UN ANIMAL molt poc normal La Valentina vivia amb el seu pare i la seva mare en una casa a la vora del mar. La casa era petita, però el mar era immens i t’hi podies banyar, almenys a l’estiu. Ara estàvem a l’estiu, feia sol i calor, i la Valentina volia anar a nedar. Però hi havia un problema: no la deixaven banyar-se al mar tota sola i el pare no tenia cap ganes de baixar a la platja. –No tinc temps ara –li va dir–. He de llegir el diari, oi que ho entens? I es va estirar a l’hamaca amb un diari enorme i estrepitós. Era tan gros que gairebé li tapava el cos sencer, com si fos una manta, i només li sobresortien els peus, uns peus increïblement avorrits, va pensar la Valentina. Quin rotllo de peus que té el papa, que no es volen anar a banyar! –Doncs jo me’n vaig a la platja igualment –va dir ella. –Ves, ves –va dir el pare.
11
–Faré un forat a terra –va dir la Valentina–. I serà una trampa perquè hi caiguis tu. –Molt bé! –va dir el pare armant un escàndol amb el diari. La Valentina es va adonar que no l’havia escoltat. Sempre deia el mateix quan no l’escoltava: Molt bé! –No! –va dir ella–. Molt bé, no. Molt malament! Se’n va anar a la platja i va començar a cavar un forat a la sorra amb les mans. Al principi la sorra era de tons clars, seca i calenta, però com més avall arribava, més humida la trobava… i fosca… i freda… La Valentina es va estirar de bocaterrosa i va mirar pel forat. Que fondo que era! Quina trampa més xula! De fet, va sentir una mica de llàstima pel pare, pobre, cauria a dins d’aquell sot tan fondo i horripilant. De totes maneres, ja li està bé, va pensar traient tres grapats més de sorra. Aleshores… alguna cosa es va moure dins del forat. La Valentina ho havia notat clarament i de seguida va retirar la mà. Sí, sí! Allà sota, al fons més fons de tot, hi havia alguna cosa! I aquella cosa no parava de remenar la sorra, com si s’hi regirés, i llavors…, llavors… de cop en va sortir una cosa negra i una mica brillant. La Valentina de seguida va veure què era.
12
Un morro. Era un morro que no parava d’ensumar, flairar, grufar i bufar! –Papa! –va cridar–. Hi ha un morro al meu forat! I està viu! –Molt bé! –va murmurar el pare des de l’hamaca, lluny, molt lluny. Com que molt bé? La Valentina no n’estava tan segura, la veritat. Tot depenia de quina mena de bèstia tingués aquell morro. I si el que hi havia a dins del forat era un animal salvatge? El morro va sortir una mica més, i una mica més encara. La Valentina va recular aguantant la respiració. L’animal estava sortint del forat! El sentia com gratava la sorra per dins fins que va aparèixer un cap per la vora. Però quina espècie d’animal era aquell? No era un gos, això segur, tot i que s’assemblava a un pastor alemany, però només una mica, i tenia un aire com de més ferotge. I el seu pèl no era llarg i llanut, més aviat era com de sorra, com la sorra daurada del desert. L’animal va mirar al seu voltant i, és clar, la va veure. –Ara ho entenc… –va dir l’animal assentint amb el cap a poc a poc. En sentir-lo, la Valentina va endevinar que era un mascle. –Ets tu qui ha fet el forat a la sorra! –va dir–. A veure… això vol dir… que ets un teixó, oi?
13
Ella no gosava dir ni sí ni no, o sigui que no va dir res. L’animal va fer un sospir. –Quina bestioleta més estranya –va dir–. Excaves com un teixó però ets muda com un peix. Dit això, va fer un bot i va saltar fora del sot: quatre potes, un cos i una cua inquieta. Es va acostar a la Valentina a pas silenciós i ella es va encongir pensant: Socors! Que se’m menja! Però no va ser així. L’animal només la va ensumar per tot arreu i ella no es va poder aguantar el riure. Li feia pessigolles! –Ahà, si renilles és que deus ser un cavall –va dir la bèstia–. O potser estaves cloquejant? En aquest cas deus ser una gallina. L’animal va tombar el cap i es va posar a rumiar. –Tot i que… ets una gallina ben curiosa perquè no tens plomes –va dir–. Amb el cor a la mà i a la cua, he de dir que ets un animal molt estrany. La Valentina no podia continuar callada. –Jo no soc cap gallina –va dir–. Soc un ésser humà. L’animal va riure ensenyant mil dents esmoladíssimes, blanques com una conquilla. –Ja ho deia jo que ets un animal molt estrany! –va exclamar. Va rodolar per la sorra i es va estirar al costat de la Valentina. El seu cos arenós brillava com l’or al sol.
14
–Jo soc un llop de sorra –va dir–. Bon dia! Soc una criatura molt especial i d’una bellesa molt especial també, no trobes? La Valentina no sabia ben bé què opinar. Mai no havia conegut un llop de sorra i no estava segura de si estava molt espantada o molt contenta. –Què menges? –va preguntar amb compte–. Que menges… éssers humans, potser? –Éssers humans? Ui, no! Ecs! –va dir el Llop de Sorra–. Sobretot menjo raigs de sol i raigs de lluna perquè els raigs de lluna et tornen savi. Ho sé tot. –Saps totes les coses del món? –va dir la Valentina. –Totes les coses de tots els mons i totes les respostes de totes les preguntes –va dir el Llop de Sorra. La Valentina va provar d’inventar-se una pregunta molt difícil que aquell llop tan cregut no sabés contestar. Una pregunta sobre l’univers o alguna cosa per l’estil. O sobre els formiguers. Però quan va obrir la boca li va sortir una pregunta molt diferent: –Per què? –va fer–. Per què el meu pare ha de llegir el diari? –Ahà! Aquesta és fàcil –va dir el Llop de Sorra–. Perquè l’han embruixat, és clar! –Que l’han embruixat? –va dir la Valentina. –Sí. O potser l’han hipnotitzat –va dir el Llop de Sorra–. És com si els seus ulls s’haguessin quedat enganxats
15
al diari, en aquelles lletretes negres, i ara no se’n pot desenganxar. A la Valentina no li va agradar gens la resposta. Ella no volia tenir un pare enganxat al diari la resta de la vida. –Tranquil·la –va dir el Llop de Sorra–. Jo l’alliberaré. Va agafar embranzida i va arrencar a córrer com un remolí enmig d’una tempesta de sorra directe a la casa i a l’hamaca. Va arrabassar el diari de les mans del pare i les pàgines se’n van anar volant per sobre el mar com ocells enormes. El pare va caure daltabaix de l’hamaca, amb un bon cop de cul a terra, i va pensar: Era un llop?! –Valentina! –va cridar–. He tingut una insolació! Me’n vaig a l’aigua! –Per fi! –va dir ella. El mar era immensament blau i es van banyar molta estona, fins que els dits els van quedar ben arrugats. Aleshores van marxar cap a casa, van prendre un te i van jugar a les cartes, i només van fer trampes quan era estrictament necessari. Però dins el sot de la platja hi havia el Llop de Sorra pensant en… en les persones, en els pares i en altres bèsties estranyes.
16