Foc i Flama 2007 by Biblioteca Digital Fallera

Federació de Falles de Gandia

Falles de Gandia Festes d’Interés Turístic

Continguts Passeig Lluís Belda Benito Navarro Sigalat - Vicente Ribes Gualde - Raul Sendra Piera

Plaça Exèrcit Espanyol-Jardinet Julio Canet Peiró - José Gálvez Pérez - Alicia Canet Peiró

Avinguda República Argentina Andrés Puig de la Muela - Francesc Vidal Català - Josep L. Giménez Estruch

Màrtirs Pilar Gavilà Crespo - Xavier Estruch i Lúcio - Luís Vidal Bataller

Crist Rei Mª José Morán Moragues - Juan C. Frasquet Arnau - Francesc Jacobo Reig Biosques

Parc Alqueria Nova DIRECCIÓ EDITORIAL Equip de Comunicació i Imatge de la Junta Local Fallera Equip de Cultura de la Junta Local Fallera Secretaria

Lourdes Lledó Martí - Jose Antonio Lozano Huerta - Jesús Chaveli Chaveli

EDICIÓ EDITORIAL I COORDINACIÓ Federació de Falles de la Junta Local Fallera de Gandia

Roís de Corella

COL·LABORA Ajuntament de Gandia

Alfredo Martínez Casanova - Mª José del Olmo Muñoz - Juan Morant Martín

ESTILISME SOBRECOBERTA Jaume Marco FOTOGRAFIA PORTADA, CORT D’HONOR i EXECUTIVA Salva Gregori ESTILISME FOTOGRAFIA CORT D’HONOR Madera de Boj DIRECCIÓ I CONCEPTE D’ART INTEGRAL MUÑOZCANET Creativitat Gràfica i Comunicació AGRAÏMENTS Mª Àngels Domínguez - Nuria Cecilia Cardona - Eugènia Herrero - Carla Francés - Helena M.G.

Carrer Major i Passeig Angel Pascual Ramírez - Isabela de Zúñiga Font - Samantha Mas Palacios

Benirredrà Llorenç Pastor Pallares - Francesc Mañó Sigalat - Artur Julio Escrivà

ISBN _______________________ DIPÒSIT LEGAL ______________ No està permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la transmissió de totes les maneres o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o altres mitjans, sense el permís previ i per escrit del titular del copyright.

Sagrada Família-Corea Juan Martí Serra - Miguel Juan Marí - Santiago Peiró Tarrazó

® Obra Col.lectiva Foc i Flama © Federació de Falles Junta Local Fallera de Gandia Foc i Flama®, és una marca registrada amb el número: 22233830

Plaça Escoles Pies José Ramón Pastor Ferrer - Mª Elvira Climent Martínez - Óscar Climent Martínez

La direcció del Llibre Foc i Flama® 2007 no es reponsabilitza de les opinions dels articles publicats Imprés en Espanya_Printed in Spain_Gràfiques Vimar S.L.

Els membres que apareixen amb negreta pertanyen a la Junta de Govern

Assemblea i Junta de Govern Plaça Prado Tere Fuster Torres - Carlos Monzó Vidal - Jesús Escrivà Gadea

Marqués de Campo-Perú Javier Molina Mengual - Mònica Romero Láinez - Ivan Román Fernández

Plaça El·líptica

Serpis

Pròleg ..............................................................................................6 Reis d’Espanya................................................................................8 Pregó de l’Alcalde.........................................................................10 Sant Josep.....................................................................................12 Junta Executiva .............................................................................14 Assemblea_Junta de Govern........................................................20

Juan Antonio Ormeño Jiménez - Eva Mª Ormeño Jiménez - Fco. Javier Nieto Blasco

Falleres Majors i Corts d’Honor

Sant Nicolau-Mosquit

Entrevista Fallera Major...............................................................24 Poesia Fallera Major ....................................................................26 Fallera Major i Cort d’Honor ........................................................28 Entrevista Fallera Major Infantil ..................................................44 Poesia Fallera Major Infantil........................................................46 Fallera Major Infantil i Cort d’Honor............................................48

Joan Antoni Millán Escrivà - Miguel Arroyo Navarro - Salvador Moncho Carrió

Federació de Falles de Gandia

David del Rosario Jiménez - Antonio Martí García - Salvador Gregori Morino

Grau Pedro Cánovas Cañas - Manuel Tadeo Estrela Rodenas - Agustín Camarena Cuenca

Benipeixcar Gema Marquina Marqués - Inma Signes Sancho - Aida Borrás Mas

Beniopa Francisco Martínez Chover - Carlos Subiela Moncho - Vicent Ferrandis Martínez

Plaça Sant Josep-Raval Diego Gordó Llopis - Xaro Minyana Cabanilles - Ximo Moret Blasco

Plaça del Mercat Julián Toledo Gasquet - Joan Rovira Burguera - Agapito Domínguez Sanrosendo

Vila-Nova Rosa Maria Alandete Escrivá - Rosa Mª Moragues Alandete - José Ferrandis Angel

La dona, protagonista VÈRTEX GESTANT (Literatura) Lluna esplendent o sol que no s’oculta .......................................70 Poesia en nom de dona ................................................................71 Dones de ferro i sucre ..................................................................72 Escriure: plaer i turment..............................................................73 ALÇÀRIA DE LA VEU (Assaig) Les dones i el sistema educatiu en Espanya...............................76 Dona i democràcia ........................................................................77 Un llarg camí.................................................................................78 Sóc advocada ................................................................................79 La violència de gènere i les dones ...............................................80 ANGLES DE TENDRESSA (Arts) La història incompleta ..................................................................84 Jo volia ser com aquella dona......................................................86 Adagio ma non tanto.....................................................................89

Falles Secció Especial Carrer Major i Passeig................................................................110 Passeig Lluís Belda ....................................................................114 Plaça Exèrcit Espanyol-Jardinet................................................118 Plaça Prado.................................................................................122

Falles Primera Secció Avda. República Argentina .........................................................128 Màrtirs.........................................................................................132 Plaça del Mercat .........................................................................136 Plaça Sant Josep-Raval..............................................................140 Sagrada Família-Corea ..............................................................144

Falles Segona Secció Benipeixcar .................................................................................150 Grau .............................................................................................154 Parc Alqueria Nova .....................................................................158 Plaça Escoles Pies......................................................................162 Sant Nicolau-Mosquit.................................................................166 Vila-Nova .....................................................................................170

Falles Tercera Secció Beniopa .......................................................................................176 Benirredrà...................................................................................180 Crist Rei.......................................................................................184 Marqués de Campo-Perú ...........................................................188 Plaça El·líptica ............................................................................192 Roís de Corella............................................................................196 Serpis ..........................................................................................200

Recompenses Joies, Gesmils Diamant i d’Or....................................................206 Gesmils d’Argent ........................................................................212

Premis 2006 PERÍMETRE DE DESCOBERTA (Història - Política) Maria Enríquez: la dona més influent de Gandia ........................92 Diguem no a les desigualtats i discriminacions..........................93 Memento mori caesar ..................................................................94 El compromís que tot ciutadà mereix ..........................................95 ARESTES DE LA MEMÒRIA (La dona a les falles) De com la dona va canviar la banda pel faixi, les mestreses del casal ................................................................98 L’evolució de les falleres majors................................................102 Canvis de rol?..............................................................................104 Jo no treballe mai per un president, treballe per la falla .........106

Falles...........................................................................................215 Ninots ..........................................................................................219 Comparses ..................................................................................220 Carrosses ....................................................................................221 Jocs .............................................................................................222 Festival Musical Infantil..............................................................224 Llibret i Engalanament ...............................................................225 Altres Premis ..............................................................................225 Cartell Falles 2007......................................................................226 Programa de Festes ...................................................................228 Col·laboradors ............................................................................231

LONDRES

BERLIN

Pròleg BRUSEL·LES

PARIS

Des de Gandia a la resta del món. Foc i Flama, més que un llibre de falles.

ARGENTINA

MADRID

MOSCOU

COMUNICACIÓ

RR.PP.

CULTURA

1. SOTS-PRESIDENT MIGUEL PÉREZ PEIRÓ

1. SOTS-PRESIDENT ALEJANDRO BAÑULS TORRES

1. DELEGAT CULTURA JUAN JOSÉ MARTÍ VALLS

2. SOTS-SECRETÀRIA PORTAVEU CARMEN BERZOSA SORANDO

2. SOTS-SECRETARI JOSEP ANTONI VALLS CATALÁ

2. SOTS-SECRETÀRIA ESTER MAESTRE GARCÍA

3. DELEGAT COMUNICACIÓ ALBERTO DE SANFÉLIX BROTONS

3. RELACIONS EXTERNES JOSEP LLUÍS MENDIETA CLIMENT

3. SOTS-PRESIDENT JOSEP LLORET ESCRIVÀ

4. RELACIONS INTERNES PACO MAÑÓ SIGALAT

4. DELEGAT CULTURA JESÚS IGNASI MORAGUES ARLANDIS

ICOSAEDRE VIOLETA

Federació de Falles de Gandia

PRESIDENT

SECRETARIA

ECONÒMICA

FESTES

JESÚS GARCÍA CÀNOVES

1. SOTS-SECRETÀRIA CARMEN SOUCASE FURIÓ

1. SOTS-SECRETARI SAMUEL FIGUERES SEGARRA

1. SOTS-PRESIDENT PACO SANCHIS MÁRQUEZ

2. SECRETARI PEPE MAS DE SANFÉLIX

2. TRESORER RAFA GREGORI CERVERA

2. DELEGAT ACTIVITATS PACO SANCHIS COLOMINAS

3. COMPTADOR JOAQUIN BARBER PEIRÓ

3. DELEGAT FESTES PACO BOU ORTOLÁ

4. SOTS-PRESIDENT ENRIQUE MARZAL VIDAL

4. SOTS-SECRETÀRIA ANA SABATER GARCIA 5. DELEGAT CORT INFANTIL ANTONIO RAMÍREZ RAMÓN 6. DELEGAT CORT MAJOR VICENT GREGORI ACOSTA 7. DELEGAT FESTES JESÚS SANCHO GONZÁLEZ

sta secció literària, d'un Foc i Flama amb vocació de traspassar fronteres i obrir-se al món, arreplega la visió que de la realitat tenen 20 dones del nostre temps articulades al voltant de vèrtexs, angles, alçàries, perímetres o arestes de la creació, de la reivindicació, de l'expressió, del compromís i de la memòria. En “Vèrtex gestant” es plasma la vessant generadora i creativa de la dona: poesies doblement metafòriques perquè parlen de parts i fills; textos que desgranen històries de dones èpiques, encara sent anònimes, perquè els seus braços de sucre i ferro van forjar destins i somnis; reflexions sobre dones que escriuen i comencen a fer-se “visibles” també a l'altre costat de l'espill, universalitzant móns gestats en a. “L’alçària de la veu” és, encara per necessitat, un apartat reivindicatiu: mostra, per exemple, la dificultat de fer una “Història de les Dones” a Gandia, ja que són excepcionals les que escapen al silenci; mostra també la dificultat d'exercir -fins fa només 20 anys- professions tradicionalment masculines, com l'advocacia; mostra que, encara que percentualment les dones hem superat els homes a les universitats, això no es traduïx encara en condicions laborals equitatives. Finalment, recorda una de les cavernes infames que encara patixen hui massa dones: la de la violència masclista. Una caverna que només desapareixerà quan la llum de la cultura il·lumine el fons de la cova i permeta vore el maltractament com un problema públic i no sols com un accident privat. En “Angles de la tendresa” s'ha buscat i trobat el punt de vista de la dona sobre les arts plàstiques, la música, el teatre. En realitat, parlar de la dona en la història de l'art és parlar també de la seua absència, perquè historiadors i crítics han ignorat durant segles el treball “creador” de les dones. El llenguatge, que mai no és innocent, ha confinat les aportacions de les dones a un espai propi, restringit, intranscendent, negant-les qualsevol pretensió d'universalitat. Encara així, podem rastrejar eixos difuminats angles de la tendresa en pintores, compositores o artistes. A l'espera, una Història de l'Art completa, vertadera, lliure de totes les interessades mutilacions del passat. El “Perímetre de descoberta” arreplega l'obertura de la dona a l'àmbit de la “res publica”, el seu compromís polític. Dones de distintes ideologies proposen reflexions sense gènere sobre el poder i les seues trampes; mecanismes per a combatre les desigualtats i discriminacions; estratègies per a trencar l'anomenat “sostre de cristall”, eixa barrera invisible, però encara efectiva, que impedix a les dones accedir als llocs de màxima responsabilitat a l'àmbit acadèmic i científic, econòmic i polític. En definitiva, una reflexió sobre la dona i la democràcia, únic sistema polític que iguala els ciutadans davant de la llei. Les “Arestes de la memòria” recuperen les vivències de moltes de les dones protagonistes de la història recent de la nostra festa: Falleres Majors, presidentes de les antigues Comissions Femenines, presidentes actuals, secretàries, bitlletaires, tresoreres... Totes recorden, des de l'experiència pròpia, l'evolució del món faller -exclusivament masculí al principi, més igualitari hui-. Es constata l'important camí recorregut, però sense ocultar el molt que encara queda per fer fins a impregnar de color violeta les múltiples cares de la nostra apassionant geometria vital.

Anna Mas de Sanfélix

TOKIO

Reis dâ€™Espanya

Executiva 2007

Sant Josep Patrรณ de les Festes Falleres

SS.MM. Joan Carles i Sofia 9

Pregó de l’Alcalde President d’Honor

fotografia JUANTXO RIBES

Gandianes i gandians, falleres i fallers: Les Falles, per elles mateix, ocupen un lloc preferent en el calendari festiu i en la nostra història, però en aquest exercici tots tenim un motiu afegit per redoblar la nostra il·lusió amb el present més immediat i amb el futur de la festa per excel·lència de Gandia. No fa massa setmanes el saló de Plenaris de l’Ajuntament de Gandia va ser testimoni de la rúbrica d’un pacte històric entre les falles i la Ciutat amb la signatura de l’acord que permet el finançament de l’edifici del Palau-Museu Faller. La Junta Directiva de la Federació de Falles de Gandia, amb el valent suport de cadascuna i cadascun de les presidentes i els presidents de les comissions falleres de la ciutat, heu fet possible que un somni prenga forma i que, ben aviat siga una realitat. El meu reconeixement al món faller de Gandia, peça clau i destacada en l’actiu moviment associatiu de la ciutat -des de la primera fins a l’última fallera i faller-, pel vostre esforç, per la vostra dedicació i pel vostre treball en pro de Gandia. Amb aquesta tasca sabeu que sempre contareu amb el recolzament inequívoc del vostre Alcalde. 10

I ara ja és el moment de convidar a tota la ciutadania a disfrutar, de nou, intensament de les Falles i a participar i a viure amb goig i alegria de l’esclat, de l’olor de la pólvora i de les flors, de la música i del foc d’aquestos dies de març.

José Manuel Orengo Pastor Alcalde de Gandia

Falleres Majors Cort dâ€™Honor 2007

lga Colomer Vicedo

FALLERA MAJOR DE GANDIA 2007

Un càrrec que assegura li va sorprendre a ella tant com a molta gent de carrer que sempre havia pensat que les Falleres Majors sols eixien de les falles grans i veteranes. Sota l’aparença de jove tímida, Olga oculta en realitat una dona activa, dinàmica, moderna i socialment compromesa. Li agrada el tracte amb la gent, probablement pel seu treball cara al públic en el negoci familiar, i espera poder aprofitar el seu càrrec per conèixer gent.

Ser la primera Fallera Major de la teua comissió té algun significat especial?

Per a mi com a Fallera Major crec que no, donat que vaig a representar a la meua ciutat d’igual manera que si pertanyera a una comissió amb altres Falleres Majors, però indubtablement per a la meua falla és més especial, estan descobrint una vessant diferent de la festa, descobrint noves coses que fins ara no havien viscut i això sí que ho fa especial. A més, el que pense que és més significatiu del meu nomenament és que fa visible el dit que hores d’ara molts dubtaven de que totes les falles som iguals. Fins ara la igualtat es veia molt clara a l’assemblea, cada falla té tres representants amb la mateixa força i el mateix nombre de vots, però que d’una falla jove, menuda i modesta haja eixit una Fallera Major fa

que de segur, moltes xiques que ho són de falles modestes, creguen en la igualtat de totes a l’hora de poder ser Fallera Major.

Es viu de forma diferent la festa fallera en una comissió menuda? No, la festa és igual per a totes les comissions, totes treballem intensament al llarg de tot l’any, la diferència és que les falles menudes compten amb menys gent i recursos, però la il·lusió, el treball i la festa són iguals per a tots.

Hi ha dues qüestions que sí faran diferent el teu regnat, la inauguració del Museu i la Joia. Què opines? Pel que fa a la joia, jo personalment sóc molt partidària de que a les Falleres Majors se’ls atorgue un distintiu diferent a les recompenses ordinàries. Encara que semble

un tòpic, quan arribes a ser Fallera Major ja tens un recorregut faller, ja has ostentat càrrecs i d’alguna manera has pensat en el moment d’obtindre la teua recompensa fallera, els gesmils. El fet d’obtindre’l de forma honorífica sembla que li lleva valor i és molt injust. El ser Fallera Major és el més alt que pots arribar com a fallera, però després encara queden molts anys per davant per a treballar per la festa fallera i per tant és un altra il·lusió el poder aconseguir el gesmil. Pel que fa al Museu, crec que és molt més important, suposa que ja tindrem una seu, una casa pròpia. Un espai per reunirnos, per poder fer les nostres activitats, ordinàries i extraordinàries, i sobre tot per poder mostrar en qualsevol moment de l’any el que és, d’on ve i cap a on va la nostra festa a qualsevol persona que vullga conèixer-nos.

Com veus a la dona en estos moments al món de les falles? La veig molt capficada, molt implicada. No és que fins ara no ho estiguera, és que ara ja no sols estem per a càrrecs representatius, també estem en llocs de responsabilitat. Cada vegada hi ha més dones presidentes o secretàries, cada vegada ostentem més càrrecs de responsabilitat i per tant cada vegada ens equiparem més als temps actuals. Fora de les falles, les dones ja estem quasi en un punt d’igualtat. Estem al món laboral en pràctica igualtat de condicions i els homes cada vegada son més conscients de la necessitat de ser corresponsables en qüestions com els fills o les tasques pròpies del llar. A les falles per fi hem trencat la cúpula de cristall i sense que els homes tinguen el sentiment de que els hem furtat el seu espai o protagonisme. Crec que en estes qüestions estem evolucionant molt ràpid i be.

Penses que li falta alguna cosa a les falles de Gandia? Som una festa prou completa, sempre poden afegir-se alguns detalls però en general crec que gaudim de bona salut. Si jo poguera, per decret, afegir alguna cosa, el

que faria seria crear un premi que permetera a totes les comissions anar-se al seu casal després del lliurament de premis amb, almenys, un banderí. La finalitat de la festa no són els banderins, però totes les comissions treballen molt al llarg de l’any i crec que eixe esforç ha de tindre un reconeixement públic.

Com a dona treballadora i que ho fa cara al públic, com veus a la societat gandiana? Crec que la nostra societat està evolucionant de forma adequada, som un poble mediterrani i per tant som oberts, dinàmics i acollidors. En eixe aspecte crec que Gandia és una ciutat molt del seu temps.

Que li falta a Gandia? Crec que encara ens falten algunes coses, com un nou hospital molt més gran i complet, més escoles per a evitar els problemes que tenim tant a sovint, per a que tots els xiquets no sols estiguen escolaritzats, sinó que també ho puguen estar en els centres triats pels seus pares. Ens calen ajudes per als joves o les persones que necessiten tindre una vivenda i una independència i que totes estes qüestions es regulen de forma sostenible. Un ordre i una regulació.

A la ciutat li manca un centre per a l’atenció dels animals i evitar els problemes en aquells animals amb problemes o abandonats. Hem de tindre cura de la natura i els animals de la mateixa manera que tenim cura de les persones.

Penses que la situació dels joves de la teua generació és complicada en estos moments? No, crec que som una generació molt preparada. Som uns joves que hem tingut en molts aspectes moltes més oportunitats que altres generacions anteriors, som més conscients del que volem i el que cal fer per aconseguir-ho, som actius i implicats en la nostra societat i l’únic problema greu que pense que tenim els joves en estos moments és l’accés a la vivenda.

Com voldries que la gent recordara a Olga com a Fallera Major? Com una xica normal, accessible i oberta. Sóc una persona senzilla i propera a la gent i m’agradaria poder transmetre esta part de la meua personalitat a tot el món. Sóc una gandiana més que ha tingut la sort de vore complit un dels somnis més importants i que fins fa uns mesos pensava més impossible.

ella

On la dona és secreta, l'home és inútil. P. Éluard

Oh, dona que lluïxes agitada per forces poderoses i tendres, el teu cor està en les flames on es fa distància el present.

Dels confins véns i amb els misteris de l'abisme multipliques inconscient l'incendi quan [*tan bon punt que*] el món t'aclama.

El laberint està a la teua mercé, oh, dona lluminosa. La teua boca anomena tots els camins i la teua mirada plena de soledat i predomini concep un paradís.

Et sentim amb la proximitat que la nostra ceguera fingix aconseguir. En els teus ulls podem mesurar la vida, oh, dona en guerra amb la mort que rius i somies entre les flames, oh, tu, que no tens niu, només ales en els nostres cors.

José Luis Zerón

lga Colomer Vicedo

FALLERA MAJOR DE GANDIA i CORT Dâ€™HONOR

ónica Selfa Macias

José Vicente Requena Ballester

aura Morant Lozano

Manuel Benítes Ibáñez

erónica Sabater Martínez

Pablo Laporta Frasquet

rantxa Puertas Buigues

Joan MartĂ Soldevila

andra Giménez Guillard

Oliver Giménez Guillard

eli Vidal SĂĄnchez

Francisco de Borja Mascarell GarcĂa

agda Folgado Rodrigo

Blas Cabanilles Cloquell

ngela Bataller Palmer

Juanfran Romero BaĂąuls

aure Albiñana Martí

Jesús Chaveli Chaveli

ónica Faus Giménez

David Contero García

arcela Bou Chover

Santiago DĂaz FernĂĄndez

anessa Valls Sanz

Jaume Fuster Monzรณ

ara Miñana Segura

Román Mascarell Martínez

aria Mascarell Serrano

Ivรกn Romรกn Fernรกndez

aria Barber Deusa

FALLERA MAJOR INFANTIL DE GANDIA 2007

Amb tan sols 11 anys sorprén per la maduresa amb la que afronta molts dels aspectes de la seua vida. La primera impressió és la d’una xiqueta seriosa i tranquil·la, però és tan sols la primera imatge de Maria, ja que en el moment que perd la timidesa és activa, divertida i responsable. Cursa sisè de primària al col·legi Los Naranjos i assegura que el que més li sorprèn és el tracte de la gent des del seu nomenament. El que espera del seu regnat, conèixer molta gent, passar-ho el millor possible i que tothom que s’acoste a la festa fallera

Què suposa per a tu ser la Fallera Major Infantil de Gandia?

Què és el que opines de la Joia com a distintiu de la Fallera Major?

És un compromís i una responsabilitat que a mi m’agrada molt. Des de molt xicoteta sóc fallera i encara que sone al de sempre, aquest és el meu somni. Quan millor m’ho passe és quan són falles o em vist de fallera i enguany espere passar-m’ho encara millor i sobre tot que la gent puga gaudir de les falles també com jo. Sé que soc una privilegiada, sols una xiqueta a l’any pot ser Fallera Major Infantil, i la gent ho sap i m’ho fa notar, sobre tot quan anant pel carrer algun xiquet em senyala o em saluda. Al començament em feia una mica de vergonya, però també em sent molt orgullosa de poder representar als xiquets fallers.

Estic encantada per ser la primera en rebre la joia, crec que és un privilegi. Crec que el Gesmil ha de ser la recompensa per al faller que treballa per les falles, una recompensa que puga aconseguir sols aquell que treballe any rere any. El ser Fallera Major a banda d’un privilegi és també un treball, però no pot fer-ho tota la gent que vullga, sols una xiqueta a l’any és Fallera Major Infantil, i per tant crec que sí hem de tindre un distintiu però diferent als altres fallers, un distintiu més honorífic.

El Museu serà altra de les novetats del teu regnat Ja tinc ganes de inaugurar-lo. És molt

necessari que hi haja un lloc, un espai que siga dels fallers en el que pugam fer les proclamacions o les presentacions sense tindre que eixir de Gandia. És un dels dies que em fa molta il·lusió que arribe perquè no totes les Falleres Majors tenen l’oportunitat d’inaugurar un edifici que ha de ser tan important no sols per a les falles, sinó també per a Gandia, perquè serà com un troset de les falles sempre a l’abast de la gent que vullga conèixer-nos millor.

A banda de les falles, què és el que t’agrada fer? A l’escola m’agraden molt les matemàtiques, la llengua, el valencià i l’anglès. També com a activitat extraescolar m’agrada molt la informàtica. Quan acabe l’escola m’agradaria fer una carrera; primer volia

ser professora, però ara estic pensant en fer medicina, m’agradaria ser metge de família perquè m’agrada molt curar i ajudar a la gent.

Que opines del paper de les dones a la societat actual? Jo crec que les dones estem ocupant el paper que ens toca, ja estem quasi igual que els homes i pense que en uns pocs anys ja estarem en plena igualtat en tots els aspectes. A més, les xiques, al menys a la meua edat, som més responsables. També hem demostrat que en els estudis som moltes vegades millor i que estem capacitades per a poder fer qualsevol feina que fan els homes. De totes maneres, jo crec que no es una qüestió de ser dona o ser home, es més una qüestió de persones, hi ha persones amb més capacitat que altres per a fer coses. No tots som iguals i jo crec que això és bo.

Com veus la teua ciutat? Jo sempre he viscut a Gandia, i ara per ara no voldria viure a altre lloc. De fet de major em veig vivint i treballant a Gandia. Crec que no li falta de res, té parcs, centres comercials, teatres, cines, per a la gent de

la meua edat crec que la ciutat té de tot, tal vegada per a gent més major li falte alguna cosa, però crec que la ciutat està molt bé i a més està constantment creixent i evolucionant.

I la festa de les falles? Crec que està be i a més que els xiquets participem prou, a mi m’agrada especialment participar en les reunions setmanals i sobretot en el festival infantil, però també pense que se’ns deuria escoltar més a sovint.

Si pogueres, que li afegiries a les falles de Gandia? Una falla per a la Junta. Jo he estat Reina de la Falla de la meua comissió i el dia més especial de les falles és el de la cremà, el foc és molt important per a la nostra festa i el fet de poder cremar la falla és una cosa que trobe molt a faltar per a les Falleres Majors, una falla que no entre en concurs, que siga semblant a València, però que ens permeta viure en primera persona la cremà de les falles. Altra de les coses que posaria és que hi hagueren premis per a totes les comissions, que tots puguen arreplegar un banderí el dia del lliurament de premis i que les madrines puguen eixir a la Presen-

tació de la Fallera Major, perquè quan jo vaig ser madrina infantil no vaig eixir i no entenia per què.

Què voldries que recordara la gent de tu com a Fallera Major Infantil de Gandia? Que me recordaren com sóc, una xiqueta normal que ha tingut la sort de ser Fallera Major i que ha fet bé el seu treball. Sóc Maria, i no m’agradaria que la gent em mirara de forma diferent a com em mirava abans de ser Fallera Major Infantil.

atinal

Ara aguaites al llindar de l'alba amb tots els teus afanys d'orfandat, reina de les flames matinals. Jo reconec els teus gestos nòmades; sé qué valls et sustenten i quines incerteses reafirmen la teua plenitud.

Prompte t'extraviaràs de la mà de la por i ofegaràs un crit a la gola quan no reconegues el món poblat de ruïnes i hages d'enllumenar-te amb les làmpares de la nit.

Recordaràs llavors la llum d'estes cimes i el sarau acollidor de les seues espessors. El temps conspira per a tancar-nos el pas i ens embolica en consols i adéus. Però encara és prompte per als apremis, Encara són propicis els vents En estos prats sense runes.

Xiqueta de la festa, omplida de llum i de rosada, només desitge que els teus ulls conserven sempre la color de l'aurora.

José Luis Zerón

aría Barber Deusa

Pablo Seguí Barber

FALLERA MAJOR i CORT Dâ€™HONOR INFANTIL

andela Marco PeretĂł

Marcos CortĂŠs Lloret

ilvia Ramos Aparisi

Pablo Ramos Aparisi

ida Miñana García

Hugo Martínez Ibáñez

ristina Laporta Bravo

Keko Sendra Noguera

rlene Kerins Albuixech

Juan Marino Gilabert RuĂz de Gordejuela

emma del Rosario JimĂŠnez

David Montaner GonzĂĄlez

na Luisa Cuesta Torregrosa

Pablo Mascarell Sierra

eatriz Serrano Castilla

Carlos Sendra de la Calle

aura AraĂşjo Gregori

Salvador Tamarit AlcĂşdia

arta Donet Orchillés

Miguel Escrivá Cardona

aula Lรณpez Gordillo

Marc Romero Giner

ema Franco Morant

Edgar Morant RodrĂguez

na Borrás Lloret

Luís David Espí Guerola

ngrid Olaso Herrero

Esteban Reig Montaner

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

M. MERCÈ MARZAL

Mireu el meu braç. He llaurat, he plantat, he segat els camps... i, amb tot, sóc una dona. SOJOURNER Meitat víctimes i meitat còmplices, com tothom.

TRUTH

J.P. SARTRE

L’espectacle de l’oposició dels homes contra l’emancipació

femenina és segurament més interessant que la mateixa emancipació.

VIRGINIA WOLF

El paternalisme de l'home respecte a la dona és consubstancial a totes les cultures i encara pitjor que el masclisme.

ANÒNIM

L’home és un llop per a l’home.

PLAUTE

Siga'm solidàries amb nosaltres mateixes.

ANÒNIM

El sol fet de ser home, és ja una circumstància atenuant.

PITIGRILLI

Seria lamentable que les dones es limitaren a copiar el model masculí, tot i que aquesta siga la via més fàcil per a ser acceptades. Els homes envelleixen, però mai no milloren.

OSCAR WILDE

De res ens valdrà lluitar per l'alliberació de la dona si en el mateix intent no s'allibera també l'home. Sóc home, és a dir: faig coses inútils.

VICTÒRIA CAMPS

FEDERICA MONTSENY

PAUL VALÉRY

La dona, protagonista

Mireu el meu braç.

icosaedre

He llaurat, he plantat, he segat els camps... i,

amb tot, sóc una dona.

icosaedre

La dona extremadament crítica amb el seu. L'home és excessivament generós jutjant el seu sexe.

icosaedre

Meitat víctimes i icosaedre

meitat còmplices,

icosaedre icosaedre Siga'm solidàries

icosaedre

amb nosaltres mateixes.

com tothom.

Monogràfic: La dona, protagonista (Les 20 cares de l’icosaedre)

Isabel Garcia 71 Ada Soriano

Àngels Moreno

73 Ana Mas de Sanfélix 72

vertex gestant

Ana Cardona 77 Manela Fernández

Mª José Santa Cruz

79 Marta Sambrizzi 78

alçària de la veu

Carla Francés 84 Sonia Chirinos

Patricia Gasque

89 Mª Josep Gonga

angles de tendressa

Isaura Navarro 93 Zoa Sanz

Adela Pedrosa

95 Antonia Moreno 94

perimetre de descoberta

Carmen Berzosa 102 Anna Llopis

Ainhoa Malonda

106 Blanca Femenia 104

arestes de la memòria

Una magrana esclatada just al bell mig. Una magrana barreja de magenta i púrpura espenta amb força el meu pit. Una magrana. Fruita madura, matineja esquinçada. Plaer. Dolor. Plenitud. Una magrana sovint dolça, de vegades aspra. Torna l’hivern. Eugènia Herrero

vèrtex gestant literatura 69

Il·lustració: Eugènia Herrero · Acrílic sobre cartró rígid.

lluna esplendent o sol que no s’oculta Ada Soriano. Poetessa. I CONEC EL MOVIMENT DE LA LLUNA perquè s'agita en l'aigua S'expandix com el sol que naix en les muntanyes unides Conec el vaivé d'un cos en altre cos perquè el vent arrossega llavors que desperten la terra Tal vegada en un tercer reconeguem sempre els nostres cossos abraçats. II LLUNA ESPLENDENT o dalla visible que sega el cel Alfange lluminós que dividix provoca i vessa sang en les estreles Sol que no s'oculta que clareja el fons de la nit Cos estel·lar que raja d'un altre cos que advertix un camí on poder lliscar-se que deixa un rastre sembrat de llum on no perdre'ns que alumena un bosc sagnat. III

POT SER QUALSEVOL DIA tal vegada demà no sé però sé que eixe dia brollarà de la vagina d'una nit èbria em cridaran a crits Beuré d'un glop la llum prematura i els meus llavis entelats de gemecs de lluna retindran l’albada a la meua gola Tal vegada demà un alé de foc invadisca el meu llit em desperte unes ales Sí Rebentaran a la meua esquena unes ales lívides i el meu cos ara au lliure serà capaç d'escalar el mur sec conquistar la muntanya fèrtil Deixaré ancorades les cadenes ancorades les mirades dels altres Adornaré els meus cabells amb flors d'Auralba Després aniré al teu encontre subjectant la meua copa la meua copa d'alba ja nascuda i t'invitaré a beure eixe licor que embogix et seduiré amb els meus ulls de nit.

fotografia HELENA M. G.

poesia en nom de dona Isabel Garcia Canet. Poetessa.

santa catalina De nit la veien tots, la fosca era sa casa, el banc de pedra el llit, més tard seria tomba, la silueta l’hàbit: vestit gris a pedaços; la veu sempre escanyada, la veu feta penombra. L’edat era un enigma, els anys etern misteri la seva olor d’alcohol cançó de presó antiga; el bust era una sínia de vicis indomables, el cos la catedral sense vitralls ni imatges. Tothom la visitava de lluny sempre mirant-la ningú no l’entenia, tampoc no s’hi esforçaven, sempre temien perdre si al entrar-hi es movia, malgrat estar cansada a la nit feia vida, res més no li quedava d’aquesta mort tranquil.la. A l’alba n’era una altra, ruixava enmig la plaça la solitud del claustre: calidesa de mare que vol gestar encara el temps amb ulls de jove, sense prendre el record com a bressol- paisatge. Deshabitada i grisa, amb orina en les venes, una vida menys seua, una conversa buida més enllà del matí, sense esguard ni memòria, sense niu per covar-hi pensaments ni queviures del descalç caminar estranger els diumenges. fotografia HELENA M. G.

Els coloms i la gent la vesteixen com sempre el vici per l’alcohol no li sega l’angoixa, i s’apaga plorant, fent de l’estimar música: rostres desconeguts, els batecs de guitarra, els gestos d’aquells mims personatges del món de l’art escènic lliure, del nostre món teatre, geriàtric, catequesi, manicomi, prostíbul. De dia n’era una altra, caminava els carrers Amb parsimònia i riure, de veu no li’n quedava tan sols un crit de llum al pou de les pupil.les; els llagrimals de pedra lleugera , humida, verda els cabells olorosos de blanc groc margalida. Senzilla com la vida humil dels qui l’habiten, Ara penetra l’alba el seu cos de rosada Les cames besen terra, l’esquena la misèria, Se senten les campanes al migdia avisar-la QUE JA ARRIBA LA MORT AL COR VELL DE LA PLAÇA Serà capaç d’escalar esl mur sec conquistar la muntanya fèrtil. Deixaré ancorades les cadenes ancorades les mirades dels altres. Adornaré els meus cabells amb flors d’Auralba. Després aniré al teu encontre subjectant la meua copa la meua copa d’alba ja nascuda i t’invitaré a beure eixe licor que embogix et seduiré amb els meus ulls de nit.

abolida presó De la nit resta la claror de la pols, la fusta de la gàbia cremada per la por el fum a les parets de tristesa emmudida la cendra pels taulells d’un cos que ni respira, tan sols queda la son. L’angoixa embalsamada d’un temps que ens precipita, les hores que desterren els pètals de la tija, la llet agra incrustada, la indigestió de beure desmesuradament la vida. L’espurna papallona d’un frec d’alba incendiada, les veus que pels vidres s’allunyen de la casa, el riu de pensaments, la barca sense vela, el rumb fosc, circular, la gàbia de la cambra.

dones de ferro i sucre Anna Mas de Sanfélix. Professora de Filosofia

Rosario va nàixer el dia de la Candelera de 1913, en un temps en què la vida encara deixava marques indelebles en la pell. Als nou anys va abandonar els jocs infantils i va començar a “servir”. Somiava cada dia que son pare tornava de Cuba, que havia fet fortuna i que ella podia tornar al col·legi. Cada diumenge acudia a la parròquia i no li costava treure's la son perquè intuïa que saber les quatre lletres que allí li ensenyaven podia ser important per al futur. El pare va tornar, igual de miserable que havia partit i amb l'estigma de fracàs escrit al front, però ella va seguir servint sense perdre l'esperança. Rosario creia que tenia un futur: llavava i cantava “La Bella Lola”, fregava al compàs de “Francisco Alegre”, cuinava taral·larejant “el Reliquiari” i reia, sempre reia. D'eixa rialla cantadora es va enamorar Facundo. Es van casar de seguida, ella tenia 18 anys. I encara li quedaven cinc de felicitat. Però arribà la guerra i es va trobar amb un marit republicà i un germà allistat quasi a la força en la “quinta del biberó”. Van arribar les nits en vetla abraçada a la seua xicoteta Charo, la por desbocada i la canya entre les dents al pas de la "pava", les visites a la improvisada presó de les Escoles Píes -en la que dia sí, dia també, les dones feien cua amb l'esperança de contactar amb els seus, per a descobrir amb una barreja de fàstic,

fotografia HELENA M. G.

ràbia i impotència que els únic salconduit eren un cabàs ple d'aliments -que, naturalment, mai arribava als presos- o algun altre tipus d'intercanvi encara més inconfessable. Van arribar també les reunions clandestines a casa del tio Ramón per a escoltar les notícies en Ràdio Pirinenca i, a la fi, la desesperació revestida d'inconsciència que la va fer viatjar dies i nits fins a arribar al front i aconseguir que el seu marit poguera abraçar-les a la seua filla i a ella. Després, sobre Rosario es va abatre la pau, eixa pau de fam i "extraperlo", de delacions i venjançes, d'uniformes i sotanes, eixa pau de morts, d'hòmens amagats al rebost, de dones de dol i vel. En el 40 va nàixer la seua segona filla i en el 45 un xiquet. I encara que llavors no sabia resar i en sa casa només es parlava “la llengua del tio Canya” es va adaptar als temps buscant ara un futur “millor” per als seus fills: les xiquetes a les Carmelites –encara que fóra per la porta dels pobres- i el xiquet a les Escoles Píes. Els fills van patir la contradicció de “aguantar castics i renyes... per no saber expressar-se en llengua de forasters” i, més encara, de saber als seus pares permanentment “en pecat mortal” segons els seus mestres. Algun va intentar redimir-los del foc etern amb les sòrdides pràctiques a què invitaven els nous forjadors de la pàtria: oració i penitència,

clavant-se els cilicis tant en la pell com en l'ànima. El nacional catolicisme ho va cobrir tot amb una capa monolítica, espessa, gris, asfixiant i tensa. Van passar els anys i la necessitat de sobreviure va mutilar la memòria. En el carrer, de nou a l'estiu, revetles, processons de fanals, rialles i olor de gesmil. En sa casa, Eugenia, la ben nascuda, la primera néta als seus 47 anys. Encara li quedava mitja vida per viure i Rosario seguia apostant pel futur. El 19 d'agost de 1960 acaba de forjar-se com a dona de ferro: coneix el dolor absolut, la soledat més fera... es cobrix amb un mantell negre i deprén a resar en castellà per Facundo: “Virgen del monte Carmelo en vos confío y espero...”. Convertix sa casa en pensió, lloga el garaig i amb fèrria determinació ix avant. La seua viudetat la convertix per a tots en la Sra. Rosario, una dona valenta a qui ningú ha vist plorar. Però Rosario va ser també una dona de sucre. Va poblar la meua infància de bunyols, pastissets de moniato, rotllets, llesques amb ou i coques amb llet condensada. Em va ensenyar a jugar al burro, a fer punt de calça, a gaudir de flors i plantes i a més a més em va transmetre, entre besos i abraços, el gran descobriment de la seua vida: el poder de la dona.

escriure: plaer i turment Àngels Moreno. Escriptora

Escriure és patir. Bregar amb els entrellats de l'argument; amb els personatges que es rebel·len al domini de l'autor; definir els caràcters; dotar-los d'una personalitat, d'una psicologia pròpia; lluitar contra la resistència de situacions que s'independitzen de la trama i prenen rumbs inesperats; cohesionar, contextuar la història i donar-li versemblança és, de vegades, dolorós com un part. Però també és un goig fabular, crear i recrear ambients i personatges, inventar móns quimèrics i deixar córrer per ells el flux de la imaginació. I una sorpresa comprovar com, de sobte, s'incorpora al relat una situació viscuda en algun moment de la vida, una anècdota que creies oblidada, un encontre fortuït desconcertant que semblava no haver deixat senyal, una circumstància còmica o dramàtica o corprenedora, escenes llunyanes en el temps i l'espai que d'improvís comencen a fluir sobre la història. I construir el desenllaç, la delícia i el turment de la culminació d'un procés que pot haver durat mesos o anys. L'escriptor sempre escriu allò que li agradaria llegir. Podria dir-se que l'escriptura és una continuació de la lectura i al mateix temps l'anvers i revers d'un mateix plaer. Però una cosa és escriure i una altra publicar. Hi ha molta gent que escriu però el món editorial és tancat i difícil. Una barrera sovint insalvable que s'interposa entre la necessitat d'escriure i la de donar a conèixer el que s'ha escrit. Una dificultat que patien, fins fa ben poc, en particular les escriptores, malgrat els esforços d'una bona part de la societat per intentar corregir aquesta perversitat ancestral. Des que la història comença a ser escrita les feministes científiques han deixat constància que el món està articulat entorn als interessos masculins. Que els plantejaments en què s'ha basat l'estudi de les diferents disciplines científiques han deixat sempre de banda la contribució de les dones. No és cap novetat. El món de la cultura, de l'acció, de les activitats d'ordre social, ha estat quasi sempre patrimoni dels homes, mentre que les dones es mantenien pràcticament recloses a l'espai domèstic. I això, naturalment, es palesava també en la literatura.

fotografia HELENA M. G.

Últimament, els esforços de la dona per entrar al món de la literatura han estat notables i han trobant compensació. Ara ja es pot dir que les possibilitats d'editar comencen a no estar condicionades pel sexe de l'autor, que la irrupció de la dona en la literatura és espectacular, en especial la de les poetes, eixa nova generació que està deixant petjada en un gènere tan bell i tan difícil com és la poesia. Tanmateix, el fet literari dels escriptors encara continua sent diferent al de les escriptores. Hi ha un gran nombre de dones que ha contribuït a fer novel·la històrica, per exemple, i ben poques les que han transcendit en el gènere. Malgrat que la incursió de la dona en la literatura és cada vegada major, hi ha temes en els quals encara no es coneix el seu punt de vista. La guerra és un d'ells. Difícilment trobes la visió d'una dona sobre aquest tema, i seria interessant conèixer-la perquè elles han patit les guerres tant com ells però des d'una posició distinta. Encara ens falta, doncs, la seua visió i els matisos que pot aportar-hi. I comprovar d'eixa manera si és certa la teoria que la vida escrita per dones és com una altra vida. També estan les diferències quant al prestigi intel·lectual d'uns i d'altres. La recepció de les obres fetes per dones no és la mateixa que la dels homes. Hi ha encara moltes reticències a l'hora de reconèixer la categoria intel·lectual de les escriptores, la que cadascuna puga tenir, i una mena de menyspreu cap a la literatura femenina, com si d'un altre gènere, i menor, es tractara, com si sols, o especialment, interessara al públic femení. Sovint es parla de l'existència d'una literatura de dones, però i ha molt de mite en el tema. Es tendeix a pensar que femení significa particular i masculí universal. I quan els homes opinen sobre literatura femenina ho solen fer amb una mica de desdeny, quan no amb paternalisme (i no sé què és pitjor), relacionant l'escriptura de les dones amb la literatura melíflua i sentimentaloide. Com si els grans temes, els exteriors, els universals, foren exclusius dels homes. Margueritte Youcernar desmentia la creença que és més fàcil descriure personatges femenins que no

masculins perquè la vida de les dones és, suposadament, més limitada o massa secreta. I assegurava que la qüestió no rau en el sexe del personatge que es descriu sinó en l'habilitat narrativa de qui ho fa. Ara que la dona té tota la llibertat i les mateixes oportunitats --en teoria, si més no--, continuar parlant de literatura de gènere no hauria de tenir sentit. Una altra de les constants amb què es topen les escriptores és el fet que se les identifique amb les protagonistes femenines de les seues novel·les, com si es posara en dubte que ella fóra capaç de parlar de sentiments aliens o com si sols poguera escriure sobre la seua biografia pròpia. No hi ha constància, tanmateix, que això passe amb els escriptors. El panorama està canviant i el canvi dona lloc a l'optimisme. La dona ha començat a obrir-se camí a passes de gegant en tots els àmbits de la vida i, com s'ha dit, també en la literatura, a l'evolució de la qual està contribuint amb aportacions notables. Eixa nova literatura feta per joves escriptores que prescindeix del to transcendental i grandiloqüent que la caracteritzava i aposta per la utilització de la ironia, una bona mostra de la seua maduresa: es riuen d'elles mateixes i dels altres, de les coses que els passen i de les que voldrien que els passara, de les seues tradicions, del rol que han exercit i continuen exercint en la vida. Elles comencen a reeixir en l'àmbit de la literatura i també a ser jutjades i considerades pels seus mèrits intel·lectuals amb independència del sexe al que pertanyen. Però encara queda camí a recórrer. A la dona se li continua exigint una proporció major de mèrits que a l'home davant qualsevol intent d'ascendir un graó. L'esperança està posada en aquest segle que s'acaba d'encetar. La gran aportació a la igualtat entre dones i homes que ha fet el segle XX du camí de materialitzar-se en realitats inqüestionables en el transcurs de l'actual segle XXI. Que les lleis acaben sent alguna cosa més que paraules escrites sobre papers oficials i que els drets i les obligacions afecten per igual a ells i a elles i obtinguem així una societat més justa i més lliure.

alçària de la veu assaig

Il·lustració: Mª Ángeles Domínguez · Oli sobre llenç.

les dones i el sistema educatiu en espanya Manela Fernández.

fotografia HELENA M. G.

Directora de l’Escola Politècnica Superior de Gandia (Universitat Politècnica de Valencia).

Des que en 1857 es reconeixia en Espanya el dret de les xiques a una educació formal, però diferent per a la dels xics, fins la situació actual, la progressió de la dona en el sistema educatiu ha estat incessant. Si bé als primers nivells educatius no hi ha diferències significatives entre xics i xiques, aquestes creixen a mesura que avancem cap a les etapes de l’educació no obligatòria. Les dones són majoria en batxillerat i en la universitat, al temps que els seus resultats acadèmics són millors (acaben els seus estudis més dones que homes, repeteixen menys cursos i obtenen millors qualificacions1. Únicament es segueixen dirigint en major mesura els homes cap als estudis de formació professional i a les titulacions universitàries de caràcter tècnic.

alt) les ocupen dones, ja quasi la meitat del total de professores ajudants són dones, i si pensem que aquesta és la figura d’accés per la carrera acadèmica és fàcil deduir que en uns quants anys la situació en els nivells superiors canviarà substancialment. ¿Què ocorre, però, respecte als càrrecs de responsabilitat: directores, deganes i rectores?

Aquestes dades podrien fer pensar que aquest progrés en el nombre de dones que han accedit a estudis de tots els nivells ha anat acompanyat amb un augment de la seua presència en les institucions educatives, però açò està molt lluny d’ésser així. Sí és cert que en l’educació infantil i primària hi ha una clara majoria de professorat femení (63%), però la seua proporció disminueix a mesura que avancem cap als nivells de secundària (42%), i la universitat (34%). En qualsevol cas això no és degut a una major dificultat o discriminació en l’accés a aquests nivells de professorat per a les dones respecte dels homes, simplement és un procés que porta el seu temps, tal i com s’aprecia en el clar augment de la presència femenina a mesura que passen els anys en la docència universitària, des del 20% fa vint anys a les xifres actuals.

A l’igual que en el cas de l’accés a llocs del professorat, no hi ha, amb caràcter general, una situació de discriminació a l’hora de poder accedir a un càrrec directiu en el sistema educatiu. Altra cosa diferent és la situació que es produeix al llarg de l’acompliment d’aquest, degut a la gran dedicació de temps que aquests càrrecs exigeixen. És a dir, les dones quan han de prendre la decisió de presentar-se a un càrrec directiu practiquen el que alguns autors anomenen “l’auto-discriminació”. La dona amb responsabilitats familiars es qüestiona tots els aspectes de la seua vida als que afecta aquesta decisió: cura dels fills, cura dels seus majors, i la seua influència global en la seua vida no professional. Això fa que la seua decisió d’optar o no al càrrec estiga supeditada a un compromís de recolzament amb els qui comparteixen la seua vida: company, pares, i en molts dels casos fills majors que hauran de tindre cura dels petits. Això no passa en el cas dels barons, per a qui quan sorgeix la mateixa oportunitat aquesta s’accepta en l’entorn familiar, i per part de la societat en general com una cosa natural, de forma que, rarament, ells es plantegen incompatibilitats amb les seus responsabilitats “domèstiques”.

Que eixe canvi res no el pot aturar ho demostra el fet que si bé sols el 15% de les càtedres d’universitat (nivell acadèmic més

Si s’uneix la causa anterior a l’esmentada reduïda presència de dones en determinats estaments del sistema educatiu tot condueix

a que, en l’actualitat, solament un 6% dels Rectorats i un 20% dels Deganats en la Universitat estiguen ocupats per dones. En l’educació primària i secundària la proporció de dones directores ascendeix fins un 45% i 25% respectivament, degut a que el nombre de professores en aquests nivells és també major 2 . En qualsevol cas, el fet que les dones accedisquen cada vegada més a nivells superiors d’estudis és important en la mesura que contribueix a transmetre, a través de l’exemple, no només als seus fills i filles, sinó també a la societat en general, la igualtat de drets en l’educació i, conseqüentment, en les opcions de projecció professional futura. Amb un creixent nombre de dones amb estudis que capaciten per a exercir una professió, l’evolució social cap a la igualtat de drets en el terreny professional és un fet. La qual cosa no ha de voler dir que haja d’haver el mateix nombre de dones i homes en tots els àmbits, sinó que la dona tindrà llibertat real d’elegir la seua opció de vida, llibertat que sols atorga la independència econòmica, facilitada per la formació rebuda. Per tant, és una bona notícia el que cada vegada més dones estudien i tinguen una professió, no tant per a que en el futur hi haja més dones en càrrecs directius que influisquen al mateix temps en els canvis educatius (que també), sinó, sobretot, per a que en tinguen opció si volen fer-ho.

CIDE/ INSTITUT DE LA DONA (2001). Las dones en el sistema educatiu. CIDE/ INSTITUT DE LA DONA (2004). Dones en càrrecs de representació del sistema educatiu.

dona i democràcia Ana Cardona Ribes.

fotografia HELENA M. G.

Especialista en Psicologia Clínica.

Rosa Montero, el 23 de març de 2000, publicava una columna en El País, en la qual es podia llegir: “Mire al meu voltant i veig una d'eixes coincidències temporals que es donen sovint en la història de la humanitat, com la d'inventar el foc en vint llocs del planeta al mateix temps. Em referisc a les dones: de sobte, el món s'ha llançat a rescatar la memòria sepultada d'una infinitat de dones oblidades. Per primera vegada en mil·lennis (és sorprenent pensar-ho), la dona està eixint de la invisibilitat. Fa només 40 o 50 anys, un parpelleig en el mar dels temps, que les dones hem escapat del tancament sense memòria ni veu d’allò privat i hem travessat la línia de flotació d’allò visible..." Estes paraules de Rosa Montero són, potser, la clau que pot explicar la percepció que tenim hui del fenomen de la violència. La violència de gènere ha existit sempre, ha estat tolerada per lleis injustes que sotmetien la dona al poder del pare o del marit, ja que els permetien actuar de manera impune sobre elles. Aleshores, quin és el motiu que hui hi haja una gran alarma social per la violència que s’exerceix sobre nosaltres les dones? Sense cap dubte, el fet que les dones hagen “travessat la línia de flotació d’allò visible” i comencen a ocupar llocs de responsabilitat en la societat, cosa que les dones estem començant a aconseguir a costa de moltíssim esforç. Fa pocs lustres, la violència de gènere estava pràcticament oculta. Solament els casos espectacularment cruels i morbosos eixien a la llum. El silenci provenia, en principi, de la dona mateix, que la majoria de les vegades no tenia alternatives que li permeteren escapar, que li permeteren alimentarse i alimentar els seus fills, i eixa dependència, juntament amb la por, la vergonya davant l’escàndol i el pes d’una religió que preconitzava l’acceptació resignada i el conformisme, i infonia temors i sentiments de culpa, impedien que es fera públic el patiment que moltes dones suportaven al llarg de les seues vides.

A Espanya va haver d’arribar la democràcia i la Constitució de 1978 perquè tots els ciutadans foren iguals davant la llei. Es legalitza el divorci, la dona s’incorpora de ple a la formació universitària i la seua autoestima augmenta. Els rols de la dona i de l’home comencen a canviar. Però ni les lleis ni els canvis socials s’assumeixen per decret, cal un canvi d’actituds, pensaments i valors que, a poc a poc, vaja calant en la societat, cosa que encara queda massa lluny. L’espectacular escalada en la violència de gènere i la seua presència mediàtica prové, sota el meu punt de vista, de la simbiosi provocada per l’emancipació que la dona ha aconseguit en la nostra societat i la pervivència de valors masclistes que continuen interioritzant en l’home el sentiment de propietat sobre la dona. Encara són massa els qui, esclaus de la seua homenia, no poden permetre que nosaltres, les dones, decidim iniciar un nou camí. En este context té ple sentit que el Govern actual haja aprovat lleis tendents a protegir les dones i facilitar la seua incorporació al món laboral. La llei contra la violència de gènere es feia imprescindible en este moment, per les raons que hem exposat. No podem canviar expeditivament sentiments i valors inculcats per la societat durant segles en la immensa majoria dels homes. Eixa és una tasca no solament legislativa, sinó educativa, i tots sabem que canviar els valors d’una societat és un procés lent i costós. Per això, en esta conjuntura era necessària una llei que assegurara a les dones protecció en l’àmbit policial, econòmic, judicial i d’habitatge, alhora que oferira canvis tendents a facilitar la nostra incorporació al món laboral. La llei porta més d’un any aprovada i continuen sent massa els casos de violència, però tots sabem que la promulgació d’una llei no eradica immediatament el delicte; però, no obstant, ja són moltes les dones que estan beneficiant-se’n i prou les que esta nova llei ha permés que continuen vivint.

La llei de conciliació de la vida familiar i laboral ha estat una altra ferramenta que fa poc s’ha posat al servei de la dona. Sembla una ironia que esta nova llei vaja adreçada especialment a les dones, ja que tots, homes i dones, tenim vida familiar i tenim pares i fills als quals cuidar i educar. Però també és cert que estes responsabilitats han recaigut fins ara, quasi exclusivament, sobre la dona, i més cert encara, que les dones hem estat absents de qualsevol lloc de responsabilitat, per la qual cosa ha estat sempre l’home qui ha legislat i qui ha pres les decisions que ens corresponen a tots (a ells i a nosaltres). Legislar perquè es permeten horaris més flexibles, que desapareguen les diferències salarials sexistes, o que s’afavorisca la presència de dones en els consells de direcció o en els alts càrrecs del poder judicial, anirà creant un entramat social diferent que, sense cap dubte, serà més just. La llei de dependència també s’ha rebut com una llei de suport a la dona, i no podia ser d’una altra manera, ja que, tradicionalment, hem estat les dones les que hem atés les persones incapacitades i dependents del nostre entorn familiar. Esta llei pretén que s’atenga estes persones majors o malaltes sense que ningú es veja obligat a perdre el seu treball habitual i, en els casos en què així ho desitge la persona que vaja a dedicarse a tindre cura d’ells, puga optar a ingressar en la Seguretat Social com a treballador (jo diria treballadora) remunerat, amb un salari a càrrec de les administracions públiques. Estes són algunes de les noves lleis que intenten aconseguir una societat més justa per a tots, però especialment per a nosaltres les dones, que hem patit, durant segles, una marginació humiliant. En estes festes, on la dona exerceix el paper principal, convé recordar que, a les nostres mans continua estant la força d’un canvi imprescindible perquè tots, homes i dones, visquem en una societat més lliure i més justa.

«Pot jutjar-se el grau de civilització d’un poble per la posició social que ocupa la dona» Domingo F. Sarmiento, (1811, San Juan, Argentina - 1888 , Asunción, Paraguay)

un llarg camí Marta Sambrizzi Vélez.

fotografia HELENA M. G.

Periodista - Directora de “Gente de la Safor”.

Fa quasi 22 anys, arribàvem a Gandia el lloc on va náixer el meu home- per a iniciar, o almenys intentar-ho, una nova vida fugint –com negar-ho- d’una Argentina que ens havia donat la pitjor dictadura de la seua història, i no era capaç de sobreposar-se a una de les seues més dures conseqüències: la ja manifesta crisi econòmica i social que ha vingut arrossegant tot aquest temps, fins avui mateix. Doncs bé, per a qui -com és el meu casconserva la memòria fresca del primer impacte emocional del desarrelament, no és difícil la comparació d’allò que vaig observar llavors i els canvis profunds que s’han operat no sols a la ciutat de Gandia en els seus aspectes més externs i superficials, sinó en aquelles qüestions aparentment més intangibles i profundes.

Serviria com a exemple el cas de la dona: tot i el risc de generalitzar de manera injusta, em cridava poderosament l’atenció el seu paper decididament eficaç i fort en l’estructura familiar, «ajudant» (aquesta era la paraula) a l’«home de la casa» en tasques que a mi em semblaven, com a poc, lluny del seu abast: ho he vist en la família del meu home, on alçar una caseta de camp, llaurar la terra, moure pesades càrregues, administrar els comptes familiars, eren també patrimoni femení, a més del que se suposava era el fins aleshores «lògic» paper del gènere al qual quedaven reservades les «tasques de casa». Tot això sense comptar amb que, a més a més, la vida de la dona començava a tindre un altre compromís social per damunt de totes aquelles obligacions: el treball fora de casa (i no em refereixo a l’històric paper de la dona que anava al magatzem de taronges, posem per cas) i que començava a ser

de manera clara una decisiva aportació a l’economia familiar. No obstant aquest protagonisme de portes cap a dintre no tenia una correspondència clara en la vida exterior. Quan dic açò no em refereixo a la ja naixent presència en aquells dies en els mitjans de comunicació, de la política, de l’ensenyament, la cultura, etc. Recorde especialment un dia, en una conferència de la Universitat d’Estiu, quan una de les ponents va referir el que havia estat en part la situació de la dona en Espanya fins poc menys d’una dècada cap enrere: necessitar de l’autorització del pare o del marit per a poder tindre un passaport, cobrar una nòmina o tindre compte bancari. I encara hi ha qui es queixa de la democràcia! La transformació de la qual parle obrava de la ma d’un creixent impuls de les més joves, que en aquells moments havien «asaltat» la universitat fins fer-se un lloc destacat en la proporció tant d’alumnes com de docents. Em refereixo, més que res, a la vida pública i com a exemple, el propi món de les falles, on si bé s’observa es descobrirà com, del paper decisiu però de totes totes subordinat, s’ha passat a una presència molt més activa i decisiva en la vida de les comissions. ¿Qui anava a pensar llavors, que només uns anys després, la incorporació de les dones a la direcció de les entitats col·lectives, arribaria al punt en que avui són sis les que ocupen càrrecs de direcció estimables en tan competitiu món masculí? Encara recorde com, en les entrevistes als presidents de comissions, sempre in-

cloíem allò del «paper de la dona» en la seua falla per a trobar-nos amb la resposta de sempre, alabant el treball de la «comissió de dones», però sense donar per elles més que la representació que podien exercir les reines de la falla. Del mateix tenor era, per exemple, la situació en les germandats de Setmana Santa, col·lectiu que feliçment també ha trencat en gran mesura amb aquells vells tabús heretats d’èpoques que val més no recordar. Al cap i a la fi, la vida s’ha imposat, i ha estat la dona la vertadera protagonista, en la meua opinió, de molts dels canvis socials als quals em referia al començament d’aquest escrit: entre altres coses, perquè les noves generacions de dones estan tenint la capacitat de cimentar la seua pròpia revolució en un fet fonamental: la independència econòmica, basada en molts casos en una formació personal molt sòlida, molt més que las generacions precedents. Cada any, les estadístiques ens sorprenen (o ja no tant potser?) quan coneixem que les dones som més que els homes en la universitat, per cert, una dada que es repeteix a la Safor, sinó que a més a més, som més aplicades a l’estudi i en el treball que tant costa trobar, si més no en les mateixes condicions que els homes. Em podran dir que la meua és una visió un tant amable de la qüestió, però per simple comparació ningú no podrà negar que les coses van, a pesar de tots els inconvenients, en la bona direcció. La lluita per la igualtat d’oportunitats està plantejada, no des d’ara, sinó des de fa segles. És com el que deia una cançó americana dels 70’, «has recorrido muchacha, un largo camino ya...» Agregue: ¡i el que ens queda!.

sóc advocada... Mª José Santa Cruz Ayo.

fotografia HELENA M. G.

Advocada. Vice-Degana de l’il·lustre col·legi d’advocats de València.

Sóc advocada en exercici des de fa més de vint anys. Aquesta frase, que dita així sembla òbvia, és el fet més important en la meua vida professional, simplement per haver-ho aconseguit, per poder viure de la meua professió, i sobretot, el que més m’ompli d’orgull, és l’equip de persones, advocats i advocades que conformen el meu despatx, i ésser advocada en una important empresa d’assegurances vint anys, no tot estant al despatx de l’advocat titular de la companyia com era la situació habitual, sinó per mi mateix. Sempre he tingut clar que volia exercir el dret de forma privada, i el primer escull, en el meu cas i crec que en el de moltes dones de la meua edat va ser el familiar: ¡estàs boja!, ¡no tens a ningú en l’advocacia d’aquesta ciutat que t’ajude! ¡has de fer oposicions! Havia de buscar a tota costa una eixida segura. Vaig tindre la sort, fruit d’una casualitat, davant aquesta oposició sensata, de presentar-me a unes proves per a advocats d’una companyia d’assegurances que es va anunciar als diaris. Em vaig presentar i em digueren que només eren per a homes; davant el meu estupor, que vaig manifestar suaument a una secretària, novament la casualitat va fer que m’escoltara un directiu que passava per allí, i em va convocar per fer les proves al dia següent, tota sola. Vaig passar unes proves i sincerament crec que va ser per la meua tranquil·litat en fer-les, ja que estava segura de que de cap manera m’elegirien, però per a sorpresa meua encara sóc advocada d’aquesta companyia. Vaig tindre en conseqüència el gran avantatge, un client segur, ja que en aquell moment depens de tu, però sé que allò va ser sort, només un cop de sort. La realitat de la meua generació és una altra: estudiar

una carrera superior, la majoria; accedir al món laboral en llocs de responsabilitat, escassa per no dir nul·la. Destacar en el món laboral, i sobretot en l’advocacia era difícil, és un món molt difícil de compaginar amb marit, fills i, per què no dir-ho, no era un món de dones. Malauradament encara ho és, un món d’homes, i així t’ho recordaven contínuament. Puc escriure fulls i fulls d’actituds masclistes, per part de clients, companys, jutges i desafortunadament crec que també les dones en aquells anys vam adoptar actituds masclistes, perquè no podies fer una altra cosa, reivindicar podia suposar perdre.

l’advocacia s’està anant cap a la igualtat, i allò que ha canviat és l’actitud d’enfrontar el treball, imposant les dones les seues necessitats, hi ha molt de camí recorregut, però queda per recórrer i espere que els nostres errors hi hagen contribuït. Ha canviat l’actitud nostra davant el treball, i les companyes joves que accedeixen a l’exercici de la professió no tenen els mateixos temors que la meua generació, són lliures, i es nota en el nivell de reivindicacions. Hui en dia no es toleren conductes davant les quals abans callàvem per por a que es prescindira dels nostres serveis.

Que ens incorporàrem al món del treball era més que evident, de forma massiva, tant a l’advocacia com a la judicatura, i més tímidament a la política. La qüestió és com ens incorporàrem, i en la meua opinió vam adoptar tots els rols masclistes: agressivitat, duresa, sense deixar ni una escletxa als sentiments en el treball, inclusivament a la forma de vestir, vestits jaqueta com uniforme de treball. I això no és més que por, por a no arribar, a no estar a l’alçada, a que el físic influira. ¡Què terrible és eixa sensació de que no t’estan escoltant sinó que t’estan mirant, i amb quina sort de mirades!.

Només vull recalcar que el passat, el present i el futur, sempre han estat dependents de nosaltres, i que des dels llocs de rellevància als quals hem arribat, devem defendre allò que s’ha obtingut i lluitar per millorar les nostres condicions. Odie els dies de la dona obrera, treballadora, etc.., sembla que ens equipare a les foques en extinció, no estem per extingir, estem presents i molt presents, i no devem oblidar mai el que ha passat, en millora del nostre futur comú.

I front a tot açò, mai adoptem actituds reivindicatives, sinó tragar i treballar, i demostrar-ho donant el cent per cent del nostre temps i treball, restant-li’l a tota la resta demostrant que estàvem allí perquè ho valíem. No hi havia igualtat, cap, i en sóc tan rotunda perquè sincerament ens hem guanyat el lloc de la igualtat a base de renúncies personals, que en el cas que conec, l’exercici de la advo-cacia, són per a escriure mil articles. Però aquest esforç no ha estat en va, la realitat és una altra actualment, crec que en

la violència de gènere i les dones Sonia Chirinos Rivera Magistrada Jutge del Jutjat de Violència sobre la Dona nº 2 de Madrid

Després d’un any al front d’un Jutjat de Violència sobre la Dona, comença una a tindre el dret a preguntar-se quina cosa és aquesta de la violència de gènere. Discussions semàntiques apart que l’expressió violència de gènere provoca, ara toca més que mai interrogar-se al voltant d’aquest drama que ens colpeja amb un ritme més que accelerat, provocador. Brutal. ¿Existeix la violència de gènere? ¿És un fenomen nou? ¿Què passava abans, quan no existia “el nom”, i les dones sofrien aquesta sort de violència? ¿Per què, a pesar dels esforços de tots, hi ha, en ple segle XXI, i en una societat democràtica, lliure i igual, tantes dones mortes pels qui van dir un dia que les volien? ¿Per què els Jutjats de Violència sobre la Dona d’Espanya es troben literal i matemàticament col·lapsats? A més d’ofegats per tant de dolor, que amb prou feines se sosté, darrere de la fredor dels papers i la rutina que emana dels procediments judicials. Existeix la violència de gènere. Si per ella entenem aquella que exerceixen els homes que van ser o són parella de les dones que maltracten, moltes vegades fins la mort. Aquesta és l’única veritat irrebatible. Aquesta veritat no qüestiona res més. No posa en dubte que existeix la violència que els homes igualment exerceixen sobre altres dones,

amb les quals no els uneix –ni els ha unitcap tipus de relació sentimental, anàloga a la conjugal. I, per suposat, no nega –no podria fer-ho- l’altra realitat representada per tots eixos successos en els quals la protagonista activa (l’autora del mal) és una dona, i l’home, el subjecte passiu de la seua agressió. Ara bé, la violència de gènere (l’admissió de la seua existència com una categoria semi jurídica i fonamentalment sociològica) toca un punt feble tristament real: que, en l’àmbit familiar o domèstic, les dones són víctimes dels actes violents que es produeixen en eixe context, en un percentatge que resulta aclaparador: més del 90% a Espanya. L’expressió violència de gènere, a Espanya, si es coneixia, no s’utilitzava; i, si s’utilitzava, era rebuda en no poques ocasions amb dosis apreciables d’ironia i escepticisme, quan no d’un masclisme gairebé incontrolat. Pareixia “una cosa” més de les feministes. No obstant, el temps els ha donat la raó, i més enllà de l’encertada o desencertada traducció del terme violència de gènere1, aquesta expressió ha guanyat la batalla. I ha demostrat (malauradament) la seua vigència plena. A aquesta classe de violència cal que li posem fre. Como siga. La Llei de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere treballada pel Govern de Rodríguez Zapatero i aprovada per tots els grups parlamentaris ¿és la solu-

“violència de gènere” és la traducció literal i un poc equívoca de l’expressió encunyada pel feminisme nord-americà “gender violence”

ció? No. Rotundament, no. Si per solució s’entén la que han de proporcionar els Jutjats de Violència sobre la Dona. No obstant, fa la impressió que a mesura que creix (perquè creix) el número de dones maltractades, els dits acusadors es dirigeixen contra aquests Jutjats. Res més lluny de la realitat. Perquè la solució a un problema que es barreja amb cultura, tradicions i fins i tot religions, a més de nodrir-se de l’etern dilema entre el recurs a la força o a la intel·ligència per resoldre els conflictes, no pot basar-se en l’existència o no d’un tipus de Jutjats. Cal que la busquem en l’educació de les persones. Un any després d’oir les raons i les desraons d’homes i de dones. Un any després en el qual una arriba al convenciment que, en aquest tipus de qüestions, moltes vegades no hi ha Veritat, i de vegades ni els propis interessats la coneixen (menys, la imaginen), la conclusió és que en aquests Jutjats es tracta amb una realitat que venim sofrint les dones des de que existeix la convivència d’Homes i Dones. És a dir, des de sempre. Abans no existia el nom; però el que és cert és que el problema –el drama- estava plantejat en tota la seua històrica maduresa. En altres paraules, i com a especialista que ja ho sóc del tema, la violència de gènere està més enllà i molt abans de la seua conceptuació nominal. Respon a un fenomen doblement curiós: el que tenalla les dones,

fotografia HELENA M. G.

i les condueix a acceptar la violència psíquica i física de les seues parelles, o per por, o per la consideració social, o per la ignorància, pels fills, pels veïns, pels pares, o per tants jo-que-sé, inclòs l’amor, o la compassió; i sobretot, per elles mateix, que creuen que el que estan sentint (la violència) és un miratge que el marit, el nuvi o l’ex-amant, acabarà per esborrar. I el que tenalla els homes. A tal punt que, como deia un acusat, “Contemple, cada dia, a cada moment les meus mans, i encara no puc creure que són les que em van servir per matar la dona que volia”. Perquè en el fons, la conclusió a la qual he arribat, és que qualsevol de nosaltres pot ser víctima. I qualsevol dels homes pot ser agressor. Ni l’efecte preventiu de les penes funciona. Ni la creació d’aquest o aquell òrgan judicial té el paper de redemptor. Tan sols una tasca titànica en matèria d’educació aconseguirà allò que avui en dia sembla impossible: que les diferències es corregeixen, des del diàleg. Mai des de la força. Ni tan sols des de la desesperació.

angles de tendressa arts 83

Il·lustració: Nuria Cecilia Cardona · Tècnica Mixta Collage.

la història incompleta Carla Francés. Artista Plàstica.

Parlar de la dona en la Història de l’Art és parlar de la seua absència. A banda de les innumerables dificultats per accedir al món artístic hauríem de parlar del paper silenciador dels historiadors i crítics d’art, que han ignorat durant segles el treball de les artistes dones.

Hollywood, i que ens indiquen les mesures i pes ideals per a totes les dones del món. Res a vore amb els canvis mínims que ha sofert el model masculí, amb el qual, sempre s’ha sigut molt menys exigent, fins a l’actualitat, en que pareix que tampoc escaparà de la tirania dels estereotips estètics.

L’explicació és molt senzilla, cóm havien de ser considerades professionals de l’Art, si fins als ss XIX i XX no tenien dret al vot, a assistir a moltes escoles i universitats o a ser titulars d’un compte corrent (de fet, hui, a moltes cultures continuen sense gaudir d’aquestos drets i d’altres encara més bàsics).

Però a banda de tantes dificultats, sí existiren dones artistes, i hui podem gaudir de moltes de les seves obres.

Els homes eren els qui escrivien una història protagonitzada per homes, en la qual, pareix que el paper de la dona quedava reduït al de model o musa inspiradora. La figura femenina és l’objecte per a ser mirat i l’home el subjecte que mira. Per tant, el recorregut que fem al llarg de la història mitjançant les obres d’art, és un recorregut des de la mirada masculina.

Les obres de les dones eren considerades anecdòtiques o decoratives, mai s’observaven com a una obra d’art, la que era jutjada era l’autora i no l’obra. D’aquesta manera sempre estaven limitades per les normes del decoro i la decència que dictava la societat de torn. Societat creada, dirigida, jutjada, i governada per homes. Tant és així que podem observar l’evolució de l’anatomia femenina seguint els cànons de bellesa dictaminats pels homes, des de Les Tres Gràcies de Tiziano, a la Venus de Boticelli, les models de Yves Klain, fins els productes dissenyats al quiròfan que ens dóna el cinema des de l’època daurada de

Les dones miniaturistes treballaren amb els monjos en la decoració de còdexs i tractats. A les classes acomodades del Renaixement, el dibuix i la pintura eren part d’una educació distingida per a les dones. Trobem noms (cal que cercar-los) com Caterina dei Vigri o Sofonisba Anguissola, però a pesar de l’excel·lent qualitat dels seus treballs, sols eren considerats com una habilitat més d’una dona aristocràtica. La majoria de dones artistes d’aquesta època, eren les que tenien accés als tallers de pintura i escultura per ser família del mestre de taller. Lavinia Fontana, Marieta Robust, Fede Galizia i, la més coneguda, Artemisia Gentilechi. L’actitud dels crítics i de les Escoles d’Art a partir dels ss XVII i XVIII era contradictòria: per una banda les dones eren lliures de pintar, però la crítica mai considerava de manera seriosa el seu treball. Per altra banda, es prohibeix la seva assistència a les classes de model del natural, es limita el seu nombre a les acadèmies, i paguen més per la matrícula. D’aquesta època són els treballs de Rosalba Carriera, Elizabeth-Louise VigéeLebrun, Cesarine Darin-Mirvault o Constance Marie Charpentier, seguidora de la pintura de Jacques-Louis David. És lamentable el

cas que va ocórrer amb una obra d’aquesta última. El Metropolitan Museum en 1922 adquireix un quadre atribuït a David i la crítica el catalogà com l’obra excel·lent d’un gran mestre. Quan es publicà que l’autora del quadre es Charpentier, immediatament els crítics troben defectes a la pintura i descobreixen les empremtes que revelen l’esperit femení, relacionat amb la debilitat i el poc rigor. Si el Metropolitan Museum haguera conegut l’autèntica autoria de l’obra, l’hauria adquirida? Al llarg del s.XIX, al Romanticisme, la figura de l’artista home s’apropia de característiques atribuïdes tradicionalment a les dones, els destaquen per la seva sensibilitat, per ser espontanis i emocionals, característiques que al Renaixement incapacitaven a la dona per crear una obra d’art. Ara resulta que la dona es massa freda i racional per a crear, just el que li faltava quatre segles abans. De qualsevol manera la dona no pot crear art, siga per una raó o per la contrària. Per altra banda, a l’Impressionisme destaquen Berthe Morisot i Mary Casat, la condició de dones respectables les obligarà a tractar temes que transcorren a l’àmbit domèstic o a parcs i palcs de teatre, res a vore amb el París bulliciós que coneguem per tots els pintors homes de l’època. Al s. XX la dona començà a participar de manera més visible a les avantguardes, el que no la lliura de ser discriminada pels seus mateixos col·legues. La polèmica al moviment feminista de com afrontar els problemes genera multitud de postures, la creació de galeries i escoles exclusivament femenines i feministes, la integració al circuït establert, la combinació de les anteriors segons circumstàncies, assumir postures i aspectes masculins,...

Ens hem perdut les obres que les artistes dones podrien haver realitzat si hagueren entrat plenament al mercat de l’art, al cercle de la crítica o a les escoles i acadèmies. No podem saber fins a quin punt hem perdut perquè no ho hem conegut, de la mateixa manera que no podem saber com haguera evolucionat la història si a més de marginar per raons de gènere, s’haguera marginat per raons d’orientació sexual, i no coneixeríem la major part de la literatura, filosofia i art de Grècia, ni els treballs de Leonardo da Vinci o Caravaggio, per nombrar algun dels pilars de la Història de l’Art. Hauríem de redefinir el concepte de diferència, la diferència per raons de sexe, d’orientació sexual, d’edat, raça, religió, d’ideologia política, minusvàlua,... qualsevol diferència seria suficient per a crear un grup dominant i altre marginat, o els dos alhora. Si la dona haguera pogut accedir al coneixement i l’educació amb les mateixes condicions que l’home, si haguera pogut expressar les seves inquietuds sense por o pudor, què hauria passat amb la Història de l’Art? Com haurien viscut les dones els moviments artístics si hagueren participat plenament d’ells? Els seus treballs haurien conduït a nous istmes? La història seria diferent, seria més completa, més veritable.

fotografia HELENA M. G.

jo volia ser com aquella dona Mª Josep Gonga Actriu. Membre de Pluja Teatre.

Vaig tindre el privilegi i la gran sort de nàixer al barri de Corea a mitjans dels anys ’50, quan encara no havien asfaltat els seus carrers i estàvem “sense llum per culpa vostra” i és per això que els meus records d’infantesa estan plens d’històries viscudes al carrer.

cos i li feia fer les coses més extraordinàries que mai havíem vist. Ningú gosava obrir la boca i en aquell moment vaig decidir que volia ser com aquella dona. Una dona lliure, anònima, que aniria pel món fent acrobàcies, música o el que fóra, però jo volia ser com ella.

Una vesprada d’estiu, cap al capvespre, una peculiar música inundà el meu carrer. La gent eixia a les portes, tots botàvem de nervi i a la cantonada aparegué un grup de volantiners composat per un xiquet que tocava un pandero, un home que feia sonar un acordió menudet, un altre home que portava nugat un os amb una cadena que acabava en una argolla al nas de l’animal, i un dona amb el pèl llarg molt llarg, de color negre, arreplegat amb un turbant, vestida amb faldes llargues de molts colors i amb molts brials.

Després d’aquell espectacle em vaig passar dues setmanes intentant imitar aquelles contorsions amb els consegüents marmolons de ma mare que em deia que acabaria descostellant-me.

-Són zíngars, digué algun “sabudet” . -La xiqueta que no isca, digué ma mare. -Per què? , vaig dir jo -Perquè és perillós. I prou. 86

Em va tocar mirar per darrere de la reixa de la meua habitació l’espectacle d’aquella colla apareguda com per art de màgia. Al so de la música muntaren en pocs segons un cadafal amb dues escaletes i uns taulons, on feren pujar a l’os per un costat, va caminar pels taulons i va baixar per l’altra escaleta. La gent aplaudia i cridava al vore caminar dempeus aquell animal per a nosaltres tan estrany i exòtic. Quan acabà, la xica pujà al cadafal i féu tot tipus de contorsions. Bocabadats contemplàrem com doblegava aquell

Diuen que va ser la dona la que va descobrir el foc per a poder cuinar els animals que l’home caçava. En les guerres mentre els homes combaten lluny de casa, les dones són les heroïnes de la supervivència entre els enderrocs, sense aigua, sense electricitat, acuitades per la fam, la por i el fàstic. Diuen que en el teatre antic i es considerava ple de desgràcies que una dona pugés a l'escenari. Les dones no participaren en les representacions fins al segle XXVII, quan a es va trencar aquest costum. A Gandia van haver moltes dones que actuaren en contra de la seua família, dels seus homes, dels seus “novios”... i d’elles només en sabem els seus noms i poca cosa més. Quan jo era menuda a ma casa per les nits, assajaven mon pare i els amics el sainet que anaven a representar aquella setmana i no recorde haver vist dones en aquells assaigs, o se m’ha esborrat de la memòria o es que no venien. Però després si que estaven dalt l’escenari actuant el dia de la

representació. Quan assajaven? Per molt que intente recordar-ho no em ve al cap. Així és com tantes i tantes dones artistes han passat a l’oblit. Tenim el cas de Remedios Sanchis, nascuda a Beniopa l’any 1888 i que a causa de la mort dels seus pares passà a viure a Gandia amb un oncle seu molt aficionat a la música, el qual veient les qualitats que tenia la xiqueta per a tocar la mandolina aconseguí que als nou anys formara part d’una orquestra valenciana molt famosa en aquells temps: “La Orquesta Blanco y Negro”. Ben prompte començà a fer gires per tota la Península Ibèrica, va recórrer totes les capitals i ciutats més importants i arribà a actuar a Portugal, França i Alger. També sabem de l’existència de la tiple gandiana Mercedes Melo que va recórrer mig món a principis de mil nou cents amb diverses companyies professionals. Les cròniques diuen que sempre que actuà a Gandia hi hagué uns grans plens als teatres per la simpatia que la gent li professava, menys al 1914 que obtingué un gran fracàs i la raó va ser que gosà interpretar-hi La Casta Susana, tan vituperada per la premsa catòlica i moralista de l’època. Quan acudim a les hemeroteques per trobar dones que actuaren al teatre amateur a Gandia sempre es parla llargament dels actors i quan els toca el torn a les dones tot s’acaba en una xicoteta cita, com: “Sobresalieron las señoras Delgado y Cuevas, y las señoritas Elisa y Amalia Sánchez”. Al 1914 ens assabentem que en un festival benèfic hi destacaren Maria Sanchis, Trini Aranda,

fotografia HELENA M. G.

Angeles Malonda i Clara Romaguera. I també les dones de la burgesia gandiana com Amparo Lapeyre i Carmen Vallier que féren allà pel 1915 teatres i sarsueles en benefici de diverses obres de caritat. Per acabar-ho d’adobar ens faltava l’església que des de les seues publicacions exhortava a les dones per a que no acudiren al teatre per vore aquelles obres que ells consideraven immorals, és a dir quasi totes, i aplaudien a “las dignas señoras gandienses que rechazan semejantes asquerosidades”. A Gandia la gent amateur allà pel 1930 continuava fent representacions benèfiques i en aquestes ocasions desapareixia el problema de l’escassesa d’actrius ja que les filles de les famílies benestants s’oferien de bon grat, com: Gloria Lorente, Lola Riva, Amparo Melo, Angeles Ausias, Carmen Rubio o Miryam Sblojom. Vingué la guerra i es tirà el teló. Als anys quaranta a Gandia es féu un acte per ajudar a la División Azul i en ell trobem que actuaren les dones : Lola Durà, Paquita Moreno, Lolita Alfaro i Lola Mascarell a banda del Cor que estava format quasi tot per “señoritas de la Sección Femenina” afiliades a la Falange Española. Aquest grup es dedicà un temps a representar obres d’exaltació patriòtica franquista. I més avant ens trobem amb la tiple gandiana Lolita Durà que debutà al juliol de 1944 amb la companyia del tenor Emilio Vendrell i un temps després passà a formar part de la companyia “Los Ases Líricos“, amb la qual va recórrer tot el territori espanyol fins l’any 1955, que

va tornar a Gandia on continuà col·laborant fins ben entrats els anys ’60, amb bastants iniciatives teatrals gandianes.

trobem dones com: Delfina Climent, Mª Jesús Climent, Amparo Mayor, Alicia Morant, Marina Morant, Mª Josep Gonga.....

Als anys 50 s’havia creat el grup d’Acción Católica que es va convertir en el centre del teatre aficionat a Gandia i allí ens trobem a: Africa Rausell, Lolita Escrivà, Amparín González, Amparin y Marujita Fayos, Conchita López, Vicenta Hernández, Maria Rosa Soliva, Josefina Bohigues, Carmen Puig, Rosita García. I com no Paquita Bisquert, que va començar cantant sarsuela i acabà fent tot tipus d’espectacles sobre tot els papers còmics amb diverses companyies gandianes.

I així fins al moment actual, que hi ha moltes més dones que fan i faran teatre a la nostra ciutat.

Als anys ’60 s’organitza l’Aula de Cultura de les Congregacions i es crea un grup de teatre que munten una sèrie de comèdies que representen a la seua sala d’actes i entre les actrius veiem a: Lola Miñana, Pepita Bonet, Maria Angeles Martí, Rosabel Ferri...

En nom i reconeixement de totes aquestes dones i de les que no han aparegut citades arrecerades sota l’anonimat, valen les darreres paraules de María Escudero, autora d’investigacions culturals en Argentina i Ecuador, on va impulsar un teatre militant i compromès amb l’alliberament i la justícia social : “El teatro es mi vida desde que despierto... hasta que vuelvo a despertar. Y seguiré creyendo en él, en su belleza, en su pasión, en su locura y en las broncas habidas y por haber que implica el arte en nuestro continente... el arte en libertad”.

Per eixos anys encara continuarà actuant el grup de la falla de Corea on les actrius Amparo Brotons, Rosa Mari Ferrer, Paquita Cucart, Tere Escrivá... dedicaren les seues hores lliures per representar teatre a la gent del barri. Al Grau de Gandia als finals dels anys cinquanta teníem a Matilde Bigné, Nieves Torres, Pepita Simó... i d’ahí botem als anys ’70 que apareix el Grup Sotavent amb Suni Borrull, Rosita Martí, Pura Pellicer, Maribel Pasqual, María Ramos, Isabel Vila, Eva Pellicer, Mari Saro Martí... i dirigits per una dona, Josefina Lázaro. I també als anys ’70 amb Pluja Teatre

Les dades d’aquest article han estat extretes dels llibres : “El Teatre al País Valencià: el cas de la Safor (1800-1936)” de Gabriel Garcia Frasquet i “El teatre a la Safor (1939-2000)” de Josep Enric Gonga.

fotografia HELENA M. G.

adagio ma non tanto Patrícia Gasque.

fotografia HELENA M. G.

Professora de piano del Conservatori Professional d’Oliva.

La música expressa allò que les paraules no poden dir. Funciona com a catalitzador o estímul per a vivenciar emocions i sentiments. Aquest poder de la música no és tan sols patrimoni d'aquells que tenen una formació musical: proporciona claus per a créixer i desenvolupar-se com a éssers humans. La música afavoreix la concentració i la relaxació, i els músics, a més, fan funcionar els dos hemisferis del cervell; el que pensa (esquerra) i el que sent (dret). Ja en l'antiga Grècia es considerava l'ensenyança musical essencial per al desenvolupament de l'ànima, és a dir, per al desenvolupament emocional. L'informe Delors "L'Educació conté un tresor", elaborat a petició de la UNESCO, proposa alternatives per a l'educació del segle XXI. L'educació i l'aprenentatge es basen en quatre pilars fonamentals: aprendre a conéixer, aprendre a fer, aprendre a conviure i aprendre a ser. També destaca el paper de les emocions. El sistema educatiu ha donat preferència als coneixements i ha oblidat les emocions. Des d'aquesta perspectiva l'educació musical és molt important per al desenvolupament de la personalitat dels/les estudiants. Avui en dia començar a estudiar música és fàcil.Paral·lelament als estudis obligatoris gaudim de diverses escoles de música on iniciar-se en aquest art des d'edats preescolars.Tota banda té la seua escoleta d'iniciació musical i de grau elemental per a nodrir-se. És tanta la quantitat d'alumnes que fins i tot tenen dues bandes, la juvenil i la gran. Els xiquets i xiquetes fan el rodatge primer en la menuda i després passen a formar part de la gran. A més dels instruments de banda, hi ha una gran quantitat d'alumnes que es

decanta per altres instruments com ara el piano o la guitarra. Menys nombrosos són els instruments de corda o el cant. Ara bé, què passa si un xiquet o xiqueta vol estudiar més, vol professionalitzar-se en el camp de la música? Doncs ha d'anar a un Conservatori Professional de Música (Oliva) o a un centre autoritzat (Grau de Gandia) per a traure el grau mitjà i compatibilitzar-los amb els estudis obligatoris. I si vol més? Intentar entrar en un dels tres conservatoris superiors de la comunitat (Castelló, València i Alacant). Els estudis superiors de música tenen l’equivalència a llicenciatura, és a dir, que es pot accedir a estudis de tercer cicle ( programes de doctorat). Estudiar el grau elemental requereix un esforç, per part de l'alumne, relativament fàcil si aquest té afició/facilitat per la música.Però el grau mitjà és altra història: consta de tres cicles de dos anys cadascú i la càrrega lectiva és cada cicle més forta. L’alumne ha de tindre-ho molt clar per a continuar estudiant perquè la compatibilització no és gens fàcil: han de compaginar ESO i Batxiller i els alumnes encara no han triat els seus futurs estudis, per tant, pocs són els que trien l’opció del Batxiller Musical que consisteix en fer les assignatures troncals a l’institut i l’especialitat al conservatori. Els centres integrats que proposava la LOGSE, llevat d'alguns privats com el de Llíria, no s'han fet. Encara existeix el pensament (sobre tot per part dels pares i mares) que els xiquets i xiquetes han de fer una carrera a banda de la música. L’educació musical té com a objectiu ensenyar-nos a escriure i a llegir. Però la música no és tan sols un llenguatge que es llig i s'escriu, també es parla. Parlar significa

crear, improvisar, composar. Per a poder parlar hem d'assimilar la sintaxis i conéixer les seues possibilitats de discurs. Aquesta és una de les principals novetats del pla d'estudis actual. Abans primava l’ensinistrament instrumental mecànic. Però la transformació és lenta. L'ensenyança musical als conservatoris ha estat estancada durant molts anys: la dinàmica és un sistema tancat que es realimenta a si mateix. Estem formant excel·lents músics del segle XIX que han de viure en ple segle XXI. Coneixements com informàtica musical, tècniques d’enregistrament, música moderna i ètnica i els seus instruments, tendències contemporànies, electroacústica, música en internet, musicoteràpia... no estan presents en els currículums dels conservatoris professionals. Es tracta en definitiva de buscar un conservatori que responga les exigències de la societat actual i futura. Òbviament podem millorar moltes coses, no tan sols en el panorama educatiu, però com tot, és qüestió de temps. Com també ha sigut qüestió de temps el reconeixement de la dona a tots els àmbits de la societat actual. Els llibres han ignorat la contribució feta per dones a la música en tots els gèneres. Hi ha constància de la presència de dones músics en civilitzacions antigues. Però no és fins el segle XIX quan apareixen grans figures femenines en la interpretació i composició instrumental. L’ensenyança a les dones va estar limitada a la interpretació, i no és fins ben entrat el segle XVIII que va tindre accés a estudiar l'harmonia escrita. Però la història de la música està plena de noms femenins: catalogades hi ha més de quatre mil compositores. És clar, doncs, que el poder creatiu de la música no ve determinat per la diferència de sexes.

Negra la lluna com el sense llum negra. Vermella la rosella d’oblits i de delers compartits i ofegats a sotaveu vermella. Grisa la frontissa que tímidament obri portes abraçades a la penombra grisa. Blanca la sentor del lliri. Blanca com l’esperança blanca.

Eugènia Herrero

perímetre de descoberta història - política

Il·lustració: Eugènia Herrero · Acrílic sobre cartró rígid.

maria enríquez: la dona més influent de gandia Zoa Sanz.

fotografia HELENA M. G.

Periodista.

Molts homes han deixat la seua marca a Gandia al llarg de la història. Centenars. Des de Jaume el Conqueridor, que es va assentar al castell de Bairén en el segle XIII, fins a Josep Rausell, que va construir el port a la fi del XIX. Però també està Sant Francesc de Borja, el Beat Andrés Hibernón, el marquès de González de Quirós (nom assignat a la Casa de Cultura). I els escriptors Ausiàs March, Joanot Martorell o Roís de Corella (els noms dels quals apareixen en col·legis i instituts). Menys coneguts són el Cardenal Sanz i Forés, Val·lier o Morán Roda, encara que també donen denominació a carrers i places.

Però… què passa amb les dones? no hi ha cap digna d'esment? No existeix cap que amb el pas dels anys s'haja destacat per alguna cosa? Más d'una hi ha, segur, llavors, per què no les coneixem?, per què no s'han difós els seus assoliments? Massa preguntes… El problema, com sempre, resideix que potser la pròpia societat dirigida per homes no els ha deixat desenvolupar el seu talent a través de la interposició de múltiples obstacles. Les causes estan clares: durant molt de temps no les han deixat estudiar i s'han vist obligades a ocupar el paper de mestresses cuidadores dels seus fills. I en nombroses ocasions, si sobresortien per alguna cosa, ja s'encarregava l'home d'apropiar-se de les seues idees. No obstant això, hi ha una que ha tingut sort i no ha passat a l'oblit. A ella sí que li van deixar. La seua sang noble, que també cal dir-ho, i el seu talent, li han permès passar a la història de la ciutat ducal com la dona més influent de Gandia. És Maria Enríquez, nascuda en 1479, i cosina germana de Ferran

el Catòlic. Paradoxalment, poc se sap d’aquesta dona. Després de la mort del seu promès, Pere Lluís de Borja (Primer Duc de Gandia), es va casar amb el germà d'aquest, Joan (Segon Duc de Gandia). Va ser ella qui va continuar el projecte de construcció de la Col·legiata de Santa Maria, un dels monuments més emblemàtics de Gandia, iniciat per Alfons el Vell. “Aquesta castellana volia molt a Gandia”, coincideixen els experts. I aquest sentiment es va demostrar amb fets. La Porta dels Apòstols d'aquest edifici religiós pertany a la primera ampliació del temple, quan Maria Enríquez era la regent del ducat de Gandia. La duquessa va manar eixamplar la Col·legiata des de la porta gòtica que dóna a la plaça del Mercat fins a l'esmentada Porta dels Apòstols. També era una apassionada de l'art. Es deu a ella el desplegament del mecenatge artístic mitjançant l’encàrrec d’obres escultòriques i de pintura amb què és va veure enriquida la Seu, segons han estudiat Company i Climent. Va ser a principis del segle XVI quan també va encarregar les sis imatges que decorarien la porta de darrere del temple a l'escultor Damián Forment, un dels més importants tallistes de l'època. Malauradament, aquestes joies del patrimoni de Gandia van desaparèixer en la Guerra Civil, igual que el retaule de l'altar major pintat per l'italià Paolo de Sant Leocadi. No només va expandir l'església de Santa Maria, sinó també va engrandir el ducat adquirint més poblacions de la Safor com Miramar. Va recuperar els municipis que Gandia havia perdut temps enrrere. La du-

quessa, amb tot això, va retornar a la ciutat de Gandia tot l'esplendor d'Alfons el Vell. Posteriorment, en 1511, va ser abadessa del convent de religioses de les Clarisses. L’ampliació patrimonial dins de Gandia també va permetre a Maria Enríquez augmentar la riquesa generada entorn de la canya de sucre: conreus, trapigs… José Luís Pastor Zapata, en el seu llibre Gandia en la Baixa Edat Mitjana: La Vila i el Senyoriu dels Borja, explica que les elevades inversions esmerçades en els compres de llocs i baronies, sobretot el compromís d’amortitzar censals carregats pels venedors, es finançaren en gran mesura gràcies als beneficis aportats pel negoci sucrer. “Sota el govern de Maria Enríquez, exercit al llarg de 14 anys, s’assenten les bases, doncs, d’una autèntica reorganització i consolidació del ducat”, conclou Pastor. Aquesta, i serà de les poques dones, sí té gravat el seu nom en un edifici: l'institut Maria Enríquez. Val més això que res, encara que aquesta dona es mereix molt més. Però tot això forma part del passat. Afortunadament, en l'actualitat, la dona està més equiparada a l'home. No obstant això, encara no és suficient. En les últimes dècades hi ha moltes dones que han lluitat per la ciutat o que, des de fora, són bones bandereres pel seu art o pel seu treball. Aquesta és una bona oportunitat perquè totes elles, incloent a Maria Enríquez, siguen reconegudes, ja que al llarg dels anys moltes han romàs marginades. Però abans de tot això, les dones es mereixen respecte. És lamentable que encara i en ple segle XXI hi haja en la nostra ciutat homes que maltracten a les seues cònjuges. Però aquesta sí que és una altra història.

diguem no a les desigualtats i discriminacions Isaura Navarro.

fotografia HELENA M. G.

Advocada. Sots-Secretària del Congrés de Diputats. EU-PV.

Tales de Milet, considerat el primer filòsof grec, va dir: Als déus agraeixo tres dons: haver nascut home i no dona, lliure i no esclau, grec i no bàrbar. En resposta, María Mercè Marçal va escriure: A l'atzar agreixo tres dons. Haver nascut dona de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. En la lluita contra la discriminació i desigualtat social, les dones han protagonitzat la seua pròpia batalla per la igualtat. Mesures com la paritat o les quotes ens acosten més al final d'aqueixa realitat reflectida en els sentiments del filòsof grec, que agraïa haver nascut home i no dona. Des d'Esquerra Unida lluitem per que la presència de dones en els àmbits de decisió deixe de ser una excepció. Els valors, necessitats i experiències de les dones han d'adquirir significat polític, han d'estar presents en tots els àmbits de gestió i govern. És evident que avui patim encara un molt escàs accés de les dones als llocs de responsabilitat. Un panorama que en la festa fallera és igualment visible. Mentre la dona és l'única que pot regnar i així lluir la seua bellesa, és apartada pels hòmens del control, organització i gestió màxima de la festa. Aquestes tasques s'assignen a Ells, a través del càrrec de President de Falla que només exerceixen un 6 % de dones. Un percentatge que evidencia tot el treball que queda per fer perquè el govern de la falla recaiga per igual en Ells i Elles, perquè nostres festes majors representen un món compartit d'homes i dones. Fins tant no gaudim d'igualtat com a principi absolut en tots els àmbits socials; hem de ser rebels per a trencar amb l'actual dinàmica i aconseguir que la participació equitativa de la dona siga una realitat.

Per a això necessitem un canvi de mentalitat, perquè sense canviar les consciències no es poden canviar les actituds. És necessari intervenir en tots els sectors socials per a facilitar els processos de participació i incorporació de les dones a la vida social, a la vida econòmica, política i cultural. Garantir que les dones puguem gaudir en condicions d'igualtat del nostre temps, perquè aquest és un dret de les persones; és el dret a gestionar la pròpia vida, el treball, l'afectivitat, el temps lliure i la participació social, un dret d'Ells i Elles, que l'Estat té l'obligació de garantir posant tots els mitjans al seu abast. En este sentit, la llei de conciliació de la vida familiar i laboral no va suposar un repartiment de les tasques, sinó que va facilitar a les dones continuar conciliant els dos espais. L'objectiu ha de ser compartir ambdós àmbits, apartant-nos de la idea que la conciliació és cosa de dones. La veritat és que la igualtat plena és costosa per a un Estat ancorat en la comoditat del repartiment de rols, en el que les dones deixen definitivament de treballar per la seua maternitat, o s'acull a l'excedència o a la reducció de jornada. Es evident que són necessàries polítiques integrals d'atenció a les famílies en el seu conjunt, garantint l'atenció a la infància de 0 a 6 anys, l'atenció i cuidat a les persones majors i a les persones en situació de dependència, a més de les reformes corresponents a permisos, incentius laborals i horaris. Són espais que en l'actualitat recauen en les dones, i que han de ser compartides pel conjunt d'homes i dones amb la verdadera implicació de l'Estat. Des d'Esquerra Unida reivindiquem accions que impliquen una verdadera transformació de la nostra societat, per a avançar cap a la igualtat. Només a través

del mandat imperatiu les dones podran accedir a llocs de rellevància tant en les empreses com en el sector públic; només amb l'ampliació del permís de paternitat a 4 setmanes Ells s'implicaran en la necessària corresponsabilitat, perquè el cuidat dels fills no ha de competir a les dones en exclusivitat ni durant la relació ni si és el cas després de la separació; només a través d'un Fons de garantia de Pensions impagades les dones no dependran del compliment de les seues ex-parelles per a fer front a una nova vida; només a través de la garantia d'un sou d'emergència i treball la dona pot atrevir-se a abandonar la llar on és maltractada. En definitiva, només a través d'un Estat disposat a costejar les mesures necessàries per a aconseguir la igualtat podrem eixir d'esta societat patriarcal que està dessagnant les dones a través de la violència. Per ara el govern socialista no ha acordat les mesures més evidents i urgents, centrantse en l'àmbit penal quant a la violència de gènere, abandonant el costat social, l'únic que pot frenar esta alifac. Així mateix, les mesures proposades pel Projecte de Llei d'igualtat hui per hui segueixen sense donar els passos necessaris per a abordar definitivament un canvi estructural, que ens garantisca un futur en plena igualtat. Treballem per compartir tant el món d’allò públic com d´allò privat a parts iguals. La nostra organització, Esquerra Unida, és de ciutadans i ciutadanes, d'homes i dones, i per això continuarem lluitant fins a aconseguir que els sentiments de Tales de Milet perden la seua vigència; seguirem, en fi, dient no a les desigualtats i discriminacions, perquè queda molt de treball per fer.

memento mori, caesar Antonia Moreno.

fotografia HELENA M. G.

Professora de Literatura. Candidata a l’alcadia d’Oriola pel PSPV-PSOE..

Afirmava Sèneca, allà per l’any 30 d. C. que "la bona consciència admet testimonis; la malvada s’agita i es contorba encara en la soledat”. Desconec quan va realitzar Sèneca aquesta afirmació. Puc imaginar que va ser al llarg de la seua estada a Roma o potser, al llarg de la seua estada a Egipte, a redós de les palmeres alexandrines. Desconec igualment si aquella reflexió és, a més d’un postulat filosòfic, una confessió íntima alenada per les intrigues, traïcions, assassinats i conspiracions dels que en fou testimoni i còmplice a la cort romana. Ni gose imaginar en qui estava pensant en referir-se a consciències malvades que s’agiten i contorben en soledat. Les possibilitats eren nombroses: Messalina, Agripina, Claudi, Cal·lígula, Neró… 1976 anys després podem tornar al començament: “la bona consciència admet testimonis; la malvada s’agita i es contorba encara en la soledat”. I podem comprovar que la història de la humanitat sempre s’escriu de la mateixa manera, amb el mateix traç essencial i immòbil sobre la condició humana i les seues miserables servituds.

Sèneca es va dedicar a la política la major part de la seua vida. La seua teoria i la seua praxi no sempre anaven igualades i a pesar del gran corpus filosòfic que ens va deixar, l’ombra de la sospita planeja sobre la seua pròpia biografia. Es va enriquir irregularment, va represaliar amb fúria els seus enemics polítics i no va ser el ciutadà exemplar que imaginem. En ple segle XXI, el gran repte de l’ètica política continua essent el mateix que el de l’ètica fundant de la funció pública segons l’elaboraren els grecs. Seguim ancorats en la mateixa cruïllada moral; ens ofeguem als mateixos pous. La perllongada acumulació de poder i prestigi per part dels ciutadans que es dediquen a la tasca política encara

és la clau de volta que explica la majoria dels casos de pràctiques corruptes i immorals en els governs. El poder, l’ànsia de poder, és la pulsió humana que explica el món des de que en tenim notícia i l’ha configurat tal i com el coneixem avui. L’ànsia de poder és la força que determina el lloc que cada subjecte ocupa en relació amb els seus semblants en la configuració social de qualsevol grup humà. Però si l’ésser humà ha estat capaç d’autoregular la majoria de les seues conductes al llarg de la seua història i si ha estat capaç d’articular el seu propi progrés, no hauria de felicitar-se fins aconseguir, d’una vegada, la regulació de la voluntat de poder com una troballa de la raó. Legitimar la voluntat de poder en una pulsió biològica i no en una troballa racional converteix a aquells que ens dediquem a la política en subjectes sospitosos de captenirnos per desigs molt semblants als que ens governaven quan érem incipients ombres del que som i encara habitàvem les cavernes. Tal vegada els atenencs van trobar la resposta i ara ens interesse recordar-la: era comú entre ells practicar l’ostracisme, és dir, no el càstig en el sentit que avui apliquem al terme sinó una mesura terapèutica que obligava a l’exili polític a aquells l’acumulació de càrrecs, poder i autoritat, dels quals els convertia en dèspotes envanits que havien trencat els seus vincles amb el ciutadà comú. Els romans, que no els anaven darrere en la detecció de les funestes conseqüències del poder perllongat, encarregaven a un ciutadà de moral irreprotxable que li repetira al Cèsar “Respice post, hominem te memento”. Una cosa així com “recorda’t que, quan açò acabe, seràs un home com tots”. La posició privilegiada entre les feres s’estableix mitjançant la lluita entre els mascles dominants. I el final dels lideratges entre

els depredadors només arriba amb la mort. Sèneca també va obrir el seu segell, va vessar el verí i així va posar fi als seus esplendorosos anys de vida en els quals va pertànyer al clan dominant. Sembla mentida que tants segles després, l’espectacle continue essent el mateix. Lluites pel poder, privilegis allargats mitjançant la traïció, la corruptela, el mal govern, la misèria moral dels intocables. La diferència entre el món clàssic i el nostre món és subtil i perniciosa: em temo que ningú no serà desterrat, ni tan sols a una confortable cel·la. I molt menys, ningú obrirà la tapeta del seu anell, beurà l’apòzema redemptora i se n’anirà d’aquest món just a temps de deixar el seu nom lliure de sospita.

el compromís que tot ciutadà mereix Adela Pedrosa.

fotografia HELENA M. G.

Advocada. Secretaria General del Partit Popular de la Comunitat Valenciana..

Tot ciutadà mereix, i per tant ha d’exigir, el compromís seriós i lleial per part de tots els poders públics que dia a dia compareixen en l’escenari polític. El ciutadà ho és tot. Sense aquest com a centre neuràlgic, las polítiques que es posaren en marxa i, en conseqüència, els polítics que les impulsaren, serien poc més que l’atrezzo, l’últim reducte d’allò que un dia s’anomenà democràcia. Encara que per alguns partits aquesta immutable condició adquireix matisos i s’erosiona amb el temps, per als populars la lectura està cada vegada més clara, per l’experiència, per la proximitat i per la vocació que ens va menar a açò que convenim en anomenar política. Tant és així, que és el ciudatà el motiu que ens inquieta, que ens mou, que ens fa cercar on ningú cerca, que ens fa lluitar on molts abandonen, perquè aconseguir el benestar, la igualtat, la prosperitat i la tranquil·litat de tots i cadascun dels qui resideixen a la Comunitat Valenciana és la principal i més transcendental tasca a la qual obeïm alguns i, lamentablement, amb la que juguen uns altres. És per això que en el Partit Popular la persona és el que compta, el cadascú i el total, les minories i las majories, però, especialment, els sectors més desfavorits de la nostra societat. Lamentablement, la dona segueix pertanyent a aquest grup i, tot i que ja s’han fet moltes coses, encara queden moltes més per fer. Perquè en la igualtat radica el fonament del benestar, de la democràcia i de la societat en sí, treballem cada dia per aconseguir-la. Perquè ens importa la Dona com a persona, el seu paper en l’àmbit familiar, laboral, cultural i social. Aquest és un objectiu del PP: impregnar, a través de l’educació dels nostres xiquets, els valors d’igualtat i tolerància. A més, és el nostre compromís ferm i

actiu defendre la promoció de la dona en el mercat laboral, la conciliació de la vida familiar, laboral i personal i la igualtat d’oportunitats entre altres molts aspectes que ens apropen cada dia més a la igualtat de gènere. La dona és un actiu del qual la societat ni pot ni deu prescindir. Som més, estem molt preparades, i anem sumant èxits. No obstant, las diferències existeixen i hem de treballar per trencar els sostres de cristall que ens permeten veure el cim però ens impedeixen arribar-hi. Veiem casos cada dia a la premsa, la ràdio o la televisió de dones que ho han fet, l’han trencat i han pogut aconseguir les seues metes. Ara hem d’aconseguir que açò deixe de ser notícia per a ser el cas normal i el procés comença en el dia a dia de cadascú. Tristament, hi ha més flancs pels quals lluitar. La violència de gènere s’ha convertit en la pesta de la nostra època, una plaga social que cal atallar de soca i arrel. Per això, el PP ha manifestat la seua repúdia a la violència domèstica a través de la seua campanya Ni una més, mitjançant la qual pretenem seguir conscienciant la societat espanyola de que aquest mal social és, encara avui, una realitat, de que és necessari treballar dur, i de que cal lluitar colze a colze per a eradicar aquesta xacra, incomprensible però no per això menys real, del segle XXI. Perquè al PP li importa el ciutadà, li importen les persones, li importa el benestar, el present, el futur, el dia a dia i l’endemà i perquè prefereix mirar cap endavant més que fugir pel mateix lloc, la política social, el camí cap a la igualtat, ara i sempre serà l’estendard amb el què agrair a dones i homes, ciutadanes i ciutadans per igual, que avui cavalquem a lloms d’un gegant i que la nostra perspectiva, com el futur que tenim per davant, siga més àmplia.

Ja s’ha acabat allò de que la defensa del progrés social siga patrimoni de ningú i menys d’aquells que al llarg de dècades s’han dedicat a repartir patents de cors al respecte de la defensa de la vessant més social del nostre país, mentre es dedicaven a omplirse les butxaques i a corrompre les institucions i el sistema democràtic. Ja ha acabat la falsa dicotomia entre la dreta economicista i l’esquerra socialitzadora. Ací i ara el que es dirimeix és la confrontació de dos projectes presentats a la nostra societat i que han de passar el seu examen. Els populars apostem per les persones, pels homes i les dones que formant un cos social volem que siga sòlid, vertebrat i amb capacitat d’assumir les oportunitats que les administracions i el mercat plantegen, des de la llibertat i el compromís ciutadà. A més a més, ens guiem per l’eficiència en la gestió de la sanitat i l’educació, pilars fonamentals de tota organització social. I defenem a ultrança la llibertat de la persona en tota la seua magnitud i recorregut. De l’altre projecte en lliça, doncs què volen que els diga. Perdonen vostès, però segur que els passa el mateix que a mi, que no sabem res. El perillós és que d’aquest ja no esperem res. Ni vostès, ni jo.

arestes de la memòria la dona a les falles 97

Il·lustració: Carla Francés · Tècnica Mixta Collage.

de com la dona va canviar la banda pel faixí. les mestresses del casal. Anna Llopis Garcia.

Dotze dones reunides al voltant d’una taula donen per a una llarga conversa. I més si han de parlar d’elles mateixa i de falles. La veritat és que escoltar-les és escoltar la història viva de les falles a Gandia, d’una cultura i de tota una societat. Aquestes dones, han aconseguit, no sense esforç, arribar al més alt de les falles: presidentes de falla, secretàries, tresoreres, etc. Però pel que puga parèixer a l’actualitat, aquest no ha sigut un camí de roses, sinó més bé, un calvari en el que les dones han arribat a tindre prohibida l’entrada a les reunions o sopars masculins.

Quan els homes feien reunions, les dones es quedaven a casa fent cadeneta i organitzaven activitats paral·leles com menjars de dones, sopars els dissabtes... 98

Maruja Fernández, Jardinet.

L’entrada de les dones a les falles no va ser de cop ni tampoc fortuïta. Al parlar amb aquest representatiu grup, de sobte, te n’adones que algunes crítiques que ha rebut la nostra festa, com que era un poc masclista, són de debò argumentades o, si més no, ho eren als seus inicis. Les més veteranes centren ací tota l’atenció de la conversa al contar com al principi les falles eren un món

d’homes al que les dones tenien molt difícil accedir. No és que no pogueren tindre càrrecs sinó que ni tan sols podien acudir als sopars dels divendres.

Com no ens deixaven anar doncs ens inventàvem qualsevol excusa com un concurs de menjars, o de disfresses, per poder anar. Elisa Mengual, Grau.

Maruja Fernández de la Falla Jardinet comenta que “quan els homes feien reunions, les dones es quedaven a casa fent cadeneta i organitzaven activitats paral·leles com menjars de dones, sopars els dissabtes, etc.”. Cas paregut era el de la falla Grau, Elisa Mengual, recorda com havien d’inventarse excuses per a poder acudir als sopars: “com no ens deixaven anar doncs ens inventàvem qualsevol excusa com un concurs de menjars, o de disfresses per poder anarhi”. El que les dones no pogueren acudir als sopars de falla va ser una tònica general a les falles més antigues de Gandia. Mercè Boronat de la falla Màrtirs explica que era un món molt masclista “no podíem estar als sopars però com a bones dones sí havien de preparar les ensalades, parar taula etc.”. Eren les primeres falles de Gandia, eixes

de meitat de segle passat, on les dones només aprofitaven per a servir als homes i lluir palmito els dies de festa. Però les coses havien de canviar. Al voltant dels anys ‘70 i ‘80 les dones comencen a fer altres tasques. Algunes va ser arran dels festivals o cavalcades, altres al crear un grup de teatre, o senzillament fent xocolate… la qüestió era inventar-se activitats que els permeteren tindre alguna responsabilitat dins de les falles. Eixes poques dones que començaven a fer feina per a la falla es van reunir i organitzar. Així sorgien les comissions femenines. Això sí, la comissió femenina era totalment independent de la dels homes que realment portaven la falla endavant.

No podíem estar als sopars però com a bones dones sí havien de preparar les ensalades, parar taula... Merce Boronat, Màrtirs.

A la seua comissió les dones tenien els seus propis càrrecs i feien els seu treball sense comptar amb els homes encara que després sempre havien de donar explicacions. Cas especial és el de la falla Beniopa on a les reunions de la comissió femenina acudien dos homes, per a vigilar, se suposa. “Teníem tots els càrrecs propis d’una comissió presidenta, secretària... i funcionàvem de

forma independent però a les nostres reunions acudien el secretari i el president de festes per veure el que féiem i vigilar-nos,

A les nostres reunions acudien el secretari i el president de festes per veure el que féiem i vigilarnos Maria José Chover, Beniopa.

crec. Ells feien també la feina bruta de la falla”, recorda Mª José Chover membre d’aquesta comissió femenina de la qual va arribar a ser presidenta. Els fallers del Mercat tampoc es fiaven m o l t d ’ a q u e s t e s p r i m e re s d o n e s treballadores. Madelaine Rocamora de la falla del Mercat, que també va ser presidenta de la comissió femenina, explica com aquest grup va sorgir “gràcies al festival de música major i també per altres activitats com les cavalcades on les dones cobraven

Gràcies al festival de música i altres activitats com les cavalcades les dones cobraven importància però també teníem un home que ens vigilava Madelaine Rocamora, Mercat.

importància però també teníem un home que ens vigilava”. Per sort hui en dia aquests comentaris provoquen les rialles a les dones que participen a la tertúlia i supose que també a algunes de les que hui lligen aquestes pàgines, però realment i amb tristor només demostren una cosa: que molts dels primers

Vam traure molt més diners que ells, va ser un èxit, i és que som més responsables. Mª Dolores Furió, Sant Josep - Raval.

fallers de Gandia i per tant alguns homes de les generacions més adultes de la nostra societat veien a les dones com persones inútils, i sense capacitat d’organització o de fer res per elles mateix. Tampoc vull pensar tan mal i potser, senzillament, els homes trobaven a la falla un reducte de llibertat. Menys mal que les dones no descansarien i, poc a poc, van guanyar terreny al gènere masculí. El bon funcionament de les comissions femenines va provocar que, finalment, les dones pogueren accedir als càrrecs de la comissió masculina, als càrrecs de debò i no al succedanis que estaven inventant-se. Algunes inclusivament ho demostraren a la força. Mª Dolores Furió de la falla Sant JosepRaval conta, entre rialles, com un any les dones de la seua comissió van intentar que els càrrecs forts com tresoreria, etc. els

portaren només dones. “Vam traure molt més diners que ells, va ser un èxit i és que som més responsables”, assegura. Per fi, les dones estaven dins de la falla i les comissions femenines perdien el seu sentit de ser. És en els ’90 quan la majoria de falles deixen de tindre una comissió femenina i un altra masculina per a integrarse en una única comissió mixta.

Quan jo era jove, acabada de casar, anava al casal a sopar i podia quedarme fins a les tres de la matinada fent cavalcada. Després amb els fills tens més responsabilitats i ja no ho pots fer. Mª Amparo Albuixech, Rep. Argentina.

Hui en dia, totes les comissions són ja mixtes, encara que moltes mantinguen el càrrec de delegada de dones com a evolució de l’antiga presidenta. Però la batalla no està del tot guanyada. Encara hi ha alguns inconvenients socials per a resoldre. No totes les dones poden dedicar-li el temps que volgueren a la falla, i és que les dones tenim altres responsabilitats a banda del treball com són els fills i una casa que traure endavant. Un pes difícil de compaginar amb qüestions relacionades amb l’oci com puga ser la festa fallera. De fet, la majoria

D’ESQUERRA A DRETA: DOLORES FURIÓ · Mª AMPARO ALBUIXECH · MANUELA HERNÁNDEZ · Mª JOSÉ CHOVER · INMA SIGNES · MERCE BORONAT · LOURDES LLEDÓ · AMPARO BROTONS · ANNA LLOPIS · ELISA MENGUAL · MADELEINE ROCAMORA · EVA MARIA ORMEÑO · MARUJA FERNÁNDEZ

Els presidents es relacionen molt amb proveïdors, has d’estar damunt d’ells, quedar per fer-se una cervesa. Jo no ho podia fer i de cara a la falla pareix que no compleixes. Amparo Brotons, Corea.

coincideixen en que és la joventut la que hui en dia duu la falla endavant ja siguen xics o xiques. Mª Amparo Albuixech, fallera de la falla República Argentina fa una reflexió al voltant d’aquesta qüestió: “Quan jo era jove, acabada de casar, anava al casal a sopar i podia quedar-me fins a les tres de la matinada fent cavalcada. Després amb els fills tens més responsabilitats i ja no ho pots fer”, comenta. Un testimoni que reflecteix tot el sentir de la taula, i és que la càrrega familiar es converteix per a les dones, encara que es porte amb molta estima, en una mena d’impediment per a realitzar-se social i de vegades culturalment. La doble funció com a dona treballadora i mestressa de casa és un dels obstacles

100

Si em vestia de fallera alguns pensaven que anava a fer-li ombra a la reina. Hui en dia encara em vestisc de curt el dia de la presentació de la meua falla per aquesta raó, perquè siga la reina la que lluïsca. Lourdes Lledó, Parc Alqueria Nova.

als que han tingut que fer front les dones que han arribat a ser presidentes de falla, encara que no han sigut els únics. Amparo Brotons, que va ser presidenta de la falla Corea al 2000, comenta que hi ha molts handicaps per a la dona que ocupa aquest càrrec i que suposa sempre doble treball respecte el dels homes. Com exemple ens parla d’algunes tasques que hui en dia van relacionades a aquest càrrec i que a ella li han costat fer. “Els presidents es relacionen molt amb proveïdors, has d’estar damunt d’ells, quedar per fer-se una cervesa. Jo això no ho podia fer i de cara a la falla pareix que no compleixes”.

inacceptable. Hui en dia la qüestió es queda un poc en l’aire encara que la majoria opta ja per vestir-se tal com són, de dona, és a dir, de fallera.

Els homes es dediquen a muntar falla i fer els treballs físics. La resta ho fem tot les dones.

Encara que a la falla República Argentina tingueren la primera presidenta i es considere una falla prou democràtica, Amparo reconeix que els càrrecs de comptes sempre són per als homes com ara la loteria o tresoreria. Però la majoria parla de que és realment al contrari: que les dones són la part pensant de les falles i que inclusivament col·laboren més que els homes: “Els homes es dediquen a muntar falla i fer els treballs físics. La resta ho fem tot les dones”, assegura Manuela Hernández de Benirredrà.

Manuela Hernández, Benirredrà.

La que també ha tingut problemes, i molts, és Lourdes Lledó, primera presidenta d’una falla a Gandia, concretament de la República Argentina a l’exercici 1995-1996 i actual presidenta de la falla Parc Alqueria Nova. Lourdes no només s’havia d’enfrontar als membres de la seua comissió sinó que a més va crear polèmica a totes les falles de Gandia. Les falles de Gandia es van atrevir a dirli com havia de vestir: de fallera o d’home. “Si em vestia de fallera alguns pensaven que anava a fer-li ombra a la reina. Hui en dia encara em vestisc de curt el dia de la presentació de la meua falla per aquesta raó, perquè siga la reina la que lluïsca”. Gandia estava tan acostumada a que el president d’una falla fóra un home que al ser una dona molts pensaven que havia de dur el faixí roig i jupetí. Realment, era una dona disfressada d’home només per tindre un càrrec, si haguera sigut una fallera de a peu aquesta indumentària haguera sigut del tot

Si parlem del paper de la dona a les comissions actuals, la veritat, trobem de tot. Des de comissions en les que els homes mantenen encara els càrrecs de més importància fins a altres on tota l’executiva és femenina. Normalment, la dona ja està totalment integrada encara que a moltes falles es deixen algunes tasques encara per als mascles. Són les feines que necessiten d’una força física especial com carregar falla, muntar una carpa, etc.

Encara que es considere tasca d’homes es fa un poquet de tot, inclús el muntatge de la carpa. Ja no hi ha res que es considere que siga d’un o de l’altre. Eva Mª Ormeño, Serpis.

Les que han tingut més sort són les noves comissions que ja no han patit aquest procés d’integració femenina i que des d’un primer moment són mixtes. Un exemple representatiu és el de la falla Serpis, amb 6 anys de vida. Eva Mª Ormeño, la seua secretària,

fotografia PACO SANCHIS COLOMINAS

La veritat és que no hi havia ningú que volguera fer-se càrrec de la falla, fins que nou dones ens vam decidir, si no, la falla haguera desaparegut. Al principi es va intentar fer una gestora però no va poder ser i hem format una executiva nosaltres soles. Sempre tenim als homes darrere ajudantnos. Inma Signes, Benipeixcar.

afirma que des del començament la dona fa totes les tasques “Encara que es considere tasca d’homes es fa un poquet de tot, inclús el muntatge de la carpa. Ja no hi ha res que es considere que siga d’un o de l’altre”. A l’igual que la falla Serpis, a la també jove Parc Alqueria Nova no es fa cap distinció entre gèneres. És més, la seua presidenta

assegura que tots col·laboren però que les dones i la joventut són els que realment porten la falla. Finalment, pareix que la dona ha pogut fer-se un lloc dins de la festa. La millor prova d’això la trobem enguany a la falla Benipeixcar que estarà dirigida per 9 dones. Inma Signes, una dels membres de l’executiva i Fallera Major de Gandia a l’any ‘98, diu que sempre ha vist als homes i a les dones treballar conjuntament per la festa i ens conta com la seua comissió passarà a ser enguany la primera en estar dirigida només per dones. “La veritat és que no hi havia ningú que volguera fer-se càrrec de la falla, fins que nou dones ens vam decidir, sinó, la falla haguera desaparegut. Al principi es va intentar fer una gestora però no va poder ser i hem format una executiva nosaltres soles. Això sí, sempre tenim als homes darrere ajudantnos i totes les dones participen fent diferents feines”. Per a aquesta comissió la introducció de la dona a la festa ha sigut, en més d’una ocasió, l’única forma de treure endavant la falla.

faixí o banda. Al preguntar a aquestes falleres pel futur de la dona a les falles la majoria creu que continuarà com ara amb una col·laboració conjunta, necessàries i complementàries. Poques són les que s’atreveixen a anar més enllà encara que Mª Dolores Furió ho te ben clar “Les dones al poder”. Potser el nostre objectiu no siga tampoc aquest, pense que, de moment, ens conformem amb que ens deixen fer i treballar per la festa. Des d’ací només queda felicitar als homes que van superar els seus ressentiments cap a les dones i finalment les deixaren anar a sopar i involucrar-se com una més. Potser va succeir que es trobaven sols o pensaren que era ja una necessitat o fins i tot no se’n van adonar i un bon dia, de sobte, van veure que les dones feien i desfeien com volien. Els motius, la veritat, hui no importen; el que realment és important és que per fi tenim ja les claus dels casals. Felicitats a totes.

Ara les dones són, a l’igual que els homes, les que treballen. Realment, arribem a la conclusió que hui treballa per la falla aquella persona que realment vol o li naix, ja porte

101

l’evolució de les falleres majors Carmen Berzosa.

Si hi ha una figura que ha estat sempre representada al món de les falles per una dona, aquesta és necessàriament la figura de la Fallera Major. Una figura que malgrat el pas del temps sembla mantindre’s inalterable. Però evidentment amb el pas del temps, amb l’evolució de la societat i amb la revolució que ha suposat la incorporació de la dona a la societat i en conseqüència a la vida quotidiana de les falles, es genera una sèrie d’interrogants: el temps ha afectat a la figura de la Fallera Major? La revolució de la dona també afecta a les nostres falleres? Reben un tracte diferent i diferenciador les Falleres Majors per ser Falleres o per ser dones? I estes qüestions són noves o sempre han estat presents d’alguna manera ?

Espere poder veure prompte una dona presidenta de Junta Local, encara que reconec que ara el treball ja és igual entre homes i dones, al 50%. Sayo Pelayo.

102

Si hi ha algú que pot respondre a estes qüestions, evidentment són les Falleres Majors, i per poder mostrar una mena de foto fixa de diferents moments de les falles gandianes, hem mantingut una tertúlia amb tres Falleres Majors de diferents èpoques. Sayo Pelayo, que va estar Fallera Major de Gandia a l’any 1971, Ada Santatecla, que ho va ser a l’any 1986 i Blanca Femenia, Fallera Major de l’any 2003. Totes elles tenen qüestions en comú, com el record de com van ser elegides Falleres Majors: per a Sayo i Blanca els records són molt semblants, de sobte un dia es presenten als seus domicilis els

membres de la Junta Local i els demanen que siguen Falleres Majors, però en el cas de Ada la cosa va ser molt diferent, ja que

El futur serà una qüestió de capacitats i no de gènere, ja no es mirarà... el sexe de les persones a l’hora d’encomanar una determinada tasca, sinó la seua capacitat. Blanca Femenia.

aquell any es van presentar candidatures per les falles i un jurat va triar Ada com a Fallera Major; on si que hi ha diferències és en les relacions amb la Junta Local, en el cas de Sayo recorda que “pràcticament no hi havia relació, et citaven a una hora a la porta de l’Ajuntament i tu acudies. En acabar l’acte, la relació amb la Junta desapareixia. Tal vegada aquesta situació era provocada pel fet que no hi havia casal per a la Junta.” Evidentment hi havia relació humana donat que amb alguns d’ells tenies relació personal”, en el cas de Ada, a la Junta ja va començar a haver canvis importants, donat que ja “teníem assignat un membre de Junta que es feia càrrec de acompanyar-nos sempre, tant a Esperanza com a mi, encara que fora d’eixa persona, no hi havia molta relació”. Blanca ho recorda molt diferent, “a mi sempre m’acompanyava una persona de la Junta, sempre m’arreplegaven i m’acompanyaven a casa i el més significatiu del meu regnat és sense dubte les relacions personals, moltes d’elles amb els membres de Junta Local, però sense sentir-me agobiada en cap moment”. Pel que fa al paper de la dona a les falles, les tres coincideixen en la importància del treball, moltes vegades amagat, de les dones

a les comissions; Sayo recorda que “a la meua època les dones no tenien càrrec a les executives i pràcticament no podien entrar al casal excepció feta dels dies de falles, i de fet va costar molt entrar amb els mateixos drets a les falles. Érem treballadores, sense un reconeixement que fóra públic”, l’any 1986 sembla que les coses no havien canviat encara, de fet Ada recorda que “les dones estaven diferenciades, comissió masculina i femenina, però les dones eren les encarregades de fer les cavalcades, arreglar les flors, però no en temes executius ni importants, encara que pràcticament sempre les dones eren les que més treball intern desenvolupaven”. Blanca reconeix que a la seua època, les coses eren ja ben diferents, “hi havia dones a les executives, fins i tot hi

Les falleres majors parlen més, tenen la mateixa presència als actes fallers però cada vegada es deixa veure més la seua personalitat. Ada Santatecla.

havia una dona a la Junta Local Fallera, una altra dona era ja presidenta de falla i algunes més ostentaven el càrrec de secretària de la seua comissió. El que si hi havia era una diferenciació encara entre comissió femenina i masculina, de fet al Foc i Flama encara constava així”. Les tres coincideixen en el fet que les dones cada vegada estan més implicades en les tasques de les executives i les comissions, però encara queda un camí per fer. Sayo espera “poder veure prompte una dona presidenta de Junta Local, encara que reconec que ara el treball ja és igual entre homes i dones, al 50%”. Ada també pensa

D’ESQUERRA A DRETA: SAYO PELAYO · ADA SANTATECLA · BLANCA FEMENIA

que les falles ja son més igualitàries, “encara que resten comissions majoritàriament masculines, cosa que el temps s’encarregarà d’eliminar” i per a Blanca, el futur serà “una qüestió de capacitats i no de gènere, ja no es mirarà, com de fet comencem a fer, el sexe de les persones a l’hora d’encomanar una determinada tasca, sinó la seua capacitat, encara que crida poderosament l’atenció que tasques tradicionalment

El paper de la Fallera Major és un paper de representació, el que no vol dir en cap moment que sigam “dona florero” com s’ha vingut a dir. Blanca Femenia.

d’homes ja les fan les dones, però hi ha tasques de dones que no imagine a un home fent-les, com les flors per a les presentacions, les feines de les bunyoleres,... a pesar d’això crec que hui i per descomptat en un futur les tasques de la falla seran desenvolupades indistintament per homes i dones”. Podria semblar que hi ha hagut una figura que no ha evolucionat a les falles, com és la de la Fallera Major, però elles no opinen així. Sayo entén que les coses han canviat molt, “hi ha qüestions que no canvien com l’admiració de la gent, l’estima que et transmeten des del moment del teu nomenament, però tant el paper com la figura

Moltes vegades, el pes del protocol fa que les Falleres Majors no puguen transmetre cap sentiment a la gent. Sayo Pelayo.

si ha variat. Ara hi ha més protocol, més preparació i més consciència del paper representatiu de les Falleres Majors de Gandia”. Ada també coincideix en el fet de que la seua figura, mantenint l’essència, sí que ha canviat i ha millorat “les falleres parlen més, tenen la mateixa presència als actes fallers però cada vegada es deixa veure més la seua personalitat”. Blanca considera que el paper de la Fallera Major és un paper de representació, “el que no vol dir en cap moment que sigam “dona florero” com s’ha vingut a dir. Tot al contrari, però hi ha un pes important i és el del protocol, de vegades vols botar-te’l, però no és possible. Vols acostar-te més a la gent, però són ells mateixa els que no ho troben normal i que tendeixen a jutjar-te per la teua imatge, si vas ben pentinada o si tens bona cara, quan és més important que sàpigues parlar amb la gent, donar una imatge de la gent de Gandia de cara als mitjans, a la societat i cap a l’exterior”. Ada i Sayo coincideixen en que mai han estat “floreros”, però sí que han sentit el pes

fotografia MIGUEL PÉREZ PEIRÓ

del protocol i de les crítiques. Per a Sayo, moltes vegades, “el pes del protocol fa que les Falleres Majors no puguen transmetre cap sentiment a la gent, i jo crec que és més important que una fallera transmeta que no que siga més o menys guapa o estiga més o menys prima”. Ada coincideix en que de vegades la gent “t’examina des de fora sense pensar que ets una persona amb sentiments, encara que el fet de saber la responsabilitat que comporta el càrrec fa que t’oblides del teu estat personal i en el moment d’exercir, totes les malalties es passen”.

La responsabilitat que comporta el càrrec fa que t’oblides del teu estat personal i en el moment d’exercir, totes les malalties es passen. Ada Santatecla.

Com a conclusió coincideixen les tres en que la Fallera Major no ha variat substancialment, tal vegada sí en el tracte però no en l’essència i que no hi ha molt d’espai per a les variacions. Tres dones, tres èpoques i tres falleres, coincidint en un temps en el qual les dones tenen cada vegada més presència a la societat i per tant a les falles, tot i que el tracte com a Falleres Majors i la figura de màxima representació no es veu influenciada encara per “la revolució femenina de les últimes dècades”.

103

D’ESQUERRA A DRETA: BLANCA FEMENIA · SILVIA SUÑER · Mª JOSÉ DEL OLMO · REME PIQUER · LOLA LAÍNEZ · ISABEL ROCHER · Mª CARMEN VERCHER · IRENE ALCÁZAR · CHELO RAMON · MAITE ESTRUCH

canvis de rol? Blanca Femenia Quiles

No us heu preguntat mai quin ha sigut el vertader paper de la dona dins del món de les falles? Si realment no ha sigut durant anys un exemple més del discurs quotidià de la discriminació de sexes que per segles ha imperat en la nostra societat? Si la dona no ha sigut al llarg d’anys tan sols un element ornamental de la festa?

Les falles avancen com la societat, podem parlar d'un canvi generacional Silvia Suñer, Plaça El·líptica

Si rebobinem als inicis de la història de les falles, la dona participava en la festa junt amb el veïnat que es reunia al voltant de la foguera que s'alçava en un carrer o plaça. I la vertadera incorporació de la dona a la festa fallera com a figura honorífica i representativa no tindrà lloc fins ben entrat el segle XX. Així, les primeres falleres de la història de les falles de Gandia daten de l'any 1931.

104

Si anem al segle XXI, podem dir que el paper de la dona ha canviat i si bé es manté el caràcter representatiu, la veritat és que en els darrers anys la dona s'ha erigit en vertadera protagonista activa de les falles.

Una comissió és una micro-societat, i ha d’estar formada per homes i dones. Mª José del Olmo, Roís de Corella

Des d’edats molt joves la dona té un doble privilegi en una festa que en els seus inicis va ser netament masclista. Però a hores d’ara el debat del paper de la dona a les falles continua al carrer, i com a mostra, la d’aquestes nou dones de distintes comissions que opinen sobre el tema. Dones de sobrada experiència fallera, ja que han realitzat treballs molt variats dins de les seues comissions durant molt de temps (delegades de festival musical, de cavalcada, de jocs, llibret, presentacions, teatre, emissions.....)

Darrere d'un home sempre hi ha una dona i darrere d'una dona hi ha un home. Reme Piquer, EE.PP.

Elles viuen el dia a dia d'una falla i consideren que cada vegada amb més intensitat la dona ocupa càrrecs que abans eren ocupats únicament pel sexe masculí, parlem de càrrecs de responsabilitat com puguen ser els de presidenta, secretària... però no sols això, sinó que també comencen a dur a terme tasques que de forma tradicional realitzaven homes. Però si el gènere femení avança ràpidament i poc a poc va ocupant un camp que abans era tan sols masclista, estes dones també es plantegen si, en sentit contrari, ocorre el mateix. S'animen els homes a dur a terme treballs que venien sent realitzats per dones de forma

En la meua falla les dones també carreguen falla Lola Láinez, Marqués de Campo

habitual? Pareix que en aquest cas l'home no avança amb pas de gegant, precisament. Si, hi ha homes, sense deixar de destacar que es tracta d'aquells que pertanyen a les noves generacions, que ocupen càrrecs que venien desenvolupant-se per dones, com puga ser el de delegat artístic, però pareix que encara són reticents a realitzar determinades tasques com ara la preparació de les flors, bandes, cobrament de barri o per exemple agafar fil i agulla, encara que ja n’hi ha alguns atrevits que sembla que comencen a fer-ho. Tal vegada, ací s'hauria de dur a terme alguna matisació al respecte d'això, ja que cal considerar que per regla general les noves generacions tant homes com dones són reticents a cosir, per tant que un jove agafe fil i agulla hui en dia, és admirable. En definitiva, podem dir que una dona,

Jo he vist a un home negar-se a jugar al truc amb una dona perquè deia que una dona a ell no li guanyava. Isabel Rocher, S. Josep-Raval

independentment de la seua edat, desenvolupa tot tipus de tasques dins d'una falla, independentment de si el costum les ha

fotografia PACO SANCHIS COLOMINAS

catalogat com de masculines o de femenines: mentre que l'home pareix que no està tan decidit a creuar eixe espai reservat, fins ara, per a la dona, la dona és més flexible a adaptarse als nous temps.

En la meua falla els homes agafen fil i agulla, els costa molt, però ho fan Mª Carmen Vercher, Parc Alqueria Nova

No obstant, amb veu ferma, estes dones apunten que hi ha un camp que encara continua essent un exemple de distinció entre sexes: el joc del truc. Oficialment es distingeix el campionat de truc femení i masculí, però a més a més, de forma instintiva a l'hora de jugar una partida de truc al casal, homes i dones tendeixen, generalment, a separar-se. Elles reconeixen que les dones són les primeres culpables d'esta discriminació, elles també es troben més còmodes jugant entre dones. També reconeixen eixe doble protagonisme de les dones, que fa que cada vegada més l'home quede en un segon pla. La dona, actualment, pot dur a terme càrrecs que antigament els tenia vedats, càrrecs de responsabilitat com el de presidenta de la

No podríem arribar a pensar que un home poguera ser faller major. Irene Alcázar, Parc Alqueria Nova

seua falla, però no hem de deixar de costat que la dona a més també té eixe paper honorífic i representatiu dins de la festa. Ella podrà arribar a ser reina de la seua comissió, inclusivament Fallera Major de Gandia, cosa impensable per a un home. Per tant, actualment una dona té totes les portes de la festa fallera obertes, mentre que un home sempre tindrà una porta tancada. En definitiva, la dona cada vegada té més i més protagonisme. Al final de la conversació, estes dones, fins i tot, es plantegen la festa de les falles sense homes i arriben a la conclusió que això no és possible.

Les dones, amb l'obsessió de ser iguals, arribem a sotmetre. Maite Estruch, Benirredrà

En conclusió, podem dir que en l'actualitat potser encara quede un caliu masclista arrelat en les darreres generacions, però la regla general i predominant és que una PERSONA porte a terme un càrrec, dins d’una comissió, sempre atenent a les seues aptituds i mai al seu sexe. El realment important és que realitze la tasca com cal, sense importar si és ELL o ELLA.

Crec que menys presidenta he fet de tot en la meua falla, fins i tot netejar els lavabos Chelo Ramon, Prado

A més, realment sempre Estan orgulloses que la dona haja abandonat eixe paper única i exclusivament honorífic i representatiu, i que arribe a ser tractada d'igual a igual sense que li siga vedat cap camí, però al mateix temps els entristeix que la figura de l'home dins del món faller a poc a poc s'estiga perdent ja que tal vegada això arribe a desmotivar-los a l'hora de participar en la festa, perquè hi ha falles on els homes actualment són poc participatius pel que fa a les tasques. Per tant s'ha d'intentar buscar un equilibri.

105

DE ESQUERRA A DRETA: Mª LOLA FERRER · LOLA GOMAR · AUREA HERRERO · TERE ALMIÑANA · NIEVES ROIG · MARILES AZCÓN · SUNI MALONDA · AINHOA MALONDA.

jo no treballe mai per un president, treballe per la falla Ainhoa Malonda Garcia

Les dones falleres integrants de les comissions femenines de les diverses falles de Gandía, aquelles que van ser les primeres, en molts casos les nostres mares, materialitzen el conegut refrany que diu que: sap més el dimoni per vell que per dimoni. Estes veteranes de les festes josepines de Gandia donen en molts casos una lliçó magistral a la nova joventut femenina, la qual, embriagada per l'ànsia d'ostentar un càrrec en les executives de les seves comissions falleres, dels que s'anomenen històricament d'homes, perden l'essència del que significa ser fallera que per a elles, com molt bé apuntava Mariles Azcón,

Sempre la falla és per damunt de tot, independentment de qui siga el president. Suni Malonda, Crist Rei.

seguint la conversació iniciada per Suni Malonda, “sempre la falla és per damunt de tot, independentment de qui siga el president”. 106

Estes dones estimaven i continuen estimant les seues comissions. En elles s'ajuntaven amb les, tal vegada úniques amigues que teníen, treballaven molt, però els colmava el seu amor per la falla i també l’estar una miqueta fora de casa. Era la seua distracció, la seua manera d’evadir-se i es convertí en la seua passió. Han estat la majoria les primeres presidentes de les comissions femenines, quan aquestes es diferenciaven de les

Abans es feia la mateixa feina, sols que no tenien noms els càrrecs. Nieves Roig, Passeig Lluís Belda.

masculines, dins d'una mateixa falla, i ara veuen unes comissions que mai no hagueren somiat veure. El que no saben les joves és que “abans es feia la mateixa feina, sols que no tenien noms els càrrecs”, diu Nieves Roig. Dones falleres amb majúscula, que com Tere Alminyana recordava: “han fet per la falla el que siga, en un temps en què les dones es quedaven a casa perquè els homes no les volien darrere per a res”.

Han fet per la falla el que siga, en un temps en què les dones es quedaven a casa perquè els homes no les volien darrere per a res. Tere Almiñana, Vila-Nova.

Dones bunyoleres, cosidores dels vestits de calvacada, casaleres, loteres, cuineres... i moltes més feines per les quals la joventut “ara té càrrecs que elles abans no tenien”, afirma Aure Herrero. Lola Gomar s'acalorava recordant el que suposava (i encara suposa) l'arreplegada del

barri, la feina més desagraïda de totes, dient que “en la vida aniria a demanar per a mi i que haja d’anar a demanar per la falla i que moltes voltes el tanquen la porta als teus nassos!“ I és que estes falleres s'encarregaven i s'encarreguen encara, quasi totes elles, de les tasques més dures de la comissió, sense les quals no s'haguera pogut anar endavant: repartien les banderetes, fins i tot felicitaven els Nadals pel barri per arreplegar quatre xavos per a la falla, encara que els veïns, com diu Mariles Azcón “es pensen que els diners que s'arrepleguen són per pagar els dinarots o els soparots dels fallers i no saben que el monument de la falla val molts diners”.

La joventut ara té càrrecs que nosaltres abans no teníem. Aure Herrero, Rep. Argentina.

No obstant això, no totes les comissions falleres veieren la diferència entre homes i dones tan acusadament. Les falles que anaven apareixent eren diferents, com la de la República Argentina, la qual, segons Aure Herrero: ha sigut de les que menys han distingit, ja que nosaltres sí compartíem les tasques perquè teníem una educació més jove. Hi hagué falles, fins i tot com la del Jardinet, que “feien concurs de calceta els homes i les dones al carrer, per allà els anys vuitanta”, comenta Mari Lola Ferrer. El que és clar és que són falleres per a les quals la falla ha estat la seva vida, que han tirat del carro des de l'ombra, i que veuen ara

fotografia PACO SANCHIS COLOMINAS

Feien concurs de calceta els homes i les dones al carrer, allà pels anys vuitanta. Mari Lola Ferrer, Jardinet.

reflectit en els càrrecs que ostenten les joves falleres el reconeixement que els deu a elles el món de les falles de Gandia. Tenen gesmils d'or i, fins i tot, algun de diamant que no poden atorgar-los-els per falta de punts però que, certament, tenen merescuts. Algunes d’elles o les seues filles han estat Falleres Majors de Gandia, per la qual cosa la seva tasca va més enllà d’allò sensible ja que, a més de fer història, han creat més falleres al seu pas contagiant la seva estima per la falla. Quan tenen ocasió estan venent la papereta de loteria o de la rifa com a bojes i pensant en anar a vendre plantes o ramells de flors pel barri per traure diners el dia de Sant Valentí, i si no, les bunyoleres estan

En la vida aniria a demanar per a mi... i que haja d’anar a demanar per la falla i que moltes voltes el tanquen la porta als teus nassos! Lola Gomar, Marqués de Campo.

preparant-se per al Porrat, si és que tenen la sort de poder gaudir d’algun al seu barri, i de pas, aprofitar-se’n. Totes són sorprenents i fan d’una estona amb elles un record inoblidable, des de les més nervioses, que no les podies fer callar de cap manera, fins a les que s’emocionen, i fins i tot ploren recordant els temps passats amb els familiars que no tenen al costat i troben a faltar. Són enciclopèdies falleres, llibres oberts que clamen contar les seves vivències i que tenen molt a dir. Diferents cadascuna, però tan paregudes alhora…

Es pensen que els diners que s'arrepleguen són per pagar els dinarots o els soparots dels fallers i no saben que el monument de la falla val molts diners. Mariles Azcón, Carrer Major i Passeig.

Si diuen que darrere d'un gran home sempre hi ha una gran dona, Qué trobeu que hi havia darrere d'una falla? DONCS, UNES GRANS FALLERES.

Pensen que seria millor una ofrena de clavells on realment es fera tot per la Mare de Déu, i no pel qué diran, i els agradaria que tornaren a fer-se les demanades a casa i que es convidara només a la gent més propera. Tal volta per aquestes coses sí que valdria la pena tornar a aquella època. No obstant això, entenen que s'ha de donar pas a la joventut, perquè treballar tan durament com ho han fet elles per unes falles que, almenys, a la vista de la resta, governaven els homes, cansa. Caminant cap a la foto que anaven a ferse totes juntes, ja sense que ningú no les escoltara, comentaven que a elles no els agradava ser el centre d'atenció, que no volien protagonisme, que a elles els agradava fer però en l’anonimat. És clar, després de tants anys, les dones només volen el que estan acostumades a fer, treballar en l’ombra.

107