Núm.1 Temp.VI 2007
2
roig
Editorial
Sumari 02 - Editorial 03 - El desgavell de RENFE 04 - La SIDA: present o passat 04 - Per la reducció de l’IVA dels condons 06 - 11-M 06 - Recuperació de la memòria Històrica 07 - La Llei de Partits està per complir-la 07 - El Jueves 08 - L’accés a l’habitatge ha d’esdevenir un dret universal 10 - Energies Renovables 11 - Catalunya: territori mutant? 12 - ¿Existen los jovenes? 13 - La Renda Bàsica 14 - La Izquierda en Latinoamérica 14 - IUSY 15 - Conflictes oblidats: Sierra Leona
Editorial
Director
Ruben Cabañas Redacció
Jose Luis D. Torrevejano, Javi López, Javi Angulo Disseny
la Negreta Correcció
Sonia Romero Col.laboradors
Javi Angulo, Nestor Cabañas, Rosa Carbó, Alex Centelles, Estefania Duarte, Victor Ejido, David Lizoain, Javi López, Dani Navarro, Irene Peiró, Alex Serrano, Oriol Vaquer i Oriol Yuguero Distribució
Jose Luis D. Torrevejano Impressió
Gràfiques de Premsa Diària S.A. Dipòsit legal XXXXXXXXXX Tiratge 25.000 exemplars
Revista Roig info@jscat.org www.jsc.cat Nicaragua 75-77 08029 BARCELONA
La revista que tens a les mans és el primer número de la nova temporada de Roig, la revista de la Joventut Socialista de Catalunya. Com denuncia un dels articles publicats en aquest mateix número de Roig, als joves ens costa ser presents dins dels mitjans de comunicació. Els nostres problemes, les nostres inquietuds son molts cops silenciades o ofegades per uns estereotips grotescos. Es per aquest motiu que s’ha de celebrar la posada en marxa d’aquesta publicació on ens farem reso de totes aquelles inquietuds i problemes que tenen els i les joves catalans. Com a exemple, hem volgut que la primera portada d’aquesta nova temporada estigues reservada a l’habitatge: “Els joves també som Catalunya: Fem de l’habitatge un Dret Universal.” Els joves som el present d’aquest pais i els nostres problemes han de ser escoltats. Després de molts anys en que les administracions s’han dedicat a fomentar l’especulació i no han afrontat el problema de l’habitatge, la situació per a molts joves és insostenible. Gràcies a mesures com el Pacte Nacional per l’habitatge o el Pla de suport a l’emancipació que han impulsat els Governs socialistes de Montilla i Zapatero s’estan començant a establir les bases per redreçar la situació. Però la lluita tot just acaba de començar. Aquestes mesures denoten una major sensibilitat vers els problemes dels i les joves. La seva aplicació juntament amb la sobresaturació del mercat i la pujada del preu de les hipoteques estan frenant l’escalada de preus dels últims deu anys. Tot i així, aquestes mesures disten molt de ser la solució definitiva per fer de l’habitatge un Dret Universal. Hem de convencer a la societat de tornar a rempendre l’esforç col·lectiu que ja es va fer als 80 per universalitzar l’educació i la sanitat. Ara toca l’habitatge. La nova realitat política a Catalunya i a Espanya ens fa ser optimistes davant el repte. El mercat es més vulnerable que mai, la societat comença a ser sensible davant la magnitud del problema i les institucions fan seves part de les demandes del col·lectiu de joves. Ara és el moment, o solucionem el problema de l’habitatge o es farà encara més gran la bretxa oberta entre la classe política i una generació que ja se sent poc representada.
Notícies roig
3
El desgavell de RENFE El servei de rodalies a la UVI Dani Navarro Quan s’arriba a l’Estació de Sants des de l’estació de Plaça Catalunya, el primer que rep el viatger és un cartell blau amb el nom de l’estació (“Barcelona Sants”). El cartell està brut, alguns dels plafons on estaven les lletres han caigut i la seva il·luminació és deficient. Aquest cartell és una bona metàfora del desastre en que ha esdevingut RENFE i el nou organisme encarregat de gestionar les infraestructures ferroviàries, Adif. La situació de crònic caos a la que es troba el servei de Rodalies de Barcelona, amb els talls en algunes línies que hem patit aquest novembre, és el resultat de moltes causes, algunes comprensibles i d’altres, la majoria, injustificables. Entre les causes comprensibles, la principal són les obres del AVE que en el tram d’entrada a Barcelona comparteixen espai amb les vies dels trens de Rodalies, FGC i Metro fet que per força havia de suposar un increment de les incidències al servei de Rodalies. Per cert, traçat consensuat per tots els partits polítics i les administracions implicades. El que ja no es tan normal és que cada vegada que es produeix un petit contratemps, per exemple una tarda de pluges, això suposi el col·lapse automàtic del servei de Rodalies. Com s’arriba aquesta lamentable situació?L’explicació és ben senzilla: Rodalies de Barcelona ha estat víctima d’una triple
La solució? És obvia, cal traspassar la gestió del servei de Rodalies a la Generalitat, que tal com ha demostrat amb l’altra servei de rodalies del que disposa l’àrea metropolitana de Barcelona, els FGC, i amb el metro de Barcelona, sap gestionar xarxes de ferrocarril molt millor que l’Estat. Així
mentre RENFE és un caos, el metro de Barcelona té en marxa un ambiciós programa de renovació i ampliació de la flota de trens, ha impulsat l’obertura del metro durant tota la nit dels dissabtes, està adaptant totes les estacions a les persones amb mobilitat reduïda mitjançant la instal·lació d’ascensors i ha iniciat un programa d’obres que portaran a doblar el nombre de quilòmetres de l’actual xarxa. Per cert, totes aquestes millores han estat dutes a terme amb
governs socialistes del PSC al cap debat de la Generalitat...i és que les comparacions són odioses.
www.adif.es www.renfe.es www.laptp.org
discriminació per part dels que la gestionen: els diferents governs centrals, tan socialistes com populars.
La primera d’aquesta discriminació té a veure amb el model de mobilitat que històricament s’ha impulsat a Espanya des de fa dècades, on la prioritat inversora sempre ha estat del costat de les carreteres i on l’abandonament i falta d’inversions en les infraestructures ferroviàries ha estat clamorosa. Aquesta desídia, no
només a Barcelona, si no a tot l’Estat, ha servit per justificar el tancament de línies seguint el següent modus operandi: es deixa d’invertir en el manteniment d’una línia de ferrocarrils alhora que es milloren les alternatives per carretera el que naturalment suposa una disminució del nombre d’usuaris del ferrocarril, fet que en últim terme serveix per justificar el tancament de línies. L’Estat no ha pogut seguir aquesta estratègia a Rodalies de Barcelona ja que l’àrea metropolitana de Barcelona presenta una gran demanda, independentment de la qualitat de servei. Tanmateix aquesta estratègia anti-ferrocarril ha estat a punt de tancar línies com la de Lleida-La Pobla de Segur i la de Barcelona-Puigcerdà.
La segona discriminació té a veure amb les inversions específiques en ferrocarrils. Aquestes han augmentat molt en els últims quinze
anys, però gairebé totes aquestes inversions han anat a parar a construir les costosíssimes línies de l’AVE. Els serveis de Rodalies no han vist ni un euro d’aquesta pluja d’inversions destinada als ferrocarrils tot i que el seu nombre d’usuaris és molt més gran que el dels AVE.
La tercera discriminació té a veure amb l’inversió en infraestructures a Catalunya. Siguin les infraestructures que siguin, Catalunya
mai va ser una prioritat pels diferents governs centrals, que només han fet grans despeses quan per causes de força major s’han vist obligats (Jocs Olímpics, caos en algun servei, etc). Així per exemple, els nous trens Civia que hi ha circulant per la xarxa de Rodalies de Barcelona estaven destinats en principi a Madrid, i el fet que es trobin a Barcelona només es deu a la voluntat de donar una resposta davant del caos de Rodalies. El resultat d’aquesta triple discriminació és el que tots coneixem: estacions d’aspecte sinistre, aglomeracions quotidianes als trens ja que l’augment de la demanda no s’ha vist acompanyat d’un augment de l’oferta, col·lapse de la xarxa viària perquè molts ciutadans no tenen alternativa al cotxe, i per últim, caos per les contínues avaries degudes a la falta de manteniment.
© www.lanegreta.com
4
roig
Campanyes
La SIDA: present o passat Un any més té especial rellevància la celebració del Dia Internacional contra la SIDA el proper 1 de desembre. Malgrat els avenços i les iniciatives que s’han dut a terme per abordar l’epidèmia del VIH, el darrers informes de la Organització Mundial de la Salut indiquen que el virus de la SIDA continua augmentant a nivell mundial. Al nostre país els joves han constituït en els últims anys el nucli poblacional en el qual han augmentat més els nous casos d’infecció de VIH així com de malalties de transmissió sexual i embarassos no desitjats. És per això que ens queda molta feina a fer: - Campanyes de conscienciació de la gent jove de la necessitat de protegir-se durant les seves relacions sexuals, no tant sols per evitar el contagi del virus de la SIDA, sinó també d’altres malalties de transmissió sexual com la sífilis o la gonorrea, així com per prevenir els embarassos no desitjats. - Augment de les inversions en salut pública i en investigació amb l’objectiu d’aconseguir una vacuna contra el VIH tan aviat com sigui possible, la qual cosa suposaria un progrés molt important per a la població més vulnerable al contagi i reduiria enormement el nombre de noves infeccions.
- Major accés als programes de prevenció i tractament, acompanyats alhora d’una major inversió en investigació i desenvolupament de nous medicaments tant a Espanya com als països en vies de desenvolupament. I és que la regió del món més castigada pel virus de la SIDA continua essent l’Àfrica subsahariana amb el 65% del total mundial d’adults i nens afectats. És en aquesta part de l’Àfrica on a la problemàtica del VIH s’ha d’afegir la d’agressions sexuals a nenes per part d’homes infectats. Des de la Joventut Socialista de Catalunya volem manifestar el nostre deure, com a societat del primer món, d’actuar urgentment per a que aquesta situació a l’Àfrica actual canviï: - Més i millors polítiques de cooperació internacional amb aquest territori. - Major inversió en medicaments retrovirals per a la població de països en vies de desenvolupament. - Major informació i prevenció com a eina bàsica per a la lluita contra la SIDA.
La sida està més present que mai! Treballem junts per a que sigui passat!
www.flsida.org www.who.org www.unaids.org www.theglobalfund.org/es
Per la reducció de l’IVA dels condons
La Joventut Socialista de Catalunya s’ha adherit a la campanya iniciada pel Partit Socialista Europeu que reclama la reducció de l’IVA sobre els condons. Dins de la campanya pel dia del SIDA -primer de desembre- El Partit Socialista Europeu (PES) ha instat a tots els països de la Unió Europea a reduir l’IVA que s’aplica als condons fins al mínim del 5% permès per la legislació europea. Donat que els 27 estats membres de la UE són lliures de fixar el seu propi IVA per als preservatius. Per tant, la taxa imposada varia segons l’estat tot i que en cap cas s’estableix el mínim exigit pels socialistes europeus. En alguns països com Suècia i Dinamarca l’IVA
fixat arriba fins al 25%. Els preservatius no poden considerar-se un article de luxe. Hem de facilitar la seva adquisició no només a farmàcies, sinó també a centres estudiantils, biblioteques i llocs d’oci i amb preus ajustats als sous sovint irrisoris dels joves. Per tot això, la JSC s’uneix a la recollida de signatures organitzada pel Partit Socialista Europeu per arribar a aconseguir aquesta reducció i paral·lelament ha instat al govern espanyol a reduir l’IVA dels preservatius a Espanya fins al mínim permès. Considerem que aquesta seria una política decidida i pràctica per ocupar-se de la SIDA facilitant l’accés dels preservatius als joves.
www.pes.org
Š www.lanegreta.com
Publicitat roig 5
6
roig
Notícies
11-M
Ja coneixem tota la veritat Autor, Jason Burke Traductor, Dani Navarro La manipulació informativa que va portar a milers de ciutadans a sortir al carrer els dies 12 i 13 de març de 2003 ha quedat al descobert desprès de fer-se públiques les conclusions del judici de l’11-M. Tot i així mitjans de comunicació d’extrema dreta com la COPE (radio Ruanda per als amics) es neguen a acceptar la realitat i continuen intoxicant perillosament l’opinió publica mantenint viva la teoria de la conspiració en virtut de la suposada falta d’un “autor intel· lectual”. Com ja va passar els dies posteriors a l’atemptat cap mitja de comunicació internacional va empassar-se les mentides del PP. Com a exemple aquest article del periodista britànic del diari The Guardian Jason Burke. El judici contra els responsables de l’atemptat no solament ha desvetllat un dels intents més cínics per part d’un govern de manipular l’opinió pública sobre els autors d’un atemptat –l’intent per part
de l’antic govern conservador espanyol de culpar de l’atemptat a ETA– també han soscavat
la idea, encara sorprenentment estesa, que l’onada de terrorisme global que s’ha vist en els darrers 10 anys ha
estat orquestrada per una mena de gegant, una organització terrorista en continu creixement anomenada Al-Qaeda. Res en el judici de quatre mesos fa pensar que aquest és el cas. El primer element de la trama va sorgir a finals de 2002 quan un grup d’immigrants del Magreb d’idees similars es van reunir en un pis per veure vídeos sobre “atrocitats comeses contra els musulmans” i cantar cançons jihadistes, en paraules d’un informador de la policia. Alguns d’ells eren amics de la infància, altres s’havien trobat gairebé de casualitat. La personalitat més forta entre ells era la de Serhane Abdelmajid Fakhet, un estudiant d’econòmiques que havia vingut a Espanya amb una beca. Encara que parlaven molt sobre la yihad, no van fer plans concrets fins que, voltant pel carrer Tribulete a Lavapiés, Serhane va trobar Jamal Ahmidan, un traficant de drogues d’origen marroquí molt actiu, violent i profundament antisemita que s’havia radicalitzat mentre complia una condemna de 18 mesos al Marroc per tràfic de drogues. [...] A finals de novembre de 2003, els dos caps de la trama, Ahmidan i Serhane estaven desorientats sobre on i què atacar. Un detallat pla va sorgir a finals de desembre, poc després que a Internet comencés a circular el document “Yihad iraquiana, esperances i
riscos” que advocava per “dos o tres atacs... en els pròximes eleccions generals d’Espanya al març del 2004”. El document havia apare-
gut en una web d’islamisme radical que Serhane i els seus havien estat sistemàticament consultant durant mesos. L’origen del document no està clar encara que es pensa que podria ser obra d’Abu Musab al-Zarqawi, el terrorista jordà actiu a l’Iraq en aquells moments. Sembla que va influir –de la mateixa manera en que ho ha fet Bin Laden des de fa decades- sobre els terroristes en donar als seus plans una legitimitat i direcció que els hi havia mancat prèviament. És aquesta, en realitat, la manera en que AlQaeda, la xarxa global, es capaç d’atacar arreu del món.
L’11-M va ser obra d’un grup d’individus dispars atrets per les figures de dos líders motivats, enfadats i enrevessats que havien estat influenciats per una cosa que podria ser anomenada “Al-Qaidisme” però amb unes connexions molt dèbils amb qualsevol grup terrorista global. Aquesta és la natura de l’Islamisme radical modern. I això no són bones notícies.
www.asociacion11m.org www.guardian.co.uk
Recuperació de la memòria Històrica
Un pas endavant al Parlament i al Congrés El 24 d’octubre el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei del Memorial Democràtic i el 31 el Congrés de Diputats va fer el mateix amb la Llei per la Recuperació de la Memòria
Històrica.
D ’aquestes lleis hem sentit per una banda que eren fetes des de la rancúnia i que obrien velles ferides, i per una altra que eren massa toves o que eren lleis de punt i final. Tot plegat, excuses per tal de justificar allò injustificable per pur electoralisme. La realitat és que amb aquestes lleis es comença a reconèixer la tasca de tots aquells que van ser perseguits durant la guerra civil i el franquisme per raons ideològiques, polítiques i religioses. Aquestes lleis suposen un avenç incontestable gràcies a mesures com la retirada de l’espai públic de símbols feixistes que més
de tres dècades desprès de la mort del dictador assassí encara són presents. Hi ha que destacar de forma especial la reacció de la dreta. A Catalunya hem hagut d’escoltar les in-
fantils excuses de CiU per justificar la seva abstenció a la Llei del Memorial Democràtic y a
Madrid el PP, la Conferencia Episcopal i els seus mitjans de comunicació afins han orquestrat una campanya vergonyosa en contra de les dues lleis. Aquest fet no ens ha d’estranyar, el PP continua man-
tenint entre els seus dirigents reconeguts dirigents franquistes amb les mans tacades de sang com es el cas del seu president honorífic
Manuel Fraga.
La llei “de punto final” pactada durant la trans-
ició ens ha portat a servituds que ara es fan paleses.
La societat espanyola mai no podrà condemnar de forma unànime el franquisme mentre els crims del franquisme estiguin per jutjar. Les noves lleis obren aquest via, tot i
que queda molt camí per recórrer. Com va dir el reconegut lluitador antifranquista Gregorio López Raimundo, mort fa nomes uns dies, “Més val
encendre una espelma que viure mil anys a la foscor”.
www.memoriahistorica.org www.elpont.org www.cefid.uab.es www.memorialdemocratic.net
Notícies roig
El Jueves La Llei de Partits està per La revista que complir-la secuestran los Deixem fora de joc a l’extrema dreta
Fer lleis per resoldre problemes polítics no és gaire recomanable. Però utilitzat arbitràriament aquestes mateixes lleis és clarament reprovable. Un clar exemple és la Llei de Partits feta exproceso per il·legalitzar una part de l’esquerra abertzale.
En els darrers mesos hem vist mostres clares de la vulneració d’aquesta Llei per part dels partits de l’extrema dreta. La llei es posada a prova diàriament en concentracions i manifestacions autoritzades per les delegacions del Govern tot i estar convocades sota lemes xenòfobs, violents, i homòfobs.
El passat 13 de novembre va ser assassinat a Madrid un jove de 16 anys, Carlos Javier Palomino, a mans d’un militar amb estètica feixista tot just abans d’una manifestació convocada per Democràcia Nacional. Aquesta mateixa
organització l’11 de setembre de l’any passat va penjar a la seva web la foto d’un militant de la Joventut Socialista de Catalunya portant una samarreta en favor de la llibertat d’expressió i en contra de la campanya de persecució a l’actor Pepe Rubienes. A la ma-
viernes
El més greu de la sentència no és la multa econòmica sinó el precedent que estableix i el límit que fixa per a la llibertat d’expressió i creació en aquest país. Paradoxalment, això passa en un moment en què estem farts de veure per la televisió com es ventilen les misèries humanes de tota condició i en la que hem d’escoltar cada matí programes de ràdio on s’acusa impunement al govern d’estar al darrera del major atemptat de la història. És curiós també que el que és considera un acte d’injúries sigui un simple exercici de humor gràfic que no es pot prendre mai com a realitat i en canvi les acusacions fetes en clau de “realitat” que professen alguns personatges no despertin l’internés de la justícia. Potser l’humor que humanitza a les persones és més perillós. Especialment en un país on encara tenim una institució tan caduca i antidemocràtica com la monarquia que
ens recorda que no tots tenim els mateixos drets ni deures.
“El Jueves” ha perdut 6.000€ i tots nosaltres part de la nostra llibertat.
teixa plana on s’exhibia aquesta foto es podien llegir amenaces de militants i simpatitzants d’aquesta força política vers al company de la JSC.
Que la Llei de partits no era la millor solució possible contra el terrorisme i la violència ja ho sabíem, però si es va aprovar és perquè es compleixi deixant també fora del joc democràtic a aquells partits que inciten a la violència racista, masclista o homòfoba. La il·legalització potser no és la panacea però
la possibilitat que revifi l’ultradreta no inclosa en el PP és motiu suficient per combatre-la des de tots els fronts possibles.
www.sosracisme.org/ www.movimientocontralaintolerancia.com/
www.eljueves.es
7
8
roig
En portada
L’accés a l’habitatge ha d’esdevenir un dret universal Els joves també som Catalunya L’accés a l’habitatge ha d’esdevenir un dret universal de la mateixa manera que l’educació i la sanitat després de moltes lluites i reivindicacions ho van ser a principis dels 80. Això comporta que la societat haurà de realitzar, com ja va fer als 80, un sobreesforç. El principal problema que tenim els i les joves a l’hora de reclamar aquest esforç per part de l’administració és fer visible la nostra problemàtica i guanyar-nos l’empatia de la societat.
No ho tindrem gens fàcil donat que els culpables de l’actual situació no són només grans immobiliàries i constructors, també ciutadans anònims, normalment de la generació dels nostres pares,
que han aprofitat la situació del mercat immobiliari per invertir els estalvis. Uns
tipus d’interès baixos i unes hipoteques cada cop més llargues, una llei del sòl promoguda pel
govern del PP on s’afavoria l’especulació i els pelotazos urbanístics, desgravacions fiscals
per la compra d’habitatge i cap mena d’ajut pel lloguer, falta d’implicació d’algunes 21.000 administracions i 18.000 la falta de consciència social vers el problema que aquesta situació representa per a15.000 molts col·lectius com el dels i les joves han donat com 12.000 a resultat un
mercat immobiliari sobrevalorat i distor9.000 sionat. El preu de l’habitatge a 6.000 Espanya ha aug-
mentat un 296,83% als últims 10 anys segons dades 3.000 del Ministeri de l’Habitatge. Això suposa que el preu 0
Salari mig d’una persona jove a Catalunya Euros anuals
18-24 anys
25-29 anys
Joves Emancipats per edat a Catalunya 5,0% 5,0%
21.00021.000
17,9%17,9%
18.00018.000
Catalunya el preu de l’habitatge lliure està una mica per sobre dels 285.000€ i el preu del lloguer ha pujat al mateix ritme que ho ha fet el de compra reduïnt-se el número d’habitatges de lloguer fins arribar a tant sols a l’11% del mercat immobiliari. 5,0%
Donat que el salari mig d’un jove català està al voltant dels 16.813,00€ anuals podem deduir que els
joves hem de destinar de mitjana el 69% del nostre sou si volem emancipar-nos. No
ens hauria d’estranyar que la taxa d’e48,5% mancipació juvenil (dels 18 als 35 anys), tot i haver augmentat als últims tres anys, sigui només del 50%. Continua abaix. 30-34 anys
Homes
Dones
Total
Joves Emancipats Taxa d’emancipació
65%
Emancipats 18-24 anys
Emancip
Emancipats 25-29 anys
No eman
60% 55%
15.00015.000
50%
12.00012.000
45%
48,5%48,5%
9.000 9.000
40%
6.000 6.000 28,6%28,6%
3.000 3.000 0
mig de l’habitatge lliure a Espanya es de 200.000€ i a
35% 30%
0
18-24 anys 18-24 anys 25-29 anys 25-29 anys 30-34 anys 30-34 anysHomes HomesDones Dones
25%
Total Total Emancipats Emancipats 18-24 anys 18-24 anys
Emancipats Emancipats 30-34 años 30-34 años
Emancipats Emancipats 25-29 anys 25-29 anys
No emancipats No emancipats
III/04
IV/04
I/05
Catalunya
II/05
III/05
IV/05 España
I/06
II/06
III/06
IV/06
* Font: OBJOVI
65% 65% 60% 60% 55% 55%
Durant molt temps, les diverses administrapera Llei d’Habitatge i “el Plan de apoyo a 50% 50% cions s’han vist immenses en una dinàmica econòla emancipación” del Ministeri d’habitatge 45% 45% mica esbojarrada, on era molt difícil incidir en un estableixen les bases necessàries per fer remercat que a més a més té40% uns40%cicles lents, i que es alitat aquesta demanda del jovent català. tarden molts mesos i fins i35% tot35% anys a veure’s els reAnteposant les necessitats d’aquells que sultats. Darrerament, després de la crisi hipotecària hem de trobar un habitatge per sobre dels 30% 30% als Estats Units i la pujada 25% de tipus d’interès tant del interessos de mercat. 25% III/04 III/04 IV/04 IV/04 I/05 I/05 II/05 II/05 III/05 III/05 IV/05 IV/05 I/06 I/06 II/06 II/06 III/06 III/06 IV/06 IV/06 Banc Central Europeu com dels principals índex de Catalunya Catalunya referència, com ara l’Euríbor, i la sobresaturació del España España Totes tres mesures centren les seves mercat immobiliari sembla que els preus s’han esactuacions en tres grans eixos: per un cantancat i segons alguns estudis fins i tot baixaran. tó els plans destinats a impulsar les ajudes
puls del lloguer impulsat per la ministra Carmen Chacón està destinat a facilitar un primer habitatge a la gent jove amb rendes baixes, que és la majoria, 8 de cada 10. Això afecta a més de 360.000 joves a tota Espanya. Aquesta mesura no és només una subvenció per pagar part
Ara doncs, quan aquesta dinàmica s’ha frenat, és el moment perquè les administracions públiques facin un pas endavant i es replantegin els seus plans d’actuació en matèria d’habitatge per aconseguir el que tant la Constitució com l’Estatut diuen, que l’habitatge és un dret de tota la ciutadania. Això és, precisament, el que estan intentant fer els Governs d’esquerres a la Generalitat i al Congrés de Diputats. Hi ha un abans i un desprès de l’arribada de l’esquerres en matèria de polítiques d’habitatge. El “Pacte per l’habitatge”, la pro-
mílies.
* Font: OBJOVI * Font: OBJOVI
socials entorn de l’habitatge (com pot ser l’ajuda al lloguer), la intervenció directa sobre el mercat (construint habitatges o creant la Societat Pública de Lloguer) i l’aprovació de lleis que estableixin les eines per tal d’aconseguir arribar a l’objectiu del dret a l’habitatge.
Per fer-se a una idea de la magnitud d’aquestes tres iniciatives posem com a exemple unes dades. El Pla de suport a l’emancipació i im-
del lloguer, també hi ha ajudes per pagar la fiança i un aval de 6 mesos. També contempla deduccions fiscals a les rendes baixes, no només a gent jove sinó que també implica famílies monoparentals, gent gran i persones amb risc d’exclusió social per viure al llindar de la pobresa, un total de 700.000 fa-
El Pacte Nacional per l’Habitatge 2007-2016, consensuat amb els principals actors socials i econòmics del país, bàsicament els vinculats amb l’habitatge i el mercat immobiliari, busca, partint d’una diagnosi rigorosa de les necessitats actuals i estimades, definir els compromisos que han de prendre tant les administracions públiques com els agents privats i socials de cara a les polítiques d’habitatge per tal de poder respondre als
En portada roig reptes fonamentals que tenim. Es defineix com un Pacte ambiciós, realista i responsable, que vol tenir en compte la complexitat de situacions, tenir una visió del territori, les infraestructures i la mobilitat de la població i cerca la reducció dels desequilibris socials mantenint un creixement sostingut . Està estructurat en 5 reptes, 17 objectius, 40 ac-
cions i 160 mesures per tal d’aconseguir, entre altres coses que d’aquí a 10 anys, el temps fixat pel Pacte, s’hagin construït a Catalunya més de 250.000 habitatges de protecció oficial.
en casos de sobreocupació, infrahabitatge o habitatges buits sense justificació durant períodes llargs. Sembla que els joves comencem a existir. Sembla que, encara que massa tard, es comencen a proposar solucions als nostres problemes per part de l’administració. La falta d’empenta, de capacitat d’organització i d’influència dels col·lectius de joves ha fet que durant anys ningú veies la dificultat d’accés a l’habitatge com un problema seriós. El treball que organitzacions
tant diverses com la JSC, “V de vivienda”, l’OBJOVI o d’altres col·lectius han fet i fan per fer visible el problema es més important que mai. La lluita tot
just acaba de començar.
www.objovi.es www.mviv.es www.mediambient.gencat.net www.alquilerjoven.es
© www.lanegreta.com
La Llei del Dret a l’Habitatge, encara en tramitació, serà la eina que utilitzarà la Generalitat per tal de planificar i posar en pràctica allò acordat al Pacte Nacional per l’Habitatge. La clau bàsica d’aquesta llei és el seu fort contingut social, ja
que defineix el concepte de l’ús social d’un habitatge i permet actuar quan aquest es perd, com
Pla de suport a l’emancipació i impuls al lloguer Entre altres mesures: Deducció per lloguer: Deducció de fins del 10,05%, similar a la que ja existeix per a la compra d’habitatge, per a tots aquells llogaters els ingressos dels quals no superin els 28.000 euros bruts anuals. Està previst que l’entrada en vigor l’1 de gener de 2008 d’aquesta mesura beneficiï el seu primer any a més de 700.000 famílies. Suport a l’emancipació: La Renda Bàsica d’Emancipació, aprovada per Reial Decret el passat 2 de novembre, estableix una renda de 210 euros mensuals durant quatre anys. Aquesta ajuda està dirigida als joves d’entre 22 i 30 anys que tinguin una font regular d’ingressos inferiors als 22.000
euros bruts anuals. Així mateix, l’Estat aportarà 120 euros per al cost de l’aval i un préstec sense interès per 600 euros per a la fiança. Aquesta mesura entra en vigor l’1 de gener de 2008. La renda d’emancipació és compatible amb les deduccions per lloguer.
Pacte Nacional per l’Habitatge 2007-2016 Entre altres mesures: Aquest pacte ens permetrà construir més de 250.000 habitatges de protecció oficial durant els propers 10 anys i la Llei del Dret a l’Habitatge serà la eina que utilitzarà la Generalitat per tal de planificar i posar en pràctica allò acordat al Pacte Nacional per l’Habitatge entre d’altres mesures actuar quan hi hagin habitatges
9
buits sense justificació durant períodes llargs.
Què continua reivindicant la JSC - Augmentar fins al 50% el percentatge de reserva per a habitatge de protecció oficial del nou sostre residencial construït en poblacions de més de 10.000. - Potenciació dels habitatges de protecció oficial de lloguer indefinit per sobre dels de compra. - Fomentar la rehabilitació de pisos i cases al mon rural per destinar-los a lloguer o compra. - Regular la informació donada per les entitats financeres respecte a les condicions de contractació d’hipoteques.
- Creació d’una xarxa de mediadors entre les entitats financeres i els joves que hagin de sol·licitar una hipoteca. - Fomentar la compra d’habitatges per part de cooperatives de joves. - Creació d’una empresa immobiliària pública que treballi directament sobre el mercat immobiliari rescatant pisos buits per a transformar-los en habitatge social. - Potenciació de la Societat Pública de Lloguer creada pel Ministeri d’Habitatge. - Integrar totes les Xarxes d’Habitatge jove de Catalunya. Perquè siguin més eficients, més fàcils d’accedir i de tramitar sol· licituds.
roig
10 Reflexions
Energies Renovables
Una aposta de futur... i de present Àlex Centelles Pardo
tracti d’uns hàbits molt arrelats a aquella societat.
L’avenç de la tecnologia ha comportat un augment de la demanda d’energia, especialment d’ençà la segona meitat del segle XX a l’actualitat, i això genera que es redueixin alguns recursos que tenim per a produir-les. El progrés de la societat porta lligat que es requereixi energia per a activitats quotidianes que abans no la necessitaven, però cal promocionar-ne l’estalvi, el consum responsable i la cerca de formes d’aconseguir-ne d’aquelles que no puguin ser contraproduents al cap dels anys, com ocorre amb els residus que genera l’energia nuclear.
Val a dir que, al parlar d’energies, trobem que totes elles tenen pros i contres. Algunes tenen els seus problemes en la contaminació que genera la seva producció, d’altres en els residus que deixen i també n’hi ha que requereixen una inversió inicial molt elevada. Les energies renovables tenen, avui dia, aquest darrer problema, juntament amb el d’un difícil emmagatzematge d’aquestes. Per aquesta raó, és clau que s’inverteixi en investigació, alhora que es consideri com a positiva la despesa efectuada per a buscar com crear-les reduint els costos globals.
Actualment, el 76% de la població mundial consumeix només un terç del total de l’energia, alhora que dins d’aquest percentatge, trobem un terç
de la població mundial, que viuen sense accés a l’electricitat. S’estima que aquest consum
del 30% per part del 76% de la població, augmentarà fins al 50% l’any 2030. I dins del grup dels que consumeixen més, cal tenir en compte el consum desproporcionat dels Estats Units, en comparació amb la resta. Especialment rellevant és l’aspecte del desenvolupament de l’Índia i la Xina, que són dos països molt poblats, i que augmenten la seva demanda d’energia. Cal que es faci pedagogia en aquestes zones de l’estalvi d’energia i que apostin per les energies renovables, en la mesura que els hi sigui possible, perquè ens caldrien dos planetes, si aquests agafen una dinàmica de consum com la nord-americana , respecte de la qual caldria fer pressió, malgrat la dificultat existent, perquè es faci un consum responsable, per molt que es
Les Administracions Públiques governades per les esquerres haurien de ser exemple i apostar decididament per les energies renovables. El cost econòmic inicial és
la única barrera que hem de salvar, però la seguretat i salut de la població s’ho valen. Al nostre favor juga la conscienciació social i el fet que, des de l’empresa privada, s’estiguin prenent mesures, en forma de responsabilitat social corporativa o similars. Tot s’ha de dir, gràcies a la feina dels ens públics i la pressió dels particulars. Des del Govern central s’han pres mesures al respecte , com ara el Pla d’Energies Renovables 2005-2010, que revisa el Pla 2000-2010, que establia que el 12,1% del consum global d’energia l’any 2010 serà abastit per energies renovables, que contribuiran a una producció d’electricitat del 30,3%.
d’assumir competències a aquest respecte, i alhora cal posar en pràctica el Pla de l’Energia 2006-2015 , elaborat pel Departament d’Economia i Finances, que defineix molt bé a les energies renovables com una opció estratègica de futur. Els Ajuntaments, Consells Comarcals i Diputacions Provincials cal que, dins dels seus limitats recursos, promocionin l’estalvi de l’energia i que incentivin l’ús de les energies renovables, especialment la solar fotovoltaica en aquest cas, que pot arribar a la gran majoria d’habitatges, mitjançant instal·lacions autònomes o connectades en xarxa. Com a conclusió, cal veure que podem fer cadascun de nosaltres al respecte i la resposta és clara: Cal que esmercen tots els nostres esforços per evitar el consum indiscriminat d’energia i perquè s’avanci cada cop més en la producció d’energies renovables. El futur ens espera i hem de viure a un medi net i segur.
http://www.mma.es http://www.gencat.cat/economia/ http://mediambient.gencat.net www.barcelonaenergia.com
Informe del Worldwatch Institute (http://www.worldwatch.org/).
1
Informe Económico del Presidente del Gobierno 2007. Oficina Económica del
2
El Govern de la Generalitat ha de controlar l’actuació en l’àmbit de les energies renovables, doncs el Departament de Medi Ambient i Habitatge acaba
Presidente. Ministeri de la Presidència. Madrid (pàg 114). http://www.gencat.cat/economia/ambits/energia_mines/energia/pla_energia/
3
acces_capitol/index.html
Consum d’energia final en el món per zones econòmiques 3,8%
4,2%
5,7% 5%
7,1%
OCDE 12,1%
Xina
8%
Orient Mig
1,5%
1976
2006
61,7%
50%
Antiga URSS Latinoamérica (No OCDE)
13,7%
12,8%
Resta d’Asia (No OCDE)
Europa (No OCDE) Àfrica 0,9%
0,9%
Font: AIE-2006
8,4% 4,2%
Total-Mtep: 4.606
Total-Mtep: 7.644
Reflexions roig 11
Catalunya: territori mutant?
Les plataformes en defensa del territori no sempre són allò que semblen Néstor Cabañas. Geògraf La proliferació, durant els últims anys, d’un número considerable de plataformes en defensa territori evidencia la importància creixent del debat públic sobre el model territorial existent i la distància cada cop més gran entre la ciutadania i els òrgans de govern que gestionen les transformacions del territori. De ma-
nera que, sovint aquestes són percebudes per certs sectors com a auténtiques mutacions territorials alienes completament a la població i promogudes per un poder polític sempre sota sospita. Però, quina és la realitat d’aquestes plataformes, on hi són presents, quins són els seus objectius, quina és la seva legitimitat?
El nou debat territorial, esdevé cada cop més complex en la mesura en que les plataformes de caràcter local, vinculades inicialment al moviment ecologista, són instruments capaços de ser utilitzats per més actors socials diferents i adaptar el seu discurs a les diferents parts del territori. D’aquesta manera, dintre del ventall de plataformes presents a Catalunya podem trobar des de les proteccionistes amb un discurs territorial ampli com alguns Salvem (Salvem l’Empordà, Salvem el Vallès...) fins a les anti-proteccionistes contràries a que un espai es declari d’interès natural (Plataforma anti-ZEPA d’Almenar).Les contràries a actuacions concretes en el territori per motius de salut (No a la MAT, Banyoles fa pudor...), d’impacte ambiental o paisatgístic (No a la massificació eòlica, No al quart cinturó, Gent que estima el poble de Sentmenat..), de seguretat (No a la narcosala de la Vall d’Hebrón, AVE pel litoral... ) o les que, en canvi, en reclamen actuacions (El Ripollès existeix). Tot això, representa la configuració d’un cert contrapoder territorial global en forma de plataformes ciutadanes locals que esdevé un element enriquidor del debat territorial i que resulta positiu per avaluar encara que sigui a través, en alguns casos de la falsació, una determinada actuació en el territori. Però que , al mateix temps, pot resultar perniciós si aquestes plataformes no es contextualitzen adequadament.
Cal tenir en compte doncs, que molts casos el desprestigi actual de la població respecte a les institucions que els representen donen a aquestes plataformes una
posició de força que pot derivar en un cert sentiment paternalista en la seva percepció i que les atorga una representativitat que no tenen per nombre d’integrants o simpatitzants. Un altre aspecte que altera la seva percepció és el seu suposat caràcter apolític o la seva voluntat de ser una alternativa quan els mecanismes de representació oficial no funcionen. D’aquesta manera, s’obvia sovint, que no existeix un mecanisme més representatiu per captar l’opinió d’una determinada població respecte a una actuació concreta, en el cas de no arribar a un consens desitjable fruit de la participació ciutadana, que des del silenci d’una consulta popular o en el seu defecte unes eleccions locals.
Tot això, comença també a posar-se en qüestió quan algunes d’aquestes plataformes esdevenen autèntics instruments de política informal emparats, aprofitats o directament creats per una política formal massa encarcarada en el políticament correcte. D’altra banda, cal considerar que no hi existeix un creixement més sostenible possible que aquell que genera un sistema urbà eficient en tots
els aspectes.És a dir, el que genera models de ciutats compactes connectades en xarxa que siguin complementàries fent que tot el sistema sigui autosuficient i on les ciutats no hagin de suplir les seves mancances (habitatge, activitats econòmiques...) només a través del creixement continu en taca d’oli esgotant el seu sòl disponible i augmentant la seva petjada ecològica al territori. Així doncs, certes actuacions com la línia de molt alta tensió (MAT) o la connexió Vallès-Baix Llobregat poden arribar a ser necessàries per augmentar l’eficiència del territori i s’ha d’apostar, en tot cas, per la minimització del seu impacte però no per la seva paralització total. Altrament, cal considerar com certs posicionaments d’oposició frontal promoguts o emparats per algunes formacions polítiques a través de plataformes poden ser potser un bon mètode d’oposició política informal a un determinat govern o fins i tot de lifting d’opinió per part del partits minoritaris dintre del mateix.
http://www.territori.org/
roig
12 Reflexions
¿Existen los jovenes?
La reificación de los jóvenes Rosa Carbó. Sociòloga En pocos medios de comunicación, tertulias matutinas o debates nocturnos escucharemos que se hable de los jóvenes. Sin embargo, cuando por alguna extraña razón salen a la esfera de lo público los discursos que se elaboran dejan entrever una visión un tanto escabrosa. Para empezar, cuando sale el tema el tertuliano de turno hace un gestó incómodo que demuestra de por sí cuan cálido se siente contestando. Luego sueltan esas frases espeluznantes tales como “los jóvenes son…”, “nosotros estamos…”, “el joven es…”, “sin lugar a dudas…”“está…” Evidentemente que “el joven está”, cosa extraña sería si no lo fuera. Está al igual que lo está el mayor o el adulto pero a diferencia de ellos “el joven” se percibe como algo raro, un ente abstracto que lo único por lo cual se le consigue localizar es porque oscila entre 15 a 30 años. Hacer la prueba y veréis que generalmente cuando se habla de nosotros se tiende a dirigir el discurso al padre, a la madre o a los abuelos. Parece ser que “el joven” ha llegado a una etapa evo-
lutiva en la que se han desarrollado otras vías de comunicación que hacen que sea ininteligible para el resto de la sociedad. Este intento de cosificar al joven, de aislarlo de su contexto social, histórico y político es una tendencia mayoritaria en el establishment de todo tipo, tanto económico,
político como social. “El joven” es algo que ni hace ni deja de hacer, es un ente que se encuentra en un período vital en el que se ve privado de participar. De hecho ya se da por evidente que, “por naturaleza”, no participa en la vida pública. Como no participa (y ahí viene otro peldaño en la escalera), como no tiene voz en la esfera pública no existe. Y dada su inexistencia los discursos derivan en visiones paternalistas en las que los grandes gurús dicen que es lo bueno y que es lo malo para esa masa social que no se sabe bien, bien en donde se sitúa. Así que, de momento, a los ojos de estos discursos, hemos aprendido que entre nosotros subsisten alienígenas que, como no se sabe qué son, más vale tratarlos con cordialidad pero, eso sí, con cierta distancia. De ahí que el nombre de “políticas
de juventud” no acabe de encajar con lo que verdaderamente se debería hacer que sería nada más y nada menos que “políticas de inserción” en lo laboral, en lo político y en lo social. Bromas a parte, cabe señalar que privar de
la potencialidad que en todas las décadas han tenido los jóvenes no es un gran favor para el futuro. De hecho se les priva a las generaciones más jóvenes de su condición de ciudadanos y ciudadanas en igualdad de condiciones con el resto de mortales. Se les trata como si estuvieran en un escalón menor, en la inopia e inocentes de los procesos
que acontecen. Son aquellos que salen de botellón, que se esconden en actividades nocturnas de mala reputación y que sonríen porque la Caixa les ha concedido un crédito para seguir siendo gente guay y feliz, por supuesto. Sus rostros se muestran en todos los panfletos publicitarios, en todos los programas pero se les olvida en las instituciones. El “hombre de acción”, recuperando la idea de Hanna Arendt, por supuesto no puede ser joven y mucho menos mujer. Dado que la acción es la razón de ser de la vida política, los jóvenes se perciben fuera de ella. Nada más alejado de la realidad
puesto que son los jóvenes los “sujetos potencialmente revolucionarios” dado que son parte de los colectivos más vulnerables y desatendidos por el poder. De ahí la creación
de nuevos espacios y nuevas redes puramente políticas que se van activando y consolidando a medida que la indignación emerge: Prestige, LOU, el decretazo, guerra contra Irak (o segunda guerra del Golfo), 11 y 13 de marzo, la vivienda, la precariedad…Poco a poco vemos como se van construyendo nuevas formas de hacer y de comunicarse en las que las nuevas generaciones se mueven como peces en el agua y en las que las relaciones de poder, en un futuro no muy lejano, se verán forzadas a navegar…
www.injuve.es www.joves.net www.europa.eu/youth
Reflexions roig 13
La Renda Bàsica
Un nou projecte de societat La Renda Bàsica és un ingrés pagat per l’Estat a cada membre de ple dret o resident a la societat, independentment de si té un treball remunerat, sense prendre en consideració quines poden ser les seves fonts de renda i al marge de consideracions tals com l’estat civil o el model familiar. Per les seves característiques la renda bàsica és formalment laica, incondicional i universal. La proposta teòrica neix als anys 80 de la idea “d’assignació universal” de Philippe Van Parijs. Aquesta possible eina institucional ha agafat certa embranzida i notorietat pública(1) al nostre país en els últims anys i és probablement un dels projectes més important, senzill i efectiu que té l’esquerra mundial sobre la taula per solucionar l’històric problema de la pobresa. Aquest mecanisme permetria
sustentar un sistema de garantia d’ingrés, i donar un pas endavant en el sistema de prestacions assistencials tradicional de l’Estat del Benestar contemporani.
La Renda Bàsica en l’àmbit econòmic seria una eina molt eficaç per la lluita contra la pobresa i l’exclusió social. Cal recordar que les xifres oficials(2) situant en un 20% la població espanyol per sota del llindar de la pobresa. Donar un ingrés mínim per part
de l’Estat permetria garantir el mínim de dignitat a la vida. I el que és molt destacable, la
Renda Bàsica és un mecanisme preventiu a diferencia del sistema assistencial clàssic. Altres avantatges front les prestacions clàssiques són l’eliminació de l’estigmatització social i en l’àmbit econòmic el trencament del denominat cercle de la pobresa. Tanmateix protegiria a grans grups d’alta vulnerabilitat: els treballadors assalariats, els joves amb contractes precaris i el gran grup format per les dones. Però són igualment importants les seves conseqüències en l’àmbit social. Les immenses desproporcions de capital conformen immenses asimetries de poder. Per això, la Renda Bàsica permetria
l’enfortiment de la posició de les classes populars. Sense dubte, la capacitat de negociació
de la majoria de la població es veuria ampliada i en definitiva es veuria reforçada la societat civil i la democràcia.
debilitament dels equilibris socials que transcendeixen a nivell global. El moviment socialista no
pot quedar-ne al marge d’aquesta discussió i ha d’encapçalar, tant a nivell pràctic com teòric, aquesta interessant iniciativa social.
http://www.redrentabasica.org/
(1) Al maig del 2002 el plenari del Parlament de Catalunya va discutir una proposta de llei sobre la Renda Bàsica presentada per ERC-ICV; a finals de 2003 en el programa del tripartit (Pacte del Tinell) que ara governa la Generalitat de Catalunya, es recollia en l’apartat 5.5: “Redefinir la Renda Mínima d’Inserció tendint a que esdevingui una renda bàsica de ciutadania tot estudiant les diferents propostes d’implantació progressiva”; el 24 de gener de 2005 ERC va presentar al Parlament espanyol un projecte de llei retocat, però en essència el mateix que el debatut al Parlament català el maig de 2002. Finalment el passat mes d’Octubre
Diferents estudis en el marc de Catalunya(3) detallen que és una proposta tècnica i econòmicament viable. Evidentment hauria de comportar importants reformes del nostre sistema fiscal que permetessin la seva implantació. La principal proposta gira entorn la reorientació del Impost de la Renda de les Persones Físiques.
en el Congrés dels diputats es van debatre dues proposicions de llei sobre la inserció d’una Renda Bàsica de Ciutadania a proposta de ICV-IU i ERC, les propostes van decaure amb l’abstenció del PSOE (2) Estudio Descriptivo de la Pobreza en España, Instituto Nacional de Estadística, 2004. (Archivo) (3) Red Renta Básica
La importància de la instauració de la Renda Bàsica es remet als greus problemes de pobresa i el
© http://enriquerichard.wordpress.com
Autor, Javier López. Estudiant de Dret
roig
14 Internacionalisme
La Izquierda en Latinoamérica
IUSY
El resurgir del pueblo Autor, David Lizoain. Economista Refiriéndose a Salvador Allende, Henry Kissinger comentó que no veía porque los EEUU debían permitir que un país se hiciera comunista por la irresponsabilidad de sus ciudadanos. La izquierda
latinoamericana siempre ha sabido que el imperialismo produce dependencia y subdesarrollo. Por eso, siempre ha sido inaceptable a ojos de la casa blanca.
Pero ahora que la izquierda ha crecido en importancia por todo el continente, sus adversarios se ven obligados a hablar de ella desde otra perspectiva. Dirigentes como Bachelet en Chile y Lula en Brasil son descritos como los líderes responsables por la administración Bush. Son la buena izquierda, la izquierda segura. Mientras tanto, Hugo Chavez encabeza una lista de bandidos peligrosos que incluye a Evo Morales en Bolivia y Rafael Correa en Ecuador.’ Se
está construyendo una dicotomía falsa a la vez que elección tras elección la izquierda latinoamericana ocupa nuevos espacios de poder. Los caminos son distintos pero estos gobiernos comparten un mismo destino. Todos tienen en común el fracaso del neoliberalismo como motor de sus apoyos populares.
del Sur y la Alternativa Bolivariana para las Américas (ALBA). La izquierda latinoamericana ha
percibido rápidamente que el único camino trazable para la resolución de sus problemas es el internacionalismo. Países que
históricamente comerciaron solo con la metrópolis ahora están forjando vínculos de solidaridad con sus vecinos basados no únicamente en relaciones comerciales.
Objetivos modestos en el contexto europeo son horizontes ambiciosos en latinoamérica. Los que proponen la socialdemocracia y el estado del bienestar se ven obligados a una revolución social. Para ser realistas, las izquierdas latinoamericanas deben actuar como profetas. Son los audaces esfuerzos de la imaginación los que alimentan la lucha colectiva.
Al compartir lazos históricos y culturales, estamos en una posición privilegiada para difundir las ideas políticas latinoamericanas por toda Europa. El reiterado
lema de Porto Alegre era otro mundo es posible. Pero no debemos olvidar nunca que un antiguo filósofo alemán ya dijo que tenemos un mundo por ganar. Y ahora en latinoamérica estamos ganando.
La Internacional de Joves Socialistes fa 100 anys El Primer Congrés de la Unió Internacional d’Organitzacions de Joventuts Socialistes es va realitzar a l’agost de 1907 a Alemanya. Els i les joves europeus i de totes parts del Món es van reunir per promoure la Pau, les condicions dignes del treball i per fer sentir la seva veu en contra de la discriminació.
La IUSY avui compte amb més de 140 organitzacions, entre elles la JSC, de més de 100 països diferents. Aglutinant sota les seves
sigles les organitzacions de joventuts socialdemòcrates, laboristes i socialistes de tots els continents. Avui dia és l’organització política juvenil més forta de tot el Món. El passat 23-26 d’agost els JUSOS in der SPD, SJD-Die Falken i la IUSY van organitzar un festival a Berlín per celebrar aquest aconteixement. La Joven-
tut Socialista de Catalunya va ser present al festival i va participar activament als debats polítics
i, com no podia ser d’altre manera, també dels concerts i la festa.
Después de ser inoperante el uso de dictaduras formadas en la Escuela de las Américas, emplearon a economistas provenientes de las mejores universidades estadounidenses para controlar a los pueblos.
Els procés de globalització econòmica ha portat nous reptes socials que no poden ser afrontats sense una visió global de la lluita dels treballadors i treballadores. Organitzacions com la IUSY són la
En ninguna otra parte del mundo se ha implementado el neoliberalismo de forma tan exhaustiva y mecánica. Como recompensa, los latinoamericanos recibieron veinte años de crisis económica, pobreza, una desigualdad creciente y una exclusión social generalizada. Al haber palpado las con-
peça clau per poder mantenir i expandir els drets socials a tot el Món.
secuencias del neoliberalismo de primera mano, la política del continente ha girado drásticamente hacia la izquierda. El éxito que han tenido nuestros compañeros y compañeras nos imparte importantes lecciones.
política democrática requiere una economía democrática. Asimismo, un país que quiere reorientar su economía doméstica tiene que cambiar su anclaje en la economía mundial. En vez del Banco Mundial y el Fondo Monetario, latinoamérica está experimentando con organizaciones como MERCOSUR, el Banco
© www.hrw.org
La experiencia de Latinoamérica nos enseña cuan peligroso es separar artificialmente la economía de la política y supeditar el poder a los tecnócratas. La
www.iusy.org http:/www.iusy100.org/
Oci roig 15
Conflictes oblidats: Sierra Leona Guerra Civil y tráfico de diamantes Redactor, Alex Serrano Sierra Leona (África). Este país está inmerso en una guerra civil desde hace más de una década. En 2004 la tasa de mortalidad infantil era de 165 muertos por cada 1.000 niños y la esperanza de vida no pasaba de los 41 años de edad (y hablamos de un país con una superficie de 71.740 Km cuadrados y más de cinco millones y medio de habitantes.
No sólo en Sierra Leona, sino en la República Democrática del Congo o Costa de Marfil, el tráfico de diamantes sigue a la orden del día, lo que implica: manipulación del panorama político y de los ciudadanos, explotación laboral, fomento de la xenofobia, violación de los derechos de los menores y de los derechos humanos en general.
Después de que Charles Taylor, un señor de la guerra liberiano, armase una guerrilla en Sierra Leona y se extendiera por las zonas más ricas del país (evidentemente, aquellas zonas que más interesaba explotar), se le unió “a la causa” el Frente Unido Revolucionario (RUF) de Foday Sankoh –pretenciosamente llamado “revolucionario”-, compuesto principalmente por niños de la guerra “reclutados” como soldados.
Los países integrantes del Proceso Kimberley se comprometieron el pasado mes de noviembre a presionar a ciertos gobiernos africanos, implicados en el contrabando, para que endurezcan sus controles fronterizos. Algunos países vetados por el Proceso venden diamantes a otros, ajenos a este sistema de control, para que sean comercializados en el mercado negro a terceros países importadores. Es el caso de Costa de Marfil y Mali.
La intervención de Naciones Unidas (NU) aunque tardía palió en cierta medida esta situación. Redujo drásticamente el tráfico de dia-
Las Grandes Multinacionales de este negocio sitúan (a través de publicidad propagandística) al diamante como “salvador” o “fuente” para África, si bien, miles de africanos de todas las edades
mantes que financió a muchos “señores de la guerra” (por ejemplo, el anteriormente citado
Charles Taylor fue juzgado el 4 de junio de 2003 por el Tribunal Especial de la ONU para Sierra Leona porque, bajo la consideración del Fiscal, Taylor había armado a la guerrilla del RUF, responsable de decenas de miles de asesinatos y amputaciones a cambio de diamantes), motivo por el cual son conocidos como “diamantes de sangre”. A pesar de ello esta sigue siendo una fuente de enriquecimiento y explotación.
Para intentar parar esta situación en diciembre del 2000 las Naciones Unidas elaboraron una resolución para la creación sistema de certificación que garantizara que los diamantes no habían sido vendidos para financiar guerras civiles, The Kimberley Process Certification Scheme (KPCS). Mientras el proceso ha sido bien recibido por grupos interesado en mejorar la situación de los derechos humanos en países donde antes estaban afectados por los diamantes de zonas en conflicto algunos sugieren que todavía no se ha llegado suficientemente lejos. Por ejemplo, Amnistía Internacional dice: “Damos la bienvenida al proceso de Kimberley como un gran paso en la gestión del problema de los diamantes conflictivos. Pero hasta que el comercio del diamante este sujeto a un control obligatorio e imparcial, no habrá garantías efectivas que todos los diamantes sean identificados y retirados del mercado”.
De Llibres
“Como ser buenos” Nick Hornby
Novela editada por anagrama, por tanto fácil de encontrar. De tapas azul celeste que recuerdan a la clasificación por colores que hacía el barco de vapor, y si no me equivoco los libros azules eran para los más pequeños. El libro seguramente decepcionará a los ávidos lectores de tapas amarillas porque como buen libro para niños no tiene altas dosis ni de sexo ni drogas pero si mucha moraleja, que no moralina. Si eres fuerte y resistes las primeras 20 páginas enseguida te verás identificado con el relato de una mujer de 40 y pocos, de clase media, vida familiar y profesional plena pero que se aburre soporiferamente ¿como cambiar algo cuando sabes que lo que tienes está bien y además es bueno para ti? ¿Cómo decir que tu vida no te gusta cuando tienes todo lo que siempre habías deseado?
De Cinema
sufren enfermedades causadas por el duro trabajo en la mina o son asesinados, torturados o mutilados a causa de estos cristales endiosados, que venden a precios irrisorios.
Es responsabilidad de Unión Europea, y por ende de la Comisaría de Relaciones Exteriores de la UE, Benita Ferrero-Waldner, garantizar el control del Proceso en 2007, un año que, según argumentan diversas ONG´s, se antoja clave para la futura (que no inmediata) desaparición de este efecto desastroso de la globalización económica.
www.manosunidas.org/conflictos/ www.africadirecto.org
“EL ODIO”
(1995. “La haine”; Francia.) Dir. Mathieu Kassovitz “Un tipo está cayendo desde una azotea y piensa: Por ahora todo va bien... por ahora todo va bien... Pero tarde o temprano alcanzará el suelo, y eso es lo peor” Con este “chiste” comienza y termina esta película. Nos cuenta un día en la vida de tres amigos adolescentes que viven en un barrio marginal de la periferia parisina, durante los importantes disturbios sociales que se dieron a comienzos de los 90. Said es de origen marroquí, Vincent, judío y Hubert, africano; los tres son franceses, pero ciudadanos de segunda que intentan sobrevivir, cada uno a su manera, en el infierno cotidiano del suburbio parisino.
16 Informació
On pots trobar
?
Barcelona
Escola Universitària
Facultat de Química
Facultat de Ciències
Relacions Laborals
CJB
d’Infermeria
Martí i Franquès, 1·11
Campus Montilivi · 17071 Girona
Henri Dunant, 3 · 5003 Lleida
Ausiàs Marc, 60
Pavelló de Govern - Feixa Llarga, s/n Universitat Autónoma
Facultat de Dret
Escola Universitària de Turisme
Campus Montilivi · 17071 Girona
Terres de Lleida
Escola Industrial
Facultat de Belles Arts
de Barcelona
Comte D’urgell, 187 93 413 74 00
Pau Gargallo, 4
Facultat de Dret Facultat de Filosofia i Lletres
Facultat d’Educació i Psicologia
Associació de Casals i Grups de
Facultat de Biblioteconomia
Facultat de Ciències Polítiques i
Emili Grahit, 77
Escola Universitària de Turisme
Joves de Catalunya
i Documentació
de Sociologia
Castell De Peralada 14-16-18
dels Pirineus
Avinyó, 44
Melcior de Palau, 140
Facultat de Psicologia
De la Creu, 2 · 17071 Girona
Castellciutat · 5700 La Seu D’urgell
Henri Dunant, 3 · 5003 Lleida
Edifici B · Campus de la UAB UPF (Campus Ciutadella)
Facultat de Biologia
08193 Bellaterra
Escola Universitària
Escola Universitària de Turisme
Ramon Trias Fargas, 25 27
Avda. Diagonal, 645
(Cerdanyola del Vallès)
d’Infermeria
de Manresa
Emili Grahit, 77 · 17071 Girona
Rubió i Ors, 5·13 · 8240 Manresa
UPF (Campus Rambles)
Facultat de Ciències
Facultat de Ciències
La Rambla, 30·32
Econòmiques
de la Comunicació
Fundació Univeristat de Girona
i Empresarials
Edifici I · Campus de la UAB
Plaça Jordi de Sant Jordi, 1
Avda. Diagonal, 690
08193 Bellaterra
17001 Girona.
UPF (Campus Mar) Doctor Aiguader, 80
(Cerdanyola del Vallès) Avda. Diagonal, 684
Passeig De Circumval·lació, 8 UPC
Escola Universitària
de la Salut
de Fisioteràpia Garbí
Sant Llorenç, 21 · 43201 Reus
de l’Educació
Francesc Macià, 65 · 17190 Salt
Facultat de Farmàcia
Edifici G · Universitat Autonòma
Facultat de Ciències
Av. Joan XXIII, s/n
de Barcelona
Econòmiques
C/ Jordi Girona, 31
08193 Bellaterra Facultat de Filologia
UPC - E.T.S.
Gran Via de les Corts Catalanes,
Enginyeria Telecomunicació
585
Jordi Girona, 1·3 UPC
(Cerdanyola del Vallès)
Lleida Jaume II, 73 · 5001 Lleida
Facultat de Ciències Jurídiques Avda. Catalunya, 35 · 43002
d’Enginyeria Edifici Q · Campus de la UAB
Escola Tècnica Superior
Montalegre, 6
08193 Bellaterra
d’Enginyeria Agrària
Facultat De Lletres
(Cerdanyola del Vallès)
Avda. Alcalde Rovira Roure, 191
Plaça Imperial Tarraco, 1 · 43005
5198 Lleida
Facultat de Física
Facultat De Química
de Barcelona
Facultat de Formació del
Girona
Facultat de Lletres
Avda. Diagonal, 649
Professorat
Biblioteques
5003 Lleida
Passeig de la Vall d’Hebron, 171
Unitat Barri Vell · Plaça Ferrater
UPC - E.T.S. Arquitectura
UPC · E.T.S. d’Enginyeria
Facultat de Ciències de Jaume Ii, 69 · 5001 Lleida
Campus Sescelades
Unitat Emili Grahit · Emili Grahit, 77
Montalegre, 6
Unitat Montilivi · Campus
UPC · E.P.S. Edificació
Facultat de Geologia
de Barcelona
Martí i Franquès, s/n
Montilivi · Biblioteca
Carretera de Valls s/n · 43007 Facultat de Medicina Montserrat Roig , 2 · 5008 Lleida
Plaça Ferrater Mora, 1
Escola Universitària
17071 Girona
d’Infermeria
Facultat de Turisme
Escola Universitària
5198 Lleida
d’Infermeria Avda. Roma, 15 · 43005
i Comunicació
Casanova, 143
Alemanys, 4 · 17071 Girona
Interdisciplinària Superior
Facultat d’Odontologia
Escola Politècnica Superior
Partida de la Caparrella , s/n
Pau Gargallo, 5
Feixa Llarga, s/n
Campus Montilivi · 17071 Girona
5192 Lleida
UB · Escola Universitària
Facultat de Pedagogia
Facultat de Ciències
Institut Nacional d’Educació
d’Estudis Empresarials
Passeig de la Vall d’Hebron, 171
Econòmiques
Física de Catalunya - INEFC
i Empresarials
Partida de la Caparrella , s/n
Campus Montilivi · 17071 Girona
5192 Lleida
Facultat de Ciències de l’Educació
Avda. Diagonal, 696 Facultat de Psicologia
43007
Avda. Rovira Roure, 44
Facultat de Medicina
UPC · Centre Formació
Etse i Etseq Avda. dels Països Catalans, 26
Facultat de Lletres
Gran Via de les Corts Catalanes, 585
i Estadística
Marcel·lí Domingo s/n · 43007
l’Educació i Psicologia
Facultat de Geografia i Història
Facultat de Matemàtiques
Plaça Víctor Siurana, 1
Escola Politècnica Superior
Avda. Diagonal, 647
Avda. Doctor Marañon, 44·50
Campus Sescelades
Mora, 1
Industrial de Barcelona
Pau Gargallo, 5
Avda. Universitat, 1 · 43204 Reus
Facultat de Dret i Economia Escola Tècnica Superior
Avda. Diagonal, 647
UPC · Facultat de Matemàtiques
i Empresarials
Facultat de Filosofia Facultat de Nàutica de Barcelona Plaça Palau, 18
Facultat de Medicina i Ciències
Facultat de Ciències
Facultat de Dret UPF (Edifici França)
Tarragona
Passeig de la Vall d’Hebron, 171 Escola Universitària de