Issuu

Un migdia de darrers de setembre del 1955 vaig saltar en un tren de càrrega que sortia de Los Angeles i, en un vagó plataforma, ajagut amb el sarró sota el cap i amb els genolls encreuats enlaire, em vaig posar a contemplar els núvols men tre rodàvem cap al nord, en direcció a Santa Barbara. Era un tren local, i aquella nit em proposava de dormir a la platja de Santa Barbara, on l’endemà al matí agafaria un altre tren local fins a San Luis Obispo, o el mercaderies de primera categoria de les set de la tarda, que em duria directament a San Francisco. En algun indret proper a Caramillo, on en Charlie Parker embogí i després recobrà la salut, un vell vagabund menut i flac s’enfilà al meu vagó quan ens desviàrem cap a una via secundària per tal de deixar passar un tren de passatgers i semblà sorprès de veure’m allí. S’instal·là a l’altre extrem i s’ajagué de cara a mi, amb el cap recolzat sobre el seu fardellet miseriós, sense dir res. Quan el tren que s’adreçava a l’est hagué passat sorollosament

per la via principal, el xiulet de la locomotora udolà unes quantes vegades agudament i el comboi engegà mentre l’aire s’enfredoria i una boira procedent del mar començava a cobrir les càlides valls de la costa. Tant el menut vagabund com jo, després d’haver intentat inútilment d’abrigar-nos sobre l’acer fred, ben embolcallats amb la nostra roba, ens aixecàrem, ens passejàrem amunt i avall, saltàrem i agitàrem els braços sense abandonar els respectius extrems del vagó. Ben aviat ens aturàrem en una altra via secundària d’una petita estació i em semblà que em calia una mesura de vi de Tokay per a resistir el fred viatge vespral a Santa Barbara. –Em voleu guardar el sarró mentre vaig a compra una ampolla de vi? –Naturalment. Vaig saltar i vaig córrer cap a la botiga que hi havia a l’altra banda de la carretera 101, on, a més de vi, vaig comprar una mica de pa i xocolata. Vaig córrer de nou cap al meu tren, que encara s’atardà quinze minuts en l’escena ara càlida i assolellada. Però el sol ja anava cap a la posta i ben aviat faria fred. El menut vagabund seia al seu racó amb les cames encreuades, instal·lat davant el lamentable sopar d’una llauna de sardines. Me’n vaig compadir i, atansant-m’hi, li vaig dir: –Què me’n dieu d’una mica de vi per a escalfar-vos? Potser us agradaria de menjar una mica de pa i formatge amb les vostres sardines… –Ben cert.

Parlava des de la llunyania d’una caixeta bucal humil, com si temés o no desitgés de fer-se sentir. El formatge, l’havia comprat tres dies enrere, a Ciutat de Mèxic, abans d’emprendre aquell llarg i tirat viatge en autobús a través de Zacatecas, Durango i Chihuahua, dues mil milles que van situar-me a tocar d’El Paso. Es menjà el pa i el formatge, i es begué el vi amb gust i agraïment. Vaig sentir-me’n complagut. Vaig recordar unes ratlles de la Sutra del Diamant1 que diuen: «Fes la caritat sense que dins el teu cervell hi hagi cap concepte que s’hi refereixi, car al capdavall la caritat només és una paraula». Aleshores jo era molt devot i practicava les meves devocions religioses gairebé a la perfecció. Després m’he tornat una mica hipòcrita en les meves manifesta cions verbals, una mica escèptic i cínic. Perquè ara em sento envellit i indiferent… Però aleshores creia sincerament en la realitat de la caritat, de la bondat, de la humilitat, del zel, de la tranquil·litat apaivagadora, de la saviesa i de l’èxtasi, i creia que era un antic bhikku2 vestit a la moderna que vagarejava pel món (normalment per l’immens triangle que formen Nova York, Ciutat de Mèxic i San Francisco) per tal de fer girar la roda del Significat Veritable, o Dharma, i fer mèrits per convertir-me en un futur Buda (Il·luminat), 1

La Sutra Vajracchedika (Diamant), que desenvolupa les doctrines del Sunyata (buit) i de la Tathata («talitat»), és una de les escriptures de l’escola budista Mahayana (Gran Vehicle), fundada pel Buda Shakyamuni. (N. del t.)

Mendicant, monjo, sacerdot budista. (N. del t.)

en un futur Heroi del Paradís. Encara no havia trobat en Japhy Ryder, no ens coneixeríem fins al cap d’una setmana, ni havia sentit parlar dels Pòtols Místics, per bé que en aquell temps jo mateix era un perfecte pòtol místic i em considerava un vagabund religiós. El menut vagabund del vagó confirmà totes les meves creences, quan, animat pel vi, es decidí a parlar i, al capdavall, a mostrar-me un bocinet de paper que contenia una pregària de santa Teresa, en la qual anunciava que després de la seva mort tornaria a la terra en forma de pluja de roses del cel, per sempre i per totes les criatures vives. –D’on ho heu tret, això? –li vaig preguntar. –Oh, ho vaig retallar d’una revista en una sala de lectura de Los Angeles, ja fa dos anys. Sempre ho porto a sobre. –I us instal·leu en un vagó i ho llegiu? –Gairebé cada dia. No digué gran cosa més, ni s’estengué sobre santa Teresa, es mostrava molt modest pel que feia a la seva religió i gairebé no em contà res de la seva vida personal. Era d’aquesta mena de vagabunds insignificants en els quals no es fixa ningú, ni en els barris miserables ni tampoc en els barris elegants. Si un poli el treu amb una empenta, no protesta i es fa fonedís, i és molt probable que, si els detectius de la companyia són presents a la sortida d’un tren de càrrega en una estació important, ni s’adonin de l’homenet que s’amaga entre els matolls i salta dins un vagó, protegit per la fosca. Quan li vaig dir que l’endemà a la nit

em proposava d’enfilar-me al Llampec, el mercaderies de primera classe, em va dir: –Us referiu al Fantasma de Mitjanit? –Així en dieu, del Llampec? –Pel que sembla heu treballat en aquella línia, oi? –Sí. Vaig ser guardafrens de la Sud-Pacífic. –Bé, nosaltres, els vagabunds, en diem el Fantasma de Mitjanit perquè hi puges a Los Angeles i no et veu ningú fins que arribes a San Francisco l’endemà al matí. Ves si és ràpid. –Per les rectes corre a vuitanta milles l’hora, amic. –Així és, però de banda de nit se sent molt fred quan correu a tota velocitat per la costa, al nord de Gavioty, i pu geu cap a la corba del penya-segat. –Això mateix, el penya-segat. Després ve la baixada de la muntanya, al sud de Margarita. –Margarita, sí. En aquest Fantasma de Mitjanit, hi he viatjat més vegades que no podria comptar. –Quants anys fa que vau deixar el poble? –En fa tants, que ja no me’n recordo. Soc d’Ohio. Però el tren engegà, el vent tornà a ser fred i boirós, i passàrem l’hora i mitja següent fent tot el que se’ns acudí i podíem fer per a no gelar-nos ni petar massa de dents. Jo estava arraulit i pensava en la calor, la bona calor de Déu, per ajudar-me a alleujar el fred; després vaig aixecar-me per moure els braços i les cames mentre cantava. El menut vagabund tenia més paciència i es passà gairebé tota l’estona

ajagut i capmassat, rumiant les seves amargues meditacions. A mi, em petaven les dents i tenia els llavis morats. Ja era fosc quan, alleujats, veiérem les muntanyes familiars de Santa Barbara, que es retallaven contra el cel, i al cap d’una estona el tren s’aturà i nosaltres ens poguérem escalfar en la càlida nit estrellada que inundava les vies. Al pas a nivell, on vam saltar, vaig acomiadar-me del menut vagabund de santa Teresa i me’n vaig anar cap a la platja, on feia compte de dormir entre les meves flassades, en un indret allunyat, al peu del penya-segat on no era fàcil que els polis em descobrissin i m’expulsessin. Vaig cuinar-me unes salsitxes que, clavades en uns bastonets ben afilats, vaig posar sobre un gran foc de llenya; vaig escalfar una llauna de faves i una altra de macarrons amb formatge col·locant-les sobre les brases; vaig beure’m el vi que acabava de comprar i vaig submergir-me en una de les nits més agradables de la meva vida. Vaig endinsar-me en l’aigua on, després de xipollejar una mica, vaig quedar-me mirant enlaire, contemplant l’esplèndida nit estrellada, l’univers deu vegades meravellós de fosca i de diamants de què parla Avalokitesvara.3 «Bé, Ray –vaig dir-me, molt content–, ja només et falten unes quantes milles. Ho has tornat a aconseguir.» Feliç. Sense més roba que els meus pantalons de bany, peus nus, despentinat, a la llum vermella del foc, cantant, bevent vi, 3

L’encarnació d’una de les essències espirituals o Dhyan Chohans, en la persona del Buda. (N. del t.)

escopint, saltant i corrent… Aquesta és la manera de viure! Totalment sol i lliure en les sorres blanes de la platja, prop del sospir de la mar, i veient les estrelles càlides i titil·lants, verges fal·lòpiques, reflectides en les aigües fluides i inflades del canal exterior. I si les llaunes de conserva se m’escalfaven massa i no podia agafar-les amb les mans, em posaria els meus vells guants de ferroviari i ja està. Vaig deixar que el menjar es refredés una mica per tal de poder fruir més estona del vi i dels meus pensaments. Assegut a la sorra, amb les cames encreuades, vaig contemplar la meva vida. Bé, i quina importància tenia? «Què m’esperava?» Aleshores el vi m’estimulà el paladar i tot seguit vaig haver d’emprendre les salsitxes, que em vaig menjar sense treure-les de les puntes dels bastonets. Endinsant la meva vella cullera en les llaunes, en treia saboroses cullerades de faves i de porc i de macarrons amanits amb una salsa calenta i potser fins amb una mica de sorra que s’hi havia filtrat. «Quants grans de sorra hi deu haver en aquesta platja?», vaig pensar. «Bé, n’hi deu haver tants com estrelles hi ha al cel» (mastega que mastega), i en aquest cas «Quants éssers humans hi deu haver hagut i, de fet, quantes criatures vives hi deu haver hagut des d’abans de la part inferior del temps sense principi? Ah, sí, suposo que caldria calcular el nombre de grans de sorra d’aquesta platja i el d’estrelles en el cel, en cadascun dels deu mil macrocosmos, cosa que faria un nombre de grans de sorra que ni la IBM ni la Burroughs no podrien comptar; així és que no ho puc saber.»

(Un glop de vi.) «Per bé que no ho sé del cert, deuen ser dues vegades més de dotzenes de trilions de sis trilions de vegades la quantitat innombrable de roses que la dolça santa Teresa i aquell vell amable aboquen ara sobre els vostres caps, barrejades amb lliris.» Aleshores, havent acabat de menjar, em vaig eixugar els llavis amb el meu mocador vermell, vaig rentar els plats en la mar salada, vaig donar unes quantes puntades de peu a gleves de sorra, vaig anar d’una banda a l’altra, vaig eixugar els plats, els vaig desar, vaig tornar la meva vella cullera al sarró impregnat de sal i vaig arraulir-me en la flassada per tal de passar un nit de descans ben merescut. «Eh? On soc, què és aquest joc de pilota etern que les noies juguen amb mi, aquí, en la vella casa de la meva vida? Que s’ha calat foc, a la casa?», però només es tracta de la remor de les onades que pugen més i més amb la marea i s’atansen al meu llit de flassada. «Soc tan dur i vell com una petxina», i em vaig tornar a adormir i vaig somiar que, mentre dormia, em menjava tres entrepans d’aire fresc… Ah, pobre cervell humà, pobre home solitari a la platja; Déu se’l mira i somriu ple de sol·licitud!… I vaig somiar la meva llar de molts anys enrere, a Nova Anglaterra, i les meves joguines de criatura que provaven de seguir-me pels camins d’Amèrica al llarg de milers de milles, i la meva mare que duia un fardell a l’esquena, i el meu pare que corria darrere un tren efímer i inassolible. Vaig somiar i vaig despertar-me sota una aurora grisa, la vaig veure, vaig llançar un esbufec (perquè havia vist

que l’horitzó girava, com si un tramoista s’hagués apressat a tornar-lo al seu lloc per fer-me creure en la seva realitat) i, tombant-m’hi, em vaig adormir de nou. «Tot és el mateix», vaig sentir que deia la meva veu en el buit que podem abraçar tan fàcilment mentre dormim.

El menut vagabund de santa Teresa fou el primer autèntic vagabund místic que vaig conèixer; el segon fou el número u de tots ells i, de fet, fou ell, en Japhy Ryder, qui encunyà la frase. En Japhy Ryder era un minyó de la regió oriental d’Oregon, s’havia criat en una cabana de troncs, perduda enmig del bosc, amb el seu pare, la seva mare i una germana, i des de bon començament havia estat un xicot bosquetà, un llenyataire, un pagès, interessat pels animals i per l’art popular dels indis, de manera que, quan a la fi aconseguí d’ingressar a la universitat, ja estava ben equipat per als seus primers estudis d’antropologia i per als que emprengué posteriorment sobre mites indis i textos de mitologia índia. Després estudià el xinès i el japonès, es convertí en un erudit en temes orientals i descobrí els vagabunds místics més grans, els llunàtics zen de la Xina i del Japó. A la vegada, com que era un xicot del Nord-Est amb tendències

idealistes, s’interessà per l’envellit anarquisme de la I. W. W.4 Aprengué a tocar la guitarra i a entonar velles cançons proletàries que s’avenien amb els seus càntics indis i amb el seu interès pel cant popular en general. El vaig veure per primera vegada, quan baixava per un carrer de San Francisco, la setmana següent (després d’haver fet d’una sola tirada el darrer trajecte del meu viatge, des de Santa Barbara, recollit, encara que ningú no s’ho cregui, per una bo nica noia rossa, molt agradable, que duia un vestit de bany blanc com la neu, sense tirants, una cadeneta d’or al turmell i anava descalça; aquesta xicota conduïa un Lincoln Mercury de color roig canyella del darrer model, volia prendre benzedrina per tal de poder seguir sense descansar fins a la ciutat i, quan li vaig dir que en duia una mica al sarró, exclamà: «Magnífic!»). Vaig veure, doncs, en Japhy que avançava pel carrer amb aquelles curioses gambades llargues pròpies dels escaladors; a l’esquena duia una petita motxilla plena de llibres, de raspalls de les dents i de no sé quantes coses més que formaven part del seu equipatge de «baixar a la ciutat», junt amb un sac de dormir, un ponxo i unes cassoles. Duia una barbeta menuda que, combinada amb els seus ulls verds una mica ametllats, li donava un aspecte estranyament oriental, però no semblava pas un bohemi, i era molt lluny de ser-ho (un d’aquests tastaolletes que 4

Es refereix a l’organització obrera International Workers of the World. (N. del t.)

vaguen entorn de les arts). Era un xicot vigorós, ple de nervi, prim, colrat pel sol, obert i expansiu, de parla cordial, que saludava a crits fins i tot els vagabunds del carrer i que, quan li preguntàveu alguna cosa, contestava directament i sense embuts allò que li passava pel cap, sempre d’una manera desimbolta i brillant. –On has conegut en Ray Smith? –li preguntaren quan entràrem al The Place, el bar predilecte dels valents de la badia. –Oh, jo sempre trobo els meus bodhisattvas5 pel carrer! –cridà, i demanà unes cerveses. Fou una gran nit, una nit històrica en més d’un sentit. En Japhy i altres poetes (també escrivia versos i traduïa poesies xineses i japoneses a l’anglès) havien organitzat una lectura de poemes a la Galeria Sis, al centre de la ciutat. S’havien citat al bar i s’estaven animant. Mentre eren allí, asseguts o drets, vaig adonar-me que en Japhy era l’únic que no semblava un poeta, per bé que ho era. Els altres poetes eren o bé intel·lectuals amb ulleres de banya i els cabells negres embullats com l’Alvah Goldbook, o bé poetes pàl·lids, delicats i ben plantats com l’Ike O’Shay (que portava vestit sencer), o bé nois que semblaven italians del Renaixement, d’aspecte bondadós i remot com en Francis Da Pavia (que semblava un sacerdot), o bé antics anarquistes amb corbata de llacet i cabells despentinats com en 5

Una etapa en el procés que mena a l’estat de Buda. (N. del t.)

Rheinhold Cacoethes, o bé ganàpies plens de greix, amb ulleres i d’aspecte assossegat com en Warren Coughlin. També voltaven per allí tots els altres poetes que prometien, vestits de les maneres més diverses, amb americanes de vellut de mànigues llustroses, sabates velles i tot de llibres que els sortien per les butxaques. En canvi en Japhy duia una basta indumentària d’obrer, comprada de segona mà als magatzems Goodwill, que tant li podia servir per a escalar com per a caminar, per a seure de nit al costat d’una foguera en ple camp o per a viatjar al llarg de la costa amb els vehicles dels altres. També duia a la motxilla una curiosa gorra alpina de color verd, que es posava quan arribava al peu d’una muntanya, tot fent generalment alguns crits, abans d’iniciar-ne l’ascensió, que podia tenir alguns centenars de metres. Duia unes botes de muntanya molt cares, de fabricació italiana, que eren el seu orgull i la seva alegria; hi caminava sorollosament pel terra ple de serradures del bar, com un llenyater d’altres temps. No era alt; amb prou feines feia un metre setanta, però era fort, ple de nervi, àgil i musculat. La seva cara era una màscara trista i ossuda, però els ulls li centellejaven com els dels vells savis sorneguers de la Xina; damunt la barbeta, compensaven l’aspecte rude que altrament haurien pogut tenir les faccions agradables. Tenia les dents una mica fosques, per haver-les negligides mentre vivia al bosc, però hom ni se n’adonava i, a ell, no li feia res d’obrir molt la boca quan reia algun acudit. De

vegades es quedava quiet i callat, mirant tristament el terra, com un home que rumia. Altres cops era molt alegre. Em mostrà molta simpatia i s’interessà força pel que vaig contar-li sobre el menut vagabund de santa Teresa i per les meves experiències amb els trens de càrrega, els cotxes que em recollien per la carretera i les llargues caminades boscos a través. Tot seguit afirmà que jo era un gran bodhisattva, o sia un «gran ésser savi» o un «gran àngel savi», i que, amb la meva sinceritat, ornava aquest món. A més, tots dos teníem predilecció pel mateix sant budista: Avalokitesvara o, en japonès, Kannon, el dels Onze Caps. En Japhy estava al corrent de tots els detalls del budisme tibetà, xinès, mahayana, hinayana, japonès i àdhuc birmà, però jo li vaig dir tot seguit que la mitologia i els noms i els diferents matisos nacionals del budisme no m’interessaven gens, ja que només em preocupava per la primera de les quatre nobles veritats d’en Sakyamuni: «Tota vida és sofriment». Fins a un cert punt també m’interessava la tercera, «És possible la supressió del sofriment», possibilitat en la qual no creia del tot. (Encara no havia digerit l’Escriptura Lankavatara, la qual en darrer terme ens mostra que al món només hi ha esperit i que, per tant, tot és possible, la supressió del sofriment inclosa.) L’amic íntim d’en Japhy era el ganàpia ja esmentat, en Warren Coughlin, vuitanta quilos de carn de poeta bondadós i cordial, del qual en Japhy digué (privadament, a la meva orella) que valia més que no aparentava.

–Qui és? –És el meu millor amic. També és d’Oregon i fa molt de temps que ens coneixem. A primera vista et semblarà lent i estúpid; però, de fet, és un veritable diamant. Ja ho veuràs. Si bades, et deixarà desfet. És capaç de desmuntar-te amb una paraula oportuna. –Per què? –És un gran bodhisattva misteriós, potser una reencarnació d’Asagna, el gran savi mahayana de segles enrere. –I jo qui soc? –No ho sé; potser la Cabra. –Cabra? –Potser ets Cap de Fang. –Qui és Cap de Fang? –Cap de Fang és el llot en la teva cara de cabra. Què diries si, a algú, li preguntaven: «Un gos té la naturalesa de Buda?» i contestava: «Trama!»? –Diria que tot això és un budisme zen6 ben estúpid. –En Japhy es desconcertà una mica. –Escolta –vaig prosseguir–, jo no soc un budista zen, soc un budista seriós, un primitiu 6

L’escola Zen fou fundada per Daruma, que l’any 557 arribà a la Xina procedent de l’Índia del Sud. El Zen no és una religió en el sentit corrent de la paraula, i tampoc no és pròpiament una filosofia. Daisetsu Teitarô Suzuki, una de les grans autoritats, pretén que el Zen és l’esperit de l’home i també que és una doctrina i una pràctica que vol trobar una afirmació superior, més enllà de tota lògica. (N. del t.)

somniador hinayana7 que té por del mahayanisme posterior. –I vaig anar continuant així la nostra conversa nocturna, sostenint que el budisme zen es concentrava, més que no pas en l’amor, en l’afany de confondre l’intel·lecte per tal de fer-lo adonar de la il·lusió que hi ha a l’origen de totes les coses.– És mesquí –vaig queixar-me–. No m’agraden aquests mestres del Zen que us llancen al fang perquè no podeu contestar les seves estúpides preguntes verbals. –Ho fan perquè ens volen fer comprendre que el fang val més que les paraules. Però és inútil que provi de reproduir l’esclat exacte de totes les rèpliques d’en Japhy, de les observacions i sortides amb què em tingué sobre la corda fluixa tota la nit i que acabaren ficant-me al cap alguna cosa que em feu canviar els plans de la meva vida. Sigui com sigui, vaig acompanyar la colla de poetes cridaners a la Galeria Sis, on tenia lloc la lectura d’aquella nit, una nit que, entre altres coses importants, assenyalà el renaixement de la poesia a San Francisco. Hi era tothom. Fou una nit delirant. I vaig ser precisament jo qui ho animà fent una capta de monedes de deu i de vint-i-cinc centaus entre l’auditori, més aviat seriós, que estava dret a la galeria i compareixent després amb tres garrafes de quatre litres de 7

Una de les dues grans branques del budisme. Significa Petit Vehicle i pretén d’ensenyar el budisme seguint les veritables orientacions del mestre. (N. del t.)

vi californià que alçà els esperits de tothom, de manera que, a les onze, quan l’Alvah Goldbook llegia, o, més ben dit, gemegava el seu poema «Gemec», completament embriac i amb els braços estesos, tothom es posà a cridar: «Més! Més! Més!» com en una sessió de jazz) i el vell Rheinhold Cacoethes, el pare de l’ambient poètic de Frisco, s’eixugava les llàgrimes que l’alegria li feia vessar. En Japhy llegí els seus bells poemes sobre Coyote, el déu dels indis de l’altiplà nord-americà (em sembla que és així), o, si més no, el déu dels indis del nostre Nord-Oest, Kwakiutl i jo què sé què més. «Fote’t, digué el Coyote, i s’escapà», llegí en Japhy al distingit auditori, el qual feu bramular d’alegria, car tot resultava molt pur, i fotre era una paraula bruta que allí es netejava. També llegí alguns versos tendres i lírics, com els dels ossos que menjaven maduixes, cosa amb què mostrà el seu amor pels animals, i uns grans versos misteriosos sobre els bous en la ruta de Mongòlia, amb els quals demostrà el seu coneixement de la literatura oriental, incloent-hi les obres de Hsuan Tsung, el gran monjo xinès que se n’anà a peu de la Xina al Tibet, de Lanchow a Kashgar i a Mongòlia, amb un bastó d’encens a la mà. Després revelà sobtadament el seu humor de taverna amb uns versos sobre el Coyote que traginava begudes. I les seves idees anarquistes demostrant que els nord-americans no saben viure, reflectides en versos que ens parlaven de burgesos atrapats en llurs sales d’estar, moblades amb les restes de pobres arbres tallats per serres mecàniques (cosa que posà

novament de manifest els seus antecedents de llenyador del nord del país). Tenia una veu profunda i sonora i en certa manera brava, com la dels herois i els oradors nord-americans d’antany. En ell, hi havia quelcom de vehement, de fort i d’humanament esperançat que m’agradava; en canvi, els altres poetes eren, o massa pulcres en llur esteticisme, o massa histèricament cínics per a permetre’s cap esperança, o massa abstractes i introvertits, o massa polítics o, com en Coughlin, massa incomprensibles (però quan el ganàpia d’en Coughlin, parlant sobre els «processos obscurs», afirmà que la revelació era una cosa subjectiva, em vaig adonar que, en el poema, hi havia alguna cosa del budisme vigorós i de l’idealisme d’en Japhy que aquest havia compartit amb l’amable Coughlin, quan eren companys d’estudis, de la mateixa manera que jo havia compartit els meus sentiments, quan encara vivia a l’Est, amb l’Alvah i d’altres, que no eren tan apocalíptics ni rotunds com ell, però que, no per això, resultaven més simpàtics i sensibles). Mentrestant, dotzenes de persones romanien dretes en la foscor de la galeria, i miraven de captar totes les paraules d’aquella lectura sorprenent. Jo anava de grup en grup, d’esquena a l’escenari, i els invitava a beure un glop, o anava a asseure’m a la dreta de l’escenari, d’on llançava tot de breus exclamacions d’aprovació i fins i tot frases senceres, a tall de comentari, sense que ningú m’invités a fer-ho, però al mateix temps sense que ningú se’n sentís molestat enmig d’aquella alegria general. Era una gran nit. El delicat

Francis Da Pavia llegia, en uns fulls de paper de ceba delicadament groc, o potser rosa, que tombava curosament amb els seus dits blancs i llargs, els poemes del seu difunt amic Altman, el qual havia ingerit massa peiot a Chihuahua (o potser morí de la pòlio?); en canvi no en llegí cap de seu. La seva recitació fou una encantadora elegia a la memòria del difunt poeta jove, una elegia que hauria fet plorar el Cervantes del capítol setè. Llegí els poemes del seu amic amb una delicada pronunciació anglesa que em feu riure per dins, cosa que no m’impedí d’apreciar-lo quan el vaig conèixer més íntimament. Entre la gent que estava dreta, hi havia la Rosie Buchanan, una noia de cabells de color de panotxa, tallats curts, ossuda, bonica, una bona noia de veritat i amiga de tots aquells que representaven alguna cosa en la badia; havia estat model de pintor, també era escriptora, i aquella nit bullia d’excitació, perquè estava enamorada del meu vell amic Cody. «Hola, Rosie, com va això?», vaig cridar-li, i ella begué un bon glop de la garrafa i em mirà amb els ulls brillants. En Cody era darrere seu i li passava tots dos braços per la cintura. Entre els poetes, en Rheinhold Cacoethes s’aixecava de tant en tant, amb la seva corbata de llaç i la seva americana pelada, i, en veu baixa i còmica, pronunciava unes paraules breus i pintoresques de presentació del lector que seguia. Com dic, però, a dos quarts de dotze, quan ja s’havien llegit tots els poemes i tothom començava a bellugar-se tot preguntant-se què havia passat i quin seria el futur de la

poesia nord-americana, el vell Rheinhold s’eixugava els ulls amb el mocador. I tots nosaltres, els poetes, ens n’anàrem amb ell al barri xinès, amb uns quants cotxes, amb la intenció de paladejar una fabulosa menjada xinesa, i de tenir una conversa a tota veu que es prolongaria fins a la matinada, en un d’aquests animats restaurants xinesos de San Francisco. Resultà que era el restaurant xinès predilecte d’en Japhy, el Nam Yuen; em digué què havia de demanar i m’ensenyà com es menja amb els bastonets, em contà unes quantes anècdotes sobre els llunàtics zen de l’Orient i em vaig animar tant (a la taula teníem una ampolla de vi) que vaig acabar aixecant-me, em vaig atansar al vell cuiner que era a la porta de la cuina i li vaig preguntar: –Per què el Bodhidharma8 vingué de l’Oest? –Tant me fa –em digué el vell cuiner amb els ulls mig clucs. Vaig contar aquesta resposta a en Japhy, i ell em digué: –Una resposta perfecta, absolutament perfecta. Comprens ara el que jo entenc per Zen? Havia d’aprendre encara moltes més coses. Especialment, com havia de tractar les noies segons l’incomparable estil dels llunàtics zen que utilitzava en Japhy, cosa que vaig tenir l’oportunitat de veure amb els meus propis ulls la setmana següent.

Un altre nom de Daruma, fundador del Zen. (N. del t.)

A Berkeley, jo m’estava amb l’Alvah, a la seva caseta de teulada de color de rosa, darrere una casa més gran de Milvia Street. El porxo vell, de fusta ennegrida, inclinat cap endavant entre les parres, aixoplugava un vell balancí on jo seia, cada matí, per llegir la Sutra del Diamant. El jardinet era ple de tomaqueres a punt de madurar i de menta, menta; tot feia olor de menta, i hi havia també un arbre ufanós sota el qual m’agradava de seure per meditar durant les fresques nits estrellades i perfectes de Califòrnia, que no tenen rival enlloc del món. Disposàvem d’una cuineta de gas magnífica, però no teníem nevera, cosa que no importava. També disposàvem d’una cambreta de bany perfecta, amb banyera i aigua calenta, i d’una habitació principal plena de coixins, estores de palla i matalassos; hi havia llibres, molts llibres, centenars de llibres que comprenien des de Catul a Pound i Blyth, i àlbums plens de discos de Bach i de Beethoven (i fins i tot un àlbum de jazz amb l’Ella