Issuu

EL DÉU DEL FOC Vostè em pregunta que si és veritat que, en una de les meves exploracions espacials, em vaig fer passar pel Déu del Foc quan vaig anar a parar a un planeta salvatge? No, senyor periodista, no és veritat. No m’agrada enganyar la gent, encara que es tracti de micos de sis braços com ho eren aquells. Sobre les meves aventures corren moltes exageracions. No m’he casat mai amb la Dona Aranya per la senzilla raó que no me l’he trobada mai i crec que ni tan sols existeix. No he estat mai el Rei del Poble dels Cangurs, entre altres coses perquè ells no ho haurien acceptat, essent com eren, i ho són encara, fervents republicans, allí dalt. Vostè volia saber coses d’aquell assumpte del foc. L’hi dic de seguida: però m’ha de prometre que no hi afegirà res de collita pròpia, al meu relat, entesos? Doncs, en aquella època jo feia de guardià del radiofar a l’asteroide X.99, una mena de pilota rocosa on el sol sortia i es ponia vint vegades cada vint-i-quatre hores. Sí, és ben bé per això que se’m coneix com l’agent X.99. Pel nom científic d’aquell asteroide. No hi ha res de misteriós, com pot

veure. I tampoc no hi ha res de misteriós en el fet que jo tingués la meva cabra allí dalt: m’agrada la llet de cabra, vet-ho aquí. Un cop al mes, amb les provisions, m’enviaven també una bala d’herba fresca. Ningú, abans que jo, no havia acceptat viure com un eremita dalt d’un asteroide per garantir aquell punt de suport a les Companyies Reunides de Navegació Espacial. Podia posar-hi les meves condicions. N’hi vaig posar una de sola: herba per a la Renata. Sí, senyor, la meva cabra es diu Renata. Aquella que pot veure allí, embalsamada, al mig de la sala d’estar. Així em fa companyia, ara que soc vell i ja no volto pels asteroides i els planetes. Aquella vegada, de la Terra havia rebut l’encàrrec de fer un salt al planeta Miro per controlar un determinat dispositiu automàtic de detecció de dades electromagnètiques, que feia uns deu anys que hi havien instal·lat i que semblava presentar problemes. Pel que se’n sabia, a Miro només hi vivien uns micos prou pacífics i força distants de qualsevol forma d’intel·ligència humana. No hi havia cap perill per a un agent espacial ben preparat i –com pensaven a la Terra– ben armat. Però jo no duia armes, amic meu. Només duia la Renata, per obtenir el meu esmorzar preferit a còpia de llet de cabra. Preparo la meva petita astronau de reconeixement, faig el salt, controlo el dispositiu, que estava entre les

muntanyes, a la riba verda d’un llac. Mentrestant, la Renata pastura i saltirona. Sembla tornar-se boja d’alegria, pobreta, després de mesos d’exili entre les pedres nues de X.99. S’allunya i no em preocupa. Quan estic a punt de tornar, ja no la veig més. Es deuria endinsar en aquell bosquet. Vaig a veure-ho. I, ai carai! La trobo de seguida. És allí, deixant-se munyir per dos micos enormes. L’un muny la llet directament a la boca de l’altre, per torns. Una altra dotzena de micos s’ho miren. Quan s’adonen de la meva presència, fan una mica d’enrenou, però no s’espanten, no fugen. I aquell parell continuen bevent-se la meva llet. La cosa em diverteix tant que no tinc cap ganes d’enrabiar-m’hi. M’enduc una cigarreta als llavis, trec l’encenedor i el clico. Va ser això, l’encenedor. En veure aquella flameta, l’un rere l’altre, tremolant de por, els micos es tiren a terra, amb posat d’adoració. Penso: es veu que m’han pres pel Déu del Foc. Però tot seguit em corregeixo. Qui ha vist mai uns micos comportant-se d’aquella manera? En el seu gest d’adoració ja es pot percebre el salt des de la condició animal a la condició prehumana. La guspira de la intel·ligència ja s’ha encès en aquells caps que branden rítmicament, i que emeten llargs mugits que, de lluny, s’assemblen a un cant.

Em quedo allí una bona estona, reflexionant sobre l’informe que hauré d’enviar a la Terra. Encabat, crido la Renata i em dirigeixo cap a l’astronau. I els micos em venen al darrere, arrossegant-se, a una certa distància, però sense perdre’m de vista. Són tots allí, sobre els rocs de la riba, com embruixats. Sí, senyor, hauria pogut divertir-me una bona estona si n’hagués tingut ganes. En canvi, em va venir al cap una altra pensada. Vaig agafar dues pedres i començo a picar-les l’una amb l’altra, amb força. Després, m’atanso a un mico, li poso els rocs a la mà i li faig repetir el meu gest. Faig el mateix amb tots els micos. «Treballeu, treballeu!», els mano en veu alta. «Au, vinga, amb força, piqueu, piqueu!» I ells es posen a picar sense saber què fan, però piquen de valent. De les pedres, aquí o allà, en surten algunes guspires. Els micos, espantats, deixen caure les pedres. Però jo els hi torno a posar a les mans, i tornen a picar. Finalment, al fons del grup, veig un mico que ha copsat la idea. Pica les seves pedres (potser ha estat de sort, perquè li han tocat pedres fogueres), n’obté guspires i s’atura, perplex però gens espantat. Torna a fer-ho, torna a aturar-se. Em mira. «Bravo», l’encoratjo. «Ves fent, que ja ho tens…» Ara les guspires ja no sorgeixen per casualitat del cop entre dues pedres: és ell qui les fa sorgir. Ho ha entès. Ho

han entès les seves mans que n’han transmès el missatge al cervell. El cervell ha copsat la idea. El mico es posa dempeus, en una mena d’èxtasi. Es planta davant dels seus companys, fa sortir guspires dels rocs, llança crits festius d’orgull. Ja ha oblidat el meu encenedor, el Déu del Foc, l’adoració de fa una estona… Ell és l’inventor del foc, m’explico? «A treballar», crido, «a treballar!» Que què he fet després. No res, no he fet. Me n’he anat. Per a certes coses n’hi ha prou amb la primera lliçó. D’altra banda, sabia que podia confiar en el lligam que s’havia establert entre les seves mans i el seu cervell. I això és tot. Res de miraculós, com pot veure. Però per què no tasta aquest esplèndid arròs de conill? No se’n refia? Miri que l’acabo de treure de la llauna. Les famoses conserves del planeta Miro, tan apreciades a tots els mons habitats. Que qui les fa? Doncs ells, els meus amics mironians. És la seva especialitat. En cinquanta anys han passat de la descoberta del foc a la indústria alimentària. Sap, amb sis braços, si se’ls sap utilitzar, es fa més via que amb dos. Què diu? Que amb les mans no s’hi camina? Doncs aleshores, perdoni, però vostè ha entès ben poca cosa de tota aquesta història.

ELS ARBRES NO SÓN ASSASSINS M’havien enviat a Parco –el petit i misteriós planeta vegetal que havia estat descobert per l’expedició índia de la primera meitat del segle vint-i-u– només per recuperar el cadàver d’un explorador brasiler a qui els seus companys van abandonar durant la fuga. Van ser aquells que van escampar la brama, vostè potser ho recordarà perquè el seu diari en va publicar tota la història, que Parco estava habitat per arbres assassins. Des de l’asteroide X.99 on, com ja l’hi he dit, jo vivia tot sol amb la meva cabra Renata, fent de guardià del radiofar, s’hi arribava en dues setmanes de vol, al planeta Parco. Per a mi, l’encàrrec –difunt a banda– era un senzill divertiment. I jo no hi creia, en arbres assassins. Admeto que, en aquells arbres, no tot era fet per tranquil·litzar un visitant. Per exemple, els seus moviments. No bufava el vent, aquell dia. Ni la més mínima brisa. I, en canvi, les branques es bellugaven. Una branca aquí, una altra allí baix, una tercera a la meva esquena, amb un cruixit que m’obligava a girar-me. M’entén? No es movia pas tota la copa de l’arbre, només una branca o dues, com si algú les maniobrés. I els moviments es multiplicaven a

mesura que jo m’endinsava dins la selva, cap al punt on hauria hagut de trobar aquell explorador que, segons els seus companys d’expedició, havia estat assassinat… per un arbre. A cops de branca al cap. A garrotades, en resum. Com si un ésser enfurismat, dins l’arbre, n’hagués fet anar les branques com si fossin porres. La Renata em seguia en silenci, una mica inquieta. Ja era prou estrany que no s’aturés de tant en tant per pasturar l’herba, verdíssima i encara humida per la rosada, o per rosegar les fulles d’una mata. Més estrany va ser el que va passar poc després. Vostè ha estat mai en un bosc sense caure en la temptació de fer-se un bastonet amb la primera branca que troba a mà? Jo no. Ni tan sols al planeta Parco. Amb prou feines havia allargat la mà cap a la branca que havia clissat, quan la Renata em va empènyer lluny amb una empenta que em va fer notar la duresa de les seves banyes. –Què t’agafa, ara? –vaig protestar. La Renata, naturalment, no em va respondre. Mirava fixament cap a un lloc. En aquell lloc hi havia el mort. No podia fer altra cosa que tapar-me el nas i ficar aquelles pobres restes dins un sac higiènic. L’operació va durar pocs minuts, durant els quals hi va haver un frenètic moviment de branques damunt el meu cap, una agitació sorollosa i inexplicable. No feia vent, ja l’hi he dit.

Mentre tornava cap a l’astronau, em vaig aturar sovint per filmar aquella boscúria, que era d’una bellesa corprenedora. No la vull descriure. Ara l’hi ensenyo. Veu, aquest és el rotllo de la pel·lícula. Segui en aquell sofà, que ho veurà millor… Ho ha vist? Ha entès res, a part de l’espectacle? En aquests moviments hi ha alguna cosa d’estrany, però vostè no ho entén, oi? A mi em va passar el mateix dotzenes de vegades. Projectava la pel·lícula, fascinat. I no ho entenia. Cada vegada m’encuriosia més, m’excitava, m’inquietava. Però no ho entenia. Una dia va venir el professor De Mauro al meu asteroide. El famós lingüista, sí. Venia de no sé on i anava no sé on més; tenia una pana al retrotransmissor i sabia que on era jo podria trobar les peces de recanvi que li calien. Mentre els seus tècnics treballaven, vaig mostrar al professor algunes pel·lícules de les que jo havia enregistrat en els meus vagareigs espacials. Entre d’altres, la de Parco. Si li dic que botava damunt la cadira per l’entusiasme, m’ha de creure. El professor feia uns salts que ni la Renata faria. Va voler reveure la pel·lícula deu vegades seguides. I mentrestant prenia apunts, gargotejava excitadament, gesticulava amb els braços de manera estranya, dibuixava, estripava, tornava a dibuixar…

–Però, ja se n’adona del que ha descobert? –va cridar, finalment. –He descobert uns arbres nerviosos –vaig mirar de fer broma. –Parlants! –em va corregir el professor–. Arbres parlants! Parlen fent gestos, amb les branques. Un fenomen de comunicació no verbal absolutament extraordinari… Fixi’s-hi, estigui atent. Torni a passar la pel·lícula des del principi. Obeeixo. I ell –llamp de rellamp!– cada cop que es bellugava una branca…, me’n feia la traducció. –Diu que vostè és un amic, perquè s’emporta l’enemic d’allí… Que Renata és simpàtica perquè no mata l’herba… Que l’enemic havia matat una branca per fer-se’n un bastó… Que vostè se n’anirà amb l’arbre que vola… –N’està ben segur –vaig preguntar-li, astorat–, que no s’ho imagina, tot això? Ni mai que ho hagués dit. Encara es va quedar tres dies més al meu asteroide i durant tres dies em va obligar a aprendre’m els gestos dels arbres parquians, movent els braços com si fossin branques. En resum, em va ensenyar allò que, segons ell, era l’alfabet de Parco. Jo ja no podia més. Els tècnics de l’astronau, que ens veien fer anar els braços com si fossin aspes de molí des de bon matí fins

al vespre, es feien uns bons farts de riure. Vaig quedar content quan se’n van anar. Una darrera vegada, encara, des del finestró, el professor De Mauro em va saludar bracejant. Jo em vaig conformar a fer-li adeu amb la mà, a la manera antiga. Vostè ja deu saber que, després, el professor va dirigir una expedició a Parco de la qual va tornar amb un vocabulari complet de la llengua vegetal. Però el que no pot saber, perquè no ho sap ningú, és que el primer home que va parlar amb els arbres de Parco vaig ser jo. Fins ara no ho he dit mai a ningú. No aconseguia de cap manera oblidar aquesta història. No em deixava dormir. Una vegada que passava prop de Parco, un impuls irresistible em va obligar a baixar a aquell planeta. Vaig avançar fins el límit de la boscúria. Els arbres estaven absolutament immòbils. Vaig repassar ràpidament les lliçons del professor De Mauro i després, ben decidit a treure-m’ho del cap, vaig bracejar un missatge: «Les persones i els arbres son amics». Un segon després, les branques van començar a moure’s i jo vaig poder llegir la seva resposta en el moviment de les seves branques: «També la Renata és amiga nostra».

EL PLANETA DELS JOCS Era una missió de les més senzilles: anar a entregar un paquet de materials que una astronau en ruta havia deixat sobre el meu asteroide i tornar en un sol dia. També hi havia una recomanació: no meravellar-me de res. Però qui me la feia em coneixia poc. He vist gats grossos com una balena terrestre i després d’això ja res no podia meravellar-me. Així és com vaig anar a parar al planeta dels jocs. Aquest és el nom que jo li dono quan n’explico els fets: el seu nom oficial està fet amb tantes ics i zetes que fins i tot un polonès tindria dificultats per pronunciar-lo. Que per què l’anomeno d’aquesta manera? Ara l’hi explico. En primer lloc m’acullen amb un sistema perfecte de senyalització, utilitzant comandaments automàtics des de terra. Però abans de fer-me aterrar, em fan fer un parell d’acrobàcies sobre l’astreport, com si es volguessin divertir una mica. Aterro i surten criatures per tot arreu, la més gran deuria tenir uns deu anys, tot fent uns boniquíssims crits de «Iuuuhuuuu!».