En Melcior Setciències podria ser el nen més intel·ligent del planeta, o com a mínim el més intel·ligent del seu país o de la seva ciutat. Era molt llest, ho sabia tot. Era un entès en dinosaures, mamífers, serps, rius i muntanyes, batalles, reis, estels i planetes, astronautes i en gairebé qualsevol cosa que un es pugui imaginar. Per això es va posar molt content quan el van cridar del concurs Buscant el nen més saberut. Que bé! A la fi podria comprovar si ell era el més saberut del planeta. En Melcior estava molt impacient i es va preparar ben a fons. Va estudiar matemàtiques, història, llengua, biologia; va estudiar de tot, tot ho va estudiar, fins que ja no se li va acudir res que li quedés per aprendre. I així, ben preparat, va anar al concurs. 9
Hi havia molts nens i nenes de la seva escola que l’esperaven a la porta amb cartells: «Melcior, estem amb tu» o «Melcior, ets el més saberut», i hi havia també molta altra gent que l’aplaudia a l’entrada, persones que ni tan sols coneixia. Hi havia també un munt de periodistes i les càmeres de la televisió. Veure tanta gent impressionava, però a en Melcior Saberut no hi havia res que el posés nerviós, perquè ell ho sabia tot. Una senyora molt amable de l’organització el va acompanyar a l’interior del recinte i allà en Melcior va conèixer a la fi els seus dos contrincants, el nen i la nena que també ho sabien tot. L’Isidre Tothosap venia d’una altra ciutat. Amb un any i mig d’edat ja parlava, amb dos i mig ja escrivia, podia conversar fluidament en sis idiomes, pintava i tocava el piano i era un entès en dinosaures, mamífers, serps, rius i muntanyes, batalles, reis, estels i planetes, astronautes i en gairebé qualsevol cosa que un es pugui imaginar. L’altra contrincant era la Raquel Megallesta i venia d’una altra escola. Amb dos anys sumava i restava, amb tres multiplicava i amb tres i mig resolia arrels quadrades. Parlava uns quants idiomes, elaborava impressionants programes informàtics i era una entesa en dinosaures, mamífers, serps, rius i muntanyes, batalles, reis, estels i planetes, astronautes i en gairebé qualsevol cosa que un es pugui imaginar. 11
El concurs estava molt igualat. El públic animava els tres concursants indistintament entusiasmat. El presentador va prendre la paraula i els va fer anar ficant la mà, un per un, dins una urna amb molts sobres a dins. N’havien d’agafar un a l’atzar. A dins, duien escrits els temes sobre els quals tractarien les preguntes del concurs que se celebraria l’endemà, de manera que cada concursant tindria vint-i-quatre hores per preparar ben a fons el tema que li toqués. La Raquel Megallesta va ficar-hi la mà tranquil·la i confiada, en va treure un sobre i el va donar al presentador. –Càlcul! –va anunciar l’home. La Raquel va fer un salt d’alegria: era infal·lible en matemàtiques. En Melcior va pensar que ell podria fer qualsevol operació instantàniament i sense errors i que si li hagués tocat el càlcul hauria estat el millor. L’Isidre Tothosap va treure un altre sobre sense alterar-se. –Història de l’antic Egipte! –va cridar el presentador. L’Isidre va saltar feliç: ho sabia tot sobre la civilització de l’antic Egipte i les piràmides. I en Melcior va pensar que ell també hauria estat el millor en aquell tema, perquè ningú no tenia més coneixements que ell sobre Egipte. Va ser aleshores quan li va tocar a en Melcior treure un sobre de l’urna. Va ficar la mà sense que li tremolés ni un sol dit i en va triar un amb decisió. 12
–Peus! –va anunciar el presentador. En Melcior va posar uns ulls com unes taronges. –Peeeus?! –va preguntar sorprès. –Sí, peus! –va respondre el presentador mentre li ensenyava el paper que havia tret del sobre, on hi havia escrit:
«TEMA: PEUS». Ho deia ben clar i amb lletres grosses. Aquest cop, en Melcior no va fer cap salt d’alegria i el públic no va aplaudir. Peus. Es va mirar les sabates. Què se’n pot saber, dels peus? Va fer un gest al presentador per dir que ho havia entès i se’n va tornar cap a casa abatut, trist i enfonsat. Eren tan allà baix, tan allà al fons, al final, a l’extrem i gairebé sempre tancats dins les sabates, que ara reconeixia que no s’hi havia fixat mai. Dels peus, no en sabia res, o gairebé res. Tenia de temps per preparar-se fins a les nou del matí següent, però no se li acudia quin interès podien tenir els peus. No sabia ni per on començar a estudiar-los. En arribar a casa, es va estirar al llit tot moix; aleshores, la seva mare va entrar amb alguna cosa a les mans i va seure al costat del llit. 13
–De vegades, fill –li va dir tot acariciant-li els cabells–, les coses que tenim més a prop són les que menys ens mirem. Però no pateixis, et porto un llibre sobre peus. Apa! En Melcior no havia vist mai un llibre sobre peus. No en coneixia cap, sobre aquell tema. Es titulava:
Tinc uns peus perfectes. Així que, sense perdre ni un minut, es va descalçar i es va posar a llegir i a aprendre tot el possible sobre els peus, aquells perfectes desconeguts.
14