Issuu

Tríptico

Título orixinal: Tríptic des Jondal, 2003 © do texto: Antoni Marí, 2003 © da tradución: Xavier Rodríguez Baixeras, 2012 © desta edición: Kalandraka Editora, 2012 Italia, 37 - 36162 Pontevedra Tel.: 986 860 276 faktoria@faktoriakdelibros.com www.faktoriakdelibros.com Faktoría K de Libros é un selo editorial de Kalandraka Primeira edición: decembro, 2012 ISBN: 978-84-15250-43-2 DL: PO 594-2012 Reservados todos os dereitos

A tradución desta obra foi subvencionada polo Instituto Ramon Llull.

ANTONI MARÍ

Tríptico

Tradución para o galego

Xavier Rodríguez Baixeras

TAMBO

No cumio hai timidez como en toda verdadeira sabedoría hai un fondo de humildade. Es Puig des Jondal na súa entrañable xeoloxía parece que respira, vive e razoa. Nada achamos comparable ao descanso naquel alto terreo onde non hai máis alto camiño ca o de chegar ao ceo. Nada hai máis tentador que alcanzar cumios e pescudar abismos. Aqueles porque nos seducen e estes por ver a faciana fatal do accidente que axexa. MANUEL GUASCH

PRELUDIO

Clou-te, cúpula verda per sobre el meu cap cristal·lina! Aigües de curs discret, brisa que a penes ets més que un moviment del silenci, imiteu la manera senzilla com la meva sang ara s’oblida i jo sé. L’inacabable somni del món endolceix una a una ses onades entorn del malencònic jardí. Dins la meva ànima en pau sóc el nàufrag que en l’illa profunda on reneix de la mar, súbitament reconeix una pàtria d’antany; i no en té sorpresa; el crepuscle fa més pur el sender —oh pueril! oh reial! que l’ha tornat a prendre, envellit i nu, però en flama més a cada pas, més alentint cada pas perquè vol la nit, i arribar a l’esposa secreta com esperat d’un esclat sempre imminent de l’enyor, i ésser l’un per a l’altre un do amorós del misteri —nit amb joia dels ulls, nit més enllà de la nit! CARLES RIBA, Elegies de Bierville

Péchate, cúpula verde, cristalina sobre a miña cabeza! Augas de curso discreto, brisa que apenas es máis que un movemento do silencio, imitade a maneira sinxela con que o meu sangue agora esquece e eu «sei». O soño interminábel do mundo adoza unha a unha as súas ondas ao redor do melancólico xardín. Na miña alma en paz son o náufrago que na illa profunda, onde renace o mar, subitamente recoñece unha patria de antano; e non se sorprende; o crepúsculo purifica o carreiro –oh pueril! oh real!– que o volveu prender, envellecido e nu, pero máis en chamas a cada paso, máis demorando cada paso porque desexa a noite e chegar cabo da esposa secreta como esperado por un estalo sempre inminente da nostalxia, e ser un para outro un don amoroso do misterio –noite con ledicia dos ollos, noite alén da noite! CARLES RIBA, Elegies de Bierville

Dolça i clara i sense vent ens ve la nit, com una gasa grisa que s’escola, una pluja d’ombres instal·lant-se, deturant els camins i les contrades, els contorns immòbils de l’espill. Reposa el cos, com reposa la terra de l’estiu feixuc i del salobre. Els arbres, entre els marges, semblen desvetllar-se en la foscor i l’aire tebi de les ombres; encara a ponent resta la llum en la claror somorta, però fineix el tràfec dels conreus, del bestiar tafaner i de les ones. El cos que sembla las, que com la quietud no rau els membres ni gosa destorbar el defalliment, resta soliu, només la ment s’afanya en aquesta hora lila del capvespre; en aquest espai cobert, transparent, arrecerat del somni pel cristall brunyit que penja de l’eix de la teulada, del tel subtil que ens colga; l’hora que reflecteix l’atur i la tenebra, i la llum, el perfil del nostre cos, la línia esvelta del desig. El vent ponent em porta remor d’aigües, remor de l’etern gir dels astres,

Doce, clara e sen vento vén a noite como unha gasa clara que esborrexe, unha chuvia de sombras instalándose, a deter os camiños e as comarcas, os contornos inmóbiles do espello. Repousa o corpo, como repousa a terra do verán fatigoso e do salitre. As árbores, entre os socalcos, parecen acordar na escuridade e no morno ar das sombras; aínda no poñente fica a luz na claridade esmorecida, mais acaba a trasfega dos cultivos, dos animais curiosos e das ondas. O corpo, que parece frouxo, que como a quietude non roe os membros nin ousa impedir o desfalecemento, fica só, e só a mente se afana nesta hora morada do crepúsculo; neste espazo cuberto, transparente, resgardado do soño polo cristal brunido que pende do eixe do teitume, da teaza sutil que nos oculta; a hora que reflicte o descanso e a tebra, e a luz, o perfil do noso corpo, a esvelta liña do desexo. O vento do poñente trae a min rumor de augas, rumor do eterno xiro dos astros,

del continu traspuar del firmament. Aquí la murtra hi creix i l’argelaga, i els camins són secrets sota la fronda, sota la plana nua, al rost que rodola fins la mar. Els camins són incerts i són incerts els límits en aquesta hora prima del capvespre –estança rere estança van minvant les clarors i l’espai creix quan s’obren els segells. Davallar, debanar el cabdell de vells recorreguts, tants i tants camins, recordes? entre camps segats i ermots d’argila, esborrada la petjada pel llebeig i les pluges, i l’oblit; confusa, entre la corredissa de la rata traginera i l’aire dolç que fa el ventall rere els porticons de la cambra ardent. Encara dormen els nens, no els despertéssiu. Cambra lluminosa, amb olor i vent d’estiu, esglaons que només tenen empit de la casa alta, miranda sobre el mar i les marjades. Veus llunyanes a la serra, pels camins de mar, els corriols emparrats que serpentegen. Soroll de dalles. El crepit de la pedra sota el sol. Encara dormen els nens, no els despertéssiu. Cambra oberta al desig i a les quintanes, fruiters farcits de tendra mel, el blat lligat, rostit, daurat per les llums primiceres,

do continuo exsudar do firmamento. Medran aquí o mirto e mais o toxo e hai camiños secretos so a follaxe, so a núa planicie, no precipicio que rola até o mar. Os camiños son incertos e incertos son os límites na hora do crepúsculo –estancia tras estancia minguan as claridades, o espazo medra cando se abren os selos. Descender, debandar o nobelo de vellos percorridos, tantos, tantos camiños, lembras? entre campos segados, ermos de arxila, desfeita a pegada polo vento e as chuvias, e polo esquecemento; confusa, entre a carreira do rato que trasfega e o doce ar do abano tras os portóns do cuarto ardente. Aínda dormen os nenos, non os despertedes. Cuarto con luz, con aroma e vento do verán, chanzos que apenas soben da casa alta, miradoiro sobre o mar e os socalcos. Voces afastadas na serra, polos camiños de mar, os carreiros emparrados que serpean. Ruído de gadañas. A renxedura da pedra baixo o sol. Aínda dormen os nenos, non os despertedes. Cuarto aberto ao desexo e ás campiñas, froiteiros cheos de tenra mel, o trigo atado, abrasado, dourado polas luces primiciais,

per aquells ruixims d’abril tan abundosos, que fan estarrufar les arrels ertes i el desig. Costals de blat sota ametllers, la fruita tendra, cruiximent del gra sota els cossos brillants, suor i sal marina dissolent-se cos avall sota el sol de la sesta. L’aire quiet. La remor dels cossos i del sègol, brunzents, com les cigales. El jorn i les llums queden molt lluny, com queda lluny l’inici de la tarda i el reclòs indret. No els despertéssiu, els nens encara dormen. Plecs d’ombra que retenen l’infinit, que clouen l’esplendor del seu traç, la fulgència dels seus ulls, sota l’aparença quieta de la mort. I com la mort la terra, i el vell jardí, i el sostre de les cambres, i la llum dels fanals que fa estremir l’ombra dels cossos. I els cossos erts, com si no hi fossin, i els membres quiets i deturats els passos, amb l’esguard tens i l’ànima en els llavis, deturada també la paraula entre el somrís. No, no els desperteu. Encara dormen. Deixeu-los reposar. Deixeu que l’aire encès encara de la tarda, recobri la indolència de la nit.

por aquelas chuviscas de abril tan abondosas que arreguizan as irtas raíces e o desexo. Costais de trigo baixo amendoeiras, a froita mol, a renxedura do gran baixo os corpos brillantes, suor e sal mariño disolvéndose polo corpo baixo o sol da sesta. O ar inmóbil. O rumor dos corpos e do centeo, zunindo como as carricantas. O día e as luces fican moi lonxe, como fica lonxe o inicio da tarde e o lugar clausurado. Non despertedes os nenos, aínda dormen. Pregos de sombra que reteñen o infindo, que cerran o esplendor do seu trazo, o fulgor dos seus ollos baixo a quieta aparencia da morte. E como a morte a terra, e o vello xardín, e o teito dos cuartos, e a luz do farois que estremecen a sombra dos corpos. E os corpos irtos, coma se non estivesen, e os membros quedos e detidos os pasos coa mirada tensa e a alma nos labios, detida tamén a palabra entre o sorriso. Non, non os espertades. Aínda dormen. Deixade que descansen. Deixade que o ar aínda aceso da tarde recupere a indolencia da noite.

Ara que ve la fosca tens els membres pesants i el rostre immòbil i els moviments del cos com els d’un vell navili de curs calmós i obscura carrera –els velams amollats enmig dels quatre vents, navire glissant sur les gouffres amers. Sents totes les veus, que no són les de sempre que no vénen del mar, tampoc vénen de l’aire, que s’escolen entre els arreus oblidats i la memòria. Llunyanies, so de càntics. ¿Són les veus a la serra, als pinars, als carrers de ciutat, als boscos? Entrellaçats t’arriben els seus sons. Xiuxiuegen les veus als intricats jardins. Es perden pels camins, al costat dels torrents, als tombants més ombrius i a les places més clares. A les dàrsenes dels ports i entre el foc incansable dels estels. No és res. Només el temps que passa, penses. L’oblit. El jardí enterrat sota la cambra. Un mirall enterbolit per la grossor dels dies, per l’espai incontable que has anat recorrent des de la teva infància, des de la teva mort. Però és l’atzar. Sempre és l’atzar el qui, quan vol, pot omplir les cambres buides i reconstruir les runes de la vella arquitectura. Llavors sabràs que no és el temps, que no és l’oblit

Agora que empardece tes os membros pesados e o rostro inmóbil e os movementos do corpo como os dun vello navío de curso calmo e escura carreira, –frouxo o velame por entre os catro ventos, navire glissant sur les gouffres amers. Sentes todas as voces, que non son as de sempre, que non veñen do mar, nin tampouco do ar, que esborrexen entre os esquecidos aparellos e a memoria. Distancias, cánticos. Son as voces na serra, nos piñeirais, nas rúas da cidade, nos bosques? Entrelazados, chéganche os seus sons. Borboriñan as voces nos xardíns intricados. Pérdense nos camiños, á beira dos torrentes, nas retortas máis fuscas e nas prazas máis claras. Nas dársenas dos portos, entre o lume incansábel das estrelas. Non é nada. Tan só o tempo que pasa, pensas. O esquecemento. O xardín soterrado baixo o cuarto. Un espello toldado polo grosor dos días, polo espazo inefábel que fuches percorrendo desde a túa nenez e desde a túa morte. Mais é azar. É sempre azar o que, cando quere, pode encher os cuartos baleiros e reconstruír as ruínas da vella arquitectura. Entón saberás que non é o tempo, que tampouco é

tampoc, ni la dalla esmolada, ni la son. Que ets tu el que passes, no és el temps. I que no has oblidat res, i ets tot tu record i imminència i proximitat, i res t’és estrany i no hi coneixes distància. I és que tot és un present infinit, i el temps només roman als calendaris. Que tota aquesta pesantor ho és de la membrança i l’oblit és també una mena de memòria. I és que aquest cos teu, de tant de temps tan fràgil, que sols al llatzeret sembla trobar el repòs, que es cansa de la brega i cerca la quietud, que té com a rival la ment que no descansa, res no pot copsar sinó l’empait vigorós –la llançada flagrant del va ajornament–, la rebel empenta que naufraga als abismes, als somnis, als capvespres lilosos i al mig de les ciutats. Et serà propícia la nit pel teu volgut repòs? Ni l’immòbil silenci gosarà copsar les veus, ni les imatges, ni tampoc l’espai que fa tant de temps que cerques. Espai que ha anat minvant amb el teu creixement: com l’esclova de la nou que et feia de barca i el cel fosc de la cambra tal com un firmament; la taula, un altiplà; la nit un pou de fosca. El grop de l’alzina tot fent de bergantí. El calçat de l’hivern una muntanya altíssima,

o esquecemento, nin a afiada gadaña, nin o sono. Que es ti quen pasas, non o tempo. E que nada esqueciches, e todo ti es recordo, inminencia e proximidade, e que nada che é estraño e non coñeces distancia. Pois todo é presente infinito, e o tempo só permanece nos calendarios. Que todo este peso é da lembranza e esquecer é tamén unha especie de memoria. Pois este corpo teu, de tanto tempo tan fráxil, que só no lazareto parece atopar repouso, que cansa de loitar e procura a quietude, que ten como rival a mente que non para, nada pode entender senón a vigorosa persecución –a lanzada flagrante do van aprazamento–, o rebelde empurrón que naufraga nos abismos, nos soños, nos morados crepúsculos e no medio das cidades. Ha serche propicia a noite para o teu desexado repouso? Nin o inmóbil silencio ousará percibir as voces, nin as imaxes, nin o espazo que hai tanto tempo procuras. Espazo que foi minguando co teu crecemento: como a casca da noz que che facía de barca e o ceo fusco do cuarto tal como un firmamento; a mesa, un altiplano; a noite un pozo de escuridade. O nó de aciñeira facendo de bergantín. O calzado do inverno unha montaña altísima,

un gegant d’ulls furients, també una talaia. Què lluny era la cuina! Què llarg el passadís! Què plens de meravelles les capses i els robers, les butxaques i els llibres! No el gosarà calmar, la nit, l’espai que fa tant de temps que cerques. A la ment tots els sols i la lluna i el marbre. l’horitzó i la carena al carrer del costat; els camins plens de llum, de dreceres i salzes, i les veus més perfectes van dient el teu nom. I el meu nom és l’estel que tots els vespres torna, que fa del seu camí la cançó de la nit, els himnes del migdia, la glossa del foscant. Que cada anyada torna i a la tardor se’n va. Però és a la ment que esdevé la tornada perquè el cos és cansat de la mar i del vent, és cansat dels carrers, de la pluja i de l’aire, és cansat de l’empait i només vol repòs: tot el pit enfonsat, els genolls com un nus, les cames i els peus estibats per l’anar. I les mans que són mortes sobre el coixí de pedra, els festons i les randes com l’arena del mar, com la sorra la sang i com la pedra viva. Com salobre l’alè. Com els ulls dels atlants la mirada abatuda, la mirada enllà, més enllà de la vista, més enllà de l’ardent estimball de la vida,

un xigante de ollos furiosos, tamén unha atalaia. A cociña, que lonxe! Que longo o corredor! E canta marabilla nas caixas, nos roupeiros, nos bolsos e nos libros! A noite non ousará calmar o espazo que hai tanto tempo buscas. Todos os soles na mente, a lúa e o mármore. O horizonte e, desde a rúa próxima, o cordal; os camiños cheos de luz, de atallos e salgueiros, e as voces máis perfectas van dicindo o teu nome. O meu nome é a estrela que volve na tardiña que fai do seu camiño a cántiga da noite, os himnos meridianos, a glosa do solpor. Que volve cada ano e parte na outonía. Mais a volta acontece só na mente, pois o corpo está canso do mar e mais do vento, está canso das rúas, das chuvias e do ar, está canso do acoso, só quere repousar: todo o peito afundido, os xeonllos un nó, pernas e pés amoreados polo andar. E as mans que xacen mortas na almofada de pedra, as rendas e os festóns como a area do mar, o sangue como area e como a pedra viva. Como salitre, o folgo. Como ollos de atlantes a mirada abatida, a mirada alén, alén da vista, alén do barranco ardente da vida,

més enllà de la mort més incerta i del vent. ¿Coneixes el país del llimoner en flor, on lluu entre el verd fullatge el fruit daurat, i un lleuger aire en el cel blau alena, i on hi creixen la murtra i els llorers? El coneixes, diga’m? el coneixes? Confluència dels rius i de les aigües, de l’espill que reflecteix el moviment dels noms i de les coses. De les xifres, les figures, i el lloc del teu desig, sota el son, on totes les aigües conflueixen. On tots els afanys són un únic afany, i totes les memòries una sola i única memòria. Un sol i únic defalliment i un sol desig.

alén da morte máis incerta e do vento. Coñeces o país do limoeiro en flor, onde, entre as follas verdes, brilla o froito dourado onde, no ceo azul, un ar lixeiro alenta e onde medran o mirto e os loureiros? Coñécelo, dime, coñécelo? Confluencia dos ríos e das augas, do espello que reflicte o movemento dos nomes e das cousas. Das cifras, as figuras, e o lugar do teu desexo, baixo o sono, onde todas as augas conflúen. Onde todos os afáns son único afán e as memorias unha soa e única memoria. Un só desfalecer e un único desexo.

Celate, allontanate agli occhi suoi quell’oggetto d’orrore. W. A. MOZART, Don Giovanni

Ă?NDICE

Preludio.................................................. 9 Unha viaxe de inverno........... 49 O deserto............................................... 99

Este libro acabouse de imprentar o día 1 de decembro de 2012. A cuberta e o interior en Bookprint e a sobrecuberta en Gráficas Anduriña.