Ciberiada-Cat

STA N I S Ł AW L E M

CIBERIADA Traducció de Xavier Farré

Com es va salvar el món

El constructor Trurl va crear una màquina que ho podia fer tot amb la lletra n. Quan la va tenir enllestida, com a prova li va manar fer uns ninos, i que després els nafrés els narius, que també havia fet, i després que els negués tots en una nau rodejada de nitril i nitrogen. Ho va fer fil per randa, però com que encara no estava del tot segur del seu funcionament, va haver de fer encara després nimbes, neutrons, nanses, noses, nimfes, nassos i natrium. No va saber fer aquesta darrera cosa i Trurl, molt preocupat, li va demanar que s’expliqués.

—No sé què és —va explicar—. No he sentit res que s’assembli a això.

—A veure, però com pot ser? És sodi, un metall, un element…

—Si es diu sodi, aleshores comença amb s, i jo sé fer tan sols coses que comencen amb n.

—Però és que en llatí es diu natrium.

—Estimat meu —va dir la màquina—, si pogués fer tot el que comença amb n en totes les llengües possibles, aleshores seria la Màquina Que Ho Pot Tot De Tot L’Alfabet, perquè qualsevol cosa en una llengua estrangera segur que comença amb la n. No en fem un gra massa?

No puc fer més del que tu has inventat. No et faré cap sodi.

—D’acord —va acceptar Trurl, i va manar que fes una nebulosa. En va fer una, una mica nana, però amb moltes taques negres i núvols.

Aleshores, Trurl va convidar el constructor Clapaucià, li va mostrar la màquina, i la va posar tant pels núvols i va alabar tant les seves habilitats, que el constructor es va emprenyar molt per dins, i va preguntar si ell també li podia demanar alguna cosa.

7

—I tant, endavant —va dir Trurl—, però ha de començar amb la lletra n.

—Amb la n? —va dir Clapaucià—. D’acord, doncs que faci notes naturalístiques de ciència.

La màquina va gargamellejar, i al cap de no res, la plaça davant de casa de Trurl es va omplir d’una multitud de científics. Es discutien, s’estovaven, escrivien en llibres gruixuts, uns altres agafaven aquells llibres i els feien miques, al lluny es veien pires enceses, on espetarre­ gaven els màrtirs de la ciència, allí i allà se sentia algun soroll, es formaven uns núvols de fum estranys en forma de bolets, tota aquella gernació parlava a la vegada, i no se’n podia entendre ni una paraula, de tant en tant creaven memorials, instàncies i altres documents, mentre que apartats d’aquella cridadissa, sota les cames dels esvalotadors, hi havia uns quants vells solitaris que no paraven d’escriure amb lletra molt petita en trossos estripats de paper.

—Què, com ho veus?! —va dir Trurl—. És la fila que fan els científics quan els venen al cap totes aquelles notes naturalístiques, no em diràs pas que no!

Però a Clapaucià allò no el va satisfer.

—Tu creus que tota aquesta gernació té alguna cosa a veure amb notes científiques? És una cosa del tot diferent!

—D’acord, doncs endavant, digues-li el que vulguis i la màquina t’ho farà ara mateix! —va dir Trurl emprenyat. Però Clapaucià no sabia què dir, així que va manifestar que li posaria dues tasques, i que si la màquina les resolia, consideraria que era tan bona com deia Trurl.

Trurl va acceptar-ho i Clapaucià li va manar que fes negatius.

—Negatius! —va cridar Trurl—. A què et refereixes, exactament?!

—Doncs vull dir tot el que és la part contrària —va respondre tranquil Clapaucià—. Tornar del revés, crear un negatiu de la realitat, ho saps, oi? No vulguis ara ensarronar-me. I tu, màquina, vinga, a treballar!

Però la màquina ja feia una bona estona que estava en funcionament.

Primer havia fet antiprotons, després antielectrons, antineutrins, antineutrons, i ja treballava tant temps que va crear sense parar antimatèria, de la qual a poc a poc, com un núvol que brilla estranyament al cel, es va començar a formar l’antimon.

8

—Hmm —va fer força descontent Clapaucià—, això són els negatius? Diguem que sí… Acceptem-ho, ara no discutirem… I aquí tens la tercera cosa que et demano: màquina!, el que has de fer és No-res!

La màquina durant una bona estona no es va moure gens. Clapaucià va fregar-se les mans ben content, i Trurl va dir: —Bé, què et passa? Li has dit que faci no res, per tant, no fa res.

—No és cert. Li he dit que faci No-res, i això és una cosa molt diferent.

—Amb què em surts, ara! Fer No-res i fer no res és el mateix.

—Què t’empatolles! Havia de fer No-res mentre que fa no res, així que he guanyat. Perquè el No-res, estimat col·lega saberut, no és un no res normal, producte de la droperia i de la inacció, sinó que és un No-res actiu en tot, és el No-ser perfecte, únic, omnipresent, i més elevat en la pròpia persona no present!!

—Estàs marejant la màquina! —va cridar Trurl, però a l’instant es va estendre la veu de bronze de la màquina: —Deixeu de discutir d’una vegada, en un moment així! Sé què és el No-res, el No-ser, perquè aquestes paraules pertanyen a la lletra n, com la No-existència. Seria millor que miréssiu per darrera vegada el món, perquè ben aviat ja no hi serà…

Aquelles paraules van deixar glaçats els dos constructors enfurits.

La màquina estava creant ras i curt el No-res, i de tal manera anava eliminant del món diverses coses que deixaven d’existir, com si mai haguessin existit. Ja havia eliminat nataigües, nacamides, nebràcies, nitreses, nosines, niel·les i nullasses. A vegades semblava que, en lloc de reduir, d’empetitir, de llençar, d’eliminar, d’anihilar i de restar, el que feia era engrandir i sumar, perquè va anar eliminant, l’un darrere l’altre, la nàusea, la neciesa, la negligència, el neguit, la nosa i la nul·litat.

Però al cap de no res es va tornar a fer un buit encara més gran.

—Ai, ai! —va dir Trurl—. Espero que no arribi a passar res greu…

—Au va, què dius! —va dir Clapaucià—. Es veu perfectament que no està duent a terme un No-res general, sinó una Neteja de totes les coses que comencen amb n, no passarà res, perquè a més la teva màquina només serveix per no res.

—No t’ho creguis pas —va respondre la màquina—. Si bé és cert que he començat amb tot el que comença amb n, perquè ho tenia més

9

per la mà, és molt diferent fer una cosa que eliminar-la. Ho puc eliminar tot, per la senzilla raó que ho puc reduir tot, absolutament tot, a la n; per tant, la no existència per a mi és bufar i fer ampolles. Ben aviat ja no hi haurà res, i tampoc vosaltres, així que et demano, Clapaucià, que diguis com més aviat millor que soc una màquina autènticament universal i que acompleixo les tasques tal com cal; si no, serà massa tard.

—Però si… —va començar, espantat, Clapaucià, i en aquell mateix instant va adonar-se que efectivament ja no desapareixien tan sols les coses que començaven amb n, sinó també altres coses diferents; així que van deixar d’envoltar-los cuinasses, estrebandes, persecues, garrepies, rimones, premides i falaines.

—Para! Para! Retiro tot el que he dit. Para! No facis la no existència!! —va esgaripar Clapaucià, però abans que es deturés, ja havien desaparegut també timonelles, xerrotal·les, filosindres, fredelagues.

I aleshores sí que la màquina es va aturar. El món tenia un aspecte terrible. Especialment, les nebuloses: s’hi veien només alguns puntets estrellats; no hi havia cap rastre de les precioses nivolades ni de les estiallides que en formaven part!

—Grans nebuloses! —va cridar Clapaucià—. I on són les cuinasses?

On són les meves múrquies preferides? On són les tendres falaines?

—Ja no hi són i no hi seran mai —va respondre amb tranquil·litat la màquina—. He fet, o més ben dit, he començat a fer tan sols el que m’has manat…

—T’he manat fer No-res, però tu… tu…

—Clapaucià, ets estúpid o només ho fas veure? —va dir la màquina—. Si hagués fet el No-res de manera immediata, d’un cop, hauria deixat d’existir tot, per tant, no tan sols Trurl i les nebuloses, i el cosmos, i tu mateix, i fins i tot jo. Aleshores, qui hauria pogut dir, i a qui, que l’ordre s’havia dut a terme amb correcció i que jo era una màquina competent? I si ningú no ho hagués pogut dir a ningú altre, de quina manera jo, que tampoc existiria, podria rebre les lloances que em mereixo?

—Bé, com vulguis, deixem-ho aquí —va dir Clapaucià—. Ja no vull res de tu, encantadora màquina, tan sols et demano que facis múrquies, perquè sense elles la vida no és gens agradable…

10

—No en sé fer, perquè comencen amb m —va dir la màquina—.

Evidentment, puc tornar a fer la nàusea, la neciesa, la negligència, el neguit, la nosa i la nul·litat, però no esperis que et faci res que comenci amb una altra lletra.

—Però és que jo vull les múrquies! —va lamentar-se Clapaucià.

—No hi haurà múrquies —va dir la màquina—. Mira, fes-me el favor, mira el món, com està ple d’enormes forats negres, ple de No-res, que omple els abismes insondables interestel·lars, com tot el que hi ha al voltant hi està arrapat, com sotja cada esquinçall de l’existència.

Això és obra teva, envejós meu! No crec que les pròximes generacions et glorifiquin per això…

—Potser no ho arribaran a saber… Potser no se n’adonaran… —va quequejar Clapaucià, empal·lidit i mirant descregut el buit de les negres nebuloses i sense gosar mirar els ulls del seu company.

El va deixar al costat de la màquina que sabia fer tot el que comencés amb n, i va tornar d’amagat a casa, i el món, fins avui dia, és tot ple de forats del No-res, tal com el va aturar Clapaucià quan la màquina complia la seva ordre. I com que no es va aconseguir construir cap màquina per a una altra lletra, temem molt que ja mai més no hi haurà uns fenòmens tan meravellosos com les falaines i les múrquies, pels segles dels segles.

11

La màquina de Trurl

Un cop, el constructor Trurl va construir una màquina intel·ligent de vuit pisos i, quan va haver acabat la feina més important, la va pintar de blanc; després, en va pintar els cantons de lila, se la va mirar des de lluny, i encara hi va posar un dibuix al davant i, on ens podem imaginar que hi havia el front, hi va fer una petita filigrana, i molt cofoi de si mateix, xiulant d’esma, com si estigués acomplint una obligació vàcua, va deixar anar la pregunta «quant són dos per dos?».

La màquina es va posar en funcionament. Primer, es van encendre les bombetes, van fer-se més clars els conductes, va ressonar el corrent com si fossin salts d’aigua, van activar-se les molles, després els tubs es van encendre, alguna cosa girava, se sentien cops, retronava, i hi va haver una cridòria així que ocupava tota la plana, fins que Trurl va pensar que calia fer-li un silenciador de pensament especial. Mentrestant, la màquina seguia treballant com si hagués de solucionar el problema més difícil de tot el Cosmos; la terra va tremolar, la sorra es va desplaçar dels seus peus per les vibracions, els fusibles van saltar com taps de suro d’ampolles, i els relés es van esquerdar de tot aquell esforç.

Finalment, quan Trurl ja estava ben fart de tot aquell xivarri, la màquina es va aturar de sobte i va dir amb una veu espaordidora: «SET!».

—Vaja, vaja, estimada meva! —va dir desganat Trurl—. Vas ben lluny d’osques, és quatre; va, sigues bona, fes-ho bé ara. Quant és dos per dos?

—SET! —va respondre la màquina a l’acte.

Vulguis o no vulguis, Trurl, després d’haver sospirat profundament, es va posar la granota de treball, que ja s’havia tret, es va arremangar

13

bé les mànigues, va obrir la tapa inferior i va entrar a la màquina. Va estar-s’hi força temps, se sentia com donava cops de martell, com descargolava alguna cosa, soldava, com corria fent soroll pels esglaons de metall, ara fins a la sisena planta, ara a la vuitena, i amb la mateixa rapidesa tornava a baixar. Va connectar el corrent, i a dins va espurnejar tot i van saltar flametes i espurnes liles. S’hi va estar escarrassant durant dues hores, fins que va sortir a fora tot empastifat, però content, va posar a lloc totes les eines, va deixar la granota a terra, va eixugar-se mans i cara, i ja a punt de marxar, li va deixar anar, per estar tranquil: —Quant són dos per dos?

—SET! —va respondre la màquina.

Trurl va deixar anar un sac de renecs, però no hi havia res a fer, va tornar a furgar-hi, arreglava aquí i allà, unia cables, desfeia, tornava a col·locar coses, i quan per tercer cop va sentir que dos per dos eren set, va seure desesperat en l’esglaó més baix de la màquina i va estar-s’hi així assegut fins que va arribar-hi Clapaucià. Li va preguntar a Trurl què li havia passat, perquè semblava com si hagués tornat d’un enterrament, i aquest li va exposar el seu problema. Clapaucià també va entrar un parell de cops a la màquina, va intentar arreglar alguna co­ sa aquí i allà, també li va preguntar quant era dos més u, i la màquina va contestar que sis; per a la màquina un més un era zero. Clapaucià es va gratar el cap, va escurar-se el coll i va dir: —Amic meu, no hi ha res a fer, cal mirar la veritat directament. Has creat una màquina diferent de la que volies construir. Tanmateix, cada fenomen negatiu també té la seva cara positiva, aquesta màquina, per exemple, també.

—Curiós, quina? —va respondre Trurl i va donar una puntada de peu a la base on seia.

—Para —va dir la màquina.

—Oh, ho veus, és sensible. Així doncs… què volia dir? No hi ha cap dubte que aquesta màquina és estúpida, però no d’una estupidesa normal, de cap manera! És, pel que em puc orientar, i saps prou bé que soc un gran especialista, la màquina intel·ligent més estúpida en tot el món, i això no és cosa de no res! Si s’hagués de construir a propòsit, no seria gens fàcil, tot el contrari, crec que ningú no se n’hauria sortit. I no tan sols és estúpida, sinó que a més és més tossuda que una

14

mula, té caràcter, com se sol dir; per altra banda, això és un tret dels idiotes, perquè solen ser terriblement tossuts.

—Per què dimonis necessito una màquina així?! —va dir Trurl i li va tornar a donar una puntada de peu.

—T’adverteixo seriosament, para! —va dir la màquina.

—Ja ho veus, quina advertència més seriosa que t’ha fet —va comentar secament Clapaucià—. Ho veus, no tan sols és sensible i ruca, i tossuda, sinó també susceptible, i amb tots aquests trets pot arribar ben lluny, ha, ha, t’ho puc ben assegurar!

—Bé, d’acord, però què he de fer realment amb ella? —va preguntar Trurl.

—Bah, en aquests moments no sé dir-t’ho. Podries, per exemple, organitzar una exposició, amb entrada de pagament perquè tothom que vulgui pugui admirar la màquina intel·ligent més estúpida del món; quants pisos té, vuit? De debò, ningú fins ara ha vist un estúpid tan immens. Aquesta exposició et tornaria no tan sols la inversió que hi has fet, sinó també…

—Deixa’m en pau, no faré cap exposició! —va tallar Trurl, es va aixecar i, sense poder-ho controlar, va tornar a donar una puntada de peu.

—Et faig el tercer advertiment seriós —li va dir la màquina.

—I si no què? —va cridar tot enfurismat Trurl—. Ets… ets… —i aquí no va trobar paraules, així que va començar a donar-li puntades de peu, cridant:— Només serveixes perquè et peguin, saps?

—M’has insultat una quarta, cinquena, sisena i vuitena vegada —va dir la màquina—, i per això ja no comptaré. Refuso les respostes a les següents preguntes que em facis pel que fa a operacions matemàtiques.

—Ara em diu que refusa fer operacions, mireu-la! —es va enrevenxinar Trurl—. Després del sis, ella posa el vuit, ho has sentit, Clapaucià?, no el set, sinó el vuit! I a damunt té la barra de refusar fer AQUESTES operacions matemàtiques. Doncs té, i té, i té! En vols més, encara?

Amb això, la màquina va tremolar, es va sacsejar i sense una paraula va començar amb totes les forces a alçar-se de la base. Aquesta era profunda, així que es van doblegar algunes bigues, però finalment en va poder sortir, i al forat que va deixar hi van quedar tan sols uns blocs de ciment amb barres de l’armament, i va començar a caminar com

15

una fortalesa cap a Clapaucià i Trurl. Aquest últim estava clavat perquè no entenia res del que passava, i ni tan sols va intentar amagar-se de la màquina que es dirigia evidentment cap a ell per esclafar-lo. Sort de Clapaucià, molt més serè, que el va agafar per un braç, se’l va endur a la força i van allunyar-se un bon tros. Quan es van girar, la màquina, fent tentines com una alta torre, avançava lentament i a cada passa s’enfonsava quasi fins a la primera planta, però, tossuda, incansablement emergia de la sorra i seguia avançant cap a ells.

—Una cosa com aquesta encara no s’havia vist mai! —va dir Trurl, gairebé sense aire i esbalaït—. La màquina s’ha rebel·lat! I què hem de fer ara?

—Esperar i observar —va respondre amb sensatesa Clapaucià—.

Potser s’aclarirà alguna cosa.

Però res semblava indicar que seria així. La màquina, havent arribat a terra més ferma, avançava més ràpidament. Per dins xiulava, bufava i dringava.

—Ben aviat es trencaran les soldadures dels comandaments i de la programació —va murmurar Trurl—. I aleshores tota la màquina s’espatllarà i…

—No —va respondre Clapaucià—, això és un cas particular. És tan estúpida que, encara que tots els comandaments deixin de funcionar, això no l’afectarà gens. Ves amb compte, ella… Fugim!!

La màquina clarament havia agafat embranzida per aixafar-los. Van córrer a cor què vols, sentint al darrere l’estrèpit rítmic de les seves terribles passes. I es van posar a córrer perquè, què més podien fer?

Volien tornar a la ciutat, però la màquina els ho impedia, i els obligava a continuar endavant, endinsant-se en una zona cada cop més desèrtica. Aviat, d’una boira baixa, van veure emergir les muntanyes, lúgubres i rocoses; Trurl, esbufegant, va cridar a Clapaucià: —Escolta! Anem cap a un congost estret… on no pugui entrar per perseguir-nos… remaleïda!

—Millor que seguim corrent… endavant —va panteixar Clapaucià—.

No gaire lluny d’aquí hi ha un poble… no sé com es diu… en qualsevol cas hi podem trobar… uf!!, recer…

Hi van anar ben de pressa i aviat van veure la primera casa. A aquella hora del dia els carrers estaven quasi del tot buits. Van córrer un bon

16

tros encara sense trobar ni una sola ànima, quan una terrible sorollada, com si en una punta del barri hi hagués un despreniment de pedres, els va indicar que la màquina que els perseguia també hi havia arribat.

Trurl va mirar enrere i es va plànyer.

—Per tots els cels! Mira, Clapaucià, està destruint les cases!! —Aquella màquina, avançant tossudament cap a ells, passava per les parets de les cases com una muntanya d’acer, i anava deixant tot un rastre de runes de totxanes plenes de núvols d’una pols calcària. Es va estendre una cridòria terrible dels que dormien, els carrers es van omplir. Mentrestant, Trurl i Clapaucià van seguir endavant, defallint, panteixant, fins que van arribar al gran edifici de l’ajuntament, on en un tres i no res van córrer per les escales per arribar al soterrani.

—Aquí no ens pot atrapar, encara que ens tiri pel cap tot aquest ajuntament! —va dir panteixant Clapaucià—. Ves, quina pensada que he tingut de venir-te a veure precisament avui… Tenia curiositat per saber com t’anava la feina, i mira, me n’he assabentat perfectament…

—Calla! —li va respondre Trurl—. Ve algú…

I així era, es va obrir la porta del soterrani i va entrar l’alcalde amb alguns consellers. Trurl tenia molta vergonya d’explicar què havia produït aquella història increïble i terrible a la vegada, així que Clapaucià va ser qui la va explicar. L’alcalde el va escoltar en silenci. Molt poc després, les parets van tremolar, va trontollar la terra i de molt profundament per sota del nivell del soterrani amagat van arribar uns retrunyiments constants de parets que anaven caient.

—És aquí?! —va cridar Trurl.

—Sí —va respondre l’alcalde—. I exigeix que us entreguem, en cas contrari destruirà tota la ciutat…

A la vegada, d’algun lloc de més amunt van sentir una veu metàl·lica, lleugerament nasal, que deia el següent: —Per aquí hi ha en Trurl… Sento en Trurl…

—Però no ens entregareu, oi? —va preguntar amb una veu tremolosa aquell a qui la màquina tant reclamava.

—Qui es digui Trurl de vosaltres dos ha de sortir d’aquí. L’altre es pot quedar, ja que no és una condició indispensable que l’entreguem…

—Tingueu pietat!

17

—Estem lligats —va dir l’alcalde—. Tanmateix, si et quedessis aquí, Trurl, hauries de justificar-te davant dels ciutadans per les desfetes provocades, perquè per culpa teva la màquina ha destrossat setze cases i ha enterrat entre tota la runa molts ciutadans. Tan sols el fet que t’enfrontes a la mort em permet deixar-te lliure. Ves i no tornis.

Trurl va mirar les cares dels consellers, i en veure-hi la seva sentència, es va dirigir lentament cap a la porta.

—Espera! Vinc amb tu! —va cridar impulsivament Clapaucià.

—Tu? —va proferir Trurl amb una esperança ja molt dèbil a la veu—. No… —va dir al cap d’una estona—. Queda’t, serà millor…

Per què hauries de morir innecessàriament?…

—Bestieses! —va dir amb energia Clapaucià—. Però què dius ara!

Res de morir, i menys per causa d’aquella estúpida de ferro. Només faltava aquesta! No és ningú per esborrar de la superfície del globus els dos constructors més importants! Vine, Trurl! Sense por!

Animat per aquestes paraules, Trurl va córrer per les escales rere Clapaucià. A la plaça no hi havia ni una ànima. Entre els embulls de pols i els remolins dels quals sobresortien els esquelets dels edificis destruïts, hi havia la màquina, que deixava anar núvols de vapor, més alta que la torre de l’ajuntament, tota empastifada de la sang de les totxa­ nes dels edificis i de la pols blanca.

—Vigila! —li va xiuxiuejar Clapaucià—. No ens veu. Correm pel primer carrer a l’esquerra, després a la dreta i després tot recte, no gaire lluny comencen les muntanyes. Allí ens amaguem i enginyem alguna cosa perquè d’una vegada per totes li passin les ganes de…

Correm! —va cridar, perquè la màquina els va veure en aquell mateix moment i ja avançava cap a ells, fent retronar tot el terra sota els seus peus.

Avançant sense un respir, van córrer fins a arribar a fora de la ciutat. Van continuar així una bona estona, sentint com al darrere també continuaven aquelles passes fragoroses del colós, que no cedia ni un moment per perseguir-los.

—Conec aquest congost! —va cridar de sobte Clapaucià—. Allí hi ha la llera d’un rierol sec que condueix a l’interior de les roques, i allí hi ha moltes coves, correm més de pressa, d’aquí a no res s’haurà de quedar sense poder continuar!…

18

Així doncs, van córrer esperitats muntanya amunt, ensopegant i movent molt els braços per recuperar l’equilibri, però la màquina es trobava sempre a la mateixa distància rere seu. A través de les roques inestables del rierol sec, van arribar a l’escletxa de les roques verticals, i quan van veure que força amunt de la muntanya hi havia l’entrada negra d’una cova, van començar a enfilar-s’hi amb totes les forces, sense tenir en compte les pedres massa soltes que anaven rodolant. La gran entrada d’aquella roca deixava anar un aire fred i era molt fosca. Van entrar-hi tan ràpid com van poder, van córrer unes quantes passes més i es van aturar.

—Ja està, aquí estem segurs —va dir Trurl, que havia recuperat la calma.

—Sortiré a veure on s’ha encallat…

—Ves amb compte —el va alertar Clapaucià. Trurl va anar acostant-se cautelosament a l’obertura de la cova, es va inclinar una mica i va saltar de sobte espantat cap enrere.

—Està pujant per la muntanya!! —va cridar.

—Tranquil·litza’t, aquí segur que no arriba —va dir Clapaucià, amb una veu poc decidida—. Què passa? És com si estigués fent-se fosc… Oh! En aquell moment, una gran ombra havia tapat el cel, que fins aleshores es podia veure per l’entrada de la cova, i hi va aparèixer la màquina d’acer, llisa, reblada en tota ella, que s’havia arrapat a la roca.

D’aquesta manera, la cova havia quedat com tancada hermèticament des de fora per una tapa d’acer.

—Estem atrapats… —va xiuxiuejar Trurl, i la seva veu havia tremolat més perquè s’havia fet la foscor absoluta.

—Ha estat molt estúpid per part nostra! —va dir enfadat Clapaucià—.

Entrar en una cova que podia obstruir totalment! Com hem pogut fer una cosa així?

—Què penses que està esperant ella? —va preguntar al cap d’una bona estona en silenci Trurl.

—Que en algun moment voldrem sortir, no cal ser gaire intel·ligent.

I van callar un altre cop. Trurl va caminar per la cova a les palpentes allargant els braços en direcció a l’obertura i anava passant les mans per la roca fins que va tocar aquell acer profund que era calent, com si estigués escalfat des de dins.

19

—Et noto, Trurl… —va ressonar en aquell espai tancat la veu metàl·lica.

Trurl es va retirar, va seure a la roca al costat del seu amic i van estar una estona descansant, sense moure’s. Finalment, Clapaucià li va xiuxiuejar: —No podrem aguantar gaire temps més, no hi ha sortida. Intentaré pactar amb ella…

—És inútil —va dir Trurl—. Però intenta-ho, potser tu en podràs sortir viu…

—No, no d’aquesta manera! —li va dir Clapaucià per infondre-li ànims, i va anar fins a la invisible obertura de la cova i va cridar: —Hola, ens sents?

—Us sento —va respondre la màquina.

—Escolta, et voldria demanar perdó. Saps… entre nosaltres hi ha hagut un petit malentès, però de fet és una fotesa, al cap i a la fi. Trurl no tenia cap intenció…

—Destruiré Trurl —va dir la màquina—. Però primer em respondrà la pregunta de quant són dos més dos.

—Ah, i tant que t’ho respondrà, i quedaràs tan contenta que voldràs fer les paus amb ell, no és així, Trurl? —va dir en un to conciliador aquell mediador.

—Sí, segur que… —va dir Trurl amb una veu molt dèbil.

—Sí? Digues —va interrompre la màquina—. Va, quant són dos més dos?

—Qua… set —va dir encara més baix Trurl.

—Ha, ha! Així doncs, és set i no quatre, oi? —va retronar la màquina—. Ho veus?

—Set, és clar que sí, set, sempre ha estat set! —va afirmar insistentment Clapaucià—. Ara ens deixaràs sortir? —va dir amb molta cura.

—No. Que Trurl digui que li sap molt de greu i que torni a dir quant són dos més dos…

—I ens deixaràs sortir, si t’ho dic? —va preguntar Trurl.

—No ho sé. M’ho pensaré. Però tu no ets ningú per posar-me condicions. Digues, va, quant són dos més dos?

—Però ens deixaràs sortir, oi? —va dir Trurl, encara que Clapaucià li donava estrebades a la màniga i li deia a l’oïda:

20

—Però si és una idiota, una idiota rematada, no hi discuteixis, t’ho prego!

—No us deixaré anar si no ho vull —va respondre la màquina—.

Però tu sí que m’has de dir quant són dos més dos…

De sobte, tota una ràbia es va apoderar de Trurl.

—Oh! T’ho diré, t’ho diré! —va cridar—. Dos més dos són quatre, i dos per dos són quatre, per molt que t’hi posis travessera, per molt que redueixis a pols aquestes muntanyes, que t’ennueguis amb el mar, que et beguis tot el cel, ho sents? Dos més dos són quatre!!

—Trurl! T’has tornat boig? Però què dius? Dos més dos són set, senyora meva! Estimada màquina, set! Set!!! —va cridar Clapaucià, intentant sonar més alt que el seu amic.

—No és cert! Són quatre! Tan sols quatre, des del principi fins al final del món són QUATRE!! —va cridar Trurl fins que va perdre la veu.

De cop i volta sota els seus peus van percebre un tremolor febril.

La màquina s’havia apartat de l’entrada de la cova, i a l’interior es va endinsar una lluminositat grisenca, i a la vegada no parava d’emetre un crit continu: —Mentida! Set! Ara mateix, digues-ho, o si no t’atraparé.

—No ho diré mai! —va respondre Trurl, com si ja res no li importés, i aleshores del sostre els va començar a caure als caps una pluja de pedres, perquè la màquina havia començat a sacsejar tota la muntanya amb el seu cossot de vuit plantes, i anava donant cops contra el pendís vertical fins que enormes roques saltaven i amb un gran estrèpit anaven a parar a la vall.

Tot aquell terrabastall de les roques i l’olor del fum de sílex va omplir la cova juntament amb les espurnes que sortien, però a través de tots aquells terribles sons d’aquell assalt encara es podia sentir la veu de Trurl, que cridava sense parar: —Dos més dos són quatre! Quatre!!

Clapaucià va intentar tancar-li la boca a la força, però Trurl el va empènyer de manera violenta, i Clapaucià va callar i es va asseure tapant-se el cap amb els braços. La màquina no cedia en els seus endimoniats esforços, i semblava com si en qualsevol moment el sostre de la cova pogués caure sobre les dues persones atrapades, aixafant-les

21

i soterrant-les pels segles dels segles. Però quan ja havien perdut tota esperança, quan la pols corrosiva va omplir tot l’aire, alguna cosa va xerricar molt fort, es va sentir una lenta retronada, molt més forta que tots els sons que poden sortir d’una forja i de tots els martells, després l’aire va udolar, la negra paret que tapava l’entrada va desaparèixer com si se l’hagués enduta una forta ràfega, i va caure una allau d’enormes trossos de roca. El ressò de tota aquella tronadissa va continuar a la vall, per l’eco de les muntanyes, i quan els dos amics van arribar a la sortida de la cova i van treure mig cos enfora, van veure la màqui­ na que jeia tota feta miques i aixafada per aquell despreniment de roques que ella mateixa havia provocat, amb una roca immensa en el centre d’aquells vuit pisos, que havia tallat quasi per la meitat. Van baixar amb molta cura per tot aquell pedregar polsós. Per arribar fins a la llera d’aquell rierol sec van haver de passar just al costat del cadàver de la màquina que jeia de bocaterrosa, enorme com un vaixell embarrancat a la riba. Sense dir res, es van aturar tots dos a la vegada vora un dels seus flancs aixafats. La màquina encara es movia i se sentia com a dins seu hi havia alguna cosa que rodava amb un so cada cop més apagat.

—Ja veus quin ha estat el teu sòrdid final, i dos més dos són de sempre —havia començat a dir Trurl, però en aquell precís instant la màquina va emetre un so molt dèbil i, de manera poc clara, a penes audible, va barbotejar per darrera vegada: —SET. Després, alguna cosa va dringar lleugerament a dins seu, les pedres van rodolar per damunt d’ella i va morir, convertida en un bloc de ferralla morta. Els dos constructors es van mirar, i després, sense dir ni una paraula, van anar tornant, en silenci, per la llera del rierol sec.

22

Trurl i Clapaucià són dos robots constructors, mestres de la invenció, que rivalitzen fins al límit per a mostrar el seu enginy. En un futur indefinit, en el qual els rastres de la devastació autodestructiva dels terrícoles estan més a prop de la llegenda que de la història, els dos protagonistes viatgen als racons més recòndits del cosmos per complir els encàrrecs de reis dèspotes i llunàtics. Aquestes històries, escrites de manera burlesca i que transiten des de la profecia al surrealisme, combinen filosofia, ciència i fantasia en una obra tan divertida com captivadora.

Publicada originalment en 1965 i considerada com una de les obres fonamentals i més originals de Stanisław Lem, Ciberíada amplia l’univers de Faules de robots amb una sàtira brillant situada en un futur que recorda de manera inquietant al present. Sempre càustics, aquests relats de Lem ens parlen de la genialitat i la inutilitat de la invenció tecnològica i avancen qüestions tan presents com la intel·ligència artificial, la hiperinformació o el totalitarisme.

faktoria

de llibres

ISBN 978-84-10387-20-1

9 788410 387201