Issuu

Nota aclaridora Aquest text és una biografia novel·lada. Així que en part és una biografia: tot el que s’hi explica sobre Nelson Mandela respon estrictament al que van ser la seva vida i la seva obra política. Però també té part de novel·la, i per tant hi apareixen personatges de ficció que no van existir realment però que són fonamentals perquè a través seu ens arribi la història de Mandela. Aquests personatges de ficció són en Walter, en Sipho, la Thandiwe, el director del museu i els pares d’en Walter. La resta formen part de l’extraordinària vida d’un home el nom del qual serà per sempre entre els més grans de la humanitat.

1 El vell Sipho va fer una ullada al seu rellotge, es va treure el mocador vermell que portava a la butxaca dels pantalons i es va eixugar el front. La tarda d’estiu arribava a Qunu com sempre: lenta i xafogosa, deixant als cossos l’empremta humida d’una nova jornada de feina i calor. Eren dos quarts de quatre de la tarda. Encara faltava mitja hora perquè el museu tanqués. Com sempre, ell seria l’últim a sortir-ne, però abans hauria de recórrer l’edifici per

avisar els visitants que havia arribat el moment d’anar-se’n. Això li afegiria l’habitual quart d’hora de més a l’horari, i fins aleshores no podria iniciar el camí de tornada a casa, que duraria quinze minuts més. Generalment, els turistes que visitaven el museu en grup arribaven a primera hora del matí, o una hora abans de dinar. Anaven sempre acompanyats d’un guia que els parlava en idiomes que ell no entenia, excepte quan ho feia en anglès o en xosa.1 El vell Sipho coneixia tots els guies que passaven per allà, i s’avenia amb tots ells. Sempre recaptaven una propina per a ell entre els turistes, propina que ell prenia una mica avergonyit, però també alleujat, perquè amb el seu sou no arribava a final de mes i aquells diners li permetien ajudar els seus tres fills a apanyar-se-les a la llunyana ciutat de Johannesburg, on vivien amb les seves famílies. Aquella tarda, però, un grup d’espanyols s’havia pre sentat a última hora, el guia li va demanar que esperés uns minuts abans de tancar el museu, i ell, com tenia per costum, hi havia accedit. Ara bé: com sempre que entrava un grup d’aquells, que més aviat semblaven ramats humans que seguien obedients el pastor, el va envair una sensació de desassossec, acompanyada d’una pregunta: com havien 1 Ètnia a la qual pertanyia Mandela, majoritària a la regió del Transkei, on Mandela va passar la infantesa i la joventut, fins als vint anys. També és el nom de l’idioma que parla aquesta ètnia.

de poder, aquells homes i aquelles dones (molts dels quals dedicaven més temps a fer fotografies amb els mòbils que a escoltar l’home que intentava instruir-los), imaginar-se la dimensió humana, la immensitat de l’obra política, el portentós cabdal d’ensenyances que havia vessat sobre el planeta la persona a qui estava dedicat el museu, Nelson Rolihlahla Mandela? Sí, no podia evitar que se li encongís una mica el cor quan passava això; tenia la sensació que, d’alguna manera, aquestes visites massives, ràpides i irreflexives constituïen una profanació del temple que era per a ell aquell museu. En el seu passeig habitual per l’edifici per foragitar els ressaguers, va veure que, a part del grup d’estrangers, només quedava un noi que havia entrat unes tres hores abans. Es va sorprendre de veure que encara hi era: li semblava estrany que un visitant s’aturés tanta estona davant dels objectes, fotografies o documents exposats, i menys encara tenint en compte que era un jove que el vell Sipho va calcular que encara no tenia vint anys. Quan s’hi va acostar per anunciar-li que havia arribat l’hora de tancar, el noi era a la sala de lectura, absort en les pàgines d’un llibre que, com que era el més consultat de la biblioteca, el guardià va reconèixer de seguida: Un llarg camí cap a la llibertat, l’autobiografia en què Mandela mateix explicava amb tot detall els moments més importants de la seva vida. –Em sap greu, noi, és hora de tancar.

El jove es va sobresaltar en sentir les paraules d’en Sipho, a qui no havia vist arribar, i li va dirigir una mirada que era una barreja de sorpresa i decepció. En Sipho li havia parlat en anglès, i el noi li va contestar en el mateix idioma. El va examinar amb atenció, com qui busca algun record en un rostre, alguna senyal que li doni una pista sobre la persona que té al davant. –Gràcies, fins demà –va ser tot el que va dir mentre tancava el llibre i es disposava a tornar-lo al seu lloc de la prestatgeria. Quan estava a punt de col·locar-lo, es va girar cap al vigilant: –Suposo que no me’l puc endur, no? –Endur-te’l? –es va sorprendre el vell. –Vull dir, que si tenen servei de préstec… –Ah, no en tenim, em sap greu. Però el tens aquí a la teva disposició per quan vulguis tornar. –Obren a les nou, no? –En punt. –Doncs fins llavors. Bona tarda tingui, senyor.

2 El vell Sipho vivia tot sol en una casa petita: un dormitori, una sala, una cambra de bany diminuta i una cuina on solia fer els àpats. A banda de la porta que donava al passadís

que comunicava totes les habitacions, a la cuina n’hi havia una altra, una porta de fusta una mica desballestada i pin tada de blau, que permetia accedir a un petit jardí on es dreçaven dos arbres: un flamboyant de precioses flors vermelles i un mango. Del tronc penjava una hamaca que, quan la calor l’expulsava de casa, l’home agafava d’un extrem per estendre-la fins a l’altre arbre. Després de la jornada de treball, el vell passava bona part de les hores que li quedaven del dia, i de vegades de la nit, estirat a l’hamaca, amb la mirada perduda al cel. Aquella tarda, quan tornava cap a casa, va contestar amb l’amabilitat de sempre a les salutacions de tothom qui es va trobar, però parant-hi menys atenció que de normal. Una remor, sorda i llunyana, li rondava pel cap, semblant a una preocupació que t’envaeix lentament, però sense presentar-se, sense dir-te el seu nom, sense declarar les seves intencions. Quan va arribar a la porta de casa seva i va ficar la clau al pany, ja havia passat revista als esdeveniments inusuals que alguns dies et deixen amb sensació d’inquietud, i no en va trobar cap altre que la presència al museu d’aquell jove educat i de maneres refinades que s’hi havia passat unes quantes hores aquella tarda. Tan bon punt va obrir la porta, en Rohan se li va ficar entre les cames, bellugant furiosament la cua d’una banda a l’altra, llepant-li els braços fins que va arrencar-li un somriure i les carícies quotidianes de benvinguda. Quan el va veure entrar a la cuina, el gos va saber que el seu amo es

disposava a preparar el sopar de tots dos. Però encara hauria d’esperar a la dutxa amb què el vell Sipho s’alliberava, cada tarda en tornar de la feina, de la suor acumulada al llarg de la jornada i de la pols acumulada en el camí de tornada pels carrers terrosos que conduïen a casa seva. Abans d’entrar a la cambra de bany, va omplir d’aigua el bol de plàstic d’en Rohan. L’animal se li va abalançar a sobre i el va buidar en un obrir i tancar d’ulls remenant la llengua hàbilment. –Has passat calor –li va dir l’amo, i el gos es va estirar al seu jaç, sota la taula de la cuina, a esperar que tornés de la dutxa. A part de les converses que en Sipho pogués mantenir al museu, escadusseres i sempre breus, amb qui més parlava en aquesta època de la seva vida era amb en Rohan. Li ex plicava les seves preocupacions, les anècdotes succeïdes al llarg del dia i, durant les tardes de malenconia, els seus records del passat. Feia molt de temps que vivia sol, perquè els vint anys que va passar a la presó de Robben Island van ser suficients perquè la seva dona s’oblidés d’ell i es busqués una nova companyia, i perquè els seus fills s’haguessin convertit, quan va sortir finalment del penal, en uns desconeguts. No va tornar a Qunu de seguida. El seu gran amic i com pany de lluita durant l’època de l’apartheid i els llargs anys de captiveri, Nelson Mandela, no es va oblidar d’ell en esdevenir president de la República de Sud-àfrica. Sabia que quan sortís de la presó, a en Sipho no li seria gens fàcil

trobar feina. Des que havia fet setze anys només havia tre ballat de miner a Crown Mines, el jaciment més gran de tots els que hi havia a Johannesburg, i ja no tenia edat ni forces per tornar a posar-se la granota. El seu amic no el va deixar a l’estacada, i el va contractar de jardiner al palau presidencial. Van ser els anys més feliços de la vida d’en Sipho. I no solament per la placidesa de la seva nova feina, en canviar la rudesa de les roques, el pic i la pala per la delicadesa de les plantes i el miracle de fer-les créixer. No, el millor d’aquells anys va ser que el president trobava gairebé cada dia algun moment per xerrar amb ell, per intercanviar-hi opinions i compartir-hi records, com havien fet a diari, durant gairebé dues dècades, a la presó de Robben Island. En abandonar la presidència i el palau, Mandela va voler mantenir-lo a prop seu i va encomanar-li que continués cuidant el jardí de la casa on va acabar els seus dies. I quan va decidir passar els darrers anys de la seva vida a Qunu, el poble de la seva infantesa, va demanar que donessin a en Sipho una feina de vigilant al museu de la petita ciutat on tots dos havien viscut de nens, encara que sense arribar a conèixer-se, perquè quan hi va néixer en Sipho, Mandela ja no hi vivia. Volia tenir-lo a prop els últims anys de la seva vida. Des de la mort de Mandela, el 5 de desembre de 2013, en Sipho vivia envoltat de fotos i records de qui havia estat el seu únic amic. Un cop desaparegut, per acompanyar-lo al final dels seus dies només li quedaven la soledat i en Rohan,

un cadellet que li havien permès emportar-se de casa del seu amic. –Et venen de gust unes boerewors2 per sopar aquesta nit, Rohan? –El gos va sortir del seu amagatall i va plantar les potes del davant sobre la tovallola que cobria el cos d’en Sipho.– O potser més val que et prepari una mica d’arròs… Tria el que vulguis, amic, però no cal ni dir que jo em decanto per la botifarra, que avui em ve de gust alguna cosa ben picant. Va treure una cervesa freda de la nevera, la va obrir i es va asseure en una cadira del jardí. Des que havia decidit comprar-se una casa al seu poble natal amb els diners que havia estalviat fent de jardiner de Mandela, havia sabut que la seva última llar havia de tenir un petit hort. Ni la mida ni la varietat de flors i arbres es podrien comparar amb les del palau presidencial, però el que no canviaria gens ni mica seria la cura amb què s’ocuparia del que havia de ser el seu espai predilecte de la nova casa. En Rohan es va asseure al seu costat, mirant-lo als ulls, es perant que l’amo tornés a parlar: –Saps una cosa, Rohan? No em puc treure del cap un noi que ha vingut al museu aquesta tarda. S’hi ha passat més de tres hores i juraria que, si no haguéssim tancat, encara hi seria. 2

Botifarra sud-africana.

El gos va inclinar el cap, va estirar les orelles punxegudes i va deixar escapar un gemec interrogatiu breu. –Sí –va contestar el vell vigilant–, jo estic tan sorprès com tu. I el millor és que m’ha fet saber que demà tornarà, a les nou en punt. Sí, Rohan, així mateix…

3 En Walter va alleugerir el pas per arribar a casa com més aviat millor. No li faltaven ganes d’arrencar a córrer, però no volia cridar l’atenció. Ja no era el nen que fins als set anys havia anat a Qunu cada estiu, amb la seva mare i els seus germans, a casa l’àvia. Des que havien començat els pro blemes familiars, la mort de la mare, les baralles entre el pare i l’àvia, no havia tornat al lloc on havia passat els dies més feliços de la seva infantesa. La seva àvia, la seva estimadíssima àvia Thandiwe. Havia deixat de veure-la alhora que el dolor per la mort de la mare li trencava el cor; i havia arrossegat aquell dolor tots aquells anys, fins que havia pres la decisió de desobeir el pare i tornar-se a reunir amb l’àvia a la casa de Qunu, aprofitant el final del primer curs de la Universitat. –Acabo de fer divuit anys. Ja tinc l’edat per prendre les meves pròpies decisions i triar el meu propi camí –havia replicat al pare quan va trucar-li per comunicar-li la seva decisió.

–L’obediència al pare no caduca a cap edat. Que no t’han servit de res les ensenyances dels grans? –Justament això és el que busco, les seves ensenyances. Però d’aquells que t’ajuden a conèixer-te a tu mateix i a créixer, no dels que et guien pel camí de l’odi. Aquella frase era més del que l’home podia tolerar: –Si aquesta és la teva decisió, acabes de perdre el teu pare. –Em temo que això va passar fa temps. –Això només ho diria un malparit. No em tornaràs a veure. No esperis ni un sol rand3 per part meva per continuar els teus estudis. T’hauràs de buscar la vida. Si creus que ja tens l’edat per prendre les teves pròpies decisions, també ho deus ser per viure amb els teus propis mitjans. –No tinguis cap dubte que així serà. –Et recordo que no serà la teva àvia qui t’enviï diners. Amb prou feines en té per sobreviure. –I això és culpa teva, en bona part. No se m’acudiria mai demanar-li ni una sola moneda. I en Walter, sabent que dient-ho s’havia passat, va tallar la trucada abans que arribés la resposta del pare. El que va sentir en fer-ho va ser molt diferent del que s’esperava: una sensació d’alliberament, un pes antiquíssim a l’ànima que s’envolava, una opressió al pit que desapareixia. 3

Moneda oficial de Sud-àfrica.

Quan tres dies abans havia trucat a l’àvia per dir-li que volia passar l’estiu amb ella, i es van sentir la veu després d’onze anys de silenci, tots dos van arrencar a plorar. No la va enganyar: va confessar-li que se sentia perdut i que acudia a ella buscant una llum que li il·luminés el camí. I que volia buscar aquesta llum, sí, però també la del seu besavi. –Com ja saps, la veu del teu besavi es va apagar fa uns quants anys, però el seu eco continuarà viu durant molt de temps. En aquesta casa només hi trobaràs una vaga presència seva, però si saps parar l’orella cap al lloc adequat, no dubtis que te’l tornaràs a trobar. –A aquesta casa només hi vinc per retrobar-te a tu, umakhulu4. Va ser després d’aquesta conversa amb l’àvia que en Walter va trucar al seu pare. L’endemà va agafar un autobús des de Johannesburg, on vivia, i després de moltes hores de viatge, per fi va arribar a Qunu. Va intentar reconèixer el camí fins a la casa, però no el va trobar. Havien passat dotze anys des que l’havien expulsat del seu paradís estival i, alhora, de la seva infantesa. Ell havia canviat, i el poble també. «Si pregunto per ella, segur que em diran com arribar-hi», es va dir, i així va ser. Entre els transeünts, va triar els més 4

Àvia en llengua xosa.

grans, i va fer ben fet, perquè malgrat els embats del temps, és en ells on resideix la memòria de les coses importants. També es va fer una pregunta a si mateix: «La reconeixeré?». Però això no el va preocupar, perquè estava segur que ella sí que el reconeixeria a ell. L’esperava asseguda en una cadira vella al costat de la porta de casa. Encara el tenia a cent metres que ja es va posar dreta, segura que el noi que s’acostava era el seu net Walter, fill de la seva difunta filla Galata, net del seu difunt marit, i besnet de Nelson Rolihlahla Mandela. I si en aquell moment, ja en el seu tercer dia a Qunu, s’esforçava a alleugerir el pas sense arrencar a córrer com hauria volgut, per no cridar l’atenció a la gent que passava, era perquè tornava de la seva primera visita al museu que la ciutat havia construït en memòria del seu besavi, el lloc on pensava dedicar-se en cos i ànima a descobrir el gran home als genolls del qual havia saltat de nen, l’home del qual havia rebut carícies i paraules dolces, però a qui no havia fet mai les preguntes que li haurien permès accedir a la immensa saviesa que posseïa, a la importantíssima figura històrica que era. Aquella tarda, l’àvia també l’esperava asseguda a l’entrada de la casa, impacient per veure’l i escoltar-lo, emocionada perquè sabia com n’havia estat, d’important, per al seu net, aquella primera visita a la que al poble tots anomenaven Casa d’en Madiba.

4 –Tu sempre li dius Madiba, a Nelson Mandela, oi, àvia? –Sí, m’agrada més anomenar-lo així. I el mateix li passa a molta gent, crec que a la majoria. És senyal d’afecte i res pecte alhora. Suposo que saps per què, oi? –Sí, és clar, perquè és el nom del seu clan. –Exacte, fill. I del teu, tu també ets Madiba, no ho oblidis. I el clan porta el nom d’un dels caps de la vostra tribu, els tembus,5 que governava el Transkei, aquesta regió en què vivim, fa molt de temps, el segle xviii. Els tembus formen part del gran poble dels xoses, el nostre poble. Un poble orgullós i que sempre ha valorat, per damunt de tot, les lleis, l’educació i la cortesia. El teu besavi era un autèntic xosa. Com ja saps, va ser advocat i va lluitar contra la injustícia tota la seva vida. Era un home educat i culte, i in dependentment de les circumstàncies en què es trobés, ja fos a la presó o al palau presidencial, es preocupava per l’educació de la gent que tenia al seu voltant, i d’escampar-la per tot el país. Pel que fa a la cordialitat: no he conegut mai ningú més cordial que ell. Sí, en Madiba era un autèntic xosa, i per això tothom el respectava i l’estimava, i tothom el reconeixia com el líder en la lluita per la llibertat. Però deus tenir set, vols beure res? 5

Poble al qual pertanyen els xoses.

–Sempre que recordo els estius a casa teva, m’arriba l’aroma d’una beguda deliciosa que ens servies en tasses. Encara en fas? L’àvia es va posar dreta, somrient. Va obrir la porta de l’únic armari de la cuina, on feia un parell d’hores que xerraven. La casa era molt més petita que no recordava en Walter, però contenia totes les habitacions de la seva infantesa: el dormitori de l’àvia; al seu costat, un altre on, estirats sobre estores, s’ajuntava amb els seus germans i els cosins que recalaven a la casa de l’umakhulu durant els mesos d’estiu; també hi havia una sala que els seus ulls infantils havien engrandit i que ara li semblava menuda, i el pati meravellós on passaven la major part del dia, amb un vàter i una cambra de bany que no eren sinó quatre taulells que abans li cobrien el cos per complet i dels quals ara li sobresortien el cap i les espatlles. El bosc encantat que recordava s’havia convertit en un petit pati envoltat de torretes ben cuidades, perquè la Thandiwe no havia deixat morir mai cap planta, en tots els anys que feia que era a la Terra. Una gran noguera, un alvocater i dos arbres més que en Walter no va saber reconèixer donaven al pati prou ombra per fer-lo habitable les tardes de calor. –Segur que n’has seguit prenent, com tothom en aquest país. El que prenies era rooibos, però el que jo feia, i encara continuo fent, me’l portaven directament de les muntanyes de Cederberg. Pel que m’han dit, avui se’n beu i se’n cultiva per tot el món, però l’únic de debò és aquest.

La Thandiwe en va omplir dues tasses. –No pot ser! Prenc rooibos cada dia i no té res a veure amb el gust i l’olor del que tu ens donaves per berenar… –Ja m’ho diràs quan ho tastis –va somriure l’àvia, i en Walter li va tornar el somriure tan bon punt es va acostar la tassa als llavis. –És increïble, umakhulu. –Va tancar els ulls, va respirar fondo, i l’àvia va saber que intentava contenir-se les llàgrimes. –Plora, fill. Jo he plorat cada dia des que van separar-nos. Crec que és el que m’ha permès sobreviure a la teva absència, i a la de la teva mare. Plora com tantes vegades va plorar en Madiba a la seva cel·la, dolgut per la impossibilitat de veure els seus fills, sentint com s’ensorraven les seves famílies a causa de la seva entrega a la lluita contra l’apartheid. –Aquesta olor i aquest gust són part del que he vingut a buscar, umakhulu. En ells hi ets tu, i hi ha la mare, i tota la meva infantesa. Després de la mort de la mare, ningú no em va explicar res. Em van dir que no tornaríem a Qunu i que no et veuríem més. Només tenia set anys, no et pots imaginar el dolor i la soledat que vaig sentir; us vaig perdre a totes dues el mateix dia. La Thandiwe va acostar la seva cadira a la del net i el va abraçar mentre ell deixava lliscar les llàgrimes retingudes durant tant de temps. Quan el plor va remetre, el noi va preguntar: –Què va passar, umakhulu? Necessito saber-ho. M’ho explicaràs?

–Si has arribat fins aquí, és que estàs preparat per saber la veritat. Però t’adverteixo que hauràs de sentir coses que potser no t’agradarà saber. –Ho sabia des que vaig dir al pare que venia a Qunu. La Thandiwe es va aixecar i va convidar en Walter a passar al pati. Parlarien sota l’ombra de l’alvocater. «Les coses importants es parlen sota els arbres», li va dir. I allà va expli car al seu net la història que havia anat a buscar a casa seva: –No sé què saps i què no saps sobre la vida familiar de Nelson Mandela, el teu besavi. –Me n’han parlat poc, però la culpa del meu desconei xement és meva. Vaig aprendre tard que la principal font de coneixement és fer preguntes a la nostra gent gran. Vaig jugar als genolls d’un dels homes més savis del planeta, i no li vaig fer mai cap pregunta. No em perdonaré mai haver estat tan estúpid. –Suposo que el teu pare tampoc no va esforçar-se gaire a om plir aquest buit, però ja en parlarem, d’això. Comencem pel principi. Has de saber que la seva vida familiar va ser un fracàs, un camí marcat per la tragèdia. Es va casar per pri mer cop l’any 1944, amb Evelyn Mase. L’havia coneguda uns quants mesos abans a casa de Walter Sisulu, el cosí d’ella. Tornaràs a sentir aquest nom, era company d’en Madiba a la junta del Congrés Nacional Africà. Et dius Walter per ell, en Nelson ho va demanar expressament al teu pare quan vas néixer. Et tenia un afecte molt especial, eres un nen molt tranquil i obedient.

–El meu silenci el devia decebre. –Pots estar segur que no t’hauria jutjat mai per això. Però deixa’m que t’ho expliqui. L’Evelyn, la teva besàvia, era una infermera preciosa, una dona encantadora. Ell se’n va enamorar de seguida i, com et deia, les noces no van trigar, però les desgràcies, tampoc: la seva primera filla va morir quan només era un nadó. L’any 1969, el seu fill Madiba Thembekile va morir en un accident de trànsit mentre el seu pare era a la presó. I l’any 2005 va morir de sida el tercer dels quatre fills que va tenir amb l’Evelyn. Però aleshores ja feia molt de temps que el teu besavi s’havia separat. Convivien amb idees irreconciliables: mentre estaven casats, ell es va convertir en un dels principals líders del Congrés Nacional Africà, cosa que sovint l’obligava a passar temps lluny de la família, i fins i tot a anar a la presó per primera vegada; ella era testimoni de Jehovà, i això no li permetia participar en política, es dedicava a la religió i a exigir una vida familiar unida. Ja veus que, per molt que s’estimessin, no eren la parella ideal. Ella va donar-li un ultimàtum perquè es reintegrés a la vida familiar l’any 1955, però el destí d’en Nelson ja estava traçat. Es van divorciar, però ell sempre va declarar el seu afecte i admiració per ella, i quan l’Evelyn va morir l’any 2004, en Madiba va suspendre un acte de promoció del Mundial de Futbol de 2010 a l’estranger per assistir al seu funeral. La tarda avançava a Qunu. En Walter vivia aquells instants com un somni: tot just feia dos dies que era a la

ciutat i es trobava assegut davant de l’àvia a qui durant molts anys havia pensat que no tornaria a veure mai, al pati dels millors records de la seva infantesa, lluny del pare i de les seves recriminacions i prohibicions, reconstruint la memòria de la seva família, del besavi a qui no va preguntar mai res i que, malgrat això, significava tant per a ell. Se sentia feliç com no ho havia estat des que la mare havia mort i l’àvia havia desaparegut de la seva vida. Va acceptar amb un somriure la nova tassa de rooibos que la umakhulu li oferia. –Després va venir la Winnie, es van casar l’any 1958 –va continuar l’àvia–. Amb ella tenia molt en comú: va ser la primera dona negra a convertir-se en assistenta social al país, i estava plenament dedicada a la lluita contra l’apartheid. Però la relació tampoc no va ser fàcil, perquè aviat Mandela va començar a ingressar un cop i un altre a la presó, fins que va arribar el moment de la seva llarga estada a la de Robben Island. La Winnie també va ser empresonada en diverses ocasions, i va patir moltes humiliacions i un terrible exili a la regió d’Orange juntament amb les seves dues filles, Zeni i Zindzi. La Zeni, la petita, tenia sis anys quan el seu pare va entrar a Robben Island, i no van permetre-li visitar-lo fins deu anys més tard, quan va fer-ne setze. La Winnie només va poder visitar el seu marit unes quantes vegades en tota la seva llarga reclusió. Quan va sortir del penal, Mandela va anunciar la seva separació de la Winnie i, posteriorment, el divorci. Ella havia estat implicada en més d’un escàndol;

entre ells, la seva complicitat en l’assassinat, a mans del seu guardaespatlles, d’un jove de catorze anys al qual acusava de col·laborar amb el govern blanc de l’apartheid. Sembla que s’havia radicalitzat molt, però altres et parlaran millor que jo d’aquesta part de les seves vides. La veritat és que Mandela va continuar patint desgràcies familiars. El súmmum dels seus mals va ser quan la seva besneta, la teva cosina Zenani, va morir en un accident de cotxe l’any 2010, quan tornava del concert inaugural del Mundial de Futbol. –Això sí que ho sé. Jo tenia onze anys quan va passar i ho recordo bé. Aquest drama no ha deixat de pesar mai en l’ànim de la nostra família. A qui recordo millor és la Graça, la seva tercera dona. Era una dona extremadament atenta i afectuosa. Per desgràcia, no l’he tornada a veure mai; ja saps que el pare… –Sí, el teu pare. En Madiba ens va deixar, i m’alegro que s’estalviés l’espectacle de certs membres de la seva família barallant-se com gossos per la seva herència. La darrera gota, suposo que això sí que ho saps, és la història de les seves netes Swati i Zaziwe, que viuen als Estats Units, on van gravar un programa fastigós, un reality show, en diuen, sobre elles mateixes, mostrant al món que es pot ser la mar de normal i alhora ser netes de Nelson Mandela, utilitzant el parentesc per enriquir-se a costa de la seva imatge. –Sí, tot això ho he llegit a la premsa. El país va quedar consternat.

–Però parlàvem de la Graça. Va ser una gran dona i va alegrar els últims anys de vida d’en Madiba. Abans havia estat casada amb Samora Machel, el president de Moçambic. Va ser ministra d’educació del seu govern i va fer una gran feina. Després de la mort del seu marit, va dedicar la vida a lluitar pels drets de les dones i els nens. La seva obra va ser reconeguda a tot el món amb nombrosos premis. Crec que en Madiba va tenir molta sort, que en ella va trobar la companyia i l’amor necessaris per viure els seus últims anys en la pau que mereixia després de tant de temps de presó i sofriment. En Walter va respirar fondo. Les primeres estrelles començaven a titil·lar al cel de Qunu. Des que havia arribat no s’havia sentit amb forces per visitar la tomba del seu besavi, que reposa a la seva casa natal amb els cossos dels seus tres fills morts, Thembekile, Makgatho i Makaziwe. Però la conversa amb la seva àvia li havia insuflat els ànims necessaris per fer-ho. Va quedar amb ella per anar-hi l’endemà al matí, abans de tornar al museu. –Per què ens va separar de tu el pare, àvia? –En Walter es va decidir a deixar anar la dolorosa pregunta que feia anys que li rondava pel cap sense trobar resposta. –Mai no l’hi vas preguntar a ell? –Sí, quan ens va dir als meus germans i a mi que no tornaríem a veure’t. La seva resposta va ser clara i violenta: qualsevol que l’hi tornés a preguntar se les hauria de veure amb ell. Des d’aleshores no he gosat tornar-l’hi a preguntar mai més.

–Ni jo mateixa no en tinc la resposta. Només puc dir-te que m’odiava perquè en una ocasió vaig defensar la teva mare en una disputa entre ells. No s’avenien, ell era molt autoritari i volia controlar tot el que fes ella. A ella, això no li agradava gens, i no s’ho callava, així que les disputes eren habituals. La teva mare m’ho explicava tot i jo patia, perquè la seva relació es deteriorava dia a dia. Havien estat feliços els primers anys… Però a poc a poc les seves vides es van anar convertint en un infern. Una vegada que us vaig venir a visitar, van tornar a discutir durant el dinar. Us vaig de manar que anéssiu a jugar, perquè detestava que fóssiu testimonis d’aquestes disputes. Ella, que, com ja saps, era mestra, havia obtingut una plaça en una escola privada. Mai no havia tingut ocasió d’exercir la seva professió, i aquesta possibilitat li feia moltíssima il·lusió. En aquella època treballava a l’ajuntament de Johannesburg, però estava far ta d’aquella feina i volia canviar. Ell s’hi negava en rodó. «Seguiràs on ets, res d’anar a aquella escola!», li va cridar. –Per quin motiu, què li importava si a ella la feia més feliç treballar de mestra? Que potser tindria un sou més baix, entrarien menys diners a casa? –Al contrari, l’escola li oferia un sou més alt que el que cobrava a l’ajuntament. Ell no hi aportava cap argument de pes, i els d’ella eren molt sòlids: el seu dret a decidir per si mateixa, a millorar la seva situació laboral, a exercir per fi la professió dels seus somnis, la feina per a la qual havia estudiat. Els temps de l’apartheid havien quedat enrere.

Les lleis del nou govern afavorien la igualtat de drets per a les dones, però cal molt més que una llei per canviar la mentalitat d’un home que es creu l’amo de la seva dona. Si el teu pare no aportava arguments, és perquè els que tenia eren inconfessables. Suposo que la gelosia hi devia tenir molt a veure, no la volia veure moure’s lliurement per una escola on treballaria amb homes. No suportava la idea que decidís el seu futur per si mateixa, sense tenir en compte la voluntat d’ell. –I tu què vas dir? –Jo no intervenia mai en les seves discussions, i t’asseguro que no era perquè no en tingués ganes. Em mantenia callada, patint. Això sí: quan estàvem soles, aconsellava a la teva mare que fes el que volgués, que decidís per ella mateixa, que no permetés que el seu marit la tractés d’aquella manera ni que li dictés el que havia de fer amb la seva vida. Però aquell dia vaig veure la meva filla tan humiliada, tan indefensa, que no em vaig poder contenir i vaig dir al teu pare que nosaltres l’havíem educada perquè fos una dona lliure, i que ell havia de respectar les seves decisions. I que m’hauria agradat saber què opinava en Madiba sobre aquell assumpte. Però en mala hora vaig dir res. El teu pare es va posar fet una fera, em va cridar que qui era jo per ficar-me en els seus afers matrimonials o per barrejar en Madiba en tot allò, que jo no era una Mandela per molt que presumís d’haver entrat a la seva família, que no oblidés que havia estat gràcies a ell, que sí que era un veritable Mandela i no un pagès miserable

com nosaltres. En fi, va escollir les paraules més grolleres que va trobar, i quan li vaig dir que era una llàstima que no hagués après del seu avi el sentit de la paraula ubuntu,6 es va posar dret, es va disposar a anar-se’n de la casa i abans de clavar un cop de porta que encara ressona en molts dels meus somnis, em va dir cridant que esperava que, quan tornés, jo ja no hi fos. –I què va fer la meva mare? –Tan bon punt el seu marit se’n va anar ens vam abraçar en un plor interminable. Li vaig proposar que el deixés, que se’n separés, perquè no seria mai feliç amb aquell home. Podria demanar permís a la seva feina, al·legar alguna malaltia, si calia, i refugiar-se unes quantes setmanes aquí, a Qunu. Després, tornaria a la ciutat, trobaria una nova casa on viure amb vosaltres i acceptar aquella plaça de mestra. –No et va fer cas… –No. Potser li feia por la reacció del marit, potser encara tenia l’esperança que tot s’arreglaria i que tornarien els temps feliços, no ho sé. El cas és que al final va continuar tre ballant a l’ajuntament, i que després d’aquella discussió només vaig tornar a veure-la durant els dos estius que encara va venir a visitar-me amb vosaltres. Ja no era la mateixa. Estava immersa en una tristesa permanent, havia perdut 6

Filosofia dels pobles sud-africans en què la comunitat està per damunt de l’individu i que considera que el perdó, la solidaritat, la reconciliació i la compassió són les majors virtuts d’un ésser humà.

l’alegria de viure. Jo sabia que la seva salut no aguantaria la depressió, i així va ser. Per molt que ho vaig intentar, per molt que vaig parlar amb ella, no vaig ser capaç de tornar-li les ganes de viure. Va morir abans del tercer estiu, i aquella mort em va robar alhora la filla i els nets. –Vas tornar a veure el meu pare? –Després d’aquella terrible discussió, una sola vegada, al funeral de la meva filla. A vosaltres us va deixar a casa per impedir-me veure-us, ni tan sols no us vaig poder fer una darrera abraçada. Fins aquí arribava l’odi infinit que sentia per mi. Quan érem a l’església, amb el cos de la meva filla al davant, se’m va acostar i em va dir que s’havien acabat els viatges a Qunu, que mentre ell visqués mai més no tornaria a veure els seus fills. Alhora que la nit, sobre el pati va caure un silenci llarg i pregon. La Thandiwe va respectar el dolor del seu net. Ja havia dit tot el que calia dir. En Walter havia vingut buscant la veritat. S’havia comportat com un home, i ella se’n sentia orgullosa. Li hauria agradat poder abraçar-lo com en els temps llunyans de la infantesa, però sabia que en aquell moment al pati de la vella casa de Qunu només hi havia el seu cos. La seva ment havia iniciat un viatge a la seva infantesa, als temps en què els seus pensaments es debatien en preguntes doloroses sobre el que passava entre els seus pares, la transformació de la dona alegre i afectuosa que sempre havia estat la seva mare en un ésser silenciós i apagat, l’aparició d’una persona irascible i autoritària en el cos del

seu pare, a qui abans havia estimat i admirat, la pèrdua de la mare, la desaparició de l’àvia. Sí, s’havia submergit en el passat per donar al nen que havia estat les respostes a les preguntes que l’havien turmentat, les preguntes que li havien robat la pau infantil i havien poblat els seus somnis de monstres i pors, i els seus moments de vetlla, de la soledat més absoluta. Però la Thandiwe sabia que el seu net tornaria d’aquell somni dolorós i necessari transformat en un home dispo sat a tornar a establir els lligams amb la seva pròpia història i a avançar en un camí nou que a partir d’aquell moment només tindria un far: la llibertat.

5 En Sipho va arribar al museu amb mitja hora d’antelació per posar-se l’uniforme assignat als treballadors «de segona fila» (com mig en broma i mig seriosament s’autoanomenaven els que estaven obligats a portar-lo), comprovar que tot fos a lloc i prendre’s un cafè amb els companys abans d’obrir les portes al públic: els altres dos vigilants, les dues dones de la recepció, els encarregats de la neteja i el responsable de la botiga, on la imatge d’en Madiba apareixia en tot tipus d’objectes: samarretes, clauers, postals, llibretes, bolígrafs, tasses i puzles entre tota mena de fòtils més, i una infinitat de llibres.