Gelsomino al país dels mentiders Cat - Gianni Rodari / Pablo Otero

Gelsomino respon a la llista i marca un gol sense ser futbolista

Aquesta és la història de Gelsomino, tal com ell mateix me la va explicar. Després d’escoltar-la sencera em vaig quedar pràcticament sord, i això que m’havia entaforat mig quilo de cotó fluix a les orelles. I és que la veu de Gelsomino té una potència tan gran, que quan parla, diguem, en veu baixa, pot molt ben ser que el sentin els passatgers dels avions a reacció, a deu mil metres d’altura sobre el nivell del mar i del cap de Gelsomino.

Avui és un tenor cèlebre a tot el món, i posseeix un nom artístic pompós que no val la pena de repetir aquí perquè el deveu haver llegit centenars de vegades al diari.

Gelsomino és el seu nom de pila, i amb aquest nom compareixerà en la nostra història.

Així doncs, vet aquí que una vegada hi havia un nen qualsevol, potser fins i tot una mica més petit que els altres, el qual, però, des dels primers crits es va revelar propietari d’una veu eixordadora.

Quan Gelsomino va néixer, la gent del poble es va aixecar a mitjanit pensant que havia sentit la sirena de la fàbrica que cridava a la feina. Però era solament Gelsomino que plorava per provar la veu, com fan tots els nens quan venen al món. Per sort, Gelsomino va aprendre aviat a dormir del vespre al matí, com fan

9

totes les persones honrades, tret dels periodistes i els serenos. El seu primer esgarip retronava al punt de les set, just l’hora en què la gent agraïa que la despertessin per anar a treballar. Les sirenes de les fàbriques, a partir d’aleshores, esdevingueren inútils, i de mica en mica es van anar rovellant.

Quan va tenir sis anys, Gelsomino va anar a l’escola. El mestre va passar llista i, en arribar a la lletra ge, va cridar: –Gelsomino.

–Present! –va respondre amb entusiasme el nou alumne.

Es va sentir un formidable esclafit de trencadissa: era la pissarra, que havia petat en mil bocins.

–Qui ha tirat una pedra a la pissarra? –va preguntar el mestre acostant una mà al regle.

Ningú no va respondre.

–Tornaré a començar la llista –va dir el mestre.

Recomençà per la lletra a, i a cada nom afegia la pregunta: –Has estat tu qui ha tirat la pedra?

–Jo, no; jo, no –responien els minyons, espantats.

Quan va arribar a la lletra ge, també Gelsomino es va aixecar i va respondre amb franquesa: –Jo, no, senyor…

Però tot just pronunciava la paraula mestre els vidres de la finestra van fer la mateixa fi que la pissarra. Aquesta vegada el mestre tenia els ulls oberts, i estava ben segur

10

que cap dels seus quaranta noiets no s’havia tret la fona de la butxaca.

–Deu haver estat algú de fora –conclogué–, un d’aquests pillets que en comptes de venir a l’escola se’n van a afollar nius. L’atraparé, li cargolaré una orella i el duré a la policia.

Aquell matí tot va acabar així. L’endemà el mestre va tornar a passar llista i va arribar de nou al nom de Gelsomino.

–Present! –respongué el nostre heroi, mirant a l’entorn tot cofoi perquè ja anava a l’escola.

–Patapaf! –esclatà la finestra. Els vidres, que el bidell havia posat nous mitja hora abans, van anar a estimbar-se al pati.

–I ara! –va dir el mestre–. Els desastres s’esdevenen sempre que arribem al teu nom. Fill meu, ara ho entenc!

Tu tens una veu massa forta, una veu que fa tremolar l’aire com un huracà. Si no volem que s’ensorri l’escola i tot el poble, caldrà que a partir d’avui parlis en veu baixa.

D’acord?

Gelsomino, enrojolat i confús, va provar de protestar: –Però, senyor mestre, jo no he estat…

–Pataplaf! –li respongué la pissarra nova que el bidell havia anat a comprar una estona abans.

–Aquí en tens una prova –conclogué el mestre.

I veient les llagrimasses que lliscaven de dues en dues per les galtes del pobre Gelsomino, baixà de la tarima, s’hi acostà i li posà la mà al cap paternalment:

12

–Fill meu, escolta’m bé: una veu com la teva et pot portar molts maldecaps, o bé, al contrari, et pot procurar un gran futur. De moment, serà bo que la facis servir tan poc com puguis. Creu-me a mi: el silenci és or.

Des d’aquell dia Gelsomino les va passar molt magres.

A col·legi, per no causar nous incidents, tenia sempre un mocadoret ficat a la boca, i tot i haver de travessar aquell obstacle, la seva veu ressonava tan forta que els companys havien de tapar-se les orelles amb els punys.

Per la seva banda, el mestre l’interrogava tan poc com li era possible, però no hi patia, perquè Gelsomino era un bon alumne i el mestre estava segur que se sabia totes les lliçons. A casa, després del primer incident –a taula, per explicar el que havia passat a l’escola, havia fet trinquis amb una dotzena de gots–, li havien prohibit severament d’obrir boca.

Per desfogar-se, li calia anar a camp obert, lluny del poble: al bosc, a la vora del llac, pels camps. Quan estava ben segur de trobar-se sol i d’haver deixat una bona distància entre ell i els vidres dels seus convilatans, s’estirava a terra de bocaterrosa i començava a cantar. Al cap d’uns minuts, els talps, les erugues, les formigues, tots els animals que vivien sota terra, fugien potetes ajudeume, convençuts que s’havia desfermat un terratrèmol.

Només una vegada Gelsomino va oblidar la seva prudència habitual. Era un diumenge, i al camp de futbol jugaven un partit important. Gelsomino no era, de fet,

13

un gran aficionat, però el joc, de mica en mica, li anava encenent la sang. En un cert moment, l’equip del poble, animat per la cridòria dels seus partidaris, va passar a l’atac. (No em pregunteu pas què vol dir passar a l’atac, perquè no sé gaire de futbol; el fet és que Gelsomino m’ho va explicar amb aquestes paraules, i vosaltres segur que ho entendreu, per poc que us interessin les coses esportives.)

–Ànim, endavant! –cridaven, doncs, els aficionats.

–Endavant! –cridà també Gelsomino, amb tota la seva veu.

En aquell precís moment, l’ala dreta passava la pilota al davanter centre; però quan la pilota era a mitja àrea, tothom veié com es desviava, enduta per una força invisible, i es ficava a la porteria contrària esmunyint-se entre les cames del porter.

–Gol! –cridava la multitud.

–Quin xut! –s’admirava tothom–. Heu vist quina manera de tallar? Calculat al mil·límetre. Això sí que és una bota d’or!

Però Gelsomino, tornat en si, s’adonà que l’havia feta grossa. «No hi ha dubte», pensà, «que el gol l’he fet jo, amb la veu. Hauré d’estar-me callat, si no, on acabarà l’esport? Però, no, no seria just: he de marcar un gol també a l’altre equip, per estar en paus.»

A la segona part es va presentar una ocasió favorable.

Quan els jugadors contraris iniciaven una ofensiva,

14

Gelsomino va fer un crit que col·locà la pilota a la porteria dels seus convilatans. El cor li plorava, si es pot dir així.

Després d’haver passat tants d’anys, quan m’explicava aquell episodi, Gelsomino afegia: –Hauria preferit tallar-me un dit que marcar aquell gol, però ho havia de fer.

–Un altre, en el teu lloc, hauria afavorit sempre el seu equip.

Un altre, sí, però Gelsomino, no: ell era honrat, pur com una gota d’aigua cristal·lina. I així va créixer fins a esdevenir un grandassàs, més aviat baix que alt, més prim que gras, un tipus apropiat per portar el seu nom (en la seva llengua Gelsomino vol dir ‘llessamí’), un homenet que si li haguessin posat un nom menys lleuger hauria acabat geperut de la fatiga de portar-lo. Quan va deixar l’escola es va posar a fer de pagès, i no hi hauria res d’especial per explicar sobre ell si no li hagués passat l’empipadora aventura que tot seguit coneixereu.

15

Amb un sol crit fa davallar la fruita i el veïnat s’aplega a corre-cuita

Un matí, Gelsomino se’n va anar al tros i va veure que les peres ja eren madures. Les peres ho fan sempre així: a la callada van treballant, treballant, i un matí les vas a veure i te les trobes madures, a punt de ser collides.

«Llàstima», reflexionà Gelsomino, «no he dut l’escala.

Aniré a casa a buscar-la, i duré també la batolla per picar les branques més altes.»

Però en aquell moment li va venir al cap una idea, gairebé com un caprici: «I si ho provo amb la veu?», es preguntà.

I, mig per gresca mig per veure què passava, es va plantar sota l’arbre i va deixar anar un crit.

–Avall!

–Patapum, patapam, patapim, pum, pam! –li respongueren les peres, plovent-li al damunt a centenars.

Gelsomino va passar a un altre arbre i va repetir l’operació. Cada cop que cridava «Avall!», les peres es desprenien de les branques, com si estiguessin esperant l’ordre, i queien a terra. El noi se’n va alegrar: «Menys feina», pensava. «Llàstima que no hi havia pensat abans, a fer servir la veu en comptes de l’escala i la batolla.»

16

Mentre anava d’una perera a l’altra amb el seu invent, el va veure un pagès que cavava al camp del costat; l’home es fregà els ulls, es pessigà el nas, tornà a guaitar i quan va estar ben segur que no somiava, va córrer a cridar la seva dona.

–Fixa’t! –li digué tremolant–. Segur que Gelsomino és un bruixot.

La dona va anar a mirar, i va caure de genolls tot exclamant: –És un sant!

–Et dic que és un bruixot!

–I jo et dic que és un sant!

Marit i muller, fins aquell dia, havien viscut prou ben avinguts; però en aquell moment van agafar ell el càvec, ella l’aixada, i es disposaven a defensar amb les armes les respectives opinions quan ell proposà: –Anem a cridar els veïns. Que ho vegin també ells i ens diguin què els en sembla.

La idea de córrer a cridar la gent i així tenir ocasió de xafardejar una mica va convèncer la dona a deposar l’aixada. A primera hora de la tarda tota la contrada sabia què havia passat i la gent s’havia dividit en dos grups: el que sostenia que Gelsomino era un sant i el que mantenia que es tractava d’un bruixot. Les discussions van encrespar-se com les ones de la mar quan comença a bufar mestral, fins que van arribar a les mans i hi va haver uns quants ferits, sortosament de poca consideració: un,

18

per exemple, es va cremar amb la pipa perquè, en el fervor de la discussió, se l’havia posada a la boca pel costat que cremava. Els guàrdies no sabien quin partit prendre, i, de fet, no en prenien cap: passaven d’un bàndol a l’altre demanant calma a tothom.

Els més exaltats van entrar al tros de Gelsomino: els uns per arrambar amb algun record, perquè era terra beneïda, els altres per arrasar-ho tot, perquè era terra embruixada. El noi, quan va veure córrer tota aquella gent, es va pensar que s’havia calat foc en alguna banda i va agafar una galleda per ajudar a apagar les flames. Però la gent es va aturar davant de la seva porta, i Gelsomino va sentir que parlaven d’ell.

–Mireu-lo! Aquí el teniu!

–És un sant!

–Que no, que és un bruixot! Vigila que no et faci algun encanteri amb aquesta galleda.

–No us hi acosteu, pel que més vulgueu! Si se’ns tira damunt, estem perduts.

–Per què?

–Però, que no ho veieu? És un enviat de l’infern: persona que toca, la travessa de banda a banda i no hi ha metge que pugui tapar el forat.

–És un sant, un sant!

–T’hem vist, Gelsomino: tu dius a la fruita que maduri, i madura; li dius que caigui, i cau.

19