OVIDI MONTLLOR 20anys de vacances

1

PÀG 3

L’Ovidi està constipat

PÀG 6

crònica de vacances

PÀG 8

l’ovidi recorre el país

PÀG 10

LA FERA ERA ARTISTA

PÀG 12

OPINIÓ

PÀG 14

xarxa de casals / cal

PÀG 15

ENTREVISTA

HAN COL·LABORAT Feliu Ventura, Josep Vicent Frechina, Jordi Tormo, Jana Montllor, Núria Cadenes, David Fernàndez, Aleix Cardona, Marcel Pich, Aure Silvestre/ Som Països Catalans, Anna Victor / Casals i Ateneus dels Països Catalans, Marc Prohom / CAL

INICIATIVA Som Països Catalans Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans blocs.mesvilaweb.cat/ovidimontllor FOTO COBERTES Mural de Roc Blackblock pintat a la plaça Mª Àngels Anglada de Vic Foto: Josep Comajoan EDITA LaRella iniciatives socioculturals del Lluçanès.

C/ Major, 5, baixos, Prats de Lluçanès Lluçanès · Països Catalans T. 93 850 82 81 www.larella.cat larellallucanes@gmail.com

Ovidi com a actitud i els Països Catalans com a voluntat

E

stem d’enhorabona; la nostra terra és una festa, que ho sàpien tots. Ovidi torna a estar amb nosaltres.

Ell, que malgrat les seues llargues vacances, mai ens va deixar del tot.

Ovidi és pura actitud i per això ens l’estimem tant, per ser la consciència, indivisible, de ser classe i de ser poble. I per això és tan perillós i per això el volem i reivindiquem. Que la nostra estima és el seu odi i sinó no podríem explicar perquè, vint anys després de la seua partença, les institucions del país encara li escamotegen l’homenatge obligat i merescut. Que ja sabem que a l’Ovidi no li van perdonar els seus enemics, que també són els nostres, que no renunciés mai a la seua samarreta vermella ni a posar-se per barret Pirineus i una llesqueta i per sabata Oriola d’estranquis. Però que no es preocupen, que ja ens tenen més que acostumats i que allà on ells no vulguen ser arribarem nosaltres.

S’equivoquen molt aquells que pensen què reivindicar l’Ovidi Montllor en els nostres dies és una simple mostra de nostàlgia. Que equivocats que estan... Retornar l’Ovidi entre nosaltres és una forma d’afrontar la vida i d’encarar el futur, com també ho és reivindicar eixa Ítaca que són els Països Catalans. Eixe fantasma que recorre el país de nord a sud i d’est a oest, que com el vent no veiem però sentim, i que contribuïm a construir cada dia. Una voluntat que comença per nàixer des de cadascun de nosaltres. Un país que és molt més que un simple somni, i que es forja en el treball, l’aportació i l’esforç, individual i col·lectiu de cadascun de nosaltres en el dia a dia.

Que sapien que nosaltres no anem a renunciar ni ens plegarem, com tampoc ho féu Ovidi, per molt que qui viu instal·lat en l’autoodi i en el possibilisme ens diga que el nostre país no és més que una entelèquia; alguna cosa que mai va existir ni existirà o un terra on no creu la gent que hi viu. No ens importa ni ens afecta i a més, a aquests, els diguem que els Països Catalans existeixen perquè són pura voluntat, la de milers de persones que s’alcen cada i que han decidit que volen viure a un país que existeix per ells i que amb això no podran. I aquesta és la força més gran del món. Un huracà que no podran parar. I que com diu la cançó: Tot era meravella. Perquè vull!

Perquè estic fart de fàstics!

Tot era de tothom. Perquè vull!

Perquè tot és de tots!

Acabe la cançó. Perquè vull!

Tot comença en un mateix.

Doncs això, que tot comença en un mateix perquè tot és pura voluntat.

I que comence la festa Som Països Catalans

3

l’ovidi està constipat

L’Ovidi està constipat Per_ Feliu Ventura Cantant i autor de cançons

El 10 de març es compleixen 20 anys de la mort d’Ovidi Montllor. Dues dècades després, se succeeixen homenatges a la figura del cantautor d’Alcoi. Què tenien les cançons d’Ovidi? És cert que va ser bandejat en vida per institucions i mitjans, i fins i tot pels seus companys de viatge en la lluita antifranquista? Per esbrinar-ho, hem demanat al cantautor de Xàtiva Feliu Ventura que viatgi en el temps i en l’espai fins on va començar tot: Alcoi, 1968. El resultat és aquest reportatge, amb un títol que homenatja el mític perfil de Gay Talese sobre Frank Sinatra, publicat l’any 1966 a la revista ‘Esquire’. Amb fotografies i material inèdit, a mig camí del periodisme d’investigació i de la crònica literària, Feliu Ventura ens explica per què Ovidi està constipat.

Com que a voltes necessite la cançó, hui faig els quaranta quilòmetres de Xàtiva a Alcoi –per l’interior. Amb aquest cotxe, rom pels concerts i pel vent dels anys, enfile la frontera entre l’horta i el secà sense papers ni duanes. Passaré uns dies a Alcoi: vull parlar amb els seus amics i despistant, com qui no vol, comprendre una miqueta més Ovidi. L’últim pensament pel port de l’Olleria és per al manacorí Guillem d’Efak: “La part desagradable de l’acte vital de morir-se és que ens fa por l’extinció.

Avui, amb la vostra presència aquí, em demostrau que som viu dins la vostra memòria i aquesta, amics meus, és una molt bella definició del cel”.

Memòria. Pose les curtes als túnels, interferències a la ràdio, llum a l’eixida: 1968.

Sol entre núvols Aparque al passeig del viaducte on recorde que era l’escultura d’Antoni Miró al seu amic. Una mica perplex, travesse el viaducte cap al Teatre Calderón. Estic al·lucinant, em sembla vore un xic igual igual que Ovidi –deu vorejar la vintena– mirant el rellotge del campanar: necessite una copa. Repasse la història; he quedat amb Javier Montllor.

Ovidi se’n va cap a Barcelona, estavella la burilla d’un Ducados con-

tra l’empedrat i somriu per la xamba d’haver nascut entre alcoians.

Deixa Alcoi a contracor, però sap que Barcelona és l’oportunitat per a desenvolupar-se laboralment com a actor: Allà el trobaran les cançons.

Ovidi –José Ovidio per a la burrocràcia de l’Administració del nacionalcatolicisme assassí de la postguerra– duu aquest nom perquè son pare, treballador des dels set anys, trobava temps entre jornades laborals de 14 i 16 hores per a llegir i formar-se de manera autodidacta. Compartia amb Rafel, oncle d’Ovidi per part de mare, lectures i inquietuds impregnades d’anarquisme alcoià: Ovidius Publius Naso descansava el seu llom junt al de Hemingway o al d’Ortega y Gasset en aquelles prestatgeries familiars.

–Mon pare era anarquista –em diu el seu germà Javier Montllor–.

Ell pensava que l’Anarquia era un objectiu al qual mai no s’arribaria del tot, però com més a prop n’estiguérem, millor per a tots.

Ovidi és autodidacte, com son pare: Llig molt, aprèn ràpidament.

Reuneix tot això: la breu estada a l’Escola Industrial d’Alcoi, diversos oficis, les lectures entre assajos al grup de teatre La Cassola… fa la maleta i puja a Barcelona.

Allà, mentre està al GTI (Grup de Teatre Independent), freqüenta La Cova del Drac, regentada per Guillem d’Efak, el seu primer mentor en les cançons. Ovidi comença a aprendre a fer-se cantant. En una carta del 25 de febrer de 1969 li escriu al seu amic el pintor Antoni Miró: “Jo vaig fent cançonetes i punyetetes d’aquest o aquell ordre.

I preparant-me. I intentant viure.

Viure molt. Cada dia que comença em sembla que és l’últim de ma vida. I voldria tot. I m’arrape a tot.

Un dia em quedaré sense ungles”.

El text està recollit a la biografia de Miró, ‘Jo vull ser pintor’ (Tres i Quatre, 2005).

La poesia i els poetes s’apoderen d’Ovidi; s’adona escoltant un disc amb recitacions de Fernando Fernán Gómez que el fet poètic pot ultrapassar el paper i convertir-se en acció, com explica Jordi Tormo a ‘Ovidi Montllor, un obrer de la paraula’ (Sembra Llibres, 2015). El llibre recull poe-

Fragment de la il·lustració que encapçala l’article al diari elcritic.cat

mes –fins avui inèdits– escrits per Ovidi.

“Com bé veureu, no arribe a l’u setanta” Comença a fer les primeres gravacions de cançons; els tres primer ‘singles’ editats per Discophon amb què aconsegueix un èxit incipient: ‘La fera ferotge’ (1968), ‘Gola seca’ (1969) i ‘Sol d’estiu’ (1971). I de sobte Estellés el desperta com la fortor de l’entrecuix calent del País Valencià i li esclata com la crosta cruixent del pa acabat de coure. A Ovidi li devem Estellés: un periodista que fa versos i que es convertirà en poeta nacional.

Ovidi el puja a recitar als seus concerts i el diu com un riu que porta al mar –no és una exageració: això va ser així. Una gran amistat: només cal veure el moment del vídeo del concert a Castalla en què Ovidi s’assabenta en directe de la mort d’Estellés i canta entre llàgrimes el “M’aclame a tu” i gira el faristol per a oferir el text al públic entre els aplaudiments seguits d’un silenci tancat. Uf! I va arribar ‘Un entre tants’ (Discophon, 1972) i ‘Crònica d’un temps’ (Discophon, 1973), dos discos realment arriscats per a la Cançó del moment, de la maneta de Quico Pi de la Serra entre el ‘blues’, el ‘rock’ i la psiquedèl·lia

laietana. Ovidi fa el que li dóna la gana, entre el Bocaccio i l’Up & Down, i sempre acompanyat dels millors: Xavier Batllés, Víctor Ammann, Jori Oliver, Juan Soriano, Toni Xuclà, Feliu Gasull… Treballen amb llibertat i més coses.

Punts, comes, porros i alguna anecdòtica ratlla. Aquell any enceta la fructífera col·laboració amb Toti Soler, un dels grans de la música del nostre país: Una relació –com totes– amb alts i baixos, disputes i alegries, però amb un resultat que musicalment ens ha fet profundament feliços i ens fa estar agraïts a la generositat de tots dos (entre ells i amb nosaltres).

Carpeta original del disc ‘A Alcoi’.

Foto: Arxiu Mas Sopalmo.

Llavors arriba ‘A Alcoi’ (Discophon, 1974), un disc impressionant de la portada als crèdits.

–En eixe temps teníem un cert rebuig a l’autoria, ens donava igual, perquè tot era una causa comuna –ara parla el seu íntim Antoni Miró–. Jo vaig fer la portada amb cartró reciclat, materials pobres d’Alcoi; hi apareixien fotos dels telers i les lletres estan fetes a mà en ‘letraset’ i pintades després. En les primeres edicions ni tan sols hi era el meu nom: en eixes coses, ni érem conscients del que estàvem fent ni tampoc volíem ser-ho perquè nosaltres pensàvem

4

l’ovidi està constipat

en un comunisme llibertari en què l’autoria i la propietat intel·lectual –i tot això– no aprofitava per a res: era tot comú…

–I quants exemplars se’n van fer?

–No ho sé, perquè Ovidi intuïa que li falsejaven els números.

L’artista, el cantant, el pallasso Porte dos dies a Alcoi i ara que arriba el més interessant he de fer una pausa per a anar a Barcelona: tinc un concert. Arribe a l’estació de Sants i vaig pensant en les converses a mitges que he deixat a l’Alcoià. En direcció a l’eixida de la plaça dels Països Catalans em sembla veure un home –deu vorejar la trentena– igual igual que Ovidi mirant cap al rellotge del panell informatiu d’arribada de trens. Necessite un cafè “per a endur-se” –no dec arribar tard a la prova de so.

Ovidi espera el seu germà Javier a l’estació de Sants. Hi ha una abraçada com una infusió d’’herbero’ intentant assaborir la família i Alcoi: fa mesos que no ha pogut baixar entre rodatges, ‘bo-

los’ i sessions de doblatge. Arriben al pis del carrer Sostres, al barri de la Salut, i passen els dies. Al despatxet d’Ovidi hi ha un quadre del seu amic Antoni Miró i altres pintures i gravats. Hi ha unes butaques de vellut –d’un verd molt intens–, la guitarra, un taulell de color crema amb un boli “bo”, blocs de notes amb apunts i coordenades musicals, un equip hi-fi de la marca americana Marantz –molt prestigiosa en aquell moment– i piles d’elapés i de ‘singles’.

Ovidi no para en torreta: preparant l’estrena de la peli ‘Furtivos’

(José Luis Borau, 1975) i tancant el disc ‘Salvat-Papasseit per Ovidi Montllor’ (Edigsa, 1975).

Ovidi deixa el seu germà al pis i torna a buscar-lo per a dinar fora, a Can Pere normalment. Després, ja de nit, a les discoteques entre la Diagonal i el Paral·lel escura whisky.

–En l’època d’Estellés bevia conyac d’eixe roí i Chartreuse –afirma Antoni Miró.

Ovidi ha fet 33 anys, sent que comença a expressar-se amb plenitud en totes les seues facetes artístiques i personals i té una esperança infinita en el futur del seu poble.

–Jo em gitava a dormir i ell es quedava treballant –em diu el seu germà Javier amb una veu d’aquelles que fan confondre els germans–. Ell treballava molt el bolígraf i la lectura, però la guitarra sempre la tenia a mà. Era molt treballador, com ho era mon pare, ell s’ho ‘currava’ molt, no improvisava, era molt metòdic, molt analític: havia de sospesar-ho tot.

–Era ordenat? –m’atrevisc.

–Superordenat –sentencia el seu

germà, tot i que després Antoni Miró em dirà que dintre dels calaixos el tema era un altre.

–I de festa? –li pregunte com per a confirmar un pressentiment.

–De festa era molt divertit. Amb un ritme esgotador: Ovidi eixia tots els dies. Jo moltes voltes me’n tornava primer… És que havia eixit el dia abans!, i el d’abans!, i el d’abans…!

Ovidi, en una entrevista de TV amb Montserrat Roig, defineix el disc ‘De manars i garrotades’ (Edigsa, 1977) com un disc conjuntural. Ací tenim l’Ovidi més

lentament al Mas Sopalmo, quarter general del pintor Antoni Miró.

S’endevinen els fars encesos d’un Ford Fiesta Diesel: és Ovidi; últimament ha tornat a agafar el cotxe més sovint. Fa uns quants mesos que no ve, però per a Toni i la seva companya, Sofia Bofill, sempre és com si acabés de tornar d’anar a comprar el diari.

–Pren, un dia se la beveu Sofia i tu –diu Ovidi lliurant un Vega Sicilia a Toni com qui entrega una medalla d’honor a l’amistat.

Realment, és un intercanvi de medalles, perquè li guarden una ampolla d’’herbero’ i comencen a desfilar una llarga conversa que s’inicia amb un inventari de fets recents alcoians.

–Vosaltres teníeu converses molt llargues en què no sé de què parlàveu; supose que parlàveu de ties perquè de política no crec que parlàreu –intueix Sofia, mig a la manera de Gràcia mig a la manera de València.

–Això se’n vindrà a la tomba – Toni em mira somrient amb els ulls.

–Això t’ho explicarà després, quan no hi sigui jo.

–Parlàvem de les coses que havien passat a Alcoi últimament – intenta Miró.

–A vore si ara resultarà que parlava de ties més amb mi que amb tu! –apunta Sofia.

preocupat pels esdeveniments polítics de la Transició i per la reflexió sobre la Cançó que culminarà amb ‘Bon vent… i barca nova’ (Ariola, 1979).

–Sempre estava corregint i sintetitzava moltes coses en una mateixa cançó, lletres senzilles: proletàries –diu Miró.

“La màquina d’escriure / i la guitarra / hi ha voltes, no sé com, / que les convide / a fumar un cigarro / i a prendre un conyac”, escriu Ovidi.

El mateix any arriba ‘Ovidi Montllor diu “Coral romput” de Vicent Andrés Estellés’ (Ariola, 1979), el disc definitiu de la relació amb el poeta que enceta la disputa amb les discogràfiques per a treballar amb llibertat sense haver de demanar permís per a fer discos sense rèdits econòmics immediats.

“La cançó no és només un vehicle combatiu, també ho és cultural” – mecanoscriu Ovidi.

Tota una lluita desesperant que el porta a publicar l’últim disc de cançons que veurà publicat, amb un títol fet amb la data del seu naixement: ‘4.02.42’ (Ariola, 1980).

El silenci cantat El tren em para a Xàtiva, temps per a deixar la guitarra a casa, agafar quatre mudes de roba i tornar en direcció a Alcoi, aquesta vegada fins a Ibi, on m’espera Antoni Miró amb els masos oberts. S’ha fet fosc; quan entre a la darrera rotonda cap al mas, em sembla veure davant meu els llums d’un Ford Fiesta Diesel i a dintre, al retrovisor, uns ulls iguals iguals que els d’Ovidi, vorejant la cinquantena. És de nit. Quan ve un amic, la porta automàtica s’obre massa

20 anys després Ovidi continua odiat pel poder.

F: vilaweb.cat

“Uns fets, un temps, una estima, una idea” Ovidi no era la persona trista que retraten les fotos; era molt feliç i tendre i feia feliços els altres: “Tenia més il·lusió que ambició”, diuen els seus amics. No compartia cap malestar propi si no era preguntat i de vegades ni això.

Però les coses es posaven fotudes per al seu ofici de cantant: passà de treballar totes les setmanes, o dues vegades per setmana, a tindre algun any amb un sol concert. Ens ho conta Antoni Miró: –Ell deia que tenia un paper –que no sé qui li havia filtrat– d’unes ordres, unes directrius de Convergència dient que això de la Cançó calia deixar-ho, que era del passat, del franquisme, i que ara convenia promocionar els grups joves de ‘rock’… l’alegria, la joventut: que s’havia de mirar al futur…

El PSUC i altres partits d’esquerra també van tenir un paper en contra de la Cançó. El criteri cultural va ser substituït pel criteri electoral, cosa que va provocar el desencís de bona part de les persones relacionades amb la cultura i els militants de les esquerres.

–Hi havia grups espantosos, mentre que la Cançó havia acon-

5

seguit un nivell alt de qualitat. Ovidi havia arribat a cobrar 200.000 pessetes, amb músics i tot, o a taquilla, o a canvi del viatge i del sopar. Mentrestant, a aquests grups que et dic comencen a pagar-los 2 milions de pessetes, 6 milions de peles… si eren de Madrid. Ovidi comença a tindre pocs concerts i a la majoria dels concerts anaven ell i Toti perquè no li eixien més sous –diu Miró.

Al País Valencià el lermisme va fer política comuna amb el Principat, en eixe sentit. Però la manipulació dels músics del ‘boom’ del ‘rock català’ –a pesar d’ells– a principis del 1990 al Principat era una estratègia molt més sofisticada. Els governants dels Països Catalans contra la Cançó.

L’èxit de la Cançó com a gènere (i de la Nova Cançó com a etapa d’eixe gènere) havia estat la construcció d’una hegemonia cultural –des de baix– contra el poder, mentre que aquesta nova hegemonia era una construcció –des del poder– per al consum dels de baix: “Sembla que un petit canvi polític representa el paradís, on només caben cançons per a acompanyar la nostra immensa felicitat.

Quina felicitat? Quin paradís? Qui governa? Qui mana? Qui fa i desfà la madeixa dels mitjans informatius?”, va deixar mecanoscrit Ovidi, en un text que pressupose de l’any 1978 perquè fa referència als programes de TV ‘Jo canto’ i ‘Cantares’. Per tant, podem intuir que la construcció del discurs per al bandejament de la Cançó és un procés que es produeix almenys al llarg d’una dècada, intentant fer confondre el gènere (Cançó) i el format (cantautor) amb l’etapa del gènere (Nova Cançó) per a després proposar un format de cançó nascut als anys 1950 (el grup de ‘rock’) com a evolució de l’ofici de cantautor que havia de substituir impedint-ne la coexistència.

L’argument: cantautor és igual a tristor i franquisme, grup de ‘rock’ és igual a felicitat i futur. Un model de política cultural que s’ha repetit posteriorment amb altres expressions i estils musicals. Una línia que repliquen alguns mitjans especialitzats i, el que és pitjor, un sector ampli dels moviments socials –encara en l’actualitat– concretat en una presència anecdòtica i amateuritzant dels cantautors i cantautores als concerts organitzats. El resultat ha estat, fins i tot, l’autoodi d’alguns cantautors i cantautores que els ha portat en alguns casos a la negació del nom que defineix el seu ofici. Sembla

l’ovidi està constipat

que això avui es va superant.

Ovidi, que havia estat simpatitzant del PSUC, es desvincula del partit pel que considera un maltractament a la Cançó i per diferències amb el concepte de país dels sectors majoritaris del partit.

–Fins i tot li havien ofert un càrrec polític i no va voler –recorda Javier Montllor.

Ovidi deixa escrit: “No pujaré al tramvia que va cap al poder. / Sia del color que sia, fugiré sempre d’ell.”

–L’Ovidi era un comunista anarquista –sosté Miró–. Jo, als 20 anys o així, arriba un moment en què sentia la necessitat d’integrarme en alguna organització i tenia la idea que el PSUC era més nacionalista, pel que coneixia des d’Alcoi. Ovidi em va dir que parlés amb Alfred Lucchetti. Vaig anar a Barcelona i hi vaig parlar; casualment era amb ell l’actor Juan Diego. Lucchetti em va donar uns papers: “Llegeix-te això” –xiuxiueja Miró–. Però hi ha un moment en què la primera fornada del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) es va posar en contacte amb mi i hi vaig simpatitzar. Ovidi estava més en el PSUC, però quan va anar coneixent el PSAN, confraternitzava més amb ells. I després de tota l’emmerdada del PSUC amb la Cançó se’n va desvincular.

De totes maneres, tot això nosaltres anem descobrint-ho amb l’alliçonament a casa de Joan Fuster. D’allà sempre eixies documentat. D’alguna manera, érem autodidactes també ideològicament.

“Sóc un maulet modern i tolerant” –escriu Ovidi.

“No pense pas donar-me per guanyat” A Ovidi li costa molt despertarse: “Ovidi!, no has d’anar no sé on?”. I hi arribava tard. Això sí, quan sonava el telèfon, l’agafava immediatament mig adormit, “eh? I si és faena!” o “Si em criden, desperta’m!”, recorda Sofia.

–Ovidi tenia dinerets. No és que tinguera problemes d’això: era auster. Amb el cine estalviava prou, anava fent calaix –diu Miró.

Però Ovidi volia sobretot cantar, i ja no el cridaven. Estava preparant treballs sobre Miquel Martí i Pol, Josep Riera o Jaume Vidal i Alcover i s’havia decidit a tornar a gravar cançons per a un nou disc: ‘Verí good’.

Ja tenia la veu fotuda.

–Què et passa, Ovidi? –va dir-li Miró.

–Em dec haver constipat de l’aire condicionat de l’estudi –va respondre.

Raimon li va recomanar un met-

ge –hi va anar– i el metge li va dir que s’acabava (Càncer), i des d’aleshores Ovidi va evitar la conversa respecte a això.

Pel setembre i l’octubre de 1994 li comencen a donar medalles: –Em volen donar la medalla de la Generalitat. Què faig, Toni?

L’accepte o no l’accepte?

–És clar que l’has d’acceptar! Te la mereixes!

–És que, si faig el gest de no acceptar-la, no se n’assabentarà ningú i no servirà de res.

(L’acceptava, però li feia ràbia perquè era conscient de quan li la donaven, diu Miró).

I va començar una romeria d’homenatges “prepòstums”, concerts amb la veu molt trencada i l’homenatge dels companys i dels alcoians al Teatre Calderón el 30 de novembre de 1994: “Gràcies, moltes gràcies. Molt bona nit, senyores i senyors, amics. Esta nit m’heu fet tocar el cel i no és ninguna broma. Estic com unflat, com comprendran tots vostès. I no estic per massa paraules perquè no tinc força per a això ja. Com ja els he dit: m’han fet tocar el cel i és una cosa meravellosa. Tinc els millors i les millors amigues del món i el millor poble del món. Gràcies”.

I Ovidi ens va fer sentir un adéu, en el més profund, com una guitza

vell ‘blues’ parit a Manacor: “Voldria avorrir-te / la meitat del que t’estim”.

M’acomiade dels dies d’Alcoi mentre es tanca darrere meu la porta mecànica del Mas Sopalmo.

Enfile de nou cap a Xàtiva i, pels túnels de l’Olleria –interferències a la ràdio–, recorde les últimes paraules del germà d’Ovidi: –Jo personalment crec que sempre caldrà un Ovidi. Ell no era molt d’homenatges, però estic convençut que li agradaria que molta gent jove el reivindiqués i posés les seues idees damunt de la taula, necessitem un Ovidi –us digueu com us digueu– que tinga la valentia de dir les coses fins i tot amb el risc injust de perdre faenes. El meu germà se la va jugar, i va viure i va fer algunes pel·lícules que no hauria fet si no fos per a poder menjar i poder fer i dir el que ell volia.

M’encanta veure gent de 12 anys que gràcies a l’obra d’Ovidi se sensibilitzen en la idea que no tot ha de ser per a eixe 1% de la societat que ho controla tot.

Text de Feliu Ventura, publicat a Crític (http://www.elcritic.cat)

Intifalla 2015. L’Ovidi ben viu en la memòria del poble

al ventre.

–Un dia em va telefonar i em va preguntar: “Quan puges a Barcelona?” –recorda Miró.

–Ovidi esperava Toni per a poder morir-se –afirma Sofia.

–I vam pujar. I es va morir, el molt cabró! –diu Miró.

–No he vist plorar mai tant Toni.

L’estendard furiós Aquest cel d’hivern –brusc i salvatge– llepa pacient les valls d’Alcoi i un vent ferit udola rogallós entre els romers furtius del “barranc del cint”, com l’eco d’un

F: @som_PPCC

6

festa ovidi montllor. 20 anys de vacances

Dibuixem el país, de vacances Per_ Aleix Cardona

Presentació a l’espai Vilaweb de la campanya Festa Ovidi Montllor / F: Som Països Catalans

Va ser al juny del 2014 quan la 4a Trobada de Casals i Ateneus dels Països Catalans, celebrada a Reus (Baix Camp) va aprovar dedicar l’exercici 2105 a reivindicar l’Ovidi Montllor, juntament amb Som Països Catalans, seguint la proposta del cantant i autor de cançons de Xàtiva (la Costera), Feliu Ventura, amb motiu dels seus “20 anys de vacances”.

D’aleshores ençà, ha estat un noparar d’actes organitzats arreu del país a través d’aquesta extraordinària xarxa que són els Casals i Ateneus que cada dia fan visible la realitat nacional completa a través d’un sensfí d’actes, accions i, sobretot, quotidianitat, aquella que es fa tangible amb el sol fet d’obrir la porta d’un casal o un ateneu a qualsevol racó del país.

I així, des del 10 de març de 2015 i fins als primers mesos del 2016, tancant aquest any de compromís amb tot allò que representa l’Ovidi Montllor, s’anirà eixamplant el coneixement i la reivindicació de la figura, humil i gegantina, d’un dels més grans artistes del nostre país.

Van ser els actes a Benimaclet i a Sabadell els que van donar el tret de sortida a la campanya, presentada uns dies abans a Barcelona, de la mà de Vilaweb, en la que es van posar les bases dels continguts de la iniciativa, a la qual ja s’havia

sumat la CAL –Coordinadora d’Associacions per la Llengua-, organitzadora del Correllengua en bona part del territori, i que ha representat una importantíssima empenta per fer arribar la imatge, la trajectòria i l’obra de l’Ovidi a tants indrets dels Països Catalans.

Centenars d’actes, juntament amb moltíssimes altres iniciatives promogudes de forma espontània a través d’entitats diverses, han omplert, i encara ho seguiran fent en els propers mesos, el país d’actes de tot tipus per homenatjar l’actitud, la persona, la memòria de l’Ovidi: murals, recitals de poesia, sopars-tertúlia, exposicions, concerts, xerrades, presentacions de llibres, projeccions de pel·lícules i documentals... Un extens rosari d’actes i propostes, ben d’acord amb la multifuncionalitat de l’acció artística de l’Ovidi, sempre disposat, sempre compromès, sempre lúcid.

I han estat també múltiples les propostes musicals que s’han anat sumant a la commemoració d’aquestes vacances, com el muntatge “Ovidi Popular”, coordinat per Josep Vicent Frechina i amb la participació de primers noms de la música popular i d’arrel del país, o els espectacles preparats dins del Barnasants o en altres festivals organitzats arreu del país.

Igualment, els materials per a exposicions, com les del seu amic Antoni Miró –L’Ovidi Popular., o les de Jordi Albinyana –El pas del temps farà de nosaltres colors.

Ovidi, 20 anys de vacances-, la der la CAL –Ovidi, la fera més tendra i ferotge-, o les que diferents casals han muntat per informar del personatge.

La figura de l’Ovidi, durant aquest any de commemoració, sense cap mena de dubte ha anat recuperant espai, record i vigència, fet al qual ha ajudat l’aparició del llibre “Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula”, de Jordi Tormo, que actualitza la seva figura i rescata textos inèdits i imatges de l’Ovidi Montllor.

A més, la campanya ha permès fer entrar en contacte una gran quantitat de col·lectius, artistes, entitats, amb els casals i ateneus i ha generat dinàmiques col·laboratives que segur que tindran continuïtat de cara a futures propostes per seguir activant la memòria col·lectiva d’aquest país, i ha permès anar més enllà del mite i aprofundir en el seu coneixement, sobretot per a aqwuelles generacions que han estat els qui han fet de fil conductor de la seva memòria però que moltes vegades no tenien els elements per conèixer la realitat pregona de la importància de la trajectòria, la qualitat i l’actitud de l’Ovidi Montllor.

Celebrem Ovidi Montllor. Carta de convit «El 10 de març farà 20 anys que l’Ovidi Montllor, amb un fil de veu i sense maletes, se’n va anar de vacances i el trobem a faltar.

Ovidi Montllor representa en carn viva el compromís amb el seu poble i amb la seua cultura i llengua, però també representa el seu compromís amb els treballadors i la llibertat. Oblidar Ovidi és buidar de sentit, una per una, aquestes paraules.

Per al desè aniversari vàrem organitzar l’Any Ovidi, amb centenars de trobades i homenatges per tot el país, i molta gent va descobrir i redescobrir un dels nostres cantants més estimats. De manera espontània es va estendre la seua figura i obra i va calar definitivament en la vida de moltes persones.

Sempre és l’hora de celebrar l’Ovidi Montllor però ara tenim un al·licient especial: ja en fa 20 anys i ja torna a tocar.

Per això m’agradaria —a la manera de Josep Lozano amb la Festa Estellés— convidar a celebrar l’Ovidi amb la ‘Festa Ovidi Montllor, 20 anys de vacances’.

Que cada poble i ciutat tinga aquest any una ‘Festa Ovidi Montllor, 20 anys de vacances’ amb gent reunida per a recordar l’obra d’Ovidi: les cançons, els poemes, les pel·lícules, el teatre... o simplement brindar i menjar per ell.

Seguint vers per vers la cançó de ‘Les meues vacances’ o sense més indicacions ni límits que la imaginació dels organitzadors de cada ‘Festa Ovidi Montllor, 20 anys de vacances’. És hora que el país retorne a l’Ovidi l’estima i el compromís que ell va tindre amb el seu poble: altre cop de part dels bons.

Feliu Ventura, cantant i autor de cançons.»

7

festa ovidi montllor. 20 anys de vacances

Ovidi popular, d’Antoni Miró Per_ Aleix Cardona

Presentació del Correllengua 2015 dedicat a l’Ovidi / F: CAL

Un dels elements que han contribuït a dinamitzar la Festa Ovidi Montllor. 20 anys de vacances ha estat, sense cap dubte, l’exposició “L’Ovidi Popular”, d’obres del seu amic i col·laborador, Antoni Miró, d’Alcoi.

L’artista alcoià, com l’Ovidi, va cedir a la campanya impulsada per la xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans i Som Països Catalans tres exposicions d’obra sobre l’Ovidi, sota el nom de L’Ovidi Popular, per poder donar a conèixer, des del seu prisma i coneixement, la figura, el gest, l’actitud, el compromís de l’Ovidi Montllor arreu dels Països Catalans. D’aquesta manera, Antoni Miró ha contribuït a acostar l’Ovidi a sectors diversos,

des d’Alacant a Perpinyà, de Balaguer a Palma, de 9 Barris a Barcelona a Falset, o de la Falla Arrancapins a València a la taverna social la Nyàmera a Vic, de l’ajuntament de Mieres a la casa de cultura de Xàtiva... Més de 30 indrets del país que en períodes d’entre 10 dies i un mes han pogut gaudir de l’obra d’Antoni Miró i han pogut organitzar, a la seva empara, actes diversos.

L’exposició ha anat acompanyada de l’edició d’un catàleg amb l’obra de Miró sobre l’Ovidi, que inclou un seguit de textos que ajuden a dimensionar el gran valor d’aquesta obra. Textos de l’escriptor de Xàtiva, Toni Cucarella, de Feliu Ventura i de Joan Fuster.

Antoni Miró Antoni Miró naix a Alcoi en 1944. Viu i treballa al Mas Sopalmo. En 1960 rep el primer premi de pintura de l’Ajuntament d’Alcoi. En Gener de 1965 realitza la seua primera exposició individual i funda el Grup Alcoiart (1965-72) i en 1972 el Gruppo Denunzia en Brescia (ltàlia). Són nombroses les exposicions dins i fora del nostre país, així com els premis i mencions que se li han concedit. És membre de diverses acadèmies internacionals.

En la seua trajectòria professional, Miró ha combinat una gran varietat d’iniciatives, des de les directament artístiques, on manifesta l’eficaç dedicació a cadascun dels procediments característics de les arts plàstiques, fins la seua incansable atenció a la promoció i foment de la nostra cultura.

La seua obra, situada dins del realisme social, s’inicia en l’expressionisme figuratiu com una denúncia del sofriment humà. A finals deis anys seixanta el seu interès pel tema social el condueix a un neofiguratisme, amb un missatge de crítica i denúncia que, als setanta, s’identifica plenament amb el moviment artístic “Crónica de la realitat”, inserit dins de les corrents internacionals del pop-art i del realisme, prenent com a punt de partida les imatges propagandístiques de la nostra societat industrial i els codis lingüístics utilitzats pels mitjans de comunicació de masses.

Les diferents èpoques o sèries de la seua obra com “Les Nues” (1964), “La Fam” (1966), “Els Bojos” (1967), “Experimentacions i Vietnam”(1968), “L’Home” (1970), “America Negra” (1972), “L’Home Avui” (1973), “El Dòlar” (1073-80), “Pinteu Pintura” (1980-90), “Vivace” (1991-2001) i “Sense Títol” des del 1991, rebutgen tota mena d’opressió i clamen per la llibertat i per la solidaritat humana. La seua obra està representada en nombrosos museus i col.leccions de tot el món i compta amb una bibliografla abundant que estudia el seu treball exhaustivament.

En resum, si la seua pintura és una pintura de conscienciació, no és menys cert que en el seu procés creatiu s’inclou un destacat grau de “conscienciació de la pintura”, on diverses experiències, tècniques, estratègies i recursos s’uneixen per a constituir el seu particular llenguatge plàstic, que no s’esgota en ser un “mitjà” per a la comunicació ideològica sinó que de comú acord es constitueix en registre d’una evident comunicació estètica.

(Del web www.antonimiro.com/ i publicat al catàleg Ovidi popular) Cartell de promoció de l’exposició

8

ovidi poble a poble

ruta exposició ovidi 14 de març a Sabadell (Vallès Occidentl) 11 d’abril a Berga (Berguedà) 30 de maig a 12 de juny a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès) 5 de juny a 1 de juliol a València (L’Horta) 5 de juny a 28 de juny a Sant Celoni (Baix Montseny) 13 de juny a 25 de juny a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) 26 de juny a 10 de juliol a Reus (Baix Camp) 1 de juliol a 30 de juliol a Vilanova i la Geltrú (Garraf) 11 de juliol a 26 de juliol a Tarragona (Tarragonès) 17 de juliol al 31 de juliol a Nou Barris / Barcelona (Barcelonès) 1 a 31 d’agost a La Garrotxa 6 d’agost a l’11 de Setembre a Xàtiva (la Costera) 21 d’agost a 30 d’agost a Quatretonda (la Vall d’Albaida) 1 de setembre a 20 de setembre a Balaguer (la Noguera) 15 de setembre a 10 d’octubre a Vic (Osona) 18 de setembre a 4 d’octubre a Massalfassar (l’Horta Nord) 1 a 31 d’octubre a la Sedeta – Gràcia /Barcelona (Barcelonès) 5 a 10 d’octubre a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat) 5 d’octubre a 25 d’octubre a Caldes de Montbui (Vallès Oriental) 11 d’octubre a 5 de novembre a Cardedeu (Vallès Oriental) 19 d’octubre a 4 de novembre a Alacant (Alacantí) 31 d’octubre a 29 de novembre a Perpinyà (Rosselló) 7 de novembre a 8 de desembre a Falset (Priorat) 7 al 20 de novembre a l’Arboç (Baix Penedès) 1 al 15 de desembre a Falla Rancapins-València (l’Horta) 10 al 30 de desembre a Castelló de la Plana (Plana de Castelló) 18 al 31 de desembre a Palma (Mallorca) 8 al 31 de gener de 2016 a Eivissa (Eivissa) 11 de gener a l’11 de febrer a Euskal Herria 14 de febrer a 14 de març 2016 a Ca Revolta / València (l’Horta)

l’ovidi recorre el país

9

ovidi poble a poble

Festa Ovidi Montllor.

20 anys de vacances

exposició ovidi popular festa ovidi montllor

Informació i contacte_ festaovidi@sompaisoscatalans.cat blocs.mesvilaweb.cat/ovidimontllor

Benimaclet (València) / l’Horta Otos / Vall d’Albaida Benimaclet (València) / l’Horta Poblenou (Barcelona) / Barcelonès Molins de Rei / Baix Llobregat Almussafes / Ribera Baixa Tarragona / Tarragonès Gràcia (Barcelona) / Barcelonès Felanitx / Mallorca Ais-Marsella / Occitània Cardedeu / Vallès Oriental Reus / Baix Camp Vilafranca del Penedès / Penedès Olot / Garrotxa Vallcarca (Barcelona) / Barcelonès Sant Celoni / Baix Montseny - Vallès Oriental Berga / Berguedà Gràcia (Barcelona) / Barcelonès Artés / Bages Sants (Barcelona) / Barcelonès Sabadell / Vallès Occidental Igualada / Anoia Reus / Baix Camp Sant Andreu (Barcelona) / Barcelonès Olot / Garrotxa Vallcarca (Barcelona) / Barcelonès Berga / Berguedà Sant Celoni / Baix Montseny Gràcia (Barcelona) / Barcelonès Mataró / Maresme Blanes / La Selva Lleida / Segrià Velluters (València) / l’Horta Montcada de l’Horta / l’Horta Nord Vilafranca del Penedès / Alt Penedès Molins de Rei / Baix Llobregat Alboraia / L’Horta Nord Sant Boi de Llobregat / Baix Llobregat Valls / Alt Camp Vic / Osona Gràcia (Barcelona) / Barcelonès Xàtiva / la Costera Mataró / Maresme Pobles del Lluçanès Els Guiamets / Priorat Vilanova i la Geltrú / Garraf Falset / Priorat La Vilella Alta / Priorat Beniarrés / Comtat Castelló de Rugat / Vall d’Albaida Sant Esteve d’en Bas i Mieres / Garrotxa Capçanes / Priorat Balaguer / la Noguera Sallent / Bages Gandia / la Safor Montagut / la Garrotxa Vila-real / Plana Baixa Caldes de Montbui / Vallès Oriental Cornudella de Montsant / Priorat Cardedeu / Vallès Oriental Gràcia (Barcelona) / Barcelonès Gandia / la Safor Piera / l’Anoia

10

la fera era artista

LA FERA ERA ARTISTA Un recorregut per la producció discogràfica d’Ovidi Montllor Per_ Josep Vicent Frechina Coordinador revista Caramella

Enlluernats per la projecció de la seua figura pública, icona de compromís, rebel·lia i autenticitat, molt sovint ens descurem de reivindicar, amb l’entusiasme que exigeix, l’extraordinària alçada artística de l’obra musical i poètica d’Ovidi Montllor.

Ja fa temps que defense l’opinió que Montllor fou l’intèrpret més original i versàtil de la Cançó i trobe que darrere d’aquest fet es troba el seu origen obrer i la seua condició autodidacta. Montllor no procedia de la petita burgesia, ni havia forjat el seu pensament sobre l’enclusa universitària: aquest procedia de la lectura

anàrquica i compulsiva, pur fruit de la intuïció i l’atzar.

La seua obra reflecteix els mateixos elements intuïtius i atzarosos: beu d’ací i d’allà mogut per l’instint, influenciat per les descobertes de cada moment, aliè a escoles i moviments. En el seu repertori hi ha cançó francesa i cançoner tradicional, rock progressiu i cabaret, la ràdio dels anys cinquanta i el music-hall. I no necessita discursos de cap mena per justificar-ho: tot encaixa amb naturalitat perquè no hi ha artifici ni impostura. Només una rauxa creativa traduïda en un ritme de publicació, sostingut durant molt de temps,

d’un disc per any que es veurà estroncat a partir de 1980 quan, consentides ja determinades llibertats, la seua condició de personatge incòmode i desafecte esdevinga insostenible —“no interessa qui no llepa amb paciència”, cantava ell, sempre lúcid i visionari—.

Desgraciadament, la seua postergació pública li arribà en el millor moment artístic i ens impedí seguir gaudint d’una obra que semblava en permanent creixement. La perspectiva que ara ens dóna el temps, ens permet de constatar-ho de forma incontrovertible.

Aquestes són les fites de tan feliç itinerari.

LA FERA FEROTGE_ 1968, Inici-Discophon, 27547, EP L’estrena discogràfica d’Ovidi Montllor exposa obertament alguns dels fils conductors sobre els quals es desplegarà bona part de la seua obra posterior: la cançó irònica i festiva d’inspiració francesa, escola Brassens —“La fera ferotge”—; els jocs de paraules una mica desficaciats i primaris en aparença però mai buits ni retòrics —“Lliçó de sumes i verbs”—; o l’ús de material tradicional amb funcionalitats modernes —la magnífica “Cançó de llaurador”, inici apòcrif d’allò que anys a venir se’n dirà riproposta. Curiosament, un dels temes més populars de l’enregistrament serà la “Cançó de les balances”, peça signada per Josep Maria Carandell l’estil de la qual —una balada narrativa de caire al·legòric— resta bastant lluny de l’univers estètic de Montllor.

HISTÒRIA D’UN AMIC_ 1969, Inici-Discophon, 27554, EP Amb portada de l’Equip Crònica, arranjaments de Pi de la Serra, i acompanyant-se entre d’altres de Toti Soler, Albert Moraleda o Jordi Sabatés, el segon disc podria semblar una emulació del primer. Efectivament, repeteix un tema de Carandell —“La fàbrica Paulac”— i s’insisteix en l’empremta brassensiana —“Gola seca”, “Cançó d’amor”—, però el tema que tanca l’enregistrament —“Història d’un amic”— introdueix nous elements que preludien futures gosadies: la interpretació distanciada i voluntàriament monòtona, l’atmosfera lleument psicodèlica que crea l’acompanyament, el text d’una acidesa amarga... obren altres portes expressives que l’autor explorarà d’immediat.

SOL D’ESTIU_ 1971, Discophon, S-5159, SG Els aires experimentals que s’insinuaven en el tancament del disc anterior es manifesten ací sense cap mena de cautela: “Ell”, el tema inclòs en la primera cara, és ja pura psicodèlia amb un ús intensiu del sitar a càrrec de Pi de la Serra —aquest serà un dels primers discos catalans on s’inclou— i l’acompanyament elèctric a càrrec de Toti Soler, Manolo Elias i Peter Handkinson. I la segona cara no es queda enrere amb la disbauxa contra-estiuenca de “Sol d’estiu” on la instrumentació intenta reflectir el maliciós sarcasme del text.

UN ENTRE TANTS_ 1972, Discophon, Ster-35 [Reed. en CD: 1997, Discmedi-Blau] Per al seu primer disc de llarga durada, Ovidi Montllor recupera un parell de temes dels discos senzills precedents —“Ell”, “La fera ferotge”—, confia novament la direcció musical a Pi de la Serra i reuneix una col·lecció de peces moltes de les quals tenen un component decididament teatral: “El diluvi”, “El desesperat”, “De l’espai no te’n refies mai”, “Cançoneta juganera 3”, “Sí senyor”... Es tracta d’un disc irregular, ple de provatures i alts i baixos, que mostra un artista en ple aprenentatge però que conté ja alguna de les seues millors cançons —la imbatible “Perquè vull”, per exemple—. L’obria i tancava un enigmàtic tema instrumental —“Homenatge”— que resultaria ser la melodia d’una de les seues cançons posteriorment més celebrades: “Homenatge a Teresa”.

CRÒNICA D’UN TEMPS_ 1973, Discophon, Ster-40 [Reed. en CD: 1997, Discmedi-Blau] Amb un equip de joves músics talentosos i agosarats —Víctor Amman, Xavier Batllés, Juan Soriano— que tenen en el Miles Davis elèctric — el d’In a silent way, per exemple— un dels seus referents musicals de capçalera, Ovidi Montllor canvia completament l’estètica sonora del seu treball i serveix els seus textos, com més va més depurats i incisius, sobre una base instrumental inscrita en els codis del rock progressiu i el jazz elèctric de fusió. El resultat és un disc excepcional en factura i contingut, amb moments de gran intensitat expressiva —“El vi”, sobre un poema de Vicent Andrés Estellés, “Carta a casa”, “Crònica d’un temps”, amb la guitarra flamenca de Toti Soler, “Ais!”, “Serà un dia que durarà anys”— que prefigura alguna de les principals

A ALCOI_ 1974, Edigsa, CM-294 [Reed. en CD: 2008, Picap, 8425845905518] Nou disc i nou canvi de rumb, ara possiblement definitiu. El comandament passa a mans de Toti Soler, la guitarra del qual és, en molts temes, l’únic acompanyament. Veu i guitarra inicien així un camí de compenetració artística d’alta volada que acabarà materialitzant-se en la creació d’un llenguatge propi tremendament efectiu i d’una bellesa sòbria i perdurable. En aquest disc es troben els primers fruits d’una collita que es perllongarà durant molts anys: “Homenatge a Teresa”, “Els amants” —o Estellés en el cim de l’expressivitat—, “Les meues vacances”, “Va com va”, “Tot explota pel cap o per la pota”... demostren que Ovidi Montllor ha assolit una maduresa pletòrica i que ha trobat en Toti Soler el còmplice perfecte per a cimentar-la.

11

A L’OLYMPIA_ 1975, Edigsa, CM-408 [Reed. en CD: 2008, Picap, 8425845905921] El 27 d’abril de 1975, Ovidi Montllor féu la visita reglamentària al cèlebre local parisenc —on compartí escenari amb Maria del Mar Bonet— i amb l’única ajuda de Toti Soler repassà alguna de les peces més conegudes del seu cançoner: “Perquè vull”, “Homenatge a Teresa”, “Va com va”, “La fera ferotge”, etc. Justament l’acompanyament de Toti Soler és la principal aportació de l’àlbum, especialment en peces que ací apareixen completament despullades del seu anterior vestit musical —com “Una nit a l’òpera” o “Carta a casa”. S’incloïa la peça inèdita “Als companys”.

SALVAT-PAPASSEIT PER OVIDI MONTLLOR_ 1976, Edigsa, CM-405 [Reed. en CD: 2007, Picap, 8425845905129] El mateix 1975 Ovidi Montllor presentava al Teatre Poliorama de Barcelona el seu muntatge sobre la poesia de Joan Salvat-Papasseit amb músiques de Toti Soler, Carlos Boldori, Víctor Amman i ell mateix. L’espectacle es trasllada a disc embolcallat amb una preciosa portada de Guinovart i posa de manifest el grandíssim talent de Montllor com a rapsoda i el magnífic treball dels músics en l’encaix musical del text. Tot plegat ens brinda moments d’una bellesa extraordinària: “L’ofici que més m’agrada”, “Nocturn per acordió”, “Dóna’m la mà”, “La meva amiga com un vaixell blanc” o “Res no és mesquí” assoleixen ací, gràcies a la perfecta comunió de vers, música i recitat, la seua fesomia ben bé definitiva.

DE MANARS I GARROTADES_ 1977, Edigsa, CM-426 [Reed. en CD: 2008, Picap, 8425845905525] Quan es parla de “l’esperit de la Transició” convé recordar aquest disc ple de ràbia, decepció i, malgrat tot, una certa esperança: l’autor s’ensuma l’estafa que ve i que s’emportarà per davant les aspiracions de rehabilitació social, cultural i nacional de les lluites antifranquistes i expressa aquesta premonició en forma de sarcasme feridor: “Encara nois, encara”, “Encara el tango”, “Una de por (recontraestrena)”, “Als nous amos”. Entremig, recupera clàssics del seu repertori inèdits per les prohibicions —“La samarreta”, “L’escola de Ribera”—, afig un nou Estellés —“Una escala qualsevol”, de L’Hotel París— i un nou Papasseit —“Sageta de foc”— a la seua col·lecció i demana llibertat, amnistia i estatut d’autonomia amb unes grandioses valencianes de l’u i dos.

BON VENT... I BARCA NOVA!_ 1979, Ariola, 200186-1 El fitxatge per la multinacional Ariola es tradueix en un enregistrament realitzat amb força mitjans i dividit en dues parts molt diferenciades —per bé que la seqüència dels temes intente no evidenciar aquesta dualitat—: una capitanejada per Joan Albert Amargós de caire més orquestral i simfònic amb un tractament molt preciosista de la instrumentació i una altra sota la direcció de Toti Soler, Toni Xuclà i Maurici Vilavechia igualment rica i colorista, però més directa i efectiva. Amb aquests estris al seu abast, Montllor recupera la seua faceta experimental, tant a nivell de text —“Bogeria amb números”— com de música —“El ball”—, deixa anar la seua amargor per veu pròpia —la lucídissima “Autocrítica i crítica”, “Bon vent i barca nova”— o d’altri —“Balada”, la insuperable diatriba de François Villon contra les “llengües envejoses”— i deixa per a la posteritat dos pals de paller del seu repertori: “Montserrat” i “La cançó del cansat”.

OVIDI MONTLLOR DIU “CORAL ROMPUT” DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS_ 1979, Ariola, 300 177 XD Enregistrat de forma intempestiva i amb el boicot actiu de la discogràfica que no creia en el projecte, aquest doble àlbum dedicat íntegrament al llarg poema de Vicent Andrés Estellés “Coral Romput” és un dels treballs més profundament emocionants enregistrats mai en català.

Montllor recita Estellés com capturat per un encanteri màgic, enfebrat, posseït completament pel poeta, mentre les guitarres de Toti Soler i Toni Xuclà creen una atmosfera d’estranya i magnètica melangia. Basta començar a escoltar els versos inicials —“Una amable, una trista, una petita pàtria...”— per quedar atrapat en el seu remolí de tristesa i nocturnitat.

4-02-42_ 1980, Ariola, H.201.697 El darrer disc oficial que veuria la llum apareix titulat amb la data de naixement de l’autor i s’obre amb l’inoblidable musicació d’Estellés “M’aclame a tu”. És, sens dubte, —i malgrat la boutade de “Culminació”— el disc més depurat, introvertit i líric d’un autor que segueix experimentant amb la matèria primera —com en “Història d’A.” on hi ha la joiosa troballa de “Jo t’estim. Jo t’estimo. I jo t’estime!” que molts anys després popularitzarà La Gossa Sorda— i que factura alguna de les seues cançons més elaborades i arrodonides: “Balada del pas pel món”, “Tot esperant Ulisses”, “Cançó per a dues guitarres i un amor”. Resulta molt inquietant que justament en aquest punt se li tanquen totes les portes, es quede sense companyia discogràfica i inicie la llarga travessia del desert en què es convertiran els darrers anys de la seua vida.

ANTOLOGIA_ 2000, Dahiz produccions Reedició en disc compacte de la seua obra completa, realitzada per iniciativa del seu amic el pintor Antoni Miró. Recull dues peces que anaven a formar part de Verí Good, el disc en el qual treballava quan se li va detectar la malaltia —“El meu poble Alcoi” i “Carnisseria”—; la resta de material no va arribar a enregistrar-se, malgrat interpretar-lo en directe en reiterades ocasions: “Verí Good”, “Menuda”, “Què et sembla, Toti”, “Si mai de tu...”.

A més s’hi inclou l’enregistrament en directe de dos muntatges monogràfics: un dedicat a l’escultor Apel·les Fenosa —Homenatge a Apel·les Fenosa— amb textos d’Alexandre Cirici, Carles Riba, Josep Carner i J. Supervielle; i un altre dedicat al poeta Josep Maria de Sagarra —Ovidi Montllor diu Sagarra— gravat al Teatre Lliure el 1994 amb la veu ja afectada per la malaltia i on destaca, entre d’altres la interpretació de la seua musicació de “Vinyes verdes vora el mar” o la “Cançó de suburbi” amb música de Toti Soler.

EN DIRECTE. ...QUALSEVOL DIA IMPENSAT US TORNARÉ A EMPRENYAR... 2004, PM produccions, PM/CD-030 Recull de diversos enregistraments en directe —que inclou la mateixa gravació de De manars i garrotades incorrectament acreditada— amb algun dels seus temes més celebrats —“Homenatge a Teresa”, “M’aclame a tu”, “Els amants” en dues versions diferents— i una peça inèdita: “Sonata per a Isabel” de Vicent Andrés Estellés amb música de Toti Soler.

A DOS DE VAL. OVIDI MONTLLOR DIU JOAN FUSTER_ 2012, PM Produccions, CD-050 L’any 1993, Ovidi Montllor va recitar a l’Olleria 1993 una selecció de poemes de Joan Fuster sense cap acompanyament musical. D’aquell recital es conservava l’enregistrament i Paco Muñoz va voler donar-li nova vida encarregant la seua musicació a Albert Ortega Bertomeu. Aquest, lluny d’acompanyar els poemes amb un fil musical innocu, va decidir d’intervenir-hi a fons i acompanyar el recitat amb fragments cantats per algunes de les veus més importants de la escena musical en valencià: Al Tall, Lluís Miquel, Obrint Pas, Eva Dénia, Pau Alabajos, Bajoqueta Rock, Dani Miquel, Sva-ters, Andreu Valor, Batá, Rapsodes, Rafa Xambó, Empar Torres, Carraixet, Ovidi Twins o el mateix Paco Muñoz. El resultat de tot plegat fou tan sorprenent com commovedor: emocionava escoltar la veu de l’alcoià acomboiada per tots aquests antics i nous companys d’ofici en un dels homenatges artísticament més consistents de quants ha rebut Ovidi Montllor.

la fera era artista

12

OPINIÓ

És qui torna

Per_ Núria Cadenes

Havia escrit algunes de les cançons més belles que s’hagin pogut escriure.

Havia dit els versos com ningú no els havia dits mai.

Ens havia regalat Estellés, Espriu, Sagarra, Joan Oliver.

Havia ofert el que tenia, el gest, el treball, la vida, al servei del poble que el definia.

Ens havia donat la veu. Sense ferne escarafalls. Perquè aquesta era la part que li tocava, en el llarg camí cap a la llibertat. Era el que sabia fer: comunicar. Pujar a l’escenari (un teatre, un estadi, un remolc de tractor), de negre, amb les mans expressives, els ulls fondos, amb els músics (amb en Toti Soler, sobretot: allò de reconèixer qui en sap més que tu i cedir-li, amb naturalitat, la guitarra) i deixar-se anar, donar-se tot ell. Al servei del país (clarament definit per l’eix Alcoi-Barcelona), de la gent que l’alça (“mentre tinga consciència continuaré tenint consciència de classe”), de la memòria (representada pels seus pares, que van patir la desfeta,

que van mantenir la dignitat intacta).

Amb una resolta, constant, intensa voluntat de futur.

I ho va fer, l’Ovidi Montllor, això, tota la vida. Quan començava, quan se la jugava, quan triomfava a l’Olympia de París.

També quan li va ser decretat el silenci.

Perquè això varen perpetrar, després, quan se suposava que havia arribat l’hora de les normalitzacions. Això li van fer, a l’Ovidi (i, en ell, des d’ell, a tots nosaltres): amb aire displicent, sec, de finestreta funcionarial, li van plantificar a sobre, com el segell en una pòlissa, l’etiqueta ignominiosa, l’excusa, la sentència: “ara no toca”.

En comptes del suport per a la creació, per a l’expansió, es va trobar que, encetats els anys vuitanta, les institucions públiques establien que el món era de purpurina i cantava banalitats en castellà.

Ho van vestir amb tòpics i circumloquis, però la qüestió era simple: l’Ovidi feia el mateix que havia fet sempre: alçar un mirall davant de la realitat,

fer-nos-la visible, intel·ligible, compartible, convertida en cançó. Només que aleshores, el mirall de l’Ovidi els enfocava a ells, als progres de borumballa, als autonomistes de l’interès.

No els va agradar, òbviament, el que hi van veure. En comptes de rectificar, van actuar com criatures malcriades, i van voler trencar el mirall.

En un breu poema, l’Ovidi va fer el retrat d’aquells anys: 1971. Nit. Hivern. Sopar després d’una actuació a benefici de...

Ells.- Què faríem sense vosaltres?

Acte segon.

1983. Nit. Canet. Sol a casa.

Jo.- GOVERNAR! Amb absoluta consciència dels temps que li havien tocat de viure, per tant, va continuar, com a la cançó, de part dels bons fins a la mort. Sense rebaixar-se a fer cap de les concessions que potser li haurien atorgat alguna canongia polsosa, remunerada, inofensiva. Vi-

vint. Treballant. Fent cançons. I sense poder enregistrar-ne cap.

Els darrers anys en la vida de l’Ovidi Montllor mereixen una anàlisi acurada. I els que van venir després, també.

Els uns, perquè ens mostren la conjura del pansiment, les seves conseqüències. I perquè bé caldrà demanar responsabilitats per les cançons que s’han perdut.

Els altres, sobretot, perquè han demostrat que tots els intents d’esborrar-nos l’Ovidi han estat en va.

Que l’Ovidi Montllor, la seva obra, la seva empenta, les seves raons, perduren i s’escampen en la gent que el va escoltar, en els que el descobreixen ara. Ja hi va haver un Any Ovidi quan en feia deu de la seva mort. Cap oficialitat no l’havia declarat. I va ser: intens; espontani; popular. Enguany hi hem tornat. I encara ha estat més esclatant.

Li havien decretat silenci i ell, conscientment, va desobeir. Amb aquella seva característica barreja de ràbia i d’esperança. El puny clos. El somriure.

20 anys després no és el temps sinó l’essència Per_ Jana Montllor (...) el migdia, si vols, dóna unes horribles ganes de plorar Des dels meus 15 anys fins ara, 20 anys després, de tant en tant una pregunta agra em fa companyia, em remet i em balanceja per portar-me del fracàs al referent i del referent a la imaginació.

Les preses de decisions, el cap aquí o cap allà o les confrontacions ètiques i morals, em porten a preguntar(-me): què en penses papa? Llavors, superat el fracàs del buit, ondulo entre el referent, el record i l’experiència per imaginar què en pensaria. El mateix passa quan em pregunten sobre l’Ovidi. Sembla que de mi hagin de fluir veritats o sentències, i el que en surt, mal pugui valer, és una dansa del record, del que m’imagino i del que encara aprenc amb tot el que ens va deixar.

Ara que em demanen que faci un escrit sobre com veig i visc aquest record popular de l’Ovidi 20 anys després, torna la mateixa pregunta, que s’ha fet tant present al llarg d’aquest any.

La nostra és força creixent Que aquest any, des dels marges, s’hagi aixecat l’any Ovidi, és el millor que li podia passar, una poesia justa (per evitarme allò de la justícia poètica). Ja no que sigui l’Any, sinó que sigui des dels marges. És clar, pensarem de seguida, l’Ovidi va patir un buit per part de

les institucions. Sí, penso en això, però també, i sobretot, penso en que l’Ovidi treballava per fer arribar la cultura a tothom. Volia “entrar obertament en la nostra poesia i arribar a fer-la popular, a l’abast del poble, de totes les gents, de servir allò tant bonic de la manera més planera, més positiva” i perquè? Perquè per a ell “poesia no vol dir somiar.

Poesia és tastar una miqueta o un molt de la vida que ens ha tocat viure i que cada dia ens amaguen més”1. La seva obra, aproxima no només la poesia sinó una actitud i fins i tot una forma d’estar en el món. Amb les seves pròpies creacions, replenes de crítica, volia desvelar, transformar. Tenia un gran sentit del deure crític que havia heretat dels seus pares, els avis, i que va procurar seguir transmetent no només en l’àmbit familiar sinó públicament. Perquè l’Ovidi de casa era el mateix que el del carrer.

Amb totes les seves facetes (divertit, irònic, sarcàstic, seriós, clar, meticulós, nocturn, treballador, sentimental, punyent i dolç) realment estava preocupat.

Amb les seves cançons presenciem críticament un món. No només són un testimoni sinó una actitud vers la vida que elogia el valor col·lectiu, la humilitat, la perseverança, la força creativa, la crítica i el valor del compromís amb la vida. En elles, rebrota la seva proximitat irònica i transparent, gentil i punyent. Com diu Jordi Tormo, reprenent una cançó de

l’Ovidi, els seus textos són la “seva carta de naturalesa”. I aquesta carta és una carta del poble.

Qualsevol dia impensat us tornaré a emprenyar Tot i així, no crec que simplement es tracti d’una relació retroactiva en la que ell popularitzava el vers i ara ressorgeix un record popular. L’Ovidi és d’immensa actualitat, no 20 anys després, sinó 40, ja que la seva carrera com a cantautor comença a finals dels anys 60’s. Per tant, estem parlant d’una vigència que definitivament no té res a veure amb el temps sinó amb l’essència.

David Fernàndez, un gran admirador de l’Ovidi, diu que ell cantava a la condició humana, d’aquí la seva actualitat. Per això, i perquè el que deia en el seu moment, avui té més vigència que mai.

El fet és el mateix i els fotuts els mateixos Dins la cosmogonia d’algunes comunitats indígenes dels Andes, el passat va davant, perquè el podem veure, i el futur darrera. L’Ovidi, segurament no els coneixia però aquesta història (que demano disculpes per haver extret de context i una mica de qualsevol manera) sempre em fa pensar en ell. El món no avança, gira, deia ell. A Món divertit, retrata com allò nou és el mateix, les mateixes relacions de subordinació i explotació,

la mateixa distribució econòmica i de poder. L’Ovidi mirava endavant, és a dir, tenia molt clar el passat que ve amb nosaltres. Constantment remarcava que potser ha canviat la forma però no el contingut: Present, passat, futur... i un mateix temps de mira.

No me’n vaig, sóc qui torna Però tot i que aquest any s’han complert els 20 anys de la seva mort i el record popular s’ha fet sentir especialment, des d’aquell 10 de març de 1995, la seva obra s’ha anat canalitzant i presenciant a través de joves projectes musicals i creacions artístiques. L’Ovidi pren forma a través del teixit de la(es) memòria(es), de la veu dels altres i de la seva pròpia. En ell es fonen, amablement, la forma i el contingut, l’ètica i l’estètica d’una presència.

Dins d’aquesta reviscuda popular, la de l’Any Ovidi, hi ha hagut impulsos forts com ara el d’en Pere Camps de Barnasants. L’any començava amb una frase que empaperava els carrers: volem el pa sencer, i com un polvorí emergia l’Ovidi que no havia marxat mai, per recordarnos que la memòria es va teixint amb la creativitat de les persones i amb la força de la comunitat. I aquesta força és en la que creia l’Ovidi qui, no només és un dels representants d’una època, sinó de valors del que encara està per construir. No tanques mai la boca crida ben fort.

13

OPINIÓ

Bruíxola, recer, aixopluc «Però així qui mira ara?

Qui canta així la vida i el poema?

Fa deu anys que fa fosc i fa silenci.

Torna i encén de nou el món» Marc Granell, Nostàlgia d’Ovidi Montllor, abril de 2005 Per als nascuts sota la dràstica democràcia de l’amnèsia, en la precarietat magmàtica dels primers anys noranta i a les palpentes del capitalisme dels amiguets, Ovidi continua sent aixopluc digne, descobriment quotidià i barricada permanent. Avui i encara.

Un dic de bagatge sencer, de decència comuna, d’autodefensa insubmisa i de memòria fèrtil. Tot alhora. I molt més.

Ara i aquí, més que mai, quan la seva irreverència –dir la paraula justa en el moment més inoportú per als de dalt– retruny i ressona amb força. Foscors i llanternes, dilemes i problemes, 20 anys després de les seves vacances, sorprèn com cada paraula escrita, cada poema dit, cada vers cantat, mantenen una radical vigència, una

rabiüda actualitat, una constant i desbordant interpel·lació al món injust i desigual que ens habita.

Un entre tants, humil fins a les celles, obrer de la paraula i treballador incansable de la cultura, l’Ovidi dignifica i significa la història silenciada d’aquest poble i el més vell i perseguit del nostres somnis. Ovidi en lluita.

Sota dictacràcia, fill d’obrers alcoians llibertaris, i sota democradura, bandejat i proscrit pels rigors vergonyants de la transició. L’Ovidi i nosaltres.

Xarxa i bastida. Fil roig i ferro roent on agafar-nos, els innumerables homenatges que neixen i creixen des de baix –poble a poble– són també una metàfora de nosaltres mateixos, dallà d’on venim i del nostre temps convuls.

La gent del poder, sí, en va decretar el silenci per emmudir-lo. Però ha estat el contrapoder de la gent –sense demanar permís, sense demanar perdó– qui l’ha retornat al lloc que li correspon, qui mai l’ha oblidat i qui ha transmès, com una rosa de paper i a cau d’orella, la seua dignitat. Encara recordo, sonora clatellada als gestors

Per_ David Fernàndez

grisborbònics de la transició i calbot bíblic als gestors culturals postmoderns, quan més de dos-mil joves, el maig del 2006, omplien el Palau de la Música per homenatjar-lo. Ningú sabia explicar-los a les esferes del poder el per què de la victòria de la memòria sobre un oblit planificat. De l’ateneu al casal, de la cita al cartell, de la cuina al llit, l’Ovidi es va escolar amb la seva tendresa rebel i ens ha fet créixer per dins i donar-nos per fora. Músiques i lletres per recordar-nos, país-mirall, els Ovidis del segle XXI que també s’han alçat: en Feliu i la Meritxell, en Cesk i l’Andreu i tantes i tantes Sí. Ovidi i nosaltres: el mirall on reconèixer-nos encara. Memòria desobedient, mapa clandestí dels Països Catalans i consciència de classe insubornable. Roig per fora i negre per dins, furetejant sempre la insondable condició humana, capaç del terrible i del sublim. L’Ovidi polivalent i polièdric, multiprecari dels 36 oficis, sempre resistent, l’Ovidi que escrivia: «Mai pujaré al tramvia de cap poder, sigui del color que sigui fugiré sempre

Vigila aquesta petita pàtria nostra Aquest any 2015, a més de les vacances de l’Ovidi, també vivim, i patim, l’absència del seu bon amic i company Guillem d’Efak. Tal com vam dir des del primer dia, haver triat l’Ovidi per reivindicar la seva memòria no pretenia silenciar ningú i menys encara una obra tan important per al país com la del manacorí. Marcel Pich ens en parla i el reivindica.

Aquestes foren les darreres paraules que Guillem d’Efak digué a Raphel Pherrer, ara fa dues dècades, abans que el negret de la Guinea partís de vacances. Pherrer, el 2011, li contestava amb una carta llençada al cosmos, preocupat per la ‘recaiguda’ de Mallorca a mans enemigues.

Ara que els enemics s’han esfumat i romanen en algun forat negre de les galàxies més llunyanes –del Senat o del nou regionalisme-, caldrà repintar estels en la fosca. La negra nit ens identifica també com a poble. La nit d’Ovidi Montllor i la nit del seu mestre i amic Guillem d’Efak. Perquè la nit vol constel·lacions i aquests dos en són una. Perquè Ovidi ens escopiria a la cara en veure que se’l recorda a ell i no al bruixot manacorí, qui l’inicià en el món de la faràndula. El no record al negret, símptoma d’un país amb excessives perifèries. Perifèries salvades per les petites lluites que les converteixen en capitals. Exemple d’això és el magnífic i necessari homenatge que

el col·lectiu manacorí Xítxeros amb empenta li reté aquest passat hivern.

Exemple i dignitat en majúscules des dels tròpics de la mediterrània occidental, pocs centenars de milles al nord del Magrib. Que en preguin nota tots els homenatjadors de l’alcoià.

Guillem d’Efak no era un home de la

petita pàtria nostra. No era sols un mallorquí que cal reivindicar com a símbol illenc –no era una cosa de Mallorca, com bé diu l’amic Carles Rebassa-; d’Efak era un personatge del país, un home de país. És per tant, com a país, que cal posar-lo en el lloc que se mereix, fent-lo formar part del nostre ima-

d’ell». En la crònica d’un resistent – humil, generós, tímid– en un país de resistències. Les d’ahir, les d’avui, les de demà.

Sempre Ovidi. La bona sort de tenirlo. Bruíxola, refugi, recer. Ovidi pels bons moments compartits que sabem construir en comú, rient de tot i començant per nosaltres mateixos.

Però, sobretot i sempre, Ovidi pels moments difícils. Quan calen brúixoles, tot es torça i s’esborrona i venen maldades amb manars i garrotades.

Allà hi serà l’Ovidi. I amb ell, nosaltres mateixos. Perquè Ovidi sempre torna. Per recordar-nos que cal continuar. Fins que als homes i a les dones no se’ls pesi en les balances. Per això aquí seguim, suant la samarreta. Compartint la teua humil decisió de no retrocedir: de no cedir res, de no renunciar mai, de no defallir enlloc. Cantant-te com mai que és com sempre. Cridant el teu nom als quatre vents. Com no agrair-t’ho, amic. Tu sempre per nosaltres. I d’ara en endavant nosaltres, que t’estimem tant, per tu. Mil gràcies, fera.

Per_ Marcel Pich

ginari col·lectiu. Quedar-se sols amb la primera part seria condemnar-lo al que no fou de cap manera: un català de segona, un mallorquinet graciós. D’Efak marcà estèticament la Nova Cançó, en fou pioner. Guanyà el Carles Riba de poesia. Impulsà nius de resistència com La Cova del Drac o La Cucafera.

Tot això en temps de dictadura anticatalana. De lectura obligada i per tal de desgranar el personatge: Balada de Guillem d’Efak de l’incansable Tomeu Mestre ‘Balutxo’.

Renunciar a Guillem d’Efak és renunciar a una part important de la nostra cultura, de nosaltres, del passat recent i imprescindible. Ni tan sols el pitjor dels racistes-regionalistes el fotria al zoològic regional insular. Negret de guinea, moneieta mallorquina. Oblidem Guillem d’Efak perquè era mallorquí o perquè era negre? En tot cas, oblidar-lo és periferitzar Manacor, potser el municipi proporcionalment amb més producció i vida cultural del país. La vareta màgica del negret. De Salses al Barracar i de Fraga a Manacor. Guillem d’Efak era un home de la gran pàtria nostra, una pàtria que som totes i tots i que cal vigilar que no oblidi els qui l’han fet gran. Gràcies Guillemarro!

14

entitats festa ovidi montllor. 20 anys de vacances

Una espessa xarxa de cooperació En el context de celebració dels 20 anys de vacances de l’Ovidi, des de la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans (a partir d’ara la Xarxa) no es va dubtar a participar d’aquesta Festa, tot seguint la crida que Feliu Ventura va fer arribar en forma de carta en aquest sentit. Aquesta convidava tothom a no quedar-se’n al marge, tot apel·lant al compromís amb el seu poble i la seva cultura i llengua, i amb els treballadors i la llibertat que per damunt de tot caracteritzaven l’artista, el cantant, el pallasso. A partir d’aquí, i recollint la proposta amb què Som Països Catalans suggeria que des dels casals i ateneus es poguessin organitzar activitats amb motiu d’aquest Any Ovidi, es va començar a travar una embrionària campanya ara ja amb més de mig any de recorregut.

Sota el lema O juguem tots o estripem la baralla – Ovidi, 20 anys de vacances, la Xarxa i Som Països Catalans van començar a treballar el seu humil homenatge a l’Ovidi i a la seva obra, a la qual des del primer moment es va adherir la CAL, que va triar l’alcoià com a únic personatge per a l’edició del Correllengua d’enguany.

La Xarxa, que va néixer sota la iniciativa de crear un espai de coordinació entre els casals i ateneus d’arreu del territori, el qual pogués fer més fluïts i eficaços la comunicació i l’intercanvi d’idees, recursos i experiències, es presentava com un canal més que idoni a l’hora de vertebrar i donar unitat a tots aquests actes repartits al llarg i ample del país.

Sota aquest supòsit, i amb l’objectiu de fer reviure la memòria i veu de l’Ovidi a tants casals i ateneus com fos possible, es va començar a avançar per dibuixar, des del treball de base i en xarxa, un mapa dels Països Catalans ple d’actes en el seu record. Transcorregut més de mig any des que, a mitjan febrer, coincidint amb l’aniversari, es donà el tret de sortida de la campanya amb un exitós acte a Sabadell, el balanç que se’n pot fer és positiu, si més no pel que fa a l’assoliment del propòsit principal. Han estat més de mig centenar els casals i ateneus els que han realitzat activitats acollint-se en la imatgeria i lema d’aquesta iniciativa, alhora que en molts d’aquests s’hi ha fet arribar l’exposició L’Ovidi popular, del pintor i amic de l’Ovidi Antoni Miró, de la qual se n’ha editat un catàleg que recull totes les

Per_ Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans obres que la conformen. A banda d’això, diversos pobles, barris i ciutats també han deixat gravada la imatge de l’Ovidi a les seves parets, mitjançant la pintada de murals sota una mateixa estètica i lema, d’acord amb la voluntat de la campanya de dotar de coherència i continuïtat les diferents accions descentralitzades.

Més enllà del desenvolupament de la campanya, des de la Xarxa es vol valorar sobretot positivament la iniciativa de treball conjunt engegada aquest darrer any al costat de Som Països Catalans i de la CAL, la qual ha permès de tirar endavant tota la feina fins aquí descrita. Amb el pretext de l’Any Ovidi, s’ha iniciat una dinàmica de treball i col·laboració que no podem deixar morir aquí. És per aquest motiu que, partint d’aquesta experiència i sempre amb voluntat de poder millorar i anar més enllà, es considera interessant poder prendre cada any com a eix temàtic un personatge d’aquells necessaris, d’aquells que, com l’Ovidi, es consideren rellevants i dignes de ser homenatjats des de tots els racons del país. En la darrera Trobada de Casals i Ateneus, celebrada el passat abril de 2015 a Berga, aquesta proposta va ser debatuda i

aprovada i, si bé no es va concretar cap nom, sí que es va trobar oportú que per a la propera edició el personatge en qüestió fos una dona. Partint d’aquests criteris, hi ha sobre la taula el nom de Montserrat Roig, de la qual se celebren 25 anys de vacances el proper 2016.

Entre d’altres motius, es va trobar interessant pel fet que en la seva obra hi queda plasmada la qüestió nacional, tot fent aparèixer testimonis de Els catalans als camps nazis de tots els territoris del país; alhora que se’n desprenen altres qüestions interessants de treballar ben assimilables l’actualitat, com és el cas de l’antifeixisme. I és que és un deure treballar per contribuir a la pervivència de la veu i la memòria de totes aquelles persones que amb la seva obra, la seva manera de pensar, dir i fer les coses i el seu compromís, no es van cansar de treballar per un poble, una llengua, una cultura i, en definitiva, per la construcció d’uns Països Catalans lliures i solidaris. És per això que, mentre la història no doni a tota aquesta gent el lloc que es mereix, des de la humilitat, des de la base, seguirem treballant per dignificar la figura, l’obra i el llegat de totes elles.

El record a Ovidi Montllor i l’accés a l’escola, els principals objectius del Correllengua 2015 Per_ Marc Prohom, coordinador del Correllengua 2015 Ja són dinou els anys que el Correllengua recorre les viles i barris del Principat, en comunió amb els actes que se celebren al País Valencià, les Illes Balears i la Catalunya Nord. L’objectiu principal del moviment és fer arribar a la població la vitalitat de la llengua i la cultura pròpies, i sempre des d’una aportació transversal, inclusiva i, sobretot, festiva. Per aquest motiu el Correllengua té en els carrers i les places el seu àmbit d’incidència primordial, programant actes oberts a tothom i per a totes les edats. Però el Correllengua, ja des dels seus orígens ha estat també una eina de reivindicació i denúncia de les injustícies i atacs envers la llengua que des de diversos àmbits, institucionals o no, es produeixen. Les envestides contra l’escola en català, la supremacia del castellà o el francès en els àmbits oficials, l’escassa presència en determinats àmbits de la cultura —com ara el cinema— en són només alguns exemples.

Centrant-nos en el Principat, on la CAL (Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana) hi té el seu àmbit d’actuació i on se centra aquest article, és evident que el país ha canviat molt els darrers anys. Arran de les eleccions al Parlament, és clar que hi ha una voluntat majoritària d’esdevenir un poble lliure, sense imposicions, i un anhel de tenir un estat que vagi a favor de la llengua i la cultura pròpies i no en contra, com fins

ara. Les darreres onades migratòries i les polítiques de desgast i atac sense precedents dels governs espanyols envers la unitat lingüística i la consideració del català com a llengua d’ús social i d’acollida, fan que a hores d’ara la seva plena normalització sigui encara una fita llunyana, tot i els avanços realitzats. Per aquest motiu, iniciatives com la del Correllengua continuen ben vives i necessàries.

Aquest moviment és la millor eina per fer que aquesta realitat arribi a aquells que encara no la coneixen o als que simplement mai l’han volgut o pogut conèixer, i sempre apostant per un posicionament festiu, integrador i transversal.

Ovidi, l’eix del Correllengua 2015 Enguany, la CAL està especialment d’enhorabona per poder recordar i homenatjar la figura d’Ovidi Montllor en el marc del Correllengua, l’artista que fa tot just vint anys va marxar de vacances. Amb aquest gest ens adherim a la “Festa Ovidi Montllor. 20 anys de vacances” que impulsem conjuntament amb Som Països Catalans i la Xarxa d’Ateneus i Casals dels Països Catalans, tot responent a la crida feta pel cantautor Feliu Ventura.

En consonància amb aquest objectiu de record a l’Ovidi, la CAL ha generat un ampli ventall de recursos i materials que se centren en la seva figura i es posen a disposició dels organitza-

dors del Correllengua. Entre aquests destaquem l’exposició “Ovidi Montllor, la fera més tendra i ferotge” elaborada per la CAL i que repassa els trets més definidors de la seva vida i obra. Tampoc podem oblidar el cartell oficial del Correllengua que s’inspira en la seva persona, obra de Pol Gómez Buch. La imatge adaptada del cartell és també protagonista, un any més, de la samarreta del Correllengua.

L’escola, un dels objectius del Correllengua 2015 Enguany la CAL ha elaborat un conjunt de recursos encaminats a fer més estreta la distància entre el Correllengua i l’escola. Aquestes activitats són ben diverses i s’adrecen a totes les edats. En tots els casos, es treballa i es juga amb la llengua, ja sigui a través de la creació de cal·ligrames amb fragments de les cançons d’Ovidi, de la construcció d’una auca conjunta o de la realització de debats al voltant del context en què s’emmarquen les seves composicions. És a dir, un ampli ventall de possibilitats per a què el Correllengua entri a les aules.

La Moció de suport al Correllengua i l’estat de salut del moviment Un altre dels elements que s’ha reforçat en aquesta edició és la presentació de les mocions de suport al Correllen-

gua, una manera de copsar el suport institucional al moviment i a tot allò que representa. La celebració de les eleccions locals va deixar un nou panorama municipal amb noves majories i l’entrada de noves formacions. A principis d’octubre les mocions aprovades pels ajuntaments i consells comarcals ja superaven les 150, una xifra rècord i mai assolida en els darrers deu anys.

Precisament aquest èxit ha afavorit la creació i organització d’actes del Correllengua impulsats des dels mateixos ajuntaments. Aquest és els cas de les viles de Jorba i la Pobla de Claramunt (l’Anoia), Cabrera de Mar (el Maresme) o Fornells de la Selva (el Gironès).

Pel que fa al nombre de Correllengües organitzats o programats podem dir que estem assolint un nombre força proper al dels darrers anys. A principis d’octubre ja hi havia un centenar de viles, barris i pobles que han vist el pas de la flama de la llengua o que la veuran els propers dies, xifra que de ben segur creixerà durant el mes de major activitat.

No podem cloure aquest article sense rememorar les paraules del gran Ovidi, una frase que continua ben vigent i que justifica un any més la celebració del Correllengua: “Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense.”

Visca el Correllengua 2015!

15

entrevista_ jordi tormo

Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula Entrevista a_ Jordi Tormo Autor del llibre Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula

Què representava l’Ovidi per a tu abans de fer el llibre i què ha variat, eixamplat... després de fer-lo?

Quan vaig conèixer l’obra de l’Ovidi ara fa uns anys em va captivar: la intensitat de la seua veu, la força de les seues paraules i les barreges d’estils musicals en els seus discos em van fascinar. Després vaig conèixer l’actor de cinema, aquell que feia pel·lícules i papers de diversos estils. I vaig descobrir que abans de fer tot això, l’Ovidi havia estat actor de teatre, de teatre independent des de ben jove. L’Ovidi es presentava davant meu com un creador immens, i del meu poble, un autèntic obrer de cultura.

Vaig començar a treballar en el llibre amb una intuïció: darrere del cantant, músic i actor devia haver un magnífic poeta. El vaig trobar. I així la figura de l’Ovidi s’ha eixamplat de nou davant meu. L’Ovidi sempre ens obre nous camins. Estic segur que encara ens queda molt per descobrir de l’Ovidi.

Què aporta el llibre per a conèixer l’Ovidi Montllor?

Crec que el llibre aporta al lector moltes coses: podem descobrir i conèixer quins eren els seus somnis, il·lusions i compromisos, sobretot expressats mitjançant les seues paraules i la seua poesia. Eixa és la principal aportació del llibre: descobrir l’Ovidi poeta. El poeta que va escriure versos intensíssims i on ens diu aquelles coses que mai diria en una cançó. Ens permet conèixer al poeta que ens va deixar més de 400 poemes, dels qual ací se’n presenten una bona part. Al poeta que va escriure poemes d’amor dedicats a les seues parelles, filles, pares i amics. Al poeta que s’estimava moltíssim als seus dos pobles: Alcoi i Barcelona.

I també al poeta que va retre homenatge als seus poetes i que, amb això, els va fer nostres. A l’Ovidi que va dir Salvat-Papasseit, Blai Bonet, Pere Quart o Joan Fuster. I, sobretot, podrem descobrir la seua relació amb el seus germà, amic i volgut Vicent Andrés Estellés.

Per què aquest títol?

L’Ovidi era un treballador de la cultura que va fer música, cinema, teatre i poesia, inclús doblatge. I això és perquè abans de dedicar-se a la cultura va treballar en 36 oficis. Però, sobretot, l’Ovidi era un treballador apassionat de les paraules, una persona que, a més, tenia la convicció que la poesia era un arma de transformació social. Treba-

llava les paraules fins un detalls minuciós: escrivia els textos de les cançons i poemes i els tornava a escriure. Feia canvis, anotacions, més canvis, noves anotacions... fins tenir el text just. Sense cap dubte, és un obrer de la paraula.

Què trobem al llibre i què hi hem de buscar?

En el llibre trobarem els seus fulls de treball, imatges i fotografies que fins ara no s’havien vist o eren poc conegudes, les lletres del disc “Verí good” que mai va poder fer, 70 textos la major part inèdits, anècdotes del seu dia a dia contades pels amics i familiars, etc. Amb tot aquest material podrem conèixer a l’Ovidi més personal i, sobretot, a un Ovidi amb sentit de l’humor magnífic.

Tot i sent molt tímid, tenia un sentit d’humor desbordant. Per exemple, quan estava de viatge s’enviava a sí mateix postals des de Moscú, Berlín o París. I, també, podrem conèixer moltes anècdotes i coses curioses que li passaren en vida i que demostren el gran sentit de l’humor que tenia l’Ovidi.

Podem conèixer l’Ovidi a través de les seues cançons i poemes. També a través dels seus escrits i pensaments, dels quals el llibre en recupera una bona part. Però com introduïa abans, sempre ens quedarà molt per descobrir de l’Ovidi. Núria Cadenes estableix que a l’Ovidi no te’l acabes mai. Té raó. És impossible. Sempre descobrirem algo nou. Però tots, els que el van conèixer en vida i els que l’han descobert recentment. Encara té moltes coses a dir-nos i no deixarà de fer-ho.

L’Ovidi Montllor és una figura viva, actual, quant a la seva actitud, la seva visió de la vida, la seva manera d’entendre el paper de l’artista?

L’Ovidi és totalment actual. Els seus compromisos són els nostres. Els seus compromisos estan en les seues cançons i poemes i, per això, la seua obra és totalment actual i forma part de nosaltres.

Representa l’esperit de la lluita, de les ganes de canvi, de fer les coses d’una forma distinta, de les ganes de viure. És l’esperit del carrer, dels moviments culturals i socials, de la lluita obrera, del moviment llibertari. És tot això i moltes coses més.

S’ha convertit en un referent per a les noves generacions que han descobert en ell un creador immens i un cantant i autor de cançons que deia les coses clares, en alt i pel seu nom.

El mite ha esdevingut clàssic i, amb això, retornem cap a la normalitat del país.

No hi ha qui ho pare.

Creus que la gent que no el va conèixer en vida, realment coneix l’Ovidi?

L’Ovidi era tímid i, segurament, en la proximitat és on es podia conèixer la seua vertadera essència, a l’Ovidi més personal. En una entrevista que va concedir a finals dels vuitanta establia que “no és bo dir-ho tot. És més interessant tenir secrets”. D’alguna forma, l’Ovidi defensava així la seua intimitat i identitat més personal.

Campanyes com l’actual què poden aportar realment a aquest coneixement?

En primer lloc, recuperar la seua persona i obra. Això ens permet mantenir-la viva, fer-la també immortal.

Ens permet donar a conèixer a les no-

ves generacions a aquests creador tan immens. Ens serveix també per reconèixer als creadors compromesos de la nostra cultura. Ens permet reivindicar els nostres drets. Són tantes coses les que ens aporta l’Ovidi amb la seua vigència!

Aquestes campanyes són realment interessant perquè parteixen d’allà on ve l’Ovidi: de la base de la societat, del carrer, dels col·lectius culturals, veïnals, socials, sindicals, polítics, etc. Ens permeten redescobrir l’Ovidi i profunditzar en aspectes concrets de la seua vida, obra i llegat.

El seu “mite” ve donat per la seva personalitat o és per la manca de “normalitat” del país?

Segurament serà per les dues coses i per algunes més com la importància de la seua obra. El dia de la seua mort, els principals mitjans de premsa escrita de l’estat (El país, El mundo, La vanguardia, El punt o Avui) obrien les seues edicions amb aquesta noticia en la portada: “La Cançó se queda sin Ovidi”, introduïa El país. També és cert que l’havien arraconat durant l’última dècada. En aquell moment naix el mite i, gràcies a la societat civil que ha realitzat campanyes com aquesta, l’Ovidi ha esdevingut finalment un clàssic. Ja ningú pot negar la importància de la seua obra. 13 discos, 43 pel·lícules, més de 30 obres de teatre i dos llibres escrits per ell formen part del seu llegat.

El mite ha esdevingut clàssic i, amb això, retornem cap a la normalitat del país. No hi ha qui ho pare.