1 Amics, estem de liquidació i rebaixem tots els nostres Ubiks elèctrics i silenciosos. Sí, tirem la casa per la finestra. I recordin: tots els nostres Ubiks s’han fet servir únicament segons les instruccions.
A dos quarts de quatre de la matinada de la nit del 5 de juny de 1992, el telèpata en cap del Sistema Sol va desaparèixer del mapa de les oficines de Runciter Associats de Nova York. Això va fer sonar els videotelèfons. L’organització Runciter havia perdut massa psis d’en Hollis en els darrers dos mesos i aquesta desaparició ja era massa. –Senyor Runciter? Perdoni que el molesti. –El tècnic que feia el torn de nit a la sala de mapes va tossir, nerviós, quan el cap enorme i despentinat d’en Glen Runciter va aparèixer i va omplir la videopantalla–. Tenim notícies d’un dels nostres inercials. Deixi’m que ho busqui. –Va remenar una
7
pila de cintes desendreçades de la gravadora dels missatges entrants–. Ho ha comunicat la senyoreta Dorn; potser recordarà que l’havia seguit fins a Green River, Utah, on… –Qui? No puc tenir al cap tota l’estona quins inercials segueixen quins telèpates o precogs –va rondinar, mig adormit, en Runciter. Es va passar la mà per la mata grisa i ondulada de cabells eriçats–. Vagi al gra i digui’m qui falta ara de la gent d’en Hollis. –En S. Dole Melipone –va dir el tècnic. –Què? Hem perdut Melipone? És broma. –No és broma –va assegurar-li el tècnic–. L’Edie Dorn i dos altres inercials el van seguir fins a un motel que es diu Els vincles de l’experiència eròtico-polimòrfica, una edificació subterrània de seixanta mòduls que atén empresaris i putes que van per feina. L’Edie i les seves col·legues no creien que en Melipone estigués en actiu, però per corroborar-ho vam enviar un dels nostres telèpates, el senyor G. G. Ashwood perquè el llegís. L’Ashwood va trobar un bon embull al voltant de la ment d’en Melipone i no hi va poder fer res, així que va tornar a Topeka, Kansas, on ara mateix treballa en una altra possibilitat. En Runciter, que ja estava una mica més despert, s’havia encès un cigarro; amb la mà a la barbeta, capficat, es va asseure millor; el fum surava davant del receptor d’imatge. –Estàs segur que el telèpata era en Melipone? Ningú sap del cert quina pinta fa; deu canviar cada mes de patró fisiognòmic. Què en sabem, del seu camp?
8
–Li vam demanar a en Joe Chip que hi anés i mesurés la magnitud del camp generat al motel Els vincles de l’experiència erotico-polimòrfica. En Chip va dir que l’aura telepàtica registrada és de 68,2 unitats blr, i en Melipone és l’únic telèpata, de tots els coneguts, que pot produir-la. –El tècnic va concloure:– I per això vam posar l’identificador d’en Melipone en aquest punt del mapa. I ara… ha desaparegut. –Ha mirat per terra? Darrere del mapa? –Ha desaparegut electrònicament. L’home que representa ja no és a la Terra ni tampoc, pel que hem pogut esbrinar, en cap colònia exterior. –Li consultaré a la meva difunta muller –va dir en Runciter. –És de nit. Els moratoris estan tancats. –A Suïssa no –va dir, amb un somriure forçat, com si li hagués pujat un reflux nocturn i repulsiu per la gola envellida–. Nanit –en Runciter va penjar. Com a propietari del Moratori dels Feligresos Estimats, l’Herbert Schoenheit von Vogelsang sempre arribava abans que els seus empleats. A aquella hora que l’edifici glaçat i buit tot just començava a despertar, un individu amb pinta d’oficinista i cara amoïnada, amb ulleres gairebé opaques, jaqueta de pell tigrada i sabates grogues punxegudes s’esperava a recepció. Duia un resguard a la mà. Òbviament, havia vingut a felicitar algun parent. El Dia de la Resurrecció –la festivitat que honrava públicament els semi-vius– era a tocar; faltava poc pel batibull anual.
9
–Sí, senyor –li va dir en Herbert amb un somriure afable–. M’encarregaré personalment de vostè. –És una senyora gran –va dir el client–. D’uns vuitanta anys, molt menuda i pansida. La meva àvia. –Un momentet –en Herbert va dirigir-se al dipòsit de refrigeradors per buscar el número 3054039-B. Un cop localitzat, va repassar l’informe adjunt. Només li quedaven quinze dies de semi-vida. No gaire, va pensar; va connectar d’esma un amplificador portàtil protofasònic a la tapa de plàstic transparent del taüt i el va sintonitzar escoltant la freqüència adequada que indiqués activitat cerebral. De l’altaveu va sentir-se una veueta esmorteïda que deia: «…i aleshores la Tillie es va torçar el turmell i vam pensar que mai se li curaria; s’entestava en voler començar a caminar abans d’hora…» Satisfet, va desconnectar l’amplificador i va cridar un treballador perquè s’encarregués de dur el 3054039-B a la sala de visites, on el client podria establir comunicació amb la velleta. –L’ha comprovat, oi? –va preguntar el client mentre pagava el compte en poscreds. –Personalment –va respondre en Herbert–. Funciona perfectament –va baixar una sèrie d’interruptors i va fer un pas enrere–. Que tingui un bon Dia de la Resurrecció, senyor. –Gràcies.
10
El client va seure davant del taüt, que fumejava en el seu embolcall de gel sintètic; es va posar un auricular a l’orella i va parlar fort al micròfon: –Flora, estimada, que em sents? Crec que jo ja et sento bé. Flora? Quan mori, va dir-se en Herbert Schoenheit von Vogelsang, crec que al testament indicaré als meus hereus que em revisquin un dia cada segle. Així podré observar el destí de la humanitat. Però això suposaria un cost elevat de manteniment pels hereus i ja sabia què passaria. Tard o d’hora es rebel·larien, traurien el seu cos del refrigerador i, déu no ho volgués, l’enterrarien. –Enterrar és cosa de bàrbars –va remugar en veu alta–. Una rèmora dels orígens primitius de la nostra cultura. –Sí, senyor –va assentir la seva secretària davant la màquina d’escriure. A la sala de visites, uns quants clients es comunicaven amb els seus parents semi-vius, en un silenci reconcentrat, distribuïts cadascun davant del seu taüt. Era una visió serena, aquells fidels que venien amb tanta regularitat a retre homenatge. Duien missatges, notícies del que passava al món exterior; animaven els fúnebres semi-vius en aquells intervals d’activitat cerebral. I pagaven a en Herbert Schoenheit von Vogelsang. Era un negoci rentable, tenir un moratori. –Em sembla que el meu pare està una mica fluix –va dir un jove, demanant l’atenció d’en Herbert–. Que podria comprovar el seu estat? Li ho agrairia molt.
11
–I tant –va dir en Herbert, acompanyant el client fins al familiar mort. L’informe indicava que només li quedaven pocs dies; això explicava l’enrariment en l’activitat cerebral. Però amb tot… Va apujar el volum de l’amplificador protofasònic i la veu del semi-viu va sonar un xic més forta per l’auricular. És a les acaballes, va pensar en Herbert. Era evident que el fill no volia veure quan li quedava, no volia saber que el contacte amb el seu pare minvava, finalment. En Herbert no va dir res; simplement, es va allunyar i va deixar el fill en comunicació. Per què dir-li que aquesta seria probablement l’última vegada que vindria? De totes maneres, se n’adonaria aviat. Va arribar un camió a la plataforma de càrrega del darre re del moratori; van saltar-ne dos homes amb els familiars uniformes blau-cel. Transport i Emmagatzematge Atlas Interplan, va pensar en Herbert. Entregaven un altre semi-viu que acabava de morir, o havien vingut per recollir-ne un que havia expirat del tot. Tranquil·lament, es va dirigir cap a ells per supervisar-ho; però en aquell moment la secretària el va cridar: –Herr Schoenheit von Vogelsang; perdoni que li trenqui les oracions, però un client demana que l’ajudi a reviure un parent –la seva veu va agafar un to especial quan va afegir–: El client és el senyor Glen Runciter, que ve des de la Confederació Nord-Americana. Un home vell, alt, de mans grans i passa ferma, se li va acostar. Duia un d’aquells trajos de coloraines Dacron que
12
no s’han de planxar, faixa de punt i mocador de coll d’estopeta tenyida. En escrutar-lo va inclinar el cap, gran com el d’un gat, en escrutar-lo amb uns ulls una mica sortits, rodons i càlids, i molt alerta. En Runciter mantenia una expressió professional de salutació, una atenció decidida que fixava en en Herbert fins que gairebé hi passa pel damunt, com si en Runciter ja es preocupés per problemes futurs. –Com està l’Ella? –va bramar en Runciter, com si tingués la veu passada per un amplificador–. A punt per engegar-se i parlar? Només té vint anys; hauria d’estar millor que vostè o jo. Va fer una rialleta que sonava artificial; sempre somreia i sempre reia, sempre bramava però per dins era com si no veiés ningú ni ningú li importés; era el seu cos el que somreia, feia que sí i donava la mà. Res afectava la seva ment, que mantenia lluny; distant però amical, va arrossegar en Herbert a grans gambades cap als refrigeradors on jeien els semi-vius, inclosa la seva dona. –Feia temps que no venia, senyor Runciter –va comentar en Herbert; no recordava la data en l’informe de la senyora Runciter, ni quanta semi-vida li quedava. En Runciter li va posar la manota plana a l’esquena per fer-lo anar més ràpid. –És un moment important, von Vogelsang. Els meus asso ciats i jo treballem en una línia de negoci que sobrepassa tota comprensió racional. No estic autoritzat a donar més explicacions ara mateix, tot i que ens sembla que la situació
13
és alarmant, però no desesperada. La desesperació estaria fora de lloc, en qualsevol cas. On és l’Ella? Va aturar-se i va fer un cop d’ull ràpid al seu voltant. –L’hi duré a la sala de visites –va dir en Herbert; els clients no haurien d’estar a la zona dels refrigeradors–. Té el resguard, senyor Runciter? –Ostres, no –va dir-ne Runciter–. El vaig perdre fa mesos. Però vostè sap qui és la meva dona i la pot trobar. Ella Runciter, d’uns vint anys. Ulls i cabells marrons. –Mirava al seu voltant amb impaciència–. On han posat la sala? No és on solia ser. –Acompanyi el senyor Runciter a la sala de visites –va dir en Herbert a un dels seus empleats que rondava per allà encuriosit per veure quina pinta feia el propietari mundialment famós d’una organització anti-psi. En Runciter va treure el nas a la sala de visites i va dir amb fàstic: –Està plena. Aquí no puc parlar amb l’Ella –va anar al darrere d’en Herbert, que tirava cap a l’arxiu del moratori–. Senyor von Vogelsang –va dir quan va arribar fins a ell i li va tornar a posar la grapa a l’espatlla; en Herbert va notar el pes de la mà, el seu vigor persuasiu–. No tindrien un sancta sanctorum més íntim per comunicacions confidencials? El que he de discutir amb la meva dona Ella no és una qüestió que Runciter Associats estiguem encara preparats per anunciar al món.
14
Superat per la urgència que manifestaven la veu i la presència d’en Runciter, en Herbert es va trobar mormolant: –Puc fer que disposi de la senyora Runciter en un dels nostres despatxos, senyor. Es va preguntar què havia passat, quin imperatiu havia tret en Runciter de la seva jurisdicció per fer aquest pelegrinatge postergat fins al Moratori Brethen dels Feligresos Estimats per engegar –així de cru ho havia dit ell mateix– la seva dona semi-viva. Una crisi empresarial, segurament, va suposar. Últimament, algunes institucions de prevenció anti-psi escampaven arengues estridents per la televisió i pels homeodiaris. Defensi la seva intimitat, insistien els anuncis a totes hores per tots els canals. Un desconegut l’està sintonitzant? Està sol de debò? Això pel que fa els telèpates. Després, la molesta preocupació sobre els precogs. Algú que no coneix prediu les seves accions? Algú a qui no voldria conèixer ni convidar a casa? Acabi amb aquest neguit: contacti l’organisme de prevenció més proper i li dirà si és cert que vostè és víctima d’una intrusió no autoritzada i aleshores, seguint les instruccions que li donaran, podrà anular aquestes intrusions per un preu mòdic. “Organismes de prevenció”. Li agradava el terme; era precís i sonava bé. Ho sabia per experiència personal: feia dos anys, un telèpata s’havia infiltrat en el personal del moratori per raons que mai va esbrinar. Probablement, per espiar les confidències entre els semi-vius i les seves visites; potser anava darrere d’algun semi-viu en particular. Sigui
15
com sigui, l’agent d’una de les organitzacions anti-psi va detectar-ne el camp telepàtic i va ser notificat. Va contractar un anti-telèpata, que es va instal·lar a les dependències del moratori. No va localitzar el telèpata però el va anular, exactament com prometien els anuncis de la televisió. I al final, el telèpata vençut va acabar marxant. Ara el moratori estava lliure d’intromissions psi i, per assegurar-se que seguia així, l’organització de prevenció anti-psi l’inspeccionava rutinàriament una vegada al mes. –Moltes gràcies, senyor Vogelsang –va dir en Runciter, seguint en Herbert per una oficina amb diversos treballadors i fins a una sala interior que feia olor de micro-documents vells i innecessaris. Evidentment, va dir-se, pensatiu, en Herbert, me’ls vaig creure quan em van dir que se’ns havia ficat un telèpata al moratori; em van ensenyar un gràfic que havien obtingut com a prova. Potser era fals i l’havien fet als seus laboratoris. També me’ls vaig creure quan em van dir que el telèpata havia marxat: va venir, va marxar i jo vaig pagar dos mil poscreds. Podrien ser un frau, les organitzacions de prevenció? Creant una necessitat quan potser sovint no n’hi havia cap? Tot rumiant sobre això, va tornar a anar cap als arxius. Aquesta vegada en Runciter no el va seguir; es va quedar rondant sorollosament fins que va acomodar la seva còrpora en una butaca fràgil. En Runciter va sospirar i de cop i volta a en Herbert va tenir la sensació que aquell
16
vell cepat estava cansat, malgrat el seu desplegament habitual d’energia. Suposo que quan pertanys a una certa categoria, va concloure en Herbert, has d’actuar d’una manera especial; has d’aparentar que ets més que una simple persona amb els seus defectes. Segurament el cos d’en Runciter contenia una dotzena d’artiforgs, òrgans artificials inserits en el sistema fisiològic que reemplaçaven els originals quan fallaven. La ciència mèdica, va suposar, proporcionava el material de base i l’autoritat de la ment d’en Runciter s’encarregava de la resta. Quants anys deu tenir? Per l’aspecte és impossible de dir, sobretot a partir dels noranta. –Senyoreta Beason –va indicar a la seva secretària–, localitzi la senyora Ella Runciter i porti’m el seu número d’identificació. Se l’ha de dur a l’oficina 2-A. Va seure a l’altra banda de la secretària i es va fer uns pessics de rapè Princess de Fribourg & Treyer mentre la secretària començava la tasca relativament senzilla de trobar la dona d’en Glen Runciter.
17