Issuu

Ningú no m’entén Si retalles un núvol del cel, pel forat entrarà la pluja.

T’ho dic de debò: ningú. Deu ser perquè vaig néixer el 29 de febrer i faig anys només un de cada quatre. A l’escola, tothom em diu Traspàs. Els pares em diuen que és igual celebrar l’aniversari el 28 quan no hi ha 29 dies, però jo el que dic és que ja em diran per què he d’anar canviant el meu aniversari. Que canviïn el calendari i posin el 29 sempre, un dia com cal, com tots els altres. Un professor em va explicar que un emperador romà, el Juli Cèsar, va decidir de posar un mes per a ell sol, el més de juliol, i un altre, el Cèsar August, el d’agost. O sigui, que abans hi havia deu mesos, i aquests dos emperadors van posar-ne dos més perquè els va donar la gana. Doncs jo li vull posar al febrer el dia 29 fix, cada any, però res, que no em fan cas. Per això sóc un marginat a classe, al pati, a casa i a la biblioteca de l’escola, on vaig a jugar amb els ordinadors quan

hi ha l’hora d’estudi. Sobretot des del dia que em vaig trobar amb el monstre cibernètic aquell que havia entrat nou aquell curs i diuen que venia del nord d’Europa, no sé d’on. Nosaltres li dèiem Víking perquè tenia els cabells vermells. Jo el coneixia de vista, de veure’l al pati jugant o per allà. Com no l’havia de conèixer, si era una mena d’armari? A la biblioteca, sempre seia davant del millor portàtil, el del racó de l’esquerra, que té una cadira que al·lucines de tan bona, d’aquelles que pugen i baixen quan vols si toques una palanca de sota, que sembla que ets al parc d’atraccions. Aquest dia que t’explico, ell no era a la cadira bona quan jo vaig arribar, i em va encantar seure-hi. Era una passada total estar allà i veure els penjats que havien de jugar als portàtils del fons. A més, va venir a seure al meu costat una noia rossa com les que surten a les pel·lícules, tio, increïble! Em va mirar i em va somriure. Tenia unes dents que semblaven d’anunci de la tele, de tan netes i ben col·locades. Era més gran que jo, però com que estava assegut en aquella cadira i l’havia posat tan alta, doncs em sembla que ni se’n va adonar. I allà estava jo, encantat al seu costat, disparant en un laberint lunar contra una colla de presos que s’havien escapat després d’eliminar els seus guardians. Tenia fins el serrell de punxa, de tan bé com m’ho passava... I, de cop i volta, va i arriba el Víking. –Es pot saber què fas al meu lloc cara de...!? (No puc posar

de què era la cara, però ell sí que ho va dir, i tan fort que ho van sentir fins i tot els que passaven pel carrer.) –M’ho dius a mi? –vaig dir jo fent-me el despistat, que és una cosa que sempre se’m dóna molt bé. –Sí, a tu, cara de...! (Ho va tornar a dir, i encara més fort, perquè ho sentissin fins i tot els sords, no fos cas que a algú li passés per alt.) I em va treure la cadira. Així, sense més explicacions. Em va aixecar agafant-me amb la mà pel coll mentre apartava la cadira. –Tu al fons, Traspàs! –va dir–. Amb els petits! –Però... Jo hi era abans, t’ho pot dir qualsevol –vaig dir com un tarat, que és com em sentia en aquell moment. Ell va aixecar aleshores el seu puny enorme de monstre cibernètic i em va apuntar al nas. Era una lluita a mort, com les de les pel·lícules, i els que estaven a prop van deixar els seus ordinadors per posar-se a mirar aquella altra baralla, que prometia sang de debò. Sí, ja sé que hauria hagut de fer el que fan els herois de les pel·lícules de la televisió: enfrontar-me a aquell puny passés el que passés, però és que no et pots imaginar com n’era de gros. Li tapava la cara. Jo només veia puny. Com es pot raonar amb algú que es converteix de sobte en un puny? –Perdona... –vaig dir jo, i em va fer una vergonya horrible

haver deixat anar aquella estúpida paraula, mentre anava cap al fons per posar-me davant de l’últim ordinador que quedava a la fila dels de primer, mig trencat i que feia pena de veure. Amb els ulls molls de ràbia, em vaig esborrar del bàndol dels policies bons a la partida que estava jugant, i em vaig posar en el dels presidiaris tatuats, galàctics, amargats i perseguits, per matar-ne tots els que pogués, per venjar-me de la humiliació que acabava de patir davant de tanta gent i, sobretot, davant de la rossa amb somriure de dentifrici, que a sobre ara reia, la tros d’imbècil, mentre l’altre em continuava dient Traspàs. Però no aconseguia encertar-ne cap a l’ordinador, i de seguida em mataven a mi i em quedava fora. Tenia molt mala punteria, potser perquè tenia els ulls plens de llàgrimes i no veia gaire bé els enemics. «La vida és molt dura», m’hauria dit el pare si l’hi hagués explicat –no l’hi he explicat a ningú més que a tu, perquè em fa una vergonya que em moro–, però a mi em sembla que la vida és més dura per a uns que per a uns altres, i encara més per als que hem nascut un 29 de febrer. Per al monstre galàctic «puny gegant», que es va quedar passant-s’ho bé allà assegut a la cadira del rei, i que a més segur que havia nascut en qualsevol altre dia de l’any, la vida era estupenda, segur que sí. N’hi havia prou de veure-li la cara de satisfacció, al tros

d’animal, i com reia. Em vaig consolar pensant que segurament, amb aquella cara de ruc que feia, treia males notes. Em vaig consolar en part, vull dir, perquè de quedar com un beneit davant dels altres un mai no se’n consola del tot. Aquells dies, el paio aquell se’m va aparèixer en somnis, dins d’un joc d’ordinador que consistia en què jo fugia amb la cadira bona i ell em perseguia i quan m’atrapava em picava un cop i un altre amb el puny a la cara i em prenia la cadira, i jo repetia com un tarat després de cada cop que em donava: –Perdona! Perdona! Perdona! ... I ell vinga riure, mentre un munt de nenes rosses amb somriure de dentifrici aplaudien com boges. Si t’he de dir la veritat, en aquells moments el que em venia de gust era engegar-li una bona ràfega amb una de les pistoles del joc d’ordinador i enviar-lo contra la paret. Però la pistola era de mentida, i si hagués estat de debò també hauria estat de debò la d’ell, i segur que aquell animal m’hauria enviat a mi abans contra la paret, perquè feia tota la pinta, a sobre, de disparar com ningú de bé, i n’hi ha que no som bons amb això de la violència, és a dir, que som una mica pacifistes, i això el pare diu que està bé, perquè la violència és dolenta. Una cosa és jugar amb un ordinador i una altra de molt diferent fer-li alguna cosa dolenta a algú de debò. I encara és molt pitjor si t’ho fan a tu, és clar. Jo, si t’he de dir la veritat, mai no m’he sentit capaç de fer-

li res dolent a ningú (no tant per pacifista com per por que després em fessin a mi alguna cosa pitjor), i encara menys al monstre galàctic del puny augmentat, però em sap greu dirte que en el fons sí que ho desitjava, però no l’hi diguis al pare. No ho podia evitar, sabia que estava malament, que no ho havia de pensar, però el pensament em sortia d’algun lloc secret del cos que jo no ho podia controlar. «Quan surti d’aquí per anar a casa seva, tant de bo l’atropelli un cotxe», sentia jo que deia per dins la meva venjativa veu interior, que donava ordres a l’univers. «Que no el mati...», afegia per tranquil·litzar-me la consciència, «però que s’hagi d’estar a l’hospital ben bé un parell de mesos. O sis». Quan dies després vaig saber, al pati de l’escola, que en «Tot-puny» era a l’hospital i que li havia passat exactament el que jo li havia desitjat, per una banda em vaig sentir culpable, però per l’altra vaig ser feliç en descobrir que jo era un ésser perillós ple de poders extraordinaris que ni tan sols no coneixia, segurament per ser de traspàs, i que en tenia prou de desitjar alguna cosa perquè es fes realitat. Ja podia anar amb compte qui es fiqués amb mi! L’endemà, em vaig posar a caminar darrere d’una senyora pel carrer, i amb la meva ment poderosa vaig donar als seus peus l’ordre que ensopeguessin a la tercera passa. «Una..., dues... i tres!»

Res. Ho vaig tornar a intentar a les deu passes, i de nou a les vint... Tampoc. A les trenta... A les quaranta... Cansat de comptar passes i de seguir la senyora per tota la ciutat com si fos en C3PO seguint l’R2D2 a La guerra de les galàxies, me’n vaig anar a casa a berenar perquè tenia gana. Es veu que els meus poders de vegades funcionaven i d’altres no. També em vaig dir que aquella senyora no m’havia fet res. Potser només funcionava amb els que m’amenaçaven amb els seus punys enormes. I vaig decidir de pensar-hi davant del mirall una bona estona quan arribés a casa i parlar amb mi mateix de si tenia poders màgics o no. No sé si t’he dit que m’agrada mirar-me al mirall mitja hora seguida o més cada dia i posar-me a parlar fluixet de les meves coses. És com si estigués parlant amb la persona amb qui millor em porto al món. La mare sempre em pregunta que hi faig allà, plantat com un estaquirot. És el que passa, que a un no li deixen ni mirar-se a gust al mirall quan vol. Deu ser per això que el pare diu tants cops al dia que la vida és molt dura. Quan t’explicava ara això he recordat que el que em passa a mi s’assembla molt al que hem estudiat aquest any a l’escola, que és una cosa que fem amb lectures, representacions de teatre, dibuixos, exposicions i coses d’aquestes. Doncs això, que aquest any hem tingut com a projecte anual de centre el Quixot, aquella novel·la tan gruixuda i tan famosa de Cervantes, que explica que tampoc ningú no l’entenia, a l’ho-

me, i les coses li sortien fatal, tot i que ell tenia molt bona intenció en el que feia. Quan he llegit i he vist als dibuixos el que li va passar amb els molins de vent, he pensat que s’assembla molt al que em va passar a mi amb el «puny gegant», tot i que a mi em sembla que la rossa ximpleta dentifrici que reia mentre jo feia el ridícul no es deu assemblar gens a Dulcinea del Toboso, que era la noia de qui estava penjat el Quixot. Era molt bon tio. Anava amb la seva llança dalt d’un cavall molt prim que es deia Rocinante, amb un escuder molt simpàtic que es deia Sanxo Pança, que deia molts refranys i anava muntat dalt d’un ruc. Don Quixot, a qui no deia que la seva noia era la més bonica del món li picava amb la llança al cap, tot i que després eren els altres qui acabaven clavant-li més cops a ell. Potser també era de traspàs.