Algunes dades: cap a la gran transformació
A les ciutats, sempre hi ha hagut animals salvatges, com ara les rates i els ratolins, els coloms i les formigues. Però actualment, altres espècies que abans en vivien lluny s’introdueixen als nostres espais urbans. El gener del 2020, després de nombroses temptatives infructuoses, un os rentador que s’havia endinsat al metro de Nova York i havia provocat nombrosos retards, va ser finalment capturat i alliberat a Prospect Park. A la mateixa època, el descobriment d’una guineu a la línia 8 del metro de París suscitava un gran interès entre els passatgers. Els conductors del metro van haver d’alentir la circulació, i la companyia de transports metropolitans va recórrer als especialistes del zoo de Vincennes per salvar l’animal, que, per cert, havia des aparegut. Vam saber aleshores que, si bé les guineus són molt menys nombroses a París que a Londres o Zuric, on n’hi ha unes 1.300, es calcula que en corren ben bé un centenar, i aviat probablement més. L’augment global del nombre d’animals salvatges a les zones urbanes és un fet prou contrastat. Nombroses espècies que es creien pràcticament extingides reapareixen i fins i tot prosperen a les ciutats. Aquest va ser el cas de la cotxa fumada, també coneguda com a cua-roja fumada o calderer, que ha aparegut espontàniament al centre de Londres, o el falcó pelegrí, pràcticament 13
delmat als camps i que ara evoluciona a nivell de l’skyline de les grans ciutats nord-americanes: els gratacels els ofereixen un hàbitat idoni, ple de desnivells abruptes, llocs on fer niu a l’abric dels potencials depredadors i una gran abundància de preses en forma de coloms i ocells migratoris. Citem també el pigarg americà, sovint anomenat àliga de cua blanca, el gran rapinyaire que, des del 1782, és el símbol més conegut dels Estats Units. Aquesta au nacional pràcticament havia desaparegut, enverinada pel DDT. Després de la prohibició del pesticida, es va instal·lar a Nova York, on van fer niu 173 parelles. Algunes van continuar el seu viatge fins a l’arborètum de la ciutat de Washington. Gràcies a una càmera instal·lada prop del niu, milions d’espectadors poden observar en continu la vida d’una parella d’àligues batejades, amb motiu de la seva proximitat amb la Casa Blanca, «Mister President» i «First Lady». Recentment, han pogut celebrar el naixement dels seus dos aguilons. Algunes ciutats tendeixen a convertir-se en autèntics zoològics. Veure una guineu a Londres o un senglar a Berlín o a Montmorency és ja una experiència habitual. L’ànsia d’exotisme que anàvem a satisfer als circs i als zoos cada vegada més sovint es veu satisfeta a tocar. A Nova York, es comptabilitzen sis-centes espècies salvatges: cérvols, coiots i foques al Bronx, ossos rentadors i falcons a Manhattan, balenes a les aigües del Queens, guineus a terra ferma i òlibes a Brooklyn. A París, s’han censat més de mil cinc-centes espècies, entre les quals hi ha mamífers, rèptils, amfibis, crustacis i fins i tot meduses al Sena. A les ciutats de l’Índia, la fauna salvatge és cada vegada més abundant: a Delhi i a Jaipur són innombrables els esquirols i els micos, per no parlar de xacals al Rajasthan, lleopards a Bombai, o un nombre incalculable d’espècies de rèptils i ocells. Als quals cal afegir mangostes, antílops i les civetes establertes de manera habitual als arbres i als terrats de la ciutat de Karnataka, al 14
sud del país. Més recentment, també hem vist aparèixer famílies de hienes que recorren de nit els carrers de Gurugram, elefants salvatges que s’aventuren en incursions en zones urbanes i fins i tot lleons asiàtics, una trentena dels quals ronda pels volts de mitjanit pels carrers de Junagadh. Canviem ara de regió. Vet aquí les hordes de papions negres, una espècie de grans babuïns de sabana, que s’han instal·lat a Ciutat del Cap, la capital de Sud-àfrica, i els ossos negres, cada cop menys tímids, que a vegades truquen a les portes de les cases canadenques. A Austràlia, els animals salvatges són ja tan nombrosos, que els veïns poden tenir la sensació que les seves ciutats han estat preses per assalt. És prou conegut el cas dels ratpe nats arborícoles, comparats sovint amb petites guineus voladores. Formen colònies gegantines. Els especialistes es pregunten per què s’instal·len a les ciutats, quan tenen la natura salvatge a poca estona de vol. Pel que fa als cangurs, la seva presència a les ciutats, especialment a Canberra, ja no sorprèn ningú. Durant tot l’estiu, quan no troben aigua i menjar a les trenta reserves que envolten la capital, hi proven fortuna. També es dona el cas, naturalment, que algunes espècies urbanes desapareguin. Aquest va ser el cas dels grills que vivien al metro de París. Hi van arribar fa cosa d’un centenar d’anys, al final d’un viatge clandestí a bord de caixes de verdures importades del sud de França, i hi van descobrir un ecosistema ideal, amb temperatures constants compreses entre els 27 i els 34 graus i tota mena d’aliments. La substitució del balast, que conservava la temperatura, pel formigó, que no la conserva, i, sobretot, la prohibició de fumar al metro, que els va privar del seu aliment principal, la burilla de cigarreta, els van resultar fatals. I es va acabar aquell cri-cri que a tothom li encantava escoltar entre el pas dels combois, evocació inesperada d’un racó assolellat de 15
camp en un dels espais parisencs més radicalment oposats a la natura. Però, malgrat aquests casos d’extinció, cada cop són més nombrosos els animals que semblen aclimatar-se a l’atmosfera urbana. Què és el que els atrau cap a les ciutats? Potser l’aire és més respirable que al camp? Potser la rata de ciutat, protagonista de la faula d’Isop, està més ben proveïda que la rata de camp? Parlant de manera esquemàtica, hi ha dos factors que operen en paral·lel: el deteriorament de la natura d’una banda, i la millora del biòtop urbà de l’altra. Dièsel al camp, energia verda a la ciutat. La natura en el sentit més comú del terme, decau al mateix temps que el clima es trastorna. En quinze anys, els ecosistemes s’han degradat d’una manera dràstica: desforestació d’extenses àrees forestals, dessecament de les reserves d’aigua dolça, desglaç de la banquisa, destrucció de la biodiversitat. Una quarta part de les espècies conegudes podria estar en perill d’extinció. Per comprendre les motivacions dels animals migrants, l’ideal seria abandonar l’estricte punt de vista humà per prendre en consideració els seus –tenint en compte que cada espècie, i potser fins i tot cada individu, té una trajectòria vital específica. Confrontats a la manca d’aliments i d’aigua, a la destrucció dels seus hàbitats per les flames i la rompuda, a l’augment de les temperatures i a la sequera, a la pol·lució dels sòls i els mars, al rebaixament i a la fragmentació del seu territori a causa d’una urbanització desenfrenada, els animals salvatges, com si fossin refugiats climàtics, es veuen obligats a exiliar-se cap a contrades més hospitalàries. I resulta que les ciutats els ofereixen millors condicions de vida que les zones d’on són originaris. I és que al mateix temps que la natura perd els seus colors, la ciutat reverdeix. Prenem per exemple el cas de Washington DC, la ciutat més rica en vegetació dels Estats Units. Hi ha en 16
curs un programa de plantació d’onze mil arbres per any. El 2032, gairebé la meitat de la ciutat s’hauria de beneficiar de la seva ombra refrescant. Els corrents d’aigua són sistemàticament depurats i «retornats al seu estat natural», en benefici d’ocells, peixos i rèptils, que s’hi multipliquen alegrement. L’ús dels pesticides i de l’asfalt està reglamentat. Les cobertes es cobreixen de vegetació i els descampats es transformen en prats florits que atrauen magnífiques papallones monarca i altres pol·linitzadors. Es convida els veïns que tenen jardí a renunciar a la gespa i a l’inevitable tallagespa i optar per catifes d’herbes salvatges. Resultat: els animals salvatges, entre ells els cabirols i els linxs, s’hi instal·len. Parlant de manera general, sembla inevitable un encreuament entre el camp i la ciutat: en efecte, a la ciutat, la concentració de les poblacions –entre les quals les més benestants– i els perjudicis de la contaminació són tan grans, que una acció en favor del clima urbà resulta absolutament necessària. Sigui quina sigui la gravetat dels mals que colpegen el planeta, és sempre la ciutat la que té el paper de donar l’alarma i convertir-se en catalitzadora per a una presa de consciència més general. No va ser fins al moment que els habitants de Sydney es van començar a ofegar el desembre del 2019, que els megaincendis que assolaven Austràlia van ser objecte d’una cobertura mediàtica i van provocar la preocupació pública, cosa que va permetre d’identificar-los com el que són: fenòmens provocats pel canvi climàtic. Pel que fa als megaincendis de la selva amazònica o de Sibèria el 2019, l’opinió pública internacional se’n va començar a preocupar a partir del moment que es van veure afectats els habitants de São Paulo i d’Irkutsk. Per tal com és una cosa immediata i que et fa veure la mort cara a cara, l’asfíxia és una experiència determinant quant a canviar d’actitud amb relació a les qüestions mediambientals. Això ho saben bé els habitants de Delhi, que pateixen 17
cada hivern una pol·lució infernal de l’aire. El fet de ser víctima d’un nivell excessiu de diòxid de carboni o d’un pic d’ozó fa viure la inaccessibilitat a l’aire «pur», un bé comú que resultava inimaginable que ens pogués mancar, com un escàndol moral, psicològic, físic. I això ens empeny a l’acció. Confrontats a l’experiència angoixant de l’ofegament, del qual la pandèmia de Covid-19 ens ha ofert una nova versió, els habitants de les ciutats accepten de més bon grat modificar el seu estil de vida i optar per una transició verda en favor de la ciutat sostenible, de l’ecociutat o de la ciutat verda. Tot i que encara no ha respost a totes les expectatives, aquest nou paradigma d’organització recull un consens planetari, per damunt de les fronteres i dels partits polítics. Els programes destinats a plantar vegetació, crear corredors verds, parcs o zones amb vegetació, limitar l’accés i la circulació de vehicles contaminants, etcètera, es multipliquen. Els projectes ecològics, en principi endegats sobre el terreny per associacions locals, es desenvolupen ara a escala de la ciutat sencera. Aquesta s’ha convertit en l’avantguarda de la lluita contra l’escalfament global: al mateix temps que els estats se’n desentenen, les ciutats s’impliquen cada cop més. Una centena arreu del món s’han associat per actuar en favor de «plans climàtics» i disposar d’un pressupost específic. A banda d’això, tendeix a desenvolupar-se entre elles una veritable competició, per tal com la imatge de la ciutat verda s’ha anat tornant atractiva per als capitals, els turistes –i, com estem descobrint, els animals. Els premis i els segells «verds» apareixen una mica pertot arreu: «Capital verda» de la Comissió Europea, índex britànic de ciutats sostenibles, índex francès EcoCité, programa «Greenest» als Estats Units, «Green City Index» als Estats Units i el Canadà patrocinat per Siemens. Malgrat els defectes inherents a la 18
competició, aquests programes suposen les primeres passes cap a la ciutat respirable. En canvi, a escala dels estats o de les regions, els programes i acords «verds» no estan ni de bon tros tan desenvolupats, o fins i tot, en casos com els de Brasil o els Estats Units, estan en regressió. L’ecologització de les ciutats i la degradació de les zones rurals són a partir d’ara concomitants. La natura, considerada llunyana i poc rendible, si no és per a l’extracció dels recursos que amaga, periclita. Entre l’abandonament i la sobreexplotació, els boscos, les extensions de sorra, les muntanyes o els litorals, així com els pobles i els éssers vius que hi viuen, pateixen un deteriorament catastròfic. Aquest, tot i que més ben acceptat que el que impacta els medis urbans, resulta molt més perjudicial a mitjà termini. El fet que el procés d’ecologització de les ciutats sigui inversament proporcional al procés de deteriorament de la natura porta cap a la catàstrofe. Com més es descontaminen i reverdeixen les ciutats, més afavoreixen els naixements i l’èxode rural de persones i bèsties; com més habitants tenen, més gran és l’explotació necessària de les reserves naturals, tant si es tracta de sòl, de sorra, de fusta, o de superfícies transformades per l’agricultura i la ramaderia. I més es degrada la natura. Es pot imaginar fàcilment una inversió completa de la perspectiva, amb ciutats naturalitzades habitades cada cop més per masses d’éssers de tota mena, i zones rurals industrialitzades cada cop més empobrides, acaparades i explotades. La «gran substitució» anunciada pels grups d’extrema dreta des de final del segle xix podria molt bé resultar ja no interhumana i interracial, sinó interespècies.
19