Llibret Falla Grau 2014

ASSOCIACIÓ CULTURAL

FALLA GRAU GANDIA 2014 El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l'ús del valencià

CRÉDITS EDITA ASSOCIACIÓ CULTURAL FALLA GRAU

PORTADA Piotr Kowalsky EXPLICACIÓ FALLA Lola García EXPLICACIÓ FALLA INFANTIL Cristina Martí COL·LABORACIONS LITERÀRIES Elena Marti, Enric Ferrer, Javier García, Cristina Martí, Ximo Vidal, Marc Cuesta, Mari Saro Martí, Begoña Martí, Blanca Valor, Adriana Serlik, Alma de Acero, Rosa de Diego, Carlos A. Rodríguez, Jesús E. Alonso, Jose A. Burriel, Liliana Requena, Mag Potakum, Miguel A. Picornell, Miguel Escura, Josep Basset, María Moragues, Montse Valdés, Aigua dolça i salada, Xelo Más, Josep M. Moya, Josep Alandete

PRÒLEG SALUDES REINES FALLERES MAJORS

PUBLICITAT Elena Moncho Tomás Valor AGRAÏMENTS Xus Perles, Tomás Valor, Marcel·li Pérez, Miquel Ruiz, Frederic Santamaría, Paco Sánchis, Pacorro Sánchis, Agueda, Candela, Ainhoa, Pluja Teatre, Xelo Pellicer, M. José del Olmo, Gràcia Pascual, Enrique Marzal, Antonia Montoya, Elies, Ximo Ferri, Nuria i Paco.

REINES INFANTILS EXPLICACIÓ FALLA EXPLICACIÓ FALLA INFANTIL

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA Josep Bernat DISSENY I IMPRESSIÓ Bañuls Impresores, S.L. - Alacant DIPÒSIT LEGAL MU 200-2011

COL·LABORACIONS LITERÀRIES PREMIS I RECOMPENSES COL·LABORADORS

04 06 12 24 28 40 64 70 132 144

SUMARI........

DIRECCIÓ Lola García

UNA CARRERA DE FONS

PRÒLEG Estimats lectors, aquest llibre que ara teniu a les mans i que esperem que gaudiu, no és tan sols un llibret de falla, almenys és nostre desig. A més de les Reines falleres, explicacions, esbossos, etc... Hi ha alguna cosa més..... Les col·laboracions literàries, que hem tingut la sort de relatar, ixen directament de les venes dels autors. Són històries de vida, vertaderes carreres de fons, que no han fet més que començar. El millor d'aquestes carreres de fons és què en elles brolla la il·lusió, l'optimisme, la certesa que hi ha un futur bo, que les traves de la vida et donen força.

Són relats vers, que et posen el pèl de punta, històries viscudes amb dolor, amb ànsia, amb ganes, amb força, amb tots els adjectius qualificatius que ens denoten esperança i que en algun moment et diuen que el mal camí, va a canviar. Podeu triar cadascú la carrera què més vos agrade, per això estan. Tan sols esperem que siga del vostre grat, que el gaudiu, que el llegiu, i per descomptat que vos traga un somriure, malgrat els temps que estem passant. És un llibre de falles, és un llibre de vida, és una CARRERA DE FONS.

04 05

Comença la primavera, i amb ella també les falles, comença l'alegria, la música, el bon temps, i jo com a faller del Grau que hem sent, en ve a la memòria personatges que han fet de la falla, la seua vida, la seua pena i la seua alegria. Persones que molts fallers del moment no han conegut, ni tan sols mirant una foto d'ells saben qui són, i són qui han fet possible, junt a les generacions venidores que hui, la Falla Grau siga una realitat. Remuntant als anys 1932, on plantaren en dos caps de cera que sobraren, el muntatge de les falles de Gandia. Vicentet el Xeperut (que era fuster) i la comboianta Encarnació Reig, reuniren a Ximo (Vicis) i Rafael Bigne i entre els quatre montaren una falleta on es plasmaren una escena de Venècia, on vivien el Tio Vicent de la Draga i la Tia Paquita la del Riu, personatges de moda d'aquella època. Tres anys després es formaria la primera comissió oficial, següent el president D. Enrique Frasquet (el Tio Queco) persona molt respectada per la gent del Grau. Però també altres persones que jo recorde com Juan Solís, que alçaren la Falla Grau d'aquella època com una de les falles de primera especial, sent una de les mes castisses de Gandia; sempre acompanyat per Pebrera i Asaña, junts no faltaven mai els versos i xascarrillos de Rafael Bigne, Micalet el Cairero i Maria la dels Diaris, tots ells fallers fins la medul·la, els quals, a l'any 1951 estrenaren l'orbra de teatre: Com els ninots de la Falla, de Rafael Bigne, i reeditada molts anys després per la Junta Local Fallera. Després de l'època de Solis, tinguérem un personatge molt faller: D. Miguel Reig Bataller,

home molt apassionat, ell tornaria a rellançar la falla Grau a nivells de molta importància, dedicantse en cor i ànima, a la comissió, acompanyat pels amics Juan Bataller ( Maxinet) i Feliciano ( El Xato), Paco Grimal, Mauricio Aparisi o Àngel Martí que amb la seua furgoneta de la pastisseria, anava a Sueca dos vegades al mes, per a veure el monument que ens plantava el artista faller molt polifacètic Pascual Carrasquer, el qual ens va fer falles molt recordades, amb molts èxits. Miguel, posava tanta passió en la falla, que va arribar a caure malalt i malauradament va faltar. Per a ell, vull donar-li un reconeixement molt gran per a sempre. Fins ací, he volgut recordar part de la història de la Falla, ara tornant al present i mirant al futur veig una falla forta i unida, participativa, que denota que sou una falla de primera, felicitar a la comissió desitjant-vos que el 2014, siga especial, posant-li força eixirem de la crisi, i amb l'alegria, la música, els coets i amb tota la màgia de les falles continuarà sent la millor Festa del Món. Toni Rodríguez Aparisi Alcalde del Grau

06 07

Estimats fallers, amics i veïns: Un any més ens trobem en la recta final cap els dies falles i des d'ací, des del nostre llibret tinc el plaer de poder dirigir-me a tots vosaltres. Després d'un any ple d'esforç, de treball i d'il·lusió esperem aconseguir els objectius que ens havíem proposat Malgrat aquestos temps que ens a tocat viure, no esta sent fàcil per a ningú, però estic segura que serem capaços de fer front a aquesta situació per què d'una manera u altra els fallers sempre trobem la manera d'eixir endavant. Vull dedicar unes paraules a tota la gent de la comissió, vosaltres sou l'esperit de la nostra falla sense tots vosaltres res del que aconseguim es podria portar endavant. Tots i cadascú, sou els pilars fonamental de la nostra falla. Gracies per estar sempre ahí. El vostre recolzament és fonamental per a la continuïtat d'aquesta carrera

de fons que és la falla del Grau. I com no podia ser d'altra manera agrair a tota la gent del barri, als col·laboradors, a tots i cadascun de vosaltres que sense demanar res a canvi ens heu estès la ma, a la nostra Junta de Districte tota la vostra col·laboració desinteressada. Sense la vostra ajuda res del que fem podria realitzar-se. Sols en resta convidar-vos, que vos acosteu a la nostra festa i que gaudiu junt a nosaltres, junt a nostra comissió, junt a la gent que formen la falla del grau, d'aquestos dies de falles. Vos esperem a tots!!! Una forta abraçada.

Elena Moncho Palacio Presidenta

08 09

Miquel Àngel Picornell Canut va nàixer al Grau de Gandia un 4 de març del 1960. Molt prompte es va aficionar al periodisme i es va formar professionalment a Ràdio Gandia on en una primera etapa va treballar des del setembre del 1977 fins el juny del 1989, moment en el que després de superar les proves de selecció va formar part de la plantilla que posà en marxa la RTVV.

En estos moments continua treballant per a Canal 9, encara que estan tancades les seues emissions des del 29 de novembre del 2013. A banda de les seues tasques periodístiques, és Llicenciat en Dret per la UNED.

En febrer del 2013 va estar afectat per un ERO. Després de 6 mesos a l'atur, de nou es va incorporar a Ràdio Gandia. Una segona etapa ben curta, ja que en declarar el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana la nul·litat de l'ERO, va haver de reincorporar-se a l'ens televisiu.

Miguel Ángel Picornell Mantenidor

10 11

FALLERES MAJORS DE GANDIA

Alba

Marta

Gadea i Boix

Morant i Carbรณ

Marina Figueres i Sancho REINA DE LA FALLA

Ainara Tarrazรณ i Perellรณ REINA DEL FOC

Myriam Cánovas i García REINA DE LA FESTA

Sara Moreno i Martí REINA DE LA POESIA

Blanca Valor i García REINA DE L’ART

Mamen Marzal i Peirรณ PADRINA

Hola sĂłc Jaume i enguany tinc l'orgull de ser el president infantil de la nostra falla. Com a president, amb la meua reina de la falla infantil Nerea i una colla d'amics fallers....Lourdes, Carla, Andreu, i Erik, vull de tot cor, convidarvos a tots els xiquets i xiquetes a vindre a la falla a omplir el barri de rialles i coets. A Gaudir de la mĂşsica de la nostra banda per les cercaviles i a barrejar-se amb nosaltres per a fer valdre el pes dels xiquets en la festa fallera. No us ho penseu i vingueu a gaudir de la millor festa......... LA FESTA DE LES FALLES!!!!!!! Us esperem!!!!!

Jaume Roig Morell President Infantil

26 27

Nerea Florit i Fernรกndez REINA DE LA FALLA INFANTIL

Lurdes Serralta i Cรกnovas REINA DEL FOC INFANTIL

Carla Campillo i Faus MADRINA INFANTIL

34 35

FILLOLETS Joan Sanchiz i Peinado

Ausias Murcia i Martí

DELEGACIONS Bianca Sanchiz i Peinado

Ízan Martínez i Pla

Presidenta ELENA MONCHO PALACIO

Delegat Cavalcades IVÁN GARCÍA CASTELLÓ

Vice-President AGUSTÍN CAMARENA CUENCA

Delegada de Llibret LOLA GARCÍA MONCHO

Vice-President 2on ELADIO FRASQUET VILA

Delegat Emissió i Curtmetratge VICENT MENGUAL BRUNET

Secretari MANUEL T. ESTRELA RÓDENAS

Delegat Informatiu MANUEL T. ESTRELA RÓDENAS

Vice-Secretaria ALICIA APARISI PISTONI

Delegada de Jocs ALICIA APARISI PISTONI

Delegat de Festes JOSEP GRIMAL SÁNCHIS

Delegades Protocol LOLÍN PEIRÓ RIPOLL, ELISA MENGUAL RODRÍGUEZ

Vice-Delegats de Festes CARLOS DÍAZ VICIANO, ELADIO FRASQUET VILA

Relacions Públiques JAVIER VICIANO ORIHUEL, PEDRO CÁNOVAS CAÑAS

Tresorera ISABELA ORIHUEL PAYÁ

Delegats de Casal MAURICIO APARISI FORT, FRANCISCO ORIHUEL FIGUERES

Lotera ELISA MENGUAL RODRÍGUEZ

Representant C.I.P.R.E. JESÚS PERLES IVARS

Delegat Cobrament Quotes FELIP SANTIAGO BERTÓ

Representants F.D.F. ELENA MONCHO PALACIO, MANUEL T. ESTRELA RÓDENAS, LOLA GARCÍA MONCHO

Delegada Cobrament Barri ROSI PISTONI DURÁ Delegada Artística CARLA MARZAL PEIRÓ

Representant Junta de Govern ELENA MONCHO PALACIO

EXECUTIVA ELENA MONCHO PALACIO AGUSTÍ CAMARENA CUENCA ISABELA ORIHUEL PAYÁ FRANCESC ORIHUEL FIGUERES

ELISA MENGUAL RODRÍGUEZ FRANCESC GRIMAL MENGUAL CINTIA SÁNCHEZ AMAT VICENT MENGUAL BRUNET

ALICIA APARISI PISTONI JOSEP GRIMAL SÁNCHIS TONYI PALMA MACÍAS MANUEL T. ESTRELA RÓDENAS

36 37

VOCALS ALANDETE DURÁ LLUIS APARISI CUCART MABEL APARISI FORT MAURICIO APARISI MARTÍNEZ JUAN APARISI PISTONI ALICIA ARCE CASTELLÁ JAUME ARCOS ARANDA ADOLFO BALBASTRE FAUS JUAN JOSÉ BERTÓ OLTRA PURA BORREDÁ FRASQUET QUINO BOU PÉREZ ALBERTO CABANILLES VALLS NICOLÁS CAMARENA CUENCA AGUSTÍ CAMPILLO ORENGO JAVIER CÁNOVAS CAÑAS PEDRO CÁNOVAS CLIMENT ANDRÉS CÁNOVAS GARCÍA MIRIAM CÁNOVAS SANZ LUCIA CANTELAR ASENJO FERNANDO CASTELLÓ ALVENTOSA ANTONIA CAUDELI SANCHO CLAUDIA CLEMENTE OLMOS FRANCISCO CUCART OROZCO CARMEN DÍAZ VICIANO CARLOS ESTRELA RODENAS MANUEL FIGUERES SANCHO MARINA FRASQUET SEGUÍ FERRAN FRASQUET VILA ELADIO GARCÍA CASTELLÓ IVAN GARCÍA MONCHO LOLA GARCÍA PASCUAL PEDRO GARCÍA PÉREZ MANOLO GARCÍA SANTAMARÍA MAITE GÓMEZ CARMONA JOAN GRANDE LÓPEZ JOSE GRANDE PIRIS INMA GRIMAL MENGUAL FRANCISCO GRIMAL POMAR CARLA

JUNIORS GRIMAL SANCHIS JOSEP GRIMAL SANCHIS JUAN JIMENEZ MARTÍNEZ PEDRO JOSÉ LACASA SANCHO PALOMA LLEDÓ BERNABEU PEDRO LLORET FERRER ANTONIO LORENTE APARISI CARLA LORENTE GENÍS MARC MARQUEZ JIMÉNEZ FRANCISCO MARTÍ MARTÍ JORGE MARTÍ MIRÓ MARIA DOLORES MARTÍ NAVARRO NOELIA MARTÍ RODRÍGUEZ CRISTINA MARTÍ RODRÍGUEZ MARISARO MARTÍ SANCHO MARI ANGELES MARTÍNEZ FERRER JAVIER MARZAL ARGUIÑÁN MARIA MARZAL PEIRÓ CARLA MARZAL PEIRÓ MAMEN MARZAL VIDAL ENRRIQUE MASCARELL PÉREZ ADRIÁN MENGUAL BRUNET VICENT MENGUAL RODRÍGUEZ ELISA MONCHO MENGUAL SALVADOR MONCHO PALACIO ELENA MORELL PIERA NATALIA MORENO MARTÍ SARA MORENO MALDONADO FERNANDO MURCIA ÁLVAREZ VICENTE ORIHUEL FIGUERES FRANCISCO ORIHUEL PAYÁ ISABELA ORTÍZ NISA MANUEL PALACIO FERRER TERESA PALMA MACIAS TONYI PALONÉS MORANT JORDI PATÓN GODINO LUISA PAYÁ BERTÓ MARIBEL PAYÁ CANET AMPARO

PEIRÓ FLUIXÁ JUAN MIGUEL PEIRÓ MIÑANA MICAEL PEIRÓ RIPOLL LOLÍN PELLICER FARO MARÍA DOLORES PERELLÓ PÉREZ MARI CARMEN PÉREZ MARTÍ MARI CARMEN PERLES IVARS JESÚS PIRIS HERMOSO MANOLITA PISTONI DURÁ ROSI POMAR MILVAQUES MARÍA JOSÉ PUIG CAPSIR BENJAMIN PUIG MARTÍ LAURA PUIG MARTÍ MARÍA DOLORES RABAL ESTRUCH RAFA RABAL IBÁÑEZ RAQUEL RAMOS ESCALERA VICENTE RODRÍGUEZ CORTÉS ROSARIO RODRÍGUEZ SABATER ANA RODRÍGUEZ VILA PAULA SÁNCHEZ AMAT CINTIA SANCHIS FERRI ISABELA SANCHO PIERA FINA SANCHO PIERA MARI LOLA SANTIAGO BERTÓ FELIPE SANTIAGO FERRANDO PAULA SIGNES MARTÍ SONIA TARÍN FERRER GERMÁN TARÍN MENGUAL GABRIELA TARRAZÓ PERELLÓ AINARA VALDÉS ROIG MONTSE VALOR GARCÍA BLANCA VALOR PÉREZ TOMÁS VICIANO ORIHUEL JAVIER VICIANO TUDELA SANDRA VILA RAMOS MARIA YESTE ALEMANY FRANCISCO

DÍAZ VALDÉS MIREIA ESTRELA PALMA LAURA FRASQUET SÁNCHEZ XAVIER RAMOS FAYOS VICENTE VICIANO TUDELA MARÍA

INFANTILS ARCOS SANCHIS DAVID ARCOS SANCHIS MARTA BOLO CAMPILLO LAURA BORREDÁ LLEDÓ JOEL BORREDA RODRÍGUEZ ANDREA CAMPILLO FAUS CARLA CAMPILLO FAUS PAULA CÁNOVAS GARCÍA ADRIÁN CÁNOVAS TODOLÍ PEDRO CATALÁ BERTÓ LUCIA DIEGUEZ MESEGUER KEILA DIEGUEZ MESEGUER TANIA FLORIT FERNÁNDEZ NEREA FLORIT FONS MIGUEL FLORIT PEREZ AINOHA FRASQUET SANSHEZ CINTIA GALLEGO GRANDE LEIRE GARCÍA PAYÁ ÁLVARO GRIMAL CANOVAS DANIELA LLEDÓ ORIHUEL MARTA LLORET APARISI JOAN LLORET APARISI LAURA LLORET APARISI MARIA MASCARELL PÉREZ CAROLINA MENGUAL MARTÍNEZ ALEXANDRE MENGUAL MARTÍNEZ ÀNGELA

MORELL MURCIA ALEJANDRO MORELL MURCIA JAIME ORTOLÁ COMPANY MARTA PARREÑO CIURANA ERIK PARREÑO CIURANA KEVIN PÉREZ MENGUAL GUILLERMO PERLES MONCHO JÚLIA PIRIS MIRÓ NICOLÁS PLA LACASA BELLA RABAL CANTÓ GABRIELA ROIG MORELL JAUME ROIG MORELL PAULA ROS OTERO ANTONIO SANCHIS MAHIQUES ALBA SANCHIS MAHIQUES DAVID SANCHIS RODRÍGUEZ ROSER SANTIAGO FERRANDO CAROLINA SEGURA PONT MARÍA SENDRA GOMAR ISAURA SENDRA GOMAR MIREIA SERRALTA CÁNOVAS ANDREU SERRALTA CÁNOVAS LOURDES VICIANO CARMONA CLAUDIA MARÍA VILA OLIVER JORGE VILA OLIVER ROMAN

38 39

EXPLICACIÓ DE LA FALLA

40 41

M'AGO-VIAT ARTISTE

JOSE SANCHIS AUTORA EXPLICACIÓ

LOLA GARCÍA

EN LA CARRERA DE FONS EL MAG...... S'HA ACLAPARAT Començarem per ací, però també podem començar per allà........ Per què com podeu veure, ni té principi ni final, Anem tots corrent, e intentant-nos salvar i per culpa de quatre que les butxaques s'han unflat, ací pagant estem l'ànec sense haver-lo disfrutat. L'escena central de la falla, i que dona nom al monument “M'AGO-VIAT”, com diu nostre llibret, en aquesta carrera de fons, on sempre hi ha una meta i un final, aquest govern desgovernat, algun dia haurà d'acabar. Vaig a tocar molts temes, i tots ells dolents i amargs, i molts més que em deixe per que no tinc prou espai. Aquest home d'ací dalt com poden veure al paper, ha fet la seua CARRERA DE FONS i no la pot acabar, per tant està aclaparat. Tots els articles d'enguany tenen un regust bo al final. Esperem amb ansietat, que el “re-gust” tan “reamarg” que ara estem passant també ha de tenir un bon final. Almenys en això estem, per la llibertat d'expressió que fins això ens volen mancar. Aprofitem els llibrets, que les falles ens han proporcionat, per a poder dir, contar i relatar tot

el que està passant a Gandia, la nostra ciutat. Al Grau també passen coses però com és una “barrià “pareix que a pocs importen, però també eixiran. Mentre uns gaudeixen de trages, d'apartaments mal llogats, de diners "desbalafiats", sense caletro ni ficasi, altres no tenen ni on un paper tirar. Mancança de papereres, d'arbres a les voreres, fins i tot de l'hospital. I els claus del pont del moll tots estan per fixar. Què qualsevol dia, algú s'obrirà el cap. Però anem a anar poc a poc, que hi ha molt per davant. Com anirem veient més endavant, el mag va perfilant les diferents escenes, que en la falla es veuran. I també anirà assenyalant alguna cosa que s'ha fet mal, i baix d'ell hem retratat. En la seua carrera de fons el nostre bon mag voldria fer desaparèixer tanta i tanta maldat. I en la seua bondat infinitat arribar a la meta i que tot açò s'haguera somniat. Més continua corrent, i corrent i la llum no li ix mai. Malgrat tot, el nostre mag no va a tirar la tovallola, ni a deixar de lluitar. Si continuen vostés llegint, veuran que el cadafal, és qui va dirigint, “qual heroi medieval” a qualsevol “edil “ o concejal que li done el permís. Dons ells, tenen la batuta i els sous i exclusives, però negaré que ho he dit.

42 43

LA CARRERA DE L’ESTATUA DE MIRÓ (Ni ella mateix sap si acabarà a Benifaió) A l'entrada de Gandia més no sé per quan de temps tenim una escultura a una batalla referent.... Però hi ha un problema greu de difícil solució que els de fora no l'entenen i vol llevar-la torró!!! Pregunteu als madrilenys que tenen la deessa Cibeles si algú sap almenys en quina ma porta les rendes..... Sou uns animals "patuts" sense trellat ni ficasi a més sou molt cabuts Cíbeles no porta rendes.....

De més de mil milles veuràs Que a GANDIA has arribat. Té un parell de collons la cosa i el que hem d'aguantar!!!! Aquest ha vist MARBELLA i es va quedar encantat, i ell a soles va pensar el cartell està ben posat!!! I això en la MEUA Gandia no em té que faltar ja se'n pot anar la batalla ben lluny a fer la mà!!! Ala!!! Ja està el "lío" armat!!! Què res, que d'ací s'ha de llevar

Una pasta ens costà feta d'Antoni MIRÓ i ara la volen canviar li passa a ell pels collons.

Què això es un tros de ferro en quatre bigues acoblat no vull quant entre a MA CASA veure-m'ho per davant!!

Que tot no s'acaba ahí un nom volen posar i així com cullera dalt del muntanyar

En els diners que va costar..... ja podeu anar pensant on la podem reballar què això s'ha de llevar!!!

De ben lluny podràs mirar en quina ciutat estàs podrem llevar els cartells i ningú s'enganyarà

I au ja està be així escultura a femar el Sr. Alcalde diu que no s'entén perquè està...

I la majoria plena..... i el plenari abarrotat!!! Tots pegant cabotà.... Jo trobe que els encega!!! Així és com a Gandia hem de tirar avant..... Que vinga la policia no poden... estan denunciant!!!! Necessiten els diners per a la nova escultura d'un tal Jaume Espí i de molta més cultura que la que hi ha ací!!! No cal que ningú pregunte en quin punt del mon està ni cal que el cap es desmunte ni que es calfe gens la testa Que un rètol més que gran i que costa un dineral sense que alce ni el cap li ho ha de deixar ben clar. Tot per què la gent de fora no sap el que va passar un vint-i-cinc d'abril de ja fa uns quants anys.... Però Senyor Alcalde es que vosté no sap què tots els anys per les falles, encara que hagen tornat dos, tres i quatre anys sempre hi ha una pregunta difícil de contestar.... tots els anys en la plantà: s'acosten per l'esqueneta i et diuen a l'orelleta com si foren superman

“Y esto cuando lo queman? “ I després que respires i alenes més que un cabàs li contestes amb dolçor molt mal dissimulà.... mire senyor enguany: la cremaren per Sant Joan!!! Pues el mateix dia que cremem tots els anys....Aiiiii El dia de Sant Josep!!! I ara Torró es preocupa perquè no entenen els castellans què és eixa escultura què a l'entrà de Gandia està. Comencem senyor alcalde si vosté tampoc ho sap tindria la cosa delicte i és el que estic pensant Com Torró no l'entén de lloc l'hem de canviar no cal que veja la gent tant de ferro mal posat.

El més importat guardó de tot aquest any passat!!! Despistat no m'han de pillar muntaré una altra empresa de transports i ben brillant sols he de canviar l'adreça. Jo en això estic molt posat què no en tinc ni dos ni tres què en tinc un bon grapat què més dona una més!!!! La cridaré per abreviar “El Transports del Torroner” Com saben que sóc de fiar no em preguntaran per què. I mira que be em vindrà tots eixos milers d'eurets jo me'ls tiraré al cabàs què tinc falta de diners. I tota Gandia sap què de diners estic net!!!

Volen fer-me combatre obra dels endimoniats volen que del cor m'ataque i que estan molt mal criats. I ara sols en faltava un premi internacional en portar-me la contraria i furtar-me l'orinal. Tots els “esquerrosos” ben contents que es posaran són uns fastigosos de veure que a l'artista un bon premi li han donat.

44 45

CORRE, CORRE, AFANYAT, QUE EL MCDONALDS ES VOLA

CORRE, CORRE, QUE VENEN LES PROMESES

(L'historia i la veritat crec que mai se sabrà) Ara resulta que un solar que estava donant diners ha escarotat el galliner ens han pres per bipolars i que ens hem de consolar per ser ells uns traginers.

Molt estrany ho trobe jo que per tants pocs diners el solar s'adjudiqués hi ha que veure alguns que sort sense moure's i en un bot com fan il·lusionismes.

Ací no hi ha gat tancat tot el que ens diuen creem els pantalons ens baixem per què troben be el forat no se'n vaja de costat i tenim un esgarrament.

D'on estava el macdonald l'amo és l'ajuntament total i absolutament i en un acte convencional al mateix que irracional li l'anul·len injustament.

Després ens assabentem que nostre alcalde major dins de tota l'amargor un bon pis li baratem que tots nosaltres paguem però gens abusador.

I tot el mon a callar que això sols ho pague jo estic net com un panteó volen fer-me agenollar i vos he de despullar mentre les tecles teclejo.

Es decideix vendre el solar ni al lloguer li van fer cas com si es tractes d'un fesolar a cap ningú li va importar i una subhasta van muntar i dos “quites” van presentar.

No sigueu mal pensats que ací no hi ha gat tancat!!

Res l'importa a ningú si tinc un apartament guanyat accidentalment ni he de pagar cap tribut i molt menys cap rebut per això esteu la gent.

Xica quina casualitat que apareix i de repent com si fos per accident i amb molta agilitat i no menys celeritat una altra empresa adient. Que per cent euros tan sols que fa la puja de més estaria compromés..... I es fa l'amo i senyor sense cap protocol ni ningú que reclamés.

L'home paga el seu pis i que siga el comprador el mateix que el llogador del solar del compromís -per 1.000_ inauditsno és gens sospitador.. Fins al més bobo Gandià sap que no hi ha mala fe ni fa gens de mal “ tufé” (1) si són les casualitats. no hi ha de maldats ni ninguna “estafé.” (2)

I s'acabat de parlar del tema del macdonald esta tot lligat i ben lligat, que més vos dona? Sempre clavant-se en tot el que faig i desfaig tinc la majoria i on en conviden...Vaig!!!

(1) (2)

Quan una cosa fa molta auloré roiné. Cada dié a la televisioné eixen nous casés de defraudés i canallés.

(Ara si que et fotran, i a mentides de costat te l'ha clavaran, afanyat a comprar vaselina que en moltes farmàcies ja s'ha acabat) Alhora de recollir tots els vots tots el "torroneros" de Gandia van anar corrent tots en un pilot no fóra que el "kefe" pillara un rebot i els faltarà un pot de vaselina. Les promeses que va fer s'han envolat un exemple el reté de policia continua tot mig despampolat i és que la memòria se'ls hi ha nuvolat a més d'un bon cabàs de malícia. No sé si al 2050 o ben prop qui visca veurà la inauguració ens han clavat cullerà de xarop que per cert no fa gens de gust d'arrop i tots a callar amb abnegació. Hi havia a la ciutat de Gandia qui la pinta ja s'havia comprat la gastaran per anar a l'abadia que com tenen de sobra gosadia o l'estrenen o els agafa un atac! Si ens podem posar la “teja i mantilla” (1) per què ens agrada anar ben mudats si no és per al reté de la policia per qualsevol missa catedralícia les gastarem que som ben cabdalats.

Tota aquesta gentola rococó són els que estan de lo més desvanits (2) en el cap no tenen ni un bajocó (3) i trauen cara pel gran Torró tots els dies i també per les nits. La resta de personal, més normal ens fan riure, ens fan plorar i ens fan patir no tenim ningú que ens torque el llagrimal ni tenim a qui els agafe del ramal doncs la majoria van aconseguir. Ni citroën, ni reté, quina llet!! més agra que la cua de l'atur però ells es claven dins del capollet s'ho lliguen tot en un bon garbellet i de tu diuen que ets un immadur. El reté municipal que vindrà segons la normativa torronera tota classe de luxes retindrà de cap despesa ningú s'abstindrà i més gran que el camp de la bombonera.(4)

(1) Solen

posar s'ho les dones que van de padrines darrere d'algun Sant. (2) Uiii Molt més que contents!!!. (3) Més gran que una bajoca, però que està buida per dins. (4) Estadi de Futbol del Boca Juniors.

46 47

ELS QUE MANEN EN EL GRAU...... LA KEFA I EL XÈRIF!!! L'ELENA I EL TONI Començarem per la “Kefa”(1) Que és l'ama del corral i del carrer de la figuera i la parra i de la flor del taronger....

Quan no estem fent tapets estem venent bunyols també venem "dolcets" i tota classe de perols.

Tot ho porta cap avant menuda com els rossinyols valenta com no hi han és com els terratrèmols. I porta els tacons com un primor..... No et deixa viure tranquil t'apareix per tots els sequiols no pots intentar fugir coneix tots els reguerols

Xica si no em queden pastilles noves sense estrenar...... I ale!... torna-li la trompa al xic!!!! I tu dale(2) !Què dale! No em deixes..... ”Elenar”!!!! I és que la kefa Elena presidenta de la falla ens arrea tanta tralla i tot el que pot remena i això que no té talla. Si fora dos pams més alta i estiguera més grossa no tindria tan de geni però estaria més greixosa. Fa més por que la “pava”(3) per allà on passa aniquila no intentes enganyar-la que no dormiràs tranquil·la.

L'altre que més mana doncs és l'alcalde - tinent per a tots els que el coneixen es: TONI EL PASTISSER

I no t'escapes de la cremor..... I si es presenta, fins un bou.......

He de començar a versar i ho tinc al través, tot l'ordinador està trencat les neurones fetes pols i la “kefa” apretant.....

CORRE CORRE TONI..... QUÈ JA LES TENS ALS TALONS

Busca propagandes, fes fallers d'honors afanyant en el llibret pren-te els omeprazols si no t'encontres bé, o també els paracetamols. I estigues de bon humor...... Que si li es gira la llet es bota els protocols t'envia allà ben lluntet (4) i tu.... a fer caragols. I fes-ho tot amb amor..... Que cal fer cavalcada i allí estan tots sols!!!! Bramant en la fel amarga i tu a fer-te poliols!!!!

Tal vegada si no fos així necessitaríem evacuols (5) viuríem més tranquils però no tocaríem tots els bemolls I a ningú li té temor...... I si banderins aconseguim és gràcies a tot l'esforç però ens quedaríem dormint si ella no ho fera tot pols. I si alguna cosa no va bé, es mor!!! Tenim una comissió gran on hi han uns quants pinyols però ella toreja la plaça i mai cau dels tacons.

Com va l'informatiu? Ja teniu les emissions? tot ho arrasa com un riu fins i tot als mantenidors. I corre, corre que aniràs millor.....

Tots els pals li agrada tocar i el folklore valencià fins i tot la marxa nupcial. Per que també l'han fet casar, a algun que altre despistat, que encara vestia Sants En totes les associacions ha clavat la cullerà per a ell son abduccions.

Toni els claus del pont Toni el mur del moll Toni posa una font Que ja vaaaaa,(3) poquet a poquet Toni a tots els respon!!! Que també falta un banquetttt!!!! (4) Ja ho seeeeeee, ((1)) tres vegades ho has dit, xica no et dic jo que es farà.... Collons!! Que a tot no puc acudir. I ací tenim als que més manen en tot el grau sencer una que mana a tots i l'altre que vol convéncer que tot està molt millor i que no ens fa falta res. Sempre ens diuen els dos com si foren els mateix Total que quan s'ajunten els dos..... Mai els podem véncer.

Celestials i terrenals....... Fent-se l'alcalde del Grau, total que acabat manant més que en Sant Nicolau.

(1)

Kefa= Elena La presidenta. Dale= Expressió de constància -de tota la vida- que ja hauria d'estar al diccionari. (3) Pava= Avioneta que tirava bombes al Grau. (4) Lluntet= Allà a fer la mà. (5) Evacuol= Pastilles per a fer de ventre. (2)

I no t'escapes que és pitjor.....

Ara li toca al Pastisser l'han fet el xèrif del Grau per a d'ell és un bon paper!!!

Tot ho fa per a demà: xissst (2) no t'alteres de res tranquil·la que arribarà.

Toni açò Toni allò, que fas? les “güeles”(1) van darrere d'ell i ell els diu: això demà!!! I a tot el poble porta avant no se li escarota un pèl i a totes les va captivant.

(1)

Iaies, velles. Expressió molt de Toni quan vol que el deixes parlar. (3) Expressió de Toni quan ja està fart. (4) Expressió de les iaies que són molt constants. (5) Expressió de Toni quan ja està fins als ous. (2)

PER MOLT QUE CORREGUES LA BALANÇA T'OFEGA IGUAL (Van prometre que no pujarien els impostos, més be els baixarien, que hi hauria més treball, tot açò s'ha quedat en una promesa feta, que a la fi ens està ofegant. La balança no està queta cada vegada va pujant i estira més la corda des d'on estem penjant. La nostra butxaca té un bon forat, que ells han anat esgarrant.)

L'interior del nostre mag davant tantes aberracions i tantes barbaritats a la seua carrera de fons no li troba bon final pensa que son abduccions en la casa consistorial i totes les concessions i gastos que estan passant són tot imaginacions. Tenim un gran hospital però està a mig construir no vullgueu ser tan sabuts si sols falta el lluir sou uns taperots i de tot heu de dir jo dic que s'acabarà i la fi estarà enllestit. Més no pregunteu quin any què teniu què contribuir.

DE TANT DE CÓRRER M'HA QUEDAT SENSE SABATES......

Per a treure més diners unes càmeres he posat radars en les carreteres i així anem denunciant però totes les persones el mateix tracte no rebran els nostres no pagaran!!! Tenim exclusivitat tan sols la multa abonaran els que son de l'altre costat.

Ja fa temps que vaig rumiant el golf que jo venero ixen estos “estudiants” i estant buit el “talego” van tots fent-me la mà més jo persever-ho. Ara ja estic sospitant si hi ha algun “escudero” que informació ha filtrat i d'eixe jo "m'allibero".

El Mag en primera instància s'espanta de tan gran deute tot és producte de l'ànsia i el govern es queda immute.

Ja que tot s'ho han cregut que ens a costat a zero vaig a seguir divagant jo com pepe botero vaig a tirar endavant no m'acollona ni el clero i si parlem de concerts allí en el varadero cantarà qui jo he posat i amb això em reitero.

Camps de golf vaig a escampar mentre puga anar en cotxe sols a Marxu i la marjal no, segur que m'esgote en posaré un dins la Seu i un altre que molt no es note dalt del Montdúver, de fanal i la gent no s'escarote. A la fi és un gran suport i si no ho faig... explote!!!

Uns 233 milions tenen la culpa de tot no paga pels seus collons i agafen un batistot.

Si algun dia qui ho sap tornara “zapatero” (buagggggg) jo negaré en el cap que vaig dir a cost zero posaré un esparadrap i el volaré com “Tejero” no em deixaran com un drap “Ni que me tomen el pelo” Ho he donat tot per la ciutat per què sóc un bon torero.

Si és volen penjar que es pengen igualment ho han de pagar les arques ja estaven buides quan jo les vaig agafar així que un poquet més jo crec que no es notarà és be per a la ciutat.... A mentires els he unflat!!! He pujat tots els rebuts i a impostos els he amargat.

Però tot el mon tranquil que tot és a cost zero i com el poble és imbècil amaga el” plumero”.

Montoro l'ha fet cridar per fer-li la raó més que l'hagen marmolat no ha pagat un galló i està tot embargat.

A ell li la sua prou per què mana més que Déu I deure deu un ou encara què s'enfadeu. Dos anys fa que no paga cap de crèdit als bancs i fa que la gent es distraga comprant i venent solars. Fins l'ajuntament ha oferit per què no hi ha diners no cal ser endeví ni cal ser un vident per veure com han fugit i quedar-nos tant netets.

50 51

LA PLUJA HAN VOLGUT PARAR, MÉS MAI HO ACONSEGUIRAN (Què ploure, sempre plourà, després el sol eixirà i amb sort, mai LA PLUJA, s'acabarà) Anem a contar el romanç encara que pareix mentida el que un dia va passar, ací a la ciutat de Gandia i aleshores no te trellat s'han carregat l'únic guia de cultura en el raval. Més ho hem d'aguantar La bona qüestió és que un dia un grup de teatre va nàixer d'això que estem parlant del temps que va aparèixer ja fa molts, molts anys. i no va parar de créixer. Tots ens podíem delectar. De nous i bons artistes pel grup van anar passant gràcies als primers solistes que el grup van anar formant Junt a d'ells a la ciutat més grups es van anar creant. Les estreles no només estaven al cel

Però en la continuïtat tan sols Pluja va quedar uns es van desfer pel temps altres es van refredar més la pluja i a contratemps com un guerrer que va aguantar.

No teníem més teatre que el del Raval esmentat construint-se estava el Serrano i també accidentat. Per tant sols en quedava el teatre del Raval.

El grup soles no es podia governar

Ningú es va adonar....

Una empresa van batejar i el mateix nom que el teatre sense dubte li van posar. Va començar el combatre i sense deixar-los estar ja els volien abatre.

Mentre a Gandia mancava molta classe cultural tan sols un grup de persones de la falta es van adonar i per tot l'agraïment els han donat un bon forat.

Ja no estaven ben mirats.

I a la primera de canvi el pregó els van llevar

Compraren un gran local ací a la nostra ciutat (que encara s'està pagant) sempre estava abarrotat encara que alguns malignes el feien molt de costat.

Quant al tio de la porra un pregó ells van crear que a més de pa i salmorra deia totes les veritats. En Orengo va començar però en arribar el nadal i el torró a governar s'acabà la cavalcada i s'acabat el raval.

Amb l'esforç i la valia la sala es va adaptar per a que grans i menuts sense més ambiciositat en un bon ratet i a gust es pogueren aposentar.

Ningú els pot criticar, ni parlar mal

Quina por tenien més gran a sentir les veritats!!! Els llevaren el Serrà quan per fi va marxar, i ara han hagut de vendre fins la roba utilitzà! Perquè hi ha hipoteca i els bancs volen cobrar però al pp li la sua tot el que els puga passar és més hi ha molta alegria al veure'ls tant assolats. Més les lliçons escampades.. Sempre ahí estaran Recordeu xiquets gandians que durant un temps prou llarg l'únic teatre gandià va ser el del raval.... I com a agraïment este grandiós govern la tirat a fer la mà!!!! A les pliques del Serrà no van poder acudir eren grans i amanyades i al “privat” es va concedir Aquest arrossegament no és de hui ni d'ahir que un govern paleontològic ni vol ni ha d'assumir. Ale! Agafeu els “trastos” i aneu-vos-en a dormir

Més un dia l'autoritat.......

Encara donem les gràcies que el grup continuarà malgrat totes les fal·làcies se sabrà la veritat eixe pregó tornarà i prou més prompte que tard poc viurà qui no ho veurà. Aquesta és per damunt, damunt la crònica del que ha passat i tot l'agraïment pel llegat cultural que el grup de teatre pluja a Gandia a deixat. Tal vegada no entenien les obres que allí es van representar, però els xiquets de l'escola ben bé que s'ho van passar. Hi ha un temps per a tot, tan sols queda esperar, si es de veres que la vida al teu lloc et va posant, agafeu una cadira, que açò té un final. No hi ha mal que cent anys dure, ni cos que ho puga aguantar, si no rebenta per la dreta, rebentarà pel costat, però rebentarà segur, que escrit es queda ja.

52 53

CORRE, CORRE QUE CANAL NOU ENS VOLEN...... Un altra carrera perduda i es un tema que cou és molt dolent per al mag el tancar el canal nou. l'únic que ens quedava ja i que ens va costar un ou tot diners desbalafiats i pagant un sobresou a la fi han desmantellat la tele i això recou. Quin dia més trist vam passar veient als treballadors parlant i al temps tots plorant mentre que els abusadors volien desconnectar. i tots els generadors a la fi van apagar. va aparèixer una negror no sabem quant durarà més no oblidarem els plors. Ni mai com es va tancar tots els telespectadors. Per llogar a massa gent per gastar sense trellat i canviar-se els pantalons sense haver-los estrenat ara polses el botó i plores de veritat sabem massa les raons i el poble ho ha pagat. Tota mena d'aberracions hem hagut de suportar.

No han volgut solucions i el canal han fet tancar. Ara toca als tribunals mirar qui te la raó i mirant altres canals veus que ja ha fet bona saó.... La justícia no és gens igual per tu com per al cabró!!!! La proba la tens a la mà és salva qui ha “trincao” qui és un bon desgraciat a eixe el deixen “kao”

TU VES CORRENT QUE ET TROBARÀS COSES QUE PLORARAS Corrent, corrent, va arribar, a la platja de l'Ahuir, la volen urbanitzar, sent conforme és un espill, que queda al litoral. Uns projectes presentats, cal pensar que amanyats (com quasi tot el que està passant, i conforme va passar ja fa uns anys, allà en la platja gran). La volen destrossar, deixar-la com una patena, per què ja està condemnà.

El mag en segona instància a la platja de l'Ahuir va i recorda de fa uns anys que una pasta es van gastar allà en la platja gran i com “camot” va quedar. Ara entra un concurs d'idees internacional pareix la llei de l'embús o que es vol urbanitzar.

Hi havien varies propostes respectant el medi ambient eixes no estaven ben vistes doncs no deixaven molts diners. L'únic espai verge que queda al litoral no li han deixat marge per que es puga salvar. Pareix que dues empreses són les que s'han presentat i sembla que dos cerveses són les que s'han estacat. No valen totes les idees ni mirar pel veïnat ni assolir les bellees la platja han condemnat. I ja vaig a parar per què em faig de mala sang!!!

No se'n recordeu abans a aquell tio italià els diners que vam pagar per un paper tot rallat? Memòria encara tenim però diners ni un gram i aquell projecte tenim i el nou per estrenar i ara ja ho arrodonim, però els diners, on estan?

54 55

CORRE, CORRE QUE A EIXE NO L’AGAFARÀS (Ja porta massa anys en el negoci de la nit, no el pillaràs en un fracàs i si el pilles en descuit res li ha de passar que l'alcalde l'ha de tapar. La llei faré complir, però jo me l'ha de botar, ja-jaja) Tenim alguns regidors què van mirant-se el melic són un poc abusadors no tenen el gat hidràulic. Qualsevol xarxa social Té ús de propaganda pugen foto celestial o menjant arròs a banda. Però hi ha un entre tots que informa la carta.... Tant mateix rodejat d'escots com portant flors a la Santa. Pepito Just és conegut i encara que el pille lluny o fins que estiga assegut per posar-se davant gruny. Toni estarà fins als collons de que li tape la cara allà on hi ha actuacions apareix per abracadabra. Clar en el Grau mana ell i si Just es posa davant el gran Toni el pastisser veu reduït el mandat.

LA CARRERA DEL RETOR DEL POBLE DEL “MUNTANYAR”

De tot ens té informats si és Sant Antoni o Sant Joan inclòs si l'han operat les fotos ens ha pujat.

I en un no res s'han quedat les lleis per als ciutadans malgrat estar denunciat són temes massa mundans.

Més Just i ahí s'enganyat ha de fer complir la llei el seu bony està endenyat i vol donar un bon servei.

El sr. Torró ha dit no hi ha il·legalitat la butlla li ha concedit en la seua activitat.

Per això i contra llei les cadires ha posat diu que no te remei i clar, l'han denunciat. En una terrassa ben gran on tot el mon ho pot mirar forma part d'un dels pubs més no les ha de retirar.

Aquesta obra que vaig a contar és producte de la imaginació, res a veure amb la veritat i si a algú se li passa pel cap , és que té la ment febrosa i per descomptat està més calent que un rabosot!!! Tot el que es va a relatar és producte de la imaginació.... res de tot açò mai ha pogut passar, ni passa ni passarà.... Hi havia un poble allà dalt de les muntanyes amb un nom molt estrany, que ara mateix, no recorde. Allí arribà un rector, amb ànsia de propietats, hi havia terreny i molt mal aprofitat, en tot això aquell rector es va fixar i ho va controlar, llàstima de terrenys tan mal aprofitats!!

També un dia l'han multat per llevar els limitadors sense tindre cap facultat i a obert amplificadors. Qui ha de fer la llei complir com a primera missió a l'alcalde va acudir i evitar la dimissió.

El retor penja fregant-se les mans

El retor llevant-se les lleganyes agafant el telèfon i marcant..... Un dia de bon matí no més és va alçar del llit, a un amic ric va cridar:

I el col·legi poc a poc es va anar obrant. Mentre el pobre rector, sense parar de dia i de nit, a tots els feligresos diners anava demanant. Són tantes les bones obres que he d'aclaparar. Ai senyor quina feina més ingrata m'has donat, jo no sóc demanador i tot el dia estic arreplegant!!

Rector- Bon dia Don Menestral, que estava pensant jo, que com vosté té diners i jo en tinc tan pocs, els podríem aprofitar.

Fes pel teu amor, que les portes al cridar s'obriguen totes de cop i no me'n tanquen cap al nas.

PRIMERA ESCENA Li han format expedient que pel cul se l'ha passat a ell li apanya l'ambient i els diners ha amassat.

M- Diga'm doncs “autoritat” R- Necessitem una escola, per als xiquets estudiar M- I tot això que val? R- Res que vosté no puga pagar. M- Be podrem fer tracte però el nom jo li he de posar. R- Ni més faltava menestral!!! M- I les obres quan han de començar? R- Només m'envie els diners, tirem andamis al cel. M- Vaig a signar el taló, ja pot anar començant!! R- Moltes gràcies menestral tindrà noticies de mi M- Esperant-les estic ja.

Menestral- És Robin Wood amb qui parle, i tan matí m'ha despertat? R- No està parlant amb mi, i en el meu poble, jo sóc l'autoritat.

56 57

SEGONA ESCENA El retor torna a agafar el telèfon, encara es de rodeta. Retor- És casa la tia Quiteria? Quiteria- En ella està parlant R- Mire Sra. Quiteria vosté no tenia un solar? Q- Clar que si, i és meu en propietat R- Volia demanar-li un favor, per l'església clar està Q- Pues vosté mateix em dirà.... R- No li faria il·lusió que ací en el seu solar , no es que férem una església, no, que férem una catedral. Q- vosté està mig boig, això és la meua herència i això no s'ha de tocar. I si algú vol resar que s' agenolle i au a resar. R- Però Sra. Quiteria que caurà vosté en pecat mortal!!!! Q- Tire, tire vosté i deixem a mi pecant, que crec que quan en muira no me l'he de trobar!! R- Quiteria recapacite, que és vosté bona ajudant Q- Ara va i resulta, que jo sóc l'ajudant, cride-li al tio eixe, que està enviant-li els diners i li diu que no en té prou, i que li envie més. Jo sóc pobra de naixement i m'han costat molt de guanyar, el meu tros de cel, jo ja el tinc aparaulat. Si vol eixes escriptures si que li les puc donar. R- Ai Quiteria que s'ha de condemnar!!! Q- Les seues condemnes de hui, me les passe jo por on vosté sap. R- I no hi ha cap cosa que la puga fer canviar Q- Si que penge ja el telèfon que tinc molt que fregar. R- piiiiiiiiiiiiiiiii Es queda el rector pensant, renegant i cavil·lant, per veure de quina manera A Quiteria fer canviar. Veges tu aquesta dona, si jo l'ha vist en missa

resant, i ara va i resulta que el solar no em vol donar. Doncs per que Déu no l'ha condemne alguna cosa he de pensar, i allí farem una església ben bonica i ben pintà. I la Sra. Quiteria quan muira a l'eterna glòria anirà!!! TERCERA ESCENA Sona el telèfon del retor i l'agafa Q- És el sr. Rector? R- Si sóc jo que vol? Q- He vist alguna ploma en el meu terreny volant R- Com està prop de la marjal, a lo millor es un ànec que ha passat despistat.. Q- Deixes estar de “patos”, que les plomes son de ferro i estan fent un forat. R- No sé que em parla Quiteria, Això és molt estrany. Q- Aquells papers, que em va fer signar quan al meu net van batejar? Sap vosté per on estan? R- Sra. Quiteria deuria saber vosté que els assumptes legals els guarda l'autoritat. Q- Quina autoritat? R- L'autoritat que mana, pues la Santa autoritat Q- I on podria jo trobar a eixa santa de la que estem parlant? R- Vosté rese Sra. Quiteria que ella la il·luminarà i ella la buscarà, vosté no s'esgote de res que la santa la trobarà. Q- Mire Sr. Rector, li done una setmana per que vaja a la Santa buscant, perquè si vosté no la troba, vosté la pagarà. R- Sr. Quiteria que jo no se res d'això, també pot vosté mirar la part bona del cas Q- La part bona del cas? Quina part bona del cas? A mi el meu terreny m'han furtat on està la bonança que per a mi és un fracàs?

R- Pues que vosté anirà directa al cel. Q- I a vosté jo li donaré l'hòstia però sense consagrar. R- Ai Quiteria per l'amor de Déu no diga això, que es condemnarà Q- Jo ja estic condemnada per culpa d'un estafant, però no s'apure de res, que algun dia ho pagarà!!! Per descomptat els papers de la Santa autoritat, no van aparèixer mai..... I en el terreny de Quiteria, una església es va alçar. I és que moltes vegades, cal creure en els miracles, del no res i quasi sense pensar, va i apareix una església i estava tot i acabà. Tota de fusta, moderna, i tota molt ben pintà, era glòria divina veure l'obra d'art, que quan entraves en ella, fugien tots els pecats. El Robin Wood, havia tornat a fer la caritat. I de cara a tot el poble, ell seria ben honrat, i totes les obres que feia en be de la societat. Aquell poble de mala mort, on un dia va arribar, anava a deixar-lo lluent com les espases reials. QUARTA ESCENA El retor fent la senyal de la creu marca els números al telèfon. Retor- Bon dia Sr. Menestral Menestral- Bon dia rector, vosté dirà. Què no ha rebut els talons? R- Crec que no tots, els que ha enviat, perquè esta l'obra tota empantanada. M- com que està empantanada? Si diners hi ha per dalt. R- No pot ser menestral, hem agafat més terrenys i l'escola s'ha d'acabar, els xiquets no ens cabien

de tants com s'han matriculat, els mestres no abasteixen tanta cultura escampant, i necessitem més llocs, per a més aules muntar. S'han de contractar més mestres i mobiliari s'ha de comprar, i hem de complir amb totes les més bàsiques necessitat que precisa l'alumnat. Això vosté ho entén veritat? M- Jo el que no entenc és que tot el capital que jo he estat enviant, hi ha per fer quatre universitats!!! R- Calle, calle, Menestral, Que Déu el condemnarà tot és per bé dels xiquets vosté sap tot els que estan estudiant? Cada dia a l'entrar canten el cara al sol, i l'himne més valencià, i els tinc mentre tant en una fila ben formà!!! Vosté no és pot pensar quant costa de criar hui en dia la xicalla, tots estarien pel carrer fent bona cosa de mal. Tots els dies van a missa, això és cosa obligà, s'han de santificar, per que quan siguen majors i adoren al redemptor ell els sabrà compensar. També donen Matemàtiques, i llengua, i però això és més superficial. Tinc uns mestres dels d'abans que si no estudien la lliçó... Ai, el que es pot passar!!! Per això tots els xiquets son molt aplicats. Sap la feina que faig? Tots els dies a missa i combregar, tots ben nets i endreçats, ací no hi ha polls, que venen tots ben uniformats. En aquesta escola divina que vosté ha ajudat a muntar, tan sols és parla de Déu i de les seues bondats, I quan jo dic el seu nom, tot el mon em contesta: VIXCA EL MENESTRAL!!! Què li pareix a vosté que això és un dineral, no home no, això és ben barat l'educació d'una persona mai està ben pagà. I vosté tota la glòria un dia ha d'arreplegar, perquè no hi ha diners que paguen guanyar la glòria celestial. M- Està bé Sr. Rector, li enviaré més diners i que puga tot acabar que no els falte res als xiquets, és el principal, i estiguen vosté al cap, jo em quede més tranquil, vosté creu que em faran sant? Veja també de pas, si hi ha bons terrenys

58 59

a bons preus per poder-los jo comprar, i així si hi ha guanys tot això que tinc per davant. R- Per descomptat això ni ho dubte vosté menestral, que el bé que estem repartint, entre vosté i jo fins dins l'església ens tenen que soterrar. M- No em diga això vosté que tinc tots els pèls plantats, dins l'església en han de soterrar? Ai senyor quina alegria més gran que m'acaba de donar, no hi ha "campo-santo" mes digne ni més honrat que dins de l'església quedar-se u fins al final. R- Home que menys si el bon poble i vosté i junt a la meua gran voluntat i sacrifici una església hem muntat, és l'enveja de tota la comarca, tots és volen ací casar, combregar , batejar, i per descomptat que els fem la missa de soterrar. El poble està desvanit en l'església ja acabà. Que en aquella casona, mig "destartalà", no cabia ni un ànima, i feia molta humitat. No es pot pensar Sr. Menestral en l'alegria que em reben quan vaig el sobre a arreplegar, jo els el deixe buit, i ells me'l van omplint per què volen la glòria guanyar. I tot el personal del poble, és que ens està adorant, m'esperen a mans obertes, i em fan molts regals, jo clar tots els repartisc, entre els més necessitats, que com bé vosté ja sap el sants s'han de reparar, les andes i els ciris ens costem un bon grapat, sort que cap persona que ha vingut a treballar m'ha volgut cobrar de res, tots tenen la glòria guanyà. Cal veure Sr. Menestral, quina por que té la gent de anarse'n a l'infern. M- Clar segons diu vosté l'infern és la mort en vida i d'eixe lloc, no te'n pots eixir, quan ja has arribat, per tant trobe molt clar i ras que tots els treballadors tinguen tan bona voluntat. No pot estar u tota la mort patint i porgant. R- Què prompte ho ha entès Menestral, si es que com vosté no hi han, i ara que m'ha vingut al cap, vaig a fer les escriptures, de les esglésies, del col·legi, dels bancals i d'un que altre solar

què la bona bondat de la gent ha tingut a bé, a mi donar. M- Què sort Sr. Rector que el tinguen a vosté., està fent d'un poble una gran ciutat. Serà l'enveja de quasi tot l'estat!!! Però diga'm he sentit esglésies, en plural??? O tal vegada és que vosté s'enganyat? R- No senyor, no, ja en tinc dos enllestides i en un altra estic pensant. M- Però bon home, no es calfe tant el cap, en un col·legi i dos esglésies té la glòria guanyà! R- Mai és prou Sr. Menestral he de fer una altra església i per això estic lluitant la paraula del bon Déu a tots els llocs ha d'arribar, sempre a través de mi, clar està. La meua missió en la terra és a Déu adorar i fer que tots els que puguen s'ensenyen a resar i a donar que en el compartir està la pau celestial. No es pense que jo no em calfe el cap, tant sols de loteria, més d'una dotzena de números pel poble van "vamban", He de treure diners d'on siga que hi ha molt per rematar, què no se jo si pel poble hauré fet prou i tal vegada haja de rascar. M- Té raó Sr. Rector, mai s'acaba d'ajudar al bon poble de Déu, que dona sense demanar. R- Recorde Menestral d'enviar-me el taló... M- No més penge el telèfon ja li'l vaig a enviar R- Ala, ja em parlat prou que ja és hora de dinar. QUINTA ESCENA Anaren passant els anys i el rector seguia demanant per què la glòria estava allà molt alt. I una de tantes cridades al Sr. Menestral.... Açò li va passar. Retor- Hola Sr. Menestral Menestral- No em demane més diners que ja estic un poc fart, crec que tanta glòria ja m'està embafant.

R- Però Sr. Menestral, pense que quan es muira dins l'església el soterraran, i tota la glòria beneïda i el cel més gran el te vosté que guanyar. M- Mire Sr. Retor vaja's a fer la mà, no em toque més els collons ni en demane més talons, que ja li n'he pagat prou. R- Mire per la glòria celestial..... M- La glòria i vosté agafats de la mà se'n van a cagar!!! R- PIIIIIIIIII Es queda el rector pensant, que el menestral s'havia trastornat, ja no l'importava la glòria, ni el bé del veïnat, això no podia ser. En l'església una persona així no podia ser soterrà. I així és com s'acabà la gloriosa amistat entre el retor i el Menestral....... SEXTA ESCENA (Han passat uns quans anys) Ringg, ringggg Sona el telèfon: Retor- Si diga'm? Amansia- Sóc Amansia la filla del Menestral... R- Què vol, per a què em crida? A- És per a dir-li que mon pare acaba de faltar R- De faltar on ? A més jo no he d'anar a buscarlo A- No, no Sr. Retor que acaba de morir R- Molt be, ala, l'acompanye amb el sentiment. A- Com vol que quedem per al soterrar R- Què com vull jo que quedem, pues com “camot”, jo no he de quedar amb vosté per a res. A- Si senyor, el meu pare va deixar escrit que l'havien de soterrar en no se quina església que vosté havia fet en els seus diners... R- Què l'església està feta en els seus diners, mire Amansia el seu pare es va trastornar, fa

molts anys i ja no era el mateix, deia i feia unes coses molt estranyes, per tant dins l'església no es pot soterrar. A- Tinc les escriptures, i ací ho diu ben clar, R- Però dona com han de fer vostés un viatge així de llarg, a més a més en la pena, que tindran, que per ahí prop no hi han "campos-santos"? A- Si senyor, però era la voluntat de mon pare, i ho hem de complir. R- Pues lamentant-ho molt no podrà ser, ací dins l'església no hi ha cap lloc a més a més son pare de vosté havia renegat de la glòria celestial, no crec que volguera que el soterraren ací. A- Sr. Retor vullga vosté o no vullga a mon pare el soterrem ahí, així que demà vaja preparant els trastos que cap ahí que anem R- No Sra. Amansia, vosté no pot... Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii El retor és quedà tot cavil·lós, tot i pensat que allí no era el soterrar. Però a l'endemà es troba l'església plena de personal i un taüt que arriba.... El pobre rector en contra de la voluntat divina no va tindre més remei que soterrar dins l'església a aquell maligne trastornat, que li havia negat en tanta brutícia els diners per fer el poble gran. En fi- va pensar el retor- una altra gran obra que allà dalt m'està esperant. Ai Déu quins obstacles em poses sempre per davant, en tant bo com jo sóc, i tant que estàs fent-me suar!!! I el retor va continuar manant ací i manant allà, fent i desfent perquè a la glòria era molt, molt difícil d'arribar. El retor és va fer vell, i a aquell poble, en mig

60 61

d'un "muntanyar" , més retors van arribar, i ell de dins de sa casa que crec que es diu en tots els llocs igual “la casa rectoral” ningú el va menejar. Així el temps va anar passant i uns retors darrere d'altres conforme arribaven, se'n tornaven anar. Però el gran poble tenia tres esglésies ben grans, que els retors que arribaven no podien donar abast a tanta missa com es deia en aquell poble del muntanyar. SEPTIMA ESCENA Per fi, quan ningú s'ho pensava va i es mor el retor, més de mig poble per jove no coneixia aquell sant. I l'altra mitat del poble, ja feia anys que a la glòria havia arribat. Com el poble havia sentit d'ell parlar, s'acostaren a l'església i es troben en un forat!!! Teresin- Xica has vist en l'església estan picant!! Sabelin- Clar, al Sr. Retor van a soterrar T- Dins l'església??? Que no hi ha "campo-santo" S- Xica ho va deixar escrit, no sigues mal pensà que este home era un sant. T- Què era un sant???? On ho va deixar escrit? Damunt d'algun solar? S- No dona en les escriptures de l'església, està tot ben redactat T- L'església té escriptures? Pues no és del poble? S- No, les esglésies, els terrenys, les cases, els pisos i els solars, tots tenen escriptures dona, està tot molt re-ben arreglat. T- Ara m'assabente Sabelin, per tot el que m'he estàs contant. S- Si dona, ací el van a portar, tot el poble l'ha

de vetllar-lo i assistir al soterrar, no s'haurà vist en el mon una cosa tan gran. Vindrà la televisió espanyola per què la nostra ja no està, mira que valia massa diners i tot no pot ser i s'acabat!! T- I com pot un retor tindre un poder tan gran? S- Uiii Tot el que ha fet pel poble, mai se li podrà pagar. Tindrien que soterrar-lo dalt i en mig de l'altar. Eixe home era un Sant. Sempre demanant pel poble, i venia la glòria del cel. Tots dins de ma casa tenim la glòria guanyà. T- I tu Sabelin en la glòria que faràs? S- Ser ben feliç i estar ben contenta per tota l'eternitat!!! No com tu que eres atea i te n'aniràs a l'infern. T- Tot lo atea que tu vullgues, però a mi no m'ha tret ni un nap!!! Quedat en la teua glòria i que Déu et pille confessà. S- Pues clar que si, Teresin que m'ho tinc ben guanyat, fins i tot una corona ben bonica l'he enviat. T- Llàstima de diners que de bades t'has gastat!! S- Eres de por i t'has de condemnar no tens por a la mort ni el que passa cap allà??? T- Jo li tinc por als vius i als com tu "destrellatats"!!! Per fi al bon retor dins l'església van soterrar... I diu un cantar popular,- llegendes són, tot parlar per no callar-, que un dia en mig la mar van veure una Mare de Déu en una barca de marjal mar a dins navegant.

ACOMIADAMENT..... (SERÀ DE VERES????) A hores d'ara ja, tinc por d'acomiadar-me vaig dir adéu si au, pensant que ja acabava després de l'any passat, han tornat a “convidar-me” amb tretes malicioses, per que em caiguera la baba. No torne a fer la creu, per què la boca em mata però com hi ha un Déu, pose fi aquesta vegada!! Tot el que queda escrit, de la Gandia pagana molts dels referits, ho negaran amb sang i sarna.

I ara el desig de l'autora d'aquesta historia singular i agraint els detalls, que han tingut els governants, de donar-me material, que mai podria acabar per donar-me a l'abast temes tant acollonants espere de tot cor (no està encés en flama) que vos traga una rialla. També tinc l'esperança de la mà d'uns bons amics que lluiten per la paraula i amants de la burra flaca que son pobres de butxaca, però grans en l'esperit que agafem les “armes” i..... li peguem foc a la barraca

Més la veritat té un camí, que la vereda es llarga caminar junts ens farà grans, ens farà amics (açò pareix tret d'un salm de l'església o de “la Atalaya”) però malgrat els retalls, crec que ho podem resistir... En aquesta carrera llarga, no hi haurà camí ni costereta amunt que vaja, ni cudols arrupits ni cabrasses endenyades, que canvien el destí, la carrera de fons del govern, vol tindre'ns adormits. No oblideu ni per un minut que aquesta explicació (encara que haja fet d'una vegada la creu i la ratlla) que tan sols versa algunes comèdies i alguna acció l'ha feta aquesta autora sense voler cap baralla. El que puga pensar jo, ho deixarem sense batalla...... al que esta escrit a l'explicació, li falta una bona tovalla on torcar tots els mocs, que estan traient-nos la cana....

62 63

ANEM DE VACANCES

INTRODUCCIÓ

CADAFAL

ARTISTE

Anem de vacances xiquets, que ja és hora de gaudir el temps màgic de l' estiu, i divertir-se al carrer.

Tenim en el cadafal un arbre descomunal, i una « fauna » molt variada rodejant el cos central, que està prou «destarifada ».

LA COMISSIÓ AUTORA EXPLICACIÓ

CRISTINA MARTI

Deixem la rutina enrere doncs l' escola s' ha acabat, oblidem llibres i deures, és el moment de jugar. És el temps de compartir mil aventures i jocs, reunir-se amb els amics abandonar la tristor. Més si ets afortunat i ho permet l' economia, podràs també viatjar i eixir de la monotonia. I gaudir de la natura, platja, muntanya i marjal, el nostre entorn natural que és part de nostra cultura. Així que riguem, xiquets ! Estem en temps de descans ! Gaudim de nostres vacances ! El millor que s' ha inventat !

El xiquet dalt de la rama com si fos un poll al niu, es troba un poc pensatiu mentre mira el panorama, pensant què fer a l' estiu. Amb bona temperatura, és el moment ideal per gaudir de la natura, platja, muntanya i marjal, que hi ha al nostre voltant. I si vols anar més lluny i conèixer més cultures has d' agafar cotxe o bus, o millor per les altures amb l' avió, què és més segur. Més és clar que gaudiràs d' un estiu ple d' emocions si vens al Grau a estiuar, doncs la gent és especial i l' entorn, meravellós !

64 65

Tenim de tot a la platja Una platja sense igual, més que siga de de fama quasi rebaixa… mundial…

La granota cantant l'estiu va anunciant…

Quin divertiment més gran, visitant el Bioparc!

A la platja a prendre el bany o muntar en bicicleta, a jugar a la Glorieta o a l' escullera a pescar. I molt més que podràs fer si vens a estiuar al Grau, encara que amb els turistes açò sembla un gran «cacau».

Esta platja futurista orgull de l' Ajuntament, te de tot per al turista més per al veí… un turment! Doncs cada dia que passa el desficaci és més gran, «boatos» i festivals fins a la porta de casa.

A l' estiu fa bon oratge per fer alguna excursió i conèixer el paisatge.

I molt ens divertirem visitant el Bioparc, i un gran dia passarem.

Puja al castell de Bayrén i veuràs quin panorama on s' ajunten mar i cel.

Tota classe d' animals, de totes les parts del món, allí podràs contemplar.

Aquest xicot tan fornit el típic "xulet" de platja, a tots «toca la marraixa» mirant-se el llom i el melic. Als que venen de Madrid els deixa bocabadats, els Grauers, curats d' espant, «el tomben en un bufit».

Espectacles de romans, concerts a preu del Liceu d' estrelles internacionals, encara que sense veu. I com a traca final, una llarga cavalcada que posa al turista en peu, amb la pell aborronada.

O ves amb bici a l' ullal i escoltaràs les granotes que l' estiu van anunciant.

La varietat és tan gran que ens causa admiració, deixant-nos sense alenar.

Molts esports pots practicar gaudint de la nostra platja, des del principi al final.

Dels països més llunyans, han portat per als xiquets uns magnífics exemplars.

Una fauna sense igual que no hi ha ni al Bioparc en la platja pots trobar, formant un quadre ideal. Aquesta «vaca» gegant de bon matí ja està al Sol, torrant-se com un pebrot per darrere i per davant.

I per si vols més llavor, una nova activitat als joves causa furor, i al veí prou mal de cap. Amb això que es diu «un pack», cada setmana «aterra» un «ganao» que colonitza la platja i els seus voltants.

Però no et quedes a casa «enganxat» a l' internet, perquè l' estiu prompte passa.

Allí la vida observem en tot el seu esplendor, i d' ella molt aprenem.

I no hi ha comparació entre jugar al carrer i veure la televisió.

Ací teniu dos titots «pavoneant-se» de la gent, com ho fan alguns xicots.

Aprofita les vacances, tot un món per descobrir està ahí fora esperant-te.

Doncs sense cap mirament, escampen les seues plomes fent-se els «gallets » i els valents.

Aquell xiquet fa «graffitis» com diu l' argot "jovenil", està deixant un pastís que en veure' l t' entra "colitis". Encara que hi ha qui diu que és un tipus d' expressió que és art i que és ben bonic, … a mi en puja la tensió !

Sopar, bufera i passeig als joves els ix barat, a cada cop en venen més, els amollen amb poals. Un espectacle «dantesc» creuant el pont cada dia, el turisme de Gandia el millor del món sencer.

I fes cas als teus majors, que per sabuts i per vells, et donen els millors consells.

Per desgràcia pel carrer et trobes més «animals» dels que hi ha al Bioparc!

Quin divertiment més gran, visitant el Bioparc!

66 67

I les vacances d'abans? Lluny en el temps han quedat!

Acomiadament

Aquells estius de la infància de vegades recordem amb un puntet de nostàlgia, enyorant molt aquells temps.

Aniran cap a Venècia o als Marenys a festejar, i tornaran cap a casa encara més «embovats».

Eixíem del dia a dia desendollant dels problemes amb il·lusió i alegria, i oblidant les nostres penes.

Allí baix la marquesina amb els amics he quedat per agafar la Marina i a Gandia a passejar.

Aquells temps avantpassats els portem tots en el cor, per desgràcia les costums han quedat en l' antigor.

I prompte hem de tornar que aquesta, és nit d'estrena, agafarem l'entrepà i soparem al cinema.

Hem cantat i hem rist al compàs d' una guitarra, hem menjat i hem gaudit quasi fins la matinada.

Demà tornem a quedar i ja ens veurem a la platja, si no hi ha bandera roja ens podrem arremullar.

Hem pedalejat ben lluny i ens hem remullat al mar, i amb els amics conviscut els moments més especials.

I de vesprada anirem a la placeta del Rullo després de jugar al «burro» ens comprarem un gelat.

Amb la Vespa i el "Sis-cents" recorríem mig Espanya, i el bou d' Osborne allà dalt vigilant en la muntanya.

Viu les vacances d' estiu amb tota la intensitat, perquè aquest temps tan feliç mai el podràs oblidar.

Aquesta guapa xicona dalt la vespa està esperant, que el seu xicon se l'emporte un ratet a passejar.

Acomiadament En arribar al remat tan sols esperem, xiquets, que el tema us haja agradat, i gaudiu vostres vacances d' una manera especial. Un temps per a descansar i per “carregar les piles”, temps que heu d' aprofitar amb la família i companys, doncs no tornen eixos dies. Nosaltres, els més majors, tenim els propis records d' un temps de felicitat, anècdotes i emocions que mai més han de tornar. Més cada generació té el seu món per construir, i amb els amics compartir els somnis i les il·lusions, seguint el propi camí. Així que gaudiu xiquets, de tot el que hi ha al voltant amb tota la intensitat. Amb aquesta explicació, és el que hem intentat.

COL·LABORACIONS LITERÀRIES

A TOTS els que ens heu agafat el telèfon. A TOTS els que ens heu contestat als “guas”. A TOTS els que per privat del “face” també vos hem tingut a mà. A TOTS, el que vos hem demanat articles, poemes, fotos, relats, contes, opinió, publicitat, faller d'honor, ....... A TOTS els que vos HEM demanat qualsevol cosa i HEM obtingut una resposta positiva, (com el “predictor”). A TOTS els que heu deixat de córrer una estoneta la vostra carrera, per córrer en la nostra, ajudar-nos en l'avituallament, donar-nos un "espentet", donar-nos alè, donar-nos força, donar-nos....TANT A TOTS els que ens heu renegat, per donar-vos pressa, A TOTS els que més o menys a gust heu estat, esteu i estem segurs que estareu.

A TOTS QUE VOSALTRES SABEU QUI SOU

MOLTES, MOLTES, MOLTES GRÀCIES

LA CARRERA DE ADRIANA Adriana Serlik LLUNY Assentada enfront de la mar, observe la bromera de les onades contra les pedres, he volgut canviar de paisatge i he anat caminant fins a la platja de Venècia, a les meues esquenes les velles portes de les cases em recorden altres portes més fosques, la brisa colpeja les palmeres. Vaig voler, sempre vaig declarar que volia morir

prop d'una mar o un riu i encara que no m'ha arribat l'hora, de ma casa quasi s'aguaita al Serpis i el Mediterrani està a quilòmetre i mig. Lluny queda la xiqueta que vivia a vints carrers del riu Matança, en Avellaneda, la xicoteta que un dia de maig de 1952 va perdre son pare i en 1961 a sa mare. La "quinzeanyera" que va haver d'informar al seu germà que a partir d'eixe moment seguirien per la vida els tres sols i abraçant-lo no va poder evitar vessar les llàgrimes que havia guardat durant dos anys. I ja escrivia poemes en un quadern que encara guarde. Per eixe temps vaig començar a donar les meues primeres classes de música i a llegir desaforadament. Sempre vaig saber que l'escriptura, la música i l'ensenyança eren els pilars on em recolzaria i seria feliç a malgrat milers de moments que van ser difícils. Va ser difícil saludar en 1973, des de la proa del barco, als meus germans mentre m'allunyava de Buenos Aires; va ser ardu trobar el meu espai a Roma amb algú a qui havia amat durant anys a la distància i ara l'abraçava, mentre feia ràdio i estudiava televisió, amor que va durar a pesar de la proximitat difícil i la distància més complicada encara però més penós va ser dir-li adéu, residia lluny, la meua vida era massa solitària i ja tenia quaranta anys. I continuava escrivint, havia publicat tres llibres de poemes però continuava sent la "sudaka" que treballava molt i vivia amb el més just, quasi com ara. Vaig trobar per fi el gran company, la persona que amava tots els meus defectes i els perdonava i compartia els meus gustos i idees i vaig seguir

volent-ho lentament, pastant dia a dia nostre futur. Vivint els nostres sentiments com els adolescents que vam voler ser i com els adults que érem, rodejats de gossos, gats i els seus fills, als que vaig amar com si foren meus. I un dia decidim canviar el paisatge fred de la serra de Madrid pel càlid de Simat però va arribar la mort disfressada a la nostra casa i el vaig perdre l'últim dia d'eixe terrible mes de juliol del 2004, a pocs mesos d'arribar a la Valldigna. En els primers dies caminava fins al monestir i m'assentava entre els tarongers buscant el seu somriure i les seues mans càlides i tornava plorant, tancava totes les finestres i m'afonava en la desesperació. El dolor també es va transformar en paraules i poemes que quan llig en veu alta “Caminarem amor, caminarem” em trenca en un gemec i se'm tanca la gola. Però encara em faltaven altres proves per a enfrontar i en 2005 va aparéixer un limfoma i em van pronosticar tres anys de vida. Sempre ho comte, estava ingressada en l'Hospital de Gandia molt greu i vaig veure al meu Josemary dir-me que no podia morir-me, em quedava molt per fer... i vaig continuar recuperant-me lentament. Em vaig mudar a Gandia i en estos anys he conegut i em rodegen meravelloses persones, majoritàriament jóvens que els agrada que el compte les meues històries. Ací he continuat escrivint, coordinat tallers de creació literària, donant recitals, organitzat exposicions, llegit durant anys els meus poemes i relats en la ràdio i col·labore quasi tots els anys amb un poema en el llibret del Grau. Perquè el Grau és la mar, el somni que vaig tindre un dia de sentir les onades i cantar la seua melodia.

72 73

LA CARRERA POETICA DEL DIA 21 DE MARÇ Adriana Serlik

EL SOMNI DEL FLASCÓ DE CAFÉ I

III

IV

Només el sol Un o molts camins i Dos ombres parlant, Esteses sobre l'arena Una xicoteta tassa De café calent De ceràmica brodada Amb bromera blanca I un cor en el centre.

Submergit en la seua cuirassa De vidre endormiscat, El flascó es recupera D'un esglai. Ha intentat ensumar fora del seu espai, Ha intentat escapar Del límit de l'estant, Cansat de tanta rutina Immerescuda, Sap que no mereix Esta quotidianitat Tan exasperant I dolorosa. Se sent cansat I desprotegit I ha estat a punt De caure en el buit. No comptava Amb la presència De la seua melosa companya I la de la llanda de tés De tots els colors Que l'han sostingut I el seguiran sostenint Perquè no es faça Trossets. I torna a somiar Amb una xicoteta tassa De ceràmica brodada Amb bromera blanca I un cor en el centre.

És de nit No hi ha sorolls en la cuina, No arriba el ronc De la gata, Ni la música des de la sala. Tot és quietud En esta casa I la melosa companya Deté per un instant les seues funcions protectores. Sap que mentres Existisca Recolzarà Al pot de café En el seu camí Però li espanta Esta addicció Que ha pres A voler sentir-lo prop, No s'atrevix A mencionar els seus pors I deixa Que tot transcórrega, Que continue el somni Amb una xicoteta tassa De ceràmica brodada Amb bromera blanca I un cor en el centre.

II Bategant el seu cor endormiscat El flascó de café patix. Pregunta a les seues veïnes de l'estant, La sucrera de moreno sucre I la bossa a penes plena D'herba mat. Vol sentir-se desposseïda Del seu closca apegada A la seua entrada, Vol sobrepassar La cullereta, Vol ser oberta Suaument Vol perfumar La tassa, l'aire I la cuina. Bategant el seu cor endormiscat Somia Amb la xicoteta tassa De ceràmica brodada Amb bromera blanca I un cor en el centre.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l'any 2014

74 75

LA CARRERA D’AINHOA Miguel Escura Ferrer Vaig a contar-vos un poc la meva vida. Què com bé diu aquest llibre és una carrera de fons. Jo vinc d'una família humil i treballadora del Grau. He gaudit d'una infantessa molt bonica i d'uns pares meravellosos (tal vegada d'ací em ve la força). Però els problemes comencen quan jo complisc els 14 anys. Al meu pare l'hospitalitzen a l'hospital general de València, per a intervindre-ho d'una malaltia, amb tant mala sort que agafa pneumònia i no ho pot superar, i amb 45 anys mor. En aquest mateix moment és quan comença la meua carrera de fons. El meu pare tenia una barca de pesca, i la meua mare volia vendre-la perquè nosaltres érem molt menuts i era l'únic que podia fer per a tirar-nos endavant. És aleshores quan jo decideix deixar el col·legi i anar-me'n a la mar, pera tirar casa avant. Per tant canvíe de xiquet a home en qüestió d'hores, no podia fer el que els xicons de la meua edat feien. Al mateix temps em vaig posar a estudiar per traure'm els títols que necessitava per a poder treballar. Passen els anys i en complir els18 me'n vaig cap a Cartagena a fer “la mili” quan era jo el major dels germans i que junt a la meua mare estàvem estirant del carro. Malgrat tot i a base de cops van passant els anys i seguim la nostra vida. Jo conec a qui avui és la meua dona, (a partir d'ara Verònica) i decidim tindre fills, quant

arriba la notícia de l'estat és una explosió de joia i gust. Alegria era poc per al que sentíem tots. Aleshores és quan visitem als ginecòlecs tant de la seguritat social com per la sanitat privada. És al quart mes quan ens assabentem que ve de camí una xiqueta. En un moment donat ens diuen que no quadra massa el temps de gestació amb la grandària de l'embrió, per tant fem l'amniocentesis, i als dies ens crida el ginecòlec de privat que és el cap de ginecologia de l'hospital. En la seua casa ens diu: hi ha una alteració del cromosoma x, possiblement era que la xiqueta venia més menuda i pareixia un síndrome de Turner, (són xiquetes més xicotets i sense acabar de desenvolupar la seua genètica femenina, però que amb un tractament hormonal, tot aniria al lloc, i podria créixer fins 1,50 cm. Per tant no era motiu d'avortar. Nosaltres decidim tirar avant l'embaràs, quan arriba el moment del part, (provocat), uns moments abans d'entrar a quiròfan em diu la pediatra: -Ací diu que la xiqueta té un braç més curt que l'altre-, a nosaltres ningú ens havia dit res. Ala!!!, ja es podeu imaginar l'angoixa durant el part..... Naix la xiqueta amb un color rosat preciós, amb un pes de 3,90 kg, i amb una mesura de 48 cm. I sobretot amb tot el cos perfecte. La pediatra no veu cap signe de Turner, però per protocol han de deixar-la a nounats, allí està durant 5 dies fent-li tota classe de proves. I tot ix bé, i ens l'emportem a casa a falta de fer-li una ressonància magnètica al cap. Quan li fan la ressonància anem al neuròleg i ens amolla: -Ja ho sabeu no?..... la xiqueta té una malformació cerebral-. Ací en aquest moment tot es va fer NEGRE!!! Verònica plorant, jo sense saber on mirar....

Doncs li preguntem i ens diu: -Té una “Agnesia del cuerpo calloso” Que podia tindre un gran retràs degut a que és el nervi que envia informació a tot el cos humà. Ara és quan comença la segona carrera de fons de la meua vida....... Als 25 dies de vida de la meua filla em diu Verònica: -La xiqueta no té els ulls bé!! Jo sense voler donar-li massa importància, doncs la cria era molt menuda, però anem al neuròleg i d'ací a oftalmologia, no vam treure trellat, quan ja portàvem 6 setmanes, li dic: -Mira si ens tens que enviar a ”La Fe” ens envies però volem saber que té la xiqueta-. Ens diu què és greu i aleshores ens envia al cap d'oftalmologia de “La Fe”. Allí ens diu aquest home:- A la xiqueta al tercer mes de gestació se li van paralitzar els ulls, tenia “Sindrome de Peters”, esclerocòr nia, microoftalmia, “catarates”, falta de “cristal·lí” i d'iris. Cal fer-li dos transplantaments de “còrnia”, per a que simplement distinguisca foscor - claror. Ala pues, altra maçada!!! Tan sols podíem fer-se'ls a “Barraquer” i amb 6 mesos de vida li fem el primer transplantament i als 8 mesos el segon, aquest ja a “La Fe” (sanitat no estava disposada a pagar-ne més per privat). Bé, la vida continua i nosaltres amb ella. De repent un dia, la cria es queda desmaiada, doncs encara ens faltava alguna coseta més..... “Foco de epilèpsia” La cria va arribar a tindre més de 60 crisis diàries...... A la fi, als 2 anys de vida, és quan ens diuen que el que té Ainhoa és. “Síndrome de Midas”. Comencem a investigar sobre aquesta malaltia i no hi ha més que 55 casos al mon i Ainhoa és l'únic a Espanya.

A Ainhoa no li han funcionat els transplantaments de còrnia, (també és afiliada a l'O.N.C.E.) per tant cal tornar-la a trasplantar, porta 2 anys i mig en llista d'espera preferent...... Però amb tots els retalls i tota la “mandanga” ací estem esperant...... Però la meua carrera de fons continua i és aleshores quan decidisc fer una campanya solidària que porta per nom: TOTS AMB AINHOA.... Amb aquesta campanya el que vull es recaptar fons per als transplantaments d'Ainhoa i per fomentar la investigació d'aquesta malaltia. La meua filla necessita moltes coses... i totes han de ser per “privat”, tenim la llei de la dependència aprovada des de fa 2 anys ( ni un duro em vist). Ainhoa té un 74% de minusvalidesa i a l'any ens donen 1.000€, he de pagar el 50% de la medicació i un 10% més de la que li porten de fora del país. L'únic que em queda és seguir corrent en aquesta carrera.... seguir lluitant i seguir fent esdeveniments per a recaptar fons i que aquesta malaltia es conega per tot arreu, i que almenys Ainhoa puga tindre una mínima qualitat de vida. Aquesta és la meua carrera de fons.... em queda molt per córrer encara, però tinc força, tinc gent, tinc ànim, tinc a Verònica, vos tinc a TOTS (els que m'esteu ajudant amb aquest projecte) Que sou molt, però molt BONS!!! I sobretot tinc a AINHOA!!!!

76 77

LA CARRERA DE AGUEDA Rosa de Diego

La nostra carrera comença amb una derrota. Després de córrer sis anys costereta amunt, a m b p l u j a , a m b f re d , s e n s e p u n t s d'aprovisionament. Interpretant alguna baixadeta en el camí, com un canvi de trajectòria que no va ser i que ens portava a una victòria que no va arribar. Vam perdre a la nostra xiqueta i de sobte tot va tenir sentit.

Una carrera de fons...... Totes les carreres comencen en la línia d'eixida, la línia de la il·lusió d'aconseguir les metes; el somni de véncer les teues pors, els teus dimonis i d'aconseguir la victòria...

En eixe mateix moment, a mil quilòmetres de la meta i molt lluny del punt de partida, la nostra Estrela ens alça, ens guia i ens ensenya que les derrotes individuals serveixen per a altres carreres; Eixes què encara estan en peu i la continuen corrent .

nostre campió no estava, però la carrera seguia. Si ells corren.... correm!! Si ells lluiten.... lluitem!!! Comences sense saber com, et caus, t'alces però sempre acompanyes, i en el camí …. En el camí trobes amics que s'uneixen, que et diuen si corres córrec, si vas vaig; i que hui en dia fa que aquesta gran carrera de fons siga mes suportable. I respires i de sobte veus que et dóna vida, i t'oxigenes, et dosifiques i et dius la carrera no s'ha acabat, inclús cal córrer, no hem arribat a la meta, corre!

Quatre anys , quatre anys ja!! Superant obstacles, derrocant portes de què no s'obrin al cridar, intentant convèncer de l'important que és continuar corrent al costat dels nostres valents. I sobretot quatre anys intentant compartir amb tots vosaltres la carrera, intentant dir-vos que sense vosaltres ells no podran acabar mai aquesta terrible marató, que hem de córrer al seu costat. Hi haurà alguna cosa millor que estar en esta carrera de fons? Per a ÀNIMA D’ACER no.

La nostra no…. La gran carrera de fons, contra tot, sense res. I no obstant això corrent-la amb la força i la il·lusió amb què només pot córrer un xiquet, la carrera contra el càncer infantil. Eixe dia, decidim que no havíem tingut una derrota sinó el començament de la nostra carrera, carrera de fons en què la nostra estrela ens guia per a acompanyar als verdaders corredors. El

78 79

LA CARRERA D’ÀNIMA D’ACER Ànima d'Acer Qui en la vida pensa que l'important és la destinació i no el viatge, és que encara no s'ha topat amb el primer. Valgui'm la cita anterior de l'escriptor Arturo Félix, per donar inici i llançar llum al que va néixer amb una clara destinació i segueix en un continu viatge buscant un llunyà final. Un projecte neix en el moment menys esperat, quan qualsevol es troba en el seu estat més relaxat i els seus pensaments molt allunyats dels seus propis problemes. Qualsevol sensació o experiència de tipus casual i aparentment trivial (una cançó, un programa de televisió, una conversa, un paràgraf llegit a l'atzar, un riure, un perfum, un menjar…) desencadena l'esclat de la idea més desitjada. I així va néixer Alma de Acero, a l'emparament de la barra d'un bar, un grup d'amics, de converses anecdòtiques desarticulades i en el record de la petita Aqueda. Aqueda, un exemple encomiable de valor, ficat en un fràgil jove cos de cristall, llum guia de la nostra causa i amb l'ànima d'acer. La solidaritat sol acompanyar d'una o una altra manera la vida dels homes. Les tasques i responsabilitats comunes, les experiències compartides, són realitats en les quals solem assumir expressions solidàries d'uns amb uns altres. No obstant això, són les situacions particularment doloroses on la solidaritat es fa tant més evident com a necessària. La pobresa, la injustícia, la malaltia, el sofriment de l'innocent,

la desesperança, són realitats que ens mouen especialment a ser solidaris. El sentit més bàsic de la solidaritat suposa que es desenvolupa sense distinció, límits o condicionaments de sexe, raça, nacionalitat, religió ni d'afiliació política. L'única finalitat de la solidaritat pot apuntar a l'ésser humà en estat de necessitat. De totes maneres, l'ús del terme ha quedat desvirtuat davant l'abús del discurs polític i el denominat màrqueting solidari. A nosaltres ens motiva la idea solidària d'ajudar en la mesura de les nostres possibilitats, a la residència de xiquets oncològics de la AECC de València, que acull durant el seu tractament, als petits guerrers i als seus familiars, que lluiten contra la terrible malaltia que pateixen, intentantlos facilitar amb les nostres humils aportacions i coordinant-nos amb el personal de la residència, una estada més agradable i amena, en definitiva, menys dolorosa. La nostra destinació és incerta, doncs llunyana està la cura a aquesta terrible xacra social, i mentrestant les nostres maletes estan carregades de força i il·lusió, disposats a realitzar el viatge tan llarg com fos necessari, som Aqueda i cada xiquet que necessite que estiguem aquí, som Alma de Acero i el nostre viatge en aquesta lluita és com una carrera de fons.

80 81

NELSON MANDELA UNA CARRERA CONTÍNUA

LA CARRERA DE BEGOÑA

José-Antonio Burriel

Begoña Martí Vega

Posat a triar un exemple d'entendre la vida com una carrera contínua, de llarga distància -Com sol ser la vida- trie Nelson Mandela, personatge per a la Història, que ens acaba de dir adéu. Haguera pogut triar molts altres exemples, més pròxims, més pròxims a la nostra vida quotidiana, com el venedor de l'ONCE que superant la seua discapacitat saca avant la seua vida venent cupons; o el pare de família que, alçant-se cada dia de bona mati, ofereix als seus fills un demà millor; o… tants altres exemples que viuen al nostre costat i que ens ensenyen que “el que salva és un altre pas més”! Trie Nelson Mandela perquè va haver de superar temps difícils, quasi heroics, inclús lluitant contra els seus propis sentiments. De raça negra, discriminada salvatgement, cursa la carrera de Dret. En 1947 crea la Lliga Juvenil per a lluitar contra la discriminació, lliga que defenia l'ús de les armes. Va ser detingut i condemnat a cadena perpètua. Després quasi 27 anys de presó, va ser posat en llibertat. A la seua eixida, en eixa carrera contínua que és la vida, va fer un pas més: “Mentre eixia per la porta cap a l'entrada que em conduïa fins a la llibertat, sabia que si no deixava la meua amargor i el meu odi arrere, encara estaria en la presó”. I vaig triar la lluita pacífica per a acabar amb la discriminació racial. Havia donat un pas més en la seua carrera contínua que és aconseguir la meta de la vida! I ho havia donat perquè tenia clara quina era la meta: “La mort és una cosa inevitable. Quan un home ha fet el que ell considera com el seu

deure amb el seu poble i el seu país, pot descansar en pau. Crec que he fet eixe esforç i que, per tant, dormiré per a l'eternitat”. Eixa claredat li feia fer un pas darrere d'un altre, caminar fins aconseguir la meta, viure la vida com una carrera contínua!

LLEGAT DE VIDA

Una meta, la nostra meta, la de la nostra vida, que podrem guanyar si tenim present un altre dels pensaments de Nelson Mandela: “Després d'escalar un gran tossal, un es troba només que hi ha molts més tossals que escalar”. La carrera de la meua pròpia vida és més curta, la meta més xicoteta, encara que igualment importants perquè és la meua meta personal. I tots els dies, màximament quan l'aclaparament invadix els meus passos, em repetisc: a l'alba, a l'alba guanyaré!

I així es percebre la vida com un problema que cal resoldre, convertint-se en un vertader obstacle per al nostre desenvolupament com a éssers humans, immersos- segons aquesta idea- en una competitivitat amb els altres, de forma individualitzada i simplificada, per tal “d'arribar”. Jo manifeste que la vida és un camí de què només es coneix el punt de partida, el naixement, des d'on iniciem un viatge de recerca de noves sendes que ens proporcionen benestar i creixement.

Es diu i se'ns consciencia des de xicotets que la vida és una carrera de fons on hem d'invertir cada alé per aconseguir arribar a “la meta” què realment volem; difícil qüestió.

Si desenvolupem la nostra capacitat de contemplar tots i cadascun dels matisos de la nostra forma de viatjar en la vida, si reconeixem els postres errors i aprenem d'ells, ens faran més amables i solidaris. En compte d'una “meta” hi ha el llegat, que va més enllà de la mort; la saviesa obtinguda en el trajecte, i que podem deixar a futures generacions. Els llegats que la gent reconeix i ressalta com a exemple de vida han sigut oferits per persones amb un valor comú en el seu camí: s'han negat a acceptar la injustícia i han treballat per la comunitat.

Eleanor Roosevelt va ser partícip del grup que va apostar per la igualtat universal en la Declaració dels Drets Humans. “Tots(i totes) naixem lliures i iguals en dignitat i drets”, però la veritat és que no és així. Ens condiciona el sistema, l'entorn, el país i la família on naixem ; el missatge sols ser : “corre, sigues tu el primer, el millor, fins i tot xafant als altres”, per arribar no se sap on. L'any que acabem de passar hem acomiadat dos grans persones: Jose Luis Sampedro, que va advocar en la seua vida per dur a terme una economia més humana, capaç de contribuir a desenvolupar la dignitat dels pobles, i sempre va estar compromès amb els problemes del seu temps; i Nelson Mandela, mundialment reconegut pel seu llegat: seguir la senda de la saviesa del seu antecessor, Gandhi, el qual va manifestar que si una persona es reconeix imperfecta i necessita la tolerància i la bondat dels altres, també ha de tolerar els defectes del món fins poder trobar el secret que li permeta posa'ls-els remei. Però no sols lleguen les persones “grans”, perquè diàriament molta gent xicoteta, en llocs xicotets, estan fent coses xicotetes que transformen i canvien el món, l'esdevindre de la vida. N0, la vida no és una carrera de fons on augmenta l'ansietat i l'angoixa de voler arribar a una “meta”. Ha de ser l'herència, l'exemple de tots els viatgers que amb les seues històries d'existència compromesa, converteixen la vida en una transformació contínua cap a la solidaritat, necessitat bàsica perquè l'esser humà continue vivint.

82 83

LA CARRERA ESCOLAR DE BLANCA Blanca Valor Garcia MARCELINO PEREZ MARTI Marcelino Perez Marti, - Marcel·linet per a tot el mon, va ser el primer i únic alcalde de Gandia per aclamació popular.

Va nàixer a Gandia a l'any 1909, era fill d'un patró de cabotatge, va cursar estudis de batxillerat a Barcelona i va estar treballant a la caixa d'estalvis a Barcelona després al 18 anys va tornar al Grau.

Va ser també l'impulsor i director del sindicat del transport de valència, antecedent de la federació Nacional del Transport, i va aconseguir que tots els sindicats s'uniren en la federació, per a defendre la unitat dels treballadors dels ports del litoral valencià. La labor sindical de Marcel·lí, va tindre especial atenció a la cultura i a les persones majors.

bones persones, no li l'ha deixen acabar per que van a afusellar-lo..... I tot açò jo ho sé perquè MARCEL·LINET era el meu IAIO. Treball d'escola als 11 anys d'edat. Quan li van dir que escriguera sobre alguna persona que ella admirara i va triar al seu aiao.

Va ser molt important durant el seu mandat la població infantil, amb la junta de beneficència i “ropero” escolar.

El centre social i biblioteca del grau porta el seu nom.

Es va casar amb Amparo i va tindre dos fills Marcelino i Mari Carmen i des de molt jove ja és va caracteritzar per la seua defensa dels treballadors portuaris de Gandia i del sindicalisme. Sent ell el secretari del sindicat va ser quan es va implantar en el port el repartiment rotatiu del treball i així podien treballar totes les persones, exemple que es va implantar també en tota la resta dels ports Espanyols a ram del nostre moll, per ell.

i va ocupar el càrrec interí d'alcalde fins que el dia 16 de març era ja triat com alcalde de Gandia. Durant el seu mandat les “belleses Falleres”, hui falleres majors, van ser triades per votació . Però el més prioritari durant el seu mandat van ser els interessos dels treballadors i donar la solució a problemes tan importants com l'educació i la vivenda, és va sol·licitar a l'estat la construcció d'un nou col·legi i el nomenament de nous mestres. Pel que fa a la vivenda es va debatre la possibilitat de construir barris per als obres i la revisió dels lloguers.

Quan va deixar d'exercir el seu càrrec d'alcalde, tota Espanya estava immersa en plena guerra civil, hi havia dos bans ( totes les guerres són roïns), ací a Gandia, ell va fer el tràmits per a què un barco, -que per cert va estar esperant-lo 3 dies en el moll- se'n portara fora a les mongetes Clarisses i més persones del clero, junt als escriptors, pintors i artistes, es a dir, totes aquelles persones que tenien possibilitats de morir, simplement per.... Ja sabeu. Va crear una caixa de pensions que recaptava una pesseta diària dels seus associats per a dipositar-la en la caixa de Previsió Social. Va crear també una biblioteca pública on ell mateix impartia classes i organitzava conferències culturals. El 23 de febrer de 1936, a la sala de plens de l'ajuntament de una comissió gestora va nomenar com alcalde de Gandia a José Buigues, tots els assistents i tota la gent que estava fora del ajuntament omplint la plaça, van començar a cridar “ Volem a Marcel·linet, volem a Marcel·linet”

Ell va deixar partir el barco sense pujar i havent salvat d'una mort segura a moltísima gent innocent, perquè ell deia que en les seues mans no hi havia cap delicte i no el detendrien. Però es va equivocar, el van capturar i el 19 de desembre de 1939 (amb el indult d'ell signat, apresseta apresseta, per a que no arribara), tot just tenia 30 anys, però encara va tindre temps de deixar-nos un gran llegat, a part de tot el que he mencionat abans, Si ens va deixar una carta, jo la tinc en ma casa i diu moltes coses boniques i bones de la gent, no culpa a ningú de la seua mort i sobretot ens recalca que hem de ser

84 85

Aquesta és la darrera carta que escriu Marcel·linet, mentre està a la presó, com podeu veure no li l’ha deixen acabar per què van a afusellar-lo. A través del company de celda va poder arribar als familiars, aquest paper. Quan és trobeu mal, quan penseu que tot s’acaba, vos convide a que la llegiu, segur que de seguida vos passen tots els mals.

86 87

88 89

LA CARRERA DE CARLOS

fora… però per què buscar referències si les tinc dins, incrustades pels relats del meu vell, alimentada de records seus i meus, per aquella Veneçuela que va ser i esta Espanya que algun dia; espere, serà millor….

Carlos Alfonso Rodríguez Amb la mirada perduda en la paret, la mà en el meu cap, com esperant que d'esta no isquera cap paraula de les què ell deia. Mon pare em contava la seua infància a l'Espanya de postguerra, aquella que per a mi, era això, un conte, un relat que veia en les pàgines dels innumerables llibres que sobre el tema estaven en la biblioteca que a poc a poc mon pare havia format a casa. Els meus germans i jo sentíem eixos relats amb un deix de tedi sense entendre del tot el to de nostàlgia que els impregnava. Mon pare va nàixer a València uns anys abans del començament de la guerra civil i es va embarcar rumb a Veneçuela, quan tenia 18 anys, a l'aventura. A fer les Amèriques. Un eufemisme arbitrari per a designar la tàcita llei de..... tu te'n vas que ací molestes (que anys després em vaig assabentar li havien aplicat) El meu vell és i va ser de pala i foguejada. Es va negar a fer la “mili”, es negava a obeir qualsevol autoritat i en aquells anys repressius, es negava a cantar el cara al sol, amb camisa o sense nova. I els meus iaios que no tenien un pèl de panolis, el van despatxar a l'excolònia, rica i puixant. Des de llavors, la caminada que havia sigut la vida de mon pare, va començar a convertir-se en una carrera; una carrera que va començar en el port de La Guaira a Veneçuela i que a poc a poc va anar augmentant en velocitat. Als dos anys d'arribar ja s'havia casat amb una rossa de família amb arrels il·lustres, de l'orient veneçolà i als sis anys d'haver xafat terres americanes, ja tenia

tres xiquets… Jóvens els meus pares i més bojos que assenyats, van emprendre aventures amb finals desiguals, i si les oportunitats no fallaven, fallava el trellat i el sentit comú fins que tot s'estabilitzà amb la meua arribada i la del meu germà anys després. Però la carrera continuava en les responsabilitats adquirides amb la formació d'una família, en l'enyorança d'una terra que deixada arrere, posseïa l'encant del llunyà, del record sublimat. Si d'adaptacions parlem, mon pare es va adaptar a l'instant, es va mimetitzar però mai i això es veia a llegües, ha deixat de ser valencià. Agraït com pocs, ha volgut a Veneçuela com seua, per tot el li ha brindat de bell. I tot açò és part del llegat que ens ha deixat en les seues xarrades d'enyorança per València i el corrent d'afecte per eixa terra nova de les Amèriques. Em deia: No saps el que és tindre el cor partit, dividit perquè les teues referències canvien i canvia el teu horitzó. Ell se'n va anar d'un món amb massa regles i moltes estructures i ara viu en un caos d'incoherència i “"despiporre" que és Veneçuela (el que va ser un paradís ara és un infern) perquè les coordenades per a ubicar-se a Veneçuela han desaparegut. És córrer a cegues a la vora d'un precipici. La llar que va ser ja no es troba: no em trobe ni a mi mateix en eixe lloc i mon pare com a tants altres tampoc. Ell recorda una Espanya que ja no és, en una Veneçuela que ha deixat de ser. A eixes dos parts, a eixes dos terres, les vol i les odia… I ara que jo he fet el viatge de retorn, seguint l'estela d'aquell barco

al revés, ací en esta Espanya que es veu perduda i acollonada comprenc el que és tindre el cor dividit entre aquella Veneçuela i esta Espanya que es va desdibuixant i adquirint nous contorns. L'estranger ara sóc jo. Estranger en aquella terra que em va veure nàixer i esta que ostenta les tombes dels meus avantpassats. Vaig escapar d'aquell caos buscant un cert orde i concert; una seguretat que ara es trontolla. Veig com ací pareix eixa seguretat i no fem res per evitar-ho. És llavors que sorgeix la por que creia havia deixat arrere. Més entenc en un exercici d'empatia amb mon pare, que la meua llar són els meus volers i eixes les porte vaja on vaja. En esta translació de la Terra només ens reconeixem i ens trobem en el traginar errant de pobles que van i vénen, on les seues arrels estan compostes de moltes parts formant un rusc d'experiències que construeixen això que cridem idiosincràsia… Mon pare ja camina quet i talòs, la seua carrera està quasi acabada i ha tornat a ser un passeig seré. La meua encara contínua, he pres el seu relleu i continue corrent, corrent, amb la llengua

90 91

LA CARRERA DE CRISTINA Cristina Martí Rodríguez “ELS COMPANYS DE VIATGE” “La vida és com una caixa de bombons, mai saps què et va a tocar” diu el protagonista d'una famosa pel·lícula... i ben cert que és. Per molt que ens imaginem de menuts què és el que ens oferirà la vida, a la fi segurament la realitat serà molt diferent del que havíem imaginat…O no. En qualsevol cas, m'agrada pensar que sempre podem seguir els nostres somnis i tornar-ho a intentar, com fa el protagonista de la pel·lícula… Afortunadament, no tots els bombons de la caixa són amargs. Què la pròpia vida és una carrera de fons ja ho sabem, no és res de nou. En la infantesa, en el mateix moment en què que som conscients, comencem a posar-nos metes i objectius que aconseguir, comencem a tenir il·lusions, comencem a somiar…. La nostra vida, de sobte es converteix en una carrera, una vertadera carrera de fons. En ella ens acompanyaran els éssers que més volem, els familiars i els amics, però també com no, els estranys que al llarg de la vida es creuaran en el camí i potser acaben no sent tan estranys per a nosaltres. Així, a poc a poc anirem incorporant a la nostra motxilla viatgera noves experiències i lliçons i com no, nous amics, companys d'estudis, de treball, de projectes, d'aficions… Segurament encararem la carrera erròniament, perquè tal vegada pensem massa en la meta i molt poc en gaudir de cada pas que donem,

fins que un dia, per sort ens adonarem que el mateix viatge és més important que qualsevol de les metes. És el viatge de la nostra vida, al llarg del qual passarem mil entrebancs, moments amargs, però també com no, gaudirem de moments inoblidables, dolços, que mai podrem oblidar… Som corredors de fons i sabem que les metes més complicades se superen amb esforç i dedicació. Així, pas a pas ens adonarem que allò que en principi semblava impossible, a la fi és assequible per a nosaltres. Més està clar que el més important no és la carrera si no els companys de viatge. En aquesta cursa, la paraula amistat cobra un paper fonamental. Els AMICS, aquells que ens acompanyen sempre i estan físicament al nostre costat, però també aquells que des de la distància comparteixen d' alguna manera el nostre viatge i tan sols, amb una paraula -quan vullgues i per al que els necessites- els tindràs al moment al teu costat. En saber el tema del llibret, en el primer que vaig pensar va ser en una persona que porta temps en una carrera de fons, carrera que per sort a poc a poc està guanyant. No vaig a escriure al voltant de la seua malaltia doncs -seguint amb el seu exemple- “això són coses que et porta la vida” i ja està quasi superada… No, què va!… la malaltia no es mereix perdre en ella ni un segon. Vaig a parlar-vos de l'AMISTAT, així, amb majúscules, de l'amistat d' un grup d' amigues que des del principi l'han acompanyada en la seua lluita, fent-li més fàcil la carrera, doncs les circumstàncies de la vida van fer que la meua amiga no tenia cap familiar amb qui compartir aquests difícils moments. La seua família, nosaltres les seues amigues, prompte ens van ficar totes mans a l'obra, fent torns a l'hospital, organitzant-nos per telèfon o per internet, deixant la pròpia família i quefers, agafant trens per a fer

quatre cents kilòmetres i compartir uns instants o acompanyant-la en casa, en els moments més difícils de la lluita. Però no ens acostem ni de prop al camí que ella ha hagut de recórrer. L' amistat no requereix de paraules, ni de proves ni demostracions, sols requereix compartir. Al llarg de la nostra vida gaudirem dels amics en els moments més especials, més irrepetibles, més meravellosos, però també veurem eixa “cosa” estranya que és l'amistat manifestar-se amb tota la intensitat en els moments més amargs. A la fi, la malaltia ha anat desapareguen, difuminant-se amb la unió d'una força compartida. I en aquesta lluita, el millor exemple l'ha donat la meua amiga, deixant a tots bocabadats i preocupant-se més pels demés que per ella mateixa, donant-nos a tots una gran lliçó de vida. En aquesta carrera plena de misèries, dubtes i temors … afortunadament com diu la cançó, sabem que el món no s'acaba demà, que no hi ha res definitiu, que tot passa, també el dolor, que les ferides es curen i que el món segueix rodant… I sabem que som capaços de superar amb èxit les coses més difícils, si tenim el més important, uns companys de viatge amb els que compartir aquesta carrera de fons que és la vida.

92 93

LA CARRERA DE MARIELENA Elena Martí Cerezo CAP A LA META Per molt que m'esforce no sóc capaç d'aconseguir veure el final. De vegades em sorprenc a mi mateixa ajustant els ulls en un intent de convertir el borrós en nítid, però no hi ha manera. Per a la gent que m'observa en un d'aquestos moments força curiosos, supose que semble el que realment sóc, una miop intentant enfocar-ho tot al meu voltant, però desconeixen que el meu interès sols es centra en una cosa en concret, arribar a un objectiu, que encara no se quin és. Quan era adolescent, els meus pares sempre em deien que un s'ha de marcar objectius i ha d'intentar arribar a ells, fer-los factibles i que la vida, entre altres moltes coses, avança mentre tractem d'agafar-los amb les mans. I això es precisament el que em passa a mi, que no se si hi ha un final, si ja he arribat a la meua meta o si encara em queda molt de camí a recórrer, però del que sí que estic ben segura, és que durant aquest trajecte, que ja dura prou de temps, he obtingut altres reptes i que alguna vegada va haver-hi un inici de tot, la xiuletada de sortida de la meua carrera de fons en el món de les Falles. Ja, abans de nàixer i inclús abans de saber si seria xiquet o xiqueta, era tanta l'ànsia dels meus pares per fer-me fallera que no dubtaren ni un sol moment en col·locar-me en el cens del llibret amb un nom d'allò més masculí, el mateix que

mon pare, potser perquè junt a l'ànsia pel “fallerio” anava el seu desig que jugués a futbol. Deu ser cert allò del que t'inculquen és el que portes amb tu, perquè el que jo sent per la Festa ho he recollit d'una herència que ja de joves anaren llaurant i que passarà de generació en generació, tal i com ho han fet amb mi. Mon pare era un home emprenedor que quedà captivat per les Falles des del primer moment què les va conèixer, i ma mare des de la inexperiència ja vestia de valenciana. Tots dos forjaren un fort vincle per la nostra tradició. Era d'esperar que només tindre'm amb ells, volguérem portar-me a les cercaviles o a l'Ofrena de la Verge vestida de seda, però aleshores per motius de feina aquesta il·lusió no es va poder dur a terme fins més endavant. Encara que, especialment el meu pare, mai deixà de participar activament en la falla amb nombrosos càrrecs i responsabilitats, no podia dedicar-li a les seues benvolgudes a Falles tot el temps que desitjava i va passar a treballar per elles sense poder gaudir-les. Fins eixe moment, jo desconeixia tot el que havia significat la festa per a ell. Però de sobte, un dia, quan encara era menuda, regirant en un calaix en busca d'un llapis, vaig veure al fons una fotografia que m'impedia tancar-lo. Estirant la tragué, venia del calaix de damunt. Era el meu pare, abillat amb el famós trage negre de faller. En poques ocasions l'havia vist tant content com en aquella instantània, amb un somriure d'orella a orella. La meua curiositat m'obligà a obrir el bagul de records que sempre havia tingut al davant i mai me n'havia adonat de la seva presència. Les fotografies brollaven amb ganes de ser vistes, pareixia que volgueren fugir d'allí. La gran majoria eren de falles i amb elles de celebracions, d'alegries, d'amistat... De seguida vaig interrompre al meu pare en allò que estava

fent, volia conèixer tot el que el feia tan feliç. Em vaig asseure sobre les seues cames i allí estiguérem hores i hores, el temps se'ns passà volant. Em contava com va ser l'any de la fundació de la que avui en dia es la meua Falla i com ho feren els seus fundadors, entre els que es trobava ell, per a crear la que seria la segon falla del barri del Grau. També em parlava de tots els càrrecs que havia desenvolupat, com havia viscut la meua mare els seus regnats, què eren en aquells temps, les cavalcades de disfresses, les presentacions a l'antic cine “Pau” i un sense fi d'entramats fallers. No se que em va passar a partir d'aquella vetllada, potser em traslladà el seu sentiment que m'involucrà de tal manera que ja mai he pogut deixar de costat les falles.

Volia ser com ell, sentir com ell totes eixes sensacions i conèixer tot allò que em contava. I demanava tan insistentment que volia eixir de fallera, que volia disfressar-me i ballar als fi de festa de les presentacions, que encara que no ho podia gaudir al complet amb mi, perquè el treball ocupava el seu temps, ni ell ni la meua mare pogueren negar-se. Aquest fou l'inici de la meua història com a fallera. Amb 9 anys, vaig poder gaudir del meu primer regnat al que li succeïren molts altres, fins i tot visquérem una de les millors èpoques que recorde quan em nomenaren Fallera Major Infantil.

94 95

Passaven els dies, mesos i anys ràpidament i jo cada vegada em sentia més involucrada en la Festa. Ja de major vaig continuar la trajectòria passant per altres regnats que em portaren a ser la màxima representant de la meua comissió, eixa que mon pare havia ajudat a crear i de la que avui se sentia orgullós. Sempre em deia que perdés la por a agafar responsabilitats en la Falla, que no dubtara en tindre un càrrec, ja que així començaria a viurela des de dins. Poc a poc, però sobre tot amb insistència, prompte em va convèncer. Vaig començar per provar en delegacions com l'artística, compartides amb amics, elaborant Festivals Musicals. Però ell volia que anara més enllà, em veia capaç de poder desenvolupar tasques tan importants com la de confeccionar un Llibret. I així, seguint la seua recomanació, em vaig disposar a fer el primer junt al meu marit, i encara que al principi, poc segurs de nosaltres mateixa, acceptarem, avui podem dir que d'ací a uns dies tindrem a les mans el nostre cinquè Llibret. Açò, el feia sentir-se reflectit en mi, volia que jo fera i aconseguira tot el que ell haguera volgut continuar, però què per circumstàncies no va poder de la manera que ell desitjava. Fa quasi tres anys, confiarem en mi per a representar la meua falla a la Federació de Falles, proposta que no va vaig poder rebutjar ja que per a mi era un orgull que algú, fora qui fora, s'haguera fixat en el meu sentir per les falles. Al meu pare se l'il·luminà el rostre en assabentarse i per descomptat que tant ell, com la meua mare i el meu marit, em recolzaren en la decisió. Durant aquest temps he aprés moltíssim i he conegut a gent excepcional d'una Festa que necessite, de la que no puc desprendre'm i que cada dia em sorprèn amb un sentiment nou,

com els que un dia, ja fa uns quants anys, començà a ensenyar-me el meu pare. La meua particular carrera de fons ha crescut i ha maurat, no se si estic a punt de finalitzar-la, però del que si estic segura es que encara em queda alè per a continuar i que quan algun dia siga mare intentaré fer el mateix que el meu pare ha fet amb mi.

SIMFONIA INACABADA PER A UNA DOLÇAINA SOLA Enric Ferrer Solivares A Miquel Ruiz, en el cel de la música sens fi A redós de les muntanyes, obria les portes del dia amb una veu de dolçaina que escampava al vent la joiosa invitació al convit de la vida: els ocells, les bestioles ocultes, els arbres esponerosos, l'herbei humil, el cel de rosa, els

pacífics núvols, els cims familiars, tots hi serien ben acollits en el reialme infinit de l'univers. El so amable escampava l'alegre invitació, ningú no havia de ser-ne exclòs. I tot seguit, en contrast feridor, el soroll de la màquina en mans de l'home, amb la rella poderosa i agressiva sobre la mare terra, sobre la natura. En la contesa la música semblava véncer i unir-se al ritme de cada instant, de cada batec de la vida. De l'experiència nascuda d'un llarg encontre, d'un íntim diàleg amb la natura, entre silencis i solituds, amb la guia segura del treball, de l'aprenentatge de ser home, tessel·la única en el vastíssim mosaic del món, anava creixent una profunda arrel humana, com d'arbre que buscarà l'aigua salutífera. Misteri de la creixença en humanitat, des del silenci, la contemplació de la natura, del sentir-se envaït pels ritmes de la lluna plena de la vida. El ritme interior, l'acoblament amb la melodia de la natura, cercaven algun instrument que expressara d'alguna manera allò que ja era paper pautat al fons de l'ànima. No hi havia cap entrebanc per trobar-lo perquè aquelles dolçaines i tabalets de les festes, amb la seua veu rogallosa, amb el so estrident del gall matiner, com una mostra de la perduda dignitat del poble, sempre havien estat properes. La vulgaritat de les coses menudes, d'aquelles que si faltaren en la gresca del vi i el crit, potser deixarien sense alé els més agosarats festers. I va pensar que ell podia saber tocar-la, fins i tot enlairar-la com un nou estendard,

96 97

Potser al principi, ocells i bestioles rebrien astorades aquells intents de fer melodies encertades, encara sense massa finor. Benvolents com eren d'aquell amic de la natura, silenciosos assistien a aquelles classes sense mestre ni deixebles. Aquella fusta, germana dels seus estimats arbres, a poc a poc tornava a sonar a glòria, a ser ritme de cada cor, a ser nuc en la gola, emoció reiterada de la festa, dignitat reconquerida del poble que la feia i la sostenia.

senyal gloriós d'un poble retrobat amb el seu esperit, ara revestit d'una puresa càndida, com un somni d'abril amerat del blanc flaire de la flor del taronger. I ell que a penes havia gastat els anys de la joventut entre els llibres, va tocar la porta de l'escola, una escola on podia fer realitat aquella música interior que maldava per eixir als horitzons del món, com una aventura sense mapes ni brúixoles. I amb tants anys al damunt, però no al cor, formà colla amb altres aspirants a músic, humil en els rengles escolars. Com un regal dels déus hi trobà el seu Virgili, el mestre savi que el va menar per l'infern i el purgatori de l'aprenentatge. I s'hi produí el miracle. Al bell mig del treball feixuc de la terra, encara hi trobava el temps per assajar, per millorar el so, l'afinació, d'aquell instrument que li havia robat el cor.

I la veu aïllada es va fer colla, cercle d'amics, braços oberts. El descobriment, amb algun company músic, de l'harmonia perfecta, de l'afinació sense error, l'omplia a vessar de la joia de l'infant. Una música que l'obria als altres, en la conversa, en l'àpat rústec, on pouava força i seguretat per a la vida personal hipostasiada en música, fins a fer de mestre de dolçaina, ell que havia trigat tant a obrir el llibre de la saviesa de l'art. Servidor fidel de la música, obeïa les seues insinuacions amb responsabilitat, serietat, dignitat, mentre les encomanava als altres com una benèfica malaltia. I la seua presència es va fer necessària per a qualsevol crida joiosa; per a qualsevol invitació a gaudir de la vida; per a qualsevol humil celebració, però també en l'ofici solemne del comiat d'algun amic, contrapunt de tant desconhort, de tantes llàgrimes; en el misteriós tremolor de les celebracions religioses... Obertes de bat a bat les finestres de la música, va obrir-se a les sempre noves melodies més antigues, amb sabor de fruita renaixentista, d'instruments d'època, com un potent desig de bastir ponts entre el passat i el futur. A boqueta nit, mentre cessava el treball de la terra i es rentava amb l'aigua neta i clara del safareig, entre els esponerosos tarongers, els garrofers flairosos o l'argent de les oliveres, ocells nocturns enraonaven feliços perquè ells també es nodrien d'aquella música, que ja era seua.

Comunió amb la natura, amb els vents o amb el sol per fer-lo créixer o per consolar la tristor de les llunes pàl·lides, com donzelles enamorades d'algun somniat príncep. I l'afecte va arribar com una real Beatriu que el va guiar per les sendes, fins ara ignotes, de l'amor. Música i afectes es van unir en una madeixa indestriable de fils d'or i argent, com un càntic nou, descobert en un insospitat tombant de la vida. La música va assolir potser una vibració nova, com el murmuri d'una font boscana, ansiosa per calmar la set del perdut vianant. Un dia no va arribar a obrir les portes de l'amable indret del treball i el lleure. S'hi va fer un silenci. Ni el vent gosava engrunsar les fulles dels arbres, ni els ocells van saludar el sol naixent. Al costat del camí, com una màscara sinistra, la màquina, contrapunt sorollós de la música, havia fet emmudir el seu cor, quan la primavera canviava el seu tímid somriure pel roent estiu. La destral del dolor va esquinçar pergamins atapeïts de projectes, d'il·lusions, de somnis de música i color. D'una amarga font brollà un silenci espés, com un vel de foscor. El silenci tan sols va ser trencat pel comiat de les dolçaines amigues, com un cor tràgic i alhora solemne, entre les muntanyes on havia conreat la terra i la música. L'eco trist va somoure muntanyes i turons. Amb l'adéu a l'amic també flamejaven al vent els mocadors de comiat de tota una generació, d'una forma de fer música per al poble que havia acollit amb llorers aquella dolçaina única, amical, tendra en la força. A sol ixent, a l'endemà, una insòlita rosada deixava una llàgrima en cada fulla, mentre els ocells tornaven a refilar entre les branques, com una salutació a la vida, que sempre recomença

després de la mort aparent de la llavor, que algun dia esdevindrà tija, espiga, blat, farina pastada amb el dolor, pa de cada dia. La feble condició humana exigirà el seu mortal tribut una vegada més, perquè sempre eixiran els hòmens a sembrar tot plorant i també sempre en tornaran duent les garbes al coll, com una promesa de vida.

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2014”.

98 99

LA CARRERA DE JOSEP Josep Basset

DE BONDATS EXCESSIVES..., I DE MALEÏTS Com qualsevol dia de l'any, s'alça del llit quan són vives les fosques del sol i encara porta damunt la calor d'estima, quan un so mecànic miraculós il·lumina de bat a bat, com un llampec, l'habitacle, omplint-lo amb la claror servida de la llum encesa

de casa, mentre una veu familiar baixeta, procedent d'una ràdio, l'informa amb músiques al·licients, oferint-li suaument les últimes notícies dolentes del món on ell, com ara, tots els matins es troba. Tot seguit, l'aixeta de l'excusat s'obri sorollant al gust el doll, posant a l'abast de les mans i la cara un gall d'aigua clara fresca natural, que és agraïda per les calors mullades d'estiu, o bé s'escull calenta per l'antull satisfet en els dies gelats d'hivern. Ara un xampú d'ous per al pèl, ara el gel de la selva negra o el sabó sedós a les mans, ara colònia d'herbes al cos, etc. Li entren aleshores unes ganes puntuals, com d'un termòstat programat a l'hora, de fer de ventre i amollar així les primeres necessitats fisiològiques tan plaents gaudides en la intimitat familiar d'eixe lloc reduït on tot és lluent. I tot seguit, com passa en la ciència-ficció de les pel·lícules del cine, contempla, canalitzades sense causar cap molèstia pudenta a ningú, com se'n van amagades fent el viatge subterrani, i desapareixen ràpidament cap als afores, amb l'acció només del dit índex, que prem fluix el botó lluent i fa que s'enfugen, discrets i al mateix temps, els vins groguencs i els botifarrons marrons, ja convertit tot en misèria orgànica i engolit pel remolí de l'aigua, com si fos una sèquia mora misteriosa. També té a prop l'armari rober ben assortit, amb la sort d'escollir, quan ho desitja, aquelles peces de vestir freqüents, totes ben classificades, netes i aromatitzades que ell s'estima. Ben sovint, sol obrir també diverses vegades una porta blanca metàl·lica plena de llum, on el fred tancat guarda amb un silenci religiós els menjars més delicats satisfets de cada dia. Una altra porta de fusta falsificada, que també obri i sol mostrar-li una pila torta on s'esperen, amb la il·lusió del viatge a taula, les conserves de mar i verdures barrejades d'horta, totes dues ben vestides i enllaunades. Unes altres entrades de recintes elèctrics més menuts, li donen servei d'una calentor programada

que mai no fa negre res i que calfa ben prompte els líquids i altres aliments preparats matiners. Ja fora de casa, amb la tranquil·litat del veïnat benvingut, s'encamina per un carrer acabat de netejar pels homes dels bons dies i allà ben a prop, dins d'una porta gran oberta de bat a bat, l'espera l'amic forner mudat de blanc, sempre somrient, amb el pa calent servit a les mans. Un altre matiner i gran coneixedor d'històries velles també té la casa oberta, però aquesta d'ara plena de lletres tendres. Espera tothom, ben satisfet, per oferir-los la premsa diària verge, fina i cruixent d'olors de tintes tendres, on sempre en llibertat, l'home matiner tria, entre totes les edicions, les que més entén. Ara se li obri la porta endurida del cor i, sense cap paraula, dóna les gràcies no sap bé a qui per tantes bondats excessives que hi troba. Després, això sí, es desperten enmig dels matins grisos i ombrius de la mala llet aquells maleïts afables amb les cares emmascarades, que arriben ací dins amb la primera llum encesa i sempre, sempre, sempre mai, sense que ningú els haja cridat.

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2014”.

100 101

LA CARRERA DE PACO.....

I em contestaven: no

Fa dos anys vam tornar a ballar-la, en la nostra casa, el Mercat aquesta vegada el president era jo i ell ........ ell es va posar el mono de treball i a pencar, una altra vegada, carrosses, cavalcada, cercavila .... etc. reunions al taller, els talladets de la meva dona, xafardeig, l'última.......

És de la junta? No

Javier García Aquest senyor és algú ! És el primer que vaig pensar en veure per primera vegada a Paco*, i em refereix a que quan veus una persona elegant al port i sabent desenvolupar-se com peix a l' aigua tractant polítics , presidents de comissions i membres de la Junta entre d'altres aquesta persona ha de ser algú.

No ho entenc, mira com domina l'art del saber estar, com està pendent de tots, sap en cada moment el que passarà, llavors qui és?

Una altra vegada convençut que aquell tipus era algú, era un corredor de fons, era, és i serà Paco Sanchis Márquez ....... Faller. Javier García.

Aquest d'ací, ah ! Aquest és Paco Sanchis.... De la falla El president! Noooo...... faller..... De la falla

Ignorant preguntava, és polític? No ho podia entendre, aquell home que estava pendent de tots els detalls que somreia a tothom, que obria les portes a les senyores, que amb una mirada els deia als altres el lloc que havien d' ocupar, era......... sols un…… faller. El destí va voler que un any després tinguéssim l'oportunitat de conèixer-nos millor*, em va tornar a sorprendre el planer i afable que era aquell senyor a qui jo creia algú.

després saltar-se'ls i riure junts. La seva carrera de fons en el món faller no havia fet més que començar, prompte es van fixar en ell i de la mà d'un altre gran, Tomás Femenía va donar el vot a la Junta Local.

Era el primer a carregar-se a l'esquena el que fera falta per tal d'organitzar qualsevol acte, sempre disposat a fer pinya i sempre amb una paraula d'alè quan la cosa es posava lletja.

No vaig a enumerar ni els anys ni els càrrecs ni tota la seva trajectòria que d'altra banda és de sobra coneguda i reconeguda per tots (almenys tot aquell que tinguen un mínim de memòria fallera) dedicat sempre en cos i ànima al món de les falles, destacant per la seva passió per la figura de la Fallera Major a la què venerava i mimava com ningú.

Dos anys després es va convertir en el president de la falla del Mercat, i no sé com me la va jugar però jo era allà, a primera fila, un més de la falla, Jo! Què ni els meus pares van poder amb mi.

Amparo la seva dona, Paco i Carlos els seus fills van saber respectar i acceptar la seva passió i en més d'una ocasió fer-la seva pròpia , ( ja se sap darrere d'un gran home.....)

Presentacions, fi de festa, proclamacions, cercaviles, festivals, crec que no hi ha cap de les múltiples activitats falleres que no programàrem junts, guions i més guions per

I allà vaig estar una altra vegada, no sé com però me la va tornar a jugar, una altra vegada junts més presentacions, cercaviles, cavalcades, etc., però aquesta vegada al gran, per a tota Gandia

*Al acte de la demana de Elodia Fenollar com a Fallera Major. *La demana de Lucia Pastor com a Reina de la Falla del Mercat.

102 103

LA CARRERA DE JESÚS

a hores d'ara viatge amb dues companyies ben valuoses: l'una és el record, la història, el caminar col·lectiu; i l'altra un entorn familiar, amical i laboral que m'acull amb escalfor i estima.

LA CARRERA DE PEP....

Jesús E. Alonso

En contra del que diuen alguns, qualsevol temps passat no va ser millor. I si no, que li ho diguen a aquells que encara van viure una postguerra de misèria, de fam i de por fins al moll dels ossos. Hi ha hagut molts temps difícils; han desaparegut ciutats, pobles i civilitzacions senceres. I han renascut com l'au Fènix. Repasseu, sense anar més lluny, la història de Dénia, tantes voltes assetjada, encanonada i derruïda fins esdevenir (encara ara) una bella ciutat.

Josep Alandete

UNA CARRERA A FONS Certament m'alegra (i alhora em sorprén) que les falles plantegen temes “vital-filosòfics”. La veritat siga dita: de què no s'haurà parlat en un llibret de falla? Les falles, la festa o el foc són com la vida mateixa i, malgrat l'aparença fràgil, conjuntural i festiva acaben sent, com aquest mateix llibre, “una carrera de fons”: a veure qui hi posa més; i durant més temps. En tot cas (no vull fer-me escàpol) no em preguntaven per la “carrera” de les falles sinó, en aquest cas, per la meua pròpia. Qualsevol cosa! Posar-se, ara, a pensar en tota una vida, la teua pròpia! Potser, en el fons, tampoc no és tan greu. Jo no sé vosaltres, però jo, cada dia, em plantege si la meua vida té sentit, si realment m'he guanyat el jornal, si he correspost bé a la simpatia d'alguns; si he reaccionat com cal a l'engany i l'ambició d'uns altres; si les coses de l'amor i el sexe em van millor o pitjor... potser, la carrera de fons, és la lluita per sentir-te viu cada dia, reaccionar davant dels estímuls. A hores d'ara, en la carrera sense pausa que és el nostre itinerari vital, encara hi ha un factor afegit per al desànim, la desmotivació i l'ensorrament: la frustració diària de veure com van caient víctimes al teu costat, ben prop teu, et fa engolir saliva a cada moment. Em tocarà a mí la propera bala? De moment, ho de reconéixer, jugue amb un cert avantatge. Si bé tot pot canviar en un dia,

AMB BONA LLETRA

Malgrat la indignació col·lectiva, malgrat els renecs motivats, no ens queda una altra que tirar endavant. Fer efectiva eixa carrera de fons sense defallir i caure a terra. Al capdavall, no podem rendir les nostres persones i la nostra dignitat més íntima davant de tant de desficaci com estem contemplant i patint. Potser tinguem la temptació de prendre una barca i allunyar-nos mar enllà, on diuen que la gent és neta, lliure i feliç. Però, malgrat tots els malgrats, encara tenim el repte de refer-nos, de viure la vida a fons i, amb això, també, reconstruir un país, el nostre, desfet i prostrat als peus dels cavalls.

Li passava cada any. Quan s'acostava desembre algun amic benintencionat li ho demanava. Que no em faries un escrit per al llibret d'enguany? Les resistències sovint eren vençudes amb facilitat excessiva i llavors començava el gran dilema. En esta ocasió la comanda venia acompanyada del tema sobre el qual havien d'escriure tots els col·laboradors. Això era un consol perquè tenia la sensació d'haver-ho dit ja tot (el que es veu i el que s'amaga) en les comptades pàgines que havia emplenat, quasi sempre obligat per encomandes d'estil semblant. Escriure amb tema proposat li permetia estalviar-se la vergonya de manifestar allò que de vegades ni tan sols ell havia arribat a comprendre d'ell mateixa i que llegia perplex en textos que li semblaven escrits per altri. Origen i meta d'algun propòsit, era més o menys el que li havien suggerit. Li apetia fugir del to dens i sorrut, aparentment transcendent, que amerava com un vici estilístic els seus anteriors textos. Volia aconseguir que fera un poc riure, però sense encanar-se, amb eixe lleu somriure que provoca una subtil complicitat entre les persones sense arribar al tall esmolador del sarcasme.

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2014”.

Prompte es posà a la faena. Anava desgranant mentalment possibles temes. El primer que se li va ocórrer, assegut al sofà, tractava d'aquell home que, inútil i desganat respecte a les faenes domèstiques, enllestia el procés per executarne alguna. Escurar, llavar, planxar, no sabia ben

Afortunadament, malgrat la sensació d'apocalipsi que ara vivim, hi ha motius sobrats per a l'esperança. Però també cal dir que no és prou esperar. Cal actuar, provocar i ser protagonistes del futur que volem.

bé quina triar. Però volia que el lector no sabera ben bé de què s'estava parlant fins arribar a la darrera frase, que s'adonara només al final del text del que tractava i que comprenguera, a més, la crítica despietada de la condició egoista del gènere (masculí) que portava implícit. Però havia quedat de no involucrar-se massa i després d'uns dies de pegar-li voltes sense alçar-se ni un moment del sofà, ben afonat i sense menejarse, va desistir no fos cas que algú sospitara que es tractava d'una obra autobiogràfica. Almenys havia trobat un poc la forma, com en les narracions que tant li agradaven, amb eixa subtil sorpresa final. Ho alçà en el racó dels assumptes pendents i es dedicà a mil faenes, necessàries i no, fins que va deixar de pensar-hi i el pes que sentia dins seu es va alleugerir, creia que definitivament. Els dies passaven sense treva. Confiava que el seu interlocutor se n'oblidara, que arribara el moment que, sense saber què fer amb tant de material acumulat per al llibret, decidira no recordar-li-ho. Tanmateix, un matí de gener el telèfon sonà i va llegir el nom temut. Com tens això? En el cap. Què li havia de dir, si no. Que havia estat atrafegadíssim amb avaluacions i mil històries però que ho tindria dilluns vinent. La veritat és que no tenia encara res concret però no sabia dir que no a pesar que les urgències només podien provocar-li textos infames dels quals s'avergonyiria per sempre més. I va tornar a sentir eixe pes que l'enguiscava i el paralitzava alhora. Era una poqueta nit humida de gener i va començar a caminar de pressa com si la rapidesa l'haguera d'ajudar a trobar més prest la solució a les seues quimeres. Els possibles temes se li apareixien arremolinats, giravoltant entorn seu, mentre veia criatures passejar amb les seues mares. I la màquina es va posar en marxa. Va

104 105

pensar en els xiquets als quals els costa parlar i se'ls emboliquen les paraules i patixen mentre a poc a construïxen el seu objectiu: aquella frase senzilla, aconseguida amb suor i preposicions ben col·locades. O en aquells que quan són més majors els toca remar l'any de la temuda selectivitat fins que te'ls veus estudiant la carrera desitjada. O podria enfocar-ho en aquella llengua que va cristal·litzar feia segles i a punt va estar de ser extingida en aquelles voreres que ara xafava trepidant, mentre l'escoltava ara i adés amb l'alegria continguda d'aquell que se l'ha vista perduda massa temps. Llavors, sentí una punxada al cor, com un mal llamp, remembrant l'amiga que va lluitar fins al final amb un somriure amable a la vida mentre les seues passes s'acostaven on havia estat la seua llar. S'esbandí el tel dels ulls i intentà canviar de pensament a la recerca d'aquella història simpàtica i capaç de captar l'atenció del lector i que l'allunyara de la crua angoixa de la vida. Hauria de trobar una temàtica relacionada amb les falles. Això sempre queda bé i l'escriptor ha de tindre sempre en

compte els seues destinataris. Una partida de truc no estaria malament. O la preparació del festival o del Ligorio Ferrer, amb els delerosos i sacrificats assajos fins que s'aconseguix l'obra ben feta. Però sempre hi ha qui guanyen i qui perden i tampoc eixos temes li van fer sorgir l'allau d'imaginació necessària per a que el text regolara sense solució de continuïtat cap a un desenllaç esclatador. No havia trobat el tema però havia entropessat amb la veu de sempre. I se li va acudir d'utilitzarla. Podria reflectir aquell diàleg que estava mantenint amb eixa romancera que l'interpel·lava sense parar per rebutjar-li cada espurna creativa que li passava pel pensament. Però no sabia com fer-la aparéixer en el text sense que el lector es perdera (posa-ho entre parèntesis i en cursiva, home!). Era una veu pesada, que amollava llargs discursos que el deixaven absort mentre hi intentava mantenir un simulacre de diàleg. Diuen que és cosa dels miops, eixa facilitat per allunyarse de la realitat i pensar i pensar (Sí, sabut, n'hi ha que li diuen esquizofrènia). Però no ho tenia gens clar, això de gastar-la, perquè resultava sovint prou impertinent. Devia ser culpa de la confiança que es tenien. Mentrestant, els temes seguien desgranant-se mentre l'apegalosa veu, amb el seu judici implacable, li'ls rebutjava un rere altre, sense compassió, quan encara no havia passat de l'esbòs inicial. Després de tres quarts d'hora caminant es notava cansat però ara no podia parar perquè sentia, ara sí, la inspiració bategar al seu cap (tot és posar-se, voldràs dir). Ja tenia la forma del final, amb sorpresa necessària. Com a tècnica utilitzaria eixe diàleg entre les dos veus. I dubtava entre el narrador en primera o tercera persona. La primera la trobava massa compromesa. Triaria la tercera, darrere de la qual podria arrecerar-se si la història eixia un pèl desllavassada.

Li faltava el títol. El títol és essencial per a donar forma a aquelles idees esparses que no acaben d'engalzar-se per conformar un text arrodonit i complet. (Posa-li “Amb bona lletra”, que queda bé. I com que escrius en ordinador ningú s'adonarà que cada volta fas una pitjor cal·ligrafia). Home, la veritat és que el títol que li havia suggerit podia valdre. “Amb bona lletra” tenia l'avantatge que valia per a qualsevol tema encara que molt inspirador tampoc no resultava. I el final? (Tu, tranquil, quan sàpien qui ho ha escrit, no passaran del títol. Per tant, quedaràs de cine). El lector quan arriba a l'última frase emet el seu veredicte, si li ha agradat o no, per això cal una frase que el capgire, que el commoga, o millor, que li confirme aquella sospita que tenia des que han llegit aquella pista que havies deixat caure per intrigar-lo i que ell havia caçat al vol. En eixe cas, se sentirà content, desvanit de la seua perspicàcia. I, per tant, les possibilitats que li agrade creixeran exponencialment. Més tranquil ja, acabà la passejada amb l'esperança de posseir les idees imprescindibles i que el temps, amb el seu filtre implacable, deixaria aquella història indiscutible que el portaria, amb el nervi tens dels creadors, cap a la meta desitjada. Passaren els dies i la nit del diumenge (Caram, no era per al dilluns. Així, m'agrada que no ho deixes tot a última hora) es posà davant de l'ordinador mentre les tecles s'apilaven unes damunt de les altres i la tecla d'esborrar es divertia amb el seu continu moviment. Línia que escrivia, línia que esborrava. Un quart, i un quart més. I mitja hora. I tres quarts. I una hora i la son s'apoderava sense poder enllestir un paràgraf que li agradara. (Quan et cride demà dis-li que se t'ha esborrat el disc dur, i ja està). S'hi resignà. Dilluns a migdia la melodia del mòbil l'atarantà. S'armà de valor i va respondre taxatiu que no li havia eixit res, que li sabia mal, que l'any que ve li n'escriuria un de categoria... (Ja ho saps:

excuses de mal pagador). Quan acabà de dirli-ho a l'amic, se li alleujà l'esperit com aquell que acabava d'enllestir una faena ben feta i s'ha llevat un feixuc pes de damunt que li impedia d'alenar. Però sentia dins seu el malhumor de no haver complit amb el compromís justament enguany que el seu fill eixia en la falla. Sense adonar-se en cap moment (Si fóra un bou...) que l'escrit s'havia deslliurat de la seua voluntat i s'havia ensenyorit de les seues mans (Xe, a mi no em mires: jo, la veu, no en sóc la responsable). Com qui no fa la cosa el text seguia imparable el seu rumb cap a l'objectiu final. Ell ho pressentia incrèdul. Després, quan tot hauria passat, afirmaria sens dubte que ja ho sabia, que estava interpretant un joc, que volia fer-se l'ignorant perquè això formava part de l'èxit de la trama. A poc a poc acatxà els ulls i comprengué que això ja estava fet, que només li quedava per acabar-lo el punt final que ara, per fi, estava a punt de teclejar.

106 107

LA CARRERA DE JOSEP Josep Miquel Moya FÉU-ME CAS, COMPREU-SE UNA LLIBRETA Que la vida s'assembla més a una carrera de fons que a una de velocitat, és una veritat inqüestionable. Si bé, de vegades, calen determinats esprints, allò important és mantindre el ritme i arribar com més lluny millor... en bona forma física, clar. Això és particularment oportú en els actuals moments d'incertesa, quan la foscor domina pertot arreu i només Montoro sembla veure la llum a la fi del túnel. Per cert que, al preu que està, més valdria que l'apagara o, quan arribem, ens costarà un ull de la cara i alguna cosa més. Clar que algú, més que en un túnel es troba en un pou, des del qual certament es veu la llum (de dia), però del que és ben difícil eixir. Almenys sense ajuda. “Féu gent!”, “Homes amb cordes!”, es cridava abans quan calia un esforç col·lectiu urgent. I la gent hi acudia. Gent, homes (i dones) amb “cordes” ben grosses és el que demana l'actual situació.

Tanmateix, malgrat els neguits, els desassossecs, ... tot és possible. Encara. Com diu Lluís Llach, “hem d'anar més lluny dels arbres caiguts que ara ens empresonen, més lluny de l'avui que ara ens encadena. I quan creieu que arribeu, torneu a començar noves sendes”. Perquè sempre haurem de trobar nous camins. La vida és precisament això: el camí que es recorre. Com l'Ulisses de Kavafis, haurem de pregar que el camí siga llarg, ple d'aventures, ple de coneixences. D'això es tracta, en definitiva.

Vicent: va viure 5 anys, 8 mesos, 3 setmanes i 1 dia El buscador estava afectat. Aquell lloc tan bonic era un cementeri i cada pedra blanca una tomba. Començà a llegir les làpides una per una. Totes tenien inscripcions semblants: un nom, i el temps de vida exacta del mort. Però allò que el va esgarrifar fou comprovar que el qui més temps havia viscut, amb prou feina ultrapassava els onze anys. Guanyat per un terrible dolor, va seure i començà a plorar.

Com que sempre hi ha qui expressa millor que tu allò que vols transmetre, us transcriuré (abreviadament i lliure) el conte de Jorge Bucay, titulat “El buscador”, que em sembla meravellós i ben apropiat. Diu l'escriptor:

El cuidador del cementeri passava per allí i s'hi apropà. En silenci, el va mirar com plorava durant una estona i, després, li preguntà si ho feia per cap familiar.

“Esta és la història d'un buscador. És a dir, algú que busca; no necessàriament algú que troba. Tampoc és algú que haja de saber el que està buscant. Simplement, algú per a qui la seua vida és una recerca permanent.

- No, va dir el buscador. ¿Què passa en este poble? ¿Què hi ha de tant terrible? ¿Per què hi ha tants xiquets morts soterrats ací? ¿Quina és la maledicció que els ha obligat a construir un cementeri de xiquets?

Un dia, el buscador va arribar a una ciutat i va parar atenció en un tossalet a l'entrada, d'un verd intens i ple d'arbres, ocells i flors encantadors. Estava voltat per una mena de tanca de fusta però una portella de bronze el va convidar a entrar-hi. Entre els arbres, com a l'atzar, hi havia nombroses pedres blanques. Encuriosit, s'hi va acostar a una d'elles i pogué llegir una inscripció: Joan: va viure 8 anys, 6 mesos, 2 setmanes i 3 dies Es commogué, en veure que la pedra era, en realitat, una làpida. I el va envair la tristesa en pensar que un xiquet tan menut estava soterrat allí. De sobte, se n'adonà que la pedra del costat també tenia una inscripció:

El vell va riure i digué: - No passe pena. No hi ha cap maledicció. El que passa és que ací tenim un vell costum. Quan un jove acompleix els quinze anys, els seus pares li regalen una llibreta, com esta que tinc jo, perquè se la penge al coll i, a partir d'eixe moment, cada vegada que hom gaudeix intensament d'alguna cosa, obre la llibreta i anota en ella quin ha estat el gaudi i quant ha durat. Si va conèixer algú i es va enamorar, quant de temps va durar eixa passió, eixe plaer? Una setmana? Dues? Tres i mitja?... O l'emoció del primer bes, què va durar? El minut i mig del bes? Dos dies? Una setmana? I l'embaràs o el naixement dels fills? La boda dels amics? El viatge desitjat? El retrobament amb els éssers estimats? Què

duraren eixos gojos? Hores? Dies? Així, anotem en la llibreta cada instant que gaudim... tots els instants. I, quan algú mor, obrim la seua llibreta i sumem el temps que han gaudit i l'escrivim sobre la seua tomba. Perquè eixe és per a nosaltres l'únic i veritable temps viscut”. Així que ja sabeu: compreu-se una llibreta i, per favor, passe el que passe, ompliu-la.

108 109

LA CARRERA DE LILIANA

…De sobte em vaig despertar i vaig anar a l'habitació dels meus pares, va ser en eixe moment quan em vaig adonar que la meua vida havia canviat per a sempre.

Liliana Requena Pellicer

De vegades em pregunte: Per què a nosaltres? No ho sé exactament, el que si tinc clar es que a la meua curta edat he hagut de viure moments molt dolents. La vida és com una carrera de fons, vas molt, molt ràpid, vivint o intentant viure al màxim, sortejant obstacles contínuament. Una vida que com la cançó diu: el dóna molt però t'ho lleva de colp. I és aquesta mateixa vida la que estava preparant-me, (com els atletes) a córrer i a viure tan ràpid com podia, ja que la fi de la carrera estava prop, molt prop a mi.

UNA CARRERA DE FONS

Però que seria jo sense eixa vida, la que em va donar ma mare! Una gran dona, amb uns ulls verd tan preciosos que encara hui en dia continuen parlant-me a través d'una foto. Ella em va ensenyar des de menuda que la vida cal gaudir-la al màxim. Va fer de mi una gran persona, em va guiar pel bon camí, em va abraçar quan més ho necessitava, escoltava totes les meues converses i em donava els millors consells. Ella si que va haver de viure molt ràpid, a contrarellotge. Cuidant de tot el món, fent que se sentiren bé, i això ho he heretat d'ella. Perquè Xelo no era sols una mare, era la meua millor amiga i eixa vida que durant 28 anys em va donar tantes alegries em furtava a la persona que més he volgut i voldré. Junt a mon pare, hem van transmetre l'amor per la festa de les falles. Unes festes d'alegria i germanor, d'il·lusió i amistat, però marcades per la tristesa. Per a ma mare, tristes, perquè tenia a persones importants que ja no estaven al seu costat, per a mi, nostàlgiques.

Em recorde com parlaven les dos sobre falles. Ella em veia sempre saludant pel corredor de casa i em mirava sense dir res, sols amb un somriure acompanyat de: “Ai pobreta la meua xiqueta, quina il·lusió que té!”. Tots els anys ella i jo anàvem a la presentació de les FFMM de Gandia, i al tornar a casa li deia: Mama vull ser FM! -Ai carinyet, no pots ser, si ens toca la loteria ho seràs! Però eixa loteria no arribava mai. Encara me'n recorde d'eixos matins de falles, quan asseguda jo a una cadira em posava “gomina” i em clavava els ganxos a l'orella o quan em vestia de fallera per a anar a l'ofrena i portar-li eixes flors amb el mateix missatge tots els anys. Aquell 23 de Març, la meua vida va canviar. Aquella nit, ella ja no dormia al meu costat i eixos ulls verd es tancaven per a sempre. Aquella vesprada vam lluitar com mai, per a guanyar eixa carrera de fons a la que no vam arribar a temps. A partir d'aquell dia em vaig sentir com els atletes que perden la seua carrera: em vaig sentir fracassada, com a infermera perquè no vaig arribar a temps i com a filla perquè pot ser podria haver fet més per guanyar la carrera. Vaig prometre que mai més tornaria a vestir-me de fallera. Durant aquell primer any, en l'únic que podia pensar era en anar-me'n amb ella, però les falles, màgiques com son em tenien reservada una sorpresa. Elles o eixe àngel van fer que tornara a vestir-me, per ella ho vaig fer. I quan pensava que ja mai podria representar al món faller Gandià....... Sonà el timbre de casa. A partir d'eixe moment en el meu cor dolent s'obria una finestra d'alegria i esperança. El destí volgué que fora feliç sense tindre-la al meu costat físicament, però sé, perquè així ho he sentit, que

ella, eixa meravellosa dona d'ulls verds, m'ha donat forces tots els dies i ha estat al meu costat vivint amb intensitat cada acte, veient com els fallers de Gandia tenien un gest o una paraula agradable cap a mi. Ella ha segut la primera en escoltar els meus discursos i sé que esta orgullosa de mi. Ara visc la vida d'un altra forma, pot ser amb més intensitat, sense esperar rés, vivint el dia a dia com si fos l'últim. Per a mi la carrera de fons va acabar aquella vesprada del 23 de Marc de 2011. La meua recompensa, haver tingut l'oportunitat de conèixer-la. La seua herència, haver viscut aquesta vida junt amb ella. Haver viscut ella el millor de la seua vida, junt a mi. Sé que la vida es un regal i que cal viure-la al màxim. Març ja no és tan sols un mes nostàlgic, es el nostre mes, aquell en el que ella i jo ens tornem a retrobar per a viure 4 dies com una carrera de fons.

110 111

LA CARRERA DE JOAN

prens un respir i tires la vista enrere, observant i intentant recordar totes les teues vivències, en el meu cas eren quilòmetres d'anècdotes i curiositats que realment no m'aportaven res en la meua vida personal, mes allà de l'anecdòtic.

Joan -Mag PotakumUNA CARRERA DE FONS Com per art de màgia, tal com anava accedint a l'interior del centre penitenciari, les portes s'obrien i tancaven al meu pas, sabia des d'este moment, que este ritual m'anava a acompanyar durant la resta de la meua vida professional. Quan entres en este món, igual que les portes, es va creant una cuirassa en el mes profund del teu caràcter, una cuirassa que t'ajuda a no empatitzar amb els sers mes pròxims. Com si d'una carrera de fons es tractara, amb cada un dels triennis, anys de treball, el meu caràcter s'anava assaonant i acomodant al mitjà. Havien sigut companys d'este viatge, assassins de xiquetes, violadors, lladres, estafadors, i terroristes que posteriorment van donar nom a una doctrina, qualsevol dels sers mes menyspreables d'una societat eren part de la meua història i com no, jo de la seua. Em comentava un company de professió quan vaig entrar, i em va fer la següent reflexió, “tu observes cent cinquanta persones, però són cent cinquanta persones les que t'observen a tu i a més tenen tot el temps del món”. Aprens el llenguatge de la desesperació humana; suïcidis, autolesions, monos, etc, ho acceptes com habitual en el teu dia a dia i vas refredant el teu caràcter. Com en qualsevol carrera, et pares a la mitat,

Hi ha fets que per una causa o una altra marquen l'esdevindre de la teua existència. Estant en la mitat de la meua carrera, naix la meua filla i com d'un toc màgic, aprens d'eixa vida fràgil, eixa olor de naixement, puresa, eixos moviments suaus al bressolar, eixe murmuri al dir les coses, en poques paraules, tanta humanitat desperta en la meua una necessitat buscar alguna cosa dins de la meua persona que m'acompanyara la resta de la meua vida.

Alguns jocs de màgia amb els meus fills perquè es menjaren la farinetes, uns contactes amb grups de teatre, van fer que de dins de la meua persona eixira tot el potencial creatiu, imaginatiu, artístic, etc. Que tots posseïm. Començava a omplir-se eixa carrera de fons que havia sigut totalment gris en una carrera que veia el paisatge d'un altre color, començava la meua vida amb la màgia.

comentà que ells no podien pagar una actuació de màgia i jo els vaig respondre que jo anava a oferir-me a realitzar màgia a canvi dels seus aplaudiments, amistat, il·lusió, rialles. I com per art de màgia, eixes portes que un principi es tancaven al meu pas ara les traspasse sense cap dificultat, gràcies a tot el que he rebut de la gent a la qual he dedicat la meua màgia.

La meua vida professional passava a un segon pla, simplement havia de considerar-ho com un treball mes i no havia de permetre que ell mateix influïra en la meua vida familiar o en la meua particular. Em vaig prendre seriosament la màgia i em desplace a Madrid a realitzar cursos intensius en una acadèmia d'un famós mag, després trobades de mags on compartixes afició i amistat i eixe món que en un principi utilitzes per a ocupar el teu temps lliure, et va ocupant cada vegada més el mateix. Este art de la màgia t'aporta alegria, il·lusió, rialles, etc. anècdotes de com la primera vegada que vaig fer màgia en públic, a l'acabar l'actuació un xiquet de no més de cinc anys s'acosta amb sa mare i em va dir la mare “el xiquet vol saludar i donar-li una besada al mag, és la primera vegada que veu un mag”, jo m'acatxe i el xiquet em rodeja amb els seus braços el coll i així va estar abraçat a mi i amb la seua cara pegada a la meua durant uns minuts. Eixe gest d'eixe xiquet em va donar un sentit nou a la carrera de la vida. Tant era la màgia que ocupava el meu temps que vaig decidir que la màgia havia d'arribar a tots els xiquets, i així és com vaig començar a realitzar màgia solidària, porte la màgia a col·lectius de discapacitats físics i psíquics, i la meua primera anècdota amb els mateixos es va donar amb la directora d'un centre d'educació especial que quan vaig anar a oferir-me, em

112 113

LA CARRERA DE MARC

acaba de donar-se l'eixida a una nova etapa, i tornes a córrer, tornes a entrar al “pelotó”, a preparar una nova proba, saps que això acabarà, no saps quan, però el que saps es que no deus, no pots parar has de seguir avant.

Marc Cuesta De vegades, quasi sempre comencem a viure, solem voler passar la vida com si fos una carrera a l'esprint, i res més lluny de la realitat. La vida, amics, és una carrera de fons; és una proba que en ocasions cal accelerar més, i altres deixar-se dur. No cal oblidar que no cal aconseguir-ne moltes metes, cal aconseguir-ne profondament algunes, així com que eixes, són coses que cal estar contínuament renovant, no oblidem que allò que és important en la vida du el seu temps. El filòsof Kant va dir: “L'important és actuar per a merèixer ser feliç, no per a ser feliç”. Avui amb la perspectiva que et dona l'edat, te n'adones que tots els esforços i lluites s'ho valen la pena, quan et veus obligat a abandonar ta casa per treballar a altre lloc, cal veure eixe enriquiment personal; quan estudies i estudies, prepares una oposició, i un curs i altre curs, i passa el temps i veus que fa mes de 10 anys que no tens temps de llegir un llibre, bo o roín, però llegir per plaer, de gaudir d'una vesprada d'estiu per què cal estudiar, bé un examen, (mai he sigut un estudiant d'acabar en juny, més bé de setembre i la darrera assignatura al desembre) pel que sempre estaves “pringat”. Doncs bé, acaba eixa època i veus que al teu treball has de continuar amb eixa carrera, senyors

A mi m'agrada l'esport, em relaxa i m'enganxa, potser el pitjor moment fou quan em vaig trencar els lligaments creuats, i mig genoll va botar amb ells, dos operacions, sis mesos immobilitzat, doncs bé, vaig decidir que ningú no podria que deixara de fer allò que m'agradava, en poder fer una pedalada, vaig decidir que no calia que vinguera l'ambulància a per mi amb la bicicleta i des de la platja arribaria a l'hospital a Gandia i tornaria; en tres mesos estava treballant, en huit fent esport i a la següent temporada esquiant. A partir d'eixe moment era conscient que per arribar on volguera, depenia de mi mateix, del meu esforç, i la recompensa sol arribar, sempre al final del túnel hi ha una llum, però el combustible que necessites és la teua voluntat, la teu força i la teua determinació. Un dels millors moments me'l va donar la muntanya, una lluita front als elements, peus desfets i la determinació de guanyar-la, no va ser a la primera, però vaig aconseguir superarla, i altra, i altra. Les persones som meravelloses, podem amb tot, sols hem de desitjar-ho i treballar, ningú no ens ho donarà, ens podran ajudar, però l'esforç l'hem de posar nosaltres, i d'eixa forma podrem guanyar eixa carrera de fons que és la vida, podrem amb qualsevol situació, amb qualsevol dificultat.

M'agradaria finalitzar amb un proverbi del Rei Salomó:

l'existència humana no ens permet ser estàtics, la nostra vida ens obliga a retrocedir o progressar, així PROGRESSEM, és el nostre fi.

“un cor alegre en fa tant de bo com una medicina, mentre que un esperit trencat ens seca fins els ossos”. Sigues eixe cor alegre, eixe esperit que sap i creu en ell, i no necessitaràs cap medicina, caminaràs, i amb la teua força amb tot podràs,

114 115

LA CARRERA DE MARIA

adquirits al llarg de l'existència, qualsevol obstacle es pot sobrepassar. Les circumstàncies de la vida ens condicionaran però sempre perduraran els nostres valors, tots els sentiments que ens han fet persones al llarg dels nostres dies.

María Moragues Alandete ENYORANÇA A LA TERRA La vida és una carrera repleta d'obstacles on tothom deu saber cóm afrontar aquestes malaurades dificultats. No és una tasca afable, però amb l'ajuda de tots els coneixements

Molts dels valencians han decidit emigrar, la situació econòmica espanyola és quant menys deplorable. No ens hem anat degut a que ens agrada viatjar o perquè tenim esperit aventurer. Les nostres raons són de pes, hem fugit del nostre país ja que les polítiques estatals ens obliguen a fer-ho. Cap possibilitat per als joves millor qualificats de la història espanyola. Però

no obstant, mai, cap de nosaltres ha esborrat de la nostra ment, aquesta terra, els productes tradicionals i molt menys la nostra estimable gent. Malgrat que la meua volguda Gandia estigués separada de mi per 2.089 kilòmetres, cada dia que he passat a Escòcia em trobava més a prop d'aquesta ciutat. Una sensació inenarrable em transportava dia rere dia a Gandia, a la seua gent i a la seua particular i excel·lent cultura. Amb totes les definides particularitats he pogut superar tots i cadascun dels obstacles entravessats. La fortalesa necessària per a vèncer els grans problemes no venen d'un altre lloc que no siga la nostra terra, en el meu cas Gandia. Encara que recórrega tots i cadascun del racons del món, sempre sabré que el meu lloc estarà a la meua ciutat natal. Aquest sentiment d'enyorança i a la vegada de propietat sempre perdurarà a la nostra ment i ,el que és més important, al nostre cor. No importen els milers de kilòmetres que ens separen de la millor terreta del món, sempre serà nostra casa. L'emigració és una decisió intricada que es medita durant llargues estones per poder assabentar-te de quins són els inconvenients i els avantatges d'aquesta nova experiència. Tot no és fer una maleta i fugir del teu país. Sense cap dubte, el cost que has de pagar per poder sobreviure en un món injust i totalment desigual, és molt elevat. Has d'emigrar i abandonar el teu país d'origen, degut a que no tens oportunitats laborals i molt menys eixides alternatives a la crisi. Hauràs de pagar amb l'absència de la teva família i els amics, viure a un país que res té a veure amb Espanya i per descomptat emmotllar-te a uns costums heterogenis. I com a colofó final, aprendre una llengua embrollada que mai acabaràs de saber tan bé com t'ho havies proposat. Però tot açò es pot superar amb els valors que ens han acompanyat al llarg d'aquesta dura i

complicada vida. Fortalesa, seguretat en un mateix i sobretot dignitat. Dignitat per poder acabar en aquesta experiència quan les teues forces s'hagin esgotat. I el somriure s'hagi esborrat del teu rostre. Tot acaba en l'instant que tu decideixes posar punt i final a aquesta prova de nivell, on els obstacles mai acabaran amb tu i els valors sempre sobreviuran malgrat la multitud d'ensopegades que tingues al llarg d'aquesta dura carrera de fons. I recorda que el que no mata et fa més fort i que amb un somriure al rostre, els problemes deixen de ser-ho.

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2014”.

116 117

LA CARRERA DE FONS DE MAR Aigua dolça i salada Durant les dècades recents, i particularment en esta última, ha augmentat considerablement el nombre de persones en risc d'exclusió social, i es que en totes les societats hi ha estos col·lectius de persones que són apartats d'una participació plena en la societat. Per a combatre esta discriminació i fomentar la seua implicació en la societat és imprescindible dur a terme una sèrie de mesures socials que promoguen la seua integració. Un d'estos col·lectius habitualment marginats per la societat el constitueixen els presos. És generalitzat el fet que al sentir la paraula pres ho associem al rebuig, sense tindre en compte altres circumstàncies que envolten eixe terme i que són tant o més importants que el propi rebuig. Queda clar que l'estar pres és conseqüència de la realització d'una activitat delictiva que la pròpia societat castiga amb el compliment d'una condemna. És un mon poc conegut però molt interessant. La peculiaritat per a accedir al mig penitenciari dificulta la comprensió de la realitat de les vivències dels interns. Si em permeteu la llicencia, vos diré que fa sis anys que estic relacionada amb aquest mig i que dia a dia aprenc coses noves interaccionant amb els interns, molts d'ells persones amb una experiència de vida digna de ser escoltada.

Bé, es comú pensar que tota la delinqüència està relacionada amb la droga i que els interns pertanyen a la classe baixa de la societat; és cert que la majoria dels delictes es cometen a causa de la drogoaddicció, però esta circumstància no impedeix que es vegen afectades persones amb formació, plenament normalitzades i que pertanyen a qualsevol classe social.

punt, vos diré que l'experiència m`ha dut a poder assegurar que un dels aspectes que més preocupa a les persones privades de llibertat, es el tema de les relacions familiars, i es que molts d'ells se senten culpables de la situació que a l' exterior viuen les seues famílies; és molt important tindre uns vincles afectius estables per a poder afrontar el moment tan vulnerable que és entrar a la presó.

semillibertat quan s'accedeix al tercer grau penitenciari i finalment a la llibertat.

Des del moment en què una persona ingressa a la presó, inicia el recorregut per les diferents etapes que li portaran en un futur a tornar a la vida en llibertat, intentant els que estem en contacte amb ells impregnar-lo d' hàbits que eviten la recaiguda en les activitats delictives.

Vos imagineu el que seria veure als vostres fills, o als vostres pares o parella una vegada al mes i durant unes hores? Pense com ja he dit abans que és el més dur de tot. Almenys per a mi ho seria. Doncs bé, en aquestes circumstàncies són en les que veuen als seus familiars; i que quede clar que no es una crítica al sistema ni molt menys, no oblide que si estan a la presó es per què alguna cosa han fet… però també hem de tindre clar que hi ha persones que compleixen condemna per determinades circumstàncies de la vida; no tothom té les mateixes oportunitats en la vida; no estic justificant el fet de delinquir, però no hem de clavar-los a tots en el mateix sac.

Mentre anava redactant, he recordat la reacció a ma casa quan vaig dir que em volia dedicar a açò “MAMÀ, PAPÀ, ANDRÈS, vaig a estudiar per a treballar a la presó”. La cara d'esglai que van posar va ser de “xavo”, però sempre he contat amb tot el seu suport i ara veuen com he arribat a ser una persona que disfruta i molt fent el seu treball.

Este camí no es gens fàcil, no està exempt d'obstacles i dificultats. El més important d'ells és la pèrdua de la llibertat i al voltant d'ell giren la resta de privacions. Qualsevol de nosaltres realitzem diàriament infinitat d'activitats amb total llibertat de moviment, disposant de béns i articles al nostre capritx. Açò es impensable a la presó, ja que és necessària la limitació d'objectes per a mantindre una convivència ordenada. A la presó no disposen de diners en efectiu, està prohibit; recorde un intern que portava casi vint anys sense eixir de la presó; faltaven dies per que complira la seua condemna i ens va demanar que si li podíem ensenyar com funcionaven els euros, i ahí que vam anar amb fotocòpies de les monedes i dels bitllets per a explicar-li-ho a l'home. Si véreu la cara de pòker que tenia…. No hem d'oblidar mai que un intern no es un ser eliminat de la societat, si no que continua formant part de la mateixa, encara que estiga sotmès a un particular règim jurídic. Per això, i amb la finalitat de complir amb aquest principi, s'estableixen una sèrie de mesures tendents que es relacionen amb l'exterior. Arribats a este

Personalment pense que si aquestes etapes es van superant amb implicació, és possible arribar a la fi de la carrera amb èxit, aconseguint l'objectiu marcat inicialment: LA PLENA INTEGRACIÓ EN LA SOCIETAT.

Un vegada superat l'impacte que produeix l'entrada en la presó, arriba el moment de traçar el recorregut que s'ha de seguir per a cada persona, i ací es on comença este entrenament diari que amb constància e implicació els portarà a aconseguir el seu objectiu, que no es un altre que el compliment de la condemna i la reinserció social. Per a aconseguir aquest objectiu disposen de programes específics de tractament relacionats amb el tipus delictiu, activitats formatives, educatives i ocupacionals, sent el més important els permisos d'eixida, que serveixen com a preparació per a la vida en llibertat. Complint les pautes marcades, l'últim tram d'aquest recorregut es du a terme en règim de

118 119

LA CARRERA DE MARISARO Mari Saro Martí FER TEATRE, UNA CURSA EMOCIONANT Són les dotze del migdia. Al pati d'armes del Palau Ducal, va a començar una recreació de la família Borja. Les finestres llueixen amb penons i banderoles per a l'ocasió. Una altra vegada, els Borja cobraran vida de la mà d'un grup de persones que, “per amor a l'art”, en aquest cas, del teatre, i per uns instants, es trobaran en un moment de la seua història, mostrant-la al nombrós públic que ha acudit hui al Palau: Francesc de Borja, la seua esposa Leonor de Castro, Alexandre VI, el frare Savonarola, Joan de Borja i fins i tot, Mª Enríquez, Duquessa de Gandia, baixaran per l' escala després d' un

repic de campanes i al so d' una música que ens transporta en el temps a una altra època. Hui, però, tot és diferent. Els actors sentim una barreja de malenconia i tristesa, doncs és la darrera representació. Després dels aplaudiments del públic, els personatges tornaran a endinsarse per les estances del Palau, i els actors tornarem a la nostra realitat: cadascú als nostres quefers. S'han acabat els assajos dels Borja. No hi ha cap text per a estudiar, no hem de preparar l'atrezzo, ni vestuari, ni música… ni res de res. Sona el telèfon. Quedem per veure'ns i sopar. Així també xarrem i recordem anècdotes passades. Al voltant d'un entrepà, sorgeix una il·lusió. “Eh! Perquè no continuem fent teatre?” “Vosaltres cregueu que podríem fer alguna cosa? N'esteu segurs?” “Tot és provar i confiar en les nostres possibilitats”. Tots fem teatre des de fa molts anys, encara que per separat. Cadascú amb el nostre grup. Això em fa recordar. El meu, Sotavent, ja fa uns quants anys que està adormit. Coses de la vida. De sobte, Ignasi ens dóna un guió a cadascú. “Llegiu i ja em direu que us sembla”. Tots, mig sorpresos i amb una mica de por, tot s'ha de dir, estem d'acord. Eixa mateixa nit llegim el guió: “Amnèsia”. A tots ens entusiasma. I encara que presenta prou dificultats, continuem endavant amb el projecte. Comencem la lectura i els assajos en casa del nostre director Nàsio, doncs no tenim local. Poc després ja podem assajar al Grau, al Saló d'Actes, gràcies a la Junta de Districte del Grau que ens ha donat permís. Quasi sense adonar-nos, hem començat una nova etapa que ens torna a reunir al voltant del teatre. Així va sorgir Lletraferits i Comediants, ara farà tres anys. I des d'aleshores no hem parat de fer representacions. La primera obra “Amnèsia”, ens ha dut per quasi tots els pobles de la comarca

i fora d'ella, a Alacant i Castelló, i també més enllà de la Comunitat. Açò sembla “una cursa de fons”. Ja en són 20 i encara no hem acabat. “L'últim rei”, la darrera obra, també ens ha portat a molts llocs on la gent ha gaudit amb nosaltres del teatre, i per una estona, hem oblidat els problemes quotidians, endinsant-nos en un món on els personatges acaben per traure les rialles a la gent, que quan ens veuen ens recorden l'estoneta tan bona que han passat. Això hui, en els temps que corren és molt important. La nostra afició al teatre ens ha dut a creure en les nostres possibilitats com a grup amateur, però al mateix temps, en fer un treball seriós en el qual estiguem satisfets del que fem, no només per nosaltres sinó pels demés. El públic mereix gaudir d'un teatre digne, en el qual aprecie les qualitats d'uns actors que s'esforcen dia a dia en millorar el seu treball cada vegada que pugen dalt l'escenari i s'apaguen els llums de la sala. L'espectacle va a començar!!

Hui, el grup s'ha convertit en una colla d'amics que va d'un lloc a un altre, compartint somnis, escenari, bastidors, atrezzo… i fins i tot els cotxes per arribar allà on ens han volgut cridar. També, cóm no, fent front als entrebancs que sorgeixen de tant en tant: “L'escenari és xicotet!!” “Cóm muntarem el decorat?” “Hui treballe!!” “No sé si arribaré alhora!!” I per suposat, quantes vegades hem hagut d'actuar un poc refredats, amb mal de cap i gola o amb un peu recentment operat! Tot canvia quan t'endinses en el personatge. Ja no te'n recordes de què ni on et feia mal… perquè tot forma part del teatre. Fins arribar a la representació final, vivim una vertadera “cursa de fons”. I açò és Lletraferits, uns comediants amants del teatre. “Lletraferida” pel teatre

120 121

LA CARRERA DE MIGUEL ÀNGEL Miguel Àngel Picornell

les emissions -prevista per al 9 d'octubres'avança i em toca retransmetre el primer partit de futbol, un Castelló - R. Madrid. Des d'aleshores van ser més de 500 retransmissions, no només de futbol, vaig formar part del primer equip de la Cremà de les falles de València i de les Fogueres d'Alacant, gràcies a la meua experiència en la Ràdio.

prevenida en el Estatuto de los Trabajadores.

Febrer del 2013. La plantilla originària de RTVV ha passat de poc més de 900 treballadors a vora 2000. El PP ha utilitzat la radiotelevisió de tots els valencians en una mena d'agència de col·locació per a militants, amics i parents del partit. Parlen de sobredimenssionament de la plantilla i estableixen un expedient de regulació d'ocupació (ERO).

El Director General de RTVV

Igualmente, se le participa que podrá ir acompañado por un representante de los trabajadores, si a su derecho conviene Atentamente,

Periodista, llicenciat en dret i sobre tot, grauer.

RTVV: NAIXEMENT I MORT D'UN SERVICI PÚBLIC Gandía, primavera del 1989. Treballe a Ràdio Gandia. Un bon dia el meu company Antonio Capó em diu que a la premsa valenciana s'ha publicat la convocatòria pública per a cobrir les places de Periodista-redactor per a Radiotelevisió Valenciana. Li conteste que això és per als de València, que els de poble no tenim cap possibilitat. Ell insisteix, “presenta't no tens rés a perdre”. Li faig cas. Presente l'instància per a accedir a un lloc de treball a la Ràdio i a la Televisió públiques valencianes. No conec ningú a València, no porte cap carta de recomanació. Acudeixc amb els meus 12 anys de professional del periodisme a Ràdio Gandia. Aprove les oposicions. Sóc el número 32 de 32 places per a la televisió. També aprove la plaça de la Ràdio Autonòmica. Recorde que el seu primer director em va oferir el càrrec de cap d'esports: li vaig dir que no, que preferia la televisió. Renuncie, per tant, a la plaça de Ràdio Nou. De manera que ací teniu, a un del Grau formant part dels primers 32 periodistes encarregats de posar en marxa Canal 9. Setembre del 1989, hi ha un episodi de fortes pluges a tot el territori valencià i els directius de RTVV pensen que hem de convertir-nos en allò que som: un servici públic. L' inauguració de

El dia 9 de febrer del 2013, rep la següent notificació: Sr./Sra. D./Dña. MIGUEL ANGEL PICORNELL CANUT Muy Sr./Sra. Mío/a: Sirva la presente para notificarle que ha resultado afectado/a por el Procedimiento de Despido Colectivo de la empresa TELEVISIÓN AUTONÓMICA VALENCIANA, S.A. por lo que se cita a las 19:15 horas del día 28 de febrero de 2013 en el Centro de Formación de Radiotelevisión Valenciana, sito en el Centro de Producción de Programas de TVV, Polígono Acceso Ademuz, S/N, 46100 - Burjassot, al objeto de comunicarle por escrito la causa de la extinción laboral, y poner a su disposición la indemnización a la que tiene derecho en los términos legales, así como para hacerle entrega de la documentación

Valenciana va dictar sentència en què declarava nul l'acomiadament col·lectiu realitzat per aquesta mercantil de què vosté forma part. L'esmentada sentència ha guanyat fermesa, atesa la renúncia de la Direcció de l'empresa a interposar recurs de cassació contra la mateixa.

O siga, me diuen que hi ha gent molt més capacitada que jo per al meu treball i que me'n vaig al carrer. Sabent cóm son els dirigents que governen la Generalitat, no m'estranya. Ni tinc el carnet del PP, ni padrins que em patrocinen. Me'n vaig a l'atur amb la cara ben alta. El 2 de setembre del 2013 comence una nova etapa. Ràdio Gandia, torna a confiar amb mi, deixe l'atur i inicie un nou projecte, tan il·lusionant com el de la primera. En tot eixe temps havia superat el dol que suposa perdre un lloc de treball després de 24 anys. Però la fulla del llibre no estava tancada del tot. El 4 de novembre el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana declara nul l'ERO de RTVV i ordena la readmissió dels acomiadats en el nostre lloc de treball. La Generalitat no recorre la decisió del Tribunal i transcorregut el temps reglamentari la sentència esdevé ferma. El divendres, 22 de novembre, rep la següent comunicació: Sr/a. MIGUEL ANGEL PICORNELL CANUT Burjassot, 22 de novembre de 2013 Estimat/da Sr/a: Com ja coneix, amb data 4 de novembre de 2013, la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat

Per allò exposat, es procedirà, en els termes legals, a la readmissió de tots els treballadors que, com vosté, han resultat afectats per l'esmentat expedient, per la qual cosa li participem que, amb data 25 de novembre de 2013, procedirem a realitzar la seua reincorporació al seu lloc de treball, la qual cosa inclou l'anul.lació de la baixa en la Seguretat Social en el seu dia tramitada i la cotització de tots els salaris deixats de percebre des del dia que va ser baixa en aquesta ocupadora en aplicació de l'expedient citat, sent de la mateixa manera per compte de l'empresari els salaris meritats des de la data de notificació de la sentència fins a la readmissió. Així mateix, i en atenció al que s'ha comunicat al Comité d'Empresa, es procedirà a iniciar els càlculs oportuns per tal de verificar els salaris de tramitació a què tinga dret, així com també a restar-ne la prestació de desocupació que, si és el cas, haja pogut percebre, d'acord a allò que s'estableix en l'article 209.5.b) de la Llei General de la Seguretat Social. Li comuniquem, igualment, que aquesta societat té previst la incorporació ordenada dels seus recursos humans en funció de les necessitats productives i organitzatives, així com també d'acord amb les necessitats i disponibilitats de cadascun dels treballadors, per la qual cosa, des

122 123

del dia de la data esmentada, passarà a disfrutar les vacances a què tinguera dret, d'acord amb la normativa d'aplicació, fins a la seua finalització, la qual cosa, d'acord amb les dades que obren en els nostres sistemes informàtics, es produirà el dia .27/12/2013. A continuació, vosté gaudirà d'un permís retribuït fins a la seua plena incorporació a l'activitat laboral, en el cas que no s'haja produït amb anterioritat. En tot cas, i atesa la complexitat del procés, s'ha habilitat el correu electrònic organitzaciolaboral@rtvv.es perquè, per la seua banda, ens participe dubtes, situacions personals o qualsevol altra informació que considere rellevant, i igualment podrà accedir al seu correu corporatiu d'empresa introduint la seua contrasenya personal --composta del seu DNI i any de naixement, tot junt--. Igualment, s'han habilitat línies telefòniques específiques --tel. 96.318.31.52-- que estan a la seua disposició per a qualsevol incidència, comentari o situació que desitge informar a aquesta empresa, així com també per a resoldre qualsevol dubte sobre aquest complex procediment. Atentament, RTVV, SAU. Direcció General És a dir, torne a ser treballador de RTVV. Com que no puc estar donat d'alta en dos treballs diferents, el dilluns 25 renuncie amb tot el pesar del món, al meu contracte en Ràdio Gandia. Però la sentència no es compleix. No arriben a donar-me treball efectiu ni a reintegrar-me en el meu lloc concret de treball. Estic cobrant sense treballar, algo immoral en un país amb vora de

6 milions d'aturats. El dia 28, el Consell aprova el cessament de les emissions de RTVV, que duu a pràctica el 29 amb el desplaçament de la policia a les instal·lacions de Burjassot. Els valencians ens havíem quedat sense una de les senyes d'identitat del nostre poble: l'única Ràdio i Televisió públiques que emetien en valencià. Ens hem quedat sense les retransmissions de la mascletà de les falles, de les fogueres d'Alacant o de les Gaiates de Castelló. Sense la previsió de l'oratge per als nostres pescadors i gent del camp. Sense l'Alqueria Blanca, una sèrie que era seguida per molts valencians; sense els grans esdeveniments esportius contats amb la nostra llengua... i un llarg etcètera. El dijous, 5 de desembre vaig interposar un recurs contenciós-administratiu contra el tancament de la RTVV. Hores d'ara, ignore quin serà el seu recorregut, però ho vaig fer perquè pense que la Constitució ens garanteix uns drets que l'actual govern de la Generalitat s'ha saltat: l'artícle 14 parla de la igualtat, quan els valencians hem deixat de ser ciutadans de primera i estem en clar desavantatge amb bascos, gallecs i catalans que sí que tenen radiotelevisions públiques en les seues llengües autòctones. L'article 20.1 es refereix a les llibertats d'expressió i d'informació. Tant per a emetre informacions com per a rebre-les. He fet el que he pogut. Però us assegure que no hem de resignar-nos a les directrius d'uns senyors que estan de pas i que miren cap a un altre costat quan es tracta de demanar-los responsabilitats. Els ho recordarem cada dia i com deia Vicent Andrés Estellés: “hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”

LA CARRERA DE MONTSE Montse Valdés Vaig començar a córrer fa uns deu anys. Els primers dies crec que volia morir-me. Semblava que el fetge anava a eixir-se'n per la boca. Els minuts eren interminables i el meu cap no parava de dir: “No puc més, no puc més...” En els anys, córrer s'ha convertit en una activitat constant en la meua vida i m'agrada. M'agrada endinsar-me per camins de tarongers. M'encanta perdre'm al ritme de la música, al ritme del vent, dels dies nets i clars. És agradable la sensació de sentir-te com una part de l'univers, activa i plena de vida. Ara el meu cap diu: “Vinga, una miqueta més!”. Després te n'adones que allò que et mou, és també el que mou a altres i descobreixes les curses. He participat en unes quantes i aquesta satisfacció individual és converteix en una satisfacció col·lectiva. Compartim l'alegria de sentir-nos vius i l'alegria d'anar descobrint els camins que s'obrin al nostre pas. Recorde una carrera a Tavernes. Era 1 d'agost i feia calor i vent. No podia continuar. Estava a punt de deixar-ho córrer, d'abandonar. Es va posar al meu costat un home i va estar amb mi durant uns dos quilòmetres, tot donant-me ànims per continuar. Gràcies a ell la vaig poder acabar. Això ens uneix com a corredors, coneixem els moments en què es fa dur continuar, i moltes vegades necessitem una espenta per tirar endavant.

I si et pares a pensar, la vida és també una carrera de fondo. Tenim èpoques en què el camí s'obri sense massa complicacions i èpoques en què el camí es converteix en un laberint. I en aquests moments tan durs, necessitem que hi haja algú que et comprenga. Però el camí continua.., i cadascú de nosaltres som un camí a recórrer, i cadascú de nosaltres som els únics que podem decidir, si volem continuar descobrint aquest camí.

124 125

LA CARRERA DE XELO Xelo Más PREDISPOSICIÓ I CORATGE Quantes vegades pense en els meus entrenaments, molt durs sobre el paper, alguns dies de més de 6h, setmanes de 20h, com a triatleta de Llarga Distància que sóc, però quan estic entrenant, són els que més m'agraden, doncs superar-los suposen un extra de confiança en mi com a esportista, com a persona, perquè

amb açò em supere en aquesta carrera de fons, com la vida mateixa. Confie en mi com a esportista; confie plenament en el meu entrenador, en la meua forma de veure les coses, …en tot. El cos s'adapta amb els entrenaments físics dia a dia. Molt més important és la nostra força mental, diria que un 85%. Tots els dies cal entrenar la voluntat; siga un entrenament curt o llarg, sol aparèixer aqueix moment dolent a véncer, i ací és on anem a crear aqueixa força interior, que en la competició només cal adaptar amb missatges positius, els meus preferits són: “per açò ja he passat, i superat”, “aquesta és una nova experiència que vaig a aconseguir”, “quan creue la meta….quina felicitat”, “per a açò he entrenat, ja estic on tant he somiat”, “vaig a fer-ho bé, i acabar amb bones sensacions”. La meua actitud és sempre positiva, entrene la meua voluntat, em centre en el positiu. Tot costa, cal ser constants, res ens cau del cel !! He creat un hàbit de positivisme, i davant situacions complicades, cerque la millor opció, la que em va a ajudar, canviant o adaptant el pla previst. Davant una molèstia muscular que aconsella no córrer uns dies, per exemple, complemente amb altres activitats físiques, i no passa res. En competició, sempre hi ha algun imprevist, i sempre trobe la solució per a seguir…….. De què em serviria lamentar-me? Mantinc sempre la meua vitalitat, el meu entusiasme, les meues ganes d'esforçar-me…la meua actitud !!! Vaig a gaudir de tot el que faig, a carregar-me de més energia, a superar mals moments amb alegria,……. En el meu esport, de Llarga Distància, de fons, he après molt. Sé que he de posar el millor de mi mateixa i esforçar-me cada dia, mirant sempre a aqueix somni, a aqueix repte que m'he marcat. Per a açò tinc tot un llarg camí de preparació, i de mi dependrà la felicitat amb què ho vaig a

recórrer !! És açò diferent a la vida mateixa ? Per a mi és el mateix, de nosaltres dependrà !! Tot és com jo ho veig, la meua ment és el que recordarà !!

“Síndrome de Midas”. I és que açò ja ho havia vist jo, quan vaig emprendre tan arriscada iniciativa!! Coratge per a afrontar i atrevir-nos amb situacions noves, desafiadores!!

Esforçar-nos ens fa més sensibles, valorem tot; més creatius, cerquem alternatives a situacions crítiques o complicades; més forts, sabem el que volem, i res va a interferir en el nostre objectiu. I si pose el millor de mi, siga el que siga el resultat, em sentiré feliç!!

“La meua predisposició, el meu propòsit d'eixir vencedora de cada competició o entrenament és el que em dóna més probabilitats d'aconseguir-ho”. I quan dic vencedora, em referisc a superar-me a mi mateixa, diàriament en tot, per satisfacció pròpia.

Ara mire arrere només per a veure tot el que he aconseguit en el 2013, molts assoliments esportius, títols, reconeixements, un gran suport de tots amb missatges d'ànim, i em sent molt bé, l'esforç va merèixer la pena……i sabeu què?, d'açò estava segura quan vaig començar, sempre pense que tot va a eixir bé!!

Aquesta és una crònica d'una esportista, encara que us semble filosofia; d'una triatleta que viu amb entusiasme i s'esforça. Em considere afortunada d'haver après a ser optimista, i l'esforç en l'esport m'ha ajudat molt.

Vaig començar en Triatló en el 2010, ja veterana, il·lusionada en ser triatleta. Si m'hagueren dit que tan sols 3 anys després finalitzaria un Ironman (4km nadant + 180km amb bicicleta 42km carrera), no ho haguera cregut !! Es pot fer el que de bo ens proposem, amb passió i constància !! Faré molts més, però aquest primer Ironman, serà sempre especial perquè portava una motivació extra . Va ser el dia 1 de setembre a França, el Campionat d'Europa Triatló Llarga Distància Challenge Vichy, al que vaig cridar “Ironman per Ainhoa”. Us semblarà que açò no és lògic veritat?, 13h de competició, i acabar amb bones sensacions...... Així va ser, un cúmul de sensacions, emocions, de satisfacció, que no puc descriure amb paraules…. i no pel bon resultat esportiu, si no per veure que es complien els meus dos reptes, l'esportiu, i el solidari amb tan gran resposta de tots amb les vostres aportacions per Ainhoa, per la seua malaltia

L'esport m'aporta moltes coses, benestar, confiança, forma física, positivisme, ..…..però sobretot amics, bons i mals moments compartits, qualitat humana…… i açò és el més important !! Però em queda molt per aprendre; amb il·lusió vaig a per nous i més grans somnis, també més exigents. I us puc dir que el triatló m'apassiona, i pose tota la meua il·lusió per seguir millorant. No importa ni l'edat ni la situació actual que tinguem. Afronte la nova temporada 2014 amb més motivació encara, amb molta il·lusió, amb una predisposició positiva sempre, i encara que la realitat canvie, hi haja coses que solucionar pel camí ( qui no les té? ), la meua actitud positiva no va a canviar, els meus somnis segueixen !! La clau està en: "m'he proposat ………", i vaig a aconseguir-ho !! (I per a açò he de fer……….). Com més m'esforce millor m'ix tot !!

126 127

LA FALLA DEL GRAU PRESENTA La nova comedia de PLUJA TEATRE Ximo Vidal Pep.- (Deixa de llegir.) Quina revolució? Gongui.- La que hem estat esperant durant tants anys, eixa! Pep s'apropa a boca d'escenari i contempla com passa per davant d'ell el rebombori de gent i trons, fins que el soroll va perdent-se pel fons del pati de butaques.

CORRE QUE PASSA LA REVOLUCIÓ L'acció te lloc en Gandia, un poble de la comarca de la Safor, perdut en el País dels Valencians. Una veu: “Diuen que les curses de fons, necessiten una estratègia que ha de combinar la velocitat, la més alta possible, però que permeta conservar-la durant una distancia llarga, 5, 10, 42 kilòmetres... o tota una vida.

ESCENA 1 Pep llig uns papers. Sentim de lluny un rebombori de gent i trons. Entra Gongui. Gongui.- No ho sents? Pep.- (Sense deixar de llegir.) Si, són els de la falla, la presentació... Gongui.- Quina presentació ni que collons, és la revolució!

Pep.- On van? Gongui.- No ho sé, però alguns cridaven que volien anar a l'ajuntament. Pep.- Mal rotllo! Gongui.- Per què? La gent està farta Pep. Han promès massa “Ahora empleo” i cada vegada hi ha menys faena i més “enxufats” i els que treballen acaben cobrant un sou de merda. Pep.- Però em fa por el que poden acabar de fer tanta gent junta, espantada i cabrejada. Gongui.- Doncs dir-los a la cara que estan, que estem farts! Per moltes lleis que facen prohibint manifestar-se, els que ens manen no aconseguiran, que no els diguen a la cara, quins fills de sa mare són. Pep.- Si, però tinc quimera que tornarem a començar. Gongui.- A començar què? Pep.- A matar-nos. Gongui.- Home, no ho faces tan gros! Ja se que diuen que un dictador no s'oblida en cent anys però d'això a començar a ... Pep.- Doncs no han passat ni cinquanta anys

des de la mort de Franco i mira el que està passant. Gongui.- Ximo diu que Franco amb un ou va deixar més prenyades que tots els espanyols junts i que per això els fatxes ixen de baix de les pedres.

ESCENA 2 Entra Joan acalorat. Joan.- Redéu, estan bojos! Un grup de gent, ha començat a assenyalar-me i a cridar: “Son pare era comunista, son pare era comunista!” Ve cap a mi una dona i em diu: “Ton pare era comunista?” I jo li he contestat: Si. I es gira a tota la gent que anava amb ella i comença a cridar: “Vegeu com jo tenia raó? son pare era comunista! Ell ens dirigirà per dur l'escultura de les Esclaves, altra vegada al pont de Serralta!” I jo els he dit: Però jo no entenc res de transportar coses tan...No m'han deixat ni acabar, m'han dit: “Tu no eres del teatre?” I jo: si però açò no és un teatre. I

128 129

tots: “Ara diu que açò no és un teatre, no ni poc i esta obra anem a escriure-la mosatros!”. Total que s'han carregat tots els focus del enllumenat de l'escultura, igual que va fer l'alcalde quan la va traslladar de lloc i han dut una retro i han foradat el terra i en una d'eixes al conductor se li ha anat la cullera i li ha fotut un colp a l'escultura i l'ha doblegat d'un cantó i la gent cridant: “No passa res, quan l'ha posem al seu lloc ja la tornarem a desdoblar! Quin desastre! Pep.- Joan, no li hauran pegat foc a les Esclaves, veritat? Joan.- No! Per què? Gongui.- Es que Pep, te por que torne el 36... Joan.- Però en el 36 no varen incendiar les Esclaves o això es el que conten... Gongui.- Ja, però està quimerós per si tot torna altra vegada a començar. Pep.- I han portat l'escultura on estava al principi? Joan.- No! Gongui.- No? Joan.- Se'n han anat a per l' alcalde i els regidors, volen que ells l'espitgen. Pep.- Que l'espitgen a on? Gongui.- Mira que bonico! Van ha transportar l'escultura con si fora una pedra de les piràmides. Joan.- Eixe alcalde s'ho te merescut per desenquetar tant al personal. Pep.- I destapar tant d'odi. No pot entendre que en Gandia no sobra ningú. Gongui.- Eixe alcalde és un bandoler perquè només sap crear “ bandos”, uns en contra dels altres. Joan.- En lloc de posar pau, com ha de fer un alcalde.

ESCENA 3 Fosc. Entra Ximo fent-se llum amb una llanterna.

Ximo.- Esteu ací? Tot era buscar-vos entre la gent del carrer. Vinc de Tavernes i allí està també tot rebolicat i m'han dit que en Oliva han tallat la carretera i hi ha un embús que arriba fins a Xeraco. Estan desviant el trànsit per l'autopista. Per cert anit van destruir el peatge de Xeresa i el d'Oliva. Fa més de quaranta anys que ens du de cap eixe supercaminal...ara almenys podrem anar gratis. Gongui..- No hi ha gasolina ni gasoil...aixina que... Ximo.-Doncs passejarem a peu, com en l'aeroport de Castelló. Joan.- Saps lo de l'escultura? Ximo.- Si, ací baix en el carrer, hi ha un grup de gent que ha parat taula per a sopar i estan esperant-la. Pep.- Que passa per este carrer? Ximo.- Això m'ha dit l'alcalde. Gongui.- Hòstia, que has parlat amb l'alcalde? Ximo..- Si, ens hem fet molt amics, diu que si torna a manar ens posarà un pis com a les “querides” d'abans. Joan- No, de veritat, has vist l'alcalde? Ximo.- Està en la cambra de dalt. Tranquils! Ha entropessat amb mi quan jo anava a obrir la porta i s'ha clavat dins espitjant-me. Jo he vist un tio córrer cap a mi i s'ha pegat un bac de collons i com l'alcalde porta eixos pantalons tan ajustats no podia ni alçar-se. Per un pèl ha anat que no l'agafen, perquè només tancar la porta del teatre ha passat un grup de gent cridant: “Per allà va l'alcalde, agafeu-lo!”. Pep.- Quin canguelo! Ximo.- Així estava l'alcalde pobret, cagat de por. I damunt em diu: “ Què és açò, on estic?” I jo: En el teatre del Raval. M'ha mirat amb ulls de borrego degollat, com volent-me dir: Redéu hui no es el meu dia! Hi havia cases per entrar en Gandia i va i es clava en el nostre teatre. Jo per aquetar-lo li he dit: No et preocupes xiquet que ací estaràs bé i no et passarà res...ja voràs. (Ximo apaga la llanterna. Fosc.)

ESCENA 4 Una veu: “Han passat tres anys, han passat tantes coses i l'alcalde continua amagat a la cambra del teatre del Raval. El tècnic de la companyia Ximet, li ha construït al captiu voluntari, un preciós apartament, fet amb retalls d'antics decorats. La secretaria Rosi li du de tan en tan natilles i pastissos. L'alcalde ha agafat uns quilets de més i està de bon any.” Pep.- (Entrant amb uns llibres en les mans.) S'ho està llegint tot, quin tio! Si continua aixina, haurem de portar-li llibres de la biblioteca municipal. Joan.- No pot ser. Acabaria assabentant-se de tot... Pep.- Tens raó. Crec que ha agafat la síndrome d'Estocolm.. Gongui.- L'altre dia em va dir que a genollons que anara no podria pagar-nos el que hem fet per ell. Ximo.- Ves i fiat de ell i voràs... ara es sent molt agraït però en quan l'amollem no sé com...com..m'ha quedat.. Joan.- Què passa? Ximo.- ... m'ha quedat en blanc... Joan.- L'autor, oblida el text. Pep.- Pren, ací en tens un... Gongui.- Però “ Corre que passa la revolució”, és una comèdia, o no? Joan.- Bona pregunta! El mercader de Venècia, Shakespeare també la considerava una comèdia. Pep.- Es tracta de trobar-li el punt. Ximo.- (Llegint.) Com a l'arròs... Gongui..- Però, quan sàpiga que tot era una comèdia, que s'ha passat tres anys tancat i no hi havia cap revolució ni res de res. Com ho assimilarà? Com s'ho prendrà? Joan.- Què vols dir, que és hora de fer la maleta? Pep.- No es poseu tràgics, no havíem quedat que açò era una comèdia? I que em digueu de

la seua família i del seu partit...eh? Ells també han entrat en el joc, o no? Ximo.- I ben a gust i tranquils que han viscut tots estos anys... Gongui.- Quan sàpiga que les falles i la setmana santa han col·laborat organitzant tota esta farsa crec que haurà d'emigrar a l'Argentina. Joan.- I si este retir espiritual li ha servit per convertir-se en altra persona,eh? Pep.- I si torna a deixar-se influenciar per algun que altre assessor sinistre que l'espenta a separar als gandians en bons i roïns, en blaus i rojos, en valencianistes i catalanistes, en mil i una diferencies, eh? No vos preocupeu que prompte ho sabrem. Joan..- On està Ximo? Gongui.- Crec que se'n ha anat a fer la maleta.

Les escenes que falten per completar esta comèdia, les escriuran la gent del poble de Gandia durant els pròxims anys. Corre que passa la revolució, està dedicada a uns dels bons actors de comèdia que tenim a Gandia, el grauer Toni Rodriguez.

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2014”.

130 131

PREMIS

I RECOMPENSES

PREMIS

RECOMPENSES GESMILS D’OR I D’ARGENT

CARLOS DÍAZ Gesmil d'Or

1 1 Festival Musical Infantil 1er PREMI 2 Cavalcada Major 1er PREMI 3 Comparsa Major 1er PREMI

ELADIO FRASQUET

JAVIER CAMPILLO

Gesmil d'Or

Gesmil d'Argent

2

3

134 135

PREMIS

4

7

4 Emissió 1er PREMI

8 Truc Jovenil 2º PREMI 7 Comparsa Infantil 3er PREM

5 Cavalgada Infantil 2º PREMI

8 Informatiu 5e PREMI

6 Decoració Paelles 2º PREMI

9 Bac Femeni 4º PREMII

5

6

9

136 137

PREMIS

10 Falla Major 3er PREMI

11 Falla Infantil 3er PREMI

10

11

138 139

Marina Figueres Sancho R E I N A D E L A FA L L A

Nerea Florit

Fernรกndez REINA DE LA FALLA INFANTIL

ANUNCIO AUPA COL·LABORADORS L'associació cultural falla Grau agraeix profondament la col·laboració de totes i cadascuna de les propagandes facilitades per il·lustrar nostre llibret. Així com als fallers d'honor, entitats, empreses i persones que desinteressadament han facilitat les coses per que aquest llibre arribés a les seues mans. A TOTS: MOLTES GRACIES!!!!