PRIMERA PART
1 Vaig conèixer en Dean Moriarty poc després que la meva dona i jo ens separéssim. Jo acabava de superar una malaltia important que m’estalviaré d’explicar si no és per dir que tenia a veure amb la manera tan trista i enutjosa com vam tallar i amb la sensació que tenia que tot estava mort. Amb l’arribada d’en Dean Moriarty va començar la part de la meva vida que podríem anomenar la vida a la carretera. Abans d’això sovint havia somiat anar a l’Oest i veure el país, sempre amb plans difusos i sense acabar-me de decidir. En Dean és el paio perfecte per estar amb ell a la carretera, perquè de fet hi va néixer, el 1926, quan els seus pares passaven per Salt Lake City amb una carraca de cotxe de camí cap a Los Angeles. Les primeres notícies que en vaig tenir em van arribar a través d’en Chad King, que em va ensenyar unes quantes cartes que en Dean li havia escrit des d’una escola reformatori mexicana. Les cartes em van interessar extraordinàriament, perquè de la manera més ingènua i més dolça possible demanaven a en
5
Chad que li parlés de Nietzsche i de les coses meravellosament intel·lectuals que en Chad sabia. En un cert moment, en Chad i jo vam parlar de les cartes i ens vam preguntar si l’arribaríem a conèixer mai, l’estrany Dean Moriarty. Tot això va ser fa molt de temps, en l’època en què en Dean encara no era com ara, quan era una mena de jove presidiari embolcallat d’un gran halo de misteri. Després vam saber que en Dean havia sortit del reformatori i que vindria per primer cop a Nova York; també es deia que s’havia casat amb una dona que es deia Marylou. .Un dia que vagava pel campus, en Chad i en Tim Gray em van dir que en Dean s’estava en un cau gèlid d’East Harlem, el Harlem espanyol. Havia arribat la nit abans, el primer cop que anava a Nova York, amb la preciosa de la Marylou, menuda i enginyosa; van sortir de l’autobús Greyhound al carrer 50, van girar la cantonada buscant un lloc per menjar i van anar a parar a l’Hector’s, i d’aleshores ençà per en Dean la cafeteria Hector’s ha sigut un gran símbol de Nova York. Es van gastar els diners en uns grans pastissos amb sucre glaç i en profiteroles. .Tota aquesta estona en Dean li deia coses així, a la Marylou: –Ara som a Nova York, preciosa, i si bé no t’he dit tot el que pensava quan hem creuat Missouri, sobretot quan hem passat el reformatori de Booneville, que m’ha recordat els meus problemes amb la presó, ara és del tot necessari que posposem els detalls que ens faltin per explicar-nos de les nostres històries d’amor i que comencem de seguida a fer plans laborals i vitals… –i coses per l’estil, com feia sovint en aquella primera època. .Vaig anar al pis gelat amb els nois, i en Dean em va obrir la porta en calçotets. La Marylou feia bots al sofà; en Dean
6
havia enviat el propietari del pis a la cuina, segurament a fer-hi cafè, i mentrestant es dedicava als seus problemes amorosos, perquè per ell el sexe era l’única cosa sagrada i important de la vida, per més que també hagués de renegar i suar per guanyarse la vida i tota la pesca. Te n’adonaves per com balancejava el cap, sempre amb els ulls avall, assentint com un jove boxador que rep instruccions perquè sentissis que parava atenció a tot el que es deia, i deixant anar mil «sís» i mil «exactes». La meva primera impressió va ser que en Dean era una mena de jove Gene Autry –elegant, amb els ulls blaus, fi de malucs, amb un autèntic accent d’Oklahoma–, un heroi amb patilles sorgit d’un Oest nevat. De fet, venia de treballar en un ranxo, el de l’Ed Wall a Colorado, abans de casar-se amb la Marylou i venir a l’est. La Marylou era una rossa bonica de rínxols immensos, com si la seva cabellera fos un mar de rulls daurats; seia a la punta del sofà amb les mans a la falda i els ulls campestres d’un blau entelat clavats a l’infinit, perquè era en un cau gris i fastigós de Nova York de què li havien parlat quan era a l’Oest, i s’esperava com si fos una de les dones surrealistes de Modigliani, esquelètica i llargaruda, en una habitació de tons greus. Però a banda de ser menuda i dolça, també era increïblement curta i capaç de fer coses terribles. Aquella nit tots vam beure cervesa i vam fer polsos i vam xerrar fins a l’aurora, i l’endemà al matí, mentre sèiem en silenci i fumàvem puntes de cigarreta arreplegades dels cendrers en la llum grisa d’un dia rúfol, en Dean es va aixecar amb aire nerviós, es va posar a caminar d’una banda a l’altra, rumiant, i va decidir que el que calia era que la Marylou fes l’esmorzar i fregués el terra. –Dit en altres paraules, maca, val més que ens espavilem una mica, et dic, o em passaré el dia fluctuant sense saber
7
veritablement quins plans tenim ni veure’ls cristal·litzar. –I llavors me’n vaig anar. .Durant la setmana següent en Dean va confessar a en Chad que havia d’aprendre a escriure de totes totes, i que n’hi havia d’ensenyar ell; en Chad li va dir que jo era escriptor i que em vingués a veure a mi perquè l’aconsellés. Mentrestant, en Dean havia trobat feina en un aparcament, s’havia barallat amb la Marylou al seu pis de Hoboken –impossible saber per què hi van anar–, i ella es va enrabiar tant i en el fons tenia tantes ganes de venjança que va anar a la policia amb unes acusacions falses, histèriques i inventades, i en Dean va haver de fotre el camp de Hoboken. No tenia enlloc on viure. Va venir directe a Paterson, a Nova Jersey, on jo vivia amb la meva tieta, i una nit que estudiava vaig sentir que picaven a la porta, i vet aquí que era en Dean, que em va fer una reverència, va arrossegar obsequiosament els peus en la foscor de l’entrada i va dir: –Hola, em recordes… En Dean Moriarty? He vingut a demanar-te que m’ensenyis a escriure. .–I on és la Marylou? –li vaig preguntar, i en Dean em va dir que semblava que havia reunit uns quants diners fent de puta i que se n’havia tornat a Denver–. La molt puta! I vam sortir a fer unes quantes cerveses perquè davant de la meva tieta, que llegia el diari a la sala d’estar, no podíem parlar com volíem. La meva tieta va donar un cop d’ull a en Dean i va decidir que estava sonat. Un cop al bar vaig dir a en Dean: –Collons, tio, sé perfectament que no només m’has vingut a buscar perquè vulguis ser escriptor, i és que al capdavall tampoc en sé res, jo, només que t’hi has d’abocar amb l’energia d’un addicte a les amfetes.
8
I ell em va dir: –Sí, esclar, t’entenc perfectament, i de fet ja m’hi he trobat, amb aquests problemes, però el que vull és la constatació de tots aquells factors que si seguim la dicotomia de Schopenhauer sobre tot el qui estigui interiorment realitzat… –i va continuar així, parlant de coses que jo no entenia gens i ell tampoc. En aquells dies realment no sabia què s’empatollava, en Dean; és a dir, era un jove presidiari exaltat per la possibilitat meravellosa de convertir-se en un intel·lectual de debò, i li agradava parlar amb aquell to i fent servir aquelles paraules, però formant la mena de poti-poti que havia sentit en els intel·lectuals de debò, tot i que ja aviso que en la resta de coses no era pas tan ingenu, i en va tenir prou amb uns mesos amb en Carlo Marx per posar-se perfectament al dia amb la terminologia i l’argot. Amb tot, ell i jo ens enteníem en altres nivells de bogeria, i vaig accedir a deixar-lo quedar a casa fins que trobés feina, i a més a més vam quedar que algun dia aniríem cap a l’oest. Tot això va ser l’hivern de 1947. Un dia que sopava a casa –quan ell ja tenia la feina a l’aparcament a Nova York– en Dean em va venir a mirar sobre l’espatlla mentre jo picava ràpidament a la màquina d’escriure, i em va dir: –Vinga, nano, que les noies aquestes no ens esperaran, fes via. Li vaig dir: –Espera’t un moment, de seguida que acabi aquest capítol vinc amb tu. –I va acabar sent un dels millors capítols del llibre. Després em vaig vestir i tots dos vam tirar cap a Nova York per conèixer unes quantes noies. Dins de l’autobús,
9
en l’estrany buit fosforescent del túnel Lincoln, ens vam inclinar l’un cap a l’altre i vam moure els dits i vam parlar tots atabalats, i la dèria d’en Dean se’m va començar a ficar al cap. Ell no era més que un jove desmesuradament exaltat davant la vida, i tot i ser un estafador, si estafava era només per les ganes que tenia de viure i de barrejar-se amb gent que d’una altra manera no li farien cap cas. M’estafava a mi, i jo n’era conscient (amb l’habitació i la manutenció i la història d’aprendre a escriure, etc.) i ell sabia que jo ho sabia (la base de la nostra relació sempre ha sigut aquesta), però a mi tant me feia i ens aveníem prou bé; no ens fastiguejàvem ni ens afalagàvem, sempre anàvem amb peus de plom l’un amb l’altre, com acostuma a passar amb les amistats tendres i noves. De seguida vaig començar a aprendre tant d’ell com ell devia aprendre de mi. En el que tocava a la meva obra, sempre em deia: –Endavant, tot el que fas és fantàstic. Quan escrivia contes, ell treia el cap per sobre la meva espatlla i cridava: «Sí! Exacte! Uau! Hòstia!» i «Bufa!» i s’eixugava la cara amb el mocador. –Uau, tio, hi ha tantes coses a fer, tantes coses per escriure! Com es pot ni que sigui començar a posar-les per escrit sense repressions que les modifiquin, sense encallar-te en coses com ara les inhibicions literàries i les pors gramaticals… –Molt bé, tio, ara t’escolto. I vaig veure resplendir en ell una mena de llamp sagrat que naixia de la seva emoció i les seves visions, descrites d’una manera tan torrencial que la gent dels autobusos es girava per veure qui era aquell boig tan esverat. A l’Oest en Dean havia dedicat un terç del seu temps a les sales de billars, un terç
10
a la presó i l’altre terç a la biblioteca pública. Se l’havia vist caminar pels carrers hivernals amb posat delerós mentre duia un feix de llibres a la sala de billar, o bé enfilar-se als arbres per esquitllar-se a les golfes d’un amic i passar-s’hi dies llegint o amagant-se de la llei. Vam anar a Nova York –he oblidat com havíem quedat, eren dues noies de color–, però les noies no hi eren; se suposava que havien quedat amb en Dean en un restaurant barat, però no s’hi van presentar. Vam anar a l’aparcament d’en Dean, que hi havia de fer unes quantes coses; canviar-se de roba a la caseta del fons, empolainar-se una mica davant d’un mirall esquerdat i coses així, i després vam tirar. I va ser la nit que en Dean Moriarty va conèixer en Carlo Marx. Va ser una cosa tremenda, quan en Dean va conèixer en Carlo Marx. Sent com són dues ments àvides, es van apreciar des del primer moment. Dos parells d’ulls penetrants van mirar-se: l’estafador sant del cervell resplendent i l’estafador trist i poètic de ment fosca que és en Carlo Marx. Després d’allò vaig veure molt poc en Dean, i em va saber una mica de greu. Les seves energies van topar amb un gran terrabastall, i comparats amb ell jo era un pocapena que no els podia seguir el ritme. El gran remolí enfollit de tot el que havia de passar va començar aleshores, el remolí que acabaria implicant tots els meus amics i la poca família que em quedava en un gran núvol de pols sobre la gran Nit Americana. En Carlo va parlar a en Dean de l’Old Bull Lee, de l’Elmer Hassel, de la Jane: en Lee a Texas, plantant herba, en Hassel a Rilkers Island, la Jane vagarejant per Times Square en una al·lucinació amfetamínica i amb la filleta als braços fins a arribar a Bellevue. I en Dean va parlar a en Carlo de desconeguts de l’Oest com ara en Tommy Snark, el tauró dels
11
billars amb peu de pinya, jugador de cartes i un sant marieta. Li va parlar d’en Roy Johnson, del gran Ed Dunkel, dels seus amics d’infància, els seus amics del carrer, de la infinitat de noies que hi havia, de les festes sexuals i les fotografies pornogràfiques, dels seus herois, heroïnes i aventures. Tots dos caminaven pel carrer a pas molt viu, embadalint-se pertot, molt a la manera d’aquells primers temps, que després es va tornar molt més trista, perceptiva i apagada. Però en aquella època dansaven pels carrers com uns tabalots, i jo hi corria darrere com he fet tota la vida amb la gent que m’interessa, perquè els únics que veig són els bojos, els que estan bojos per viure, bojos per parlar, bojos perquè els salvin, els que ho anhelen tot alhora, els que no badallen mai ni et surten mai amb llocs comuns, sinó que cremen, cremen, cremen com aquells coets fabulosos de focs artificials que són grocs i exploten com una aranya entre les estrelles, i després al mig veus que hi apareix una llumeta blava, i tothom fa: «Ahhh!». Com en deien, d’aquesta gent, a l’Alemanya de Goethe? Com que es moria de ganes d’aprendre a escriure com en Carlo, en Dean immediatament el va atacar amb aquella generositat d’esperit que només pot tenir un estafador. –I ara deixa’m parlar a mi, Carlo; escolta bé el que et diré… Vaig estar si fa no fa dues setmanes sense veure’ls, durant les quals van cimentar la seva relació fins que aquell xerrar nit i dia va assolir unes dimensions diabòliques. .I llavors va venir la primavera, la gran època dels viatges, i tots els integrants de la nostra colla dispersa es disposaven a fer-ne algun. Jo treballava molt en la meva novel·la, i quan vaig arribar a la meitat, després d’una sortida al sud amb la
12
tieta per anar a veure el meu germà Rocco, em vaig preparar per viatjar a l’Oest per primera vegada. .En Dean ja havia sortit. En Carlo i jo el vam acompanyar fins a l’estació d’autobusos del carrer 34. Al pis de dalt hi havia un lloc on et podies fer fotografies per vint-i-cinc centaus. En Carlo es va treure les ulleres i tenia un aspecte sinistre. En Dean es va fer una foto de perfil i mirava al voltant amb aire cohibit. Jo em vaig fer una fotografia de cara en què semblava un italià de trenta anys decidit a matar qualsevol que malparlés de la seva mare. Aquesta fotografia en Carlo i en Dean la van tallar amb molt de compte amb una navalla i cadascú se’n va ficar la meitat que els corresponia a la cartera. En Dean duia un autèntic trajo de l’Oest per fer el seu gran viatge de tornada a Denver; la seva primera aventura a Nova York s’havia acabat. Dic aventura, però l’únic que havia fet havia sigut treballar com un gos en uns quants aparcaments. És el vigilant d’aparcaments més fantàstic del món, i pot anar a seixanta per hora en marxa enrere per deixar el cotxe en un lloc estret, aturar-se just abans de tocar la paret, i llavors saltar del cotxe, córrer entre els paraxocs, agafar-ne un altre, fer-hi voltes a vuitanta per hora en un espai reduït, recular ràpidament fins a una altra plaça estreta, zas, parar en sec amb el fre de mà i que el cotxe faci una sotragada mentre ell en surt volant, i després córrer cap a la caseta dels tiquets, saltar dins un cotxe acabat d’arribar quan el propietari encara és a mig baixar-ne, ficar-se-li literalment sota el cul, engegar el cotxe amb la porta ballant i sortir amb un gran rugit del motor cap al primer lloc disponible, girar, ficar-s’hi, frenar, sortir, córrer; i treballar així, sense descans, vuit hores cada nit, a l’hora punta del vespre i a l’hora punta de la sortida dels teatres, amb uns pantalons llardosos de borratxet i una jaqueta
13
esfilagarsada amb un rivet de pell animal i unes sabates fetes pols amb la sola desenganxada. Ara s’havia comprat un trajo nou per tornar a casa; blau amb ratlles fines, amb l’armilla i tota la pesca; tot per onze dòlars a la Tercera Avinguda, amb un rellotge i la cadena del rellotge i una màquina d’escriure portàtil per començar a escriure a la pensió de Denver de seguida que trobés feina. Vam fer un àpat de comiat a base de frankfurts i mongetes en un Riker’s de la Setena Avinguda, i llavors en Dean va pujar a l’autobús que posava Chicago i es va perdre sorollosament en la nit. El nostre petit cowboy se n’anava. I jo em vaig prometre que quan la primavera esclatés de debò i obrís el paisatge li seguiria les passes. .I va ser ben bé així com va començar la meva experiència, i tot el que va venir després és massa fantàstic per no explicar-ho. Sí, i no va ser només perquè jo fos escriptor i necessités noves experiències que vaig voler conèixer més bé en Dean, sinó perquè la meva vida de passejar-me per la universitat havia complert el seu cicle i començava a atrofiar-se, i perquè d’alguna manera, tot i la nostra diferència de caràcters, en Dean em recordava un germà perdut molt de temps enrere; aquella cara ossuda i soferta de patilles llargues i aquell coll tens, suat i musculós em feien pensar en la meva infància als descampats on abocaven els colorants i en les basses on nedàvem i les ribes de Paterson i del Passaic. La roba bruta de la feina se li enganxava al cos amb gran elegància, amb un caient que no es podia encarregar a cap sastre, sinó que te l’havies de guanyar davant del Sastre Natural de l’Alegria
14
Natural, com havia fet en Dean amb els seus esforços. I en l’esverament amb què parlava hi vaig tornar a sentir la veu dels vells companys i germans de sota el pont, entre les motos, als barris plens de roba estesa i als pedrissos ensonyats on cada tarda els nois tocaven la guitarra mentre els seus germans grans treballaven a la fàbrica. Els altres amics que tenia jo aleshores eren tots «intel·lectuals» –en Chad, l’antropòleg nietzscheà, en Carlo Marx i les seves converses enfollides i surrealistes formulades en veu baixa i amb ulls seriosos i immòbils, l’Old Bull Lee i el seu remugueig crític antitot– o bé eren criminals esmunyedissos com l’Elmer Hassel i el seu somriure elegant i despectiu; o la Jane Lee, també, ajaguda sobre la funda oriental del seu sofà, esbufegant davant del New Yorker. I en canvi la intel·ligència d’en Dean era tan formal, brillant i completa com la de tots ells, però sense l’ensopiment de l’intel·lectualisme. El seu punt «criminal» no anava acompanyat de morros ni de somriures despectius; era un gran esclat afirmatiu i incontrolable d’alegria americana; era de la Costa Oest, un vent de l’oest, una oda sorgida de les planes, una cosa nova, vaticinada feia molt, llargament anunciada (quan robava cotxes era només per anar a fer-hi un tomb). A més a més, tots els meus amics de Nova York es col·locaven en la posició negativa de deixar la societat com un drap brut i exposar-ne els motius arnats, ja fossin llibrescos, polítics o psicoanalítics, un veritable malson; i, en canvi, en Dean simplement corria entre la societat, delerós de pa i d’amor, i tant li era una cosa com l’altra, «sempre que em pugui fer la noieta aquella d’allà amb la coseta entre les cames, nano» o «mentre puguem menjar, nano, em sents? Estic afamat, mort de gana, mengem ara mateix!», i llavors
15
corríem a menjar, perquè, com diu l’Eclesiastès, són els dies efímers que tens concedits sota el sol. .Un parent occidental del sol, en Dean. Encara que la tieta m’avisés que em portaria problemes, jo sentia una crida nova i un horitzó nou, i, creieu-me, jove com era, uns quants problemes o fins i tot que en Dean m’acabés rebutjant com a company, com va fer més endavant, mort de gana en voreres o malalt al llit… quina importància tenia? Jo era un escriptor jove, i tenia ganes de marxar. .Sabia que en algun punt del camí hi trobaria noies, visions, de tot; en algun punt del camí tindria la perla a les mans.
16
2 El mes de juliol de 1947, després d’estalviar uns cinquanta dòlars de la meva paga de veterà de guerra, em vaig disposar a anar a la Costa Oest. El meu amic Remi Boncoeur m’havia escrit una carta des de San Francisco per dir-me que ens embarquéssim plegats en un vaixell que fes la volta al món. Em jurava que em podia ficar a la sala de màquines. Li vaig respondre que qualsevol vaixell de càrrega m’estava bé, sempre que em servís per fer uns quants viatges pel Pacífic i tornar amb prou diners per viure a casa de la meva tieta mentre acabava el llibre. Ell em va dir que tenia un cau a Mill City i que allà tindria tot el temps del món per escriure mentre fèiem els tràmits complicadíssims per aconseguir un vaixell. En Remi vivia amb una noia que es deia Lee Ann, i deia que era una gran cuinera i que tot sortiria de primera. Era un vell amic de l’escola preuniversitària, un francès criat a París que estava com un llum; en aquella època jo encara no sabia fins a quin punt. M’esperava al cap de deu dies. La tieta va estar d’acord que havia de fer aquell viatge a l’Oest; deia que em provaria, que tot aquell hivern havia treballat massa i havia estat massa tancat; ni tan sols es va queixar quan li vaig dir que hauria de fer una mica d’autoestop. L’únic que volia era que tornés sencer a casa. Així doncs, vaig deixar el meu gran manuscrit a mitges sobre la taula i un matí vaig plegar per últim cop els còmodes llençols de casa i vaig sortir amb la bossa de lona farcida de quatre coses essencials i vaig tirar cap al Pacífic amb els cinquanta dòlars a la butxaca.
17
A Paterson m’havia passat mesos examinant els mapes dels Estats Units, i fins i tot havia llegit llibres sobre pioners i paladejat noms com ara Platte, Cimarron i tants altres; i al mapa de carreteres hi havia una gran línia vermella que es deia ruta 6 que anava de la punta de Cape Cod fins a Ely, a Nevada, i que un cop allà baixava fins a Los Angeles. Tiraré per la ruta 6 fins arribar a Ely, em vaig dir, i vaig sortir tot convençut. Per arribar a la ruta 6 havia de pujar fins a Bear Mountain. Amb el cap ple dels somnis del que faria a Chicago, Denver i finalment a San Francisco, vaig agafar el metro de la Setena Avinguda fins al final de la línia al carrer 242, des d’allà vaig agafar un tròlei que anava a Yonkers, i al centre de Yonkers vaig fer transbord a un tròlei que sortia de la ciutat i vaig anar als afores, a la riba oriental del Hudson. Si llences una rosa a les aigües del Hudson, a la seva font misteriosa de la serra d’Adirondack, és bonic pensar en tots els llocs per on passarà en el seu camí etern cap al mar, pensar en la vall meravellosa del Hudson. Vaig començar a fer dit. Em van agafar fins a cinc vegades i vaig arribar al punt desitjat, el pont de Bear Mountain, que era el lloc per on entrava la ruta 6 formant un arc des de Nova Anglaterra. Tan bon punt vaig baixar del cotxe es va posar a ploure a bots i barrals. Era un lloc muntanyós. La ruta 6 passava per sobre el riu, feia una giragonsa i desapareixia entre els boscos. No era només que no hi hagués trànsit, sinó que el xàfec era formidable i que no tenia enlloc on arrecerarme. Vaig haver de córrer a aixoplugar-me sota uns pins, però no va servir de res i em vaig posar a plorar i a renegar i a clavar-me cops al cap per ser tan idiota. Era a més de seixanta quilòmetres al nord de Nova York; mentre pujava, m’havia
18
encaparrat pensant que en el dia del meu gran començament estava tirant cap al nord i no cap a l’oest que tant anhelava. I ara estava atrapat a l’extrem nord del meu camí. Vaig córrer quatre-cents metres fins a una benzinera abandonada d’estil anglès, força bonica, i em vaig quedar sota els ràfecs regalimosos. Molt per damunt del meu cap, Bear Mountain, la muntanya de l’Os, gran i peluda, m’enviava grans trons que em posaven la por de Déu al cos. L’únic que veia eren arbres boirosos i una boscúria llòbrega que s’alçava fins al cel. «Què collons hi foto, aquí?» Vaig renegar, vaig plorar per Chicago. «Ara mateix s’ho estan passant de puta mare, ho estan fent tot, i jo no hi soc, quan collons arribaré?», i coses per l’estil. Finalment un cotxe es va aturar a la benzinera buida; l’home i les dues dones de dins volien estudiar el mapa. Vaig sortir d’on era i els vaig fer gestos sota la pluja; van parlar entre ells, i evidentment jo devia semblar un sonat, amb els cabells tots molls i les sabates xopes. Les sabates, idiota de mi, eren uns huaraches mexicans que agafaven més aigua que les plantes i no s’esqueien gens a les nits plujoses d’Amèrica ni a les nits aspres de la carretera. Però al final em van deixar entrar al cotxe i em van dur cap al nord, a Newburgh, que em va semblar una alternativa millor que no pas quedar-me tota la nit atrapat als boscos immensos de Bear Mountain. –A més a més –em va dir l’home–, no hi ha cap pas elevat que travessi la ruta 6. Si vols anar a Chicago val més sortir pel túnel Holland de Nova York i tirar cap a Pittsburgh. I vaig saber que tenia raó. L’havia espifiat per culpa del meu somni, per aquell conte estúpid de la vora del foc segons el qual seria fantàstic seguir una gran línia vermella que creués els Estats Units en comptes d’anar canviant de carretera.
19