Prímula comuna Primula vulgaris Família: PRIMULÀCIES Alçada màxima: 15 cm Floració: entre febrer i maig / perenne
Un poll de moro
La prímula comuna és una planta de tija curta i peluda. Les seves flors petites tenen cinc pètals plans que generalment se solapen entre ells. Les fulles, amb relleu i peludes per sota, s’apleguen a la base de la tija i formen una roseta. El nom deriva de primula, «primera» en llatí, perquè és una de les primeres flors de la primavera. Sol aparèixer als prats humits. Les flors i les fulles poden menjar-se en una amanida. L’arrel fa olor d’anís i s’utilitza en fitoteràpia (medicina mitjançant les plantes), així com les flors i les fulles més tendres. La família de les prímules compta amb unes 400 espècies.
– làmina 1 –
Cucut Primula veris Família: PRIMULÀCIES Alçada màxima: 30 cm Floració: entre abril i juny / perenne
El cucut és la cosina de la prímula comuna. Les flors fan una olor suau i delicada i són semblants en inflorescència en umbel·la, és a dir, que són com un feix. La corol·la, formada per un tub floral i cinc pètals, és groga. Està protegida per un calze amb sèpals soldats. Les fulles, ovals i allargades, es presenten formant una roseta. Tant les fulles com les flors són comestibles. L’arrel té una olor anisada. El cucut també es fa servir en fitoteràpia, especialment contra la bronquitis i la tos, però també en tisana, per reduir l’insomni i per relaxar.
– làmina 2 –
fig. 2
Genciana vera o genciana groga
fig. 1
Gentiana lutea Família: GENTIANÀCIES Alçada màxima: 140 cm Floració: entre juny i agost / perenne
Increïble: la genciana vera només floreix al cap de deu anys! Les substàncies amargues la protegeixen durant tots aquests anys de l’atac dels animals. Les flors se situen en arborescències a la meitat superior de la tija, a l’axil·la de les fulles, i tenen cinc pètals grocs soldats a la base. Les arrels arriben a tenir un metre de llargada, i mesuren fins a 8 cm de diàmetre. Amb aquest rizoma es fa alcohol de genciana, de gust amarg. També s’utilitza en fitoteràpia. La genciana vera és una de les tres plantes més utilitzades per les seves propietats medicinals.
– làmina 3 –
Botó d’or Ranunculus acris Família: RANUNCULÀCIES Alçada màxima: 30 cm Floració: entre maig i setembre / perenne
El botó d’or és una flor amb cinc pètals grocs daurats atapeïts i brillants que formen una copa. Posseeix nombrosos estams, també grocs. Les fulles són fines i molt retallades. El botó d’or fresc és tòxic, els animals no han de pasturar allà on prolifera aquesta espècie. Per produir fenc se sol tallar l’herba dels prats i els seus botons d’or, perquè un cop sec perd la seva toxicitat. Entre els éssers humans, pot provocar irritacions o butllofes. Sec o cuit és comestible. Si ens posem un botó d’or damunt de la barbeta, apareix un reflex daurat a la pell. El seu nom alemany, Butterblume, significa «flor de mantega».
– làmina 4 –
fig. 2
Dent de lleó o pixallits Taraxacum officinale Família: ASTERÀCIES Alçada màxima: 40 cm Floració: entre abril i juliol / perenne
La dent de lleó té nombroses floretes ligulades (en forma de llengüetes) unides en un capítol groc daurat. Cada flor ràpidament produeix un fruit (un aqueni) de plomall tou que es desprèn (fig. 2). Si en trenquem la tija, brolla una mena de làtex. La dent de lleó és una planta diürètica, si se’n consumeixen les fulles crues, fan orinar; d’aquí li ve directament el nom en català, i també en francès (pisse en lit).
fig. 1
– làmina 5 –
L’aqueni o pipa del gira-sol
fig. 2 fig. 1
Gira-sol Helianthus annuus Família: ASTERÀCIES Alçada màxima: 100 cm Floració: juliol / anual
El gira-sol és una gran planta originària d’Amèrica del Sud que ja cultivaven els amerindis (5.000 anys abans de la nostra era). Fou introduïda a Europa durant el segle xvi pels espanyols. La seva tija és recta i la gran inflorescència en capítol mesura entre 10 i 30 cm de diàmetre. Està formada per dues menes de flors: flors ligulades exteriors grogues, que són estèrils però atreuen les abelles, i entre 1.000 i 2.000 flors fèrtils tubulars al centre, disposades en dues espirals. En un camp, els gira-sols s’orienten tots de la mateixa forma, cap al sol. Les arrels profundes fan possible que resisteixin la sequera de l’estiu. Les fulles són punxegudes als extrems i una mica rugoses, com a conseqüència dels seus pèls eriçats. Des del 1960, el gira-sol és una planta enormement cultivada per l’oli que se n’extreu de les llavors.
El passerell comú menja el fruit (aqueni) del gira-sol.
– làmina 6 –