Hi havia una vegada, fa molts anys, un lleó anomenat Kandinga. Era el lleó més poderós, però també el més malvat de tots. Era tan dolent que no dubtava a devorar els seus amics per satisfer la gana. Per això va acabar sol. Els seus amics, la seva dona i els seus fills el van abandonar.
Un dia, mentre Kandinga dormia a l’ombra d’un baobab, s’hi va presentar una llebre i, en observar el lamentable aspecte del lleó, li va dir: –Què et passa, amic Kandinga? Et veig molt trist i molt prim! –Sí, tens tota la raó. Fa dues setmanes que no menjo res –va contestar Kandinga. –Quina situació més curiosa! –va replicar la llebre–. Tu ets el rei de la jungla. No entenc per què et falta el menjar. –És veritat –li va contestar Kandinga, afalagat–. Però… amb la mala fama que tinc, cada vegada que em veuen els antílops, surten corrent. Ja no soc aquell veloç caçador que era a la meva joventut; ara soc un lleó vell, ronyós i amb reuma, i no puc córrer com abans… –No et preocupis, Kandinga –el va tranquil·litzar l’astuta llebre–. Si vols, jo puc ajudar-te a caçar. Et portaré aquí tots els animals que desitgis. Només hauràs de caçar-ne dos o tres i ens sobrarà el menjar. Però amb una condició: m’has de donar la meitat de la carn que n’obtinguis.