E
l rei va manar que vingués aquell pintor que tanta anomenada tenia en el seu reialme i en els del voltant. L’artista era molt lloat per la seva traça amb els retrats, perquè, pel que es deia, era capaç d’extreure dels retratats la seva autèntica essència. S’hi reflectia aquella bellesa o lletjor que mai ningú havia advertit abans. Fins i tot havia pintat gent a qui tothom considerava lletgíssima i que després, en els quadres, es veia que posseïa una gran formosor. I, al contrari, també havia pintat algú a qui tothom tenia per un sant baró i que, quan es va veure retratat, va haver de reconèixer que en realitat era un pecador.
El pintor es va presentar davant del rei atemorit per la idea que li manés fer-ne el retrat, perquè ell sabia que a la seva pintura s’hi veuria tota la crueltat que s’amagava al cor del monarca. Però no, el rei el que volia era encarregar-li el retrat de la reina, a qui tothom reconeixia com a posseïdora de la més captivadora bellesa i de les més inestimables virtuts.