4
6
10
14
Va d’educació
lagranja.cat
2
Va d’educació
lagranja.cat
Redacció: Míriam Iglesias i Cristina Gutiérrez Correccions: Míriam Bilbeny Fotografies: Míriam Iglesias i La Granja Maquetació i disseny: Gemma Navidad Edita: La Granja, Granja Escola de Sta. Maria de Palautordera Apt. correus núm. 3. Sta. Maria de Palautordera 08460 (Barcelona) T. 93 848 11 25 · e-mail: hola@la-granja.net
www.lagranja.cat
EDITORIAL
IMPOSSIBLE ÉS SI NO HO INTENTES Encara recordo quan vam editar el primer número d’aquesta aventura editorial que és el Va d’Educació. Corria l’any 2005 i amb les úniques eines de la il.lusió per canviar les coses, vam engegar aquest projecte que volíem que fos gratuït i ajudés a donar eines als pares, a més de donar valor a la tasca del mestre. Carregades de por perquè mai abans havíem fet una entrevista a ningú i no sabíem com plasmariem les paraules sobre el paper, ens vam atrevir a buscar diners, impremtes i algun dissenyador per maquetar i llençar 15.000 exemplars al carrer. Ens vam estrenar amb el doctor Corbella, l’escriptora Mercè Company i el jugador Joan Carles Navarro… i no puc oblidar el terror que sentia de fer-ho malament, que s’adonessin que no en teníem ni idea, i sobretot de decebre a aquells professionals que tant admirava! Sempre dic als nens que “Impossible és si no ho intentes”, i perquè es creguin les meves paraules han de ser veritat, és a dir, que qui les pronuncia i pretén ensenyar, és a dir jo, les compleixi. Aquesta és una màxima de La Granja, perquè el contrari seria vendre fum. El Va d’Educació és un “intent” fet realitat, per això teniu a les mans aquest número 17. Tot i la crisi i la falta de recursos, finalment hem aconseguit sobreviure i que 15.000 exemplars gratuïts segueixin veient la llum 13 anys després. Escrivint aquesta Editorial me n’adono que amb la intenció d’ajudar a donar eines educatives a pares, mares i mestres… qui ha après de veritat he estat jo! He conegut a professionals increïbles que m’han emocionat, m’han fet plorar, m’han sorprès i m’han decebut també… però de tots ells he après un munt. I fins i tot, amb alguns ens hem fet molt bons amics. Un agraïment a tots ells i elles, de veritat!!! Us deixo amb l’inspirador Mago Pop, amb la increïble Lary, amb el savi Álvaro i amb la dolça Anna. Que us aprofitin les seves paraules i recordeu que “qui vol fer-ho trobarà un MOTIU”. Podeu accedir a veure els primers Va d’Educació:
Cristina Gutiérrez Directora de La Granja
3
Va d’educació
lagranja.cat
ANTONIO DÍAZ, EL MAGO POP La veritable màgia és la vida en sí mateixa. Il·lusionista. Badia del Vallès (Barcelona). Premi Nacional de Màgia i il·lusionista més taquiller d’Europa amb els seus espectacles “La Gran Ilusión” y “Nada Es Imposible, que han estat vistos per més de 1.000.000 d’espectadors.
Qui és l’Antonio? I el Mago Pop? En realitat som la mateixa persona, i amb això vull dir, que encara que el nom del Mago Pop ve donat pel meu programa televisiu a DMAX, no es tracta d’un personatge diferent a l’Antonio Díaz que la gent ve a veure al teatre. Tant a la televisió com al teatre, sóc un apassionat de la màgia, i m’encanta il·lusionar a la gent, sense caure en els tòpics que sempre han envoltat aquest món. D’aquí el nom de Mago Pop,... perquè em considero més proper a un grup de música indie pop, que a un mag convencional. Què volies ser de petit? Doncs exactament volia ser el que sóc. Volia ser il·lusionista i vaig estudiar la carrera d’art dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona, per a poder exhibir els meus espectacles als teatres, i poder dignificar aquesta professió com a l’art escènic que és. Has complert, doncs, el teu somni? En realitat sóc molt somiador, i penso que mai s’ha de deixar de somiar! Podria dir que fins ara, s’han anat acomplint molts dels somnis que m’he proposat... però també voldria puntualitzar que amb molt d’esforç, cons-
tància i treball. També és molt important, compartir-los i fer-ne partícips a la gent del teu equip, per a remar tots en la mateixa direcció, i poder aconseguir-los plegats! Això és el més bonic... compartir la felicitat amb la gent més propera, dels èxits i les fites aconseguides, perquè molts dels somnis no haguessin estat possibles sense el treball d’un gran equip al darrera. Com s’arriba a ser un tan bon mag com tu? Com d’important ha estat la persistència? Moltes gràcies per la bona consideració, però prefereixo pensar que encara em queda molt per aprendre, i com que sóc molt exigent amb mi mateix, a cada funció hi poso el cor i els 5 sentits, per a saber si el públic està gaudint de l’actuació, i poder anar millorant dia a dia. La meva fita tampoc seria ser un bon mag, sinó saber que amb el que fem, hem pogut emocionar i sorprendre a la gent que ens ve a veure.
“Em vull dedicar a il·lusionar a la gent.” Què és el més important per tu a la vida? La meva família, els meus amics,... i
4
poder-me dedicar la resta de la meva vida a seguir il·lusionant a la gent. I el més màgic del dia a dia? El més màgic és que un cop acaba la funció i surts a saludar a la gent, t’agraeixin d’haver-los emocionat. De què et sents més orgullós? Em sento molt orgullós dels meus pares i dels meus germans, que m’han ensenyat a lluitar pels meus somnis amb humilitat i perseverança. I professionalment, em sento molt orgullós de l’equip de bona gent que formem la companyia. Quina és la persona que més t’ha marcat a la vida, el teu referent? I per què? Qui em va despertar l’interès pel món de la màgia, va ser l’Adolfo Márquez, un bon amic dels meus pares, que quan tenia 4 anys em va treure una moneda de l’orella, i allò em va impactar fins a tal punt, que aquí va començar la meva obsessió per arribar a fer el mateix algun dia. Per altra banda, el meu referent sempre ha estat en David Copperfield, perquè era un gran somiador, però també, un gran emprenedor, que va arriscar molt per a poder arribar a ser reconegut en el món sencer com a un dels millors il·lusionistes... i ho va aconseguir.
Va d’educació
lagranja.cat
El Mago Pop amb Stephen Hawking durant la gravació del programa “El Mago Pop” de DMAX.
Has deixat amb la boca oberta a moltes persones conegudes. Quina ha estat la que més t’ha sorprès a tu? Per què? Sens dubte, Stephen Hawking, de qui guardo un record molt entranyable i emotiu. Vaig tenir la sort de poder-lo sorprendre amb un joc que vam gravar pel programa “El Mago Pop” de DMAX, i em va emocionar molt la manera com va expressar la seva sorpresa. Va ser un moment realment increïble!! Quin paper juguen les emocions als teus espectacles? En realitat juguen un paper molt important. Hi són presents en tot ... en els guions, en les músiques escollides, en els continguts dels vídeos... Tot està pensat per a què la gent surti amb la sensació de què ha viscut més una experiència, que no simplement ha gaudit d’un espectacle d’il·lusionisme. Des de molt jove has aconseguit un gran èxit per tot el món però mantens la humilitat del primer dia. Com has gestionat el ser tan conegut i que en tan poc temps tothom et reconegui pel carrer? La gestió de vegades no ha estat fàcil, però molts cops miro enrere per a recordar els nostres inicis, i com
vam treballar de dur per a donar-nos a conèixer. Si tens molt present d’on vens, l’èxit és anecdòtic... i som molt conscients que el moment que vivim ara, pot ser passatger. Per tant, estem molt agraïts de l’èxit aconseguit fins a dia d’avui, però seguirem fent camí amb nous objectius però amb les mateixes ganes i el mateix tarannà, i donant el millor de nosaltres per a seguir il·lusionant i fent feliç a la gent que ens ve a veure. A les xarxes tens milers de seguidors. Actualment molts adolescents viuen per a la seva imatge virtual i prefereixen fer fotos del que experimenten per compartir-lo a les xarxes enlloc de gaudir del moment real amb els amics. Què els hi diries? En realitat, jo també utilitzo molt les xarxes per a poder donar a conèixer el que faig,... per tant, no seria la persona més adient per a donar consells referent al seu ús. Malgrat això, sí que podria aconsellar de fer-ne un ús amb mesura, perquè malauradament hi ha molts adolescents, i fins i tot infants, que viuen més la seva vida virtualment que activament, i això és realment un problema per la societat que els tocarà viure, i pels valors que hauran deixat d’adquirir. El nom del teu últim espectacle és
5
“Nada es imposible”. Què els hi recomanaries a tots els joves per aconseguir els seus somnis? “Nada es Imposible” es podria dir que és una premissa i un resum del que ha estat fins ara la meva vida. Quan vas madurant, te n’adones que és quan més necessites creure que seria fantàstic que l’impossible es fes realitat. Aquest espectacle és un petit homenatge a tots els somiadors que continuen tenint un infant a dins, amb la il·lusió que res sigui impossible de realitzar. Als joves els hi recomanaria que enfoquin allò que volen i que lluitin per aconseguir-ho... i que encara que el camí sigui dur, que no defalleixin mai, perquè la satisfacció mentre ho estàs intentant, és tan o més gran, que quan aconsegueixes fer realitat el teu somni. I sobretot, agrair sempre molt a les persones que t’ajuden d’una manera o altra, que ho puguis aconseguir... això és molt important! I tu, amb què somies? On t’agradaria arribar? El meu somni seria fer història, i que la gent recordés amb estima el que hem fet en el món de l’il·lusionisme.
“Mai s’ha de deixar de somiar.” Quina és la veritable màgia de la vida, o de les persones? La veritable màgia és la vida en si mateixa. Crec que no hi ha res més màgic que el poder viure, sentir, estimar i formar part d’aquest univers immens, on som petites formiguetes però que podem arribar a fer grans coses. Si alguna cosa del que fem, transcendeix i toca la vida d’altres per fer-los millors i més feliços, penso que és el més màgic que pot esdevenir a la vida de cadascú. Agraïm d’una manera molt especial a la Pilar Pérez per haver fet possible aquesta entrevista!
Va d’educació
lagranja.cat
LARY LEÓN Siempre hay algo positivo incluso en lo que no es tan positivo. Nació en Guadalajara en 1973, sin brazos y sin una pierna. “Soy una persona que le sonríe a la vida.” Ha escrito El tesón de una sirena y 150 juegos para divertirse dentro y fuera del hospital.
¿La vida te sonríe cuándo tú sonríes a la vida? ¡Por supuesto! ¿Siempre? ¡Si! Incluso cuando crees que no te sonríe, en el fondo te está guiñando un ojo para luego sonreirte. ¿Invitas entonces a que los niños busquen la sonrisa? Que busquen lo positivo. Hay algo positivo incluso en lo que no es tan positivo. Siempre hay algo que te ayuda a aprender o que te está dirigiendo a otro sitio. ¿Por qué decidiste explicar tu experiencia en el libro de “Lary, el tesón de una sirena”? La editorial me lo propuso. ¡No se me había pasado nunca por la cabeza escribir un libro! Hacerlo era desnudarme entera, y no sólo a mi, también a mi entorno. Siempre he llevado de una forma natural el haber nacido sirena. Aunque sé que llamo la atención, no lo he expuesto nunca, y escribirlo era ponerme en un escaparate. Mi pareja me ayudó a entender que era una manera bonita de hacer un homenaje a mis padres. ¿Qué quiere decir “nací sirena”? Era una explicación que yo le daba a mi cuerpo. Cuando la gente me miraba en la calle, en la playa… y me decían “¿por
qué no tienes brazos, ni pierna?” yo les respondía “¡porque soy una sirena!”: ¡dos aletas y una cola! Vi que esa fantasía me funcionaba porque la gente se quedaba sorprendida y sonreían, y ya no habían más preguntas. Además, no salía del agua, ¡me sentía como un pez! ¿Cuál ha sido el mayor regalo de compartir tu testimonio? Ha sido una de las cosas más bonitas que he hecho. Me atreví a desnudarme, y mucha gente se ha desnudado después de leer el libro. He recibido muchas cartas de personas que me contaban su historia, gente que tiene también una vida diferente, o no. El mayor regalo es darte sin esperar nada a cambio y recibir muchísimo más.
“Siempre hay algo positivo incluso en lo que no es tan positivo.” ¿Te consideras una persona valiente y fuerte? Sí y no. Creo que tengo muy claro lo que siento, lo que pienso. Más que fuerte, tengo mucha capacidad de adaptación. Yo me adapto a lo que surja y no le doy muchas vueltas. Pero soy valiente a la hora de hacer cosas que a lo mejor parecen imposibles. Pero si tú realmente lo tienes claro, y además te pellizca un poquito
6
la pasión de querer hacerlo, al final lo que es imposible se te olvida y sabes que tienes que conseguirlo. En La Granja tenemos un lema: “Hay dos tipos de padres, aquellos que preparan el camino para sus hijos y aquellos que preparan a sus hijos para el camino”. Es evidente que tus padres te prepararon a ti para el camino. ¿Qué crees que tiene eso de bueno? Te da la libertad para ser tú mismo. Es uno de los regalos que me han dado mis padres. Me dieron esa independencia, cuando por mis circunstancias lo más fácil hubiera sido hacérmelo todo. Fue un ejercicio de amor impresionante, ver como he caído mil veces y no agarrarme para que yo supiera defenderme. Además, preparándote para lo que venga te dan la opción a hacerlo de diferentes maneras. Preparar el camino me parece que tiene mucho peligro y que no es nada generoso porque no hay nada de empatía en eso. El camino para ti es de una manera y para ese niño será de otra. Tú como niña no sentías que tus padres no te querían cuando no te ayudaban, ¿verdad? ¡Al contrario! ¡Yo me he divertido mucho! De hecho, según me dicen ellos, con mi actitud, les pedía que me lo dejaran hacer a mi. Yo sabía que tenía esa ayuda, pero me gustaba intentarlo.
Va d’educació
¡De pequeña ya comía yo sola con el pie! Si no hubiera probado esas cosas, seguramente me hubiera quedado en el estado de “me lo hacen todo”. La satisfacción de conseguir las cosas por tus propios medios es muy importante. Para mi es un logro abrocharme un pantalón, mientras que tú ni te lo planteas. Valoro mucho los logros porque desde pequeña estoy acostumbrada a que los pequeños detalles son grandes cosas.
“Conseguir las cosas por tus propios medios es muy importante.” ¿Qué les dirías a los padres que protegen a sus hijos (porque creen que no tienen carácter, son vergonzosos,…) aquellos que dirían que tu caso nada tiene que ver con el de sus hijos? Mi palabra mágica es NATURALIDAD. Creo mucho en la profecía autocumplida y tenemos que tener mucho cuidado con eso. Realmente cuando estás señalando con un adjetivo a un niño, eso se puede cumplir. A mi no me decían ni que podía ni que no podía, me dejaban a mi. Como niña, sí que puedo afirmar que la naturalidad es lo más importante.
lagranja.cat
¡Y la actitud! La actitud te cambia. Es muy importante lo que dices a la gente, pero súper importante también cómo lo dices. ¿Qué te dices a ti misma? “¡Adelante!” me encuentre lo que me encuentre en el camino. Cuando me proponen algo que al principio me asusta, me digo “¿por qué no?”. No creo en la palabra “fracaso” porque en ningún caso se fracasa. Hay una frase de la filosofía hindú que dice “si crees que has fracasado en algo, quizá es porque todavía no ha llegado el final”. Cuando crees que hay algo que no te ha salido bien, a lo mejor es que no te ha salido como tú esperabas, pero seguro que en el camino hay algo que ha merecido la pena. O incluso, a lo mejor, llegas a un destino que no esperabas y no es que hayas fracasado, sino que has recalculado tu ruta. ¿Eres curiosa? Muy curiosa. Observo mucho y no prejuzgo, empiezo a indagar hasta descubrir lo que hay detrás. Me encanta porque en casi todos los casos descubres belleza, y entonces entiendes esos comportamientos, actitudes,… Y siempre que tengo la posibilidad, intento ayudar a esa persona a ver un poco la luz. Si tuvieras un hijo, ¿qué harías para
La Cristina Gutiérrez amb la Lary León.
7
Va d’educació
que fuera optimista y positivo? Con el ejemplo. Los niños hacen lo que ven: Si tú eres optimista, no le tienes que decir al niño que tiene que ser optimista. No puedes decirle a un niño que haga una cosa cuando tú haces la contraria. Sueles llevar tacones, ¿por feminidad o por valentía? ¡Por feminidad! Todas las niñas desde muy pequeñas queremos llevar tacones. Yo de pequeña tenía el típico zapato de gitana. Llevaba sólo uno porque en la pierna ortopédica no podía llevar tacones. Justo antes de irme a la India y escribir el libro, me dijeron que había un pie que se podía modular según el tacón y me lo podía poner sola. Y a partir de ahí, ¡mi logro era ponerme tacones! Porque el tacón es femenino y además por experimentar algo que hasta ese momento no había podido hacer. Y la verdad es que ahora, con según que tacones, ¡ando más cómoda y segura!
“Cuando algo me asusta, pienso, adelante!.” Cuando eras niña, ¿qué querías ser de mayor? De bien pequeña quería ser Nadia Comăneci. Cuando hacía mis ejercicios de rehabilitación y terapia, escuchaba de fondo la tele que retransmitía las Olimpiadas… Luego hubo una temporada que quise ser bailarina, como mi hermana Sol. ¡Y en mi casa nadie me dijo que yo no podía! Y después descubrí que quería ser locutora de radio. Me metía en mi habitación y hacía programas de radio, leía cuentos… De hecho, yo estudié periodismo para trabajar en la radio, y conseguí mi sueño porque empecé trabajando en la radio. Ahora trabajas en la Fundación Atresmedia. ¿Cómo llegaste aquí? ¡De manera mágica! Este es un ejemplo de cómo el destino te reconduce por rutas que ni siquiera conoces. Estudié periodismo, empecé a trabajar en la radio comarcal de Benidorm, luego empecé a hacer tele también. Llegó un momento en el que necesitaba aprender más y, aunque me acaba-
lagranja.cat
ban de hacer indefinida, por casualidades de la vida me contrataron para hacer una prueba piloto en Antena3, y estuve 6 años trabajando en ese programa, después en otro, y de repente me llamó la Directora de lo que por aquel entonces era la Fundación Antena3. Me dijo que le habían hablado de mi y que estaban ideando un canal de televisión para los niños en el hospital. ¡Al principio creí que era una broma! Nunca me había planteado que yo, que había estado mucho tiempo en el hospital, de repente ahora, siendo periodista, podía hacer un canal de televisión para los niños hospitalizados. ¡Me parecía absolutamente mágico y lo tuve muy claro! El trabajar en la fundación es una pasada! ¿Qué haces en la Fundación? Al principio coordinaba el proyecto de humanización de hospitales para niños (Canal de TV Fan3, asistencia hospitalaria,…) y desde hace unos meses soy gerente de la Fundación, coordinando tanto el proyecto de humanización de hospitales para niños, como el de normalización de la discapacidad y el de mejora educativa. Este último tiene como objetivo empoderar la figura del profesor, dignificar su valor y aportarles herramientas que puedan usar en su día a día. La figura del profesor necesita mucho apoyo. Por eso organizamos el encuentro Grandes Profes, que es un congreso inspiracional, donde participan ponentes de otros sectores que con su experiencia y know-how inspiran y aportan dosis de energía, vitalidad y motivación.
“En ningún caso se fracasa.” ¿Qué mensaje le darías a los padres? Amor y naturalidad. Cuando por alguna razón te sales de lo que todo el mundo espera, empiezas a hacer malabares y te pierdes. El amor y la naturalidad en cualquier caso, incluso en niños que tienen alguna enfermedad grave o alguna parálisis. Al final es el mejor truco porque te ayuda a quitarte muchas capas y a entender que todos estamos aquí por algo y para algo.
8
Va d’educació
lagranja.cat
Què aprenen els nens i nenes que venen a La Granja? • “SI NO T’ESTIMES A TU MATEIX, NO PODRÀS FER COSES EXTRAORDINÀRIES.” GEORGE, 13 ANYS • “ABANS DE TIRAR LA TOVALLOLA: PROVA-HO.” TORIA, 13 ANYS. • “CADA CAIGUDA ÉS UNA LLIÇÓ I CADA LLIÇÓ ET FA MILLOR.” ELENA, 12 ANYS. • “HE APRÈS A SOMRIURE EN ELS PITJORS MOMENTS.” ESTELA, 10 ANYS. • “LA PACIÈNCIA ÉS NECESSÀRIA, S’HA D’APRENDRE A ESPERAR.” XAVI, 9 ANYS.
Això és la prova que l’educació emocional FUNCIONA!
9
Va d’educació
lagranja.cat
ÁLVARO BILBAO La inteligencia emocional es fundamental para la felicidad de la persona. Doctor en Psicología de la Salud, Neuropsicólogo, esposo y padre de tres niños maravillosos. Nació en Bilbao en 1976.
¿Quién es Álvaro Bilbao? Un padre que, además de ser padre, es Neuropsicólogo. También soy marido, y lo de marido es muy importante porque es el equipo con el que tienes que educar a tus hijos y con el que desarrollas el proyecto de vida. ¿Qué querías ser de niño? Siempre decía que veterinario porque me gustaban mucho los animales. ¿Consideras que has cumplido tu sueño? ¡Con creces! Nunca me hubiera imaginado tener tanta suerte: haberme desarrollado como persona tanto como me he desarrollado, ni tener unos hijos tan majísimos como tengo, ni una mujer como la que tengo… La realidad ha superado mis sueños.
“La inteligencia emocional es fundamental para la felicidad de la persona.” ¿Qué es para ti lo más importante en la vida? El amor, poder darlo, recibirlo y disfrutarlo. ¿De qué te sientes más orgulloso profesionalmente? Sin lugar a duda, de algún paciente que habían dado por perdido muchos profesionales y que he conseguido que
vuelva a vivir, que vuelva a disfrutar de la vida. ¿Qué papel crees que tendrían que jugar las emociones en la educación de los niños? Un papel muy importante porque sabemos que la inteligencia emocional es fundamental para la felicidad de la persona, pero también para el mundo intelectual del niño y del futuro adulto. Los niños que no desarrollan una buena inteligencia emocional se encuentran siendo adultos insatisfechos e incapaces de conseguir sus metas. Autor del bestseller “El cerebro del niño explicado a los padres”. ¿Cómo padres, qué podemos hacer para ayudar a nuestros hijos a cuidar su cerebro? Lo primero es darles mucho afecto. Sabemos que el cerebro de los niños se desarrolla y se mantiene sano durante toda la vida gracias al afecto y si no hay afecto habrá un cerebro poco desarrollado. Es importante ayudar a los niños a tener una buena gestión de las emociones negativas, saber crecer sin estrés, superar los miedos… Y también es muy importante el sueño, el ejercicio y la nutrición. ¿Qué opinas de la sobreprotección actual de los padres? ¡Yo soy el primero que caigo un poco en esto! Aunque me lo sé todo e inten-
10
to hacerlo poco, cuando vas a otros países te das cuenta de que los niños son más autónomos, se desenvuelven mejor… Creo que es muy importante que hagamos que nuestros hijos cada vez sean más autónomos, tomen sus propias decisiones, se equivoquen y que se sientan capaces de afrontar retos en la vida.
“Los límites son una muestra de amor muy importante.” ¿Qué papel deberían jugar los límites según tu modo de entender la educación? Desde mi punto de vista, los límites son una muestra de amor muy importante con la que ayudamos a los niños a entender cuáles son las situaciones que pueden ser peligrosas o poco adecuadas. Para el niño ser capaz de entender y de gestionar su comportamiento, la expresión de las emociones de una manera adecuada en cada contexto, es algo fundamental en la vida. Los límites tienen que ser una parte esencial y natural de la educación en la que los padres vamos explicándoles a los niños lo que se puede hacer y lo que no, siempre con mucho amor, cariño y tranquilidad. ¿Sin enfados ni castigos? Más sin castigos que sin enfados. Los
Va d’educació
castigos sabemos que son negativos. En cambio, es muy bueno que los niños vean que los padres, nos enfadamos porque les podemos enseñar a enfadarse bien o a enfadarse mal. Si nos enfadamos gritando y perdiendo el control de las emociones, el enfado será una emoción muy negativa a la que van a coger miedo. Sin embargo, si les enseñamos que nos podemos enfadar con tranquilidad, poniéndonos un poco serios y expresando el enfado de una manera adecuada, se sentirán libres de enfadarse cuando quieran. El uso de las nuevas tecnologías en los niños, ¿hasta qué edad no lo recomendarías? ¡En mi casa hasta los seis años sin tecnología! ¿Qué consecuencias para el cerebro pueden tener? Todos los estudios indican que cuanto más tiempo de exposición a las nuevas tecnologías, peor desarrollo cognitivo, menores niveles de autocontrol, déficit de atención, mayores problemas de comportamiento, mayor fracaso escolar… sin hablar de los problemas cervicales. Y en el caso de los niños mayores (8-
lagranja.cat
12 años), ¿cuál sería tu recomendación en cuanto al uso de ellas? Lo primero,tener un teléfono móvil a partir de los 13 años. Cualquiera de nosotros, si no tuviéramos el móvil encima ganaríamos en calidad de vida, reduciríamos niveles de estrés, viviríamos más relajados y disfrutaríamos más del entorno. Y por otro lado, en cuanto a los dispositivos, entren a la edad que entren, tendríamos que tener en cuenta lo siguiente: 1. Tienen que ser dispositivos que se utilicen en ciertas zonas y momentos de la casa. A la hora de la cena no, en el salón cuando estamos relacionándonos con más personas no... 2. Primero las obligaciones y después el uso del teléfono, la consola.... 3. Que sean capaces de apagarlo cuando les decimos que lo apaguen. 4. Y que el tiempo sin conexión siempre supere el tiempo con conexión. En tu último libro “Todos a la cama”, ofreces una nueva visión para ayudar a los niños y a los padres a dormir con amor y confianza. ¿En qué consiste? Hay muchas opciones y cada padre tiene que elegir con lo que se sienta más cómodo y con lo que vea que a su
hijo le puede ayudar, siempre partiendo que no es un método cerrado. En mi opinión hay muchas estrategias que pueden facilitar la gestión del sueño de toda la familia. Lo primero que debemos tener en cuenta es que la familia es un sistema formado por más de una persona y que nos tenemos que poner de acuerdo. ¿Cuáles son las consecuencias de que niños y adolescentes duerman menos de lo que necesitan? Este es un problema muy grave que tenemos hoy en día. Sabemos que los estudiantes de Bachillerato, sólo entre el 1 y el 3% duermen más de 8 horas al día, cuando debería ser el 100%. Las horas de sueño las roba internet, las redes sociales, etc. Y la consecuencia que tiene es menos eficacia del sistema inmunológico, con lo que pueden aparecer más enfermedades, y menos capacidad de concentración y de memorización en el aula y de cara a los exámenes.
“Hay muchas opciones y cada padre tiene que elegir con lo que se sienta más cómodo y con lo que vea que a su hijo le puede ayudar” ¿Qué tres cosas crees que son imprescindibles para educar a un niño feliz? Lo primero, ser imperfectos a la hora de educar. Si somos hiperexigentes como padres, crearemos niños con una hiperexigencia hacia si mismos. Es importante fallar como padres, equivocarnos, y tomárnoslo con buen humor. Lo segundo, darles mucho amor y mucho afecto, no solamente dándoles besos y cariños, sino también escuchándoles. Y lo tercero, ayudándoles soltando un poco de cuerda, dándoles libertad, autonomía, dejar que se equivoquen y no sobreprotegerles porque de esa manera les ayudaremos a tener una mayor confianza en ellos mismos.
La Cristina Gutiérrez amb l’Álvaro Bilbao.
11
Va d’educació
lagranja.cat
NOTÍCIES La Masia i La Granja a SKY TV. En un fantàstic reportatge de 30 minuts, Sky Tv explica el projecte Masia 360 del Barça, incloent la nostra tasca, entrenant les competències emocionals dels jugadors.
El Projecte “Petits Grangers” portada de l’ Ara Criatures. La nostra escola rural per a infants d’un i dos anys segueix enamorant a qui la visita. I quan més la coneixes més et captiva!
El nou catàleg de La Granja. Ja està al carrer, amb tota la informació i preus del que oferim.
L’obra social de la Fundació de La Granja amb el projecte Invulnerables. El passat dijous 22 de març, La Granja va participar en la Jornada “Descobridors de talents, sembradors d’oportunitats”, al Caixa Fòrum de Barcelona. Van ser ponents la directora de La Granja, Cristina Gutiérrez, Eva Bach, Jordi Amenós, Carles Folguera i Jordi Vilaseca. Simplement BRUTAL!
EMOFAMILY un nou servei per a famílies els caps de setmana. Excursions plenes de sentit per fer pares i fills junts, i de pas, utilitzar i entendre com funcionem per dins!
Participem a les XIV Jornades d’Educació Emocional de la Universitat de Barcelona. Es van realitzar el 16 i 17 de març per conèixer les últimes novetats i estudis científics relacionats amb l’ed. Emocional. Marta Eroles i Cristina Gutiérrez van presentar l’estudi científic del Mètode La Granja, que demostra l’augment de les 5 competències emocionals dels alumnes després dels seu pas per La Granja.
12
Va d’educació Els jugadors de La Masia del Barça es segueixen educant emocionalment a La Granja. L’equip de La Granja format per Marta Eroles, Graziella Petrus, Lidia García, Fèlix Gómez, Núria Pérez Gumbau, Cristian Díaz, Lídia Lucena i Cristina Gutiérrez són els encarregats de la formació amb el projecte Masia 360.
lagranja.cat
L’EMOTOUR, el 1er cicle de conferències d’Educació Emocional a Catalunya. Dirigit en exclusiva i gratuïtament a mestres i educadors. Més de 980 professors han assistit a les conferències de Barcelona, Girona, Tarragona, Reus, Badalona, Terrassa i Mataró. L’any vinent repetim a ciutats com Lleida, Manresa, Andorra la Vella…..
L’obra social de la Fundació La Granja fa un concert de Nadal. S’han recaptat 3.000€ per al projecte Invulnerables, amb la participació de voluntaris i de la soprano Susanna del Saz.
Curs Online d’Educació Emocional a l’Escola Bitàcoras amb la nostra experta Cristina Gutiérrez. Gràcies a les noves tecnologies, ja podem apropar el que fem i el que sabem online. Un curs molt potent si vols educar emocionalment als fills.
VI Jornada Gratuïta d’Ed. emocional per a directors d’escoles amb més de 80 participants. Cada setembre i cada mes de març seguim realitzant aquestes súper jornades, amb un èxit de participació i aprenentatge real. Més de 470 professionals de l’educació hi han assistit emportant-se idees i experimentant que és això de l’educació emocional.
13
Va d’educació
lagranja.cat
ANNA LLENAS L’important és trobar una passió i poder-t’hi dedicar o passar estones. Va néixer a Barcelona l’any 1977. Autora i il·lustradora de llibres sobre valors, emocions i comportaments humans, com el Monstre de Colors, El Buit, T’estimo (quasi sempre), Laberint de l’ànima, Talpet Terratrèmol...
Qui és l’Anna? Una persona molt afortunada que pot treballar del que li agrada que és dibuixar i explicar coses amb els dibuixos. I des de fa poc, també sóc mare! Què volies ser de petita? Ja m’agradava molt dibuixar! En algun moment et vas sentir que estaves fora del sistema educatiu? Tot i que el que realment m’agradava era l’art i la psicologia, vaig estudiar Publicitat per les sortides professionals que oferia. De fet, després de 10 anys treballant al món de la publicitat, vaig canviar de rumb, tornant als meus orígens. Què va originar aquest canvi? Em sentia una mica peix fora l’aigua... Tenia la necessitat de tornar a fer alguna cosa més artística. Així que vaig tornar a pintar quadres, com quan era adolescent. Vaig fer una exposició i em vaig adonar que allò m’omplia més! Vaig decidir marxar de viatge durant 3 mesos fent una ruta per Perú, Bolívia, Xile i em vaig quedar un mes a Argentina. El que volia era estar sola i escoltar la meva veu per decidir què volia fer. A Buenos Aires vaig llogar una habitació i un taller per pintar i em va anar molt bé. Va ser allà quan vaig decidir matricular-me en un post-
grau d’il·lustració que vaig començar al tornar a Barcelona, el qual em va ajudar a consolidar aquest canvi i atrevir-me a apostar per dedicar-me a la il·lustració. I al cap d’uns anys vaig estudiar Artterapia que no deixa de ser una fusió entre la part artística i la part psicològica o emocional. Crec que el component artístic va molt lligat al component emocional. És la meva manera de sentir el món, d’expressar-me. L’art són emocions!
“Em sento molt orgullosa d’escoltar-me i no trair-me.” De què et sents més orgullosa? D’escoltar-me, no trair-me i apostar per dedicar-me al que realment m’agrada, a la meva passió. El Monstre del colors, el teu primer llibre com autora, és referent de l’educació emocional entre els nens. Com vas decidir fer el pas a també a escriure sobre emocions? Per mi sempre ha sigut inherent viure la part artística i emocional conjuntament. Em va passar igual que a una poma, quan està madura, cau de l’arbre. Quan vaig estar llesta, amb les idees ben clares, va néixer el Monstre de colors, on explico de manera molt
14
fàcil i gràfica les emocions, pensant que seria una eina útil per comunicar-se pares i fills. Què t’ha aportat aquest monstre? Li estic molt agraïda! És com algú de la família! Molt contenta, i a la vegada sorpresa, que hagi sintonitzat tant amb nens, mestres i pares. Quin paper creus que haurien de jugar el descobriment de les emocions a l’educació? El perquè del Monstre està molt relacionat amb aquest tema. No volia que als nens d’avui en dia els hi passés el que ens ha passat a la nostra generació: ni els pares ni l’escola ens han format en emocions. Volia contribuir a que els nens poguessin parlar obertament de totes les emocions perquè és essencial. Els teus llibres s’utilitzen moltíssim a les aules. Com et sents? Molt sorpresa! Jo el vaig pensar més com a eina per pares i fills. No m’esperava la repercussió que ha tingut dins la comunitat educativa. El teu últim llibre “Talpet Terratrèmol” parla de la hiperactivitat i les etiquetes que pengem als nens i el que elles comporten. Per què? La suposada hiperactivitat és un tema
Va d’educació
lagranja.cat
que sempre m’ha interessat molt. Vivim en una societat molt hiperactiva, molt inquieta, on es posen etiquetes en excés. Crec que hi hauran moltes persones que es puguin sentir identificats amb el Talpet, amb un perfil que no encaixa al sistema educatiu actual. Per mi era molt important oferir una mirada diferent i poder parlar a tots aquests Talpets i dir-los que tot i que no encaixin al sistema no vol dir que hi hagi res negatiu en ells. Quines coses importants de la vida li vols transmetre a la teva filla? Ara per ara, amb un any i mig, intento donar-li temps de qualitat, amb nosaltres com a pares i amb els avis, reforçant així els vincles amb la família. I també ja des de petita li ensenyo a disfrutar de les petites coses de la vida! Realment es pot viure de l’art? És molt difícil, però sí. Jo he tingut la sort que actualment visc de dibuixar i escriure. Tot i que no ha estat sempre així. L’important és trobar una passió i poder-t’hi dedicar o passar estones, ja sigui a nivell feina o hobby. Tenir el teu espai per fer allò que t’ompli, que et retroalimenti i et faci ser feliç.
La Cristina Gutiérrez amb l’Anna Llenas.
Què els hi diries a tots els nanos amb aquesta vena artística i que el sistema o la seva família, intenta que es dediquin a una altra cosa perquè no consideren l’art una professió?
15
És important trobar l’equilibri. Però sobretot que s’escoltin i que confiïn en ells mateixos.
Va d’educació
lagranja.cat
Formació Outdoor per a organitzacions i empreses.
Empreses com Henkel, La Caixa o Bayer entrenen les competències emocionals dels seus equips a La Granja. Un nou servei per a empreses, màgic i exclusiu, que està enamorant als participants pel seu alt impacte en la cohesió dels equips.
Els resultats:
•
“M’EMPORTO PRESÈNCIA, L’IMPORTANT ÉS PODER FER LES COSES SENZILLES.” MARIA COLÓN. LA FAGEDA.
•
“M’EMPORTO INSPIRACIÓ I DESPERTAR CONSCIÈNCIA, NOVES EINES PER GESTIONAR EMOCIONS I ASSECAR CICATRIUS”. MARIA TRENZADO. HERNIA-MEDTRONIC.
•
“VINE SIN MI Y ME VOY CONMIGO MISMA” MARIA (UNIVERSITAT DE BARCELONA)
16