En un carreró de Bombai
L’Agni viu en un barri de Bombai. Ara algunes persones grans anomenen la ciutat Mumbai, però és la mateixa; pràcticament no hi ha canviat res més que el nom, i al barri la continuen anomenant Bombai, com sempre. El barri de l’Agni està format per moltes i moltes casetes menudes on viuen famílies com la seva, formada pels seus pares, l’Apu i l’Aparna, i la seva germana Lalita. Tots quatre riuen sempre que estan junts. De vegades no saben ben bé per què, però això és el de menys. La mare de l’Agni, l’Aparna, somriu mentre frega i torna a fregar les dues úniques cassoles que fa servir per preparar el menjar, i que sempre queden tan lluents que és difícil mirarles sense haver d’apartar els ulls. El pare de l’Agni, l’Apu, somriu quan se’n va de bon matí cap al centre de la ciutat. Allà, treballa netejant cotxes i quan torna, cap al vespre, gairebé a l’hora de sopar, també somriu. Entra a casa seriós, potser perquè està cansat, però poc després d’entrar-hi ja somriu. La Lalita també somriu tota l’estona. Només té tres anys i es passa el dia dormint o jugant, corrent d’una banda a l’altra de la caseta o pel carreró que hi ha al davant, amb els altres nens petits de les barraques veïnes. 7
L’Agni ja és gran. Va fer deu anys el mes passat. El seu gran regal va ser que aquell dia no va haver d’anar a treballar. Quin gran dia! Tot per a ell, per mandrejar i passejar. Aleshores va entendre per què la Lalita somriu sense parar. «No m’estranya, com que no ha d’anar a treballar...», va pensar l’Agni. La mare de l’Agni treballa molt. Matina i surt de casa molt aviat, poc després que ho faci el pare. Ella també ha d’anar al centre de la ciutat. I com que Bombai és una ciutat molt gran, la mare de l’Agni es passa gairebé tres hores asseguda en autobusos i caminant per carrers amples i plens de gent fins a arribar a casa de la senyora Sharma, on treballa. L’Agni sempre ha pensat que la feina de la mare és molt important, perquè és qui s’encarrega de fregar tots els terres de la casa, rentar tota la roba, planxar-ne la que calgui, tallar les cebes, pelar les patates, rentar els tomàquets i treure’ls la pell, ratllar les pastanagues, bullir l’arròs, batre el iogurt, fer melmelada de mango i moltes altres coses. Fins i tot preparar xai! El xai és un menjar que a l’Agni li agrada molt, tot i que només recorda haver-ne menjat tres cops a la seva vida, i sempre ha coincidit amb les festes de primavera, quan alguns dels veïns del barri, aquells que poden, aporten unes quantes rupies per comprar unes peces de xai que cuinen per a tots amb curri i ceba. D’aquesta manera, preparen un plat boníssim que es diu rogan josh. A l’Agni li ve aigua a la boca només de pensar com era de tendra la carn, tan gustosa amb aquella salsa especiada... Pensar-hi és un bon motiu per desitjar que vingui de nou la festa de la primavera. 8
Però, pel que sembla, a casa de la senyora Sharma mengen xai sense cap motiu especial, a més de moltes altres coses que l’Agni mai no ha menjat ni ha vist, i que la mare li enumera: pollastre, gambes –«com deuen ser?», es pregunta l’Agni, perquè li encanta aquella paraula: «gam-ba, sona alegre...»– i moltes fruites de colors. És com si a casa de la senyora Sharma sempre fos festa. L’Agni pensa de vegades que la senyora Sharma s’ha d’estimar molt la mare... Què faria sense ella? Però, pel que la mare explica, les coses no són així. Diu que la senyora Sharma gairebé no la mira quan arriba, i mai no se n’acomiada quan marxa. Només s’adreça a ella per demanar-li que faci tal cosa o tal altra. –Així ens tracten, als pobres, com si fóssim invisibles –diu sempre la mare de l’Agni com a explicació quan vol canviar de tema i deixar de parlar de la senyora Sharma. L’Agni no acaba d’entendre què és això de ser pobre. Només té una cosa clara: els seus pares, la Lalita i ell ho són. I tots els veïns del barri, també. Perquè quan els grans parlen entre ells, en moltes ocasions, solen acabar dient que són pobres. «Ser pobre no és bo», pensa l’Agni, tot recordant les cares tristes dels grans quan diuen aquella paraula. Quan ho fan, mai somriuen. La mare de l’Agni torna al vespre, quan acaba de treballar a casa de la senyora Sharma. I la veritat és que fa gairebé la mateixa feina a les dues cases: fregar el terra, rentar la roba, tallar les cebes i les patates, bullir l’arròs, batre el iogurt... 9
Però, com que a casa seva hi ha menys coses i molt menys menjar, la mare de l’Agni sempre diu que la feina a casa no l’esgota tant. –Casa nostra sencera és igual de gran que la cuina de la senyora Sharma –li va explicar un dia a l’Agni. «Apa!», va pensar ell, que algunes nits s’adorm bressat per les històries que la mare li explica sobre els seus viatges al centre de la ciutat i les coses que hi ha a casa de la senyora Sharma. Cada vegada que hi pensa, l’Agni obre molt els ulls, admirat en pensar que aquella casa és tan gran que gairebé tots els veïns del carreró hi podrien viure, i que els fills de la senyora Sharma no tenen només dos pantalons, sinó molts més, i que a la cuina i al bany, si toques en un lloc, «una aixeta», diu la mare, en surt... aigua! I no cal anar a la font amb la galleda i aguantar aquelles llargues cues que s’hi formen tots els dies. L’Agni està tip de fer cua davant la bomba d’aigua que hi ha just a l’entrada del carreró. El seu pare i ell fan torns per anar a buscar l’aigua amb una vella galleda de plàstic verd. El camí d’anada és avorrit, tot i que fer cua de vegades té gràcia. T’hi trobes amb veïns, gairebé sempre del carreró i en algunes ocasions d’altres carrerons propers, xerres una estoneta i el temps et passa volant. El pitjor és el camí de tornada. Aquest sí que es fa pesat. Pesat de debò. Perquè la galleda de plàstic verd, que anava buida durant el camí d’anada, torna plena d’aigua durant el camí de tornada; pesa molt, i a més has d’anar ben atent que no vessi. Cal concentrar-se a dur la 10
galleda al més de pressa possible fins a casa. L’Agni té molta traça portant galledes d’aigua i gairebé mai no en vessa gens. És clar, amb la pràctica que té... Moltes vegades, quan es queda adormit, l’Agni somnia coses que no ha vist mai, paraules a les quals no pot posar imatge: aixeta, gambes... N’hi ha tantes... que de vegades no se’n recorda de totes, i les paraules se li obliden. El pare de l’Agni arriba al vespre, poc després que la mare, quan ella ja prepara el sopar i el sol ja se’n va per donar, de vegades, només de vegades, pas a la lluna. Bombai és una ciutat plena de vehicles de tota mena, plena de grans carrers on els conductors han d’esperar sovint, i amb paciència, per anar-se donant pas els uns als altres. El pare de l’Agni aprofita aquells moments per acostar-se a rentar els cotxes, si els conductors l’hi deixen fer. Al gran carrer on treballa cada dia, comparteix la feina amb uns quants amics. Tots treballen rentant els cotxes: els vidres, les portes, les rodes, el capó... Són companys i amics des que treballen en aquell carrer. Allà es van conèixer i allà continuen. És un bon carrer perquè té molt de trànsit. De vegades, el pare de l’Agni explica històries dels seus amics, els rentadors de cotxes. Cadascun fa servir, per treballar, una vella ampolla de plàstic d’aigua mineral. La van omplint d’aigua d’alguna bomba propera i hi afegeixen una mica de sabó. S’ajuden entre ells, es deixen sabó i algun drap, i no es barallen pels cotxes. N’hi ha molts: de grossos, de mitjans, de petits i de tots els colors. Quan s’acaba la jornada, reuneixen 11