LA FULIOLA i BOLDÚ NOVEMBRE 2004
NÚMERO PREU: 3 E
Tribuna
Perro Fernando
98
Entrevista a Dembélé Mambé
Cultura
Pablo Neruda
La Fulla pels nens
Al voltant de la taula
sumari
24 pàgines LA FULLA PELS NENS
PORTADA LA FULIOLA i BOLDÚ
- Camí de Sant Jaume - Cultura a la fresca
NOVEMBRE 2004
NÚMERO PREU: 3 E
98
Entrevista a Dembélé Mambé
Tribuna
Perro Fernando
Cultura
- Al voltant de la taula
Pablo Neruda
pàg. 8 a 9 La Fulla pels nens
Al voltant de la taula
ENTREVISTA
- Entrevista a Dembélé Mambé
- Entrevista a Dembélé Mambé pàg. 1
PÀGINA DE L'ATENEU
- Sopar multicultural - Diada de l'Onze de Setembre pàg. 13 a 15 PÀGINA DE LES ENTITATS
- Club Esportiu de Futbol de la Fuliola i Boldú CULTURA
EDITORIAL
- Pablo Neruda
- Veïns
pàg. 17 a 21
pàg. 3
ELS CONTES DE L'ESPARVER
TRIBUNA
- Aus nocturnes (I) pàg. 22 a 23 CONTRAPORTADA
- Racó de poesia pàg. 24 CENTRALS
- ...i més records - Perro Fernando pàg. 4 a 7
- Exposició de vestits antics
Número 98 Novembre 2004 Època segona - Any XXI Premi Humbert Torres 1990 Redacció i Administració: Av. de Catalunya 45 25332 LA FULIOLA (Urgell) http://usuarios.maptel.es/logalliner a/e: lafulla@premsa-comarcal.com
Coordinador: Eva Pané Vidal Impressió: Impre Art Dipòsit Legal: L-524-1982 Tiratge: 400 exemplars
- Ateneu Popular 25 anys pàg. centrals
( )ACPC Membre de l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal
Amb la col·laboració de: Generalitat de Catalunya Departament de Cultura
INSTITUT D'ESTUDIS ILERDENCS
Edita: Junta de Govern Presidenta: Anna M. Ardévol Ribó Secretaria: Avelina Farré Salvadó Vocals: Xavier Sebé Bros - Loreto Pané Oromí Maribel Trilla Tarruella - Eva Pané Vidal Francesc Ricart Mercè - Lluïsa Solsona Paüls Carme Piera Isen
Fundació Pública de la Diputació de Lleida
la fulla no es fa responsable de les opinions que apareguin en els articles, les quals són exclusives dels seus autors. La reproducció total o parcial del contingut de la publicació es permesa sempre i quan es faci esment del seu autor i origen.
Pàgina 2
editorial VEÏNS En el present número de La Fulla hem entrevistat a Dembélé Mambé, a l’encapçalament de l’entrevista n’expliquem els motius pels quals hem decidit fer-li. Bàsicament, volíem saber la seva opinió sobre el fenomen de la immigració, tant des del seu punt de vista personal com en representació d’un col·lectiu d’immigrants, concretament de Mali, que ell presideix (Associació de Maliencs de la Província de Lleida -Binkadi). I per què volem saber-ne la seva opinió? Doncs perquè hem cregut que seria interessant saber què és el que pensa qui està a l’altre costat, a l’altra banda. Moltes vegades parlem de la immigració o dels immigrants sense tant sols haver sentit mai la seva versió de les coses. El que sembla clar i creiem que en això tothom hi pot estar d’acord, és que és un fenomen inevitable i imparable, tant se val que es posin limitacions per evitar-ho, s’ha vist que no es pot. Del que es desprèn a l’entrevista és que no s’ha se voler evitar precisament, sinó establir-ne una regulació seriosa des de la premisa de que els qui venen no ho fan per res més sinó fugir d’unes males condicions econòmiques en els seus països d’origen, de la sensació d’una no-millora d’aquestes condicions, no ja a mig termini sinó a llarg termini i que, en definitiva venen aquí a treballar. Només cal mirar enrere uns 20 anys o menys i preguntar-se qui collia la fruita llavors i qui l acull ara, per posar l’exemple més proper. El que se’n desprèn també de la conversa és que fa falta que tots plegats ens posem les piles (administracions i ciutadans) per a que entre les diferents cultures que estan en contacte no es produeixin col·lisions sinó troballes. De la mateixa manera que el treball que ocupa a la immigració hauria de ser vist com una font de riquesa econòmica, li hem de sumar la riquesa cultural que comporta si en saben treure el profit. Tampoc hauria de ser vist com una amenaça a la nostra pròpia identitat, sinó que l’adhesió de les diferents cultures que ens anem trobant en el mateix territori són les que precisament conformen o han anat conformant fins ara aquest identitat pròpia que tot sovint abrandem. Les consideracions anteriors exigeixen un canvi de mentalitat, si més no una major flexibilitat en les premises que tenim pre-establertes; no ens hauria de ser difícil, al cap i a la fi tots som veïns del mateix poble, ja tenim un punt de connexió... falta descobrir els que encara ens falten. Podeu comentar-nos l’editorial a la següent adreça: lafulla@premsa-comarcal.com
FISCAL • COMPTABLE LABORAL • ASSEGURANCES
A S S E S S O R I A Núm. 98
Av. de Catalunya, 37 Tel. 973 570 670 Fax 973 570 090 25332 LA FULIOLA (Lleida)
Pàgina 3
tribuna ...I MÉS RECORDS l Sí, jo també hi anava al col.legi davant de cal Panillo i també tinc una foto, millor dit, dues, on les que abans eren petites, a la fila de baix, després són les grans, a la fila de dalt, quasi les mateixes però ja amb 10 anys?, i l’altre curs segurament cap a l’Havanero, amb donya Pepita. Darrera la primera foto la meva mare hi havia posat amb llapis: “2811-58 4 años”. Heu comptat quantes érem? És inevitable comparar aquells temps amb avui però no he començat a aquest escrit per comparar; potser un altre dia. Aquella cançó de “Libro que en tus hojas…” la recordo una mica, però no la vaig arribar a aprendre tota. La que tinc present és l’olla de la llet, aquella olla tan gran, com la panxa d’una mula, que no la podíem manejar sota l’aixeta d’aquell lavabo tan petit. I l’estufa? No la vaig veure cremar mai, ni una flama; de fum tant com vulgueu. Devia cremar, jo no recordo haver passat mai fred a col.legi. Dissabte a la tarda: avui toca escombrar. Arreplegàvem un quilo de terra i ens quedaven els cabells blancs de pols. “Les quatre primeres que posin les portes”, deia la senyoreta Delfina abans de sortir, quan ja es treia la bata. Era tot un art controlar aquelles fustes tan grans, portar-les des del final de la classe, pujar-les entre les dues a l’alçada dels vidres i encertar els ganxos que les
aguantaven; tot un art, que les més grans dominaven a la perfecció. Un bon dia, em sembla que jo ja era de les grans, el senyor Dalmases (us sona?) va portar dos cartells nous, d’aquells que penjàvem per aprendre coses. Una era “La rueda de los alimentos”. Fins “allavorens” no havíem estudiat mai el que menjàvem a casa i de sobte, llet i formatge, carn i peix, fruita i verdura, es van convertir en la cosa més important del món. Doncs molt bé, a mi m’agradava aquella novetat. L’altre cartell era el mapa de la província de Lleida. Fins “allavorens” havíem vist i après els mapes d’Espanya, amb aquelles cantarelles de rius i muntanyes, “cabos” i “golfos”, regions i províncies. La província de Lleida, sola, era molt llarga! La sorpresa va ser, que les coses d’aquell mapa, sonaven de fora de col.legi. El Segre, La Seu, La Pobla de Segur, Tremp, Balaguer i Tàrrega… I per acabarho d’arreglar, la cantarella de muntanyes: Pirineus, Montsec, Cadí… la senyoreta Delfina i va afegir un nom que no hi era al mapa: la serra d’Almenara. Això és aquí mateix! Des d’”allavorens” que m’agrada ser de Lleida i això ja no canviarà. UNA ALTRA ROSA MARI
• Ara oferim venda de PA i gran assortit en BOLLERIA ARTESANAL. • Es fan encàrrecs de tot tipus. Plaça de l'Ajuntament, 1 La Fuliola - Tel. 973 57 05 99
Pàgina 4
• Obert tots els dies inclòs diumenges.
tribuna
NĂşm. 98
PĂ gina 5
tribuna PERRO FERNANDO desert de sal als Andes, on la mort de l’Ernest, el va fer tornar a una realitat impactant. Hom cerca reflexionar, però es desconeix quan arriba el dia en que la reflexió es torna decissió en ferm. Ella va veure la llum en començar a caure el sol, i mentre passejava i assaboria aquest precís instant, quedà envoltada de l’aura de solemnitat que donen les decissions preses quan i com cal, tot i que sempre en solitari. I a la vegada es preguntà com expressar-ho i fer realitat aquesta determinació. Es podria pregonar per internet, pero li va semblar tan poc atraient com de breu és aquest mitjà tot i que arribi a tanta gent. En tot cas, hi ha tanta abundancia de contingut, que potser internet no és el precís instrument per servir la música.. Calia ficar-se a la feina d’esbrinar els fets i els continguts, les gents i les experiències, la feina i els amics, la vida en sí mateixa amb les ganes de viure. Havia estat fent llit una setmana. Res de trascendent, una mena de virus del fred, agreujat sens dubte per la climatologia del present, aquella d’avui fa calor i demà fara fred, quan abans d’ahir bufava força el vent... Era Setmana Santa, tenia pel davant 8 dies de festa per traginar, sense la rutina diaria de la feina, i cinc els va covar. Ja se sap avui dia amb l’ajut de l’automedicació es resisteix durant dies fins arribar una nit feixuga i sudorosa on dins el llit sol passar qualsevol cosa. Les vacances al llit, llevat de xuclar alguna peli, llegint molt de diaris i dormir. Seure ajeguda i molt de pensar. Si hagués cercat unes vacances per fer repàs, hauria buscat indrets i llocs meravellosos, plàcids, i plens de llum com aquella entrada de tardor a Lisbonna, o aquell
Pàgina 6
En aquells dies, també va retrobar-se un assumpte que empaitava de feia temps: la història de Perro Fernando. Ja feia uns anys que havia llegit quelcom sobre aquest personatge, pero s’havia malfiat que seria una figuració d’un escriptor qualsevol, un sudaca anomenat Luis Sepúlveda. El cas és que per internet se li va ocòrrer escriure Perro Fernando i cerca que cercaràs... va descobrir que no era figuració, era plena realitat, existia, o més ben dit, havia existit. Perro Fernando era al món dels vius quan ella tot just havia nascut, i la seva història és tan inversemblant com verídica, i mostra d’això és la ingent literatura al respecte i els testimonis i fins i tot els tres monuments que disposa al seu poble.
tribuna Fernando anava a diari al Bar La Però tota història cal explicar-la bé. Estrella i departia amb els seus Perro Fernando es tal com es coneix clients, esmorzava amb el gerent del al nostre protagonista. I cal dir que Banco La Unión, dormia moltes realment fou un gos. D’aquí surt lo vegades a l’hotel Colon... perseguia de Perro, dit en castellà, doncs la gats, una de les seves passions, pels història aconteix a Resistència, vols de la Plaza Central... passejava província del Chaco a la República lliurement per les avingudes i era Argentina. Li diuen Fernando sense amic i solidari amb tota mena de saber gaire el perquè, i el cas és que rodamons i veïnatge. Tenia accès tampoc es coneix gairebé d’on venia L'estatua de Fernando davant lliure a cines i espectacles i si la i anava el gos, quan ell i el seu la casa de govern. funció no li agradava prou es retirava orgullosament. Al supossat amo, arribaren a principi dels cinquanta a dia següent el comentari de la funció depenia del que Resistència. De fet, no se sap encara si el Perro tenia un havia fet el gos. amo que es deia Fernando, o bé si un home del qual es desconeix el seu nom anava acompanyat d’un gos al qui Semblava una persona humana vestida de gos, tot blanc, cridava Fernando. I encara més, ben bé podia ser que petit i bellugadís, elegant i marcant certa arrogància.. gos i home, home i gos fossin dos rodamons que el destí era com un home de la nit... un bohemi blanc. havia possat junts al camí de tot plegat. El cas és que l’home va morir als pocs dies d’estar a la ciutat, i el gos Com devia ser la seva petjada que la ciutat li va dedicar va quedar-se sense company, i a partir de llavors les tres monuments. El que és el seu mausoleu és al carrer seves maneres de fer, varen portar-lo a la grandesa de Brown. Una altra esta al’avinguda Avalos prop del Club ser un Perro amb majúscles, i reconegut amb el nom de de Regatas. I el tercer que és el més monumental i que Fernando. inauguraren els militars quan la dictadura, és en una de les cantonades de la Casa de Gobierno i davant la Plaza El Perro Fernando tenia una oïda musical perfecta i això Central. Curiosament i així és d’irònic el destí, té la cua fou el que el va permetre guanyar-se l’admiració i aixecada i apunta el cul a les finestres de la governació. l’estimacio de tot un poble. No hi havia festa de casament, Resistència és la ciutat del Perro Fernando, del qual natalici, carnestoltes o concert al que Fernando no entrés podeu tenir molta mes informació nomes clicant a per asseure’s junt a les orquestres, o als solistes i donarqualsevol buscador. Hi ha contes i obres de teatre per la los-hi la seva aprovació tot remenant la cua, o després mainada, noveles i histories ambientades en la seva de posar quietes les orelles al mínim desafinament, existència, fins i tot Alberto Cortez li va fer una cançó començar a bordar amb to de desaprobació. I si més no, per tal de recordar-lo. la seva presència per Nadal en alguna casa era sempre una bona senyal. El Perro Fernando va morir el maig del 1963. Més d’un negoci va baixar les portes, la Banda Municipal va tocar Era fama que mai s’equivocava, i els mateixos músics marxes funebres i les cases tancaven les finestres en acceptaven que quan Fernando ho feia notar, realment senyal de respecte per un animalet que els havia l’havien pifiat. El que les oïdes dels humans no conquistat. Milers de persones varen omplir els carrers reconeixien, el gosset, implacable ho denunciava. I no per on desfilà el seu cos, tota la ciutat hi era present per hi havia músic que s’atrevís a no deixar-lo entrar ni a acomiadar el seu gosset. Cada fer-lo fora, doncs tota la final de maig apareixen ofrenes ciutadania confiava cegament en anònimes de flors al peu de les la seva oïda. Els caps de setmana, estàtues i al Fogon de los Arrieros, Fernando, sense remei, anava de una entitat cívica i cultural, es festa en festa, sense que li calgués guarda un record pel seu soci invitació. Ningú disposava de la honorari. seva agenda i la seva presència era previsible i desitjada. I tal era Jordi Escolà. l’honor de la seva visita que després, amb seguretat, els organitzadors o amos de la casa, presumien de la presència de L'estatua de Fernando davant Fernando a la seva festa. el Fogón de los Arrieros.
Núm. 98
Pàgina 7
la Fulla pels nens
PĂ gina 8
la Fulla pels nens
Teresa Duran Cavall Fort núm. 487
Núm. 98
Pàgina 9
entrevista ENTREVISTA A DEMBÉLÉ MAMBÉ Segur que tots els que llegireu aquesta entrevista coneixeu al Dembélé. Fa anys que ell i la seva família viuen i treballen amb nosaltres i a més és el president d’una associació que va evolucionant a nivell nacional. He pensat que seria interessant realitzar-li aquesta entrevista tenint en compte aquesta doble condició; ens interessa el seu punt de vista, que de ben segur que les premises d’anàlisi de la situació seran diferents a les nostres. Us convido a comprovar-ho. -La Fulla: Quan vas venir a La Fuliola? Dembéle Mambé : Hi estic des de l’any 1987… -L.F.: Hi vas venir directament? D.M.: Gairebé, vaig sortir de Mauritània des d'on vaig fer cap a les Illes Canàries, m’hi vaig estar dos dies i el dia següent vaig agafar l’avió per venir a Barcelona, però la meva intenció era anar a Holanda perquè era un dels països més coneguts a Mali pel tema del futbol, coneixien jugadors com Van Basten, Gullit... i a més deien que hi havia més oportunitats de treball. Però quan era a Barcelona, un amic de Gambia em va dir que llavors era el moment de la fruita a Lleida i que el que podia fer era anar-hi, guanyar una mica de diners per després continuar el viatge cap a Holanda. L’endemà vaig venir a Lleida, concretament a Els Alamús on vaig treballar amb el Sr. Morell amb qui avui en dia encara som amics i ens veiem sovint ja que ve cada any a la festa del Segar i Batre. Quan es va acabar la campanya, el va anar a veure el Sr. Teixidó, ja que necessitava uns quants negres per anar a collir fruita i vam anar dos fins a Penelles i quan es va acabar la feina, ens va dir si
Pàgina 10
volíem anar al Cusiné, com que jo sabia una mica de mecànica... Vaig anar a treballar doncs al Cusiné, durant la primera setmana tallant les cordes de les bales i més endavant, com que va veure que sabia manejar les pales, m’hi vaig quedar. Aquesta va ser la meva aventura. Jo treballava a Mali, i vaig agafar 45 dies de vacances i em vaig dir que si no trobava feina a Holanda, tornaria; i no vaig ni anar a Holanda ni vaig tornar! Vaig treballar durant quatre anys amb el Cusiné, vaig poder regularitzar la meva situació i vaig poder fer venir la meva família al 1991. Després vaig treballar un any amb el J. Oró amb el camió d’escombreries, després vaig tornar una altra vegada a treballar amb el Cusiné i a partir de l’any 1994, vaig agafarl a feina de regador fins ara. - L.F.: De què treballaves a Mali? D.M.: Jo treballava a Segú , la capital econòmica de Mali i d’on jo sóc, treballava a l’obra pública; després d’estudiar el batxillerat, vaig realitzar la formació tècnica accelerada… Com que va morir el meu pare, per poder treballar més aviat, vaig deixar la carrera universitària i vaig realitzar aquesta formació en obra pública. A conseqüència d’aquesta feina havia d’anar als pobles i era un d’ells vaig conèixer a la Genevu. - L.F.: Quins motius et van portar a marxar a Mali? D.M.: Jo volia millorar la meva vida, a Mali treballava i guanyava diners però era molt poc; a més vaig estar tres mesos sense cobrar de l’Estat i vaig pensar que si em podia agafar unes vacances, anar-me’n a l’estranger per guanyar una mica més de diners i també
entrevista coneixements, vaig decidir que en qualsevol cas seria millor que la meva situació de llavors. - L.F.: Hi vas sovint a Mali? D.M.: Si, sempre que puc, el que passa és que anar-hi cada any resulta molt car. Hi vaig cada dos anys més o menys, sempre que puc. És molt important per mi anarhi, crec que un immigrant necessita anar a la seva terra per recordar i no perdre la referència. Hi vaig el més sovint possible, juntament amb la meva família, per això la Yuma parla tan bé el bambará. - L.F.: Com veus el fet de la immigració actualment? D.M.: La immigració sempre ha existit, des de l’origen del món, el que han fet les homes és emigrar. Els descobriments arqueològics ens diuen que el primer humà està situat a l’Àfrica… Els pobles no es generen de forma espontània, sinó que és causa de desplaçament, els homes tenim una sola línia. Els grups humans es van desplaçant sempre per necessitat, per millorar les seves condicions de vida, així ha estat sempre: la immigració va sortir d’Àfrica per anar-se’n primer a Àsia, d’allí cap a Europa i després cap a Amèrica. El motiu ha estat sempre el mateix: buscar un lloc més adequat. Això és la immigració. Llavors, per què ha estat tan ràpida a Catalunya els últims anys? No ha estat progressiu. Primer, la gent marxava de Catalunya, però al convertirse en una comunitat rica, van necessitar mà d’obra, primer d’Espanya mateix: de Saragossa, Andalusia… i després de l’estranger. - L.F.: Ara mateix, aquest desplaçament és massiu... D.M.: L’arribada massiva jo l’explico perquè Catalunya no ha tingut un sistema de recerca de la immigració. Per exemple, al Canadà un emigrant, si hi vol anar ha d’escriure una carta amb el seu currículum, llavors l’analitzen i en funció de la demanda assignen un lloc per anar a treballar. Hi ha un departament especial per aquestos temes que regula la immigració de tot el món des de les corresponents ambaixades. A Holanda era més o menys el mateix, encara que ara ha fallat una mica. Aquí el sistema ha fallat - L.F.: Podríem dir doncs que de política immigratòria fins ara a Espanya no ha existit… D.M.: Per mi, la fòrmula d’acollida a l’immigrant que es produeix ara mateix no és l’adequada; Catalunya i Espanya han de trobar la seva pròpia solució, sistema. Espanya, fins fa poc, no ha estat un país d’immigració estrangera, sinó que era un país de passada i de sobte, ha esclatat el fenòmen.
Núm. 98
- L.F.: Hi veus noves perspectives degut als canvis polític sobre el tema? D.M.: Sigui mitjançant un canvi polític o bé d’un altre tipus, el que està clar és que s’ha de trobar la solució per la integració ja pel propi interès, la qual cosa no vol dir que s’hagin de copiar els models que explicàvem anteriorment, potser no ens serveix el model implantat a França. S’ha de buscar el propi sistema d’immigració, ja que a cada país es diferent, la situació social és diferent. - L.F.: Parlant de la qüestió social, veus a la societat preparada per assimilar la immigració? D.M.: No, no n’està; s’ha d’aprendre poc a poc. S’ha de saber que la immigració sempre ha existit i que per exemple, no tothom de La Fuliola, els seus avantpassats, hi han estat des de sempre. S’ha d’intentar conèixer el nouvingut, perque és un més al poble amb característiques culturals diferents que s’haurien d’intentar conèixer. - L.F.: En general falta curiositat? D.M.: Exacte. No és correcte dir: el marroquins són d’una manera, els negres d’una altra; cada persona, cada família, cada persona és diferent, però hi han elements que uneixen per exemple, als catalans la llengua catalana. Doncs nosaltres també tenim la nostra, venim amb la nostra cultura però tenim l’obligació d’adaptar-nos a la cultura d’aquí, sempre i quan hi hagi la possibilitat de fer-ho. L’autòcton té l’obligació d’obrir-se i l’immigrant té l’obligació d’entrar; llavors són les administracions, les associacions les que estan obligades a regular aquesta possibilitat. Si no es fa d’aquesta manera, el fet de no conèixer-nos, és el que pot generar el conflicte i penso que sempre més val prevenir el conflicte que intentar solventar-lo. Els marroquins, els negres,… estem treballant... això és bo pel poble. Els nostres fills han de pujar amb la mentalitat de que som tots de Catalunya, tots som de La Fuliola, tots treballem i vivim dins un marc de llibertat i respecte mutu, ningú és superior a ningú, tots aspirem al mateix. Hem de tenir en compte que l’ésser humà només fa anar un 10% de la seva capacitat, per tant encara es pot aprendre molt, a conèixer-nos mútuament; i podem obviar-ho però potser el teu fill i el meu van junts a l’escola, llavors si que et toca de prop. - L.F.: Què et va semblar la iniciativa promoguda per l’Ateneu del sopar multicultural? D.M.: Em va semblar molt positiva i encantat de participar-hi. Si pogués repetir millor, perquè aquest tipus de coses, com per exemple comentar que un plat agrada més que un altre, o bé que està massa picant...
Pàgina 11
entrevista aquestes comparacions volen dir que hi ha un interés. La gent que hi va assistir ho va fer per curiositat però sense saber que estava fent una tasca social, volem que l’altra part, la immigrant s’hi afegeixi i pugui ensenyar com es cuina un plat, per exemple. -L.F.: Ets el president de l’Associació de Malienses de Lleida i Província Binkadi... D.M.: Binkadi vol dir que la unió és bona, positiva en llengua bambarà. -L.F.: És la llengua que es parla a Mali? A tot el territori? D.M.: Sí, a nivell nacional, juntament amb el francès que és la llengua administrativa. El bambarà es parlat a tota Àfrica occidental; si parles el bambarà et poden entendre a Costa d’Ivori, Burkina Faso, l’oest de Senegal, encara que hi han varietats dialectals. S’ha de tenir en compte que Mali fou el primer imperi de l’Àfrica occidental, al segle IV ja existia, després de la col·lonització dels àrabs Mali ocupava tota aquesta zona, per això el bambarà abarca tant territori. -L.F.: Què es promou des de Binkadi? Quina és la seva finalitat? D.M.: Binkadi és una associació que vam crear fa sis anys i primer era conèixer i donar a conèixer Mali i afavorir la integració dels maliencs, intentant unificar totes les associacions de maliencs a Espanya per poder fer un front comú per defensar els nostres drets. Per exmple, no tenim representació administrativa a Espanya i hem lluitat fins que hem aconseguit que vingui un ambaixador per a que s’estableixi a Lleida. -L.F.: A Lleida és on hi ha més maliencs? D.M.: Pel que fa a Catalunya, a Lleida n’hi ha molts, també la zona del Maresme. A la resta d’Espanya n’hi ha sobretot a Almeria. Actualment som més de 10.000 a tot l’estat i ara hem pogut unificar-nos totes les associacions, n’hi han de Saragossa, Mallorca, Almeria, Múrcia, Sabadell, Mataró, inclús al País Basc, a Bilbao que s’acaba de formar i la seu central està a Lleida.
L’any passat vaig anar al primer congrés de maliencs de la diàspora, el Ministeri d’Assumptes Exteriors de Mali va convocar a tots els representants dels maliencs de tot el món a Bamako, érem 215 delegats i n’hi havia d’Estats Units, Japó, Irak, Israel, Síria, Líban, Xina; de pràcticament tot arreu i va resultar molt interessant. A partir d’aquí l’associació ha pogut contactar amb Banque de l’Habitat que, juntament amb Ibercaja, han tirat endavant un projecte comú per tal de que es faciliti l’enviament de diners de manera immediata i amb comissions molt baixes; també possibilita la construcció d’habitatges a Mali mitjançant aquest conveni, ja que normalment són els emigrants els que tenen la capacitat de comprar aquestes cases; qui viu a Mali, si no és un funcionari amb un alt càrrec, no s’ho pot permetre. Des de l’associació també fem altres tipus de tasques; per exemple fa uns dies un malienc es va penjar i l’associació es va fer càrrec de trucar a la seva família per tramitar la repatriació del cadàver, llavors cadascú farà una aportació per a l’enviament. L’associació s’encarrega d’aquest tipus de coses, en definitiva unirnos, un fet que és tradicional al nostre país, i a la vegada conèixer el nostre país i també Espanya. L.F.: Alguna consigna, per acabar? D. M.: Sí, bé, és que jo sempre dic: un immigrant, si es porta bé, és un català. Un immigrant d’avui és un ciutadà de demà, amb tots els drets i deures. Hem de pensar en positiu no en negatiu, perque Catalunya sense immigrants, què seria? Voldria que s’assimilés immigració amb riquesa, tant econòmica com cultural. Em vaig descuidar de preguntar-li si tenia previst tornar algún dia a Mali de manera definitiva, però se me'n va anar del cap, potser ja el veig de La Fuliola de tota la vida. Eva Pané
Opina, suggereix, queixa’t, explica, proposa, expressa’t! Sàpigues que ara ho tens més fàcil, La Fulla té un nou mail on podràs fer-nos arribar les teves opinions per a que les publiquem. Apunta-te’l: lafulla@premsa-comarcal.com Pàgina 12
pàgina de l'ateneu EXPOSICIÓ DE VESTITS ANTICS En l’any del 25è aniversari de l’Ateneu, s’ha proposat rememorar la celebració que es va portar a terme pel desè aniversari, del qual es recorda que una de les activitats més exitoses fou l’exposició de vestits antics que es llueixen per ocasions especials: bodes, batejos,... juntament amb les fotos corresponents. Així doncs, vam decidir repetir l’esdeveniment quinze anys després. Aprofitant els actes de la Festa Major de Sant Jaume i Santa Anna, la sala petita del Local Poliesportiu es va omplir de tafetans, tuls, astracans i altres teles de temps enrrere.
CAMÍ DE SANT JAUME Sabíeu que el camí de Sant Jaume passa per La Fuliola? Doncs els de l’Ateneu sí i n’hem volgut fer partícep a tothom que estigués disposat a caminar durant gairebé tot un matí. L’etapa començà a l’estació de trens de Tàrrega i va finalitzar, és clar, a la Plaça de l’Església de La Fuliola, fent un parada d’avituallament a la Masia Ribalta amb xocolata desfeta i coca. El nombre de participants fou exitós, i tenint en compte l’esforç físic a realitzar, doncs encara més. La caminada fou tutelada pel Sr. Josep Cava de Linyola, gran coneixedor en el camí de Sant Jaume, a qui des d’aquí agraïm la seva col.laboració. L’acte es realitzà dins el marc de les activitats de la Festa Major, ja que no podia ser un altre dia millor que el de Sant Jaume per fer aquesta caminada. Animeuvos per la pròxima edició, que caminar, ja sabeu, és molt saludable.
C
Mobles Carulla
Av. de Catalunya, 42 · Tel./Fax 973 57 00 55 · 25332 LA FULIOLA (Lleida)
Núm. 98
Pàgina 13
pàgina de l'ateneu CULTURA A LA FRESCA Doncs sí, a les Piscines Municipals i pels camins del voltant hi fa fresca, doncs aquest han estats els entorns en els quals s’ha desenvolupat la Cultura a la Fresca 2004. A part de fresca, ha estat també molt cinèfila, amb la projecció de les pel.lícules “Good Bye, Lenin!” i “El jardín de la alegría” (els dissabtes 14 i 21 d’agost respectivament); també esportiva, amb la clàssica caminada a la llum de la lluna fins els dipòsits del dia 28 d’agost concretament; i per últim multicultural, amb la celebració d’un sopar del qual en donem detalls en un altre apartat d’aquesta secció doncs l’esdeveniment mereix un tractament especial. Fins la propera sessió de refresc.
TRULLOLS Ò P T I Q U E S SOPAR MULTICULTURAL Pl. Sta. Anna, 3 (costat Casal) Tel. 973 53 26 65 - 25200 CERVERA Av. de Catalunya, 42 Tel. 973 57 00 48 - 25332 LA FULIOLA
Pàgina 14
Heu provat mai el cus-cus? Sabeu com és l’arròs biryani? Podrieu respondre a aquestes qüestions si els dies 4 i 5 de setembre haguèssiu vingut a les Piscines Municipals a tastar vuit especialitats diferents de menjars dels diferents països les comunitats dels quals ja sigui de forma permanent o més temporal, estan establertes al poble. Es tractava de
pàgina de l'ateneu que ens uneix, només falta descobrir quines són la resta. Des de l’Ateneu volem agraïr molt efusivament la col·laboració entusiàstica d’aquestes comunitats, sense les quals aquesta festa hagués estat impossible de realitzar, us ho ben assegurem. També agraïm a la gerència de les Piscines Municipals el seu suport.
DIADA DE L’ONZE DE SETEMBRE
fer una aproximació a aquestes comunitats, concretament les de Mali, Pakistan, Colòmbia, Romania i Marroc, a través del seu menjar; doncs aquest acte de subsistència és comú a totes les cultures de món, ja teniu una cosa
Expenedoria núm. 1
M. Carmen Alarcon Alarcon Estanc · Tabacs Objectes de regals Av. Catalunya, 34 - LA FULIOLA Núm. 98
Cita inexcusable la de cada any amb l’Ateneu per l’11 de setembre: ja sabeu tots que qui vulgui pedalejar una estona, anar fins al monument en honor a Lluís Companys, oferir-li flors i després dinar en bona companyia a l’ombra dels xops de l’era del Segar i Batre, hi té un lloc assegurat. Fins la pròxima edició.
Flors
Julita
Art Floral C/ Dr. Rius i Tarroja, 3 Bodes - Corones 25332 La Fuliola Plantes - Ceràmica Tel. 973 57 00 75 Mòbil 659 11 74 02 Objectes de Regal
Pàgina 15
pàgina de les entitats CLUB ESPORTIU DE FUTBOL DE LA FULIOLA I BOLDÚ El passat 26 de setembre es va donar el tret de sortida a la temporada 04-05, caracteritzada amb un mal inici, encara que les derrotes van ser amb dos equips que enguany lluitaran per l’ascens, la qual cosa comporta que els rivals que queden no siguin tan difícils i ens animem a endevinar que es remontaran posicions. De totes maneres, la festa d’inici de temporada es va celebrar el 28 d’agost amb un amistós amb l’equip de Tornabous amb sopar i ball amb orquestra inclòs; partit del qual correspon la imatge, realitzada pel Dr. Joan Antoni Mateu Garcia, a qui des d’aquí volem agrair la seva predisposició i saber fer a l’hora de realitzar les instantànies de la jornada. Aquest any comptem amb la incorporació dels següents jugadors: Mamadou Dembélé, Oscar Orteu, Rossend Marimon, Eloi Bonet, Eduard Piera, Xavier Pinós, Josep Sala i Oriol Farré; als quals haurem d’afegir els “fitxats” en temporades passades: Jordi Pedrós, Jordi Marsinyach, Manel Alcàntara, Jaume Massó, Marcel Batalla, Jordi Martinez, Sebastià Garcia, Albert Pinós, Albert Boneu, Marc Vidal, Pere Pinós i Marc Piera; tots ells entrenats per l’Alfred Isla i el Xavier Molina.
Des de la Junta, només ens resta agrair la col.laboració prestada per l’Escola de Futbol Urgell per haver-nos cedit els jugadors de la categoria juvenil veïns del poble. I una cosa més: molta sort i “fair play” la resta de la temporada. La Junta del Club Esportiu de La Fuliola i Boldú
COOPERATIVA DEL CAMP DE LA FULIOLA SOCIETAT COOPERATIVA AGRÍCOLA I RAMADERA CATALANA LIMITADA
Departament d'Assegurances PINSOS • ADOBS • INSECTICIDES • CEREALS • ALFALS FRUITA • SECCIÓ DE CRÈDIT • MAQUINÀRIA AGRÍCOLA C/ de l'Om, s/n. • Tel. 973 57 00 44 • Fax 973 57 06 73 • 25332 LA FULIOLA (Lleida) e - m a i l : c o o p f u l i @ l l e i d a . n e t • P à g i n a w e b : w w w. c o o p . l a f u l i o l a . c o m
Pàgina 16
cultura PABLO NERUDA
Enguany es celebra el centenari del seu naixament, La Fulla s’ha volgut sumar als homenatges que es van realitzant al llarg de l’any per tot el món i us proporcionem el discurs que va pronunciar en l’ocasió de l’entrega del Premi Nobel de Literatura el 1971: “Mi discurso será una larga travesía, un viaje mío por regiones, lejanas y antípodas, no por eso menos semejantes al paisaje y a las soledades del norte. Hablo del extremo sur de mi país. Tanto y tanto nos alejamos los chilenos hasta tocar con nuestros limites el Polo Sur, que nos parecemos a la geografía de Suecia, que roza con su cabeza el norte nevado del planeta. Por allí, por aquellas extensiones de mi patria adonde me condujeron acontecimientos ya olvidados en sí mismos, hay que atravesar, tuve que atravesar los Andes buscando la frontera de mi país con Argentina. Grandes bosques cubren como un túnel las regiones inaccesibles y como nuestro camino era oculto y vedado, aceptábamos tan sólo los signos más débiles de la orientación. No
Núm. 98
había huellas, no existían senderos y con mis cuatro compañeros a caballo buscábamos en ondulante cabalgata eliminando los obstáculos de poderosos árboles, imposibles ríos, roqueríos inmensos, desoladas nieves, adivinando mas bien el derrotero de mi propia libertad. Los que me acompañaban conocían la orientación, la posibilidad entre los grandes follajes, pero para saberse más seguros montados en sus caballos marcaban de un machetazo aquí y allá las cortezas de los grandes árboles dejando huellas que los guiarían en el regreso, cuando me dejaran solo con mi destino. Cada uno avanzaba embargado en aquella soledad sin márgenes, en aquel silencio verde y blanco, los árboles, las grandes enredaderas, el humus depositado por centenares de años, los troncos semi-derribados que de pronto eran una barrera más en nuestra marcha. Todo era a la vez una naturaleza deslumbradora y secreta y a la vez una creciente amenaza de frío, nieve, persecución. Todo se mezclaba: la soledad, el peligro, el silencio y la urgencia de mi misión. A veces seguíamos una huella delgadísima, dejada quizás por contrabandistas o delincuentes comunes fugitivos, e ignorábamos si muchos de ellos habían perecido, sorprendidos de repente por las glaciales manos del invierno, por las tormentas tremendas de nieve que, cuando en los Andes se descargan, envuelven al viajero, lo hunden bajo siete pisos de blancura. A cada lado de la huella contemplé, en aquella salvaje desolación, algo como una construcción humana. Eran trozos de ramas acumulados que habían soportado muchos inviernos, vegetal ofrenda de centenares de viajeros, altos cúmulos de madera para recordar a los caídos, para hacer pensar en los que no pudieron seguir y quedaron allí para siempre debajo de las nieves. También mis compañeros cortaron con sus machetes las ramas que nos tocaban las cabezas y que descendían sobre nosotros desde la altura de las coníferas inmensas, desde los robles cuyo último follaje palpitaba antes de las tempestades del invierno. Y también yo fui dejando en cada túmulo un recuerdo, una tarjeta de madera, una rama cortada del bosque para adornar las tumbas de uno y otro de los viajeros desconocidos.
Pàgina 17
cultura Teníamos que cruzar un río. Esas pequeñas vertientes nacidas en las cumbres de los Andes se precipitan, descargan su fuerza vertiginosa y atropelladora, se tornan en cascadas, rompen tierras y rocas con la energía y la velocidad que trajeron de las alturas insignes: pero esa vez encontramos un remanso, un gran espejo de agua, un vado. Los caballos entraron, perdieron pie y nadaron hacia la otra ribera. Pronto mi caballo fue sobrepasado casi totalmente por las aguas, yo comencé a mecerme sin sostén, mis pies se afanaban al garete mientras la bestia pugnaba por mantener la cabeza al aire libre. Así cruzamos. Y apenas llegados a la otra orilla, los baqueanos, los campesinos que me acompañaban me preguntaron con cierta sonrisa: ¿Tuvo mucho miedo? Mucho. Creí que había llegado mi última hora, dije. Íbamos detrás de usted con el lazo en la mano me respondieron. -Ahí mismo –agregó uno de ellos– cayó mi padre y lo arrastró la corriente. No iba a pasar lo mismo con usted. Seguimos hasta entrar en un túnel natural que tal vez abrió en las rocas imponentes un caudaloso río perdido, o un estremecimiento del planeta que dispuso en las alturas aquella obra, aquel canal rupestre de piedra socavada, de granito, en el cual penetramos. A los pocos pasos las cabalgaduras resbalaban, trataban de afincarse en los desniveles de piedra, se doblegaban sus patas, estallaban chispas en las herraduras: más de una vez me vi arrojado del caballo y tendido sobre las rocas. La cabalgadura sangraba de narices y patas, pero proseguimos empecinados el vasto, el espléndido, el difícil camino. Algo nos esperaba en medio de aquella selva salvaje. Súbitamente, como singular visión, llegamos a una pequeña y esmerada pradera acurrucada en el regazo de las montañas: agua clara, prado verde, flores silvestres, rumor de rios y el cielo azul arriba, generosa luz ininterrumpida por ningún follaje. Allí nos detuvimos como dentro de un círculo mágico, como huéspedes de un recinto sagrado: y mayor condición de sagrada tuvo aun la ceremonia en la que participé. Los vaqueros bajaron de sus cabalgaduras. En el centro del recinto estaba colocada, como en un rito, una calavera
Pàgina 18
de buey. Mis compañeros se acercaron silenciosamente, uno por uno, para dejar unas monedas y algunos alimentos en los agujeros de hueso. Me uní a ellos en aquella ofrenda destinada a toscos Ulises extraviados, a fugitivos de todas las raleas que encontrarían pan y auxilio en las órbitas del toro muerto. Pero no se detuvo en este punto la inolvidable ceremonia. Mis rústicos amigos se despojaron de sus sombreros e iniciaron una extraña danza, saltando sobre un solo pie alrededor de la calavera abandonada, repasando la huella circular dejada por tantos bailes de otros que por allí cruzaron antes. Comprendí entonces de una manera imprecisa, al lado de mis impenetrables compañeros, que existía una comunicación de desconocido a desconocido, que había una solicitud, una petición y una respuesta aún en las más lejanas y apartadas soledades de este mundo. Más lejos, ya a punto de cruzar las fronteras que me alejarían por muchos años de mi patria, llegamos de noche a las últimas gargantas de las montañas. Vimos de pronto una luz encendida que era indicio cierto de habitación humana y, al acercarnos, hallamos unas desvencijadas construcciones, unos destartalados galpones al parecer vacíos. Entramos a uno de ellos y vimos, al calor de la lumbre, grandes troncos encendidos en el centro de la habitación, cuerpos de árboles gigantes que allí ardían de día y de noche y que dejaban escapar por las hendiduras del techo ml humo que vagaba en medio de las tinieblas como un profundo velo azul. Vimos montones de quesos acumulados por quienes los cuajaron a aquellas alturas. Cerca del fuego, agrupados como sacos, yacían algunos hombres. Distinguimos en el silencio las cuerdas de una guitarra y las palabras de una canción que, naciendo de las brasas y la oscuridad, nos traía la primera voz humana que habíamos topado en el camino. Era una canción de amor y de distancia, un lamento de amor y de nostalgia dirigido hacia la primavera lejana, hacia las ciudades de donde veníamos, hacia la infinita extensión de la vida. Ellos ignoraban quienes éramos, ellos nada sabían del fugitivo, ellos no conocían mi poesía ni mi nombre. O lo conocían, nos conocían? El hecho real fue que junto a aquel fuego cantamos y comimos, y luego caminamos dentro de la oscuridad hacia unos cuartos elementales. A través de ellos pasaba una corriente termal, agua
cultura volcánica donde nos sumergimos, calor que se desprendía de las cordilleras y nos acogió en su seno. Chapoteamos gozosos, cavándonos, limpiándonos el peso de la inmensa cabalgata. Nos sentimos frescos, renacidos, bautizados, cuando al amanecer emprendimos los últimos kilómetros de jornadas que me separarían de aquel eclipse de mi patria. Nos alejamos cantando sobre nuestras cabalgaduras, plenos de un aire nuevo, de un aliento que nos empujaba al gran camino del mundo que me estaba esperando. Cuando quisimos dar (lo recuerdo vivamente) a los montañeses algunas monedas de recompensa por las canciones, por los alimentos, por las aguas termales, por el techo y los lechos, vale decir, por el inesperado amparo que nos salió al encuentro, ellos rechazaron nuestro ofrecimiento sin un ademán. Nos habían servido y nada más. Y en ese "nada más" en ese silencioso nada más había muchas cosas subentendidas, tal vez el reconocimiento, tal vez los mismos sueños. Señoras y Señores: Yo no aprendí en los libros ninguna receta para la composición de un poema: y no dejaré impreso a mi vez ni siquiera un consejo, modo o estilo para que los nuevos poetas reciban de mí alguna gota de supuesta sabiduría. Si he narrado en este discurso ciertos sucesos del pasado, si he revivido un nunca olvidado relato en esta ocasión y en este sitio tan diferentes a lo acontecido, es porque en el curso de mi vida he encontrado siempre en alguna parte la aseveración necesaria, la fórmula que me aguardaba, no para endurecerse en mis palabras sino para explicarme a mí mismo. En aquella larga jornada encontré las dosis necesarias a la formación del poema. Allí me fueron dadas las aportaciones de la tierra y del alma. Y pienso que la poesía es una acción pasajera o solemne en que entran por parejas medidas la soledad y la solidaridad, el sentimiento y la acción, la intimidad de uno mismo, la intimidad del hombre y la secreta revelación de la naturaleza. Y pienso con no menor fe que todo esta sostenido -el hombre y su sombra, el hombre y su actitud, el hombre y su poesia en una comunidad cada vez más extensa, en un ejercicio que integrará para siempre en nosotros la realidad y los sueños, porque de tal manera los une y los confunde. Y digo de igual modo que no sé, después de tantos años, si aquellas lecciones que recibí
Núm. 98
al cruzar un vertiginoso río, al bailar alrededor del cráneo de una vaca, al bañar mi piel en el agua purificadora de las más altas regiones, digo que no sé si aquello salía de mí mismo para comunicarse después con muchos otros seres, o era el mensaje que los demás hombres me enviaban como exigencia o emplazamiento. No sé si aquello lo viví o lo escribí, no sé si fueron verdad o poesía, transición o eternidad los versos que experimenté en aquel momento, las experiencias que canté más tarde. De todo ello, amigos, surge una enseñanza que el poeta debe aprender de los demás hombres. No hay soledad inexpugnable. Todos los caminos llevan al mismo punto: a la comunicación de lo que somos. Y es preciso atravesar la soledad y la aspereza, la incomunicación y el silencio para llegar al recinto mágico en que podemos danzar torpemente o cantar con melancolía; mas en esa danza o en esa canción están consumados los más antiguos ritos de la conciencia: de la conciencia de ser hombres y de creer en un destino común. En verdad, si bien alguna o mucha gente me consideró un sectario, sin posible participación en la mesa común de la amistad y de la responsabilidad, no quiero justificarme, no creo que las acusaciones ni las justificaciones tengan cabida entre los deberes del poeta. Después de todo, ningún poeta administró la poesía, y si alguno de ellos se detuvo a acusar a sus semejantes, o si otro pensó que podría gastarse la vida defendiéndose de recriminaciones razonables o absurdas, mi convicción es que sólo la vanidad es capaz de desviarnos hasta tales extremos. Digo que los enemigos de la poesía no están entre quienes la profesan o resguardan, sino en la falta de concordancia del poeta. De ahí que ningún poeta tenga más enemigo esencial que su propia incapacidad para entenderse con los más ignorados y explotados de sus contemporáneos; y esto rige para todas las épocas y para todas las tierras. El poeta no es un "pequeño dios". No, no es un "pequeño dios". No está signado por un destino cabalístico superior al de quienes ejercen otros menesteres y oficios. A menudo expresé que el mejor poeta es el hombre que nos entrega el pan de cada día: el panadero más próximo, que no se cree dios. Él cumple su majestuosa y humilde faena de amasar, meter al horno, dorar y entregar el pan de cada día, con una obligación comunitaria. Y si el
Pàgina 19
cultura poeta llega a alcanzar esa sencilla conciencia, podrá también la sencilla conciencia convertirse en parte de una colosal artesanía, de una construcción simple o complicada, que es la construcción de la sociedad, la transformación de las condiciones que rodean al hombre, la entrega de la mercadería: pan, verdad, vino, sueños. Si el poeta se incorpora a esa nunca gastada lucha por consignar cada uno en manos de los otros su ración de compromiso, su dedicación y su ternura al trabajo común de cada día y de todos los hombres, el poeta tomará parte en el sudor, en el pan, en el vino, en el sueño de la humanidad entera. Sólo por ese camino inalienable de ser hombres comunes llegaremos a restituirle a la poesía el anchuroso espacio que le van recortando en cada época, que le vamos recortando en cada época nosotros mismos.
llamado para llenar ese espacio enorme con seres de carne y hueso. Somos conscientes de nuestra obligación de pobladores y -al mismo tiempo que nos resulta esencial el deber de una comunicación critica en un mundo deshabitado y, no por deshabitado menos lleno de injusticias, castigos y dolores, sentimos también el compromiso de recobrar los antiguos sueños que duermen en las estatuas de piedra, en los antiguos monumentos destruidos, en los anchos silencios de pampas planetarias, de selvas espesas, de ríos que cantan como sueños. Necesitamos colmar de palabras los confines de un continente mudo y nos embriaga esta tarea de fabular y de nombrar. Tal vez ésa sea la razón determinante de mi humilde caso individual: y en esa circunstancia mis excesos, o mi abundancia, o mi retórica, no vendrían a ser sino actos, los más simples, del menester americano de cada día. Cada uno de mis versos quiso instalarse como un objeto palpable: cada uno de mis poemas pretendió ser un instrumento útil de trabajo: cada uno de mis cantos aspiró a servir en el espacio como signos de reunión donde se cruzaron los caminos, o como fragmento de piedra o de madera con que alguien, otros que vendrán, pudieran depositar los nuevos signos.
Los errores que me llevaron a una relativa verdad, y las verdades que repetidas veces me condujeron al error, unos y otras no me permitieron -ni yo lo pretendí nuncaorientar, dirigir, enseñar lo que se llama el proceso creador, los vericuetos de la literatura. Pero sí me di cuenta de una cosa: de que nosotros mismos vamos creando los fantasmas de nuestra propia mitificacion. Extendiendo estos deberes del poeta, en la verdad o en De la argamasa de lo que hacemos, o queremos hacer, el error, hasta sus últimas consecuencias, decidí que mi surgen más tarde los impedimentos de nuestro propio y actitud dentro de la sociedad y ante la vida debía ser futuro desarrollo. Nos vemos indefectiblemente también humildemente partidaria. Lo decidí viendo conducidos a la realidad y al realismo, es decir, a tomar gloriosos fracasos, solitarias victorias, derrotas una conciencia directa de lo que nos rodea y de los deslumbrantes. Comprendí, metido en el escenario de caminos de la transformación, y luego comprendemos, las luchas de América, que mi misión humana no era cuando parece tarde, que hemos construido una limitación otra sino agregarme a la extensa fuerza del pueblo tan exagerada que matamos lo vivo en vez de conducir organizado, agregarme con sangre y alma, con pasión la vida a desenvolverse y florecer. Nos imponemos un y esperanza, porque sólo de esa realismo que posteriormente nos henchida torrentera pueden nacer los resulta más pesado que el ladrillo de cambios necesarios a los escritores y las construcciones, sin que por ello a los pueblos. Y aunque mi posición hayamos erigido el edificio que levantara o levante objeciones amargas contemplábamos como parte integral o amables, lo cierto es que no hallo de nuestro deber. Y en sentido RESTAURANT • SALA POLIVALENT otro camino para el escritor de contrario, si alcanzamos a crear el Av. Catalunya, 30 - 25332 La Fuliola nuestros anchos y crueles países, si fetiche de lo incomprensible (o de lo queremos que florezca la oscuridad, comprensible para unos pocos), el si pretendemos que los millones de fetiche de lo selecto y de lo secreto, hombres que aún no han aprendido si suprimimos la realidad y sus a leernos ni a leer, que todavía no degeneraciones realistas, nos veremos saben escribir ni escribirnos, se de pronto rodeados de un terreno establezcan en el terreno de la imposible, de un tembladeral de hojas, dignidad sin la cual no es posible ser de barro, de libros, en que se hunden hombres integrales. nuestros pies y nos ahoga una Heredamos la vida lacerada de los incomunicación opresiva. pueblos que arrastran un castigo de siglos, pueblos los más edénicos, los En cuanto a nosotros en particular, más puros, los que construyeron con escritores de la vasta extensión piedras y metales torres milagrosas, americana, escuchamos sin tregua el
La Placeta
Pàgina 20
cultura
alhajas de fulgor deslumbrante: pueblos que de pronto fueron arrasados y enmudecidos por las épocas terribles del colonialismo que aún existe.
sólo me indicaban la fraternidad con la rosa y la simetría, con el exaltado amor y con la nostalgia infinita, sino también con las ásperas tareas humanas que incorporé a mi poesía.
Nuestras estrellas primordiales son la lucha y la esperanza. Pero no hay lucha ni esperanza solitarias. En todo hombre se juntan las épocas remotas, la inercia, los errores, las pasiones, las urgencias de nuestro tiempo, la velocidad de la historia. Pero, qué sería de mí si yo, por ejemplo, hubiera contribuido en cualquiera forma al pasado feudal del gran continente americano? Cómo podría yo levantar la frente, iluminada por el honor que Suecia me ha otorgado, si no me sintiera orgulloso de haber tomado una mínima parte en la transformación actual de mi país? Hay que mirar el mapa de América, enfrentarse a la grandiosa diversidad, a la generosidad cósmica del espacio que nos rodea, para entender que muchos escritores se niegan a compartir el pasado de oprobio y de saqueo que oscuros dioses destinaron a los pueblos americanos.
Hace hoy cien años exactos, un pobre y espléndido poeta, el más atroz de los desesperados, escribió esta profecía: A l’aurore, armés d’une ardente patience, nous entrerons aux splendides Villes. (Al amanecer, armados de una ardiente paciencia entraremos en las espléndidas ciudades.)
Yo escogí el difícil camino de una responsabilidad compartida y, antes de reiterar la adoración hacia el individuo como sol central del sistema, preferí entregar con humildad mi servicio a un considerable ejército que a trechos puede equivocarse, pero que camina sin descanso y avanza cada día enfrentándose tanto a los anacrónicos recalcitrantes como a los infatuados impacientes. Porque creo que mis deberes de poeta no
Núm. 98
Yo creo en esa profecía de Rimbaud, el vidente. Yo vengo de una oscura provincia, de un país separado de todos los otros por la tajante geografía. Fui el más abandonado de los poetas y mi poesía fue regional, dolorosa y lluviosa. Pero tuve siempre confianza en el hombre. No perdí jamás la esperanza. Por eso tal vez he llegado hasta aquí con mi poesía, y también con mi bandera. En conclusión, debo decir a los hombres de buena voluntad, a los trabajadores, a los poetas, que el entero porvenir fue expresado en esa frase de Rimbaud: solo con una ardiente paciencia conquistaremos la espléndida ciudad que dará luz, justicia y dignidad a todos los hombres. Así la poesía no habrá cantado en vano. Pablo Neruda (1971)
Pàgina 21
els contes de l'esparver
medi ambient
Aus nocturnes (I) En aquesta sèrie d’articles us parlaré sobre les aus nocturnes. Aquestes aus místiques i enigmàtiques sovint s’agrupen erròniament sota el nom genèric de “xut” o “mussol” però, com veurem, compten amb una notable diversitat d’espècies a les nostres contrades. De ben segur que haureu sentit els “miols” del mussol comú o haureu vist el vol fantasmagòric de l’òliba, però potser no és tan conegut el cant profund i sonor del duc o el magnífic camuflatge de l’enganyapastors.
altres aus de presa, tenen urpes potents que els permeten atrapar amb força les preses. Tot i que molts rapinyaires diürns i altres ocells també en fan, són força conegudes les egragròpiles dels rapinyaires nocturns (sobretot les de l’òliba, de ben segur haureu vist alguna cabana o algunes golfes plenes d’egragròpiles d’aquest ocell). Les egragròpiles són masses de pèl, plomes i ossos que aquests ocells (que s’empassen les preses senceres) regurgiten perquè no són digeribles pel seu estómac.
Dins d’aquesta classificació un tan imprecisa d”aus nocturnes”, hauríem de distingir entre el que serien els rapinyaires nocturns (el mussol comú, el xot, el mussol banyut, l’òliba, l’ocasional mussol emigrant i l’escàs i majestuós duc) i el grup dels enganyapastors (l’enganyapastors i el siboc).
El mussol comú (Athene noctua) És probablement l’au nocturna més coneguda i més fàcil d’observar. Petit i rodanxó, de cap ample i arrodonit i de tons marronosos, té els ulls d’un groc
1. Rapinyaires nocturns (Strigiformes) Són aus de presa perfectament dissenyats per a la caça nocturna. Tenen els ulls enfocats endavant, la qual cosa els permet un angle de visió binocular (on se solapa la visió dels dos ulls) molt més ampli que en els ocells que tenen els ulls situats en els laterals; a més, compensen el fet de tenir una visió lateral i posterior limitada amb la capacitat de girar el cap fins a 180º. La visió és reforçada per discs facials (aquesta espècie de “plats” que sembla que tinguin a la cara). A més de la vista, també tenen l’oïda molt aguda. Tenen un plomatge dens i suau que els permet volar molt silenciosament. Com
• ASSESSORAMENT I PROJECTES D'ENGINYERIA • INSTAL·LACIONS DE SISTEMES DE CONTROL I GESTIÓ DE LUBRICANTS • PARCS D'EMMAGATZEMATGE DE LÍQUIDS PETROLÍFERS • EQUIPS DE TRANSVASSAMENT, MEDICIÓ I MANIPULACIÓ DE FLUIDS • INSTAL·LACIONS PETROLÍFERES DE SUBMINISTRE A VEHICLES I CONSUM PROPI
Av. Mediterrànea · Pol. Industrial Golparc, parc. 72 · 25241 GOLMÉS (Lleida) Tel. 973 60 43 93 · Fax 973 60 40 82 · E-mail: ist@ist-sl.com
Pàgina 22
els contes de l'esparver
intens. El veureu molt sovint al capdamunt de les cabanes o dels pals de la llum, fins i tot de dia. S’alimenta sobretot d’insectes grans i també de petits mamífers. El sentireu sovint, fins i tot dins el poble, amb el seu miol característic: un “mieu” curt i estrident o bé un “güeeee” agut i llastimós. Com hem dit, és un ocell abundant i força lligat a entorns humanitzats (pobles, conreus…), defuig zones intensament arbrades. Cria en forats dels arbres o de cabanes i enmig de munts de pedra.
medi ambient
marrons i grisencs, que li confereixen un camuflatge perfecte. Té unes petites “orelles”, plomes del cap que aixeca quan està alerta, però que en cap cas són orelles (recordem que els ocells, si bé tenen sentit de l’oïda i força desenvolupat, no tenen pavellons autidius, les orelles pròpiament dites, ja que això perjudicaria greument la seva aerodinamicitat). Té els ulls de color groc intens.
El xot (Otus scops)
S’alimenta quasi exclusivament d’insectes. Té un cant molt característic i audible fins a 1km de distància, un “tiú” curt i molt agut i que es repeteix cada 2-3 segons; de vegades el mascle i la femella canten a duo.
El més petit de les aus nocturnes que trobem entre nosaltres. El xot és molt més discret i difícil d’observar que el mussol, però és fàcil detectar-lo pel seu cant És més estilitzat que el mussol i de tons
Ocells lligat tant a ambients humanitzats com a zones boscoses, tot i que busca la presència d’arbres, defuig zones densament arbrades. Cria en forats als arbres (sovint aprofitant nius de picots). Així com el mussol el podem trobar durant tot l’any entre nosaltres (és sedentari), el xot és un ocells estival, que podem trobar entre abril i octubre. Passa l’hivern a l’Àfrica tropical. Arnau Sebé
estil9olivia
home dona estilista·tractament capilar·extensions estètica·maquillatge·depilació Av. Catalunya, 30/Tel. 973 57 06 93 LA FULIOLA
Núm. 98
Pàgina 23
ATENEU POPULAR
anys
anys
CRÒNICA BUFA DEL SOPAR DEL 25è ANIVERSARI DE L’ATENEU
El dissabte 7 d’agost hi havia convocatòria per celebrar la gesta d’haver arribat al quart de segle a la Placeta de can Tossut. La vetllada es presentava idònia per explicar batalletes acumulades durant aquest temps. Com sabeu el sopar era d’etiqueta, ja que efectivament tothom anava engalanat amb una etiqueta amb logo de l’aniversari de l’Ateneu enganxada al pit, a més de la corresponent rosa de paper per les dones i una “pajarita” pels homes. Així doncs, la categoria dels comensals estava assegurada, i un cop els plats van estar ben escurats, s’havien de bufar les espelmes del pastís commemoratiu de l’esdeveniment. És en aquest moment crucial que els membres de la Junta havien de demostrar tot el seu “savoir-faire” i estil, la bufada havia de ser perfecta, ni massa forta ni feble i... buf! Tot va sortir
perfecte, la prova va estar superada i els socis van aplaudir amb generositat la gesta. Els de la Junta respiraven tranquils, la seva vàlua no es va posar en entredit.
Però no tot es va acabar amb bufades, els que havien estat presidents de l’Ateneu fins la data d’avui, els va tocar “pringar” una estona i van sortir en plan “El club de la comèdia” no a explicar acudits ni monòlegs ocurrents, sinó a donar la seva visió de les coses ateneuenques des de la seva experiència
com a càrrecs representatius de l’entitat. Els afortunats van ser el Ferran Pané, Joan Martí, Alfred Bros i Jordi Escolà, precedits per un parlament de l’actual presidenta, l’Anna Mari Ardèvol, que ens va explicar entre d’altres, un conte sobre sopes i pedres. Bé, els comensals no se’n podien anar a casa només amb una etiqueta i flor/pajarita de paper enganxades al pit, a canvi de tot aquest espectacle es mereixien alguna cosa més per premiar la seva fidelitat: un iman de nevera. Sí, un model exclusiu que commemora aquest esdeveniment (em recordava una mica al del segar i batre... deu ser la meva imaginació desbocada, que em juga una mala passada). Bé, fins aquí aquesta crònica de successos, si voleu més detalls compromesos, haureu de preguntar a algun dels assistents.
racó de poesia
En record de la nostra CARME. A tots/es els que l’estimem i l’enyorem A tots vosaltres amics d’ARA I SEMPRE que hem fet de la poesia la nostra millor eina de comunicació.
AQUEST SILENCI NOSTRE... Aquest silenci nostre deus vetllar-lo tu, des de lluny, amb la mirada encesa, amb aquells ulls tan clars de quan somreies i compartíem tots la teva joia. També nosaltres et pensem, i ens omples la quietud de fondes placideses, de llocs, de noms, de veus que no canvien. Tot, pel record, se’ns fa més assequible, i és com si un vent suau dictés preguntes que podem contestar només mirant-te. Vas viure poc entre nosaltres, i ara ets un jonc que creix sol a la ribera del nostre fer i desfer de cada dia. Mai cap tempesta no podrà arrencar-te’n, i si algun cop un vent d’oblit et vincla quan et redreces altra volta, esclaten tots els colors i et sentim molt més pròxima vetllant com sempre aquest silenci nostre des de les teves clares llunyanies. MIQUEL MARTÍ I POL AMAR Octubre 2004