Issuu

(un) Soc fet d’aigua. Ningú no ho diria, perquè la retinc. Els meus amics també són fets d’aigua. Tots. El problema que tenim és que hem de caminar sense que la terra ens absorbeixi i a més a més ens hem de guanyar la vida. De fet, encara hi ha un problema més gros. No ens sentim a casa enlloc. Per què? La resposta és la Segona Guerra Mundial. La Segona Guerra Mundial va començar el 7 de desembre del 1941. Aleshores jo tenia setze anys i anava a l’institut de Seville. De seguida que vaig sentir la notícia a la ràdio vaig decidir que jo hi seria, que ara el nostre president tindria l’ocasió de fuetejar els japos i els alemanys i que caldria que hi ajudéssim tots plegats. La ràdio l’havia feta jo mateix. Em passava el dia muntant receptors heterodins de cinc tubs. La meva habitació vessava d’auriculars, cables i condensadors, i de tota mena de material tècnic. A la ràdio, la notícia va interrompre un anunci de pa que deia: «Homer! Passa’t a pa Homestead!».

Odiava aquell anunci i vaig fer un bot per canviar d’emissora, però de cop la veu de la dona es va tallar. Naturalment, me’n vaig adonar: no vaig haver-hi de pensar dues vegades per veure que en passava alguna. Tenia els segells de les colònies alemanyes –en els quals es veia el iot del kàiser, el Hohenzollern– escampats molt a prop de la llum del sol i havia de desar-los abans que es fessin malbé. Però em vaig quedar dret al mig de la meva habitació sense fer absolutament res excepte respirar, i, per descomptat, mantenir altres processos normals en marxa. Deixava la part física funcionant però tenia la ment concentrada en la ràdio. Ma germana, la mare i el pare havien anat a passar la tarda fora, és clar, o sigui que no tenia ningú a qui explicar-ho. Això em va fer enrabiar fins a empal·lidir. Després de sentir la notícia dels avions japos llançant-nos bombes, vaig començar a córrer amunt i avall, pensant a qui podia trucar. Al final vaig baixar rabent a la sala i vaig trucar a en Hermann Hauck, company de l’institut de Seville que seia al meu costat a la classe de física 2A. Li vaig donar la notícia i va venir de seguida a casa amb bicicleta. Vam seure a esperar més notícies i parlar del que passava. Vam fumar un parell de Camels mentre parlàvem. –Això vol dir que Alemanya i Itàlia s’hi ficaran –li vaig dir a en Hauck–. Això vol dir guerra amb l’Eix, no només amb els japos. Per descomptat, primer haurem de derrotar els japos i després ja ens ocuparem d’Europa.

–Estic segur que ara és la nostra per esclafar els japos –va dir en Hauck. Tots dos hi estàvem d’acord–. Em moro de ganes de ser-hi –va dir. Fèiem voltes per l’habitació, fumant i pendents de la ràdio.– Petits panxes grogues fastigosos –va dir en Hermann–. No tenen cultura pròpia, ho saps? Tota la seva civilització la van robar als xinesos. Saps?, en realitat venen més aviat dels micos, no són autèntics éssers humans. No és com lluitar contra humans reals. –És veritat –vaig dir. Naturalment, això passava el 1941 i ningú posava en dubte una afirmació acientífica com aquella. Avui sabem que els xinesos tampoc tenen cap cultura. Es van passar als rojos com la massa de formigues que són. Per a ells és natural. En qualsevol cas, no hi fa res, perquè estem destinats a tenir-hi problemes tard o d’hora. Els haurem d’esclafar algun dia, tal com vam esclafar els japos. I quan arribi el moment ho farem. No gaire després del 7 de desembre les autoritats militars van posar anuncis als pals de telèfon que deien als japos que tal dia haurien d’haver marxat de Califòrnia. A Seville –que és a uns seixanta quilòmetres al sud de San Francisco– teníem uns quants japos amb els seus negocis: un tenia un viver de flors, un altre tenia un colmado…, portaven botigues petites, treien cèntims d’aquí i d’allà, tenien deu criatures que els feien tota la feina i en general vivien amb un bol d’arròs al dia. Cap blanc pot competir amb ells perquè estan encantats de treballar per no res. En qualsevol

cas, ara havien de fotre el camp els agradés o no. Crec que era pel seu bé, perquè a molts de nosaltres ens neguitejava la possibilitat que els japos poguessin sabotejar i espiar. A l’institut de Seville, uns quants vam empaitar un nen japo i li vam pegar una mica, perquè veiés com anava la cosa. El seu pare era dentista, si no ho recordo malament. L’únic japo que jo coneixia de veritat era un que vivia davant nostre, un venedor d’assegurances. Com tots, tenia un jardí gran als costats i al darrere de casa, i els vespres i els caps de setmana apareixia sovint vestit amb pantalons de color caqui, samarreta i bambes, i arrossegant una mànega, un sac de fertilitzant, un rasclet i una pala. Hi tenia una pila de verdures japos que no vaig reconèixer mai, algunes mongetes, carabassons i melons, a més de les habituals remolatxes, pastanagues i carabasses. El veia quan collia les llavors de les carabasses i sempre li deia: –Aquí teniu altre cop en Jack Capdecarabassa al seu jardí, tot buscant un cap nou. De fet s’assemblava a en Jack Capdecarabassa, tenia el coll prim i el cap rodó; duia la closca afaitada, com la porten ara els estudiants universitaris, i sempre somreia. Tenia unes dents enormes que els llavis no cobrien mai del tot. Els dies abans de l’expulsió dels japos de Califòrnia, la imatge d’aquest japo passejant amb el cap podrit, a la recerca d’un cap nou i fresc, m’obsessionava. Feia tan mala cara –sobretot perquè era molt alt, prim i corbat– que jo feia conjectures sobre la malaltia que devia patir. Em semblava que

potser era tuberculosi. Durant un temps vaig tenir por –em va trasbalsar durant setmanes– que un dia seria al jardí, o baixant pel camí cap al cotxe, i el coll se li trencaria, el cap li sortiria de les espatlles i li rodaria fins als peus. Em feia por que això passés, però no podia evitar observar-lo quan el sentia. I sempre que corria per allà el sentia, perquè contínuament estossegava i escopia. La seva dona també escopia, i era molt petita i maca. Semblava gairebé una estrella de cinema. Però el seu anglès era tan dolent, segons ma mare, que no servia de res intentar parlar-hi; només reia com una ximpleta. La idea que el senyor Watanaba s’assemblava a en Jack Capdecarabassa no se m’hauria acudit mai si no hagués llegit els llibres d’Oz de petit. De fet, durant la Segona Guerra Mundial encara en tenia uns quants a l’habitació. Els guardava amb les revistes de ciència-ficció, el microscopi vell, les col·leccions de pedres i la maqueta del sistema solar que havia fet a la classe de ciències de l’institut. Quan es van escriure els llibres d’Oz, cap al 1900, tothom els va considerar una fantasia total, com els de Jules Verne o els d’H. G. Wells. Però ara comencem a veure que tot i que els personatges concrets, com l’Ozma, el Mag o la Dorothy, són creacions de la ment de Baum, la idea d’una civilització a l’interior del món no és una cosa fantàstica. Fa poc, Richard Shaver ha fet una descripció detallada d’una civilització dintre del món, i altres exploradors estan alerta per si hi ha troballes semblants. També pot ser que es descobreixi

que els continents perduts de Mu i l’Atlàntida formen part d’una cultura antiga en què els territoris interiors tenien un paper important. Avui, a la dècada del 1950, tothom mira enlaire, cap al cel. A la gent li interessa la vida en altres mons. Però en qualsevol moment, el terra es pot obrir sota nostre i en sorgiran races estranyes i misterioses que viuran entre nosaltres. Val la pena pensar-hi, i aquí a Califòrnia, amb els terratrèmols, la situació és especialment angoixant. Cada vegada que hi ha un terratrèmol em pregunto: obrirà un esvoranc que revelarà finalment el món interior? Serà el bo, aquest? De vegades, al descans del dinar, n’he parlat amb els companys de feina, fins i tot amb el senyor Poity, l’amo. Pel que he vist, si bé n’hi ha que creuen que hi ha races extraterrestres, els interessen només els ovnis i les races que venen, sense que ho sapiguem, del cel. D’això jo en diria intolerància, fins i tot prejudici, però cal molt temps, fins i tot avui en dia, per tal que els fets científics arribin a ser de coneixement general. La majoria dels mateixos científics canvien a poc a poc, així que depèn de nosaltres, el públic científicament preparat, ser l’avantguarda. Però m’he trobat que, també entre nosaltres, n’hi ha molts a qui els importa un rave. Ma germana, per exemple. Des de fa uns anys, ella i el marit viuen a la zona nord-oest de Marin County, i tot el que sembla interessar-los allà dalt és el budisme zen. Aquest és un exemple, tret de la meva pròpia família, d’algú que ha passat de la curiositat científica a una

religió asiàtica que amenaça d’ofegar la facultat racional de qüestionar-nos coses, igual com ho fa el cristianisme. En qualsevol cas, el senyor Poity s’hi ha interessat, i li he deixat alguns dels llibres del coronel Churchward sobre Mu. La feina al servei de neumàtics One-Day Dealers és interessant, i em permet posar en pràctica una part de les meves habilitats amb les eines, encara que molt poca de la meva preparació científica. Soc recuperador de neumàtics. El que fem és agafar els gastats, és a dir, els neumàtics que de tant fets servir no els queda dibuix, i llavors jo i els altres recuperadors, amb un punxó calent, marquem els solcs fins a la coberta seguint les marques velles, de manera que sembla que el neumàtic encara tingui goma… quan en realitat només queda el teixit de la coberta. Llavors pintem el neumàtic recuperat amb pintura negra per a goma, i així té la pinta d’un neumàtic prou bo. És clar que si el poses al cotxe, només que passis per sobre d’un misto encès, bum! Has punxat. Però normalment un neumàtic recuperat pot durar més o menys un mes. Per cert, no podeu comprar els neumàtics que faig. Treballem només a l’engròs, per a empreses de cotxes usats. No hi guanyo gaire, en aquesta feina, però m’ho passo prou bé, destriant les marques velles; de vegades amb prou feines les pots veure. De fet, de vegades només un expert, un tècnic preparat com jo, pot veure-les i refer-les. I les has de traçar perfectament, perquè si t’apartes del dibuix antic, queda una marca de gúbia enorme que fins i tot un idiota

veuria que no l’ha fet la màquina original. Quan acabo de recuperar un neumàtic, no sembla fet a mà de cap manera. Sembla exactament igual que si l’hagués fet una màquina i, per a un recuperador, aquesta és la sensació més satisfactòria del món.

(dos) Seville, Califòrnia, té una bona biblioteca pública. Però el millor de viure a Seville és que Santa Cruz només és a vint minuts, i allà hi ha la platja i el parc d’atraccions. I tota la carretera és de quatre carrils. Però per mi, la biblioteca ha estat important en la formació de la meva educació i les meves conviccions. Els divendres, que és el meu dia lliure, hi baixo cap a les deu del matí i hi llegeixo Life i el còmics del Saturday Evening Post, i llavors, si les bibliotecàries no em miren, agafo les revistes de fotografia del prestatge i les examino per veure les noies que fan aquells posats artístics. I si et fixes en la coberta i el dors de les revistes de fotografia, hi trobes anuncis que no veu ningú més, anuncis que hi són per a tu. Però n’has de conèixer l’estil. En qualsevol cas, el que pots aconseguir gràcies a aquests anuncis, si envies el dòlar, és diferent del que pots veure fins i tot a les millors revistes, com Playboy o Esquire. Reps fotos de noies fent coses completament diferents, i segons com, millors, encara que les noies acostumen a ser més grans –de vegades fins i tot són

bruixes velles i arrugades– i no són mai maques, i el pitjor de tot, tenen els pits grossos i caiguts. Però fan coses ben poc habituals, coses que normalment no esperaries mai que les noies fessin a les fotos –no pas coses especialment porques, perquè això s’envia per correu federal des de Los Angeles i Glendale–, com una que recordo en què es veia una noia ajaguda a terra, amb un sostenidor negre de puntes, mitges negres i talons d’agulla, i una altra noia li refregava tot el cos amb un motxo que havia tret d’un cubell ple d’escuma. Això em va cridar l’atenció durant mesos. En recordo una altra, una noia amb la vestimenta habitual –com la d’abans– empenyia per una escala una altra noia vestida semblant, de manera que la víctima –si és així com li podríem dir; almenys, és així com li dic jo quan hi penso– estava tota corbada i torta, com si tingués les cames i els braços trencats; com una mena de nina de drap, com si l’haguessin atropellat. I sempre hi ha les fotos en què es veu la noia més forta, la mestressa, que té lligada l’altra noia. Fotos bondage, en diuen. I encara millors són els dibuixos bondage. Els fan artistes francament bons… alguns valen molt la pena. D’altres, de fet, la majoria, són porqueria mediocre, i no s’hauria de permetre que anessin per correu, de tan vulgars que són. Durant anys he tingut una sensació estranya quan mirava aquestes imatges, no una sensació bruta –res a veure amb la sexualitat o les relacions–, sinó la mateixa sensació que tens quan ets al cim d’una muntanya, respirant aire pur, com passa a Big Bassin Park, on hi ha les sequoies i els

rierols. Anàvem a caçar prop d’aquelles sequoies, encara que naturalment és il·legal, caçar en un parc estatal o federal. Queien un parell de cérvols, de tant en tant. Però les armes que fèiem servir no eren meves. La que portava jo me la deixava en Harvey St. James. Quan hi ha alguna cosa a fer que val la pena, nosaltres tres –jo, en St. James i en Bob Paddleford– la fem plegats, amb el Ford del 57 descapotable d’en St. James, que té doble tub d’escapament, fars bessons i el cul caigut. És un senyor cotxe, famós a Seville i a Santa Cruz. És daurat esmaltat, amb unes vores de color porpra que vam fer a mà. Per aconseguir aquelles línies tan pulcres vam fer servir uns motlles de fibra de vidre. S’assembla més a un coet que a un cotxe, té aquell aspecte d’espai exterior i velocitats pròximes a la de la llum. Quan ho volem passar bé de veritat, travessem les Sierras i anem a Reno. Marxem divendres al vespre, quan en St. James plega de la feina de venedor de vestits a Hapsberg’s Meanswear, anem a tota castanya fins a San Jose per recollir en Paddleford –treballa a Shell Oil, a la secció de projectes– i ja podem tirar cap a Reno. La nit de divendres no dormim gens; arribem tard i anem directament a jugar a les escurabutxaques i al blackjack. Cap a les deu del matí de dissabte fem una becaina al cotxe, anem a un lavabo públic per afaitar-nos i canviar-nos les camises i les corbates, i tornem a sortir a buscar dones. Sempre es troben aquesta mena de dones, a Reno, és una ciutat fastigosa de veritat.

Sincerament, no m’ho passo gaire bé en aquesta part. No té un paper important en la meva vida, no més que qualsevol altra activitat física. Només mirant-me ja us adonareu que la força principal la tinc a la ment. A sisè vaig començar a portar ulleres perquè llegia massa llibres d’historietes. Tip Top Comics, King Comics, Popular Comics… van ser els primers llibres de còmics que van sortir, a mitjan anys trenta, i després en van sortir molts més. A primària els llegia tots, i els bescanviava amb altres nens. Més tard, a l’institut, vaig començar a llegir Astonishing Stories, una revista pseudocientífica, Amazing Stories i Thrilling Wonder. De fet tinc la col·lecció gairebé completa de Thrilling Wonder, la meva favorita. Va ser a través d’un anunci del Thrilling que vaig aconseguir l’imant de la sort que encara porto sempre a sobre. Això passava cap al 1939. Tota la meva família som prims, excepte la mare, i tan bon punt em vaig posar aquelles ulleres de muntura platejada que portaven tots el nois en aquella època, de seguida vaig agafar un aire intel·lectual, d’autèntica rata de biblioteca. De tota manera, tenia un front ample. Més endavant, a l’institut, vaig tenir força caspa, i això va fer que els cabells semblessin més brillants del que eren. De tant en tant patia un tartamudeig que em molestava, però vaig descobrir que si m’inclinava, com si em tragués una brossa de la cama, podia parlar bé, o sigui que vaig començar a fer-ho habitual ment. Tenia, i tinc encara, una marca a la galta, prop del nas, que em va deixar la varicel·la. A l’institut estava nerviós

quasi sempre i me la gratava fins que se’m va infectar. També tenia altres problemes a la pell, com una mena d’acne, però en el meu cas els grans tenien una textura porpra que, segons el dermatòleg, era deguda a algun tipus d’infecció lleu que tenia per tot el cos. De fet, tot i que tinc trenta-quatre anys, de tant en tant encara em surten furóncols, no a la cara, sinó al cul o a les aixelles. A l’institut portava roba prou bona, i això em feia destacar i ser popular. En concret, tenia un jersei de caixmir blau que vaig portar gairebé quatre anys, fins que va començar a fer tanta pudor que el professor de gimnàstica me’l va fer llençar. En qualsevol cas, em tenia mania, perquè no em dutxava mai a classe de gimnàstica. Va ser gràcies a l’American Weekly, i no a cap revista, que em vaig interessar per la ciència. Potser recordeu l’article que van treure, al número del 4 de maig del 1935, sobre el mar dels Sargassos. Jo tenia deu anys i feia quart. Això vol dir que a penes era prou gran per llegir res més que còmics. Hi havia un dibuix immens, amb sis o set colors, que ocupava tota una doble pàgina. S’hi veien vaixells encallats al mar dels Sargassos que feia centenars d’anys que hi eren. S’hi veien els esquelets dels mariners coberts d’algues. Les veles i els pals podrits dels vaixells. I tota mena de vaixells, fins i tot alguns de grecs i romans antics, i alguns dels temps de Colom, i també vaixells víkings. Tots allà. Immòbils. Encallats per sempre, atrapats al mar dels Sargassos.

L’article explicava com els vaixells eren atrets i quedaven atrapats, i que cap va aconseguir escapar. N’hi havia tants que feien rengles de quilòmetres, l’un al costat de l’altre. Hi havia tot tipus de vaixells, encara que més tard, quan van aparèixer els de vapor, van quedar atrapats menys vaixells, òbviament perquè no depenien dels corrents del vent, sinó que tenien energia pròpia. L’article em va impressionar perquè, en molts aspectes, em va recordar un episodi de Jack Armstrong, el Noi Americà, que m’havia semblat molt important, i que tenia a veure amb el Cementiri Perdut dels Elefants. Vaig recordar que en Jack tenia una clau de metall que quan la colpejava feia un so estrany i era la clau del cementiri. Durant molt temps, qualsevol objecte metàl·lic que em trobés el picava contra el que fos, per fer-lo ressonar i intentar reproduir aquell so i trobar el Cementiri Perdut dels Elefants pel meu compte (se suposa que en algun lloc una porta s’obriria a la roca). Quan vaig llegir l’article sobre el mar dels Sargassos hi vaig veure una semblança important: el Cementiri Perdut dels Elefants el buscaven per la gran quantitat de marfil que hi havia, i al mar dels Sargassos hi havia milions de dòlars en joies i or, les càrregues dels vaixells atrapats, esperant que algú els trobés i els reclamés. I la diferència entre els dos casos era que el Cementiri Perdut dels Elefants no era un fet científic, sinó un simple mite que havien difós exploradors i natius afectats per les febres, mentre que el mar dels Sargassos era acceptat científicament.

Vaig escampar l’article al terra de la sala d’estar, a la casa que teníem llogada en aquella època a Illinois Avenue, i quan ma germana va arribar amb la mare i el pare vaig intentar que s’hi interessés. Però només tenia vuit anys. Per culpa d’això, ens vam barallar de valent, i el pare va acabar agafant l’American Weekly i el va llençar a la bossa d’escombraries de sota la pica. Em vaig enfadar tant que vaig tenir una fantasia amb ell i el mar dels Sargassos. Era tan desagradable que fins i tot ara no suporto pensar-hi. Va ser un dels pitjors dies de la meva vida, i sempre he cregut que la Fay, ma germana, va ser la responsable del que va passar. Si hagués llegit l’article i m’hagués escoltat parlant-ne, com jo volia que fes, no hauria passat res dolent. Em va saber molt greu que una cosa tan important i, en un cert sentit, tan maca fos menyspreada com va passar aquell dia. Va ser com si un somni delicat fos trepitjat i destruït. Ni al pare ni a la mare els interessava la ciència. El pare treballava amb un altre home, un italià, fent de fuster i de pintor de parets, i abans havia estat uns anys a la Southern Pacific Railroad, al departament de manteniment de Gilroy Yards. No llegia gens tret de l’Examiner de San Francisco, el Reader’s Digest i el National Geographic. La mare estava subscrita a Liberty i, quan va tancar, es va passar al Good Housekeeping. Cap dels dos tenia educació científica ni de cap classe. Sempre ens van desanimar, a mi i a la Fay, de llegir, i durant la meva infantesa de tant en tant assaltaven la meva habitació i cremaven tot el material de lectura que