Curs 16-17
JOCS FLORALS
Índex EDUCACIÓ PRIMÀRIA
EDUCACIÓ SECUNDÀRIA
Pròleg …………...……...……………………………. 4
Poesia catalana Categoria D (guanyador)…...…... 19
Prosa Cicle Inicial (finalista) …......……….……... 6
Poesia catalana Categoria E (guanyador)....……. 20
Prosa Cicle Inicial (guanyador) …...…………….. 7
Prosa catalana Categoria D (guanyador)………... 21
Prosa Cicle Mitjà (finalista) ………….…………… 8
Prosa catalana Categoria E (guanyador)..........… 23
Prosa Cicle Mitjà (guanyador) …………………..
9
Poesia castellana Categoria D (guanyador)….....
25
Prosa Cicle Superior (finalista) ……..…………... 10
Poesia castellana Categoria E (guanyador)..…...
27
Prosa Cicle Superior (guanyador) …….………. 12
Prosa castellana Categoria D (guanyador)....…... 28
Poesia Cicle Mitjà (finalista) ……………....……... 14
Prosa castellana Categoria E (guanyador-1).…... 31
Poesia Cicle Mitjà (guanyador) ……………......… 15
Prosa castellana Categoria E (guanyador-2).…... 32
Poesia Cicle Superior (finalista) ……………….... 16
Llengua anglesa Categoria D (guanyador)..….…. 33
Poesia Cicle Superior (guanyadora) ……………. 17
Llengua anglesa Categoria E (guanyador)..…...... 34
Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
-2-
ED. PRIMÀRIA Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
-3-
Pròleg Benvolguts/des, Com cada curs escolar celebrem amb el vostres treballs els JOCS FLORALS escolars i participem en els del districte. Aquest curs per començar el recull de finalistes i guanyadors es proposa un petit text amb informacions per reflexionar sobre la lectura. Ben segur que ajudarà a millorar la lectura de nens i nenes! Per a què serveix la lectura? - Per millorar el rendiment acadèmic, un infant o un adolescent que llegeix bé entén millor el que estudia. - Per aconseguir un bon nivell cultural, la lectura és bàsica per aprendre moltes coses i comprendre el món que ens envolta. - Per gaudir del temps d'oci d'una manera agradable i positiva, el gust per la lectura ens acompanyarà tota la vida. Deu principis imprescindibles per a fer bons lectors 1. Donar exemple: Els adults som un model de lectura pels infants. És important llegir davant d'ells de forma que puguin observar com es gaudeix llegint. 2. Escoltar: Estiguem pendent dels seus dubtes. Responen les seves preguntes hi trobaran el camí per continuar aprenent. Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
-4-
3. Compartir: El plaer de la lectura es contagia llegint conjuntament. Llegir i explicar contes significa compartir la lectura. 4. Proposar, no imposar: Es millor suggerir que imposar una lectura. Evitem tractar la lectura com una imposició. 5. Acompanyar: El suport de la família es necessari a totes les edats. No els deixem sols i soles quan aparentment saben llegir. 6. Ésser constants: Tots els dies s'ha de reservar un temps per llegir. Busquem moments relaxats, amb bona disposició per a la lectura. 7. Respectar: Els lectors tenen el dret a escollir. Estiguem pendents dels seus gustos i de com evolucionen. 8. Demanar consell: L'escola, les biblioteques, les llibreries i els seus especialistes seran aliats excel·lents. Fem-los una visita. 9. Estimular, animar: Qualsevol situació pot proporcionar motius per arribar als llibres. Deixem sempre llibres atractius a l'abast dels nens i les nenes. 10. Organitzar-se: La desorganització acostuma a estar renyida amb la lectura. Ajudem-los a organitzar el seu temps, els seus llibres, la seva biblioteca...
Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
-5-
Prosa Cicle Inicial (FINALISTA) L’ESCULL DE LES SIRENES Hi havia una vegada tres sirenes anomenades Dolfi , Aquarina i Coral·lina , les tres eren molt amigues i sempre estaven juntes. Un dia les sirenes van sentir un crit i van anar a veure que passava. La Dolfí va dir: “He perdut el meu amulet al mar”. I les seves amigues li van dir que l’ajudarien a buscar-lo.Llavors les dues sirenes es van endinsar al mar, van cridar els seus amics els peixos, els dofins. I entre tots van trobar el collaret, el seu amulet. I la Dolfí es va posar molt contenta i totes tres van anar a jugar a alta mar amb els seus amics els dofins.
Alexandra Domènec 2n A
Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
-6-
Prosa Cicle Inicial (GUANYADOR) L’HOME I ELS MOBLES EMBRUIXATS Hi havia una vegada un home que estava a casa seva. Hi acabava d’arribar i va veure que la tele es movia i que tots els mobles es movien. Es va pensar que la casa estava embruixada i va començar a córrer per tota la casa ben espantat. Però va tenir una idea! Va encendre el llum i va veure que els que movien els mobles eren uns ratolins.
Santiago Sánchez 2n B
Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
-7-
Prosa Cicle Mitjà (FINALISTA) EL PRIMER DIA DE COLE Després d’uns quants dies d’estiu, tornem a l’escola amb moltes ganes de veure els nostres amics, mestres, classes, etc. Els nervis no em van deixar dormir gaire, però al matí em vaig llevar la primera. Aquell dia era molt important i divertit ja que començava un curs nou i potser coneixeria nous companys. Vaig arribar tan d’hora que encara no hi havia ningú de la meva classe del curs passat. Va ser un dia genial. Va tocar la campana, vam entrar a la classe i vam escollir els nostres llocs. Li vam donar els llibres al professor i ell ens va donar l’agenda que vam omplir amb les nostres dades i l’horari del curs. L’hora del pati va ser genial i ens vam explicar què havíem fet durant les vacances i després vam anar a dinar. El menú estava boníssim! La tarda va passar volant perquè vam fer un dibuix del lloc on havíem estat durant les vacances. Jo m’ho vaig passar molt bé! I tu? Júlia Rodríguez
Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
-8-
3r B
Prosa Cicle Mitjà (GUANYADOR) EL SOMNI Hi havia una vegada una nena que complia 9 anys i que es deia Charlote. Va arribar l’hora del pastís i la nena va demanar un desig: tenir un gos. Per la nit va somniar un món inexplicable on hi havien arbres plens de colors i un riu de xocolata. Després de sucar el dit al riu de xocolata, es va trobar un personatge del seu llibre preferit “La fada Katrina”. La fada li va dir: Charlote, aquesta nit abans de despertar-te has de trobar una clau daurada, però no ho tindràs fàcil. Charlote contestà: Però això és un somni, no? La fada li va respondre: Sí Charlote, però dóna’t presa perquè quan aquest rellotge arribi a l’hora que t’has d’aixecar ja no es complirà el teu desig. Charlote es va donar tota la presa del món, però no trobava la clau daurada, fins que... va veure una brillantor molt forta, com si l’estigués cridant. La nena es va apropar i... per fi l’havia trobat! Just després va sonar un pipipipip, pipipipip, es va aixecar ràpidament, la seva mare ja l’estava esperant per esmorzar. I quan va arribar, a que no us imagineu el que va trobar?
Marta Tejada 4t A
Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
-9-
Prosa Cicle Superior (FINALISTA) LA LLIÇÓ DE LA MARIA En un barri de Barcelona convivia molta gent de cultures diferents. En aquell barri hi havia gent molt treballadora i tothom vivia en pau i harmonia. Un dia van fer un parc perquè la gent pogués passejar i que els nens i nenes poguessin jugar. En aquest parc hi havia plantes, flors i arbres de tot arreu. Durant tot l’any venien ocells migratoris perquè se sentien bé i segurs. Malgrat que la idea de fer el parc va sorgir perquè hi hagués una millor integració entre les diferents cultures, sempre hi havia baralles. Les baralles més contínues eren de quatre nois de diversos orígens que es barallaven perquè discutien sobre quina de les seves era la millor cultura. Hi havia una nena molt petita, la Maria, que cada dia anava a mirar els ocells. Però quan arribava sempre s’estaven barallant aquells nois i ella es posava molt trista. La Maria sempre passava una estona parlant amb un ocell sobre el què estava passant. L’ocell li va dir a la Maria que fos valenta i que parlés amb els nens i els digués que quan es barallaven entre ells els pètals de les flors queien, que els ocells marxaven i que se sentia plorar el parc. La Maria va anar a parlar amb ells però li van dir que marxés. Quan els ocells van escoltar el que li van dir, van organitzar una reunió d’ocells i van decidir que havien d’aprendre una lliçó. Van decidir agafar els nens i portar-los volant a visitar països diferents als seus durant una setmana. Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
- 10 -
Durant aquell viatge van comprendre que encara que la gent fos d’una altra cultura tots som iguals i que tots estem a la Terra per conviure, per entendre’ns i respectar-nos els uns als altres. Quan van tornar al parc es van trobar entre ells i es van explicar les seves aventures. Però encara que haguessin aprés la lliçó el parc continuava trist. Llavors van anar on estava la Maria i els quatre li van donar les plantes típiques que havien recollit de cada lloc on van anar i es van disculpar. A partir d’aquell dia aquell parc mai més es va posar trist i els homes, dones i animals passegen amb molta alegria.
Ruile Xu 6è B
Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
- 11 -
Prosa Cicle Superior (GUANYADOR) LA MÀGIA D’APRENDRE Jo, en Miquel, un nen de nou anys bastant simple però original. Per anar coneixent-nos us vull comentar un fet que va marcar la meva infància (en realitat segueixo estant en l’etapa de la infància, però dona igual, continuo parlant). Per poder explicar-vos aquesta història ens hem d’anar al 22 de novembre de 2015, en aquell moment tenia dos anys menys. Aquell dia era un dimarts com qualsevol altre, estava impacient i alegre al mateix temps. Us preguntareu el per què, doncs perquè quedaven quinze minuts per sortir del col·legi i no teníem deures, era fantàstic! Anaven passant els minuts i cada vegada estava més content. Tothom estava mirant el rellotge que hi havia a la classe, en aquell precís moment el professor va trencar el silenci aclaparador: –Nois, vull que el divendres... Em temia el pitjor, no podia ser... No endevinaríeu mai el que ens va demanar el tutor. Ens va dir que havíem d’estudiar-nos l’abecedari, sí, sí, esteu escoltant bé. O sigui, vol que ens aprenguem vint-i-cinc lletres o vint-i-sis o vint-i-set, jo que sé...! Era la primera vegada a la nostra vida que havíem de memoritzar alguna cosa. Quan el professor va dir allò, tota la classe va callar de cop, a més, va dir que seria tres quarts de la nota final. Tots els de la classe ens vam quedar mirant al professor pensant: –Eh... !!! Estàs... segur? Just en aquell moment toca el timbre, és el mateix que dir que ja s’havia acabat la classe. Una vegada vaig arribar a casa, em va tocar aguantar el meu germà gran. Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
- 12 -
Per cert, ara us parlaré de la meva família i aprofito per presentar-vos-la: la meva mare es diu Sandra, el meu pare es diu Manel i la persona més pesada del món, el meu germà Dani. En realitat es diu Daniel però tothom li diu Dani. Segueixo per on anava. Sovint em pregunto perquè m’ha de fer la punyeta quan estic concentrat en les meves coses. En aquell cas les “meves coses” era informar-me del treball del divendres. Així doncs, per tal d’intentar estudiar l’abecedari i treure’m una mica de pressió vaig estar repetint-lo una vegada i una altra i així successivament... Però de cap manera vaig aconseguir aprendre, ni tan sols, set lletres. Anaven passant les hores i amb això els dies. Ja era dijous i allò era per divendres. Vaig tornar a intentar-ho, fins i tot amb més ganes, però semblava que el meu cervell no volgués memoritzar l’abecedari. Total, em vaig cansar de repetir-lo i em vaig anar a buscar en el meu calaix de llibres i joguines alguna cosa per poder oblidar-me de tot. Vaig trobar una cosa que ni jo sabia que la tenia: un llibre que et feia veure d’una altra manera l’abecedari, era l’abecedari musical !!! Vaig obrir el llibre amb totes les meves ganes i, de sobte, va començar a sonar: “A d’abecedari, B de biberó, C de Catalunya, D de diamant, E d’esponja...” Vaig trobar la manera perfecta i senzilla d’aprendre vint-i-sis lletres sense cap esforç. En aquell moment em vaig adonar que havia après una lliçó per a tota la vida: “SI TU VOLS, POTS”. L’endemà em va sortir com esperava, vaig aconseguir una bona nota. D’ aquesta manera acaba el que volia compartir amb vosaltres. Espero que tots hagueu gaudit mentre us explicava això i el que us vull transmetre amb la meva anècdota és que no heu de posar límits davant les dificultats que us aneu trobant. Pau Corella Martín 6è A
Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
- 13 -
Poesia Cicle Mitjà (FINALISTA) EL MEU GERMÀ El meu germà és tan bonic que cada dia m’abraça al llit. Quan em llevo diu bon dia i dono un salt d’alegria. Cada tarda em fa abraçades i m’ajuda una passada. Em barallo i em perdono però sense ell ploro. Que bonic tenir un germà per jugar, cantar i ballar. Jan Lumeras 3r B
Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
- 14 -
Poesia Cicle Mitjà (GUANYADOR) EL RATOLÍ Tinc un ratolí que és el meu amic i quan és de nit, molt tranquil·let està dormit. Té una piloteta amb la que juga molta estoneta. I quan la casa està ben neta agraeix la feina ben feta. M’agrada el meu amic i quan trista estic em fa pessigolles al melic. Karla Cortés 3r A
Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
- 15 -
Poesia Cicle Superior (FINALISTA) EL MEUS AVIS Ja tinc ganes que arribi el juliol i la calor, i que al col·legi ens diguin fins setembre altre cop! Ja és moment d’anar al poble, amb els avis cap a l’hort, per anar amb bicicleta i passejar amb el tractor. Les natilles de la iaia i el flam em tornen boig, l’ entrepà de la piscina, i... a posar-me el banyador !! Després de sopar m’esperen els amics amb el futbol què faria sense els avis ?? US ESTIMO DE DEBÒ!! Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
Joel Lumeras 5è B - 16 -
Poesia Cicle Superior (GUANYADOR) FER ESPORT M’agrada fer esport perquè em faig més fort. Cada dia en practico algun, perquè és el meu costum. Jugo al pati amb els meus companys, tinguin més o menys anys. Però el que és més important mai ens barallem jugant. El meu esport preferit és el futbol, perquè no haig de jugar sol. Faig tàctiques amb l’equip, i de riure ens fem un tip. Si perdem algun partit, almenys ha estat divertit. I si, en canvi, el guanyem, tots junts ho celebrem. Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
Pau Prat 5è A - 17 -
ED. SECUNDÀRIA Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
- 18 -
TÍTOL:
Tot a punt
LEMA:
Lila
AUTOR: Laura Casaña
Guanyador poesia catalana Categoria D
Tot a punt S’apropa la nit, no puc esperar, sento un gran neguit som a punt de començar.
Les mans em tremolen, el cor em batega, els nervis afloren, la veu se m’ofega.
Tothom preparat, últimes consignes, el moment ha arribat, s’escapa algun riure.
Se sent una veu, es demana silenci, tothom és a lloc esperant que comenci.
Ja estic preparada, concentrada de debò, llum de sala apagada, que s’obri el teló. Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
- 19 -
TÍTOL:
Guerra d’artistes
LEMA:
13
AUTOR: Anna Termes
Guanyador poesia catalana Categoria E Guerra d’artistes És curiós que coses així encara s’hagin de discutir. Em sembla un tema important, malgrat que tots l’hem anat oblidant. L’hem anat apartant. Diuen que l’art és en un museu; el pitjor és que la gent s’ho creu. L’art són moltes més coses: l’art, per exemple, som les persones. Tots som tan especials... Som increïbles; som gegants. Alguns ens ho fan dubtar... Si us plau, podeu parar? Hi ha grans artistes que no saben que ho són, però també hi ha víctimes que creuen que poden tot sols.
És tan estrany que et passi a tu, que pensaves que estaves segur... Creies que mai et podia ocórrer; ara que ningú et pot socórrer. Però la culpa no és de qui pateix, com la gent sovint pensa; la culpa és de tothom per permetre tal ofensa. Perquè tots som diferents però en el fons som iguals: si fas mal a algú, també te’n fas a tu. És curiós que coses així encara s’hagin de discutir. Em sembla un tema important, malgrat que tots l’hem anat oblidant. L’hem anat apartant.
Si deixem que ho pensin al final es trencaran. Què passarà, llavors, quan no es puguin arreglar? No diguis que estàs bé si en realitat no aguantes més. No et quedis muda si de veritat necessites ajuda. No és qüestió de ser el més fort, el més llest, el més poderós. És qüestió de ser humà, i de saber quan hem de parar. De parlar. L’agressor comença però la víctima no ho sap. No entén què diu o què pensa; tot li volta pel cap. Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
- 20 -
TÍTOL:
Oblidar
LEMA:
Verda
AUTOR: Llum Fuentes
Guanyador prosa catalana Categoria D Oblidar Avui he tornat a casa feta pols, una mica com cada dia, però avui encara més, perquè, a part que és dilluns, hi ha hagut un embús terrible a la carretera i he arribat molt tard a casa. Anava trista i cansada, derrotada, però el meu gos ha aconseguit (un altre cop) alegrar-me el dia amb la seva càlida benvinguda. He descobert que tenia una pizza amagada entre la fruita i la verdura de la nevera i de sobte m’ha canviat la cara. No m’havia d’embolicar a la cuina i podia fer una tarda de pel·lícula i manta amb el Pelut, el primer que diu que sí a aquests plans. Dimarts no és que sigui el millor dia, però no és dilluns i el cafè fa més efecte que no pas el dia anterior. Avui no hi havia embús i he arribat abans a la feina, però el quart d’hora que he estat treballant de més no me l’han pagat ni descomptat de la tarda, que era el meu objectiu, però almenys he pogut parlar una estona amb en Joan. Tot i que ell no es fixa en mi, jo em fixo molt en ell. Avui, dimecres, m’he oblidat que havia d’anar al metge, però com que m’havia posat un recordatori al mòbil ho he vist a temps i després de treballar hi he anat perquè em fessin la revisió que em fan cada any, o cada dos, no sé cada quant, però el que sé és que la fan, i avui em tocava. Un cop m’han pres l’alçada i el pes, m’han fet una radiografia i altes proves. M’han dit que m’enviarien els resultats per correu, però, com que era una simple revisió, no ho prioritzarien, o sigui, que no em preocupés si al cap de dues setmanes no havien arribat. La carta l’he rebut avui, l’endemà de les proves. Tanta rapidesa m’ha estranyat. Malgrat aquesta preocupació, anteposo el meu gos a obrir la carta. Tinc Alzheimer. No pot ser. Comprovo més de cinc vegades que el meu nom i el meu DNI no estan equivocats. Vull anar a l’hospital perquè m’ho confirmin perquè segueixo sense creure-m’ho, però és tard. Obro la nevera per fer el sopar i hi trobo la meva cartera, aleshores faig aquesta reflexió: ja fa temps que m’oblido de coses i tinc el cap perdut. Vaig apuntar-me les pastilles que m’havia receptat el metge i vaig perdre els nervis. Vaig apuntar-ho tot en un paper perquè no se m’oblidés res: el nom del gos, on eren les claus, el número de compte dels diners... La veritat és que crec que és una de les millors malalties que pots tenir. Et vas oblidant de les coses d’ara, com de l’adreça, o del nom del teu gos, però tens molt al cap els records de petita, d’adolescent, de bebè, fins i tot crec que pots arribar a recordar coses que no recordaves des de feia molt, o coses que vas oblidar en el seu moment. Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
- 21 -
Després de prendre-m’ho més amb calma, he trucat als meus dos germans i els dos han plorat. Sempre m’han dit que sóc massa positiva però jo crec que són ells els negatius. Que es posin a plorar, a part de significar que m’estimen, significa que creuen que em moriré d’aquí poc i jo crec que encara em queden uns anys de vida. Quan m’he despertat, he anat a veure si tot havia sigut un malson, però al veure la carta i el DNI sense guardar he sabut que no, que tot era real. No m’agrada la meva feina, però no volia que l’Alzheimer em digués que jo era inútil i que no podia treballar, així que vaig decidir no explicar-li a ningú la meva malaltia. Al cap de dues setmanes, però, els ho va explicar el Pol, el meu germà més gran. El cap em va dir que anés al metge i que ell em digués si podia seguir treballant o no, i li vaig trucar i em va dir que no. De pas em va dir que anés aquella mateixa tarda a l’hospital per veure com progressava, i em va dir que em posaria, per si de cas, una polsera amb la meva adreça i el número de telèfon d’algun dels meus germans. Això d’entrar i sortir de l’hospital em deprimia, però quan tornava a casa novament el Pol em rebia amb... el Ponxo, perdó. Ai no!, el Pelut, el Pelut em rebia amb una càlida benvinguda. Estic fatal. Ha vingut el Marc a cuidar-me, ja li he dit que no calia, però en el fons creia que sí que feia falta. En aquella casa era normal trobar-se roba a la nevera i la llet a l’armari. Ja feia més de dos mesos que la carta havia passat pels meus ulls i havia arribat al meu cervell, o sigui que en qualsevol moment em podia oblidar que tenia Alzheimer. No se quin dia és, ja. M’he oblidat completament del dia de la setmana o del mes en què estem. Si em diguessis que som al juny m’ho creuria, i si em diguessis que és gener, també. Em van ingressar a l’hospital i sento que cada cop el meu cap pot emmagatzemar menys informació i que els records de quan era petita cada cop són més lluny, i se suposa que això és l’última cosa que s’oblida. Oblidar, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, és “perdre la memòria (d’alguna cosa), no recordar-la, no tenir-la present en l’esperit”. Però jo crec que és pitjor, que deu ser alguna cosa més enllà de no recordar. Jo crec que és més esborrar de la ment, desaparèixer del cap.
Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
- 22 -
TÍTOL: Obscuritat
LEMA: L’home de la ciutat de pedra
AUTOR: Eric Hernández
Guanyador prosa catalana Categoria E Obscuritat Obscuritat. El nostre protagonista en primer pla, rodejat d’obscuritat. A poc a poc s’aclareix l’escena i es pot veure una mica més. Un seguit de caràcters il·legibles comencen a brollar del no res. En qüestió de segons es fan més nítids. Números. Són números. Primer un 1 i després un 0 i un altre 1... Un llistat de números. No, un llistat d’uns i zeros. Algun codi? Sembla que sí. Codi binari. Abans de preguntar-se on és, en Jaume sent unes veus: -
Què és això? No n’estic segur, però podria ser un virus. Jo no sé ni per què t’ho pregunto, sempre dius que és un virus. Calla. Pregunta-li a ell. S’apropen levitant dos ens, sense cabells. Semblen humans però tenen la pell blava. Dues ulleres de sol tapen els seus ulls. Són exactament iguals entre ells. Què deuen voler?
-
Identifica’t. Qui? –pregunta una mica poruc en Jaume, que encara no sap on és– Jo? Qui, si no? On sóc? Ostres, tenies raó: 100101 –diu un dels ens–. És un virus. T’ho he dit: 0010101001. Portem-lo als tribunals. Tot seguit els ens agafen violentament (i amb fàstic) el nostre protagonista, que s’intenta alliberar de les mans blaves. Però no pot, i de la confusió i la por es desmaia. Un soroll molt desagradable desperta en Jaume. És a la seva habitació, s’ha quedat adormit jugant a l’ordinador i al cap d’una hora té classe a l’institut. Però no vol anar-hi. Es queda pensant què pot fer. És dimarts i a fora fa molt fred. Suposem que és hivern. Es vesteix i surt a fer una volta pel barri. I passa pel forn, per la drogueria, pel mercat, per la botiga de joguines i electrònica i per davant de la casa d’un amic... I tot trontolla un segon i d’un pis per on estava passant cau un gerro amb flors vermelles i va a parar (casualment) al cap d’en Jaume. Es toca el cap i es mira la mà. Li regalima sang al front. Mitja volta i cap a casa a rentar-se. De camí a casa, fa el mateix camí que abans. Però és diferent. Abans la gent es comportava de manera normal, com gent. Però ara és diferent. Tothom li dóna l’esquena.
Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
- 23 -
Sorprès, intenta cridar l’atenció al forner, que és amic de la seva mare. Ell tampoc se’l mira. I quan s’hi apropa per tocar-li l’esquena, el forner surt corrents en línia recta. Apropant-se perillosament a un edifici. I quan és a un parell de metres no frena ni disminueix la velocitat. Travessa la paret de pedra i no en queda res. I tot es fa estrany. En Jaume es desperta. Confús, no sap ni on es troba. A poc a poc entra en pànic. Està lligat al llit i es posa a cridar. Dos homes calbs entren corrents a la seva habitació i el punxen amb una xeringa. Els dos homes, amb bates blaves, se’n van de l’habitació i la tanquen amb clau. Hores després entra un home alt amb bata. Aquesta no és una bata blava, però, és blanca amb dibuixets de flors vermelles. I estableix conversa amb el Jaume, que no es digna a contestar res del que l’home li pregunta. Amb l’intent fallit, l’home surt de l’habitació, on es troba amb una dona amb bata blanca i flors vermelles:
-
I bé? –Pregunta la dona. Avui tampoc vol parlar, fa ja dos anys que és aquí i encara no ha dit res amb sentit. Què vols fer? No podem fer res, pren molta medicació. Un tercer home interromp la conversa:
-
Doctor, el pacient de la 208 està intentant matar-se. Jo me n’encarrego –la dona surt corrents pel laberint de passadissos. Com està el noi a qui acaba d’atendre? No mostra res més que al·lucinacions, però tenint en compte la seva malaltia... Quina malaltia té? Esquizofrènia.
Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
- 24 -
TÍTOL: Mi sombra
LEMA: Sombra
AUTOR: Annie Hunter
Guanyador poesía castellana Categoria D Mi sombra Un día me enteré que mi sombra cambiaba, cuando yo me quedaba quieta ella caminaba.
En una reunión sería hacía caras raras intentando que me riera mientras le salían carcajadas.
Un día me enfadé mucho y me puse a gritar. Al día siguiente no estaba y me puse a pensar.
Mi vida sin ella no estaba completa, como un pez en el agua sin su aleta.
Salí fuera corriendo gritando “Lo siento”, “¡De verdad, de verdad, no miento!”
Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
- 25 -
Busqué por las aceras e incluso en el parque pero solo la encontré cuando se hizo de noche.
Estaba bajo la luna, su luz me iluminaba, cuando oí un ruido justo a mi lado.
Me giré lentamente y entonces la vi, ¡Mi sombra fantástica había vuelto a mí!
Estaba tan contenta que me puse a bailar, pero ella, como nunca hacia lo mismo, se puso a saltar.
Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
- 26 -
TÍTOL: ¡Vive!
LEMA: Holderlin
AUTOR: Adria Hernández
Guanyador poesía castellana Categoria E
¡Vive! ¿Qué es lo que nos espera, al amanecer? Algunos, con temor, lo llaman sino, Otros con furor lo llaman destino, Creen que inevitable en él es caer.
¿Qué les puedo decir?, joven soy pues, Mas que se equivocan, no tienen razón, Es todo una patraña, una simple invención, que tiren sus mentiras por desagües.
Lo que ocurre tú, si no tienes culpa, no busques al reo, un ente irrisorio, a la vida aprende a sacarle pulpa.
El cerebro, tu laboratorio, el músculo, libertino, que esculpa, no resumas tu vida en velatorio.
Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
- 27 -
TÍTOL: Soy hijo único
LEMA: Mostacho
AUTOR: Kyle Clarence Camorogan
Guanyador prosa castellana Categoria D Soy hijo único Era un verano cualquiera. Sin hermanas. Siendo hijo único. Hasta que un día al despertarme apareció, en mi habitación, una niña de más o menos de mí edad mirándome fijamente mientras me despertaba. Yo, desconcertado, pegué un grito que resonó por toda la casa. Mis padres, preocupados vinieron corriendo a mi habitación. -¿¡Qué pasa?! -preguntaron con cara de preocupación. -¡¿Quién es esta chica?! -les pregunté devolviéndoles la pregunta. -¡Es tu hermana, zopenco! –Me contestaron con cara de alivio –Mira que asustarnos de esta manera… Mis padres se giraron y se fueron aliviados. Yo estaba confundido. Hasta el día de ayer era hijo único. Así que le pregunté a esa chica que se hacía llamar mi hermana: -¿De verdad eres mi hermana? -¡Sí! ¿¡Cómo se te ocurre olvidar a tu queridísima hermana!? –me dijo con expresión de tristeza. Al ver esa cara tan triste pensé que era verdad. Que ella de veras era mi hermana. Así que comencé a pensar… ¿Qué debía de haber pasado? ¿Por qué no tengo ningún recuerdo con ella? Me hice mil y una preguntas. Todas ellas sin respuesta. Hasta que esa chica a la que mis padres llamaban “hija” soltó una carcajada. -¿En serio te lo has creído? –Me consultó entre risas -Venga va, me presento esta vez de verdad. Me llamo Talía. Soy la musa de la comedia y… Al comentarme lo de que ella era una musa le corté el rollo. -No estoy para bromas señorita musa –le dije con un tono sarcástico. -Pero yo no estoy bromeando –me contestó ella con una cara igual o incluso más seria que la mía. Así que me quedé callado y la escuché. -Yo soy Talía. Una de las nueve musas, hijas de Zeus. Soy la musa de la comedia y he venido para ayudarte -¿Ayudarme en qué? –le consulté confundido. Todo era muy raro… como sacado de una de estas películas de fantasía. -Tienes el potencial como me decían… -me sonrío chistosamente. -¿¡De qué me estás hablando ahora señorita musa lunática!? –le grité al ver su rostro de burla. -¡No soy una lunática! ¡Te estoy diciendo la verdad! –me gritó conservando su Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
- 28 -
extraña expresión. -Sé que te encanta escribir ¡Todos los escritores que han llegado lejos han pasado por esta fase! ¡Todos ellos han sido visitados por una de las nueve musas! Y hoy, muchacho, es tu turno… serás el que más lejos llegue de todos. Te lo digo yo. Haré bien mi trabajo si colaboras conmigo. Es cierto que me apasionaba escribir… pero seguía sin creérmelo. Seguía pensando que ella era una estafadora que nos quería venir a robar y que simplemente hipnotizó a mis padres. Pero… ¿Cómo sabía que escribir me entusiasmaba tanto? De un instante para otro, decidí creerla y dejé que siguiera hablando. -A los niños como tú por mucho potencial que tengan si no llegan a triunfar en sus obras, tarde o temprano, se darán por vencidos pensando que no valen para nada. El trabajo de las musas es que eso mismo no ocurra y de esa manera puedan seguir existiendo los grandes artistas. Ya sean músicos, escritores, bailarines, etc. -¿¡Como que niño!? ¡Si tienes la misma edad que yo, mocosa! -Te he dicho que soy una musa. Tengo miles de años. ¿Por casualidad no conocerás a un tal Menandro? -¿¡Sí!? ¡Menandro fue el máximo exponente de la llamada comedia nueva! – grité exaltado al escuchar el nombre de este individuo. -Pues él fue mi antiguo discípulo. Y llegó tan lejos gracias a mí. –me comentó orgullosa. -Puf… ¡qué vieja que eres! –dije en voz baja burlándome de ella. -¿¡Crees que no te escucho!? –me gritó. -Vale, vale… te haré caso “hermana”. –le dije con un tono sarcástico. Guiado por la ilusión de ser un gran escritor le confié todas mis oportunidades. Nos dedicamos todos los días de aquel verano a escribir y escribir grandes obras de comedia. No salía de casa. No tenía contacto con mis amigos. Solo estaba en mi habitación. Escribiendo y escribiendo. Todas mis obras las publicaba en un foro lleno de gente que, al igual que yo, no dejaba de escribir. Todas y cada una de mis obras llegaban a los top obras más leídas. La gente del foro me comenzó a conocer como: “El no tan novato” al ser un recién llegado al foro que no hacía nada más que triunfar. Y así llegué a ser el tercer escritor con más éxito del foro. Mi “hermana”, un día, me dijo que me tenía que decir algo. Tenía el rostro despavorido. -Tienes que ver esto. Estos 2 que junto a ti han logrado ser de los 3 escritores con más fama son discípulos de mis hermanas. No entendía el por qué ese rostro tan aterrorizado. Yo me hubiese alegrado ya que sus hermanas estuvieran haciendo bien su trabajo. Así que me di una vuelta por el perfil de ambos. Me sorprendí un montón. Ya entendía lo que estaba pasando, pero quería asegurarme así que me dispuse a preguntar.
Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
- 29 -
-¿Por qué estos dos también escriben sobre comedia? ¿Cada musa no se especializaba en algo en concreto? –le pregunté atemorizado. -Porque… -No me digas que es lo que estoy pensando. –le dije. Ella, afirmó con su cabeza. Ciertamente, era lo que yo pensaba. Varias musas de la misma categoría están compitiendo entre sí para poder proclamarse la musa oficial. -¿Cuándo os dan los resultados? –le pregunté. -Dentro de una semana. -¿Oye… y que pasa si no llegas a ganar? –le consulté. -Pues que desaparezco. Llevo ganando 20 siglos seguidos. Pero creo que esta vez la victoria no me ha sonreído. –me contesto tristemente. -¡No lo des por perdido! ¡Vamos a ganar! ¡No vas a desaparecer! ¡Te lo digo yo! –le grité. -¡Vamos a ponernos las pilas! Comenzamos a escribir de nuevo. Y poco a poco fuimos superando a la que estaba en segunda posición… mientras nosotros íbamos subiendo visitas en nuestras obras, nuestros contrincantes también lo hacían así que no nos quedaba tiempo para descansar. Al fin llegó domingo. El ultimo día. Y solo quedaban 100 visualizaciones para llegar a superar a la que estaba en primera posición. Revelé mi carta del triunfo. La historia que más me costó hacer de todas. Se titulaba: “El creador de los milagros”. Llevaba un montón de tiempo en aquel proyecto. Incluso antes de conocer a mi hermana. Estaba seguro que con esa historia ganaríamos así que la colgué en el foro y, tranquilamente, comencé a trabajar en otro de mis proyectos. Llegó la medianoche. La hora de ver los resultados. Al verlos, me quedé de piedra. Mi hermana y yo quedamos en segundo lugar dando la victoria a una de nuestros contrincantes. Esta se llamaba Alex. Medité y medité… ¿Qué podría haber provocado esto? Trabajé un montón en el proyecto y aun así no logre salvar a Talía… después de decirle que yo haría que ella no desapareciera… después de prometer cosas que al final no pude cumplir… me lamentaba una y otra vez. Pensé en qué haría ahora sin Talía a la cual le cogí mucho pero que mucho cariño… poco a poco comencé a dormirme y al día siguiente al despertarme ya no estaba. Ya no estaba esa niña que me incordiaba cada mañana diciéndome: “Toca escribir”. Ya no estaba esa niña que no me dejaba comer hasta acabar mi trabajo. Ya no estaba la musa de la comedia. Ya no estaba Talía. Ya no estaba mi hermana. Mis padres se olvidaron de ella completamente. Como si hubiese sido un recuerdo desechable. Dejé de escribir por la depresión. Años después de lo ocurrido decidí pasar página y seguir haciendo lo que más me gustaba. Escribir. Así que, sin olvidar lo que me enseñó Talía. Saqué mi primer libro titulado: “Soy hijo único.”
Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
- 30 -
TÍTOL: Los inhabitantes
LEMA: MAeglin de Eöl
AUTOR: Eric Hernández
Guanyador ex aequo prosa castellana Categoria E Los inhabitantes Hay seres especiales que deambulan entre mortales. Suelen pasar inadvertidos, mas son antropomorfos. Dar con ellos es realmente complicado y hay empresas dispuestas a pagar grandes sumas por un inhabitante.
Dicen que no hacen ruido al caminar, que aun subiendo las escaleras son silenciosos. Ellos no moran como nosotros, viajan. Un día ves a uno y al día siguiente está en la otra punta del mundo. ¿Se conocen entre sí? Entre las conspiraciones de internet destaca la Teoría del inhabitante perfecto: aquél que guía, distribuye y controla a los inhabitantes. Aquel que, bajo las atentas miradas (como representación), se oculta. Los buscan y los temen como a una red terrorista.
Los inhabitantes no tienen poderes especiales como volar o escupir fuego. Los suyos son reales. Cuando conoces a (parte de) uno, te toca en lo más profundo del alma y te controla. De aquél donde proceden tus movimientos, como los palos de un ciego, buscan a tientas una base para sostenerse. Esa base no existe. Y mueres. Sumido en un caos al descubrir que tu vida no tiene sentido. Una crisis existencial el martes, un funeral el miércoles.
Los índices más altos de suicidios. Nada tienen en común las víctimas. La gente teme salir a la calle. Inhabitan las ciudades, serios, tristes y contentos ¿Normales? Sumen el caos en confusión y se funden con ella. Los inhabitantes van solos. No puedes evitar conocer a uno. Tú, obligado, hijo del azar y del delirio, te sientes atraído hacía ellos. Pero tú no lo sabes. Tienes miedo a relacionarte, a salir del cascarón, a volar. Huyes, pero no sabes a dónde. Temes, pero no sabes a qué.
Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
- 31 -
TÍTOL: Carpe diem
LEMA: Benjamin Frenchies
AUTOR: Beji Agtang
Guanyador ex aequo prosa castellana Categoria E Carpe Diem La vida es la prueba de que existimos... Es lo que define a un ser vivo. Pero como todo lo que sube, baja, todo lo que vive, muere. Todos morimos, aunque vivamos más de cien años, o incluso más. La muerte ¡siempre llega!... de alguna u otra forma. Es inevitable, es imposible vencer a la muerte. Puede ser imprevista, exasperante y maléfica, pero lo que nos mantiene vivos es, precisamente, el miedo a ella. Se que llegará el día en que no volveré a ver a mis padres, a mis amigos, y sobre todo a mi persona. Nunca volveré a disfrutar de un libro, a gritar en películas de terror y a bailar en plena noche. Echaré de menos los cafés por la mañana, los helados de verano, las noches frías de invierno, las luces de Navidad, atragantarme con las uvas de Nochevieja y reírme sin parar con mi mejor amiga.
Me arrepentiré de no haber cogido el tren equivocado, de desperdiciar el tiempo haciendo tonterías, de no haber salido de mi zona de confort y perder oportunidades. Recuerdo que una vez estuve a milímetros de la muerte, a punto de caer de cabeza en ella literalmente, como si fuera una piscina donde no existe espacio ni tiempo. Mi vida dependía de una cuerda atada a un arnés que sujetaba mi cintura. Caía a una velocidad extrema. La adrenalina circulaba por mis venas, me sentía libre, salvaje, seguro de mí mismo... “Carpe diem” me decía a mí mismo. Ese día fue el que cambió mi vida. Vivamos la vida, hagámosla digna de contar para que pueda ser recordada; que la vida es demasiado corta para no hacer nada. No permitáis que alguien os haga sentir que no sois lo suficientemente buenos para conseguir vuestras metas, que no podéis ser mejores... No hagáis caso de esa gente, ellos son los perdedores en esta vida, ellos son los que trabajan para la gente que aspira a más y tiene ambiciones. Salid ahí, sed ambiciosos y mantened vuestras prioridades en mente. Es momento de vivir la vida, porque nada es permanente.
Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
- 32 -
TĂ?TOL: Stories
AUTOR: Carla Romero
Guanyador llengua anglesa Categoria D Stories Stories are magical lands that we create, where imagination, creativity and fantasy dictate. They start with: Once upon a time there was a princess, a prince, a kingdom or a rich duchess. Maybe there is a kingdom with kings and queens or a giant beanstalk that comes from beans. And there is sometimes a plot twist, maybe with a long lost brother or that old hag that’s really your stepmother. There is always a villain, who ruins everything, but in the end the heroes always win. And it goes without saying, that stories always finish with: And they lived happily after. THE END
Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
- 33 -
TÍTOL: Why?
AUTOR: Karyll Mendoza
Guanyador llengua anglesa Categoria E Why? -“Mr. Lockhart isn’t satisfied with the plot you sent him! You should invent a new one and send it to him tomorrow or I’m going to be the one who will be screwed up!” and he hang up. I received a call from my supervisor. It’s already midnight. Is he telling this kind of news right now? I have a good life, for sure. My brain is already torn up from thinking but I can’t do anything about it orI might lose my job. I looked up and saw the hands of the wall clock pointing at three, which means that I’ve already been thinking for three hours and still haven’t got anything. I just sent Mr. Lockhart the plot for his new mystery novel yesterday but it looks like he didn’t take an interest in it. It took me a week to work on that because in this world we live in right now, it seems like the stories that we think of are already published and it’s hard to come up with a new one. I turned my computer off and got up from my swivel chair. I grabbed my cloak and went downstairs. I needed to drink something. I entered a bar and ordered a drink. The lights were dim, the music was loud, ordinary people were dancing and sorrowed people were drinking. I’ve been stressed from work these few months for all the paper works that they keep sending to me. At this time of the year, we are all busy because of the upcoming event that will be held by our publishing company. Mr. Lockhart wants all to be perfect even in the tiniest thing because if not, everybody is going to regret it. I’ve already been here for about 20 minutes and I keep noticing a man in black staring at me the whole time. I also stared at him, but I can’t help not to look away because the stare that he has, gives me chills through my body. So, I stood up, planning to go to the restroom and I saw at my peripheral view that he was following me. I thought of walking through the crowd dancing at the dance floor to go to the restroom so that he could lose track of me but I failed because I could still see him behind me. I hurriedly went out through the back door and walked into the small alley. I looked back but I couldn’t see his face clearly because the shadow from the light post was blocking it. I walked and walked without any directions but came into a dead end. He came closer and closer until I could see his face. He had a large scar above his forehead down to his cheeks and he had a fresh cut on his lips that looked like from a fight. I looked around to find something to defend myself with but before I could turn back I received a hard punch in my face from Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
- 34 -
his bare hands. He didn’t stop punching and he was even kicking me. I was trying to grab my phone from my pocket but he stepped on my hand. I tried to scream for help but no one was around. I screamed and screamed until my throat was dry and I couldn’t see clearly anymore, maybe because of the punches he threw at my face. At first, I could feel the pain and my blood streaming down cheeks like tears but because of all his attacks towards me, I couldn’t feel it anymore as it was just like anaesthesia had been injected to me. I was already lying on the ground and then, he stopped. He got up and stared at me like the way he stared at me in the bar. I can’t think of a reason why this is happening to me. I just needed a drink to forget the stress that I have. He took something out from his pocket. It was a paper. He crumpled it and threw it to my face and then he walked away. I tried to reach for it and uncrumpled it. I tried to read it and all that I could read, was Mr. Lockhart’s name. Why does it put Mr. Lockhart’s name? Why is Mr. Lockhart’s name in it? Why am I involved?
Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
- 35 -
Jocs Florals 2017 La Salle Comtal
- 36 -