Em dic Charlotte. Tinc sis anys, gairebé set. He fet els comptes, i resulta que ja he viscut 2.427 dies. No he fet els números sola. Sis per set de vegades se m’encalla, o sigui que li vaig demanar ajuda a en Colin. A canvi, li vaig haver de donar un tros de la xocolata del meu berenar. He d’escriure molt, perquè molt aviat em diré Pallassa i després Bruixa, i quan tingui 3.285 dies em vull dir Frigo. Quan arribi aquell moment, ningú no em reconeixerà, perquè estaré canviada. Ja hauré passat la varicel·la, o sigui, que ja hauré arribat a una certa edat i ja hauran desaparegut tots aquells grans vermells que tant em picaven i també aquella capa de pols blanca que em feia semblar una sardina arrebossada en farina. Creixo i creixo com els arbres del parc del costat i com els del meu jardí. Estic segura que per als arbres del parc no és gaire fàcil créixer, perquè hi ha persones que no paren de cridar, d’amuntegar-se, gossos que els pixen a sobre, formigó, fum, martells pneumàtics, i molt i molt d’enrenou. De vegades no ho suporto, i em tapo
9
els orelles per no tornar-me boja. Tot aquest soroll em fa pensar en els petards, que no m’agraden gens ni mica, i també en una festa que vam fer pel meu aniversari. El meu aniversari és el dia de Nadal, una època que acostumàvem a passar a la muntanya. Recordo que en aquella festa tothom estava feliç menys jo. No em vaig atrevir a dir als pares que la festa era horrible perquè s’haurien posat tristos, però el cert és que em feien mal les orelles com quan fa molt de fred, i també tenia por, com quan el pare i jo baixàvem per les pistes negres. No tenia altre remei que agafar-me als seus bastons. Em vaig posar tan nerviosa que ni tan sols respirava. Ell va baixar a tota velocitat i a mi, com de costum, se’m van posar els cabells de punta i no m’ho vaig passar gens bé. Encara sort que el monitor li va dir al pare que no fes bogeries i ara m’està ensenyant a agafar els revolts amb la tècnica dels bolets: «Cap a l’esquerra cullo bolets i cap a la dreta cullo més bolets». Gràcies al monitor, ara no hi ha grans perills ni grans catàstrofes, i fins i tot m’ho passo bé. El monitor m’estima, i quan algú m’estima jo m’enamoro. Diu el pare que el meu nom, Charlotte, és una cosa així com un gatet que miola, és tendre, dolç i fràgil, però també tinc urpes, i les sé fer servir molt bé. Com quan en Colin em diu que vaig néixer sota un pont, que els meus pares
10
em van trobar embolicada amb una manta vella i em van portar a casa per donar-me llet calenta. O com quan em diu que soc feble com un pollet, que tinc els cabells massa foscos, i no com els seus, que són daurats. Quan passa això, jo agafo una enrabiada, esgarrapo, mossego i, en comptes de roncar com els gatets, grunyo com gruny el meu gos Bibelot. I dic bé quan parlo de grunyir, perquè no vaig saber parlar fins fa cosa d’un mes. De parlar, parlava, sí, però no pas com la resta de la gent, o sigui que ningú no entenia res. El pare estava molt preocupat i em portava a molts psicòlegs que em feien fer dibuixos i em preguntaven moltes coses per poder avaluar no sé ben bé què. Jo no entenia res, o sigui que continuava agafant enrabiades cada cop que els altres no endevinaven el que volia dir. Això em suposava un problema quan tenia necessitats com ara menjar o beure. La resta del temps, no necessitava l’ajuda de ningú. De vegades, m’agafava per deixar anar tota la meva xerrera junta sense cap motiu, només pel gust d’observar com els grans feien veure que m’entenien. La veritat és que, amb les persones adultes, no m’hi entenc gaire bé. L’únic que comprenia el meu llenguatge era en Colin, que feia de traductor quan la situació se’ls complicava molt als grans. Ara, el pare està més tranquil, em deixa tranquil·la i soc l’única reina d’un món que només em pertany a mi.
11
En Colin es porta bé amb mi. És molt blanc de pell i té un munt de pigues a la cara. A l’estiu, en té tantes que sembla una galeta amb trossets de xocolata. És una broma. M’estimo molt el meu germà i m’encanta fer-li abraçades. Estic enamorada d’ell, i també d’en Manel, d’en Paolo i de molts més. Això d’en Colin i jo és un amor no correspost. És una llàstima, perquè a la tele veig enamorats que s’abracen i es besen a la boca i són molt feliços. Jo sé que no vaig néixer sota un pont, però faig veure que m’ho crec per tenir una excusa per barallar-me amb ell. Vaig néixer perquè el pare i la mare es van fer un petó a la boca molt llarg i això va fer que la panxa de la mare creixés i després, en un tancar i obrir d’ulls, la mare va posar al llit una mena d’animaló que es va convertir en la Charlotte. Fa uns dies vaig aprendre amb més detall el que passa en tot aquest procés: com acabo de dir, el pare i la mare es fan un petó molt i molt llarg, després el pare enganxa el seu penis a la vulva de la mare i d’allà surt un bebè. Això és més o menys el que vaig entendre.
13
El meu germà i jo dormim amb la meva germana Clio. Per a ella soc invisible, o sigui que he pogut espiar-la i arribar a la conclusió que en uns quants centenars de dies tindré a la fi unes tetes com les seves. També podré portar tacons, posar-me perfum d’amagat i, fins i tot, anar a festes sense el pare i la mare, tot i que les festes tampoc no és que m’agradin gaire. Quan dic que dormim junts vull dir que compartim la mateixa habitació, tot i que jo no dormo sempre al mateix lloc, sinó que depèn de la nit: de vegades dormo amb el pare i la mare, d’altres en un matalàs a sota de la taula del saló, d’altres a la cuina… La meva germana es queixa tota l’estona perquè li agradaria tenir unes tetes enormes i perquè diu que no és guapa. Això de les tetes té solució fàcil: es posa molts mitjons a dins dels sostenidors i les fa créixer al seu gust. L’altre problema és diferent: encara que té una cara bonica, el mal humor no li queda gens bé. Mai no somriu, i si continua així acabarà lletgíssima. Hauria de fer com la mare i prendre infusions que la relaxin, que li facin brillar els ulls i fins i tot riure.
14