Issuu

EL FORASTER

A les dinou hores del temps de bord, evitant la gent que hi havia vora el pou, vaig baixar pels esglaons de metall a la càpsula espacial. Hi havia prou espai per aixecar els colzes. Després d’haver collat les peces al tub que sobresortia de la paret, l’escafandre es va inflar i ja vaig deixar de poder fer qualsevol moviment. Estava dret o, més aviat, suspès en el meu vestit pneumàtic unit a la carcassa de metall. Vaig alçar la vista, i vaig veure pel vidre bombat les parets del pou, i més amunt la cara del Moddard que s’hi abocava. Va desaparèixer a l’acte i es va fer la foscor perquè van col·locar a la part de dalt el con de protecció pesat. Vaig sentir vuit vegades el xiulet dels motors elèctrics que collaven els visos. Després, el de l’entrada d’aire als amortidors. Els ulls se’m van acostumar a la foscor. Ja veia el perfil verd clar d’un dels indicadors. –Preparat, Kelvin? –vaig sentir als auriculars. –Preparat, Moddard –vaig respondre.

–No t’amoïnis per res. L’Estació et recollirà –va dir–. Bon viatge! Abans que pogués contestar, alguna cosa va xerricar allí dalt i el dipòsit va tremolar. Vaig tensar els músculs com un acte reflex, però no va passar res més. –Quan és la sortida? –vaig preguntar, i vaig sentir un murmuri, com si un granet de la sorra més fina caigués per la membrana. –Ja estàs volant, Kelvin. Cuida’t! –va respondre la veu confiada del Moddard. Encara no m’ho creia quan directament davant de la meva cara es va obrir una escletxa ampla per la qual vaig veure les estrelles. Era inútil que busqués l’alfa de la constel·lació d’Aquari vers on volava la nau Prometeu. El cel d’aquella banda de la galàxia no em deia res, no en coneixia ni una sola constel·lació, a la finestra estreta continuava la pols resplendent. Esperava que sortís la primera estrella. No la vaig veure. Van començar a empal·lidir i a desaparèixer i es fonien en un fons vermellós. Sabia que ja em trobava en les capes superiors de l’atmosfera. Enrigidit, cobert pels coixins pneumàtics, només podia mirar cap endavant. Seguia sense haver-hi horitzó. Volava i volava, però no ho sentia; tan sols la calor, lentament, malicio sament, inundava el meu cos. A fora es va despertar una fressa callada, penetrant, com la d’un metall en un vidre humit. Si no fos per les xifres que anaven saltant a l’indicador, no m’hauria adonat que la caiguda havia estat molt brusca. No hi havia estrelles. Una claror vermellosa omplia

l’espiell. Vaig sentir el ritme pesat del meu pols, la cara em cremava, al clatell notava l’aire fred del climatitzador; em va saber greu no haver vist la Prometeu, devia ser fora del camp de visió quan el dispositiu automàtic va obrir l’espiell. La càpsula va tremolar un parell de cops, vibrava de manera insuportable, era un tremolor que va passar per totes les capes aïllants, pels coixins d’aire i va entrar fins al més profund del meu cos: el contorn verd clar de l’indicador es mig difuminava. Jo ho mirava sense por. No havia volat des de tan lluny per morir a destí. –Estació Solaris –vaig dir–. Estació Solaris, Estació Solaris! Feu alguna cosa. Sembla que perdo estabilització. Estació Solaris, aquí el foraster. Em rebeu? I vaig tornar a perdre’m el moment important en què apareixia el planeta. Es va estendre enorme, pla; per les dimensions de les esteles a la seva superfície podia veure que encara em trobava lluny. O, més aviat, que em trobava molt amunt perquè havia travessat aquella frontera intangible en què la distància d’un cos celeste esdevé altura. Estava caient. Queia sense parar. Era aleshores que ho notava, fins i tot després d’haver tancat els ulls. Els vaig obrir de sobte perquè no volia perdre’m res. Vaig esperar unes desenes de segons en silenci i vaig tornar a emetre el missatge. I aquest cop vaig rebre resposta. Als auriculars es repetien els cruixits de les descàrregues atmosfèriques en salves. Tenien un murmuri de fons, tan profund i greu que semblava la veu del mateix planeta. El

cel taronja de l’espiell es va tornar tot blanc. Es va enfosquir el vidre; de manera reflexa em vaig arronsar fins on em permetien els embenats pneumàtics, abans de copsar, al segon següent, que eren núvols. Era tot com un banc inflat de núvols que tirava cap amunt. Jo seguia planant, ara al sol, ara a l’ombra; la càpsula va giravoltar al llarg de l’eix vertical, i l’enorme disc solar, com inflat, anava passant regularment per la meva cara, ara apareixent per l’esquerra, ara desapareixent per la dreta. Al cap de no res, a través d’aquell murmuri i d’aquells cruixits una veu llunyana va començar a parlar-me directament a l’orella: –Estació Solaris al foraster, Estació Solaris al foraster. Tot està en ordre. Foraster sota el control de l’Estació. Estació Solaris al foraster, prepari’s per aterrar en el moment zero, repeteixo, prepari’s per aterrar en el moment zero, atenció, començo. Dos-cents cinquanta, dos-cents quaranta-nou, dos-cents quaranta-vuit… Aquelles paraules venien separades per fragments de miols que certificaven que no era una veu humana. Era com a mínim estrany. Normalment, qualsevol va corrent a l’aeroport quan arriba algú nou, i més encara si arriba directament de la Terra. Però no em vaig poder estar gaire estona més pensant-hi perquè un cercle enorme, que és el que feia al meu voltant el sol, estava allà plantat juntament amb la planura cap a la qual volava; després d’aquella escora en va venir una altra, en direcció contrària; em bressava com el pes d’un enorme pèndol i lluitant amb el cap que

em rodava vaig veure en l’extensió del planeta que s’alçava com una paret, en les esteles a franges d’un lila embrutit i d’un negrós, un petit escaquer de punts blancs i verds; era el senyal d’orientació de l’Estació. Amb un cruixit es va desprendre alguna cosa de la superfície de la càpsula, era el llarg collar d’anells del paracaigudes, que va fer un furiós terrabastall; en aquella ressonància hi havia alguna cosa inefablement terrestre: després de molts mesos, era el primer bram d’un vent autèntic. Tot va començar a passar molt ràpid. Fins aleshores només sabia que queia. Ara ho veia. L’escaquer blanc-i-verd va créixer amb força, ja sabia que estava pintat a la carcassa allargada en forma de balena, platejada, brillant, amb les agulles dels radars de detecció que li sobresortien dels costats, amb unes fileres d’obertures fosques de les finestres. I aquell colós de metall no descansava a la superfície del planeta, sinó que hi estava penjat i arrossegava la seva ombra, una taca el·líptica de foscor encara més profunda, per un fons d’un negre de tinta. Al mateix temps, vaig percebre els solcs de l’oceà inflats d’un color lila, deixaven veure un moviment dèbil, i al cap de no res els núvols es van enlairar, el cel entre ells quedava lluny i pla, d’un taronja grisenc, i tot es va difuminar: vaig caure en barrina. Abans de poder dir res, un cop breu va fer que la càpsula retornés a la seva posició vertical, a l’espiell l’oceà va llambrejar amb una llum com de mercuri, onejant, fins a l’horitzó esfumat; les cordes i els anells del paracaigudes es van desprendre de

sobte i van volar sobre les ones, emportades pel vent, i la càpsula es va gronxar lleugerament amb aquell moviment particular, lent, com sol passar en un camp de forces artificial, i va començar a caure. L’últim que vaig veure van ser les línies de les catapultes aèries i dos miralls dels radiotelescopis que s’alçaven uns quants pisos. Alguna cosa va immobilitzar la càpsula amb un terrible so metàl·lic que colpejava amb força en l’acer, alguna cosa es va mig obrir sota meu, i amb un sospir allargat, panteixant, la closca de metall on em trobava dret va acabar el seu viatge de cent vuitanta quilòmetres. –Estació Solaris. Zero i zero. Aterratge realitzat. Fi –vaig sentir la veu morta de control. Amb les dues mans (sentia una pressió inconcreta al pit, i vaig sentir les entranyes com un pes desagradable) vaig agafar les palanques que tenia davant dels muscles i vaig desconnectar l’aparell. Les lletres terra es van fer més clares, i es va obrir la paret de la càpsula; el vestit pneumàtic em va donar una empenta per l’esquena i vaig haver de fer una passa per no caure. Amb un xiulet silenciós, semblant a un esbufec de resignació, es va descomprimir l’aire de l’escafandre. Era lliure. Era davant d’un cràter argentat, alt com una nau. A les parets hi havia manats de conductes acolorits que desapareixen en uns pous circulars. Em vaig girar. Els pous de ventilació retronaven en treure les restes de l’atmosfera planetària contaminada que havia entrat en el moment de l’aterratge. El cigar de la càpsula, buit com un capoll

trencat, era a la cúpula elevada d’acer. Les planxes del seu interior estaven ensutjades d’un color marró brut. Vaig baixar per la petita rampa. Més avall, havien soldat al metall una capa de plàstic aspre. Estava brunyida fins a l’acer nu a la zona de les rodes de l’elevador de coets. Tot d’una, els compressors dels ventiladors van callar i es va fer un silenci absolut. Força desorientat, vaig observar el meu voltant, esperava que aparegués alguna persona, però seguia sense venir ningú. Tan sols una fletxa de nou encesa indicava que la cinta transportadora es desplaçava. Hi vaig pujar. El sostre de la sala baixava formant una bella línia parabòlica fins al tub del passadís. En el seu interior s’amuntegaven munts de bombones de gas comprimit, altres recipients, anells de paracaigudes, caixes, tot en un desordre, de qualsevol manera. Allò també em va fer pensar. El transportador acabava en una ampliació del corredor. Aquí hi havia un desgavell encara més gran. Sota una pila de bidons de llauna s’estenia un bassal oliós. Es respirava una forta pudor. Es veien petjades de botes que havien trepitjat clarament aquell líquid llefiscós. Entre els bidons es veien embulls de blanques cintes telegràfiques, de papers estripats i de brossa, com si tot allò hagués estat escombrat de les cabines. L’indicador verd va tornar a il·luminar-se i m’indicava la porta del mig. En sortia un corredor tan estret que amb prou feines hi haurien cabut dues persones. La llum venia d’unes claraboies de vidre lenticular que apuntaven al cel. I una altra porta pintada amb l’escaquer verd-i-blanc

pintat. Estava mig oberta. Hi vaig entrar. Hi havia una cabina de parets corbes amb una gran finestra panoràmica; s’hi veia el cel encès i la boira que el tapava. Sota de la finestra avançaven silenciosos uns turons d’ones negrenques. Les parets estaven plenes d’armariets oberts. Fins a dalt d’instruments, llibres, gots amb pòsit ressec, termos polsosos. Al terra brut hi havia cinc o sis taules mecàniques, i entre elles unes quantes butaques, desinflades, perquè n’havien tret l’aire. Només una seguia inflada, amb el respatller cap endarrere. Hi seia un home petit, escarransit, amb la cara recremada pel sol. Grans penques de pell li queien del nas i dels pòmuls. El coneixia. Era l’Snaut, el substitut d’en Gibarian, el cibernètic. Havia publicat alguns articles força originals a la revista solarística. No m’hi havia topat mai, encara. Portava una camisa de malla i pels forats li sobresortien pèls solts grisos del seu pit pla, i també portava uns pantalons de lona que havien estat blancs, tacats a les genolleres i cremats pels reactius, amb moltes butxaques, com si fossin de mecànic. Tenia agafada una pera de plàstic, com les que es fan servir per beure a les naus que no tenen gravitació artificial. Em va mirar com si l’hagués enlluernat una llum molt intensa. Li va caure la pera, que va fer saltets com un globus. En va sortir una mica de líquid transparent. Lentament tota la sang li va marxar de la cara. Jo estava tan sorprès que no podia dir res, i aquella escena silenciosa va durar fins que em va transmetre la seva por

d’una manera incomprensible. Vaig fer una passa. Es va arraulir a la butaca. –Snaut… –vaig xiuxiuejar. Es va estremir com si li hagués donat un cop. Em mirava amb un fàstic indescriptible i va dir amb una veu enrogallada: –No et conec, no et conec, què vols…? El líquid vessat es va evaporar ràpid. Vaig notar una pudor d’alcohol. Havia begut? Estava borratxo? Però per què tenia tanta por? Jo encara era al mig de la cabina. Les cames em feien figa i tenia les orelles tapades amb cotó fluix. Encara no estava prou segur de tenir els peus a terra. Darrere del vidre encorbat de la finestra l’oceà es movia rítmicament. L’Snaut no em deixava de mirar amb els seus ulls enrogits. La por li havia marxat de la cara, però no li havia marxat aquell fàstic indescriptible. –Què et passa…? –vaig preguntar a mitja veu–. Estàs malalt? –T’amoïna… –va dir sordament–. Ah. T’amoïnes per mi, oi? Però per què per mi? No et conec. –On és en Gibarian? –vaig preguntar. Per un segon va perdre l’alè, els ulls se li van tornar a posar vidriosos, alguna cosa s’hi encengué i s’hi apagà. –Gi… giba… –va quequejar–. No! No!!! El va sacsejar del tot un riure idiota que es va acabar de sobte. –Has vingut a veure en Gibarian…? –va dir ja quasi calmat–. En Gibarian? Què vols fer amb ell?

Em mirava com si tot d’una hagués deixat de ser perillós per a ell; en les seves paraules, i encara molt més en el seu to, hi havia alguna cosa odiosament insultant. –Però què dius…? –vaig balbotejar atordit–. On és? Es va quedar de pedra. –No ho saps…? «Està borratxo», vaig pensar. «Borratxo com una sopa». La ràbia creixia en mi. De fet, hauria d’haver marxat però la meva paciència s’havia acabat. –Desperta! –vaig escridassar-lo–. Com puc saber on és si acabo d’aterrar fa no res! Però què coi et passa, Snaut!!! Em va mirar com un estaquirot. Va tornar a perdre l’alè per un moment, però ara era diferent, un fulgor sobtat va aparèixer als seus ulls. Amb les mans tremoloses va agafar el braç de la butaca i es va aixecar amb tantes dificultats que li van petar les articulacions. –Què? –va dir quasi serè–. Has aterrat? D’on has vingut? –De la Terra –li vaig contestar furiós–. N’has sentit a parlar? Em fa l’efecte que no. –De la Te… per tots els cels…, tu ets… Kelvin?! –Sí. Però què mires? Què hi ha d’estrany en això? –No res –va dir parpellejant ràpidament–. Res. Es va eixugar el front. –Kelvin, perdona, no és res. És la sorpresa, senzillament. No m’ho esperava.

–Com que no t’ho esperaves? Però si en vau rebre la notícia mesos enrere, i en Moddard ha telegrafiat avui mateix des de la Prometeu… –Sí. Sí…, és clar, però, m’entens?, el que passa és que aquí tenim… tot un desgavell. –És clar –vaig respondre sec–. Es fa difícil no veure-ho. L’Snaut em va mirar per tots cantons, com si comprovés com era el meu escafandre, que era el més normal del món, amb els arreus dels conductes i els cables al pit. Va estossegar un parell de cops. Es va tocar el nas ossut. –Vols banyar-te…? T’anirà bé…, la porta blava, a l’altre cantó. –Gràcies. Sé com és l’Estació. –Tens gana…? –No. On és en Gibarian? Va anar cap a la finestra com si no hagués sentit la meva pregunta. D’esquena semblava força més vell. Els cabells tallats curts eren grisos; el clatell, cremat pel sol, estava marcat d’arrugues profundes com talls. Rere la finestra brillaven les crestes de les ones, que s’alçaven i queien tan lentament com si l’oceà s’estigués congelant. Mirant-ho feia la sensació que l’Estació es desplaçava lleugerament de cantó, com si llisqués d’una base invisible. Després tornava a l’equilibri i amb la mateixa escora lenta anava cap a l’altre cantó. Però allò era una il·lusió. Els trossos mucosos d’aquella escuma de color os s’acumulaven a les depressions entre les ones. Per un moment vaig sentir a la

gola una pressió nauseabunda. L’ordre estricte a bord de la Prometeu em va semblar una cosa valuosa que havia perdut irrevocablement. –Escolta… –em va dir de sobte l’Snaut–, només de manera temporal… –I es va girar. Es va fregar les mans nervio sament–. T’hauràs d’acontentar amb la meva companyia. Per ara. Em pots dir Rata. Em coneixes tan sols de fotografies, però no hi fa res, tothom em diu així. Molt em temo que no hi ha res a fer. I per altra banda, si s’han tingut uns pares amb unes aspiracions tan còsmiques com els meus, aleshores Rata comença a sonar com cal… –On és en Gibarian? –vaig preguntar, tossut, un altre cop. Va parpellejar. –Em sap greu haver-te rebut així. No… és culpa teva. Ja ho havia oblidat del tot; que aquí han passat moltes coses, m’entens…? –Ah, molt bé –vaig contestar–. Deixem-ho. Així doncs, què passa amb en Gibarian? No és a l’Estació? Ha marxat a algun lloc? –No –va contestar. Va mirar al racó ple de bobines de cables–. No ha marxat enlloc. I no marxarà. Precisament… entre altres coses… –Què? –vaig preguntar. Seguia tenint les orelles tapades i tenia la sensació que cada cop hi sentia pitjor–. Què vol dir això? On és? –Però si ja ho saps –va dir en un to molt diferent. Em va mirar fredament als ulls, i vaig tenir calfreds. Podia estar borratxo, però sabia què es deia.

–Ha passat…? –Ha passat. –Un accident? Va afirmar amb el cap. No tan sols això, sinó que, a més, va aprovar la meva reacció. –Quan? –A la matinada. És estrany, però no vaig notar cap sotragada. Tot aquell breu intercanvi de preguntes i respostes monosil·làbiques em va tranquil·litzar més aviat per la seva concreció. Em semblava entendre ja el comportament incomprensible que havia tingut. –De quina manera? –Canvia’t, endreça les coses i torna aquí… d’aquí a… una hora, diguem-ne. Vaig dubtar un moment. –D’acord. –Espera –em va dir quan ja anava cap a la porta. Em va mirar d’una manera particular. Vaig veure que no era capaç de dir el que em volia dir. Érem tres, i ara, amb tu, som tres un altre cop. Coneixes en Sartorius? –Com a tu, de fotografia. –És al laboratori, a dalt, i no crec que surti abans de la nit, però… en qualsevol cas, el reconeixeràs. Si veiessis algú altre, ni jo ni el Sartorius, doncs… –Doncs què?

No sabia si estava somiant. Amb aquell fons d’ones negres que brillaven d’un vermell sang en el sol baix, es va asseure a la butaca amb el cap cot com abans i mirava cap a un cantó, a les bobines de cables enrotllats. –Doncs… no facis res. –Qui puc veure? Un esperit?! –vaig esclatar. –Ho entenc. Penses que m’he tornat boig. No. No m’he tornat boig. No soc capaç de dir-t’ho d’una altra manera… per ara. A més, potser… no passa res. Però recorda-ho. T’he avisat. –De què?! De què m’estàs parlant? –Controla’t –va seguir tossut que tossut–. Comporta’t com si… estigues preparat per a tot. És impossible, ho sé. Però intenta-ho de totes maneres. És l’únic consell. No en tinc d’altres. –Però QUÈ he de veure?! –estava quasi cridant. Em vaig aguantar d’agafar-lo pel braç i sacsar-lo bé quan seia d’aquella manera, amb la mirada a un racó, amb la cara cansada, cremada pel sol, i amb un visible esforç va deixar anar paraules soltes. –No ho sé. En certa manera depèn de tu. –Al·lucinacions? –No. Això és real. No… ataquis. Recorda-ho. –Què estàs dient?! –vaig dir amb una veu que no era la meva. –No som a la Terra.

–Politèria? Però si no s’assemblen gens a les persones! –vaig exclamar. No sabia què fer per treure’l d’aquella abstracció d’on semblava extreure tot aquell absurd que et glaçava la sang. –Per això és tan terrible –va dir fluix–. Recorda-ho: ves amb molta cura! –Què ha passat amb en Gibarian? No va respondre. –Què fa en Sartorius? –Vine d’aquí a una hora. Vaig fer mitja volta i vaig sortir. En obrir la porta, me’l vaig mirar un altre cop. Seia amb la cara a les mans, petit, escarransit, amb els pantalons tacats. Va ser aleshores que em vaig adonar que als artells de les dues mans hi tenia sang coagulada.