Issuu on Google+

#150 16 DE MAIG Primavera 2008 2 euros www.lavanc.com

INTERESSOS! UNA DESTRUCCIÓ MOLT RENTABLE

INTERNACIONAL

Els protagonistes de l’espoli del Cabanyal

60 anys d’ocupació israeliana a Palestina

Les empreses que participen a Cabanyal 2010 són poderoses immobiliàries unides per forts vincles a la classe política, establint-se una xarxa d’interessos i relacions a les altes esferes pàg. 10-11

Entre el 15 de maig de 1948 i el 2 de juliol de 1949, 531 pobles i ciutats palestines foren destruïdes i 750.000 habitants expulsats pàg. 06-07

ESTAT

La moda neonazi s’estén per internet Botigues especialitzades i portals en línia nodreixen de munició ideològica milers de joves caps rapats davant la passivitat de les autoritats espanyoles pàg. 08-09

+ Notícies El creixement del valencià a les aules s’estanca pàg. 21 XAVIER MARTÍNEZ

Matricula en futur, matricula en valencià

La campanya d’Escola Valenciana per fomentar les matriculacions en valencià compta amb el suport de Núria Roca, el porter de futbol Andreu Palop i el pilot de motos Hèctor Faubel. pàg. 20

La majoria del jovent voreja el llindar de la pobresa pàg. 22

L’AVANÇ

150

números

Informació lliure

planes centrals


02

L’Avanç informació, 16 de maig de 2008

OPINIÓ I ja van 150

NIETZSCHE

“La bona memòria és de vegades un obstacle al bon pensament.”

EMILI OLMOS Professor i POETA

F

a aproximadament vuit anys naixia L’Avanç com a nou mitjà de comunicació editat per i per a valencians. La nova publicació no va generar excessives expectatives en el sector de l'esquerra social valenciana de més de quaranta anys. D'una banda els continus fracassos d'iniciatives similars a la nostra feien a aquest potencial públic, molt excèptic a l'hora d'aplaudir l'empresa, alguns d'ells amb els anys van acabar reconeixent el nostre treball i donant-nos suport. Per altra banda el sectarisme tan arrelat en la nostra societat va fer que molts altres no veren amb bons ulls la iniciativa per no ser “la seua iniciativa”. Aquesta “benvinguda” es va repetir en tots els sectors de l'esquerra i el nacionalisme del nostre país. Alguns fins i tot van intentar destruir-lo al més pur estil caciquil: si no és meu, no serà de ningú, volent amagar així la seua incapacitat de crear un mitjà de comunicació afí. Però vuit anys més tard continuem en el camí. Un camí difícil on el que més dol no és la falta d'ajuda institucional als mitjans de comunicació en llengua autòctona, ja que vam nàixer sense elles i continuarem així mentre no puga ser d'altra manera. Dol no obstant això les embestides d'aquells que considerem companys de viatge, aquells que estant representats dins del ventall ideològic que suposa L’Avanç, no han sabut o no han volgut participar en el seu creixement i desenvolupament, preferint apostar per una premsa, l'oficial, que en la majoria de casos els ignora quan no contribueix a destruir-los. Com deia, des d'aquests sectors s'ha castigat a L’Avanç per coses per les què mai es castiga a la premsa oficial com posar la publicitat d'algú a qui ells consideren rival, i als què nosaltres des de la nostra independència, evidentment, considerem companys de viatge. Per aquest periòdic han passat més de 200 persones que han treballat de manera desinteressada per a fer realitat allò d'una premsa que reflectira el punt de vista de qui pateix les polítiques dels poderosos. Aquests 200 voluntaris representen el ventall de l'esquerra i el nacionalisme d'aquest País i van aconseguir treballar colze a colze amb gent que no pensava com ells, però amb els què se cercava més els punts de concordança que els de dissidència, és a dir al revés del que passa en política. Açò suposa una lliçó de tolerància, de menyspreu del sectarisme i dogmatisme que més d'un hauria d'aplicar-se si no volem que aquest poble continue en mans del seu botxí. Ara celebrem els 150 exemplars de L’AVANÇ, i els què vindran, donant una lliçó de com amb molt pocs diners (200.000 pessetes en l'any 2.000) i amb molta il·lusió tot és possible. Alguns d'aquells sectaris que van vaticinar i desitjaren la nostra prompta desaparició, avui no estan. Els què van confiar en nosaltres i ens van ajudar durant aquests 8 anys tenen el nostre més sincer agraïment. Continuem volent canviar la societat valenciana i amb tots aquells que lluiten per una societat més justa, igualitària, valenciana, respectuosa amb el territori com també amb la nostra llengua, cultura i tradicions, fugint del sectarismes i dogmes, ens trobarem en el camí. Perquè l'esquerra valenciana és plural, L’Avanç és i seguirà sent plural

L’Avanç S.L Carrer Tomasos, 17 pta. I CP 46006 València · 96 333 93 68 redaccio@lavanc.org · www.lavanc.org

COORDINACIÓ: Guillem Carreras REDACCIÓ: Rubén Fernàndez, Xavier Ginés, Miquel Ramos, David Segarra, Xavier Sarrià, Tòfol Cruz, Xavier Martínez, Carles Senso, Moixama, Anna Coll, Lucas Marco, Kike Navarro, Jordi Muñóz, Sandra Quintero, Òscar Bornay COL·LABORADORS: Emili Olmos, César Lledó, Pere Fuset, Josefina Juste, Toni Cucarella, Toni Mestre, Laia Altarriba, David Sastre, Sussanna Anglés, Marc Peris, Pau Caparrós, Iñaki Aicart Altre Castelló- Dossiers Crítics, Cultura Obrera, Vicent Usó, Estel Ortells, Ferran Vilafranca i Salvem El Desert, CORRECCIÓ: Jordi Caballero.

Deseducació per la ciutadania

L

'Estat Espanyol ingressà a la Unió Europea un dia hivernal de l'any 1986. Abans el dictador Franco ja ho havia intentat però li digueren que no tinguera tant de morro i que deixara de dictar. Calgueren transformacions econòmiques i organitzatives per tal d'adaptar-nos al nou país. Fou al 2002 quan l'euro envaí el moment en perjudici de la nostàlgica pesseta. I algunes setmanes després Pilar del Castillo, ministra d'Educació del gabinet aznarenc, signava un compromís d'intencions per introduir l'assignatura d'Educació per la Ciutadania. Vingué l'alto el foc d'ETA que tant perjudicà els interessos del PP, mes la magistral política peperil de desgastament del PSOE permeté que aquest rectificara i es posicionara en contra del diàleg. S'aconseguí aleshores que ETA tornara a les armes, però calien altres fronts per enderrocar el partit al govern davant les eleccions del 2008. Calia que una amiga del PP, l'Església Catòlica EC-, intervinguera en el procés de desgastament: l'assignatura és adoctrinament, llibertat dels pares per educar en casa, no tolerarem parlar d'homosexuals -encara que nosaltres ho som-, l'única família autèntica és la nostra, la cristiana i no se'n parle més, carrancs i budells! L'assignatura pretén fer persones que tinguen capacitats democràtiques dins la societat. La reacció d'algunes alumnes davant la immigració, el masclisme i l'homosexualitat és molt preocupant. Cal crear ciutadanes que no estiguen marginades o que no marginen. Tenim també el món neoliberal de la globalització on

les persones valen segons el seu pes en diners, i no cal oblidar Adam Smith, el pare del capitalisme: cal obtindre el màxim de benefici a costa del que siga. Munta una fàbrica i si et carregues el planeta de contaminació o rebentes les dones a treballar, tant se val. Ací estic jo i el meu egoisme. Les teories d'Adam Smith es treballen en l'assignatura d'Història -de moment no hi ha objectores!encara que segons la tendència política de la profe i/o escola es denunciaran com jo he fet o es donaran pinzellades de rosa lait per no adoctrinar ja que correspon a les mares educar en aquests temes tan delicats. Però l'alumnat rep la pressió d'Adam Smith sense saber-ho: l'impacte de la propaganda en forma de tanques publicitàries als carrers, anuncis televisius, internet, mòbils o caramels. Tot això és adamsmithme, capitalisme de clavegueram i en definitiva valors que l'alumnat engoleix de la forma més sofisticada. Cal per tant lluitar contra tot això. Cal crear persones que puguen sostenirse dempeus i no tinguen el cap ple d'excrements. D'altra banda l'assignatura apareix tot just quan Europa llança uns missatges educatius atractius, necessaris i brutalment efervescents que entraran en vigor el curs vinent. Competències, calen competències, cal que l'alumna sàpiga solventar qualsevol problema en qualsevol esfera de la vida, cal crear persones, i anem a oblidar-nos un poc de tanta estupidesa memorística i insensatesa absurda que du el nostre alumnat a l'abisme de l'avorriment i a la defenestració de les assignatures. Queda per tant clar

que l'assignatura no és una mania de Zapatero. És preocupant que es sospite d'una assignatura o encara més, que premeditadament s'utilitze com a arma política miserable. Les alumnes i profes mereixem un respecte, una dignitat, una ètica que emana del nostre Estatut, de la nostra Constitució i de la Declaració Universal dels Drets Humans. Violar els 3 llibres és un esport olímpic practicat amb gràcia pel PP. No haurem d'oblidar els diners que el govern central transferí a la nostra comunitat en concepte de biblioteques, és a dir, llibres, i que el nostre honorable president rebutjà. És comprensible perquè 2 milions d'euros en llibres és dinamita cultural que ingeririen les ciutadanes i podrien acabar culturitzant-se i entenent que hi ha algunes enganyifes en aquest joc. La pretensió megadictadora de Camps per fer l'assignatura en anglés no se li hauria ocorregut ni a Franco. Les misèries putrefactes del feixisme afloren per tots els costats -43 víctimes del metro, circuït F-1, no tramitar llei de dependència-. Després tenim l'objecció a l'assignatura o la substitució per treballs sense assistència a classe. Em comentava una profe que ella també objectarà i no corregirà els treballets en anglés. La cortina democràtica és la millor forma d'amagar el feixisme, no cal oblidar que Hitler arribà al poder democràticament. Amb EC -Església Catòlica- és impossible pactar, la 2ª República ho tingué molt clar. Per tant el missatge de les filofeixistes és adéu, Europa, adéu! Llampecs i escorpins de la Gran Creu!


OPINIÓ

L’Avanç informació, 16 de maig de 2008

FERRERO

FAUBEL, PALOP I NÚRIA ROCA

Baixem al tenista d’Ontinyent ja que les seues campanyes a favor del trasvasament no eren una qüestió ideològica. Ara ens desdejunem llegint a la premsa que el de la Vall d’Albaida té interessos, junt a una constructora, en un PAI amb camp de golf.

Tant el corredor de motos com el porter valencià del Sevilla com la presentadora, han decidit participar a la campanya a favor de l’ús del valencià encetada per Escola Valenciana. Personatges públics i compromesos amb el valencià.

PERE FUSET

LA MARJAL

Adéu, Tagarinet

V

eig que malgrat que ens has deixat encara estàs connectat a la xarxa via el messenger. Supose que la teua familia així ho vol. Serà un llibre de condol virtual, emprant eixes noves tecnologies que malgrat la teua edat tan bé et coneixies. Mira que has sigut una persona peculiar, Vicent! Feia temps que no parlàvem llargament com anys arrere, en aquelles nits a l’hotel on treballaves mentres comptaves els dies que et separaven de la jubilació. Tenies ganes de gaudir de la teua familia, del teu país i de la pilota, que com es diu als fòrums, eren les teues obsessions. Crec, pel que hem parlat, que finalment ho pogueres fer. Fa unes setmana en assabentar-me de la malaltia tractí de parlar amb tu pel messenger. Com de costum no estaves però la teua resposta arribà hores més tard al meu correu. Em quedí fred i no vaig saber com animar-te tot i que vaig comprovar que d’ànim no anaves mancat. Més fred em quedí encara quan el passat 26 d’abril, a Alacant, la nostra benvolguda Sònia em confirmava la gravetat de la teua situació. El primer que m’ha vingut al cap a l’assabentar-me de la teua mort pel missatge de Víctor ha estat el de la car-

peta. Aquella que durant anys portares a centenars de reunions de l’UPV i que un dia em regalares, sinó m’enganye la primera vegada que ens saludarem en persona. Estic convençut que ho recordes. Vingueres al darrer Diumenge d’Octubre des de la Marina aprofitant, crec recordar, que hi havia una partida de pilota no sé si del Circuit Bancaixa. No fou difícil reconéixer-te puix portaves la gorreta amb el Tagarinet brodat, el teu nom de guerra al fòrum de Valencianisme.com pel que tant et prodigaves no exempt de pol·lèmiques que ara tothom recorda dolçament. Tenies un sobre amb una emotiva dedicatòria i dins d’ell la carpeta. Me la donares i marxares de nou, sense dinar, cap a la teua comarca d’adopció. No ens enganyem, la carpeta era estèticament lletja, però el simbolisme amb què em feres el regal em va deixar emocionat i la veritat, mai no se com reaccionar en estes situacions. Era, explicaves, un relleu generacional d’un iaio a un xic encara quasi adolescent, que compartien l’esperit de lluita per un país tan complet com el nostre. Malgrat la declaració d’intencions mai no et jubilaries del valencianisme fins al final dels teus dies en el que demostrares que al remat el teu

VORO TORRIJOS sobiranisme valencià era el pilar més sòlid sobre el que bastir altres components més flexibles, incloses les banderetes sobre les que altra gent tant temps balafia. Saps? Encara no he anat a veure una partida de pilota al trinquet. Quedàrem que aniriem però mai no concretàrem. Veges tu! Que poc ens haguera costat. Però el dia que ho faça inevitablement em vindrà al cap el teu nom. Ara marxes i deixes silenci. Un silenci que no ho és tant pel soroll del teu record. Probablement el teu nom mai apareixerà als llibres del nacionalisme valencià, com els de tantes altres persones anònimes que li dediquen la seua vida. A Valencianisme.com però et trobarem molt a faltar, molt especialment quan arribe l’hora de la subhasta de llibres amb la qual finançàvem el portal. Ara, amb el valor afegit que els dóna la teua història, segur que s’han revaloritzat més Vicent. ;) Per la meua part només em queda donar-te les gràcies i tot i que potser és tard, demanar-te disculpes per no haver fet més per evitar la desconnexió dels darrers temps. Amb la teua comprensió i bon humor segur que m’ho disculpes. Estic trist, però content, molt content, d’haver-te conegut. Descansa!

XAVIER GINÉS

15 anys sense Guillem, quinze…

F

a un dies al Terra, en l'acte que encetava l'any del Guillem que organitzen uns pocs col·lectius, escoltava atentament les paraules del pare del Guillem. Entre d'altres consideracions, i referint-se al que puga estar passant la mare de Carlos a causa del premeditat treball dels mitjans de masses, va reflexionar al voltant del paper dels pares en l'orientació i l'activitat dels fills i que això els va fer -a ell i a la seua parella., en algun moment, considerar-se responsables del crim que el feixisme havia executat. Van fracassar, els mitjans no ho van aconseguir i per això el tenia davant meu, al Terra, per a Maulets, xerrant contra el feixisme, recordant la memòria de Guillem, i donant suport la gent de Madrid que havia patit, com els valencians ara fa quinze anys, un assassinat polític. El mitjans de comunicació del nostre país van fer dubtar Guillem -

03

pare- de la valua del seu fill, dels valors que va poder transmetre-li, i d'aquells que no sent transmessos va incorporar Guillem en la seua curta trajectòria vital. No puc amagar que ser pare va fer que parès l'orella, especialment en aquest punt. Els fills i les filles ho són tot, i perdre'ls ha de ser perdre-ho tot. I a la força, quan es perd tot la pregunta que primer ataca és per què hem perdut tot, què hem fet mal, quina aposta hem errat. És un tòpic entre "els nostres" parlar de que l'aposta de Guillem va ser la de la llibertat. Per ella va viure i per ella el van matar. No per tòpic deixa de ser cert, però sí parcial. Des de la perspectiva del pare o la mare l'aposta va ser la de la coherència, i per això la de l'inconformisme, la de la responsabilitat i el compromís. Una gran aposta que no sols es paga amb pitjors treballs, una incomoditat quotidiana per a comunicar-se, un ennuig diari en llegir la premsa -pel que

diu i per qui ho diu- un minoritarisme involuntari... I en alguns casos, fins i tot amb la vida es paga aquesta aposta. Però evidentment si no s'aposta, en aquest món capitalista nostre i en qualsevol altre món, no es pot guanyar. I en altres mons potser no calga guanyar, però en aquest món que ens ha tocat patir de guerra la victòria ens és imprescindible, i les apostes han de ser col·lectives, individuals i ambdues constants i creixents. En aquest joc -de guerra- les derrotes són contínues, i les victòries també. El que passa és que eixos grans guerrers del mal que van fer dubtar de la seua aposta a Guillem tenen ben apresa l'ordenança del silenci de les victòries de l'enemic, és a dir, de les nostres victòries. Han pogut amb Guillem però no han pogut amb Guillem, no han pogut evitar el Terra, L'Avanç, Maulets, no han silenciat els músics... per dir aquells que més conec.

Menys dèria immobiliària

N

o hi ha cap mena de dubte quant fa als grans temes econòmics: les dues cares –dures?–, que formen part de la mateixa moneda, hi estan d’acord, o dit amb paraules cèlebres: tanto monta (PP), monta tanto (PSOE), i com sempre, al llom d’una ciutadania castigada per la imposició d’un bipartidisme molt ben arrelat en les restauracions borbòniques dels dos segles anteriors. Un bon exemple d’aquesta visió monolítica el trobem davant l’anomenada crisi o desacceleració econòmica que ara comença, la causant de la qual sembla ser la davallada del sector immobiliari. ¿Que ja era hora, no?. ¿O pensaven que tot són flors i violes i que anaven a continuar fins a l’infinit? Si fos per ells, segur que seguirien construint, sense solta ni volta, mentre quedava un pam de terra per cementar. ¿És possible que aquesta dèria responga a la falta d’imaginació? ¿O tal vegada siga el resultat d’un trauma infantil no resolt? El ben cert és que encara segueixen jugant impàvids i sense complexos a una barreja de l’exin castillos i del monopoli. Potser fóra més encertat pensar en l’enfilat d’interessos creats en el sector, i tot allò que l’envolta: llicències, imara que podem decretar una postos, diners negres, movimoratòria contra la ment de capitals, inversions especulatives, crèdits bancadestrucció de l’horta que ens ris ... que resulten molt difíqueda, resulta que aproven al cils de desmantellar. I pel parlament una proposició que sembla, de dissimular. que reclama la construcció de Cada vegada són més els alts càrrecs que passen –sense noves vivendes, en aquest cas, vergonya– de la política a de protecció oficial l’empresa privada en sectors claus per a l’economia, siga l’immobiliari, l’energètic o les comunicacions. La qüestió és que els polítics de la moneda que parlàvem adés –que dóna suport a un pensament únic que cal desemmascarar i denunciar–, ja no saben com fer-s’ho per tal d’ajudar el sector de l’atovó, i qualsevol fórmula els sembla vàlida. A hores d’ara, que és públic i notori l’existència de més de 300.000 vivendes deshabitades al País Valencià, per a què en volem més? Encara que ens vulguen engalipar, tot dient-nos que és per fer un servei a la ciutadania, la qüestió no s’ajusta a la realitat. M’explique: ara que per fi tenim a l’abast la possibilitat de frenar aqueixa obsessió malaltissa de créixer com un càncer a qualsevol preu; ara que podem decretar una moratòria contra la destrucció de l’horta periurbana que ens queda, resulta que, els de sempre, aproven al parlament una proposició que reclama la construcció de noves vivendes, en aquest cas, de protecció oficial (VPO). Subtil manera de voler-nos enredrar i d’imposar-nos una economia de mercat que acaba encarnant maneres dictatorials contràries als drets d’una democràcia. Davant d’una proposta tan desgavellada i enganyosa, ¿no fóra millor activar de debò i de veres el lloguer dels habitatges buits a preus justos i amb seguretat per a llogadors i llogaters? I, alhora, ¿per què no aplicar mesures més valentes que faciliten l’emancipació juvenil d’una vegada per sempre? I com a proposta alternativa i realista, ¿no tocaria ja la reconversió del sector de la rajola en alguna cosa més sostenible i rendible socialment, com ara la producció d’aliments ecològics de proximitat (que garantesquen la seguretat alimentària i eviten la producció de CO2) en els llocs on pensaven construir?; que s’aprofités aquesta mà d’obra per donar vida i producció no especulativa a un espai que fa lustres hauria d’haver estat declarat paratge natural (no oblidem que l’horta valenciana encara és una de les 6 més valuoses de tot Europa) i s’evités que tota aquesta allau de persones es convertesquen en assídues de les oficines de col·locació?. Sembla que les respostes són òbvies, però ¿quan tindrem uns polítics a l’altura de les circumstàncies?. Ara és el moment de demostrar-ho!. Voro Torrijos i Tàrrega és membre d'Els Verds – Compromís per Aldaia


04

OPINIÓ

L’Avanç informació, 16 de maig de 2008

L’AMÈRICA

ALTRES VEUS

JOSEFINA JUSTE

Un altre sindicalisme ja és possible

L’experiència aliena… serveix?

L

a història i la vida dels argentins es veurà coberta per la negra nit de les dues presidències de Carlos Menem (8 llargs anys a partir de finals de 1989) nit que, a no dubtar-lo, s'estendrà durant tot el pròxim segle. El riojano no solament va destruir l'aparell productiu i va lliurar el patrimoni del país al millor postor de les empreses multinacionals si no que, a més, es va permetre alienar les jubilacions de diversos milions de compatriotes. Molts memoriosos podrien argumentar que l'assalt als diners de les caixes de jubilacions va començar en la dècada de 1950, i que van ser varis els què, en successives presidències, van usar el poder màxim que atorga la prefectura de l'Estat per a escometre aquest assalt (per a molts altres es va anomenar simplement “robatori”). Entre 1945 i 1989 es van succeir diverses dictadures militars (llavors anomenades “governs de facto”), alguns governs electes sense suficients avals institucionals i socials com per a poder finalitzar el període presidencial que tocava i, per descomptat, la inoblidable i devastadora dictadura militar de 1976. Tots van ficar la mà en les caixes de jubilacions, custodis dels estalvis dels treballadors per a garantir l'hivern vital quan toqués. Per descomptat que tots van ser responsables del saqueig i del conseqüent buidament i que ningú es va cridar a assossec perquè les caixes de jubilacions eren pous sense fons: inesgotables. Però Menem els va posar el fermall d'or: va introduir, a més del robatori conegut, les AFJP (Asseguradores de Fons de Pensió) les quals van procedir a la privatització de les jubilacions a través del que en l'actualitat són els “fons de pensió”. És per tots coneguda la història del “corralito” (control de canvis) establert al desembre de 2001 pel llavors president De la Rúa, però el que gairebé ningú sap és que en aquells dies els diners de les jubilacions ja s'havien evaporat finançant múltiples campanyes polítiques no identificades així com suborns varis i luxosos estipendis de funcionaris de torn. Les empreses asseguradores que titulaven les AFJP mai es van responsabilitzar del desfalc que van ajudar a perpetuar exportant els diners a paradisos fiscals i a les seues cases matrius sota la forma de dividends. Milions d'argentins van perdre així les seues jubilacions. Avui, any 2008, a 13 mil quilòmetres de distància d'Argentina, s'intenta aprovar una llei que permeta invertir en Borsa el 10% del Fons de Reserva de la Seguretat Social espanyola (que compta amb 55.000 milions d'euros), la qual cosa seria invertit en emissions de bons i injectaria en els bancs liquiditat pal·liant, d'aquesta manera, la crisi sobrevinguda a conseqüència de la crisi de les hipoteques nord-americanes. La gran majoria dels espanyols del carrer no sap que està a punt d'entrar en el pantanós territori de les decisions que els governs solen prendre per a “garantir-li” el futur als seus governats… serà que l'experiència aliena no serveix?

Q

Antonio Pérez Collado SEC. GENERAL DE CGT-PV

ue el 1r de Maig s'haja anat convertint, amb el transcurs d'estos temps d'individualisme i competitivitat, en una festa sense un altre significat que el de ser un dia d'oci, no és quelcom casual i fins potser serà un poc culpa de tots; en primer lloc d'alguns sindicats, que trauen a desgana les seues banderes i pancartes amb missatges tan ambigus i poc atractius com "Per l'ocupació", "Per la pau" i coses per l'estil. Clar, no demanaran "Per les 35 hores" o "contra els contractes fem" quan en la seua pràctica quotidiana són coparticipants de les polítiques neoliberals que propugna la gran patronal, i els objectius més inconfessables de la qual són l'ampliació de la jornada laboral, el retard de l'edat de jubilació, l'abaratiment dels salaris i el deteriorament de les condicions de treball. Per això no és freqüent veure en les ordenades desfilades de Maig a jóvens parats, a eterns mileuristas, a precaris de les ETT o treballadors immigrants sense papers. Com a màxim es veuen alliberats sindicals, vells sindicalistes de grans empreses i militants disciplinats de partits extraparlamentaris i ONG. També es continuen produint altres manifestacions, quelcom menys nombroses i molt menys publicitades, de contingut prou més crític i reivindicatiu, protagonitzades per organitzacions i treballadors que es resistixen a entendre que l'època de les vagues i les reivindicacions serioses ja ha passat a la història. Segons les tendències més políticament correctes de l'uniforme panorama ideològic i mediàtic, són anacronismes que s'obstinen a nadar contra el corrent i no volen comprendre que hui les coses van per altres camins i el sindicalisme ja no es fa en l'assemblea i la barricada, sinó en els despatxos i per mitjà d'un consens obert i franc amb la patronal i el govern de torn. Entre eixos treballadors, reticents i passats de moda, ens trobem els afiliats i militants de la CGT que ens obstinem a continuar manejant-se conceptes i expressions tan desfasades i quasi malsonants com a explotació, capitalisme, drets obrers, solidaritat de classe, etc. Però no pretenem adjudicar-nos l'exclusivitat de la resistència davant del capitalisme depredador, també hi ha molts altres moviments contra cada una de les aplicacions de la lògica del màxim benefici econòmic; moviments per una vivenda digna, contra les guerres, per defensa del territori, contra el racisme, contra la privatització de servicis socials tan importants com la sanitat, l'ensenyament o les pensions, etc. Són tantes les lluites i campanyes com les agressions del capitalisme salvatge als drets elementals de la ciuta-

dania. Potser era el món laboral on menys s'havia notat fins ara eixe ressorgir de les protestes i la dissidència, on el monopoli de les organitzacions oficialistes menys s'havia esquerdat. No obstant, en els últims temps, també es perceben esperançadors canvis en l'àmbit laboral, on el sindicalisme servil i reformista comença a ser qüestionat i contestat. Quelcom que no havia succeït en els últims decennis, i això a pesar de les moltes reformes i retalls que el sindicalisme majoritari havia firmat amb la CEOE i amb els governs successius de F. González, Aznar i Zapatero. La forma en què s'han portat molts dels conflictes recents més sonats i les importants conquistes que s'han arrancat en ells demostren que hi ha altres formes de fer sindicalisme, molt més reivindicatives i participatives del que ens tenien acostumats els sindicats majoritaris. Lluites com les viscudes en SEAT, Metro de Madrid, Transports Metropolitans de Barcelona i altres representen clars exemples d'eixe aire de canvi de què venim parlant i que somiàvem des de fa anys. Dos són els aspectes més diferenciadors i sobre els quals reposa gran part de la culpa d'eixe nou despertar, enca-

ra incipient però esperançador, de l'activisme obrer. Per un costat l'assumpció pels propis afectats –per mitjà de les corresponents assemblees- de la responsabilitat de decidir sobre continguts i estratègies de les seues mobilitzacions, i per un altre la presència significativa de la CGT en eixos conflictes, posant la seua organització i el seu assessorament al servici dels vaguistes, sense pretendre dirigir-los ni suplantar la seua voluntat. Amb això es confirma el que ja deia la I Internacional en 1864: que l'emancipació dels treballadors només pot ser obra d'ells mateixos. Des d'esta il·lusionant hora que viu el sindicalisme alternatiu a Espanya, la CGT ha eixit novament este 1r de Maig al carrer per a reivindicar unes condicions de vida dignes per a tot els treballadors sense excepció, però tampoc hem oblidat la nostra vocació internacionalista i solidària amb totes les lluites dels oprimits en qualsevol racó del món, i en tan històrica jornada vam tindre en el cor als moviments germans que s'enfronten a la injustícia i l'explotació en Chiapas, en Oaxaca, en Palestina, al Marroc i el Sàhara, en tot Amèrica Llatina, a Algèria, en l'Europa de l'Est...


OPINIÓ

L’Avanç informació, 16 de maig de 2008

MARC ANTONI ADELL Psicòleg

Fallida total

DE PROP CARLES SENSO

E

ls fets i els dies van confirmant el què era d’esperar, per l’alegria malgastadora de la Generalitat Valenciana, que s’inicià en temps de Zaplana i es continua en temps de Camps. Aquell ens entrampà en el despropòsit ruïnós de “Terra mítica” i tot el seguit de “ciutats” i “palaus”, amén de les seues nombroses “fugides” -en avió particular- ves a saber a on i l’ostentació milionària que continuà fent a Madrid, quan era ministre i ara que “només” és parlamentari. Camps tampoc no ha mirat prim en el recolzament dels grandes eventos, inclosa la vinguda del Papa que encara no sabem què ens costà, no als catòlics –als que ens correspondria contribuir-, sinó a tots els ciutadans als que no es pot “carregar” una despesa confessional, en un Estat constitucionalment no confessional, per cert. Desprès fou l’America’s cup, amb comptes també obscurantistes i de dubtosa legalitat, generosament abocats per l’administració valenciana, amb unes despeses milionàries, per al lluïment del PP i del seu entorn polític, mediàtic i empresarial. Perquè a la ciutadania no ha afavorit gens –que sapiguem- aquell malbaratament de fons públics. L’electoralisme permanent, això sí, ha estat l’únic objectiu dels “populars” en tots aquests muntatges... Ara és la universitat, on els seus responsables, reunits en la CRUV –Conferència de Rectors d’Universitats Públiques Valencianes- han expressat el seu malestar, per no haver-se iniciat encara el procés per a l’elaboració del Pla de Finançament de les institucions acadèmiques, no haver rebut la subvenció corresponent a l’any 2007 (?) –que suma la “modesta” quantitat de 400 milions d’euros!-, ni s’ha acordat el pressupost per al 2008 (!). Ni tan sols s’han posat en marxa els plans d’inversions que es pactaren amb la Generalitat, a l’octubre del 2005 (?!). Curiosament, amb la nova Universitat de l’arquebisbat, tot són gestos de complicitat i servilisme, per part de la Generalitat, tant en la generosa aportació de locals –el cas de l’edifici de la seu central a València, de la “Catòlica”, com en el recolzament de la seua il·legal Facultat de Medicina: el propi conseller del ram ha demanat al govern central que obvie els “legalismes” –informe desfavorable del Consell de Rectors de l’Estat i decisió subsegüent del ministeri d’Educació-, que impedeixen l’autorització del centre de l’arquebisbe. Mentrestant els alumnes matriculats ho han fet a la Universitat de l’Opus, de Pamplona, que presta així aixopluc als il·legals. Heus ací una situació caòtica, que els rectors amenacen de portar als tribunals, per a vergonya de tots –de tots no, perquè el sr. Camps i la seua tropa no en tenen de vergonya- i de la què es té coneixement i constància públiques, per la denúncia de les universitats públiques. No per la (absència de) bona disposició

05

Perseguim la nostra cultura però l���imposem als immigrants

E

staria bé que els nouvinguts parlaren valencià i la gent autòctona no!

i transparència de la Generalitat, que voldria -en aquest tema- seguir desinformant a la ciutadania, com en els “negocis” electoralistes que porta entre mans. Altrament s’ha sabut que les biblioteques públiques valencianes s’han quedat, enguany, sense dotació per a l’adquisició de nous llibres. I es comprèn, perquè, quan la vinguda del Papa, l’alcaldesa de València -amb la complicitat del president de la Generalitatadvertia que es gastarien lo que haga falta...I clar, ara falten diners per a les necessitats bàsiques dels valencians: llibres, escoles, universitats, ambulatoris..., justament els que malbarataren a cabassos en aquells muntatges. Perquè els “populars” ho tenen clar: per als grans “events” que els donen vots –vinguda del Papa, l’America’s cup, la Fòrmula I que preparen etc.sobren diners -lo que haga falta-. Per a l’atenció a la despesa pública dels ciutadans –educació, sanitat, comunicacions, foment de la cultura, associacions veïnals, protecció del medi, estalvi d’aigua...-: no hay dinero. Efectivament, barracons encara, en lloc de nous edificis per a escoles. Sous endarrerits dels professors i becaris de les universitats valencianes. Ambulatoris tercermundistes, en lloc dels nous que ens anuncien en els plafons de propaganda de la Generalitat. Vials urbans i carreteres, en estat lamentable de seguretat i comoditat, per a una conducció tal com cal. Absència de projectes culturals i de dotacions generoses –tècniques, de personal i recursos- a les biblioteques

públiques. I una celebració dels 800 anys del naixement del rei en Jaume, esquifida i trista, sense recursos ni planificació com s’escauria a una figura històrica de la talla del Conqueridor que, per a més inri, els “populars” el presenten com a creador d’un regne “diferent” –of course!- de Catalunya i de la resta de la Corona d’Aragó. Ara, però, que seria l’hora d’homenatjar-lo ho fan des del folklorisme més tronat i amb un racanisme pressupostari evident. I és que no tenen un mal euro, pel malbaratament crònic dels recursos públics en els famosos “eventos”. Així que no poden dissimular, el què ja és de domini públic: la Generalitat Valenciana està en fallida total, perquè -òbviament- s’ha gastat tots els diners i, fins i tot, ens ha endeutat fins al coll, als contribuents valencians. I res en benefici de la ciutadania, sinó en obres faraòniques, per pur electoralisme. I a fe, que el victimisme del sr. Camps, donant-li la culpa de tot al president Rodríguez Zapatero, en lloc d’administrar -com Déu mana- els quantiosos recursos propis i transferències econòmiques que rep de l’administració de l’Estat, li ha donat bons resultats a les passades eleccions. No prou bons, però, com per a portar a Rajoy a la Moncloa, que és el què ve predicant el nostre president(e), des de les tribunes institucionals i a què dedica tot el temps, en lloc d’ocupar-se de la bona governació del territori valencià i la bona administració dels recursos públics, com és la seua obligació i per la què cobra un sou, suposem que generós.

Els nostres dirigents, representant de la dreta més carca d’Europa, intenten imposar la nostra cultura, les nostres tradicions i la nostra història als immigrants, al mateix temps que l’obliden i eludeixen promocionar-la. Volen imposar la nostra llengua quan ells la persegueixen i l’arraconen. La nova idea del Partit Popular ha estat aplicar al País Valencià el que, en el seu moment, proposà Rajoy a l’estat espanyol. Un qüestionat contracte per immigrants dissenyat per a que aquests subscriguen un document comprometent-se a respectar les lleis, els principis i les costums espanyoles i valencianes. I la pregunta que ens surt ràpidament a tots i a totes és: Però ells compleixen les lleis, els principis, els costums, el respecte de les tradicions, de la història i de la llengua valenciana? Amb aquestes mesures que miren de reüll a Madrid, el Molt Honorable President Camps actua de cara a l’exterior i oblida els interessos de la nostra terra, a la que ha convertit en el conill d’índies amb el que experimenten els ideòlegs neoconservadors espanyols. Camps intenta erigirse com al més fort del barons del PP amb el designi de posicionar-se en la primera fila que culla les despeses del Rajoy. La dreta valenciana haurà pensat com podem fer que parlen d’ells. No tenen idees pròpies que isquen de les obres faraòniques poc aconsellables en la conjuntura econòmica actual i de la crítica fàcil i la culpabilitat total de Zapatero. No han trobat altra forma que repescar el projecte de Rajoy, copiat de Sarkozy, que criminalitza els immigrants. Aquesta dreta sense escrúpols no ha dubtar un segon en fer públic les seues intencions. Una dreta que no “parla valencià” i que no sap precisar en què consisteix exactament les costums valencianes. La Generalitat manca de competències per decretar expulsions, per incidir jurídicament o per adoptar altre tipus de mesures coactives en aquesta matèria però, pel contrari, ha acompanyat a la brillant ocurrència una dotació econòmica de 2000 milions d’euros. La proposta és simple borumballa però costarà als valencians 2000 milions d’euros. La millor forma d’integrar-se és conèixer les costums o la llengua d’acollida. Però integrar-se no és dissoldre’s. Als nouvinguts els hem de fer comprendre que la nostra cultura és mot rica i que coneixent-la creixen com a persones i s’obrin portes. El primer pas, nogensmenys, serà que ens ho creguem nosaltres. Des de l’associació Rumiñahui, que representa majoritàriament els immigrants equatorians li proposen als dirigents valencians “per què no es certifiquen ells davant la Unió Europea per veure si el País Valencià aprova en polítiques d’integració ja en pràctica. Si aprova en inversió social i convivència. Si aprova en vivendes de protecció oficial”. No aprovaríem. És ofensiu, denigrant i vergonyós crear el debat. És perillós llençar la veu en una determinada direcció. I si la veu ve dels governants, és incendiari.


00 06

L’Avanç informació, 16 de maig de 2008

Expulsats. 97.800 anaren a Síria, 115.600 al Líban, 80.800 a Jordània, 4.300 a l’Iraq i uns 8.500 marxaren a Egipte. A Cisjordània quedaren uns 323.000 refugiats i a Gaza 219.200.

CRÒNICA! 60 ANYS DE CREACIÓ DE L’ESTAT D’ISRAEL I OCUPACIÓ DE PALESTINA

Més de mig segle de diàspora Entre el 15 de maig de 1948 i el 2 de juliol de 1949, 531 pobles i ciutats palestines foren destruïdes, arrasats els camps i 750.000 habitants expulsats o aniquilats mentre l’estat d’Israel s’establia de facte al 78 % de la Palestina històrica. Aquella neteja ètnica no ha acabat encara. Des d’aleshores es perpetua el projecte sionista de colonització i apartheid SANDRA DAHLO DAMASC

Eixa hatta raida que es meneja allà, entre les escombraries, d’un costat cap a l’altre, és Ahmad Salem , o Abu Nur (pare de Nur), o Ibn Iad (fill d' Iad), més conegut pel seu nom de combat, Abu Dib. Avui està un tant inquiet, no ha volgut desdijunar i escolta la ràdio amb ansietat. Ahmad Iad Salem, fill d’Iad Salem, nasqué en una aldea de la província de Ramle. Les terres que el seu avi va deixar en herència a son pare donaven fruits per bastir a tota la família. La nit en què l’exèrcit israelià envaí el seu poble Ahmad tenia cinc anys, quatre germans i una germana. Aquella nit del 30 de maig de 1948 la terra estava humida i hi havia una brisa enrarida. Feia dies que tots a Bait Susyn estaven nerviosos. A Deir Yasin 254 persones havien sigut aniquilades el mes anterior i plovien fullets amenaçants per a tot el qui restés a casa seua. Al llarg d’aquell mes de maig les viles dels voltants com Abu Al Fadl, Byr Salim, Al Na Any, Asir, Bashayt, Al Qubab i Bait Nabala estaven siguent assetjades per les forces sionistes. Al Qubaybe havia sigut arrasat la nit anterior i durant aquells dies els habitants de Bait Susyn semblaven només estar aguaitant la seua hora. Iad Salem, assegut sota la parra del porxo de casa seua, mirava ombrívol aquelles antigues pedres que son pare havia anat col·locant amb

les seues pròpies mans per a construir la casa d’una alçada, en la que havien nascut els seus fills, bevia aigua del pou, menjava ametlles verdes i aspirava profonament i lenta, l’aroma dels tarongers mentre es preguntava quan li tocaria a ell. Arribaren els soldats, uns jovenets envilits pel neguit que van prendre per la camisa al primogènit, qui aleshores comptava dotze anys i, apuntant-li al cap entre estranyes paraules, crits i empentes, donaren a Lad Salem i la seua família una hora límit per abandonar la ciutat. Esvaïdes les esperances en les forces àrabs que haurien de vindre a defensar-los, la dissortada comunitat de Beit Susyn emprengué la seua marxa cap a l’exili. Alguns portaren el seu ruc o un parell de corders com a garantia d’aliment per al

El poble palestí és l’únic al món què la major part dels seus habitants, 9.500.000 refugiats, viu fora de la seua terra L’estat sionista cobrà forma l’any 1948, reservant als palestins tan sols el 47 per cent de la Palestina històrica

camí. Altres hagueren d’eixir sense tan sols una peça d’abric per a les nits. Nens extraviats entre els estris oblidats, ancians que preferiren convertir en el seu llit de mort la seua terra negant-se a abandonarla, clams de dolor i pèrdua. En llargues fileres els desposseïts marxaven cap a enlloc trobant als seus veïns en el camí. L’exèrcit sionista conduïa les caravanes apressuradament, disparant a tot aquell que s’aturava a beure aigua. Entre el 15 de maig de 1948 i el 2 de juliol de 1949, 531 pobles i ciutats palestines foren destruïdes, arrasats els camps i 750.000 habitants expulsats o aniquilats mentre l’estat d’Israel s’establia de facte al 78 % de la Palestina històrica. Dels expulsats 97.800 anaren a Síria, 115.600 al Líban, 80.800 a Jordània, 4.300 a l’Iraq i uns 8.500 marxaren a Egipte. A Cisjordània quedaren uns 323.000 refugiats i a Gaza 219.200. Durant les dècades dels 50 i 60, Israel continuà amb la seua política expansionista exterminant, assetjant comunitats, taxant qualsevol símbol de presència àrab anterior en cada poble que extirpava als seus legítims habitants. Destruiren els edificis i soterraren les escombraires, arrasaren els cultius i canviaren els noms dels pobles de tal forma que qui arribà a tornar no pogué reconèixer el lloc on havia nascut. L’exprimer Ministre d’Israel, Mos-

he Dayan, diu en les seues memòries que “no hi ha cap aldea, poble o ciutat en Israel que avui no tinga un nom hebreu que adés no tingués un nom àrab….Hem de reconèixer que el nostre país l’hem construït sobre els àrabs”. Aquella neteja ètnica no ha acabat encara. Des d’aleshores es perpetua el projecte sionista de colonització i apartheid. Palestina ocupada. 60 anys baix toc de queda. Silenci i dolor.

Per un tros de terra L’estat sionista cobrà forma i presència internacional l’any 1948 per art de la vareta màgica de Nacions Unides reservant als palestins el 47% de la Palestina històrica “min el nahar ila el bahar”, ´´es a dir, des de la mar fins al riu.

Resolució rere resolució, la comunitat internacional legitima el transcórrer del temps i els fets consumats Israel continua amb la seua política expansionista eliminant qualsevol símbol de presència arab

Derrota rere derrota, la terra palestina es malvèn o es regala, s’esquerdeja, es segmenta, s’esmicola, es colonitza, s’envaeix, es tanca, s’expropia, s’ultratja, es podreix sota els enderrocs que van deixant al seu pas les bombes. Les oliveres centenàries, símbol de la conciència col·lectiva d’un poble arrelat a la terra, són arrencades o trasplantades a moderns xalets o viles amb rerg per aspersió. Cada vegada que el monstre israelià engoleix un dunum de terra palestina, escopeix una altra família al refugi. Mares i llàgrimes, nens de les pedres. Intifada. Batalla rere batalla, les i els palestins assisteixen al desencontre dels seus liders, a l’assetjament de les seues manufactures, a la violació dels seus drets. Resolució rere resolució, la comunitat internacional legitima el transcórrer dels esdeveniments i els fets consumats. El desallotjament de la terra palestina segueix un pla articulat abans de la proclamació de l’estat d‘Israel. El poble palestí és l’únic al món què la major part dels seus habitants viu fora de la seua terra. Es calcula que el composen actualment unes 9.500.000 persones. Avui en dia, vora 5.000.000 són descendents dels refugiats de 1948. La majoria dels refugiats viu avui encara a menys de 100 km de les


INTERNACIONAL

L’Avanç informació, 16 de maig de 2008

Dret al retorn. Encara avui molts palestins conserven les velles claus de les seues cases. seues llars originàries en camps que en el seu dia es preveien temporals. S’amuntegaren en la marginalitat dels voltants de Damasc, Amman o Beirut, o en camps situats a la Palestina històrica i habitaren construccions efímeres amb ínfimes infraestructures i serveis. Hagueren d’acostumar-se a rebre el quilo d’arròs i de llet prèvia presentació de la cartilla de racionament mentre escoltaven o llegien el recompte de les pèrdues i els clams de les vídues convertint la seua missera existència en míssera perpetuïtat. 60 anys després, els refugiats continuen sent-ho, centenars d’ells doblement refugiats. Durant sis dècades, hem vist l’assetjament i la massacre de camps com Mie Mie, Rashidiyye, Tal Za Tar o Chatila, durant la guerra del Líban de 1975, Jenin o Nahr el Bared l’any passat, amb més d’un centenar de víctimes. Han vagat generacions fugint dels assetjaments patint el desallotjament i la humiliació, la discriminació i el rovell. Es reconeixen encara pels seus rostres enfosquits i la mirada perduda en alguna part entre el sol i el cel, entreveient l’abisme que s’obri davant les seues passes per al futur.

Què carrega aquesta gent a les esquenes? Com atrapa el refugi l’evanescència dels dies que es fan anys, i dels anys que transcorren sense retor? El dret al retorn El dret al retorn és innegociable perquè està garantit per la Declaració Universal dels Drets Humans, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i la Declaració Internacional per a l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminacions. Per tant, el dret al retorn és inalienable tant individual com col·lectivament i és impossible renunciar a ell. No prescriu amb el temps i no pot ser rescindit per cap pacte, declaració o acord baix cap concepte. No pot ser representat i és inviolable per la seua pròpia natura. L’ 11 de desembre de 1948, l’Assemblea General de Nacions Unides emeté la històrica Resolució 194, confirmada en més d’un centenar d’ocasions per la comunitat internacional: “permetre als refugiats que ho desitgen regressar a les seues llars el més aviat possible i viure en pau amb els seus veïns, i que s’han de pagar indemnitzacions a títol de compensació pels béns d’a-

07

Refugiats. La majoria dels camps de refugiats es troben a menys de 100 Km. de Palestina.

quells que decidisquen no regressar i per tots els béns que hagen sigut perduts o danyats, en virtut dels principis del dret internacional”. Tanmateix, qualsevol negociació ha obviat la qüestió amb excuses de caliu demogràfica i pragmatisme polític. Els estudis demostren que el 78 % dels israelians viu actualment en tan sols el 14% d’Israel mentre que a 5 milions de refugiats palestins no se’ls permet regressar perquè les seues terres són habitades pel restant 20 % del poble israelià. A Israel existeixen kilòmetres quadrats amb una ínfima densitat poblacional mentre que des de l’altre costat del filat, els palestins poden arribar a veure des del seu amuntegament les seues cases originàries buïdes o convertides en zones militars o industrials. Encara avui molts palestins conserven les antigues claus de les seues cases. Al principi cregueren que un dia podrien necessitar-les. Amb el temps es convertiren en el símbol de la seva reivindicació. Ahmad és un de tants palestins que avui s’amuntega en les deixalles de la seua memòria, sense respostes, sense un horitzó. Alguns es ne-

guen a morir lluny, vivint en una espècie de limb des de fa tant, que perden la noció del temps i de l’espai. Abu Nur és d’eixos. És dels que lluitaren en tots els fronts que les circumstàncies anaven obrint al pas. Va ser milicià en varis grups, polític i negociador, conseller i autoritat moral a la seua comunitat. Va ser fill de Lad, el llaurador palestí que morí a Chatila emprenyat amb el món per haver vist als seus néts créixer jugant en carrers estrets plens de brutícia. Va ser pare de Nur, qui amb totes les limitacions va acabar fa cinc anys magisteri i avui és empleada a una escola de la UNRWA. Em contà moltes coses quant m’acostí a parlar-li en aquell centre social del camp de Chatila. Estava esquerp aquell dia; no tenia ganes de vore colles d’estrangers rondant per allà, crec que li feia mal el cos. Al capgirar-se i vore que jo vestia una samarreta amb la inscripció “Al Awda”, un sobrepès caigué sobre les seues parpelles. Baixà el volum de la ràdio i em digué: “tens cara de nina i de fang”. Sentí que les seues paraules em feien partícip de la seua història, em transmetien l’herència de la seua generació, tancaven un acord d’inevitable continuïtat entre

nosaltres. Al Awda, gran clam en el ressò dels laments. Al Awda significa “el retorn”. Des de qualsevol lloc del planeta els palestins continuaran exigint-lo perquè no està en la seua mà renunciar a ell. Els fills de Nur Ahmad Salm, com tots els nens de l’escola de la UNRWA on ella fa classe, nasqueren també amb eixa estranya llunyania a les seues mirades, amb eixa nostàlgia de naixement que caracteritza a qui està lluny del seu lloc en el món. Al Awda.

El 78 % dels israelians viu en tan sols el 14% d’Israel mentre que als refugiats palestins no se’ls permet regressar El dret al retorn, garantit per la Declaració Universal de Drets Humans, és inalienable i no prescriu


08

L’Avanç informació, 16 de maig de 2008

Material nazi. El moviment ultra ha aconseguit establir una xarxa de venda i de distribució per alimentar la seua clientela.

MARXANDATGE! MÚSICA, ROBA I LLIBRES PER INSUFLAR ODI

La moda nazi s’estén per internet El moviment neonazi ha aconseguit crear una autèntic supermercat de productes que fan apologia de l’odi racial i del negacionisme de l’Holocaust jueu. Botigues especialitzades i portals en línia nodreixen de munició ideològica milers de joves caps rapats davant la passivitat o la impotència de les autoritats espanyoles REDACCIÓ

Botes d’estil militar amb puntera d’acer Doc Martens, jaqueta d’aviador Alpha Industries, una dessuadora Pit Bull, una samarreta de la mítica banda de rock dur Skrewdriver, un penjoll amb l’esvàstica, un cinturó amb la sivella en forma de creu cèltica, unes memòries de Goebbels o un disc compacte d’Estirpe Imperial. Tot aquest equipatge es pot comprar sense dificultats en alguna de les botigues en línia que proliferen a la xarxa o, directament, en establiments d’articles d’ideologia neonazi oberts en diverses poblacions de l’Estat. La llibreria Europa, al barri de Gràcia, de Barcelona; East End, fins fa poc oberta a Sant Feliu de Llobregat; les dues botigues Thor Steinar que la marca neonazi d’origen alemany té a l’Hospitalet de Llobregat i a Sant Feliu de Llobregat; Ideal Shop, a València; Soldiers, Madness i Rangers, a Madrid; Señorial, a Valladolid, o els dotze establiments que la cadena D.S.O. té repartits pel centre de la Península, proporcionen un ampli catàleg de roba, de música, de simbologia i d’altres complements de caràcter feixista. Un univers que, a més d’insuflar odi entre el públic més jove, serveix de punt de trobada i d’intercanvi per als grupuscles que operen sota aquesta ideologia. No tan sols els més or-

ganitzats; també les nombroses colles de caps rapats seduïdes per una iconografia a la qual s’han aproximat a través de la cultura nòrdica, l’atracció per una estètica intimidatòria o per aquelles bandes de música que han creat el seu repertori sobre la base de la doctrina nacionalsocialista. El marxandatge nazi, doncs, es pot adquirir amb facilitat tot i les operacions policials que n’han frenat la difusió a peu de carrer. Només els darrers cinc anys, cal destacar la intervenció a la llibreria Europa, la clausura de la llibreria Kalki, també a Barcelona i que va ser intervinguda pels Mossos d’Esquadra després d’una investigació iniciada el 2003 arran de la localització d’una pàgina web que oferia mate-

El marxandatge nazi es pot adquirir amb facilitat tot i les operacions policials que n’han frenat la difusió a peu de carrer Les botigues online són l’eina principal del moviment per les dificultats d’interceptar el seu estoc de productes

rial neonazi, o la desarticulació, a mitjan 2005, de New Glory Distribution, que amb seu a Girona s’havia convertit en una de les distribuïdores capdavanteres de material ultra i revisionista de l’Estat espanyol –precisament, arran d’aquesta batuda, l’any passat va ser desmantellada a Barcelona la distribuïdora 2Y4U, que durant força temps havia venut material xenòfob i nacionalsocialista a través d’Internet o en concerts de grups de skinheads neonazis. Fora d’aquestes actuacions, el moviment ultra ha aconseguit establir una xarxa de venda i de distribució que alimenta la seua clientela amb roba de qualitat, llibres de gran tiratge, vídeos i fanzines que neguen l’Holocaust o que exalten la «raça blanca», grups de l’escena white noise (‘soroll blanc’) o RAC (‘rock contra el comunisme’) i, fins i tot, punys americans i navalles en les quals es graven les icones del feixisme i del nazisme europeus.

Fonts de proselitisme

Així com les botigues físiques corren el perill de ser tancades per ordre judicial en vendre material prohibit, les que operen per Internet són l’eina principal del moviment neonazi gràcies a la dificultat per interceptar el seu estoc de productes. Una de les tendes en línia de referència a Espanya és Bicéfala, els articles de

la qual, tot i no estar vinculada ni oferir cap enllaç amb partits d’extrema dreta, apareixen entre els joves que secunden les convocatòries d’aquestes formacions. En el seu ampli catàleg, hi trobem samarretes estampades amb lemes que utilitzen grupuscles com Bases Autónomas –avui Combat España («Guarros? No, gracias»)–, partits com Alianza Nacional, España 2000 o Democracia Nacional («Los españoles primero»), penyes radicals del món del futbol, com Ultras Sur, del Reial Madrid, o Yomuss, del València («Ultras España»), a part de símbols relacionats amb l’imaginari nacionalsocialista i caràtules dels grups RAC o white noise espanyols (Estirpe Imperial, División 250, Zetme 88) o internacionals (els desapareguts Skrewdriver i els alemanys Landser). També s’hi poden comprar sivelles, brodats, jaquetes, pantalons, revistes, compactes de música, DVD, insígnies de la División Azul, del Ku Klux Klan, llibres que exalten la figura de Franco, de les SS hitlerianes, així com diversos articles de l’Exèrcit espanyol, de la Guàrdia Civil o de la Legió.

La connexió ‘ultra’

Bona part d’aquests productes també es poden adquirir a través dels portals del nacionalsocialisme espanyol Nueva Orden o Libre Opinión, que enllaçen amb les distri-

buïdores Ediciones NR, NSM Records, Pi Records, Skrew You, així com també en el web Oi! & RAC Nacional, que inclou un catàleg per demanar els discos i el marxandatge de les bandes més prolífiques d’aquesta escena musical a Espanya: Arma Blanca, Batallón de Castigo, Odal Sieg, Klan o les esmentades Zetme 88 i Estirpe Imperial. Amb menys dosi nacionalsocialista però molt visitada, hi ha Keltibur, la tenda en línia amb la qual Democracia Nacional distribueix la seua propaganda (banderoles, adhesius, cartells, samarretes, gorres, clauers) i tot l’espectre ideològic que l’envolta. A diferència de Bicéfala, però, hi predomina el material obertament feixista, amb llibres sobre les gestes del franquisme o contra l’arribada d’immigrants. Molt similar al catàleg de Bazar Nacional, la botiga del principal portal ultradretà Infonacional.com, en el qual es dóna cobertura a les formacions d’extrema dreta Frente Nacional i Alternativa Española i on també es pot adquirir la parafernàlia més ultramuntana de l’espanyolisme: bustos de Franco, cançoners falangistes, tirants amb l’estanquera, les obres de Primo de Rivera, coixins amb el jou i les fletxes i altres delícies dels nostàlgics. Portals als quals els caps rapats neonazis s’apropen a través de les manifestacions que Democracia Nacional o Alianza Na-


ESTAT

L’Avanç informació, 16 de maig de 2008

cional organitzen i que solen acabar amb concerts de grups RAC o white noise. D’aquesta manera, siga per iniciativa de particulars o sota el padrinatge de partits de la ultradreta, les botigues de material neonazi troben en la xarxa d’Internet una eina ideal per insuflar ideologia i fer negoci. Només amb un parell d’operacions i una targeta de crèdit, podem accedir a qualsevol catàleg, fer la comanda i abillar-nos amb aquest gran equipatge de l’odi.

Vestuari al servei de la tropa feixista

Els establiments de material nazi i revisionista han fet desaparèixer aquesta simbologia dels aparadors. Conscients del setge judicial i dels problemes que ocasiona la seua exhibició pública en determinats entorns, opten per vendre l’estoc a la rebotiga i a través de les tendes en línia. «De cara al públic, el nazisme intenta reinventar-se amb noves icones que encara no han estat prohibides per les autoritats», explica l’historiador Carles Viñas. Per a aquest expert en els moviments d’extrema dreta, un dels casos més flagrants és la firma de roba germànica Thor Steinar. Després d’irrompre al mercat el 1999 amb un logotip format per un escut roig i les lletres T i S similars als símbols de les runes o antic alfabet nòrdic que utilitzaven les SS i les SA de Hitler, l’any 2004 la justícia alemanya va obligar l’empresa a retirar aquesta iconografia en considerar-la neonazi, amb l’amenaça de multar els clients que l’exhibiren. La resposta de Thor Steinar, amb seu a Künigs Wusterhausen, un poble limítrof amb Berlín, ha estat modificar l’ensenya de la marca, que continua inspirant-se en la mitologia nòrdica i que rescata símbols oficials de Noruega, per rellançar el seu estoc de roba sense abandonar les connotacions bèl·liques tan populars entre l’extrema dreta però que la justícia no s’atreveix a prohibir perquè no presenta imatges nazis prou òbvies. És així com Thor Stei-

Neonazisme. De cara al públic, el nazisme intenta reiventar-se amb noves iconografies mentre conjuga les tradicionals de tota la vida.

nar ofereix un catàleg amb símbols deformats per esquivar la justícia, que inclou peces de roba on apareixen gossos de raça, àligues imperials o imatges que ens recorden l’avió de combat M-262, la primera aeronau produïda a la Segona Guerra Mun-

Les marques i botigues actuals tracten de sortejar la censura venent a la rebotiga o canviant els dissenys El moviment antifeixista exigeix el tancament de les franquícies de la firma alemanya Thor Steinar

dial als camps de concentració del Tercer Reich. Altres subterfugis que denoten el perfil neonazi de la firma alemanya són les seues samarretes i dessuadores amb la inscripció Consdaple (imitació de la marca anglesa Lonsdale), que, sota una camisa oberta, «només deixa visible les lletres centrals «NSDAP», sigla del partit nacionalsocialista d’Adolf Hitler», explica Carles Viñas, o les que duen per llegenda «Masterrace Europe» (‘raça europea suprema»). La proliferació d’aquest estoc que vesteix els joves neonazis ha trobat la resposta del Govern noruec, que ha denunciat Thor Steinar per haver usurpat i manipulat els símbols nòrdics, així com del moviment antifeixista, el qual exigeix la clausura de les franquícies que la firma alemana té en diversos països d’Europa, dues de les quals, a Catalunya, a l’Hospitalet i a Sant Feliu de Llobregat.

EUA.. Una marca neonazi comercialitza “simpàtics” rostres de Hitler.

09


10

L’Avanç informació, 16 de maig de 2008

Juan Cotino. La família del conseller de Benestar Social es propietària de Sedesa, una de les constructores sòcies de Cabanyal 2010 i beneficiàries de la prolongació de Blasco Ibáñez.

INTERESSOS! ELS ACTORS I BENEFICIARIS DEL SAQUEIG DEL BARRI

Fent negoci amb el Cabanyal La majoria de les empreses que participen a Cabanyal 2010, l’empresa beneficiària de la prolongació de Blasco Ibáñez fins a la mar, són poderoses immobiliàries unides per forts vincles a la classe política, establint-se una xarxa d’interessos i relacions que abasten el món de la cultura, les altes finances i les oligarquies valenciana i espanyola REDACCIÓ

Veïns afectats i empresaris sense escrúpols són les dues cares d’una mateixa moneda que corre pels carrers del barri valencià del Cabanyal. Darrere del pla de Rita Barberà d’allargar l’avinguda Blasco Ibáñez fins a la mar, que ha sigut refrendat per una sentència del Tribunal Suprem i que suposarà la destrucció d’un corredor de 1.651 habitatges, molts d’ells declarats béns d’interès cultural, hi ha un negoci lucratiu per a les empreses que formen part del consorci encarregat d’executar-lo, l’empresa de capital públic i privat Cabanyal 2010. La majoria de les empreses que participen a Cabanyal 2010 són poderoses immobiliàries. Molts d'aquests accionistes són grups empresarials que estan units per forts vincles a la classe política. Tirant del fil, veiem que rere les sigles d'aquestes grans empreses hi ha els interessos d'una oligarquia, d'unes quantes famílies, (per exemple, Cotino, Borbó i Ferrando) que estenen el seu poder des del PP, l’Opus Dei, el PSOE, la borsa, l'urbanisme, la indústria, l'economia en general, les fundacions benèfiques, el món de la cultura i l'art, etc.. Les relacions arriben lluny. Una gran trama de poder que travessa completament a la societat valenciana. Passen i vegen... Cabanyal 2010 és un ens meitat

privat meitat públic, això significa que la meitat de les accions són d'empreses privades i l'altra meitat de l'administració. Aquest ens va ser creat al juliol del 2005, sota la responsabilitat política del conseller Blasco i del regidor Alfons Grau. El seu gerent actual és l’arquitecte Cèsar Misfut, director tècnic del pla del Cabanyal. Misfut combina el càrrec amb les seues classes com a professor associat al Politècnic de València .El nom de l’assignatura que imparteix és clarivident: ‘Forma de la ciudad, metodología de intervención y vacíos urbanos’. Cabanyal 2010 compta amb un capital social de 35 milions d'euros en un compte bancari del Banc de València. Un total d'11 empreses privades formen part activa d'aquesta societat. Aquestes empreses són Necso Entrecanales (1.856 accions), Construcciones Villegas (1.856), Armiñana Promociones Immobiliarias (1.856), Immobiliaria Urbis (1.856), Grupo Salvador Vila (1.856), Calviga (1.856), Ecisa (1.856), Urbana Ducat ( 1.856), Sedesa Urbana (500), Edifesa-Pavasal (201), GIC Promociones Urbanas (201). L'altra meitat de les accions li correspon a les institucions públiques valencianes: la Generalitat, mitjançant l'Institut Valencià de l'Habitatge (IVVSA), té 9.625 accions i altres 9.625 són per a l'ajuntament de València mitjançant l'empresa muni-

cipal AUMSA.

Necso-Entrecanales

Un dels socis importants de Cabanyal 2010 és Necso-Entrecanales, que és una filial d''Acciona immobiliaria'. Acciona és un poderós grup empresarial al qual pertanyen més de 100 empreses filials. A més, té el 20% de les accions d'Endesa. Acciona és una gran corporació estatal i internacional i els seus principals sectors de negoci són la promoció, la construcció i contracta d'infraestructures, el sector immobiliari, també els serveis logístics i el transport, així com serveis variats. Respecte al sector energètic, Acciona es dedica al desenvolupament, muntatge i manteniment dels grans molins eòlics. La companyia està present a 20 països dels cinc continents i compta amb una plantilla de més de 30.000 professionals. Fins al 2005 Acciona va utilitzar la marca 'Necso Entrecanales Cubiertas'. Actualment empra 'Acciona Infraestructuras'. Necso o Acciona (són el mateix) duen moltes contractes encarregades per l'ajuntament de València.

L’exfaller Armiñana

Un altre accionista important és Armiñana Promociones Inmobiliarias. El propietari d'aquesta immobiliària és Juan Armiñana, qui va tenir un càrrec en el consell d'administració del

Cabanyal 2010 IVVSA (Generalitat valenciana): 9.625 accions AUMSA (ajuntament de València): 9.625 accions Necso Entrecanales: 1.856 accions Construcciones Vilegas: 1.856 accions Armiñana Producciones Inmobiliarias: 1.856 accions Grupo Salvador Vila: 1.856 accions Ecisa: 1.856 accions Urbana Ducat: 1.856 accions Sedesa Urbana: 500 accions Edifesa-Pavasal: 201 accions GIC Promociones Urbanas: 201 accions València CF i va vendre les seues 5000 accions al constructor Juan Soler, qui d'aquesta manera va aconseguir la presidència del València club de fut-

bol. Fa uns anys Francisco Roig va vendre a Armiñana unes quantes hectàrees d'horta del Campanar. Aquestes terres van ser requalificades donantli grans beneficis. Per promoure la nova zona que estava impulsant a València va crear una falla que és coneguda popularment com ‘Nou Campanar’ i que ha estat, des de la seua fundació, la que ha tingut uns majors pressupostos, amb unes xifres desorbitants, i ha guanyat tots els primers premis de la Secció Especial. Ara que arriben temps de crisi, Albiñana ha anunciat que abandona la falla i aquesta travessa una crisi que podria conduïr-la a l’ostracisme. Armiñana té projectada la polèmica construcció d'un hotel de 26.000 metres quadrats a la meitat del parc natural de l'Albufera. A més, l’empresari està construint en diversos llocs, Xàbia, Alzira, Estepona (Màlaga), etc… A Catarroja té un embolic judicial per construir sobre terres destinades a habitatges de protecció oficial amb la idea de vendre els pisos a preus elevats. Com molts altres especuladors immobiliaris, Armiñana realitza donacions i patrocina exposicions en l'IVAM. Això s'explica si tenim en compte que la directora de l'IVAM és Consuelo Císcar, dona de Rafael Blasco que és qui va impulsar Cabanyal 2010.


COMARQUES

L’Avanç informació, 16 de maig de 2008

11

Cabanyal 2010. L’empresa encarregada d’executar el pla del Cabanyal està formada per la flor i nata de la construcció valenciana i espanyola.

Construcciones Villegas

La següent immobiliària accionista de Cabanyal 2010 és Construcciones Villegas. Aquesta és una gran empresa murciana, fundada als anys 60, amb construccions també a València i Castella-la Manxa. D'ella només anem a assenyalar el fet que al maig del 2006 va signar un contracte amb Institucions Penitenciàries per valor de gairebé un milió d'euros per a escometre les obres de reforma del Mòdul II del Psiquiàtric Penitenciari d'Alacant.

Connexions amb la Corona

Inmobiliaria Urbis va ser fundada als anys 40, en plena postguerra. En l'any 2005 els accionistes majoritaris d'Urbis eren ACS (macroempresa de l'expresident del Reial Madrid Florentino Perez) però van vendre les seues accions al grup Reyal, anomenat ara Reyal-Urbis. Aquest nou grup està per tot l'Estat construint milers d'habitatges. Els complexos residencials els ven a través de distintes petites immobiliàries filials que fan la promoció. A més Reyal-Urbis posseeix

molts hotels. El president de Reyal-Urbis és Rafael de Santamaría qui és president de l'Associació de Promotors Immobiliaris de Madrid (Asprima). Com a membre de la junta directiva i important accionista de Reyal-Urbis hi ha Carlos de Borbón Dos Sicilias i Borbón-Parma, qui és el cosí del rei Joan Carles de Borbó, és duc de Calabria i també té els càrrecs de c onseller accionista del Grup Dragados, de Cepsa, de Viajes Marsans i de Tudor . Un altre famós executiu i accionista de Reyal-Urbis és Miguel Boyer, qui va ser exministre d'economia del PSOE en els primers anys de Felipe González.

Un líder patronal

El grup Salvador Vila és un dels que més terra està construint per tot el litoral valencià, per exemple, a Xàbia o a Dénia on tenen una promoció de 200 apartaments. Al seu front està el propi Salvador Vila, que compagina aquesta activitat amb la vicepre-

sidència de la “Federació de Promotors Immobiliaris de la Comunitat de València” i la presidència de “l'Associació de Promotors de València”. El Grup Salvador Vila també ha patrocinat exposicions en el IVAM

Els tentacles de Castelló

Entre els accionistes de Cabanyal 2010 també hi ha Calviga S.A. sota aquesta discreta marca trobem al grup Lubasa, omnipresent en la costa valenciana. El president i accionista majoritari de Lubasa és Luis Batalla, qui va ser recentment condemnat a dos anys de presó (que no complirà) per un delicte continuat de falsificació en document mercantil i a una multa de 4.434.483 euros per estafar a la hisenda pública. Lubasa té molts altres judicis i conflictes per ser protagonista de nombrosos PAIs. De tota manera no podem dir que Lubasa siga una empresa feble, ja que està construint milers d'habitatges i rep milions de les arques públiques gràcies a l’obra pública.

Aliat de Camps a Alacant

Un altre accionista fonamental de Cabanyal 2010 és el grup empresarial Ecisa. Aquesta gran empresa compta amb 400 empleats i va facturar en 2005 més de 105 milions d’euros. Les seues àrees estratègiques de negoci són la construcció, els serveis i les contractes per a l'administració. Aquesta corporació en unió temporal amb altres té adjudicada una important contracta per a realitzar les obres del circuit urbà de Fórmula 1 que travessarà part de la ciutat de València, dificultat així un poc més la vida dels seus veïns. Ecisa pertany a la família Peláez. Manuel Pelaez és President de l'Associació “de l'Empresa Familiar d'Alacant”,a més, està lligat al bàndol campsista enfront dels zaplanistas, i té vincles amb el parc temàtic Terra Mítica.

Urbana Ducat

Altre membre de Cabanyal 2010 és Urbana Ducat, empresa especialitzada en la promoció d'habitatges de protecció oficial. Urbana Ducat construeix aquestes habitatges per encàrrec de l'administració i participa en altres societats mixtes amb l'Institut Valencià de l'habitatge (IVVSA). Urbana Ducat est``a construint nombrosos edificis i habitatges: entre Castelló i Vinaròs 122 residències, a Vilareal 212, en Oropesa138 cases i al Puig 281.

L’empori dels Cotino

Modernisme.. El barri del Cabanyal és un dels barris més tradicionals i pintorescs de València.

On es veuen més clarament com els polítics i les immobiliàries creixen alimentant-se entre ells és amb Sedesa. Sedesa és el grup empresarial de la família Cotino. El president de Sedesa i empresari de la família és Vicente Cotino i el seu germà, Juan Cotino, el famós polític del PP i actual conseller de Benestar Social i mà dreta de Francesc Camps a la Generalitat. Ambdós germans són coneguts membres de l'Opus Dei. Sedesa rep de l'administració nombroses contractes, per les quals

cobra centenars de milions d'euros. Per exemple, l'administració pública paga a Sedesa per la instal·lació de molins eòlics, l'asfaltat de carreteres, la gestió de residus, la recollida d'escombraries, la construcció d'infraestructures, etc.. Sedesa es beneficia també de decisions polítiques com les recalificaciones de sòl i dels polèmics PAIs. Aquesta empresa duu des dels primers anys del franquisme construint i en l'actualitat segueix realitzant nombroses obres d'edificis. Juan Cotino va ser dirigent franquista, sent directiu en la Càmera Agrària Provincial i impulsant un sindicat vertical agrícola. L'any 1991 va ser tinent alcalde de València. El 1996 va ser nomenat sotssecretari general del PP valencià i uns mesos més tard José María Aznar el va nomenar director general de la Policia Nacional. El 2001 va ser rellevat al càrrec de Delegat de Govern Al País Valencià. Més endavant Camps va cridar-lo per al càrrec de conseller d'Agricultura, des d'on va arribar a afirmar que calia arrencar els tarongers i substituir-los per la gespa dels clubs de golf. En l'actualitat és un dels pesos pesats de la Generalitat i ocupa la cartera, convertida en vicepresidència, de Benestar Social. Sedesa ha participat en la construcció de la Ciutat de les Ciències i en les obres del port de València per a la Copa Amèrica. Parlant de les obres del port: Vicente Cotino és també soci accionista en les empreses de Felipe Almenar, president de Cyes. Cyes també va participar en les obres del Port. En el consell d'administració de Cyes té càrrec Vicente Domínguez, germà de Miguel Domínguez, regidor d'Urbanisme de l'Ajuntament de València, militant del PP i també vinculat a l'Opus Dei.

La família Ferrando

El nexe de Cyes ens duu directament al següent accionista de Cabanyal


12

COMARQUES

L’Avanç informació, 16 de maig de 2008

Sentència. Els jutges del Tribunal Suprem espanyols han condemnat el Cabanyal a la seua destrucció.

2010: Edifesa-Pavasal. La constructora Pavasal es va agrupar amb diverses immobiliàries entre les quals cal destacar Cyes, Sedesa (Luís Cotino), Lubasa (Luis Batalla), Immobiliaria Ballester (Andrés Ballester). Aquestes empreses, aprofitant les crisis de Terra Mítica, van entrar a formar part del capital social del parc temàtic, aconseguint moltes accions a un baix preu. Ara alguns d'aquests socis desembarquen al Cabanyal. Edifesa-Pavasal són dues empreses bessones i sòcies que pertanyen a la família Ferrando. Edifesa significa 'Edificaciones Ferrando SA'. La família Ferrando és una de les grans famílies constructores valencianes i estan realitzant moltes obres d'infraestructures contractades a l'administració, per exemple, la Ciutat de la Justícia o la Ciutat de les Ciències. La família Ferrando està lligada a la polèmica i recentment fallida Astroc. Un membre del “clan”, Javier Ferrando, era conseller delegat del grup Astroc. Cal assenyalar que Rafael Ferrando és el president de la patronal Cierval (Confederació Empresarial Valenciana, d'àmbit provincial). A més, aquesta família també controla Gesfesa, empresa que s'encarrega de gestions financeres. Però àdhuc hi ha més, la Generalitat Valenciana no té cap problema que aquest empresari privat represente actualment a l'administració pública en el Consell Corporatiu de Bancaixa. Tornant a Pavasal, aquesta és una de les principals contractistes de construcció d'autovies, carreteres i

carrers; d'altra banda, desenvolupa una gran part de la seua activitat constructora en obres hidràuliques, depuradores, potabilitzadores i claveguerams; també es dedica a la jardineria, a construir aparcaments subterranis, polígons industrials, pistes esportives i altres treballs similars. Alfredo Quesada és un important directiu i accionista de Pavasal, mentre que el seu germà Javier Quesada és professor de la Facultat d'Economia i ha tingut i té importants càrrecs polítics amb el govern del PP. Se li van adjudicar les obres del Circuit Urbà de Fórmula 1 a la unió temporal d'empreses (UTE) de Pavasal amb Ecisa (també sòcia de Cabanyal 2010) i la FCC. Aquests tres grups empresarials rebran de la Generalitat més de 30 milions d'euros per aquestes obres. En aquest projecte tan proper al Cabanyal la gran sòcia temporal de Pavasal és FCC, la qual és una gegantesca corporació propietat de les germanes Koplowitz i Marcelino Oreja (antic eurodiputatt del PP). FCC ha participat en altres polèmics projectes com Itoiz i la construcció de mòduls per a la presó catalana de Quatre Camins.

Un soci menor

Finalment, el soci més xicotet de Cabanyal 2010 és GIC Promocions Urbanes. Aquesta és una empresa mes petita que la majoria de les altres, que intervé a nivell local en la compravenda de pisos i en la costrucción i reforma. La seua particularitat és que està assentada en el propi barri i potser per això haja entrat a formar part

de Cabanyal 2010, amb la finalitat d'aprofitar el Pla de Reforma al màxim.

L’empresa executora

Tot i no ser sòcia de Cabanyal 2010, Secopsa és l'empresa encarregada de fer la feina bruta amb els enderrocaments dels edificis adquirits per Cabanyal 2010. D'aquesta manera i a poc a poc, va canviant la fesomia del barri d'una manera irreversible. Molts d'aquests enderrocaments s'estan realitzat “il·legalment”, acompanyats de mobins i desallotjaments, una fórmula molt usada és la d'entrar en l'edifici i destruir-lo per dintre per a ferlo inhabitable i inokupable. Secopsa és un grup empresarial dels germans Prieto. Posseeix 1700 empleats i en l'any 2005 va facturar 90 milions d'euros. Té com filials Macepsa, que es dedica a la neteja, Gestra i RCD Societat Valenciana de reciclat, encara que pot aparèixer amb altres marques, per exemple, a Dènia apartaments “Luz Bulevar”. Secopsa es dedica a diverses contractes com la recollida d'escombraries en el Cabanyal, la neteja i gestió d'edificis públics, el reciclatge o la construcció d'infraestructures. Aquesta corporació també es dedica a l'especulació immobiliària i a la construcció d'habitatges. Les seues construccions principals estan a Loriguilla i Godella, on tenen 650 habitatges en obres, a més tenen 292 a Dènia i 35 a Rius de Castelló. Secopsa ha participat en les obres de la Ciutat de les Ciències i en les del port de Sagunt. Participa en la construcció de la Ciutat de la Justícia a Castelló i té

‘Per la nostra dignitat, fem fora Cabanyal 2010’ El dimarts 13 de maig a les 18.30 h. en el carrer de la Reina es va realitzar una concentració de rebuig a l'ampliació de l'avinguda Blasco Ibáñez que destruirà al seu pas el tradicional barri del Cabanyal. El lloc triat va ser la seu de l'empresa encarregada de l'execució del pla urbanÌstic Cabanyal 2010. L’acte va reunir unes 400 persones entre veïns i simpatitzants i com sol succeir en aquest tipus de mobilitzacions, la presència de les forces de l'ordre va ser desmesurada –unes 10 unitats de la UIP– que van impe-

dir que la concentració es realitzara en la porta d'aquestes oficines, les quals van romandre tancades des de primera hora de la vesprada. Els efectius policials van identificar a quants s'acostaven al lloc impedint la concentració i desplaçantlos cap a l'encreuament del carrer de la Reina amb l’avinguda del Mediterrani, on els manifestants van tallar el trànsit i van desplegar una pancarta amb el lema: 'Per la nostra dignitat fem fora Cabanyal 2010'. Finalment es va llegir un comunicat on es denunciava la degra-

dació del barri gràcies a la permissivitat de les autoritats en qüestions com tràfic de drogues i xicoteta delinqüència, com també l'especulacié que suposa llençar als veïns de les seues cases perquè uns pocs empresaris afins a l'ajuntament facen negoci. Després de la lectura de dit manifest els assistents van abandonar el lloc. Des que el Tribunal Constitucional va donar llum verda a la prolongacié, és el primer acte públic que es realitza i no es descarten pròximes mobilitzacions.

adjudicats contractes per a l'edificació d'Instituts d'ensenyament. Ha dut a terme la reforma del cementiri de València en la qual va destruir les fosses comunes on jeien els cossos dels afusellats de postguerra. En el mercat del barri del Cabanyal Secopsa té projectades les obres d'un pàrquing de 357 places.

Els promotors públics

La meitat de les accions de Cabanyal 2010 pertanyen al capital públic. La Generalitat Valenciana està representada, amb 9.625 accions, en Cabanyal 2010 per l'Institut Valencià de l'Habitatge (Ivvsa). El responsable polític de la Generalitat que va signar la fundació de Cabanyal 2010 va ser Rafael Blasco, qui aleshoresw era conseller de Territori i Habitatge. L'Institut Valencià de l'Habitatge s'encarrega de la construcció d'habitatges de Protecció Oficial. Per a portar a terme aquestes obres l’Ivvsa crea societats mixtes amb empreses privades. L’Ivvsa construeix a zones no urbanitzables que requalifica, pel que per a les immobiliàries és un bon soci, doncs suposa construir amb certs privilegis i subvencions. Una de les més polèmiques actuacions de l’Ivvsa és el PAI Nou Mil.leni a Catarroja. Aquest PAI consisteix en la construcció de 12.500 habitatges, amb la qual cosa es multiplicaria la població de Catarroja. Per a construir tants habitatges l’Ivvsa es va associar amb el grup Llanera creant una empresa mixta. Però ara el grup Llanera està en crisi i no té suficients diners líquids per aplantar cara als seus deutes, pel que l’Ivvsa ha de portar a terme tot sol aquest gegantesc projecte.

El clan Blasco

Rafael Blasco, qui va ser responsable polític de l’Ivvsa quan es va crear Cabanyal 2010, té una estranya biografia i és un personatge camaleònic. De jove va militar en el FRAP (Front Revolucionari Antifascista i Patriòtic, d'orientació marxista-leninista). Durant la transició es va fer del PSOE i entre els anys 1983 i 1989 va ocupar importants càrrecs del govern autonòmic socialista de la Generalitat Valenciana: conseller de Presidència, secretari i portaveu del Consell i conseller d'Obres Públiques, Urbanisme i Transports, fins que Joan Lerma va fer-lo fora de la Generalitat per un

escàndol de corrupció. Més endavant, seria absolut pels tribunals Eduardo Zaplana va rescatart-lo per al PP, on va començar a grimpar de nou de càrrec en càrrec, sent coordinador del Programa d'Administracions Públiques i assessor executiu del President, director del Gabinet de Planificació, Estudis i Avaluació de la Conselleria de Presidència, sotssecretari de Planificació i Relacions Externes de la Conselleria, conseller d'Ocupació i conseller de Benestar Social, entre el 2003 i el 2006 conseller de Territori i Habitatge, després sense tenir ni idea de medicina va ser Conseller de Sanitat i actualment és Conseller d'Immigració i Ciutadania La dona de Blasco és Consuelo Císcar, qui ha dut una trajectòria política paral·lela a la de Blasco, de jove leninista, després socialista (va ser secretària de Lerma) i després reconvertida en el braç cultureta postmodern del PP. És galerista d'art, antiquària i directora de l‘IVAM. Ha estat sotssecretaria de Promoció Cultural i secretària autonòmica de Cultura (lloc equivalent al de viceconsellera). És germana del dirigent del PSOE Ciprià Ciscar, qui en els seus temps va tenir entre altres càrrecs el de Conseller de Cultura, Educació i Ciència. L'ajuntament de València, a través de l'empresa municipal AUMSA, participa en Cabanyal 2010 amb 9.625 accions, el regidor que va representar a l'ajuntament en aquest assumpte va ser Alfons Grau. Aumsa és l'empresa municipal que executa grans infraestructures, plans urbanístics i expropiacions. Alfonso Grau és actualment tinent alcalde de València. Recentment una jutge li ha imputat un suposat delicte de frau. La jutgessa assegura que l'edil va autoritzar el pagament de 50 milions de pessetes a l’empresa Battres SA sense disposar d'una factura en la qual es justifiqués cap despesa. La jutgessa, a més, ha rebutjat l'anul·lació d'aquest cas per trobar evidències greus de corrupció. No és la primera vegada. Alfonso Grau ha tingut i té diversos judicis per suposats pilotassos. No obstant això, al final tot queda en no-res, els alts càrrecs i els poderosos gaudeixen d'immunitat enfront de la “justícia”, doncs ells fan la llei. Malgrat tot, la població és submissa a les institucions estatals i els rendeixen obediència.


14

150 NÚMEROS DE L’AVANÇ

Informació lliure del País Valencià

L’Avanç Informació, 16 de maig de 2008

LLUÍS ADELL

L'exemplar que tens en les mans és l'edició 150 de L'Avanç. 150 números! Qui ho anava a dir quan, l'any 1999, un grup de persones provinents dels moviments socials decidírem crear del no res un mitjà de comunicació que donés veu a les lluites silenciades que s'estaven donant-se en aquell moment al País Valencià. Han passat vuit anys, i L'Avanç ha aconseguit, a poc a poc, fer-se un lloc en el difícil i bicolor espai de la premsa valenciana. 150 números suposen milers d’informacions, opinions i denúncies. Milers de veus que han trobat en les planes del nostre periòdic l’espai que li neguen els mitjans de comunicació tradicionals i oficials. Hem defensat la dignitat del moviment okupa quan han tractat de criminalitzar-lo. Hem denunciat sistemàticament la destrucció del territori i hem fet crònica detallada de la depredació urbanística que ha assolat durant els darrers anys el nostre país. Hem assenyalat la corrupció instal·lada a dese-

nes d’ajuntaments i institucions valencianes. Vam esdevenir una de les poques veus en alerta contra l’intent de cop d’estat mediàtic de l’11-M. En totes les conteses electorals hem donat veu a les candidatures de l'esquerra silenciades pels mitjans oficials. Vam oposarnos a la Constitució europea i ens oposem a l’Espanya monàrquica. Hem fet costat al veïnat del Cabanyal en la seua lluita contra la prolongació de Blasco Ibáñez. També vam acompanyar el veïnat de la Punta en la seua resistència als dessallotjaments impulsats per l’ajuntament de València. Hem estat junt al de Russafa contra els abusos fallers, i hem fet crònica detallada de l’oposició del veïnat de Patraix a la subestació d’Hiberdola. També hem denunciat l’Alta Tensió, la muralla de l’AVE, la destrucció de l’horta d’Alboraia, i hem donat veu a les plataformes crítiques amb el Pla Eòlic i la instal·lació d’incineradores contaminants. Hem denunciat la situació de les persones immigrants al llit del riu

L’Avanç Informació, 16 de maig de 2008

Túria de l’opulenta ciutat de València, i hem criticat les polítiques d’exclusió social Hem investigat i descobert els vincles entrel’anticatalanisme i l’extrema dreta, així com la seua participació en els actes de violència sectària contra les associacions i partits d’esquerres. També hem qüestionat la visita del Papa i hem denunciat els efectes de la Copa Amèrica i la Fórmula 1. Vam estar en les principals protestes antiglobalització, com les de Praga, Gènova o Barcelona. Ens hem oposat contundentment a la guerra d’Iraq i hem desarticulat les mentides constants que la premsa occidental vessa sobre la revolució bolivariana a Veneçuela. Per les planes del periòdic s’han escoltat les veus del poble kurd, del poble palestí i d’intel·lectuals com Noam Chomsky o Michel Collon. Hem entrevistat a desenes de personalitats valencianes i mundials. També hem recolzat la música en valencià, contribuint a crear i impulsar la seua promoció amb l’edició del catàleg i els discos de la música

en valencià. Hem fet costat a l’escola valenciana i el fenomen de les seues Trobades, que cada any arrepleguen a centenars de milers de persones. Els principals trets que alimenten la capçalera són l'arrelament directe amb els nous moviments socials del País Valencià, que han esdevingut font, productors i receptors de la majoria de les informacions que apareixen publicades en el periòdic; una línia editorial transversal que defuig el partidisme o el tribalisme ideològic, i que pretén crear ponts i nexes de comunicació i reflexió entre totes les famílies antagonistes i progressistes del País Valencià, front a altres propostes més específicament orientades cap a una determinada tendència política; i la nostra aposta ferma per la normalització lingüística i la recuperació dels drets nacionals. Durant els 150 números d'existència de L’Avanç hi han col·laborat més d’un centenar de persones, entre redactors, periodistes o estudiants de periodisme, dissenyadors, correctors, fotògrafs i

150 NÚMEROS DE L’AVANÇ membres dels moviments socials. L’Avanç disposa també d’una xarxa fluctuant de corresponsals arreu del món, a països com Argentina, Veneçuela i Alemanya; també ha cobert les grans mobilitzacions antiglobalització dels darrers anys. Hem treballat amb la xarxa d’Independent Media Center, més coneguda com Indymedia, i mantenim acords d’intercanvi d’informacions i publicitat amb diverses publicacions impreses o electròniques de l’Estat espanyol, com Rebelión, A Nosa Terra, Diagonal i El Triangle, entre d’altres. També col·laborem amb la resta de projectes de comunicació alternativa que s'estan donant al País Valencià, així com en l’elaboració de documentals amb plataformes ciutadanes com Salvem La Punta, la Iniciativa Popular per Salvar l’Horta o Ja En Tenim Prou. El capital inicial amb què es creà el periòdic fou de zero pessetes, i a poc a poc s’aconseguiren fons i material tècnic gràcies a les aportacions, a fons perdut o com a préstecs personals, dels seus membres. Després L’Avanç ha anat autofi-

nançant-se gràcies a convenis de subscripcions o publicitat amb organitzacions socials, els ingressos publicitaris, les subscripcions i la venda als quioscos o per distribució alternativa. Quan aquestes vies de finançament no han estat suficients, sobretot a l’etapa inicial, el periòdic ha buscat altres vies alternatives com l’organització de festes i concerts, o la participació a actes com la Fira Alternativa que s’organitza anualment al llit del Túria. En aquests 140 números L’Avanç, aquest ha esdevingut crònica detallada dels pensaments, camins i experiències encetats per l’esquerra valenciana, així com expressió de denúncia del rostre ocult del poder. En vuit anys han canviat molts dels actors que ocupaven l’escena valenciana, estatal i mundial, però les injustícies, les opresions i els abusos continuen sent els mateixos. En els propers 150 números seguirem assenyalant els culpables i ressenyant les alternatives. Mentre existisca L’Avanç hi haurà una veu diferent donant batalla, cada quinze dies, al teu quiosc.

La web

15

L’any 1999, quan va fundar-se L’Avanç, Internet començava a mostrar la seua potencialitat com a mitjà de comunicació horitzontal i participatiu. Aquests trets, junt amb el compromís polític i social, esdevenen la pedra angular d’una comunicació alternativa i participativa real, que en un mitjà imprès no s’aconsegueix del tot per les característiques tècniquesdel suport.En L’Avanç considerem que, tot i que segueix sent fonamental la presència als quioscos d’una veu diferent que arribe a tots els carrers, també és important un mitjà de comunicació fort a internet, i és per això que estem treballant per renovar la nostra pàgina web (www.lavanc.com), aprofitant al màxim les potencialitats de la xarxa, per oferir un mitjà viu que arreplegue totes les lluites i debats dels moviments socials


COMARQUES

L’Avanç informació, 16 de maig de 2008

17

ANÀLISI! ELS PLANS DE FERRAZ

Blanco s’imposa al PSPV TRIBUNA

És el que passa quan hom es troba desemparat, derrotat, enfonsat. És el que passa quan hi ha un buit de poder tan gran com el forat de l'Etna. Sempre n'hi ha que aprofiten l'avinentesa per posar-hi cullerada, per fer allò que, de la distància estant, troben més oportú. La situació que travessa el PSPVPSOE és tot just aquesta. Immergit en una profunda crisi (no sense precedents, però) a causa dels pobres resultats electorals i de la decapitació del seu ex-secretari general, Joan Ignasi Pla, la llarga transició que viu fins la celebració del pròxim congrés nacional és adient perquè el carrer de Ferraz esdevinga la seu temporal del socialisme valencià. Des que l'octubre de l'any passat Pla va dimitir el càrrec, una gestora presidida per Joan Lerma dirigeix el rumb de la formació. Ho fa amb desgana, amb poca simpatia per part de la militància i amb la incredulitat dels simpatitzants. Com pot ser que dirigesca la nau aquell que va ser escollit primer secretari general al 1978? No hi ha cap més persona capacitada al partit, per conduir-lo a la cita congressual? Al PP, no s'estan de riure, des que el secretari d'organització del PSOE, José Blanco, va decidir que havia de ser Lerma, qui se'n fera responsable d'aquesta travessa. La composició de la llista al Congrés dels Diputats va demostrar novament que la llarga mà de Ferraz arriba sense problemes fins a València. Allà van fer i desfer, allà van decidir qui havia d'anar, i qui no, a l'hemicicle español. Allà hacien consensuat també la composició de la mateixa gestora, i allà sembla que a hores d'ara s'està dibuixant el futur del PSPV. Els moviments de “Pepiño” són intensos, en aquest sentit.

Leire Pajín és la candidata a liderar els socialistes valencians preferida per Zapatero.

I no gaire esperançadors, per aquells que encara creuen en un PSPVPSOE mantenidor, ni que siga d'aquella manera, de les essències de l'antic PSPV, aquell que va fusionarse amb el PSOE per esdevenir una mera sucursal. Ni d'aquella manera, no sembla que es conservarà cap tret d'aquell històric PSPV. En aquest cas, la memòria serveix de ben poc: hi preval canviar-ho tot, fer 'tabula rasa', i l'escribà és un home de mitjana edat nascut a Palas de Rei i instal•lat des de finals dels anys noranta a Madrid. José Blanco ja ha ajornat la celebració del congrés del PSPV al setembre. No volia, de cap manera, que s'esdevinguera al juliol, tot just després del federal, perquè entèn que aquest mes estival ha de servir per lloar sense límits la figura de José Luis Rodríguez Zapatero. Anhela un conclave de rendició a aquell que, en només 8 anys, els ha menat de la cri-

si absoluta al cim més bell. Els socialistes no sols controlen el Govern estatal amb una majoria més còmoda que la dels últims quatre anys, sinó que també ostenten la presidència de 8 autonomies, a més de co-governar a Cantàbria i a més de ser el partit més votat -tot i no estar a l'executiu- a Canàries. Una bassa d'oli només distorsionada per la patètica situació del partit a Madrid, Múrcia i, sobretot, al País Valencià. Per això el secretari d'organització federal volia allunyar el congrés nacional del PSPV. Sap que costarà de pactar una sola candidatura -avui ja n'hi ha tres, de pretendents a la secretaria general-, i no vol que el soroll de la federació valenciana -un soroll, d'altra banda, ben familiar- puga interferir en la cita espanyola. D'ací la imposició de retardar la contesa autòctona fins les acaballes de setembre. I encara sort, perquè n'hi ha que asseguren que Blanco s'estima-

va més l'octubre o el novembre... quan la gestora ja hauria acumulat un any de vida. Els dos precandidats que abans van anunciar les seues intencions, Jorge Alarte i Joaquim Puig, desitjaven que el congrés del PSPV s'haguera celebrat el mateix juliol, però no han badat boca per criticar la decisió de Ferraz. No està la cosa com per parlar massa. Però ni de lluny acaba ací el dirigisme de Blanco. De fet, les decisions de gran magnitud que preveu són molt més importants que no la data del congrés. Així, ja ha fet veure que al congrés federal s'aprovaran uns estatuts segons els quals l'estructura del partit a les autonomies pluriprovincials serà sempre de caire provincial. Açò és, que desapareixen les comarques en què fins ara s'organitzen el PSdeG i el PSPV (val a dir que el PSC és un partit autònom del PSOE). Un canvi sever que, no obstant això, ha despertat ben

poc rebuig al País Valencià, mentre el president gallec, Emilio Pérez Touriño, sí que ha mostrat obertament la seua oposició. Tot indica, per tant, que el PSPV no acceptarà a repèl la “suggerència” de Blanco, sinó que, com a molt, proposaran de mantenir l'estructura comarcal a un àmbit inferior i sempre sotmesa a la provincial, ara com ara inexistent. La cirereta amb què Blanco vol rematar aquest pastís és la mateixa denominació del PSPV. Adéu a les sigles PV, ve a dir, i entre els mentiders de la formació ja sona la fórmula catalana -Partit dels Socialistes Valencians-, per comptes de canviar directament a Partit Socialista de la Comunitat Valenciana. Al rerefons hi ha la incongruència d'un partit que fa referència a un país a què sempre s'hi refereixen com a “comunitat”, una baula que aprofita el PP per criticar la nomenclatura dels socialistes. “País és el singular de Països, i tots sabem a quins Països aspiren”, diuen els conservadors en les èpoques electorals. Ja només falta, com sospiten alguns afiliats del PSPV-PSOE tot i la gran reticència de la protagonista, que Ferraz “recomane” Leire Pajín com a nova secretària general. En aquest sentit, l'ajornament del congrés podria significar, també, guanyar temps per madurar aquesta possibilitat. I és que a la Moncloa tampoc no agrada cap de les tres opcions que es barallen com a possibles màxim dirigents del socialisme valencià. Aquesta imposició, en cas que finalment es produïra i que fóra aprovada al congrés nacional, seria, simplement, una més. Una altra podria ser que aquest fóra l'últim congrés “nacional” del PSPV. El segúent, potser serà, simplement, “regional” * www.tribuna.cat


18

COMARQUES

L’Avanç informació, 16 de maig de 2008

DENÚNCIA! EL PP MANIPULA TMVA

La tele local de València, rere els passos de TVV Els treballadors de la Televisió Municipal de València (TMVA) han difós un escrit on denuncien els abusos i maltractament psicològic que reben per part del seu director REDACCI

La Televisió Municipal de València (TMVA) a poc a poc va aconseguint situar-se al nivell de Canal 9 pel que fa a les denúncies de censura i manipulació informativa. El primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament, Alfonso Grau, s’ha vist forçat a anunciar que obrirà una investigació a l'ens, després que els treballadors presentaren una denúncia per assetjament laboral contra el director de TMVA, Nicolás Ramos. Tanmateix, el cas no esclata de bell nou, sinó que els socialistes del cap i casal havien dema-

nat en reiterades ocasions que s'hi obrira una comissió d'investigació, se'n cesara el director i es creara un òrgan de seguiment de la programació. Les acusacions que han presentat els treballadors de TMVA contra el director són molt dures. Fan referència al “maltractament psicològic i verbal, de manera assídua i continuada” a què es veuen sotmesos, amb qualificatius com ara “vaca", "burra", "gorda", "inútil" o "imbéciles”. S’hi afegeixen les condicions laborals en què es treballa a TMVA o els “criteris” de contractació del personal. Els treballadors parlen de xantatges “sota amenaça de comiat” per treballar més de 40 hores setmanals, sous de 850 euros en brut amb dotze pagues prorratejades o treballadors que es veuen obligats a desenvolupar-hi la tasca de diverses persones ja que la plantilla és molt reduïda. D'una altra banda, els candidats serien seleccionats segons la “nacionalitat, condició sexual i ideologia política”.

Aquests fets han estat valorats per Mercedes Caballero, regidora socialista a l'Ajuntament i membre del consell d'administració de TMVA, qui s'ha mostrat satisfeta perquè s'obrira una investigació, però alhora ha reiterat l'exigència que es convoque de manera urgent el consell d'administració perquè es cree un gabinet permant de seguiment de continguts i funcionament de la televisió, amb l'objectiu de garantir la pluralitat informativa i unes condicions professionals adequades per als treballadors. El grup socialista ja havia denunciat també la “censura i el veto” a què són sotmesos a TVMA. De fet, Caballero ha assenyalat com a prova que cap periodista del mitjà havia acudit a cobrir la roda de premsa que havia convocat la portaveu del seu grup, Carmen Alborch, i els regidors Vicente González Móstoles i Carmen del Río. Tanmateix, no es tracta de l'únic cas que esmenten els socialistes, ja que només un regidor del seu

Rita Barberà. Controla la Televisió Municipal de València.

partit polític hauria participat, una sola vegada, a la tertúlia d'actualitat que emet diàriament TMVA. No és difícil d'imaginar que els informatius de TMVA també siguen objecte de denúncies de censura a l'oposició. La regidora socialista Mer-

cedes Caballero també denuncia que el canal no fa cap tipus d'ús del valencià i que la jornada de reflexió de les passades eleccions generals va estar emetent en redifusió un programa amb contingut electoral. El seu director aprén ràpid de Canal 9.


20

COMARQUES

L’Avanç informació, 16 de maig de 2008

CAMPANYA! ‘MATRICULA EN FUTUR, MATRICULA EN VALENCIÀ’

Famosos per la llengua Escola Valenciana compta de nou amb el suport comunicatiu de la presentadora valenciana Núria Roca i se sumen dos valencians més de renom. Un és el porter de futbol Andreu Palop i l’altre, el pilot de motos Hèctor Faubel. REDACCIÓ

La promoció de l’ensenyament en valencià és el punt central d’acció d’Escola Valenciana, per això l’entitat ha presentat una volta més la campanya “Matricula en futur, Matricula en valencià”, dirigida principalment als pares i mares que han de matricular els seus fills en educació Infantil i Primària. La campanya coincideix amb l’obertura del període de matriculació del 7 al 15 de maig i compta de nou amb el suport comu- Compromès. El sub campió mundial de 125 cc Hèctor Faubel recolza l’ensenyament en valencià. nicatiu de la presentadora valenciana Núria Roca i se sumen dos valen- i Més Possibilitats de Futur. Escola després del concert de divendres a mes”. A l’acte també hi participava Dacians més de renom. Un és el porter Valenciana ha editat aquesta infor- Cocentaina ha superat el 8000 assisde futbol Andreu Palop i l’altre, el pi- mació en 5 llengües: valencià, cas- tents; els viatges escolars d’Acosta’t riana Grozza. Es tracta d’una mare lot de motos Hèctor Faubel. L'orga- tellà, anglés, romanés i àrab. En al Territori; el Voluntariat pel Valen- romanesa que viu a Catarroja des de nització considera “molt important” aquest sentit, l’entitat ha destacat cià i el premi literari Sambori. “El Va- fa quatre anys. Quan va arribar es va comptar amb el recolzament a la que la campanya va també especial- lencià no és el conflicte, és la solució, adonar que “és lògic aprendre la llencampanya de Núria Roca, Hèctor ment adreçada a les famílies nouvin- i per això l’Escola Valenciana inver- gua d’on vas a viure i per aquest moFaubel i Andreu Palop , ja que són va- gudes, ja que en els darrers cinc anys tirà cada cèntim del seu capital en tiu vaig matricular els meus fills en lencianoparlants i són un referent han arribat 600.000 persones nou- iniciatives directes de difusió social i valencià. Ara parlen perfectament important i reconegut a la societat vingudes, i prop del 12% dels alum- educativa de la nostra llengua”, ha valencià, castellà i romanés, i per això valenciana. Faubel i Núria Roca han nes escolaritzats són immigrants. Es- afegit el president d’Escola Valen- no els costa gens aprendre una altra llengua, l’anglés. Pense que no maestudiat en valencià, mentre que Pa- cola Valenciana ha insistit que “les lí- ciana. El subcampió mundial de 125 cc tricular en valencià als nostres fills és lop es mostra convençut que l’en- nies en valencià són les úniques que senyament en valencià és un ensen- garanteixen una correcta integració Hèctor Faubel va estar també pre- donar-los menys opcions per al seu sent a la roda de premsa i va afegir futur i limitar la seua integració”. yament de “qualitat” per als seus fills. en la nostra cultura”. Per la seua banda, Núria Roca, qui El Col·legi públic Cervantes de que “hem de mantindre vius els nosTant l’IVAQE (Institut Valencià d’Avaluació i Qualitat Educativa), la València va ser el lloc triat per la Fe- tres arrels i la nostra llengua i per això no va poder assistir a l’acte, ha decomunitat educativa, les universitats deració Escola Valenciana per a pre- recolze la campanya”. Les motos l’o- clarat que “es necessita ajuda i esi altres entitats coincideixen en afir- sentar la campanya en una multitu- bliguen a viatjar per tot el món i, siga penta per a fer coses en valencià. on siga, Hèctor Faubel no té proble- Aleshores, si puc col·laborar d’algumar que els programes d’educació bi- dinària roda de premsa El president de l'entitat, Diego Gó- mes per a entendre’s amb la gent. Es na forma ho faig. A més, sóc una perlingüe òptims són els d’Ensenyament en Valencià i els d’Immersió lingüís- mez, hi va destacar “la intensitat” del comunica en italià i anglés, per su- sona que sempre he parlat en valentreball d’Escola Valenciana que en posat domina el castellà i l’idioma de cià, que he intentat impulsar la llentica. La campanya destaca de forma re- aquest moment, durant el mes de treball del seu box és el valencià. “Es- gua des de la llibertat més absoluta i sumida i senzilla cincs punts bàsics maig, està paral·lelament duent a ter- tiga on estiga, siga el Japó o qualse- la campanya em va paréixer una idea de l’ensenyament en valencià: Edu- me diverses campanyes: la campan- vol país del món, la gent del box par- extraordinària”. El mateix ocorre cació de Qualitat, Millor atenció a l’a- ya Matricula en Futur; les Trobades la en valencià”, assegura el pilot i co- amb Andreu Palop, un dels porters lumne, Major comprensió d’altres que ja han reunit 100.000 persones i menta, “l’ensenyament en valencià més en forma de la Lliga, i que té clar idiomes, Compromís amb la Cultura dissabte arriben a Albal; La Gira que m’ha facilitat aprendre altres idio- que “l’ensenyament en valencià és

sinònim de qualitat”. Demanda insatisfeta

Escola Valenciana té constància que existeix més demanda de matriculació en valencià per part dels pares i mares, que l’oferta de centres d’ensenyament en valencià per part de la Conselleria d’Educació. Només 774 centres d’Infantil i Primària imparteixen ensenyament en valencià d’un total de 1726 centres tant privats com públics. El balanç és que el curs 2007-2008 sols el 24,9% dels alumnes d’Infantil, Primària i Secundària tenen l’oportunitat d’estudiar en valencià. Segons Diego Gómez, “una de les claus per a potenciar l’ensenyament en valencià és promoure activament des de l’Administració valenciana la creació de més línies d’ensenyament en valencià i les dades són baixes si es té en compte que a novembre la Llei d’Ús i Ensenyament en valencià acomplirà 25 anys i que respecte al curs passat només ha augmentat en un punt el nombre de matriculats en línies en valencià”. La campanya de l’any passat va tindre una important repercussió mediàtica i ciutadana. Només en una setmana Escola Valenciana va rebre vora 400 telefonades de pares i mares que volien matricular els seus fills en valencià i trobaven entrebancs. “Hi ha un interés per part de la ciutadania per temes com el de la nostra campanya i Escola Valenciana el que fa és facilitar informació que és bàsica”, explica Diego Gómez. “He matriculat el meu fill en valencià i ara em diuen que no pot ser”, aquesta frase és habitual entre molts pares i mares que matriculen en valencià els fills a Infantil. Per això, l’entitat cívica per la llengua, com a suport de la campanya de matriculació, posa a disposició dels pares i mares que ho sol·liciten assessorament jurídic tan sols telefonant al 96 347 27 83 o entrant a la web www.fev.org Escola Valenciana ha agraït la implicació de Núria, Hèctor i Andreu, i també la dels mitjans de comunicació valencians que s’han involucrat en el projecte, sense l’ajuda dels quals la campanya haguera estat impossible.


COMARQUES

L’Avanç informació, 16 de maig de 2008

21

ESTUDI! INTERSINDICAL DENUNCIA EL FEBLE CREIXEMENT A L’EDUCACIÓ

Fre al valencià a les aules REDACCIÓ

El nombre d'alumnes que estudia en valencià tant en centres públics com en concertats ha crescut només quatre punts en vuit anys. El 2001 representava el 21 per cent del total i el 2008 el 25 per cent. A més, en l'últim període han augmentat les exempcions en zones castellanoparlants. Aquest panorama desolador és el que arreplega l'informe que el Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament-Intersindical Valenciana va presentar la setmana passada coincidint amb el 25 aniversari de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià. Una altra “irregularitat” que assenyala l'estudi és que l'ensenyament en valencià no manté una constant al llarg del sistema i decreix, i “molt significativament” en els trams no obligatoris. No s'ha consolidat un nivell mínim d'escolarització en valencià en cadascun dels trams educatiu i tampoc no hi ha “continuïtat” dins dels nivells educatius obligatoris. A més, l'estudi

arreplega que no hi ha “continuïtat territorial”, ja que mentre a la província de Castelló hi ha un 50 per cent de l'alumnat que estudia en valencià, esta xifra es reduïx fins a un 15 per cent a Alacant i un 21 per cent a València. En la presentació de l’informe, el portaveu del sindicat, Vicent Maurí, ha lamentat que el Govern valencià

no ha marcat encara objectius per a aplicar la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), per la qual cosa es desconeix “on vol arribar i quina és la política que aplicarà”. Després de 25 anys de l'aprovació d'aquesta normativa, ha afegit, “no s'han complit els objectius, l'alumnat no domina les dues llengües oficials quan acaba l'etapa obligatòria”.

La conclusió a què arriba el sindicat és òbvia: “no hi ha voluntat política de normalitzar la llengua al País Valencià”. Les propostes del sindicat per superar aquesta situació passen per accelerar l’increment de l’ensenyament en valencià, cosa que demana una revisió dels programes, per a tot el sistema, en la línia del que han dit

les avaluacions del IVAQUE. Consolidar i estendre l’ensenyament en valencià en secundària, batxillerats i cicles formatius, i això exigeix la regulació de les plantilles, amb catalogació lingüística, cosa que ja era possible l’any 1999 amb l’Acord de Plantilles i que l’administració encara no ha desplegat. Com a detall, s'han de recordar les paraules que en 2005 –Acta de la mesa tècnica de 30 de juny- pronuncià l’administració. La majoria de centres poden impartir classes en valencià perquè el professorat té la formació adequada. Un major equilibri territorial: 36 punts de diferència entre Castelló i Alacant demanen una planificació d’objectius que supere la voluntarietat. Una distribució equilibrada entre pública i privada, que el sector privat finançat amb diners públics assumisca el que li correspon, a causa del seu pes demogràfic i territorial. Sense que l’ensenyament privat concertat, ara per ara no es poden donar avanços significatius en les àrees urbanes.


22

L’Avanç informació, 16 de maig de 2008

ANÀLISI! VOREJANT EL LLINDAR DE LA POBRESA

Un jovent sense futur La situació de la joventut a l’Estat espanyol és dramàtica. Si no fóra per l’entorn familiar, la majoria serien considerats pobres sense recursos.. El panorama sembla ser pitjor al que hi havia al maig de 68 i motivà les revoltes socials MARÍA VACAS SENTÍS

Fa ja quaranta anys de la revolta il·lusionada contra el sistema en les seues variades representacions que van protagonitzar els joves l'any 1968 i que va tenir el seu gran epicentre a París, tot i que també -amb les seues peculiaritats pròpies- a Califòrnia (EUA), Tlatelolco (Mèxic) o Praga (Txecoslovàquia). Els joves van voler prendre el poder per la força i transformar la realitat, rebutjant les veritats absolutes i el l'aborregament al que semblaven destinats; senzillament van creure en altres valors i van somiar una altra forma de viure. A la fi dels anys seixanta l'economia a França creixia però els beneficis es repartien de forma desigual. Els salaris eren dels més baixos del llavors denominat sense eufemismes Mercat Comú, i les jornades laborals dels obrers eren de les més extenses del seu entorn. Es comença a qüestionar el model de societat industrial desenvolupada, posant-se en dubte la seua viabilitat, sobretot a partir de la crisi de 1973, quan sorgeixen algunes constants que s'instal·laran de forma perenne en la nostra societat, com l'atur, la mercantilització de l'existència i la deterioració de les condicions laborals. La degradació de les coordenades vitals ha continuat imparable fins arribar fins a avui, al món global de la societat de benestar en constant retallada, en el qual els hereus d'aquesta generació d'universitaris i obrers que va eixir als carrers i va buscar el mar que s'amaga sota les llambordes, sofreix tremendes dificultats per aconseguir un mínim acomodament, un lloc sota el sol on aixoplugar-se de la incertesa.

Habitatge.. La manca d’accès a un habitatge digne s’ha convertit en una de les pricipals reivindicacions jovenils.

Avui a l'Estat espanyol gairebé la meitat dels joves serien pobres si s'emanciparen i abandonaren la llar familiar, la qual cosa suposaria multiplicar per quatre la taxa de pobresa existent en l'actualitat en aquesta franja d'edat, segons un recent i aclaridor "Informe sobre la inclusió social a Espanya 2008" de la Caixa de Catalunya. Quatre de cada deu joves de 26 a 35 anys d'edat viuen encara a casa dels seus pares, fet que minva estadísticament les xifres reals de pobresa que es produirien si abandonaren la casa paterna i hagueren d'afrontar despeses d'habitatge, com la hipoteca o el lloguer, ja que en aquest cas les taxes d'exclusió social creixerien fins arribar a xifres del 57%. La situació s'agreujaria encara més si "gosaren" viure en parella, o

tingueren un fill en llars on només un dels dos membres disposés de treball, la qual cosa dispararia els nivells de pobresa fins a un 81% en aquestes edats. Molts dels joves de l'Estat espanyol no poden afrontar un mínim projecte de vida que incloga la legítima aspiració de tenir una llar pròpia i descendència, una cosa cada dia més complicada si no compten amb ajuda familiar. De fet, els baixos sous de la població juvenil no els permeten gaudir dels paràmetres de qualitat de vida, benestar i seguretat econòmica dels quals van gaudir no fa tant els seus pares (en molts casos àdhuc disposant d'una única font d'ingressos), pel que la desaparició inevitable a curt i mig termini del matalàs econòmic i de suport a tots els nivells que representen els progeni-

tors tindrà -està tenint- greus conseqüències socioeconòmiques en les condicions de vida d'aquest sector poblacional. Una altra dada relacionada: més d'un terç dels universitaris espanyols treballa en ocupacions inestables que no precisen alta qualificació, cobrant salaris molt més baixos dels que els correspondrien en cas d'exercir la seua professió original, segons un estudi de l'Agència Nacional d'Avaluació de Qualitat i Acreditació (Aneca) publicat l'any passat, i que recull dades sobre la situació dels titulats europeus cinc anys després de concloure la seua formació. Aquest estudi conclou que el salari mensual dels universitaris espanyols és de 1.414 euros bruts; només supera al dels txecs en un llistat de tretze paï-

sos del nostre entorn. Más del 45% dels treballadors espanyols d'entre 25 i 29 anys té a més un contracte temporal, el que representa el doble que la mitjana europea, segons l'agència estadística Eurostat, amb la conseqüent deterioració en les condicions de vida que aquesta inseguretat implica per al desenvolupament d'un projecte de futur. Els titulats universitaris espanyols no assoleixen estabilitat laboral ni tan sols cinc anys després de graduar-se, i molts no haconseguiran mai ocupació en la professió per a la qual es van preparar durant anys. A aquestes dades caldria incorporar les condicions laborals dels joves que ni tan sols han tingut l'oportunitat de formar-se i especialitzar-se, l'horitzó vital del qual a llarg termini és encara més descoratjador que el d'aquells que disposen d'estudis superiors. Tots ells són fills i filles de l'Europa de la precarietat laboral sense fronteres: joves que viuen per a treballar, patint horaris interminables que no consten en les mil i una modalitats de contracte, amb enormes dificultats per a arribar a final de mes, sense possibilitat d'un mínim estalvi ni de donar-se un caprici, sense dret si més no en molts casos al gaudi de vacances, perquè els seus contractes s'extingeixen en els mesos d'estiu per reaparèixer misteriosament just després. I en aquest context, la CEOE s'atreveix a demanar encara més flexibilitat laboral i que el Govern no incremente el Salari Mínim fins arribar als irrisoris 800 euros en els pròxims dos anys. Certament el panorama és infinitament pitjor avui que al maig de 68. El que cal alta és esperança i creure que és possible canviar aquesta realitat..


L’Avanç Informació, 16 de maig de 2008

El Tourbolet prepara la seua festa final El festival itinerant de grups de rock Tourbolet, tancarà l'edició del 2008 amb un concert dels 10 grups que hi formen part en la sala Loco Mateo el proper dia 22 de maig. Els organitzadors del festival expliquen que l'edició d'enguany ha superat en nombre d'espectadors les dos anteriors edicions, enguany han assistit als concerts vora 2500 persones, i que enguany s'ha consolidat la proposta Tourbolet tot i la manca de suports institucionals que si tenien en anteriors edicions i que enguany han sigut mínims. El tourbolet enguany ha estat a sales de València, Castelló, Alacant, Terrasa, Girona, Alcoi o Sueca entre altres. Tot açò, diuen, els dona molts anims per a seguir i preparar l'edició del 2009 que suposarà l'entrada de més grups i un major nombre de concerts. La intenció dels organitzadors d’aquesta iniciativa és que cada any siguen més els artistes agrupats dins la marca comú Tourbolet, convertit així en el paraigües que acull les propostes més interessants del metall, el hip-hip i el rock alternatiu cantats en català. Els grups que formen part del Tourbolet representen una nova fornada de músics que aspira a normalitzar la música en la nostra llengua arreu dels Països Catalans són només una petita mostra del que pot donar de sí el rock al nostre país, malgrat el poc suport mediàtic i institucional, mitjançant una fórmula molt simple: qualitat, treball i molta il·lusió. Les bandes participants en aquesta nova gira shan estat Gàtaca, El Corredor Polonès, Inòpia, 121db, Bakanal, Rapsodes, Home Fòssil, Rosa-Luxemburg, Aurt i Neuròtics.

LA IMPRÒPIA PRIMER FESTIVAL DE CULTURA OBERTA TEORIA DEL CAOS: L’ESPERAT DISC DE PAU ALABAJOS

+ info: www.tourbolet.com

REDACCIÓ

El proper dijous 22 de maig comença la primera edició de La Impròpia, 1a trobada de cultura oberta, un festival de nova generació que tracta de connectar dos parts d'un mateix món, la cultura lliure i la cultura tradicional, és a dir, la cultura de transmissió directa o cultura oberta. Durant quatre dies, diferents expressions culturals tradicionals com el cant d'albaes -i d'altres cants improvisats junt amb Ensaladilla So Insistent-, el correfoc o els contes populars conviuran amb vàries formes de cultura lliure com la marató de cine copyleft o el concert de

grups copyleft, on participaran Ovidi Twins de Torrefiel, iX d’Alcoi, Grande-Marlaska de Madrid i Los Subwoofus de Barcelona. A més, el festival s'iniciarà amb dos taules rodones. La primera entorn a la cultura tradicional valenciana en la modernitat i altra amb exemples de pràctiques culturals lliures, on es presentarà la EXGAE, una entitat que defensa tots aquells que vullguen dels abusos de l‘SGAE, sempre amb representants punters en les dos corrents el sociòleg Gil Manuel Hernández, el músic d’Al Tall Manolo Miralles, el crític musical Josep Vicent Frechina, l’actor Marc Sempere, o l dinamitador cultural Josianito.

Els assistents podran gaudir de films copyleft com Steal This Film II, Lo que Tú Quieras Oír, A Tornallom, Linux: The Codebreakers, i la Premiere de Línea de Fuga. La Impròpia és una iniciativa del col·lectiu valencià La Xarito i pren una forma anual, en el temps, i nòmada, en l'espai, sent l'objectiu trobar-se una volta a l'any en un barri diferent de la ciutat de València, establint un diàleg entre els col·lectius culturals del barri i altres d'arreu del món, mostrant les diferents formes en què troben la cultura oberta, enriquint-la, enriquint-se, i repensant-se. +info: www..laimpropia.net


24

L’Avanç informació, 16 de maig de 2008

Un inoblidable 26 d’abril a Alacant FOTOGRAFIA: Joanjo Femenia i Mar Cervera. TEXT: Mar Cervera i Xepo W.S. Una jornada reivindicativa, un bon 26 d'abril i a Alacant! Encara que semble mentida, Alacant també importa. Aquest era el missatge que enguany volgueren llançar les entitats organitzadores dels events commemoratius de la Batalla d'Almansa. El tancament de les emissores de TV3 a la provincia més meridional del País Valencià n'era el principal motiu pel qual Acció Cultural del País Valencià decidí traslladar els actes, que tradicionalment es venien realitzant a València. Després d'una multitudinària manifestació i dels parlaments, arribà el torn de la música: guitarres i dolçaines començaren a sonar abans que les portes del recinte s'obriren, el públic esperava amb nerviosisme per arribar a primera fila i a pesar dels inconvenients, els xixonencs Mugroman feren un directe molt potent, com ja comença a ser costum en ells! Seguidament Antonia Font va donar el color "pop galàctic" de la vetllada, els illencs feren un recorregut pels seus grans èxits i prepararen amb dolces melodies l'arribada de La Troba Kung Fu, premiats aquest any per l'Ajuntament de Barcelona, categoria música, per la seva fusió d'estils al voltant de la rumba catalana materialitzada en el seu disc 'Clavell morenet'. Des de l'escena musical basca arribaren els Betagarri i no defraudaren! Amb temes com "La chica del Batzoki" es posaren el públic a la butxaca i amb l'ambient ja bén escalfadet pels d'Euskadi, el plat fort de la nit, els de Pego, xafaven amb ganes l'escenari. La Gossa Sorda, que ja ha començat a rodar el seu nou treball "SAÓ", fou el colofó perfecte per a una nit tan especial. Amb molts amics dalt l'escenari acomiadaren la jornada lúdico-reivindicativa del 25 d'abril d'aquest 2008.


L’Avanç informació, 16 de maig de 2008

VII Xàbia Folk. Músiques del nord FOTOGRAFIA: Joanjo Femenia TEXT: AJ.Xàbia / Xepo W.S. Sempre amb la voluntat de compaginar les noves tendències de la música folk i la música més tradicional, aquesta VII edició del Xàbia Folk, s'ha plantejat una mirada cap al nord. Els plats principals pel festival d'enguany han vingut de terres septentrionals, propostes musicals que han tingut un sòlida acceptació en els circuits europeus. Portugal, Castella, Cantàbria, Euskadi, el Pirineu català i el País Valencià, estaven representats per grups d'una impecable trajectòria. Des dels més veterans Oskorri (Euskadi) passant per la jove Vanesa Muela (Castella) i anant cap a Cantàbria amb Luétiga. No Mazurca Band i Liliana Araújo (Portugal) ens impregnaren l'esperit les seues estimades danses ètniques, Xarop de Canya (El Vallès), pioners de l'animació de carrer ens demostraran perquè són els comediants més sol·licitats i Folkifesta (l'Horta) ens portaren als carrers de Xàbia el seu so tan genuïnament valencià. Com a plat fort del festival, l'emblemàtic grup restaurador de la tradició pirinenca El Pont d'Arcalís es va juntar amb una de les formacions més carismàtiques que es poden trobar: Les Violines, pirinenques també d'adopció musical. Oferiren tots dos en un espectacle d'un peculiar perfum i color muntanyenc. De l'altra part, els músics locals de La Romàntica del Saladar, amb els seus vents i les seues percussions, s'agermanaren per una nit amb una de les millors bandes del folk europeu, com és Oskorri. Podem dir que aquest any el folk ha omplert amb música exquisida els carrers de Xàbia. Enhorabona!

25


26

L’Avanç informació, 16 de maig de 2008

Arxiven el cas de la mort de Couso

PROGRAMACIÓ

ràdio i televisió

L’Audiència Nacional va revocar dimarts pasat el processament dels tres presumptes militars nordamericans acusats de la mort de José Couso, el càmera de Telecinco que va morir el 8 d’abril del 2003 a l’Iraq. El tribunal argumenta que no hi ha indicis suficients com per continuar amb la investigació atès que el tret podria haver estat dirigit a “un element hostil, erròniament identificat”. Amb aquesta ja en són dues les vegades que l’Audiència Nacional es nega a investigar els tres militars acusats de la mort de Couso

Premis

La Unió de Periodistes entrega els Premis Llibertat d’Expressió ‘08 Unió de Periodistes Valencians| www.unioperiodistes.org La periodista i escriptora mexicana, Lydia Cacho, el periodista i escriptor, Manu Leguineche que no va poder recollir personalment el guardó per motius de salud, ACPV, el col.lectiu “Ja en tenim Prou”, i els humoristes gràfics de la revista satírica “ El Jueves”, Manel Fontdevila i Guillermo Torres, van rebre els Premis Llibertat

d’Expressió 2008 de la Unió de Periodistes Valencians. Els guardons, que enguany compleixen 27 anys, es lliuraren el pasat dilluns 12 de maig a l’Aula Magna de l’edifici La Nau de la Universitat de València. La Unió ha volgut premiar enguany la tasca de Lydia Cacho en pro dels drets humans i els seus treballs de denúncia sobre les màfies

mexicanes organitzades i l’explotació sexual o la violència de gènere una feina que li ha causat una continua persecució personal i intel.lectual. La dels humoristes gràfics, Manel Fontdevila i Guillermo Torres són els autors de la vinyeta de “El Jueves” que il·lustrava la portada segrestada per ordre judicial a l’ incloure una sàtira sobre els

Prínceps d’Astúries. Del col·lectiu, “Ja en Tenim Prou” reconegeunt la seua tasca del en defensa de les llibertats, la pluralitat, la libertat d'expressió i veracitat informativa en els mitjans públics així com la possibilitat de participació social en la vida pública. I la d’ACPV per la seua persecució per les emissions de TV3.

Del 19 de maig al 2 de juny de 2008 7

Majors de 7 anys

13

Majors de 13 anys

InfoTV

Canal 42 d’UHF

+ info: www.infotelevisio.com

DILLUNS I DIMECRES 14.45. PARA TAULA (Espai de Cuina) 15.00. L’INFO. Primera Edició. Presenta: Lucía Calvo. 15.30. PROGRAMACIÓ DE VESPRADA. 18.00. L’INFO. Primera Edició R 18.25. L’ORATGE. R 19.00. UNIVERSITAT OBERTA. Presenta Artur Balaguer. 19.45. CASABLANCA. Presenta Blanca Gras. (Espai de Cinema) 20.10. LES MÚSIQUES D’INFO TV. Presenta Clara Esteve. 20.45. L’INFO. L’ENTREVISTA. 21.20. PARA TAULA. (Espai de Cuina)

18

Majors de 18 anys R Repetició S Subtitols per a sords 21.15. 21.30. 22.05. 22.10. 22.12. 22.15. 22.50.

Para Taula. R L’Info. L’Oratge. Tenim Paraula. Animailades. L’Info. (Anàlisi) Els Debats d’Info TV al Micalet. Presenta Ignasi Munyoz. 23.15. Watts. (Videoclips). 23.45. Els Reportatges d’Info TV. 00.05. L’Info (Redifusió).

L’ORATGE. TENIM PARAULA. ANIMAILADES. L’INFO. ANÀLISI VEUS LITERÀRIES. L’INFOBORSA. LES MÚSIQUES D’INFO TV ESPECIAL. L’INFO R L’INFO. L’ANÀLISI R LA NIT D’INFO TV

DIMARTS I DIJOUS 14.45. Para Taula. 15.00. L’INFO. PRIMERA EDICIÓ. Presenta: Lucía Calvo. 15.30. Programació de Vesprada. 18.00. L’Info. Primera Edició. R 18.45. Especial. 19.30. L’Info. L’Anàlisi. R 20.00. Veus Literàries. R 20.30. Les Músiques d’Info TV. R

Universitat Oberta. Casablanca. Infoborsa. Les Músiques d’Info TV. L’Info (Inclou L’Anàlisi) R La Nit d’Info TV

DISSABTE 14.00. La Setmana. Infomigdia. R 16.00. Programació de Vesprada.

19.45. 21.00. 22.15. 23.20. 00.50.

L’Info (Anàlisi) R Els Debats d’Info TV. R Les Músiques d’Info TV. Meninfo TV. R La nit d'InfoTV. Els millors moments de la programació d'InfoTV.

DIUMENGE 01.00. L’Info. L’Anàlisi. 01.30 La Nit d’Info TV

R

DIVENDRES 14.45. Para Taula 15.00. L’Info.Primera Edició. Presenta: Lucía Calvo. 15.25. L'oratge. 15.30. Programació de Vesprada 18.00. L’Info. Primera Edició (Repetició) 18.30. Programació de Vesprada. 19.50. Meninfo TV. Presenta Pau Blanco. (Espai d’Humor). 20.10. Els Debats d’Info TV. Des del Teatre El Micalet de València. 21.15. Para Taula. 21.30. L’Info. Presenta Juli Esteve. 22.10. Animailades.

104.4 FM València + info: www.radioklara.org

DILLUNS

18.00. CasaBlanca. programa dedicat a la informació cinematogràfica i a l'emissió de curtmetratges. Presenta: Blanca Gras. R

21.30. L’INFO. Presenta Juli Esteve. Inclou L’Infoesport amb M. Àlamo. 22.10. 22.15. 22.17. 22.20. 22.45. 23.15. 23.20. 23.50. 00.30. 01.10. 01.30.

22.15. 23.00. 23.30. 23.35. 00.10. 01.30

RàdioKlara

PluraliaTV www.pluralia.tv

NOTÍCIES PRÒPIES Reflexions sobre la vivenda, Obrador dóna suport a la rebe·lió ÚLTIMES NOTÍCIES Russafa notícia, Entrevista Irak NOUS MITJANS Col·lectiu “Bajo el asfalto está la huerta” TREBALLADORS Mango tango, Lluita Treballadors Mc Donalds, Precaris en lluita MICHAEL MOORE Nova edició AUTOR Entrevista a Miriam Ciscar, Documental “Ganga del Cel a la Terra” CREACIÓ

14.00. La Setmana. Infomigdia. R 16.00. Programació de Vesprada. 20.00. La Setmana. R Noticiaris Nocturns i de l’Infosport. 00.00. Casablanca R 00.30. La nit d'InfoTV. Els millors moments de la programació d'InfoTV. NOTES 1.- Durant la resta del dia InfoTV emet els espais Les músiques d'InfoTV, Les entrevistes d'InfoTV, Els debats d'InfoTV i MeninfoTV, que recuperen els moments més interessants de la programació més recent. Entre programa i programa sempre va intercalat un capítol de Tenim Paraula. 2.- Info TV emet pel canal 42 a València i l’àrea metropolitana. En cas de tindre a casa una antena col·lectiva, s’hi ha de col·locar un mòdul amplificador. Consulteu l’antenista. A La Safor i a determinades àrees de La Marina Alta i de La Ribera Alta, a algunes hores del dia, Info TV es pot vore a través de Gandia TV. I a Ontinyent i part de la Vall d’Albaida, a través de la Televisió d’Ontinyent. 3.- Durant el cap de setmana Info TV emet amb la col·laboració de Gandia TV els partits del Gandia Bàsquet.

06:00 - 13:30 13:30 - 14:30 16:30 - 18:00 19:00 - 20:00 20:00 - 22:00 22:00 - 22:30 22:30 - 00:30

Lliure Directe (Info) Africania El Jardín de Epícuro Hora Roja (Joves EUPV) Maldición de Malinche El Vaivén El Perito Pirómano

DIMARTS 06:00 - 13:30 13:30 - 14:30 16:30 - 17:00 19.00 - 20:00 20:00 - 21.30 21:30 - 23:00 23:00 - 01:00

Lliure Directe Radio Insurgente EZLN Radio Ciencia Nosotras en el Mundo Poesia/El taller de etc. Argento La Descoberta

DIMECRES 06:00 - 13:30 Lliure Directe 16:00 - 18:00 Acció Directa/Dones Lliures

DIJOUS 06:00 - 13:30 13:30 - 14:30 17:00 - 19:00 19:00 - 20:00 20:00 - 22:00 22:00 - 00:00

Lliure Directe Taller de Folk La Passió pel Teatre La Vereda Club amigos del crimen Klartelera (Cinema)

DIVENDRES 06:00 - 13:30 13:30 - 14:30 20:30 - 21:30 00:30 - 02:00

Lliure Directe Cajas Negras La Caixa de Música Con otro acento

DISSABTE 09:00 - 12:00 Comentarios y Música 12:00 - 13:30 Nautilus 16:30 - 18:30 Café con vistas

DIUMENGE Super TV, Bill Viola, Vicent (Tim Burton)

20:00 - 22:00 Cinema Film obert 22:00 - 00:00 Dilluns Tempestuos

SOMRIU Càlico enamorat, contra els marcians... RESÚM EDICIONS Resum de les edicions anteriors amb els millors vídeos CURTS Secció especial de curtsmetratges

NOTES 1. El Magazine diari Lliure Directe inclou entrevistes a personatges de l’actualitat, espais d’opinió, els informatius Democracy Now, Red Con Voz, BBC Notícies i Radio França Internacional. 2.- La resta del dia Ràdio Klara emet redifussions dels programes més interessants de la seua graella.



L'Avanç 150