Dossier de ruta - 'Els oficis d'ahir als boscos de Montbui'

Paisatge de ribera Fons fotogràfic d’Isidre Domènech

Dossier de la ruta

Els oficis d’ahir als boscos de Montbui L’evolució en els usos i aprofitaments dels recursos naturals de Santa Margarida de Montbui

PRESENTACIÓ Els oficis d’ahir als boscos de Montbui és una ruta que ens endinsa en el medi natural de Santa Margarida de Montbui, per donar-nos a conèixer els principals aprofitaments dels diferents recursos naturals que hi trobem.

Amb aquesta ruta, podrem conèixer alguns indrets representatius del municipi que estan directament relacionats amb els aprofitaments de tres elements que formen part del patrimoni natural de Santa Margarida de Montbui: l’aigua, la fusta i el guix. Alhora, aquest dossier ens facilita la interpretacio del paisatge que anem veient, complementada amb el relat d’alguns dels veïns i veïnes del municipi, que ens ho expliquen de primera mà, amb els seus records i experiències personals.

Itinerari de la ruta

DADES BÀSIQUES DE LA RUTA ELS OFICIS D’AHIR Itinerari: circular Punt d’inici i final: La Tossa Distància: 10 km Durada: 2,5 - 3 hores (durada aproximada)

Punts d’interès pels quals transcorre la ruta: 1.Recinte monumental de la La Tossa, on hi podem veure el Castell, l’església romànica de Santa Maria de la Tossa, la cisterna i el pou, i les tombes medievals. També hi trobem el Mirador del Salt de la Donzella 2.Alzina mil·lenària 3.Mirador del Serral de les Onze 4.Boscos mediterranis de pi blanc, alzinar i bosc de ribera 5.La Fou de Cal Milà 6.Torrents de la Ferrana i de la Fou de Cal Milà 7.Basses de l’ADF 8.I des dels punts més elevats, podrem observar el paisatge de mosaic agroforestal, les formacions geològiques dels xaragalls de la Tossa, les guixeres i algunes de les principals masies del terme.

Al llarg del recorregut, també ens anirem trobant plafons descriptius i miradors que ens donen informació més detallada sobre l’indret.

1. L’AIGUA Al llarg de l’itinerari creuarem o passarem a prop d’alguns dels torrents que condueixen les seves aigües cap als dos rius més importants i propers al terme: la riera de Tous, i el riu Anoia. També podrem observar les modificacions que ha fet l’aigua en el paisatge, així com alguns dels seus aprofitaments.

Aquests torrents es troben dins la Conca d’Òdena, una conca excavada pel riu Anoia, i formada per materials tous i poc consistents, majoritàriament margues i gresos.

1.1. ELS TORRENTS I LES FONTS

1.1.2. Les fonts naturals

En quant a les fonts, aquestes van tenir la seva importància com a proveïdores d’aigua El terme de Montbui destaca per la seva rique- per a beure i també per al rec. sa natural en els recursos hídrics: torrents i Algunes d’aquestes fonts alhora esdevingueren lloc habitual de lleure i esbarjo per part fonts naturals i urbanes. dels veïns i veïnes del municipi, i tambe de L’aigua és un element que ha modelat el paipoblacions veïnes, com Igualada, que acossatge natural del municipi, alhora que ha estat un recurs de bona qualitat aprofitat al llarg tumaven a passar els diumenges en aquests de la història per a diferents usos: per a beure, indrets. per al reg dels horts i les vinyes, per a l’activi- Al terme, destaquen les fonts del Bufó, de Sanahuja i Trobada, que fins i tot es van tat industrial, o per a anar a berenar a la font condicionar i arranjar, i també la font de Cal els veïns i veïnes del municipi i rodalies.

Bisbal, la Font del Llop i la Font del Carol.

1.1.1. Els torrents Els torrents que discorren pel municipi s’alimenten d’aigües subterrànies i de la pluja, i desemboquen a la riera de Tous i al riu Anoia.

Els principals torrents són: · el Torrent de Garrigosa · el Torrent Torres o de les Bruixes · el Torrent d’en Feliu · el Torrent de Can Bernades Font del terme. Fons fotogràfic d’Isidre Domènech.

“A la infantesa, hi havia dues o tres fonts: la Font Trobada, la Font del Sanahuja i la Font del Bufó. Els diumenges el senyor rector de vegades ens portava a passejar per aquests puestos, per passar el diumenge.

Això era de canalla eh!”. Josep Vives. Nucli antic de Santa Margarida de Montbui.

Xarxa hidrogràfica de Montbui: Font: http://historiamontbui.blogspot. com

“También íbamos a la Font del Bufó i a la Font Trobada, que eran las más cercanas. Cuando venía el padre Daniel, y hacíamos el día del Dijous llarder, las mujeres hacían un montón de tortillas! Y nos cojía a los niños y nos llevaba al campo, a la Font del Bufó. Las mujeres hacían tortillas y el padre Daniel las repartía.

L’AIGUA- LA FUSTA - EL GUIX

Las famílias iban el dia del Jueves Lardero. (...) la Font del Bufó ahora está abandonada, está dejado, vaya... y la Font Trobada, está bien, pero ya no es como antes.

Se va, pero ya no es como antes... Cuando era Lunes de Pascua, la Font del Bufó estaba a tope! La Font Trobada, aquello era immenso! Se podía hacer fuego!

Antes se hacía fuego y se hacía pícnic. Para nosotros, el campo era todo! I allá pasábamos a pasar el domingo”. Antonio Fernandez, veí de Sant Maure.

La font de Cal Bisbal, una font amb llegenda La llegenda de la Font de Cal Bisbal, també coneguda com a font del Moro o del Salvatge, explica que el senyor del Castell de Montbui va ser expulsat del seu castell pels àrabs.

Aquest es refugià a l’entorn d’aquesta font situada a la falda de la Tossa, sol o en companyia de la seva dona, i esdevingué una mena “d’home dels boscos”, completament salvatge.

La qual cosa li va donar el nom popular de Font del Salvatge.

1.1.3. Les fonts urbanes

Dins els nuclis urbans, també trobem fonts urbanes que val la pena destacar: Al barri de Sant Maure, hi ha la Font de Can Passanals i la Font de la Plaça Finisterre Al nucli antic, hi trobem la Font de la Macaria, la Font del Safareig, la Font del Comú (o de Sant Magí), la Font de la Mare de Déu de Gràcia

gent anaven a buscar aigua aquí, per això anant cap a, passat l’església, que a vegades en diuen el carrer de la Font perquè hi havia aquella fonteta a baix i molta gent tenien que anar allí. I aquesta casa d’aquí Cal Passanals que et dic aquí on ara hi ha un pàrquing que hi havia una casa gran, allà també hi havia una font que també sempre rajava aigua i la gent podien anar a buscar allí..”

1.2.INDRETS MODELATS PER L’AIGUA 1.2.1. La Fou de Cal Milà L’itinerari ens permet descobrir aquest indret d’interès natural.

Es tracta d’un barranc i avenc excavat pel curs de l’aigua i degut a l’erosió diferencial que es dóna per l’alternança de capes de materials durs (calcaris), situats a la part superior, i de materials més tous (margues), a sota. Aquests materials tous s’erosionen amb més facilitat, donant lloc a aquestes cavitats. Al seu interior hi neix el torrent que porta el mateix nom, que també es coneix com a Torrent d’en Feliu, i que transcorre en direcció nord, fins que les seves aigües arriben al riu Anoia.

Com la majoria dels torrents de l’espai, és de caràcter estacional, duent aigua només després dels episodis plujosos.

La vegetació de l’entorn està formada per roures de fulla petita i pi blanc, lianes com l’heura i hi trobem amfibis com la salamandra, que en són espècies típiques.

Font del terme. Fons fotogràfic d’Isidre Domènech.

... aquí queia aigua per tot arreu. A més a més aquest torrent que et dic, bé això estava dintre la finca, però vaja amb el torrent que hi ha aquí darrera hi havia una font que també sempre rajava, i a llavors molta

Fou de Cal Milà. Font: http://www.latossa.cat/

L’AIGUA- LA FUSTA - EL GUIX

1.2.2. ELS XARAGALLS Les formacions de xaragalls del tipus badlands són una interessant formació geològica que ocupen una extensió considerable del municipi. L’aigua que baixa pels torrents, com és el Torrent de les Bruixes, o de les Torres, arrossega i erosiona les roques més toves i poc consistents, les margues de color típicament blau, configurant aquest paisatge tan característic de xaragalls, i deixant al descobert els conglomerats de matriu calcària, donant lloc a formacions com ara: fous, salts d’aigua, cingleres, coves, etc.

Des de dalt la Tossa podem observar aquesta formació geològica tan peculiar i característica del municipi.

1.4. ELS DIFERENTS APROFITAMENTS DE L'AIGUA 1.4.1. Les cisternes Quan no hi havien instal·lacions d'aigua potable a les cases, sobretot a les masies de pagès, es guardava l'aigua de la pluja en cisternes, que eren uns dipòsits sovint subterranis on anava a parar per mitjà de canals l'aigua de les teulades quant plovia.

1.4.2. La cisterna i el pou de la Tossa Tenint en compte que al cim de la Tossa no hi ha fonts d'aigua, el fet de comptar amb elements de recollida d'aigües pluvials és clau per a poder disposar d'aigua. A dalt el cim de la Tossa hi trobem un pou i una cisterna, de construcció possiblement medieval.

Vista en globus dels xaragalls de la Tossa. Fons fotogràfic de Glòria Nasarre.

Cisterna de la Tossa. Font: Mapa de patrimoni cultural de Santa Margarida de Montbui.

1.3.AIGÜES BONES DE MONTBUI Un element testimonial de la importància i abundància del recurs hídric del terme de Montbui és el nom que va adquirir el municipi durant la dècada del 1930, en què aquest es va passar a anomenar Aigües Bones de Montbui. A la façana nord de l'església parroquial de Santa Margarida, si ens hi fixem, encara s'hi pot observar aquest nom.

Pou de la Tossa. Font: Mapa de patrimoni cultural de Santa Margarida de Montbui.

L’AIGUA- LA FUSTA - EL GUIX

1.4.3. El rec del comú de Montbui El rec recull l’aigua del Torrent de Garrigosa, per fer-la arribar als horts de les cases del poble de Santa Margarida de Montbui. Si passegem pels carrers del nucli antic, hi podem veure els horts, i les basses que acumulen l’aigua del rec.

Aquesta conducció proporcionà una enorme riquesa agrícola al poble de Santa Margarida de Montbui.

La construcció és feta amb lloses de pedra tot i que alguns trams han estat reformats amb formigó. Pel poble, hi ha trams on el rec discorre soterrat i en d’altres, és obert.

La historiografia tradicional atribueix la construcció d’aquest rec a una iniciativa dels comtes de Plasència, senyors de Montbui, i s’hauria convertit en un dels estímuls importants en la fixació de la població al nucli antic de Santa Margarida: “El rec del Comú de Montbui va ser construït pel baró de Montbui, per a proveir-se de l’aigua necessària, des de Cal Alemany fins a la Casa Gran. Per tal motiu, els que utilitzaven l’aigua per regar, havien de dar-li parts dels fruits que collien. Ara aquest rec ha passat a domini públic i s’escura cada any al matí de Sant Isidre, prenent part en aquesta feina un de cada casa, cridats pel nunci; que a punta de dia segueix el poble trucant una planxa de ferro, que és el senyal de costum.”

AMENOS (1949: 129-163)

“L’oferta dels Montbui és el rec comunal. Ells sufraguen la construcció del rec comunal, oferint la possibilitat d’obtenir, a canvi, el delme. Això provoca que el poblament tingui tendència a concentrar-se i conformar el nucli antic de Montbui”. Daniel Gonzàlez, historiador de Montbui.

Rec de Montbui. Fons fotogràfic d’Isidre Domènech.

“Aquí hi ha un Rec comunitari, que serveix per regar els hortets del poble. Hi ha una Junta i som una colla de socis, i per les hores d’aigua que tens, es paga una quota cada any. Aquest rec és molt antic. Quan es va fer la Casa gran, es veu que van fer venir l’aigua per poder tenir aigua i encara es conserva. Ja fa molts anys, és una família que era de Barcelona, i allavorens, el rec es considera que es va fer per fer baixar l’aigua, i fa uns quants anys es va fer tot nou, amb peces de formigó. I encara es conserva i amb aquest rec la gent tenia l’agua pels horts i pels animals i per les cases”.

Josep Vives, veí del nucli antic de Santa Margarida de Montbui.

Tot i la presumpta autoria que la tradició popular atribueix als comtes de Plasència, el rec és una construcció documentada des del segle XIV, i es tractava d’un rec de caràcter comunal no subjecte a restriccions fiscals per part dels senyors del terme. Aquest fet no descarta modificacions i ampliacions fetes al segle XVII lligades a l’arribada de l’aigua a la Casa Gran, propietat dels comtes. També la creació de la primera Comunitat de regants als segle XVIII indica la titularitat pública d’aquesta infraestructura.

Posant peces de formigó al rec. Fons fotogràfic d’Isidre Domènech.

L’AIGUA- LA FUSTA - EL GUIX

1.4.5. La captació i canalització de l’aigua i els dipòsits de l’Artés A partir del 1897, i durant els primers anys del segle XX, Antoni Artés va promoure un dels projectes de major envergadura, consistent en l’explotació de les aigües subterrànies i fonts, la captació del Torrent Garrigosa i la canalització de l’aigua per portar-la a Igualada. Aquest projecte també va permetre fer arribar l’aigua al barri de Sant Maure i millorar el subministrament d’aigua potable al conjunt de la població montbuienca.

“Hicieron una huelga, entonces había la dictadura!

Para que hicieran más pozos o lo que fuera. Todo el pueblo reclamó, con cubos, haciendo ruido, hasta las oficinas de las Aguas Artés, llegamos al Ayuntamiento de Igualada! Hasta la Plaza de las Palomas! La manifestación quedó escrito...al cabo de un tiempo buscaron pozos...”. Santiago Alamillo, veí de Sant Maure.

El Pantà de l’Artés forma part de la xarxa d’Aigües Artés. El fundador de l’empresa va idear un sistema d’embassament que té com objectiu la recollida de les aigües de la pluja dels diferents torrents del terme municipal.

Aquest embassament està format per dues parts, la primera rep les aigües, i és en aquest primer embassament on tot el que aquesta aigua arrossega, per simple suspensió, cau al fons, amb la qual cosa al segon embassament arriba l’aigua neta de partícules en suspensió.

L’aigua un cop tractada, proveeix d’aigua potable a tot el municipi, Aquest pantà es troba a prop del Nucli urbà de Sant Maure.

1.4.7. Molins fariners i paperers Tot i haver-hi hagut una activitat agrícola basada en el conreu de cereals, a Montbui l’activitat farinera de mòlta dels cereals no ha estat molt destacable.

Podem anomenar els Molins de la Font Trobada, també coneguts com a Molins del Polvo o de Can Planell (el de Dalt i el de Baix), els quals funcionaven amb l’aigua que baixava pel Torrent Garrigosa i que s’acumulava en una resclosa. Actualment, els Molins de la Font Trobada tenen un ús turístic. Recomanem fer una visita a aquests molins per conèixer el funcionament d’un antic molí fariner.

Segons l’historiador Daniel Gonzalez, en el seu Bloc “Història de Montbui”, el Molí de Dalt es correspon a una cronologia del segle XVIII i és, dient-ho d’una manera ràpida i concisa, un molí més dels molts que esquitxen la nostra geografia. És, però, el Moli de Baix el més interessant. Aquest va ser datat (amb una simple inspecció ocular) com del segle XIV, però els treballs d’excavació arqueològica promoguts per la propietària del mas han posat de relleu una més que sospita interessant. La tipologia arquitectònica (la cúpula que cobreix l’edifici del molí) i les estructures hidrològiques que l’acompanyen (bassa, rec i mina de la font) ens fan sospitar un origen molt més tardà, possiblement àrab, cosa que ens endarreria la cronologia fins el segle VIII i ens faria replantejar alguns aspectes importants de la historia de Montbui”.

1.4.6. Les basses de l’ADF Al municipi hi ha diferents punts d’aigua, o basses de l’Agrupació de Defensa Forestal La Tossa.

Aquestes basses recullen i acumulen l’aigua de fonts i torrents per a poder ser emprada en cas d’incendis forestals.

En aquestes basses, s’hi poden trobar alguns exemplars de fauna aquàtica.

En l’itinerari, ens trobarem amb algunes d’aquestes basses de l’ADF.

Molins del Polvo. Font: www.molinsdelafonttrobada.com/

L’AIGUA- LA FUSTA - EL GUIX

També volem fer esment al Molí de Cal Massagué o de Cal Mateu. És probable que en els seus inicis el molí fos fariner, aprofitant la força de l’aigua de la riera de Tous i del riu Anoia. Després, seguint la tendència de molts molins fariners, es va reconvertir segurament a molí paperer, ja que els seus propietaris es dedicaven a aquesta indústria. El que sí és cert, és que va funcionar com a molí de ciment ràpid. Actualment, el molí ja no existeix, però encara es poden veure alguns elements que ens indiquen de la seva existència.

1.4.8. Les filatures i les adoberies El creixement de l’activitat industrial associada al tèxtil i el cuir que va tenir lloc a la ciutat d’Igualada va arribar també, per proximitat geogràfica, al municipi de Santa Margarida de Montbui.

Associat a les filatures, a les acaballes del segle XVII i durant el segle XVIII, antics paraires es passen al cotó i hi ha el desplaçament d’una part de la producció tèxtil a les cases i masies del municipi de Montbui; aquesta esdevé una activitat econòmica complementària a la tradicional agrícola. És el que es coneix com a putting out system. A finals del segle XVIII i principis del segle XIX té lloc una industrialització més forta, amb l’aparició de 3 fàbriques tèxtils importants: Cal Bas, el Molí de Marxandones i Cal Truco.

Cal Bas: inicia la seva activitat al segle XVIII amb capital montbuienc i igualadí; dedicada inicialment a la producció de filatures, acabarà absorbint tots els processos industrials tèxtils fins al producte final.

Molí del Marxandones: també conegut molt significativament com a Molí de del Vídues, situat a la riera de Tous, aprofitarà a partir de mitjan segle XIX la força de l’aigua per moure la nova maquinària que substituirà les moles del molí fariner.

Cal Truco: neix a la dècada dels 70 del segle XIX dedicada a la producció tèxtil i tanca arrel de la crisi del tèxtil dels anys 80 del segle XX.

Vinculat amb una possible activitat adobera, propera al riu Anoia, destaca el conjunt industrial dels Tints, el qual fou aixecat a finals del segle XIX o començaments del segle XX com a fàbrica tèxtil i potser d’acabat de tints.

Alguns veïns del municipi així ho recorden: “La gente vino porqué había trabajo, Igualada necesitaba gente! Tenía más de 300 fábricas de curtidos. Entonces ibas a cualquier sitio y veías: “Falta aprendiz” “Falta aprendiz”. Igualada, Terrassa y Sabadell era pioneros de los tintes y de los tejidos. Todo el mundo trabajaba. Esto fue una avalancha!”. Antonio Fernandez, veí de Sant Maure.

“La meva mare havia treballat a la fàbrica de teixits de Cal Truco, ara està en ruïnes, ja fa uns anys que la van tancar. La gent es va anar espavilant quan hi va haver l’eufòria del gènero de punt i dels teixits. Les dones treballaven a Igualada al gènero de punt o als teixits, els altres treballaven a les adoberies. A 14 anys ja marxaven dematí i tot el dia!! prenien una mica de dinar i i tot el dia allà! I anaven a peu eh! Amunt i avall! I si haguessis vist aquesta carretera, el jovent i la gent que treballavam, al dematí era una carrera feta! I anaven a treballar a peu! I prenien una mica de dinar i dinaven allà i fins a les set del vespre! I tenien 14-15 anys! Ara ni les empreses no hi ha! ”. Josep Vives, veí del nucli antic.

“Ca la Cotillaire és un exemple de masia amb economia de putting out system; es diu així perquè probablement hi feien cotilles”. Daniel Gonzalez, historiador de Montbui.

“Auñi, al primer pont, Cal Marxandones, vora Cal Maginet, això en deien el molí, i allí hi tenien una fàbrica que en feien teles de matalàs, la meva sogra deia que hi havia anat a treballar”. Paquita Oliva, veïna del Saió.

Fàbrica de Cal Truco. Font: Mapa de patrimoni cultural de Santa Margarida de Montbui

2. LA FUSTA Aquest itinerari transcorre en bona part per dins el bosc. El traçat de l’itinerari ens endinsa dins un bosc mediterrani majoritàriament de pinassa i pi blanc, amb algunes clapes d’alzinar. En el seu recorregut, arribarem a descobrir alguns indrets que mereixen la seva atenció per la seva bellesa natural, així com també ens permeten gaudir del paisatge en els miradors naturals que trobarem en els punts més elevats. A la vegada, ens podrem posar en la pell de tots aquells homes que, en algun moment, van treballar al bosc tot fent algun ofici que, avui dia, ja forma part del passat, però que val la pena recordar perquè encara perdurin en el nostre imaginari col·lectiu.

Panoràmica del paisatge forestal. Font: http://www.latossa.cat/

2.1.LA VEGETACIÓ

hi trobem la vegetació d’alzinar i carrasca que hi pertocaria. Aquest fet ens evidencia la influència de l’activitat humana al bosc al El bosc de Santa Margarida de Montbui es tro- llarg dels segles. Així, l’home modificà el ba dins la franja de transició mediterrània bosc primari segons els seus interessos i marítima, que es caracteritza per un estrat afavorí la presència de masses forestals com arbori amb predomini d’alzinar amb marfull les que trobem actualment, les pinedes de pi (Quercum ilicis galloprovinciale), i una vegetació blanc (Pinus halepensis) i la pinassa (Pinus nigra mediterrània típica de climes àrids. En aques- ssp.), de creixement més ràpid i més interesta transició, hi predomina el carrascar (Querce- sants pels seus aprofitaments fustaners. tum rotundifoliae), un alzinar amb un sotabosc Val a dir que el bosc abans era molt més més pobre, on l’alzina (Quercus ilex subsp.ilex) és esclarissat degut als aprofitaments que se’n substituïda per la carrasca (Quercus ilex subs. feien; d’uns anys ençà, l’aprofitament fustarotundifoliae), espècie vegetal més adaptada ner d’aquests boscos ha deixat de tenir interès a climes i terrenys més àrids, i amb un creixe- pels baixos rendiments econòmics, fet que ha ment molt més lent. A les parts més altes i oc- causat un abandonament de la gestió silvícola cidentals, hi trobaríem bosc de roures, amb i una redensificació de la massa forestal arpredomini del roure valencià (Quercus faginea). bòria i del sotabosc.

I en els racons més obacs i frescals, hi trobaSota els pins, que formen un estrat superior ríem rouredes i pinedes submediterrànies, més o menys dens, segons els casos, predoque enllaçarien amb el bosc de ribera del mina la pastura de jonça i fenàs de marge fons de les valls, bàsicament omeda.

(Brachipodio-Aphyllantheum), o la brolla de La vegetació boscosa que trobem al municiromaní i bruc d’hivern (Thymelaeo-Ericetum pi, però, està formada sobretot per pinedes multiflorae). de pi blanc i brolles, i són pocs els punts on

mapa de

e la ruta

l’AIGUA - LA FUSTA - EL GUIX

L’alternança de camps de conreu de secà a les zones més planes, amb clapes de vegetació boscosa a les zones més muntanyoses, conformen un interessant paisatge de mosaic agroforestal, molt ric en biodiversitat. En el nostre recorregut, podem observar aquest mosaic agroforestal.

Així mateix, també passem per davant d’una alzina destacable per les seves dimensions i per ser possiblement un dels pocs exemplars del bosc originari. La gent de la zona diu que es tracta d’una alzina mil·lenària.

La Fou de Cal Milà, referenciada en l’apartat anterior sobre l’aigua, també és un altre indret a destacar pel seu valor patrimonial natural, amb vegetació mediterrània d’alzinar i bosc de ribera

Alzina mil·lenària. Font: http://www.latossa.cat/

2.2. LA SERRA DE MIRALLES-QUERALT, DINS L’ESPAI D’INTERÈS NATURAL La serra de Miralles, situada al sud-oest del municipi, destaca especialment com a patrimoni natural, ja que es troba inclosa dins l'àrea protegida del PEIN (Pla d'Espais d'Interès Natural) Carbassí, Serra de Miralles-Queralt i Ancosa-Montagut.

La Serra de Miralles-Queralt, amb orientació nord-est-sud-oest ,separen les conques del riu Anoia (Conca d'Òdena) i del Gaià.

La serra de Miralles és rellevant com a espai de transició entre els altiplans centrals catalans i les serres pre-litorals centrals, alhora que el conjunt de la serra de Miralles-Queralt es considera un conjunt orogràfic d'especial interès per estar format per un vessant interior de caràcter continental i un altre de meridional amb matís.

La ruta transcorre per una part de la superfície protegida de l’EIN.

Límit de l’EIN Serra de Miralles-Queralt al municipi de Santa Margarida de Montbui. Font: elaboració pròpia.

l’AIGUA - LA FUSTA - EL GUIX

2.3. ELS OFICIS DEL BOSC L’explotació del bosc va donar al seu dia una de les activitats econòmiques més fructíferes que ha tingut el terme, i s’hi van desenvolupar un seguit d’oficis actualment ja desapareguts. Es tracta dels escorçaires i els fogaires, els quals van donar lloc a tota una cultura entorn a l’explotació del bosc.

La majoria dels boscos eren d'explotació particular. Cada veí explotava la seva propietat, però en el cas de grans propietaris, els boscos podien ser arrendats. Aquestes feines del bosc eren la causa de la presència de població itinerant a les masies de Montbui i al poble mateix, formada per colles d'homes que ajudaven a l'explotació del bosc i vivien a temporades dins del terme.

A partir de la dècada del 1940 totes aquestes activitats relacionades amb el bosc van desaparèixer, i només la feina de carboner va sobreviure alguns anys més.

En aquesta ruta passem per alguns dels boscos que van ser explotats per fogaires, escorçaires i carboners.

2.3.1. Els fogaires Els fogaires recollien llenya i l'apilaven en fogots (manats grossos) i en feixines (manats de branquetes) i que eren destinats al consum particular de les cases d'Igualada.

La gent del poble associa l’ofici de fogaire amb l’acció de “fer fogots” o “anar al bosc a fer fogots”. Aquest seria el record que encara perviu entre els veïns i veïnes de Montbui.

També podria tenir alguna relació amb l’ofici de carboner, o fins i tot, podria haver estat el mateix ofici en un passat.

Aquests fogots podien tenir diferents usos: per a combustible a les masies, per a combustible als forns de pa, també per als forns de calç...

En concret, el Bosc de Can Vidal seria el lloc on es va concentrar aquesta activitat fogaire.

La principal font d'ingressos de Can Vidal fins a mitjans del segle XX fou l'explotació del bosc i l'ofici de fogaire.

Alguns veïns i veïnes del municipi ens expliquen el seu record encara viu de l’activitat d’anar a fer fogots al bosc.

“Al bosc es feien fogots, es tallava algun pi, aquesta casa totes les bigues que hi han són dels pins del bosc.

Tallaven els pins, venien la llenya a les cases d’Igualada. El papa sempre deia que la casa se l’havia fet baixant llenya a Igualada amb el carro, del nostre bosc. Llavors no havies de demanar permís ni res, tallaves uns pins i els venies a la gent per fer foc. I feien uns feixos que en deien fogots, que posaven dues branques ben llargues a sota i damunt n’hi posaven de petites i algun tronc, i un cantó el feien més estret i l’altre cantó era més ample, i els lligaven amb dos lligams, i això ho venien als forners per fer el pa i a cases també, per cremar”. Paquita Oliva, veïna del Saió.

“Llavors, teníem un carro i anàvem a buscar fogots.

Els fogots són els feixos per coure el pa. Els feixos els anàvem a buscar als boscos de per aquí el volt. Ens dedicàvem a fer llenya, recollir llenya, trinxar-la i vendre-la per allà on podíem a Igualada. D'aquesta manera vam anar fent fins a la mili , que va durar 11 anys, això!.Teníem gent llogada, que feien fogots i ens feien la llenya, i nosaltres ho anàvem a buscar. I en acabat de cremar els fogots pel nostre compte, amb la llenya també l'anàvem venent, i d'aquesta manera vam arribar que vam acabar que vam anar a la mili”. Josep Vives, veí del nucli antic.

“Anaven molt els carros al dematí, ja passaven a les cinc o a les sis, anaven al bosc de Can Vidal a buscar fogots. Perquè llavors els fogots que deien, bueno, o els feixos de llenya, servien, tots els fogots als forns de pa d’Igualada perquè el pa es fonia amb llenya. Anaven i baixaven carregats de llenya, sempre els havia vist al dematí els cotxes... ai els carros amb... sempre anaven dos, eren dos sempre, dos o tres, perquè els homes s’ajudaven un amb l’altre. Anaven més aviat, anaven en filera, com caravana doncs, dos o tres sempre anaven aquests cotxes, ai aquests carros. L’un portava dos cavalls, o dues mules, l’altre portava... però sempre anaven amb dos animals. I els homes l’un amb els altres, un anava al darrera, un per estrènyer la màquina, l’altre... bueno anaven carregats eh, perquè era com un camió de mercaderies. Cada dia passaven eh, ja senties el dematí pam, pam, pam, pam, pam, els animals. Mira, ja passen els dels fogots i au. I poca cosa més eh. Angelina Mateu, veïna. Entrevista de l’arxiu de CERCA.

l’AIGUA - LA FUSTA - EL GUIX

2.3.2. Els escorçaires Els escorçaires eren jornalers de bosc i la seva feina consistia en escorçar els pins que s'havien de tallar.

La proximitat del nucli d'Igualada i les indústries adoberes demanaven gran quantitat de fusta i sobretot d’escorça de pi, imprescindible per la feina d'adob de les pells.

La majoria dels homes de Montbui combinaven les tasques agrícoles amb les del bosc, i algunes de les masies del terme comptaven amb colles d'homes procedents d'altres termes que una part de l'any residien a la casa i ajudaven a canvi d'un sou als treballs del bosc.

L'escorça dels arbres es treia amb un aixol i a continuació les escorces es traslladaven en carruatge al barri de Sant Maure, a un espai planer situat al costat de la Vinícola (l’actual plaça de la petanca). Allà s'acumulaven grans quantitats d'escorça que eren venudes als tractants d'Igualada. A continuació, l'escorça era portada al Molí de l'escorça, situat vora el riu Anoia on era triturada.

ta matèria primera que havia de ser molta. Inicial ment cada adober s’ocupava d’aquest procés de forma individualitzada però a cavall dels segles XIX i XX aquests van mancomunar esforços amb la construcció del molí de l’escorça, a Montbui. Aquí l’escorça acumulada a l’espai ja indicat anteriorment, es processava fins a elaborar-ne una fina pols alliberant al màxim els tanins que s’hi concentren, posteriorment s’ensacava i es distribuïa entre els nous propietaris. Prèviament ja s’havia realitzat la subhasta que en fixava el preu.

La Guerra Civil va posar fi a l’activitat d’aquest molí, però serà el desenvolupament de la indústria quimica, que permet obtenir tanins de forma més barata i eficient que els obtinguts de l’escorça de pi, el que posarà fi a aquesta activitat”. Daniel Gonzàlez, historiador de Montbui.

Abans hi havia molta gent que vivia del bosc: fent fogots, escorçant pins... treien l’escorça del pi i la feien servir per adobar les pells a Igualada. Trituraven l’escorça i adobaven les pells. Escorçaven el pi, la passaven per uns molins i la trinxaven. Els blanquers tenien uns pous i hi tiraven l’escorça i la calç .. i adobaven la pell per poder-la curtir. Josep Vives, veí del nucli antic.

Al castell de la Tossa actualment es pot visitar un petit museu dedicat als estris del camp, que recomanem visitar. Entre ells hi podem veure un aixol d’escorçaire, amb el següent text: Exvot de Josep Gumà Puiggros escorçaire de Santa Margarida de Montbui ofereix a la Verge de Gràcia de La Tossa la seva aixa, eina del seu treball, en acció de gràcies per haver rebut molts i molt beneficis.

Museu de l’escorça. Font: Mapa de patrimoni cultural de Santa Margarida de Montbui.

Així ens ho expliquen els veïns i veïnes del municipi: Ja a finals del segle XIX la producció es concentrava al nucli de Sant Maure (i molt probablement ja passava al segle XVIII), concre tament a l’actual plaça de la Petanca, a tocar de la Vinícola. De tota manera encara s’havia de realitzar un procés d’elaboració d’aques-

Ex-vot al Museu d’estris del camp.

Font: http://tionia1.pangea.org/Exvot/Santuaris/LaTossa/MLaTossa.htm

l’AIGUA - LA FUSTA - EL GUIX

2.3.3. Els carboners Juntament amb els escorçaires, també eren importants els carboners, que treballaven el carbó al bosc i després el venien a les adoberies d'Igualada i a l'entorn més proper.

Les carboneres eren grans piles de llenya, predominantment d’alzina, que es tapaven amb terra, fent uns forats perquè hi entrés l’aire. la llenya s’encenia i s’iniciava un procés de combustió molt lent, que acabava formant el carbó vegetal. un cop s’apagava la pila, es treia el carbó de l’interior i es carregava en carros per al seu transport i distribució Segons explica l'historiador Daniel Gonzàlez: Entre altres aprofitaments menys coneguts trobem la fabricació i comercialització de carbó. Aquest procés el trobem documentat als terrenys de la finca de Ca l'Amigó i també a Cal Vilaseca, de tota manera, la producció era escassa i destinada a un mercat restringit a Montbui i el seu entorn més proper.

El mapa de patrimoni cultural de Santa Margarida de Montbui, elaborat per la Diputació de Barcelona, esmenta: “Al bosc proper a la casa de ca l’Amigó, gràcies a la informació facilitada pels seus propietaris, van ser loca-

Dona mudada amb ombrel·la repenjada a una pila per carbó d’alzina. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya’.

Informació extreta dels àlbums de l'EMC: Situació: Pila per carbó d'alzina. Facilitada per: Antoni Gallardo i Garriga.

litzats vestigis d’antics espais destinats a la fabricació de carbó vegetal. En concret es tracta de tres espais de forma més o menys circular que s’han mantingut sense vegetació enmig del bosc. Un d’ells conserva restes del que podria ser un petit mur de pedra molt precari que hauria delimitat l’espai. La manca de vegetació enmig d’un bosc densament poblat de pins i sotabosc podria ser deguda a la naturalesa del sòl resultant de l’activitat carbonífer”.

L’itinerari d’aquesta ruta passa a prop de Ca l’Amigó.

3. el guix En el sector del Coll del Guix, tal i com el topònim ens indica, hi ha afloraments de guix. Aquests han estat la matèria primera que s’ha explotat al llarg dels anys, possiblement des de l’època medieval fins ben entrat el segle XX. Aquest element natural que ha de ser extret i refinat, després de passar per una transformació química a partir de sotmetre’l a altes temperatures, es feia servir per arrebossar parets i sostres així com argamassa en determinades construccions. A més a més, la calç també servia per a les indústries adoberes, papereres, tintoreries, entre d’altres. Possiblement alguns dels forns de calç es van reconvertir en forns de ciment, per adaptar-se a les demandes creixents d’aquest material per part de la construcció i aplicant noves tècniques més innovadores i de caràcter més industrial.

Extracció de guix. Fons fotogràfic d’Isidre Domènech

3.1. GUIXERES I FORNS DE GUIX Al terme hi trobem tres elements relacionats amb aquesta activitat extractiva de guix: Guixera de la Roureda: Es tracta de la zona natural on obtenien la matèria primera.

Possiblement l'explotació del guix en aquests terrenys es remunta als segles de l'ocupació medieval del territori de Montbui, ja que es tracta d'un aflorament de guix molt abundant a nivell de superfície. Una prova de l'antiguitat d'aquest explotació podria ser la fixació en topònims propers com el del Coll del Guix.

Amb tot, possiblement es tractava d'una explotació de caràcter artesanal i poc significativa. L'activitat d'extracció de guix no començà a ser important fins el segle XVIII i no fou fins el segle XX en què es feu de manera industrial, especialment a partir de l'aparició dels

propers forns de guix del Vergés i del proper forn conegut com els Fornots. Un cop desapareguts aquests forns propers, l'explotació es va continuar fent amb l'objectiu només d'extreure material, que era transportats a altres forns de Catalunya. L’explotació va estar activa fins a l'any 2000.

Forns de Guix del Vergés: foren aixecats pel Sr. Vergés, d'Igualada, entorn a l'any 1958.

Es tractava d'una indústria de caràcter familiar on treballaven, a més dels propietaris, un màxim de 5 o 6 treballadors, alguns dels quals havien arribat al Coll del Guix durant els treballs de la carretera. La producció era venuda a Igualada. Varen funcionar fins la dècada del 1970, en què, degut a un malaurat accident, va tancar la fàbrica. Amb tot, la guixera utilitzada com a cantera dels forns va seguir sent explotada per altres indústries fins a l'any 2000.

Els fornots: antic forn de guix propietat de Can Casanelles. El forn fou explotat durant

l’AIGUA - LA FUSTA - EL GUIX-

la dècada del 1960-1970 per un guixotaire de Clariana anomenat Sr. Bassa. Com a cantera de material s'aprofitava la propera guixera de la Roureda. Amb tot, per la tipologia del parament no es descarta que es tracti d'una construcció anterior, possiblement de començaments del segle XX. A més a més, alguns forns de guix es van reconvertir a forns de ciment: Forn de Cal Mateu: ja esmentat anteriorment en el capítol de l’aigua, referent als molins fariners, que recull aquest dossier.

Forn de ciment del camí del cementiri: Aixecat com a forn de calç, fou reconvertit en forn de ciment a començaments del segle XX. Va deixar de funcionar a començaments del 1930.

“Hi ha una cosa que n’estic enamorat... Sortint del nucli antic cap al cementiri hi ha un antic forn de calç(...) El forn no només és el forn. Des del punt de vista geològic, hi ha la pedrera on treien la pedra d’on treien la calç”. Marcel Mateu, veí de Montbui.

3.1.1. Funcionament d’un forn de calç El procés que es produeix en un forn de calç consisteix en la transformació de la pedra calcària en calç per mitjà d'un procés químic, tot sotmetent les pedres a altes temperatures fins que s’aconsegueix fondre-les i obtenir la calç.

Els forns de calç es troben sempre en llocs on hi hagi presència de pedra calcària i, normalment seccionant marges, ja que l’obertura de dalt sempre quedava a desnivell per tal de facilitar la feina d’omplir el forn. Els forns poden tenir diverses mides, normalment uns 2 o 4 m de diàmetre per uns 5 m d’alçada, són de secció cilíndrica i amb una obertura a la part superior. Les parets són gruixudes, de pedra seca o d’obra, per tal de resistir les altes temperatures que es produeixen durant la cuita.

El conjunt de tasques necessàries per a produir calç durava al voltant d’uns tres mesos i començava entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.

Primer de tot, es necessitava combustible, que s’obtenia desembrossant el bosc. Normalment el propietari de la muntanya donava aquesta llenya i les branques seques a canvi de fer-l'hi la neteja del bosc, deixant-lo més productiu i amb menys risc d'incendi. Aquesta llenya s’apilava en feixos de 30 quilos anomenats fogots. Cada fornada era d'uns 32.000 g de roca, i es necessitaven 2.000 fogots.

El pas següent era la feina d’aconseguir la pedra idònia amb pics, malls i parpalines. Aquesta pedra, junt amb els fogots, es transportava amb els carros fins al lloc on era situat el forn, perquè pogués començar el procés d’obtenció de calç pròpiament dit.

Forn de guix. Fons fotogràfic d’Isidre Domènech

Seguidament s’omplia el pou amb aquesta pedra calcària i a la part superior es construïa una volta amb pedra seca no calcària. Molts cops, sota aquesta volta es posava boll, igual que a les carboneres, per evitar l’entrada d’oxigen.

Amb la mateixa pedra calcària amb què s’omplia el forn es construïa, a la part inferior, una falsa volta per poder encabir-hi el foc encarregat de la fusió de la pedra. En aquesta mateixa

l’AIGUA - LA FUSTA - EL GUIX-

part inferior es deixava una petita finestra des de la qual es mantenia el foc sempre viu i s’hi anaven col·locant les feixines.

La col·locació de les pedres dins del forn era un treball lent i dificultós, ja que s’havien de posar organitzades per mides per tal que es produís una cocció correcta. Les més grosses, i per tant les més difícils de fondre, a sota, i les petites, de cocció més ràpida, a la part superior. Sovint entre les pedres es posaven llits de boll per fer barrera i omplir els possibles buits per on es pogués escapar la calor.

La cocció de la pedra calcària durava de 7 a 10 dies, aproximadament (segons la capacitat del forn), i els encarregats de mantenir el foc vetllaven nit i dia perquè es mantingués sempre viu. Se seguia la cocció observant els canvis de coloració de la pedra de la volta falsa construïda a la part inferior. Quan aquesta pedra es tornava groguenca, és a dir, ja començava a descompassar-se, la persona encarregada de la cocció sabia que tenia la calç al punt. Val a dir que aquest forn arribava a 800 graus de temperatura en el moment àlgid de la cocció.

En aquest moment, un cop ja estava acabada la cuita i el forn s’havia deixat reposar dos o tres dies, es destruïa la falsa volta colpejant-la amb uns pals de ferro. Un cop trencada la volta, baixava tota la calç de la cocció, que ja estava disponible per fer-la servir. S’obtenien uns 16.000 g per cuita, la qual, en barrejar-se amb aigua, s’hidratava i s’obtenia la calç.

agraïments Aquest dossier ha pogut ser possible gràcies a la participació de les persones entrevistades que han aportat el seu testimoni (Jaume Marçal, Paquita Oliva, Josep Vives, Daniel González, Marcel Mateu, Antonio Fernandez, Santiago Alamillo); a totes les persones que han participat activament en algun dels actes del projecte (tallers de fotos antigues, Dia de la Natura, i altres); a tots els veïns i veïnes que ens han facilitat material fotogràfic per il·lustrar aquest dossier; a la Fundació La Tossa; i a l’Ajuntament de Santa Margarida de Montbui.

FONTS CONSULTADES - Web de l’ajuntament de Santa Margarida de Montbui - Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/ - Blog d’Història de Montbui: https://historiamontbui.blogspot.com/ - Diccionari de l’Art i dels Oficis de la construcció - Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya - Mapa del patrimoni cultural de Santa Margarida de Montbui - Pla Especial de la Tossa - Eines i feines de pagès - Revista La Dovella

Riu. Fons fotogràfic d’Isidre Domènech

Promotors:

Equip tècnic:

Amb el finançament de: