Jocs Florals – Ed. Primària Sant Jordi 2023

“La capsa màgica”

Vet aquí una vegada, hi havia una princesa a qui li agradava molt passejar i jugar.

Un dia li va dir a la seva mare que volia anar al bosc a jugar, però ella no volia perquè havia escoltat una història molt perillosa d'aquell bosc. La princesa no sabia quina era aquesta història i no li importava anar a passejar per allà.

Un matí va anar a passejar pel bosc i es va trobar una capsa màgica, i quan la va obrir va aparèixer un home molt dolent. Ell li va preguntar què feia sola en aquell bosc tan perillós. La princesa no sabia que contestar-li perquè estava molt espantada i va començar a córrer buscant el camí per tornar a casa. Com havia caminat durant tot el matí, estava molt lluny de casa seva i no trobava la sortida d'aquell maleït bosc.

Finalment, després de donar moltes i moltes voltes va sentir la veu de la seva mare i es va poder escapar.

La princesa, des d'aquell dia, va aprendre que havia de seguir els consells d'aquelles persones que la volien ajudar i que l'estimaven.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquesta història ja s'ha fos.

Valentina Canaza, Mia Garrido, Isabella Guerra, Samuel Jiménez, Gala Míguez i Chenxuan Zhan

“El noi valent i la bruixa malvada”

Vet aquí fa molts i molts anys, que a Xile un dia es va perdre un nen que tenia 10 anys en un bosc encantat. En aquell bosc s’escoltaven veus com si parlés una persona.

El nen va anar caminant pel bosc, fins que va descobrir que no era una persona, sinó un lleó. Al principi es va espantar molt, però es van fer molt bons amics. Van viure aventures molt divertides, perdent-se pel bosc, cada dia descobrint més de les coses que s’amagaven en aquell lloc. Van fer molts i molts amics.

Però en aquell bosc encantat també hi vivia una bruixa dolenta que volava amb la seva escombra màgica per tot el bosc. A casa seva preparava pocions encantades. Van descobrir que tenia un pla molt dolent, ja que un dia la van veure sortir de casa i volia dominar tot el bosc ella sola.

Però, per sort, va aparèixer un noi molt valent, que era més fort que la bruixa. Va aconseguir encarar-se amb ella i que marxés del bosc per sempre més. Tots estaven tan contents, que van celebrar una gran festa tots junts.

I el qui no s’ho vulgui creure, que ho vagi a veure!

“L’infermer de Dinosalut i la infermera Curavolcans”

Hi havia una vegada una illa que es deia Illa-Ina. En aquesta illa hi havia molts dinosaures, com per exemple rèptils voladors, rèptils marins, dinosaures carnívors i herbívors.

Un dia els dinosaures jugaven a fet i amagar quan, de sobte, van veure que el Volcà de Foc entrava en erupció. Van sentir molta por i van començar a córrer. El volcà va parar al cap de cinc minuts, però molts dinosaures ja s’havien cremat per la lava, però un infermer de la Dinosalut va ajudar a tots els dinosaures ferits per curar-se de les cremades.

Poc després, el Volcà de Foc va tornar a entrar en erupció i l’infermer va trucar a la infermera Curavolcans. La infermera va utilitzar els seus súper poders de l’Aigua i el Volcà de Foc es va convertir en una muntanya.

Finalment, tots els dinosaures van felicitar l’infermer de Dinosalut i la infermera Curavolcans. Tots i totes ho van celebrar i, en aquella muntanya que havia estat un volcà, van poder viure tranquils per sempre més.

Conte contat, conte acabat.

Rahima Ben Hammou, Max Campos, Steven-Khail Enriquez i Shillin Pan 3r EP B

“Misteri”

Hi havia una vegada uns exploradors que van trobar un mapa vell en una botiga abandonada. Van estar moltes hores i hores buscant en quin lloc podia estar el temple d’una llegenda que els havien explicat feia força temps.

Un d’ells va dir que podia estar en el bosc. Un altre va dir:

-Sí, endinsem-nos al bosc!.

Tots ells, sense pensar-s’ho dues vegades, van dirigir-se cap al bosc.

Un cop allí van poder escoltar l’esperit del bosc que deia:

-Hi ha un arbre, al costat del qual, un temple trobaràs!

Ningú va entendre res, van decidir anar cap a casa a desxifrar aquelles paraules que havien sentit al bosc.

Van passar quinze dies més i van tornar al bosc. El més petit de tots ells estava tocant tots els arbres, i de sobte va ser empassat per un arbre ben gros i alt que el va transportar justament al temple més perillós i que tenia el millor i més ric tresor del món. Tots els seus amics van tocar al mateix arbre per poder anar amb ell a descobrir aquell temple tan emocionant.

Un cop allí van veure que el temple tenia un nom ben bonic: Literatura.

El més petit va entrar sense cap por i en tocar una trampa va sortir una fletxa que el va portar al conte “El petit príncep”. La resta volien també anar cap a un altre conte i anaven tocant tots els racons per trobar una trampa.

Al final, van descobrir que el veritable tresor era poder llegir i anar a un món ple d’imaginació. Ho van dir a tothom que els volgués escoltar. Ara, anar al temple s’ha convertit en una cosa ben senzilla i agradable.

Ah! Ara recordo que el dia que vam anar a descobrir el temple era el dia del llibre!

“La maledicció de Nadal”

Fa deu anys, la Carla va rebre una maledicció. Quina maledicció? Tot seguit us ho explicarem.

La pobre Carla es passava els Nadals sense regals. Aquesta maledicció li va caure des de ben petita: ella es despertava i volia veure els essers màgics de Nadal. Volia veure els Tres Reis i els seus camells, volia veure el Pare Noel baixant per la xemeneia, volia veure com menjava el tió... Malauradament, en veure’ls, s’ interrompia la màgia.

A partir d’aleshores, va rebre un càstig. Cada cop que havia de rebre regals, es trobava sense, tan sols unes bossetes de carbó. Després de deu anys d’anar rebent aquest càstig, ara la Carla ja no s’esperava regals.

Aquest any, el dia de fer cagar al tió, estava molt trista i apagada. Tot i això, va posar-se a cantar la cançó tradicional i va fer cagar el tió amb la seva família. El primer regal era per a ella. S’esperava que li sortís carbó o algun regal per al seu germà. Ja era habitual per a la Carla.

Quan el va obrir va exclamar:

-Aaaaah!!!

Dins no hi havia carbó ni tampoc una joguina per a nens petits. Eren...

-Uns bitllets per anar al Pol Nord!

La Carla es va quedar sense paraules i un cop va recuperar l’alè, va veure que la seva mare ja tenia les maletes fetes.

La Carla va dir a la mare:

-Mama, per què tens tanta pressa?

-Perquè el bitllet diu que el vol surt d’aquí quatre hores!!

Van sortir corrents de casa i van agafar un taxi cap a l’aeroport. Van aconseguir arribar a l’avió a l’últim minut! Els hi esperava un viatge de moltes hores. La Carla estava tan il·lusionada que li faltava paciència.... Les hores de trajecte li van semblar deu dies!

Un cop van aterrar, van exclamar:

-Visca! Per fi ja som al Pol Nord!!!

La Carla estava segura que havia estat el millor regal que mai li havien fet. Espera... De fet, era l’únic regal de Nadal que havia rebut en els últims deu anys!

De sobte, va aparèixer una silueta molt i molt gran... La Carla la va reconèixer de seguida... Era el Pare Noel!! L’acompanyaven dos elfs carregats amb dues tasses de xocolata calenta i unes galetes que tenien molt bona pinta. La Carla i la mare les van tastar i van dir a la vegada:

-Mai no havia provat unes galetes taaaaan bones!

Quan van retornar a casa, tenien les mans plenes de regals i anaven tacades de dalt a baix de xocolata.

La Carla estava emocionadíssima i abraçant a tots va dir:

-El millor viatge i el millor regal de la meva vida. A més, l’he pogut compartir amb vosaltres. Us estimo molt!

Roger Antonijoan, Chenhui Hong i Georgina Viana

5è EP B

“La nostra petita història”

Hola, jo soc en Francesc i aquests són els meus amics, en Carles i la Valentina.

Després de l'escola sempre ens agrada jugar a futbol i passar-nos-ho bé fins que arriba l'hora de sopar i ens anem tots a casa.

Però tot va canviar quan vam rebre els nostres primers mòbils.

Els primers dies tot anava bé, encara jugàvem com sempre. Però el temps de jugar al futbol va anar disminuint cada vegada més, ja no parlàvem tant. Només quedàvem al banc del parc per jugar amb el mòbil. Ja no em donava temps de fer els deures i suspenia els exàmens .

Estava al banc del parc jugant amb el mòbil i mirant vídeos amb els meus amics quan de sobte em vaig adonar que no només érem nosaltres els qui estàvem tan enganxats. Vaig mirar al meu voltant i em vaig sorprendre de quanta gent estava amb algun dispositiu electrònic a la mà.

Vaig anar cap a casa i no vaig rebre ni un hola. A la taula tots estaven amb algun dispositiu; tots menys jo.

-Com us ha anat el dia? -vaig preguntar. I només van contestar amb un: - Bé.

Vaig continuar fent més preguntes i era com parlar amb la paret. Em sentia sol, ningú m'escoltava, ni els meus pares que continuaven enganxats a les pantalles.

Em vaig aixecar de la taula i em vaig dirigir al bany per rentar-me les dents i després em vaig anar al llit. No vaig poder dormir. Només pensava en alguna solució per a aquell gran problema.

L'endemà va ploure a bots i barrals i minuts després es va apagar el llum i ens vam quedar sense electricitat. Semblava que el problema s'havia solucionat sol, perquè els dispositius estaven descarregats!

Tots van deixar el que estaven fent i van ajudar-me a encendre les espelmes. Després ens vam a posar a xerrar i ens vam adonar que era molt millor deixar els dispositius.

Mitja hora després va tornar el llum i la meva família va celebrar-ho. Tenien ganes d’utilitzar els dispositius. Jo vaig protestar quan ho van celebrar perquè tots els dies estaven enganxats amb els dispositius.

Encara estava plovent però, poquet a poquet, cadascú de nosaltres, vam tornar als nostres mòbils, però aquesta vegada, ho vam fer amb moderació.

Vam aprendre que passar temps de qualitat junts i sense la distracció dels dispositius electrònics era essencial per mantenir relacions saludables i significatives. I així vam trobar un nou equilibri a les nostres vides, mantenint una relació propera i significativa en la nostra amistat i relació familiar, mentre seguíem enfocant-nos en els nostres objectius i metes personals.

I al final vam decidir no utilitzar el dispositius durant una temporada, a tornar a anar a fora a divertir-nos amb les nostres famílies i fer les coses que fèiem abans.

I recordeu... La tecnologia és bona però fent-ne un bon ús.

La meva família és molt important perquè m’abracen quan estic plorant.

“La família”

M’estimen per fer-me content i quan m’ajuden soc més valent.

Són uns súperherois perquè cuiden dels seus nois.

La família és el millor perquè ens treuen la por.

“

Els monstres dels meus somnis”

Cada cop que es fa de nit, També em vaig trobar la Nicole, entro al llit amb molt neguit, que viatjava per tot el món. ja que no se si somiaré Es col·lava pels somnis dels nens, o amb un monstre em trobaré. regalant-los bons moments.

Un cop vaig conèixer en Joan, Ara que ho penso millor, un monstre molt i molt gran. els monstres ja no em fan por!

Tota l’estona corria, i de tant córrer s’avorria.

Cesc Garcia, Ryiana Gonzáles, Toni Vera i Maxence Zimmermann

Barcelona amb les seves ones, les acaricien totes les persones. Amb les seves festes tan especials, quedaran tots entusiasmats.

Els bars tots plens de gent, amb els amics i el cafè prenent.

“Barcelona”

Per la nit sortirem, i de festa en festa anirem. Nosaltres la gaudim molt, mai no la canviarem, per a nosaltres, la millor, i sempre l’estimarem.

Aquest cel blau, que ens dona molta pau. Els nostres menjars tan excel·lents, que ens menjarem tots contents.

Els riures amb la família, i els records per a tota la vida.

Aquesta és Barcelona, per sempre a la història.

“Obro els ulls”

Obro els ulls i penjat d’una branca em desperto, atrapat dins el meu llit, tot el bosc observo.

De cuc a papallona el meu cos es va transformant, quan del niu de seda, el meu cos es va alliberant.

Obro els ulls i observo la vida d'altres animals, les flors criden l’atenció en el seu estat natural, plenes de colors m’atrauen i em fan estar feliç.

D’aquesta vida no en podem perdre cap matís.

Obro els ulls i gaudeixo tant de la primavera...

Aprenc a volar, i la meva sang s’altera.

Els colors del bosc es reflexa a les meves ales, tinc un cos alegre i unes antenes ben llargues.

Obro els ulls i amb les ales em desplaço cap al sud.

Sempre hi he volgut anar , ho sé des que he nascut.

El meu viatge em duu per indrets especials i bonics, durant aquest recorregut he anat fent grans amics.

RogerAntonijoan, José Núñez i Eddyson Vera

5è EP B