Hi va haver una vegada un nen sord que estimava un camell. El nen es deia Kori, tot i que no podia saber-ho perquè no hi sentia gens. Veia com els seus pares, els seus germans i tots els que coneixia movien els llavis, però no era capaç de traduir a cap so aquells moviments. Només veia que els llavis s’obrien, es posaven rodons i immediatament apareixien les dents. Ell era, per tant, Llavis rodons, Boca estirada: Ko-ri. La mare l’assenyalava i deia: –Llavis rodons, Boca estirada. Així ho entenia en Kori. Després, la mare s’assenyalava ella mateixa i deia, a poc a poc: –Mahfuda. En Kori llegia: Llavis plegats, Boca oberta, Dents a sobre del llavi, Llavis estirats, Boca oberta. Així es deia, per a en Kori, la seva mare. El petit Kori tenia vuit anys i vivia a Smara, un dels campaments de refugiats sahrauís, al desert d’Algèria.
11
Això era tot el que havia vist a la seva vida, la hamada: pedres, sorra inacabables, haimes, uns pobres coberts de tova, els corrals dels animals, alguns edificis més grans emblanquinats, entre els quals hi havia l’escola, una bandera desfilada i el cel. Res més. Ni una mica d’herba, ni un arbre a l’horitzó… En aquell bosc de haimes i petits coberts de tova hi vivien altres nens, dones i homes. De tant en tant passava un cotxe, un autobús o un camió. Alguns camions duien aigua per als dipòsits de zenc; d’altres, bombones de gas. Als cotxes acostumaven a anar-hi homes seriosos que treien fum per la boca. Els nens del barri d’en Kori corrien al darrere dels cotxes, s’agafaven als parafangs, queien, reien, es tornaven a aixecar i tornaven a córrer. Molts cops, els nens tiraven pedres als cotxes, que de vegades s’aturaven i en baixaven els homes seriosos, molt enfadats. Quan veien baixar els homes seriosos, els nens fugien. En Kori anava a una escola especial, amb altres nens que tampoc no eren com la resta: nens cecs i nens amb la mirada perduda i la boca quieta. A l’escola, en Kori aprenia a cordar-se les sabates i a dibuixar animals, cotxes, haimes i persones. Entre els animals que solia dibuixar, n’hi havia un que l’atreia més que tots els altres: el camell.
12
Els camells fascinaven en Kori. Li agradaven els seus moviments lents quan els homes els portaven lligats amb un cordill que anava agafat a una anella que els travessava el nas. El meravellava la serenitat amb què aguantaven haver d’estar tancats als petits corrals. El deixava bocabadat la seva enorme alçària, el seu gran gep i aquell cap inclinat, gairebé penjant del llarg coll.
14
Quan els veia, en Kori imaginava la seva vida al desert, i somniava despert que anava dalt d’un camell, com havia vist fer algunes vegades a altres nens que tenien més sort que ell. En Kori dibuixava camells al seu quadern, una vegada i una altra, i quan tornava a casa s’aturava als corrals del campament per veure els camells de debò. En Kori creia que els camells també parlaven, perquè bellugaven els llavis com les persones. En Kori no sabia que els camells primer s’empassen tot el que els cap a la panxa i després els torna a la boca i ho van rumiant a poc a poc. El moviment de les mandíbules i els llavis quan rumiaven feia creure a en Kori que els camells deien paraules. Els corrals dels campaments estaven fets de tela metàl·lica, barres de metall vell, llaunes premsades i pells de camells morts. Al desert no hi ha fusta, i la poca que hi ha es crema en trossets menuts, en fogonets que es fan servir per escalfar el te, o en focs més grossos per cuinar o per fornejar pa. A la majoria dels corrals hi havia cabres: negres, vermelles, blanques, negres i blanques, blanques i vermelles. Algunes eren grosses, amb banyes enormes, i altres, petites: nens de cabra, pensava en Kori. Però, si acostava les mans al corral, les cabres fugien
15
o l’intentaven mossegar. Per això, preferia els camells, que es quedaven quiets i que, creia en Kori, parlaven com les persones. En Kori s’acostava sovint a un corral on hi havia una camella grossa. La camella era dels seus oncles, que vivien prop dels corrals. En Kori anava cada dia a veure-la i ajudava la seva tia a donar-li el menjar. Després, mentre la tia la munyia, no es perdia ni un detall de com aquell raig blanc queia al bol de metall. Quan la seva tia se n’anava, ell es feia el distret per quedar-se a soles amb la camella. S’hi acostava i mirava de parlar-hi. La camella mirava en Kori amb gest superbiós i movia els llavis. Què li deia la camella? El nen sabia que la gent parlava així, bellugant els llavis, però ell no els entenia. Tampoc els camells. En Kori bellugava els llavis pensant coses com «m’agrada el teu gran gep» o, «vols menjar?», o «m’agrada la llet de camella». Però quan la camella bellugava els llavis, en Kori no entenia el que li contestava. La camella estava molt grassa. La tia li portava més menjar que mai, i la camella continuava engreixant-se. Una tarda, quan tornava de l’escola, la camella tenia al seu costat un petit camell de color de caramel.
16
I ara, la camella tornava a estar prima. En Kori havia vist que a la mare li havia passat el mateix dues vegades. Primer s’anava engreixant, cada cop més, i un dia tornava a ser igual que abans, i al seu costat hi havia un nen. Així van aparèixer, com per art de màgia, els germans petits d’en Kori. En Kori va pensar que allò era el que li havia passat a la camella: havia tingut un nen. Un nen de camell. En la llengua dels sahrauís, un camell acabat de néixer es diu huar. Però això en Kori tampoc no ho podia saber. La tia era al corral amb la camella i el seu nen, el huar. Va assenyalar el petit camell i li va dir alguna cosa a en Kori. Ell va somriure. Li agradava molt el nou camell de color caramel. No tenia gaire traça, amb prou feines se sostenia damunt les potes, llargues i febles. I el seu pèl semblava suau, venia de gust acariciar-lo. El huar buscava els mugrons de la mare i se li ficava a sota del ventre. De tant en tant, la mare li llepava la cara. En Kori reia ple d’alegria. La tia va tornar a assenyalar el huar i va preguntar al nen, aixecant la mà, què li semblava. En Kori va assentir amb entusiasme. Volia dir que li agradava, que li agradava molt. Obria els ulls tant com podia, com si volgués que el huar hi entrés.
17