Issuu

Color de gos com fuig El meu gos blanc, petit, de pell fina i gairebé sense pèl era, si fa no fa, el pitjor gos que ha existit mai. Però jo me l’estimava, tot i que amb les seves manies em donava bastants maldecaps. Per exemple, quan es començava a fer fosc volia que el tanqués al balcó de la meva cambra. Primer remenava la cua com una hèlice, després em llepava les sabates i, tot seguit, arrencava a córrer pel pis com un foll, fins que acabava enfilant-se per les parets. Quina mania tan poca-solta, aquesta de voler passar la nit tancat en un balcó. Però, com que es posava tan carregós, què volíeu que fes? A l’estiu, encara hi deuria estar bé tancat a fora. A la primavera i la tardor, si fa no fa; però a l’hivern, què us diré, em feia llàstima deixar-lo allà. Jo patia. Passar tota la nit a la intempèrie no pot anar bé a ningú, tant si s’és gos com si no. Per això, un dia, vaig provar de tancar-lo en una gàbia, dins el pis. Ni mai que ho hagués fet! Perquè aquella mateixa nit, la vaig ballar de valent. Un rebombori terrible em va trencar el son: la gàbia desballestada jeia als peus del meu llit.

Sense saber com, d’un bot invisible, el gos m’havia arrabassat els llençols i el cobrellit, i amb les potes em furgava les orelles, el nas i el sotabarba. La seva llengua m’enllefernava la cara i m’ensalivava els cabells. El pijama em va quedar fet un manyoc de retalls i jo, nu, despullat com un galàpet, rebia llepades i mossegades per tot arreu. La feina va ser meva per dominar-lo. Després de bregar una bona estona a còpia de corregudes, esgarrapades i potades, i ja quan tota l’habitació era una nuvolada de borra de matalàs i de plomes de coixí, el vaig poder reduir. I el vaig engegar novament al balcó. També us en podria fer cinc cèntims, de l’obsessió que tenia de llepar tot el que se li posava arran de morro. Jo no sé quin gust hi trobava llepant mobles, parets, roba, persones, animals o vegetals; però el cas és que ho feia goludament. Aquest costum tan bèstia li havia fet créixer la llengua desproporcionadament i, així, sempre anava amb la boca mig oberta i la llengua penjant. Tot això, naturalment, no eren raons suficients per afirmar que el meu gos era el pitjor gos que ha existit mai. Però si us dic que no sabia lladrar i us explico què vaig descobrir a les nits, quan estava tancat al balcó, potser m’entendreu. El meu gos es passava les nits aixecant el cap, collejant furiós, amb un pam de llengua fora. Semblava com si volgués parlar amb algú, encara que ja sabem que no

parlen, els gossos, que només lladren. Però és que el meu gos tampoc no sabia lladrar, ja us ho he dit. I ara no us penséssiu pas que aquest defecte (perquè això de no saber lladrar sempre és un defecte per a un gos) l’avergonyís, i per aquest motiu volgués passar les nits tancat al balcó. No. El meu gos no tenia gens d’escrúpols. Les raons de passar les nits fora i d’aixecar el cap com una girafa coll-curta li venien de la lluna. Aquella fal·lera li venia a causa de la lluna. Com us ho diré? Al principi, ni me n’havia adonat. Era difícil d’endevinar que el meu gos s’hagués enamorat de la lluna, però la cosa va resultar ben clara. El meu gos i la desvergonyida de la lluna passaven les nits junts, contemplant-se, fent-se la gara-gara: ell, des del balcó, i ella, des d’aquella pissarra immensa foradada de petites espurnes. I jo, patint com un babau per por que el meu gosset s’enfredorís. Pillet de gos! La veritat és que la cosa no em feia gens de gràcia: el meu gos encaterinat de la llunota, ximplet! Però què hi voleu fer, les coses, de vegades, s’han d’acceptar com venen. D’acord, ja ho acceptava. Però és que els proble mes van començar a partir d’aquí. Veureu (i això ho vaig descobrir molt més tard): el meu gos volia lladrar com tot un gos normal. Vet aquí el drama. Vet aquí aquelles violentes estirades de coll, per si li sortia algun lladruc. Vet aquí l’estat de nervis i neguit

que el pobre gos meu arrossegava feia dies. Jo encara no sé per què volia intentar de lladrar, no en sabia ni n’havia sabut mai. Potser era que la lluna, la descarada lluna, li ho exigia? No ho sé. Però el cas és que el meu gos es marfondia nit rere nit. A partir d’aleshores, moltes nits les vaig passar en blanc vigilant el meu gos. Cap lladruc. Només algun esgarip estrany o una mena de tos de malalt, que acabava per ofegar-lo. Quina desgràcia, pobre gos, i quina misèria feia de veure, amb la llengua fora, impotent i mig vençut. Heu de pensar i creure que jo vaig arribar a odiar la lluna; si l’hagués tinguda al davant no sé pas què li hauria fet. Ha de coure molt voler demostrar que ets un gos de veritat i no poder-te’n sortir. Tots els gossos, desenganyem-nos, tenen la seva gossera i el seu amor propi. Em vaig plantejar la situació molt seriosament: tenia I’obligació d’ajudar el meu gos. Jo havia d’ensenyar-lo a lladrar. A partir d’aquell dia, tots dos, el meu gos i jo, ens passàvem les nits al balcó: jo, de quatre grapes, lladrant com tot un gos, i ell, fent esforços de gos per aconseguir d’imitar-me bé. Però les meves lliçons no donaven resultat. Jo prou que m’hi esforçava, esgargamellant-me tant com podia, però no hi havia forma que li sortís res que s’assemblés a un lladruc; ni que fos un trist clapit. Res.

Jo anava tot el dia amb pastilles de menta i d’eucalip tus perquè la gola no se m’espatllés, i aprofitava qualsevol ocasió, fos a la feina, al carrer o a l’autobús, per assajar lladrucs de gos potent. Tothom em malmirava, però era perquè no coneixien el greu problema del meu gos, perquè si l’haguessin conegut segur que haurien vingut a lladrar amb mi, al balcó de casa. M’obsessionaven els gossos que lladraven, que eren gairebé tots. Els estudiava amb atenció. M’hi asseia a prop per si podia endevinar els mecanismes guturals que originaven els lladrucs. M’hi entrenava al davant per veure si m’acceptaven, per saber segur si ho feia bé o no (alguna vegada fins i tot vaig aixecar una cama arraconat a un arbre). I es veu que sí: jo podia passar per gos tranquil·lament; qui tenia problemes per demostrar-ho era el meu gos. I encara que jo no em desanimava, el meu gos començava a fer-ho. Però quan mirava la boja de la lluna, es tornava a engrescar. Després de moltíssimes nits, quan jo ja havia agafat totes les galipàndries del món i m’havia aprimat deu quilos a causa de no dormir i de forçar tant la gola, una nit que la lluna estava més radiant, coqueta i rodona que mai, el meu gos va llançar el primer clapit. O potser només fou un mig crit. Però fos el que fos, allò volia dir que amb unes quantes lliçons més el meu gosset arribaria a aprendre’n. Tot semblava guanyat.

I així fou. Després d’aquell clapit, en van venir més, ja més enèrgics. I algun lladruc. El meu gos estava boig d’alegria i la lluna s’engreixava per moments. Va arribar aquella nit que tant desitjàvem: els lladrucs li sortien com si res, cada vegada més agressius i forts. Bordava amb la cua ben estirada i feia saltironets. Tots dos fèiem tant d’enrenou que semblàvem una gossada. La lluna, estarrufada, s’engreixava més i més. Jo estava satisfet del meu alumne i el meu gos agraït amb mi. M’havia de banyar cada cinc minuts, perquè el meu gos no parava de llepar-me. Quina nit! L’endemà, la gent feia comentaris de tots colors: –No heu sentit aquesta nit? Uns lladrucs monstruosos ressonaven per tota la ciutat…, com si ens hagués envaït una canilla desfermada… –Quina por! Jo no he pogut aclucar l’ull: feia tanta claror com si fos de dia… –Sí? Jo no he vist res ni he sentit cap soroll, perquè tinc el son fort, però m’han explicat que una lluna gegantina ha mossegat tot el cel… Segurament exageraven, com solen fer sempre que passen coses importants, però, vaja, gairebé era cert que la lluna s’havia fet tan grossa que ocupava més de mitja closca negra. I si havia passat això la primera nit que el meu gos ja era un gos de veritat, què passaria la nit que havia d’arribar? Em vaig començar a capficar una mica.

Vaig tenir por que ens descobrissin a mi i al meu gos. Aquella mateixa tarda vaig anar per feina: no podia perdre ni un segon. Em calia trobar escales, moltes escales. Vaig comprar totes les escales que vaig poder. Algu nes me les vaig fabricar jo mateix, amb les fustotes que arreplegava pels descampats. Quan vaig tenir les que em feien falta, les vaig començar a afegir: clavant-les, lligantles i encastant-les. Ja us ho podeu imaginar: per poder arribar al cel havia de confeccionar una escalíssima de mils i mils de quilòmetres. I ho vaig aconseguir. Llavors va passar tot el que va passar. Aquella mateixa nit, el meu gos va bordar com mai podria fer-ho un gos normal; i la lluna, aquella boja, es va fer tan grossa, que tot el cel era com una immensa taca de llet. Era un cel lluna. Aquella claror tan forta m’enlluernava i els ulls em feien pampallugues. Vaig veure el meu gos, per darrera vegada, enfilat als primers esglaons de l’escala, traient una llengua de quatre pams. Ja no el vaig veure més, perquè no podia resistir aquella llum encegadora, però durant uns segons, encara vaig poder sentir el contacte de les seves llepades calen tes: eren llepades d’agraïment. Després, res més. Un color de gos com fuig i un regust de saliva gossera m’acompanyen sempre que penso en el meu gos blanc, petit, de pell fina i gairebé sense pèl; el pitjor gos que ha existit mai.