1 UNA RECERCA DELS AMAGATS A LA CASA DEL DARRERE «Em va demanar si li podia explicar res més»
«Només es pot parlar en nom dels morts donant la paraula als testimonis.» Arnon Grunberg (discurs del 4 de maig de 2020)
On s’acaba el diari de l’Anne El 4 d’agost de 1944 la Policia de Seguretat alemanya va fer una batuda a la seu d’Opekta, al carrer de Prinsengracht, 263, d’Amsterdam, on va trobar vuit jueus que s’amagaven a la Casa del darrere de l’edifici des del juliol de 1942. Un d’ells era una noia de quinze anys, Anne Frank, que des del seu tretzè aniversari havia anotat curosament els esdeveniments de la seva vida en un diari que es convertiria en un dels llibres més famosos del món. Gràcies a aquest diari, que s’ha traduït a més de setanta llengües i del qual s’han fet diverses pel·lícules, la història d’aquestes vuit persones es va convertir en una de les històries personals més conegudes de la Segona Guerra Mundial. A través dels ulls de l’Anne, el món va conèixer íntimament, a partir de l’experiència d’una adolescent, les vuit persones que van passar dos anys amagades en aquell edifici del Prinsengracht.
11
Aquest llibre tracta sobre elles: Otto, Edith, Margot i Anne Frank; Hermann, Auguste i Peter van Pels; i Fritz Pfeffer. Tots eren jueus que al llarg dels anys trenta havien fugit de l’Alemanya nazi per construir una nova vida als Països Baixos. Vuit persones que entre l’estiu i la tardor de 1942 es van amagar juntes per sobreviure a la persecució dels jueus que duien a terme els nazis.
La façana de les oficines de Prinsengracht, 263 (l’edifici del mig de la fotografia) cap a 1947.
12
Aquest llibre continua allà on s’acaba el diari de l’Anne, i investiga, amb tota la precisió possible, què se’n va fer d’aquests vuit amagats després que els arrestessin i els conduïssin a diversos camps de concentració i extermini on set d’ells moririen. Encara que Anne Frank i els seus set companys són molt famosos, aquest llibre requereix que els presentem. Per poder seguir bé la història de les seves vides als camps, és important repassar breument el que va passar abans que els arrestessin. Qui eren? En quines circumstàncies van fugir de l’Alemanya nazi i com van anar a parar a la Casa del darrere l’any 1942?
Edith, Anne, Margot i Otto Frank Primer de tot, la família Frank. El pare, l’Otto, era un home de negocis que s’havia criat en una família acomodada de banquers de Frankfurt del Main. Venia d’un entorn jueu moderat i havia lluitat com a oficial de l’exèrcit alemany a la Primera Guerra Mundial.1 L’any 1925 es va casar amb Edith Holländer a Aquisgrà, la ciutat natal de la seva dona. Ella també venia d’un entorn jueu moderat, encara que era força més religiosa que el seu marit i seguia més estrictament les tradicions jueves. Després de casar-se, l’Edith i l’Otto van viure a Frankfurt, on van tenir dues filles. La Margot va néixer l’any 1926, i l’Anne el 1929. A Frankfurt la família sentia l’amenaça del moviment nazi emergent. Després d’un període d’angoixa i inseguretat creixents, van acabar prenent la decisió d’emigrar als
13
Països Baixos. Després de la guerra, Otto Frank va recordar que a partir de principis dels anys trenta l’Edith i ell s’havien plantejat cada cop més sovint emigrar a causa de l’ambient amenaçador que regnava a Alemanya: «Recordo que l’any 1932 ja hi havia grups de la secció d’assalt de les sa que marxaven pels carrers, cantant: “Que regalimi sang jueva dels ganivets”. Era evident per a tothom. En vaig parlar de seguida amb la meva dona: “Com ens en podem anar d’aquí?”. Però la pregunta real, per descomptat, era: com et pots guanyar la vida si te’n vas i pràcticament ho deixes tot enrere?»2
Els nuvis Otto i Edith Frank-Holländer amb els convidats al seu casament, 12 de maig de 1925. L’Otto celebrava el seu 36è aniversari el mateix dia.
14
Per a la família Frank, l’ascens al poder d’Adolf Hitler i el seu Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors (nsdap) el gener de 1933 va ser el detonant per abandonar definitivament Alemanya. A Frankfurt, on vivien, els efectes del nou règim es van fer notar de seguida. Tan bon punt Hitler fou nomenat canceller imperial, els nazis van voler deixar clar als jueus de Frankfurt que a la ciutat no hi havia lloc per a ells. El mes de març els nazis van anunciar un boicot a escala nacional que es va aplicar a tot el país l’1 d’abril, i el terror antisemita va créixer en intensitat. Per tot Alemanya es van boicotejar botigues, empreses i metges jueus. A Frankfurt, amb una comunitat jueva d’unes trenta-una mil persones (aproximadament el 6 per cent de la població), les conseqüències van ser profundes.3 El 13 de març de 1933, membres de les sa van assaltar l’ajuntament, hi van hissar la bandera amb la creu gammada i van substituir l’alcalde liberal Ludwig Landmann pel jutge nacionalsocialista Friedrich Krebs. Aquella mateixa tarda membres de les sa van bloquejar l’entrada de botigues i magatzems de propietaris jueus en diversos punts de la ciutat, i van intimidar comerciants i clients. Els dies posteriors el nivell d’amenaça va augmentar, i l’1 d’abril de 1933 es va produir un boicot nacional a empreses jueves que en molts casos es va aplicar amb molta violència i intimidació. El 21 de març, en una gran manifestació de l’nsdap, el nou comissari en cap de la policia de Frankfurt ja s’havia dirigit amb to amenaçador als jueus, avisant que el boicot a les empreses jueves era especialment necessari a la seva ciutat: «Frankfurt ha de tornar-se alemanya. Els jueus no heu de tremolar.
15
Edith Frank, maig de 1935.
Otto Frank, maig de 1936.
Margot i Anne Frank a Aquisgrà, octubre de 1933.
Tot serà legal. Tant, que tanta legalitat encara us farà sentir incòmodes».4 L’amenaça era tan clara que Otto i Edith Frank van quedar convençuts que ja no tenien cap futur a Alemanya. Els maldecaps financers també hi van influir: l’empresa bancària de la família d’Otto Frank tenia molts problemes, i la resta de les seves activitats empresarials, també. La primavera de
16
Els nazis pengen la bandera amb la creu gammada a l’Ajuntament de Frankfurt del Main, 13 de març de 1933.
1933 van prendre la decisió definitiva d’emigrar als Països Baixos, on Otto Frank volia fundar la branca neerlandesa de l’empresa Opekta amb l’ajuda del seu cunyat Erich Elias.
17
Anunci d’Opekta.
Opekta era una empresa que distribuïa pectina, un espessidor per fer melmelada. A mitjan agost de 1933, l’Otto va traslladar-se a Amsterdam per engegar la seva nova empresa i preparar l’arribada de la seva dona i les seves filles, que mentrestant van passar uns mesos a casa de la mare de l’Edith, a Aquisgrà.5 El desembre d’aquell any la família es va instal·lar en una casa àmplia a la plaça de Merwedeplein, al barri de Rivierenbuurt, una zona de nova construcció a Amsterdam. Inicialment, Otto Frank va llogar diversos espais a l’edifici Candida, al carrer de Nieuwezijds Voorburgwal, i a partir de 1934, al carrer de Singel. L’any 1938 va comprar l’empresa Pectacon (dedicada a les espècies i els conservants), fundada per Johannes Kleiman, que va convertir-se en un dels seus treballadors de confiança. A partir de desembre de 1940, Otto Frank va instal·lar les dues empreses a Prinsengracht, 263, una edificació del segle xvii formada per dues cases; una que donava al carrer i una altra que donava al darrere, amb prou espai
18
Postal de la plaça de Merwedeplein d’Amsterdam els anys trenta. La família Frank vivia al número 37.
La família Frank a la plaça de Merwedeplein, maig de 1941. És l’última foto coneguda de la família sencera.
d’oficines i magatzems per a totes dues empreses, i una sala de molta per a les espècies. A Amsterdam la família Frank va construir una vida nova. Les nenes anaven a l’escola, on de seguida es van sentir còmodes i es van apropiar el neerlandès, i l’Otto i l’Edith també van conèixer gent i van fer nous amics. Molts eren jueus fugits d’Alemanya, però també van fer amistat amb veïns neerlandesos, clients i companys de l’empresa d’Otto Frank, Opekta-Pectacon. Van establir una amistat especialment estreta amb Victor Kugler i Johannes Kleiman, treballadors de l’Otto; amb les secretàries Miep Santrouschitz (que més endavant es casaria amb Jan Gies) i Bep Voskuijl, i amb Johannes Voskuijl, el pare d’aquesta darrera. Aquestes van ser les persones que entre l’estiu de 1942 i l’agost de 1944 s’ocuparien de tenir cura dels vuit amagats a la Casa del darrere. Els feien companyia i contribuïen amb aliments, roba nova i notícies del món exterior a la vida aïllada i clandestina de la família Frank i els seus companys d’amagatall. Després d’arribar als Països Baixos l’any 1933, la família Frank va continuar seguint amb atenció tot el que passava a Alemanya; família i amics els informaven de la intensificació de la violència i de la persecució cada cop més agressiva a què estaven sotmesos els jueus al seu país. Però també van veure el que passava amb els seus propis ulls. Fins a l’any 1938 (quan la violència contra els jueus va patir un increment radical), l’Otto i l’Edith visitaven regularment la família a Alemanya, i cada any, normalment per Nadal, l’Anne i la Margot passaven uns dies amb la seva àvia a Aquisgrà.6 En aquesta ciutat majoritàriament catòlica, situada a prop
20
L’Otto i els seus ajudants, octubre de 1945. D’esquerra a dreta: Miep Gies, Johannes Kleiman, Otto Frank, Victor Kugler i Bep Voskuijl.
Johannes Voskuijl, desembre de 1940.
Jan Gies, principis dels anys quaranta.
21
L’Edith i el seu germà Walter, anys vint.
de la frontera neerlandesa, l’impacte de l’nsdap en la vida quotidiana de la petita comunitat jueva era clarament palpable. La mare (que es deia Rosa) i els germans de l’Edith, en Walter i en Julius, portaven una empresa de ferralla i tenien topades constants amb el nou règim.7 El juny de 1933 la Gestapo va arrestar l’advocat Karl Löwenstein, bon amic d’en Julius, el germà gran de l’Edith.8 Tots dos formaven part de la junta de la sinagoga, i el juny de 1933 van passar setmanes en presó preventiva sense cap motiu.9 L’empresa de ferralla de Walter i Julius Holländer també tenia problemes financers cada cop més greus a causa de les mesures antijueves que havien entrat en vigor.10 I fins i tot anar a la sinagoga (en Walter, en Julius i la seva mare, Rosa Holländer-Stern, celebraven fidelment el sàbat a la Neue Synagoge d’Aquisgrà) era cada cop més difícil: passava sovint que els dissabtes i els diumenges homes de les sa s’instal·laven davant de la sinagoga i impedien el pas als fidels. Els jueus patien cada cop més prohibicions a la vida
Rosa Holländer-Stern, mare de l’Edith, a finals dels anys trenta.
23