V
et aquí que una vegada hi havia... –Un rei! –diran de seguida els meus petits lectors.
Doncs no, nens, aneu equivocats. Una vegada hi havia un tros de fusta. No era una fusta que valgués molts diners, sinó un simple tronc com n’hi ha tants,
d’aquells que a l’hivern es posen a l’estufa o a la llar de f oc perquè cremin i així escalfin les habitacions. No sé com va anar, però el cas és que un bon dia aquell tr onc va aparèixer al taller d’un vell fuster que tenia per nom mestre Antoni, encara que tothom l’anomenava «mestre Cirera», perquè sempre tenia la punta del nas morada i ben lluent, com una cirera madura. Tan bon punt v a veure el tr onc, el mestr e Cirera es v a posar més content que un gínjol i, fregant-se les mans, va deixar anar a mitja v eu: –Això m’anirà molt rebé: el faré servir per tallar la pota d’una tauleta. Dit i fet: va agafar tot seguit la destral, ben esmolada, per començar a treure’n l’escorça i desbastar -lo, però quan esta va a punt de c lavar-li el primer cop , es v a quedar amb el braç enlaire, perquè va sentir una veueta que suplicava: –No em colpegis massa fort! Imagineu-vos com es va quedar el bon home!
r 8r
Amb la mirada perduda va recórrer tot el taller per veure d’on podia haver sortit aquella veu, però no hi havia ningú! Va mirar sota el banc, i res; va mirar dins un armari que sempr e era tancat, i r es; v a mirar a la canastra del encenalls i de les ser
ra-
dures, i res; va obrir la por ta del taller per fer un cop d’ull al car rer, i res de res! O tal vegada...? –Ja ho entenc –es va dir llavors, tot rient i gratant-se la perruca–. Es veu que aquesta veueta me l’he imaginada jo. Som-hi.
r 9r
I, aixecant un altre cop la destral, va donar un cop majúscul al tr os de fusta. –Ai! Que m’has fet mal! –es va plànyer la veueta d’abans amb un bon crit. Aquesta vegada el mestre Cirera es va quedar de pedra, amb els ulls com unes taronges per la por, amb la boca oberta de bat a bat i amb la llengua fora penjant-li fins a la barbeta, com una carassa d’una font. Així que va recuperar la parla va començar a dir, tremolant i quequejant d’espant: –Però d’on pot haver sortit aquesta veueta que ha dit «ai»? Si aquí no hi ha ni una ànima. No deu haver estat potser aquest tronc, que ha après a plorar i a queixar-se con un nen? No m’ho puc cr eure. És un simple tros de llenya, com qualsevol altre, que si el llancés a la llar de foc donaria per fer bullir una olla de mongetes... O potser no? Tal vegada hi ha algú amagat a dins. En aquest cas, pitjor per a ell. Ara me n’encarrego jo! I amb aquestes paraules v a agafar amb les dues mans aquell pobr e tros de fusta i, sense pietat, es va posar a donar-li cops contra les parets. A continuació va parar l’orella, per veure si en sortia cap veueta que es planyés. Va esperar dos minuts, i r es; cinc minuts, i res; deu minuts, i res! –Ja ho entenc –va dir llavors, fent un esforç per riure i esbullant-se la perruca–. Es veu que aquesta veueta que ha dit «ai» me l’he imaginada jo! Tornem a la feina. Com que li havia agafat molta por, va començar a cantussejar per donar-se una mica d’empenta.Tot seguit, un cop deixada la destral de banda, v a prendre el ribot per passar-lo pel tr os de fusta i polir -lo, però mentr e el f eia anar amunt i a vall va sentir la mateixa veueta que tot rient li va dir: –Prou! Em fas pessigolles per tot el cos! Aquest cop, el pobre mestre Cirera va caure com fulminat per un llamp . Quan va obrir els ulls es va trobar assegut a terra. Tenia la cara desencaixada i, de la por , fins i tot la punta del nas, que g airebé sempre la tenia morada, se li ha via posat d’un blau ben fosc.
r 10 r
E
n aquell moment van trucar a la por ta. –Passeu –va dir el fuster, sense forces per aixecar-se.
Llavors va entrar al taller un vellet molt eixerit que es deia Gepeto, tot i que els nois
dels voltants, quan el volien fer empipar de valent, li deien pel malnom de «Farinetes», per la perruca groga que portava sempre i que recordava moltíssim les farinetes de blat de moro. El Gepeto tenia el g eni molt fort. Malaurat qui li digués «F arinetes»! Començava a treure foc pels queixals i no hi ha via manera de supor tar-lo. –Bon dia, mestre Antoni –va saludar–. Què feu així per ter ra? –Ensenyo aritmètica a les formigues. –Doncs molta sort! –Què us ha dut fins aquí, compare Gepeto? –Les cames. Heu de saber , mestre Antoni, que si us he vingut a v eure ha estat per demanar-vos un favor. –Aquí em teniu, al vostre servei –va respondre el fuster, aixecant-se sobre els genolls. –Aquest matí m’ha vingut una idea al cap . –Digueu-me.
r 11 r
–Se m’ha acudit f er-me jo mateix una titella, un bon putxinel·li de fusta; però un putxinel·li meravellós, que sàpig a ballar , practicar l’esg rima i f er salts mor tals. Amb aquest putxinel·li vull v oltar el món, per guan yar-me un mos de pa i un g ot de vi. Què en penseu? –Bona idea, Farinetes! –va cridar la veueta que no se sabia d’on sor tia. En sentir-se dir «F arinetes», el compar e Ge peto es v a posar tot v ermell com un pebrot de la ràbia i, mirant el fuster , li va dir fet una fúria:
r 12 r
–Per què feu befa de mi? –Qui fa befa de vós? –M’heu dit «Farinetes»! –No he estat jo. –A veure si hauré estat jo! Ho repeteixo: heu estat vós. –No! –Sí! –No! –Sí! Cada cop més escalfats, van passar de les paraules als fets: es van estirar dels cabells, es van esgarrapar, es van mossegar i es van esbatussar. Un cop acabada la baralla, el mestre Antoni es va trobar a les mans la perruca groga del Gepeto, i aquest es va adonar que tenia la per ruca canosa del fuster a la boca. –Torneu-me-la! –va cridar el mestre Antoni. –Torneu-me vós la meva i fem les paus. Un cop recuperades les respectives perruques, els dos v ellets es van donar la mà i van jurar ser bons amics per a tota la vida. –Vejam, compare Gepeto –va dir aleshor es el fuster, per deixar c lar que tot ha via passat–, quin era el favor que em volíeu demanar? –Vull un tros de fusta per fer-me un putxinel·li; me’l doneu? El mestre Antoni, tot cof oi, va anar de se guida al banc a ag afar aquell tr onc que tanta por li havia fet. Quan estava a punt de donar-lo al seu amic, però, el tros de fusta va fer una sacsejada, se li va escapar violentament de les mans i es va posar a donar uns cops ben forts a les canyelles escanyolides del pobre Gepeto. –Vaja! Amb quina cortesia feu vós els regals, mestre Antoni. De poc que no em deixeu coix! –Us juro que no he estat jo! –No, si hauré estat jo! –Tota la culpa és d’aquest tronc...
r 13 r
–Ja ho sé, que el que m’ha fet mal ha estat el tr onc, però heu estat vós qui me l’ha tirat a les cames! –Jo no us l’he tirat! –Mentider! –Gepeto, no m’ofengueu, que llavors us dic «Farinetes»... –Ruc! –Farinetes! –Tros d’ase! –Farinetes! –Mico malcarat! –Farinetes! Quan es v a sentir dir «F arinetes» per ter cer cop, el Ge peto va perdre el món de vista, es va llançar contra el fuster i es v an esbatussar de mala manera. Acabada la batalla, el mestre Antoni es va trobar dues esgarrapades més al nas; i l’altre, dos botons menys a la casaca. Estant igualats d’aquesta manera els comptes, es van donar la mà i van jurar ser bons amics per a tota la vida. A continuació el Ge peto va agafar aquell tr os de fusta tan espavilat i, després de donar les gràcies al mestre Antoni, se’n va tornar cap a casa tot coix. .
r 14 r
L
a casa del Gepeto era una cambreta situada en una planta baixa que donava a un celober t. Els mob les no podien ser més senzills: una
cadira atrotinada, un llit no gaire bo i una tauleta ben tronada. A la paret del fons es veia una llar de f oc amb f lames que, però, esta ven pintades, i a sobr e d’aquell f oc hi havia una olla també pintada que b ullia alegrement i treia un núvol de fum que semblava de debò. De seguida que va entrar, el Gepeto va agafar les eines i es v a posar a tallar la titella. –Quin nom li posaré? –es va preguntar–. L’anomenaré «Pinotxo». Li durà sort. Vaig conèixer una família sencera de Pinotxos: Pinotxo el pare, Pinotxa la mare i Pinotxos els fills, i tots s’ho passaven d’allò més bé. El més ric de tots ells demanava almoina. Havent trobat nom per al putxinel·li, es va posar a treballar de valent, i tot seguit li va fer els cabells, després el fr ont i en acabat els ulls. Quan va haver acabat els ulls, imagineu-v os com es v a sorprendre en veure que es movien i que el miraven molt fixament. Al Gepeto, sentir-se observat per aquells dos ulls de fusta no li va fer cap gràcia, de manera que va preguntar de mal humor : –Ullots de fusta, per què em mir eu? Ningú no va contestar.
r 15 r