EL PARADÍS IL·LUSORI
HI HAVIA UNA VEGADA un home ric que es deia Kadish. Aquest home tenia un sol fill, que es deia Atzel. En Kadish tenia acollida a casa seva una parenta llunyana, una nena òrfena que es deia Aksah. L’Atzel era un noi alt de cabells i ulls negres. L’Aksah era una mica més baixa que l’Atzel, i tenia els ulls blaus i els cabells rossos. Tots dos tenien si fa no fa la mateixa edat. De petits menjaven plegats, estudiaven plegats i jugaven plegats. Als seus jocs, l’Atzel feia el paper de marit, i l’Aksah, el de la seva dona. Donaven per fet que quan fossin grans es casarien de veritat. Quan van ser grans, però, l’Atzel va contraure una malaltia de la qual ningú havia sentit a parlar mai: imaginar-se que era mort. 5
De què li devia venir aquella fantasia? Segurament, d’haver sentit explicar històries sobre el paradís. Havia tingut una mainadera vella que n’hi parlava molt sovint, i que li havia dit que al paradís no calia treballar, ni estudiar ni fer cap mena de feina. Al paradís menjaves carn de bou salvatge i de balena, bevies el vi que Déu reservava als justos, dormies al matí fins tard i no tenies cap obligació. L’Atzel tenia un natural mandrós. No li agradava gens llevar-se d’hora, i tampoc estudiar llengües ni ciències. Sabia que algun dia s’hauria de fer càrrec del negoci del pare i no en tenia gens de ganes. Com que la vella mainadera li havia explicat que l’única manera d’anar al paradís era morint-te, l’Atzel havia pres la decisió de morir-se tan aviat com pogués. I va rumiarhi tant i va donar-hi tantes voltes que va acabar imaginantse que era mort. Quan els seus pares van veure el que li passava a l’Atzel, per descomptat, van començar a patir molt. L’Aksah plorava d’amagat. La família va fer els impossibles per mirar de convèncer l’Atzel que era viu, però ell es resistia a creure-se’ls. Deia: «Enterreu-me. Que no veieu que soc mort? Per culpa vostra no puc anar al paradís». Van cridar molts metges perquè l’examinessin, i tots van mirar de convèncer l’Atzel que era viu. Li feien observar que bé enraonava, menjava i dormia. Al cap de no gaire temps, però, l’Atzel va començar a menjar menys, i amb prou feines parlava. La seva família veia a venir que s’acabaria morint. En Kadish, desesperat, va anar a visitar un gran especialista conegut per la seva cultura i la seva saviesa. Era el 6