Falla Alquerieta i Museu Faller 2019

Per a viureu, cal somiar-ho Llibret L’Alquerieta i Museu Faller

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

Este llibret participa en els premis de les lletres falleres (http://lletresfalleres.org)

3

[ 2009 - 2019 - ∞ ]

4

Edita Associació Cultural Falla L’Alquerieta i Museu Faller Portada del Llibret Delegació de Llibret Coordinació Monogràfic Delegació de Llibret Disseny Llibret + Final Art Dani Miret Fotografies Oficials Fotografies Monogràfic Fotografies Reines Particular Arxiu Fotogràfic

Salva Gregori Pere Huerta - Salvador Ribes Alfredo Donet Xavi Arbona

Explicació Falla Delegació de Llibret Dipòsit Legal V-177-2015 Tiratje 300 exemplars

5

Sumari 01. Editorial 02. Comissió Infantil

President Infantil

Reines Infantils

Explicació Infantil 03. Comissió Major President Reines

Explicació Major 04. FFMM 05. Executiva 06. Mantenidores 07. Cens 08. Monogràfic 09. Aniversari

Galeria Fotogràfica 10. Col·laboradors

 6

Editorial

7

Passada la primera dècada de publicacions de Llibrets de la comissió, enguany estem d’aniversari, si com ho sentiu, l’Alquerieta i Museu Faller, per a nosaltres, Alquerieta-Museu per a la resta, ja compta amb dos xifres a seu caseller.

Al mateix temps que anàvem creixent, hem aprés molt, hem millorat i inclús hem aconseguit coses úniques, que en aquesta dècada no ens podíem imaginar. I tots aquests fets vénen marcats per la nostra comissió. Fallers incansables amb ganes de créixer i amb molta ambició. Aquesta conjura ens imposa de forma decidida, apostar per la dignificació i la qualitat, que gira envers la tasca d’un equip humà que se la juga com cal cada any.

President Infantil David Sendra Martínez 8

Estimats fallerets i falleretes.

El meu nom és David i aquest any, tinc l’honor com a President Infantil de la nostra Falla, saludar-vos des de les pàgines d’aquest llibret.

Vull donar-vos les gràcies, per aconseguir dues de les meues il·lusions, per una banda ser President i per l’altra poder pujar a la carrossa amb les Reines Infantils. És molta la il·lusió que tinc de representar a la nostra comissió al costat de la meua amiga i Reineta Infantil Sonia.

Espere que tota la comissió acudim junts als actes fallers, ho passarem d’allò més bé i estic segur que sabrem deixar el pavelló ben alt.

Una abraçada molt forta, del vostre president infantil.

Reina de la Falla Infantil Sonia Martínez Escrihuela 10

Reina del Foc Infantil Valeria Ferrer Montilla  12

Reina de la Festa Infantil Cristina Rubio Moreno  14

 16

David, acompanyant de Sonia

 18

Vicent, acompanyant de Valeria

19

Carlos, acompanyant de Cristina

L’explicació del monument infantil

Artista de la Falla Infantil Guti L’autor de l’explicació Delegació de Llibret Lema Un dia en la granja

22

D’aquest viatge tots aprendran coneixeran el medi ambient, els animalets estimaran i voldran tornar anualment.

A la granja escola aprendran, com una vaca munyir tot no serà produir!

Com si del millor viatge es tractés els xiquets no han dormit res esperant el dia de l’excursió amb moltíssima emoció.

Esperaven el dia ansiosament els xiquets sobretot per gaudir i els majors per deixar de patir i lluitar amb ells constantment.

Els nervis no els han deixat, ni pegar una vecadeta al llit no són coses de l’edat els pares tampoc han dormit.

Arribà el gran dia, l’excursió cap contingué la seua emoció tot estava més que preparat i sobretot, el xiquet ben abrigat.

23

24 Jose Manuel i David son pare i fill hui s’acomiaden per primera vegada i li donà un consell ben senzill que el servirà per una eternitat.

Tots els xiquets no tenen l’oportunitat, de poder visitar una granja escola de vegades per qüestions d’edat i altres, per no tindre res a la vidriola.

A la granja escola, també aprendràs a passar fred però amb dignitat el rostre tindràs ben abrillantat del fred que de segur patiràs.

Per això David hui ens conta, com aconseguí viure aquesta experiència feta amb el millor somriure.

Obri els ulls com si foren plats assaboreix aquesta experiència que tots es quedeu embovats amb aquesta deferència.

Arribà i es trobà l’espantall que fuig a tots els pardals que volen menjar tot el bancal.

25 Les verdures estaven creixent, de manera forta a la terra necessitaven la motoserra per tallar tot l’acampament.

De sobte un cant molt potent! les gallines començaven a cantar, la fam els va abestiar elles mai tenen cap mirament.

Les safanòries cridaren l’atenció de David, un xiquet molt observador grans i menudes a la seua disposició!

Els monitors corrent anaren a la granja per saber que ocorria no hi havia cap incident.

En un descuit, es fotés una per assaborir la collita fresca mentre mirava cadascuna amb mirada pintoresca.

Les gallines estaven mortes de fam, David de seguida trobà pa dur i combinat amb un poc d’enciam felicitat en estat pur!

26

David tenia un gran somriure, havia començat la seua aventura i ja estimava la bonica natura en la que li havia tocat viure.

Era el moment de descansar però hi havia faena per acabar així que David fou el voluntari sent el més eficient complementari.

Els pardals havien de tornar a la seua casa per la nit prou s’havien divertit i era moment de descansar.

Amb el so del seu menjar els pardals començaren a arribar, sols les seues gàbies calia tancar.

David aprengué que la terra i també els animals hem de cuidar pel món poder millorar.

27

President Salva Canet Olaso 28

Hola de nou.

Un any més, em toca per aquestes dades, dirigir-me a tots vosaltres com a president de la nostra comissió.

Fallers i Falleres, familiars, amics i veïns del nostre barri, vos convide a participar dels actes festius i d’oci que com tots els anys preparem amb la màxima il·lusió.

Vos desitge que gaudiu de les nostres cercaviles, revetlles i sopars al nostre envelat.

Enguany estem d’enhorabona, ja que la nostra comissió celebra el seu dècim aniversari. Vull donar les gràcies a tots els que d’una o una altra manera ajudaren a fer que aquest projecte siga una realitat i a tots els que han treballat, treballem i treballaran cada dia per fer que l’Alquerieta i Museu Faller, la nostra comissió siga un referent a les Falles de Gandia.

Espere que participeu i gaudiu de les nostres festes falleres.

Un plaer com sempre.

Reina de la Falla Katherina Mengual Moncho  30

Reina del Foc Amparo Flores Palau  32

 34

Salva, acompanyant de Katherina

35

Nico, acompanyant de Amparo

L’explicació del monument

Artista de la Falla Guti L’autor de l’explicació Delegació de Llibret Lema Visca Mèxic

38

Donat que a la nostra ciutat, segons asseguren ments pensants i privilegiades, es denota una evident falta d’iniciatives que animen la vida cultural, social i econòmica d’aquesta, enguany, i sense que signifique cap precedent, Catrina serà l’encarregada de jutjar a tothom, aprofitant que les eleccions estan a punt d’arribar.

“La Catrina” és una de les icones més representatives de la cultura mexicana.

L’origen d’aquest personatge es dóna pel descontentament del poble mexicà respecte a les classes més privilegiades.

Tants viatges a la terra tenen esgotada, a una dama fina és ombrívol la seua cara, no llueix riallada, fa el seu treball a vegades atabalada… per aquests dies visita al món faller.

La Catrina porta una interessant llista de noms, alcaldes i presidents preparen-li honors no importa quantes carteres li oferisquen en oferta els suborns per a la dama són una estampa.

La seua consigna és simple i senzilla, arrancar-nos d’aquesta vida siga amb alegria o amb colps de genoll… dolor serà perdre les eleccions els alcaldes no escriuen des de l’oposició.

39

40 Però Catrina no està soles, d’un deu ha fet escoles per poder anar tranquil·la de visita a les falles.

En Gandia molts es creuen deus però pocs ho poden ser polítics de professió corruptes de versió.

Enguany hi ha eleccions dos presidents en observació Catrina de les falles Quetzal de les mirades.

Dos cadires en joc i molta gent per jugar ara tot es prometé per aconseguir vots i després si te veig, no et reconec Si algun regidor vol governar amb Quetzal, toca negociar per un panteó de plata unes eleccions regala.

41

Altar faller En la sala de juntes del museu faller, cada vegada que es convoca una assemblea, hi ha una taula que presideixen els membres de la Federació, ara l’han decorat amb una calavera al centre amb moltes flors. Aquesta calavera estarà fins que acabe l’any faller, per poder ajudar als membres de la federació, a entendre els actes ocorreguts.

Tots som fallers però molts ho han oblidat, ara la guerra ha començat per un banderí guanyar.

La germandat s’han passat i la mentida han trobat les pedres al cap per un guardó robat.

42

No hi ha prou en el jurat que ara tots volen jutjar els llibrets desqualificats per un banderí guanyar.

Però una falla, s’ha botat l’acord arribat, per uns euros estalviar a l’artista els ninots va tornar.

La junta a l’altar de jutge deu entrar les mans no es volen embrutar i les conseqüències no volen pagar.

Les xarxes socials s’adonaren i prompte es col·lapsaren les imatges ho demostraren i als tramposos pillaren.

Que els ninots no anaven a llevar els presidents van firmar, el foc se’ls havia d’emportar, la nit, de la cremà.

Ninots desmuntats a sa casa no portà per molt que renegà impossible de muntar.

43

44

Les falles denunciaren i a la CIPRI convocaren la justícia arribà i a la falla sancionà.

La falla va reclamar, l’honor vol restaurar el jurat heu té clar i la sanció va gestionar.

Al Facebook començà, Fideu a difamar el caixo ha obert i tot s’ha publicat comentaris ficaren i amb gust li replicaren.

Catrina els ha reclamat, el guardó guanyat ells no han complit amb el pacte assolit.

El “Prat” ha declarat i en el jutjat em acabat la independència han demanat i un advocat em contractat.

El “Prat” es defensà, i un hashtag s’han triat #launiófalaforça per pegar-li la volta.

Catrina vol jutjar, al jutjat no la deixen anar fins que comence la citació perd la desesperació i amb molta desolació als mariaxis va cridar.

45

46

Mariaxis Catrina els encomanà, una feina ha realitzar una cançó composar per al temps passar. (amb entonació de mariaxi) “Som una falla, poc honrà que m’agrada el millor els fallers no en falten, ni els diners, ni els guardons.

Lluint estandart per les falles jo vaig amb orgull i superioritat, em diuen on vaig.

Ai, ai, ai, ai ai, ai els guardons, ai els diners no ho son tot.

47

M’agrada comprar jurats m’agrada llevar ninots mariaxi m’acompanya quan cante la cançó.

M’agrada prendre copes, cassalla és el millor també el tequila blanc amb sal li dóna sabor, ai, ai, ai, ai, ai, ai, els guardons, ai, els diners no ho son tot.

Li cantaren la cançó a Catrina els mariaxis amb molta estima.

48

Però tot no és bonic per un simple pessic sempre esquivant mai acaben pagant.

Uns volen el premi, la junta els torna el geni, això ja dona igual, la cara se’t queda estèril.

Eleccions s’apropen, enguany ja toquen, Telmo espavila per una cadira.

El president tremola des de l’escola per una història molt sonada.

Al congrés van a convocar i a la secretaria faran treballar documentació a presentar per a després no poder votar.

49

L’entrada de Jack Els polítics a Gandia no donen tregua, per una cadira donen la renda.

Als partits estudiem i d’ells no ens fiem es fan els “tontos” per vendre’t la moto.

Per l’oposició comencem, molts polítics trobem, per un cap de llista perden la vista.

Molts volen presidir tots no poden residir a ú s’ha d’elegir per un partit dirigir.

Andres publica a les xarxes totes les “rates” dona igual per on vages en elles et trobes.

50 A les fotos anhela eixir, Gregori es vol lluir per això decideix els actes on eixir.

En la púnica municipal Víctor fou imputat per un tràmit judicial d’un s’ha lliurat Tot vigilat per Torro que jugava la partida campió volia ser d’una televisió esclafida.

D’un pacte infernal tres alcaldes hi ha al govern Gandià.

Amb la renúncia de Milvaques que serà de les terres Rodenas oposita per una visita.

Mentre la comarca cremava el polític parlava, em premsa i televisió a la mínima ocasió.

51

El veïnat plorava i la terra es socarrava peperos i socialistes no eren protagonistes.

Rodenas preocupat un projecte ha creat MarchuqueraVerda li ha possat.

Del desastre passat una aula ha format de les cendres caigudes un espai hi ha muntat.

Nahuel avança per la façana per a ser cap de llista de la barriada.

Amb empats els pressupostos estan bloquejats dos coses demana Ciro: - inversió i una auditoriaper canviar d’opinió.

52

De Corea vol presumir, Prieto s’ocupa per poder dir que ell es preocupa Gandia ha estat apagada, el Facebook l’ha reactivada amb la campanya “Tu fas brillar Gandia” Diana l’ha clavada.

Persones de tot arreu han fotografiat al cartell comerciants i botiguers farmacèutics i hotelers.

53

Els polĂ­tics a Madrid han viatjat per Fitur visitar i com no saben que promocionar a les Falleres Majors han portat.

Una zona blava van a fer fins al museu ara on aparcarem, dins del riu acabarem.

Quetzal heu tĂŠ clar a les eleccions a qui votar.

En maig vorem com quedarem per Gandia governar.

54

Falleres Majors de Gandia Júlia Perles Moncho Laura Puig Martí

57

Executiva 2019

58 President Sots President Secretari Delegat de Festes Sots Delegat de Festes Tresorera

Salva Canet Olaso Oscar Bisquert Moncho Daniel Miret Mataix Juan Vicente Muñiz Altur Isaac López García María José Morató Moncho

Comptadora

Laura Martínez de los Santos

Vocals

Antonio García Tomás Alicia Ribera Millán Camilo Llorca Blay David Muñoz Gómez Desam Escrihuela Bastida Jesús Millán Linuesa Nicolás López Fernández Miguel Ángel Nadal del Valle Moisés Navarro Llopis Sergio Muñoz Gómez

Delegada de Jocs Delegades d’Artistica Loter

María José Chover Miret Amparo Flores Palau Amparo Montilla Martínez Miguel Ángel Nadal del Valle

59 Delegats de Llibret

Daniel Miret Mataix Jordi Garcia Miragall

Delegat de Monument

Nicolás López Fernández

Delegada de Cavalcada

Eva Miota Miralles

Delegada d’Informatiu

María Santamaría Aparisi

Delegats de Curtmetratge

Salvador Ribes Gómez Gracia Llorca Sanchis

Delegats de Plantà

David Muñoz Gómez Sergio Muñoz Gómez

Delegat de Fotografia

Salvador Ribes Gómez

Delegat de Comunicació Delegat de Districte de Benipeixcar Delegats de Coets Delegades Infantils Delegades de Vendes Delegades de Protocol

Daniel Miret Mataix Juan Hernández Moncho Rafa Pardo Esteve Juanjo Faus Coll Lluna Garcia Fernández Alba Arbona Ribera Patri Martínez i de los Santos Nuría Villarejo Ros Patri Martínez i de los Santos Laura Martínez i de los Santos

 60

Mantenidora Infantil Eva Miota Miralles

61

 62

Mantenidora Ainhoa Llopis Mengual

 64

65

Cens Infantil

66

Alberola Martínez, Francesc Alberola Martínez, Miquel Arbona Ribera, Iván Boix Alemany, Blanca Boscá Moreno, Alejandro Boscá Moreno, Blanca Canet Frasquet, Joel Cantero Cruz, Éric Carbonell Català, Alexia Carbonell Català, Daniel Castellà Donet, Clara Castellà Donet, Vicent Chelós Ribera, Adrián Esciva Villar, Andrea Faus Poquet, Amadeo Febrer Ruiz, Carmen Febrer Ruiz, Miguel Febrer Ruiz, Pablo Ferrer Montilla, Valeria

Garcia Fernández, Aitana García Gutiérrez, Marta Garcia López, Julia García Villarejo, Arantxa Hidalgo Pinilla, Luca Ibáñez Castillo, Pau López Hernández, Cristina López Hernández, Mireia Martínez Escrihuela, Alejandro Martínez Escrihuela, Sonia Martínez Llopis, Carlos Martínez Llopis, Pablo Martini Gallo, Ainhoa Merino Santamaria, Eric Muñiz Alvarado, Nicolás Muñoz Castellà, Borja Muñoz Castellà, Pau Muñoz Serra, Sara Navarro Miota, Hugo

67

Pardo Perelló, Pau Pons López, Carla Rubio Moreno, Carlos Rubio Moreno, Cristina Sala Serrano, Selena Sala Serrano, Xavi Santamaria Catanese, Christelle Sanvicente Deusa, Vicent Sendra Martínez, David Serrano Pasqualone, Marcos Vidal Artés, Ashley Vidal Artés, Hugo Vidal Artés, Valeria

 68

Cens Major

69

Alberola Albuixech, Francisco Salvador Alemany Parra, Rosa Alvarado Hernández, Nadia Arai Arbona Moragues, Xavier Arbona Ribera, Alba Artés Ferrer, Mónica Atienza Bou, Estefania Bisquert Chover, Guillermo Bisquert Moncho, Oscar Canet Castellà, Salvador Canet Olaso, Salva Carbonell Gomar, Raúl Carraturro, Paco Castellà Miñana, Amparo Castellà Miñana, Vicente Castillo Bañuls, Beatriz Català Canet, Montse Chelós Ribera, Naiara Chelós Selma, Leo Chover Giménez, Rubén Chover Miret, Mª José Cloquell Cerda, Emi Cruz Gómez, Silvia

Del Rio González, Francisco Diaz Moncho, Gema Donet Miñana, Elena Escrihuela Bastida, Desam Estrela Llopis, Victor Faus Coll, Juanjo Faus Coll, Vicent Xavier Faus Miñana, Sandra Faus Miñana, Vanesa Faus Moncho, Amadeo Faus Poquet, Gerard Febrer Cháfer, Vicent Fernández Bataller, Susana Ferrando Ortolà, Ana Flores Palau, Amparo García Català, Alicia Garcia Fernández, Lluna Garcia López, Joana Garcia Miragall, Jordi Garcia Miragall, Josep Antoni García Muñoz, Toñi García Tomás, Antonio García Villarejo, Irene Gonzálvez Montero, Lourdes Gordo González, Eugenio

70

Hernández Moncho, Cristina Hernández Moncho, Juan Hernández Moncho, Rosa Maria Hernández Ros, Joan Hernández Ros, Lidia Hidalgo Ivars, Francisco Ibáñez Jarque, Pablo Llinares Miñana, Norberto Llopis Boronat, Antonio Llopis Cabello, Neus Llopis Mengual, Ainhoa Llopis Mengual, Carla Llopis Vives, David Llorca Blay, Camilo Llorca Sanchis, Gracia López Fernández, Nicolás López Fort, Samantha López Sánchez, Ana Belen

Marti Giner, Reyes Martínez Calderón, Jesús Martínez Climent, Carlos Martínez de los Santos, Laura Martínez de los Santos, Patri Martínez Escrihuela, Carles Martínez Ibáñez, Alicia Martínez Sendra, Susana Martini Hernández, Heber Mengual Moncho, Katherina Merino Fernández, Sergio Millán Linuesa, Jesús Millán Linuesa, Manolo Miñana Peris, Maria José Miota Miralles, Eva Miret Mataix, Daniel Montilla Martínez, Amparo Morant Suárez, Loli Morató Moncho, Maria José Moreno García, Leila Muñiz Altur, Juan Vicente Muñoz Gómez, David Muñoz Gómez, Sergio Muñoz Serra, Ariana

71

Nadal del Valle, Miguel Ángel Nadal García, Cristina Navarro Llopis, Moises Navarro Miota, Ainhoa Ortolà Martí, Aharón Palau Montaner, Amparo Pardo Esteve, Rafael Pardo Perelló, Neus Paris Aleixit, José Luis Paris Morató, Aina Paris Morató, José Luis Patiño Lara, Adolfo Pedrosa Garcia, Ana Maria Perelló Nadal, Isabel Pinilla García, Mati Pons Blasco, Sergio Poquet Estevan, Mª Carmen Ribera Millán, Alicia Ribera Millán, Maria José Ribes Gómez, Isabel Ribes Gómez, Salva Ros Ibiza, Rosa Rubio Escrivá, Carlos Ruiz Fresneda, Estela

Saez Faus, Salut Sala Miret, Javier Sanchis Pajarón, Amparo Santamaría Aparisi, María Santamaría Martínez, Irene Sanvicente Arnau, Vicente Javier Serra Calafat, Vanesa Serrano Cuenca, Ismael Serrano Flores, Gema Valenzuela Berrocal, Fran Vidal Sánchez, Antonio Villar Fresneda, Maria Dolores Villarejo Ros, Nuria

 72

AMF

73

Monogràfic

L’Alquerieta i Museu Faller [2009 - 2019]

Enguany, any 2019, L’Alquerieta i Museu Faller, la comissió fallera més jove de la ciutat, ha complit els seus primers deu anys.

Pareix l’altre dia, quan aquest somni va començar, ara ja real.

En deu anys, passen i sobretot s’aconsegueixen moltes coses, hi ha Reines, Presidents, Premis, Reconeixements... i per poder recordar totes aquests esdeveniments, tenim el llibret. És per això que anem a fer un recorregut del qual han sigut aquests deu anys de la nostra benvolguda comissió. Hem rescatat articles, fotografies... i desitgem que gaudiu recordant, cada any faller.

74

Avui, Ahuir

Sota el cel protector, una llum taronja enlluerna la sorra que ens mira des de l’oest mentre fem l’amor a la mar. Una nit d’estels caminant cap al riu Vaca, passejant envoltats de groc sense llums ni edificis. Saltar des de dalt i afonar-te a l’espai erm que és la platja…somiar amb la devesa de pins que arriba al senillar. El Mondúver fa capell i la bici ens fa sentir-nos vius. Amor, humor, respecte....pintades als murs de l’antiga fàbrica que diuen, que canten, que susurren: Salvem l’Ahuir…Estimem l’Ahuir. Passejades de madurades dones per veure homes nuets excusant-se en la bellesa i la tranquil·litat de la platja. Caminades infernals des del port a l’Ahuir anar i tornar, cada dia, per estar en forma. Els de Xeraco cap a Gandia, els de Gandia cap a Xeraco, les de Xeraco cap a Gandia, les de Gandia cap a Xeraco, tot per passar per les dunes i la platja de l’Ahuir, tot per veure un espai ample, on la llum es fa més llarga, on les muntanyes aguaiten i no el formigó, on el que es veu és el verd que venç a les demés coses. “Ahuir” un cognom d’un llistat de noms recorda que el topònim és bonic, singular, perfecte per a un espai protegit per un lloc màgic que esdevé ja generador d’economia, complement d’una platja finiquitada des del punt de vista urbanístic però disposada i disponible per créixer i recréixer en la restauració, recuperació i millora ambiental i paisatgística. Uns homes en conill, un ornitòleg observant pardals… la gent remoreja: ¡que mal educat no té vergonya i damunt es porta els prismàtics per mirar!… i ell venia tan sols a mirar pardals dels que volen; ocells esteparis, dunars, en migració, ocellets dels que volen… L’Ahuir com a símbol de lluita, un símbol de resistència, de dignitat, de rebel·lia, homosexuals i transsexuals, dones i homes iguals que jo, han estat possiblement els éssers humans més maltractats/des... encara molta

75

gent, a Gandia, al País Valencià, a l’estat espanyol, encara totes les religions, la dreta política, tots i totes ells i elles cerrils, els i les consideren éssers inferiors i ells i elles, els gais i les lesbianes, els responen i ho fan amb la paraula i amb les accions, amb un premi, el premi l’Ahuir. I lluitarem agafats de les mans per impedir-ho, per condemnar-ho, per denunciar-ho i l’Ahuir ha esdevingut un premi per la valentia d’un col·lectiu que va fer a les dunes un castell defensiu i llibertari. El capitalisme destructor ha rossegat tota la platja des del mar a la última fila permesa, no queda ni un solar en venda, tenen gana, tenen fam, els hi cau la baba… pensen l’Ahuir, l’Ahuir, l’Ahuir… pobres desgraciats mai en tenen prou, sempre somien en metres quadrats que transformen en euros, comprem a pam i venen a puça... cap agressió sense resposta... caldrà reunir-se, organitzar-se, tots i totes junts, ocellaires, gais, lesbianes, passejants, amants, corredores, nadadors, poetes, treballadores, turistes, els de Xeraco, les de Gandia, fallers, muixeranguers... units per les mans formant una cadena humana per la dignitat d’una platja que esdevé el verd que ens fa persones, que ens atorga dignitat, que crida que som alguna cosa més que diners i transaccions, que agonitza envoltat de fiques grans demanant auxili als seus amics, a les seues amigues que ens diu que ella, l’Ahuir, no ens va abandonar mai..

Xavier Ródenas

76

El temps d’Alfons El Vell

600 Anys de la mort d’Alfons el Vell, I Duc Reial de Gandia Diuen que la història la escriuen els vencedor. Quasi sempre es així, però el que és més evident que molt poques vegades s’escriu la història total, la de totes les persones que composen les formacions socials. A penes s’esmenta o es passa de puntetes sobre com vivia la gent, què menjava, com eren els seus habitatges. La història sembla reduir-se als grans personatges i els seus avatars, com si en les seves gran lluites i victories, els seus grans fets i construccions, no tinguessin res a veure els mitjans economics i humans que empraven en elles.

Així, hem assistit els darrers anys a Gandia a una revifalla del record de dos grans personatges de la història local, i també general per la seva importància i influència molt més enllà del territori de la Safor en el seu temps, Francesc de Borja i Alfons el Vell, IV i I Duc de Gandia respectivament, i en tot moment he tingut la sensació d’oportunitat perduda, de que no s’aprofitaven aquestes commemoracions per a reescriure la història de Gandia i la Safor des d’un punt de vista més global, més modern.

Des del segle XXI, quan ja fa més de dos cents anys de la Revolució Francesa, de la superació de l’antic règim feudal, de la declaració dels drets de l’home i el ciutadà, en uns moments on ningú, almenys en veu alta, qüestiona el dret al sufragi universal i la separació de poders, hauria tocat que la vida de Francesc de Borja, durant les celebracions del V Centenari, i ara, d’Alfons d’Aragó, comte de Dénia, Marqués de Villena i Duc de Gandia, s’haguessin emmarcat molt més en el seu paper de senyors feudals, de senyors de vassalls i aprofitar els esdeveniments per a possar a la llum com era la vida dels menestrals, camperols, artesans i demés gent que sota el seu domini.

77

En el temps que viu Alfons d’Aragó (1332-1412), fill de Pere de Ribagorça i Joana de Foix, net de Jaume II el Just, la societat feudal està en plena vigència i aquest gran noble que rep el títol de Duc de Gandia l’any 1399 per concessió de Martí l’Humà, el darrer rei de nissaga catalana de la Corona d’Aragó, forma part de la minoria privilegiada que domina implacablement.

Algun historiador diu que amb codícia i autoritarisme, sobre una societat rural camperola i en el cas del senyoriu de Gandia, majoritàriament musulmana, Són temps de dependències personals, de servitud i també d’esclavitud. D’adscripció pel fet naixença a un estament o un altre, tancats i impermeables, on no hi havia més justícia que la que dictava el senyor, ni més paraules que dir que l’obediència a qui ostentava tot el poder.

Joan Francesc Peris Garcia

78

Joan Martorell i la seua ALQUERIA

Com les persones som socials, necessitem unir-nos per defensar les nostres idees, aficions, interessos, passatemps etc. Els festers que estem vivint als voltants de l´Alqueria de Martorell, ens interessa saber per curiositat qui era aquest personatge i perquè l´Ermita porta el seu cognom.

Indagant a l´arxiu de Gandia, hem sabut que el lloc on està l´Alqueria, fent excavacions a l´any 2010, descobrirem objectes i restes amb 2000 anys d´antiquetat, i un taulell en la façana amb el nom de ¨Martorell”.

Es sap que els objectes eren romans i el paratge fou ocupat per musulmans. En el segle XIII i XIV passà a mans dels colonitzadors cristians, tal vegada en l´any 1373, l’avi de Joanot, Guillem Martorell, adquirí l’indret per la condició de cavaller.

En el segle XVI els Borja compraren les terres de Martorell i feren un trapig que aportava el quinze per cent de la producció de sucre de l’horta de Gandia. L’ermita de l’Alqueria va ser construida al segle XIX i oferia serveis religiosos fins els anys 60. L’Ajuntament projectà recentment fer un Museu de Setmana Santa.

Joanot Martorell ( 1413-1468 ) pertanyia a una familia noble procedent de Catalunya.

Resta solter tota la vida, per tant no es coneix descendència. Figura típica cavalleresca de la noblesa valenciana del segle XV, es mogué amb desimboltura per les corts europees.

Respectat com a mestre en l’exercici de les armes, el seu avi Guillem Martorell fou conseller del rei Martí. Son pare Francesc Martorell cambrer del mateix rei, era senyor de Xaló, de Murla i Benibraf. Aquesta familia solia viure a gandia on va naixer Joanot.

Joanot és el diminutiu de Joan (el més jove), el junior dels Joans. El taranna de la familia Martorell era lluitador, com altres cavallers valencians. Joanot tingué diversos llances d’honor, fets que serviran per il·lustrar la seua novel·la “Tirant lo Blanch” sent aquesta obra, la principal que va escriure. Està inspirada en un poema anglonormand del segle XIII, que narra les gestes de Guy de Warwich.

La novel·la va tindre tanta resonància que escrita entre el 1460-1470 i publicada en 1490, va ser traduida a l’italià en 1501, al castellà en 1511 i posteriorment a altres llengues. Cervantes deia que era la millor novel·la de cavallería.

79

La seua familia la componien set germans: Galceran, Joanot, Jofre, Jaume, Isabel, Aldonça i Damiata. Participà en una expedició d’Alfons el Magnanim a Córcega i Sardenya, en varis tornejos a Inglaterra, Portugal, França, etc, així passà la vida bregant.

Aquest personatge és simbol del món faller, sempre en lluita per arreplegar uns quanta dinerets per a la falla, per combatre les incongruèncias de la societat que els envolta: politics, banquers, economistes, comerciants, dirigents, etc, amb la socarronería de vegades burlesques. Volen, com el cavaller Tirant, venjar les injusticias que cada dia els ofereix la vida. És clar, tota aquesta brega la amenitzem amb sopars, balls, alegria, jocs, passacarrers i poesia a l’estil dels cavallers de l’Edat Mitjana.

Heliodor Faus

80

L’any de traspàs

Tant de bo no siga massa tard encara. Si hagués estat a València la setmana passada com hi era previst, hauria pogut acomiadar-me d’ell encara en vida.

Mossén Johan Roís de Corella ha estat tot per a mi. Il·luminació e claredat infinita.

E veritat. Sobretot ha estat, ha significat veritat infinita a l’hora de comprendre aquesta closca d’anou nostra petita e insignificant que ens dóna e furta la vida.

Fugíssera vida la meua que ha estat beneida per la gràcia d’haver pogut conèixer Mossén Johan e la seua benevolença. La desgraciada notícia de la seua mort ha copsat tota València, la gran València que llegia e conversava ab el mestre.

Aquesta València lluminària d’occident e far dels crestians. Sempre que he vingut a aquesta ciutat he sentit una convulsió interna inexplicable, tal és, e ha estat, el dinamisme puixant dels seus carrers e de la seua gent. He d’apressurar-me, però. Vull almenys veure el cos sense vida del meu Mestre, tot i que siga per uns segons. Tant de bo Déu tingués a bé que li pogués dirigir la darrera humil oració per la seua ànima. Mossén Johan sempre ha tingut una paraula dolça per a tot aquell que li demanava quelcom. Sempre ab el sí al llavis. Sempre concedint la mà e tot el favor a la gent. He d’apressurar-me, Senyor, si vull veure’l. Han estat només vint dies els que he estat fòra de València e ja he sentit la manca d’aquells savis consells de l’entramat seriós e literari de la vida ab el Mestre. Duc escrita en la memòria punt per punt la Tragèdia de Caldesa com si l’hagués parida la meua ploma e no ell, tant en estima tinc la seua literatura, que jo diria que és literatura en majúscules. Aquesta obra no sembla del nostre temps. La seua idea de les veritats de l’Evangeli tan preclares, tan obertes e fidels a l’esperit del crestianisme m’han ofert un camí planer de recerca del nostre Senyor que habita els cels de la llum e de la penombra. Però millor callem, que prou problemes tingué ja Mossén Johan ab els inquisidors salvatges que surten del inframón. Ell! Tan arrelat a a la terra e al missatge senzill e no com eixos: la massa de bisbes e cardenals rics e ociosos que viuen lluny de la idea bàsica del crestianisme.

81

L’octubre aquest plujós de 1497 s’endú per sempre al mestre ab el seu humanisme madur e la seua pulsió per tirar endavant. Vull recordar la vesprada aquella en la tertúlia a casa de Berenguer Mercader que resultà ser per a mi la porta oberta a un univers nou de la paraula. Aquesta paraula estructural de la valenciana prosa com havia deixat dit el propi Johan, era tot un món ple de possibilitats per a la meua pensa senzilla. També hi èren Lluís de Castellví, Johan de Pròixita, Johan Escrivà, e Guillem Ramon de Vilarrasa. En les dues ocasions que vaig poder assistir a aquesta mena de tertúlies he tingut engrandit l’esperit crític, sensible e ha operat en la meua persona un millor e més alt bé mai imaginable per tan humil servidor.

Johan Roís de Corella ha hagut de patir les meues bromes sobre la revolució tecnològica que ens ha tocat viure. La impremta!. Vist de d’avui sempre pense en els antics: quants anys fent volums e volums sense imaginar tan sols la possibilitat d’una tal invenció. Ai! És tard e encara no he creuat ni mitja València. Com deia, jo sempre li feia broma sobre la seua habilitat mestra de moure’s en els temps moderns perquè usava e reusava aquesta nova tecnologia com si d’un parell nou de sabates es tractés. Sempre tan actiu e prolífic.

Ell ja vingué de Gandia ab la saviesa guanyada e ací, a dintre d’aquestos carrers de flaire mediterrània, s’ha guanyat les ànimes e les voluntats de les gents humils e matinadores e treballadores de la terra e del solc.

82

Li dec tant al mestre!. A ell li dec la llisó sincera de la coherència: Roís de Corella no s’ha mudat de llengua, com s’acostuma darrerament per aquest regne, que volen tots anomenar de culta la llengua dels regnes castellans...és sabut que al Mestre al cap e a dintre del cor encara hi batega la raó e la força del sentiment de ser.

De continuar sent. Johan se sabia pla, se sabia d’aquestes terres e sentía aquesta ciutat seua. Emprava e a més, dedicava molta cura a la nostra llengua, el romanç valencià com pocs ho van fer.

Tantes coses li dec... He pogut veure ab els meus propis ulls la bellesa de la paraula de Na Isabel de Villena en una lletra transmesa per ella e sostenir-la a les meues mans en un raonament teològic ab Mossén Johan...

Johan!, els seus papers, per Déu!!! En els seus papers els misteris de l’univers!. Què passarà ara ab els seus papers? El tresor del realisme palés a seua la literatura com mai s’havia fet fins ara. La literatura tal e com ell l’havia entesa. Què passarà ara ab la seua literatura? Aquest calaix gegant de subsantius e perífrasis verbals e de versos decasíl·labs e mots italianitzants que ha creat per si mateix un art tan aristocràtic e elegant que ha resultat ser ben atractiu e necessari per a la gent d’aquesta noble ciutat que ara l’acomiada ab dolor. Ser un puntal intel·lectual a la València cosmopolita d’avui, que pràcticament dobla en habitants a la eterna Roma, una València aquesta, d’altíssim nivell cultural, que no s’explica sense ell. E d’això, el mestre, n’era ben sabedor. Faig tard, per Déu, només vull compartir una última estona ab el mestre... ja no puc afanyar-me més.. e vull arribar a hora...una última estona ab el Mestre només...

Pere Huerta

83

Pilota Valenciana, Literatura 84 M’agrada la pilota valenciana. Més encara: em fascina. No he vist mai un esport més elegant i, sobretot, honest. Res a veure amb alguns esports de caràcter massiu, massificats, aborregats. Res comparable. A la pilota, no hi ha trampes, maganxes o icetes possibles, perquè la pilota és un esport de cavallers, de cavallerositat vull dir, en què els jugadors competeixen sense recorrer a l’enganyifa, sense la necessitat de martingales barroeres o estratègies espúries. Hi ha el repte, es clar, i l’afany de guanyar, com en tots els esports, però sempre dins de la norma, dintre els limits que imposen les regles del joc, i de l’ètica. Fins i tot, els jugadors adverteixen, ells mateixos, per iniciativa pròpia, perquè els naix de dintre, sense l’ajuda dels àrbitres, quan l’han tocada fraudulentament, la pilota; quan l’han errada. I encara hi ha la figura de l’home bo, per si hi ha cap dubte, qui determina si una pilota és bona o no. I ningú no li fa retret. Ningú no s’atreveix a contradir-lo.

En altres esports, en canvi, hi ha manotades, travetes, bufetades, patades, colps de puny, escopinades... un contacte agressiu i vulgar. Inclús els àrbitres arribes a ser objecte de vituperis incontrolats i atacs viscerals, també fisics. I més greu encara, hi ha batalles campals dins i fora de la canxa que arriben a la mort dels aficionats, la qual cosa, a més de molt greu, és molt trista i degradant i desacredita les potencialitats estètiques d’aquests esports. En el món de la pilota valenciana tot plegat és impensable, literalment impossible. la pilota és un esport impecable, en aquest sentit. D’aquest tarannà legal, net, honest, i de les seues caracteristiques estrictament esportives, se’n desprèn l’elegància del joc de la pilota, la seua bellesa, una fruïta estètica sense parió que es remunta als romans, que són, segons els antropòlegs i els historiadors, els que van dur aquest esport antiquíssim a tota la península ibèrica i que, a hores d’ara, es conserva amb excepcional esta de salut a terres basques, i també al País Valencià.

85 Pilota i literartura? Són molt poques les referències que els escriptors valencians han dedicat al món de la pilota. I tanmateix, n’hi ha. Els lletraferits s’hi han referit poc perquè no hi han trobat denominadors, punts d’encontre, llocs comuns...

Potser consta d’establir paral·lelismes entre una pràctica esportiva i una de predominantment intel·lectual o estètica. Però, encara que no ho semble, n’hi podem trobar. Perquè és precisament en la dimensió artitistica, o estètica, en la bellesa que és desprèn de totes les dues pràctiques que hi ha línies convergents, un àmbit on literatura i pilota conviuen harmònicament.

A més a més, la pilota ha estat durant segles un espai inviolable per a la llengua, un reducte on arrecerar-se, on protegir-se de persecucions i prohibicions dictatorials.

Un símbol, en definitiva, d’un valencianisme immutable i de vocació duraddora.

Com la literatura en general, i de la poesia més en concret. Durant segles de decadència política i nacional, el valencià va ser la llengua per antonomàsia de la pilota valenciana, i també de la poesia. Els altres àmbits eren patrimoni quasi exclusiu del castellà: l’educació, la política, la justícia, l’administració, l’església... fins i tot la cultura. Al carrer o al trinquet, però, el valencià era la llengua natural, almenys en les comarques valenciano parlants. El de la pilota valenciana era un àmbit inviolable en què el valencià constituïa la llengua natural. I ni el règim es plantejava entra-hi amb els seus preceptes doctrinaris, amb la seua política constrenyedora i mutilant.

Hi ha més concomitàncies encara. I cal buscar-les en l’estètica. Enmig d’una partida pots experimentar una sensació de plaer estètic com quan lliges un poema. Quan veus com vola la pilota en l’aire, llançada amb tota la força per un dels jugadors, hi pots arribar a apreciar una bellesa inigualable, única. No exagere gens. L’adrenalina puja i a l’estómac hi ha tot de papallones que et fan tremolar de goig. Hi ha una pulsió literària. una tensió buscada, Un suspens creat que espera un desenllaç incert, com quan lliges un bon poema o arribes al desenllaç d’una novel·la. E una bona partida hi ha força narrativa, pugna entre contraris -protagonistes i antagonistes-; lírica i èpica alhora, dos gèneres íntimament lligats a la poesia. Heus ací la bellesa que es deriva d’una bona partida de pilota, d’un bon poema, d’una narració ben feta.

86 No són molts els escriptors que han atès literàriament el móin de la pilota valenciana. Però n’hi ha hagut de ben significatius, com ara sant Vic ent Ferrer, qui recomanava la seua pràctica en els seus sermons. Com també en van parlar de insignes escriptors medievals. Així, el protagonista del Curial e Güelfa “jugava pilota davant lo palau”. Jaume Gassull aprofita l’estira i arronsa d’una partida per al·ludir metafòricament a un debat sobre l’amor recollit a Lo somni de Joan Joan.

I fins i tot sor Isabel de Villena en fa esment en un passatge de Vita Christi. I ja el segle XIX Antoni Palanca i Hueso s’hi referia en un poema intitulat “La partida de pilota”: “Cadascú’s posa en son puesto; / i la pilota agarrant / el que ha decidit la sort, / i dient fort ‘Ahí va’, / la fa botar enseguida, / s’ou l’esclafit contra’l guant, / i a baix bras, fent mitja volta, / la envía... a on vol ella anar”.

Josep Palàcios, Lluís Vives, Vicent Andrés Estellés... són alguns escriptors que també han llogat aquesta pràctica i l’han recollida als seus textos. Jo mateix vaig institular un poemari amb el mot ben expliícit de Raspall, tot prenent a la manera de sinècdoque simbòlica una de les modalitats més antigues de la pilota valenciana, el raspall, que tant es practica a la Safor i a la Marina, i també en altres comarques. Raspall és un llibre èpic i líric alhora en què hi ha un anhel de bellesa i on reivindique el nostre esport nacional, que és com indicar el nostre País Valencià.

I per molts anys.

Juli Capilla

87

88

Nit de lluna, dolça foscor

Després de la monotonia d’un dia de treball, li agradava recloure’s en el seu racó, batejat excessivament com a despatx, i posar-se la roba més còmoda que tenia, és a dir, un vell jersei i unes sabatilles desgastades per tants anys d’ús. En algun llibre antic havia llegit que un important escriptor, en tornar del treball de cada dia, s’abillava amb els millors vestits per tal de mostrar el seu respecte per la saviesa, atresorada en manuscrits fatigosament copiats.

Era el seu moment de més felicitat.

Al cap d’unes hores, sovint el sorprenia la lluïssor d’encanteri de la lluna. Al seu cor venien, com un seguici meravellós, els versos dels poetes que més havien estimat l’astre de la nit, les pintures dels artistes més enamorats de la foscor nocturna i de la suavitat de la llum d’algun somniat horitzó, la música llangorosa i íntima oberta a mons desconeguts.

89 Reconeixia, entre agredolces consideracions, que els seus somnis adolescents d’una vida més lliure i plena havien deixat pas a la grisor plana d’una vida sense estridències, feta de rutines imposades pel costum o per la mateixa debilitat del seu temperament. Com tants altres, ell s’havia deixat portar per les convencions més carrinclones, sense ferse il·lusions sobre un canvi d’existència, sobre una nova il·luminació del quefer de cada dia. Al seu racó, però, se sentia una altra persona. Fantasiejava entre els seus estimats llibres, entre les làmines tan belles de l’art, mentre escoltava la música d’algun llunyà mestre renaixentista o barroc. S’hi sentia feliç en acostar als llavis la copa exquisida d’un vi intens, tan sols reservat per als més fervents entre els amants de l’art i la bellesa.

I de sobte, la veu imperiosa de la dona que el cridava a sopar: - Algun dia acabaràs menjant-te els paperots!

Aleshores, entre l’instantani llampec d’ira i la dòcil acceptació de l’ordre, s’hi sentia com el nadador que intenta tornar a eixir a la superfície i s’esglaia per la falta d’oxigen...

Enric Ferrer Solivares

Simfonia Estel·lar 90 El sol tornarà a eixir.

Per al que balla en soledat amb una lluna congelada d’hivern.

Per al borratxo feliç que demà no recordarà res.

Per les cordes del violí que dormen esperant unes mans virtuoses.

Per als amants desconsolats de l’última vegada perquè anhelen una eternitat fosca coberta només de llum de lluna.

Per als ulls de gat que veuen que ha arribat el seu moment.

Per a un conte mal contat que busca un millor narrador.

Per a una mentida que de tant repetida tots s’han cregut.

I una veritat que espera pacient.

El sol eixirà per a tots.

També per als que no el mereixen, perquè només el volen per a ells.

Per a escalfar la cara de satisfacció del que res ha fet però tot ho té.

I per cremar la pell de sorra i de desert dels que res tenen i res volen.

El sol farà bramar les pedres i escalfarà l’aigua.

I saludarà amb condescendència a la neu perpètua que desafia el seu imperi.

Donarà una empenta a les flors tímides i un avís als arbres descarats.

Eix per al Vell que li diu al Jove: “jo també he sigut com tu”.

I per al Jove que creu que només l’enlluerna a ell.

No més autocompassió.

I en algun lloc el sol estarà net, mai vist, mai violat. Sincer.

El sol ix per a tu i per a tu també.

No per a mi que ja no estic ací.

Joan Tur

91

92

Juliol Canícular

Gener, febrer, març, abril, maig, juny i... finalment, Juliol; seté mes del calendari Gregorià, que obri la canícula del nostre tremend estiu... -quan així succeïx- que obri també la recessió escolar i que ens dóna ple sentit a la nostra bona i amada “siesta”, la becada... Juliol, d’allò que sempre he escoltat dels meus majors dir... “... del quinze de juliol al 15 d’agost, no és calor... és més que ardor” i així és, mai en els meus juliols viscuts he conegut cap estiu en la Safor, lliure d’este acalorador estigma, on juliol s’embranca maliciosament amb el seu següent germà, agost, per a conformar un mes inexistent de trenta dies de plom solar, de sobirana quietud o fins i tot de calma “chicha”, segons siga mar o muntanya, o en ambdós casos, al mateix temps, perquè fins a la llum pareix ralentitzar-se i no de son, davall el foc ple del nostre sol.

La canícula d’estíu... quan el seu moment més acalorador arranca en la segona hora del nostre migdia, ja enfilant l’inici de la vesprada, quan sent les dues i acostant-se les tres, el dia encara segueix en peu... en eixe precís instant es manifesta el moment impertèrrit per al repós. Fora, la canícula llima fèrriament amb un sol implacable, callat; dins, és un altre món, és el moment que el nostre llegat meridional aprofita per a sestejar. L’hora ho suggereix, el cos ho demana, l’harmonia és orquestral.

Només haurem de triar com i on fer-la; si la dormim, ens hi tirem o... farem que únicament represente una sola becada. Qualsevol decisió haurà de comportar, si es pot, un curt descans plaent que cride novament a les energies consumides, per a afrontar la resta de la jornada.

En la Gandia, en la Safor... ocorre secularment cada dia, en cada casa, quan... sent les tres de la vesprada, és juliol en calor i el sol arriba al seu migdia manant com un senyor. En totes les cases viuen el seu moment redemptor, uns busquen el seu racó, mentre uns altres batallen per espantar el seu sopor.

Fora, els carrers callen, on el passeig, profund i solitari, ni els arbres piulen, ni moure’s gosen... tots quiets i temorosos per a no espantar les seues ombres...

Tampoc els vehicles transiten sobre llambordes en quietud, veient la canícula propagar-se sobre la incipient vesprada, de sol i silenci, de calor inquietant. Prop, tarongers verds es bronzegen... sense flor, candidesa de color, i a la llunyania, en el riu, llarg i agostat, lluïx el seu pont, dalt, de sol esguitat, gents caminen. Baix, passarel·la de pedres, tot el clamor és el de les granotes croar... tot és candor.”

93 Mirant l’horitzó, la mar... on obri la platja, bota l’arena trepijada, al so d’una onada que espenta temperada, i mira el seu pausat arribar sense fer-se notar. Bromera de plata que trenca, espentada pel mar. Entre arenes, carrancs vestint algues ajadas... i el caragol de mar, acatxat i dormit, oblida com sonar en la mar, quan òbriga novament la platja... i només en la vora tots han de juntar-se...”

On el pont, la seua església de mar comprén tot el moll, escorta el port... dreta, i enfront d’ella, ballant... xarxes fils i barques, engrunsant-se davall les arracades de sol i calor, els seus peus mullats, els seus pals acalorats... Són més de les tres de la vesprada... i pareix cremar, arrere queda el migdía... és juliol en calor, arrapant segueix la basca com un dolor, fins als arbres en els carrers temen encendre’s.

En la resta de les cases, tots busquen reposar... finestres de bat a bat, replanells acomodats, vestíbuls conquistats... tot a sobreeixir, abarrotats llocs a on poder la pell atemperar.

Mon pare en el replanell principal, el més alt i fresc, allí dispersa, dorm i llig, novel·les de Marcial Lafuente, el meu germà bebé, dins, en el seu cabàs, és un ronc, fora, les meues hostes i jo... sobre el replanell més baixet, conquistem els simulats graons del Colorado. Mentres tots dormen, només dos xics creuen la ciutat, no s’oposen a la basca, no temen calitja alguna d’este ingrat mes, i busquen al caminar on reposar este juliol canicular, desitgen trobar algun banc ombrejat del seu passeig amat... Porten el somriure de l’estíu... el dels quinze anys somiant, la que encara no ha aprés que són les tres de la vesprada, d’un juliol en calor, aterridor, d’un estiu abrasador, d’un día... dels trenta caniculars, que sense migdiada tradicional, és com morir davall el nostre sol comarcal. La meua “siesta” olora a mar, a gesmil i flor de taronger...

Pepe Fuster

94

Aquell moment, aquell lloc

Les vesprades d’estiu anaven esgotant-se, Sef tornaria a casa prompte i no sabia si tornaria a veuria a Noa. Aquella nit, la lluna era plena, i com si alguna força així li ho exigira, Sef, botà des de la finestra de la seva habitació i corregué fins a la caseta de Noa al final del carrer i li pregà que l’acompanyés a la costa, on dies abans havien trobat una cova amb un xicotet afluent al mar.

Quan ja hi eren allí notaren que la temperatura baixà ràpidament, es conegut que a les coves fa més fred, però no d’aquella forma tan particular. Les parets brillaven, pogueren observar que, amb un toc de gracia magnífic, la lluna es feia pas per l’obertura al mar i creava una llum màgica. Pocs hauran sigut dotats d’aquest privilegi. De copte, l’aigua que era il·luminada per aquella blanca llum de lluna, començà a flotar, formant figures del que semblaven dos persones ballant. Noa mirava l’escena meravellada quan Sef li va oferir la mà per acompanyar a la dansarina parella.

Ballaren durant tota la nit i, fins i tot, Noa i Sef escoltaven una musiqueta que els feia seguir un ritme.

Al voltant de les cinc i mitja del matí, quan la claror anava fent-se past i la lluna es retirava, l’aigua tornà a la seua posició i els dos adolescents deixaren de dansar i es miraren un al altre. La situació es torna un poc incomoda degut a que continuaven agafats de les mans, però de seguida esclataren a riure i comentaren sobre allò que acabaven de presenciar.

Eixiren d’aquell lloc tan especial a la vegada que estrany i prometeren que, cada estiu tornarien quan fora lluna plena per tornar a viure aquella nit i per descomptat no contarien rés a ningú.

Cristina Gregori

Experiències

95

A vegades es guanya, a vegades s’aprén.

Al llarg de la nostra vida són moltes les experiències que ens acompanyen i ens formen la nostra personalitat, forjant un caràcter determinat per cadascuna d’elles.

No sols aprenem de les nostres pròpies, sinó que del que els ocorre als qui ens envolten també ens serveixen com aprenentatge.

I és que, siga com siga l’experiència, més o menys satisfactòria, és sempre un coneixement nou adquirit. Si reflexionem sobre ella, després mai serem els mateixos que abans, ja que coneixem alguna part nova que abans no sabíem. Sempre serem més savis, perquè haurem après sempre alguna cosa nova.

De vegades, repetim un tipus d’activitat o patró durant molt de temps sense parar a pensar per a què ho fem, per a qui, o si es podria fer d’una altra manera. Si no ens plantegem estes qüestions, no podrem modificar-les per a millorar-les o adaptar-les. Així enriquim la nostra reflexió com les nostres conclusions sobre una experiència. Si la reflexió és inadequada s’arribarà a conclusions errònies que la realitat s’encarregarà de desmentir.

Si ens parem i reflexionem sobre la realitat, arribar a conclusions i tenim l’oportunitat de provar-les, és en eixe moment quan estem aprenent a aprendre. En cada experiència el que aprenem és a respectar-nos a nosaltres mateixa.

Laia Estruch

96

CTRL+Z

No recorde ben bé el primer dia que vaig conèixer allò que anomenaven Internet. El que sí recorde és que desconnectava el cable de la línia telefònica per connectarlo al, ara prehistòric, ordinador de sobretaula que teníem a casa.

Recorde les llargues hores de xats, els fòrums, les primeres classes d’aquella assignatura, Informàtica; els primers treballs teclejats a l’ordinador i com de mal considerada estava la, llavors jove, Vikipèdia.

A la facultat recorde haver fet exàmens sobre la història d’Internet, ARPANET i la Word Wide Web. I que la Vikipèdia representava un gran argument d’autoritat per als meus professors.

Ara bé, si del que es tracta és de recordar la vida sense Internet... Crec que no ho tinc molt clar. Era quan pagàvem amb pessetes? Abans del temut efecte 2000?

Ah! Ja sé, quan consultava la Larousse per fer els deures!

La veritat és no em sembla que les coses hagen canviat molt des de llavors.

Continue consultant mapes quan viatge, aprenent per escrit i cercant els resultats d’eixe partit de tenis. L’única cosa que ha canviat és el suport i la velocitat amb què ho faig.

Ara, no trigue més de 40 segons en saber la data de naixement de la Rodoreda.

Tampoc fique els mapes del revés perquè he confós el nord. I en compte del Teletext, tinc a Sant Google per resoldre’m els dubtes.

Ara, en plena revolució de les interfícies, continue estimant, il·lusionant-me quan arriba el meu aniversari i assaborint l’arròs al forn igual que ho feia aquella nena petita que no coneixia Internet.

Però, sobretot, continue arriscant-me a viure com vull, i com trie cada dia.

Perquè no oblidem que el CTRL+Z només és qüestió d’ordinadors.

María Zacarés

97

Un Bosc Faller com a Solució a L’Empremta Ecològica [LA [NO TANT] DESCABELLADA PROPOSTA DE L’ALQUERIETA I MUSEU]

98 Hui, a una setmana justeta de la planta de les Falles gandianes del 2027, inaugurem aquest Bosc Faller just deu anys després d’haver-se llançat la proposta a través d’un dels llibrets de les falles de Gandia. La falla l’Alquerieta i Museu proposà, aquell any, el 2017, la creació d’un bosc faller per tal de contrarrestrar els elevats indexs de polució que generava any rere any la pròpia activitat fallera i, més especialment, les despertades, castells, mascletades i la gran Nit de la Cremà.

Estem ací, deu anys després, rodejats d’una mar d’oliveres, al nord de la ciutat , en una de les quatre zones que hui composen aquesta extraordinaria iniciativa del Bosc Faller. L’Ajuntament, totalment convençut aleshores que la idea llançada pagava realment la pena, hagué de comprar molts terrenys i acomplir, després d’haver redactat un estudi minuciós i molt acurat, sobre les espècies vegetals i l’impacte ecològic, i fins i tot l’impacte visual que pogueren ocasionar aquelles actuacions, en el més breu temps possible l’execució del projecte verd de la falla de L’Alquerieta i Museu.

Aquest Bosc Faller nasqué sota la proposta inicial anomenada ‘El Bosc de Birnam Faller’, treball que plantejava la repoblació d’amples zones al voltant de Gandia amb milers d’arbres d’espècies autòctones capaces d’absorbir una gran quantitat per de CO2 a l’any. Aquest Bosc Faller s’extén per quatre zones gandianes, al voltant de la ciutat: Ací on estem, la primera, en tots els terrenys que hi ha més amunt de l’avinguda d’Europa, dalt del Parc Joan Fuster, creuat pel camí de l’Alqueria de potes, i el cami Fondo i que arriba fins el club de golf Gandia, per la dreta i el camí que hi ha al costat de l’Alqueria de Just per dalt. La segona part és la que recorre tota la ribera Esquerra del Serpis, la que està més apegada a la ciutat, entre la zona per on passa la carretera N-332 fins a la mateixa entrada del Grau, repoblada amb les espècies pròpies d’un bosc de galería.

La tercera de les zones que constitueix el Bosc Faller i que també està repoblada amb l’olivera com a espècie predominant, és l’antiga zona agrícola que hi havia des del final del passeig de les Germanies, junt a Beniopa fins la carretera N-332 i fins els terrenys del Col·legi Los Naranjos si mirem cap el nord. Per últim, la quarta de les zones, que va estar repoblada completament amb carrasques, de la subespècie més nostra: la quercus ilex rotundifolia, que és el tossalet al complet darrere de Beniopa, comprenent les zones del Collado de Papai, la Banyosa, la muntanyeta de Santa Anna i fins a les partides de l’Horteta i de la Finca de Rausell tancant l’espai en direcció al nord.

99

Es calcula que cada any les 23 falles de Gandia generen una petjada de carboni d’aproximadament 53 tones de gasos que fan malbé l’entorn ecològic i augmenten l’efecte hivernacle I aquesta valoració no és només el resultat de la combustió dels monuments fallers, sinó també dels milers de quilos de pólvora que es cremen en mascletades, despertades, els focs artificials i coets que es llancen durant els quatre dies de festes. Encara que perquè siga completa la mesura d’aquesta petjada de carboni, també hi caldria afegir altres components com el consum elèctric que es produeixen als casals i les revetlles, i també caldria mesurar quin és l’impacte en la confecció, en el transport i en el muntatge de tots els monuments que hi plantem a la nostra ciutat, comptant els majors i els infantils.

Sí és cert que molts autors la consideren una xifra una molt inferior si la comparem amb la petjada de carboni que genera tota la ciutat de Gandia al llarg de tot un any, però no per això deixa de ser una quantitat significativa si considerem que es tracta d’una activitat lúdica.

El senyor Orihuel, un polític de Gandia d’aquell moment, llançà en un article molt ben documentat publicat a una revista local, sobre aquesta qüestió de la petjada de carboni fallera, una proposta per al món faller motivant-los a assumir sense problemes aquesta iniciativa de repoblació gradual anual. Recomanà fins i tot que l’integraren en la seua programació. Seria com una segona plantà que es podria realitzar anualment amb tot el cerimonial faller: falleres majors, música, etc., expressant d’aquesta forma una sensibilitat mediambiental que cada dia és més necessària. Plantant, per exemple, pans de terra de pollancre blanc d’uns 50 cm, el cost incloent l’abonament retardat, no superaria els 5 euros per arbre, el que distribuït entre les comissions falleres, suposaria un cost per comissió d’uns 10 euros a l’any. L’Ajuntament podria proporcionar el terreny, i els petits costos ocasionats per la cura del futur bosc podrien ser compartits per l’Ajuntament i la Junta Local Fallera.

100 El resultat a mig termini seria haver substituït la «petjada de carboni» que generen les falles per una «petjada verda fallera», en forma d’un espai públic boscós, que a més del seu paper d’absorció del CO2, tindria un valor ciutadà intrínsec com lloc d’esplai, apte per al desenvolupament de nombroses activitats a l’aire lliure.

Fa molts anys, al 2014, una comissió fallera de València, la Falla de la Plaça d’Hondures, va fer per per primera vegada el càlcul de la petjada de carboni que generaven durant les festes, amb la plausible finalitat de compensar al planeta per les emissions produïdes. La seua iniciativa era posar remei al dany causat plantant un nombre d’arbres suficient per absorbir el CO2 emés a l’atmosfera. El nombre d’arbres, de xops, que ells estimaven èren 1845 per compensar les 2,3 tones d’emissions que generaven. Les dades d’aquesta comissió són els que van permetre realitzar el càlcul aproximat de la petjada de carboni del conjunt de les Falles de Gandia.

S’estimava que per aconseguir absorbir mitjançant nous arbres les 53 tones de gasos d’efecte hivernacle generats per les Falles de Gandia, caldria anar-hi plantant anualment entre 40 i 50 arbres, preferentment d’espècies amb alta capacitat d’absorció de CO2 (com per exemple: pollancre, eucaliptus, salze, xop, l’olivera… etc.). En una trentena d’anys aquestos arbres capturarien el CO2 generat per les falles de Gandia. Per tant, segons l’estudi d’aquell moment, l’objectiu era obtenir un petit bosc d’uns 1.500 o 1.800 arbres, amb una superfície mínima de terreny que s’estimava òptima, d’unes 4 hectàrees.

Una iniciativa d’aquest tipus no solucionarà per si sola el problema de les excessives emissions de gasos d’efecte hivernacle del planeta, però moltes iniciatives en aquest sentit sí que poden començar a canviar les coses, ajudant a evolucionar cap a un món més sostenible. Seria un error deixar la tasca de la sostenibilitat mediambiental únicament en mans dels governs; és la societat qui ha de prendre la iniciativa i acostumar-se, en la mesura del possible, a compensar els desequilibris que l’activitat humana causa al medi natural.

101 Una petjada de carboni que ha estat revertida en una petjada verda ha sigut una iniciativa realment valenta. Hem demostrat en apenes deu anys, que arromangarse i treballar de valent en uns altres aspectes no purament festius i de la cultura fallera, també és cosa nostra. I això és el que hem volgut fer: assumir la nosta responsabilitat sobre el medi ambient, marcant un camí que també podrien seguir la resta de la societat gandiana al complet: associacions, empreses, centres d’ensenyament, grups d’amics…

L’enhorabona a tota Gandia per aquesta iniciativa mediambental i fallera. Gaudiu doncs, des d’ara endavant, de totes aquelles activitats a l’aire lliure que pugueu organitzar, d’esportives, de culturals, i de tot allò que permeta fer aquesta massa arbòria fallera, que tot just, ara fa deu anys, començà a moure’s.

Jordi G. Miragall – Dani Miret – Pere Huerta

102

De les Falles de Sant Josep a les Falles de Primavera

La festa suposa canvi de la rutina quotidiana, més enllà de la satisfacció individual, és a dir, amb un sentit explícitament comunitari. És per això, en la intersecció jo-grup, la raó per la qual la festa expressa elements importants de la condició humana, més clarament visibles per la seua projecció comunitària.

Les falles, per ser una festa tan completa, són uns bons indicadors socials i culturals, de tal manera que contenen tradicions que evolucionen, que s’adapten; que s’ha allarguen o completen amb elements com les cavalcades, de clara reminiscència carnavalesca i origen proper a la religió; mentre desapareixen elements originaris com la vinculació als fusters i n’apareixen de nous, siguen transgressors o siguen imitatius de les tendències del moment, per exemple, dels mitjans de comunicació, preferentment la televisió i les xarxes socials.

L’origen de les falles, amb connotacions religioses, arrossega una certa ambigüitat perquè les fronteres entre la fe i la cultura són difuses. Així el cristianisme proporciona actes i celebracions, fins i tot sagramentals com l’eucaristia i el bateig, en un context plural, tan allunyat dels anys primers. I també actes devocionals com la processó i l’ofrena, que signifiquen o poden significar una expressió pública de la fe o també un tret cultural.

La fe, en la seua expressió pública en un context plural en tots els sentits, possibilita una lectura d’un fet religiós com a cultura, des d’una actitud agnòstica o simplement indiferent, o una confirmació d’allò que el creient vol expressar quan manifesta les seues opcions més profundes davant del sentit de la vida.

103

El laïcisme, en el sentit que la religió ja no és necessària com a legitimadora del poder polític, ben sovint oblida que la societat no és laica sinó plural, encara que en alguns països, sense religió oficial, el poder conserva una vinculació religiosa explícita i pública, en un context social plural, com als Estats Units. Mentre d’altres, com la França republicana, expressen per cerimònies públiques laiques (algunes de clara ascendència religiosa, com els funerals d’Estat) una certa cohesió social i nacional.

La festa de les Falles és, a hores d’ara, una expressió laica, però amb elements explícitament religiosos o d’origen religiós. Afeblits els lligams amb el seu origen gremial i religiós, la seua evolució sembla caminar cap a unes festes de Primavera, més encara quan la societat que les manté està dominada pel sector terciari, principalment pel turisme.

Sembla, en definitiva, que l’economia, transformada en cultura dominant, ha guanyat la partida a la tradició dels menestrals del XIX o dels llauradors i llauradores de les nostres hortes, una tradició ara ja només reinterpretada en un context tan diferent que ja cal parlar d’unes altres festes. El temps, l’evolució social i cultural, anirà confirmant-ho o no, però ja sembla, ara mateix, que cada vegada serà més difícil seguir justificant certes lectures d’alguns elements de la festa situats en la frontera amb les creences.

Enric Ferrer

104

Al voltant de la germanor

Abans que existiren els temps on la pau era més que un parèntesi, la sotsobra de la guerra, la clandestinitat de l’estraperlo i fins i tot la cruesa i la fam de la postguerra i la dictadura tenien sempre un incís on la trama de les barriades es veia alterada per la mateixa remor que, dècades després, somou el caos organitzat de qualsevol ciutat. Havien nascut uns anys abans de la Guerra, fins i tot de la República, però les falles esdevenien, a l’albir dels esdeveniments que trontollaven el fil de la història, l’eix i la trama vertebradora de les barriades de la ciutat. Quan encara ni existien les festes veïnals (o si existien, eren un comboi com el que treia les cadires de bova, les taules de fusta atapeïdes amb ampolles de vi i la música de l’acordió a carrers com el de La Porquera), les falles de la ciutat vertebraven el bategar de la societat, poc acostumada a formes d’organització per fer festa. Almenys, eixe tipus de festa.

Era tan senzill com ventilar les estoretes velletes amb la primavera d’un nou entusiasme. Les festes de carrer eren l’embranzida de comissions falleres que articulaven fins i tot realitats noves: capaces, com a la barriada de l’Estació, d’atorgar al nom de Corea, una sàtira radiofònica als gandians i fallers enllà de la via en plena guerra pel paral·lel 38, l’oficialitat administrativa i el reconeixement popular. I des d’aleshores, la cíclica combinació del solstici de març amb el de la transformació del funcionament de la ciutat en el caos mundial més perfecte, ha vingut duent una combinació d’embranzida i bategar social amb el de revitalització dels districtes, articulació de la vida social i constància en el retrat d’una realitat, a dins d’un casal, no massa distinta de la vida del carrer i les seues històries.

105

A la vegada que han articulat l’estructura social de moltes barriades, les falles han estat catalitzador dels més elementals comportaments socials.

Potser el més valorat, el de la germanor, sobre la que se’m demana unes línies per al vostre llibret. No és sols un dels elements diferenciadors d’este poble de llum blanca i encisadora com la del Mediterrani, sinó també l’espurna del foc abans del foc. El màgic encís que permet renovar la promesa del nou entusiasme de la festa, que construeix ciutats i enfortix, en el pitjor de l’ombra dels temps incerts, societats cohesionades. I la que, en menor mesura, permet que dedique unes línies al llibret d’una altra falla amiga. Tot intacte.

José Manuel Prieto

106

Tot això i més és el llibret

Un llibret sense falla o una falla sense llibret?

Un home sense ànima o una ànima deshumanitzada?

Una vida sense homes o uns homes sense vida?

Unes falles amb llibrets plens de vida o uns homes amb falles sense llibret?

Unes falles que cremen llibrets o uns homes de vida cremada?

Preguntes que s’enganxen una rere l’altra sense massa sentit.

Cal preguntar-se la importància del llibret?

I la importància dels homes?

I la importància de les falles?

I la importància de la vida?

Silenci, per favor!

107

La paraula és el que fa que l’home siga home i que puga parlar de la vida.

El llibret és la paraula que perdura, és el que queda més enllà de les flames, cada any, quan la falla ha cremat. Allò que desafia l’oblit del temps i conserva el record de la vida perduda.

No cal plantejar-se certes coses. Només cal fer-les i fer-les el millor possible.

Mireu cap allà. Què veieu?

Una dona amb un llibret sota el braç creua el carrer.

On va bona dona?

A la falla.

Però no du vestit de seda ni pintes d’or brunyit?

No. Jo porte la paraula viva de la festa plasmada en paper, porte els somnis de tot un any de feina, porte la rialla, la crítica i la gresca. Les cares més boniques del casal i els versos més fins per a lloarles. El monument més acolorit amb els ninots més ben plantats. Fantasies de grans i menuts. Un puntet de malícia sana. I un cabàs de paraules que diuen que som uns fallers i falleres de cap a peus. Tot això i més és el llibret. Digueu si té o no importància i jo prendré nota i ho redactaré i en faré un article per al llibret de la falla de l’any que ve.

I ara deixem-nos de raons, em sembla que escolte música i retrunys de coets. És hora de gaudir.

Comença la festa de Sant Josep.

Isabel Canet

Darrer alé d’hivern 108

L’hora quebrada. A la finestra llum tènue que ens narra històries. Les mans emmudides.

El rostre silent. Veig emmudir també, irremeiablement el meu món de terra erma i nua.

Al final, no hi has pogut ni estar. Al final no.

Fines traces de primavera esquiva. Que se’n fuig. És mentida l’equinocci aquest. Fal.làcia.

Fals equilibri de forces diurnes i eternes Mentida. Aquesta serà per sempre la nit més llarga.

Hores banyades de llum, del teu somriure.

Lluita salvatge entre llançols. Els teus llavis de foc.

A casa, entrant per la finestra, la vesprada nua, tímida avui.

A dintre, temps mort. Ja guardat a la desmemòria.

Senderes sense nord. Solcs del teus dits. Ja no hi ets.

El darrer alé per terra. De l’hivern.

Com de gelades tens les mans!. Perquè tanques els ulls?

Hores de color penombra, amb el café sense prendre. No. Comencen a arribar-hi. El silenci. Tots. Familiars Cos sense respostes. Ja no hi seràs. Llum tenue de mati seré.

Demà cremaven l’hivern. Demà l’acomiadaven.

Els fallers, els camperols… els amants.

A la plaça. Als camps, als cors. Demà.

Hi pense. No en tinc. Ja. Res. Res. Comiat. Hores esquives. Capvespre.

Gebrada a la veu. Glaçada l’ànima esquiva.

Al vestidor les sabates noves. Folrades.

Els teus dies somiats. Fruir de la falla. El Foc. Perla maragda sobre veta morada. Fil d’or.

Hauriem d’amagar-ho. Sí. La mantellina, era nova.

Amarga equidistància. Coincidiran les cendres, -No existeix la vida- del monument. És mentida l’existència. Coincidiran, sí, les cendres, - Ni una sola llàgrima, vull- amb les del teu cos Ni una. De llàgrimes. Si us plau.

No hi has arribat a eixir. Avui, a trenc d’alba, La primera llum ens ha estat la darrera.

Ja hi vénen. Ara. Hi arriben tots. Ja. Tots. i també preguntes. Moltes preguntes, ara.

A la finestra de bat a bat. Amb la llum feta i neta.

La no resposta. La vida, l’enigma, el plany.

Pobra, tan jove. Planys que busquen respostes.

Què ha passat? - entra, tèbia, la llum tènue Que se’n du vides que no són vides. Preguntes.

Se’n fuig la vida, sense comiats -ja no hi etsper la finestra que enlaira històries, i pels humils viarons de terra gairebé no xafada.

Què ha passat? - entra, tèbia, la llum tènue, assenyalant com sempre l’hora l’hora quebrada.

Pere Huerta

109

110

Diari d’un regnat

Has tingut alguna vegada un somni que vols que es faça realitat?

Això és el que els passa a les falleres, perquè, la il·lusió d´una fallera, és arribar algun dia a ser la màxima representat de la seua falla.

Eres fallera de cort d´honor i de repent un dia, l’executiva de la falla es presenta en la teua casa o on faça falta, i et plantegen la màgica pregunta... vols ser la reina de la falla per a aquest exercici?

I de sobte, en uns instants de segons, amb un si com a resposta a eixa pregunta passes a ser la reina de la falla, on totes les mirades i part de les responsabilitats recauen sobre tu, i no t’adones bé fins que passa un o dos dies.

Des d’aquell mateix moment comença el compte enrere, de 365 dies de vivències, emocions, sentiments, de riure, de plorar, de nervis, d’amistats, de hores sense dormir, de treball...

Al principi de l’any comença light amb pocs actes, però, a poc a poc anant a festes d’altres comissions coneixes a les reines d’altres falles i vas creant un vincle especial, a meitat regnat comença entre setmana en la falla fent cavalcada i els caps de setmana d’actes i presentacions... tota una bogeria pel que val la pena!!

Un dels millors actes està per arribar: 3, 2, 1... càmeres i acció!! La reina de la falla creua la passarel·la!!

Ara sí, el moment més emocionant i esperat de l’any acaba d’ocórrer, noves reines, noves gales, nous colors: però, amb més sentiment faller.

Comencen els mesos previs a falles, Gener i Febrer, on les setmanes seran un sense parar, acte si i acte també cada cap de setmana.

Al mes de febrer dos actes importants arriben per a una reina; les cavalcades a on es veu i es comprova tot el temps i esforç invertit en mesos de treball... i de tant en tant, com és en el cas de la nostra falla poder viure el moment de pujar a dalt d’una carrossa i saludar a tota la gent que hi ha al carrer, i la presentació del llibret de la falla a on tota la comissió mira amb detall cada fotografia de les reines i presidents, els articles i explicació dels monuments.

Març, el mes de les falles, des de principi de mes ja vas fent cos per al que ve després; premis literaris, albaes, macrodespertà i concurs de paelles en la falla. * “Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2019”

111 Setmana fallera: 15 de març, estem a un dia de les festes josefines i arriba la sorpresa que durant tot l’any s’ha estat esperant, el monument de la falla, els seus ninots, el seu colorit, el seu acabat, la seua crítica i sàtira, el seu enginy i gràcia; tot un esforç que admirar i contemplar.

16 de març, comencem les falles amb el primer passacarrer a on les piles van carregades; de vesprada arribes a la plaça de l’ajuntament, al lliurament de premis i només desitges poder recollir un premi per a la teua falla i botar d’emoció.

17 de març, dia de diversió per als menuts i majors de la comissió amb disfresses i música.

18 de març, arriba l’hora de l’ofrena a la verge dels desemparats, et poses la teua millor gala amb un ram bonic, i no veus el moment de girar el cantó de la plaça i veure a la verge, no pots evitar emocionar-te i fins i tot traure alguna llagrimeta.

19 de març, el dia del patró de les falles i un dels moments més difícils de l’any acomiadar-te del monument i pegar-li foc, i només en un parell de flamerades ja no queda ni rastre.

Quan eres reina, ho vius tot amb més intensitat, no pots evitar soltar alguna llàgrima per l’olor a pólvora, per sentir l’himne de la comunitat valenciana, pel discurs dels mantenidors, per preocupar-te de si ix bé la cavalcada, per veure l’esforç dedicat al llibret de la falla, per un premi a la falla, per veure a la verge en la plaça o simplement perquè plou i no et pugues vestir.

Però, hi ha un moment clau i decisiu, que és el més dur del regnat, acomiadar-te del teu any, de la teua banda, de les teues reines, de la teua comissió; juntament amb un discurs a totes les persones que han estat al teu costat.

Si et veus reflectida en algun sentiment o emoció, pot ser que el cuquet d’un regnat estiga assolint. No tingues por, alça la veu, i dóna un pas endavant, viuràs una de les millors experiències, un any per al record, un any que no voldràs que acabe mai.

María Santamaría

112

El Gen Faller

Cada 16 de Març la gent es pregunta: Perquè es gasten tants diners en monuments per a desprès cremar-los? Perquè treballen tot un any per a després tan sols 4 dies?

Poden passar els anys, però continuen sense entendre la passió que desprenen les Falles.

Això es pregunta la gent del carrer cada 16 de Març.

Si l’olor de pólvora et transporta?

Se’t fica la carn de gallina quan sents la música fallera?

L’estómac se t’encolleix quan entres a la plaça en l’ofrena?

Et cau la llagrimeta quan es crema el monument?

Possiblement, tingues el gen faller. El gen igual que la matèria ni es crea ni es destrueix, tan sols et transforma en faller.

Hi ha a qui se li manifesta ben prompte. Quan tens cinc o sis anyets. O durant una presentació, estàs amagant les llàgrimes perquè estàs sentint totes aquelles coses tan boniques que li diuen a les falleres; tens el gen.

Quan no pots perdre’t cap acte a la teua falla, encara que tingues els peus desfets després de dies de desfilades; segurament tens el gen.

Quan pots passar nits sense dormir, per poder finalitzar la cavalcada/comparsa o disfresses i ho fas per vore als xiquets gaudir, tens el gen.

Quan dius que ho envies tot a rodar i que no vols saber res més de les falles i a l’any següent en passar llista, estàs el primer, tens el gen.

* “Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2019”

113 El gen passa de generació en generació.

Però de vegades també apareix de manera espontània on menys se li espera, inclòs hi ha casos de contagi.

Sí, senyores i senyors, el gen és contagiós i una vegada l’agafes es queda per sempre.

Encara que els científics i entesos podran no estar d’acord amb mi, hi ha casos de què el gen ha sigut contagiat.

Pot passar, que el teu home i pare dels teus fills (fallers, per descomptat, per herència genètica materna) jure i perjure que mai de la vida eixira vestit de faller, que això no va amb ell. Que no li agrada o que ell prefereix anar a vorevos pel carrer.

Sabeu que es fan els durs, però com tot en aquesta vida, cal donar-li temps, el gen per a qui no el té, va entrant a poc a poc, fins que es decideix a provar, de sobte et trobes fent-li un vestit. Sense saber si li agradarà. Però quan arriben falles, s’adona que ja està contagiat.

El gen no fa distincions de classes socials, edats o circumstàncies. Si alguna vegada vols prendre’t un respir, pots agafar un any sabàtic... però tan sols un any, perquè al següent, tornaràs per estar a primera fila, per recuperar el temps perdut.

El gen no té compassió, ell continua fent la seua feina falles rere falles, any rere any, és incansable, continuaràs eixint corrent al balcó quan sentes la “despertà”, els ulls se n’aniran darrere d’eixos vestits preciosos, et caurà la bava quan un xiquet menudet et done un caramel, et caurà la llàgrima en vore la Verge dels Desemparats i tindràs el cor encés en flames el dia de la cremà, si senyores i senyors tot açò és el GEN FALLER.

Patri Martínez

114

El Crit de la Igualtat(*)

Si al obrir els ulls El dia no és asfixiant Les hores passen, i puc respirar Tal volta no estaria somiant Si poguérem netejar L’odi mal alimentat On la raó per fi pot manar Tal volta podríem lluitar Si ens deixaren volar Demostrar que podem planejar Arribar on la il·lusió ens vol portar Tal volta podríem desitjar Si vulguera la humiltat Il·luminar la ceguesa del pensament Recordar com és d’important la igualtat Tal volta tindríem dignitat Si existira el coneixement Que li llevara la bena a un cor dolent I pogué fer-li vore la llum del cel Tal volta podríem ser.

Isabel Perelló

* “Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019”

Quan la Sang Bull(*)

115

El sospir de l’última gota del desgel Ens anuncia el naixement d’un sentiment Notes musicals engalanen l’ambient Omplint d’alegria els carrers La festa arriba al seu destí Desperten el nostres sentits Per la sang corre l’emoció Els cors bombejen il·lusió Ninots que ens donen lliçons No perdonen els errors Ens expliquen com i perquè Les coses s’han de fer bé El foc arriba amb poder Les flames s’engradeixen en desfer Llàgrimes de tristesa i plaer Cendres que ens recorden el que va ser Un buit ens queda als cors L’esperança pren posicions Un anhel en pensar que l’any que ve Bullirà un altra volta la sang del faller

Isabel Perelló

* “Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019”

 116

117

Celebraciรณ 10ยบ Aniversari 13/10/2018

X Aniversari de L’Alquerieta i Museu Faller 118 Aquesta història naix del comboi d’un grup d’amics i de la seua passió per les falles.

Aquest grup d’amics es va reunir diverses vegades al bar la Manxuela, per dialogar i proposar la creació d’una nova comissió fallera a Gandia, on fins al moment hi havia 22 comissions, ells creien en la possibilitat que hi haguera una més, i amb el beneplàcit del grup, començaren a treballar.

No va ser una tasca fàcil, però amb una bona planificació i l’esforç de tots, un 9 de Maig del 2008, es constituïa a Gandia una nova comissió fallera, anomenada L’Alquerieta i Museu Faller.

No va ser fins a l’any 2009, quan va ingressar a la Junta Local Fallera de Gandia, passant a ser una comissió federada. Té assignada com àrea d’influència, la barriada que conforma l’ampliació natural esdevinguda al creixement urbanístic del Districte de Benipeixcar a Gandia.

Si bé és una barriada relativament nova, perduren encara empremtes de la història de Gandia que fan barri i li donen entitat pròpia, entitat que la A.C Falla L’Alquerieta i Museu Faller intenta representar amb la seua activitat, cohesionant la barriada.

Delimitada pel carrer Ròtova, pas de l’antiga via fèrria que unia Gandia amb Alcoi, de la qual encara queda l’antic viaducte de ferro, per la llera del riu Serpis, on s’imposa L’Alquerieta de Martorell, edifici vinculat als Martorell i posteriorment als Borja i per l’antiga carretera Almansa al Port de Gandia. Als seus carrers s’ha construït el Museu Faller de Gandia, Cap i Casal de la Festa Fallera a Gandia i Sede de la Federació de Falles de Gandia, i és per això que l’Associació va decidir batejar-se com A.C. L’Alquerieta i Museu Faller, com a mostra de l’arrel a la barriada i per a una fàcil identificació geogràfica per part dels gandians.

El 13 d’Octubre del 2018 la comissió va celebrar el seu X aniversari, amb l’assistència de les Reines Infantils i Majors, Presidents dels nou exercicis passats i junt amb les Reines i Presidents d’enguany es va celebrar un acte molt especial per a tota la comissió, recordant totes les vivències i fites aconseguides en aquests deu anys.

Aquest acte va comptar amb la presència de la Fallera Major Infantil Júlia Perles Moncho acompanyada per membre de la Federació de Falles i amb el regidor amb les Falles Jose Manuel Prieto, que no volgueren pedrer l’oportunitat de felicitar a la comissió.

119 Fins al moment continua següent la comissió més jove de Gandia, però ara ja consolidada al món de les falles, segueix creixent a passos ferms. Exemplar als passacarrers, activa a les xarxes socials, complidora amb la sàtira i els monuments, amants de les cavalcades, de les albaes, de la pólvora, de Sant Josep i la Mare de Déu dels Desamparats, del foc i la indumentària popular valenciana, de la festa i de la música que sempre ens acompanya.

El rellotge d’aquesta història continua en marxa -10 anys, 8 mesos i 10 dies- i segueix augmentant... Falles 2019 allà anem!

 120

121

Recordem, perquè tenim memòria

Any 2010

122

Salvador Perelló Nadal

Sergi Gordo Martínez

123

Àngela Quilis Vidal

Emma Canet Frasquet

Any 2011

124

Salvador Perelló Nadal

Sergi Gordo Martínez

125

Caridad Puig Moya

Lidia Hernรกndez Ros

Any 2012

126

Juan Hernández Moncho

José Luis Paris Morató

127

Samantha Lรณpez Fort

Naiara Chelรณs Ribera

Any 2013

128

Juan Hernández Moncho

Joan Hernández Ros

129

Rosa Maria Hernรกndez Moncho

Lluna Garcia Fernรกndez

Any 2014

130

Moisés Navarro Llopis

Carles Martínez Escrihuela

131

Eva Miota Miralles

Ainhoa Navarro Miota

Any 2015

132

Moisés Navarro Llopis

Guillermo Bisquert Chover

133

Vanesa Faus MiĂąana

Lluna Garcia FernĂĄndez

Any 2016

 134

Salva Canet Olaso

Guillermo Bisquert Chover

135

Desam Escrihuela Bastida

Ainhoa Llopis Mengual

Any 2017

 136

Salva Canet Olaso

Amadeo Faus Poquet

137

Maria JosĂŠ Chover Miret

Carla Llopis Mengual

Any 2018

 138

Salva Canet Olaso

Xavi Sala Serrano

139

María Santamaría Aparisi

Mireia López Hernández

Any 2019

140

Salva Canet Olaso

David Sendra Martínez

141

Katherina Mengual Moncho

Sonia MartĂ­nez Escrihuela

 148

#10yearchange

149

2009 - 2019

 150

#10yearchange

151

2009 - 2019

 152

#10yearchange

153

2009 - 2019

 154

Festival Musical Infantil

e g t a r t e

m t r Cu

155

Recompenses 156

Gesmil de Coure FDF

Elena Donet Vicent Castellà Sergio Muñoz Ramón Sempere Elisa Gregori

Premis [Falles 2018]

2n premi carrossa major 3r premi carrossa infantil Subcampió de Bac 16è premi festival musical infantil 33é premi a la promoció de l’ús del valencià

159

COL·LABORADORS COMERCIALS

Hashtag 2019 #LlibretAlquerieta2019 #FallaAlquerietaiMuseuFaller #FallaAlquerieta2019