La Daniela va sortir d'hora de casa. Aquell matĂ l'aire feia olor de festa, el cel estava molt blau i un sol gran i rodĂł la saludava des de dalt de tot. La Daniela va somriure.
I el somriure de la Daniela va volar i va volar... i es va aturar en el cor de la Roberta com un colibrĂ a la primavera.
La Roberta, una hipopòtama galtaplena i grassoneta, caminava desanimada i amb el cap cot. S'acabava de mirar al mirall i no li havia agradat gens el que havia vist. Ella volia estar prima i esvelta com la gasela, per això feia dieta. I com que no menjava, estava de mal humor. Aixà que la Roberta es passava el dia morta de gana i rondinant. Fins que la va sorprendre el somriure de la Daniela... En aquell moment el cap se li va omplir de campanes i se li van esvalotar els pensaments.