Jocs Florals Primària - Sant Jordi 2022

Gabriel Belina 1r EP B Iria-Henar Sánchez Vidal – 1r EP B

Jocs Florals – Ed. Primària Sant Jordi 2022

Finalistes Prosa – Cicle Inicial

“L’àguila i l’indi” Hi havia una vegada un indi que es deia Miquel. Un dia se’n va anar a la muntanya, que era on vivia.

Allà hi havia una àguila que era molt bona amiga seva perquè s’havien conegut de petits.

Però un dia van venir unes quantes àguiles que es volien barallar amb el Miquel i li van arrencar la cinta amb plomes que ell portava al cap. Les àguiles es pensaven que era un niu per als seus fills però van descobrir que no era cap niu. I van decidir tornar la cinta amb plomes al Miquel.

El Miquel es va posar molt content quan li van tornar la seva cinta i tots junts van decidir fer-se amics.

Tots junts van anar a buscar un niu pels aguilons.

I catatric catatrac el conte està acabat.

Sila Mekkawi, Dafne Salas i Brandon Velasco 2n EP A

Guanyadores Prosa – Cicle Inicial “El gos perdut” Hi havia una vegada una casa i a dins hi vivien un avi, una àvia i el seu gos. L’àvia es deia Lluna, l’avi Miquel i el gos es deia Snow.

Un dia l’Snow es va escapar i la Lluna i el Miquel van sortir per anar-lo a buscar a casa del seu veí Juliet. Per anar a casa del Juliet van passar per un bosc encantat i allà hi vivia la bruixa Sofia. La bruixa era molt dolenta i havia posat una trampa. La Lluna i el Miquel van trobar l’Snow que havia caigut a la trampa de la bruixa. L’avi sempre portava cordes per si de cas i van poder rescatar el gos.

Llavors tots tres van tornar cap a casa molt contents, perquè havien rescatat el seu gos Snow. També estaven contents perquè la bruixa havia desaparegut.

I tot això és tan veritat com si no hagués passat.

Nissrin Dkikar, Soraya El Edrissi i Aldara Raposo 2n EP A

Finalistes Prosa – Cicle Mitjà “Els tres desitjos” Hi havia una vegada un nen que es deia Miquel i que vivia amb el seu pare. Un dia en Miquel li va demanar al seu pare que volia anar a la fira, així que una tarda el seu pare el va portar a la fira i en Miquel estava molt content perquè van guanyar un ninot de llana gran a qui va anomenar Kocó.

El que no sabia en Miquel era que aquell ninot seria molt especial, ja que per les nits en Kocó cobrava vida i tenia cura d’ell sense adonar-se. Una nit en Miquel es va despertar i el va descobrir i en Kocó li va dir a en Miquel que li concedia tres desitjos.

En primer lloc en Miquel li va dir que volia volar. Així que en Miquel va aconseguir anar volant a l’escola.

La Maria, la seva amiga, quan el va veure li va dir que ella també volia volar, però en Miquel no volia gastar un altre desig, així que li va agafar la mà i van volar els dos.

Quan va arribar a casa per la tarda, va pensar que no ho havia fet bé amb la Maria. Així que quan aquella nit en Kocó va tornar a tenir vida, en Miquel li va preguntar si li podia donar un desig a cada nen. En Kocó li va dir que sí, però que perdria els desitjos que li quedaven.

En Miquel es va posar content perquè tot i que es quedava sense desitjos ho havia compartit amb tots els seus amics.

Cristian Acuña, Francis de la Cueva, Natàlia Garcia i James Pangilinan 3r EPA

Guanyadors Prosa – Cicle Mitjà “La biblioteca màgica”

Hi havia una vegada tres nens que van anar a una biblioteca que era màgica. La biblioteca era màgica perquè es podia entrar dins dels contes.

Els tres nens estaven molt sorpresos però van decidir entrar dins dels contes, cadascun d’ells en un conte diferent i només amb un petit dispositiu electrònic.

Un d’ells va entrar al conte d’en Frankenstein i de sobte es va convertir en el personatge del llibre. Un altre va entrar al conte del Dràcula i també es va convertir en un vampir, i des d’aleshores cada nit xuclava la sang d’alguna persona. El tercer nen va poder entrar al conte del monstre del Llac Ness i es va trobar de seguida amb la Nessi nedant pel fons del llac.

Amb el temps, el nen Frankenstein es va anar posant molt nerviós perquè no sabia com sortir del conte, entrar havia estat més fàcil.

El nen Dràcula va saber que per sortir del conte abans havia de superar una missió i així ho va fer.

El nen del llac Ness es va trobar igual, però va trobar al fons del llac el dispositiu que portava en entrar al conte i tot tocant un botó secret va aconseguir sortir ell.

Una vegada fora es van adonar que faltava el seu amic. Van tornar a prémer el dispositiu i... per fi van estar tots tres junts!

Però encara els calia sortir de la biblioteca màgica, així que van començar a rumiar com ho farien... la màgia pot ser terrible! Al final van aconseguir trobar una porta que els va portar fora, a un parc. Allí es van explicar totes les aventures que havien passat però encara no estaven en lloc segur, ja que de sobte van sentir un soroll i... van aparèixer els tres personatges que no els volien deixar marxar!

I es van despertar, tot havia estat un somni!

Cristian Calpito, Marc Martínez i Ruichao Xu 4t B

Finalistes Prosa – Cicle Superior “L’esperança d’en Saham” Hi havia una vegada un nen que es deia Saham, era d’un poble petit on coneixia a tota la gent que hi vivia.

Era un poble del centre d’Àfrica.

Un dia començà la guerra del seu país amb un altre que volia el poder i governar tots els pobles. Arribà la guerra fins al seu poble i ell va haver d’anar a un refugi amb el seu pare per salvar la seva vida.

El seu cabell era arrissat i negre com el carbó i els ulls blaus com el mar sempre expressaven el seu estat d’ànim.

El seu pare era professor d’idiomes, per això en Saham sabia moltes llengües.

Al refugi, en Saham no tenia cap amic. A ell això no l’importava gens i aleshores el que feia era jugar amb unes quantes pedres que trobava pel terra humit.

En Saham volia que la gent conegués tot el que patien al refugi. Va tenir una gran idea. Va decidir enviar moltíssimes cartes als nens d’Europa. Però ningú el contestava.

Després d’uns quants dies va arribar una carta. Era d’una nena, es deia Carolina. Vivia a Barcelona. La Carolina era una nena que tenia uns quants anys més que en Saham. La Carolina era pèl-roja, amb moltes pigues que li sortien del nas i emplenaven les galtes.

A la carta la Carolina li deia:

Hola Saham, Em dic Carolina i sento molt el que esteu patint.

Per a que em coneguis millor et faré una presentació:

Els meus amics i la meva família em diuen Caro, tinc 12 anys, el meu color preferit es el blau clar, el meu aniversari es 16 d’Abril.

Et puc ajudar en alguna cosa?

En Saham va contestar a la Caro i li va explicar tot el que patien...

La Carolina estava trista i no sabia que fer. Aleshores la Carolina li va demanar als seus pares que si li podien donar alguns aliments i diners.

Els pares van dir:

- Per a què els necessites Caro?

- Per a una cosa...- va dir la Carolina.

Els pares, estranyats li van donar diners i aliments i amb els diners va comprar mantes, més menjar, begudes, llibretes, roba...

La Carolina va enviar tot a l’Àfrica.

Quan va arribar l’enviament, en Saham no s’ho poda creure, ho va compartir tot amb la gent del refugi.

El pare va arribar a “casa” i li va preguntar a en Saham si havia estat ell qui havia preparat tot allò. En Saham li va explicar tot al pare. El pare es va sentir orgullós i content per la iniciativa del seu fill.

En Saham estava molt content i va ser amic amb la Caro per sempre.

I van ser feliços i van menjar anissos.

Danna Cañadas, Laia Espínola, Daniel Fernández, Jhazlene Perez i Samuel Ragudo 5è EP A

Guanyadores Prosa – Cicle Superior “El bosc encantat” Un dia estava a l’escola amb els meus amics: en Michael, el Tom, l'Ava, l'Emily, en Max i jo. Estàvem tranquils, com sempre a l’hora de lectura, quan la professora ens va voler explicar una llegenda. Una llegenda d’un bosc encantat on vivien monstres.

De sobte, es van apagar els llums de la classe. Se’ns van posar els pèls de punta però després d’uns minuts va tornar la llum. Havia estat una caiguda de la llum. Ens vam tranquil·litzar, eren els anys 90 i les caigudes eren molt comunes.

Després, a l'hora del pati, vam decidir que a les 5 de la tarda, quan s’acabés l’escola, aniríem al bosc encantat per verificar la llegenda.

A les 5 tocades, quan ja no hi havia ningú a l’escola, vam entrar a la biblioteca i vam agafar el llibre on estava escrita la llegenda. Vam sortir cap a on estaven les bicicletes, les vam agafar i ens vam anar cap el bosc encantat.

Quan vam arribar, vam trobar a l’entrada una senyal mig destrossada que deia: ”Perill !!! Aquest bosc està ple de monstres i criatures “màgiques”.

- I si tornem? - va dir l’Emily.

- No ens podem rendir, hem d’esbrinar la veritat ! - va dir en Michael.

Llavors ens vam mirar els cinc i vam entrar una mica espantats perquè estava tot fosc. De cop i volta, vam veure una ombra gegantina i ens vam espantar, però no era un monstre, vam trobar un mico ferit. Ens vam adonar que era molt graciós i vam decidir que ens l’emportaríem. El vam curar amb unes herbes medicinals que vam trobar pel bosc.

En agraïment per haver-lo ajudat, ens va portar fins a un arbre amb fulles d’or. Vam agafar algunes, no masses, perquè si no ens podria passar alguna cosa. Ens vam quedar a dormir ja que era massa tard.

Ens vam despertar perquè un conill volador va tirar unes fulles d’or al nostre cap. Estàvem al·lucinats, era magnífic, el seu pelatge era de molts colors. Vam recollir-ho tot per continuar la nostra aventura.

Després de caminar durant una hora vam trobar un riu amb joies, però de cop i volta, tot va començar a enfonsar-se. Vam escoltar una veu que ens deia que l'única manera de sobreviure tots nosaltres i els animals del bosc, era tornant totes les joies i l’or al seu lloc. Vam fer tot el que ens va dir aquella veu misteriosa. En fer-ho, totes les coses van anar tornant a poc a poc a la normalitat.

Vam fer un sospir de tranquil·litat i vam continuar el nostre camí, sabent que no havíem de tocar res més.

El mico va parlar i tots ens vam sorprendre molt quan ho va fer i ens va dir: - Aquest bosc és perillós, per culpa de les plantes, no pels monstres. No els agrada que els hi toquin els fruits, les fulles d’or o les joies. Si no els toqueu no us faran res, no us preocupeu.

Però per desgràcia, el Tom no li va fer cas. Quan ningú mirava, discretament va agafar una fulla de l’arbre d’or. Per venjar-se, l’arbre el va castigar fent-lo caure per un forat tenebrós. Tots ens vam espantar molt, vam parlar i vam decidir agafar una planta enfiladissa i que l’Emily baixés a ajudar-lo. Desgraciadament l'enfiladissa no va resistir el seu pes i va caure també. En Michael també va caure i així consecutivament vam acabar caient tots. Estàvem atrapats en aquell forat tan tenebrós! Les parets s'estaven movent i vam acabar tots dividits en diferents túnels. Ens vam espantar i vam començar a desesperar-nos, estàvem atrapats.

Durant els següents trenta minuts, l’únic que vam fer va ser cridar i desesperar-nos. Fins que se'ns va ocórrer la meravellosa idea de picar les parets per saber on estaven els altres i poder reunir-nos. Ens vam anar trobant poc a poc fins que, després de cinc hores, ens vam arreplegar.

Tots vam trobar el camí de sortida ràpidament. Ens vam emocionar molt al veure la llum del dia. Havíem arribat a un paradís, no ens ho podíem creure. A l’entrada d’aquell paradís ens esperava el nostre amic, el mico, i ens va donar un collaret tele transportador que ens va poder portar cap a casa. Aquell trajecte el vam fer en mil·lèsimes de segon.

Després que ens donés un dels collars tele transportadors vam visitar aquell paradís: els animals parlaven, els peixos volaven, les formigues eren molt més grans i, en canvi, els lleons eren diminuts. Tot era diferent i espectacular. No s’assemblava gens a la història de la professora.

Va ser llavors quan vam entendre perquè ningú tornava: no s’havien mort, sinó que estaven gaudint del paradís. Però nosaltres preferíem tornar a casa amb la família i els amics i venir cada tarda.

Vam anar a casa i ens vam adonar que el que al paradís era un dia, al món real eren cinc minuts. I així ho vam repetir cada tarda, gaudir de la vida real i del paradís sense que ningú s'assabentés.

Berta Antonijoan, Giulia Cortés i Daina Quispe

6è EP A

Finalistes Poesia – Cicle Mitjà “El calamar” Al Marroc hi ha un mar amb un gran calamar. un mariner el volia caçar, però es va escapar.

Jo el vaig intentar ajudar, però la tinta em va despistar.

Mary Zhannel Bermúdez, Sacha Caro, Adam Moumen i Zara Roca 3r EP B

Guanyadors Poesia – Cicle Mitjà “El meu ocell” El meu ocell

El meu ocell és peculiar,

És de color vermell.

pel matí no li agrada cantar.

Vola fins al cel

Ara bé, quan vaig al llit

I veu cases i hotels.

comença el seu concert de nit!

El meu ocell està content, I algunes vegades és dolent.

Sovint s’escapa volant Però jo el busco i l’acabo trobant.

Noa Carvajal, Mohamed El Alaoui, Chiarra Pedalizo i Dundreb Zamora 4t EP A

Finalistes Poesia – Cicle Superior “El retrobament de les emocions” Les emocions ens arriben fins al fons,

La tristesa i la felicitat

des del somriure, fins a sentir-te lliure,

són tot el contrari.

des de la foscor fins a l’alegria.

Tu ets com l’abecedari,

Vull ser la teva bogeria.

on trobaria tot el que m’agradi.

Quan plores, les hores passen lentes,

Estem destinats per la nostra lleialtat

quan rius és el moment que vius.

sense cap dificultat,

Les nits que inventes són intenses i

bastant enamorats, afrontant el nostre amor

sempre em dius motius per ser la meva deessa.

per què ets el meu tresor.

Matías San Román, Clarenz Villanueva i Darlene Villaruel 6è EP A

Guanyadores Poesia – Cicle Superior “El reciclatge és important” La salut del món empitjora

Atenció, si us plau,

i si continuem així, no millora.

li toca al contenidor blau.

Cal que tothom reciclem

llencem on toquen els papers

per cuidar el medi ambient.

tant els primers com els darrers.

El rebuig és el que llenço

En qualsevol lloc

i per aquí el poema començo.

trobaràs el de color groc

Cinc contenidors hi ha

allà es posa el metall i el plàstic

per la brossa separar.

i això és genial i també fantàstic.

A la Terra ningú perd,

Estem a l’estrofa sis.

si al contenidor verd,

Ara ens toca el de color gris.

llences les ampolles de vidre

Estigues atent i si vols

tant les de vi com les de sidra.

allà hi pots llençar la pols.

Des de la vista del meu balcó veig un contenidor marró, que allà es llencen les restes de menjar, les de l’esmorzar, el dinar o el sopar.

Electrodomèstics, piles i bombetes dipositem a les cubetes.

Tothom guanya, ningú perd, portant-lo al punt verd.

Aquest és el final.

I ara sí que cal que tots col·laborem i així el planeta conservarem.

Louela Dimayuga, Raisa Francisco, Paula Hellín i Maha Zoroub 6è EP B