17 minute read
PATAS. “JO VULL MORIR AL BARRI” ALEU PONS
PATAS RAPER “JO VULL MORIR AL BARRI”
ALEU PONS
Advertisement
La mateixa setmana que el temporal Glòria ha fet destrosses al litoral, La Juanita entrevista un artista arrelat al Barri de Mar. Es diu Joan Manel i treballa de cuiner, però també és el vilanoví que hi ha darrere del nom artístic PATAS VNG, un dels rapers més prometedors del panorama musical actual. Alguns dels seus videoclips tenen centenars de milers de visualitzacions i, tal com ens explicarà, actualment es troba en un moment crucial de la seva carrera, a punt de fer el salt al món professional.
ELS INICIS
Qui és Patas?
Patas és un noi a qui un dia li ensenyen què és el hip-hop, amb 9 o 10 anys, i comença a escoltar-lo i li agrada. Fins que un dia va agafar l’mp3 i li va dir al pare de la seva germana: “posa’m-hi unes bases instrumentals”. Llavors vaig començar a escriure. Però ho feia més tirant cap a poesia, cap a una cosa molt personal. Més endavant va haver-hi un dia en què un col·lega em va escoltar cantar i em va dir: “ho hauries de provar”.
Quants anys tenies aleshores?
Quan vaig començar a pujar temes tenia 15 o 16 anys. Els primers que hi ha al YouTube són del 2015.
I com definiries el teu estil? Perquè fas rap, però dit així és molt genèric…
Per mi definir-se és limitar-se. No em puc definir perquè, de la mateixa manera que agafo i faig un trap, et puc fer un afrotrap, una cançó de rap sobre un piano o un hip-hop bast. Crec que realment no tinc estil. El que em diuen que em caracteritza és la veu, el fet d’entonar i de fer el rap més melòdic. Sóc més de fer-ho tranquil, de viure-ho més i d’intentar arribar a la gent.
En una entrevista deies que al principi vas començar perquè t’agradava la poesia. Tens alguns referents que t’hagin marcat o t’influeixin?
No és que fos el típic boig per la poesia, però me’n recordo que amb l’escola Ginesta anàvem a la biblioteca i ens deixaven emportar un llibre cap a casa. Un dia vaig agafar un llibre totxo del Lorca, en una versió il·lustrada per a nens. Era un llibre que sempre em llegia, i em va flipar el tema de les rimes. Després n’hi va haver un altre, que tenia ma mare a casa, que era del Gustavo Adolfo Bécquer. I aquell sí que em va fascinar. Els meus referents, els primers que vaig escoltar, van ser
Los Aldeanos. El pare de la meva germana és cubà, i allà hi ha aquest grup de rap. Crec que d’aquí ve una mica el meu estil, perquè Los Aldeanos són molt tranquils i sentimentals. També escoltava molt reggae. Ha sigut com un pack: he agafat coses d’aquí i d’allà i he fet una pilota que és el meu estil.
Comences a rapejar i penjar vídeos amb La Vilanova Pastelera (VNG PSTLRA). Com va començar tot això?
Nosaltres començàvem i no sabíem si ja hi havia algú rapejant a Vilanova. Quan jugava a Baix a Mar a futbol, i tenia uns 14 o 15 anys, un col·lega que estava a l’equip em va passar un arxiu d’àudio d’ell cantant una cançó de rap. Em vaig quedar pensant: “hòstia, el meu col·lega també canta, però ell no sap que jo canto”. I ens vam ajuntar i vam començar a compartir. Llavors ens vam ajuntar tots i vam fer una pinya: ens trobàvem al parc dels Patos, fèiem rap…, i vam fer el grup. El vam crear com un canal de YouTube per pujar els temes que fèiem.
EL PANORAMA MUSICAL. SER REAL
Per una banda hi ha la facilitat de penjar a YouTube allò que graves des de casa teva, però per altra banda hi ha molta producció i competència.
Ara no és com abans. No fa tants anys, quan no hi havia tant de boom amb les xarxes socials, si volies ser famós, si eres bon cantant, t’havies de buscar molt les castanyes. Havies de gravar-te una maqueta en físic, vendre-la a concerts, moure’t pel barri, pels esdeveniments, etc. Ara no, ara, si saps cantar una mica, et compres un micròfon, uns monitors i una targeta de so, i graves un tema editat amb el programa que et descarregues gratis. Ho puges a YouTube i fas una portada amb Photoshop. I ja està. El problema, i l’avantatge, és aquest, que des de casa ho pots fer.
Però per triomfar tampoc no n’hi ha prou amb això no?
No, per triomfar no, però sí per donar-se a conèixer. Abans era més pur perquè havies de treballar-t’ho, mimar molt el teu projecte, anar de ràdio en ràdio o de segell discogràfic en segell discogràfic amb allò. I que t’escoltessin. Ara no, ara puges el tema i ja està.
Dóna la sensació que en el panorama actual hi ha poc d’aquesta visió crítica. T’agrada aquest món de xarxes i immediatesa?
Per mi ser real és viure-ho. Jo he escoltat rap des de petit; he vist el que era, m’he mogut molt i he viscut el canvi del rap d’abans. De veure com la gent s’ho treballava molt a veure com ho pugen a YouTube i ja està. El mercat, de cop, va fer un boom. Va aparèixer el trap, la moda de la jaqueta i la roba. I a mi això… Jo tinc una altra idea de rap, de música. Estic com més xapat a l’antiga en aquest aspecte. Ara és més efímer, és una moda; tal com puges, baixes. Jo el que vull és perdurar una mica més. A mi m’agrada fer música que arribi, que tu te la puguis escoltar
Perfil____________________________________
Joan Manel Alba (PATAS VNG) és un jove vilanoví, nascut el 1998, que fa més d’una dècada que rapeja. Després de descobrir el hip-hop es va iniciar en l’escriptura de lletres pròpies. El 2015 va començar a penjar les seves cançons al canal de YouTube del seu col·lectiu: VNG PSTLRA. Fascinat amb el barri que l’ha vist créixer, La Mitja Lluna, és un raper polifacètic. Capaç de rapejar sobre bases d’afrotrap, flamenc o dancehall, és un enamorat del boom bap més clàssic. La seva veu trencada i greu el caracteritza en un estil melòdic on abunden les entonacions i escassegen les tornades. El rap de PATAS “es puro sentimiento”, i ens parla de la vida humil i treballadora al barri, de l’amor a la mare i, sobretot, de les dificultats i les penes d’una vida amb entrebancs. La seva obra compta amb tres treballs discogràfics autoeditats i una quarantena de senzills.
TELA "Tres mandamientos mejor que en la Biblia Uno: respeta y serás respetado sin problemas Dos: se reparte entre los que necesitan Tres: a las buenas y a las malas son colegas"
LA MEDIA LUNA "Soy de barrio, mi gente me quiere, yo siempre la voy a querer Soy de barrio, soy medialunero, da igual tener o no tener Vivo con lo justo pero me conformo, con o sin jurdeles tengo algo que hacer Puro amor pal' barrio, puro amor pa' todo aquel que me ha visto crecer"
a casa abans d’anar a dormir.
Llavors podríem dir que per tu ser real és ser fidel a uns valors i un missatge i no pas ser fidel a un estil? O estàs encasellat amb el boom bap (rap clàssic)?
Jo puc fer molts estils però escolto un bon boom bap old school i se’m posa la pell de gallina. Ja després li poso el meu rotllo, més melòdic i no tant rapejat agressivament. De totes maneres no et pots quedar estancat. Jo penso que tot evoluciona i tu com artista has d’evolucionar amb la música. Pel que fa a ser real, quan el trap va fer el boom i van aparèixer la Pxxr Gvng i tot això, jo me’n recordo que tots els que eren rapers rebutjaven el trap. Ara tota aquesta gent es menja les seves paraules perquè tothom està fent trap, sigui més sentimental o més de carrer. Perquè en realitat el trap és la instrumental. Per fer un trap no deixes de ser real; deixes de ser real quan perds el teu missatge i perds els teus valors cantant.
LA MÚSICA COM A PROFESSIÓ. DEL HOBBY A LA FEINA
Tens alguns versos en que dius que no t’importen els videoclips. De vegades sembla com si no et preocupessis excessivament per fer un producte enfocat al marketing i a la imatge.
Al final per mi això és un hobby, és el que m’apassiona. Però quan escric ho faig sobre temes molt sentimentals i personals. Jo escric molt sobre estar fotut i el que m’ha passat; realment els millors temes que escric són els de quan estic fotut. És com si estigués enganxat a la pena. Si de la música en fes diners i en visqués... Si estigués bé ja no podria escriure el mateix.
Et planteges si en un futur, més o menys llunyà, et podràs dedicar a la música?
Sí. De fet ara m’han ofert uns contractes i m’ho estic mirant.
Creus que es pot ser professional de la música i guanyar-se’n la vida sense renunciar a certes coses?
Per exemple, ara he signat per un segell discogràfic. I jo estic treballant de cuiner. Si firmo un contracte discogràfic implica que em col·loquen concerts, i són en caps de setmana. Treballant a l’hostaleria és impossible. Per això ara estic en el punt de pensar en què faig: renuncio a la música o a la feina. Sé que si firmo aquest contracte discogràfic serà tot molt més entorn de videoclips, marketing, estratègia digital, etc.
I si acceptessis les ofertes, fins a on podries cedir?
No voldria cedir si em diuen, per posar un exemple, que haig de fer un reggaeton perquè el mànager de Daddy Yankee vol que el seu artista faci una col·laboració amb mi. Hi ha coses en les que jo no cediria, per temes morals. Jo no puc fer un estil de música que denigra la dona. Un rock o un pop tampoc. Podria fer un reggaeton amb la instrumental, però el que no podria fer és un reggaeton comercial de“baby“, de “perrea” o de “la tengo loca mami“. Podria cedir si em diuen que un tema està molt guapo però estic dient cinquanta paraulotes en cada frase. Ara, que em vulguin canviar el meu estil de fer música i el meu missatge, això ja no.
EL RAP ÉS PUR SENTIMENT
Pel que fa a les temàtiques que tractes i les teves lletres, dius sovint que “el rap es puro sentimiento”, i tens temes bastant recurrents com l’amor a la mare o el conflicte patern. Fins i tot la cançó Autoterapia gira entorn d’això.
Jo he fet tres maquetes. La primera la vaig fer quan portava un any cantant i va ser una cosa molt ràpida. Però la de Black Drama va ser la que va fer una mica de boom. El nom ja ho diu… És molt optimista [riu]. Autoterapia és un missatge que va per la meva mare i els meus germans. Tothom m’ho diu: “el tema més sentimental que tens és Autoterapia”. En tres minuts parlo de tot. I el que em coneix ho entén.
Respecte a l’últim treball, la maqueta Peccata Minuta, d’on surt el títol?
Peccata minuta vol dir: “un petit error que desencadena alguna cosa molt gran”. Per mi la música és plasmar els meus errors i acabar comportant alguna cosa molt gran. Jo escric el que he fet malament o tot allò dolent que he passat, i això comporta que la gent m’escolti.
Dius que et planteges l’escriptura com una teràpia. Però tens també cançons que siguin més positives, que no tractin només sentiments negatius?
Sí. A veure, la meva cançó és 70% negativa, però després hi ha un 30% que és més positiu. La de Tela per exemple, que és més mogudeta i dóna el bon rotllo. O una que tinc de la primera maqueta que es diu Felicidad, que té una base flamenquilla.
També tens un tema, Más por menos, que podríem situar en una tercera vessant. No és personal ni alegre, és una crítica política al consumisme i a les masses. Són uns valors presents al barri i a la teva vida?
Sí, el que dic a Más por menos és el que penso. El que passa és que l’únic tema polític que tinc és aquest, perquè a mi no m’agrada barrejar música amb política. És veritat que el rap és molt de crítica social, però tampoc el vull enfocar en
criticar la política, el sistema i el capitalisme. Es pot fer una crítica, però després et pot venir el típic que et diu que estàs boig pel que estàs dient. No vull que la meva música sigui un tema polític o que serveixi per crear divisió.
DE LA MITJA LLUNA A VILANOVA
Com és la vida al barri?
El barri és on m’he criat. La Mitja Lluna ha tingut sempre la fama dels ionquis i dels que robaven. Potser jo he pillat una altra època que no era la d’abans, però per mi el barri… No és com el barri de Sant Joan, per exemple.
En quin sentit?
En el sentit que tu baixes, per exemple vens al Baretto [el bar on fem l’entrevista], i saps que hi haurà aquest home. O te’n vas al mercat i sempre coneixes a la gent. Com si fos un poble petit, tot molt rutinari, tot molt tancadet, tothom es coneix. Jo quan tenia 15 anys baixava a la plaça i m’asseia al banc i al costat meu hi havia el pare del meu colega. El barri és com una família, és màgic. És allò que diuen: “néixer al barri, morir al barri”. Jo vull morir al barri.
No sé si hi ha molts més barris de Vilanova on puguis trobar aquest tipus d’identitat
El que potser és una mica més així és el barri de la Múrcia, però perquè són barris que estan apartats, als afores. Per això el barri de Sant Joan és el centre. Hi ha molt més moviment de gent i llavors no és aquest ambient més familiar de baixar en una placeta i estar amb gent gran, amb nens… I això és la màgia del barri per mi.
Sempre hi ha moltes referències, també des de Pastelera, de citar Vilanova, parlar de Vilanova o fer els videoclips al barri…
Nosaltres sempre hem parlat de Vilanova, el grup es diu VNG Pastelera, jo com a artista em dic PATAS VNG. Jo vull que Vilanova es conegui. Que diguin: “aquest xaval és de Vilanova”, no de Barcelona. Sóc de Vilanova, he nascut i he crescut a Vilanova, la meva gent està a Vilanova.
L’encaix del barri amb la ciutat, l’estigma de La Mitja Lluna, no és un problema?
Sí, això sempre ha sigut un problema. Me’n recordo quan anava a l’institut, al Baix a Mar. A classe era un nen mogut, feia entremaliadures de tant en tant, i sempre sentia els profes que comentaven: “aquest és de La Mitja Lluna, compte amb els de La Mitja Lluna que fumen porros, que no sé què”. Ens tenien com criminals per ser d’allà. Sí que és veritat que al barri els xavals s’asseuen al banc entre vuit o nou, comencen a fumar porros, a riure, a menjar pipes, a fotre quatre crits…, i clar, jo entenc que per a un pare, per exemple, no és agradable portar el seu fi ll quan a deu metres estan fumant porros…
No és l’ideal…
El barri és com una família, és màgic [...] Jo vull morir al barri.”
No és l’ideal, però això tampoc vol dir que sigui un barri confl ictiu ni que entris i et robin, al revés. Una de les coses que no m’agraden de Vilanova és fotre al “Jo vull que Vilanova es conegui. Que diguin: “aquest xaval és de Vilanova”, no de Barcelona. Sóc de Vilanova, he nascut i he crescut a Vilanova”
mateix sac llocs com La Mitja Lluna, la Múrcia o l’Esmeralda. I això que diuen: “la gent que és d’allà…, compte” o “uf, vigila”. Doncs no, també som de Vilanova.
Pel que fa a la part musical, no sé si has actuat gaires cops a Vilanova. En quin circuit et mous per aquí?
A Vilanova no és que m’agradi actuar. Com que he crescut aquí, tots em coneixen i no creo el hype. Els cops que ho he fet ha vingut gent però no ho he rebentat. En canvi, vaig fer un concert al GER de Sant Pere i es va rebentar. La penya no hi cabia i quan vam acabar vam sortir fora i estava el carrer ple de xavals que es van quedar sense entrada. Allà em vaig adonar que quan cantes a Vilanova, com que tothom et coneix, és el teu poble i estan farts de veure’t, la gent no ve. Pel que fa als concerts, quasi tot el que he cantat a Vilanova ho he organitzat jo. Els cops que he cantat aquí van ser per un projecte que vam muntar amb l’Espai Jove i l’Ajuntament, el Project G. També vam muntar una batalla de galls a la plaça Mediterrània i va venir molta penya. I la més guapa que hem aconseguit fer va ser al Molí de Mar; ho vam parlar amb diferents botigues perquè ens patrocinessin…
Quan dius: “vam parlar”, qui sou, la Pastelera?
Sí. Tot el que he cantat a Vilanova ha sigut perquè nosaltres ho hem organitzat. Amb això també estic enfadat una mica amb Vilanova, perquè sent d’aquí, fotent l’àlbum que estic fotent, que no m’agafi n i em diguin: “hòstia tio, doncs per un carnaval, el mateix Ajuntament, anem a muntar un concert”.
En aquest sentit, veus que hi hagi un caldo de cultiu de gent més jove a Vilanova?
Nosaltres vam començar a cantar a la plaça dels Patos, quan érem xavals de 14 o 15 anys, i era com que la gent ens mirava dient: “què feu aquí cridant a un parc amb un altaveu?”. Ara m’he adonat que molts xavals estan començant a cantar a Vilanova. A la Mediterrània, per exemple, fan batalles de galls i s’ajunten molts nens, normalment els caps de setmana a les tardes. Crec que Pastelera ha donat peu a què a la gent li entrin les ganes de no quedar-se a casa seva a ferho per ell, sinó d’anar-ho a ensenyar.
