David Collantes Lafuente, Marta Gallardo Conesa, Marta Ayuso Romero, Marta Calsina Freixas i Beatriz de la Rica Botella.

Departament de Comunicació Hospital del Mar / Maribel Pérez Piñero. Directora de Relacions Institucionals Hospital del Mar.

Assessorament històric: Carme Vila Gimeno

Fotografia: Jordi Pizarro Torrell

Disseny gràfic: Gabi Beneyto

Edició i correcció lingüística: textos[hub]

Impressió i enquadernació: Agpograf Impressors

Agraïments: L’Escola Superior d’Infermeria Hospital del Mar vol agrair la col·laboració de professionals, estudiantat, persones usuàries i institucions que, de manera desinteressada, han fet possible l’elaboració d’aquest llibre amb motiu del 50è aniversari.

© de les imatges històriques: Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) · Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) · Hospital del Mar · Esperanza Herranz Adeva · Mayte Ruiz · Escola Superior d’Infermeria Hospital del Mar.

En aquest llibre quan es fa referència al terme infermera cal entendre que s’inclou els professionals d’ambós sexes, seguint les recomanacions del Consell Internacional d’Infermeres.

Dipòsit legal: B 5279-2026

Ser infermera. 50 anys creant futur és molt més que un llibre commemoratiu; és una invitació a reflexionar sobre què vol dir, avui i al llarg del temps, ser infermera. El títol sintetitza el fil conductor que travessa totes les pàgines: una professió que es construeix des de mirades diverses, experiències compartides i una vocació profunda de tenir cura.

El llibre connecta passat, present i futur a través de la trajectòria de l’Escola Superior d’Infermeria Hospital del Mar i del seu vincle amb l’evolució de la professió infermera a Catalunya durant els darrers 50 anys. Les cinc converses infermeres que l’estructuren posen el diàleg al centre i fan emergir una mirada plural, intergeneracional i compromesa amb la realitat de la professió.

Reconstruir aquesta història no ha estat fàcil. L’explosió de gas del 1981 que va destruir els espais de l’Escola i els canvis de seu successius van provocar la pèrdua de bona part de la documentació que hauria permès reconstruir el passat amb més precisió. Però aquest buit també posa de manifest la força de la memòria i del testimoniatge de persones que n’han format part i, sobretot, la capacitat de resiliència d’una institució que, malgrat les dificultats, ha sabut perseverar i reafirmar el seu propòsit.

A partir de les veus de 20 infermeres —gestores, assistencials, docents, investigadores i antigues alumnes—, aquest llibre teixeix una història col·lectiva que explica no només el camí recorregut, sinó també els valors que defineixen l’Escola; uns valors que continuen vius en les més de 5.000 professionals que s’hi han format: infermeres compromeses, amb criteri i amb capacitat de lideratge per transformar la nostra professió.

Integrada en l’ecosistema del Mar —amb l’Hospital, el Campus Universitari i l’Institut de Recerca—, l’Escola continua avançant. Perquè ser infermera també és això: decidir el propi camí i anar creant, cada dia, el futur de la professió.

Esther Insa Calderón

Directora de l’Escola Superior d’Infermeria Hospital del Mar

ConverSeS infermereS

La força de la cura 01

La infermera assistencial acompanya, sosté i actua des de la proximitat, amb coneixement i mirada clínica, al costat de les persones al llarg de tota la vida. Està al costat en els moments més delicats, però també en el naixement, en la recuperació de la malaltia, i en la promoció del benestar i d’una vida més saludable.

Des de la cura directa, les infermeres fan educació per a la salut, treballen per prevenir i acompanyar processos de malaltia i també de creixement personal i familiar. I ho fan des de múltiples escenaris: hospitals, centres d’atenció primària, centres sociosanitaris, residències, escoles, presons, equips d’atenció domiciliària o de salut mental o comunitària, entre d’altres.

En cadascun d’aquests àmbits, la infermera assistencial construeix vincles, diagnostica, pren

En parlen

Miquel Vidal Llavall

i Ana Rodríguez Marcos

decisions, detecta necessitats i transforma realitats. És una figura imprescindible que connecta la ciència amb la vida quotidiana, i que també dota de sentit humà l’entorn sanitari.

Parlar de cura és parlar de les infermeres que, amb competència i compromís, converteixen el fet de cuidar en una pràctica social essencial que transforma la vida de les persones i el sistema de salut.

Ana Rodríguez Marcos, infermera geriàtrica, i Miquel Vidal Llavall, usuari del Centre Fòrum de Barcelona, conversen sobre aquesta figura professional i la mirada que la seva acció porta implícita per obrir debat sobre la promoció de l’envelliment saludable, de la importància del tacte, de viure en salut malgrat la malaltia i també de trencar el tabú de la vellesa i de la mort.

Miquel Vidal Llavall

Usuari del Centre

Fòrum de Barcelona

“Porto la motxilla carregada d’il·lusions que fan que cada dia m’aixequi amb ganes de viure”

En els darrers 20 anys ha publicat vuit novel·les; la darrera, sobre les vivències d’una família del barri del Poblenou de Barcelona durant la Segona República Espanyola. El dia que es va jubilar va decidir començar a escriure i, des d’aleshores, no ha parat. Escriure l’obliga a crear personatges que li surten de dins i també a documentar-se sobre els temes que l’interessen més. De les seves pàgines n’ha fet emergir escenes de la Guerra Civil, la Inquisició espanyola, la figura de Jesús o de la Manresana, el seu poble.

Miquel Vidal Llavall (la Manresana, 4 d’agost del 1939) està ara en una etapa de descans creatiu, tot i que segur que ja està donant voltes a alguna idea per a la seva propera obra. Mentrestant continua centrat a veure com creix en Berenguer, el seu net més petit, i a contemplar orgullós com les altres dues netes, la Paula, estudiant universitària, i la Laura, doctora en Biomedicina, es forgen la seva vida.

Malgrat haver tancat l’etapa laboral, encara ajuda una mica el seu fill quan li demana consell per a algun client a través de l’empresa familiar, l’assessoria que ell mateix va fundar l’any 1989. “Ell s’aprofita una mica de la meva experiència, em fa alguna pregunta i intercanviem impressions, i això sempre és bo”, assegura.

En Miquel va ingressar fa tres anys al Centre Fòrum per recuperar-se d’una operació al fèmur, després de patir una caiguda, i al cap de poc va tornarhi arran d’una intervenció de pròtesi de genoll. A l’hospital de dia va establir vincles amb la infermera Ana Rodríguez Marcos, que tres dies a la setmana li feia les cures.

Tot i que encara es mou amb uns caminadors, confia poder-los deixar al més aviat possible. Mentrestant, no defalleix, perquè a l’esquena hi porta “una motxilla carregada d’il·lusions que fan que m’aixequi cada dia amb ganes de viure”, diu. Viu sol a casa, es fa el dinar, es renta la roba i, quan ho necessita, demana ajuda als seus dos fills.

Home d’ironia fina i de caràcter obert, es defineix com una persona “tafanera, curiosa” i a qui li agrada “buscar, mirar i aprendre”. El dia que va deixar enrere l’etapa professional va tenir clar que volia mantenir-se actiu: “Les persones jubilades que es dediquen a passar l’estona en un banc a veure passar la gent o a mirar la televisió tot el dia estan fent els primers passos per anar al tanatori, i això, a mi, no m’interessa”.

La jubilació és una oportunitat per fer-li emergir vocacions ocultes, aficions i interessos als quals no s’ha pogut dedicar fins ara per manca de temps. “Si pensem una mica, trobarem alguna cosa que sempre havíem volgut fer. Ara és el moment de dedicar-nos-hi, de fer el que ens agrada”, diu.

L’escriptura és, per a en Miquel, un refugi per somiar, crear i continuar aprenent, fins i tot quan es tracta d’ajudar els petits de la família. Quan la seva neta gran anava a l’escola i la mestra li encarregava de fer una redacció, l’avi li dictava el text per telèfon. “La veritat és que ens en sortíem prou bé, perquè sempre trèiem excel·lents”, confessa, tot sorneguer.

Ana

Rodríguez Marcos

Infermera del Centre

Fòrum de l’Hospital del Mar

“Ser infermera geriàtrica em permet desenvolupar al màxim la meva professió”

Si alguna cosa tenia clara mentre estudiava Infermeria —carrera que va triar per vocació— és que no volia acabar treballant en la cura de gent gran. “Avis, no”, es deia. Dues dècades més tard, reconeix que ella mateixa va caure en l’edatisme, la discriminació social per motius d’edat, fenòmens que ara, des de la seva posició, ajuda a combatre de manera activa.

Ana Rodríguez Marcos (Gavà, 28 de març del 1981) és infermera geriàtrica des de fa més de 20 anys. Actualment, treballa a l’hospital de dia de geriatria del Centre Fòrum, però també ha exercit a la unitat de postaguts, subaguts, convalescència, llarga estada, cures pal·liatives i a la unitat funcional de suport al pacient geriàtric de l’Hospital del Mar.

“Durant la carrera, l’assignatura de Geriatria no em va cridar gaire l’atenció, i sempre vaig pensar que era millor estar en una unitat de cures intensives, ser llevadora o treballar en l’àmbit pediàtric, fins que, l’estiu que vaig acabar els estudis, em van oferir un contracte de tres mesos a l’antic geriàtric de la Bonanova”, explica.

Sorprenentment, la va captivar el contacte amb les persones grans i també amb l’equip de professionals, com les infermeres Pilar Monzón i Feli Bistué (aquesta darrera ja jubilada), que valoraven el fet de cuidar des de la base, apreciant la història de cadascuna de les persones residents. “El centre geriàtric era un edifici vell i decadent, però em vaig trobar amb uns professionals meravellosos. Les persones grans ingressaven i dèiem als familiars: ‘No mireu l’entorn, confieu en nosaltres!’”, afegeix.

Després d’aquesta experiència li van oferir altres feines, que va refusar. “Aquelles dues companyes em van ensenyar que les infermeres tenim una veu molt

poderosa i que sovint no ens cal un fonendoscopi ni una prova per saber què li passa a una persona gran; tenim més temps per dedicar-nos-hi.”

A l’Ana, ser infermera geriàtrica li permet ser molt més autònoma com a professional. “La geriatria no té el prestigi social que es mereix, però, en canvi, et permet conèixer la persona i valorar-la des de la globalitat i no d’una manera tan fragmentada com a l’hospital, on es treballa per especialitats mèdiques”, diu.

A l’hospital de dia, quan una persona hi ingressa no només li pregunta per la seva rehabilitació, sinó que li dedica el temps necessari per escoltar els motius que l’han dut fins allà, i també per conèixer la seva vida i la seva situació emocional i familiar. “Tot plegat em permet aprofundir en la persona, detectar les seves expectatives i fer-la aterrar a la realitat, si ho haig de fer. Aquesta mitja hora repercuteix a facilitar la seva millora funcional.”

Aquest aprenentatge és el que trasllada a l’alumnat de l’Escola Superior d’Infermeria Hospital del Mar quan fan l’estada de pràctiques al Centre Fòrum. Quan marxen després d’haver estat en contacte amb l’equip, sempre els diu que obrin la ment i evitin caure en els mateixos prejudicis que ella. “Definitivament, la geriatria pot arribar a sorprendre, té molt a oferir i és el futur”, conclou.

L’empremta de l’Ana

“M’agradaria que em recordessin com una bona infermera i persona, que ha sabut cuidar i crear un bon ambient a la feina”

La força de la cura

En Miquel Vidal Llavall entra per la porta del Centre Fòrum acompanyat d’un dels seus dos fills i ajudant-se d’uns caminadors, però amb la mirada posada en el futur i en l’esperança de recuperar totalment l’autonomia. Posar el peu en aquest centre és una mica com fer-ho a casa seva, i no pel temps que hi va estar ingressat, sinó pels vincles que va establir amb alguns dels i les professionals, amb qui col·labora sempre que li ho demanen fent xerrades o altres projectes. Allà coincideix amb l’Ana Rodríguez Marcos, la infermera de l’hospital de dia, que tres dies a la setmana, durant la lesió de fèmur, li feia les cures de la ferida. Són les persones protagonistes d’aquesta conversa.

Ana Rodríguez Marcos:

Recordes quan ens vam conèixer?

Miquel Vidal Llavall:

I tant! La primera vegada que vaig ingressar aquí, després de trencar-me el fèmur, em vas fer una sèrie de preguntes per veure si jo estava situat a lloc. No sé si les vaig respondre bé o no (somriu).

AR: Em vas explicar que ajudaves el teu fill a l’empresa, i vam parlar de la teva afició a escriure. I és que aquesta mirada és precisament el tarannà de la infermera geriàtrica.

MV: La segona vegada que vaig estar a l’hospital de dia em curaves aquella ferida al turmell tres vegades a la setmana. Intentaves no fer-me gaire mal, però, com que no te’n sorties, vaig decidir venjar-me’n recitant-te un dels meus poemes. Espero que m’hagis perdonat!

AR: (Riu.) I ara! Per què t’hauria de perdonar? A la paret del despatx hi tenim penjat un dels teus poemes, però m’han dit que ara n’has escrit un sobre les infermeres. Per què no ens el llegeixes?

MV: Bé, tot i que em fa una mica de vergonya fer-ho davant del meu fill, diu així:

La meva infermera

Estava neguitós per l’espera. Avui ha vingut més tard la meva infermera. L’he vist entrar i he mirat els seus bonics ulls de color de nit i la seva blanca bata que els fa encara més brillants

Avui he gosat dir-li el que d’ella penso.

Hauria volgut una filla tan maca com tu.

M’ha agafat la mà, m’ha mirat i ha somrigut com mai ho havia fet.

Avui d’ella he rebut la millor medicina: el seu somriure.

AR: Molt bonic! La veritat és que m’agrada molt acompanyar persones com tu. Com a infermera intento donar al màxim, però també rebo molt. Sense haver estat mai a casa teva, jo ja hi he estat. Conec què feies, les pors que tenies i el teu temor de no poder tornar a escriure. Quan estableixo un vincle amb la persona gran també me n’enduc els consells i els aprenentatges.

MV: La culpa de tot és teva per estar disposada a rebre i per saber escoltar com ho fas.

AR: M’agrada molt la meva professió, per a mi és vocacional, i crec que es nota.

MV: I tant!

AR: No tothom és tan obert com tu, però cal deixar temps a cada persona perquè expliqui el que vulgui. I també cal respectar els silencis, que sovint amaguen temors.

MV: Ara vaig amb caminadors i és evident que he perdut mobilitat, però això no em causa cap gran preocupació, perquè és qüestió de dies. Si a partir d’ara em fallen les cames, ja ho anirem suplint. El que realment em preocuparia seria perdre el cap!

AR: No tothom és tan positiu, resilient i s’adapta bé als canvis. A vegades a les infermeres ens cal acompanyar en les males notícies, com quan saps que la persona no tornarà a caminar. En aquest cas no se li pot dir de cop. La qüestió és posar-li petits reptes i anar-la acompanyant també en les decepcions, si es produeixen. Oferim estratègies perquè estigui el millor possible, per donar-li tot el suport i recordar-li que les infermeres sempre som aquí.

“Que com a infermera

parli de la mort o de l’actiu de les persones grans fa que el

meu entorn

proper també canviï la mirada”

Ana Rodríguez Marcos

MV: A mi m’agrada que les infermeres em cuideu bé. A banda de la vessant tècnica, que la domineu molt perquè sou veritables professionals —alguna vegada quan em posen una injecció he arribat a pensar que és sense agulla de tan bé com ho fan—, el que valoro més és el contacte personal. Em sento molt a gust quan la infermera arriba amb un somriure, em fa preguntes i crea una empatia.

AR: A banda de saludar, jo sempre em presento com a infermera.

MV: És fonamental. No té sentit que la infermera arribi, et deixi les pastilles i marxi sense dir res.

AR: També és clau aprendre’s el nom de cada persona que atens.

MV: Aquest detall és importantíssim! Segur que les infermeres que ho teniu en compte sou més apreciades, perquè creeu una comunicació que pot ajudar a millorar dins de la malaltia.

La gent no sap què fan les infermeres, només les consideren unes professionals més de la sanitat. Però són al peu del llit quan estàs malalt, s’adonen de com estàs realment. Són la mà dreta del personal mèdic.

“A les infermeres que surten de la universitat els diria que tot el que faran per estar al costat de les persones té un valor incalculable; que no esperin rebre medalles, però que no deixin de fer-ho mai, si us plau”

Miquel Vidal Llavall

AR: (Contrariada.) Moltes persones, lamentablement, encara pensen que les infermeres som ajudants del personal mèdic. I no ho som: som professionals absolutament autònomes i amb un cos de coneixements propi. Col·laborem amb altres professionals.

MV: Sí, això, tens raó, sou col·laboradores.

AR: El personal mèdic treballa braç a braç amb nosaltres, com les auxiliars infermeres, els professionals del treball social, de la teràpia ocupacional i de la psicologia, o el personal administratiu. Sovint s’associa la

infermera només amb la tasca als hospitals en un procés de malaltia aguda, i als centres d’atenció primària, com la professional que únicament pesa i mesura.

La nostra intervenció va molt més enllà: valorem l’estat general de la persona en totes les dimensions, no únicament la física, i en tenim cura durant totes les etapes de la vida i fins al final. Acompanyar en la mort és una experiència dura, però també bonica. És l’oportunitat per poder oferir calma i confiança a la persona, alleugerir-li el dolor i ajudar-la a morir en pau.

N’hauríem de parlar més, de la mort, perquè tots morirem. I cal parlar-ne quan s’està bé, i això és el que s’intenta promoure des de l’atenció primària amb el pla de voluntats anticipades, on la persona expressa els seus desitjos en cas de malaltia i també al final de la vida.

MV: Jo no hi penso gaire, en la mort, tot i que sé que és inevitable. Per a mi cada dia que m’aixeco és un dia més de vida. Només demano una cosa: morir-me amb salut.

AR: Vols dir morir-te bé.

MV: No em vull morir després d’una llarga malaltia; vull que sigui de manera ràpida, però que tingui temps per donar quatre instruccions als meus fills (riu). O com la meva mare, que, amb 102 anys, se’n va anar a dormir i ja no es va despertar. Això sí que és un final gloriós!

AR: Això ho signaria tothom!

MV: Si la mort m’arriba després d’una malaltia, estaré encantat que m’atengui una infermera. Però també li demanaré que no m’ho amagui, perquè em vull aco-

miadar. La mort no em fa por, és un fet natural. No conec ningú que se n’hagi deslliurat, i jo suposo que tampoc.

AR: Les persones grans aporteu expertesa i saviesa, a banda dels vostres coneixements. Heu treballat de valent i heu lluitat per aconseguir drets que avui donem per fets. Ens cal agrair-vos-ho.

MV: Hem estudiat l’assignatura de la vida, que és la que dona l’experiència dels anys. Jo de tu n’he après una cosa molt important: que la teva professió ha d’anar acompanyada d’una vocació de servei a la societat; i això, de tu, ho he percebut en cada gest.

AR: De tu me n’enduc la il·lusió. El primer dia que vaig llegir la teva història clínica em feia creus que a la teva edat tinguessis aquesta vitalitat!

MV: Arriba un moment que les persones grans ens convertim en una nosa. La gent treballa, té fills, forma una família, tothom es guanya la vida, i el que es valora més és la productivitat. En alguns casos, el favor més gran que la gent gran pot fer als fills és morir-se.

AR: Desgraciadament, també ho percebo així. Com a infermera, intento influir per trencar amb aquests perjudicis. Que jo parli de la mort o de l’actiu de les persones grans fa que el meu entorn proper també

canviï la mirada. Val a dir, però, que tu trenques amb tots els estereotips.

MV: No em considero especial, només un més de la colla que aposta per viure, ser actiu i tirar endavant.

AR: Això és fantàstic.

MV: A les infermeres que surten de la universitat els diria que es trobaran en situacions molt diverses: aquella persona malalta una mica malcarada amb qui hauran de tenir paciència, que cada dia té una malaltia nova i que les obligarà a fer mans i mànigues per fer-li creure que els medicaments la poden curar; a qui cal acompanyar en la solitud perquè no rep visites, i aquella persona a qui li falta poc per morir i amb la qual s’hauran d’esforçar per arrencar-li el darrer somriure. Però han de saber que tot el que fan té un valor incalculable. Que no esperin rebre cap medalla, però que no deixin de fer-ho, si us plau!

AR: Quin gran consell, Miquel. Jo a les alumnes que venen a fer pràctiques sempre els dic: “Sort i gaudeix. Has triat la millor professió del món!”

Durant uns segons es fa el silenci a la sala. Abans de concloure la conversa, decideixen tancar-la mirant-se als ulls i dedicant-se un fort aplaudiment.

Gestionar des de l’essència infermera 02

En parlen Margarita Esteve Ortega i Paula Gil Leyva

La infermera gestora té una mirada centrada en les persones, en la qualitat assistencial i en la millora contínua dels serveis de salut.

Aporta una visió holística, integradora i propera a les necessitats reals de les persones, de les famílies i dels equips. Les infermeres gestores lideren equips, optimitzen recursos i contribueixen a la presa de decisions estratègiques amb criteris de sostenibilitat i equitat.

Un dels grans reptes actuals és guanyar reconeixement i visibilitat dins dels espais de la governança sanitària. També ho és garantir el relleu generacional i promoure el lideratge femení. Cal incorporar la visió infermera en la transformació digital, en el model d’atenció comunitària i en la innovació organitzativa.

La gestió infermera té un paper clau per fer front a un sistema de salut cada vegada més complex, envellit i tensat. Introduir aquesta mirada en altres àmbits, com l’educatiu, el social, el de la cooperació o, per exemple, en la creació de noves infraestructures aporta una visió única i singular, ja que en la seva essència sempre hi és present la capacitat per identificar les necessitats de les persones.

Les infermeres Margarita Esteve Ortega, presidenta del Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona, i Paula Gil Leyva, presidenta de Metges Sense Fronteres a Espanya i antiga alumna de l’Escola Superior d’Infermeria Hospital del Mar, conversen sobre els reptes i les oportunitats de decidir, cadascuna des del seu àmbit d’actuació.

Margarita Esteve Ortega

Presidenta del Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona

“Sempre he batallat per reivindicar el rol autònom de les infermeres i superar les resistències”

De ben jove, el seu pare li insistia per estudiar la carrera de Medicina, però ella sempre s’hi negava. Dubtava entre ser infermera i mestra, perquè volia estar al costat de les persones i, a més, tenir-ne cura i acompanyar-les, i finalment es va decantar per la primera opció. I ho tornaria a fer una i mil vegades més.

Margarita Esteve Ortega (Barcelona, 3 de gener del 1955) va néixer al Poblenou, aleshores un barri obrer, ple de fàbriques i de vida industrial, on el soroll de les màquines i la pudor de fum forjaven un caràcter fort i decidit a les persones que hi vivien.

I així va ser com, a principis de la dècada dels setanta, va matricular-se a l’Escola d’Infermeria de Sant Pau, on va descobrir la pediatria, àmbit en el qual va començar a dedicar-se com a infermera assistencial a l’Hospital de Sant Pau. El seu primer tast de la gestió fou com a supervisora a la Unitat de Cardiologia, on, l’any 1984, va ser testimoni actiu d’una fita històrica: la primera intervenció de cor realitzada amb èxit a tot Espanya. Allà ja va sorgir la dona reivindicativa que duu a dins. “Creia i continuo creient molt fermament que la infermera és una professional autònoma i que no podem acceptar que altres professionals ens donin lliçons sobre què és la cura. Això sempre ho he fet valdre, tot i que, al principi, em trobava amb resistències, perquè el personal mèdic no hi estava acostumat.”

L’any 1986 va prosseguir la seva trajectòria com a cap de l’Àrea d’Infermeria de l’Hospital de l’Esperança, després com a directora infermera de l’antic Hospital de la Creu Roja de l’Hospitalet (ara Hospital General de l’Hospitalet), del Consorci Sanitari de Mataró i, del 2008 al 2021, a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. La clau del seu èxit ha estat l’equip que l’ha acompanyat i la capacitat de treure el millor de cada professional.

La seva implicació activa en la infermeria ha anat més enllà. Ha estat tresorera del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), i també presidenta de l’Associació Catalana de Directores Infermeres (ACDI), des d’on ha reivindicat aquesta figura professional.

La gestió del canvi ha estat una constant en la seva trajectòria. Ho va ser en la seva etapa com a directora infermera al Consorci Sanitari de Mataró, on va haver de bregar amb la fusió dels dos hospitals de la ciutat que va donar lloc a l’actual Hospital de Mataró, i també en el procés d’obertura del nou Hospital del Mar, quan l’any 2024 va assumir la presidència del Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona.

Des del càrrec actual intenta afrontar tres reptes: obtenir el pressupost suficient per assegurar un funcionament òptim per al nou hospital, acostar els i les membres del Consell d’Administració als i les professionals i defensar la integració definitiva de l’Escola Superior d’Infermeria Hospital del Mar a la Universitat Pompeu Fabra.

Com es fa possible tot plegat? “Amb paciència, constància, oferint temps, apropant-se a cada persona i donant a cadascú el protagonisme que es mereix”, confessa. Gràcies a la gestió, ha pogut tocar amb els dits el somni de mostrar que el tracte, la proximitat, l’accessibilitat i la comunicació són els ingredients bàsics per complir qualsevol objectiu.

L’empremta de la Margarita

“M’agradaria que em recordessin com una infermera propera i accessible, que creu fermament en la professió”

Paula Gil Leyva

Presidenta de Metges

Sense Fronteres

Espanya

“Crec en els valors feministes de la gestió, basats a coliderar, escoltar, integrar i deixar de banda l’ego”

Després d’anys de treballar sobre el terreny en països com Algèria, Mauritània, Angola o Moçambic, va tornar a la seu de Metges Sense Fronteres (MSF) de Barcelona. Algú li va preguntar si li agradaria substituir el president de l’organització, que acabava el mandat. Per primera vegada, s’obria la possibilitat que una infermera pogués assumir la presidència, càrrec que es tria entre tot el personal treballador, tant actiu com jubilat.

Paula Gil Leyva (Barcelona, 15 de desembre del 1970) va notar la pressió de cop, va acceptar la proposta i, finalment, fou l’escollida. “No m’havia plantejat mai ser presidenta de res, perquè sempre m’ha agradat treballar en un segon pla, però tampoc em fa res afrontar temes complicats i difícils”, assegura.

Com a presidenta, gestiona la Junta Directiva de MSF i n’és la cara visible, així com la responsable tant legal com de la relació amb les autoritats dels països on són presents. També forma part de la Junta Internacional de MSF, organització que compta amb més de 60.000 treballadors i treballadores a tot el món.

Té molt clar que en el càrrec hi és de pas. “El dia que surti per la porta hi haurà un gran planter de persones substitutes, que em donaran 25.000 voltes”, diu. Es confessa ferma defensora del que anomena “valors feministes” de la gestió. “Crec a coliderar, aportar, escoltar, deixar de banda l’ego i tractar de tan integradora com sigui possible”, i també “protegir la neutralitat i la imparcialitat” que guien els principis de MSF.

Però com ha acabat presidint MSF Espanya, aquesta infermera? L’any 1992 va canviar la carrera d’Història de l’Art per la d’Infermeria arran de la mort del seu germà Pepe, a qui va cuidar fins al final. Mentre treballava d’auxiliar administrativa a l’Hospital del Mar,

va matricular-se a l’Escola Superior d’Infermeria Hospital del Mar, aleshores situada a la seu del passeig de Sant Joan.

Abans d’entrar de ple en l’àmbit de la cooperació, va treballar d’infermera en emergències i urgències al Consorci Assistencial del Baix Empordà. L’any 2001, a través de l’Hospital del Mar, va marxar a treballar al camp de refugiats Dajla d’Argèlia. Malgrat la duresa de les condicions en què vivien, la situació la va atrapar.

Després d’una primera missió a Mauritània, es va formar a consciència per assolir el seu proper objectiu: entrar a treballar a MSF. I allà va fer el pas definitiu cap a la gestió. “La nostra estructura ja preveu que com a professional has de saber gestionar equips humans i projectes, i controlar el pressupost”, explica.

Ben aviat va adonar-se que gestionar li permet “influir i fer que les coses passin”. Estar sobre el terreny l’ha fet conscient de la vulnerabilitat de persones que viuen en entorns de violència i de repressió constant, cosa que també afecta el personal local que treballa per a MSF. “Sé que no puc canviar res, però sí que puc aportar i fer d’altaveu del seu patiment”, afegeix.

El dia que acabi el mandat al capdavant de MSF li agradaria deixar una organitzadora més cuidadora dels seus equips, i que la seva successora fos dona, negra i d’origen africà.

L’empremta de la Paula

“M’agradaria que se’m recordés com una persona útil i necessària, que ha deixat espai per al creixement de Metges Sense Fronteres”

Gestionar des de l’essència infermera

Margarita Esteve Ortega i Paula Gil Leyva es troben, per primera vegada, per conversar sobre els reptes de la gestió. Mentre que la primera s’ha dedicat sempre a la gestió d’organitzacions sanitàries, majoritàriament com a directora infermera, la segona ho ha fet dirigint projectes d’emergències i cooperació en països en situacions inestables i amb població vulnerable. Cada una aporta d’elles una mirada diferent, però complementària de l’altra, perquè, al cap i a la fi, comparteixen la passió per gestionar des de l’essència infermera.

Paula Gil Leyva (PG):

Per a mi, gestionar és ser el motor que fa que les coses succeeixin i es moguin en una direcció. És, també, l’eix motivador perquè l’equip sàpiga on ha d’anar amb objectius creats i construïts en comú, amb un bon ús dels recursos.

Margarita Esteve Ortega (ME):

Sí, es tracta d’optimitzar tots els recursos disponibles, tant tecnològics com humans, a banda de gestionar equips. Cal controlar acuradament el pressupost, i garantir que es mantingui la qualitat de servei que s’ofereix a les persones.

PG: Al final, els recursos públics i els de Metges Sense Fronteres (MSF) surten de la butxaca de la ciutadania i, per tant, tenim la responsabilitat de fer-ne un ús acurat i transparent. Nosaltres ho tenim clar a l’hora d’escollir els vols i els allotjaments per a les nostres missions. Els diners no són nostres, i els que gestioneu vosaltres, tampoc.

ME: Bàsicament, la infermera gestiona cures, però a vegades sí que manca consciència del que pot implicar fer un mal ús dels recursos. Tothom gestiona des de qualsevol nivell.

PG: No només es tracta de gestionar material; també el temps.

ME: Totalment d’acord. La paraula gestió sembla que només quedi reservada per als comandaments o directius i sovint s’equipara a lideratge. Són dos conceptes complementaris. Per ser una bona gestora, i quan dirigeixes equips, has de tenir un mínim de lideratge, perquè, si no, no aconseguiràs els objectius plantejats.

PG: Pots ser una molt bona líder i ser un desastre a l’hora de gestionar, de planificar o d’organitzar. A vegades necessites una persona que gestioni i que t’ajudi a fer realitat la teva visió. Però és clar que una bona gestora amb lideratge té més capacitat d’influir.

ME: Hi ha persones que tenen l’aptitud de manera innata, perquè són empàtiques, saben transmetre i es guanyen la gent, però d’exercir amb lideratge també se n’aprèn amb els anys.

PG: Jo crec en els lideratges petits i compartits, que sorgeixen d’aquelles persones que tens al voltant i que potser no ocupen càrrecs directius importants, però que influeixen i tenen capacitat de moure els equips. Cal crear aquestes xarxes i tenir diversos lideratges al voltant.

ME: En el món de la gestió m’he emmirallat en infermeres com Mariona Creus, que va ser presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) i directora infermera de l’Hospital Vall d’Hebron, una dona decidida i que va aportar una visió moderna de la infermeria, o Teresa Piulachs, directora de l’Escola d’Infermeria de Sant Pau, que defensava la cura i el tacte com a tractament.

PG: Jo tinc una llarga llista de companyes i companys que han treballat amb mi en situacions difícils. El que m’ha marcat molt és un lideratge que ha anat impregnant dins de MSF, tot i que encara té resistències, que és un lideratge molt femení i molt feminista.

ME: Què vols dir?

PG: Els principis d’un lideratge feminista es basen en la idea d’integrar tots els punts de vista, deixar espai, acceptar i aprendre dels errors i tenir una voluntat

d’emprendre i de millora constant i no fer-ho tot des de la competició.

ME: Creus que la majoria de dones o de feministes van en aquesta línia?

PG: No, tant de bo homes i dones ho posessin en pràctica! Hi ha dones que encara gestionen amb un patró en el qual el que es valora és la competència tècnica i no humana, els mèrits, la dedicació absoluta i no posar en valor el fet de cuidar l’equip.

ME: Com a dones en el món de la gestió, hem hagut de demostrar més i, per tant, aquest fet de demostrar, a vegades, ha permès que poguéssim arribar a traspassar alguna línia vermella.

“Les dones encara tenim moltes barreres per accedir a l’alta direcció; no podem donar res per guanyat”

Paula Gil Leyva

PG: Hem tingut i tenim encara moltes barreres! Només cal veure la presència de les dones als consells d’administració de les organitzacions. I, en el context mundial, estem envoltats de líders amb narratives que haurien d’estar desterrades. No podem donar res per guanyat. I en l’àmbit de la infermeria, tampoc.

ME: Si no, anirem endarrere.

PG: Dedicar-se a l’acció humanitària i voler ser mare és bastant incompatible i en un moment has de triar què

vols. No pots continuar treballant al Iemen i ser mare. Però a MSF tenim polítiques molt potents en l’àmbit de la igualtat perquè les dones puguem continuar-hi treballant.

ME: Des del nostre àmbit, una de les barreres importants ha estat guanyar credibilitat. La direcció infermera d’una organització no té el mateix pes que altres direccions. I això t’ho has de guanyar, és una batalla diària, i, a vegades, has d’aixecar la mà.

PG: Això passa perquè es posen més en valor les competències tècniques que les que impliquen la visió de tenir cura.

ME: Aquest esforç és el doble que en altres professions, per ser dones i per dedicar-nos a la cura.

PG: Jo he patit la síndrome de la impostora, el fet de preguntar-me: “En seré capaç i ho podré fer?”

“Si no invertim al màxim en la gent més jove, no evolucionem”

Paula Gil Leyva

ME: He viscut la solitud de trobar-me davant d’un problema i no saber per on has de tirar. La pregunta “En seré capaç?” me l’he fet tantes vegades! La formació ajuda a vèncer aquesta inseguretat i les noves infermeres tenen un coneixement increïble. El món ha canviat, ja hem superat el voluntarisme, i la gestió s’ha d’adaptar a les noves generacions, perquè tenen altres valors i prioritats.

PG: Nosaltres ens hem professionalitzat, però encara tenim un punt de voluntarisme. Quan jo accepto

anar-me’n a Gaza abans de l’alto el foc estic assumint un nivell de risc que accepto voluntàriament. El nostre personal local sol ser bastant jove i és clau que estigui format, conegui l’organització, i sàpiga gestionar equips i fer-ho amb seguretat. Si no invertim al màxim en la gent més jove, no evolucionem. Cal deixar-los créixer, fer el relleu i acompanyar amb programes de mentoratge.

ME: És fonamental preparar aquest relleu.

PG: I què en fem del talent i l’experiència dels professionals més sèniors? Alguns acaben a consells d’administració, però...

ME: Les persones de més edat aportem experiència i bagatge, i el jovent, ganes i il·lusió; totes dues visions són necessàries. A vegades el personal més gran veu el més jove com una amenaça i no els deixen créixer. En el meu cas, vaig haver de batallar amb uns quants sostres de vidre!

PG: Jo també he topat amb alguns sostres de vidre, però no tants, ara que hi penso. Soc una dona blanca, he tingut accés a l’educació i tinc mitjans econòmics que em permeten desenvolupar-me, a diferència d’altres infermeres del món.

ME: Per a mi, trencar els sostres de vidre ha estat demostrar i defensar l’aportació genuïna de les infermeres. Sovint fem molta feina innecessària, que no sempre aporta valor.

PG: Cal aprofitar tot el potencial que tenim.

ME: Per exemple, la infermera ha de deixar de fer trucades telefòniques per demanar proves complementàries i deixar-ho en mans de personal administratiu. I dedicar aquest temps a estar més al costat de

la persona, planificar el seu pla de cures, fer-li seguiment i vetllar per la seva qualitat.

PG: Pensem en la capacitat de les infermeres assistencials de gestionar una planta amb 20 persones malaltes i organitzar el temps, els recursos, les famílies i les històries clíniques! A MSF hi ha infermeres gestionant projectes i que, per tant, aporten una mirada més humana, més empàtica i més basada a tenir cura.

ME: La humanització és l’essència de la nostra professió. I, precisament per això, hem d’estar en tots els llocs de decisió, perquè tenim una població envellida i el model de ciutats no s’adapta a aquesta situació. Les infermeres tenim una visió global per detectar necessitats de les persones que poques professions tenen.

PG: La nostra professió és tan rica! Som a tot arreu, i tenim una gran capacitat d’influir, però no arribem als alts càrrecs.

ME: Cada vegada hi ha més gerents infermeres i presidentes infermeres (tu i jo en som exemples), i això abans era inimaginable, però ens manca anar guanyant cúpula. No ho podem deixar: hem de fernos més presents.

PG: Les infermeres estan treballant amb molta precarietat...

29 Ser infermera. 50 anys creant futur / CONVERSES

ME: Sí, molta.

PG: I quan s’està treballant amb torns impossibles i amb contractes precaris, et queda poc temps i energia per entrar en temes més reivindicatius o de participació que vagin més enllà del teu horari laboral.

“La humanització és l’essència de la nostra professió i, per això, hem de ser a tots els llocs de decisió”

Margarita Esteve Ortega

ME: Però per arribar a tenir una consellera de Salut infermera, hem d’invertir-hi cadascuna de nosaltres, anar a debats, i participar. A les futures infermeres els demano que, evidentment, posin la persona atesa al davant de tot, però també que estimin la professió i la defensin.

PG: Jo els aconsello que es formin bé i que es preparin personalment, perquè estaran exposades a situacions molt dures, en què veuran molt de patiment, però que no oblidin mai que tenen la fortalesa per afrontar-ho.

L’encaix entre l’aula i la pràctica professional 03

En parlen Marta Anguera Manrique i Ariadna Graells Sans

Aquesta conversa neix d’una inquietud constant, que afecta totes les generacions d’infermeres. Fins a quin punt tots els coneixements i les habilitats que l’estudiantat aprèn durant el grau en Infermeria encaixa de debò amb el que s’exigeix en el dia a dia dels serveis de salut i socials on, en molts casos, acabaran exercint la professió?

Hi ha una desconnexió entre el que s’imparteix a les aules, a les pràctiques i als centres de treball? Sovint s’obre una escletxa silenciosa entre les expectatives de les infermeres acabades de graduar i la realitat que els espera a peu de llit o quan s’integren als equips de professionals.

En aquest diàleg, Marta Anguera Manrique, directora infermera de l’Institut de Salut Mental Hospital del Mar, i Ariadna Graells Sans, cap d’estudis de l’Escola Superior d’Infermeria Hospital del Mar, reflexionen sobre els ponts d’entesa entre el món acadèmic i les organitzacions on es construeix el dia a dia de la professió.

Parlen de les responsabilitats compartides, dels valors, dels ritmes de treball i de les noves necessitats creixents; del que la universitat transmet i el que el sistema de salut demana, i de les oportunitats que s’obren quan la formació i la pràctica s’escolten mútuament.

Ariadna Graells Sans

Cap d’estudis de l’Escola Superior d’Infermeria Hospital del Mar

“Cada infermera hauria de dur una activista a dins”

Només era una criatura quan va tenir el primer contacte amb el món de la salut. L’experiència d’una malaltia greu la va obligar a ingressar durant un temps a l’hospital, on va conèixer la tasca del dia a dia dels i les professionals de la salut, i allà se li va despertar el desig de seguir els seus passos, en el futur. Avui, amb la trajectòria professional consolidada, reconeix que va partir d’una imatge idealitzada de l’entorn professional.

Ariadna Graells Sans (Barcelona, 22 de desembre del 1993) va entrar a estudiar Infermeria com a segona opció. El seu desig inicial era fer Medicina i, per tant, va estrenar-se com a universitària amb una certa frustració. Però, ben aviat, a l’Escola d’Infermeria es va sentir atreta per la mirada humanista i la manera d’aproximar-se a la persona des de la professió, i va decidir completar els estudis.

Durant la carrera, però, va haver d’afrontar alguns dubtes. Les primeres pràctiques a l’hospital li van deixar una sensació de desencís, quan va comprovar que moltes persones ingressaven repetidament a la mateixa unitat, i també en detectar una actitud conformista de professionals a la feina. “Què està passant al sistema de salut perquè tot plegat funcioni així?”, es demanava una vegada i una altra.

Després de graduar-se en Infermeria, es va matricular a un màster en Salut Pública, on, finalment, va trobar respostes a bona part de les seves preguntes. “La salut pública em va permetre comprendre l’origen de les causes dels fenòmens de salut i malaltia que havia observat en els entorns assistencials, i veure com les infermeres podem intervenir-hi mitjançant l’anàlisi i l’actuació sobre els determinants socials de la salut a la comunitat”, explica.

Aquesta professional va centrar la tesi doctoral en la perspectiva interseccional com a competència infermera, un concepte nascut dels feminismes negres i que parteix de la premissa que la desigualtat social s’explica per múltiples factors, com el gènere, la procedència o el nivell de vulnerabilitat, i, en conseqüència, defensa que l’abordatge ha de ser multifocal.

“La professió infermera és, per essència, política, ja que totes les actuacions professionals tenen un impacte en aquest sentit. La infermera assistencial ha d’actuar a partir de la defensa del dret a la salut de la ciutadania, mentre que la infermera docent ha de fomentar l’esperit crític de l’estudiantat i la capacitat de qüestionar-se les coses, procés que inevitablement ens obliga a posicionar-nos”, explica.

El seu discurs, però, va més enllà. “Cada infermera hauria de dur a dins una activista, que no es refereix a una persona amb una pancarta, sinó a la professional que manté una coherència entre el que pensa, el que diu i el que fa”, afegeix.

A dins de l’aula, aquesta infermera —que des del 2020 és cap d’estudis de l’Escola Superior d’Infermeria Hospital del Mar— va identificar-hi l’espai més propici per intervenir i impulsar canvis reals en la professió. Per a ella, és l’entorn natural per qüestionar-ho tot, i on es forgen les futures infermeres, a qui interpella per no perdre de vista el propòsit ni deixar-se arrossegar per les inèrcies quan facin el salt al món laboral.

L’empremta de l’Ariadna

“Desitjaria ser recordada per haver actuat i decidit d’acord amb el meu sentit de coherència i mirada crítica”

Marta

Anguera Manrique Directora infermera de l’Institut de Salut de l’Hospital del Mar

“Necessitem que les infermeres vinguin a treballar amb ganes i motivació per oferir la millor atenció a cada persona”

De petita, Marta Anguera Manrique (Barcelona, 17 d’abril del 1973) ja intuïa que havia nascut per cuidar. Quan els seus amics es pelaven els genolls després d’una caiguda, ella sempre era la primera a arribar-hi: els ajudava a aixecar-se, els desinfectava la ferida i hi posava un punt de consol si arrencaven a plorar. Aquell gest espontani anunciava un futur professional que, en aquell moment, ella encara no podia definir.

Tot i que des de ben jove desitjava estudiar Infermeria amb totes les seves forces, no vol referir-s’hi amb el terme de vocació. “M’agrada molt ser infermera, sempre ho havia volgut ser, però he estudiat una carrera universitària, m’he format de manera continuada, tinc unes competències específiques i soc tota una professional”, reivindica amb fermesa.

Va començar a tastar la infermeria l’any 1994, en un moment en què hi havia poca feina per a les infermeres, fent suplències al Recinte Torribera, un centre monogràfic per a la salut mental de la Diputació de Barcelona. No havia entrat mai als seus paràmetres dedicar-se a aquest àmbit, perquè d’aquest món ho desconeixia tot. “Jo, amb els bojos, no”, es va dir el seu primer dia, enduta per l’estigma social. Però aquella primera impressió va durar poc. El tracte directe amb les persones amb malaltia mental la va colpir i captivar a parts iguals, i li va obrir una porta que ja no es tancaria mai més. “Cada dia era un aprenentatge diferent”, recorda. “Em va atreure el funcionament de la ment humana i la possibilitat d’ajudar persones amb històries de vida molt diverses. Amb la paraula i l’escolta activa —a banda de la medicació— podia contribuir a millorar el seu benestar, reduir-los el patiment i evitar-los nous ingressos”.

Des d’aleshores, ha treballat en totes les àrees, sempre vinculada amb els àmbits de la salut mental i també de la geriatria, dues especialitats on el rol infermer, dins l’equip interdisciplinari, és clau tant pel seu ampli coneixement com per les seves competències autònomes. Molt abans d’acceptar ser directora infermera de l’Institut de Salut Mental de l’Hospital del Mar, càrrec que ocupa des del 2023, va assumir responsabilitats de comandament intermedi. “Allà vaig aprendre a regular-me professionalment, a tractar amb cura l’equip i a detectar les necessitats de cadascú”.

“El meu repte és que la gestió dels equips sigui més humana i més propera i es faci més present”, assegura. “Les persones necessitem venir motivades i felices a la feina, perquè hem triat fer el que fem. Si hi ha companyes que renuncien a la professió és perquè no en gaudeixen, i, en molts casos, el motiu principal és la mala relació amb l’equip”, afegeix. Definitivament, tenir un bon ambient laboral pot arribar a ser més important que la feina en si, i ella defensa la necessitat de tenir cura dels i les professionals.

Com a referent de les infermeres residents en salut mental a l’Hospital del Mar, intenta transmetre la seva passió per aquesta especialitat, per trencar estigmes i ajudar a guanyar visibilitat. Però, per sobre de tot, anima el col·lectiu a divertir-se amb el que fan, a construir relacions sanes i a no oblidar mai què els va dur fins aquí.

L’empremta de la Marta

“M’agradaria que em recordessin com una infermera que ha ajudat d’altres a créixer professionalment, però que també els ha fet sentir bé i els ha fet riure”

L’encaix entre l’aula i la pràctica professional 03

Al llarg de l’any, les infermeres Ariadna Graells Sans, des del món de la universitat, i Marta Anguera Manrique, des del de la gestió clínica, es troben sovint per mirar de donar resposta a un repte compartit: com assegurar una continuïtat entre la formació de les futures infermeres i la inserció professional posterior. Són trobades marcades per la urgència de donar resposta a les necessitats imminents.

La conversa d’avui té un altre to. Aquest cop, deixen en segon pla la gestió dels requisits immediats per compartir una reflexió més profunda. Durant tot el diàleg, sobrevola una pregunta: per què avui persisteix la percepció d’una separació entre l’acadèmia i la pràctica professional? Ambdues s’obren per parlar de les barreres i de les dificultats d’entesa, però també del diàleg que ha de permetre que la universitat i les organitzacions de la salut avancin en la mateixa direcció per trobar, finalment, l’encaix definitiu.

Ariadna Graells Sans (AG):

No em sento del tot còmoda amb el relat de la separació entre el món acadèmic i el mercat de treball. Considero que els dos àmbits compartim un propòsit clar: la millora de les cures, tot i que sovint diferim en les estratègies per assolir-lo.

Marta Anguera Manrique (MA):

Actualment necessitem, de manera urgent, infermeres acabades de graduar que puguin inserir-se ràpidament al món laboral.

AG: Entenc aquesta necessitat i crec que precisament aquí és on es fa visible aquesta separació. Tenim un objectiu comú, però les nostres realitats fan que optem per estratègies diferents. Des de l’àmbit acadèmic considerem la formació com un procés continuat al llarg de la vida professional i, per això, ens centrem en el desenvolupament de competències a llarg termini, mentre que des de l’assistència la realitat actual us obliga a treballar en el curt termini, ja que requeriu infermeres graduades, altament qualificades i preparades per exercir des del primer dia.

MA: Hi ha un element que ens preocupa a tots dos àmbits i en el qual coincidim, i és l’interès cada vegada més creixent de l’estudiantat d’Infermeria per triar aquells àmbits d’actuació més tecnificats, com són els serveis d’urgència o l’atenció a persones amb malaltia crítica.

AG: Hi estic d’acord. Malauradament, sovint encara s’associa més tecnificació amb més prestigi professional i social. El concepte de la cura encara arrossega connotacions derivades de la feminització històrica de la professió, que l’associen a tasques tradicionalment atribuïdes al rol domèstic i reproductiu de les dones.

MA: És clar que no podem oblidar que la nostra raó de ser com a infermeres és prevenció i educació per la salut. I això no té res a veure amb la tecnificació.

AG: Sí, però són creences molt arrelades en la societat. A la universitat observem que quan l’alumnat hi arriba porta idees preestablertes sobre la professió, i sovint s’equipara l’èxit professional amb el fet de treballar en entorns molt tecnificats. Desmitificar-ho és molt complex, perquè abans ja han rebut influències que reforcen aquesta visió.

MA: Malgrat que pugui existir un desconeixement entre els dos àmbits, és clar que tenim reptes coincidents, com aquest. I, aquí, o treballem junts o serà molt complicat, perquè la necessitat assistencial actual és comunitària, de salut mental i de l’abordatge de la cronicitat, i això és el que cal fer entendre a les noves generacions d’estudiants.

AG: És evident que acadèmia i assistència s’han d’acostar. Des de la universitat ho intentem fer, incorporant infermeres assistencials com a docents del grau; però l’estudiantat també ha de percebre que hi ha una coherència entre el que aprenen a l’aula i el que es troben a les pràctiques. Per fer-ho possible, la universitat s’ha de nodrir del coneixement de les infermeres de l’àmbit clínic per configurar els programes formatius.

MA: On creus que podem trobar el nostre espai d’entesa i també podem fer coses diferents?

AG: Hi ha un espai comú i estratègic. Es tracta de les pràctiques clíniques, que representen un terç de la formació per a l’estudiantat. Aquest fet ens obliga a trobar-nos i a parlar de formació, i aquí potser no fem prou. Ens trobem en moments d’una gran tensió as-

sistencial i m’atreviria a dir també de malestar dins de les organitzacions. I això no passa desapercebut per part de l’alumnat.

MA: Bé, em sap greu, però aquesta és la realitat actual i és la que es trobaran quan surtin de la universitat; no poden estar en una bombolla.

AG: Per descomptat, però això no vol dir que no hàgim de fomentar un esperit crític envers aquesta realitat, precisament per ajudar a transformar-la.

“L’assistència ha de ser també un espai formatiu que promogui la cultura de l’aprenentatge per a alumnat i professionals”

Ariadna Graells Sans

MA: La nostra institució, que és la mateixa, es defineix a través dels valors i, per part dels càrrecs de gestió, intentem que aquesta filosofia impregni tota l’organització, però no sempre és fàcil quan hi ha tanta càrrega assistencial. Perseguim que els equips convisquin amb un bon ambient de treball, tot i que no sempre és possible. És un peix que es mossega la cua. A més, el complement que cobren les infermeres per formar l’alumnat en pràctiques és irrisori.

AG: Entenc la importància d’aquest reconeixement econòmic, però la solució no depèn de tu ni de mi. Crec que a nosaltres ens pertoca centrar-nos a cercar estratègies que millorin els entorns d’aprenentatge tant per a alumnat com per a professionals.

MA: Vivim moments certament complexos. No són fàcils.

AG: Soc conscient de la situació de precarietat de la professió i de la tensió afegida que pot suposar per a algunes infermeres assumir el rol de tutores de l’estudiantat durant les pràctiques. Però ens cal anar de bracet. L’assistència també ha de ser un espai formatiu per promoure una cultura d’aprenentatge, que ha de ser el motor de les organitzacions. I això implica reflexionar sobre com acompanyem les professionals novelles, en reconeixem l’expertesa i gestionem l’error.

MA: Hi estic d’acord, però ara això és inviable. La nostra raó de ser és la persona a la qual atenem, no l’aprenentatge, i aquest és el nostre centre d’atenció. Intentem que els i les professionals ho facin bé, però mentre hi hagi aquesta precarietat i manca de prestigi, serà complicat. Crec que ens queixem poc.

AG: Tens raó, però considero que les infermeres, malgrat aquesta precarietat, encara tenim capacitat per influir en els nostres entorns immediats, i no tan immediats. En aquest sentit, segur que comparteixes amb mi la necessitat que ocupem els espais de decisió. Però, malauradament, encara costa que les infermeres facin el pas d’assumir responsabilitats de lideratge, una realitat que ja observem des de l’etapa formativa del grau.

MA: Sí, la majoria d’infermeres no es volen presentar per accedir a càrrecs de comandament, i, molt sovint, aquestes places queden desertes.

AG: Estem vivint un canvi en els valors i les prioritats de les noves generacions. Les persones acabades de graduar cada vegada prioritzen més el seu benestar i

la vida fora de la feina, una opció del tot legítima. Per això, trien oportunitats d’inserció laboral que s’ajusten més al seu projecte vital. Al cap i a la fi, poden fer-ho perquè ara hi ha oportunitats de feina.

MA: Els queda poc. D’aquí a pocs anys es jubilaran moltes infermeres i, aleshores, com les cobrirem i en quina posició? Quan comences a estudiar Infermeria saps que hauràs de treballar nits i caps de setmana. De moment estem fent proves pilot de torns de treball per intentar encaixar amb els desitjos de la nova generació de professionals, però és molt complicat.

“Creix l’interès per part de l’alumnat per treballar en els àmbits més tecnificats, però la necessitat se centra en la salut comunitària, la salut mental i l’abordatge de la cronicitat”

Marta Anguera Manrique

El sentiment de pertinença és el que ens ajudaria en l’àmbit assistencial a funcionar de la millor manera possible. Jo em sento molt de l’Hospital del Mar i crec que aquest és el motiu que m’incentiva a l’hora de fer més coses de les que em toquen a la feina.

AG: I tant! Crec que el fet que les organitzacions siguin coherents en el seu propòsit, cultura i models de lideratge facilita aquest sentiment de pertinença.

MA: Malgrat els reptes i les visions compartides, jo encara percebo que la universitat està separada del món real. Què més podem fer per acostar-nos-hi?

AG: Primer, cal que ens vegem com a aliades. De la mateixa manera que les pràctiques són un espai de col·laboració, des de la universitat també podem contribuir al progrés professional de les infermeres ja graduades. Tant de bo poguéssim sumar sinergies per crear programes formatius per al reciclatge, per adquirir noves competències i eines per aprendre a avaluar i reconèixer l’expertesa.

MA: D’acord, doncs fem-ho!

AG: Bé, no podem oblidar que per fer-ho possible calen recursos.

Ser infermera. 50 anys creant futur / CONVERSES

MA: Sí que tens raó en el fet que ens manca un espai de reflexió comú i sostingut en el temps.

AG: Cal reconèixer que actualment només ens trobem quan tenim una necessitat concreta, i això limita qualsevol reflexió més estratègica.

MA: M’agradaria, d’aquí a uns anys, arribar a aconseguir una autèntica cooperació entre la universitat i les organitzacions professionals i compartir les mateixes línies estratègiques.

AG: Exactament, per poder establir accions compartides que ens ajudessin a entendre’ns més entre nosaltres. Això sí que està a les nostres mans!

Una mirada oberta al món 04

En parlen Montserrat Gea Sánchez i Pau Gispert de Diego

La infermeria avança i innova també quan s’atreveix a mirar més enllà del seu propi entorn. Aquesta conversa entre Montserrat Gea Sánchez, catedràtica d’Infermeria de la Universitat de Lleida (centre aliat de l’ESIHMar per a l’impuls de la recerca infermera), i Pau Gispert de Diego, infermer d’Urgències del Servei de Pediatria de l’Hospital del Mar, és una invitació a obrir finestres, a desplaçar la mirada i a qüestionar el que sovint es dona per descomptat.

Separats per dues dècades de trajectòria vital i professional, comparteixen una inquietud: fer créixer la professió i que desplegui plenament totes les seves competències i capacitats.

Des de l’experiència sòlida d’una infermera que ha transitat per la clínica, la recerca, la universitat

i els espais de decisió fins a l’impuls d’un jove infermer que vol explorar la pràctica avançada en altres països, el diàleg es construeix com un pont entre generacions. Innovar no és només importar solucions ni introduir avenços tecnològics, sinó també entendre altres maneres de cuidar, d’organitzar-se i de dotar d’autonomia les infermeres per, després, repensar el sistema de salut i social en si.

Aquesta és una conversa, també, sobre coratge professional. Les dues persones que la protagonitzen posen veu a una professió que vol liderar i que no renuncia a ser present allà on es prenen decisions, més enllà, fins i tot, de l’entorn estrictament sanitari, per fer que la infermeria esdevingui un veritable motor de transformació social.

Pau Gispert de Diego

Infermer del Servei

d’Urgències Pediàtriques de l’Hospital del Mar

“La bona infermera és la que és capaç d’anar més enllà del diagnòstic mèdic”

Una infermera amiga de la família, Esther Julbe, li va despertar la passió per la professió. A diferència del seu pare, que tenia un ofici més rutinari al banc, ella li explicava amb autèntic delit què volia dir ser i sentir-se infermera. De les seves paraules se’n desprenia, també, la voluntat de millorar de manera continuada i d’ampliar coneixements per superar-se dia a dia. A Pau Gispert de Diego (Barcelona, 27 de juny del 1997), aquelles paraules el van calar fondo, i la sèrie de televisió Anatomía de Grey va acabar de completar el camí per decidir formar-se a l’Escola Superior d’Infermeria de l’Hospital del Mar.

De l’Escola li va agradar que el títol estigués acreditat per la Universitat Pompeu Fabra, la proximitat amb l’Hospital del Mar i les aules de simulació, que, en aquell moment, despuntaven respecte d’altres centres. També recorda les amistats que hi va fer, el bon tracte i la joventut de l’equip docent (que valora com un fet positiu), i la direcció de Lola Bardallo, de qui guarda un gran record.

Durant les pràctiques de l’últim any de carrera, malgrat l’escepticisme inicial, va descobrir el dinamisme del servei d’Urgències, i s’hi va sentir atret. “Allà som un equip interdisciplinari, tot i que cadascú ha de conèixer els seus límits. Però les infermeres, que som al peu del llit, tenim els coneixements teòrics i pràctics per anticipar-nos, a partir de les constants o de l’estat general de la persona, al diagnòstic mèdic”, explica.

Malgrat la tecnificació que envolta un servei d’Urgències, Pau Gispert es declara un enamorat de la dimensió humana que ofereix el fet de cuidar la persona i la seva família, un valor que també li va

transmetre, quan encara era estudiant, la infermera Carmen Caballero, la seva tutora de pràctiques, ja jubilada. “La persona no és un diagnòstic: és en Jaume, de 26 anys, amb una mare o un pare i una situació de salut concreta.”

Aquesta també és la mirada que intenta transmetre a l’alumnat que tutoritza quan arriba a fer pràctiques al Servei d’Urgències Pediàtriques de l’Hospital del Mar, on treballa actualment. “Estar al costat de l’infant i dels seus pares, asseure’t amb ell, jugar-hi i explicar-li prèviament què faràs i què pretens aconseguir és importantíssim.” I afegeix: “Punxar bé una via no et defineix com a infermera; la infermera ha d’aportar coneixement i tenir pensament crític, qüestionar-se el perquè de cada acció i quin valor afegit aporta”.

Després d’una estada d’Erasmus a França durant la carrera i d’un any de pausa professional a Austràlia per recuperar-se de la fatiga emocional de la pandèmia, ara té clar que vol marxar als Estats Units. Recentment ha cursat un màster en Cardiologia de Pràctica Avançada, un rol infermer encara no reconegut a Espanya, però sí en altres països: “És un perfil que va més enllà, que gestiona amb la màxima autonomia, sempre dins l’equip i també de la pauta mèdica, si es requereix. Per ser infermera de pràctica avançada has de ser docent, investigadora i clínica”. Per a ell, aquesta és l’autèntica infermera, la que ofereix una visió de 360°.

L’empremta d’en Pau

“M’esforço al màxim perquè cada persona marxi del Servei d’Urgències havent-se sentit ben atesa, còmoda i acompanyada”

“La possibilitat de transformació social ha donat sentit a cada lloc de la professió on he treballat”

Gea Sánchez

Catedràtica d’Infermeria de la Universitat de Lleida

Montserrat

Abatxillerat li agradaven més les ciències que les lletres i, tot i que també gaudia amb les assignatures de Filosofia i Història, quan va haver de decidir el futur professional ho va fer de la manera més objectiva possible: va triar els estudis universitaris de la branca biosanitària que, en aquell moment, li podien oferir la sortida laboral més immediata. I així va ser com Montserrat Gea Sánchez (Lleida, 4 d’abril del 1976) va triar estudiar Infermeria, i a Barcelona, lluny de la seva ciutat natal, per obrir-se a experiències noves.

Aquesta infermera doctora, actualment catedràtica a la Universitat de Lleida (UdL), ha estat a tots els fronts de la professió. Els primers 12 anys va estar a l’assistència, en un centre sociosanitari, en una residència geriàtrica i en diversos centres d’atenció primària abans d’exercir a l’Hospital Santa Maria de Lleida, on va començar a tastar, fora de l’horari laboral, el món de la recerca.

L’apassionava la feina i era feliç amb l’equip. “Si el sistema de salut m’hagués permès combinar la tasca assistencial amb la docència i la recerca, jo no hauria marxat mai de la vida de l’hospital, però aleshores era inviable”, assegura. L’arribada de la maternitat la va obligar a decantar-se per entrar al món de la universitat, perquè li oferia un horari millor i també li obria la porta a submergir-se, definitivament i amb més facilitats, en la recerca.

Autora de més de 50 publicacions, traductora de més de 20 guies de pràctica clínica sobre cures de l’Instituto de Salud Carlos III i de Registered Nurses’ Association of Ontario, va fer diverses estades d’estudi per al doctorat a la Lawrence Bloomberg Faculty of Nursing de la Universitat de Toronto, al Canadà, on es va especialitzar en recerca qualitativa i polítiques de salut pública, i també a la Universitat de Turku, a Finlàndia.

L’any 2016 va assumir la presidència del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Lleida, i, quatre anys més tard, en plena pandèmia pel coronavirus, va afrontar un gran repte: ocupar el càrrec de directora general de Professionals de la Salut del Departament de Salut, des d’on va contribuir a fer possible la campanya de vacunació massiva contra la COVID-19.

Allà va viure en pell pròpia l’alt nivell d’exigència, el desgast i el sobreesforç de la política, però també va descobrir la possibilitat de poder transformar la vida de les persones de manera col·lectiva. A tall d’exemple, la seva intervenció va ser definitiva perquè al text de la Llei de regulació de l’eutanàsia, que es va aprovar l’any 2021 al Congrés dels Diputats, s’hi mencionessin les infermeres com a professionals cabdals en l’acompanyament al final de la vida.

Després del seu pas per la política, va tornar a la universitat, on actualment és coordinadora d’un programa interuniversitari de doctorat en Cures Integrals i Serveis de Salut; des d’aquí codirigeix tesis doctorals amb altres centres, com l’ESIHMar, i focalitza els esforços a ajudar joves infermeres a consolidar-se en la recerca. Ho fa amb una única condició: assegurar que, quan els arribi el torn, elles facin el mateix amb les col·legues més novelles. Perquè, al cap i a la fi, segons ella, és també amb generositat com avança una professió.

L’empremta de la Montserrat

“Com a infermera he pogut canviar realitats, tot i que això sempre és una feina d’equip”

Una mirada oberta al món 04

La infermera Montserrat Gea Sánchez arriba ben puntual a la cita. Amb sort, i si no hi ha retencions de trànsit, sap que des de Lleida, la seva ciutat, la separen dues hores en cotxe fins a Barcelona. Conscient d’aquesta realitat, fa dies que va decidir avançar el viatge a la nit anterior. “Ben sovint no es valora prou l’esforç que fem els qui venim de lluny per treballar a la capital”, explica, tota sorneguera.

Avui es troba per primera vegada amb Pau Gispert de Diego, amb qui la separen dues dècades de vida. Els uneix, però, una mateixa fita: l’ànsia per aportar, adquirir nous coneixements, ensenyar i innovar amb una mirada oberta al món. Per damunt de tot, aquest és un diàleg de generositat: el d’una infermera més sènior avesada a fer de mentora, que escolta i intenta comprendre per continuar aprenent, també, al costat de qui s’obre camí dins de la professió

Pau Gispert de Diego (PG):

M’he mirat el teu extens currículum i he vist tot el que has arribat a publicar. Jo, al teu costat, no he fet res!

Montserrat Gea Sánchez (MG):

Segur que has fet molt, però no n’ets conscient. Quan una infermera assistencial registra dades, aplica un protocol, una guia de pràctica clínica basada en l’evidència, està contribuint a la investigació. El més important és aplicar els resultats per contribuir a les millors cures, i estic convençuda que és el que fas.

PG: Sí que ens uneix el fet que hem marxat a l’estranger per avançar en la carrera professional.

MG: Per a mi, ha estat una manera d’aprendre, de tenir altres mirades i d’obrir-me a noves oportunitats d’aprenentatge, però també d’intercanvi. En països com el Canadà o Finlàndia és on més he col·laborat, perquè tradicionalment han apostat per impulsar un rol autònom de les infermeres, però a la vegada també han volgut aprendre del nostre sistema sanitari, especialment de l’acció comunitària, que tenim molt més desenvolupada.

PG: M’atreu especialment poder conèixer aquesta visió més independent del rol infermer, i és per aquest motiu que vull marxar als Estats Units. Per fer el treball de recerca de batxillerat em vaig posar en contacte amb Kate Lorig, professora de la Facultat de Medicina de Stanford i creadora del programa Pacient Expert, i això em va despertar interès.

MG: Per què tries els Estats Units per aprofundir en la infermeria de pràctica avançada? Al Canadà, per exemple, també es promou l’autonomia i el rol professional infermer, però es fa dins d’un sistema de salut més semblant al nostre, perquè és universal i

garanteix que tothom hi pugui accedir, mentre que als Estats Units és privat.

PG: Jo soc partidari del sistema universal i públic, però als Estats Units hi ha alguns estats on hi ha una gran demanda de personal mèdic i, per tant, la infermera de pràctica avançada té un gran pes. Voldria aprendre’n per tornar a Catalunya i poder-ho aplicar aquí, si és viable.

MG: El desenvolupament de pràctica avançada és molt rellevant als Estats Units, però cal tenir en compte que a Espanya el model que es va triar al seu moment va ser de la infermera especialista i, per tant, ens hem quedat a la meitat. A les infermeres de pràctica avançada a Espanya els manca seguretat jurídica, i això és molt rellevant, perquè, al final, la pràctica avançada que s’està fent al nostre país és per delegació mèdica.

PG: Aquí treballes en equip i de manera interdisciplinària, però aquesta autonomia que, en teoria, s’ofereix a les infermeres de pràctica avançada és inexistent, perquè sempre depens de la pauta mèdica.

MG: A Espanya cal que, a partir de l’evidència, es promoguin canvis legislatius en aquesta direcció. A Catalunya tenim infermeres de pràctica avançada, però no tenen el reconeixement que es mereixen, perquè la llei va endarrerida respecte a la realitat assistencial.

PG: Jo això és el que busco a l’estranger. Als Estats Units, la infermera de pràctica avançada té consulta pròpia, independent del personal mèdic, i es pot moure amb un alt grau d’autonomia.

MG: El Canadà, Finlàndia, Noruega, el Regne Unit... s’han obert molt al desenvolupament infermer, però

per motius diferents. No voldria que aquí es desenvolupés el model d’infermera de pràctica avançada només perquè falta personal mèdic.

PG: Si s’ha de fer realitat, que sigui per incentivar el nostre creixement professional i no per la necessitat del sistema de salut d’estalviar-se diners.

“El

sistema de salut de Catalunya hauria de donar l’oportunitat a la infermera que vol desenvolupar al màxim les seves competències de poder-ho fer”

Montserrat Gea Sánchez

MG: I aquestes han sigut les motivacions per fer-ho al Canadà i als Estats Units. Aquí no podem caure en el parany; si jo formo un professional al màxim de les seves competències, el que no pot ser és que arribi al sistema de salut i li retallin aquestes competències.

PG: És cert. Com a infermer, tens uns coneixements i una carrera universitària que t’acompanyen i consoliden la teva veu, però arribes a la pràctica i et veus molt limitat. Et pots haver format amb un grau, amb un màster i, potser, tenir un doctorat, i, tot i això, sempre tens la sensació que no acabes d’arrencar tot el potencial que tens.

MG: Totalment d’acord. El sistema de salut de Catalunya hauria de donar l’oportunitat que aquella infer-

mera que vol desenvolupar al màxim les competències i es vol formar per perfeccionar-les ho pugui fer aquí i evitar, així, que marxi a l’estranger.

PG: A mi m’agradaria tornar a Catalunya, però, de moment, la meva idea és marxar un temps llarg. A Austràlia hi vaig fer una estada curta d’un any, però només per agafar aire després del desgast que vaig patir durant la pandèmia de la covid.

“Com a infermer, tens uns coneixements i una carrera universitària que t’acompanya i consolida la teva veu, però arribes a la pràctica assistencial i et veus molt limitat; per això jo vull marxar fora”

Pau Gispert de Diego

MG: La pandèmia va passar factura a tothom. Quan vaig assumir el càrrec de directora general de Professionals de la Salut al Departament de Salut em van sortir arrugues i cabells blancs del patiment de no dormir i d’estar sempre en alerta! Quan vaig acabar aquella etapa, que va suposar un cost personal, em vaig reincorporar a la meva plaça de la universitat, però ja no com a vicerectora d’Internacionalització, sinó com a docent i investigadora. No va ser fàcil, però sí que va ser una manera de fer baixar el suflé i també de tornar a la meva ciutat amb els meus.

PG: És bo que hi hagi infermeres que facin el pas que vas fer tu. Allà on siguem, hem de posar la cadira a les taules on es prenen decisions, malgrat que no ens hi convidin. Tenim veu i hem d’estar sempre presents.

MG: Efectivament. A Catalunya s’han ofert càrrecs molt importants a infermeres, i ho han refusat. Costa molt d’entendre que reivindiquem ser presents en la presa de decisions i que acabem renunciant-hi. En aquests casos, de qui és la culpa de no ser presents en algunes taules?

PG: Doncs nostra, segurament. Ens falta creure’ns que hem de ser-hi.

MG: És clar! A banda de sortir de l’espai de confort, ens cal superar la síndrome de la impostora, i creure’ns-ho. Històricament, hi ha altres col·lectius professionals que han ocupat càrrecs de decisió i als quals socialment se suposava que tenien un coneixement superior, i no és així. Patim una doble discriminació: ser dones i infermeres.

PG: En el terreny social, encara es veu la infermera com una ajudant del personal mèdic. Tot i ser infermer, algunes persones usuàries, pel fet de ser home, em confonen amb el metge. Jo crec que en el meu cas no tinc la síndrome de l’impostor, però...

MG: Cal que et creguis que pots i has d’avançar!

PG: Tinc una companya que està portant equips de manera molt notable, però que, en canvi, no s’atreveix a ocupar un càrrec de gestió.

MG: És una llàstima. A vegades, quan alguna infermera despunta una mica, n’hi ha quatre o cinc que, en lloc de lloar-la, creen certes controvèrsies. I acabem fent la batalla per separat quan ens cal fer-la juntes.

PG: Ara, per exemple, algunes infermeres de Pediatria estem reivindicant el fonendoscopi com un instrument que no es vegi d’ús exclusiu per a professionals de la medicina, perquè tenim les competències per auscultar. Això, inicialment, va causar divergències internes.

MG: En el meu cas, jo no he topat amb barreres per part de companyes infermeres, per a mi, referents. Precisament, han estat referents perquè són llestes i, per això, intenten tenir les millors als seus equips. Jo et voldria al meu equip, perquè ets llest!

PG: Home, gràcies!

MG: Tenir gent llesta al meu costat m’assegura que jo també podré créixer!

MG: Potser que no treballi tant! (Riu.) I tu, Pau?

PG: Li diria que calma, que tot arriba i, mentrestant, que gaudeixi del camí. Jo vull acabar dedicant-me al món de la gestió.

MG: Molt bé.

PG: M’agradaria poder dur un equip per deixar-hi la meva mirada, tot i que potser és molt ambiciós.

MG: L’ambició no és negativa, al contrari: és el que et fa moure i tenir inquietuds!

PG: Jo he tingut alumnes que també m’han ensenyat a mi i que ara són companys i companyes. El camp que tenim a recórrer com a infermeres és enorme. T’has preguntat què diries a aquella Montse quan va començar a ser infermera?

Cuidar des de l’evidència 05

En parlen Roser Palau Costafreda i Paloma Garcimartín Cerezo

La infermeria avança quan s’atreveix a fer-se preguntes. Aquesta conversa entre Roser Palau Costafreda, professora investigadora de l’Escola Superior d’Infermeria Hospital del Mar (ESIHMar), i Paloma Garcimartín Cerezo, directora infermera de l’Hospital del Mar i antiga docent i alumna de l’ESIHMar, neix amb la voluntat de mirar més enllà de la pràctica immediata per comprendre, analitzar i millorar la manera com cuidem.

La recerca infermera hi apareix com una manera de ser infermera i d’estar a la professió: observar, preguntar-se, contrastar i transformar les cures des del coneixement.

Des de trajectòries diferents, les protagonistes d’aquest diàleg comparteixen una convicció clara: investigar forma part de la identitat infermera. Des dels espais del Campus Universitari Mar, Roser Palau Costafreda treballa perquè aquesta mirada crítica arreli ja en la formació ini-

cial. Despertar en l’alumnat la curiositat, el desig de preguntar-se els perquès de cada acció infermera, d’aprendre a observar, registrar, analitzar i qüestionar la pràctica quotidiana, són els primers passos per iniciar-se en el món de la recerca.

Amb una llarga experiència vinculada a la recerca i a la gestió, Paloma Garcimartín Cerezo, per la seva banda, situa la investigació com una eina imprescindible per millorar la qualitat assistencial, reforçar el lideratge infermer i prendre decisions basades en l’evidència.

El diàleg no defuig les dificultats. Les limitacions estructurals o el reconeixement encara insuficient de la recerca infermera apareixen com a obstacles. Però, lluny de plantejar-los com un fre, aquesta conversa és una invitació a obrir camí, a generar aliances i a reivindicar que cuidar i investigar no són àmbits separats, sinó dimensions inseparables d’una infermeria que vol continuar creixent amb rigor i visió transformadora.

Roser Palau Costafreda

Professora investigadora de l’Escola Superior d’Infermeria Hospital del Mar

“La infermera ha de qüestionar-se el perquè de totes les coses”

Cada mes de setembre, quan s’estrena el curs universitari i entra a l’edifici del Campus Universitari Mar es fa les mateixes preguntes: com serà el nou alumnat que començarà enguany el grau en Infermeria? Seran persones despertes, àvides d’aprendre i de situar-se en el camí que les durà a convertir-se en futurs referents de les cures infermeres?

Roser Palau Costafreda (la Portella, 21 de març del 1989) és coordinadora de les assignatures d’Evolució Històrica i Filosòfica del Cuidatge, Cuidatges d’Infermeria Maternoinfantil del grau en Infermeria i l’assignatura de Mobilització i Transferència de Coneixement en el màster de recerca, tasca que combina amb l’assistència i la investigació, dins del grup de recerca en Determinants Socials i Educació per a la Salut de l’Institut de Recerca Hospital del Mar.

Des de l’aula va veient com l’alumnat creix i madura i, sobretot, percep el salt que fan durant el segon curs del grau, ja més situats en el que és la disciplina infermera i amb un pensament crític més desenvolupat. Han deixat enrere l’etapa de l’adolescència i ja no són les mateixes persones que van iniciar-se a la universitat.

A ella també li queda lluny l’etapa en què, sent monitora d’activitats de lleure amb infants amb patologies complexes, se li va despertar el rau-rau per ser infermera i, ja a la universitat, de convertir-se en llevadora. “A les pràctiques que vaig fer a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida vaig presenciar el primer part, i em van impactar el poder i la capacitat del cos de la dona, així com el paper clau de la llevadora en l’acompanyament de la família”, assegura.

Ja amb el títol de llevadora, Roser Palau va marxar al Regne Unit a treballar al National Health Service (NHS), on va descobrir més autonomia professional.

“Quan s’incorporen a un lloc nou, els i les professionals de la salut passen primer per una etapa d’adaptació i formació, i és amb l’experiència que van adquirint més autonomia i responsabilitat, avançant en diferents nivells d’expertesa dins de la professió.”

Allà se li va obrir el món de la recerca, que fins aleshores havia considerat un àmbit allunyat de la pràctica:

“La recerca és molt present en el dia a dia assistencial: l’evidència s’actualitza constantment i es reflecteix en les guies, en la pràctica clínica i en la informació que oferim a les mares perquè prenguin decisions. Aquesta mirada, des d’aleshores, sempre m’ha acompanyat en la meva pràctica professional”, afegeix.

Fruit de l’experiència viscuda, quan va tornar a Catalunya va coordinar, l’any 2017, a l’Hospital Sant Joan de Déu de Martorell, el primer centre de naixement a Espanya del sistema de salut. La base de la seva tesi, que la va dur a doctorar-se en Biomedicina, va néixer en l’interès per mesurar l’impacte d’aquest espai de naixement que promou un part més fisiològic, respectat i centrat en les decisions de la dona.

L’impacte de la salut mental en l’embaràs i el postpart, així com en el nounat, centra part de les línies de recerca d’aquesta llevadora, que, tot i les dificultats per fer-ho compatible amb la docència, continua connectada amb la pràctica professional des de la seva consulta privada. “Fer de llevadora és el que em mou; si ho deixés, la resta de coses que faig perdrien sentit”, reconeix.

L’empremta

de la Roser

“Ja fa anys que vaig perdre la por de preguntar per qüestionar tot el que fem per inèrcia”

“La generositat professional ha estat el motor per avançar en el món de la recerca”

Paloma Garcimartín Cerezo

Directora infermera de l’Hospital del Mar

El primer dia que, amb només 16 anys, va entrar a fer les pràctiques com a auxiliar de clínica, va quedar enamorada de l’Hospital del Mar. Era la dècada dels anys vuitanta i l’etapa de la Barcelona olímpica estava lluny d’arribar. Aleshores, s’hi atenia població molt vulnerable i amb una alta complexitat social, i això fou el que la va atrapar per sempre.

Tot i que la separen 40 anys d’aquell instant, Paloma Garcimartín Cerezo (Barcelona, 8 de desembre del 1967) manté molt viva aquella imatge. La porta d’aquest hospital, que l’any 1992 es va reconvertir del tot i que ara enceta una nova etapa de transformació, és la mateixa que cada dia travessa per arribar al seu despatx com a directora infermera.

Des de l’edifici on treballa, només la separen uns metres per arribar al campus universitari en què es troba l’ESIHMar, l’escola on es va formar per ser infermera (tot i que aleshores era a la seu del passeig de Sant Joan) i on va conèixer la professora Mercè Serra, el seu referent. Més tard, i durant 18 anys, Garcimartín també en va ser docent, jornada que aleshores compatibilitzava amb l’assistència a l’hospital, concretament en la cura de les persones en situació crítica.

“Encaixar la docència sense abandonar la pràctica és molt difícil, perquè el 90 % de les infermeres estan a peu de llit, però aquest és el model ideal, perquè suposa un enriquiment per a l’alumnat: les classes tenen una gran connexió amb la realitat assistencial, ja que la pràctica clínica és molt canviant”, assegura.

El canvi més important que va experimentar durant la seva etapa com a docent va ser el desplegament del grau en Infermeria, que a Catalunya es va iniciar el

curs 2009-2010 i que va permetre a la disciplina fer un gran pas en l’àmbit científic i dotar l’alumnat de coneixements en recerca de cara a competir o sumar amb la resta de disciplines sanitàries i en igualtat de condicions.

La seva activitat en recerca s’ha centrat en l’abordatge de la persona amb malaltia crònica i en les estratègies d’empoderament i nous enfocaments educatius per promoure la seva autocura. La trajectòria que té en aquest terreny és dilatada, però, paradoxalment, qui li va obrir les portes per endinsar-se en el món de la investigació van ser dos metges: el primer, Felipe Solsona, i el segon, ja en l’etapa del doctorat, Josep Comin.

“Ells van ser més generosos amb mi del que ho van ser les meves companyes, perquè em van ensenyar quines tecles calia tocar per poder investigar. La recerca feta de manera individual i que després no té una translació a la pràctica no té cap sentit, i això només es pot construir des de la generositat professional i del suport mutu”, afirma.

A Paloma Garcimartín, el seu càrrec actual li deixa poc marge per dedicar-se a la recerca, però, després d’una llarga trajectòria, en la qual ha tastat totes les vessants de la professió, ara centra els esforços a fer realitat un petit somni: aconseguir que el finançament dels hospitals es fixi a partir de l’impacte que tenen les cures en les persones ateses.

L’empremta de la Paloma

“Voldria que em recordessin com una infermera que va trobar l’equilibri entre la tècnica i la humanització”

Cuidar des de l’evidència

La trobada entre Paloma Garcimartín

Cerezo i Roser Palau Costafreda s’inicia amb una espera pacient. Mentre l’agenda exigent de la direcció infermera de l’Hospital del Mar l’obliga a ajustar horaris, Roser Palau aprofita el temps des del seu despatx universitari per avançar feina. L’escena, aparentment anecdòtica, denota dues maneres de gestionar la responsabilitat professional: la de qui afronta l’exigència immediata de la pràctica assistencial i la de qui treballa des de la reflexió, necessària per ordenar i donar sentit al coneixement, des de l’àmbit acadèmic.

Aquest diàleg posa en conversa dues mirades que han arribat al món de la recerca des de camins diferents, però que convergeixen en una idea compartida: investigar no és un afegit a la pràctica infermera, sinó una manera d’entendre la cura.

Tant des del rol de docent investigadora com des de la direcció infermera, Roser Palau i Paloma Garcimartín reivindiquen, respectivament, la recerca com a eina per millorar les cures, prendre decisions basades en l’evidència i transformar l’experiència de les persones ateses.

Paloma Garcimartín Cerezo (PG):

A mi no m’agrada gaire parlar de recerca amb el cognom de la disciplina. El meu somni és que en el futur ningú parli de recerca infermera, perquè la ciutadania requereix totes les mirades professionals.

Roser Palau Costafreda (RP):

Estic d’acord que la recerca ha de ser interdisciplinària, perquè de les diverses disciplines aportem mirades diferents. La mirada infermera és la que està més al costat de la persona, i per això, com a professionals, som bones a iniciar línies de recerca que neixin a partir de les necessitats reals de persones, que siguin importants per a elles i que després tinguin un retorn.

PG: És clar que com a infermeres no tenim la mateixa mirada que el personal mèdic, de treball social o de la psicologia, però que cal que bona part de la recerca es faci sumant les diverses visions per garantir aquest impacte. Hi ha professionals que fan projectes de recerca bàsica o clínica que després no tenen cap impacte en la persona atesa ni tampoc es tradueix en resultats de salut a la societat, i això no té sentit.

El cor de la meva professió és cuidar, i no curar. No intervinc en diagnòstics ni en tractaments, però sí en l’experiència del pacient i en com pot gestionar millor el procés de malaltia i, sobretot, com impacta en la seva qualitat de vida. L’abordatge de les ferides, per exemple, és absolutament infermer.

RP: Ara mateix parles de l’experiència del pacient, i això em fa pensar en el valor que suposa promoure la ciència ciutadana, és a dir, involucrar la ciutadania a l’hora de determinar sobre què s’ha d’investigar i assegurar-se que després hi hagi un retorn a la soci-

etat. En moltes de les convocatòries per a projectes de recerca ja et demanen aquest impacte.

PG: Hi ha una qüestió que sempre es planteja en debats similars a aquest i que he tingut des de fa més d’una dècada amb altres col·legues, i és si totes les infermeres hem de fer recerca. Jo ho tinc clar: no totes han de fer recerca, però sí que totes han de consumir recerca, perquè, si no, no hi ha canvis en la pràctica clínica.

Quan es va desplegar el grau en Infermeria a la universitat, a les infermeres se’ls va obrir la possibilitat de formar-se en recerca i participar en projectes d’investigació, però això està molt desvinculat de la realitat. De fet, quan les estudiants venen a fer pràctiques a l’hospital no veuen infermeres fent recerca, perquè encara n’hi ha poques que investiguen.

RP: Òbviament, no totes les infermeres han de dedicar-se a l’acadèmia, perquè per fer-ho necessites temps i diners...

PG: I, sobretot, motivació!

RP: Però sí que entenc la recerca també com aquella curiositat que té cada infermera per identificar en el seu dia a dia si hi ha alguna cosa que cal millorar. És a dir, preguntar-se com a professional: “Com puc canviar aquesta actuació? Com puc millorar l’experiència del pacient? I la seva seguretat?”. Formular-se aquestes preguntes i qüestionar-se el que fem per inèrcia és una manera de començar un procés de recerca. Ara bé, aquesta reflexió ha de tenir continuïtat: el coneixement generat s’ha de traduir en guies i protocols de pràctica clínica que permetin a les infermeres conèixer quines són les noves recomanacions

basades en I’evidència i identificar quines pràctiques no porten valor o fins i tot poden comportar riscos o contraindicacions per a la persona atesa.

PG: Entre les escoles d’infermeria i les organitzacions, caldria estrènyer ponts per afavorir la recerca.

RP: Realment és molt fàcil perdre’s en la intensitat del dia a dia de l’assistència i desatendre l’actitud crítica, reflexiva i investigadora que intentem transmetre des de la universitat, per la urgència de donar una resposta immediata.

“L’aportació de la infermera en l’àmbit de la recerca no sempre rep el reconeixement que mereix dins de les organitzacions”

Roser

Palau Costafreda

PG: Sempre és bo buscar persones referents en aquest terreny. La recerca forma part de la professió, igual que la docència, i per fer-ho no cal abandonar l’assistència. Una infermera assistencial experta en un àmbit o en algun tipus de pràctica pot ser referent o mentora a la seva unitat d’hospitalització per a la resta de professionals.

RP: L’aportació de la infermera en l’àmbit de la recerca no sempre rep el reconeixement que mereix dins de les organitzacions i en els diversos entorns professionals. Moltes infermeres que impulsen projectes de recerca des de la pràctica clínica ho fan,

sovint, dins del seu temps personal, perquè no es reserva un espai dins de la jornada laboral. A més, encara manca visibilitat i no es valora prou la mirada infermera en la generació de coneixement, malgrat que la seva aportació és essencial per millorar la qualitat assistencial i la seguretat de les persones ateses.

PG: Cal tenir en compte la fragmentació entre la universitat i la pràctica assistencial. L’estudiantat tendeix a identificar la seguretat professional, principalment, amb el domini de les habilitats tècniques. És important continuar reforçant el valor del raonament clínic, la pràctica basada en l’evidència i la lectura crítica com a pilars fonamentals.

RP: La professió infermera a Espanya no té una llarga tradició investigadora, ja que la seva incorporació en aquest àmbit és relativament recent. En canvi, als països nòrdics, on la transició cap a la professionalització de la infermeria es va produir abans que aquí, sí que hi ha una cultura de recerca més sòlida, han estat capaços d’incentivar-la.

PG: Tenen una legislació i uns marcs laborals que els ajuden en això, cosa que no ha passat a Espanya.

RP: En el meu cas, i suposo que en el teu també, dedicar-nos a la recerca ens ha suposat invertir hores fora de la jornada laboral.

PG: I tant! Jo dic que amb la recerca cal generositat, també per part dels i les professionals que t’envolten a la feina i de la família, que comprenen que aquesta és la teva aposta.

RP: A mi sempre em queda la satisfacció de pensar que a partir de la meva línia de recerca he pogut transferir canvis en la pràctica clínica. Vaig centrar part de la recerca del doctorat a mesurar l’impacte

en la salut de la dona que opta per donar a llum als centres de naixement, cosa que ha afavorit que més hospitals estiguin adoptant aquest model d’atenció al part i ara s’està treballant també per introduir-ho en les guies de pràctica clínica.

PG: En el meu cas, vam promoure un estudi multicèntric sobre l’entrevista motivacional a persones amb malaltia crònica, fet que va permetre impulsar un model que surt reflectit també a les guies de pràctica clínica. I dins del doctorat vaig fer les projeccions de quins perfils tenien tendència d’empoderar-se o a desempoderar-se, una recerca que ha modificat també l’educació que es fa en determinades persones. Roser, podem dir que aquestes són les nostres revolucions socials!

“Em preocupa que només es faci visible curar i no cuidar”

Paloma Garcimartín Cerezo

RP: Per a mi, una infermera en recerca, com a base, ha de ser curiosa, i s’ha de preguntar el perquè de les coses i com millorar-les.

PG: La curiositat és el punt d’inici de la recerca, i també es pot aprendre de les preguntes de la resta de professionals. Parlar de recerca infermera no em sembla tan important. Per a la ciutadania, és gaire important si els canvis de salut que li han millorat la qualitat de vida s’han aplicat gràcies a la recerca feta per un professional o un altre?

En canvi, des del punt de vista professional, sí que em preocupa que només es faci visible la cura de les malalties i no el fet de cuidar les persones. El 70 % de la gent gran té una malaltia crònica. Hi ha persones amb moltes malalties que són incurables, però no hi ha cap persona amb malaltia que no es pugui cuidar. L’acte de cuidar és permanent, però això no ven: té molt més màrqueting curar que no pas cuidar.

RP: Estic d’acord amb aquesta darrera reflexió. Una persona amb càncer és clar que vol curar-se, però també busca altres aspectes més invisibles, com tenir una millor qualitat de vida, o una bona salut sexual. I crec que la recerca infermera aporta això.

PG: Si mirem de cara al futur, i parafrasejant Martin Luther King, ens podríem preguntar quin somni podem tenir.

RP: Jo somio que d’aquí a deu anys hi hagi més ponts entre centres de recerca, universitats i centres de salut. La universitat té un paper clau perquè la re-

cerca no es vegi com una cosa aïllada, sinó com una part important i transversal de la professió infermera. Si no ho incorporem des de l’inici, en la formació universitària, és difícil que es desperti aquesta mirada crítica i que la recerca s’integri en la pràctica professional.

PG: El fet que l’ESIHMar estigui situada en un campus universitari ha de poder sumar a l’hora de donar una visió de recerca interdisciplinària. La convivència amb la Universitat Pompeu Fabra i amb la seva fortalesa en l’àmbit biomèdic és una oportunitat excel·lent per reforçar la integració de la perspectiva infermera i impulsar línies de recerca compartides.

RP: Esperem que sigui així! Per a l’Escola, és un gran avantatge estar al costat de l’hospital i d’un institut de recerca. Tenir professionals que treballen en aquests tres àmbits (assistència, docència i recerca) ha d’afavorir que cada vegada hi hagi més i millor transferència de coneixement.

50 anyS formant infermereS

Mirar enrere ajuda a entendre qui som. Aquest capítol recorre les cinc dècades d’història de l’Escola Superior d’Infermeria Hospital del Mar (ESIHMar), una trajectòria construïda a partir de persones, decisions valentes i moments que n’han traçat el camí.

L’ESIHMar, centre adscrit a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i que pertany a l’Hospital del Mar, desenvolupa l’activitat en un entorn compromès amb la formació dels i les professionals de la salut, la generació de coneixement i la seva aplicació en la pràctica assistencial i en la comunitat.

Des que es va fundar, el 1975, l’Escola ha crescut al ritme dels canvis socials, sanitaris i acadèmics del país. Al llarg d’aquest temps, ha viscut transformacions significatives en la formació universitària, en la recerca, i en la manera d’entendre la cura i la infermeria dins del sistema de salut i del sistema social.

Generacions de futures infermeres, docents i professionals han anat teixint una història compartida que va més enllà de les aules. En aquestes pàgines recuperem el fil cronològic dels instants viscuts i les veus que han contribuït a definir el caràcter de la institució.

Perquè celebrar els 50 anys de l’Escola no és només comptar el temps passat, sinó reconèixer el llegat i l’experiència acumulats que avui donen sentit al present i ajuden a encarar el futur.

Els anys previs a la creació de l’Escola

1905 · Llatzerets al front marítim de Barcelona

El front marítim de la ciutat de Barcelona ha acollit més d’un llatzeret al llarg de la seva història per evitar el contagi de persones amb malalties infeccioses. El primer es va crear l’any 1721 per prevenir la pesta de Marsella. Els llatzerets eren establiments on se sotmetien a revisió, observació i, eventualment, s’aïllaven en quarantena les persones, els animals i les mercaderies procedents de països amb malalties contagioses.

L’any 1888, l’alcalde en època de l’Exposició Universal, Francesc de Paula Rius i Taulet, va fer construir dos barracons, el de la Casa Antúnez i el de la Secció Marítima del Parc, amb funcions de llatzeret. Es creu que aquest darrer va ser el precursor del futur hospital.

1914 · L’Hospital Municipal d’Infecciosos

L’Hospital Municipal d’Infecciosos va néixer l’any 1914 com una mesura de l’Ajuntament de Barcelona per fer front a una mortal epidèmia de febre tifoide que va assolar la ciutat: va fer emmalaltir 24.742 persones i va provocar 2.267 morts.

Un cop acabada l’epidèmia, la ciutat va veure la necessitat de mantenir l’hospital per fer front a noves epidèmies i va sol·licitar, en reunió consistorial, que el llatzeret de la Secció Marítima fos declarat hospital permanent. L’Hospital d’Infecciosos constava de diverses instal·lacions rudimentàries situades al mateix lloc on l’any 1930 es construiria l’edifici horitzontal de l’hospital actual.

Poc temps després de la seva construcció, els primers i senzills pavellons de l’Hospital van començar a presentar nombrosos defectes de construcció, i es van acabar enderrocant. Aquestes imatges van ser publicades a la memòria anual de gestió de l’Hospital durant els anys 1920 i 1921.

1916

Les cures infermeres

Amb l’establiment de l’Hospital d’Infecciosos permanent, el març del 1916 es va fer el contracte amb la congregació de les religioses darderes, pertanyents a la comunitat de Germanes Franciscanes Missioneres de la Nativitat de Nostra Senyora, constituïda a Barcelona el 1896, perquè s’encarreguessin de tenir cura de les persones que ingressaven a l’hospital sense cap distinció segons procedència ni malaltia. S’havien estat fent càrrec de l’atenció de les persones infectades que havien estat ingressades al llatzeret de la Casa Antúnez.

Des del 1916 i fins al 30 d’abril del 1977, aquesta comunitat de religioses va dirigir i gestionar les cures infermeres i es va fer càrrec de l’organització del seu treball. L’any 1916 encara no hi havia cap escola d’infermeria a Catalunya; només n’hi havia dues a Madrid: la Real Escuela Santa Isabel de Hungría, inaugurada el 1896, i la Escuela de Enfermeras de las Siervas de María Ministras de los Enfermos, inaugurada el 1915. Les persones a qui anomenaven infermeres eren, majoritàriament, dones formades per les mateixes monges per poder fer les cures pertinents.

Del 1945 al 1977

L’internat

L’Hospital del Mar va tenir un internat que va funcionar des de l’any 1945 i fins al 1977, quan van marxar les monges darderes. La majoria d’internes eren dones joves, migrants d’altres llocs d’Espanya que arribaven per buscar feina. Les monges les agafaven com a dones de la neteja i, a aquelles que volien estudiar, les ajudaven a ser auxiliars i després podien estudiar per acabar sent infermeres.

Per a aquestes joves, l’hospital era el lloc de treball, però també casa seva. La relació estreta que es va generar els va proporcionar un sentiment d’unió i pertinença que va dotar de valors el mateix hospital.

Al llarg dels anys, la incorporació d’estudiants i d’aleshores ajudants tècnics sanitaris (ATS) va anar substituint les religioses darderes, que van marxar definitivament de l’hospital l’any 1977.

Alumnat de l’Escola d’Infermeria de Santa Madrona fent pràctiques durant la dècada dels anys seixanta a l’Hospital del Mar.

Sala de dones de l’hospital l’any 1914 (Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

1952 · Creació del títol d’ajudant tècnic sanitari

La titulació d’ATS es va decretar l’any 1952 com a resultat de la unificació dels plans d’estudis existents que, des de l’any 1889, eren els de practicant, llevadora i infermera.

Les infermeres Maria Rosa Bondia i Mayte Carrasco fent rehabilitació als infants amb pòlio a les instal·lacions de l’Hospital del Mar durant la dècada dels cinquanta (col·lecció particular de Mayte Ruiz / autor desconegut).

1970 · La primera directora infermera de l’Hospital del Mar

Al llarg del seu temps de gestió, les religioses darderes van començar a canviar els mètodes de treball, però no va ser fins a l’any 1978 que l’Hospital del Mar va incorporar, per primera vegada, la figura de la directora infermera; va ser Pepa Gili Ripoll, que va destacar per promoure una formació formal i específica per a les auxiliars de clínica. Anys abans, la responsable d’Infermeria, Josefina Echevarria, ja va centrar els esforços a estimular les treballadores que les monges agafaven com a dones de la neteja perquè es poguessin formar per ascendir a auxiliars.

1973 · La unitat docent

L’Hospital del Mar va començar a funcionar com a unitat docent adscrita a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i va passar a ser un hospital universitari i referent de les infermeres catalanes a partir del curs 1975-1976.

L’Escola ja és una realitat

1975

Neix l’Escola d’Infermeria de l’Hospital del Mar

L’Escola d’Infermeria de l’Hospital del Mar va ser fundada l’any 1975 per l’Ajuntament de Barcelona amb l’objectiu d’impartir els estudis d’Ajudant Tècnic Sanitari (ATS), que, en aquell moment, depenien de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona (UB); la formació era impartida majoritàriament per metges homes.

Vista panoràmica de l’Hospital del Mar durant la dècada dels anys setanta.

Del 1976 al 1979

Rosa Ferrer de Dios: primera directora infermera de l’Escola

Rosa Ferrer de Dios es converteix en la primera directora de l’Escola. Va assumir l’encàrrec de transformar la formació de les ATS de l’Hospital del Mar i crear una escola d’infermeria.

Per fer-ho possible, va lluitar per l’adjudicació d’uns antics espais de l’hospital, àmpliament reclamats pel personal mèdic. Una vegada aconseguits, els va adequar i els va preparar per tenir una escola que complís amb els requisits dels futurs estudis de diplomatura en Infermeria, titulació creada l’any 1977.

A finals del 1979, la infermera Pilar Torre Lloveras — aleshores cap d’estudis— va ocupar el càrrec de directora suplent fins a la contractació de Carme Boixareu Balust.

Jo era molt jove i treballava com a infermera a l’Hospital del Mar. Un matí, van arribar al meu pavelló un grup de 12 o 15 estudiants d’Infermeria sense cap experiència, només uns mesos de teoria impartida per personal mèdic. Aleshores, vaig decidir que, quan acabés el meu torn laboral, els ensenyaria tot el que sabia.

Unes setmanes més tard, des de l’Ajuntament de Barcelona em van comunicar el meu trasllat a l’Escola. No vaig entendre el canvi, però em van dir que l’alumnat ho havia sol·licitat i que es volia tenir una escola universitària. Al final, tot i les meves resistències, ho vaig acceptar, i vaig comptar amb el suport dels caps de servei de l’hospital.

La meva va ser la lluita per tirar endavant una escola que no existia. Les monges, que ja havien anat marxant de l’hospital, van deixar lliure un edifici que també es disputava el personal mèdic.

Vam rescatar d’un armari un nino per fer reanimació cardiopulmonar i unes lliteres que havia comprat la directora infermera, Neus Ollé, i aquí va començar l’esforç per obrir l’Escola.

Finalment, vam aconseguir l’espai i vaig proposar fitxar infermeres de l’Hospital del Mar, com Manuela Vallespín, Socorro Segura, Olga Ortega Solsona, Marta López, Isabel Pérez, Maria Antònia Nassare, Maria Àngels Pinyol, Juliana Esquerra i Pilar Torre Lloveras, entre d’altres. Vam introduir llibres més adients per als estudis d’Infermeria, ja que, fins a aquell moment, la majoria dels docents eren metges.

El canvi de la titulació d’ATS a la diplomatura en Infermeria va ser tot un repte, i ens va obligar,

juntament amb la resta d’escoles catalanes, a reunir-nos a Madrid amb el Ministeri d’Educació L’aleshores rector de la Universitat de Barcelona, Antoni Badia i Margarit, ens va ajudar molt.

Encara eren els anys de la Transició, i recordo que un dia les professores, amb el suport de l’alumnat i de companyes i companys de l’hospital, vam organitzar una protesta a l’Ajuntament de Barcelona per reclamar cobrar la nòmina a temps. I, de cop i volta, van aparèixer els grisos, la policia de l’època. Jo em vaig dirigir a un dels agents que duia galons:

“La gent té dret a cobrar a canvi de treballar. Imagini’s que els seus homes no haguessin ingressat el salari aquest mes; vostè no faria el mateix?”, vaig demanar-li.

“La meva va ser la lluita per tirar endavant una escola que no existia”

Uns minuts més tard em van oferir doblar el meu salari a canvi de marxar de la plaça. Els vaig respondre que m’ho posessin per escrit i ho signessin, cosa que van acceptar, i vaig advertir-los que aniria a la premsa. Finalment, vam aconseguir els diners que ens devien.

Encara ara em tremolen les cames. Vaig pensar que m’expulsarien de l’Escola i també de funcionària, però no va ser així. Les coses s’han de dir, perquè, si no, no avancem.

Rosa Ferrer de Dios Directora del 1976 al 1979

1977 · La reconversió de l’escola d’ATS a Escola Universitària d’Infermeria

Amb el desenvolupament de la Llei d’educació de 1970, el curs 1977-1978 es produeix la reconversió de l’escola d’Ajudant Tècnic Sanitari (ATS) a Escola Universitària d’Infermeria, dependent de la Universitat de Barcelona, i s’inicien els estudis de diplomatura en Infermeria.

1978 · Adscripció a la Universitat de Barcelona

L’any 1978, l’Escola signa un conveni d’adscripció amb la Universitat de Barcelona (RD 795/1978 de 17 de febrer, BOE núm. 271), que es manté fins al 2004, quan es produeix un canvi d’adscripció a la universitat.

Imatge que il·lustra l’adscripció de l’aleshores Escola Universitària d’Infermeria Nostra Senyora del Mar a la Universitat de Barcelona.

Del 1979 al 1983

Carme Boixareu Balust: reconeixement social de la infermeria

La infermera Carme Boixareu Balust assumeix la direcció de l’Escola en relleu de Rosa Ferrer de Dios. De la seva direcció se’n destaca l’esforç per aconseguir el reconeixement del paper de l’escola d’infermeres i de la infermeria en l’àmbit social.

Boixareu va fer un gir per passar d’un model curricular amb un enfocament molt mèdic a un de centrat en el fet de tenir cura, i on les infermeres assumien la titularitat de les assignatures impartides. Va fomentar la formació de les infermeres perquè exercissin la funció docent, les va incentivar a ampliar els coneixements a l’estranger i va insistir en el desenvolupament de les seves competències en aquest àmbit.

D’altra banda, va treballar conjuntament amb la resta de les escoles d’infermeria de l’Estat espanyol per fer visible la professió i aconseguir que tingués més reconeixement. Va viure una fita històrica de la qual va ser partícip: el reconeixement de la titulació com a universitària, que va suposar l’adaptació del pla d’estudis. També va patir l’explosió de gas a l’Escola, que va acabar motivant el trasllat a una altra ubicació, al passeig de Sant Joan de Barcelona.

Orla de la promoció d’estudiants del 1981 al 1984, on també apareixen algunes docents de l’època.

Resguard de l’abonament de la matrícula del curs de l’any 1981. En aquell moment, el cost d’un curs acadèmic era d’11.759 pessetes, l’equivalent a 60,79 euros.

El nostre primer repte va ser aconseguir que l’Escola fos reconeguda per l’Institut Municipal d’Assistència Sanitària (IMAS), i el segon, tenir professionals preparades per fer docència i aconseguir que es formessin de manera específica per poder-les contractar com a professores. Vam viure el pas del títol de l’ATS a la diplomatura en Infermeria, cosa que ens va obligar a revisar la totalitat de les assignatures que s’hi impartien.

“Viure en directe el reconeixement de la infermeria com a professió infermera va ser molt gratificant”

L’aprovació de la diplomatura duia implícit el reconeixement del rol infermer per part del sistema sanitari. Viure en directe el reconeixement de la professió universitària va ser molt gratificant.

L’any 1981 vam viure un esdeveniment molt difícil, l’explosió de l’edifici del costat, que va fer que ens quedéssim sense escola. Per sort, aquella desgràcia va passar al vespre, quan no hi havia ningú al nostre edifici, ni el personal de neteja.

Aquell fet ens va obligar a canviar d’ubicació, fins que, al cap d’un temps, ens vam instal·lar a la primera planta d’un immoble del passeig de Sant Joan de Barcelona. Les estudiants van donar vida a l’Escola, i van col·laborar molt per poder tirar endavant malgrat les dificultats.

Pilar Torre Lloveras

Cap d’estudis fins al 1983

1981

L’explosió de gas

La tragèdia es va produir el 2 de juliol del 1981, quan va haver-hi una explosió a les instal·lacions de la planta de gas de la companyia Catalana de Gas i Electricitat, situada al costat del pavelló on estava situada l’Escola Universitària d’Infermeria. La deflagració va ser causada per una avaria en un dels dipòsits de gas de ciutat. Dos dels operaris que estaven fent tasques de manteniment van morir, i una tercera persona va resultar ferida.

L’explosió, que va provocar gran fumera, va afectar l’Hospital del Mar, així com l’escola d’infermeres, que va ser la més afectada. Afortunadament, l’accident es va produir a la tarda i això va evitar que les 300 estudiants que hi havia matriculades a l’Escola d’Infermeria patissin danys.

Avui en dia, com a reminiscència de la fàbrica del gas, es manté l’estructura metàl·lica del gasòmetre a la plaça de la Barceloneta, una fantàstica estructura d’aires victorians del 1868 i que ha quedat com a record de la història industrial de la zona.

Arran d’aquest esdeveniment, l’Escola s’acabaria traslladant l’any 1983 a l’edifici situat al passeig de Sant Joan de Barcelona, però fins aleshores es va instal·lar a la Casa de la Lactància, un edifici modernista situat a la Gran Via de les Corts Catalanes.

Notícia publicada al diari La Vanguardia el 3 de juliol del 1981, l’endemà de l’explosió de gas que va afectar l’Hospital del Mar i va destruir les instal·lacions de l’Escola Universitària d’Infermeria.

La Casa de la Lactància, edifici modernista situat a la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona, va acollir de manera provisional, del 1981 al 1983, l’Escola Universitària d’Infermeria.

AEsperanza

Herranz Adeva

Cap del Bloc

Quirúrgic i Unitat del Dolor de l’Hospital del Mar en jubilació parcial.

Antiga alumna. Promoció 1981-1984

les 12 h d’aquell 2 de juliol del 1981 esperava per fer l’examen d’ingrés a dins del pavelló que allotjava l’Escola d’Infermeria. Cap a les 14.30 h, totes les aspirants, vam sortir de l’aula per marxar cap a casa.

Recordo que vaig comentar amb les companyes que aquella escola m’encantava; jo soc nascuda al barri del Poblenou i, per a mi, l’Hospital del Mar era una referència. Malgrat tot, la proximitat amb la planta de gas no m’acabava d’agradar gaire.

Unes hores més tard em vaig assabentar que una deflagració havia afectat l’hospital, que havia provocat la mort de dos operaris i que havia malmès les instal·lacions de la meva futura escola. No m’ho podia creure: havia caigut l’Escola! Vaig quedar-me blanca.

Algunes de les companyes van haver de repetir l’examen d’ingrés, ja que bona part de la documentació i de les fitxes havien quedat arrasades. No va ser el meu cas; suposo que devien localitzar la meva prova entre la runa.

Vam començar el curs dos mesos més tard del que estava previst, i ho vam fer durant els dos primers cursos a la Casa de la Lactància, situada

a la Gran Via de les Corts Catalanes, un edifici municipal que fins a l’any 1980 havia estat un hospital maternal. L’Escola estava situada lluny de l’Hospital del Mar, i això va impedir que part del professorat (la majoria, metges que feien assistència a l’hospital i que impartien les assignatures d’Anatomia o Fisiologia) abandonés la plaça de docència. Algunes d’aquestes matèries les van assumir infermeres amb poc marge per preparar-se els continguts, però tot es va fer amb molt d’esforç.

D’aquells anys en recordo especialment les classes de Pilar Torre Lloveras, una fantàstica docent amb un alt nivell d’exigència, que et feia viure tot el que explicava, per la seguretat i la claredat amb la qual transmetia els coneixements.

“Sempre portaré l’Escola d’Infermeria al cor”

Al segon pis de la Casa de la Lactància hi havia una residència de gent gran, amb la qual les alumnes d’Infermeria vam establir certa relació, perquè anàvem a prendre la pressió arterial a les persones que hi residien. El tercer curs ja ens vam traslladar a la primera planta d’un immoble situat al passeig de Sant Joan, a la planta baixa del qual hi ha, encara ara, un centre d’atenció primària.

No he perdut mai el contacte amb l’Escola, perquè hi he col·laborat com a docent. Aquest centre té, avui en dia, un nivell altíssim i, de la mateixa manera que l’hospital, s’ha transformat i s’ha adaptat als nous temps. Durant la meva etapa com a estudiant vaig fer molt bones amistats. Sempre portaré l’Escola d’Infermeria al cap i al cor.

1983 · Creació de l’Institut Municipal d’Assistència

Sanitària

A finals del 1983, l’Ajuntament de Barcelona crea l’Institut Municipal d’Assistència Sanitària (IMAS), que engloba diversos hospitals d’aguts, centres d’atenció primària i la titularitat de l’Escola Universitària d’Infermeria del Mar i la de l’Escola de Formació Professional, com a centres docents. D’aquesta manera, s’assegura que la ciutat disposi de centres assistenci-

Del 1983 al 1989

Pilar Torre Lloveras: la lluita per prestigiar l’Escola

La infermera Pilar Torre Lloveras, fins aleshores cap d’estudis de l’Escola, n’assumeix la direcció en substitució de Carme Boixareu Balust. L’any 1983, després de dos anys de provisionalitat a la Casa de la Lactància, l’Escola es trasllada a un edifici de veïns del passeig de Sant Joan, en el qual, tot i les dificultats de l’espai, s’habiliten les noves aules i també un espai dedicat a la biblioteca.

L’Escola i tot l’equip docent van fer un esforç continuat per prestigiar la institució docent i integrar-la a l’IMAS.

Estudiantat i personal docent de l’Escola durant l’etapa de formació a les aules de la seu del passeig de Sant Joan de Barcelona.

Del 1989 al 1993

Roser Izquierdo Aymerich: un canvi ideològic: el rol autònom infermer

Roser Izquierdo

Aymerich, infermera i psicòloga clínica, assumeix la direcció de l’Escola en relleu de Pilar Torre Lloveras. D’ella se’n destaca l’impuls del canvi ideològic que va viure la infermeria durant la seva direcció i el lideratge per oferir una nova visió a l’Escola. Les infermeres deixaven de ser les assistents del personal mèdic per convertir-se, definitivament, en professionals amb rol autònom, capacitat per prendre decisions respecte a les cures i un rol de col·laboració amb altres professionals.

Va impulsar la transformació dels programes formatius per adaptar-los a la nova realitat professional i va fer possible la primera col·laboració internacional amb la Johns Hopkins University (Baltimore, Estats Units).

L’Escolaera molt petita, però tenia un equip excel·lent format per entre 13 i 15 persones i amb un cos de professores molt cohesionat. Durant aquells anys, vaig viure molts canvis.

Aleshores, les infermeres érem unes professionals enfocades a ser auxiliars del personal mèdic, amb un component molt tècnic, i el canvi que vam impulsar va ser ideològic, per fer entendre que érem professionals autònomes, amb capacitat per decidir sobre les cures i amb la funció de col·laborar amb altres professionals.

“Les assignatures les van passar a impartir infermeres, a banda de personal mèdic”

Per fer possible aquesta transformació, vam haver de modificar els programes docents i assegurar que fossin ideats per infermeres i no només per personal mèdic. Aquest canvi també va implicar un gir en la manera de donar les assignatures que van passar a impartir també infermeres. Per a mi, aquest fou el moment més memorable.

Durant el meu mandat, vam establir un conveni de col·laboració amb la Johns Hopkins University de Baltimore per impartir a Barcelona un curs d’Infermeria Clínica, molt innovador per l’època. També vam introduir l’assignatura d’Ètica.

La dificultat principal d’aquells anys era que l’Escola estava situada en un edifici del passeig de Sant Joan. L’espai era molt just i el veïnat protestava per culpa del soroll. Era absolutament necessari traslladar-nos, però jo ja no vaig viure aquell canvi.

Roser Izquierdo Aymerich

Directora del 1989 al 1993

Les docents Rosa de Dios, Teresa Vives Abril, Marta López i Magda González Soriano en una reunió.

Montse Montiel

Pastor

Professora del 1989 al 2020

L’any 1989, quan treballava com a infermera a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital de l’Esperança, la Roser Muñoz, que era supervisora infermera, em va comentar que s’obria una oferta de places per entrar com a docent de l’Escola, de la qual passava a ser cap d’estudis. Després de superar un curs d’avaluació molt teòric, durant el qual competia amb altres aspirants, el mes de setembre del 1989 em van seleccionar per entrar a treballar a l’Escola, i vaig deixar la tasca assistencial a l’hospital.

Vaig començar impartint l’assignatura de Cures Especials i altres matèries vinculades amb l’especialitat d’infermeria medicoquirúrgica. D’aquella etapa en recordo el lideratge de la infermera Chita López, que venia de l’Hospital de Sant Pau amb les idees molt clares sobre el futur de la professió.

La direcció de Roser Izquierdo Aymerich va suposar una revolució ideològica per a l’Escola. Les assignatures d’Anatomia i Fisiologia, que fins a aquell moment havia impartit personal mèdic, les van passar a assumir les infermeres i, és clar, amb una nova mirada adaptada a les cures.

Vam començar a ensenyar a l’alumnat fins a cinc models infermers, a banda del clàssic de Virginia Henderson, una cosa en què es va implicar molt la professora Mercè Serra. Inicialment, aquest canvi no va ser ben acceptat per la resta d’escoles d’infermeria catalanes, però vam tenir clar que no volíem tancar-nos ensenyant un únic marc conceptual, ja que tots són instruments de millora per a les cures i no han de suposar una cotilla.

“Gràcies a l’Escola he pogut

participar i influir en els canvis de la professió, i

això té un valor incalculable”

L’Escola ha estat essencial per al meu creixement personal i professional. Jo seria una infermera molt diferent si no hagués passat per aquesta institució. Per a mi, ha suposat un pes i una responsabilitat molt gran que tots els coneixements i les habilitats que he ensenyat i compartit hagin acabat arrelant en la manera de fer d’algunes infermeres.

Vaig ajudar a l’aprenentatge de gent jove, quelcom molt enriquidor, i també vaig treballar amb companyes absolutament implicades i amb una grandíssima dedicació. M’ha brindat l’oportunitat i el privilegi de poder participar i influir en els canvis de la meva professió, i això té un valor incalculable.

Del 1994 al 2004

Natividad Esteve Ríos: el camí cap a l’adaptació

dels estudis a l’Espai Europeu d’Ensenyament

Superior

Durant la seva etapa al capdavant de l’Escola, treballa per obrir camí per a l’adaptació dels estudis universitaris d’Infermeria a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior, l’anomenat procés del Pla de Bolonya, amb el pas de la diplomatura al grau en Infermeria com a màxim exponent.

També va promoure que totes les professores de l’Escola estudiessin una nova carrera universitària per obtenir una llicenciatura, ja que fins llavors totes eren diplomades en Infermeria. D’aquesta manera, va intentar evitar que les seves places fossin ocupades per professionals no infermeres.

Des de l’Escola, les professores Chita López, Montse Montiel Pastor, Mercè Serra i Magda González Soriano, així com la gestora Chele Rojo, van començar a formar infermeres de l’atenció primària i dels hospitals del Mar, Mataró, Vall d’Hebron, Joan XXIII de Tarragona o del Parc Taulí de Sabadell per posar en marxa la figura de la infermera gestora de casos.

Aquesta oferta pionera va permetre estrènyer el pont entre la universitat i el món professional, i entre les infermeres docents i les infermeres assistencials.

2000

25 anys de l’Escola

L’Escola Superior d’Infermeria del Mar celebra el 25è aniversari com a institució docent.

Imatge que l’Escola va utilitzar per difondre les activitats organitzades amb motiu dels 25 anys d’història.

Celebració dels 25 anys de l’Escola amb les infermeres que en van ser directores fins llavors. De dreta a esquerra: Rosa Ferrer de Dios, Carme Boixareu Balust, Pilar Torre Lloveras, Roser Izquierdo Aymerich, Natividad Esteve Ríos i Lourdes Mestres Camps, docent.

Del 2004 al 2014

Olga Ortega Solsona: més competència infermera

La infermera Olga Ortega Solsona assumeix la direcció de l’Escola, i pren relleu a Natividad Esteve Ríos. Durant la seva direcció, l’Escola es va moure entre un marc assistencial i un d’universitari, influenciada per prioritats polítiques dels dirigents.

A escala institucional, va fer front al traspàs del centre a la seu del passeig de Sant Joan, fins a arribar a la ubicació actual, el Campus Universitari Mar.

Abans, però, la institució va haver d’afrontar quatre anys durant els quals va funcionar en edificis provisionals: primer, a l’edifici situat a l’Estació de França, i després, en unes aules de l’Institut Joan Salvat-Papasseit.

Amb l’estrena de l’edifici actual, l’Escola va aconseguir uns espais acadèmics que van permetre complir amb els requisits de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU) i també promoure la interrelació de l’estudiantat amb altres disciplines de l’àmbit de la salut.

En el terreny acadèmic, va fer el pas de la diplomatura al grau, amb el disseny d’un pla d’estudis que complís amb els requisits del Pla de Bolonya, la qual cosa va permetre a les infermeres assolir més competència professional. En aquest context, la implementació del pràcticum, entès com a pràctica reflexiva, va suposar un avantatge i un tret diferencial respecte a altres graus en Infermeria.

El primer repte fou aconseguir un espai digne i acadèmic per a l’Escola. Vam estar més de 20 anys somiant en la seu actual. Tenir un espai universitari, acadèmic, amb una biblioteca i on l’estudiantat pogués conviure amb alumnat d’altres facultats fou importantíssim.

El segon repte fou el desplegament del grau en Infermeria. Vam començar a elaborar el nou pla d’estudis per poder obtenir l’acreditació, i en això la Universitat Pompeu Fabra (UPF) ens va ajudar molt.

Aquest canvi també ens va obligar a assolir els nivells acadèmics que ens demanava la universitat i afrontar la manca de professorat que teníem. La UPF demanava professorat amb doctorat, un docent per cada vint estudiants i en plantilla fixa, i nosaltres no arribàvem a la meitat.

“Tenir, per fi, un espai universitari, acadèmic i al costat d’altres facultats va ser clau”

Malgrat les dificultats, l’equip es va abocar en el projecte perquè sentia l’Escola com a pròpia.

Abans que es requerís, vam ser pioneres en implantar del pràcticum, que es va convertir en el nucli de la nostra formació. El més gratificant fou aconseguir un espai definitiu per a l’Escola. Vaig respirar tranquila, igual que quan vam superar l’acreditació de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU). L’equip d’avaluació de l’AQU es feia creus del que havíem estat capaces de fer amb els recursos que teníem.

Olga Ortega Solsona Directora del 2004 al 2014

EMagda González Soriano

Professora del 1991 al 2019

2004 · Adscripció a la Universitat Pompeu Fabra

El 18 de maig del 2004, se signa un conveni d’adscripció a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). En virtut d’aquest conveni, la UPF es va constituir com a universitat de referència de l’Escola Superior d’Infermeria del Mar.

l pas per l’Escola és una part importantíssima de la meva vida. Les docents de la meva època ens vam haver d’adaptar a molts canvis, estudiar contínuament i compatibilitzar, en el meu cas, primer l’estudi d’un màster i, després, un grau.

Durant els anys noranta, vam ser pioneres a oferir formació per estendre la figura de la gestora de casos a hospitals i centres d’atenció primària. Sempre vam intentar estar molt a prop de la pràctica clínica.

“El pas per l’Escola ha estat clau en la meva vida”

L’equip de la Roser Izquierdo Aymerich, la primera directora de l’Escola, amb qui vaig prendre contacte, era progressista i obert a noves idees. Era una direcció molt participativa, d’escolta activa.

Durant l’etapa de l’Olga Ortega Solsona, la infermeria va passar de la diplomatura universitària al grau i, per tant, van augmentar les exigències de formació, també per a les docents, que ens vam haver de posar les piles per oferir una capacitació i un nivell de coneixements més ampli a l’alumnat.

2008 · Conversió de la diplomatura en grau

L’any 2008, amb la nova estructura universitària emanada de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), i en conformitat amb la previsió de l’article 88.2 de la Llei orgànica 6/2001 d’universitats (BOE de 21 de desembre), s’obre l’oportunitat d’iniciar els estudis de grau en Infermeria a l’Estat espanyol. A l’Escola Universitària d’Infermeria del Mar comencen el curs 2009-2010.

2009 · Inauguració de la seu al Campus Universitari Mar

El mes de juny del 2009, s’estrenen les instal·lacions actuals, situades al Campus Universitari Mar, on comparteix espais amb la Facultat de Medicina i Ciències de la Vida de la UPF. L’Escola aconsegueix, de manera definitiva, dignificar els espais després de diversos anys de provisionalitat, i recuperar, així mateix, la proximitat física amb l’Hospital del Mar.

Ubicacions físiques de l’ESIHMar al llarg de la seva història:

1975 Pavelló de l’Hospital del Mar

1981 Casa de la Lactància

1983 Edifici de veïnat del passeig de Sant Joan

Del 2005 al 2009 Edifici a l’Estació de França

Aules de l’Institut d’Educació

Secundària Joan Salvat-Papasseit

2009 Edifici actual del Campus Universitari Mar

2010

Canvi de titularitat i de nom

Mitjançant l’Acord GOV/10/2010, s’aprova un conveni de col·laboració entre l’Administració de la Generalitat de Catalunya, el Departament de Salut i l’Ajuntament de Barcelona per a la constitució del Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona. Amb aquest conveni, s’extingeix l’Institut Municipal d’Assistència Sanitària (IMAS) i el Consorci se situa en la posició jurídica d’institut. Així mateix, en l’article 2 i 3 del DOGC. 5876 - 11/05/2011 es dona conformitat al canvi de nom de l’Escola Universitària d’Infermeria com a centre adscrit a la Universitat Pompeu Fabra, que passa a denominar-se Escola Superior d’Infermeria del Mar (ESIM) i a ser titularitat del Consorci des del curs 2010-2011.

Logotip que l’Escola Universitària d’Infermeria va utilitzar fins a l’any 2023, quan es va fer efectiu el canvi d’imatge arran de la construcció del nou Hospital del Mar.

Del 2014 al 2015 Màsters de títol propi

El setembre del 2014, l’Escola Superior d’Infermeria inicia el camí en la formació postgraduada, amb la creació del seu primer màster de títol propi, el màster en Infermeria Aplicada a l’Anestèsia, Reanimació i Teràpia del Dolor, nascut de l’interès per la professionalització i la formació avançada de la professió infermera.

Després de comprovar l’èxit d’aquesta primera experiència i davant la creixent demanda formativa, el setembre del 2016 s’engega el màster de títol propi en Infermeria Aplicada a les Emergències Extrahospitalàries, que continua actiu avui, després de diverses actualitzacions per adaptar-se a les necessitats canviants de professionals i persones usuàries.

El màster en Anestèsia, després de 10 edicions com a títol propi, es va reconvertir, el 2026, en universitari; es consolida així el compromís de l’Escola amb la formació avançada i la innovació en infermeria.

Del 2014 al 2020

Lola Bardallo Porras: primera directora doctora de l’Escola

Lola Bardallo Porras guanya el procés de selecció per dirigir l’Escola, en relleu d’Olga Ortega Solsona. Va ser la primera directora amb el títol de doctora, i va tenir l’encàrrec institucional de restaurar la situació econòmica del centre.

A part de la fita institucional, es va marcar com a prioritat situar la institució docent en una nova posició i fer avançar la professió. Va aconseguir verificar el primer màster universitari de l’Escola, que permetia l’accés al doctorat; també va contractar les primeres infermeres docents investigadores doctores, i va aconseguir el primer projecte Erasmus+ finançat per a l’intercanvi de bones pràctiques.

Durant el seu mandat va promoure un programa de responsabilitat social, i també va crear el primer pla de gènere de la institució. La seva direcció va acabar sis mesos després de l’inici de la pandèmia per coronavirus, declarada el mes de març del 2020.

Vaig entrar a dirigir l’Escola després d’un procés de selecció molt rigorós. El primer dia, quan em vaig trobar sola al despatx vaig pensar: per on començo? Allò va durar un quart d’hora, perquè tenia preparat un pla estratègic que havia d’aplicar. Abans d’accedir al càrrec ja em van avisar que, si en un any no reflotava econòmicament, caldria tancar la institució.

Em vaig trobar un equip de professores docents amb molts anys d’antiguitat i molt qualificades, però la universitat, en aquells moments, demanava un altre perfil professional i obligava a tenir un determinat nombre de professorat doctor, que ens permetés estar situats al mapa. També calia sanejar l’Escola des del punt de vista econòmic.

“Em vaig enfrontar al repte de sanejar econòmicament l’Escola i situar-la al mapa”

Els principis van ser durs, perquè vam haver de fer una reestructuració important de les càrregues de treball docent i també adequar la qualificació del professorat. Ens hi jugàvem la supervivència del centre. Malgrat tot, hi va haver un gran compromís per part de tot l’equip per tirar endavant. Els canvis els vaig intentar fer a partir del diàleg, l’escolta i el consens.

Durant aquells anys, vam crear el màster d’Infermeria Escolar, el primer oficial a Espanya; vam introduir innovacions educatives, com escape rooms a les aules o els seminaris integrats entre assignatures, i vam instaurar la simulació interprofessional amb estudiantat tècnic de cures d’infermeria (TCAI), d’Infermeria i de Medicina.

També vam desenvolupar una mena de programa de responsabilitat social corporativa impulsat per Montse Montiel Pastor que va resultar premiat per la Universitat Pompeu Fabra (UPF); permetia a l’alumnat treballar en l’atenció comunitària, al costat de gent gran, persones sense sostre i infants. I, a més a més, vam participar en un programa europeu per a la integració d’assignatures per treballar amb blocs de contingut i impulsar el pensament crític de l’estudiantat; la iniciativa la va liderar Marta Benet. D’altra banda, l’avaluació del pràcticum per competències la van impulsar les professores Magda González Soriano, Olga Canet i Olga Rodrigo.

Del meu pas per l’Escola en recordo les trobades amb l’alumnat, les tutories de pràcticum, la inauguració de la sala de simulació o la incorporació a la Junta de la UPF, amb la qual hi va haver una gran col·laboració. Haver aconseguit que l’hospital ens tingués en compte i no fóssim un apèndix, i també tota la tasca que vam fer amb tot l’equip docent per reinventar-nos i aplicar el nou pla estratègic, van ser passos importantíssims.

L’època de la pandèmia va ser molt dura. Avui encara em sorprenc quan recordo com l’equip docent i el de secretaria es van poder adaptar en una setmana perquè totes les assignatures es poguessin impartir en línia. I va ser una experiència que va venir per quedar-se.

Lola Bardallo Porras

Directora del 2014 al 2020

2015 40 anys de l’Escola

L’Escola Superior d’Infermeria del Mar commemora el 40è aniversari com a institució docent. S’organitzen un seguit d’activitats academicocientífiques adreçades a la comunitat universitària i als professionals.

Del 2018 al 2019 Màsters universitaris

Amb l’objectiu d’oferir una formació avançada que aprofundeixi coneixements, desenvolupi competències professionals especialitzades i promogui la capacitat d’innovació i de recerca aplicada, el setembre del 2018 s’inicia el màster universitari en Infermeria i Salut Escolar, el primer de l’Escola Superior d’Infermeria del Mar. Uns anys més tard, el setembre del 2025, es posa en marxa el màster universitari en Recerca Aplicada a les Cures Integrals per a la Salut, i el setembre del 2026 comença el màster universitari en Anestèsia, Reanimació i Teràpia del Dolor. Aquests programes consoliden la trajectòria de l’Escola com a referent en formació avançada en infermeria i cures.

Des del 2020 · Esther Insa

Calderón: posicionament

científic

de l’Escola

Esther Insa Calderón, infermera i doctora, assumeix la direcció de l’Escola en plena pandèmia per coronavirus. En un moment de crisi sanitària, va fomentar el desenvolupament de la competència digital del personal docent i investigador per mantenir la formació virtual de l’estudiantat.

També va col·laborar amb el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya per oferir a l’alumnat l’opció d’adherir-se a l’auxili sanitari, i va assegurar l’adquisició de les competències infermeres implementant per primera vegada a l’Escola una avaluació clínica objectiva i estructurada (ACOE).

Crea el grup de recerca en Determinants Socials i Educació en Salut (SDHEd), dins el programa d’Epidemiologia i Salut Pública de l’Institut de Recerca Hospital del Mar, integrat per tot el personal docent. També promou la generació de coneixement científic, i facilita que l’equip docent investigador es converteixi en investigador principal de projectes de recerca competitius i codirigeixi tesis doctorals.

Durant la seva direcció, verifica el màster universitari en Recerca Aplicada a les Cures Integrals per a la Salut, i transforma en universitari el màster en Infermeria Aplicada a l’Anestèsia, Reanimació i Teràpia del Dolor.

2022

Exposició Infermeres en la memòria

Del 5 d’octubre al 2 de novembre del 2022 el Campus Universitari Mar va acollir l’exposició Infermeres en la memòria, una mostra itinerant del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona.

L’exposició naixia de la necessitat d’homenatjar la història de la professió infermera per donar-hi visibilitat i apropar-la a la societat.

La mostra evocava el passat de la pràctica assistencial de les infermeres, des de principis del segle xiii fins a l’entrada dels estudis d’Infermeria a la universitat, i posava en valor el patrimoni tècnic, històric, artístic, material i immaterial del col·lectiu professional. L’Escola Superior d’Infermeria del Mar va ser amfitriona de l’exposició al Campus Universitari Mar.

Inauguració de l’exposició Infermeres en la memòria, que va tenir lloc el 6 d’octubre del 2022 al Campus Universitari Mar.

2023

Canvi de nom

L’Escola canvia de nom i passa a anomenar-se Escola Superior d’Infermeria Hospital del Mar, en línia amb l’evolució del mateix hospital, que deixa enrere la denominació de Parc de Salut Mar per adoptar el nom d’Hospital del Mar, més reconegut i estretament vinculat a la seva identitat.

Aquest canvi reforça la vinculació entre l’Escola i el centre assistencial, i en consolida la identitat com a institució de formació universitària en Infermeria i generació de coneixement orientat a millor el benestar de les persones.

Logotip actual de l’Escola Superior d’Infermeria de l’Hospital del Mar.

2026

50 anys de l’Escola

Amb motiu del seu cinquantenari, l’Escola Superior d’Infermeria Hospital del Mar commemora mig segle de trajectòria com a institució dedicada a la formació infermera. Aquesta celebració pren forma a través de diverses iniciatives, entre les quals destaquen la publicació d’aquest llibre i una exposició adreçada a la comunitat universitària, professional i sanitària, concebudes com un espai per recordar, compartir i posar en valor la història, el llegat i la contribució de l’Escola al desenvolupament de la professió.

Ser infermera

50 anys creant futur

L’eSCoLa Superior d’infermeria HoSpitaL deL mar, avui

L’Escola Superior d’Infermeria Hospital del Mar, avui

L’Escola Superior d’Infermeria Hospital del Mar (ESIHMar) celebra mig segle d’història, fet que li atorga una base de sòlida tradició acadèmica i una àmplia xarxa d’institucions amb les quals col·labora i, sobretot, la força dels més de 5.000 alumnes que la doten d’influència a Barcelona, a Catalunya i a tot Espanya.

Arribem als 50 anys, però, més que mai, amb la mirada posada a crear futur. Al llarg de la seva història, l’Escola ha treballat, des de la perseverança i el rigor, per posicionar-se socialment i convertir-se en una institució de prestigi.

Els diversos salts endavant que ha fet li han permès situar-se en la posició actual, amb uns

valors diferencials i un propòsit que la fan única i singular.

En ser un centre adscrit a la Universitat Pompeu Fabra i que pertany a l’Hospital del Mar, té autonomia en el lideratge i la gestió acadèmica i, per tant, pot definir l’estratègia i prendre les seves pròpies decisions per dirigir el seu projecte docent, investigador i institucional d’acord amb els reptes de la professió infermera i les necessitats de la societat.

Som una escola de present, amb passat, però sobretot encarada en el propòsit de continuar creant futur.

Una escola integrada al Campus Universitari Mar

Som una escola integrada en l’ecosistema de l’Hospital del Mar, amb un institut de recerca i l’hospital com a centre principal de referència i intercanvi, i amb la Facultat de Medicina i Ciències de la Vida de la Universitat Pompeu Fabra.

Aquest entorn privilegiat ofereix:

• Transmissió ràpida de coneixement entre l’àmbit assistencial, de la recerca i la formació, i en totes les direccions.

• Millora de la pràctica assistencial.

• Formació integral, continuada i interdisciplinària.

• Proximitat amb les persones ateses a l’hospital.

• Impuls de sinergies i col·laboracions amb altres institucions.

• Promoció d’innovació i desenvolupament personal.

• Creació d’una xarxa professional, científica i social.

Centre universitari d’excel·lència i amb rigor acadèmic

El grau en Infermeria de l’ESIHMar s’ha posicionat com el millor de l’Estat espanyol, segons les darreres classificacions de l’U-Ranking, que avaluen anualment el rendiment de les titulacions universitàries, tenint en compte indicadors de docència, recerca, innovació i inserció laboral.

S’aposta per tenir només una línia del grau en Infermeria, amb poc alumnat, per garantir una transferència de coneixement de qualitat i un acompanyament personalitzat.

La nota de satisfacció de l’estudiantat, una vegada finalitzat el grau en Infermeria, arriba a 4,3 punts sobre 5, qualificació que ha anat augmentant els darrers anys. El grau d’inserció laboral també és molt elevat: el 98 % de l’alumnat titulat troba feina adequada al seu perfil professional.

Programes acadèmics de qualitat

Fem ús d’un ventall de metodologies docents amb la simulació clínica com a metodologia clau per a l’entrenament i l’adquisició de competències professionals. L’èxit radica en l’expertesa de l’equip docent i tècnic, així com en l’ús d’un model i un mètode provats científicament.

Això permet:

• Un entrenament en habilitats tècniques i no tècniques.

• Que la pràctica tingui lloc en un espai de seguretat psicològica que permeti aprendre sense por de les conseqüències negatives que pot tenir un error.

• Interacció en espais de simulació en equips interdisciplinaris, amb estudiantat de Medicina i de Tècnics de Cures d’Auxiliars d’Infermeria (TCAI).

Les pràctiques clíniques, el nucli de la nostra formació

Les pràctiques clíniques, a partir de l’estada formativa en diverses organitzacions sanitàries i socials, són l’eix de la nostra formació. Amb més de 2.300 hores de pràctiques, l’estudiantat s’endinsa en la realitat del sistema de salut. El model de l’ESIHMar aposta per una formació clínica, de qualitat, sostenible i centrada en el benestar de professionals i alumnat.

Els trets diferencials són els següents:

• Pràctiques clíniques des del primer curs del grau en Infermeria.

• Itineraris formatius que asseguren estades en centres d’atenció primària, atenció intermèdia, atenció especialitzada i alta complexitat, i també en diversos serveis i unitats.

• Convenis amb més de 130 centres assistencials de Catalunya, de gestió pública i privada, i en tots els àmbits d’actuació infermers, sobretot els centres gestionats per l’Hospital del Mar.

• Un model de tutorització basat en la col·laboració entre els centres assistencials i la universitat, centrat en la qualitat de l’aprenentatge i en la cerca del benestar de l’estudiantat, tutores clíniques i acadèmiques.

• L’articulació d’un entrenament previ a les pràctiques a través de la simulació clínica.

• Una gestió de les pràctiques a través del Campus Pràctiques, una aplicació accessible per a l’estudiantat, el centre de pràctiques i la universitat.

• L’avaluació i el seguiment continuat de l’alumnat.

• La cotització de les pràctiques acadèmiques.

Investigar per cuidar millor

El grup de recerca en Determinants Socials i Educació en Salut (SDHEd), vinculat a l’Institut de Recerca Hospital del Mar, genera i transfereix coneixement científic per promoure la salut i el benestar al llarg de tota la vida, amb l’educació en salut al centre del canvi.

Què fem?

• Liderem projectes de recerca finançats a partir de convocatòries competitives.

• Fem difusió de resultats científics a través d’articles publicats en revistes amb alt impacte i d’accés obert.

• Garantim la participació de les persones beneficiàries de la recerca en tot el procés de la investigació.

Fruit del compromís a l’hora de promoure la formació en recerca, les persones que integren el grup acompanyen l’alumnat a fer-se preguntes, qüestionar-se processos i aprendre a treballar en la pràctica basada en l’evidència per tal de plantejar projectes que permetin millorar l’atenció.

Oferim:

• Participació de l’estudiantat en projectes actius dins del grup de recerca en Determinants Socials i Educació en Salut.

• Simulació de presentació de resultats científics en format d’article.

• Entrenament en la difusió i divulgació de resultats científics a través de comunicacions orals.

El benestar de l’estudiantat, una prioritat

Una de les nostres prioritats és liderar la formació infermera donant exemple, és a dir, tenint cura del benestar de l’estudiantat i promovent-lo, amb intervencions per prevenir, afrontar o millorar problemes de salut física, relacional o emocional i fomentar la seva salut en general.

Ho aconseguim amb els serveis següents:

• Atenció psicopedagògica personalitzada.

• Accés al servei de convivència i resolució alternativa de conflictes.

• Inclusió al programa de Pla d’Acció Tutorial per afavorir la integració a la universitat.

• Accés a ajudes a l’estudi com a mesura de suport socioeconòmic.

• Accés a l’atenció individualitzada per part de responsables acadèmics.

Participació de l’estudiantat en les decisions estratègiques

Potenciem el lideratge infermer, en promoure la participació de l’estudiantat en grups de treball, comissions i juntes on es prenen decisions estratègiques que garanteixen el funcionament correcte del centre.

Itinerari formatiu complet en infermeria

Oferim el grau en Infermeria, així com màsters universitaris, màster de formació permanent, cursos de formació continuada i la possibilitat de desenvolupar la tesi doctoral vinculada al programa de doctorat en Biomedicina de la Universitat Pompeu Fabra. L’alumnat pot fer tot el recorregut formatiu a l’ESIHMar.

Què garantim?

• Continuïtat formativa amb competències i especialització progressiva i creixent.

• Suport en el desenvolupament d’una trajectòria professional sòlida.

• Accés primerenc a línies i grups de recerca.

• Facilitat per aconseguir director/a dels treballs de fi de grau, de màster i de tesis doctorals.

• Possibilitat de col·laborar en docència com a investigadores doctorals o postdoctorals.

• Oportunitats de finançament per cursar el doctorat, realitzar estades de recerca i desenvolupar la carrera investigadora gràcies a la sol·licitud d’ajuts i beques competitives.

L’equip de professionals de l’Escola Superior d’Infermeria Hospital del Mar

El veritable motor del progrés de qualsevol institució són les persones que hi treballen. Per això, és imprescindible posar en valor l’equip professional que integra l’Escola Superior d’Infermeria Hospital del Mar, clau en l’impuls del canvi i del creixement acadèmic, professional i humà de l’estudiantat.

• Carlota Alcover Van de Walle

Professora investigadora i responsable del Gabinet Psicopedagògic.

• Raquel Ayuso Margañón

Professora investigadora.

• Anna Bach Pascual

Professora investigadora i responsable d’estudiants de mobilitat.

• Judit Boluña Álvarez

Secretària acadèmica i tècnica de qualitat.

• Iris Bosch Andolz Cap de Gestió Acadèmica.

• Karla Yanira Cerón García Tècnica en simulació clínica.

• Astrid Escrig Piñol

Professora investigadora i responsable de Recerca.

• Francesc Giol Molinos Tècnic en economia i finances.

• Melissa Tatiana González Álvarez Professora investigadora i responsable de Responsabilitat Social Universitària.

• Ariadna Graells Sans Cap d’estudis i responsable de Qualitat.

• David Grau Nieto Auxiliar administratiu.

• Esther Insa Calderón Directora.

• Mireia Julià Pérez Professora investigadora i coordinadora de màsters i doctorat.

• Anna López Cortina Secretària acadèmica de Màsters i Postgraus i responsable de Comunicació.

• Rafael Martín Rojo Coordinador del màster en Formació Permanent en Infermeria Aplicada a les Emergències Extrahospitalàries (MIA.EE).

• Clara Mateu Padrós Secretària de direcció i secretària acadèmica.

• Mar Noble Martos Secretària acadèmica.

• Eva Padrosa Sayeras

Professora investigadora i coordinadora del màster universitari en Recerca Aplicada a les Cures Integrals per a la Salut (MARS).

• Roser Palau Costafreda Professora investigadora.

• Guillermo Pedreira Robles Professor investigador i coordinador del pràcticum del grau en Infermeria.

• Marc Quer Casanovas Tècnic en simulació clínica.

• Montserrat Sanclemente Dalmau. Professora investigadora, coordinadora del màster universitari en Infermeria d’Anestèsia, Reanimació i Teràpia del Dolor (MIARID).

• Toni Torrent Martínez Auxiliar en informàtica.

• Belén Valverde Alirangues Professora investigadora i responsable de la comissió d’Igualtat i Diversitats.

• Marcial Varela Lalanda Tècnic en informàtica.

• Alejandro Vicente Villalba Professor investigador i referent en simulació clínica.

Ser infermera 50 anys creant futur

Ser infermera. 50 anys creant futur ens convida a reflexionar sobre el sentit de la professió ahir, avui i demà, a partir de diverses mirades i d’experiències compartides arrelades en la cura de les persones.

El llibre és un teixit de converses entre infermeres, del qual afloren compromisos, avenços i reptes pendents, i que es completa amb un viatge pels 50 anys de l’Escola Superior d’Infermeria Hospital del Mar, reconstruït a partir del testimoni d’una vintena de protagonistes que posen en valor el llegat d’una institució que continua avançant amb determinació cap al futur.