Memòria Popular del Baix Solsonès- LA VIDA SOCIAL

MEMÒRIA POPULAR DEL BAIX SOLSONÈS LA VIDA SOCIAL

Dipòsit legal: L-472-2017 L’ARADA SCCL Redacció: Marc Barrera / Correcció; Oriol Valls / Disseny i naquetació: Muntsa Codina Entrevistes i tallers: Bernat Marquilles, Marina Vilaseca, Marc Barrera i Dolors Pujols AGRAÏMENTS Aquest procés no seria possible sense la col·laboració de molts veïns dels municipis de Pinós, de Riner, de Clariana de Cardener, de Llobera, de l’antiga Llanera i de Pinell, a més dels que van participar als projectes Memòria i Paisatge de Sant Mateu de Bages, Molsa de la Molsosa i Memòries de Castelltallat. Gràcies a la seva participació podem recopilar molta informació i aprendre molt sobre la vida d’abans d’aquests pobles. I, en especial, volem agrair també a totes aquelles persones que ens obren casa seva i ens expliquen la seva vida i els seus records a les entrevistes.

Aquests són els seus noms: Pinós:

Maria Sort (1932)

Marcelino Massana (1928)

Emili Segués (1937)

Maria Tarrés (1916)

Àngela Badrenas (1919)

Miquel Ribalta (1935)

Maria Àngels Colell (1943)

Àngela Castellana (1933)

Miquel Oliva (1936)

Rosa Pallarès (1924)

Josep Vilaseca (1927)

Llanera:

Montserrat Puigpelat (1918)

Jaume Badrenes (1919)

Ton Vila (1928)

Encarnació Freixes (1929)

Joan Vilà (1934)

Jaume Duocastella (1927)

Maria Guilanyà (1929)

Mercè Miquel (1937)

Pinell:*

Sant Mateu de Bages*

Carme Torregassa (1946)

Anna Planes (1922)

Ramon Selva (1941)

Josep Casellas (1942)

Josep Llorens (1934)

Josep Basomba (1927)

Ramon Esteve (1931)

Miquel Ferrer (1932)

Joan Serra (1942)

Joan Borràs (1957)

Pere Casals (1949)

Anita Figuera (1934)

Josep Rossells (1941)

Dolors Carbonell (1931)

Maria Capdevila (1926)

Pere Manau (1922)

Maria Rossells (1941)

Carme Arnau (1930)

Riner: Núria Rovira (1937) Montserrat Barcons (1927) Josep Maria Xixons (1946) Josep Xixons (1941) Clariana de Cardener: Elvira Vilajosana (1926) Joan Rovira (1938) Ignasi Torres (1932) Ramon Roca (1940) Pilar Massana (1966) Llobera:

Lurdes Duocastella (1928)

Ventura Vilaseca (1931)

La Molsosa*

Florentina Capdevila (1939)

Josep Cantó (1927)

Jacint Vilaseca (1926)

Pilar Selvas (1937)

Maria Freixes (1927)

Pilar Giralt (1933)

Pere Duocastella (1932)

Lola Pons (1923) *Algunes de les entrevistes es van fer en el marc d’altres projectes.

MEMÒRIA POPULAR DEL BAIX SOLSONÈS PRESENTACIÓ Aquesta publicació ha estat feta en el marc del projecte Memòria i Paisatge al Baix Solsonès, finançat per l’Obra Social “La Caixa” i amb el suport d’Actua, el Pla Comunitari del Baix Solsonès. És el retorn periòdic del procés de treball en actiu. Aquest, iniciat a la primavera del 2016, s’ha basat, d’una banda, en els tallers de memòria popular, i de l’altra, en les entrevistes personals. L’àmbit d’acció ha estat els municipis de Pinós, Riner, Llobera, l’antiga Llanera, Clariana de Cardener, Pinell, la Molsosa i Sant Mateu de Bages.

Els tallers, duts a terme en diverses sessions a cada municipi, compten amb la participació de la gent dels pobles. Aquests tallers són de dos tipus, els de mapes i els de fotografies. Per un costat, en els de mapeig, sobre mapes del municipi recordem i localitzem amb els veïns llocs emblemàtics, centres de la vida econòmica, social i religiosa, rutes i camins, rieres 3

i fonts... Per altre costat, els tallers de fotografies serveixen, a partir d’imatges antigues aportades pels veïns o recopilades d’arxius, per identificar, recordar i documentar esdeveniments, feines, indrets i persones.

Pel que fa a les entrevistes, a partir de la col·laboració de la gent dels pobles i dels ajuntaments hem escollit persones significatives de cada municipi.

A través d’elles podem conèixer l’experiència vital de la persona entrevistada i, des dels seus ulls, com era la seva vida, la de la seva gent i com ha evolucionat.

La gent gran és testimoni i partícip d’un doll de canvis que difícilment altres generacions podran tornar a veure. Amb aquest projecte i els seus documents de retorn es vol posar en valor i donar-los veu per tal de conèixer, de primera mà, dues coses: com era la vida i el treball d’abans i com es van viure tots els canvis.

Gent de Clariana de festa. 1940 Del recull de Joan Mondragón, Casa Flotats, Clariana de Cardener

LA VIDA SOCIAL Als pobles del sud del Solsonès, malgrat la dispersió de les cases, hi havia una vida social molt activa. Actualment moltes cases són buides, però durant la primera meitat de segle XX estaven totes habitades, i amb molta gent a cada casa. Hi havia molta població a pagès. Cal tenir en compte també que els desplaçaments s’havien de fer a peu o amb animals, cosa que feia que el radi d’abast de les relacions socials fos molt més petit, a nivell de municipi o fins i tot a nivell de parròquia.

condicions de vida i de treball de les feines agrícoles, aquestes perden valor amb la modernització i la globalització dels mercats i cada vegada fa falta més terra per poder-ne viure.

D’altra banda, la difusió dels cotxes i la millora de les comunicacions escurça les distàncies amb els nuclis de població propers, que van absorbint la vida social que abans es feia als pobles. Els canvis en el sistema educatiu també fan que els joves, que abans feien tota la seva trajectòria educativa a l’escola del poble, vagin a estudiar a fora.

Amb l’arribada de l’agricultura moderna, a partir dels anys 50 i 60, deixa de necessitar-se molta mà d’obra que fins llavors era necessària per treballar la terra. Una persona sola passa a poder conrear la terra per a la qual abans feien falta masovers, de manera que moltes masoveries es tanquen. És una època també de creixement industrial i molta gent opta per marxar de pagès o anar a treballar a la indústria, buscant una vida menys dura i més segura econòmicament. Tot i els avenços i les millores de

Actualment, els pobles conserven algunes de les seves tradicions i la seva vida social, però són una ombra del que havien estat.

Aquest llibret pretén recuperar i divulgar la vida social als pobles del sud del Solsonès d’un passat no tan llunyà, i fer-ho de la mà d’aquelles persones que ho van viure, veure i fer: les nostres persones grans.

4

Les parròquies En els municipis de poblament dispers la parròquia era assimilada a poble, ja que acostumava a ser el centre neuràlgic de la vida social d’un petit territori. La gent, a l’hora d’explicar d’on és, per exemple deia “Soc del poble de Madrona, que és terme de Pinell”. Es diferenciava així l’estructura administrativa, amb els municipis, i el seu ajuntament, de l’estructura social i religiosa. Al final, el que determinava si una casa era d’una parròquia o l’altra acostumava a ser el temps que s’hi tardava a arribar.

Una casa podia sol·licitar canviar de parròquia si creia que li era més avinent anar a missa a un altre lloc. Els municipis englobaven diverses parròquies, si bé els límits d’aquestes no encaixaven necessàriament amb els dels termes municipals. D’aquesta manera, trobem casos de cases d’un municipi que són d’una parròquia del terme veí.

Sant Pere de Madrona. 1929.

Del recull de Joan Mondragón, Casa Caballol, Pinell

Era també costum, els diumenges a la tarda, de passar rosari. Allà hi anava qui volia, i la gent aprofitava també per veure’s. La gent anava a dinar a casa i a la tarda tornava o bé es quedava a dinar allà mateix. Després del rosari, la gent es tornava a aplegar a jugar a cartes i a beure alguna cosa, i fins i tot hi havia llocs on feien ball cada setmana o cada quinze dies.

Al llarg de l’any, a l’entorn de la parròquia, que sovint tenia algunes cases agrupades de manera que es conformava un petit llogaret, s’hi articulava la vida social aprofitant molts cops els rituals religiosos.

Cada diumenge a missa i a rosari. Els de l’Avellanosa també anàvem a missa a Freixinet. I aquí hi jugàvem, perquè el diumenge hi havia el jovent. Corria la gent entre anar a missa, i tornar a rosari... El meu pare... me’n recordo que anava a l’Hostal, que feien joc més gros, però a dalt al forn hi anaven uns quants homes més grans i jugaven una estoneta a cartes i quan es feia fosc ja marxaven. Nosaltres ja marxàvem amb el pare cap a l’Avellanosa. Baixàvem a missa a punta de sol. A vegades marxàvem a les 4 per anar missa, a l’estiu. Allavons compràvem aquí a l’hostal o a dalt el forn.

Els diumenges Els diumenges no es treballava i era obligatori anar a missa. Només a l’hora de segar, una feina que depenia del clima i en què estava en joc el treball de tot un any, es permetia treballar a la gent.

A cada parròquia hi havia un capellà que hi feia les funcions de rector, i totes hi havia missa cada setmana. La gent del poble aprofitava la missa del diumenge per aplegar-se, cosa que la convertia en un dels eixos vertebradors de la vida social. En els petits nuclis de població del voltant de les parròquies solia haver-hi alguna casa que feia d’hostal o de botiga, i era habitual que després de la missa la gent hi anés a prendre un got de vi o de barreja, a menjar alguna galeta i a jugar una partida de cartes.

També s’aprofitava per fer compres a la botiga. Cal Ferrer de Madrona o l’Hostal de Freixinet són dos exemples de llocs on es trobava la gent els diumenges.

Montserrat Barcons. Cal Matinyó. Riner Mentre van dir missa aquí a Sant Quirze hi anàvem.

El capellà de Llobera deia a punta de sol la missa de Llobera, i després a les 9 la deia aquí. Quan van plegar aquí anàvem a l’Hostal Nou, que hi havia més bon camí.

Ventura Vilaseca. Hostalet de Molins.

Llobera

5

Gent de Clariana de festa. 1940 Del recull de Joan Mondragón, Casa Flotats, Clariana de Cardener

A Madrona hi havia el Josep Valls, que li deien el Ferrer de Madrona, de Cal Ferrer, que tenia botiga. També hi ha l’hostal, que hi havia un home que feia de barber. Anàvem a missa i cada 15 dies o 3 setmanes, en sortint de missa es dedicava a fer de barber i tallar els cabells a la canalla i qui hi anava. El Ferrer de Madrona tenia una mica de botiga i beures. Allavores de cerveses i aquets beures d’ara no n’hi haví. Nàvem a fer una mica de moscatell, una mica de barreja, menjar dues galetes. Això era lo tradicional d’aquí.

dones, menys hi podien faltar. Per la religió semblava que no hi havia cap més món.

Montserrat Puigpelat. Puigpelat. La Molsosa

Festes majors i aplecs

Joan Serra. Sant Tirs. Pinell

La Festa Major era la celebració més important.

Cada poble o parròquia feia la seva, i hi acudia gent de tot arreu, fent hores de camí a peu o amb bicicleta. Totes tenien la mateixa estructura més o menys.

Començava amb la Missa Major, molts cops cantada i amb músics. S’acabava fent una processó amb les banderes i els penons, i seguidament es feia la benedicció del terme i el repartiment del pa.

Seguidament, es convidava a barreja i l’orquestra feia un petit ball. Al migdia, tothom marxava a fer dinar de Festa Major a casa i, si no hi havia hostal, es repartien els músics a dinar entre les cases. A la tarda la festa continuava amb un altre ball, en què venia gent de tot arreu, fins l’hora de sopar.

La festa podia continuar a la nit amb el sarau, que era un ball que habitualment es feia a dins d’alguna casa. Aquesta era l’estructura bàsica, que llavors es complementava amb altres actes, com per exemple sortejos, un partit de futbol contra el jovent

Ens feien anar a missa a Castelltallat cada diumenge. I a vegades, si allà no hi deien missa o rosari anàvem a l’Oliva, a Valmanya, on hi ha una capelleta.

Carme Arnau. Cal Milhomes. Castelltallat Cada diumenge anàvem a missa a Santa Maria de Vallferosa. Ara ens hem quedat sense missa. Hi va haver una temporada que hi va haver un xicot d’una masoveria petita que toca a l’església i tenia una mica de vi, quatre gracioses.

Joan Vilà. Fustagueres. Llanera Tant si ho eren com si no ho eren, totes les cases eren molt religioses: i a l’església, ui! i tant! Anar a missa... Si no anaves a missa, mare de Déu! Les 6

Cursa de bicicletes de la Festa Major de Peracamps.

1948.

Del recull de Joan Mondragón, Casa Tubells, Llobera

Les festes eren un dels pilars bàsics de la vida i les relacions socials entre la gent dels pobles, on es travaven coneixences i amistats, tractes i negocis, festejos i casaments.

d’algun poble veí, cursa de bicicletes, tir al plat o jocs. A totes les festes hi anava algun hostaler o taverner proper a portar-hi begudes amb el carro o més endavant amb un camionet. Els balls es feien a l’aire lliure, en algun cobert proper, o a dins d’una casa o d’un hostal. Hi havia llocs, com per exemple Torredenegó (Llobera), on muntaven un envelat amb fustes, boixos i teles.

L’Església, amb molt de poder als pobles, no sempre veia bé els balls. El bisbe Tarancon va prohibir que la mateixa orquestra que toqués a la missa fos la que fes el ball. Com que als organitzadors, que pagaven la festa amb uns diners que les cases dipositaven, els suposava una dificultat econòmica haver de contractar dos grups en lloc d’un, la missa amb música es va anar perdent. També havia passat que algun capellà no volgués que es fes ball per la seva festa o aplec i mirés d’impedir-ho.

A tall d’anècdota, el rector de Llanera no volia que es ballés a la Festa Major de Sant Salvador, capella que està al límit entre els termes de Llanera i Llobera. El resultat va ser que es va acabar fent el ball uns metres més enllà, on ja s’havia canviat de parròquia.

A part de les festes majors dels pobles, també es feien les festes i aplecs de les capelles que no tenien categoria de parròquia. Cada església tenia la seva festa, que acostumava a tenir la mateixa estructura de les festes majors: missa, pa, ball de migdia, ball de tarda, i si s’esqueia sarau de nit, a més d’altres activitats.

Les festes s’acostumaven a concentrar en mesos concrets de l’any per tal d’encaixar amb els tempos de les feines del camp. Moltes eren al maig, abans de segar, i després es reprenien a finals d’agost i duraven tot el setembre, fins a inici d’octubre. En aquests mesos, cada diumenge n’hi havia diverses, i tothom hi acudia. Era comú aprofitar alguna data amb significació religiosa, com ara la Segona Pasqua, el dia del sant patró o la Mare de Déu d’Agost. Si es veia que en la data que es feia no anava gaire bé, ja fos perquè encara era època de treball o perquè hi havia festes properes amb què competir per la gent, era força habitual que una festa canviés de data, cosa que no sempre era ben rebut per tothom i generava conflicte als pobles. En alguns casos fins i tot arribaven a fer-se dues festes majors, com va passar a Peracamps (Llobera) o a Freixinet (Riner).

L’any 48, amb permís del Farràs de Solsona, que va dir que només podia ell, vam fer una carrera de becicletes. Voltar Solsona i tornar a l’Hostal Nou. Això el dia de la Festa Major, però va ploure tot el dia, i la vam fer al cap de 15 dies. Dipositàvem uns calés per fer la Festa Major. Aquell any van venir la Diamant Club d’aquí Solsona. Valia 1000 pessetes, i 100 pessetes de l’Hostaler de pujar’ls i baixar’ls. Es va fer la festa ploient i vam comptar i hi havia més calés quan vai comptar, que ja s’havia pagat els músics i l’hostaler, que abans. Només de la coca 7

sola ens en van donar 1000 pessetes. Vam fer-ne un sorteig, i també es feia ball de ram. Tot plegat eren uns calés. Encara en va sobrar. El diumenge al cap de 15 dies vam tornar a fer la carrera de bicicletes i ho vam fer tot. Van venir uns músics de Berga. Vam pagar aquells músics i van quedar calés per pagar la festa major de Montraveta sense pagar res, amb una atra orquestra.

Josep Cantó. Cal Sastre. Llobera Es feien festes a les capelles. Hi havia la Festa Major de Falou, la Festa Major de Torredenegó, la de Sant Jaume la de Llobera, Sant Quirze la de Montraveta.

També donaven pa per Santes Creus a Peracamps.

A Montraveta feien missa, el pa, i una mica de ball abans de dinar. Els que veníem del poble de més lluny, dinàvem allà, que fèiem foc allà sota un planell.

I a la tarda feien més ball. A la Festa Major de Sant Quirze feien missa a la capelleta, i dos o tres balls.

Els músics també tocaven a l’església. Els repartien a les cases a dinar, a casa en venien un parell, i a la tarda feien ball. A Llobera també.

Aplec de Santa Àgata. Anys 50.

Del recull de Joan Mondragón, Casa Canet, Clariana de Cardener

tirades molt bones, amb 60 o 70 tiradors.

Maria Freixes. Secanella. Llobera

Joan Serra. Sant Tirs. Pinell Per Santa Anna es feia la Festa Major del que era el poble de Llanera. Cada poblet del municipi es feia la seva, Vallferosa tenien la seva, Sant Serni tenien la seva, Cellers tenien la seva... La d’aquí era el 26 de juliol, l’endemà de Sant Jaume, però sempre la feien el diumenge. Es feia missa i ball. Ja arribaven els músics el dematí i ja tocaven a l’iclésia.

A Riner la Festa Major era el primer dumenge d’octubre. De vegades es feia sarau. Feien ball de tarda, naves a sopar i tornaves i feien el sarau que en deien. Jo havia nat al sarau i quan arribava de vegades ja era ben blanc de rosada, mira si fotia fresca.

Emili Segués. Pinós

Ton Vila. Gilibets. Llanera

Aquí a la capella de Sant Tirs fèiem Festa Major.

Quan hi havia els seminaristes el dia de la festa d’aquí, que és el dilluns de la Segona Pasqua, baixaven tots amb un camionet que els duia. Veniven tots a missa i a cantar. El poble, un donava un pollastre, un atre donava un conill, i feia un minjar a fora. [...] En havent dinat es jugava a futbol. Encara tenim el camp però ja no s’hi jugue. Els seminaristes feien un equip de futbol i la gent de Pinell, Madrona, Sant Climenç, tots barrejats, un atre. Jugaven la gent de pagès contra els del seminari. S’ho passaven molt bé. [...] Els seminaristes marxaven però llavors venive un acordeon pel ball per acabar de passar fins el vespre. Va arribar un dia que ja no hi havia seminari. Llavores vam fer tiro al plat. [...] A la gent els agradava molt de venir a tirar. Hi teníem uns quants pernils, caixes de cava i vi... [...] Féiem unes

Les festes han anat canviant a menos. Cap allà a les dècades dels 50 i 60 a Vallferosa es feia una bona festa major per ser de pagès. A les 10 es feia missa cantada, amb 7 o 8 capellans a cantar. Quan es feia una missa cantada que es deia Missa Solemne hi havia una capellanada de por a cantar. [...] Abans se’n feia una altra per les cuineres. Després benedicció del terme i benedicció i repartiment del pa.

Potser hi havia 150 o 200 persones. Es llogava una orquestra i mentre es repartia el pa tocava. Després anaven a la plaça i feien un ball fins a l’hora d’anar a dinar. L’orquestra anaven 6 o 7 músics, com que no hi havia hostal, fèiem un músic a cada casa, perquè els músics havien de dinar gratis. Havent dinat tornàvem tota la colla de la casa i el músic. Es feia ball a la tarda, un bon ball. Ara ha vingut a menos.

8

ta. Hi havia un caminet i el jovent pujàvem els sacs de pa cap dalt per un caminet. De Santa Àgata en deien “el pa i l’empenta”. A Cardona hi havia molta misèria i molta gent necessitada. Pujaven famílies senceres per aquell panet. Tot era empentes perquè la gent en volia agafar més.

Joan Rovira. Trullàs. Clariana de Cardener Per la Festa Major es feia una missa, i hi havia missa, l’Ofici. Hi havia orquestra fins que van privar que les orquestres que tocaven als balls no les van deixar entrar a l’església. A la tarda feien ball i els músics es repartien per les cases per dinar.

Pilar Giralt. Salanova. La Molsosa Recordo que es celebrava molt bona festa per Reis i per Sant Miquel, que era el patró de Castelltallat i quan se celebrava la Festa Major. Per Reis venia un acordionista de Manresa a fer ball. [...] I per Sant Jaume fèiem una festa a la capella de Sant Jaume, amb un dinar (la gent se’l portava) i després ball. Hi teníem una parada de beure i menjar. També venien els d’Aguilar, els de la Fonollosa...

Ara ha acabat sense ni ball ni orquestre ni re.

Joan Vilà. Fustagueres. Llanera

Lurdes Duocastella. Biosca. Castelltallat La Festa Major es feia per Sant Miquel, a Fontanet.

Com el que es cuidava de la fàbrica de teixits de Torà es deia Miquel donava festa als treballadors, i pots comptar quina gentada hi havia. Al matí música, al sortir ball. Llavors els músics els repartien per les cases. A la tarda tornàvem a fer ball, i a la nit sarau, que era ball en una casa. A Cal Millet n’havien fet molt.

Altres actes religiosos

Maria Guilanyà. Bells. Llanera

A part de les festes majors i els aplecs, al llarg de l’any es feien molts actes litúrgics al voltant de les parròquies i les capelles. Eren molt celebrades les festes del Roser, el Corpus, Santes Creus, l’Ascensió, així com festes de sants als quals la parròquia tenia una devoció especial. Aquests actes, que de vegades també podien anar acompanyats de ball, agrupaven la gent del poble.

A la Festa Major de Freixinet feien missa, a la tarda ball i a la nit també. Jo no he sigut mai balladora.

Ni hi he anat mai a la nit, potser alguna vegada si hem tingut gent. Per Festa Major venien els parents a dinar.

Núria Rovira. Cal Sait. Freixinet

El Corpus era una festa molt celebrada arreu, i són molt recordades les catifes de flors que es feien al pas de la processó, que acostumava a donar un tomb prop de l’església. També es feien les benediccions de terme per demanar bona collita, anant en processó fins alguna creu de terme.

Fèiem una altra festa per Santa Àgata, que encara es fa. Era molt diferent. A Clariana hi havia tres amos, el Garrigó, Flotats i nosaltres, i cada any donava el pa un. A la meva joventut vam tornar a fer Santa Àga-

9

En èpoques de secada es feien també les rogatives per demanar que plogués, que sovint ja quedaven instaurades amb una data fixa. Per exemple, a Madrona s’anava en processó fins a Sant Mer. Es feien també les Novenes, que consistien en unes pregàries i uns sermons que es feien als vespres en que s’intercanviaven els capellans amb altres parròquies i en què cada dia ho feia un de diferent.

Un altre ritual molt estès i avui en dia desaparegut era el salpàs. El capellà recorria totes les cases de la parròquia. Barrejava aigua i sal i s’empastaven les portes i finestres de les cases fent el símbol de la creu per tal de protegir dels mals esperits. A canvi, la casa donava una dotzena d’ous o mitja, segons si eren amos o masovers.

Els enterraments també eren rituals més complexos que els actuals. El dia de l’enterrament es donava un panet als homes i un panet i una espelma a les dones. A la casa del difunt es feia un gran dinar amb tots els familiars. Al cap d’uns dies es feia el funeral i es tornava a fer el dinar. En aquests dos àpats no hi faltaven mai les ametlles torrades i la sopa torrada. En total es feien tres misses per al difunt. Durant un any, la dona del difunt anava a missa amb un tros de pa, un cistell i una espelma. A la meitat de la missa es feia una oració per la dona, i al final aquesta feia l’ofrena.

Processó a Sant Martí Joval. 1956.

Del recull de Joan Mondragón, Casa Soler de Joval, Clariana de Cardener

Processons, les que me’n recordo, eren per Santes Creus, unes processons de terme. Hi havien unes creus de terme i un dia s’anava amb una, un altre dia s’anava a una altra. No sé si eren en punts cardinals. Hi havia un pedró a la porta de l’església, des d’allà es beneïa el terme, i es feien les processons.

Es cantaven les lletanies. Això era a Bergús.

Ignasi Torres. Anglarill.

Clariana de Cardener

Es feia una professó per Corpus fins a Ca l’Armengol, fins aquella creu. A terra hi havia tot de flors trinxades. Hi teníem una feinada mare de Déu! Es feia una alfombra. Allavons per Corpus es feia molta festa.

No sé en quin temps era que es feien unes pregàries que s’hi anava a la nit, amb llanternes. Veniven uns capellans de fora. Es canviaven els capellans de parròquies. Aquí en veniva un de fora i el d’aquí se n’anava a predicar a l’atra parròquia, i feien unes Novenes. Era sagrat d’anar-hi. La mare i el pare, tots hi anàvem. Feien uns sermons i mira, cap a casa.

Maria Sort. Hostal Nou. Llobera Es feia el salpàs. Dien que era per fer una visita a la casa. La que era casa havia de donar una dotzena d’ous i la que era caseta mija. Els amos de Molins no volien que tiressin sal a les parets, allò desgastat és de tirar la sal al salpàs. Els amos no n’estaven.

Deien que ho tiressin a la fusta.

Joan Serra. Sant Tirs. Pinell Pels enterraments es menjaven atmetlles torrades.

Quan hi havia un enterro tots els familiars dinaven a casa. Primer feien l’enterro i uns quants dies després feien el funeral, i tots els familiars tornaven a dinar a casa. En aquests dinars sempre hi havia atmetlles i es feia sopa torrada.

Ventura Vilaseca.

Hostalet de Molins. Llobera

Josep Vilaseca. Gangolells. Pinós 10

La tradició de les caramelles és de les que ha perdurat més. L’exemple més notable són les d’Ardèvol, que mantenen els rituals que es feien a les cases.

L’any 42 vaig fer caramelles. D’aquí Puigredon a dalt a Santa Maria. Casa per casa, en algunes pujàvem i hi havia una taula ben parada, si volies menjar i si volies beure. Coses tipo llangonissa. Vam anar a dinar a una casa i tres dones del poble van anar a fer el dinar, i van fer truita de patates amb els ous que ja havíem arroplegat el matí anant a cantar. Al cap de 8 o 15 dies vam fer la festa. Vam convidar totes les cases a dinar gratuït i ball. Només les vam fer un any.

Maria Guilanyà. Bells. Llanera Les caramelles nàvem i ballàvem casa per casa. I havia de sortir la mestressa a ballar. Es feien amb animals, guarnits bé eh. Potser era el primer any que vai ser aquí, o el segon. Feien molta festa. I les taules feien una taula parada, qui més podia fer!

Ens feien fer braços de gitano les cases aquí al forn.

Si hi havia dol, si s’havia mort algú feia poc, no hi anaven.

Les caramelles Al Baix Solsonès hi ha una gran tradició de fer caramelles, o camilleres, tal com molta gent els hi diu.

En alguns pobles se’n feien de tant en tant, però en d’altres eren un esdeveniment anual. Les caramelles eren tot un ritual. En inici només les feien els homes, com tants altres esdeveniments socials.

S’anava casa per casa a peu, acompanyats dels músics, amb mules ben engalanades, la bandera i la cistella. Quan arribaven a una casa els trabucaires galejaven i des de les cases els responien. Un cop allà la gent de la casa podia dir si volia que cantessin i ballessin a baix a l’era o que pugessin a dalt.

Si en una casa s’havia mort algú recentment no s’hi passava o bé s’hi passava però no es cantava. Les cases convidaven els camillaires a menjar i a beure, traient el millor que tenien, i aquests arreplegaven diners i viandes. A l’hora de dinar i de sopar sempre hi havia una casa encarregada de tenir-lo a punt.

Maria Sort. Hostal Nou. Llobera Una mica més gran ja va començar això de les festes i em van anar dient que m’encuidessa jo. Me’n vai cuidar uns anys i en aquests anys es va acordar fer unes camilleres. Abans, que jo no m’enrecordo, se n’havien fet. Potser feia 25 anys. A mi em van fer cuidar de llogar els músics de Torà. Llavons es necessitava rams, una mà de coses, i també me’n vai cuidar jo. El qui s’encuidava els números era el Solé d’Esposada. Allavons es van engrescar que ho volien fer galejant, però els hi van privar. Això va ser l’any 50.

Josep Cantó. Cal Sastre. Llobera

Amb el que s’havia arreplegat, al cap d’unes setmanes es feia una festa i es convidava tot el poble a menjar i a un ball.

A Castelltallat fèiem processó de Corpus. Sortíem de l’església amb les banderes i donàvem la volta a la creu. Llavors feien una mica de cerimònia i pujàvem per l’altre costat amb les banderes. Quan no

Al Santuari de Pinós, el diumenge després de Pasqua s’hi trobaven les colles de camillaires de Pinós, Ardèvol, Vallmanya i Castelltallat. Cantaven i ballaven tots i es feia una festa.

11

Caramelles a la casa Caballol de Madrona, Pinell. 1929.

Del recull de Joan Mondragón, Casa Caballol, Pinell

feien els nois. Anaven amb tres animals, un amb les portadores, el que portava el paner i el de la bandera. Donaven molts ous abans. Si no hi cabia tot a les portadores es deixava a les cases i es passava a recollir un atre dia. Aquí hi havia hagut tres colles de camillaires a sopar tots alhora, els de Claret, els d’Ardèvol i els de Vallferosa. També hi anaven amb trabucaires. Arribaven els trabucaires abans dels camillaires i començaven a fotre tiros.

Llavors hi anaven més forts perquè eren del país i s’engrescaven entre ells. Llavors els de les cases, que moltes tenien trabuc, els contestaven. S’armava molt jaleo, perquè per cada un que tiraven els de la casa ells n’havien de tirar nou o deu.

plovia havíem anat en processó a Coaner pel què en dèiem fer pregàries.

Pilar Selvas. Cal Marquet. Castelltallat Havia anat dos o tres vegades a fer Caramelles.

Parat no va quedar mai. El que abans només es feia els nois sols, i anàvem a peu per les cases. Cagum, si agafaves un dia una mica moll acabaves ben servit! En acabat ja va arrencar barrejats nois i noies, i sempre més aixís. Abans hi havia aquella mania, els homes sols i les dones a casa. Tota la meva canalla hi van anar.

Emili Segués. Pinós

Miquel Oliva. L’Oliva d’Ardèvol. Pinós

Allavores Pasqua, Nadal i aquestes festes sempre es celebraven molt. El salpàs es feia la setmana abans de Pasqua: passava el rector amb els escolans, dos escolans, amb una cistella que portaven per posar els ous (perquè havies de donar ous), i ja ho feien. El rector feia una creu amb sal beneïda (li posava la sal i una espelma i l’encenia, i deia que la beneïa), i llavors feia una creu a baix a la porta amb sal. [...] Es feia perquè no entressin els dimonis.

També fèiem caramelles, amb els de la Molsosa.

Hi havia batusses entre els de la Molsosa i Prades!

Ens teníem cada batussa! Fèiem caramelles i sempre havien de fer la festa a la Molsosa, els de les caramelles. I un dia els de Prades vam dir “Això es té que acabar, la festa l’hem de fer aquí a Prades”.

I ells anaven a ensajar, i nosaltres no hi anàvem. I llavorens ens venien a buscar, que no, que hi anéssim... que s’havia d’arregalr, i no, no. I al final van fer la festa al corral de Cal Caubet, enl lloc de venir-la a fer aquí, però a Prades no hi podíem entrar.

Rosa Pallarès. La Molsosa

Jacint Vilaseca. Cal Perarire. La Molsosa

Aquí sempre s’ha fet caramelles. Llavors només en 12

Els hostals Els hostals i les tavernes dels pobles eren epicentres de la vida social i de l’oci. Els diumenges al migdia i a la tarda s’hi trobava la gent, aprofitant que era el dia de festa, per veure’s, xerrar i jugar a cartes.

En alguns, com per exemple l’Hostal Nou (Llobera), també s’hi feia ball de tant en tant. Si a les festes majors s’acostumaven a contractar orquestres, com per exemple la Diamant Club de Solsona o Los Reyes del Jazz de Torà, en aquests balls habitualment eren els músics locals o dels pobles veïns els qui hi tocaven. Són recordats els Castellanes d’Ardèvol, els de la Caseta de la Sala de Llobera o l’Aguiló de Riner.

Al Baix Solsonès, gairebé cada poble tenia el seu hostal o taverna que feia de punt de trobada social.

Alguns d’aquests, com l’Hostal Nou o l’Hostal de Pinós encara continuen en actiu. D’altres, com cal Teuler de Vallferosa, cal Ferrer de Madrona, l’Hostal de Freixinet, l’Hostal del Boix de Llobera o Cal Fernando de Sant Climenç ja han desaparegut del mapa.

A baix a Llanera havien fet més o menys d’hostal, però poca cosa. A baix al Castell, anaves a missa i hi podies fer una copa, o anar-hi una estona a passar el rato... Després es va anar perdent tot.

Ton Vila. Gilibets. Castell A Sant Climenç hi havia un pestu que era Cal Fernandu, que feien una mica de minjar i si hi anaves a beure.

Joan Serra. Sant Tirs. Pinell A Madrona hi havia Cal Ferrer que feien una mica de bar. Abans també hi havia hagut l’Hostal. El diumenge sortint de missa s’hi anava a fer la partida de botifarra, la galeteta i el gotet de moscatell. També feien de botiga.

Josep Rossells. Castellana. Pinell Antes a Cal Marc feien d’hostal. Jo encara havia de néixer però m’ho havien explicat. Quan encara no hi havia camions ni res sortien de Súria amb els carros, les mules... i aquí feien parada. A baix hi havia cinc estances i a dalt, on ara hi ha les golfes, hi havia tota una habitació gran, on hi havia els llits.

Gent xerrant a Sant Climenç Del recull de Joan Mondragón. Cal Mestre, Pinell

Aquí hi dormien i l’endemà al matí tornaven a engegar carros i cap a Calaf. Per això a casa li diuen Cal Marc de la Paradeta.

Dolors Carbonell. Cal Marc. Castelltallat Fèiem ball aquí. Els diumenges fèiem cafès aquí casa meva. I el meu pare, al cel sigui, va comprar un gramòfon i posavem discos: fèiem ball i cafè. Tot cada diumenge, bueno, cada dia de festa. S’armava un follón aquí! Aquesta taula era arramblada allà a la paret, allà n’hi havia una de rodona, que jugaven a cartes els homes grans. I la mare servia cafès, copes i ens ho passàvem bé.

Encarnació Freixes. Cal Ribera. La Molsosa A l’Hostal Nou feien ball cada 15 dies. Allavons es feia dalt a la sala, i primer es feia al garaig de l’Hostaler. El Pastisser va fer la casa però no hi visquien.

Ho feien acordions. També alguna vegada venien els músics de Torà, que anaven 6 o 7, i uns altres d’aquí Solsona que els deien els Rampillaires. També el Castellanes d’Ardèvol que tocava l’acordion, que naven dos, i llavons atres acordionistes de per aquí. Quan no sabien què més fer llogaven el Casetà de la Sala i el seu fill, que també eren músics.

Josep Cantó. Cal Sastre. Llobera Equip de futbol de Peracamps, Llobera. 1934.

Aquí, a la sala de dalt, molts anys hi havien fet ball a dalt. Quan encara vivien a la Casa Vella. Aquí tota la vida havíem fet de bar del poble. De vegades eren les 11 o les 12 de la nit que encara hi havia gent aquí a jugar a cartes. [...]. Aquí al bar quedava ple de taules que feien la brisca, però no hi havia feina amb els beures. Un porró de barreja o un porró de vi al mig de la taula, una coca i ja estaves servit.

Maria Sort. Hostal Nou. Llobera

Del recull de Joan Mondragón. Casa Tubells, Llobera

El futbol Al segle XX es va estendre el futbol, una afició que ràpidament tingué un fort arrelament arreu, i que avui en dia segueix ben vigent.

Cada poble, municipi o parròquia tenia el seu equip, format pel jovent del poble, que, periòdicament, jugava contra els equips dels pobles veïns. Proliferaren també els camps de futbol. A cada poble n’hi havia un, aprofitant un tros més o menys pla que algun veí cedia, amb unes porteries fetes amb fustes.

Els pobles es reptaven a partits de futbol els uns contra els altres,que sovint derivaven en autèntiques rivalitats, fins i tot arribant a les mans. Els partits i campionats de futbol entre dos o més equips esdevingueren també un acte típic de totes les festes majors.

De futbol es jugava contra qui es presentava. Hi havia rivalitat! Una vegada els de l’Hostal Nou vam anar a Sanaüja. El porter era el Martinet i no va poder venir i en vam agafar un de Solsona que no d’això.

Els de Sanaüja van guanyar per 7 a 1. Per la Festa Major de Sant Climenç van demanar els de Sanaüja per jugar contra els de l’Hostal Nou. En aquest partit els de Sant Climenç donaven una caixa de xampany. Els de Sanaüja van dir, “deu’n-se la caixa de xampany que ja la guanyarem, que ens la beurem per dinar”. Van guanyar els de Peracamps per 6 a 2, i els de Sant Climenç van haver de pagar dos caixes de xampany.

Josep Cantó. Cal Sastre. Llobera S’havia jugat molt a futbol. S’anava a jugar per aquests pobles. Anaven amb el tractor i el remolc i anaven voltant.

Miquel Oliva. L’Oliva. Ardèvol. Pinós

Les fontades Una altra de les activitats d’oci i de trobada molt habituals eren les fontades. Consistien en aplecs a les fonts on s’hi feia un dinar i sovint també un ball.

Prèviament es feia una bona cacera de conills, perdius i guatlles, que es feien amb arròs i a la brasa. A Clariana de Cardener, d’una fontada que es feia el 18 de juliol, aprofitant que durant el franquisme era festiu, en deien en broma Sant Conill Màrtir, pel gran nombre de conills que mataven.

Aquí Pinell érem molts caçadors. Cada any, encara que no fos temps de caçar la perdiu, cap allà a últims de setembre fèiem una fontada. Matàvem conills i perdius i ens ho nàvem a minjar tots allà a la font. Anàvem a la Bauma del Marrà, que és terme dels Casals, a la Font del Mujal, que és terme del Soler de Pinell, a la Font dels Colomers, a Miravé.

Ens reuníem una vintena de persones i anàvem a fer una fontada allà, a base de conills i perdius.

Joan Serra. Sant Tirs. Pinell

Es van discutir els de l’Hostal Nou i els de Torredenegó, i el dia de la Festa Major de Torredenegó feien una fontada a baix a la Birrota, que hi ha una font allà. [...] De vegades una colla anaven a fer un dinar a Gratallops, a la font de Comadòria, a la font de la Mata. Allà a la Font del Músic també. Eren 3 o 4. De fontada amb molta gent feien aquesta de la Birrota, que tampoc va durar gaire, 3 o 4 anys.

Josep Cantó. Cal Sastre. Llobera S’anava molt a fer fontades, amb grups de gent del poble. A la font de la Vilella, amb tot de xicots d’aquí. Era el temps de les gotlles i vam fer un arròs allà i tots portaven guatlles. També hi anaven moltes vegades a la font Fregona. La font del Músic tenia molta anomenada, la font del Bisbe també i el jovent hi anava moltes vegades, haste a minjar pa i xicolata.

Maria Sort. Hostal Nou. Llobera Hi havia algunes fonts on hi anava molta gent. Aquí tot lo poble anava aquí a la font de Borics. I a baix a Llanera per la festa major s’hi feien unes fontades. Ni havia que agafaven cada borratxera que era massa!

Ton Vila. Gilibets. Llanera

Fontada de gent de Su. Pilar Xixons.

Bitxos de Tiurana a la Fira de la Torregassa.

50 anys de la Fira de Sant Isidre

Els mercats i les fires Els mercats i les fires eren moments per fer relacions socials, a part d’anar a vendre i a comprar.

A Solsona es feien tretze fires l’any i la gent de tots els pobles hi anava. A Torà se n’hi feien quatre, i Cardona també tenia les seves. A part, es feien les fires de camp, com per exemple la Fira de l’Empelt, anomenada així perquè es feia al punt on es troben els termes de Pinós, Llobera i Riner, anomenat l’Empelt, i la Fira de la Torregassa. Aquestes dues fires tenien l’origen en la transhumància, ja que es feien al peu de la carrerada per on passaven els ramats, i es feien les dues a inici de la tardor (la de la Torregassa el 20 de setembre i la de l’Empelt el 19 d’octubre), moment en què les ovelles descendien de la muntanya i es dirigien a les planes de més al sud per passar l’hivern. En aquestes fires hi havia molt moviment: pastors transhumants, marxants i venedors ambulants de tota mena de coses, taverna, tractants de bestiar i de mules..., i mai hi faltava el ball de la tarda.

Més antigament se n’havien fet més, com per exemple la del Miracle, les dues que es feien al Bancal, la de Pinós o la de Sant Serni. Aquestes, però, només queden al record de la gent entrevistada, i

de fet ja no les havien vistes. En aquestes fires hi acudia gent d’un radi molt ampli a comprar i vendre i eren esdeveniments socials molt importants.

A Torà feien quatre fires. Una l’últim dumenge de maig, una l’últim de setembre, una l’últim de desembre i l’altra no me’n recordo. La de setembre en deien la fira dels bitxos. Baixaven els de Tiurana amb aquells coves plens de bitxos. La gent els comprava per confitar-los i tenir-los per l’hivern.

Maria Guilanyà. Bells. Llanera Anàvem a Solsona, amb el carro amb vela, i després hi havia la Fira de l’Empelt. Sé que hi anaven ramats, i s’hi compraven ovelles i en venien. Era important aquella fira!

A Solsona hi havia la Fira de Sant Josep, la Fira de Sant Isidre. I també la de la Torregassa, que també era molt important pel bestiar. Hi baixaven els d’allà dalt d’Andorra o de la Seu. I a mercat cada setmana a Solsona. També s’anava a Torà, i s’havia anat a Calaf. El meu home va voler canviar les mules, a Calaf. Va dormir a Torà, i l’endemà va arribar fins a Calaf, va comprar la mula, i de tornada cap a Torà va veure que era tant guita que no la podria fer arribar aquí, i la va fer tornar a Calaf, per tornar-la.

Maria Freixes. Secanella. Llobera

Es feia la Fira de l’Empelt, allà dalt a Torredenegó.

També es feia la de la Torregassa, i les demés fires es feien a Solsona. Cada més n’hi havia una. Més que res bestiar i mules i coses aixís. Hi havia els gitanos que compraven i venien, i els cridaires, que cridaven amb roba.

Josep Cantó. Cal Sastre. Llobera Anàvem a la Fira de l’Empelt. Hi havia bestiar, marxants, t’hi podies quedar a dinar... A la tarda feien ball. Venia gent d’aquí i de fora. Venien marxants de lluny, era una bona fira! [...] S’hi venia bestiar, fures...

Era privat de vendre fures, i les tenien amagades per baix a sota algun marge i perquè sapiguessis que en tenien per vendre es posaven una corretja travessada, que era una senyal. Eren per caçar.

Sempre hi venia una parella de la Guàrdia Civil. Es veu que venia de molt antic. On es feia hi passava el camí ramader pel mig.

Josep Vilaseca. Gangolells. Pinós Al Miracle s’hi feia la Fira de l’Empelt. Hi havia parades de moltes coses, però més aviat coses de bestiar com ara aquelles esquelles grosses per vaques i cabres. Amb el Joan ens vam conèixer allà, a la Fira de l’Empelt i ens vam casar el 59.

Florentina Capdevila. Cal Milhomes.

Castelltallat Anàvem a mercat amb una mula i una sarga, amb una bossa a cada cantó de mula. Amb alllò carregàvem i anàvem a mercat a Calaf. El dissabte, que era mercat, hi anava la mare, que portava la cistella dels ous a vendre, quatre conills...

Jaume Duocastella. La Molsosa Les fires se seguiven, n’hi havia moltes. A Solsona sovint s’hi anava. A la Torregassa també hi anàvem.

Hi havia mules estacades per aquells pins, ramats de bestiar... Qui portava un ramat de bestiar es posava a una banda, qui en portava un altre es posava a l’altra. Compradors, venedors... Lo que era molt famós eren els bitxos de Tiurana. A Tiurana hi havia molta horta allavores, i feien bitxos de confitar. Era un bitxet petit i en portaven uns coves molt grans i tota la gent en comprava per confitar

Veïns de Clariana pescant al Cardener.

Del recull de Joan Mondragón. Casa Canet, Clariana de Cardener

per l’hivern. També hi havia un taverner, que portava beure... N’hi havia un de Sanaüja que li deien el Saldo, que anava per aquests aplecs a portar la parada de beures. [...]. Havia sentit a parlar de la Fira del Bancal, de bestiar. Per més antic aquí a Sant Tirs al gener feien fira. Això és molt antic. El Bancal pot ser que fos un punt estratègic de trànsit de bestiar.

També havia sentit a parlar de la Fira de l’Empelt, que la feien a fora, a Llobera.

Joan Serra. Sant Tirs. Pinell

Caçar i pescar L’afició a caçar té molta tirada als pobles del Solsonès. Era molt comú sortir a caçar, ja fos sol o amb els de casa o amb colla. Les peces es destinaven al consum domèstic, a vendre o bé per fer alguna festa o algun dinar de colla.

També s’anava a pescar molt. Era una època en què totes les rases i rieres de la zona rajaven la major part de l’any, i hi havia peixos i crancs a tot arreu.

Pescar era una activitat lúdica, que servia també per portar menjar a casa o per fer un àpat amb colla.

finals de maig s’eixuga la riera. Crancs de riu també n’anàvem a buscar. Abans hi havia molts més peixos.

Carme Torregassa. Cal Llobet. Pinell

Esquellades Quan es casava una persona vídua era costum arreu fer les esquellades o esquellots. El nom venia perquè la gent hi acudia amb esquelles i estris per fer soroll. La cosa consistia en fer molestar els nuvis, de manera que aquests accedien a pagar una festa a canvi d’estalviar-se les bromes i les males passades que sinó els feien.

Pescàvem aquí baix a Matamargó. Passàvem sota el pont de les Dues Aigües, cap a baix que hi havia una serradora i paràvem 5 o 6 tremes. I l’endemà les trèiem. Pescàvem barb i braga, el que hi havia.

Per mi era més bo el barb que la braga; era més espinosa. S’hi enganxaven moltes serps, s’enrotllaven a la trema i quedaven escanyades, i les havies de tallar amb el ganivet per fer-les sortir. N’hi havia moltes, de serps d’aigua. Era al lloc que en deien la Serradora de Roquerols. Si ens semblava que no n’hi havia prou, la fotíem al de dia cap dins l’aigua i esveràvem els peixos i també n’enganxàvem. Ho fèiem per gust. Els conills de bosc en veníem perquè en matàvem masses, perdius també n’havíem vengut. Abans d’agafar la pesta n’hi havia a punta pala, s’ho minjaven tot. Als trossos les vores ja les segaven els conills, n’hi havia una bestiesa.

Vai ser a una esquellada, a Santa Maria de Vallferosa. Al Puig hi havia masovers. Hi havia una dona que era viuda i li van fer una esquellada. Jo hi vai anar a portar beure, amb el pare del Jaume. Me’n recordo que anaven amb uns cavalls guarnits, que havien fet camilleres feia poc.

Maria Sort. Hostal Nou. Llobera Es feia esquellada quan es casava un viudo. Si es casava un viudo ja hi eren. Els havia de pagar una festa. Feien una gran festa. Ho feien per arreplegar uns calers i fer una festa, i pagaven. Llavons li fotien soroll. El primer que els ho deia era el rector.

Josep Cantó. Cal Sastre. Llobera

Emili Segués. Pinós

Recordo una esquellada. Els vidus. quan se tornaven a casar, venien gent de dos o tres pobles.

Recordo que em va venir a vestir la meva germana i em va dir “Goita quins pals que han posat allà a l’era!” I dic “I què faran?” “Vol dir que vindrà molta gent”. I van venir! Era per l’esquellada de la Barconsa. Ja l’havien previst. Si no pagaven la festa els feien males passades. Primer van venir quatre pobles, a posar la bandera a aquells pals que havien posat al matí, i a la tarda van tornar. I el poble de Llobera, quan arribaven allà a la carretera els havia d’anar a rebre. Va venir Peracamps, Llanera, Brics, i l’altre

Anàvem a caçar conills i passàvem el diumenge.

Bé, primer anàvem a missa, i en acabat amb la colla agafàvem l’escopeta i anàvem a caçar. Hi anàvem nois sols.

Jaume Duocastella. La Molsosa Anaven a pescar a la riera. Barbs, dragues i crancs, de vegades alguna truita! Pujaven del Segre. Molta gent pescava. Ara no es pot pescar, perquè a 19

no me’n recordo. Feien festa, encabat de tot això van fer ball. Teníem el banc de matar porcs allà a la pallera i hi havia quatre homes que jugaven a cartes.

Per Carnaval recordo que passaven disfressats per les cases. Jovent de per aquí, que no els reconeixies pas qui eren. Devien demanar alguna cosa.

Ventura Vilaseca.

Hostalet de Molins. Llobera.

Josep Vilaseca. Gangolells. Pinós

Carnaval La festa del Carnestoltes es va perdre a partir de després de la Guerra Civil degut a la prohibició. No obstant, abans cada poble acostumava a fer el seu Carnaval. El més habitual era fer una ruta casa per casa disfressats i amb músics. A les cases se’ls convidava i se’ls donaven coses, i s’hi ballava. També hi havia llocs que feien l’enterrament de la sardina. És una festa antiga i arrelada, tot i que a la majoria de pobles ja no es va recuperar mai més.

Per Carnistoltes passaven casa per casa. El diumenge fins el dimats. Tiraven confeti. Feien ball.

El Carnistoltes, després de la guerra, el van privar, perquè el poble nàvem tapats de la cara, i Franco no ho volia. [...] De la guerra cap aquí es va perdre.

Ventura Vilaseca.

Hostalet de Molins. Llobera.

Abans del 36 s’havia fet Carnistoltes. Passaven per les cases, igual que les camilleres, i també arroplegaven algo. Deien fer una festa i deien gastar el que havien arroplegat. Anaven disfressats.

Josep Cantó. Cal Sastre. Llobera Abans de la guerra es feia Carnaval. La gent del poble anava per les cases. Van venir a la Serra. Ballaven allà fora, i jo els espiava des de les golfes. [...] aquí els vam fer dinar. Passaven a cantar per les cases.

Maria Freixes. Secanella. Llobera

Activitats culturals Als pobles sorgien iniciatives culturals de mà de la gent i molts cops dels capellans, que en molts casos feien de dinamitzadors culturals. Allò més habitual era el teatre o el cant coral.

Per exemple, al Miracle i a Su hi havia grups de teatre, com també a Clariana de Cardener. Es preparaven obres, que es representaven en algun esdeveniment del poble. Una de les més representades eren els Pastorets. També era comú el cant coral.

Algun capellà, com a persona lletrada, s’encarregava de dirigir els grups de teatre i les corals dels veïns.

Jo dic que el jovent disfrutàvem més abans que ara.

Fèiem jocs com la canalla. Molts també fèiem molt cantar i cantar. Érem una colla que ens agradava molt cantar. Assajàvem, i havíem fet comèdies, de més grans. Havia fet d’apuntador, de gitana, que em van posar més negra que el carbó... Fèiem separat nois i noies. Els nois feien un drama i les noies un sainet. Els nois els ensajava el capellà, una temporada que no hi havia capellà a Su se n’encuidava un frare del Miracle. A les noies ens ensajava una mestra que hi havia a la Casacremada. Era divertit.

Maria Ribalta. Gangolells. Pinós A Su fèiem teatre, pastorets... L’any 56 n’havíem fet a Su i al Miracle. Al Miracle ens assajava un monjo que en sabia molt, que h aste havia escrit alguna obra, l’Ignasi Cura.

Josep Vilaseca. Gangolells. Pinós

Canalla de l’escola de Freixinet Del recull de l’exposició de l’Associació de Veïns de Freixinet

fer carrera fora del poble, pràcticament l’única sortida era la de capellà. L’escola era també el lloc on els infants feien les primeres amistats amb els qui serien els seus veïns durant tota la vida.

L’escola L’escolarització a l’època no era fàcil. En general, la gent anava poc temps a l’escola, i en generacions més grans trobem molta gent que pràcticament no hi ha anat. Les dificultats per anar-hi eren diverses, com ara les feines de la casa, que requerien la canalla, o les distàncies llargues a recórrer a peu.

S’hi començava a anar quan ja es podia fer el trajecte de casa a l’escola caminant, i s’acostumava a plegar quan ja es podia treballar. Els mesos d’hivern, els nens havien de portar la llenya per escalfar la classe.

A escola vaig anar a Freixinet. Ens hi van portar l’any 45, devia tenir 8 anys. Hi vam anar tots dos i la meva mare ens va acompanyar (amb el meu germà) i ens quedàvem a dinar allà. La mestra que hi havia ens donava un plat d’escudella i nosaltres portàvem el tall i ja ens el escalfaven. I cada dia a peu cap allà (no teníem pas res més!). Passat la guerra, l’escola de Freixinet era ben plena! No hi havia ni prou seients per seure, ens posaven unes cadires allà a vora la finestra i amb una taula allà... potser n’hi havia 30 o 35! Anàvem tots junts, no teníem pas sinó una escola! Ens ensenyaven en castellà: la mestra era castellana, de Badajoz. La Lluïsa Morales. I quan acabàvem al vespre cap aquí.

Les escoles dels pobles, a diferència de les de ciutat, tenien junts a una mateixa classe nens i nenes.

Estaven molt plenes, fins a 60 alumnes per un sol educador. Els mitjans eren força precaris i era habitual que algun any l’Estat no n’enviés cap, cosa que obligava a les famílies a espavilar-se.

Núria Rovira. Cal Sait. Riner

A part de l’escola pública, hi havia moltes cases que llogaven una mestra per tal de fer classe als seus fills i de pas als de les cases veïnes, per tal que els nens no haguessin de caminar tan lluny. En aquestes cases també s’hi ajuntava molta mainada.

Havia anat a estudi a Freixinet. Nosaltres ja teníem mestra, una dona de Badajoz, la doña Luisa. Veníem de l’Avenallosa, hi teníem mitja hora. I el primer que arribés posava una bandera a la finestra, i bon dia señora Luisa, i quan marxàvem dèiem. “Usted páselo bien”. Veníem una colla de l’Avellanosa, i una de Su... Érem molta colla i vam anar a estudi a la

L’escola oferia els aprenentatges bàsics per defensar-se per la vida: sumar i restar, llegir i escriure. Un cop s’acabava l’escolarització, el gruix dels nois i noies s’incorporaven a treballar a casa. Si es volia 21

rectoria... Com que el mossèn no hi era, aleshores doña Luisa, que vivia aquí a la cantonada, la van fer anar allà, on hi van fer una sala gran. Abans no hi anàvem pas amb 3 anys... poder teníem 7 anys quan començàvem a anar a estudi!

als grans, a les nenes de cosir, a les noies grans a la tarda a fer el corte, brodar i tot això, i als nois grans que ja no podien anar a estudi perquè ja eren grans, al vespre els feia una estona de col·lègit per ells.

Molt bona mestra. Els de la meva edat d’aquí als voltants de l’Hostal Nou sort en vam tenir, que vam tenir la possibilitat d’estudiar una mica més. [...].A l’Hostal Nou venia canalla haste d’allà vora el Miracle, de Torredenegó, de Llobera, de Peracamps, de Llanera... No hi havia cap més escola enlloc. Antes sort n’hi havia dels capellans per fer una mica d’estudi.

Montserrat Barcons. Cal Matinyó. Riner Érem 14 o 15 a col·legi. Després, sense mestre, anàvem a Bassella a estudi. Un any els pares van llogar una noia de Caballol que els va fer mestre.

Una noia de Massana es va posar de mestra a Madrona llogada pels veïns. Fins que va tornar a venir una mestra.

Maria Freixes. Secanella. Llobera

Pere Casals. Caballolet. Pinell

A escola hi vaig poder anar molt poc perquè hi havia el costum que l’hereu, que és el que havia de mantenir la finca, és el que havia de saber una mica d’estudis. Els que abans en dèiem els fadrins, semblava ser que no en necessitaven tants. Jo sempre tenia coses a fer: ajudar el pastor, donar menjar als bens, anar a plantar l’herba, cavar, anar a collir olives, anar a cavar els olivers... [...]. A estudi hi anàvem a Castelltallat, a l’escola de la Casanova, però més tard a la rectoria.

A Sallent feien una mica d’escola a la rectoria, va durar molts pocs anys. El mossèn venia a fer escola a casa, pels tres germans. També hi havia gent que anava a escola a Sanaüja, a Santes Creus... A Rossells també feien escola pels nens veïns, i també a Cal Valls. Jo havia anat a escola a Cal Mases.

Maria Rossells. Torralta. Pinell

Pere Duocastella. Cal Marquet. Castelltallat

A l’Oliva érem 7 germans. Vam començar a anar a escola a Ardèvol. Llavors vam llogar una mestra a casa. En vam tenir dues. Venien nois i noies. També feien labors. Érem molta colla! Quan va plegar l’escola, aquí casa ja no hi va anar gaire més. El padrí va dir que l’hereu no cal que sàpigui tant. Els fadrins van anar a estudiar a Manresa. Per quedar-se a casa a treballar no cal tant. Devia tenir 15 o 16 anys.

Als 10 anys, després de la Guerra, vam anar a estudi a Ardèvol. Va venir una mestra que es deia Fuenciscla Laosa, era basca. Nàvem de Sangrà a Ardèvol a peu, i ens portàvem el dinar, i dinava a casa d’un capellà que també s’havia estat a casa.

La neboda d’aquest capellà estava a casa ajudant a la mare. Quan va acabar la guerra ja érem tres germans. Anàvem a estudi, dinàvem allà, i tornàvem al vespre. Érem molta colla. Pel camí s’anava afegint gent de Les Planes i del Peroi. Hi havia molt jovent.

A Ardèvol hi vai anar fins els 13 o 14 anys i llavors vai nar a les monges de Cardona.

Miquel Oliva. L’Oliva. Pinós Nosaltres sempre vàrem tenir un professor particular a casa. Perquè aquella noia que s’estava a casa també ens va ensenyar a llegir, esciure... totes les coses.

Maria Ribalta. Gangolells. Pinós

Mercè Miquel. Cal Marsans. La Molsosa A Bergús hi havia una escola, a l’Hostal de Fontelles. Ara està en ruïnes. A Clariana també hi havia hagut una escola, però natres no hi havíem anat mai.

Lo primer que recordo és que anava a doctrina i a estudi. Per la guerra anàvem a estudi a l’Hostal Nou. Vam tenir molta sort la nostra generació, i del meu home, que teníem una mestra d’Agramunt, que era molt bona. Li dèiem la senyoreta González. Anàvem 60, tots a la mateixa classe, i ensenyava als petits,

Ignasi Torres. Anglarill.

Clariana de Cardener 22

Jo havia anat un mes i mig a estudi a Sant Serni, però havia après les primeres lletres i re més. Ja era gran quan em van fer anar a estudi, deia ser per allí el 44. Vai anar dos hiverns a estudi a Solsona, l’últim deia ser al 44. I anava a repàs aquí amb un home que tenien al Soler d’Avall per ensenyar la seva canalla.

Ton Vila. Gilibets. Llanera Alumnes de l’escola de Freixinet Del recull de l’exposició de l’Associació de Veïns de Freixinet

23