La Fulla 108

sumari

32 pàgines CULTURA

LA FULLA PELS NENS

PORTADA

- Art al Castell del Remei

- El ping-pong - Passatemps

pàg. 22 pàg. 10 a 11 + DE 20 ANYS DE LA FULLA

PÀGINA DE LES ENTITATS

- Associació de donants de l'Urgell - C.E. La Fuliola i Boldú - Llar de jubilats de la Fuliola i Boldú

- L'home pertany a la terra pàg. 24 a 25 BIOGRAFIES VISCUDES

- Guillem d'Isarn

pàg. 12 a 13 pàg. 26

PÀGINA DE L'ATENEU

- Temps de pomes pàg. 1 EDITORIAL

- Temps de pomes - Pròleg pàg. 3

- Xerrada sobre els transgènics - Jocs tradicionals amb les Festes del Segar i Batre - Caminada de sant Jaume - Cultura a la fresca: Cinema - Cultura a la fresca: Caminada a la llum de la lluna - 11 setembre - Excursió a Lleida - Excursió al pilar d'Almenara pàg. 14 a 16

TRIBUNA

VISIONS DE LA GUERRA CIVIL

- 10 anys al calaix - La residència, i ara què?

- Una llista d'incompetents pàg. 4 a 6

- Entrevista a Joan Sala pàg. 17 a 19

ELS VIATGES DEL SOCI

- Festa Major de santa Anna - Ofrena Onze de Setembre - El ple de Patronat tira enrere una proposta de gestió privada de la residència - XXVIII Festes Segar i Batre pàg. 20 a 21

-Nordkapp. Punt i final pàg. 7 a 9

ACTUALITAT

Número 108 Octubre 2007 Època segona - Any XXV Premi Humbert Torres 1990 Redacció i Administració: Av. de Catalunya, 64 baixos 25332 LA FULIOLA (Urgell) a/e: lafulla@premsacomarcal.cat Impressió: Impre Art Dipòsit Legal: L-524-1982 Tiratge: 400 exemplars

Amb la col·laboració de: Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

INSTITUT D'ESTUDIS ILERDENCS

CONSUM RESPONSABLE

- Anem a la moda pàg. 27 ELS CONTES DE L'ESPARVER

- El bioetanol pàg. 28 a 29 LA LLUFA

- Es troba la causa dels problemes en l'aigua potable de la Fuli - L'Ermengol contra l'imperi tecnòcrata - Uns pujen i altres baixen - Ira de Déu pàg. 30 a 31 RACÓ DE POESIA

- Per la constant recerca de nous horitzons...

( )ACPC Membre de l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Redactors:

Eva Pané Vidal Francesc Ricart Mercè Lluïsa Solsona Paüls

Edita: Han col·laborat a la Pàgina de les Entitats: Llar de Jubilats Associació de Donants de Sang de l'Urgell C.E. La Fuliola i Boldú

Han col·laborat en aquest número: Ramon Utgés Jordi Escolà Arnau Sebé AMAR Mila

Fundació Pública de la Diputació de Lleida

la fulla no es fa responsable de les opinions que apareguin en els articles, les quals són exclusives dels seus autors.

La reproducció total o parcial del contingut de la publicació es permesa sempre i quan es faci esment del seu autor i origen.

Pàgina 2

editorial TEMPS DE POMES Ho reconeixem, en aquest número hem anat una mica fora de trilla, ja que ni som a l’octubre i ni és ja temps de pomes, doncs aquest número sortirà ben bé quan ja serà finals de novembre.

Però estem segurs de que ens sabreu perdonar, és el que té l’amateurisme, a estones lliures i amb una sabata i una espardenya. I malgrat la portada estava ja preparada per setembre en un intent d’avançar feina, al final se’ns ha quedat totalment desfasada.

La qüestió és que volíem parlar en aquesta editorial del tema que és objecte de la portada: del futur de la pagesia. Si hom es para a pensar com serà la pagesia d’aquí a vint anys, el panorama que es presenta és molt incert, per no dir una altra cosa.

Potser d’aquí a vint anys l’octubre ja no serà tant un “temps de pomes” tan significatiu i definidor del territori que ens envolta; doncs els rendiments de la fruita ja no son el que eren i la competència dels nou productors és forta, i possiblement caldrà imaginar una diversificació del conreus i de aplicar noves maneres de produir allunyades del monocultiu extensiu.

Ara bé, qui se’n ocuparà? El relleu generacional no està garantit; si s’ha d’esperar a que sigui la vocació la que determini el relleu ho tenim una mica cru…encara que sí que sembla que hi ha molta vocació per incorporar-se altres sectors, atrets pel confort i un fix mensual.

La Cooperativa (després Agrounió i més tard Cooperativa d’Ivars) s’ha encarregat de parar el cop amb el servei d’arrendament que ofereix als seus socis, d’aquesta manera s’evita que les terres quedin sense cultius. Però què haguès passat sense l’existència d’aquest servei fins a la data d’avui? L’actual entitat absorbent de la Cooperativa, que no prestava aquest tipus de servei, n’ha garantit la continuïtat, però fins quan? I si resulta que fent números, la cosa no és rentable?

En fi, la foto de la portada resulta ser un testimoni d’un paisatge una activitat que ha marcat el nostre territori durant trenta anys o més; està clar que hi haurà un canvi, però cap a on? La recent fusió (per absorció) d’Agrounió per part de la Cooperativa d’Ivars indica una fita, un avís del que ens espera: una nova reorganització, si hi som a temps, del model actual de producció agrícola en tots els sentits.

Comentaris a: lafulla@premsacomarcal.cat

PRÒLEG per Mila Però ell no es commou per cap plor ni s´avé a escoltar cap argument; li ho impedeix el destí, i és un déu que té tapades les orelles benèvoles de l´home. Talment com una alzina que els anys han fet forta, quan els vents alpins, ara per un costar ara per l´altre, rivalitzen entre ells per arrencar-la; un cruixit la recorre, i, amb les sacsejades del tronc, un munt de fulles cobreix la terra; l´arbre s´arrapa a les roques i, tant com la seva copa s´aixeca fins als aires del cel, les seves arrels s´enfonsen fins al Tàrtar: així mateix l´heroi és colpejat d´ací i d´allà pels precs constants, i sent vivament el neguit en el seu cor magnànim; el seu pensament resta inflexible i les llàgrimes li rodolen inútilment.

Virgili, L’eneida, -19 a.C.

Núm. 108

Pàgina 3

tribuna 10 ANYS AL CALAIX Tenia a les mans un tiquet de restaurant per valor de 100 francs francesos. Això no li quadrava. En aquella data, doncs si que recordava que era bona la data, el lloc que deia el tiquet no era el correcte. De què devia ser el pagament d’aquells 100 francs ? El cas es que el que deia al darrera era cert, “Val per 1 bitllet d’avió...” estava escrit amb la seva lletra, hi havia la seva signatura, el nom de la beneficiaria, la data escrita i també la caducitat... de la facècia.

Eren temps difícils per tots dos. Ella enjogassada en voler desfer la madeixa per tal de sortir de la teranyina que la família li estava teixint. Amb diners, ja se sap les penes no ho son tant...ni tant sols les penes del desamor!.

A ell li fallaven els esquemes de la lògica més racional, i s’adonava que aquella decisió presa desprès d’aïllarse deu dies a Lisboa, li començava a fallar, i això que només estava al principi del fi ( però llavors això encara no ho sabia ). Aquell viatge a Paris, ho intuïa finament, li seria perjudicial. Però ah, sempre ens quedarà Paris, va dir-se en moments de poca lucidesa mental ! A ella ni això, com d’altra manera tampoc era conscient de la influencia que podia exercir en ell. Li calia més actuar com una OeNeGe, li convenia més fugir amb una bona causa com excusa.

Ells dos treballaven plegats. La diferencia d’edat no importava doncs el respecte que es tenien feia superar les desavinences normals en tota relació laboral. La qüestió afectiva era mes complexa encara, cada persona estimula una mena de sentiments que fan que la química amorosa sigui sovint prou complicada. Aquell vespre estava destinat a fer un bon sopar amb la colla de companys de feina que els acompanyaven en aquell fira a Paris. El fet d’anar a sopar es convertí en un maldecap pels embussos de l’entrada nord i desprès de massa temps dins el cotxe, la fam rumiava a les entranyes i aquell bistró que no era el que pretenien anar, els va semblar una bona solució per treure el ventre de pena.

Con que els cinc a taula tenien molta gana, el sopar va ser fluid i animat. El vi també hi ajudà de valent. Quan ets fora de casa uns quants dies, treballes deu hores

Pàgina 4

seguides sense ni dinar, vas gairebé sempre en grup, al cotxe, a la fira, a menjar, a l’hotel... la gent es quan més es coneix i quan es més fàcil parlar de tot i dir-ne de tota mena. De la feina, de les xafarderies, els somnis, el que vols arribar guanyar, els propis sentiments disfressats de terceres persones, de l’amor, la canalla i... tantes coses més!

Ningú va saber com, ni tan sols ell ni ella, el cas es que la conversa de tos plegats va portar a l’assumpte del matrimoni genèricament, que no al fet de viure en parella.

Allí niaven aus de tota mena: amb gàbia, sense gàbia, que havien fugit de la gàbia i els que tenien clar que calia una gàbia i tenir una engabiada. No devia ser en acabar, doncs s’hauria fet anar el tiquet del lloc on es sopava. Devia ser entre plat i plat, quan va treure la papereta de 9 per 4,5 centímetres i va deixar la seva marca impresa ...” per la Maria quan es casi. Caduca als 10 anys. Dipositari Manel”.

Fa uns dies, deu anys després, va aparèixer sense cercarlo ningú, el tiquet i ell es quedà meravellat que no l’hagués perdut. El dipositari no el tenia, el tenia ell. I ella no s’havia casat. El dubte era saber doncs si li hauria reclamat el bitllet en cas de casar-se ? Tanmateix la pregunta no feia al cas, gairebé la meitat dels deu anys traspassats feia que ni es parlaven ni es veien...malgrat que tot just vivien uns cents de metres l’una de l’altre.

Ella continuava en lo seu, la seva feina, això si li havia augmentat la família. Ell havia plegat en la feina compartida i s’havia embarcat en altres històries, labors i fets. Mentre contemplava aquell tiquet s’adonava que a la millor cap dels presents al sopar se’n recordaven d’aquella anècdota. O potser si ? Sempre ens quedarà Paris, va pensar una vegada més...i es va animar en dirse que havia de tornar a la ciutat il·luminada on tant bé s’hi havia trobat... també aquella nit de feia 10 anys. I del “Val per 1 bitllet d’avió....” va decidir ficar-lo en un sobre i fer-li arribar a ella, doncs al cap i a la fi, havien estat durant 10 anys pendents de si es casava o no. jordie@elgatbru.cat

tribuna LA RESIDÈNCIA, I ARA QUÈ?

El passat dimecres 24 d’octubre el Ple del Patronat va tirar enrere una proposta de l’equip de govern, (CIU i PP) en la que el punt de l’ordre del dia a votar deia: “Moció per la qual es proposa al Ple del Patronat de la Residència d’Avis i Centre de Dia de La Fuliola i Boldu, acceptar cedir la gestió de la Residència a una empresa gestora.” De la votació en va resultar 2 vots a favor, 5 en contra i 1 vot nul (3 persones no hi van assistir).

amb lo que no es va donar cap bona imatge, ans al contrari, tot plegat no ens porta a cap cosa positiva.

Encara que el resultat de la votació és prou significatiu, ho són molt més tots els fets que van tenir lloc dies abans de la votació, de reunions amb uns i altres, de pressions per part de molta gent i el perill de voler fer canviar l’essència del Patronat. Nosaltres creiem important que no es perdin els fonaments del Patronat, la necessitat de preservar la seva importància, de no voler que perdi la seva autonomia, i que la Residència sigui finalment per la cosa que va ésser iniciada: una gestió pública i per a tots els que ho necessitin, en primer lloc, de La Fuliola i Boldú, i també, pels de la resta de poblacions de l’entorn.

De reunions n’hem fet moltes, però a hores d’ara, estem com al primer dia, és a dir: amb l’amenaça del banc, i amb la pressió del constructor, que com cosa molt lògica, volen cobrar per tots els seus treballs.

No s’entén que l’Ajuntament no faci front a les seves obligacions davant del banc... Què es pretén amb això?

Inclús durant el mandat amb minoria de l’anterior Ajuntament, es van fer front amb les obligacions contretes amb el banc... A qui beneficia tot aquest tripijoc? De segur que no a la possibilitat de tenir una gestió pública de la nostra Residència, i aquesta és una eventualitat a la que tots ens hem d’oposar, que a estat prou difícil arribar fins aquí, i ara que ho tenim molt més a prop, no hem de deixar que es pugui perdre l’oportunitat de tenir, per fi, la Residència operativa i en marxa.

Després d’un temps prou llarg sense convocar al Patronat, ens van presentar un estudi de viabilitat (que per cert, va costar 4000¤), un estudi molt negatiu, i que sembla fet a la mida dels de sempre. Un Ple en què dos membres del mateix Patronat, varen presentar la seva dimissió, degut a les males praxis de tot plegat.

I tot davant del representant del banc i del constructor,

Núm. 108

I ara, amb l’amenaça d’embargament per part del banc, que en el seu dia havia d’ésser imminent, però que s’està allargant cada dia, i que no mou als de l’Ajuntament a buscar solucions per resoldre aquesta mala situació, i a treballar, perquè la Residència i el Patronat no perdin la seva titularitat pública.

És l’hora de posar-nos a treballar, de no perdre més temps, de mirar que la Residència es pugui obrir el més aviat possible, però amb aquest pas lent de l’Ajuntament, no farem sinó empitjorar més les coses, i sembla que res del que ha passat, fa canviar el pas de les persones que ens estan “governant”.

En definitiva, volem una gestió pública per la nostra Residència, i no ens hem de deixar portar pel camí de la “privatització”, ja que, si és negoci per uns, també pot ser negoci per la gent del nostre poble, aquesta és l’única premissa a la que no s’ha de renunciar per a res del món. Esperem dels nostres governants el suficient coratge i voluntat per fer que la Residència de La Fuliola i Boldú es pugui fer operativa ben aviat, sense perdre mai la seva titularitat pública. Esperem que estiguin a l’altura del lloc que ocupen, i ja que fins ara ben poc han fet, es posin a treballar, que aquesta és la feina dels que tenen el nostre futur a les seves mans.

Què passarà amb la Residència? I ara què? Doncs ara toca treballar.

Eva Pané Maria Lluïsa Paüls Grup Municipal Socialista

Pàgina 5

tribuna UNA LLISTA D'INCOMPETENTS Em reclamen l’escrit per LA FULLA, que pel que es veu va retardada, i el cas és, que el meu escrit també està per fer. Anem al gra... Des la meva retirada de la política m’he proposat per cada numero fer un escrit que parli de com van les coses a la Casa Gran, o de com es fan, o de que no es fa res... que deu ser el cas present, hores d’ara.

Darrerament hi ha hagut molt d’enrenou, moltes reunions dels nostres polítics, molta polèmica... i lluny de donarlos la meva versió, sempre tan interessada, em sembla que lo millor es fugir d’estudi i parlar d’una altra qüestió.

Al mercat hi ha una publicació d’informació econòmica que es diu EMPRENDEDORES. Al mes de maig publicava a la secció HISTORIAS (CASI) REALES, una faula sota el reclam que “Treballar a l’Administració no sempre es la solució”.

Un bon dia dos lleons van aconseguir fugir del zoològic.

S’escapaven junts fugint dels seus vigilants. Com que van veure que hi havia mes possibilitats que no els enxampessin si es separaven, es van acomiadar i cadascun va prendre un camí diferent. “Bona sort, company de gàbia”, es van dir al mateix temps. Tots dos van aconseguir despistar els guàrdies, però la seva sort fou molt diferent, tal com bé diu aquesta faula que ens parla del tòpic del funcionari.

Un dels lleons va tirar cap el nord, cap a les muntanyes que rodejaven la ciutat. L’altre lleó va anar cap al sud, en direcció al centre de la ciutat. Van aconseguir estar prop de cinc mesos fugits. I no va ser més temps perquè un dia, el lleó que s’havia amagat a la muntanya va tornar amb la cua entre les cames, tot brut, molt prim, ullerós, desvalgut, magolat... Comença a gratar la porta del zoològic i es dóna tot trist i sense forces per lluitar. Els guàrdies l’agafen i el tanquen a la gàbia.

El lleó comença a tenir cura del seu aspecte dia rera dia, sempre sense deixar de pensar i trobar a faltar al seu company: el lleó que havia fugit cap a la ciutat. I... sorpresa ! Un dia hi ha fort enrenou a la porta principal. Sis guàrdies porten ben encadenat a un lleó ben fornit, amb un pel brillant, amb una musculatura espectacular, amb uns ulls ben brillants... era el seu company. L’havien capturat !

Quan el ficaren a la gàbia amb ell, es van alegrar de tornar-se a veure i cadascun va explicar la seva aventura.

El primer va dir tot plorós: “ Ai, ai.. que trista que es la meva història; vaig anar cap a la muntanya, no hi havia res per menjar, quin fred passava, no hi havia caus on dormir, no hi havia animalons amb qui parlar, només

Pàgina 6

matolls i pedres, matolls i pedres... Ho vaig passar fatal, vaig haver de rendir-me i donar-me perquè tenia molta fam. Però... i tu ?. Com es possible que arribis amb tant bon aspecte ? Tant gras ! Tant fort! “ El seu amic va sospirar nostàlgicament. “Doncs jo vaig tenir molta sort, vaig córrer pels carrers de la ciutat sense saber on anar i tot plegat, vaig veure un edifici que hi posava Administració Pública. Em vaig amagar al seu pàrking. Cada dia em menjava un funcionari i... allò era de bojos ! Es veu que ningú els trobava a faltar, no ho feien investigar, no em buscaven ni res. Es pensaven que estaven de baixa, o que anaven de compres, que tenien dies depressius... que sé jo el que pensaven ? El cas es que jo menjava a cos de rei: dormia en un cotxe oficial que tenien sobrer... Quina vida, noi”.

El seu company li contestà: “Però això... es increïble ?

I com es que et van agafar ?”

L’altre lleó va continuar amb la seva peripècia: “Un dia vaig cometre un error esgarrifós, i fou una errada ben infantil. M’havia menjat a dos directors generals, a varis subdirectors...sempre sense problemes. M’havia menjat a caps de servei, caps de secció, fins i tot algun Alcalde que passava per allí... i cap problema ! Però un dia em vaig menjar un auxiliar administratiu. I desprès vaig saber que a més a més de fer el treball de tots, també era el que preparava el cafè. Van començar a preguntar per ell, que on estava, a buscar-lo arreu, hi va haver una gran mobilització. Així fou com em van descobrir i es va acabar la meva bona fortuna !

Jordi Escolà Aclariment.- Qualsevol semblança i/o coincidència amb els que fan i desfan a la Casa Gran es pura coincidència, o ganes que buscar-li tres peus...al lleó.

Expenedoria núm. 1

M. Carmen Alarcon Alarcon Estanc · Tabacs Objectes de regals Av. Catalunya, 34 - LA FULIOLA

els viatges del soci NORDKAPP. PUNT I FINAL Els tres últims dies es podrien resumir en una sola paraula: S I L E N C I. Realment i literalment va ser: desfer camí. Inclús varem parar als mateixos llocs que la anada.

Les hores dintre de l’autocaravana ens passaven sense adonar-nos tant als conductors com a la resta d’habitants de la casa mòbil.

L’única novetat o modificació que varem afegir al nostre recorregut va ser la última nit de càmping: que com a l’anada la varem passar vora Dijon però aquest cop en un altre càmping.

Era un d’aquells càmpings de caravanes amb jardinet. Jardinet amb la seva balla, la seva gespa artificial, parterres, cadires de mimbre i figuretes varies de terracota o pedra (des de fades a gossos guardians, passant per nans amb farolets que s’il·luminaven de nit).

camí (camí de terra com els dels trossos d’aquí) rodejat de vinyes que es perdien en l’horitzó. L’entrada estava flanquejada per tres xiprers a ma esquerra i una caseta de pedra que amagava el bar i la tenda a l’altre costat.

Les parcel·les eren de terra amb oliveres enormes separant-les. I al final de tot i amagat per una depressió del terreny un riu tranquil, sense pressa.

La senyora de la tenda estava reposant els productes de les prestatgeries mentre parlava tot rient amb una senyora gran asseguda als banc de l’entrada. A les taules del bar

El càmping estava amagat al final d’un

FISCAL • COMPTABLE LABORAL • ASSEGURANCES

A S S E S S O R I A Núm. 108

Av. de Catalunya, 37 Tel. 973 570 670 Fax 973 570 090 25332 LA FULIOLA (Lleida)

Pàgina 7

els viatges del soci

homes grans asseguts, llegint el diari, jugant a cartes o simple i tranquil·lament mirant. Pares de famílies asseguts a les cadires de mimbre en el seus jardins de gespa artificial. Senyores en hamaques a la vora del riu prenent el sol vigilant els nens que criden i riuen dintre el riu.

Nens corrent i jugant per tot el càmping. I una tenda.

Una tenda amb una parella treien mig cos d’ella; abraçats i adormits.

Per que tota aquesta explicació del càmping?

Doncs intento que us poseu en la nostra pell. Per a que entengueu per que varem continuar callats. Per que vam aparcar l’autocaravana i la varem omplir d’aigua callats.

Per que varem estendre la roba i rentar els plats del dia abans callats. Per que varem començar a preparar el sopar callats. Per que ens varem fer les maletes per torns dintre de l’autocaravana callats.

Callats però contents.

Callats per que desprès de 19 dies junts les 24h ja podíem fer i compartir les feines comunitàries sense tenir que

Pàgina 8

dir-nos-ho. Callats però tranquils. Callats per que sabíem que el viatge s’acabava. Callats per que tots estàvem recordant trossos del viatge.

Callats per que l’endemà la caravana ja tornava a ser del Felip.

Després de sopar i després de acabar-nos la botella de lambrusco vam trencar el silenci. Ens vam despendre de la melancolia del càmping i vam xerrar tot lo que no havíem dit fins llavors. No teníem pressa, només ens separaven poques hores d’Empúries; així que vam allargar la nit tot lo que vam poder parlant, rient, jugant i repassant tot el que havíem fet i ens havia passat.

L’endemà tot va ser molt ràpid.

L’autocaravana del Felip, potser com a despedida, ens va donar l’últim ensurt. Pocs quilometres abans d’arribar a la Jonquera cotxes fent-nos llums... uns senyora fentnos senyals que no vam poder entendre des de darrera de la finestra del seu cotxe.

els viatges del soci

Parem a la cuneta. Un munt de cables que sortien i penjaven del parafangs lateral esquerra. Primer pensament que ens va vindre a tots al cap: “adéu a la fiança”. Segon pensament que ens va vindre a tots al cap: “esparadrap”.

Lliguem els cables en un manyoc d’esparadrap i aquest l’intentem empegar com podem darrera el parafang. Ni idea de que eren els cables... el Felip no ho va veure i nosaltres ens vam callar com a putes (parlant en plata) així que ens vam quedar amb les ganes de saber que era.

La fiança es la va tornar sencera tot i no veure el manyoc de cables empegats sota el parafangs, i tot veient els prestatges del bany que s’aguantaven per gracia divina, la mosquitera de la finestra del costat del copilot que havia saltat deu mil cops i estava tota donada, el vidre dels fogons tacat per no sabem el que, la porta de darrera que no tancava del tot be i una fusta petada que feia de tapa y sobre del banc.

a l’invers. S’ha acabat.

Per mi viatjar es fantàstic. Sempre torno carregat de piles. I no hi ha res millor que veure d’altres maneres de viure per poder valorar la teva i entendre més a la gent.

Des de aquí animo a tothom a viatjar tant com pugui.

Dos consells només: -crea el teu propi viatge no t’el deixis planejar; qui millor que tu coneix els teus gustos i manies?

-i per viatjar res millor que en bona companyia.

Ah! I una última cosa: tothom que vulgui compartir el seu viatge ja sigui a la quinta punyeta, ja sigui a l’Espluga Calba que ens el enviï, que nosaltres us el publicarem encantats.

Vinga! Que espereu?! A viatjar!!!!

Els pares de l’Auri i la Diana ja ens esperaven. Vam descarregar l’auto del Felip en cinc minuts i en cinc minuts mes ja ho teníem tot carregat als cotxes. El cop de porta del maleter va ser com el tret de sortida però

Núm. 108

F.R.M.

Pàgina 9

la Fulla pels nens EL PING-PONG A cavall entre l’esport de competició i l’activitat de lleure, se’l coneix oficialment com a tennis de taula. El nom de ping-pong li ve del so que fa la pilota en picar a les pales i la taula de joc.

Característiques principals

en què es reglamenta l’esport, i es va organitzar la primera edició oficial dels campionats del món amb un total de set països participants. L’any 1997 la xifra d’estats participants als World Championship, que és com es coneix el campionat, va arribar al nombre de cent una nacions inscrites.

El ping-pong és un esport de pilota que enfronta dos jugadors o bé dues parelles de jugadors situats a banda i banda d’una taula rectangular dividida per la meitat per una xarxa transversal. El joc consisteix a colpejar una petita pilota de cel·luloide amb una pala amb l’objectiu que boti una vegada sobre la superfície del camp contrari de manera que no pugui ser retornada per l’adversari.

Les partides es juguen a vint-i-un punts i en cas d’empat a vint punts es juga fins que un dels jugadors aconsegueix dos punts d’avantatge davant el contrincant. Cada cinc punts es canvia el torn de servei i als onze punts hi ha canvi de banda. També es fan partides a onze punts servint dues vegades cada jugador.

Els orígens A Anglaterra, entorn de l’any 1890 es va inventar el ping-pong com una versió reduïda del tennis de pista amb la singularitat que en facilitava la pràctica en espais coberts.

En un primer moment les pilotes eren de suro i les pales eren folrades de pell d’animal.

El 1926 es va crear la Federació Internacional de Tennis de Taula (ITTF), que va començar a perfilar les normes

Pàgina 10

Per això no és estrany que en els Jocs Olímpics de Seül del 1988 el tennis de taula entrés a formar part del programa olímpic, en què per una banda els equips asiàtics com la Xina, les dues Corees, Hong Kong i Japó, i per l’altra banda els equips nòrdics com Dinamarca i Suècia, són els més importants.

Dins l’Estat espanyol els Països Catalans van ser pioners en la introducció del tennis de taula. A Barcelona el 1935 es va celebrar una assemblea d’entitats per crear la Federació Catalana de Ping-pong i al mateix temps organitzar els Campionats de Catalunya. És un joc tàctic, de precisió i velocitat, que tothom pot practicar, des d’infants fins a adults. Si bé pot arribar a ser un esport d’alt nivell, també és una activitat d’integració social molt important.

la Fulla pels nens PASSATEMPS Si poseu en ordre aquests dotze grups de lletres podreu trobar dotze noms de bolets.

Pinetell, molleric, rossinyol, carlet, camagroc, pebràs, gírgola, moixernó, ciureny, rubiola, reig, xampinyó.

SOLUCIÓ:

Els noms compostos que designen els vuit dibuixos d’aquesta pàgina tenen el segon component equivocat. Cal refer correctament aquests vuit noms afegint a cada un dels components l’altre que hi correspongui

Escuraxemeneies, ventafocs, guardabarreres, escanyapobres, l l e p a fi l s , a r re n c a q u e i x a l s , escalfacadires.

SOLUCIÓ:

Núm. 108

Pàgina 11

pàgina de les entitats ASSOCIACIÓ DE DONANTS DE L'URGELL UN BANC NECESSARI UN BANCMOLT MOLT NECESSARI En una queque elsels mitjans financers (bancs, caixes) ens ens En unaèpoca èpocaenen mitjans financers (bancs, caixes) inunden “d’ofertes” perper rendibilitzar els nostres estalvis i per i per inunden “d’ofertes” rendibilitzar els nostres estalvis assegurar-nos un elsels diferents “plans de de assegurar-nos unfutur futurben benestable estableamb amb diferents “plans pensions” potser nosaltres pensions” potserseria seriainteressant interessantser serconscients conscientsque que nosaltres els donants, som partpart i accionistes els donants,mitjançant mitjançantlalanostra nostraAssociació Associació som i accionistes majoritaris d’un bancs més importants del del món,món, El Banc de de majoritaris d’undels dels bancs més importants El Banc Sang ii Teixits.

Sang Teixits. És l’únic l’únic Banc ens assegura queque la sang que que potspots necessitar És Bancque que ens assegura la sang necessitar avui, demà, la la jubilació o el dia facietfalta, et preguntaran la avui, demà,enen jubilació o elque diaetque facino falta, no et preguntaran la teva aportació, queque tindràs totatota la que necessitis tu, itu, també en tindran els teva aportació,sinó sinó tindràs la que necessitis i també en tindran els teus familiars, familiars, amics, aquells queque no coneixes.

Val laVal penalainvertir en aquest teus amics,veïns.... veïns....i fins i finsi tot i tot aquells no coneixes. pena invertir en aquest Banc, doncs femfem queque el compte no estigui amb números vermells.vermells. És una tasca de tasca tots concienciar Banc, doncssom somnosaltres nosaltreselselsque que el compte no estigui amb números És una de tots concienciar als que que tenim siguin donants, perquè la sang no esno potesfabricar, només només es pot obtenir a travesadetraves de als tenimalalcostat costatperquè perquè siguin donants, perquè la sang pot fabricar, es pot obtenir persones com jo, jo, disposades a donar-la voluntariament.

Amb l’ajuda tots hem d’arribar conseguiraque persones comtutuo ocom com disposades a donar-la voluntariament.

Ambde l’ajuda de tots hemad’arribar conseguir que donar sang normal queque hauríem de ferde cada o cinc mesos. donar sangsigui siguiununacte acte normal hauríem ferquatre cada quatre o cinc mesos.

Des d’aquí lesles gràcies a les 5555 persones queque van van donardonar sang sang el passat 28 d’agost, i a totes les que Des d’aquídono dono gràcies a les persones el passat 28 d’agost, i a totes lesvolen que fer-ho volen fer-ho no van aixíaixí comcom també a totes les persones que van d’una manera altra peropoder a aquesta no vanpoder, poder, també a totes les persones quecol·laborar van col·laborar d’unaomanera altraarribar per poder arribar a aquesta xifra. Espero la la vostra ajuda es pugui engrandir encaraencara més el més nombre de donatsdei que La Fuliola una sigui una xifra.

Esperoque queamb amb vostra ajuda es pugui engrandir el nombre donats i que sigui La Fuliola gran accionista Banc.

Gràcies a tots. gran accionistad’aquest d’aquest Banc.

Gràcies a tots.

Carme Piera Carme Piera Presidenta dedel’Associació de Donants de l’Urgell Presidenta l’Associació de Donants de l’Urgell

s am b o s e m o r p més com i el territori ones les pers

Pàgina 12

pàgina de les entitats C.E. LA FULIOLA I BOLDÚ

El club esportiu La Fuliola i Boldú, fa uns dies va començar la nova temporada 2007 – 2008, aquesta es presenta llarga pels 18 equips que la composen, cada 15 dies aproximadament juguen el diumenge al camp d’esports municipal.

El dia del partit es comença la jornada ben matí, ja que a les 9.45 tenen preparat el esmorzar per la gent que i vulgui anar i pels seus jugadors, a les 11.30 comencen el partit, durant la primera part es venen tires per una cistella amb pernil !!! la qual a la mitja part sortegen.

Però no sols fan aquesta activitat, durant l’any en fan moltes més, com poden ser teatre, sopars, loteria, “sardinades”, etc... l’últim sopar que varen realitzar va tenir molta afluència de gent, el van fer el dia 28 de juliol, en el marc de la festa major, i hi eren uns 240 assistents. El sopar va anar d’allò més bé, però la nota alta la va tenir l’activitat que varen realitzar desprès del sopar, van fer un BINGO !!! la gent s’ho va passar pipa i molts deien que ho tenien que repetir, esperem que ben aviat tornin a organitzar alguna cosa pel poble.

LLAR DE JUBILATS DE LA FULIOLA I BOLDÚ

estil9olivia

La Llar de Jubilats de la Fuliola i Boldú us informem que aquest mes d’octubre hem començat diverses activitats que son les següents: - Curs d’iniciació a la informàtica, el dilluns i dimecres de 5 a 7 de la tarda - Curs d’internet, els dimarts i dijous de 5 a 7 de la tarda Aquests dos cursos son de 24 hores i duraran fins el novembre. A més, han començat ja les classes de gimnàstica, amb quatre hores setmanals i fins al mes de maig. Properament, si no ha començat ja, es realitzarà un curs de macramé. Convidem a tots aquells i aquelles interessats en tenir cura de la salut, estar al dia amb les noves tecnologies i als que en definitiva vulguin passar una estona de lleure fent alguna cosa del seu interés, a participar en totes aquestes activitats organitzades per la Llar.

La Junta

Núm. 108

home dona estilista·tractament capilar·extensions estètica·maquillatge·depilació Av. Catalunya, 30/Tel. 973 57 06 93 LA FULIOLA

Pàgina 13

pàgina de l'ateneu XERRADA SOBRE ELS TRANSGÈNICS

El Josep Pàmies conversant a l'acabar la xerrada.

El divendres 6 de juliol i com a preludi de les Festes del Batre, el Josep Pàmies, conegut activista del món de la pagesia, ens va oferir una xerrada sobre els transgènics en la que principalment ens va advertir de la seva presència en els productes quotidians i el perill que comporta. Pàmies recentment ha estat protagonista del medis de comunicació degut al judici al qual ha estat sotmès arrel d’una protesta en contra dels transgènics.

Agraïm al Josep la seva presència desinteressada i a la junta del Segar i Batre per la cessió de l’espai de l’era que sempre resulta tan idoni per a les activitats estiuenques.

JOCS TRADICIONALS AMB LES FESTES DEL SEGAR I BATRE Encetant un marc de col·laboració amb les Festes del Segar i Batre, el diumenge 8 de juliol pel matí s’organitzà una gimcana de jocs tradicionals. El palet, saltar corda, arrencar cebes, el mocador… foren alguns de jocs que en el seu dia també van gaudir els postres padrins i que aquest dia es van encarregar de mostrar el grup de joves de l’Ateneu. Tots els participants varen tenir un obsequi i una medalla: són els avantatges de la participació!

CAMINADA DE SANT JAUME Jocs tradicionals a l'Era, arrencar cebes.

El diumenge 22 de juliol fou el triat per commemorar la diada de Sant Jaume a la nostra manera: fent una caminada des de Tàrrega fins La Fuliola reseguint la ruta del camí de Sant Jaume. A diferència d’altres anys, el temps va ajudar a no fer la caminada tant feixuga degut a la calor, una petita treva en recompensa als caminadors soferts.

Flors

Julita

Els partipants a la Caminada de Sant Jaume.

Pàgina 14

Art Floral C/ Dr. Rius i Tarroja, 3 Bodes - Corones 25332 La Fuliola Plantes - Ceràmica Tel. 973 57 00 75 Mòbil 659 11 74 02 Objectes de Regal

pàgina de l'ateneu CULTURA A LA FRESCA: CINEMA Noche en el museo és la pel·lícula que s va poder veure enguany a l’edició de cinema a la fresca el 18 d’agost.

Això si, amb una pantalla de cinema com déu mana, que degut al seu cost vam haver de fer cobrar una mica entrada per sufragar part de les despeses per a aquesta edició de luxe del cinema a la fresca.

CULTURA A LA FRESCA: CAMINADA A LA LLUM DE LA LLUNA La paella de l'onze de setembre.

El trajecte aquest any el vam fer ben bé a les fosques, doncs el cel estava tapat i inclús fa fer algunes gotes que van refrescar la nit. Als dipòsits nous ens esperava la xocolata el pa torrat, que ens van servir per fer una baixada amb més energia i arribar a La Fuliola passada la mitjanit.

11 SETEMBRE Un any més, l’Ateneu cita a tots aquells interessats a passar la jornada de la Diada Nacional de Catalunya amb la seva proposta de celebració.

Es tracta de fer una excursió en bicicleta pel matí per acabar-la al monument de Lluís Companys al Tarròs.

Després, a l’era del Segar i Batre, entaulats per degustar una paella elaborada per l’Angel Bortoló, que tothom se’n va llepar els dits. Així dóna bo celebrar diades.

Ofrena al monument de Lluís Companys.

EXCURSIÓ A LLEIDA Enguany la ciutat de Lleida celebra la capitalitat de la Cultura Catalana, i l’Ateneu, com que està molt al cas de totes aquestes qüestions va decidir fer-ne una visita el diumenge 23 de setembre. Al matí es va fer una visita guiada per la Seu Vella, fins i tot, els més valents van poder pujar fins a dalt de tot de la torre.

Dinar en un restaurant vora del riu Segre, per després enfilar cap al Parc de la Mitjana, on ens esperava la guia que ens va acompanyar per tot el recorregut del parc amb les explicacions més que convenients. Per sort, el dia va acompanyar i la jornada fou d’allò més agradable tot entrant a la tardor.

Núm. 108

Excursió a Lleida.

Pàgina 15

pàgina de l'ateneu EXCURSIÓ AL PILAR D’ALMENARA Els de la Secció Esportiva de l’Ateneu volem que sigui una tradició començar la temporada de caminades amb la del Pilar d’Almenara l’’ultim diumenge de setembre.

Ens agrada anar al Pilar, que aquest cop ho vàrem fer cap bastant per dret a través del barranc; la baixada, més suau, ens permeté de gaudir d’una tornada molt agradable pels volts del migdia.

A punt d'arribar al Pilar d'Almenara.

***

TRULLOLS

A l’octubre varen començar diversos cursos, us en fem ressenya per si encara us hi voleu apuntar:

Ò P T I Q U E S

-Gimnàstica de mateniment, els dilluns i dijous de les 21.30 a les 22.30 al gimnàs de l’escola. Fins al juny.

Pl. Sta. Anna, 3 (costat Casal) Tel. 973 53 26 65 - 25200 CERVERA Av. de Catalunya, 42 Tel. 973 57 00 48 - 25332 LA FULIOLA

Pàgina 16

-Batuka, els divendres a les 21.30 també al gimnàs de l’escola, i durarà fins tot el novembre.

El curs de ioga començarà al novembre, i es realitzarà al Local Petit del Poliesportiu, els dimarts.

visions de la guerra civil ENTREVISTA A JOAN SALA Continuem amb les entrevistes a gent del nostre poble que va viure la guerra civil de prop, aquest número és el torn del Joan Sala Tarroja que va estar al front del Pirineu. Aquí el teniu: “Servidor sóc en Joan Sala Tarroja, nascut a la Fuliola el 1919, els meus pares eren Francisco Sala Esteve, de Montclar i la meva mare, Trinitat Tarroja Ramellachs, era de La Fuliola.

L’any que va esclatar la guerra, jo tenia 16 anys.

L’any 1938 em van cridar a files, tenia 18 anys doncs era al març que em van cridar i no complia els 19 fins l’octubre; amb la meva estatura baixeta encara semblava més crio del que ja era. Primer ens vam haver d’anar a presentar a la Caixa de Reclutes de Lleida i d’allí ens van portar cap a Mollerussa, hi vam estar un temps fins que ens van portar cap a Manresa. Allí vam estar una temporada als “paños” de Manresa i després ens van portar a un convent.

Com que el front ja havia passat de l’Ebre al Segre, ens van portar fins a Calaf en tren, on vam passar la nit i l’endemà uns camions ens van

Núm. 108

portar fins a Sanahuja i d’allí al Castell de Ribelles, on ens hi vam estar fins que ens van portar al front, al Pirineu.

Mentres vam ser al Castell de Ribelles, recordo bé que va ser quan van bormbardejar La Fuliola, que fou a l’abril del 38. Només pensavem en poder anar a La Fuliola tan aviat com podiem i saber si els meus pares havien anat a Cabanabona, vora Agramunt. Així que quan vam passar prop d’aquí ens hi vam atansar juntament amb d’altres companys del poble; vam veure el poble tan desolat quan abans hi havia tot aquell ambient de la gent... ara només hi havia la presència de la guerra.

Només ens hi vam estar l’estona justa per veure la família i tornar a la nostra destinació.

D’allí ens van portar al front, al Pirineu, ens van donar un fusell i ens van incloure a la 143 Brigada, 4rt Batalló, 3era Companyia. Llavors el Pirineu no era com ara, amb tot de carreteres, allí només hi passaven cabres monteses i jabalins, el menjar ens l’havien de portar amb mulos, i ens donaven un xusco per tres. La gana ens feia córrer: jo mateix m’entretenia al bosc per arroplegar una mica d’herbes per barrejar-ho amb el que ens donaven...

Carta enviada des de la pressó de Valladolid.

Així vam estar del maig al juliol, que va ser quan ens van portar a fer un atac per a recuperar unes posicions que havia perdut l’exèrcit republicà, van ingressar el nostre batalló a una altra brigada. Allò va ser horrorós, perquè després de caminar tot una nit i tot un dia, vam tindre l’atac el 24 de juliol, la vigília de la Festa Major de La

Pàgina 17

visions de la guerra civil Fuliola. Recordo molt bé que allò va ser un desastre perquè l’exèrcit de Franco estava molt ben posicionat i nosaltres vam haver de saltar al descobert i hi va haver una infinitat de baixes. Més ben dit, dels que hi vam anar pocs hi vam tornar amb vida perquè l’estesa fou horrorosa....

Després d’allò ens van fer baixar el 28 de juliol fins a LesVentoses. El fet d’haver sobreviscut a aquell atac i ser prop de casa, ens semblava que

tornàvem a viure. Li vaig comentar al capità de poder anar al La Fuliola, i vam quedar que hi aniriem l’endemà. Hi vam anar a peu, passant pel Canal gran i per Castellserà, tots vam tindre molta alegria de poder ser al poble ni que sigui per un dia.

Després ens van tornar a destinar al Pirineu i hi vam ser una mesada, fins que vam tornar a baixar per les Garrigues, a Juncosa, un mes més, del setembre a l’octubre. Recordo que en aquell temps en va vindre a veure la meva mare, amb aquell entusiasme per veure el seu fill, recordo que jo estava de guàrdia allà en una era on estàvem destinats i em van canviar la guàrdia per veure la meva mare i poder-nos abraçar, ja que tenies aquella inquietud de no saber del cert si tornaries a casa.

Carta enviada des del camp de concentració de Medina de Rio Seco (Valladolid).

Pàgina 18

D’aquí vam baixar fins a l’Ebre a la desembocadura

visions de la guerra civil amb el riu Segre, a Mequinensa, i al gener del 39 ens van portar a Tarragona per defensar-la, però va caure en mans de l’exèrcit de Franco. Aquell mateix dia quan es va fer fosc, després d’estar tot en dia corrent per defensa Tarragona, vam anar caminant fins al Vendrell, (30 quilòmetres) vam passar tota la nit caminant, Joan Sala durant l'entrevista. era el 16 de gener.

L’endemà en tornen a portar a primera línia, a Torredembarra, i allí, després d’atacar tot el dia ens van fer presoners i en van tancar al castell d’Altafulla.

L’endemà ens van portar a Tarragona i d’allí al camp de concentració del Canal, a Medina de Rio Seco, província de Valladolid. A camp de concentració no ho vaig passar del tot malament, vaig poder escriure a casa, doncs ja era territori dels nacionals des del 8 de gener, per demanar-los que m’enviessin diners i poder comprar menjar. Recordo que en van enviar 25 pessetes, i que al cap de dos dies d’haver-les rebut em van cridar a la classificadora per pendre’m les meves dades i que després de declarar vaig comprar un quilo de figues i un pa. Em vaig fumbre un tip! Encara em quedaven unes 23 pessetes i dos companys més i jo vam pensar de dir-li a un guarda que tenia contacte amb l’exterior de a veure què li semblaria de portar-nos gènero de fora i li va semblar bé (com que anava amb capó s’ho podia amagar bé).

Així que el primer que vam fer és comprar una saca de pa, no sé quants pans hi haviem, els vam comprar a 60

cèntims i el vam vendre a 2,50 pessetes; així que vam començar a doblar el capital i vam anar comprant més coses: rajoles de xocolata (les compràvem a 75 cèntims i les veniem a pesseta), membrillo, formatge, tabaco... (a qui ens comprava tabaco , com que hi havia escassetat de paper de fumar li donàvem uns quants papers). Així que anàvem pels barracons del tot el camp, i pensa que hi havia 5.000 o 6.000 persones, cridant: Chocolate! Chocolate!

Hay pan! Tabaco! Però igualment havia d’anar una mica al tanto, perquè els vigilants del camp això no volien que ho fèssim. D’aquesta manera vaig poder guanyar uns quants cèntims i va durar des del gener fins a l’abril, que em van tancar a la presó.

La presó estava a les cotxeres de Valladolid i m’hi vaig estar fins a finals d’octubre, que em van portar a Balaguer em van fer declarar.

Al cap de 15 dies d’haver declarat, em van deixar en llibertat provisional i vaig poder venir aquí al poble.

Però a l’abril de 1940, ens van fer un judici juntament amb dotze companys més i vaig aconseguir llavors la llibertat definitiva.”

Entrevista realitzada el 29 de setembre de 2004

• ASSESSORAMENT I PROJECTES D'ENGINYERIA • INSTAL·LACIONS DE SISTEMES DE CONTROL I GESTIÓ DE LUBRICANTS • PARCS D'EMMAGATZEMATGE DE LÍQUIDS PETROLÍFERS • EQUIPS DE TRANSVASSAMENT, MEDICIÓ I MANIPULACIÓ DE FLUIDS • INSTAL·LACIONS PETROLÍFERES DE SUBMINISTRE A VEHICLES I CONSUM PROPI

Av. Mediterrànea · Pol. Industrial Golparc, parc. 72 · 25241 GOLMÉS (Lleida) Tel. 973 60 43 93 · Fax 973 60 40 82 · E-mail: ist@ist-sl.com

Núm. 108

Pàgina 19

actualitat FESTA MAJOR DE SANTA ANNA Els dies 26,27 i 28 de juliol es celebrà la Festa Major de Santa Anna. Al llarg d’aquests tres dies se succeiren concerts i balls de festa major, concert d’havaneres, recorregut de caça, sopar popular amb bingo i un parc aquàtic, sense descuidar-nos de la missa major el dia de Santa Anna.

OFRENA ONZE DE SETEMBRE A l’una del migdia tingué lloc una ofrena al monument de l’onze de setembre organitzada per l’Ajuntament, seguidament es va oferir als assistents un refrigeri a Local Poliesportiu.

EL PLE DEL PATRONAT TIRA ENRERE UNA PROPOSTA DE GESTIÓ PRIVADA DE LA RESIDÈNCIA El passat dimecres 24 d’octubre, el Patronat de la Residència havia de decidir sobre una proposta de moció per la qual es proposava traspassar la gestió de la residència a una empresa privada. La votació fou secreta i es decantà en sentit negatiu, dos vots a favor, quatre en contra i un de nul, haven de comptar que del total de membres del patronat en faltaven tres en el moment de la votació. Per aquesta qüestió, el poble i la residència ha estat notícia als medis de comunicació, doncs la proposta presentada ve derivada per unes reunions prèvies amb el banc i el constructor creditors, en les quals feien palès que se’ls hi deu una quantitat important de diners i planejava una amenaça d’embargament sobre la residència.

Els membres del Ple que feren ús de la paraula van remarcar la inactivitat i nul·la iniciativa per part dels membres de l’Ajuntament així com la precipitació dels esdeveniments que van donar lloc a la convocatòria del ple. Per la seva banda, l’Ajuntament incidia en la manca de recursos econòmics per tirar endavant el projecte tal com estava planificat.

Malgrat això, la decisió del Ple de Patronat ha de ser ratificada per un Ple de l’Ajuntament, segons indiquen els estatuts del patronat.

Pàgina 20

actualitat XXVIII FESTES SEGAR I BATRE é r tamb batedo e. l e d r a l rz ac L'esmo rt de l'espect a p a m r fo

Les del bòlit jugant a palet.

ines ció d'e Exposi tura pel ia en min batre.

a.

En plena fein

s Le

. res do a seg

Exposició de pintures pel segar.

Núm. 108

de batr

e.

bserv

titud o

La mul

àquina ant la m

Pàgina 21

cultura ART AL CASTELL DEL REMEI Des del mes de juny d’aquest any el celler del Castell de Remei compta amb una nova instal·lació: es tracta d’una galeria d’art contemporani, ubicada a una sala adjunta a les dependències de la botiga.

El naixement d’aquesta instal·lació fou casual, tot i que la direcció del celler ja feia temps que donava voltes a donar una utilitat a la sala, tot començà arrel de l’afició a la pintura que tenia un distribuïdor de la bodega, al qual se li va plantejar de fer una exposició pictòrica. L’experiència fou prou bona i és en moment quan un marxant d’art es posa en contacte amb la direcció del celler per tal de proveir amb una certa regularitat d’obres d’art contemporànies.

Actualment s’hi exposen uns quadres de l’artista Richard Solstjäna fins el 4 d’octubre, tot i que l’exposició es complementa amb unes escultures de que formen part de l’exposició anterior de Miguel Angel González. Hi tenen cabuda tant autors novells com consolidats. La galeria d’art està oberta en els mateixos horaris que la botiga: de dilluns a divendres de les 9 a les 13:30 i de 14:30 a 18, els dissabtes de 16 a 19:30 i els diumenges de 10 a 14 hores.

Aquesta nova activitat del Castell del Remei, tot i que en la gestació és casual, correspon a una voluntat de voler ampliar els aspectes del celler més enllà de la venda de vi, doncs havent un entorn agradable que propicia quedar-s’hi una estona, es dóna de possibilitat de concertat visites guiades a grups i es donen cabuda a que s’hi organitzin activitats de lleure.

Amb aquesta iniciativa, l’entorn guanya un nou espai cultural, per poder gaudir, en aquest cas de cultura contemporània.

Benvingut sigui.

Eva Pané

Pàgina 22

publicitat

Núm. 108

Pàgina 23

+ de 20 anys

de la fulla

Enguany el Premi Nobel de la Pau se li ha concedit a l’ex-vicepresident dels EE.UU., el Sr. Al Gore. Es veu que després de passar 8 anys com un dels homes mes poderosos del món, li va venir de sobte la consciència ambiental, segurament en veure les atrocitats que des del seu país i des del seu Govern s’està practicant.

Al número 16 de LA FULLA, de juny de 1985, es reproduïa la carta que el cap indi Seetle, dirigia al gran cap blanc de Washington. Vint-i-dos anys després segueix sent prou vigent.

Pàgina 24

+ de 20 anys

C

de la fulla

Mobles Carulla

Av. de Catalunya, 42 · Tel./Fax 973 57 00 55 · 25332 LA FULIOLA (Lleida)

Núm. 108

Pàgina 25

biografies viscudes GUILLEM D'ISARN M’agradaria ser fidel a la realitat de la Historia del nostre poble i no malmetre pas la vida dels seus protagonistes. Podia començar per una altra persona, però he cregut convenient fer-ho per la figura que ens ocupa, signe d’identitat per nosaltres.

Molt poca cosa sabem d’ell si no fos, que l’any 1980 es van fer les celebracions dels Nou Segles d’Història del nostre poble.

Segons l’historiador Josep Lladonosa i Pujol, aquest personatge fou un vassall Fidel al comte Ermengol IV, tenint molt protagonisme dins la conquesta i l’expulsió del Mascançà de sarraïns.

La donació de La Fuliola, és un document atorgat d’Ermengol IV a favor de Guillem fill del comte Isarn I de Ribagorça, donat el dia 8 de gener de 1080.

La Vila Closa de la Fuliola.

El seu territori era, segons descripció literal: “un erm només habitat per bèsties ferotges”.

Guillem era fill de Isarn I i d’una concubina seva anomenada Garsenda. Sembla ser que Isarn morí lluitant contra els sarraïns a la batalla d’Albesa.

Guillem, era a la cort del comte Sanç Garcia de Castella, parent seu, quan fou cridat a governar el comtat per la seva tia Toda, en restar vídua del comte Sunyer I de Pallars. Guillem va morir assassinat pels aranesos.

La quadra de La Foliola va créixer de poques construccions a tenir-ne unes quantes a la mort d’En Guillem, encara que no eren les construccions de la vila closa, tal i com l’entenem ara, si no que estaven fetes amb palla i fang.

Avui, repeteixo, gràcies a la celebració del IX Centenari de la fundació de La Fuliola, i als que ho van fer possible, podem conèixer millor i recordar la figura d’En Guillem d’Isarn i també els nostres orígens.

Té el seu nom una plaça al poble i també el Col·legi Públic del nostre municipi.

A partir d’ara i dins l’apartat de Biografies Viscudes intentaré, sense seguir cap cronologia, fer un recull de persones que hagin estat o son fills del nostre poble o que també hagin tingut alguna influència directa dins les nostres poblacions tan de La Fuliola com de Boldú.

M’agradaria acceptar suggeriments, així entre tots podríem fer més enriquidor el nostre patrimoni cultural per la posteritat. Gràcies.

Ramon Utgés

Opina, suggereix, queixa’t, explica, proposa, expressa’t!

Sàpigues que ara ho tens més fàcil, La Fulla té un nou mail on podràs fer-nos arribar les teves opinions per a que les publiquem. Apunta-te’l: lafulla@premsacomarcal.cat Pàgina 26

consum responsable ANEM A LA MODA Les veritables “fashion victims” (victimes de la moda) són els treballadors que fabriquen la nostra roba en condicions molt precàries. Les empreses i els governs poden cambiar aquesta situació, però només actuaràn si els consumidors ho exigim. Les nostres butxaques ho notaríen poc, el preu final pujaría un 4%.

El nostre model de consum basat en una moda ràpida, d’usar i llençar, té nombrosos inconvenients des de un punt de vista ètic, ja que afavoreix la explotació dels treballadors i es poc sostenible medioambientalment.

Aquest esquema de producció incita a tot tipus d’abusos.

Les grans cadenes de moda ja no corren el riscos emmagatzemant estocs: quan una peça de roba esta a punt d’esgotar-se a les botigues, encarreguen una nova remesa, negocíen amb els seus proveïdors uns plaços d’entrega gairebé impossibles a preus irrisoris i al final ho acaben pagan tot els treballadors: jornades interminables, salaris ínfims, treball infantil…condicions que ratllen l’esclavatge. L’entorn també es resenteix del ritme de consum vertiginós, que crea una demanda incesant de matèries primes i provoca el vessament d’una gran quantitat de substàncies tòxiques.

L’origen de l’abús és la subcontractació. Ja resulta estrany trobar cadenes que tinguin fàbriques pròpies; allò que es fa, és encarregar la matèria prima i la confecció a altres empreses que, gairebé sempre, es troben situades a països amb salaris baixos i amb una protecció als treballadors poc desenvolupada. Una gran cadena pot proveir-se de entre 400 i 800 fabricants diferents, amb preferència pels països asiàtics, però també Marroc i Turquía.

La situació del sector tèxtil ha estat denunciada des dels anys 90 per ONG i consumidors, encara recordem les campanyes contra les marques de roba esportiva. Però encara que totes les grans firmes utilitzen la subcontractació, no totes actuen de la mateixa manera.

L’actitut de la empresa es reflexa en la existència d’un codi ètic de conducta per fixar les condicions de treball que han d’acomplir els seus proveïdors, però també el compromís ferm en el seu acompliment, clar, cosa que es pot saber si la empresa es transparent. La majoría d’aquests codis es basen en les convencions de la Organització Internacional del Treball (OIT), centrades en la prohibició del treball infantil, del treball forçat i de la discriminació, establint la llibertat d’associació i la negociació col·lectiva. Hi ha varies marques que compten amb un d’aquests codis. Però idealment, un

Núm. 108

codi de conducta hauria d’anar més enllà, comprometentse a fixar un límit d’hores de treball (48 hores setmanals amb un dia de descans), establint la voluntarietat de les hores extres (12 setmanals com a màxim) i, especialment, implantant un salari mínim de subsistència que no té per què coincidir amb el mínim legal del país. Aquest salari, calculat per a cada zona, ha de permetre al treballador i a la seva familia cubrir les despeses d’alimentació i educació, permetent un mínim d’estalvi.

Donat que la repercusió del cost salarial dels treballadors sobre el preu final del producte és d’un miserable 1% (veure gràfica), duplicar o, fins i tot, quadruplicar el salari en els primers nivells de la cadena, tindría poc efecte sobre el preu final. Malgrat aixó, són poques les companyies que inclouen en la seva politica el pagament d’un salari suficient per a viure (Adolfo Dominquez i Zara).

Les grans cadenes comencen a reaccionar devant les exigències de cura del medi ambient, pero la majoría no es compromet a donar xifres concretes sobre quant i com pretenen reduir el seu impacte ambiental. Hi ha companyies que designen un directiu per aquestes qüestions i algunes han implantat auditories medioambientals. Però en l’anàlisi de la Organització de Consumidors, només la marca H&M informa ampliament d’objectius cuantificats per a reduïr el seu impacte. C&A també publica un informe amb dades rellevants i Mango és la única que té una politica sistemàtica de reducció de residus.

La pressió dels consumidors pot aconseguir que aquesta trista situació millori. Demanar transparència a les empreses sobre els seus productes i donar preferència en les nostres compres a les que mostrin un major nivell de responsabilitat, són les principals eines que tenim.

Pàgina 27

els contes de l'esparver

medi ambient

EL BIOETANOL S’està parlant molt, en els últims mesos, de l’alternativa energètica als combustibles fòssils que suposaria el bioetanol, pel qual han apostat decididament alguns països com EUA o Brasil.

Anem a repassar que és el bioetanol i si realment suposen una alternativa factible, eficient i neta.

Què és el bioetanol?

El bioetanol és alcohol obtingut de la fermentació de sucres vegetals (canya de sucre, grans de panís, remolatxa, civada, mandioca, patates,...) en bioreactors industrials i de la posterior destil·lació dels productes fermentats. És un procés equivalent al que realitzen els llevats (el més conegut Saccharomyces cerevisae) amb les begudes alcohòliques, però a gran escala.

Posteriorment, el bioetanol es mescla amb gasolina normal en proporcions diverses, les mescles més emprades són: - E10: conté un 10% de bioetanol i un 90% de gasolina.

Pot ser utilitzar per la gran majoria de cotxes.

- E85: conté un 85% de bioetanol i un 15% de gasolina.

Requereix motors adaptats, en molts casos són motors flexibles que poden usar mescles amb proporcions diverses de bioetanol i gasolina.

Bioetanol al món Diversos països han apostat decididament per al bioetanol per a reduir el consum de combustibles fòssils.

Brasil és, després d’EUA, el major productor i consumidor mundial de bioetanol (uns 15.000 milions de litres a l’any). Va iniciar-ne la seva producció als anys 80, basada en la canya de sucre i ha estat capdavanter en moltes de les aplicacions del bioetanol.

Colòmbia va iniciar al 2002 un pla d’implantació del

Pàgina 28

bioetanol i al 2006 arribaren a produir 357 milions de litres a l’any.

Veneçuela importa gran quantitat de bioetanol des del Brasil per afegir-lo a la seva “gasolina verde”, que conté un 10% d’etanol. Actualment estan construint plantes de producció pròpies.

EUA s’ha convertit, en poc temps, en el major productors mundial de bioetanol, en aquest cas, a diferència de a sud-amèrica, a partir de grans de panís, no de canya de sucre. EL 2006 produïren 18.900 milions de litres i esperen arribar als 28.000 milions el 2012. El problema és que la xarxa de distribució, com en altres països, és totalment insuficient, amb tan sols 600 gasolineres del total de 200.000. En realitat, és dubtós que suposo una alternativa real ja que, amb els rendiments actuals, dedicant tota la collita de panís d’EUA a la producció de bioetanol només s’obtindria un 7% del combustible que consumeix el país.

A Europa la producció de bioetanol és minsa, amb Espanya al capdavant. S’explica per la necessitat de grans extensions de cultius per a produir suficient quantitat de matèria primera, absents a Europa.

Una energia renovable?

Sense cap mena de dubte: no.

Un barril de bioetanol té un menor rendiment energètic que un barril de gasolina. Per fer-nos una idea, un dipòsit ple de E85 s’acaba un 33% més ràpid que un de gasolina.

La producció de bioetanol és totalment depenent dels combustibles fòssils: es requereix gas natural o carbó per a destil·lar l’etanol a les plantes productores, es consumeix gasolina en la maquinària agrícola, per a produir fertilitzants, per a transportar les matèries primeres fins les plantes productores i després per a distribuir el bioetanol,... Alguns proposen usar la part no aprofitable de la planta (la tija i fulles del panís) per a cremar-los a les plantes productores i estalviar-se així la fracció corresponen de combustible fòssil, però això incrementa l’erosió del sòl de cultiu (que queda despullat) i la necessitat d’aplicar més fertilitzants (que són cars i també requereixen energia).

Si es tenen en compte aquests factors i es fa un balanç energètic, apareix que el bioetanol produït a partir de panís només dóna un 10% més d’energia que la invertida en la seva producció.

els contes de l'esparver

Una energia neta?

Tampoc. El bioetanol allibera diòxid de carboni en la seva combustió, igual que la gasolina. Alguns estudis conclouen, tenint en compte que també es gasta gasolina i gas natural (o pitjor encara, carbó) en la seva producció l’alliberament de gasos d’efecte hivernacle per litre de bioetanol és un 6% superior a la gasolina.

Sí que suposa un avantatge en el sentit que la seva combustió no genera òxids nítrics i nitrosos i òxids de sofre, perjudicials per a la salut i el medi ambient (de fet, com que el que s’usa no és bioetanol pur, sinó mescles amb gasolina, se’n produeixen, però menys).

Una energia econòmicament viable?

A molts països, l’augment de demanda de matèries primeres per a produir bioetanol ha fet encarir els preus d’alguns aliments (incrementats per l’afany d’alguns d’augmentar els marges de beneficis més enllà de l’augment real dels costos) i també està suposant la desforestació de grans extensions de selves i boscos (en especial a sud-amèrica) per incrementar la superfície cultivable.

medi ambient

tot tipus de restes vegetals (utilitzar la planta sencera en comptes de només el gra).

D’aquesta forma, el balanç energètic és molt més favorable i, a més, no estaríem malgastant un producte alimentari per a la seva producció, sinó restes agrícoles i forestals. La planta Panicum virgatum seria ideal ja que és fàcil de cultivar (necessita mínimes dosis de fertilitzats) i de destil·lar. El gran problema de la cel·lulosa és que no s’han trobat, encara, microorganismes capaços de degradar-la amb prou eficiència (pensem que la cel·lulosa és un sucre complex, que, per exemple, els humans no podem digerir) com per implementar-ho a nivell industrial.

Així doncs, semblar clar que el bioetanol no és l’alternativa als combustibles fòssils i que caldrà continuar investigant noves fonts d’energia (hidrogen, centrals de fusió nuclear, renovables,...). Esperem que els governs se n’adonin a temps i dediquin els seus esforços en altres direccions més prometedores.

Arnau Sebé Pedrós

La Placeta

RESTAURANT • SALA POLIVALENT

Av. Catalunya, 30 - 25332 La Fuliola

La via de la cel·lulosa L’única alternativa rendible per a produir bioetanol, en la qual estan insistint molts experts, seria obtenir-lo no a partir del gra de panís sinó a partir de la cel·lulosa de

Núm. 108

Pàgina 29

ES TROBA LA CAUSA DELS PROBLEMES EN L'AIGUA POTABLE DE LA FULI Les investigacions han revelat que al final, la culpa és dels escocesos.

El CSI Albatàrrec ha entregat un informe a algú en el que informa de la existència d’un monstre escocés als nostres dipòsits d’aigua. Sembla ser que els senyors de les faldilles de quadres n’estaven fins a la bosseta de les monedes de l’anomenat monstre. Si que es veritat que la bèstia els portava molt turisme, però es veu que, de portes endins, no era pas agradable tractar amb ella: era malcarada i xafardera, li agradava escampar rumors xungos per fer mala maror i, a sobre, havien trobat a faltar uns barrils de whisky escocés que es veu que importen de Hui Kombai Xe. Els escocesos, ni curts ni mandrosos, agafen l’amfibi, el posen en un helicòpter i el tiren al primer puesto que troben: los nostres dipòsits.

Al fons, la Serra d’Almenara. Al devant el bitxo, tan panxo, amargantnosenèrgicament la dutxa.

Lo CSI ha trobat rastres de que l’animal ha estat nadant a crol i a papallona: “Si hagués nadat en braça, no hauria remogut tant les aigües.” Explica el tinent McCagon. “Però en papallona…és lo pitjor, l’aigua pot arribar a contenir un alt percentatge de partícules en suspensió i animalets petits, vaja, que ho remena tot i surt per l’aixeta feta una merda. Ah, si! Ara que em ve al cap…¿saps quan vas a les piscines i fa mandra sortir de l’aigua per anar al lababo? Doncs les mostres anàlisi de l’aigua indiquen que al monstre també li feia molta mandra.”

Les autoritats de la vila van decidir al passat ple extraordinari d’agafar al monstre i deixar-lo al primer puesto amb aigua que trobèssin: butifarra pels d’Ivars!

Pàgina 30

Núm. 108

Pàgina 31