PETIT VOCABULARI IL·LUSTRA T Morfologia d’un ocell
Podem identificar un ocell tot descrivint-ne la forma, fixant-nos sobretot en els colors del plomatge del cos, les ales, la cua, el cap o en els colors del bec o les potes.
El cap de l’ocell Front
Bec
Casquet Cella Ull
Mandíbules del bec
Galta Gorja
Tucà ariel Ramphastos vitellinus
Coll
Silueta general Cua (formada per plomes caudals, les rectrius o timoneres)
Carpó
Dors
Plomes de l’espatlla: les escapulars
Lluer
Ales: membres recoberts de plomes Plomes de l’ala: plomes rèmiges o remeres, fixades als ossos, i de tres categories (plomes primàries, secundàries i terciàries) i plomes tectrius, plomes de cobertura que s’encavalquen per formar un vestit impermeable
Spinus spinus
Tars Peu Dits
Ventre Pit Flanc
Gorja
Cap
Els ossos dels ocells són lleugers i, de vegades, fins i tot buits. La potència dels pulmons i els sacs aeris proporcionen a la majoria dels ocells l’energia necessària per al vol. Els ocells migratoris poden tenir el cor d’una mida una mica més gros, per millorar així la capacitat de vol.
Plomes Els ocells fan la muda un cop per any, com a mínim: les plomes noves substitueixen les velles. La muda els permet renovar el plomatge, que se’ls desgasta. La freqüència de muda és variable segons els ocells: n’hi ha que muden tres cops per any, mentre que altres triguen tres anys a renovar el plomatge. El plomatge de determinades espècies pot ser molt acolorit abans de la reproducció, mentre que després és substituït per un plomatge més discret durant l’hivern, és el cas dels ànecs, per exemple. Generalment, les plomes dels mascles són més acolorides que les de les femelles, perquè a elles els cal camuflar-se mentre coven els ous i crien els petits.
Una rèmige primària
Barbes rígides enganxades entre elles per ganxets minúsculs sobre les bàrbules Pala
Canó (tija buida)
Barbes suaus i lliures
Raquis (tija plena)
Una ploma de borrissol
Les barbes del borrissol són suaus i lliures
Canó (tija buida)
L’ocell més «emplomallat» és el cigne adult: pot arribar a tenir 25.000 plomes!
Contemplem un ocell volant El vol més freqüent entre els ocells per desplaçar-se és el vol batut: L’ocell bat les ales regularment, fent interrupcions de vegades per planar (com fa el colom en aquest cas), amb les plomes de la cua generalment tancades, que només es despleguen a l’hora d’aterrar o per festejar.
Segons les espècies, els ocells també utilitzen: El vol a vela: l’ocell es deixa endur cap amunt pels corrents d’aire càlid ascendent, tot dibuixant cercles. Plana a gran alçada, com el falcó (vegeu p. 63). El vol planat: l’ocell llisca en l’aire, tot descendint sense batre les ales. Aquest vol és molt freqüent entre els grans ocells migratoris, com les cigonyes (vegeu p. 58). El vol estacionari: l’ocell bat les ales sense moure’s del mateix lloc, per localitzar una presa, com en el cas del xoriguer (vegeu p. 62), o a la recerca d’aliment, com en el cas dels colibrís (vegeu p. 44).
El vol de busseig: l’ocell vola amb les ales plegades, com el falcó pelegrí o el blauet.
Primera part
ELS PASSERIFORMES Hi ha més de 6.000 ocells que formen part de l’ordre dels passeriformes, la qual cosa representa més del 60 % dels ocells del món. Habitualment se’ls denomina ocells o moixons. En anglès, aquest ocells són anomenats songbirds, ocells cantors. Els passeriformes posseeixen la particularitat de tenir una siringe (òrgan del fons de la tràquea que els permet vocalitzar) més desenvolupada que els altres ocells. Un cartílag fa vibrar una membrana davant de dues cavitats que fan ressonància. Aquí us presentem 25 espècies de passeriformes: en la major part dels casos farem referència al seu cant i a un dels seus crits. L’ocell fa servir el cant per marcar el seu territori. El crit més aviat serveix per expressar por o establir contacte amb els seus congèneres. Si no es precisa amb més detall l’àrea de presència de l’ocell, vol dir que se’l pot trobar a Europa.
Un tord
passeriformes
Mallerenga blava Cyanistes caeruleus Mida mitjana (cua inclosa): 11,5 cm Envergadura mitjana: 13 cm
La mallerenga blava té el casquet, les ales, la cua, les potes i els dits de color blau. La cara és blanca i té un traç blau que surt del bec i passa per l’ull fins a la nuca. El ventre d’aquest passeriforme rabassut europeu, nord-africà i asiàtic és groc. La mallerenga blava cerca el seu aliment als arbres. Fa niu als troncs buits i també li agraden les caixes niu, i casualment també les bústies Per fer-lo, utilitza escuma i el guarneix amb llana. La mallerenga blava refila: «tsitsitsi».
– làmina 1 –
passeriformes Mallerenga carbonera Parus major Mida mitjana (cua inclosa): 14 cm Envergadura mitjana: 25 cm
Aquest ocellet abundant de cap negre, galtes blanques, esquena verda i grans ales amb barres negres, té el pit i el ventre grocs. Els seus cants variats i els seus crits de tonalitat metàl·lica s’escolten a boscos i jardins. La mallerenga carbonera és molt activa: escodrinya les escletxes dels arbres i els murs, busca menjar al terra o dins dels troncs. Insectes, aranyes, fruits, grans..., la seva alimentació és molt variada. La mallerenga carbonera refila: «titu titiu», «sisisí sisisí».
Les cries dels passeriformes són poc desenvolupades i els pares les alimenten al niu durant molt de temps. Obren el bec per alimentar-se. Se les anomena nidícoles per oposició a les nidífugues, que abandonen el niu ràpidament. La mallerenga carbonera dóna erugues als seus petits (40 picossades per hora!).
– làmina 2 –