Llibret Falla Alquerieta i Museu Faller 2016

DOTZE SÓN ELS MESOS. TRETZE SÓN LES LLUNES.

2

E d i t o r i a l La falla es planta per a ser cremada i el llibret s’edita per a ser llegit. Manifest patent que fa pensar sobre el paral·lelisme i antítesi sobre certs aspectes de la idiosincrasia fallera, envers diferents activitats culturals que la festa fallera produeix. No ens sorprén l’enginy faller plasmat al monument ni tampoc l’orgull i xuleria al fet de carregar de combustible el monument per tal de cremar-lo amb determinació i sense compassió, sense considerar tot l’esforç i tasca que ha costat, que en part, ha canviat, i sense adonar-nos-en, l’essència de l’antiga foguera, simple flamerada gratuïta amb un combustible bàsic de trastos inútils, a un nou concepte, el modern monument urbà, símbol del color i espectacle festiu d’una nova societat. Existència efímera que fa gran la festa. Tanmateix un altra producció fallera, el llibret de falla, íntimament lligat al monument, i document de base per a la seua interpretació, que marca tota una declaració d’intencions d’un exercici faller, restarà sempre físicament, com a record i testimoni d’un fet. Aprofitem-nos-en.

L’Alquerieta i Museu Faller Gandia - 2016

3

Edita: Associació Cultural Falla L’Alquerieta i Museu Faller Delegació de Llibret: Delegat: Daniel Miret Mataix Subdelegat: Jordi Garcia Miragall Equip de Llibret: Xavier Arbona Moragues Pere Huerta González Jordi Garcia Miragall Daniel Miret Mataix Disseny Portada: Ruben Chover - Pere Huerta Coordinació Monogràfic Dani Miret - Pere Huerta Fotografies Oficials Reines i Presidents Xavi Arbona Explicació Falla: Josep Enric Gonga Disseny Llibret + Final Art: Dani Miret - Pere Huerta Impremta: Publimania Gandia Dipòsit Legal: V-177-2015

El present llibret ha participat en la convocatoria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià

4

5

6

SUMARI

A - LLUNA NOVA 01 - PRESIDENT INFANTIL REINES INFANTILS FILLOLETS FMI 02 - EXPLICACIÓ FALLA INFANTIL B - LLUNA CREIXENT 03 - PRESIDENT REINES I PADRINA FM 04 - EXPLICACIÓ FALLA C - LLUNA PLENA 05 - EL MONOGRÀFIC: VIATGE A LES EMOCIONS D - LLUNA MINVANT 06 - ELS MANTENIDORS LA DIRECTIVA EL CENS CONEIX A LES NOSTRES REINES 07 - ELS COL·LABORADORS

7

Fases de la lluna

8

Lluna nova

9

SALUDA PRESIDENT INFANTIL

GUILLERMO BISQUERT CHOVER Estimats falleres i fallers, comissió infantil.

Un any més estic ací per a representar-vos com a president infantil i enguany acompanyat d’un altra gran amiga, Ainhoa. Un altra oportunitat per a gaudir de la festa des de la perspectiva més alta que pot tindre un xiquet faller, i com no, per a divertir-me i fer que la meua diversió siga la vostra.

Com a bon xiquet i com a bon faller, pense convertir cada moment en una història per recordar.

M’agrada jugar i vull compartit amb la meua comissió cada joc que faça enguany. Cada any viscut en esta falla ha sigut especial per a mi, he compartit amb tots vosaltres totes les vivències des que es va fundar, i per això, estic orgullós de pertànyer a esta gran comissió. Acabaré diguent que donaré tota la meua picardia i diversió per garantir un any ple de rialles i alegries. Companys tenim moltes festes per davant i vull que les agafeu amb la mateixes ganes que tinc jo.

I com a bon president: VISCA LA FALLA L’ALQUERIETA I MUSEU FALLER

10

11

REINA DE LA FALLA INFANTIL

AINHOA LLOPIS MENGUAL

12

13

REINA DEL FOC INFANTIL

IRENE GARCÍA VILLAREJO

14

15

R E I N A D E L A F E S TA I N FA N T I L

ARANTXA GARCÍA VILLAREJO

16

17

FILLOLETS

SAUL AFÁN BENITO CARLA PONS LÓPEZ MIGUEL MARTÍNEZ LOZA

18

19

20

21

FMI DE GANDIA

LLUNA GARCIA FERNÀNDEZ

22

23

MONUMENT INFANTIL

24

L’explicació del monument infantil

25

EXPLICACIÓ INFANTIL

LEMA: ELS MEUS CARRERS ARTISTA: GERMANS MIÑANA AUTOR: JOSEP ENRIC GONGA

26

Diuen que la lluna és màgica, que té poders. Que en les nits clares, quan la lluna es retalla en la foscor de la nit, els seus rajos tenen el poder de reviure moltes coses. Records, històries oblidades, personatges i paratges del passat...

La nostra història comença una nit de lluna, clara, quan Lluna va i es para per una llum de lluna intensa.

Com que no es va espantar al Rei Jaume va cridar, el monarca es va acostar i amb ella va xerrar.

Allà en la Plaça dels Colomets, un raig de lluna il·luminava on el Rei Jaume estava, fent ombres i colorets.

Mil històries li va contar de quan arribà a València, de com, amb molta paciència, el regne va conquistar.

Va seure intrigada en un banc i va vore com cobrava vida la figura allà esculpida muntada en un cavall blanc.

D’ací venia el seu nom, allò del Conqueridor, un mot un poc colpidor però que li donava renom

27

Quan la lluna va desaparéixer el Rei Jaume es va esfumar. Va tornar a casa una miqueta intrigada. No sabia si tot allò li havia passat de veres o ho havia imaginat. Es va posar al llit tota plena de cabòries... ..

Aquella nit va somiar que la lluna li parlava, que amb ella connectava i per això la volia premiar.

Carrers de noms dedicats de nit la vida recobrarien, els seus personatges, viurien, en ser pel seu raig, tocats.

Així, que des d’aquella nit, Lluna va viure aventures, va conéixer criatures que al carrer havien acudit.

28

Com en la pel·lícula dels Beatles, Magical Mystery tour, però sense anar en autobús, va fer tota una gira màgica pels carrers de Gandia. Ací deixem un tast d’alguna de les experiències que va viure en ella, dels personatges i les situacions que va conéixer... . ..

Per Ferrocarril d’Alcoi passejant, va vore passar un vell tren d’aquells que velles fotos mostren, que anava fum i vapor tirant.

Hi havia un pas a nivell a l’entrada de Corea, una dona, sense perea, la barrera tirava com pestell.

En el Passeig va parar i Lluna a ell va pujar, en un vell vagó va anar fins a l’Estació arribar.

Als trens donava eixida el Cap de l’Estació, amb gràcia i amb emoció, xiulant per l’andana polida.

L’Estació estava canviada, estava plena de vagons, d’andanes i vells furgons, i no estava soterrada.

29

A prop de l’estació, hi ha un carrer dedicat a Cervantes. Un dia, en tornar de la vella estació, on Lluna passava unes llargues i divertides estones, en aquell carrer, en un clar de lluna, Lluna va vore dues figures que la van fer emocionar...

Juntes cavalcaven en un burro i un rosí; anaven buscant un molí i pel carrer no el trobaven.

Amb la Lluna van parlar i del molí s’oblidaren, una bona estona passaren fins que la lluna els va tapar.

El Quixot tot estirat i Sancho Panza, panxut, allà anaven, un eixut, i l’altre, tot preocupat.

30

Al centre de la ciutat hi ha un carrer i una plaça batejades amb el mateix nom: carrer Major i plaça Major. Lluna estava intrigada, no sabia el perquè del nom. Era perquè hi vivia gent gran? Era per la seua mida?

La lluna els va il·luminar però l’enigma no resolgué, perquè molta gent gran veié i els dos eren grans a triar.

Entre ells competien per vore qui més gent rebia.

Qui més comerços tenia que a la ciutat abastien.

Lluna va entendre el nom, per importants eren majors i els més vells i els millors i per tant els de més renom.

31

Lluna tenia el costum d’anotar en un diari personal totes les aventures que li passaven. El va titular Magical street tour. D’entre elles n’hem triat algunes per posar-les ací....

Al carrer Pintor Sorolla apareixia una platja lluminosa, amb aquella llum preciosa que acull a banyistes en colla.

En la plaça santa Clara, on hi havia el monestir, sense deixar de llegir Maria Enriquez declara:

Al doctor Fleming dedicat hi ha un carrer a Gandia, que li dedicaren un dia a un científic destacat.

Les barques dels pescadors, la platja i els xiquets nus, moltes dones amb barnús i altres quadres encisadors.

que si allí ous porten, pel bon temps pregaran, i segur que aconseguiran que les festes bé es porten.

Descobrí la penicil·lina i moltes vides va salvar, per això el nom van posar al carrer sense cap pamplina.

Al carrer de Sant Antoni un zoo la Lluna tenia, molts animals hi havia beneits contra el dimoni.

Sempre feia una mirada a un carrer dit del Forn, en ell feien pa ben enjorn i el pa a ella molt li agrada.

Zebres, cavalls i un lleó, gossos, gats i pardalets, allà hi estaven juntets protegits pel seu patró.

També feien pastissets, merengues i grans panous, dolços de sempre i nous que a tots deixen satisfets.

Un magical street tour, la lluna munta en Gandia. Sols cal seguir els seus rajos, com una nit va fer la Lluna, i descobrireu mil personatges passejant pels seus paratges...

32

Lluna creixent

33

SALUDA PRESIDENT

Benvolguts fallers i veïns Enguany és per a mi un plaer dirigir-me a tots vosaltres com a President, al cap d’una falla que té la satisfacció de crèixer any rere any gràcies al vostre esforç i molt especialment, dels qui treballeu al cap de les Delegacions i de la Junta Executiva. Amb el vostre treball podem encarar amb plenes garanties un any tan meravellós com el que tenim per davant. El repte de tindre enguany a dins de la nostra Comissió una Fallera Major, membre d’una família que estimem, com a màxima representació de la xiqueta fallera gandiana, ens ha donat eixe plus d’il·lusió, orgull i sentiment, per lluitar per ella i tractar de fer les coses el millor possible, satisfets de pertànyer a L’Alquerieta i Museu Faller.

Enguany ens consolidem en la nova categoría de monument estrenada l’any passat i participem plenament en la gran majoria d’activitats organitzades per la JLF, fent així que el nom de L’Alquerieta es faça sentir a tot arreu…

Als nostres veïns dir-los que vos considerem una part important de la nostra Comissió i que volem que participeu activament en tots els actes i feu partíceps d’aquestes festes als vostres amics i familiars, i així gaudir, amb tots nosaltres, el que suposa viure les falles des de dins. A l’Alquerieta sou tots ben rebuts. Fem Falla i fem barri junts.

DESITJAR-VOS UNES BONES I ACTIVES FESTES A TOTS.

34

35

REINA DE LA FALLA

DESAM ESCRIHUELA BASTIDA

36

37

REINA DEL FOC

Mª JOSÉ MORATÓ MONCHO

38

39

R E I N A D E L A F E S TA

LOLI MORANTSUÁREZ

40

41

REINA DE LA POESIA

SILVIA CRUZ GÓMEZ

42

43

PA D R I N A

ROSA Mª HERNÁNDEZ MONCHO

44

45

FM DE GANDIA

RAQUEL DÍAZ CAMARENA

46

47

MONUMENT MAJOR

48

L’explicació del monument major

49

EXPLICACIÓ MAJOR

LEMA: LA MÀGIA DELS SOMNIS ARTISTA: GERMANS MIÑANA AUTOR: JOSEP ENRIC GONGA

50

FESTIVAL DE LLUNES

Donat que a la nostra ciutat, segons asseguren ments pensants i privilegiades, es denota una evident falta d’iniciatives que animen la vida cultural, social i econòmica de la mateixa, enguany, i sense que signifique cap precedent, presentem un Festival cinematogràfic que ajude a pal·liar allò que molts denuncien com a mancança, però que ningú fa cap cosa per a posar-hi remei.

De llunes està ple el dia i segons la fisonomia que en un moment puntual mostre al pobre mortal que la mire amb simpatia, vorà, i no és una follia, el seu futur personal en l’astre nocturnal; les llunes sempre han estat guies de la humanitat; amprades com a referència, segons una antiga sapiència, alguns han interpretat l’esdevenir ignorat; una antiga i màgica ciència anomenada clarividència1;

tota una fantasia una popular utopia, per a poder endevinar allò que ens pot passar, puntal de l’astrologia, astre de la bruixeria, eina per a profetitzar, per a l’home encisar.

Per açò li hem dedicat el festival programat, cine clàssic, com la lluna; una decisió oportuna per a mostrar l’oblidat: pel·lícules que han brillat, com lluna plena moruna, i en un temps feren fortuna.

[1] Una dèria. Sempre volent saber que ens oferirà el futur oblidant-nos del present... per cert, una reflexió: no penseu que als responsables de les enquestes electorals, els agradaria dominar alguna d’aquestes pseudociències ocultes, per veure si alguna vegada van i encerten un resultat electoral?

51

CINEMA CLÀSSIC A LA LLUM DE LA LLUNA

Hi ha pel·lícules que haurien de programar-se constantment. Clàssics com la lluna plena.

Films que brillen amb llum pròpia. També personatges que han acabat esdevenint mites.

Com la lluna perpètua. Un d’ells, el que obrirà el Festival és Charles Chaplin, conegut pels nostres avantpassats com Charlot, l’home de la risa, Fins i tot li van dedicar una cançoneta infantil...

TEMPS MODERNS La pel·lícula inaugural és un clàssic essencial en la història del cinema, una crítica molt bestial que encara seria actual per posar verd el sistema2.

Corren temps no gens airosos, governs no gens amistosos s’inventen lleis laborals que acaben tractant com gossos, amb contractes anguniosos, als treballadors normals.

En ella es tracta un tema que encara és anatema, l’abús que pateixen els cossos en treballs que són un poema, com, i aquest és el problema, exploten obrers poc ociosos.

Riuen en les patronals quan fan lleis antisocials, per les places i els carrers; canten contens els capitals cançonetes angelicals que entonen juganers:

[2] És una història secular vàlida fa cent anys i ara mateix. La de l’explotació dels treballadors, siga en cadenes de muntatge, com abans (així es mostra en la pel·lícula) o com ara en grans magatzems, com a tele operadors, en treballs temporals i mal pagats...

52

Charlot, Charlot, Charlot, és l’home de la risa, Charlot, Charlot, Charlot, és l’home del bigot3.

Cançó de xiquets caganers, que en veu de patrons cridaners, fa del Chaplin visionari un pallasso molt pervers, que es riu en prosa i en vers de qui és el seu adversari.

Charlot, Charlot, Charlot, és l’home de la risa, Charlot, Charlot, Charlot, és l’home del bigot.

Potser acabe el calvari si un dia canvia l’escenari, i en unes pròximes eleccions entra un nou intermediari, que faça un canvi necessari per voltar aquestes situacions.

I entre altres repercussions canviaran de ban les diversions; qui ara està de mala lluna entonarà, velles cançons; no farà noves versions, l’antiga serà com una vacuna4.

Charlot, Charlot, Charlot, és l’home de la risa, Charlot, Charlot, Charlot, és l’home del bigot.

[3] Cançoneta infantil que cantaven els nostres iaios i pares quan eren xiquets i Chaplin era un figura de referència per a ells.

[4] Notes com, segons qui la cante, la melodia infantil Charlot, Charlot, Charlot... pot adquirir un significat o un altre.

53

Laurel i Hardy (Curts).

Completaran a Chaplin, dos còmics destrellatats que en la seua època gaudiren d’una gran fama: Laurel i Hardy, coneguts en la nostra terra com el Gros i el Flac...

Els curts de Laurel i Hardy, (no són ells els que són curts, els films curts es diuen curts) el Festival els programa ací.

Es faran a parelles nacionals, el duo Sacapuntas5 de l’u, dos, tres... o el Pajares i Esteso i algú més d’aquells còmics tan originals.

Parella còmica inigualable que tenia la gran habilitat, d’anar de destrellat en destrellat de manera ben notable.

Com Dupont i Dupond, de Tintín, bessons que es complementaven diguen disbarats quan parlaven sense saber dels dos qui era quin6.

Farem cada dia un homenatge a altres parelles triomfals, uns guardons molt especials per a còmics de gran voltatge.

Per incentivar esta bella tradició, a la millor parella local de curts, premiarem amb premis absurds per la seua fantàstica aportació.

[5] Aquells que, vestits de toreros en el programa de Chicho Ibáñez Serrador, deien allò de: veintidó, veintidó, veintidó, veintidó, veintidó...

[6] Amb uns inoblidables diàlegs com aquest: Dupont: Queda detingut per assassinat! Dupond: I jo encara diria més, queda assassinat per detingut!

54

Seran els primer premiats, ningú més ho podria ser, la parella que fa poc va fer, uns programes destrellatats.

I és tota l’oposició sencera, afegien a tota hora, persistents, segons diuen els seus antecedents, una colla de gent mentidera.

Va estar curta la seua aportació a la curta visió de gent molt curta, que curt és qui la imparcialitat furta pensant que curta és tota la població.

Tertulians de la cafetera, tenien la intrèpida missió d’ensabonar l’alcalde Torró sempre i de qualsevol manera Pérez deia: Torró és un sant!

I Péres, amb cara de compromés, deia allò de: I jo encara diria més, al cel de segur pujarà volant!

A l’oblid han passat a hores d’ara, ja no es veuen a la televisió, per escriure no tenen cap redacció perquè Torró ja no els empara.

55

Cròniques marxianes.

Una troballa increïble es presentarà en el festival de cinema clàssic. La d’un guió perdut dels inimitables Germans Marx, uns altres personatges irrepetibles en la història de la comèdia.

Un advocat ocasional i un alcalde inusual, atrapen la lluna dins un poal.

ALCALDE: Necessite consell legal.

M’han citat de manera personal.

ADVOCAT: Quina putada. Què em diu?

I és un cas putatiu?

ADVOCAT: Té una cita?

I per a què em necessita?

ALCALDE: Per a cagar-se en la puta...

ALCALDE: Ha d’acompanyar-me.

Vull un advocat per defensar-me.

ADVOCAT: És vosté vergonyós?

Està bé, l’ajudaré.

Però si m’emporte la xica, no es pose zelós.

ALCALDE: La xica? Quina xica?

M’han citat en el jutjat...

Sap el que això significa?

ADVOCAT: En el jutjat?

Què és un nou pub?

ALCALDE: No és cap pub, és un jutjat...

M’han imputat!

ADVOCAT: Putatiu, vol dir dubtós...

Que no és real... que és sospitós...

ALCALDE: Jo diria que ruïnós...

ADVOCAT: I com li ho han comunicat?

ALCALDE: Un oficial s’ha presentat i m’ha dit: Done fe, l’he citat.

ADVOCAT: Eixa cançó la conec. (canta) Felicità è una sera a sorpresa la luna accesa e la radio che va.

Felicità.

56

ALCALDE: Està vosté empanat!

He d’anar al jutjat.

M’han acusat...

ADVOCAT: A mi m’agraden més les piruletes.

Amb el palet, sempre tens les mans netes.

ADVOCAT: L’excusat? Vol anar a l’excusat?

Ho sent molt però és privat.

Si no pot aguantar-se, baixe al bar del costat.

ALCALDE: Jo me les vaig embrutar i va ser un pal.

Tot per perdonar impostos...

Va ser una operació magistral.

Li vaig dir “operació aplauso”. Genial!

ALCALDE: Privat? Això mateix. Volen privar-me de la llibertat...

ADVOCAT: I per què el volen privar?

Per quin motiu l’han acusat?

ALCALDE: Per una bolera...

ADVOCAT: Una dona mentidera?

La de la cita ? És perquè encara l’espera?

No ha anat i això la irrita.

ALCALDE: Ni s’irrita, ni espera la meua visita.

La xica se l’ha inventat vosté, és de la seua collita.

ADVOCAT: Si no hi ha xica, no hi ha cas.

El jutge m’ho comprarà, ho olore, jo tinc bon nas.

ALCALDE: Comprar? Ací està del problema, l’arrel.

Vaig comprar la galeria comercial d’un hotel.

Un negoci rodó per a l’ajuntament, un caramel.

(S’escolten aplaudiments) ADVOCAT: Encara estan aplaudint-lo... són els propietaris de l’hotel?

ALCALDE: No. Són els endollats de l’empresa pública.

Aplaudeixen tot el que faig, són els groupies de la meua política.

Estan col·locats.

ADVOCAT: Són un bon grup... com ha pogut col·locar-los a tots?

ALCALDE: L’empresa pública dóna per a molt... ara els acomiadaran, la nova alcaldessa, així ho ha resolt.

ADVOCAT: Una dona resolta.

I per què els vol descol·locar? És de Proyecto hombre, i els vol desintoxicar?

ALCALDE: Els vol acomiadar. I a mi, em vol imputar.

57

ADVOCAT: Una nova imputació?

Està vosté imparable, quina exhibició!

I per què és la nova acusació?

ALCALDE: Per la destrucció de documentació comptable.

ADVOCAT: Per descomptat.

Per no saber calcular el volen empaperar.

Quina barbaritat!

ALCALDE: Si jo li contara...

ADVOCAT: Conte, conte...

ADVOCAT: Una pista?

Done-me-la vosté, no siga egoista...

ALCALDE: Li donaré un indici.

Rodona com una bola i ix per un orifici...

I ara, calfes la perola.

ADVOCAT: Va de boles... ja estem amb les mentides.

Ostres! No voldrà posar confessionaris...

Perquè es confessen els mentiders ordinaris.

ALCALDE: U, dos, tres, quatre...

ALCALDE: No, home, no...

Són boles de les que roden...

Una pista de bitlles. Una gran inversió.

ADVOCAT: Sap comptar, no el puc rebatre.

ADVOCAT: Acabarem!

ALCALDE: Cinc, sis, set...

ALCALDE: Acabem...

ADVOCAT: Pare, pare!

ADVOCAT: Perfecte. Jo em quede amb esta imputació i vosté amb la de la documentació.

ALCALDE: Què diu! Jo no sóc son pare, quina desconsideració!

Què vol de mi, heretar?

Està bé. Li deixe en herència la meua imputació.

ADVOCAT: Quina de les dues?

ALCALDE: Trie vosté, a mi m’agraden les dos.

O quede-se-les totes, sóc així de generós.

ADVOCAT: Em quede amb la bolera.

ALCALDE: Un projecte de primera.

Deixe que li mostre el plànol del projecte.

Ací van les tendes, ací un restaurant selecte...

Ací una pista...

ALCALDE: Li ho compre.

M’agraden els aplaudiments.

Així, ens quedem els dos contents.

ADVOCAT: Escolte... i no té més projectes d’imputacions?

ALCALDE: Un projecte de parc aquàtic que és la pera... Un pla emblemàtic.

ADVOCAT: No m’agraden les peres ni mullar-me.

ALCALDE: I un camp de golf en terrenys de la marjal?

La dessecarem i no es xoparà.

Un projecte excepcional.

58

mereixedors

ADVOCAT: No m’agrada pegar-li a una piloteta amb un pal.

ALCALDE: Vosté costa molt de criar.

ADVOCAT: A més, de segur que acabe imputat.

ALCALDE: Per descomptat, però per això està vosté, advocat.

ADVOCAT: M’agradaria una cosa més original...

ALCALDE: Què li sembla açò?

La lluna de Gandia, atrapada en un poal.

ADVOCAT: Això és la lluna plena reflectida en l’aigua del poal, un truc de pena.

ALCALDE: Si li fa publicitat, en dos dies, algú li ho haurà comprat.

ADVOCAT: La vendré desestacionalitzar...

com

atracció

turística

ALCALDE: Aprén vosté molt de pressa...

Li he venut la lluna i l’ha comprat amb prestesa.

ADVOCAT: I prompte seré imputat. Anem al jutjat...

TOTS DOS: (Se’n van cantant) La lluna, la pruna, vestida de dol, sa mare la crida son pare la vol.

59

per

a

EL FESTIVAL

Es programaran un seguit de pel·lícules que tenen en el seu títol la lluna. Una mostra de clàssics que, de segur, tindrà un gran èxit entre els aficionats al cinema i els llunàtics, els fanàtics del satèl·lit de la terra...

Primera sessió. Dedicada a la Lluna minvant.

Primera plana i Lluna nova (l’antiga).

Films dedicats a la premsa, l’anomenat quart poder. En les dues pel·lícules (una d’elles titulada no se sap ben bé el perquè: Lluna nova i que no té res a vore amb la de vampirs i homes llop adolescents de l’actualitat), s’observa, en clau de comèdia, la relació dels periodistes i la premsa amb el poder. Serà un passe especial per als directors i els periodistes caiguts en desgràcia, després del pas de l’anterior alcalde per la corporació municipal gandiana.

Amb elles podran meditar sobre com varen tractar a l’alcalde que els pagava; també els farà pensar tot el que van criticar al que a ell s’oposava.

Quan Arturo governava a la premsa controlava, la seua independència l’alcalde sempre comprava, a alguns els subvencionava sense càrrec de consciència.

L’oposició, amb paciència, va passar per l’experiència, observada amb desesper, de patir amb impotència la crítica sense clemència de l’anomenat quart poder7.

[7] Poder, poder, no sé si en tenien els mitjans de comunicació locals. Però poder, poder, sí que podien cobrar de la corporació municipal per publicitat institucional o per convenis i subvencions milionàries no se sap ben bé per quins conceptes. O sí, per fer-li la pilota al mandamás municipal i criticar els seus crítics.

60

Tot el poder torroner campava solt pel carrer posant a caldo a persones amb modes de filibuster; es muntà més d’un merder que ens afectà les neurones.

Per no parlar, de fet, de com, bitllet a bitllet, a Sociedad y política, més que revista, pamflet, li donaren, a ditet, diners per a fer-la rica.

Ara, que ha perdut poltrones, potser amb intencions segones, han tornat a fer el d’abans, ara tots van a les bones, totes les opcions són mones i es respecta als ciutadans.

Ara ja res no embolica ni del municipi pica, de fet ha desaparegut; i ja no hi ha rebolica ni la premsa s’hi fica en cap embolic brut9.

Però si férem balanç de l’època dels tertulians, des de Micro a Tele78, 71/2 i altres mitjans, ben bé s’omplien les mans per deixar Torró satisfet.

[8] Més de tres milions d’euros per retransmetre els actes de la Setmana Santa i les Falles? Collons! Ni que fora una final de la champions...

[9] Són com la lluna minvant, han anat, a poc a poc, fent-se menuts i han acabat, pràcticament, fent-se invisibles per als ulls de tot el món.

61

Segona sessió. Dedicada a la Lluna nova.

2001. Una odissea en l’espai.

Un clàssic del cinema de ciència-ficció. La pel·lícula de Kubrick sembla ser una al·legoria de l’evolució de la humanitat, des de l’homo sapiens, fins a l’actualitat. I una reflexió, també, sobre la intel·ligència, tant l’artificial, (la famosa seqüència de l’ordinador Hal), com la subconscient, representada pel monòlit que apareix a la lluna. Esperem que aprofite com a exemple de l’evolució política de la nostra societat, reflectida en les eleccions generals de 2015, una altra odissea espacial.

També ha evolucionat el votant de hui en dia, ja no sembla condicionat per a donar la majoria a qui sempre havia votat, ha trencat sense mania als partits tradicionals en les eleccions nacionals.

El bipartidisme ha acabat per l’evolució del nou votant; els populars han guanyat10 els socialistes, nadant, pareix que no s’han ofegat, però com aquell os volant, no han sabut progressar i en les urnes ho van pagar.

El seu vot és com l’os que l’homo sapiens llançà i en l’aire, canviant de cos, en una nau es transformà, Kubrick, va eixir victoriós, en la seqüencia que mostrà com un primat va evolucionar com l’os que a l’aire va llançar.

[10] Guanyar, guanyar, sembla mentida, però tot el món assegura sempre que ha guanyat... en les enquestes en campanya electoral, en les enquestes a peu d’urna, en els resultats... o siga, que el que no es conforma, és perquè no vol... i açò sí que pareix que no ha evolucionat, ni aparenta que va a evolucionar.

62

Les gavines van escampar de mentides, una antologia: que començava a pujar per a tots l’economia, que havien pogut baixar l’atur en qüestió d’un dia, i que les pensions han defensat i la seua vidriola no han buidat.

A pesar d’aquestes coses encara molts el volien votar.

També les feien molt grosses, com primats sense avançar, intentant posar-li lloses a errors que volien soterrar.

Perdien vots i eleccions11 i això, en bastants ocasions.

També el Rajoy quan parlava la pota solia sempre posar.

I las europeas? Contestava, quan no sabia que replicar.

Lo serio es ser serio, assegurava, quan intentava improvisar.

Muy españoles i mucho españoles, frase que deia fent cabrioles.

Els de la rosa intentaven la seua imatge millorar, els vots al ciutadà demanaven dient que sense dubtar si a ells de nou els triaven canviarien la forma de governar.

Però no hi ha hagut manera de posar-se de nou en candelera.

[11] Com si caminaren costera avall, anaven perdent votants en les municipals, en les autonòmiques i en les generals.

Semblava que anaren buscant-los en les oficines d’objectes perduts, on els atenia el Rivera, que els contestava: me’ls he quedat jo. Santa Rita, Rita, lo que se da ya no se quita...

63

Pedro Sanchez es posà bord i a Rajoy va titlar d’indecent, però el pepero es feu el sord i contesta que ell era innocent i que tots estarien d’acord que el socialista era roí i violent.

Si merda dels dos treus a col·lació, no passa res, com diu la cançó:

Pablo Iglesias, de Podem, els de baix vol representar; és com el monòlit suprem que a l’home feia avançar.

Pels altres, és un blasfem, pels seus, exemple a imitar.

Un ens que a l’evolució humana ajudava amb molta gana.

Ciudadanos i Podemos, canten i ho fan buscant confiança; una cançó mítica ells trien perquè en ella veuen esperança.

Sembla que a la lluna viuen, que allà està la seua estança, Si el riu de la lluna creue un dia, potser governaran amb simpatia.

La merda de la muntanya no fa pudor, encara que la meneges amb un bastó.

Ara canten amb aires penitents gavines i roses desesperades, més que cançó són laments per culpa de tantes errades que ara els causen remordiments en vore el resultat a les votades.

Busquen a la lluna nova al cel, però és lluna que s’oculta amb zel.

Moon river, a duo canten, esperem que amb ella no s’encanten: Riu de lluna, ample com el mar, Un dia et creuaré, ho sé.

Ets com somni, com un repte, que un dia, ho sé, aconseguiré.

On vages jo et seguiré, Seràs la meua quimera, ho sé.

El Riu de lluna i jo.

Les accions dels dos, nefastes, han afectat als ciutadans, que cansat d’aquestes castes, volen caure en altres mans.

Primats evolucionats i entusiastes que propers i quotidians, diuen que d’altra manera governaran i sense trampes ho faran.

Albert Rivera, el de Ciutadans, era com Hal, l’ordinador, que amb pensaments insans, eliminava, amb molta fredor, els antics polítics dretans.

Ara es presenta com el salvador que ens deslliurarà del mal, però sols és una intel·ligència artificial.

La Luna lunera, d’Estopa, canten junta tota la tropa: ¿Por qué la luna se ha vuelto loca? ya no me quiere ya no me toca luna lunera ¿por qué te vas?

64

Tercera sessió. Dedicada a la cara oculta de la lluna.

La cara oculta de la lluna.

(Documental de la NASA12 amb la música de Pink Floyd) El que no es veu, allò que roman amagat, que és obscur, que no es nota... la cara obscura de la lluna. El film de l’agència americana de l’espai és tota una troballa, a tret a la llum pública el que la majoria de la gent desconeixia. El mateix que ha passat amb el deute amagat de l’ajuntament de Gandia.

A la lluna li han filmat tota la bola sencera, la NASA ha enregistrat el que a la vista no era i a tot el món ho ha mostrat.

Cràters hi ha a la lluna, tota plena és de forats, muntanyes, en té més d’una, té valls i penya-segats, mars i alguna llacuna.

Fent servir publicitat, l’alcalde així es venia, i amb abús d’autoritat, que havia salvat Gandia, deia, i no era veritat.

Un univers de sorpreses, un món que era ignorat, on s’acaben les incerteses i es mostra la realitat de geografies malmeses.

L’ajuntament de Gandia també té una cara oculta, on es veu el que no es veia, amb forats on es sepulta un deute que no es coneixia.

Ha eixit la cara oculta i s’ha vist la realitat, perquè ara va i resulta que està ben arruïnat, un gran deute el sepulta.

Un documental adequat per a fer-nos meditar com alguns, al veïnat, de seguit van enganyar amb insidia i nocturnitat.

Amagava l’obscuritat un territori de bestieses, un mapa del destrellat i de les falses promeses que han enfonsat la ciutat.

Ozone, compra ruïnosa; Simancas, un aparcament donat de manera alevosa; a Mas y Mas, recentment, no paga pel mercat una brossa.

[12] La NASA no és una dona amb un gran nas, és l’agència americana de l’espai.

65

Un deute bancari impagat, no cobren els proveĂŻdors, en la IPG han endollat un munt de treballadors i de tot allĂ han pagat.

Esta era la cara obscura del nostre ajuntament, una realitat ben dura que ens ofegarĂ durament en tota esta legislatura.

66

Quarta sessió. Dedicada a la lluna amb corona, que aigua dóna.

Atrapa la bandera. Un film d’animació ben animada.

Les pel·lícules d’animació solen contar històries edificants. Aquesta és una història de superació personal, la d’uns xiquets que volen anar a la lluna per agafar la bandera que deixaren allà els nord-americans i demostrar així, que aquells astronautes sí que van arribar al satèl·lit. A Gandia, també hi ha històries, potser no tan edificants, de gent entestada a aconseguir banderes. Presidents de comissions falleres que faran l’impossible per guanyar un palet13, un premi per a la seua falla...

Una moda aparegué a Gandia entre moltes comissions, el fer un muntó d’accions per guanyar sense mania.

Per fer-ho, valia tot, qualsevol avantatge es perseguia amb coratge per poder xuclar del pot.

Uns, anaven a seccions on sempre podien guanyar, monuments solien plantar de superiors condicions.

Acabà per ser un vici la mania pels palets, sols estaven satisfets si vencien en l’exercici.

Les reines, a l’escenari on els premis es donaven si no pujaven, ploraven, i això era molt ordinari.

Altres ninots llogaven per a guanyar l’indultat, ninot que no era cremat i que a l’artista tornaven.

La frase atrapar la bandera, una declaració d’intencions, contenia totes les raons de postura tan artera.

Per a tot açò evitar tenien alguns sistemes, que segons foren els temes es podien en ells aplicar.

[13] Com tot el món sap, i si no ho sap algú, ara ho explique jo ací, palet és el nom popular amb què es coneixen els banderins que donen com a premi a monuments, ninots indultats, llibrets, etc. a les comissions falleres de Gandia.

67

Per posar en açò orde, la Junta va intentar per pressupostos ordenar les seccions de mode acorde.

Molts no van dir la veritat en presentar pressupostos, que baixaven els costos del monument presentat.

Feta la llei, feta la trampa, continuen les comissions ideant noves actuacions per aconseguir alguna estampa14.

Són els presidents poc nets com la lluna amb corona que un muntó d’aigua dóna, i en el seu cas dóna palets.

[14] On dic estampa, volia dir palet... coses de la rima....

68

Cinquena sessió. Dedicada als que demanen la lluna.

El viatge a la lluna de Meliès. Els orígens del cinema.

Ací va començar tot. Una pel·lícula que juntament amb unes altres de l’estil, va suposar el principi del principi del cinema. Meliès i el Viatge a la lluna. Un dels seus fotogrames es va convertir en una de les icones culturals del nostre temps: el coet que fa blanc en un ull del nostre satèl·lit...

Què ha passat a Gandia després de les eleccions?

Per què es parla de mocions sense parar, cada dia?

Serà potser pel resultat el perquè de les reaccions que està rebent a muntons qui té la clau del mandat?

El film, El Viatge a la lluna, ens pot servir com a guia de la llarga travessia del que tingueren la fortuna d’arribar a ser regidors.

Per alguns la carestia va començar a fer via; per altres, uns temps millors.

En començar la pel·lícula els astrònoms discutien, uns, anar a la lluna volien, altres, que era ridícula aquella irreal pretensió, els que allò pretenien pel cel de nit volarien disparats per un canó.

Les eleccions municipals foren tota una aventura, tots a la caça i captura dels càrrecs de concejals.

Quan els vots van comptar, cap ni una candidatura per a la nova legislatura, aconseguí l’alcaldia guanyar15.

[15] Sorpresas te da la vida, la vida te da sorpresas... deia la cançó. I és cert. El resultat de les municipals a la nostra ciutat va eixir que ni fet a postes perquè s’arribara a la conclusió que tots i que ningú, havien guanyat. Sembla un contrasentit, però és així. Torró, pels dotze regidors. Diana, per aconseguir l’alcaldia. Lorena, per doblar volts i concejals, i Ciro Palmer, per tindre la clau de la governabilitat... i la ironia de la situació, pel merder que s’ha muntat...

Sorpresas te la vida, ay, dios...

69

Igual que ací els polítics i les seues discussions, quan arriben eleccions amb el contrari són crítics; uns, que demanen la lluna16 en uns programes molons, altres es posen faltons de manera inoportuna.

Després foten els selenites que són el poble innocent, els fan rebre de valent amb agressions gratuïtes17; diran que per la conjuntura donar la lluna no és decent, se la quedaran de moment per la crisi que no s’atura.

Si fora es queden les llistes que diuen que van guanyar, sovint intentaran procurar fer declaracions alarmistes; diran que és una estafa que no puguen governar aquells que varen guanyar i el perdedor ara els xafa,

Però tots llancen el coet apuntant a l’objectiu, i pensen que serà efectiu si arriben a ella tot dret.

A la lluna deixen torta amb un impacte agressiu, i en un ambient festiu envair-la no els importa.

Si els porten a judici, al jutge es carregaran, de la lluna fugiran botant per un precipici; amb música i celebracions en la terra els rebran, els seus els condecoraran per l’èxit en les eleccions.

Que queixes els fan arribar d’hostalers i comerciants, de turistes i vilatans, que els demanen tornar, per això tenen la intenció d’una moció presentar per l’alcaldessa cessar i tornar a l’ara mane jo.

Ara sí que la lluna volen i a ella no poden arribar, això els fa desesperar i com llops famolencs udolen; Volien una lluna de mel i han rebut una altra cosa que no és molt agradosa, una amarga lluna de fel.

[16] Més que demanar-la, la prometen als que decideixen votar-los. Farem, construirem, posarem, baixarem, donarem, prepararem, iniciarem... i després d’haver-nos votat, de tot ens oblidarem.

[17] De les quals, sols tindran la culpa els altres: la crisi; la situació internacional; l’oposició, que no col·labora; els que els critiquen sense saber; la falta de cabals públics; el deute que, per descomptat, ells no han provocat, l’herència rebuda... parole, parole, parole... (Estic cantaor, hui).

70

Sisena sessió. Dedicada a la lluna plena.

Lluna nova (Crepuscle). Lluites de vampirs i homes llop pel control municipal.

Enmig d’una història d’amor. Amor per l’alcaldia. Colles de vampirs i homes llop continuen amb els seus enfrontaments ancestrals. Enmig dels dos grups, una solitària humana, Bella,(metàfora de ciutadans), juga amb els sentiments dels dos clans enfrontats.

És de rabiosa actualitat el film que hem programat, lluites entre dos bans, entre dos arcaics clans, que al poder han aspirat.

Per això solen eixir de nit per a caçar algun beneit que els done de nou força i vore si els reemborsa el que altres han compartit.

Al veïnat solen mostrar tot el que abans va passar, coses que es van fer mal, alguna acció il·legal que molts diners van costar.

En la pel·lícula Crepuscle, els dos bans tiren de muscle barallant-se per una humana, ací és per vore qui mana sostinguts per un grupuscle.

La gent està preocupada perquè ha notat, aterrada, l’augment de la vehemència dels que, amb impaciència, volen una legislatura crispada.

De nit també solen eixir, quan la lluna plena sol lluir, la nit és el camp de batalla, als vampirs els donen tralla per poder-los destruir.

Són les gavines, vampirs, que busquen, entre sospirs, l’alcaldia que perderen; volen allò que els llevaren, la vida sol donar girs.

Els homes llop es defensen; governen i, així ho pensen, arreglant tot el destrellat que el vampir els ha deixat i molta llenya li dispensen.

Amb un vampir18 han pactat, això a molts ha impactat, per salvar de la ruïna injectant-li disciplina, a l’ajuntament empenyorat.

[18] Han fet un pacte de sang amb el ministre d’hisenda Montoro, que és la mateixa reencarnació de Nosferatu, un del vampirs més mítics de la historia i que ens xuclarà la sang a tots els gandians.

71

Per a fer front a tants costos ens apujaran els impostos i totes les taxes municipals, perdrem polítiques socials estem o no a això dispostos.

Tots dos volen a la Bella, que és Ciro i no és femella; de moment als llops recolza i als vampirs, els espolsa, que no els vol de parella.

Mentre això va passant, els vampirs van maniobrant per criticar les mesures que qualifiquen de dures i de molt mal governant.

Una cançó sona a la nit19 quan tots estem en el llit; canten els fills de la lluna i ho fan tots junts a una per vore un desig complit.

Conta una llegenda que una gandiana conjurà a la lluna per poder véncer, perquè ella volia fer-se amb l’alcaldia si això podia ser.

Seràs alcaldessa si pactes de pressa la lluna plena, digué, amb un solitari que passà un calvari, pacta i tindràs poder.

La lluna vol ser alcaldessa i això no podia ser, que podries tu fer lluna plena de plata, que voldries tu fer si alcaldessa no pots ser.

[19] Seguint la melodia de Hijo de la luna, de Mecano.

72

Setena sessió. Dedicada a la lluna creixent.

Lluna de paper.

Una pel·lícula recomanada per aquells que firmeu acords que després no es poden complir. Com ha passat amb les comissions falleres de la ciutat amb els avals del Museu faller. Lluna de paper és un clàssic en blanc i negre del cinema d’estafadors. Un pare i una filla, en temps de la gran depressió, una crisi com la d’ara, van de poble en poble pel mig oest americà fent xicotetes estafes...

Pare i filla, en la cinta, tramposos d’estar per casa, estafen qui prop d’ells passa amb truquets de mala pinta.

Per fer el Museu faller avalaren les comissions una hipoteca de collons que feia feliç al banquer.

Volen executar els avals que firmaren les comissions, tenen les pretensions de quedar-se amb els casals.

També els actors són ací dos, l’ajuntament i la banca, que estan deixant sense blanca al faller molt poc curós.

Quan la crisi va arribar, l’ajuntament que no paga, de les subvencions fa vaga i la banca que vol cobrar.

Han eixit en processó com si foren penitents, que es queixen dolents amb un posat d’aflicció.

Una parella d’embolicadors que han enredat a la Junta, que firmà, de punta a punta, contractes molt poc fiadors.

Les gavines torroneres no pagaren al banc lo seu, i a la vista del que es deu, eixiren al ras les sangoneres.

Pel carrer els veuen passar gaudint de les seues festes, no saben que d’indigestes, devent, són de disfrutar.

73

Han de fer un sacrifici, quasi una penitència, per fer acte de presència i desfilar amb ofici.

Esponsors solen buscar calfant-se el cap de valent, cabila molt el president per poder-los embolicar.

Per no perdre els casals20 faran, sense reticències, mil i una penitències, que no són originals.

Altres fan fallers d’honor sense cap ni una aprensió, i sol ser la comissió la que els busca sense por.

El que és un bon faller totes les quotes paga, ni es retarda ni s’amaga, sense fer-se de voler.

Com creix la lluna creixent el deute es va acumulant, i una cançó van cantant per vore si va decreixent.

Altres venen loteria per la festa poder fer, serà sempre un bon fester qui ven amb molta energia.

Tintarella di luna, tintarella color latte, tutta notte sopra il tetto, sopra al tetto come i gatti, e se c’e la luna piena tu diventi candida, Tin tin tin raggi di luna, tin tin tin baciano te, al mondo nessuna é candida come te.

Sota el raig de lluna plena entonen la balada càndida, per si pot ser revertida l’obligació que els encadena.

[20] Que alguns els poden perdre, ja que són moltes les ocasions en les quals, la banca ha intentat executar els avals que pesaven sobre ells. De moment, l’ajuntament no paga i va trampejant abonant interessos i negociant per vore com pot eixir de l’embolic sense afectar les comissions falleres...

74

LA GALA FINAL Els premis del Festival (emulant els Oscar) D’alguna cosa ha d’aprofitar el saló d’actes del Museu Faller, així que com pertoca a tot festival de categoria, celebrarem allà la Gran Gala de tancament del Festival de Llunes. En ella es repartiran les Llunes d’argent, guardons pels films, actors i tècnics més destacats dels que han participat en ell.

La gran Gala començarà quan per la catifa roja, entre files de gent boja, la Celebrities21 desfilarà.

La gala, per Tele 7 Gandia, en la Safor es vorà sencera, una parella ben romancera la presentarà eixe dia.

També ho faran les autoritats, l’alcaldessa i la vice alcaldessa, els regidors, ben de pressa, i darrere d’ells, els convidats.

En alçar-se el teló eixiran els presentadors, i entre crits ensordidors començarà la funció.

Els fans, al carrer, s’amuntegaran, cridaran en vore un famós, encara més si en veuen dos, botaran, discutiran i aplaudiran.

[21] Volem convidar a gent com Belen Esteban, Jorge Javier i Kiko Rivera; Mercedes Milà i la fauna de Gran Hermano; els de Mujeres, hombres y viceversa... i, sobretot, els “perles” de Gandia Shore, Arantxa, Ylenia, Cristina “la Gata”, Core, Esteban, Labrador, Clavelito i Abraham... quasi res porta el diari!

75

76

Lluna de plata al millor guió.

Nomenats:

I el guanyador és (The winner is...):

Péres i Pérez, tertulians.

Per fer de les tertúlies un argument ple de fòbies.

A la Tele 7 li’l donem. per ser l’únic supervivent d’una colla impertinent, els altres no els guardonem

La cafetera. Programa de debat.

Per fer de crítics a l’oposició i defensar a mort l’ex alcalde Torró.

Sociedad y política. Revista del cor.

Per rebre euros a milers per fer la pilota als Pepers.

Tele 7. Televisió comarcal.

Per mostrar com guanyar milions fent com els camaleons. (Canviar de color segons convinga)

77

Lluna de plata al millor muntatge:

Nomenats: Ozone. Operacion Aplauso. (La bolera mentidera) Un negoci ruïnós per a l’ajuntament verinós.

El lloguer de Mas y Mas. En el Prado, al mercat, viu gratis un supermercat.

Coco loco a coste cero.

Un lloguer discotero on se’ls ha vist el plumero.

I el guanyador és (The winner is...):

Contra gossos caganers.

On són les mini furgons que arreplegaven cagallons?

Ozone. La galeria de cines i de boleres que ha imputat de veres a qui la comprà un dia.

78

Lluna de plata a la millor actriu:

Nomenades:

I la guanyadora és (The winner is...):

Lola Moncho. (i un accèssit pel seu nebot) Que cobraven de la IPG, i tot per no haver fet re.

Lola Moncho i el seu nebot, que projectes projectaven, o més bé, els simulaven, per cobrar sense fer-ne un brot.

Laura Morant. (i un ciri) Que a la processó eixia quan deien que no podia.

Emi Climent. (i un lot de regals) Que a l’ajuntament venia coses de l’empresa que tenia.

Victoria Mirasol. (i un pamflet electoral) Pepeassessora que a Ciro Palmer atacava per vore si les eleccions guanyava.

79

Lluna de plata al millor actor:

Nomenats:

I el guanyador és (The winner is...):

José Manuel Orengo.

Que sembla que no s’innova i sempre té una ocupació nova.

Orengo. Políticament bon vivant.

Pel seu esperit de supervivència, si no és a Gandia, és a València, continua en el PSOE controlant.

Víctor Soler.

Que ha evitat ser imputat quan a les corts se n’ha anat.

Guillermo Barber.

Que de nou s’ha col·locat perquè l’han fet diputat.

Vicent Gregori.

Que dels moros del Raval es va oblidar el xaval

80

Lluna de plata al millor director:

Nomenats: Arturo Torró.

Per la pel·lícula: Obsessió.

On demana una censura en moció.

Ciro Palmer.

Per la pel·lícula: Resistència.

On aguanta a Torró amb paciència.

Diana Morant.

Per la pel·lícula: La vara.

On té i suporta que li donen vara.

I el guanyador és (The winner is...): Ciro Palmer. Que amb solvència, no presenta cap moció encara que ho demane Torró, i és exemple de resistència.

Lorena Milvaques.

Per la pel·lícula: La governanta.

On quan mana, s’ageganta.

81

Lluna de plata a la millor pel·lícula:

Nomenades: El museu és una ruïna.

Una història d’extorsions, abusos i desil·lusions.

Una nit a la IPG. Una de fantasmes nocturns, que apareixen i desapareixen taciturns.

I la guanyadora és (The winner is...): Una nit a la IPG. Per tota la gran moguda que no passà desapercebuda, i que una nit, lloc tingué.

Sancho Llop. Terra salvatge.

El calvari de propietaris estafats per polítics i urbanitzadors deshonrats.

Simancas.

Obres de mai acabar i inversions que es van perdonar.

82

FI DE LA GALA

83

Lluna plena

84

MONOGRÀFIC

VIATGES A LES EMOCIONS

Un dels moments més somiats sol ser un passeig romàntic a la llum de la lluna. És per a tots un moment especial, íntim i barrejat d’emocions. Enguany, la nostra Lluna Garcia és la Fallera Major Infantil de Gandia. Gràcies a ella la Falla L’Alquerieta i Museu Faller será en aquest 2016 una nova constel·lació, tal vegada la més lluminosa i especial de totes, en l’univers faller gandià i sobretot una constel·lació única en el firmament dels moments històrics de la nostra Comissió.

La lluna representa l’esfera familiar, l’infantesa, els records i sobretot, les emocions. Anem a realizar junts un viatge -amb la nostra Lluna- per la lluna i les seues significacions a través del incessant recorregut diürn i nocturn del sàtel·lit per les diferents constel·lacions -per totes elles i per les seues diferents significacions dintre de l’imaginari popular- amb l’ajuda de la ploma dels nostres col·laboradors i la seua inestimable intel·ligència i creativitat. Va per tu Lluna.

85

Les fotos que ilustren el monogràfic pertanyen al treball “El poble de [la] Lluna” de Pere Huerta

86

INDEX

CARA VISIBLE

CARA OCULTA

01 - GENER

01 - CAPRICORN

NIT DE LLUNA, DOLÇA FOSCOR

QUAN SÓC JO

02 - FEBRER

02 - AQUARI

LA FORÇA D’UN CURT DISCURS

RENOVACIÓ SOCIAL

03 - MARÇ

03 - PEIXOS

UNA CANÇÓ

CULTURA I DEVOCIÓ ACOTACIÓ

04 - ABRIL

04 - ARIES

LA REALITAT EDUCATIVA VALENCIANA

05 - MAIG

SAFORAUIS, SOLIDARIS AMB EL SÀHARA DES DE LA SAFOR

EL PES DE LES TRADICIONS

06 - JUNY

05 - TAURE

WHATSAPP COMUNICACIÓ I FALLES

BANCALS FLORITS SOTA EL CEL DE TAURE HAUREM DE TALLAR LA PALMERA

07 - JULIOL

06 - BESSONS

LA CULTURA DE L’ESFORÇ

HÁGANSE UN TWITTER

08 - AGOST

07 - CÀNCER

TEATRE, TEATRE SIMFONIA ESTEL·LAR

LLÀGRIMES DE SANT LLORENÇ JULIOL CANÍCULAR

09 - SETEMBRE

08 - LLEÓ

PARAL·LES AL PUNT EXPERIÈNCIES

BELLESA

09 - VERGE

10 - OCTUBRE

LA PAH, UNA RESPOSTA COL·LECTIVA ALS DENONAMENTS

LA LLUNA D’OCTUBRE

11 - NOVEMBRE

10 - BALANÇA

UN MALSON

LA MEUA LLUNA A LLUNA

12 - DESEMBRE

11 - ESCORPÍ

AQUELL MOMENT, AQUELL LLOC

PASSIÓ PER LA FOTOGRAFIA

12 - SAGITARI 4 MESOS, 4 PAÏSOS I 4000 KM

POEMARI: LES 7 LLUNES

87

88

La cara visible En aquesta primera part del viatge recorrem la cara visible de la lluna. La part que representa allò que s’hi pot observar. Allò que mesurem, que és tangible.

La natura en la seua extensió física. La parte real prodríem dir. La part que és quantificable, la que pesem, medim. La part que és cataloga, que és classifica.

L’observable. LA VISIBLE

89

CAPRICORN - ORGANITZACIÓ

G 90

G

E

N

E

R

Aquest Gener sec i gelat ens aportarà les boirines al paisatge saforenc. A dintre del bosc s’escampen els moments furtius de l’època del zel de la rabosa i del gat salvatge. Al cel, l’àguila reial i l’àguila de panxa blanca crearan els seus impressionants balls nupcials hivernals. Bellesa.

91

UN MOMENT

ENRIC FERRER SOLIVARES [ESCRIPTOR] Nit de lluna, dolça foscor (*) Després de la monotonia d’un dia de treball, li agradava recloure’s en el seu racó, batejat excessivament com a despatx, i posar-se la roba més còmoda que tenia, és a dir, un vell jersei i unes sabatilles desgastades per tants anys d’ús.

En algun llibre antic havia llegit que un important escriptor, en tornar del treball de cada dia, s’abillava amb els millors vestits per tal de mostrar el seu respecte per la saviesa, atresorada en manuscrits fatigosament copiats. Era el seu moment de més felicitat.

Al cap d’unes hores, sovint el sorprenia la lluïssor d’encanteri de la lluna. Al seu cor venien, com un seguici meravellós, els versos dels poetes que més havien estimat l’astre de la nit, les pintures dels artistes més enamorats de la foscor nocturna i de la suavitat de la llum d’algun somniat horitzó, la música llangorosa i íntima oberta a mons desconeguts.

(*) Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article de Llibrets de Falla de la FdF any 2016

92

Reconeixia, entre agredolces consideracions, que els seus somnis adolescents d’una vida més lliure i plena havien deixat pas a la grisor plana d’una vida sense estridències, feta de rutines imposades pel costum o per la mateixa debilitat del seu temperament. Com tants altres, ell s’havia deixat portar per les convencions més carrinclones, sense fer-se il·lusions sobre un canvi d’existència, sobre una nova il·luminació del quefer de cada dia. Al seu racó, però, se sentia una altra persona.

Fantasiejava entre els seus estimats llibres, entre les làmines tan belles de l’art, mentre escoltava la música d’algun llunyà mestre renaixentista o barroc. S’hi sentia feliç en acostar als llavis la copa exquisida d’un vi intens, tan sols reservat per als més fervents entre els amants de l’art i la bellesa.

I de sobte, la veu imperiosa de la dona que el cridava a sopar: - Algun dia acabaràs menjant-te els paperots!

Aleshores, entre l’instantani llampec d’ira i la dòcil acceptació de l’ordre, s’hi sentia com el nadador que intenta tornar a eixir a la superfície i s’esglaia per la falta d’oxigen...

93

AQUARI - IDEALISME

F 94

F

E

B

Conforme avança el Febrer, a la marjal, els dies van allargant-se en la seua imperceptible conquesta de la llum i les temperatures esdevindran, a poc a poc,

95

R

E

R

mÊs suaus. Les aus del fred abandonen ara els seus amagatalls i deixaran lloc i recursos alimentaris per a les altres espècies.

UNA IDEA

CARLOS CABRERA [EDUCADOR SOCIAL] La força d’un curt discurs. ¿Pot un curt discurs (de dona i jove) ser transformador? Sense dubte. És el cas del discurs d’acceptació de Lluna com a Fallera Major Infantil de Gandia 20161. En sentir-lo per primera vegada vaig quedar atrapat i la seua força enigmàtica em va arribar com un haiku japonés.

Lluna ha estat una persona respectuosa amb la llengua i que ha preparat la posada en escena. Amb aquesta preparació de Lluna podem recordar-li a Carolina Punset3 el benefici i la neccesitat de la immersió. Lluna domina castellà i valencià i estudia francés i anglés.

Les llavors necessiten un temps per a donar fruits i ara, quan la primavera és pròxima, reflexionem al voltant de l’idealisme i la transformació social des de la interpretació (sempre subjectiva) de les paraules de Lluna.

El discurs de Lluna manté una vibració que convida al moviment. Encara que és idealista la visió dels adults que ens presenta, és de gran saviesa.

Coincideix en les propostes dels professionals de la psicologia, la salut mental i el coaching.

Els xiquets i xiquetes amagats en cossos de persones adultes vam agrair molt les paraules de Lluna. La nostra samarreta de grup diu “No estem a la lluna, som de Lluna”.

Abans, cal una valoració formal dels discursos en valencià i del valencià. El discurs de Lluna ens redimeix de la vergonya aliena que vam patir com a valencians per l’espectacle de Rita Barberá a la Crida a València2.

La búsqueda del nen interior, el joc i el canvi de perspectiva poden ser solució per a molts mals.

En tot cas cal recular quan és trobem en un camí sense eixida. Des de la transformació personal s’inicia la transformació social i una i l’altra es retroalimenten. (¿Què és primer l’ou o la gallina?)

Recular cap a l’encreuament no vol dir renunciar a fer nous camins (ja deia el poeta “caminante no hay camino se hace camino al andar”). Com l‘emprenedor o l’emprenedora (que podíem tildar de “utòpics”) cal triar les eines, el moment i els passos però no renunciar al projecte.

96

Les falles (Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat) són solidaries i un espai transformador, lúdic i màgic. No és utòpic pensar diferent en un món que necessita canvi: és una urgència. Allò de “qui estiga bé que no es moga” no és per a nosaltres. Som simpatitzants de “tota pedra fa paret”.

Vivim temps de transformació social. Tota societat estable és un projecte en constant evolució compartit per la majoria i que respecta les minories.

En una entrevista a la radio, Dani Miquel, parlant del nostre patrimoni cultural oral deia “Ací hi ha una riquesa brutal, només cal furgar i traure-la”4. Pense que podem fer-nos eco de les seues declaracions.

Les Falles de Gandia són un recurs obert i de proximitat. Són un recurs cultural, social i solidari. Són un espai que creix amb professionals “utòpics i idealistes” i una escola de lideratge.

Endavant, bones festes, transformació i idealisme.

[1] Cadena Ser Radio Gandia 8 setembre 2015 [2] Crida 2015. València.

[3] Debat investidura President Ximo Puig, 25 juny 2015.

[4] 22 Agost, Presentació tercer volum MUSIQUERIES, Cadena Ser (A VIVIR QUE SON DOS DIAS)

97

PEIXOS - SENSIBILITAT

M 98

M

A

R

Ç

Als primers indicis de la primavera, a les nostres costes, les dues espècies més nombroses de gavina que hi tenim, comencen el seu cicle vital de la reproducció.

Als cordons dunars podem observar com també les sargantanes passegen pels mateixos senders vitals. En aquest mes la Natura celebra l’Equinocci de Primavera.

99

UNA CANÇÓ

CARLES PASTOR [MÚSIC] Una cançó Les cançons naixen del silenci i hui s’escolta massa soroll, milers de cançons s’escampen per les voreres estretes.

Una cançó et pot trobar en el moment adequat, però no hi ha cançons per a cada moment.

Com una xarxa gegant de pescadors, que trauen de l’aigua plena, a rebentar de melodies.

Les cançons viuen del silenci i hui s’escolta massa soroll.

Respectant el concepte de cada grapat de cançons que viuen un mateix temps, però ignorant el concepte de selecció de les mateixes per a moments prefabricats.

Hem perdut i hem guanyat amb el pas del temps (afirme).

Hem perdut sensibilitat i hem guanyat criteri?

Hem assolit coneixements però perdem sensibilitat?

Som capaços de triar d’aquest magatzem brutal?

No ho sé, no tinc respostes, però recorde amb plaer la meua manera d’escoltar-les, de fer-les meues, de llegirles, de despullar-les i gitar-me amb elles.

Les cançons creixen en silenci i el soroll és esplèndid, banal com el món que de vegades tastem i d’on elles no poden escapar, tampoc.

100

Pot ser, podem triar les sabates, o els pantalons i fins i tot els programes de televisió però hui, vos demane respecte per a les cançons que moren en silenci, amb un soroll desdibuixat.

101

ARIES - INICIATIVA

A 102

A

B

R

La nota més caracterítica d’aquest més a les nostres pinedes i carrascars és la pluja.

Ruixats i plugims o fins i tot alguna tempesta, faran acte de presència. Ara i a la tardor són els moments estelars de la necessària pluja. A la nostra comarca continuaran arribant les aus migratòries que han passat l’hivern a l’Àfrica.

103

I

L

UNA DEDICACIÓ

LAURA MORANT [REGIDORA DE CULTURA] La realitat educativa valenciana

La situació actual pel que fa a l’ensenyament és molt dura. La pèssima gestió dels recursos públics per part del PP després de 20 anys al capdavant del Govern Valencià és terrible. Amb els nostres impostos, es dedicaven a realitzar esdeveniments i pagar favors polítics. No és cap sorpresa que al PP valencià hi haja actualment més de 100 imputats per casos de corrupció.

Vaig a parlar-vos un poc de la realitat educativa valenciana. I és que fa uns mesos els nous responsables polítics valencians, varen tindre el plaer de rebre la visita d’inspectors del BEI (Banc Europeu d’Inversions), i mira per on, volien saber què s’havia fet dels vora 650 milions d’euros que Europa va enviar a València per a la construcció o la reforma de centres educatius l’any 2008.

Les inversions es feien segons l’amiguet que governava un ajuntament o un altre. Es facilitaven plànols sense estar fets a escala per mostrar als pares i a l’equip directiu, per intentar calmar els seus ànims i tranquil·litzar-los. Amb això semblava estar tot fet. Però ara els nous responsables polítics s’han trobat amb la dura realitat que tot eren promeses amb interés electoral. Falten expedients, estudis corresponents per realitzar, no hi ha plànols reals...

Tot el que vos he explicat ens demostra que el PP no tenia cap coneixement de la realitat educativa valenciana, perquè estaven més preocupats realitzant festes, esdeveniments, Fórmula 1 i desviant diners públics per tots els costats en coses innecessàries.

En 2014 la federació provincial d’Ampa FAPA-València, va denunciar davant del Parlament Europeu que 114 col·legis dels 409 amb finançament europeu, no s’havien executat. L’Eurocambra va ordenar al BEI que investigara la destinació del seu préstec. Ningú sap on anat a parar els diners per construir els centres que han quedat pendents. Podeu fer-vos una idea... És més, amb l’anterior Conselleria d’Educació en mans populars, no hi havia cap criteri per reformar centres educatius.

El més greu de tot açò és que no hi ha responsabilitats per la mala gestió.

Tots han tornat a casa sense ser capaços de fer cap autocrítica de la situació que ens han deixat, i els actuals responsables populars continuen mentint i enganyant les persones. És millor votar corruptes i presumptes lladres que votar canvi com pensa moltíssima gent.

104

Ara, un dels objectius de l’actual Conselleria d’Educació és revertir les retallades que durant molts anys havia aplicat el govern anterior (augment de ràtios, pèrdua de professorat, manca d’inversió en educació). Un altre objectiu ha de ser des de tots els àmbits possibles, la no aplicació de la LOMQUE, la seua paralització i la seua derogació.

Ens fa falta una nova normativa de plurilingüisme i l’impuls del valencià a l’ensenyament, la millora de les infraestructures dels centres i la construcció de nous centres educatius, l’aturada dels processos de privatització, l’impuls de les universitats

públiques i la millora de les actuals, entre altres moltes coses.

A més, han de ser abordades des d’un nou prisma qüestions tan importants com la marxa enrere de les retallades que afecten l’escola pública, o l’eliminació de les revàlides.

I és que, què feia una llicenciada en dret dirigint una Conselleria d’educació, com María José Català, l’anterior Consellera del PP? Com pot una persona que mai ha exercit la docència, entendre la realitat educativa del nostre entorn?

Cadascú ha de dedicar-se a l’àmbit que coneix.

No gestiona millor qui és simpàtic o agradable, gestiona millor qui coneix la matèria amb la qual tracta. L’actual responsable d’Educació, Vicent Marzà, ha estat primer mestre i després Conseller, coneix ben bé la realitat educativa valenciana i el menyspreu continuat per l’ensenyament valencià.

I jo fa temps que ho dic, sóc una mestra que ha decidit portar el departament d’educació perquè la docència és la meua professió. A més, no s’ha de fer de la política una professió, s’ha d’estar un temps gestionant i tornar a casa amb les mans buides i sense haver perdut la humilitat, possiblement les coses començarien a funcionar millor. I ara anem fent, que queda molt de camí per recórrer.

105

TAURE - CREATIVITAT

M 106

M

A

Maig és el mes primaveral per excelencia. La floració es troba al seu moment àlgid. A les parets rocoses i als cingles els nius de l’àguila de panxa blanca tiren endavant els seus pollets.

107

I

G

Els abellerols, que acaben de conformar parella, inicien la construcción del seu curiós i espectacular niu. Maig és el moment de l’eclosió de parotets, llagostins i papallones.

UNA TRADICIÓ

JULI CAPILLA [ESCRIPTOR] El pes de les tradicions

Em demanen un paper que parle de les tradicions i que he d’encabir sota el signe i la constel·lació de Taure. El tema no pot ser més obvi. Em referisc, clar i ras, als bous, és a dir, a la “festa” taurina. Em ve servit en safata, el tema, doncs, però no precisament en safata de plata, perquè, d’antuvi, aquesta “festa” és polèmica, controvertida, i alçarà sempre bona cosa d’asprors entre els que n’opinen, en un sentit i en l’altre; una bona polseguera. Les tradicions són, de vegades, polèmiques. I ho són quan hom s’obstina, interessadament és clar, a fer-ne un tòtem indiscutible, un axioma incontestable. I això no és ben bé així. Perquè en aquest àmbit tot depèn de l’òptica, i sobretot de la sensibilitat, des de la qual es judique aquesta tradició tan ancestral com discutible.

108

La qüestió s’abeura en raons epistemològiques, çò és, en prejudicis lingüístics que avalen una pràctica que es mereix, com a mínim, una pàtina d’escepticisme.

Diguem-ho en altres paraules; que n’hi ha qui, amb l’excusa del pes de la tradició, paraula balsàmica i adorada, avala la “festa” dels boussense més prolegòmens, com quelcom legítim i comunament acceptable. Més encara, la tradició esdevé, segons aquests paràmetres, un bé material que cal preservar a ultrança; un símbol sempitern que representa les essències pàtries, unes essències mítiques que es remunten fins i tot a la prehistòria, període àgraf per excel·lència en què els neandertals miraven de fer foc a partir de les espurnes que resultaven de fregaruna pedra contra una altra, o llançant-les contra la paret d’una cova, com degué succeir a la del Parpalló i també a la d’Altamira, per posar-ne només dos exemples.

Però les tradicions no són inamovibles, ni menys encara sagrades. Ans al contrari, caldria sotmetre-les a l’indicador equànime de la raó; per saber si una determinada tradició és veritablement raonable, més enllà del prejudici, de la superstició, de la fe, de la ceguesa dels àgrafs. Encara, davant d’una qualsevol manifestació festívola, siga tradicional o no, caldria calibrar quins són els beneficis que se’n desprenen, i sobretot si n’hi ha qui enpot resultar perjudicat, incloent-hi els animals. Si veritablement allò és d’interès públic, si convé o és propi o digne dels membres d’una tribu que ja fa temps que va adoptar el bipedisme com a forma de veure el món, la parla per expressarse, i les mans per mirar de fer, de construir, en benefici propi, però sense perjudici dels altres animals. Si no ho férem d’aquesta manera, alguna de les manifestacions tradicionals ens denigrarien com a espècie, o ens situarien a l’alçada dels quadrúpedes –amb tots els respectes, per aquests i tots els altres animals irracionals.

Posats a triar festes tradicionals, entre els bous –a la plaça o al carrer, m’és igual– i el Tio de la Porra jo em quede amb aquest personatge històric que des de fa dècades trau els xiquets i la jovenalla dels centres escolars de Gandia –i també de Bellreguard, Oliva i Ador. Aquesta sí que és una tradició bonica, una festa que fa feliç tothom, joves i adults, i que no perjudica cap animal racional, ni tampoc els irracionals de torn.

109

BESSONS - EXPERIÈNCIA INTEL·LECTUAL

J 110

J

U

N

Y

El moment imperceptible de l’arribada del solstici.

El solstici d’estiu. A poc a poc les hores de sol aniran davallant, minvant. Ara les temperatures presenten un carácter atemperat. Juny és el mes de l’atzuzena de mar. Pura bellesa. La trobarem a aquesta època a les cada vegada més escases dunes al llarg del nostre maltractat litoral. I, com sempre, no en serem capaços, de prendre consciència a temps. De corregir errades. Malauradament acabarem perdent els pocs cordons dunars que ens hi queden.

111

UNS CLÀSSICS

MAITE FERNÁNDEZ [ESCRIPTORA] WhatsApp

Divendres, 19 de març de 1452 Ausiàs March ha creat el grup ‘La Gandia dels Clàssics’ Ausiàs March us ha afegit Ausiàs March ha afegit Joanot Martorell Ausiàs March ha afegit Roís de Corella Ausiàs March –Jo sóc aquellUs heu assabentat? Una xica de Gandia s’ha mort perquè li ha caigut un pètal d’una floreta al cap.

Joanot Martorell –Anem tirantNano, em deixes… DE PEDRA.

Ausiàs March – Jo sóc aquellLOL Roís de Corella –Ab los peus verdsDiuen que ella està bé però el seu iphone no ha sobreviscut. La seua vida social està més arruïnada que les arques de l’Ajuntament de Gandia.

112

Ausiàs March –Jo sóc aquellXe, deixeu la política. Parlem de putes. Com va la teua novel·la de cavalleries, Joanot?

Ausiàs March ha afegit Sant Francesc de Borja Joanot Martorell –Anem tirantEstic molt desmotivat perquè m’han rebutjat el manuscrit a dues editorials. Em diuen que no encaixa a la seua línea editorial.

Roís de Corella –Ab los peus verdsJo este matí he anat a l’oficina del INEM i la funcionària s’ha rigut quan li he dit que la meua professió és ser Mestre en Teologia i poeta.

Ara resulta que estic sobrequalificat.

Ausiàs March –Jo sóc aquellInfravalorat i desaprofitat.

Sant Francesc de Borja –Ningú que ho passeVal, lo meu sí que és trist. Visc a un Palau, però no deixa de ser la casa dels meus pares.

Vaig a necessitar un miracle per anar-me’n de casa. =(

Joanot Martorell –Anem tirantDe vegades m’agradaria pujar a l’Urbanet i dir-li al xofer que no pare fins que no arribe a una ciutat en què es valore el talent.

Ausiàs March ha afegit La Delicà de Gandia Delicà –Per on cauen?Ja us heu assabentat, veritat? Mal bony tinc al cap.

ATENCIÓ: Cap clàssic fou maltractat durant l’escriptura d’aquest esquetx.

113

UNA COMUNICACIÓ

CARLES PERSON [PERIODISTA] Comunicació i Falles

Sembla un tema intranscendent però no ho és gens. S’han parat a pensar mai la importància de la comunicació al món de les falles? El fonamental que és saber dir les coses ben dites, de la manera tan especial com es diuen en eixos monuments que cada mes de març es planten als nostres carrers? Quan, arribat Sant Josep, ens passegem pels nostres pobles i les nostres ciutats i visitem els monuments, hi trobem un fum de coses totes arreplegades en un muntó.

Ninots, pancartes, escrits, etc., que totes elles ens conten alguna cosa. Alguna cosa que ens ha passat, algun esdeveniment que ha ocorregut en el nostre entorn. Alguna cosa que fa referència a passatges de la nostra vida i de la nostra realitat més recent, i que els artistes ho fan gaudint de la sàtira, de la crítica, de la lloança de totes aquelles situacions o circumstancies que hem viscut al llarg de l’any. I nosaltres, com espectadors, riguem, jutgem, critiquem o alabem allò que hi vegem als monuments.

Però tot té un sentit. Tot té un sentit mesurat i estudiat. No està per què sí. Per altra banda, saber interpretar bé el que una Falla ens conta també és ben importat. Però el més important de tot, i d’ací el seu mèrit, és l’artista que l’ha construïda, qui l’ha fet. Eixos que coneguem com “artistes fallers”. Ells són qui, amb les formes i els colors, expressen moltes vegades més coses que amb els escrits es poden dir. Que li puguen dibuixar a un ninot el nas més gran de què toca té un sentit; si caricaturitzen l’expressió d’una cara més enllà de la realitat és per algun motiu especial; si la forma que li donen a qualsevol dels elements que formen la falla és desmesurada o estranya, són ells qui ens estan comunicant alguna cosa. Alguna cosa que no es pot dir en paraules però que queda perfectament reflectida i clara amb el que ells han fet. Els artistes fallers són qui interpreten. Interpreten un llibret -un paper-

114

i li donen forma. Les formes de les quals presumiran els fallers i que tenen el sentit de contar alguna cosa, de comunicar, de parlar-nos. Menció a part es mereixen tots i cadascun dels escrits que apareixen als monuments. Tots, absolutament tots, estan mesurats. Alguns destrossen l’idioma però és una llicència que sols ells es poden permetre.

Mesurats d’una manera molt especial: són curtets, diuen molt i saben tocar allà on s’ha de tocar, de vegades més del conter. I d’això es tracta, de contar històries, de la manera més breu que es pot, amb el millor sentit de l’humor i sense ferir sensibilitats. I no és faena fàcil. És tot un conjunt de coses les que fan d’una falla un bon monument o no. Qui no recorda aquella frase de “l’estoreta velleta” que no volia ningú i que es tirava al foc purificador?. Eixa estoreta velleta s’ha convertit en una obra d’art i un mitjà de comunicació efímer però summament arrelat als nostres costums i reconegut arreu del món. Un mig de comunicació que tan sols dura una setmana en el temps però que comunica amb més força que qualsevol altre.

El que expressa el sentiment de la gent, el que ens deixa dir tot allò que, en altre moment, no podríem dir, el que s’enfada, el que somriu, el que diu allò que portem dins i que, la gran majoria, no sabríem com dir d’una manera tan divertida. Per què al fi i a la cap les falles són això: diversió i festa, i com no, tradició. Des d’ací, el meu més sentit homenatge a tot el món faller. Eixe món que no veu ningú però que està i que treballa per què, durant la setmana fallera, gaudim d’obres d’art al carrer que no són altra cosa que una forma de comunicació més convertida en monument. Un monument que destruirem en pocs minuts amb les flames com una au fènix per tornar a començar.

Al fi i a la cap, una manera de passar pagina i de renovar-se, en tots els sentits.

115

CÀNCER - RECORDS

J 116

J

U

L

I

O

L

A la major part dels llocs, la forta calor del Juliol i l’absència de recipitacions porten canvis importants als rius i marjals. Els cursos estacionals van assecant-se, i els nostre Serpis – el Riu Blanc dels àrabs – baixarà molt el seu cabal. És ara quan hi solem trobar el tolls i basses naturals al riu on s’agrupen les diferents espècies de peixos.

117

U N A C U LT U R A

JESÚS IGNASI MORAGUES [PROFESSOR] La cultura de l’esforç

Molt s’ha parlat i s’ha escrit ja de la feliç arribada de la cultura al món de les falles i no seré jo qui continue amb el mateix tema, senzillament perquè aquest llibret, per exemple, n’és una bona mostra i sobretot perquè pense que va arribar ja fa molt de temps i, a més a més, per a quedar-se. També és veritat que a alguns els ha vingut molt bé i no han deixat passar l’ocasió de treure el seu particular resquit, tot i presentant-se com a iniciadors o com a introductors d’aquesta vessant cultural fallera i, ja que estan, han aprofitat per guanyar-se uns bons ingressos extra. Però ara vull parlar d’un altre tipus de cultura, més antic i més generalitzat al sí de les comissions falleres: la cultura de l’esforç.

Totes les festes -i les falles no en són una excepció- per poder treure-les endavant, necessiten d’una bona dosi de diferents ingredients: amor per la festa i les tradicions, ganes de passar-ho bé, d’engrandir i promocionar la cultura d’un poble... Podeu afegir els que vulgueu, mes, del que no us podeu oblidar és del vertader motor de totes elles, el que realment les fa possibles: l’esforç. Un esforç altruista i desinteressat de totes aquelles persones que hi participen en elles. I això és sabut i acceptat per tots. Sense esforç i dedicació no hi ha festa que valga, però és que darrerament les coses estan anant-se’n de mare, almenys en la part que a les falles i als fallers els pertoca.

118

Si la crisi i l’atur ens colpegen durament, fem un esforç i ajudem els qui no poden pagar les quotes i tractem de mantenir el nivell dels monuments i de la festa en general. Si els veïns cada vegada es queixen més i més davant l’ajuntament i l’autoritat (moltes vegades amb tota la raó del món, però no sempre), fins i tot en uns extrems que bordegen l’assetjament cap a la falla i els seus fallers, no passa res.

Esforcem-nos per comprendre que en totes les festes es generen molèsties i assumim les conseqüències. Si l’ajuntament està en fallida i no pot pagar allò que en temps de bonança havien

promès els partits governants, tant d’esquerres com de dretes, amb l’agreujant que et neguen els premis i subvencions quan el pressupost ja està compromès, no passa res, amb un poc més d’esforç ho traurem avant. I així podríem seguir amb uns quants exemples més, els quals es curen tots amb la mateixa medicina, amb un poc d’augment de la dosi de la cultura de l’esforç.

119

Però açò és molt perillós i, seguint amb el símil medicinal, pot tindre molts i greus efectes secundaris. Les falles poden convertir-se en un malalt sense cura, en un malalt a qui se li ha demanat massa i ja és impossible de recuperar.

La cultura de l’esforç, o millor dit del sobreesforç, podria esdevindre en la de l’abandonament i la comoditat. Tinguem cura de les falles, no les malcriem, però cuidem-les. Són una festa que ens ha costat molt d’esforç pujar-les al lloc on estan, per a deixar-les caure ara. No ho consentim.

LLEÓ - ORGULL

A 120

A

G

O

A les nostres muntanyes i tossals la vegetació està sota l’efecte parada propi d’aquesta estació estival.

Cap a finals de la trentena els ruixats i la tempesa faran acte de presencia, mitigant un poc les altes

121

S

T

temperatures. És ara, quan omença el fenomen més significatiu i notori de quants protagonitza la fauna mediterrània i que és molt digne de ser observat: la migració.

U N T E AT R E

MANU RUIZARTE [ACTOR, DIRECTOR] Teatre, teatre Comprenc que en el nostre ofici, tant si treballem a l’escenari com si escrivim, el més important no és la glòria, ni la brillantor, tot això amb que jo somiava, sinó el saber suportar. Saber portar el teu creu i creure ... Jo crec i no sent ja tant de dolor, i quan pense en la meua vocació no tinc por a la vida.

Antón Txékhov. La gavina.

Donar a llum una idea, dotar-la de vida, que respire.

Respira, respira.

Inspiració, inspiració.

La idea, capritxosa no ve quan un vol, has d’obrir-li les portes, les teues portes i eixir a buscar-la sabent que tu no la trobaràs, buscant entre la música, fent una ullada més enllà de la tela, bussejant entre versos i embriagant-te de poesia i... buscant, quan menys t’ho esperes, no la trobaràs, ella et trobarà a tu, a través d’una brisa, una brisa que entrara en tu, omplint els pulmons, passant a les teues venes i través d’aquestes a cada racó del teu cos i al teu cor, omplint-lo per complet i anul·lant la teua consciència, i seràs tu sense ser un JO, ple d’aquesta brisa, d’aquesta energia que et posseeix anomenada inspiració.

No crearàs la idea, la idea es crearà a través teu, utilitzant les teues mans, els teus records, les teues vivències, el teu coneixement. Unes veus ressonaran en el paper, són les dels personatges, parlant-se, parlant entre si, deixa’ls parlar, tu només transcriu, deixa’ls respirar, que riguen, que borden, que mosseguen, que follen, que sagnen, que estimen, que ploren, que moren i ressusciten i maten i donen vida, que es lamenten, agonitzen, deixa’ls que escriguen.

122

Escriu, escriu.

Arriba el moment de donar vida, per a això caldrà morir, matar el nostre jo i buscar en el més fosc i recòndit del nostre cos i a través d’aquest, de la nostra ànima, i a través d’aquesta l’univers i buscar el personatge, donar-li forma al fang, i que s’apodere el silenci de tot, no hi ha paraula sense silenci, no hi ha teatre sense silenci.

Silenci, silenci.

Silenci. D’aquesta procedeix la veu, la paraula, ella surt quan està preparada. I així amb la paraula omplint l’espai, tallant el vent, viatjant com ganivets afilats als cors, així, comencen a parlar els personatges entre ells, mai sense abans escoltar els uns als altres, mai sense abans haver escoltat.

123

Escoltar, escoltar.

Juga, juga.

I ací estan, estem, parlant com altres persones, sent altres persones, sense deixar-nos anar ni tallar aquest cordó umbilical que ens uneix al que érem, ja que a través d’aquest cordó i procedent de les cicatrius de l’actor passarà el nostre aliment. Allò que necessitem perquè els nostres personatges senten i facen sentir, que donen vida a aquest text dramàtic. El text, que s’elevarà com una palmera, alt fins al cel, i ballarà amb el vent amb tota la seua esplendor, mostrant totes les cares de les seues fulles, alt i en moviment, però que en la seua base romandrà fortament agafat amb les seues arrels i així connectar el terrenal amb el diví, en equilibri, sense que perden el contacte l’un amb l’altre. I és pel diví per on transitaran els nostres personatges sense desenganxar els peus de les taules i sense deixar de jugar, entre ells, en l’espai, amb el text, amb tot, hi juguen.

Jugant hem arribat sense saber-ho a donar forma i vida a aquests personatges a aquella idea que ens va trobar quan va venir la inspiració i aquí estem nosaltres i l’escenari. Només allò que parla, objectes i personatges ha d’omplir aquest espai amb la seua presència, la resta és superflu, innecessari. L’espai ha de parlar perquè siga escoltat amb la vista des del primer segon. I en aquest espai, il·luminat sense veure llums com un quadre de Rembrandt o Bruegel, els personatges.

I darrere d’aquests en el seu interior els actors sense els seus JO, els actors, atletes. Els actors només són atletes, atletes del cor encarregats de fer treballar els cors, de sembrar llavors, de viure i transmetre el misteri del teatre.

124

El públic expectant deu viatjar amb nosaltres, plorar amb nosaltres, odiar, riure, estimar, ha de ser sacsejat per dins. No hi ha teatre sense representació, no hi ha teatre sense públic, el públic és el nostre tot, el treball no està acabat fins que no es mostra. Un cop acabat, l’esdevingut, dit, transmès, aquest ressò, ja no és nostre, és del públic, el se l’endurà a casa, en si habitarà, com un nutritiu mos que passa a formar part de tu, de les galeries de l’ànima.

125

UN ASTRE

JOAN TUR [ESCRIPTOR] Simfonia estel·lar (*)

El sol tornarà a eixir.

Per al que balla en soledat amb una lluna congelada d’hivern.

Per al borratxo feliç que demà no recordarà res.

Per les cordes del violí que dormen esperant unes mans virtuoses.

Per als amants desconsolats de l’última vegada perquè anhelen una eternitat fosca coberta només de llum de lluna.

Per als ulls de gat que veuen que ha arribat el seu moment.

Per a un conte mal contat que busca un millor narrador.

Per a una mentida que de tant repetida tots s’han cregut.

I una veritat que espera pacient.

El sol eixirà per a tots.

També per als que no el mereixen, perquè només el volen per a ells.

Per a escalfar la cara de satisfacció del que res ha fet però tot ho té.

I per cremar la pell de sorra i de desert dels que res tenen i res volen.

El sol farà bramar les pedres i escalfarà l’aigua. (*) Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article de Llibrets de Falla de la FdF any 2016

126

I saludarà amb condescendència a la neu perpètua que desafia el seu imperi.

Donarà una empenta a les flors tímides i un avís als arbres descarats.

Eix per al Vell que li diu al Jove: “jo també he sigut com tu”.

I per al Jove que creu que només l’enlluerna a ell.

No més autocompassió.

I en algun lloc el sol estarà net, mai vist, mai violat. Sincer.

El sol ix per a tu i per a tu també.

No per a mi que ja no estic ací.

127

VERGE - SENTIT PRÀCTIC

S 128

S E T E M B R E

Arriba de ple la tardor.

L’altre moment àlgid de les pluges, a banda d’Abril. Aquestes, les pluges, ja hi eren presents ja des de finals de l’agost. En setembre els amfibis contiuen encara actius i molt mamífers comencen els seus periodes de zel. És també l’època de la maduració de fruits.

Mes de temperatures un poc ja més agradables. I el 21, l’equinocci.

129

UNA REFLEXIÓ

JOSEP BASSET [ESCULTOR] Paral·les al punt (*)

El primer sol, com tots els matins de l’estiu d’agost, acaricia suau la part esquerra de la seua cara, mentre la mirada perduda li se’n fuig sense adonarse’n, del paisatge familiar que passa.

I com tots els matins d’agost, la venedora jove dels cecs, camina estilitzada per la dreta de la vorera, cap al seu lloc triat del pas de zebra. Torna carregada de festa amb els nous números, d’altra il·lusió d’envit penjats en venta.

I com tots els matins, també, els semàfors en processó es mostren, semblant els pebrots d’agost. Ara, verds. Ara, rojos. Ara, grocs. No obstant això, alguns penitents intrèpids l’ignoren, botant el seu pas mesurat pels colors.

I en tots els matins, torna a veure al lloc de costum, al presumit nerviós lluint la barba profètica a la porta religiosa d’una taverna oberta. Mentrestant la llum roja perdura, ell, el profeta, mira de reüll als conductors parats al semàfor roig, mentre se’n fa una cassalla llarga raonant amb altres devots seus.

Tots, d’hora fixa programada.

I per les matinades del mes més festiu de tothom, es silencien les primeres noticies injustes d’allà i d’ací i es desperta aleshores caminant per l’asfalt, la dolçaina melodiosa. Accelerar la pujada i baixada usual pel ample pont descuidat i aleshores tornar a veure l’espera vigilada de l’amic fidel despert, sempre confiat amb l’oïda aguaitada a la reixa negra de la porta. Al contrallum del sol gandul, l’amic fidel, que sempre l’espera amb el goig escrit a la cara, li agraeix sincer amb l’antena tremolosa de la cua, altra jornada oberta.

130

Com en tots els dies, el guardià de les nits en llunes, se’n ix fora al carrer buscant olors eròtiques i arruixant pixarades de competència.

Comença un altre dia més en la vida de l’emigrant d’hores, que sovint se’n va del seu lloc travessant carrers, camins i ponts de cotxes, per tornar-se’n cap allà on són les nits d’ella. Mentre, pel camí i de reüll, sense mirar mirant, veu com van passant per les cunetes, els canyars i caminals guardats de dones joves que tothora esperen la parada, torrant-se a sota un sol descarat d’injustícia.

Malgrat tot això, el viatger emigrant d’hores, amb un somriure, continua donant-li bon sentit al què de tant en tant es troba en eixos primers temps matiners i altres moments diürns. Això sí però, gaudint-ho per dins quasi sempre.

(*) Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article de Llibrets de Falla de la FdF any 2016

131

UNA REFLEXIÓ

LAIA ESTRUCH [MESTRA] Experiències

A vegades es guanya, a vegades s’aprén.

Al llarg de la nostra vida són moltes les experiències que ens acompanyen i ens formen la nostra personalitat, forjant un caràcter determinat per cadascuna d’elles. No sols aprenem de les nostres pròpies, sinó que del que els ocorre als qui ens envolten també ens serveixen com aprenentatge.

I és que, siga com siga l’experiència, més o menys satisfactòria, és sempre un coneixement nou adquirit. Si reflexionem sobre ella, després mai serem els mateixos que abans, ja que coneixem alguna part nova que abans no sabíem. Sempre serem més savis, perquè haurem après sempre alguna cosa nova.

De vegades, repetim un tipus d’activitat o patró durant molt de temps sense parar a pensar per a què ho fem, per a qui, o si es podria fer d’una altra manera. Si no ens plantegem estes qüestions, no podrem modificar-les per a millorar-les o adaptar-les. Així enriquim la nostra reflexió com les nostres conclusions sobre una experiència. Si la reflexió és inadequada s’arribarà a conclusions errònies que la realitat s’encarregarà de desmentir.

Si ens parem i reflexionem sobre la realitat, arribar a conclusions i tenim l’oportunitat de provar-les, és en eixe moment quan estem aprenent a aprendre. En cada experiència el que aprenem és a respectar-nos a nosaltres mateixa.

132

133

BALANÇA - EQUILIBRI

O 134

O C T U B R E

Encara que hi són ben pocs els llocs en què ho podrem veure, és a partir d’ara quan la Natura ens regala els present de l’arribada de la tardor. La vegetació pren prestats els tons de la gamma d’ocres i grocs. És el moment dels oms, dels xops i dels aurons i els fleixos. Mentre, a les nostres marjals torna la frenètica activitat. Legions d’espècies tornen del seu exhili hivernal.

135

Paga la pena, una passejada silenciosa a primera hora del matí per les marjals d’Oliva - Pego i de Xeraco - Xeresa.

UNA PERSONA

PERE HUERTA [FOTÒGRAF] La lluna d’Octubre 01-06-2015 – ANUNCI FALLERES MAJORS A GANDIA LLUNA PLENA. EN ESCORPIÓ. TÉ 13 DIES. ESTÀ A 394.198 KM DE LA TERRA

del dimoni. Almenys no vaig agafar l’avió ahir. Tinc un sms que diu que Gandia, ara es tota grisa, per la pluja i que avui hi ha el riu. Que no sempre està, pel que sembla. Marró. Aqueixa part de Gandia és plenament marró amb notes de pluja dispersa i molesta al llarg de tot el dia. Alexandre, on estàs???

Ombra de pluja a París. Hui m’ha parlat finalment el xicot aquell de Barcelona. Sí, em diu, hi ha una noia a Gandia que es diu Lluna. I és molt important. Una vegada confirmat la qüestió del nom és hora d’anar a conèixer-la. Més tarde em telefona de nou. Avui s’ha anunciat públicament el nom de les dues noies, com a falleres majors d’aqueix poble. Hauré de confirmar aquesta mena de càrrec. Anote al quadern.

Cercar significat: fallera. Cercar significació càrreg: major. He de fer les maletes me’n vaig a Espanya. Tinc tota classe de ‘llunes’ a la meua col·lecció. Riguroses anotacions científiques relatives al satèl·lit, de tota mena. Però aquesta no. Aquesta em falta.

18-10-2015 – PRESENTACIÓ DE LLUNA A GANDIA LLUNA CREIXENT. EN SAGITARI. TÉ 4 DIES. ESTÀ A 389.1808 KM DE LA TERRA Hem estat esperant un mes, pràcticament, una solució. Conec València finalment. Hem volgut fer-ho així. Baixar a Gandia quan hi haja un acte oficial per tal de conèixer a la nena. Ens havíen dit que dimarts 20 es faria un acte de presentació d’aquestes dues xicotes d’això de falla major, o alguna cosa així. Però ens diuen que hi havia errades en la información.

Ha estat avui mateix. I nosaltres a una hora de camí. Almenys demà, el nostre contacte ens passarà finalment un contacte directe i podrem, amb tota seguretat conèixer-la i podré retratar-la com es mereix. El contacte és un tal Jorgue o Chorgue. No. Ja tinc nom correcte de la persona que coneixeré demà. És Jordi. És el pare de la nena Lluna, pel que sembla. Ja ho he corregit a les notes. Espere que Alexandre em puga acompañar també. Ell parla millor el català que jo l’espanyol. A París no en tenim tanta informació.

04-09-2015 – DEMANADA DE LLUNA A GANDIA LLUNA DECREIXENT. EN TAURE. TÉ 20 DIES. ESTÀ A 370.679 KM DE LA TERRA Està fent un dia displaent. Plou. Malament. Estic pràcticament tirat a l’aeroport. València avui està impossible. Com no vinga aviat l’Alexandre em sembla que no coneixeré avui tampoc a aquesta criatura anomenada Lluna. Diuen que no és la única. Però és la única important. Ahir plogué

136

No ha calgut esperar a demà. Aquesta mateixa nit he parlat amb Jordi. I amb Susanna. La mamà. Ell m’ha telefonat. Està molt interessat en contactar amb mi. Li crida molt l’atenció el fet que un ‘coleccionador’ de llunes li pregunte per la seua filla major.

He sabut que en són dues, les filles.

M’explica amb altíssima devoció que són totes aquestes coses festives de març. I és excelent la informació. Lluna no és falla, és fallera. Falla és una altra cosa. O millor dit són moltes coses. Demà a Gandia hi ampliarem.

Jordi em dóna la data de naixement per a les meues notes i ja hi he afegit coses meues: 07-10-2003 – NAIXEMENT DE LLUNA. LLUNA CREIXENT. EN PEIXOS. TÉ 12 DIES. ESTÀ A 375.017 KM DE LA TERRA

Estic delerós de parlar amb ella. Alexandre em comenta que Lluna Garcia –és el cognom de la nena. És molt español.

Esperem que almenys el segon cognom siga un poc més valencià. Hi preguntaré demà– em diu l’Alexandre que Lluna és una criatura intel·ligent a rabiar, molt desperta.

sang valenciana. Possiblement demà, quan hi estiga a Gandia puga vistitar amb Jordi i la nena la ducalitat de Gandia. Bé. Sembla que no es diu així. Que en realitat és Gandia, Ciutat Ducal. Sí això és. Acabe de veure-ho a internet. Estic molt despegat de la terra, amb tanta lluna, ultimament.

Em diu que amb la mirada escodrinya el món sencer i no hi ha detall que se li escape. I que té molta il·lusió en aquest any. De falla. Però crec que això será normal. Hi preguntaré també.

De tota manera…

Val. Ara mateix una altra telefonada. Em diuen que el segon cognom també és espanyol: Fernàndez. Però que no patesca.

Que Lluna és molt valenciana. Tant com els seus pares, que tenen sang valenciana per les venes. Preguntaré que és això de la

137

AINHOA LLOPIS [ESTUDIANT]

Lluna, la meua amiga. Volia dir-te que, tu com a F.M.I i jo com a R.F.I, viurem moments molt emotius, i gaudirem d’aquest any com mai ho havíem fet.

Ara vull recordar cada moment que hem passat juntes. Ens coneguem des de molt menudes i vull dir-te que tens un raconet especial dins del meu cor. Tinc la sort de tindre’t, en els moments en què no hi estic massa bé, m’ajudes a fer que hi estiga millor.

I sempre que estàs al meu costat em fas sentir-me molt especial.

Qui no voldria tindre una amiga com tu?

138

[ESTUDIANT]

ALBA ARBONA

Lluna és una amiga molt especial, des de menudetes ens vam fer inseparables, vam començar a l’escola des de la guardería fins ara. Ella és una xiqueta divertida simpàtica i alegre, tots la coneixem de sobra. A ella li agraden molt les falles des de sempre i les gaudeix al màxim, estem a la falla l’Alquerieta des del primer dia que va començar i ella ja que era fallera. Des de sempre m’ha contagiat l’espirit faller. És una amiga de les que et fan riure, fins i tot als moments en què et sents trista ella es capaç de treure’t un somriure d’orella a orella i fer-te oblidar si hi ha alguna cosa dolenta.

Compartim tots els secrets com a bones amigues que som i passem llargues estones enganxades al telèfon, al whatsapp, al facetime, al facebook o a tot el que es fique pel davant.

Espere que aquest any el gaudesca al màxim i que ho faça com sempre ho fa ella amb un somriure a la cara, perquè sé segur que ho farà i han fet molt bè en escollir-la com la major representant de les falles, perquè no podria haber sigut ningú millor que ella. Jo, de segur, estaré sempre al teu costat per a tot i la nostra amistat serà una amistat sense final.

139

140

[ESTUDIANT]

GUILLERMO BISQUERT

Lluna i jo ens coneixem des de fa molt de temps, quasi des de vam començar a parlar. Hem compartit aquests anys moltes coses junts: jocs, aniversaris, diversions… per això van fer un bon equip els dos.

Lluna és una bona companya i amiga per a mi. Sempre ajuda a tots els amics i quan se li pregunta per algun dutbe… ella está disposta a ajudar, és una persona molt bona.

Aquest any passat que vaig ser president amb Lluna ha sigut un any divertit, intens i plàcid. Divertit per que jo li deia moltes tonteries i li feia bromes i ella es reia. Intens ja que disfrutàrem de tots el actes i vam pujar a per premis.

Tranquil per que Lluna m’ho explica tot, és la xiqueta que més sap de falles!!!

Lluna és una persona simpàtica, graciosa i agradable, on anàrem, de seguida fèiem amics. Jo pense que les falles és el “hobby” que més li agrada.

Vam començar junts al natalici de la falla l’Alquerieta i Museu Faller i uns anys després.. junts hem sigut president i reina de la falla infantil.

En la falla, sempre eixia a tot: presentació, festival… quan preguntem per ella enguany, sempre está en algun acte!!!! La trobem a faltar, però, de segur, que 2016 està sent un any molt especial per a la meua amiga.

Només dir que Lluna és la nostra Fallera Major Infantil. T’estimem Lluna!!!!!

141

ESCORPÍ - FANTASIA

N 142

N O V E M B R E

Ens arriba ara el fred intens. En aquest mes davallen molt més les temperatures i la nit és el regne del buit. Tothom és a casa. Al voltant de la llar. Als matins, gelats, hi podem observar durant molta estona encara els efectes de la rossada i allà on perdure l’ombra ens hi trobarem la gebrada: presència modesta de l’aigua en estat sòlid a les vores dels camins i en general, a cada indret de muntanyes i tossals.

143

U N A PA S S I Ó

PALOMA TORREGROSA [COL·LECTIU FALLER] Un malson

Bip-bip-bip...bip-bip-bip...bip-bip-bip...07:15h...16 de març de 2016...

S’ha fet de dia i no sembla que haja eixit el sol. En la cuina ma mare prepara el cafè per a desdejunar i m’arriba l’agradable aroma fins la finestra del saló però on mire el carrer. Hui és un aroma amarg pel que comtemple. És un dia trist, no hi ha gent pel carrer, ni soroll del tràfic, ni furgonetes proveint els comerços, ni...música, ni traca, ni despertà. Què trist es veu tot! Allà, al creuer dels carrers, es veia l’any passat el nostre monument, la nostra il·lusió, la nostra falla. Enguany tot ha canviat. Anem al treball com si res haguera passat en aquestes dates any rere any durant tota la nostra vida. Cercaviles, bandes de música, falleres i fallers omplien els carrers d’alegria. La nit anterior haguérem treballat de valent per a que el nostre monument despertara al carrer com cal, sense cap errada, a l’espera del jurat que ens otorgaria premi o no i que sabríem per la nit, desprès del bateig de la xiqueta o xiquet apadrinat per la fallera major i l’alcalde. Tornariem al casal borratxos d’eufòria amb els banderins obtinguts....

Però enguany tot és diferent. Ni tindrem eixa festa, ni l’ofrena a la Mare de Deu dels Desamparats, ni processó en honor al patró dels valencians....ni cremà de la falla, on tornen a nàixer les il·lusions per un nou any que comença dintre les cendres, qual Ave Fènix.

144

Què ha passat? Què hem fet per a què açò estiga passant? Sent dins de mi una calor que m’ofega i un nuc a la gola no em deixa quasi respirar. Les llàgrimes arriben als meus ulls fruit d’una angoixa inevitable. Quin dolor més gran!

Ma mare em crida des de la cuina per prendre el cafè, però jo no puc separar-me de la finestra ni deixar de plorar....i em torna a cridar, i jo continue plorant....i em torna a cridar....i em torna a cridar: “Afanyat, que t’has quedat dormida!!! Estan esperant-te els teus amics al carrer per anar a la despertà...Afanyat!!! ”Com? Què? Qui?....Aaaaah, la despertà! M’he quedat dormida! Havia estat somniant! Era un malson terrible! La meua alegria esclata en un crit joiós...

En arribar a la cuina i sentir l’aroma del cafè, ja em sembla tot més amable, més acorde al meu sentiment. Quina alegria! Visca la festa fallera! Açò ens fa pensar que qualsevol dia, sense la cura deguda per la nostra festa, es pot fer de nit...

145

SAGITARI - SOCIABILITAT

D F 146

D E S E M B R E

Arriba l’hivern. És temps de solstici.

Mes de celebracions de foc. És hora de tancar ja la caiguda constant, i per gairebé sis mesos, de les hores de llum als nostres dies durant l’hivern. És hora que

147

torne la llum. Quan arriba l’hivern, el 20 o el 21, nosaltres cohabitem amb els dies més curts de l’any i les nits més llargues i més gelades. A partir d’ací, els dies començaran a allargar lentament. El fred persistirà.

UN LLOC

CRISTINA GREGORI [ESTUDIANT] Aquell moment, aquell lloc

Les vesprades d’estiu anaven esgotantse, Sef tornaria a casa prompte i no sabia si tornaria a veuria a Noa. Aquella nit, la lluna era plena, i com si alguna força així li ho exigira, Sef, botà des de la finestra de la seva habitació i corregué fins a la caseta de Noa al final del carrer i li pregà que l’acompanyés a la costa, on dies abans havien trobat una cova amb un xicotet afluent al mar.

Quan ja hi eren allí notaren que la temperatura baixà ràpidament, es conegut que a les coves fa més fred, però no d’aquella forma tan particular.

Les parets brillaven, pogueren observar que, amb un toc de gracia magnífic, la lluna es feia pas per l’obertura al mar i creava una llum màgica. Pocs hauran sigut dotats d’aquest

privilegi. De copte, l’aigua que era il·luminada per aquella blanca llum de lluna, començà a flotar, formant figures del que semblaven dos persones ballant. Noa mirava l’escena meravellada quan Sef li va oferir la mà per acompanyar a la dansarina parella.

148

Ballaren durant tota la nit i, fins i tot, Noa i Sef escoltaven una musiqueta que els feia seguir un ritme.

Al voltant de les cinc i mitja del matí, quan la claror anava fentse past i la lluna es retirava, l’aigua tornà a la seua posició

i els dos adolescents deixaren de dansar i es miraren un al altre. La situació es torna un poc incomoda degut a que continuaven agafats de les mans, però de seguida esclataren a riure i comentaren sobre allò que acabaven de presenciar.

Eixiren d’aquell lloc tan especial a la vegada que estrany i prometeren que, cada estiu tornarien quan fora lluna plena per tornar a viure aquella nit i per descomptat no contarien rés a ningú.

149

150

La cara oculta Ací, la segon part del viatge, recorrem la cara oculta de la lluna. La part que representa allò que pertany al nostre interior. Allò que no sempre s’hi pot explicar.

Dintre d’aquesta esfera trobem la cultura, les tradicions, la religió... Allò que transmitim de generació en generació, i que ens fa ser com som. La veritat dels valors. Allò que pertany a la nostra dimensió interna. Allò que no s’hi veu amb els ulls... Alloò ocult.

151

GENER - CONCENTRACIÓ

C 152

CAPRICORN Epifania. L’arribada dels Mags amb presents d’altres parts del món i portadors d’una fortíssima càrrega de simbología, que es celbra any rere any. La manifestació del Fill de Déu. Inesborrable de la memòria dels xiquets la fascinació i la màgia recreada per la Cavaldada Reial anual que visita tots i cadascun dels nostres pobles. La d’Alcoi la més important, la més antiga de tot l’estat. Gener, també Sant Antoni amb el patronatge dels nostres animals domèstics.

153

UN MOMENT

ELENA MARTÍ [COL·LECTIU FALLER] Quan sóc jo

Tanque els ulls… ja no hi són els sorolls, ni les preguntes, ni les veus contraposades que fan que de sobte apareguen les desconnexions perquè no saps ja ni el que diuen, no escoltes el rebombori del carrer, ni les tafaneries a l’hora de l’esmorzar, ni els escoltets a cau d’orella d’aquells que esperen a les escales que finalitze la seua jornada. Han desaparegut els motors dels cotxes amb l’anar i vindre del dia, també el constant tecleig de l’ordinador que sense adonar-te et trepa el cap. I tot perquè ara estic jo sola, i a la fi ha arribat el meu moment, en el que la meua obscuritat es converteix en el que jo vull. Asseguda a l’últim graó, quan a penes son les nou i recolzada en la paret, és quan sóc jo, quan pense en el que necessite.

154

Sense amollar el got de cafè amb llet, que malgrat les hores ja no em fa efecte. Acaricie a la meua gossa que no es separa del meu costat, l’atrac com un imant només olorar-me, i continue amb els ulls tancats...tinc tan controlats els moviments que no fa falta, ni tan sols, que de tant en tant els òbriga, perquè és així com vull estar. He aconseguit traslladar-me on el meu desig em porta, potser a dur la ment en blanc, potser a una platja, on l’onatge em relaxa, inclús em note amb les mans clavades al fons de la sorra, i les trac, i la deixe caure poc a poc (és curiós que amb les mans ocupades siga capaç de fer tantes coses), sent inclús la calor de l’estiu encara que el fred regne la nit.

M’asome també a una finestra, oberta de bat a bat, per descobrir les primeres hores del matí, però continue asseguda, sense moure’m ni un cop, tranquil·la. Em sorprenc corrent i com les meues passes avancen mentre escolte la música que més m’agrada, no hi ha un final del camí, i és quan em sent alliberada, com si eixe estat de pau mai finalitzara.

De sobte i sense saber perquè, òbric els ulls, i veig el graó, veig la nit, el got buit a la meua mà. He degut de beure-me’l sense adonar-me’n, i la gossa que em demana eixir. Tan sols han passat trenta minuts, i quasi he fet més que en tot un dia, però sense imposicions, sense obligacions, temps de despreocupacions... el meu moment de quietud que acaba donant pas a la realitat.

155

FEBRER - INDEPÈNCIA

A 156

A Q U A R I Sant Blai. Ací Potries esdevé la capital de la Safor, com ha estat sempre des de temps incalculables. El seu Porrat reuneix en un sol punt a tota la població comarcal al mes de febrer, any rere any. El Porrat de Potries és el porrat per antonomasia i gràcies al qual s’ha pogut restituïr la ruta comarcal dels porrats en els últims anys. Legions de xiquets anant a Potries per pasar-se la reliquia de Sant Blai per la gola. Hi hem anat tots. Hi hem anat sempre.

157

UN SOMNI

ENRIQUE BELDA [EMPRESARI] Renovació Social

M’han demanat que escriga unes poques línies sobre el canvi, la renovació social i l’idealisme, ... mana nassos, ... també podien haver-me demanat alguna cosa més senzilla.

Si amable lector, així és, el “canvi” ens acompanya des que naixem i no ens deixarà mai.

Doncs bé, allà vaig senyor lector, però no es preocupe, si veu que m’allargue més del normal, o se li fa molt pesat l’escrit, no es preocupe, ja que si en algun moment desitja “canviar” aquesta lectura per una altra, ja li puc assegurar que d’això no s’assabentarà ningú.

Tot al teu voltant també va “canviant” al mateix ritme que vostè, ja que els nadons que compartien estada amb vostè a les habitacions de pediatria de l’hospital on va néixer, ara no només es “canvien” sols la roba, sinó que també ho fan amb els apunts, amb els CD’s, amb els números del mòbil i fins amb els nuvis.

Des del moment del nostre naixement, tot és un constant “canvi” tant al nostre voltant, com en la nostra pròpia persona.

Et “canvien” els bolquers, et “canvien” les hores de lactància, et “canvien” l’horari de la son, et “canvien” de roba, et “canvien” de curs, et “canvien” de companys de curs, et “canvien“ de professors, et ”canvien“ de col·legi, et tornen a ”canviar“ de companys de classe, et tornen a ”canviar“ de professors; després vas a la facultat i et tornen a ”canviar“ de companys de classe, et tornen a “canviar” de professors i fins i tot algunes et “canviaran” per un altre, o alguns et “canviaran” per una altra.

Intentaré aprofundir més en el tema, més que res, perquè vostès pensen “Fotre, mira que s’ho ha currat el tio ...”, i per això vaig a utilitzar una metàfora.

- ¿Metàfora ?, si, dic bé, vaig a utilitzar una metàfora.

Per als de l’ESO: una metàfora és una forma d’explicar conceptes utilitzant exemples; exemples que en general solen ser senzills. I perquè tots entenguem el cercle virtuós / viciós format per la trilogia canvi-renovació social-idealisme, ens anem a prendre el temps necessari per a fer una ullada a una revista del cor; per exemple el Hola.

158

La tenen a mà? Ja? Bé que més dóna, per als que fa dècades que no trepitgem la perruqueria o la barberia no ha “canviat” tant. Als que van anar a la barberia, dir-los, que això de la xica a la portada, és l’Interviú; l’Hola és que llegeixen quan l’Interviú ho té un altre i com no, quan els números endarrerits també estan ocupats. Aclarit aquest concepte, ja que pense que era transcendental el fer-ho, seguirem amb la metàfora.

el món real. I si no es fa d’aquesta manera, ni hi ha un “canvi”, ni la societat “canvia”. - Profund que m’ha quedat, eh?

Un alt percentatge de les persones que s’afilien als partits polítics, no ho fan amb la intenció d’aplicar al “canvi” que demana a grans veus la nostra societat, mitjançant l’acció; no, ells prefereixen que altres els “canvien” la vida important “un rave” si aquest “canvi” afecta la societat o no.

El món que presenta l’Hola és ideal de la mort - ple de bellesa, glamour, festes, somriures i fins i tot, les separacions dels famosos són menys doloroses amb els diners que es porten per l’exclusiva - però si vostés no es fan un “canvi” efectiu en si mateixos - cirurgia estètica, exercici, cosmètics, alimentació i diners – desenganye’s perquè per molt que ho intenten, mai seran com ells.

Quants dels nostres veïns no han fet més que esperar que els cridaren perquè el mannà arribara al seu compte corrent, sense haver aportat més que una quota a un partit i molts elogis i de mans al líder? Molts, veritat? A que tots coneixeu a algun? I molts d’ells, sense ni tan sols haver aportat aquesta quota.

Aquests últims tenen una altra denominació: simpatitzants. Encara que en molts d’ells, la simpatia precisament brilla per la seua absència. De pena, que diria aquell.

Una altra vegada per als de l’ESO: les idees són idees, les idees no pesen ni “canvien” res tret que un hi dedique esforços i recursos per plasmar-les en

159

Tots ho hem sabut i ho hem vist: afiliats i simpatitzants contractats i pagats per un treball que mai van arribar a realitzar, o el que és pitjor, que ni tan sols són capaços de fer-ho. Els recorde que això no ha “canviat” a Espanya, ja que també els recorde que l’origen de la picaresca data del segle XVI i, des de llavors les coses no han “canviat” tant.

Però també els recorde la resposta que tenim per això: - Sempre ha estat així.

¿I quin és el PhotoShop de la nostra societat? El del “i tu més”, per amagar no només les mancances pròpies de cada un d’ells, sinó també la seua gran falta d’ètica.

Ara és quan toca parlar-los del tercer i últim punt, el de la renovació social.

El problema és que d’aquestes coses que han passat sempre, ara, els nostres impostos, els nostres serveis i el que és més dolorós, els nostres butxaques se’n ressenten, però la nostra consciència segueix igual.

Repetesc: són coses que han passat sempre. En això no hem “canviat”, ¿veuen?, que curiós.

Tornem a la metàfora: Qui menja i beu sense mesura, engreixa i envelleix, aquest no apareix en el Hola, veritat? Bé, doncs ara mentisc, apareix gràcies al Photoshop.

160

I per això, van a permetre’m que siga un poc pessimista: crec, i només crec, que això no va a “canviar” mai, ja que perquè “canvie” calen ciutadans amb voluntat i compromís, no ciutadans que insulten o critiquen al bar, o al forn, o amb el barber ja que el Interv... -dic- l’Hola s’ha omplert de pèls i no et deixa observar, dic, llegir aquest article tan interessant. Ciutadans que aporten, ciutadans que diguen prou i que amb seny, donen “només literalment”, un cop de peu al cul, amb perdó, a cadascun d’aquestos poc qualificats estómacs agraïts i exigim a una renovació total en la vida política de molts d’aquests partits, que igual que amb el “canvi” del que abans els vaig parlar, ens acompanyen gairebé des que vam néixer, passant-se pel folre el seu idealisme, és a dir, la ideologia del seu partit, siga la que siga. Però clar, exercir com a tal ens resulta molt incòmode. O no? Doncs llavors no ens queixem. Tant de bo que m’equivoque.

Espere no haver-los avorrit molt amb aquestes poques línies. Espere també no haver-me estès massa, i sobretot, espere que els haja quedat molt clara aquesta dissertació escrita sobre el canvi, la renovació social i l’idealisme.

Moltes gràcies a què hagen tingut a bé l’haver aguantat fins al final, i que tinguen un molt bon dia.

Salutacions.

161

MARÇ - EMOTIVITAT

P 162

P

E

I

X

O

S

Les falles. A moltes poblacions importants. També a la nostra Gandia. Fogueres ancestrals que ha esdevingut Festa en majúscules. Culmina l’esforç de tot un any. Hi haurà quatre dies de celebració per l’arribada de l’any natural. L’any agrícola. Cremant allò vell, per començar amb el que és nou. La falla és critica i sátira social. I humor. La falla és també la celebració del començament d’un altre cicle natural i cultural dels homens, dels valencians.

163

UN RECORD

CARLOS PENADÉS [COL·LECTIU SETMANA SANTA] Cultura i devoció Parlar de Falles i Setmana Santa a Gandia, és fer-ho de tradició, de cultura o de devoció, dos col·lectius que donen vida a una ciutat amb tanta història com la nostra, festes, que segur ens porten a tots a records de quan érem menuts.

Buscar al rebost de la casa, una caixa amb olor a boletes de naftalina, roba embolicada amb paper de seda blanc i dins, la roba de fallera. El cancan a un racó de l’armari. I les sinagües, i també

la camisa. Tot guardat en el mateix rebost on la roba de temporada, en el mateix racó d’on ix la primavera. I en altra caixa, més amagada, les joies necessàries per completar el conjunt, el davantal, les pintes... En el meu cas, els records em duen també a mirar el rebost, sentir el mateix olor i veure l’estimat traje de confrare. En altres capses, els guants, el faixí, les sabates... Tants records de la infantessa guardats en el rebost.

Cada any traiem les capses, les obrim i els records volen de nou, omplin la casa de memòries d’infants, de passacarrers, de públic, d’aplaudiments, d’emoció i música de cornetes i tambors, d’olor a encens, però també de silenci i mirada a l’interior.

Cada festa té les seues exaltacions. Les Falles ens fan eixir al carrer, sentir el sotrac de la pólvora, de les orquestres als passacarrers, la llum dels castells, i el foc, com no, el foc que tot ho acaba per començar de nou.

Cada celebració té les seues tradicions i moments, però de vegades les dos es creuen, es miren als ulls i s’entenen. Perquè ambdues son germanes i conviuen a Gandia, devota i festera on les hi haja.

Les Falles i la Setmana Santa a esta ciutat són una, perquè els fallers son confrares i els confrares són fallers, perquè ací tots les estimem i vivim des de menuts, de la mà d’un o altre familiar o amic.

164

A més a més, 2016 serà un any especial. Falles i Setmana Santa aniran agafades de la mà. Als carres de Gandia encarà ressonaran els cants de la dolçaina i el tabalet, quan la burreta estiga desfilant el diumenge de rams pel centre de la ciutat. El sòl encarà desprendrà el calor del foc purificador, que hores abans, haurà convertit en cendra els monuments fallers, i com es sol dir, s’haurà emportat amb ell les coses més roïns i negatives de l’any, i a les portes de la primavera, donarà pas a les bones.

La Primavera d’aquest any no podria arrancar amb millors companys de viatge. El so de les cornetes i tambors, dels timbals que acompanyen a les diferents germandats de Gandia i les orquestres i xaranges de les falles, els pasdobles i el foc com a signe de tornar a l’inici, adreçats amb el ritme seriós, com guardant la cendra d’una ciutat i encetant un nou cicle, dels confrares pels carrers on abans ha hagut fallers.

Estic segur que les cornetes i tambors que acompanyen la Setmana Santa, enguany li agafaran dignament el relleu a l’últim castell de focs d’artifici que es llance per a cremar la falla guanyadora de Gandia. Que de les cendres de la falleta última isca el renàixer d’un foc que haurà purificat els mals pensaments i els haurà convertit en espurna d’un nou camí, que pensar i poder meditar en els dies on rememorem la passió de Crist.

Una Primavera, que com cada any, ens farà recordar la tendra infantessa que va lligada al soroll i a l’olor de les dues festes, que són les nostres.

165

UN RECORD

Mª JOSÉ DEL OLMO [COL·LECTIU FALLER] ACOTACIÓ (*)

Sempre li ha semblat perfecte anar amuntegant principis de textos, narracions, poemes incomplets, que ha anat escrivint per encàrrecs i mai han segut finalitzats... Abans quedaven arxivats en fulls de paper, ara envellits pel desús, en carpetes amb gones ja febles. Més tard han format part d’arxius digitals, en una pretensió d’adaptar-se a les noves tecnologies. A hores d’ara, la majoria de voltes segueix escrivint amb un llapis i un full blanc, un portamines sovint decorat amb peculiaritats pròpies dels indrets visitats (dèries d’escriptors).

Mai ha estat segur de ser bon escriptor, encara que sempre hi ha hagut una veu amiga agraint-li eixa col·laboració, tot just als moments de profunda inseguretat creativa. Aquesta ocupació paral·lela, la d’escriptor creador de mons amb les paraules, articles al voltant d’un univers tan limitat, i alhora tan complex, ha arribat en ocasions a confondre la seua pròpia realitat.

(*) Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article de Llibrets de Falla de la FdF any 2016

166

De vegades, malalt per l’absència d’inspiració literària, ha passat hores seguides omplint els fulls de termes i oracions al·lusives al seu àmbit, d’altres moments assegut front la pantalla en blanc també del seu ordinador, al despatx compartit, lliurant un combat contra ell mateix que el deixa extenuat.

Sovint, ara mateix sense anar més lluny, consulta els principis dels textos relegats, com si foren embrions de la seua consagració definitiva com a escriptor

del gènere. Tal vegada algun d’ells puga adquirir el sentit necessari per completar un text perfecte, digne, acceptat i admirat.

un premi i guanyar-lo és qüestió de sort, casualitat o una conjunció alineada dels astres.

Un passatge mereixedor de ser, tan sols de poder ser presentat al certamen, d’aquesta manera un jurat entès, alhora que vaja llegint aquest escrit, li hauran donat vida pròpia desapareguent així de l’anonimat on queden la majoria dels articles publicats als llibrets de falla.

Encara li queda l’esperança de que, aquest darrer article que quasi ja te totalment enllestit, siga publicat enguany al llibret on va destinat acompanyat amb la següent acotació: “Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2016”

Reconeix malgrat tot que presentar-se a

167

ABRIL - CAMP PROFESSIONAL

A 168

A

R

I

E

S

Pasqua. La mona. Setmana Santa. Les vestes, la veneració.

El silenci. El retrobament del Crist amb sa Mare. El retrobament, a tota la geografía valenciana, amb més o menys fortuna, amb més o menys boato, de l’home amb el seu interior. Representat amb la imagineria de les confraries.

Escultura. Bellesa. Reflexió.

169

UN PROJECTE

SALVADOR PALLARÈS-GARÍ [PRESIDENT A.C.A.P.S.] Saforauis, solidaris amb el Sàhara des de la Safor

El meu amic Pere em va demanar una col·laboració per al llibret de la falla. Volia que parlara de la solidaritat amb el Sàhara, amb els sahrauís.

obligacions com a potència colonitzadora: no va deixar que acabara el procés de la descolonització que ella mateixa havia encetat sota pressions interancionals.

Aquest abandonament del territori i de la seua gent en mans d’un Marroc violador dels drets humans, va provocar una guerra d’ocupació, molt desigual, entre els exèrcits ocupants i els guerrillers del POLISARIO, entre els ocupants i el poble ocupat. Una guerra que va produir un èxode massiu de la població civil, que va ser perseguida i tractada com a objectius militars: bombardejada amb napalm i fòsfor blanc.

En primer lloc, vull agrair-li públicament la seua solidaritat. Ell també s’ha acostat al món dels xiquets sahrauís, que passaven l’estiu acollits entre nosaltres, al món del poble sahrauí, amb la seua càmera al coll. Ell també ha aportat el seu granet d’arena a la construcció de l’arc solidari amb el Sàhara.

Una causa, la del poble sahrauí que no és només, que no és bàsicament humanitària. Tot i que ha produït una crisi humanitària: la dels refugiats de Tinduf, i la del genocidi que pateixen els que viuen sota el règim de l’ocupació marroquina. A banda de la guerra, que actualment es troba en un alto-el-foc.

El treball solidari amb el poble sahrauí té com a objectiu la visualització d’una causa que no ix a la tele ni en moments com el present, amb una inundació generalitzada... unes pluges torrencials i continuades han destruït una gran part de les infraestructures.

Es tracta d’una injustícia, d’un abandonament que ja dura quaranta anys! L’any 1975, Espanya va abandonar, il·legalment, el territori i la seua població en mans del Marroc i de Mauritània, a canvi de tranquil·litat en la seua frontera sud.

Però, quina és la història solidària de la Safor amb el Sàhara?

L’any 1995, un grup de sis famílies acollidores van acollir sengles xiquets sahrauís que arribaven a través de l’ACAPS la Marina, l’Associació Comarcal d’Ajuda al Poble Sahrauí, de la qual, l’any següent, va nàixer l’ACAPS la Safor.

Va (mal)vendre un territori i la seua gent. No va atendre les seues

170

La campanya Vacances en Pau, d’acolliment de xiquets sahrauís en estiu, és la nostra activitat amb més eco en la comarca, entre els nostres veïns, perquè un dels seus resultats, dels objectius, es veu als nostres carrers: els xiquets que gaudeixen de l’estiu entre nosaltres.

Però, també n’hi ha d’altres, de línies de solidaritat amb els sahrauís que seguim des de la Safor. Les caravanes d’ajuda humanitària per on hem enviat, aliments, roba, material d’oficina, màquines de tricotar, vehicles, etc.

També hem tingut oberta una casa d’acollida per a xiquets amb malalties greus durant quatre anys. Un pis, on vivien uns xiquets, tutelats, que necessitaven una atenció mèdica que no podien rebre ni als campaments ni a Algèria.

Abans d’aquelles famílies, la Safor ja havia acollit d’altres xiquets: un grup que va passar una quinzena a l’alberg de Piles. Venien amb els seus monitors en pla colònies d’estiu, organitzades pel PCE. Ací, un grup de voluntaris es va encarregar de donar suport a la iniciativa. Entre d’altres coses van haver d’establir un servei de vigilància nocturn perquè va córrer la veu que el grup podria ser atacat. Estàvem encara en els anys vuitanta, la guerra encara era activa. Després, els primers anys noranta, hi van arribar alguns a través d’una associació de la ciutat de València, Salam, i encara més avant de la mateixa ACAPS de la Marina.

Als campaments, hem construït un hospital per a tuberculosos, i estem compromesos amb el seu manteniment.

Béns materials; però sobretot una expressió de solidaritat, d’amistat, de compartir la pròpia família, un crit d’ajuda, de recordatori, no esteu aïllats, no esteu a soles, un missatge a un poble que es troba esquinçat, migpartit entre els que van poder escapar de l’ocupació marroquina, i els que van haver de romandre al territori sota una ocupació de caràcter clarament genocida. Una ocupació coberta per un vel de silenci i una xarxa de complicitats pròpia d’organitzacions mafioses, no de governs democràtics.

Són iniciatives anteriors, prèvies a les organitzades cada any, per l’ACAPS la Safor.

Tan importants, tan necessàries, les unes com les altres.

Ignore l’abast de les iniciatives anteriors. No tinc coneixement de quants xiquets van vindre a la Safor. Però, Piles, Tavernes i Oliva són destinacions de xiquets sahrauís.

Del grup de l’alberg només he trobat referències, records, d’algun voluntari que hi va participar; però la riuada dels anys vuitanta va endurse la documentació gràfica i escrita del fet. Només tinc escasses referències d’aquestes iniciatives.

La solidaritat amb el poble sahrauí necessita d’un aspecte fonamental: el de l’expressió silenciosa subjacent en tot el que fem, l’expressió de la nostra voluntat d’estar al seu costat en la lluita per recuperar la llibertat, per poder tornar al seu poble, al seu país.

El cas és que aquelles accions solidàries van significar les primeres passes d’un llarg camí. Massa llarg. També hi va haver d’altres solidaris que van treballar per denunciar la injustícia de la causa sahrauí.

El treball de l’ACAPS la Safor té com a objectius el de proporcionar ajuda material i immaterial als refugiats sahrauís. Així com sensibilitzar la nostra població de la causa de la descolonització pendent, el genocidi que practica el Marroc sobre la població dels territoris ocupats...

A la base de totes les nostres accions hi ha l’expressió de la nostra mà oberta, mà estesa, que està disposada a col·laborar amb els sahrauís.

I tot això s’ha pogut fer gràcies a totes les famílies acollidores, a l’esforç de voluntaris, que han aportat el seu granet d’arena, als amics que s’han acostat puntualment a tirar una mà.

171

MAIG - SEGURETAT ECONÃ’MICA

T 172

T

A

U

El 3 de maig València engalana els seus carrers i places col·locant creus de flors. Digne de veure’s.

La celebració té el seu origen a l’edat mitjana quan es començà a commemorar la trobada de la creu de Jesucrist per Santa Elena, mare de l’emperador Constantí I el Gran.

173

R

E

I també Sant Josep Obrer i la Mare de Déu del Lledó. Entre tantes altres.

Festes de devoció i celebració a la primavera.

Al mes de l’esclat de la floració. Imatge viva de la máxima plenitud de la Natura. A les nostres tradicions la cultura de l’alegria per tot arreu.

UNA TRADICIÓ

ISA CANET [ESCRIPTORA] Bancals florits sota el cel de Taure

Cada any a finals de maig portem flors al cementeri.

No ho fem per Tots Sants, com mana la tradició. La mare diu que la nostra família té una tradició pròpia.

Esperem que els rosers del bancal estiguen florits i són aquestes flors les que duguem a l’àvia. Ben roges i oloroses, com li agradaven a ella.

L’avi sempre tornava de treballar amb un ram ben gros i l’àvia el posava en un gerro. La casa s’omplia de flors. La mare ho recorda i li cauen unes llàgrimes. L’àvia va morir molt jove i, des d’aleshores, ja no va haver més roses a casa, les portàvem al cementeri. Això era pel mes de maig, que era el mes de les flors i el de la mort de l’àvia.

Així ha sigut sempre, que jo recorde.

174

Ahir la mare ens va fer anar a tots els germans al bancal per acompanyar l’avi, que ja és molt vellet. I no és que em sàpiga malament anar-hi, que l’àvia me l’estime, tot i que quan va morir jo era tan menuda que veig la seua cara com dins d’un núvol. No, si ho faig ben a gust, però no puc amb les flors, encara menys amb les roses.

Quan en toque una, ja no pare de moquejar i esternudar, i em piquen les mans i fins la cara, que se’m posa una mica roja. Però la mare diu que he de participar en la tradició, que ho hem de fer per l’àvia, pobreta.

I el cas és que vaig anar per donar-li gust i quan vaig eixir a passejar de nit tenia els ulls unflats com un mussol i em picava tot. M’havia d’haver quedat a casa. Això és el que hauria fet qualsevol altra nit, però ahir no. No m’hi podia quedar, sobretot perquè vaig saber que havia vingut Felip al poble. És tan ben plantat, tan simpàtic i parla d’eixa manera, que a totes ens cau la bava. I ens peguem colzades per estar a prop seu, tot i que sembla que ell prefereix Mireia. Clar, és la més alta i més rosa i ho té tot més ben posat.

Ahir duia un vestit blanc que l’afavoria molt

i Felip també duia una camisa blanca, i l’un al costat de l’altre feien una parella de cine. I mentre ell ens entretenia parlant-nos de les estrelles, que estudia astronomia a València, i vinga dir-nos que si les Plèiades estan a la constel·lació de Taure i que segons la mitologia grega eren perseguides per Orió i que Zeus les va transformar en estrelles, com més llarga feia l’explicació, més s’encenien els ulls de Mireia i més bonica estava. En canvi jo, unflada com un gripau, em feia arrere avergonyida, que no podia parar d’esternudar. I tot per una tradició.

Després, al llit, vaig plorar tant que els ulls se’m van unflar el doble. Li he de dir a la mare d’anar al metge, a vore si em recepta alguna cosa per a les flors. Perquè cada any arriba el mes de maig i la tradició és la tradició. Em pregunte què faria l’àvia si sabera que per les seues flors em pose malalta.

175

UNA TRADICIÓ

VICENT GIRONÉS [PRESIDENT CASA CLARA] Haurem de tallar la palmera

El meu germà Pep m’ho diu quan arribe a Potries: ”tindrem que tallar la palmera”. I te raó, les arrels estan ocupant tot el jardí, alçant el terra de l’entrada de casa.

Una palmera que ha sobreviscut al “piojo rojo”. Pep diu que, gràcies als pardalets, la palmera s’ha salvat. Als darrers anys, ha tirat pa i troçets de menjar dalt i al voltant de la palmera, per a que les aus acudiren i es menjaren els cucs i bitxos.

Quan jo era xicotet, el dia 3 de febrer, festa de Sant Blai a Potries, de matí hi estava jugant al jardí de l’entrada de casa, feia carreteres per als cotxets, menejava la terra, l’aplanava.

No podia passar més avant de la palmereta, una planta, com altres que ma mare em posava de límit -a mi i als gatsno la podiem tocar, era xicoteta i estava creixent... Era com un margalló de la muntanya.

Cap a les 11, un soroll de pati d’escola, de xiquetes i xiquets, es mesclava amb els motors dels cotxes i les primeres sirenes de les atracccions de fira. Deixava el cotxet o tal vegada els indis i vaquers, i obria la porta del jardí, la “verda martelè” i mirava cap al Molí Canyar...allí estava la fila d’escolars que venien al Porrat de Potries. M’en tornava cap a dins, “Mare ja venen!” Un mestre major -de la edat que jo ara tinc..., encapçalava la filera. Quan havien passat tots, m’aninava i com si fora el passacarrer me n’anava darrrere, a la plaça, a la fira.

Pep, no podem salvar la Palmera? “Xe, Vicent que no ho veus el que està fent?” “Home es que em sap mal, ha costat tans anys de creixer.”

176

De xicotet, mon pare i ma mare em treien de la mà el diumenge de Sant Blai, a poqueta nit, quan la plaça i el carrer del barranc anava buidant-se de gent. Eixe dia no anàvem a passejar a l’horta -cosa que feiem tots els diumenges, mon pare es posava el tratge gris i la boina negra i agafava el transistor per a escoltar “carrusel deportivo”. Jo no sé ells que miraven, jo sí: les paradetes de joguines: trenets i cotxets a corda, indis i vaquers...rifles i correjes de pistoles amb pistons.

Pep, i si li tallem la part de dalt? a lo millor la Palmera deixa de créixer i fer tantes arrels?

Vicent, em va dir el meu germà, no sigues xiquet! Tenim que tallar-la. Però Pep, nosaltres sempre em estat ací, cuidant el jardí ...

No em donava compte però la palmera anava creixent, i els escolars veníen tots els anys a Potries.

Quan venia Sant Blai, feia un recorregut per casa de totes les ties:Encarna, Maria, Sunción...és tractava d’arreplegar diners per a pujar a les atracccions de fira els cotxes de xoc, la nòria, l’ola marina.

La costum d’estar al jardí,esperant la visita de forasters, em va durar fins l’adolescència. Recorde una vegada que vaig seguir un grup que pujaren fins l’ermita. Allí vaig fer amistat amb dues xiques -no sense apuros- i ens fèrem un puro, sí: un porret.

La moguda del anys 80, pot ser li donaren altura a la Palmera i al Porrat de Potries. Nosaltres anàvem creixent, teníem quasi vint anys i fèiem paradetes de llibres i discos a la plaça, i exposicions a la casa l’Ajuntament. Des de les finestres d’eixa casa veia el passar de la gent i més gent que pujava a vore una atracció des d’aquells anys.

177

El meu germà estava ací, primer que jo. Pep, alguns anys, ha hagut de fer guàrdia per a que no ens furtaren el lloc de la paraeta o l’entrada a la casa Abadia. El diumenge de Sant Blai era una selva, havies de lluitar pel teu tros.

178

Tindrem que tallar la palmera del jardí. Com ho farem? Vindrà una grua gegant, diu el meu germà.

Aniran tallant de dalt cap a baix, deixant al final la base, convertint-se en eixa espècie de peana per a posar un gran test. Sí, però les arrels, eixa cosa gran no podrem llevar-la...Les arrels quedaran i els pardalets continuaran venint i el gatet “Miliet” pujarà allí dalt.

Passaran els dies i la gent que camina per l’antiga carretera, diran: “mira!, han tallat la palmera! ”Ma mare, des de la seua cadira de rodes, els contestarà: “la palmera ja no està, ara tenim les arrels”.

El dia de la meua boda, ens férem una foto al jardí, mon pare, ma mare i el meu germà. Supose que

la palmera ja era ben alta, no em fixava.

Em vaig casar i m’en vaig anar a viure a Gandia.

Quan venia el Porrat de Sant Blai, patia per no estar allí, per no estar al jardí de casa ma mare, a l’Ajuntament, a la Casa Abadia.

Les meues filles -Mar i Júlia- em donaren una alegria quan amb el seu col·legi “Carmelites” anaren d’excursió al porrat de Sant Blai de Potries, com aquells xiquets que jo veia vindre des del jardí de la palmera.

Tots els anys anem al Porrat de Sant Blai, a casa ma mare, a l’Esglèsia, les exposicions, la fira... darrerament puge amb un oncle meu, cosí de ma mare, octogenari, que fa més de mitja vida viu a Gandia, encara li tira el poble i la tradicíó.

179

Des que visc a Gandia, que me n’he adonat que la palmera s’ha fet alta, la mire, l’admire. Ara, quan la tallen, la notaré a faltar. Però, la base i les seues arrels em recordaran la meua infantesa i adolescència a Potries, quan jugava al jardí i veia passar els forasters que venien al Porrat de Sant Blai.

Trobe, que com la palmera, tinc les meues arrels en eixe jardí, d’eixa casa de la carretera de Potries.

El poble, les costums i tradicions com el Porrat de Sant Blai estan arrelades en mí. (Be, empeltat al barri de l’estació de Gandia, tambè vaig deixant arrels per ací). Per cert, hauré de demanar dies lliures per a Sant Blai, que està al caure.

JUNY - APRENDRE

B 180

B E S S O N S Sant Joan. Conegudíssima és la Foguera de Canals. Nosaltres a més petita escala, a les nostres platges, hi fem el mateix. Fogueretes per tot arreu. Que el foc s’hi faça present. Perquè en son sabedors del solstici d’¡e l’estiu. Sabem que ara, a poc a poc les hores de sol aniran minvant. I per això plantem fogueres. Perquè no hi volem que la Llum ens deixe. Només podrem recuperar-la al momento màgic i simbòlic del Nadal. Fogueres. Banyar-se els peus en fer-se les dotze.

Fogueres i desitjos. Sant Joan.

181

UN TWITTER

MARÍA ZACARÉS HERRERO [COL·LECTIU FALLER] Háganse un twitter

Recorde com si fos ahir allò que un professor de la facultat ens repetia constantment amb el seu marcat accent argentí. D’això en fa ja més de sis anys. Però encara puc veure’l dret, davant de tot l’auditori insistint acaloradament perquè, com si del major dels exèrcits es tractara, ens enrolàrem en les files de llavors aquella jove xarxa social. De res servia cursar estudis sobre comunicació si ens limitàvem als ortodoxes i arcaics manuals utilitzats com a model fins al moment, i per a ell, el coneixement com mai s’havia entés, s’amagava dintre d’aquests nous fenòmens.

Als darrers mesos del 2008, a la meua Gandia natal, entre els més joves començava a contagiar-se el ‘virus’ Tuenti i quelcom anomenat Facebook volia començar a semblar-nos familiar, com a cosa de “majors”. De sobte, arribà el 2009 i amb ell, juny. Un juny ple de decisions que em van traslladar al setembre de la Ciutat Comtal. Un setembre que em rebia amb festes patronals i m’obria de bat a bat els carrers de la comunicació.

Ficats en matèria, he de fer alguna confessió. Abans de començar a la Facultat, no tenia un esbós mental massa nítid del que era la Publicitat i molt menys del que era la comunicació. Tot es resumia a un spot publicitari (sent l’anglicisme, però ara sé que cal dir spot per referir-se a televisió i no anunci.

Perquè un anunci pot ser moltes coses, presentar moltes formes, fins i tot, la samarreta que portes en aquest moment n’és un). Aquell spot on milers de pilotetes de colors rebotaven baixant pels carrers de San Francisco, per expressar la qualitat d’imatge dels televisors Sony Bravia. I jo, agosarada de mi, vaig pensar que volia dedicar-me a qualsevol que fóra la professió que es dedicava a llançar pilotetes per captivar la gent.

I així, com si d’un trencaclosques es tractara, els primers dies de universitat van desfer tots els meus prejudicis al voltant de la professió publicitària. Però fins que arribara a construir-ne de nou idees al respecte, encara quedava temps, i molt. Aquells dies vaig conèixer a la germana “lletja” de la Publicitat: les Relacions Públiques i de lletja en tenia tan poc com de repartiment de pamflets a les portes d’una macrodiscoteca. Aquells dies també vaig conèixer a la Tippi Hedren de Els Ocells de Hitchcock, vaig contar els graons del Cuirassat Potemkin i, fins i tot, vaig plorar amb Ciutadà Kane. Vaig descobrir que la creativitat és com la energia: ni es crea ni es destrueix, es transforma.

Es transforma a través de tantes i tantes formes d’inspiració, de tantes sèries de la HBO, exposicions, cançons i tantes peces com pugam imaginar. Però sobre tot, a través de les persones.

182

De fet, com he presentat al començament, va ser una persona qui més marcaria en el futur la meua forma d’enfrontar-me a la comunicació. Mentiria diguent que recorde el nom de l’assignatura, però el recorde a ell, a la persona, i a com vaig descobrir eixa estranya xarxa social que pretenia simular els piulits dels ocells en forma de missatge. Microblogging ho anomenaren més tard per la seua naturalesa de líderatge d’opinió. En qualsevol cas, ens obrírem un compter a Twitter.

I començàrem a utilitzar Facebook amb finalitats acadèmiques, compartint recursos i en constant comunicació amb aquest professor.

Si d’una cosa estic orgullosa és, precisament, d’haver-me endinsat en el món de la comunicació en un dels seus moments més convulsos. Parlar de xarxes socials ja no és cap transgressió ni,

molt menys, cap novetat. Però en aquell moment, Internet només tenia sentit a través de Google i la seua derivació als llocs web i, comprendre tot el que estava succeïnt, suposava una gran (re) construcció del concepte de comunicació. Molt més encara si introduïm la creixent incorporació de avanços tecnològics que van anar (i van) desenvolupant-se: a 1er de carrera pràcticament no existien les tablets. A 3r ja anàvem per l’iPad 2.

Per a la meua promoció, haver aprés el que suposava la comunicació en un moment en el qual els manuals ja no contenien la veritat absoluta, i fins i tot els professors es trobaven amb la guàrdia baixa davant dels constants canvis, ens va atorgar la meravollosa oportunitat, precisament, de desaprendre. De deixar d’estudiar-la, per viure-la.

183

En aquell moment (i en els que vindrien i vindran), tots els estudiosos i estudiants de comunicació, perdoneu-me la impertinència, érem científics investigant la vacuna per a la incomunicació.

Mitjançant l’assaig-error ens endinsàrem en canals, mitjans i dispositius desconeguts fins al moment, que obrien un infitinit ventall de possibilitats al nostre abast convertint aquells instants en passió. Al capdavall de quatre intensos anys, va arribar l’últim juny. I la ensenyança més bàsica i rellevant que vam poder extraure com a resum és que, avuí en dia, TOT comunica, TOT pot ser un mitjà de comunicació i TOTS comuniquem. La tecnologia és únicament una eina per dur a terme els nostres objetctius

comunicatius. Però fins i tot quan decidim deixar els telèfons mòbils en una prestageria mentre dinem amb amics, jugant-nos el pagament de la comanda si algú revisa les seues xarxes socials, estem comunicant. Estem decidint que el nostre mitjà per a eixe moment, la nostra eina escollida és el tu a tu, una decisió.

Perquè no s’enganyem. Justament ara que podem comunicar-nos en temps real amb una escola de surf a l’Austràlia, recuperar el contacte amb aquell amic de la infantesa que va marxar a viure a Xile simplement per recordar els seus cognoms, i comprar des del sofà de casa eixe vestit del carrer Oxford de Londres,

184

crec que és injust dir que la tecnologia ens està restant capacitat comunicativa. Res més enllà de la realitat. És cert que segons quines actituds davant de la tecnologia poden resultar una falta de respecte cap a un interlocutor que tenim enfront. Però qui ha dit que xatejar des de Llombai amb algú que es trobe en la República Txeca no siga comunicació?

No culpem a la tecnologia d’allò que delimita la línia del saber estar. Perquè hui, més que mai, vos convide: preneu café, cervesa o el que es presente mirant als ulls dels vostres amics, però no deixeu de fer-vos un Twitter. En gaudireu d’ambdós casos.

185

JULIOL - MATERNITAT

C 186

C À N C E R

La Batalla de les Flors. Durant el mes de juliol València ciutat celebra una fira annual i una exposició de tota classe de productes.

D’aquesta manera, el 21 de juliol del 1871 s’inaugurà la primera Fira de Juliol amb una vistosa cavalcada, pavellons, exposicions de plantes i

187

venda de productes en general. El 1891 queda establerta la Batalla de Flors que es fa el darrer diumenge de juliol al passeig de l’Albereda.

Es celebren també importants certàmens de bandes de música, festejos bouencs i concerts de música.

UN ESTIU

JOSE MANUEL PRIETO [PERIODISTA] Llàgrimes de Sant Llorenç

La lluna d’agost il·luminava la vall de Marxuquera com cap altra. Les llàgrimes de Sant Llorenç, amb les seues puntes d’intensitat blanca i ferotge, radiantment pàl·lides, feien de pròleg a l’escenificació teatral que l’encís i la densitat de la llum blanca d’agost tenia sobre les nits, rotundes com les llums dels estius que mai més tornaren a repetir-se. Tenia quinze anys. La revetlla esgotava les energies de la rutina i semblava que l’eterna estació de camins de fang i bicicletes sobre caminals de pedra anava a estavellar-se en l’última lluna, coincidint amb les nostres festes. Els músics tocaven.

188

La gent reia i treia les seues cadires de bova a les portes: la vida no dormia i el tràfec de les històries bategava en el sigil de les portalades i persianes del carrer. Els meus amics encenien un cigarret –el món eren aleshores les temptacions apòcrifes, profanament secretes– i la vida passava mentre, en el secret de tots els pecats d’adolescents, bevíem glops de cervesa i ens atrevíem amb el whisky que els pares havien deixat oblidat a la prestatgeria.

Res sabia tan amarg com el primer glop o el segon bes furtat. Diligent, radiant, la lluna d’agost enfilava tots els nostres moviments i en prenia nota del nostre sigil; la seua presència, rotunda i escenificada, esdevenia testic de les malifetes de les festes, ocults com estàvem entre tarongers que, amb l’obra d’una llum tan sinuosa, s’havien convertit en tètriques presències disposades, amb les seues branques, a agafar-nos de les mans en qualsevol instant.

Els meus records de les festes d’agost de la meua adolescència estan il·luminats amb la llum de la lluna i, per això, condensats als llibres de la memòria dels afectes. Potser el temps –el del curs de la història– s’haja regit pel calendari dictat pels cicles de la lluna. El calendari dels afectes és ben altre: està fet de llums implacables i ombres sinuoses, d’una llum de pedra blanca que és la de l’estiu als teus ulls o la de la lluna regant els primers secrets adults en la temptació de la seua prohibició. Una lluna com cap altra que il·lumina el solstici de sol de l’hivern i que, acaronada pel foc, sols he tornat a vore repetida en les nits de la cremà. Quan el foc, com aquella infància, devora la caducitat dels records efímers i, en la seua crema, certifica que sols tota la memòria il·luminada és eterna.

189

UNA BECADA

PEPE FUSTER [ESCRIPTOR] Juliol canícular (*) Gener, febrer, març, abril, maig, juny i... finalment, Juliol; seté mes del calendari Gregorià, que obri la canícula del nostre tremend estiu... -quan així succeïx- que obri també la recessió escolar i que ens dóna ple sentit a la nostra bona i amada “siesta”, la becada... Juliol, d’allò que sempre he escoltat dels meus majors dir... “... del quinze de juliol al 15 d’agost, no és calor... és més que ardor” i així és, mai en els meus juliols viscuts he conegut cap estiu en la Safor, lliure d’este acalorador estigma, on juliol s’embranca maliciosament amb el seu següent germà, agost, per a conformar un mes inexistent de trenta dies de plom solar, de sobirana quietud o fins i tot de calma “chicha”, segons siga mar o muntanya, o en ambdós casos, al mateix temps, perquè fins a la llum pareix ralentitzar-se i no de son, davall el foc ple del nostre sol.

triar com i on fer-la; si la dormim, ens hi tirem o... farem que únicament represente una sola becada. Qualsevol decisió haurà de comportar, si es pot, un curt descans plaent que cride novament a les energies consumides, per a afrontar la resta de la jornada.

En la Gandia, en la Safor... ocorre secularment cada dia, en cada casa, quan... sent les tres de la vesprada, és juliol en calor i el sol arriba al seu migdia manant com un senyor. En totes les cases viuen el seu moment redemptor, uns busquen el seu racó, mentre uns altres batallen per espantar el seu sopor.

Fora, els carrers callen, on el passeig, profund i solitari, ni els arbres piulen, ni moure’s gosen... tots quiets i temorosos per a no espantar les seues ombres... Tampoc els vehicles transiten sobre llambordes en quietud, veient la canícula propagar-se sobre la incipient vesprada, de sol i silenci, de calor inquietant. Prop, tarongers verds es bronzegen... sense flor, candidesa de color, i a la llunyania, en el riu, llarg i agostat, lluïx el seu pont, dalt, de sol esguitat, gents caminen. Baix, passarel·la de pedres, tot el clamor és el de les granotes croar... tot és candor.”

La canícula d’estíu... quan el seu moment més acalorador arranca en la segona hora del nostre migdia, ja enfilant l’inici de la vesprada, quan sent les dues i acostant-se les tres, el dia encara segueix en peu... en eixe precís instant es manifesta el moment impertèrrit per al repós. Fora, la canícula llima fèrriament amb un sol implacable, callat; dins, és un altre món, és el moment que el nostre llegat meridional aprofita per a sestejar. L’hora ho suggereix, el cos ho demana, l’harmonia és orquestral. Només haurem de (*) Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article de Llibrets de Falla de la FdF any 2016

190

Mirant l’horitzó, la mar... on obri la platja, bota l’arena trepijada, al so d’una onada que espenta temperada, i mira el seu pausat arribar sense fer-se notar. Bromera de plata que trenca, espentada pel mar. Entre arenes, carrancs vestint algues ajadas... i el caragol de mar, acatxat i dormit, oblida com sonar en la mar, quan òbriga novament la platja... i només en la vora tots han de juntar-se...”

mullats, els seus pals acalorats... Són més de les tres de la vesprada... i pareix cremar, arrere queda el migdía... és juliol en calor, arrapant segueix la basca com un dolor, fins als arbres en els carrers temen encendre’s. En la resta de les cases, tots busquen reposar... finestres de bat a bat, replanells acomodats, vestíbuls conquistats... tot a sobreeixir, abarrotats llocs a on poder la pell atemperar.

On el pont, la seua església de mar comprén tot el moll, escorta el port... dreta, i enfront d’ella, ballant... xarxes fils i barques, engrunsant-se davall les arracades de sol i calor, els seus peus

Mon pare en el replanell principal, el més alt i fresc, allí dispersa, dorm i llig, novel·les de Marcial Lafuente, el meu germà bebé, dins, en el seu cabàs, és un ronc, fora, les meues hostes i jo... sobre el replanell

191

més baixet, conquistem els simulats graons del Colorado. Mentres tots dormen, només dos xics creuen la ciutat, no s’oposen a la basca, no temen calitja alguna d’este ingrat mes, i busquen al caminar on reposar este juliol canicular, desitgen trobar algun banc ombrejat del seu passeig amat...

Porten el somriure de l’estíu... el dels quinze anys somiant, la que encara no ha aprés que són les tres de la vesprada, d’un juliol en calor, aterridor, d’un estiu abrasador, d’un día... dels trenta caniculars, que sense migdiada tradicional, és com morir davall el nostre sol comarcal. La meua “siesta” olora a mar, a gesmil i flor de taronger...

AGOST - PODER

L 192

L

L

E

Ó

La Mare de Déu d’Agost. Sempre.

De forma cíclica, com tot. Ho percibim o no. A cada 15 d’Agost.

Ha estat una de les festes religioses més importants des de sempre. Però hi tenim també exemples de celebració profana, com arala processó de La Mare de Déu Adormideta, a les Coves de Vinromà, seguida de balls amb música i tota mena d’activitats.

També festes similars, plenes de color, a Torrent i a la comarca dels Ports, a Castelló

193

UN OBRA

GINÉS ROMERO [DRAMATURG] Bellesa

El professor cercava en la dóna el mateix que en les matemàtiques. Bellesa.

La bellesa perfecta solament eren dues -és deia-, les matemàtiques i les simetries. Sovint la diferència entre perfecte i imperfecte és tan senzilla que la majoria de les persones no ho percep. Però ell sí.

Ell sabia distingir amb una simple mirada on es trobava la diferència; el detall que feia de l’objecte, objecte únic i excel·lent. Era infatigable en la seua recerca de la perfecció. L’amor per a quasi tots és el valor suprem, per ell el valor suprem era la bellesa de la perfecció. Bellesa i perfecció, igual a obra d’art.

Un dia va conèixer una jove bella i delicada. Va quedar tan confús i traslladat, davant de tanta bellesa acumulada en aquell fràgil i trencadís cos, que a punt va estar de perdre el sentit. Després de recobrar-se no en va poder evitar aproparse a ella i declarar-li el seu amor: És vosté més bella que el teorema de Pitàgores, bo….” quasi tan bella” -va corregir-.

Després d’escoltar dita declaració d’amor tan contundent, la jove va quedar tan confusa i excitada que només va poder entretancar els ulls, deixar-se abraçar i dir: “Sí, vull”.

En el jardí botànic dubtava entre la Dendrobium Nobile i la Berry Oda, com a orquídia més perfecta, una última i fugaç mirada i no va dubtar: “Jo et declare, Berry Oda, l’orquidia més bella del món”.

194

Poc temps després, una vesprada mentre l’estimada, nua dormia profundament, els ulls i les mans del professor van escrutar el cos de la dóna cercant quelcom que negara la seua perfecció. Cada part del seu cos va ser examinat al detall, tot semblava perfecte, complet, correcte, excel·lent, impecable, meravellós, magnífic, sobreïxent, immillorable, insuperable i molt més… perquè el professor estava segur que oblidava algun sinònim.

Però, quan l’exhaustiu examen arribava a la seua fi, l’obsés professor va detectar una petita, diminuta, quasi invisible piga que la dóna posseïa en la cara interior del cinquè dit del peu esquerre. Seria magnífic, magnífic, -va pensar- que l’altre petit dit del peu dret estiguera marcat per un altre duplicat, bilateral i preciós puntet negre.

Però no, l’altre petit dit n’era net de tota taca. L’estimada era asimètrica. Eixa petita asimetria, eixa minúscula desigualtat en el seu cos el va defraudar per complet.

Desolat i retirant-se capficat de la seua, estimada, va dir per si mateix mentre xanglotava: maleïda, maleïda perfecció, jo sàvia que perfecta, perfecta….no era.

195

SETEMBRE - ORDRE

V 196

V

E

R

La Mare de Déu de la Salut, d’Algemesí: La Muixeranga, els Balls dels Valencians – origen medieval dels actuals castells catalans – tratges enllistats bicolors, i l’excelent música dedicada a la Mare de Déu de la Salut. Íntima. D’una bellesa inigualable. Universal.

De tots.

197

G

E

UNA EXPERIÈNCIA

SILVIA PEREZ [MEMBRE PAH] La PAH, una resposta col·lectiva als denonaments

Fa 5 anys sorgia a La Safor la Plataforma de Persones Afectades per la Hipoteca, dintre la Comissió d’Habitatge de l’Assemblea del 15M Safor-Valldigna. Vora un miler de persones han participat des d’aquell moment de les seues assemblees d’assessorament col·lectiu que, cada dilluns, es celebren a la seu del sindicat CGT a Gandia. Encara hui, cada setmana, entre 20 i 30 persones hi participen de forma activa.

198

Siga quina siga la motivació personal, els motius vitals són clars i es deriven del fet que més de 500.000 procediments d’execució hipotecària (coneguts com a “desnonaments”) han tingut lloc des de 2008 a l’estat espanyol (segons dades del Consell General del Poder Judicial), provocant la major situació d’emergència habitacional de la història recent, també ací, a casa nostra. Al País Valencià, sols de juliol a setembre de 2015, s’han realitzat 3.718 llançaments hipotecaris (vora el 90%, de vivenda habitual) I tot el que hem viscut…

Del moviment “quinzemaigista” -com el denominava José Luis Sampedro- a la nostra comarca, la PAH és el brot que ha sobreviscut, consolidat, setmana enrere setmana, espentat per la flagrant realitat de 3 desnonaments diaris, sols a la ciutat de Gandia (entre primers i segons habitatges i locals comercials). Però també per l’empoderament de les persones afectades, resultat d’una tasca de desculpabilització, de desenvolupament personal, d’enteniment del sistema actual, de pressa de consciència política i del suport mutu, tot canalitzat a través de l’assemblea. El repte de gestionar des de la base, de manera horitzontal, una resposta col·lectiva al drama dels desnonaments ha sigut i continua sent una eina de transformació personal i col·lectiva que ha fet del moviment de la PAH una força imparable, al construir vertaders espais de construcció de confiança i de reconeixement mutu en la lluita i en la causa. En ells, setmana a setmana, les afectades són convidades a exposar la seua situació. Són escoltades, no són jutjades, són aconsellades per altres persones que s’hi troben en la mateixa situació i passen a formar part d’un col·lectiu anomenat “afectades” que les situa com a “víctimes”, enfront al rol de “culpables” assignat pels poders públics i financers. Aquest canvi de mirada sobre el seu paper, el que anomenem procés de desculpabilització, té un efecte terapèutic que les ha alliberat, espentant la força individual i col·lectiva. A més, la relectura dels fets, en clau política, ha obrat la transformació d’un conjunt d’individus i indivídues, de culpables a afectades, de passives a activistes, i de callades a portaveus, amb raons i -el que és més important- amb la paraula.

199

Aquest despertar polític ha possibilitat que l’acció col·lectiva de la PAH puga dur endavant l’estratègia de desobediència civil i d’assenyalament que defineixen la seua acció directa. Amb un “mantra” clau, el seu “Sí que es pot”, l’acció de la Plataforma s’ha crescut davant els poders polítics i financers, desobeint de forma legítima cada llei injusta, no acceptant les seues regles ni la manca de garanties. És interessant destacar un factor obvi, però que poc analitzem, com és el factor carrer, l’esfera pública, la socialització d’aquesta problemàtica, la posada en l’escena del quotidià, a vista de tothom i de totdon, de l’estafa hipotecària. És obvi que a tota acció directa l’acompanya la pressa d’aquest escenari.

Problemes viscuts com a individuals (dependència, violència masclista, desnonaments…) assalten l’espai públic per trencar amb el silenci legitimador del statu quo i per dir que no, que la història no és tal com la conten, que això va d’altra cosa i que ja està bé de pegar “la cabotà”. Aquest rol contestatari propi dels moviments socials, al cas concret de la PAH ha aconseguit, per una banda, qüestionar la legitimitat del poder polític i despertar un esperit crític al voltant de les seues complicitats amb el poder financer; i, per l’altra, trencar el motlle que aïllava cada individu i indivídua amb el “seu” problema hipotecari, com si d’un destí merescut es tractara. L’estafa hipotecària jugava amb l’aïllament per mantenir desactivada a la ciutadania.

Però ara, allò que havia estat acceptat com a ineludible i patit en la individualitat passava a ser una qüestió col·lectiva i qüestionada públicament. No sols no es tractava de no patir a soles el drama de la pèrdua de la teua casa, sinó d’entendre que no era -o, almenys, no era sols- un problema individual, sinó el resultat d’una sèrie de decisions político-financeres que havien portat al fons del precipici les vides de milers de famílies sense cap escrúpol. Eixint “a la palestra” es trencava l’argument interessat que culpabilitzava a cada individu i indivídua en particular de la situació de pèrdua del seu habitatge, en un discurs reduccionista que oblidava, intencionadament, que estem davant un problema anunciat, amb causes vinculades més amb decisions polítiques que amb l’elecció de comprar un habitatge i tindre una hipoteca.

200

El desastre havia sigut orquestrat, des del mateix tardofranquisme, amb la decisió del ministre d’habitatge de la dictatura, José Luis Arrese, allà per l’any 1957, quan deia allò de: “No queremos un país de proletarios, queremos un país de propietarios”, obrint la veda a la bogeria de la construcció desmesurada, com a motor econòmic, i convertint una societat eminentment llogatera (als anys 50, a Madrid i Barcelona més del 90% de la població era llogatera) en altra, compradora. I no, precisament, perquè “en España hay una cultura de la propiedad” (Què? Com? Quan?), ni per un increment del poder adquisitiu, sinó, més bé, pel canvi de polítiques incentivadores de la compra, envers el lloguer que conduiria, com bé ha fet, a elegir la compra com una opció més viable i segura (i no parlaré, ací, de les mentides polítiques i mediàtiques que han contribuït a construir aquesta imatge farsa a l’imaginari col·lectiu, perquè necessitaria tot el llibret per a ferho…)

incompetents que van preferir mirar cap a altre costat; entén que, si bé ha de perdre un bé pel qual no paga, no ha de seguir tenint un deute de per vida; entén que a un anomenat “estat del benestar”, per definició, no pot permetre’s que es queden al carrer milers de famílies; entén que és un ésser humà i que, per tant, no pot veure vulnerats, sistemàticament, els seus drets més fonamentals ni per bancs, ni per un estat d’aquells còmplice. Quan entén tot això, la persona afectada es sent enganyada, però, al temps, es sent alliberada, amb motius, empoderada.

Aquella decisió franquista (sí, de la dictadura) no degué parèixerlos mal als successius governs de l’anomenada democràcia. Tant socialistes com populars han corregit i augmentat una estratègia que, com era a totes llums d’esperar, ha acabat punxant: més habitatges que persones, més oferta que demanda, i un motor econòmic esgotat per sobre d’una necessitat bàsica que, hui, no està per a totes i tots garantida. Com s’ha pogut consentir que sobre aquesta es fera negoci? Imperdonable.

Quan una persona afectada escolta aquesta altra versió dels fets i obté una mirada ampla i retrospectiva sobre les decisions polítiques, econòmiques i financeres entén que va comprar una casa perquè el pla era que es compraren moltes cases, per poder seguir construint-ne moltes més; entén que està a l’atur perquè el motor de l’economia, la construcció, tenia data de caducitat i era insostenible i, encara així, va ser esgotat per una sèrie de governs

Mentre, però, tot això s’ha anat desemmascarant, l’escenari ha continuat anant a pitjor. No hi ha hagut espai per al mea culpa. La desprotecció, ara per ara, de les persones afectades per la hipoteca és absoluta. La contestació no ha pogut menys que estar a l’altura, donant solucions des del carrer a la inacció política d’un govern que, mira per on, sí que han tingut temps i recursos per a aprovar una llei mordassa, quan el més senzill hagués sigut aprovar una nova llei hipotecària i començar a resoldre la problemàtica. La repressió de l’estat és un símptoma, malgrat tot, de l’èxit de l’estratègia contestatària de les PAH. “Ladran, Sancho, luego cabalgamos…”

I en eixa línia seguiran. I els cridaran nazis, els cridaran violentes, els cridaran antisistema… I mentre, amb un somriure, seguiran contestant amb assemblees, acció directa, suport mutu i desobediència civil pacífica. Les vostres mentides, la seua veritat. Temps al temps. Ja us ha caigut la careta.

A molta gent, el vel.

201

OCTUBRE - ART

B 202

B A L A N Ç A

La Fira de Gandia. La nostra ciutat porta celebrant la Fira, amb privilegi reial, des del 1310.

Portem 706 exactament celebrant la nostra Fira. I també des d’antic, -encara que no tant- el Tio de la Porra, amb els seus tabals i la seua tonada característica, trau als xiquets de l’escola i els convida a passar unes festes

203

amb alegría i despreocupació.

Aquesta manifestació festiva simbolitza la presa del poder per part del poble per uns dies.

Característica aquesta repetida en moltes altres festivitats al llarg de la geografia peninsular. A les veïnes poblacions de Bellreguard i Oliva trobem també un Tio de la Porra.

UNA PERSONA

ISA PERELLÓ NADAL [COL·LECTIU FALLER] La meua lluna

Vull parlar sobre una persona. Una persona ben especial. Sempre. Vull parlar de Lluna. La Lluna que jo conec, la Lluna que ha anat creixent al costat de la nostra falla.

tots els discursos estava la seua mirada atenta analitzant i assimilant cada paraula que se li deia. Aconseguia que cada cosa que li deies arribara al seu cor i aleshores també al teu.

De la Lluna xiqueta, la que els primer anys jugava al carrer amb els altres xiquets, parlant de com era de gran la nostra xicoteta falleta. Somiant e imaginant-se les sensacions que es sentirien al arreplegar un premi.

Il·lusionant-se amb la llavor que acabàvem de sembrar.

La lluna treballadora, la que té igual cremar-se el dits amb la cola. La que arriba a casa plena de purpurina. La que explica als altres xiquets com han de fer les coses. La que es preocupa quan veu que tenim el temps damunt i no acabàvem.

La Lluna amiga, que amb els altres xiquets anava a vendre pels carrers, pujant i baixant les escales de les finques corrents i rient-se, callant quan sabien que un adult estava propet per a que no els marmolaren, picant-se uns amb els altres per veure qui era el que aconseguia més diners per a la nostra falla.

La Lluna lluitadora, la que no es cansa en cap moment. La que s’alegra quan es donen un banderí però també la que s’enfada quan no ens ho donen. La que vol que la nostra falla siga un referent a Gandia.

La Lluna festera, la que no es perd cap acte. La que balla fins a últim hora.

La que s’enfada si s’ha d’anar i encara queden xiquets. La que li agradaria tancar totes les festes.

La Lluna analítica, que tot ho volia saber. Quins eren els límits del nostre barri, perquè unes cases entraven i unes altres no. En tots els actes i en

204

La Lluna protectora, la que fa que al seu costat estigues còmode. Que t’arropa i t’ajuda en tot el que pot.

La Lluna reconciliadora, la que no vol que la gent es baralle i intenta sempre buscar les causes per a trobar les solucions.

La Lluna estudiosa i responsable, la que el saber no li cansa. La que s’alimenta de totes i cadascuna de les paraules. La que gaudeix amb els idiomes.

La Lluna companya, la que et dona la mà. La que et diu què és el que has de fer en cada acte, com t’has de posar en les fotos, com has de desfilar. La que et tranquil·litza quan estàs nerviós.

La Lluna sentimental, la que s’emociona quan munten la falla i plora quan la cremen.

La lluna fallera, la que sent, la que viu, la que s’emociona, la que s’il·lusiona, la que es compromet, la que plora, la que riu, la que

205

gaudeix, la que s’ha convertit en LA FALLERA MAJOR INFANTIL DE GANDIA. Enhorabona Lluna!!

UNA PERSONA

SALVA CANET OLASO [COL·LECTIU FALLER] A Lluna

Corría l’any 2009-2010, i un grup de fallers preparaven la creació d’una nova associació cultural fallera; xiquets, xiquetes i majors, anaven desvanits i il·lussionats pel barri, arreplegant firmes per fer eixe somni realitat. Dintre d’eixe grup de xiquetes, estava ella, sempre predisposta a tirar una maneta, malgrat la seua timidessa, era xicoteta i paradeta pero el nervi i la sang li bollía per dins, cada vegada que feiem qualsevol cosa que tinguera que vore amb la falla.

206

El primer any que forem falla, ja iniciá un regnat, que amb el pas del temps ha anat incrementant, fins ser Reina de Falla els exercicis 2013 i 2015. Eixa timidesa inicial ha deixat pas a un saber fer en tot el que realitza, en tot el que es proposa, i és que Lluna, no podría haver cap xiqueta més representativa de les falleres gandianes, que tu, sempre amb una rialla al teu semblant, encara que per dins estigues super nerviosa, sempre amb simpatía i molta amabilitat i el que és millor, sempre orgullosa de les teues arrels, de la teua familia, de la teua comissió. Vages per on vages, ens portes al teu cor i sempre amb un somriure portes amb orgull el nom de la nostra falla, de la teua falla…

Vull que sàpigues que eixa il·lussió, que tu tens, es multiplica per deu, quan et vegem per tot arreu, per la televisió, en premsa escrita, als diferents actes, sempre representant-nos, amb una maduresa i un saber estar que ens fa estar tranquils, emocionats i molt desvanits.

Eixa Lluna que “brilla“ en tot el que fá, siga de dia o de nit, siga de matí o de vesprada, amiga de les seues amigues i admirada per tots. Gaudeix d’aquest any, del teu any….i tens a la teua Comissió al teu costat per a tot el que ens pugues necessitar.

207

NOVEMBRE - PROCREACIÓ

E 208

E S C O R P Í Tots els Sants. La cultura de la mort. Celebració amb tintes foscos que lluita ara per la seua supervivencia, davant l’espenta del halloween importat. Però també: La Fira de Concentaina. D’origen

209

medieval, amb privilegi reial, com moltes altres poblacions. Com Gandia. Les fires eren el lloc on es mercadejava amb els ramats i els estris del camp. Ara el mateix mot: Fira, té unes altres connotacions.

U N A PA S S I Ó

DAVID MARI [FOTÒGRAF] Passió per la fotografia

La fotografia és un ofici de gossos. No cal entrenarse, com un músic, un metge o un ballarí. Tan sols cal tindre cert sentit de la composició i de l’ordre, i trobar un just equilibri d’humor. Bones coses han nascut de l’ociositat i de la contemplació. La fotografia no és més que un concentrat d’ociositat i contemplació, revelat sota un clixé blanc i negre, ben fixat i assecat per què no és vela massa ràpid.

una sèrie de punts i línies sobre un plànol. I hui en dia, ni tan sol fa falta fixar el clixé que deia l’amic Erwitt. Clavem la targeta a l’ordinador o dispositiu convenient (a no ser que tingues bluetooth) i... e voilà.

Pot ser per aquesta raó, em vaig apassionar prompte per la fotografia. Després d’estudiar Història de l’Art i patir certa frustració per no saber fer ni tan sols la u amb un canut, vaig sentir la necessitat de fer alguna cosa de caire creatiu. Vaig pensar en altres disciplines, però res de res. Tot massa complicat. Per fi vaig optar per la fotografia.

Amb aquestes paraules va definir la fotografia, en una ocasió, un dels grans fotògrafs de l’Agència Magnum, Elliott Erwitt (París, 1928). I és cert.

La fotografia, a diferència d’altres disciplines artístiques, no és mai el resultat d’una gran complicació tècnica, com ocorre alhora de compondre una gran simfonia o alhora de pintar un mural al fresc. Tan sols és fruit d’un clic després de veure (o no) per un visor o (si ets més modern) per una pantalla de LSD, al mateix temps que ordenem

210

211

DESEMBRE - EXTROVERSIÓ

S 212

S A G I T A R I

Moment culminant de tot el calendari de les tradicions. El Naixement del Crist. L’arribada de la Llum. Moment meravellós, antiquíssim, de celebracions culturals i tradicions ancestrals al llarg de la Mediterrània i del Món Antic, de fort carácter simbòlic, fins i tot precristià. Temps de creences, temps de solstici. A cada cop els diez se’ns faran una miqueta més llargs. La fi de la foscor. Arriba la Llum.

213

U N PA S S E I G

ROCIO PALLARÉS [VIATGERA] 4 Mesos, 4 Països I 4.000 KM Octubre 2011. Jo vivia a Londres i la meua germana i el seu nòvio a Edimburg. Ells van decidir mudar-se a Londres també, però abans d’això volien fer un viatge, un viatge llarg i diferent.

Després de contemplar un munt d’idees van arribar a un acord: recórrer el Sud-est Asiàtic en bicicleta, sense una ruta molt marcada, simplement una idea general del que volien i oberta a canvis. Així que van comprar els bitllets per al març i van començar amb els plans, jo mentrestant a Londres em moria d’enveja.

Durant aquests dos dies que van estar amb mi a Londres jo seguia morint-me d’enveja i ells no paraven de dir-me “vine!” Però jo no ho veia viable, sense estalvis, una hipoteca a Espanya i una vida a Londres, com m’ho podia permetre?

Però ells van insistir en que fes números, tenien marcat un pressupost al dia molt baix, anaven a ser 4 mesos, podia fer números i veure quant necessitava. Així que vam passar aquests dos dies fent càlculs i veient que, d’alguna manera podia ser possible.

Gener 2012. Com la seua idea era mudar-se a Londres després del viatge, van venir amb un cotxe de lloguer ple de trastos des Edimburg perquè jo cuidara de les seues coses fins a la seua tornada. Només van estar un cap de setmana, després s’anaven a Espanya a preparar-ho tot, posada a punt de les bicicletes i alguna que una altra ruteta per anar entrenant.

El bitllet el tenien per al 12 de març, tenia menys d’un mes i mig per preparar-ho tot. A la setmana següent estava ja dient en el treball que acabava al març, deixant el pis de lloguer a Londres i comprant un bitllet d’avió per a Bangkok.

A vegades ens anticipem a dir que no podem fer alguna cosa, però quan te fas la pregunta de

214

per què no i li poses solució a cadascuna de les respostes negatives, et sorprendràs el fàcil que és fer un somni realitat.

Març 2012. Després de dues nits dormint en sòls d’aeroports vam arribar a Bangkok amb tres caixes enormes amb equipatge. Era l’inici de la nostra aventura, aquesta sensació d’emoció no la oblidaré mai.

Després de gaudir uns dies a la capital de Tailàndia, muntem les nostres bicis i vam començar a pedalejar cap al nord. El primer dia de ruta va ser tota una experiència. Encara aixecant a les 5.30 del matí, per una sèrie d’imprevistos vam començar a pedalejar una mica tard, amb el que ens va enxampar ple sol i evidentment ens cremem, especialment jo venint de Londres.

Després de pedalejar per hores, parem a meitat del no-res a descansar, tot seguit ens va entrar un defalliment per la calor, vam estar tirats durant una estona en una mena d’estació de servei gairebé abandonada, però que per sort tenien refrescs i necessitàvem una pujada de sucre. Mira si ens van veure malament, que no ens van deixar pagar tot el que consumim.

Per fi vam arribar a Ayuthaya, a 74km de Bangkok però que ens va costar 12 hores a arribar, era el primer dia i havíem de pagar la novatada.

Els dies següents els portem molt millor, matinant es podia pedalejar sense problemes, ja ho teníem tot controlat, així que gaudíem del trajecte, sense pressa, observant el paisatge, parant quan trobàvem tresors com un Buda gegant enmig del no-res...

El nord de Tailàndia és preciós, però té una cosa “dolenta” si vas amb bici: muntanyes. Per Marta i per a mi, que no estàvem molt en forma, una petita costa ens semblava una gran muntanya.

Així que fem servir una estratègia: autoestop per

215

les pujades. Allà gairebé tothom va amb pickups amb el que era fàcil de transportar-nos a nosaltres tres i a les nostres tres bicis, però no era fàcil que et pararen així que alguna vegada vam haver de fer una mica de teatre: tirar-nos a terra i fer com si una de nosaltres estaguèrem lesionades. Ho sé, està malament, però era desesperant pujar aquestes muntanyes i vam haver de recórrer a tot.

A Tailàndia vam fer la nostra primera experiència couchsurfing i ens va encantar. Gràcies a això vam tenir la sort de conèixer a una noia encantadora que ens va portar a casa-granja familiar.

Passem un dia genial, vam menjar de meravella i gaudim de l’essència del nord de Tailàndia, naturalesa, relax i el despertar amb el cant dels galls.

Ja sé que Vietnam té fama per la seua gastronomia, però insistesc, el nostre pressupost era molt baix i menjàvem en mercats de carrer i no en restaurants, o siga que l’alimentació era a base de sopa de fideus, cosa que la Marta i jo tractàvem d’evitar a fora com fora, o trossos de carn a la graella. L’esmorzar era sempre el mateix, un entrepà amb fulles de menta i coses que no sabíem identificar; el primer dia em va semblar bé, però l’últim dia m’ho vaig menjar a la força, era incapaç de suportar un dia més amb aquest esmorzar.

Laos, preciós Laos, això va ser una altra història. Si les muntanyes de Tailàndia ens semblaven difícils, les del nord de Laos, eren pitjors. Però aquesta vegada les pugem, al nostre ritme, empenyent les bicis quan calia, però les vam pujar i la recompensa era enorme, aquestes vistes des de dalt i adonar-te que el que havies pujat amb el teu vehicle de dues rodes i la teua força, era emocionant.

Això per Marta i per a mi, Simó esmorzava la sopa de fideus cada dia, així que no sé que era pitjor.

Vam tenir dosi de ciutat super caòtica com Hanoi i Ho Chi Min però també dosis de bellesa natural com Halong Bay.

Coincidim amb la celebració del nou any, 2055, i els nostres viatges en bici van ser d’allò més refrescants. Cada vegada que passàvem per un llogaret als nens, i no tan nens, es divertien tirant poals plens d’aigua, aquesta és la seua manera de celebrar el canvi d’any, i nosaltres encantats. Un grup de xiquets ens va convidar a una baralla d’aigua i pols talc que no ens vam poder resistir. L’encant de Laos està en el paisatge, natural i verge, però sobretot en la seua gent, en els nens que ens xocaven la mà cada vegada que passàvem amb la bici. Era una pujada d’energia per a nosaltres.

Els viatges amb bici a vegades no eren molt agradables, en molts trams del camí deixen gambes assecant-se al sol per després fer la salsa de peix i l’olor que desprenia era super fort, nosaltres que passàvem al costadet no ho podíem suportar, teníem literalment que aguantar la respiració.

Des Laos creuem a Vietnam. Nou país, noves experiències.

A hores d’ara ja estàvem més entrenats, però afortunadament no havien tantes pujades com Laos, així que va ser molt més suportable. Ja portàvem 2 mesos a la carretera, i pel fet que el nostre pressupost diari era bastant baix, la nostra alimentació deixava molt a desitjar.

Això ens va passar factura, van arribar els moments de caure mig malalts. La primera a caure va ser Marta, vam estar “atrapats” uns dies en Nhatrang fins que la Marta es va recuperar.

216

Torn de Cambodja, la nostra tercera frontera amb bici!

Sabíem d’avantmà que el pas no seria fàcil, sempre t’intenten cobrar més del preu establert. Després d’unes negociacions amb el cap del servei de Visats, vam aconseguir passar pagant la tarifa legal i no el que ell ens volia cobrar. El nostre pressupost era baix i no estàvem disposats a pagar de més a un “piratilla”.

I seguint amb la nostra pobra alimentació, encara que he de dir que el menjar a Cambodja em va sorprendre molt gratament, però sempre les nostres porcions eren molt petites en relació a l’exercici que fèiem, van arribar els baixons de salut una altra vegada, aquest cop vam caure tots tres, afortunadament un darrere l’altre, de manera que podíem tenir cura els uns dels altres.

Els temples d’Angkor va ser una de les experiències més boniques que he viscut, un munt de temples junts barrejats amb la natura, arrels d’arbres entrellaçats amb ells, de veritat, era increïble per a la vista i per a l’ànima, passejar per ací et transmet una tranquil·litat immensa, que no et puc explicar amb paraules, cal ser-hi. No obstant això, la visita a Phnom Penh a la presó que usaven els Khmer Rouge per empresonar i torturar gent i camps d’extermini durant el genocidi que va patir el país en 1975-1979, va ser una de les experiències més trist de tot el viatge. És trist pensar com pot arribar a ser tan cruel l’ésser humà.

Època de pluges i tempestes, però anàvem equipats amb impermeables i alforges impermeables, així que podíem pedalejarar sota la pluja. Només vam haver de quedar-nos un dia més a Kep perquè la tempesta era descomunal, crec que la major tempesta que he viscut, però les nostres Cabanyetes amb sostres de fulles de palmera i palla ens protegien perfectament de la pluja i trons. Un altre dia una família ens va acollir durant unes hores a la seua botigacasa fins que va passar el temporal perquè era gairebé impossible continuar.

Després de recórrer Cambodja, ens tocava tornar a Tailàndia per recollir a la nostra amiga Maria i pedalejar rumb al sud i alguna illa.

La fi del viatge va ser una mica més relaxat, amb Maria que ens va portar aire fresc i parades a platges de somni on poder relaxarnos i bussejar, gaudir del mar i del sol, del menjar i de la gent. Un molt bon final de viatge.

Després de gairebé 4 mesos i mig, 4 països, 4.115km pedalejats, uns quants quilos de menys i negres com el fum, volem a Espanya per passar uns dies amb la família abans de tornar a començar de zero a Londres, però aquesta vegada tindria a aquestes dues personetes tan especials. a prop de mi. Sempre agrairé a la Marta i Simó per animar-me a fer-ho, però sobretot, per deixar-me viure aquesta experiència amb ells.

Si t’ha agradat la nostra història, pots llegir més anècdotes i veure fotos al blog www.hastaprontodiario.blogspot.com

217

UN POEMARI

JOAN FRANCESC PERIS [PROFESSOR] Les 7 llunes

218

La lluna del carrer Loreto

La lluna de l’Alquerieta

La somnie totes les nits.

La recorde totes les hores.

Mire la foto amb llum de capvespre.

No sempre està.

Ella, de vegades, no vol que l’admire.

Es guarda del meu amor.

No acaba de fiar-se i s’amaga.

Després d’uns dies, torna a eixir per l’horitzó, a poc a poc, com si volguera comprovar alguna cosa.

Va deixant-se vore amb la seva cabellera rossa, eixos ulls tan vius i torna a lluir amb tot l’esplendor que m’enamora.

Aleshores, El batec del meu cor, És torna locomotora A tot vapor, I com si el seu xiulit anara anunciant Als quatre vents: Et vull Lluna, preciosa!

Eres aquella Que tant esperava I a la que tant estime!

La lluna de l’Alquerieta era alegria: nova vida, nova casa, nova estima, nova falla.

Lluna de l’Alquerieta, del museu, del riu serp, del pont del tren, del Tirant de Martorell.

Lluna de l’Alquerieta, que enllumenava moments feliços, apassionats, dies d’amor agosarat.

Lluna de l’Alquerieta, passat estimat, encara sent el remor del riu, des del balcó, les nits d’estiu.

219

La lluna de Piles

La lluna de València

La lluna de Piles és un grapat mullat de posidònia en les mans blanques d’una xiqueta desperta amb ulls de mel i cabells daurats pel Sol de la Mediterrània.

La lluna de València és famosa i cantada pels poetes molt abans que el fum i les luminàries excessives, per a major glòria de les elèctriques, quasi l’amaguen.

La lluna de Piles és una caseta a vora de platja quan encara els lliris marins adornaven els jocs en la sorra dels infants.

La lluna de València cobreix de plata el lluent de l’Albufera i les ones de la mar de la Malvarrosa obrint un camí cap a Mallorca, illa germana i de llengua salada.

La lluna de Piles entrava per la finestra de la cambra on l’adolescència s’obria als sentits, als primers somnis als primers amors, a les primeres besades.

La lluna de València acompanya els amants en dolç passeig pel parc del Túria, guanyat per al poble i riuada avui de corredors i gossos, ciclistes , caminants infants i turistes.

La lluna de Piles és un meló de marjal a la fresca de la nit, asseguts als sillons de jonc, entre rialles i xerrades sota el remor de les ones.

220

La lluna dels terrats (*)

La lluna de L’Orxa (*)

La lluna del port

La lluna dels terrats es lluna plena que torna pantalles llençols de cotó i enllumena andanes plenes de trastos, mobles vells i eines del camp quasi oblidades.

La lluna de l’Orxa, morisca i mallorquina, ompli de plata el riu que serpeja entre muntanyes buscant la mar enamorada.

Passejava melancòlic pel port una nit de lluna plena.

Els peixos se m’apropaven com si volgueren eixir-se de la seva bruta aigua.

Les fileres de velers en el mar es reflexaven.

La lluna de l’Orxa està trista d’esperar de nou el cant de la “Xixarra” remuntant el barranc amb el vapor de l’aigua.

Ai! Lluna de ma vida, saps que jo volguera estar sempre amb tu per acaronar-te la cara i caminar junts pel cel sota la llum dels estels en un ball d’infinitud.

La lluna de l’Orxa cobeja la primavera quan els seus cims lluïxen de verdor i als seus camps s’obri la flor de la cirera.

Ai! lluna daurada, quant t’he esperat, quantes nits m’ha desvetlat aquest somni que em captiva del tot i em torba de matinada.

La lluna dels terrats guarda secrets d’amants atrevits que s’estrenyen sobre un matalàs, sota els estels, una nit d’estiu, imitant amors de gats en la teulada.

La lluna dels terrats ajuda als dragons i a les rates penades a caçar els mosquits, mentre a la fresca a la porta de casa els veïns xarren esperant l’hora de que arribe la son.

Ai! lluneta llunera, tota la meva ànima donaria jo aquesta nit per tenir-te al meu costat lligada amb una abraçada, per ofegar-nos les boques amb un bes enamorat.

(*) Text poètic presentat al premi Joan Climent de l’any 2016

221

Lluna minvant

222

Directiva Mantenidors Cens Coneix a les Reines

223

224

LA DIRECTIVA

President: Salva Canet Olaso Sots President: Juan Hernández Moncho Secrètaria: Rosa Mª Hernández Moncho Sots Secrètaria: Isa Perelló Nadal Delegat de Festes: Oscar Bisquert Moncho Tresoreres: Mª José Morató Moncho, Loli Morant Suárez Comptadora: Desam Escrihuela Bastida Vocal: Jesús Millán Linuesa Vocal: Alicia Ribera Millán Vocal: Sergio Muñoz Gómez Vocal: Samantha López Fort

Delegat de Llibret: Dani Miret Mataix Delagada Artística: Lidia Hernández Ros Delegada de Cavalcada: Yoli Frasquet Gadea Delegada d’Informatiu: María Santamaría Aparisi Delegats de Monument: Nicolás López Fernández, Sergio Grau Estruch Delegat de Plantà: David Muñoz Gómez Delagada de Jocs: Maria José Chover Miret Delegat de Fotografia: Xavi Arbona Moragues Delegat de Comunicació: Dani Miret Mataix Delegat de Districte de Benipeixcar: José Luis Paris Aleixit Delegats de Coets: Rafa Pardo Esteve, Juanjo Faus Coll Delegat de Sò: Leo Chelós Selma, Sergio Pons Blasco Delegades d’Infantils: Rosa Ros Ibiza, Nuria Villarejo Ros Delegada de Catering: Katherina Mengual Moncho Delegades de Vendes: Laura Martínez de los Santos, Susana Martínez Sendra Delegat de Joventut: Lourdes Gonzálvez Montero Delegat d’Esports: Eugenio Gordo González Delegada de Merchandising: Silvia Cruz Gómez Delegat de Relacions Externes: Toni García Tomás Delegada de Vestuari i Adreços: Toñi García Muñoz Delegades de Protocol: Patri Martínez de los Santos, Laura Martinez de los Santos Loter: Miguel Ángel Nadal del Valle

225

MANTENIDOR INFANTIL

JORDI GARCIA MIRAGALL

226

MANTENIDORA

MONTSE CATALÀ CANET

227

CENS INFANTIL

Saul Afán Benito · Francesc Alberola Martínez · Miquel Alberola Martínez · Alba Arbona Ribera · Iván Arbona Ribera · Guillermo Bisquert Chover · Alejandro Boscá Moreno · Joel Canet Frasquet · Éric Cantero Cruz · Alexia Carbonell Català · Daniel Carbonell Català · Clara Castellà Donet · Vicent Castellà Donet · Adrián Chelós Ribera · Naiara Chelós

Ribera · Amadeo Faus Poquet · Carmen Febrer Ruiz · Victoria Galan Pereira · Aitana Garcia Fernàndez · Lluna Garcia Fernàndez · Arantxa García Villarejo · Irene García Villarejo · Pau Gordo Martinez · Joan Hernández Ros· Pau Ibañez Castillo · Ainhoa Llopis Mengual · Carla Llopis Mengual · Cristina López Hernández · Mireia López

228

Hernández · Jordi Martínez Bonet · Alejandro Martínez Escrihuela · Carles Martínez Escrihuela · Sonia Martínez Escrihuela · Salva Martínez Fayos · Silvia Martínez Fayos · Miguel Martínez Loza · Naiara Martínez Loza · Marta Mataix Fernández · Borja Muñoz Castellà · Pau Muñoz Castellà · Ariana Muñoz Serra · Sara Muñoz Serra · Ainhoa Navarro Miota

Hugo Navarro Miota · Neus Pardo Perelló · Pau Pardo Perelló · Aina Paris Morató · Alex Perelló Quilis · Carla Pons López · Carlos Rubio Moreno · Cristina Rubio Moreno · Selena Sala Serrano · Xavi Sala Serrano · Marilí Sempere Gregori · David Sendra Martinez · Antonio Soler López · Ashley Vidal Artés · Hugo Vidal Artés · Sofía Vila Borja

229

CENS MAJOR

José Antonio Afán Muñoz · Francisco Salvador Alberola Albuixech · Xavi Arbona Moragues· Mónica Artés Ferrer · Oscar Bisquert Moncho · Borja Blasco Castellá · Xelo Borja Esquer · Sonia Camús Climent · Emma Canet Frasquet · Salva Canet Olaso · Miguel Ángel Cantero Caballero · Paco Carraturro · Amparo Castellà Miñana · Vicente Castellà Miñana · Beatriz Castillo Bañuls · Montse Català Canet · Leo Chelós Selma

· Rubén Chover Jiménez · Mª José Chover Miret · Silvia Cruz Gómez · Kiko Del Rio González · Gemma Díaz Moncho · Elena Donet Miñana · Desam Escrihuela Bastida · Mari Carmen Estruch Català · Juanjo Faus Coll · Vicent Xavier Faus Coll · Sandra Faus Miñana · Vanesa Faus Miñana · Silvia Fayos Balbastre · Vicente Febrer Cháfer · Susana Fernàndez Bataller · Mónica Fernández Gómez · Mª Amparo Flores Palau · Yoli

230

Frasquet Gadea · Jordi Garcia Miragall · Toñi García Muñoz · Antonio García Tomás · Lourdes Gonzálvez Montero · Eugenio Gordo González · Sergi Gordo Martínez · Sergio Grau Estruch· Elisa Gregori Gil · Cristina Hernández Moncho · Juan Hernández Moncho · Rosa Mª Hernández Moncho · Lidia Hernández Ros · Pablo Ibañez Jarque · Toni Llopis Boronat · Mireia Llopis Estruch · David Llopis Vives ·

Nicolás López Fernández· Samantha López Fort · Yohana Loza Badenas · Noemi Marti Gil· Jesús Martínez Calderón · Pablo Martínez Corbacho · Laura Martínez de los Santos · Patricia Martínez de los Santos · Alicia Martínez Ibañez· José Luis Martínez Sendra · Susana Martínez Sendra · Quique Mataix Miret · Katherina Mengual Moncho· Jesús Millán Linuesa · Manolo Millán Linuesa · Iván Millán Martínez·

Manolo Millán Morant · Mª José Miñana Peris · Eva Miota Miralles · Dani Miret Mataix · Ingrid Morant Parrado · Mª Dolores Morant Suárez Mª José Morató Moncho · Leila Moreno García · José Vicente Mota Ramírez · David Muñoz Gómez · Sergio Muñoz Gómez · Miguel Ángel Nadal Del Valle · Cristina Nadal García · Moisés Navarro Llopis · Rafa Pardo Esteve · José Luis Paris Aleixit · José Luis Paris Morató · Ana

231

María Pedrosa García · Isa Perelló Nadal · Salva Perelló Nadal · Sergio Pons Blasco · Alicia Ribera Millán · Mª José Ribera Millán · Rosa Mª Ros Ibiza · Carlos Rubio Escrivá · Estela Ruiz Fresneda · Javier Sala Miret · María Santamaría Aparisi · Ramón Sempere Benavent · Vanesa Serra Calafat · Gema Serrano Flores · Antonio Vidal Sánchez · Ximo Vila Antúnez · Nuria Villarejo Ros

232

Coneix a les Reines

233

DESAM

234

Salva Canet, acompanyant de Desam

235

AINHOA

236

Guillermo Bisquert acompanyant de Ainhoa

237

Mª JOSÉ

José Luis Paris acompanyant de Mª José

238

IRENE

Joan Hernรกndez acompanyant de Irene

239

LOLI

Manolo Millรกn acompanyant de Loli

240

ARANTXA

Borja MuĂąoz acompanyant de Arantxa

241

S I LV I A

Nicolรกs Lรณpez acompanyant de Silvia

242

ROSA Mª

Sergio Grau acompanyant de Rosa Mª

243

S A LV A

244

GUILLERMO

245

A C O M PA N YA N T S

246

A C O M PA N YA N T S I N FA N T I L S

247

Col¡laboradors

248

249

250

251

252

253

254

255

256

257

258

259

260

261

262

263

264

265

266

267

268

269

270

271

272