Issuu

JOCS FLORALS

Curs 2018-19

Índex PRÒLEG .................................................

EDUCACIÓ PRIMÀRIA

EDUCACIÓ SECUNDÀRIA

Prosa Cicle Inicial – Finalista ..................

Poesia catalana Cat. D – finalista i guanyador........ 23

Prosa Cicle Inicial – Guanyadora ............

Prosa catalana Cat. D – finalista i guanyador......... 25

Prosa Cicle Mitjà – Finalista ....................

Poesia catalana Cat. E – finalista i guanyador........ 28

Prosa Cicle Mitjà – Guanyador ................

Prosa catalana Cat. E – finalista i guanyador.......... 30

Prosa Cicle Superior – Finalista ...............

Poesia castellana Cat. D – finalista i guanyador..... 32

Prosa Cicle Superior – Guanyadora ........

Prosa castellana Cat. D – guanyador...................... 34

Poesia Cicle Mitjà – Finalista ...................

Poesia Cicle Mitjà – Guanyador ...............

Poesia Cicle Superior – Finalista .............

Poesia Cicle Superior – Guanyadora .......

Poesia castellana Cat. E – finalista i guanyador..... 35 Prosa castellana Cat. E – finalista i guanyador....... 38 Poesia anglesa Cat. D – guanyador....…................ 41 Prosa anglesa Cat. D – guanyador....….................. 42 Poesia anglesa Cat. E – finalista i guanyador....….. 44 Prosa anglesa Cat. E – guanyador....…................... 48

Pròleg Aquest any celebrem el centenari del naixement del poeta Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998), un poeta en majúscules que entenia la creació poètica com quelcom que anava més enllà de qualsevol convencionalisme. La poesia era per a Brossa una eina al servei de la comunicació, sense divisió de gèneres, oberta, transversal, polièdrica. De forma autodidacta, va beure de la tradició literària del país i es va nodrir de les tendències creatives europees per tal de crear un llenguatge, un univers propi, que el converteix en un dels màxims representants de la segona avantguarda catalana. Inclassificable i inabastable. La producció poètica de Joan Brossa esdevé un tot que s’intercomunica per donar lloc a una producció en la qual tenen cabuda formes poètiques clàssiques i, a la vegada, poemes visuals, objectes, intervencions urbanes, peces teatrals i guions cinematogràfics.

Per començar el nostre quadern us deixem una imatge que ben segur ens és ben coneguda: un poema urbà creat per Joan Brossa l'any 1994. Es troba localitzat a la Plaça Nova de Barcelona, davant les antigues muralles romanes i medievals de la ciutat. El poema urbà està organitzat per set lletres, cadascuna de les quals té personalitat pròpia i constitueix un poema en si mateix: -

La lletra B, és una constant en la cosmovisió de Joan Brossa. La lletra A, en forma de piràmide i amb l'èmfasi posat en l'accent obert. La R, amb una clara referència a la tipografia mecanoscrita. La lletra C, en forma de lluna. La I, emmarcada i en forma de baix relleu. La N indica el nord, i a la vegada recorda un veler. La lletra O fa una clara al·lusió al sol del Mediterrani.

ED. PRIMÃ€RIA

Eddyson Vera Firpo, 1r EP A 5

Prosa Cicle Inicial - Finalista EL GAT DEL CASTELL Hi havia una vegada un castell amb un gat. Dins el castell hi havia un telèfon i el gat no sabia com funcionava. Però, al final, va aconseguir fer una trucada. Quan va arribar a l’habitació va trucar a tota la gent. De cop i volta es va trencar el telèfon per haver fet tantes trucades. El gat es va quedar molt trist. Plorava i plorava i la seva mare li va dir: - No ploris, gat! Un dia et compraré un telèfon nou i molt bonic. Llavors el gat va somriure i va estar tota la vida content. Salma Moustafa, 2nB

Prosa Cicle Inicial - Guanyadora LA SIRENETA Hi havia una vegada una sirena a qui li agradava molt nedar. Es deia Laura. Viatjava per tot el mar i no tenia germanes. Un bon dia va decidir casar-se amb un amic que tenia a l’escola. Però el pare li va dir: - No ! Tu has de casar-te amb un príncep ! - No vull -va respondre la noia. I va anar a la seva habitació i va plorar i plorar. Ella volia casar-se amb una persona normal, no amb un príncep. I va anar a veure a la seva mare i li va demanar que la convertís en persona. La seva mare li va concedir aquest desig. Aleshores el pare es va penedir i li va demanar perdó. Es va casar amb qui volia i van ser feliços per sempre més. Laia Espínola, 2nA

Prosa Cicle Mitjà - Finalista UN LLOC SUBTERRANI Hi havia una vegada un noi que es deia Joan. Vivia a Barcelona. Era un any que feia molt fred. Va arribar l’hivern i va començar a nevar moltíssim. En Joan volia sortir de casa però no podia perquè havia nevat molt. Llavors va agafar la pala i va obrir la porta i va cavar tot el que podia. Va caure en un lloc subterrani on estava tot congelat. Allà hi havia dinosaures congelats. Ell va buscar desesperat una manera de sortir però no va trobar res. Un dia que els dinosaures ja s’estaven descongelant va trobar unes escales, i quan ell estava ja pujant les escales va sentir els dinosaures que cridaven. Afortunadament ell va poder sortir sa i estalvi. Dhiogo Barreto del Puerto, 3rB

Prosa Cicle Mitjà - Guanyador LA “I” I EL PUNT Hi havia una vegada una lletra (i) que el seu punt es va cansar i se’n va anar a fer una volta al món. La lletra (i) era simpàtica i va continuar vivint a l’alfabet tranquil·lament, però... hi havia moltes confusions amb la (l). Era un problema molt gran. Es van reunir totes les lletres i van decidir que la (i) havia de marxar. Però la (i), que era molt eixerida va dir: - De cap manera! He de pensar alguna solució! I, dit i fet, va enviar una carta al Sr. Punt: Regne de fantasia, 15-11-1876 Estimat punt, Jo sense tu no puc continuar en l’alfabet. Si us plau, torna. Sense punt no sóc una (i) com cal! Ara no tinc lloc on viure. Quedem a la plaça de l’alfabet a les 5.30 PM i intentem cercar una solució. Atentament, La i 9

Van quedar com havia demanat la pobra (i) i van començar a discutir per trobar una solució. Al final va sortir el problema. Resultava que el punt se sentia massa petit i insignificant. La lletra (i) va trobar la solució: a ella no li importava ser una mica més petita i per això la (i) li va donar una mica d’ella al seu punt. El punt va ser més gran i la (i) una mica més petita. Però tant donava, ara eren els dos a l’alfabet i hi van viure molt contents! Parlant la gent s’entén! Guillem Álvarez Heredia, 4tB

Prosa Cicle Superior - Finalista LA GOTA D’AIGUA Hi havia una vegada, no fa gaire temps, que les gotes d'aigua estaven tan tristes per l’ús que fèiem els humans d'aquest gran recurs, que algú els va donar un poder fantàstic. Podien convertir les persones que estiguessin malbaratant l'aigua del planeta, per ensenyar-los una lliçó. I ara us vaig a explicar el que va passar. Jo estava en un núvol quan una massa d'aire fred em va agafar desprevingut, i vaig caure en forma d'aigua entre els arbres. Vaig caure en un rierol molt bonic, amb aigua cristal·lina, peixos i roques, vegetació... era una meravella! Però conforme anava baixant el riu, el paisatge empitjorava. Tots els arbres estaven talats, l'aigua estava contaminada. Ja no hi havia ni peixos ni vegetació, perquè totes les fàbriques estaven llançant els seus residus al riu. Com el riu estava tan contaminat, em vaig filtrar a la terra i vaig anar a parar a l'Àfrica. El que vaig veure allà em va deixar al·lucinat alhora que trist. Tots els nens estaven treballant en lloc d'estar a l'escola, no tenien aigua i hi havia molt poc menjar. Vaig pensar en com podia ajudar-los, però no podia jo sol. Així que em vaig tornar a filtrar a la terra per buscar una solució, i aquesta vegada anar a parar a Canadà. Concretament a la ciutat de Toronto, a un petit toll que va resultar ser l'estany artificial d'una casa grandiosa. La casa tenia dotze habitacions, dues cuines, cinc lavabos, SPA, dues piscines, un bell jardí, i moltes coses més. Em vaig quedar al·lucinat i vaig decidir investigar. Dins de la casa, entre altres persones, vivia en Cristian. En Cristian era un nen de nou anys, ros, amb ulls verds, mesurava aproximadament un metre i mig, protestava per 11

tot, i no li agradava l'escola. Quan es rentava les dents, deixava l'aixeta oberta i malbaratava tres litres d'aigua. I quan es banyava 200 litres d'aigua. Em vaig enfadar tantíssim, que vaig decidir que era l'hora d'utilitzar els meus poders màgics, i vaig decidir enviar-lo a l'Africa perquè veiés la importància d'anar a l'escola i de l'aigua. - Cols i naps, EN GOTA D'AIGUA et convertiràs!! – vaig dir. Després de dir aquestes paraules en Cristian es va convertir en gota d'aigua i molt nerviós em va dir: - Què faig aquí? Qui ets tu? - Sóc una gota d'aigua, i t'he convertit a tu en una, perquè vegis la importància de l'aigua i d'anar a l'escola. Després d'un llarg viatge filtrant-nos a la terra, vàrem arribar de nou a l'Àfrica i un cop allà, el vaig tornar a convertir en humà, i li vaig explicar que en uns dies tornaria a per ell, a veure si havia après alguna cosa. Després me'n vaig anar, però em vaig quedar a prop per vigilar-lo. En Cristian va conèixer la Lila, una nena de la seva edat amb els cabells negres i els ulls marrons. Després de parlar molt de temps, es van fer amics i com en Cristian no tenia on passar la nit, la Lila, amb gran hospitalitat, el va convidar a passar la nit a la seva cabana. Amb els primers raigs de sol, la Lila va despertar en Cristian i li va dir que havien d'anar a per aigua. El viatge de diversos km, va ser molt dur i molt llarg, sota un sol espantós. Quan per fi va arribar, la Lila va agafar només una garrafa d'aigua. I en Cristian sorprès li va preguntar: - Després d'aquest espantós viatge, no vas a agafar més garrafes? La Lila li va contestar que no podia, ja que l'aigua era tan escassa que havien de repartir-la entre tots els habitants. 12

Llavors en Cristian es va adonar que si potser ell no malbaratés tanta aigua, els arribaria a la Lila i als habitants de l'Àfrica, i van marxar. En arribar de nou a la cabana, en Cristian pensava que després d'anar a buscar l'aigua, descansarien fins l'hora d'anar a l'escola. Però no va ser així. En arribar a la cabana, la Lila li va dir que ara havien d'anar a recollir verdura al camp. En Cristian, cansat, es va posar a treballar per ajudar la Lila i, després d'una estona, li va preguntar: - Quan anem a l'escola? La Lila li va dir que allà no hi havia escola i després de sentir això en Cristian va comprendre el significat de les dues coses, i perquè la gota d'aigua l'havia enviat a l'Àfrica. En aquest moment, la gota d'aigua va tornar a per ell i se’l va endur. Quan anaven viatjant, en Cristian li va dir a la gota d'aigua que mai més tornaria a malbaratar aigua i que havia après l'important que és anar a l'escola. No malbaratar aigua és a les vostres mans, i espero que, com en Cristian, aprengueu a valorar les coses que us envolten, ja que en molts llocs no tenen la mateixa sort que tots nosaltres. Així que ja sabeu,... sinó us portaré a l’Àfrica. Iker Casasayas Rogera, 6èB

Prosa Cicle Superior - Guanyadora UN PETIT CAU Fa no gaire temps, als peus del Pedraforca, en un petit cau hi vivia, amb el seu pare, la seva mare i els seus 25 germans, en Nil, un petit ratolí. A ell li agradava molt treure el nas quan feia sol, i notar com se li escalfava, però els seus pares li deien que no ho fes perquè hi havia molts perills fora: àguiles, voltors, falcons... Cansat de tants perills i com ja només quedaven 14 germans, va proposar: - Per què no marxem del nostre cau i busquem un lloc on no hi hagi ocells? - Estàs boig? Aquí hi vivim molt bé, segur que no hi ha un lloc millor. Així doncs, va marxar tot sol. Va fer un llarg camí i per fi va arribar a un poblet. De seguida va fer amics, allí hi vivien en Petits Forats i en Clavegueres, i tenien 3 normes per sobreviure: 1. Fugir de les persones. 2. Fugir dels gats. 3. Vigilar amb els paranys De seguida es va adonar que aquell poble no era gaire millor que el seu cau. Un dia va sentir parlar d’un lloc on no hi havia ni gats ni ocells, l’anomenaven Barcelona. Deien que allí hi havia un lloc paradisíac: el Metro.

- Companys -va dir als seus amics-, per què no veniu amb mi a buscar aquest “Metro” a Barcelona? - Estàs boig? Aquí hi vivim molt bé, segur que no hi ha un lloc millor. Així que va marxar del poble tot sol i després de viatjar molt amb camions i trens va arribar a Barcelona. El Metro estava ple de ratolins, realment era un paradís: sense ocells, ni gats i amb molts amics. Cada dia era una festa. Però després d’uns dies es va adonar que enyorava el sol acaronant-li el nas. Així que va preguntar als seus amics: - Per què no anem a buscar un lloc on no hi hagi ni ocells, ni gats però que ens toqui el sol? - Estàs boig? Aquí hi vivim molt bé, segur que no hi ha un lloc millor. Va marxar tot sol, estava trist. Després de dies caminant va sortir del metro i va seguir caminant al costat de les vies, gaudint de l’aire i del sol. De sobte, un ratolí que el va veure li va preguntar: - On vas tant trist? - No ho sé. Buscava un lloc on viure tranquil, però em sembla que no existeix. - Si vols vine amb mi. Som uns quants ratolins que hem fet un cau sota un espantaocells aquí al Delta del Llobregat. I així va ser com, finalment, va trobar el seu lloc al món. De vegades, si volem fer realitat els nostres somnis ens hem d’arriscar, encara que ens prenguin bojos. Eva Tomàs Lupiáñez, 5èB

Poesia Cicle Mitjà - Finalista LA FAMÍLIA Cada dia al matí m’aixeco amb alegria. Em prenc un got de llet que em dóna energia.

Quan la mama fa el sopar jo em poso a estudiar, la Gara va a jugar i no para de ballar!!

Berna Montolio Portoles, 3rB

Poesia Cicle Mitjà - Guanyador EL MEU PARE El meu pare és divertit, estant amb ell res és avorrit. La seva màgia em contagia i a mi m’omple d’alegria.

Anem a passejar i també a berenar. Veig el temps passar i el desitjo congelar. Aquests moments sempre els penso recordar, són instants meravellosos que mai podré oblidar. Carlos Aguirre Santos, 4tA

Poesia Cicle Superior - Finalista LA IAIA Té molt dolça la mirada, un somriure l’acompanya, perquè tots estem per ella, perquè se sent estimada.

És la meva àvia una dona molt sàvia, sempre té una solució per a cada preocupació.

Sempre m’escolta amb paciència, amb “carinyo”, amb tendresa, i amb la seva experiència allunya tota tristesa.

De petit la mà em donava, m’ensenyava a caminar, ara li dono el meu braç perquè es pugui recolzar.

I quan em vaig a dormir, ella s’acosta al meu llit, amb un conte per a mi i un molt suau “bona nit”.

Guillermo Camallonga Llano, 6èB

Poesia Cicle Superior - Guanyadora EL MUSSOL De petita tenia un arbre que m'agradava molt, i durant molt de temps hi vivia un misteriĂłs mussol. Amb plomes fosques i panxa de plomissol, girava el seu cap gris com un gira-sol.

Amb els seus ulls molt grans i la mirada perduda, em semblava que sempre estava molt trist i sol. Passava el dia quiet, meditant com el buda nomĂŠs mirava al cel, sense prendre cap vol.

Per la nit feia sorolls que no em deixaven dormir, em donava tanta pena que em feia deprimir. Un so insistent, com un trist lament.

Un dia vaig veure que el mussol ja no hi era, l'aire estava silenciĂłs i la branca buida. De sobte em va sorprendre sentir un cant alegre. Era el meu mussol amb l'amor de la seva vida!

Mimi Foster Stallard, 6Ă¨A

ED. SECUNDÃ€RIA

CATEGORIA D TÍTOL: Mare

POESIA CATALANA AUTORA:

FINALISTA

Daniela Pagliwanan Navaliza

Mare Estimada mare, segur que estàs amb el pare. M’observes des del cel mirant el que estic fent.

Et trobo molt a faltar, i amb tu vull estar. Intento ser forta sense tu, però sent sincera, no puc.

Brillaves amb la teva alegria, feliç de cada dia. Dolça com la mel, ara estàs en el cel.

He de superar-te, però m’és difícil deixar de pensar-te. El teu amor tan valuós, ara que no el tinc ho veig tot fosc.

Els meus ulls amb llàgrimes, la mort es va emportar la teva ànima. El teu record sempre estarà amb mi i mai arribarà a la seva fi.

CATEGORIA D

TÍTOL: Elles

POESIA CATALANA

GUANYADORA

AUTORA: Noa Arregui Pesarrodona

Elles Elles, totes, valentes, fortes... Poden ser tot el que vulguin. Poden cridar als quatre vents que estan aquí per lluitar. Elles defensen els seus ideals, i diuen i fan el que creuen correcte. Sempre decidides a combatre contra un món ple d’indirectes. Elles canviaran el planeta, per totes aquelles que ja no poden i just per aquestes vesteixen de violeta, un color que demostra força i gran empenta. Elles, increïbles i més unides que mai, per aconseguir la igualtat en aquest mar. Estaran sempre pels que volen lluitar, perquè així algun dia puguem caminar.

CATEGORIA D

FINALISTA

PROSA CATALANA

TÍTOL: Charlotte, l’assassina

AUTORA:

Rahima Shahzad

Charlotte, l’assassina La Laura era una noia a la que feien bulling. El metge li havia diagnosticat estrès i depressió. Cada vegada que anava a l’escola tornava plorant. Un dia els seus pares van decidir anar-se’n a viure a una altra ciutat. La Laura, evidentment, va haver de canviar d’escola. La seva mare es va alegrar moltíssim per la seva filla, perquè pensava que allò era una nova oportunitat perquè la jove comences de zero la seva vida social. El primer dia d’escola, la Laura va tornar a casa molt contenta, i li va dir a la seva mare que havia fet molts amics i havia entrat a l’equip de bàsquet. Era molt popular. La Laura tenia una molt bona amiga a la casa del costat. Es deia Marta. La Marta era la típica nena mimada. Eren amigues des de molt petites. La Laura ja no parlava molt amb la Marta, perquè ara era popular i tenia més amigues. A l’escola tots tenien Instagram, però la seva mare no li deixava tenir-ne, perquè tenia por del què algunes persones podien arribar a fer-li. Al cap de molts dies, suplicant, la va deixar, però amb una condició: no es faria amiga de persones a les que no coneixia. Ella va acceptar les condicions. El primer dia tot va anar bé. I el segon també. Però el tercer dia va rebre una sol·licitud d’amistat d’una noia que es deia Charlotte i que tenia 13 anys, com ella. La nena no va fer cas del què li havia dit la seva mare i la va acceptar. Al cap d’uns dies van ser millors amigues. Però un dia, tot va canviar. Havia rebut un missatge de la Charlotte que deia: ‘’no vull tornar a veure’t’’. La Laura va pensar que la seva amiga havia tingut un mal dia i ho va deixar córrer. Però els missatges negatius van continuar. Missatges com: ‘’no ets amiga meva’’ o ‘’ves-te’n d’aquest món’’. Un dia va arribar-ne un que deia: ‘’els diré a tots els teus amics que ets mala persona i tots t’odiaran’’. I així va ser. Al cap d’unes quantes hores va aparèixer missatges molt cruels dels seus companys i amics. La majoria deien que era una bruixa i que ja podia anarse’n d’aquest món. Que no mereixia la vida que tenia. Ella va començar a plorar. Va venir la seva mare, i, quan va llegir els missatges de la Charlotte, es va enfadar molt. La Laura se’n va anar corrent a la seva habitació, i va tancar la porta. Allà es va quedar. Els seus pares van creure que el dia següent ja estaria bé. 25

El dia següent, quan la seva mare va anar a despertar-la, va veure una imatge que, malauradament, va recordar durant tota la seva vida. Una imatge horrible: la Laura estava penjant d’una corda. Uns quants dies després, la Marta i la seva família se’n van anar a viure a l’estranger. La mare de la Laura va pensar que si es quedés aquí es posaria molt trista. Un mes després del suïcidi de la nena, els seus pares van rebre una trucada de la veïna del davant. Van anar a veure el que els volia dir. Era una cosa que mai oblidarien: la Charlotte, en realitat, no era una nena de 13 anys, ni es deia Charlotte. En realitat era la mare de la Marta, qui es va enfadar molt al saber que ja no era amiga de la seva filla. Però ella només la volia fer enrabiar, no la volia matar. La mare de la Laura va prometre que no descansaria fins a trobar-la i ferli pagar pel que li havia fet a la seva filla.

CATEGORIA D

TÍTOL:

PROSA CATALANA

Perseguits

GUANYADORA

AUTORA: Leiralis Clerigo Anyayahan

Perseguits Tota la meva família estava en aquella casa reunida a la sala d’estar. La porta i les finestres estaven tancades i tapades amb taulons de fusta. Ningú podia entrar ni sortir d’allà. O això és el que ens pensàvem. Els meus pares i els meus tiets discutien sobre si quedar-nos o buscar un altre lloc on refugiar-nos. De cop i volta, la sala va quedar en silenci. Estaven a prop. Molt a prop. Vam descobrir que en una paret hi havia una obertura que donava a un passadís secret. Just en aquell moment, la porta va caure i van començar a entrar. Em vaig quedar paralitzada. Em vaig quedar allà parada, veient com les persones a les que més estimava, morien d’un en un. Tot a càmera lenta. De sobte, algú em va estirar del braç i vaig entrar per l’obertura. -Corre!- va dir la veu. Sense dir res més, vaig córrer el més ràpid que podia. Sense mirar enrere. Però sense oblidar el que hi havia.

CATEGORIA E

FINALISTA

POESIA CATALANA

TÍTOL: Diumenge negre

AUTORA:

Yara Molina Martín

Diumenge Negre Negre aquest diumenge, hores d’insomni, que atrapen el meu cos com si no em pogués moure.

Negres els dies, però blanques les flors, que ma mare rega, i que veig des del llit.

No et preocupis mare, no causaré problemes. Els àngels no s’enfadaran amb mi, Al menys, no avui.

Negre aquest diumenge, quan l’estel deixi de brillar en veure que ja me n’he anat. No tingueu por, perquè sempre seré al vostre costat.

No t’enfadis àngel meu, per haver volgut pujar a jugar amb tu. Aquest món era massa difícil, i jo he decidit tornar a jugar. 28

CATEGORIA E

TÍTOL: L’infern

POESIA CATALANA

GUANYADOR

AUTOR: Joel Puig Viu

L’infern Obro els ulls i veig companys, tots ferits i ensangonats. Continuem tots tancats, entre portes sense panys.

Terriblement atemorit, espero la meva hora, perquè quanta més demora, més angoixa noto al pit.

Sento súpliques i plors, d’homes, dones i nadons. Sento la porta obrint-se, jo només vull ser lliure. M’apropo a l’ombra gegant, amb la intenció d’escapar. Però m’agafa del coll i se m’emporta volant.

Desperto i estic penjat, estic obert en canal. Només he comès un pecat, haver nascut animal.

CATEGORIA E TÍTOL: Estimada jo

PROSA CATALANA AUTORA:

FINALISTA

Angella Santiago Clerigo

Estimada jo Barcelona, 13 de març de 2029 Estimada Noa, Ja han passat 18 anys des que et vaig veure al mirall. T’enyoro molt! Et deuràs estar preguntant, si és que finalment reps aquest missatge, per què t’estic escrivint. Sincerament, tampoc ho sé. Serà només perquè de sobte vas aparèixer al meu cap. La qüestió és que la teva aparició va arribar amb l’embolcall de records de tot tipus, n’hi havia de divertits i emocionants però també de dolents, d’aquells que mai voldries haver de repetir ni un cop més a la vida. Per això em vaig decidir a escriure’t. Primerament, et voldria dir que aprofitis i apreciïs cada dia, cada moment de la teva vida com si fos l’últim, sense cap penediment ni tants “tant de bo...”. Així que somriu sempre i obre els ulls per veure que molts són al teu costat recolzant-te, fins i tot en els mals moments; i a les persones que no et valoren, oblida-les i no t’amoïnis, que, amb els anys, veuràs que només són petites pedres a les sabates de la vida. Ho sé per experiència. Ah! I saps una cosa ben curiosa que he descobert només fa uns mesos? Doncs que el nostre nom és d'origen hebreu i significava "delícia". Així que no tinguis en compte aquells que se’n burlen d’un nom tan bonic, repetint burletes “Noa, de canoa”. Parlen des del desconeixement i la ignorància. Que no et facin sentir petita! Per altra banda, voldria recordar-te que hauries d’apreciar més als nostres pares. Sé que són molt estrictes, i ho segueixen sent, però veuràs que tots els càstigs i reprimendes són per a ajudar-te i guiar-te; quan siguis més gran ho entendràs tan bé com jo ho entenc ara. De fet, jo deia que mai seria com ells, però vés a saber si no m’assemblo a ells més del que vull o puc admetre. Una altra i última cosa per afegir seria que no et preocupis tant, deixa’t anar. Qualsevol errada és per a aprendre i t’asseguro que et farà créixer més. Vull que compleixis tots els teus somnis i sé que els aconseguiràs i diràs que tenia tota la raó. Quan te n’adonis, sé que també t’escriuràs a tu mateixa, com jo estic fent ara. Ben cordialment, Noa PD: M’hagués agradat haver rebut una carta com aquesta quan era petita .

CATEGORIA E

PROSA CATALANA

TÍTOL: (...)

GUANYADORA

AUTORA: Lucía Pazos Maza

(...) Són les sis del matí. Es desperta, es posa les sabatilles i, arrossegant els peus, entra al lavabo. No gosa mirar-se al mirall, ja sap què és el que veurà si ho fa i no necessita reviure aquell moment veient el seu reflex. No n’és conscient, però la pallissa d’ahir li passarà factura. En menys de 20 minuts, un cotxe de policia girarà la cantonada i l’agent Gaith, acompanyat d’un aprenent, picarà al timbre. La mare mirarà per l’espiell i el veurà palplantat al porxo, uniformat i amb la placa a la mà. No trigarà ni mig segon en saber que busquen la seva filla. -Què has fet ara, si es pot saber? La Mar baixarà les escales i la mare s’horroritzarà en veure la seva cara, però no impedirà que la seva filla agafi una poma del bol de fruita i surti a tota pastilla per la porta del darrere. L’agent tornarà a picar la porta però, en obrir, la Mar ja no serà a casa. La Mar és al bar de la cantonada. Asseguda a la barra, prenent un cacaolat, observa el moviment de les agulles del rellotge, marquen les vuit. El propietari de l’establiment agafa el comandament i engega la tele. La presentadora desitja un bon dia a tothom i dóna inici als “Matins” del 20 d’abril del 2019. Tots els clients desvien l’atenció, fins ara centrada a remoure el cafè a les tasses i a rentar-se els bigotis, cap a l’aparell penjat a la paret. Segons explica un corresponsal, a les deu de la nit del dia anterior, es va lliurar una baralla a un descampat prop d’una zona de polígons de Girona. Ningú no ho sospita, però la Mar en va sortir guanyadora, deixant-hi un home inconscient i tres de ferits. El periodista afegeix també que la policia busca una jove com a responsable dels fets. Tan bon punt decideix sortir del bar, nota com un aire gèlid l’envolta. És l’única que ho sent. Es frega les mans i s’apuja la cremallera de l’abric. El fred no cessa. Escolta un xiulet intermitent i es mareja. L’últim que veu són les manilles del rellotge girant a la inversa. Són tres quarts de vuit del 19 d’abril del 2019. La Mar és al descampat, el temps ha tirat enrere. Els quatre homes s’apropen. Ara tot és a les seves mans. 31

CATEGORIA D

POESIA CASTELLANA

TÍTOL: Aquel criminal

FINALISTA

AUTOR: Luis Mario Cayamanda Buera

Aquel criminal Aquel vil asesino que a mi familia mató nosotros lo queríamos pero él nos traicionó felizmente vivíamos pero él nos engañó esta triste historia mi vida cambió.

Primero fue mi hermanita, la que más quería él la cuidaba y la mimaba, pero él la traicionaría en aquella noche donde la sangre derramaría y en el pecho, lleno de odio, la apuñalaría.

La siguiente sería mi madre, la que más confiaba él la ayudaba cuando ella lo necesitaba pero aquel día, mientras ella cocinaba por la espalda le clavó, la misma arma, que a su hermana mató.

Por último fue mi padre, el que más respetó con él jugó y se divirtió pero él le engañó en aquella escena donde mi madre murió entre a tristeza y las lágrimas, su vida perdió.

Ese asesino que cambió mi vida con un gran odio yo me vengaría pero nunca lo podré matar porque siempre fui aquel criminal.

CATEGORIA D TÍTOL: Oscurece

POESIA CASTELLANA

GUANYADORA

AUTORA: Mireia Carbonell Navarro

Oscurece Lienzo en blanco manchado de negro.

Llantos inoportunos con sentimientos lúcidos.

Olas del mar con un azul verdoso.

Lágrimas con un brillo majestuoso.

Amor etéreo para ella, luna roja para él.

Ojos color miel, dulce anochecer.

Silencio para ella, sonido para él.

CATEGORIA D TÍTOL: La magia

PROSA CASTELLANA

GUANYADORA

AUTORA: Noa Arregui Pesarrodona.

La magia Esta es la pregunta: ¿Qué es la magia? Y esta es la respuesta: la magia es algo que nosotros utilizamos para escapar de nuestros problemas y para evadirnos de las preocupaciones del día a día. La magia nos transporta a un mundo donde somos felices y podemos ser y creer lo que queremos. Simplemente es el arte de hacer que las personas se sientan bien mediante el engaño del truco que están viendo. Quieren que se sientan felices.

La gente va a ver las obras de los magos para tener un momento de tranquilidad y diversión, en sus vidas a veces apagada y triste y esta obra de apenas una o dos horas, les aporta un poquito de luz.

Hay personas que no creen en la magia, otras que sí y otras que lo necesitan para poder escabullirse de lo que los rodea.

Sé que todo sería mejor si todos supiéramos que ese pequeño rayo de sol que nos da, va a estar para toda la vida, porque siempre habrá gente que querrá hacer feliz a las personas.

En resumen, la magia es algo maravilloso que no se puede definir con pocas palabras, es algo que la gente tiene que tener en sus vidas, algo en lo que vale la pena creer.

CATEGORIA E

POESIA CASTELLANA

TÍTOL: Mente cerrada

FINALISTA

AUTORA: Angèlica Sierra Rondón

Mente cerrada ¡Qué impotencia siento al oírte hablar! ¿Que tú eres mejor que los demás? ¿Que no te igualas a nadie más, debido a tu nacionalidad?

Pero, ¿qué derecho tienes a decir eso? ¿Acaso te crees mejor que el resto? Solo te fijas en el color de piel, pues preocúpate de que te faltan neuronas también.

¿O es que acaso tienes un trauma? ¿Y desde ese momento te quedaste sin alma? Pues tranquilo no eres especial, solo eres otro simple mortal.

Diferentes culturas, sudamericanos, africanos y ucranianos, todos lejanos, pero respetados ya que no importa de dónde seamos.

CATEGORIA E

TÍTOL: Rebelión

POESIA CASTELLANA

GUANYADORA

AUTORA: Àngela Gallardo Gutiérrez

Rebelión Estoy cansada de salir con miedo a la calle, de que la sociedad me pida que batalle, pero os diré una cosa, y es que me siento orgullosa de ser una poderosa mujer hermosa.

Tenemos un fuerte corazón con el que iniciaremos una revolución, y conseguiremos la destrucción de este sistema de coacción.

Nos queremos vivas, nos queremos combativas, nos queremos libres, nos queremos, felices.

No daremos ni un paso atrás, ya que somos las nietas de las brujas que no pudisteis quemar y juntas vamos a luchar, por la libertad que a ellas no les quisisteis dar. 36

¿Qué alce la voz? ¿Qué me escuchas? digo la verdad y dices que son paparruchas.

Sororidad, esa hermandad, de ayudar a una mujer casi sin querer.

Nos llamáis feminazis, sin saber lo que decís, ¿exageradas? Ponte en la piel de las acosadas.

Somos el futuro, queremos igualdad, de veras, os lo juro, que tendremos libertad.

CATEGORIA E TÍTOL: 999

PROSA CASTELLANA

FINALISTA

AUTORA: Nicole Ontong Aparice

999 Voy dando pasos pausados, con la esperanza de que algún día pueda ver lo que hay después de la luz. Paro un momento para recobrar el aliento, es lo que tiene subir 999 escalones. Veo la luz. Intento avanzar, pero hay algo que me lo impide. Escucho pasos detrás de mí. Un ruido constante al compás de los latidos de mi corazón. Hago el amago de huir, pero el esfuerzo es en vano, cada vez que intento avanzar, los pasos se escuchan más rápido y más cerca. No aguanto más. Si el ruido no cesa; voy a enloquecer. Paro de forzar mi huida. Tiemblo. Noto su aliento en mi nuca, con el olor de este, intuyo que ha estado bebiendo en el bar de siempre. Cierro los ojos esperando lo que va a venir. El tiempo que estoy esperando para que haga lo de siempre se me hace eterno. La espera llega a su fin, y noto como su mano impacta intensamente contra mi mejilla derecha. Murmura cosas que no llego a entender, pero a estas alturas; no me importa absolutamente nada. Cuando acaba de agredirme verbalmente, llega la hora de ir a la habitación. Al acabar de recorrer el estrecho pasillo que separa el salón del cuarto pequeño, me empuja bruscamente a la cama. Ahora, podría decir las cosas que me hace, pero me lleno de amargura cuando pienso en eso. Noto su pausada respiración a mi lado, doy por finalizada la tortura de hoy. Acto seguido, voy al baño, y empiezo a surcar mares de lágrimas. Más que navegar, me estoy ahogando, y no sé cómo nadar. Es como si estuviese atada a un ancla y esta me haga perder energía inútilmente. Lloro porqué me ha quitado la libertad. Mientras me oprimo, pienso en lo que he pasado antes de llegar a esta situación. Pienso en el tiempo que ha pasado. 999 días desde que me enamoré de él. 999, desde que abandoné a mis amigos y mi familia solo por creer que así sería libre. 999 días desde que caí en este infierno de rutina. No aguanto más. Mis ojos ya están secos. Ojalá poder acabar con esto y emprender el vuelo hacia mi libertad. Ojalá poder coger valentía y saltar del precipicio y arriesgarme a decir: ¡BASTA!

CATEGORIA E

GUANYADORA

PROSA CASTELLANA

TÍTOL: Solo yo lo veo, solo yo lo oigo

AUTORA: Karen Manrique Acosta

Solo yo lo veo, solo yo lo oigo Lo veo. Lo escucho. Su voz retumba por las paredes blancas, las cuales me dañan la vista, irritándome aún más. Ruedo los ojos, no estoy de humor para sus charlas matutinas. Intento ignorarlo, pero sigue hablando. Me doy la vuelta y, por el rabillo del ojo, veo como se sienta en la cama, me mira y me sonríe. Por fin se ha callado. Cierro los ojos y suspiro. Intento pensar con claridad, pero, como he dicho, lo intento. Miro a mi alrededor, blanco es el único color que veo. Una silueta en la esquina llama mi atención, la ignoro. Vuelvo a suspirar, río por nada mientras escucho pasos acercándose. Siento un escalofrío en mi nuca. Una voz susurra en mi oído, criticándome y diciéndome toda clase de ideas no muy buenas. Ya no aguanto más, empiezo a gritarle mientras me alejo de él. Cojo todo lo que puede haber en esa habitación y empiezo a tirarlo en su dirección, rompiéndolo en las paredes blancas. Cada vez dice cosas más fuertes y parece no querer callarse. Me encuentro en el suelo llorando, pero también estoy riéndome, mientras, con las manos, me tapo las orejas. Empiezo a ver como aparece un montón de siluetas negras, con unos ojos rojos que me observan y, en las paredes, veo diferentes figuras. Sigo gritando, desgarrándome la garganta en el proceso, riendo mientras todo a mi alrededor da vueltas. La voz para de hablar. Abro los ojos y miro a mi alrededor. Veo una casa, vacía y familiar. Entro con calma, camino por el pasillo hasta ver una puerta. Con cautela la abro, la imagen de la habitación comienza a distorsionarse ante mis ojos. Vuelvo a escuchar esos gritos, pero esta vez son de una mujer. Siento una mano rodear mi antebrazo. Me giro, veo a un hombre de blanco mirándome mientras otros dos están detrás de él y todo lo que he visto desaparece. Parece que las tres personas restantes no han visto nada. Me sacan casi a rastras, me resisto al sentir el tacto de sus manos contra mi piel para llevarme a una sala que conozco demasiado bien y que dispone solamente de una mesa rectangular y una silla a cada lado de la misma. 39

Otra persona entra, tiene una libreta que deja encima de la mesa y se sienta en la silla de enfrente mientras yo le miro. Empieza a hacerme preguntas, no le contesto. Como la mayoría de veces, me limito a mirar a una esquina de la habitación, donde veo esa silueta mirándome con una sonrisa, mientras me remuevo incómoda en mi asiento por estar tan expuesta al contacto humano. Escucho un susurro, esta vez más insoportable que los anteriores. Grito para que se calle, al tiempo que me levanto bruscamente de mi asiento. Me pongo demasiado nerviosa, la persona de enfrente se pone a la defensiva aunque intenta calmarme. El susurro cesa. Miro a esa persona y me siento como si nunca me hubiera puesto a gritar. Me traen a mi habitación, me dan un vaso de agua a la vez que me extienden una pastilla para que la tome. No me fío, pero tampoco puedo decir que no. Con prudencia, me llevo la pastilla a la boca y bebo el agua. No siento nada. Por mi mente pasan muchos pensamientos y preguntas, sobre todo el porqué estoy aquí. La persona de la sala me dice que no estoy bien, pero yo no lo entiendo. Cuando le digo que haga que él se callé, me mira y me dice que no oye nada. Tampoco ve nada. Nadie de este lugar parece oír o ver nada de lo que yo veo. Empiezo a sentir que todo mi cuerpo se relaja y cierro los ojos. Seguro que mañana despertaré y pasará lo mismo que hoy. Y nadie lo entenderá. Porque solo yo lo veo, solo yo lo oigo.

CATEGORIA D

GUANYADOR/A

POESIA ANGLESA

TĂ?TOL: Hello spring!

AUTOR/A: Rujie Xu

Hello spring! When the winter despairs, The spring is arriving and the people are smiling. The birds are singing, the animals are matching and the people feel that the love is coming. The beautiful flowers are blooming, the gardens are colouring and the trees are growing. In spring, the rain fills the rivers All the fishes are happy With all the waters they need. The colours are shining flowers are smelling, birds are flying and everyone is smiling!

CATEGORIA D

GUANYADOR/A

PROSA ANGLESA

TÍTOL: Broken without you

AUTOR/A: Sharin Rahman

Broken without you You know, that feeling when you are not sad, but do you just feel empty inside? San Francisco, California. Crystal, she has dark long hair and violet eyes. She is a high school student. When she was a kid, her parents abandoned her. She lives in an orphanage. Crystal might seem strong outside, but inside she is broken… She always smiles, but no one knows that she is hiding thousand feelings behind that smile. Hate is a strong word, but she hates herself… hating yourself is the worst, because when you hate yourself, there is no escape. She hates staying up until midnight overthinking about everything, she hates that she cares too much, because people who she cares too much for, leaves her in the end… Like every morning, she went to her favorite place: the beach. She loves sitting there alone, in the silence, watching the waves. Today she saw someone else there, looking at the waves, silently just how she does. He is tall, he has dark hair and he is wearing a black leather jacket. He had a small smirk on he’s face. He saw Crystal and left. At school, she saw him again. This time, he came to her and talked with her. His name is Kendall. He asked if they could be friends, and she said yes even though she has trust issues, she dared to take the risk and be friends with him. They hanged out with each other a lot, talked and slowly they bonded a very strong bond. They went to the beach at night. They sat there, watching the stars and enjoyed the silence. He also went through a lot but if you do not get to know him, you will not know that he is sad and broken inside but he acts cold, and strong. Crystal and Kendall know each other better than anyone else only in few months.

Kendall suddenly started being cold. He started staying away from her. He stopped hanging out with her and like these weeks finished. Isn’t it weird, when you used to start your day talking to someone and end it talking to that person, then suddenly do you both stop talking for weeks? In the break time: Why are you ignoring me? Did I do something wrong? Tell me please! - Asks Crystal. Kendall ignores her and leaves. He notices she did not come to school for days now. He asked her friends and her roommate but nobody knows where she is. He searched her in lots of places but he could not find her anywhere. He tried texting her but she does not answer. Kendall found Crystal, she was crossing the road, a bus speeds towards her and by the time the driver manages to bring the vehicle to a halt, it was too late. The bus hits her. Kendall comes running and takes her to the hospital. The doctors said if she does not wake up in 24 hours, it will mean that she is in danger. Kendall goes and sits next to her. He hugs Crystal and kisses her forehead. He starts crying. I am sorry… I am sorry for everything. I thought maybe if I stayed away from you, I would forget about you, but no, you were stuck in my mind. I was scared- I was scared that I will fall in love but looks like by the time I decided to walk away, it was too late. I love you, please wake up. – Says Kendall. After a while, Crystal wakes up, Kendall quickly calls the doctors. The doctors now said that she’s out of danger. I love you too… Just don’t leave me, because I am broken without you. – Crystal says.

CATEGORIA E

POESIA ANGLESA

TÍTOL: The performance

FINALISTA

AUTOR/A: Annie Hunter

THE PERFORMANCE

Take a step, another step, you’re on the stage now. Take a breath, another breath and look down into the crowd.

The music starts, singing sweetly, there’s no turning back now. You start to move, oh so gracefully, looking fierce and proud.

The crowd gasps and looks with awe, enraptured by your movements. They’re all impressed, astonished even but there’s still room for improvement.

You prep yourself and flex your legs, you’re about to take a leap. You impulse yourself and spring up high, 44

youâ€™re soaring through the sky. You twirl and spin, and smile and grin, the crowd is astounded. You come back down and touch the ground, itâ€™s time this terminated.

You come to a halt and take a bow, the music has now faded. The crowd applauds and cheers and screams, this dance has officially ended.

CATEGORIA E

POESIA ANGLESA

TÍTOL: Be brave

GUANYADOR/A

AUTOR/A: Graszel Mae Alegado

BE BRAVE! I’m hurt and in pain, give me space for healing, and mountain air. Surrounded by many battles still yet to conquer, But still I will persevere, For I know there are greater things yet to appear. Broken and shattered, Mended and whole, we are all the same after all. Each person are in need to fight. To fight every battles in front of us, We face challenges in different types, but “surrendering” is a word that must not be uttered. Whatever comes in your way, Always remember that you’re not the only one. You’re not the only one passing through that all day, there’s always a voice that will say, “you can overcome” Be a person who transforms their weakness into strength. A person that no one can drag you down, A person who know how to value self-worth, 46

And a person instead of giving up, you’re being the greatest version of your own It’s not about what they said nor what they did, it’s all about you. It’s all about how will you keep moving forward, despite of every trials you’ve gone to. Little warrior, be brave. As the time passes by, everything will fade. Even the scars will soon be healed, So little warrior, be brave!

CATEGORIA E

PROSA ANGLESA

TĂ?TOL: Itâ€™s time for you to be sorry

GUANYADOR/A

AUTOR/A: Lamija Zahirovic

It's time for you to be sorry I was ready to go to sleep when my phone started ringing. Since it was Sunday and late, I thought it could be something important. And it was. It was one of the most important people in my life, so from now on, imagine this is about someone who you love and who you care about. I answered, but I couldn't hear anything. 00.10(sec) and still nothing, not even a hello. 00.26 I'm checking the connection but apparently it's perfect. 00.43 At this point I just want to hang up But then, after 1 whole minute, I finally hear something, but it's not something I want to hear. She's trying to say a lot of things but at the same time, she's crying too hard. Finally, I manage to recognize some words: ''I...it was a pary...I was a bit...drunk....he was my brother's friend...then I...I felt his whole body weight on top of mine...'' Crying again. ''You...you know what happened next.'' It's not the crying that makes it that hard to listen to, it's the amount of fear, guilt and confusion in her voice. I don't know what to say, but I do know what happened next. I knew it from the first second of the call. I knew it because it happens so often that we consider it a normal thing. Am I even supposed to know what to say? I'm sorry? Am I sorry because I'm not surprised, because she had to go through that, because I have no idea what to say or because she won't be able to look at the life the same way? I choose not to explain why, so I just say I'm sorry. Few days later, I'm talking with someone who's also really important to me, so now imagine someone who you love almost as much as the first person. I'm getting a bit annoyed because it's taking her too long to come and I hate waiting. So after some time I decide not to wait, but sleep. ''What took you so long?'' was probably one of the first things I asked, not even thinking about the question, especially not an answer. Then she says: ''Well...some boy was following me on my way back, he said he was nice, he said he wouldn't hurt me, but while saying that, I felt his hands around my waist. While saying how nice he is, I felt his arms and muscles around my body. I guess it was supposed to be a hug, but it was the most uncomfortable one. Not sure if it was that bad because I did not want to be there, or because I realised how strong he is and how small I am. He was hurting me. I did not want his hands around my waist or that thight hug that was a reminder that he can do whatever he wants. But I guess he was nice..I mean he didn't do anything in the end...'' I'm sorry. Once again. But this time I don't know if I'm sorry because she had to go through that, because I wasn't waiting, because she still believes he's a nice guy or 48

because I'm still not surprised. Now I know. Now I know why I'm sorry. I'm sorry because we live in the world where you're told not to wear too short skirts or you're going to get assaulted or killed. If you're a girl, you're just promoting your body and asking for sex, and if you're a boy...What the hell are you doing in a skirt in the first place? Oh and you're walking home alone? Well that's obviously a secret sign for COME AND WALK WITH ME PLEASE, FOLLOW ME HOME BECAUSE I'M NOT ABLE TO FIND THE BUILDING WHERE I'VE BEEN LIVING FOR YEARS. And if it's too late, I'm sorry. I'm sorry because if you were too quiet or you still are, you either liked it or you're lying. I mean why else would you be hiding it? And if you do talk about it, let's be real, you just want some attention. Isn't that what you wanted in the first place? Don't you dare to try to be louder, you could ruin their future, is it really worth it? You can't change your past, but don't do that to their future. I'm sorry. And this time, think about your, my and everyone's future. You were strong enough, the next one maybe won't be. You survived, the next one maybe won't.