Issuu

Avui el fang està sec i polsegós, i el vent me’l fica als ulls. A més, avui és el meu aniversari, o almenys això em penso. He preguntat a un adult quin dia és: –És tres de juliol? –Pot ser –m’ha dit. El tres de juliol és el meu aniversari. Crec que el tres de juliol és el meu aniversari. N’estic segur. Tindré deu anys. Tinc deu anys. N’estic segur. He hagut de memoritzar tantes coses, i no és gens fàcil no descomptar-se de dia. Però el meu aniversari no se m’oblidarà. No recordo quin dia és l’aniversari de la mare ni el del pare, però en recordo els noms. Complets. Recordo els noms de les meves germanes, i estic bastant segur que també en recordo els aniversaris. Recordo les meves germanes.

I la casa. Casa nostra. Recordo els diners que l’oncle em va ficar a la butxaca abans de pujar-me a aquella barca plena de desconeguts. Quan em vaig adormir, tenia els diners a la butxaca, i quan em vaig despertar, havien desaparegut. I també han desaparegut les meves germanes, i els pares. Però no hi vull pensar, en això. Ni en aquell home que em va amenaçar amb un ganivet i em va robar la motxilla. La motxilla amb el mòbil… El mòbil, i els papers. El mòbil ple de fotos de les meves germanes, els pares i els amics, i els seus números; vídeos, música, totes les coses bones de la meva vida. I els papers, uns papers que demostrarien a tothom que avui és el meu aniversari, uns papers on hi ha els noms complets de la mare i el pare, el nom del nostre poble, i tot el que cal saber sobre mi, la meva història, totes les coses que estic començant a oblidar. Per això aquí ningú no sap que avui és el meu aniversari. Per tant, aquí ningú no em fa cap regal. Si algú em donés una targeta d’aniversari, l’ensenyaria als guàrdies, i diria: «Ei, mireu! Em creieu, ara? El meu nom! La meva edat! Aquí, a la targeta d’aniversari! Aquesta és la prova!». Per això us volia explicar la meva història, perquè els guàrdies diuen que tot el que passa s’ha de documentar.

Però no explicaré la història del meu passat: explicaré la meva vida d’ara, aquí al camp, d’avui en endavant. El dia que faig deu anys. Vet aquí la meva història: Els meus amics, la I i l’M, estan a la gatzoneta sobre el fang recollint engrunes de pa. La I va fent pastetes: primer pasta unes boletes de molla de pa, després les fa passar per damunt de les engrunes perquè s’hi vagin enganxant, formant pilotetes que es guarda en una bossa de plàstic que s’ha penjat al canell. L’M també porta una bossa al canell, però s’enduu la majoria d’engrunes a la boca a mesura que les recull, i les boletes que fa ell no queden gaire compactes. No hi té gens de traça. Porta uns pantalons donats que li van grossos: li estan balders de cintura, i s’ha hagut d’arromangar els camals per no arrossegar-los pel fang. El fan semblar encara més petit del que és, i això que ja és força escarransit. La seva germana, la I, ha fet una estirada i tot li va petit, les mànigues de la jaqueta només li arriben fins a mig avantbraç. Fan una fila ben galdosa, la I i l’M, a la gatzoneta sobre el fang, ella massa gran i ell massa petit. Primer m’havia semblat que agafaven molles de pa negre, però quan m’hi acosto veig que és que el pa s’ha xopat d’aigua fangosa, com si fos una salsa. –Qui vol jugar a un joc? –pregunto.

L’M s’alça d’un bot. –Jooo! –Estem menjant –diu la I–. Mira, guaita quin munt de menjar! –De veritat? –pregunto. –Quan va venir el camió d’ajuda, tothom s’hi va abraonar, i el pa es va acabar de seguida. Abans que l’M i jo ens hi poguéssim acostar. Però ja ho veus –afegeix, fent un gest amb la mà sobre el fang que té al davant–, van malgastar tot això. Van caure un fotimer de molles i les van deixar aquí com si res. Un tresor. –A què juguem? –em pregunta l’M, enduent-se engrunes de pa a la boca mentre parla. –No t’ho mengis tot ara, o no te’n quedarà gens per després –el renya la I. –Sé un lloc on hi ha pomes –dic jo. La I alça el cap. –Què? –Pomes! –repeteixo–. Pomes la mar de bones. Però només per a agents secrets. –Llavors no són per a nens –diu ella, i torna a acotar el cap. Avui està remugaire. –És broma –dic jo–, però que hi ha pomes, és veritat. –Jo soc un agent secret –diu l’M–. Puc tenir una poma, llavors? –Jo soc l’agent secret en cap –dic jo.

–No, jo –replica l’M. –No podeu ser-ho tots dos –diu la I–. I en tot cas, si vosaltres sou agents secrets, jo també. –No diguis bestieses –la talla el seu germà–. No pots ser cap agent secret, tu; els agents secrets són homes. –I vosaltres sou nens petits. Jo soc la més gran, així que si algú és agent secret, soc jo. I, a més, soc la que mana. «Però encara ets una nena», penso. «No ets gaire més gran que jo. I jo només tinc deu anys.» –Però no sabeu on són les pomes –dic. –Ensenya-m’ho i jo m’ocuparé de la nostra seguretat –diu la I. Ella ens ha de mantenir segurs? L’M agafa una tija i diu: –Tinc una arma. És un rifle. Agafo la bossa de l’M i em penjo les nanses de les orelles, de manera que la bossa em queda a l’esquena. –Doncs jo tinc una capa que em fa invisible. Apa, som-hi. I ens n’anem a buscar les pomes, la I, l’M i jo. –Els agents secrets no tenen capes d’invisibilitat, això són els bruixots –diu la I. –Aquest bruixot s’acaba de fer membre del servei secret. I tu, ets una bruixa? No contesta. Aferra l’M pel coll de la samarreta i alhora em clava una empenta tan forta que caic en un arbust i m’esgarrapo el braç. –Però què fas? –li pregunto. –Ssst.

Espio entre les fulles de l’arbust i veig un guàrdia. Té un rifle de veritat, i s’ha aturat al camí que tenim al davant. La I aguanta l’M contra terra i li posa un dit als llavis perquè no faci soroll. Som al límit de la zona d’administració. Aquí només hi poden venir els guàrdies. L’M alça la tija. –Li disparo? –xiuxiueja. Em pregunto si el guàrdia ens dispararia. Mai no he sentit a dir que hagin disparat a cap nen, però tenen porres. Una vegada, quan va arribar la neu i tothom es va aplegar per demanar mantes, un guàrdia em va clavar un cop de porra al braç i em va fer un blau que va anar canviant de color cada dia durant una setmana. Va ser com un arc de sant Martí a càmera lenta. La porra del guàrdia és cent cops més gruixuda que la tija de l’M. –Per què no ens havies dit que les pomes eren a la zona d’administració? –xiuxiueja la I indignada. –Què et pensaves, que estarien penjades d’un arbre? –contesto. Ella no diu res. El guàrdia passa sense veure’ns darrere de l’arbust. Encara porto la bossa de l’M penjada de les orelles. –La capa d’invisibilitat ha funcionat! Faig el senyal d’OK alçant el polze. –I ara, cap a on? –pregunta la I.

–A la zona de fumadors. La zona de fumadors, on els guàrdies surten a fumar, és al costat del barracó oficina. Al camp gairebé no fuma ningú, ni tan sols els adults. Tothom necessita menjar i escalfor. Fumar no serveix de res. Però els guàrdies deuen tenir menjar de sobres, perquè mai no fan cara de gana, ni estan prims, i perden el temps posant-se cigarrets a la boca i bufant fum. I malgasten menjar. Si es poden permetre malgastar-ne, senyal que en tenen de sobres. Per això no entenc per què se’l guarden tot per a ells, ni per què no ens deixen sortir del camp per intentar trobar-ne pel nostre compte. És una cosa que em pregunto sovint. –Haurem de cavar un túnel? –pregunta l’M. –No, anirem de quatre grapes –diu la I–. Avançarem entre l’herba alta. De bocaterrosa. Com uns agents secrets en una emboscada. –Espies –diu l’M–. En una situació de vida o mort. L’herba em fa pessigolles al nas. Avançant de quatre grapes, arribem a la zona de fumadors sense que ens vegin. Quan ets un nen, és més fàcil passar desapercebut. –Soc un gat acostant-me a un ocell sense que se n’adoni –dic. –Jo soc un tigre que persegueix un mico –diu l’M. –Ssst! –diu la I en veure, davant nostre, un guàrdia xuclant un cigarret. La I pateix per si ens enxampen, però jo no.

Si enxampen els nens del camp trencant alguna norma, imposen sancions a les seves famílies. Sancions és una altra manera de dir càstig: t’envien al final de la cua. Però a mi no em preocupa que castiguin la meva família, perquè l’he perduda. O la meva família m’ha perdut a mi. La I i l’M tampoc no en tenen, de família; la seva va volar pels aires. A més, ni tan sols no estem en cap cua, així que com ens podrien enviar al final? Que ens posessin en alguna cua seria una meravella, com un premi. Així que quan veig el guàrdia, callo, com diu la I, però només perquè recordo aquell blau irisat del braç. L’home té una paperera a tocar, però llança la burilla a terra. N’hi ha un munt per allà escampades. –No veig cap poma –diu la I. –Paciència –dic jo. El guàrdia mira al seu voltant. I si ens ha sentit? Però aleshores m’adono que no mira amb atenció. La seva feina és fumar cigarrets i anar fent alguna ullada al seu voltant. Ara que s’ha fumat el cigarret, fa la part de mirar. Me l’imagino dient-se «llestos» mentalment. Es gira i torna cap a l’edifici. –Bang! –diu l’M, i li dispara a l’esquena amb la seva branqueta. –Ssst! –fa la I. Però el guàrdia ja està entrant per la porta. –Has fallat –dic a l’M, que bufa el fum del canó de la branqueta. Em poso dret. –Què fas? –xiuxiueja la I.

–Ja ho veuràs –dic, i vaig cap a la paperera. Sento que l’M es queda bocabadat darrere meu. Li agrada fingir que no té por de res, però encara és petit, i mai no veu la I actuar amb valentia, perquè la feina de la I és ser cauta. Ha de tenir cura d’ell. Si es fica en algun problema fent-se la valenta i els separen, a l’M ja no li quedarà ningú. Estarà tot sol. I si els nens petits com l’M es queden tots sols, desapareixen. Se’ls emporten. Per això ens hem de mantenir junts, per tenir cura els uns dels altres. Soc al terra de formigó, al costat de la paperera. Saludo la I i l’M amb la mà. Ella s’ajup encara més darrere l’arbust, i estira l’M cap a ella. Com si juguessin a fet i amagar. Fico el braç a la paperera i començo a furgar. Palpo alguna cosa enganxosa amb els dits que em fa l’efecte que és un paper d’embolicar. Després toco una cosa tova i càlida que crec que és un drap vell que un dels guàrdies ha fet servir per netejar-se el fang de les botes. Després trobo aquell branquilló que tenen les pomes a la part de dalt. La cueta. L’agafo amb cura entre l’índex i el polze, i estiro. N’hi ha d’haver dues més: abans, quan espiava, he vist que els guàrdies les hi llençaven. Trec les tres pomes de la paperera i torno corrents a l’arbust. L’M i la I allarguen les mans amb avidesa. La I arruga el front i diu: –Gairebé no en queda. Però l’M exclama: –Que bé! I comença a cruspir-se la poma de seguida.

Tots dos tenen raó. He donat el cor de poma més gros a l’M perquè és el més menut, i el més petit a la I perquè ella és la més gran. Jo m’he quedat el mitjà, que no està pas malament. La I té raó quan diu que la gent malgasta molt. Els guàrdies no es mengen el cor de la poma perquè té pinyols i no és tan sucós com la resta, però gràcies a això jo ara en tinc mitja per rosegar. Ni tan sols em prenc la molèstia d’escopir els pinyols, perquè els pinyols també són saludables. Potser no és la part més gustosa de la poma, però, malgrat això, és tot un luxe. –Que bona! –diu l’M, somrient i mastegant alhora. –No parlis amb la boca plena –li mana la I, però ella també somriu, i em fa sentir orgullós: això és mil vegades millor que unes engrunes de pa enfangades. Per molts anys, penso.

M, A, I El camp no té res a veure amb el que la gent s’imagina quan dius camp. Hi ha qui ve a passar el dia, a portar-nos menjar o roba neta. Hauríeu de veure la cara que fan: com si el món se’ls ensorrés davant dels ulls. La Caritat em va dir que quan convida amics al camp per primera vegada, s’esperen una mena de càmping, com quan van de vacances. Imagineu-vos-ho! La Caritat és una voluntària que ens ha visitat tantes vegades que ara ja viu aquí. És estrany, perquè al camp tothom es mor de ganes de sortir, però la Caritat hi ha entrat i s’hi ha quedat per voluntat pròpia. L’últim cop que va venir, va arribar amb un autobús de dos pisos, el va aparcar a la cresta del turó i va anunciar: «Això és el centre per a dones i nens». La I em va explicar que cal un espai específic per a dones i nens perquè les dones que estan soles no se senten segures.