Issuu

Editat per les associacions Art 92 i Art Nostre, i els ajuntaments de Bocairent, Banyeres de Mariola i Muro Patrocinat pels ajuntaments de Bocairent, Banyeres de Mariola i Muro Portada: detall de Vientos me arrastran y aventan, de Leonardo Ferre Albero Disseny i maquetació: Claugràfica Estudi Creatiu Tipografia utilitzada: Adobe Caslon Pro Impressió: Impressionat Grafics 2014 S. coop. v.

Índex Presentació 6 Alumnes de Blai Tomás 8 en l’EPA d’Albaida Amezcua Pons, Manuel 10 Amorós Silvestre, Josilén 12 Associació de pintors “Josep de Ribera” 14 Benito Mora, Virtudes 16 Blanes Verdú, Jami 18 Blanquer Garrido, Nacho 20 Blasco Torró, Montse 22 Bonilla i Sánchez, Miguel Ángel 24 Calbo Such, Rafael 26 Canales i Cantó, Isabel 28 Canet Sanz, Ximo 30 Cantó Vañó, Dori 32 Conca Berenguer, Ginés 34 Corbi Cabrera, Eduard – 36 Colla Cabasset Expósito Andrés, Lourdes 38 Fernández Monllor, Antonio 40 Ferre Albero, Leonardo 42 Fuster Vercher, Luisa 44

García Tormo, Esther 46 Garrido Aracil, Just J. 48 Gimeno, Pedro P. 50 Gómez Romero, Alejandro 52 Grau i Gómez, Paco 54 Llopis Grau, Jerjes 56 López Córcoles, Federico 58 Martí Manzanares, Elena 60 Picazo Alvarez, Jose Antonio 62 Romero Bodí, Marcelino 64 Sancho Vila, Mar 66 Santini, Chiara 68 Sanz Ferre, Juan 70 Sanz i Rabadan, Josep Genís – Rabadà 72 Sanz Penadés, Ramón 74 Sempere i Vicedo, Jordi Miguel 76 Sempere Navalon, Aitana 78 Sevilla Ruano, Pepi 80 Soler Vicedo, Paqui 82 Taller La Estampa. Alumnes 84 de Manolo Granado Verdú Seguí, Andrea 86

Presentació Una de les raons de ser de l’art és de rascar en l’aparença de la realitat per descobrir la realitat profunda més enllà de la capa externa. Jaume Cabré Si acceptem el punt de vista que planteja l’autor de Les veus del Pamano o Jo confesso, l’art és una forma de coneixement privilegiada. Entendre el món de què formem part i fer-ho en tota la seua extensió i profunditat és, sens dubte, un dels reptes principals per als éssers humans. En aquest sentit, la creació artística proporciona a les persones un instrument d’exploració poderós, un mitjà que permet copsar no només l’esfera superficial de l’existència sinó també els elements últims que la justifiquen. Paraules pintades és una iniciativa artística que proposa explorar la realitat des d’una perspectiva doble: en primer lloc, a través dels fragments literaris seleccionats per cada participant i, en segon lloc, per mitjà de l’obra plàstica inspirada en el text escrit. Per tant, el diàleg creatiu entre la literatura i la pintura es posa al servei de la indagació de les grans preocupacions humanes: l’amor, la llibertat, el poder, la justícia, el record… Aquests i molts altres temes són els que recull el catàleg que ara teniu a les mans i són també els que es faran presents als balcons de Bocairent, Banyeres de Mariola i Muro. D’aquesta manera, els carrers i les places

de cada municipi es convertiran en un espai expositiu singular, en què el trànsit accelerat dels vianants es veurà interromput per les crides a la reflexió que plantegen les més de quaranta obres penjades a les façanes gràcies a la col·laboració del veïnat. La concurrència dels ajuntaments de les tres localitats i de dues associacions culturals (Art 92 i Art Nostre) ha generat una plataforma d’organització que ha permés rellançar projectes anteriors més limitats. Des d’enguany, doncs, Paraules pintades esdevé una exposició itinerant de caràcter intermunicipal, en què la suma d’esforços ha possibilitat generar un resultat ambiciós, amb l’objectiu que el valor artístic s’unisca a la voluntat de reforçar els lligams entre els pobles vinculats a la serra de Mariola. Però, més enllà de la fórmula organitzativa, el resultat final és mèrit sobretot de la bona resposta per part dels artistes. Ells són qui han posat el talent a disposició de la iniciativa i cal agrair-los la dedicació desinteressada. De la mà de les seues creacions, els nostres carrers posaran l’accent en un seguit de qüestions que, seguint el plantejament de Cabré, ens permetran aprofundir en el coneixement de la realitat. Bocairent, Banyeres de Mariola i Muro, primavera de 2017

Si queréis penetrar en el cielo, habéis de despojaros del concepto humano de la distancia. El hombre todo lo mide por su talla y las dimensiones las concibe por el alcance de sus ojos. Del llibre La catedral, de Vicente Blasco Ibáñez.

Alumnes de Blai Tomás en l’EPA d’Albaida La catedral de Blasco Ibáñez Acrílic

Picasso Estaba rodeado de un enjambre de pintores pobres españoles, con los que se sentaba en el suelo para comer y charlar. Pintaba hasta dos o tres cuadros al día, llevaba una chistera como la mía, y pasaba las tardes entre los bastidores de los music-halls de aquellos días, retratando a las vedettes. Hablaba poco francés y yo nada de español, pero nos entendíamos muy bien. Del llibre Picasso, de Francisco Luis Cardona Castro.

Manuel Amezcua Pons Picasso Acrílic

La llibertat (1) A les nits escoltàvem entre el foc passes cansades, passes de cristall. Al matí, miràvem la finestra. Oh font llunyana de la llibertat! Pujava el foc, en llargues flames flames d’amor i d’ansietat. Ens cremava la sang: ficàvem a les flames, les pobres mans. Cantaven els obrers, dalt dels andamis. Semblava un colomer el dia blanc. Venien plomes navegant lleugeres. Oh font segura de la llibertat! Rebotava el pa a les paneres i cantava la claredat. Com l’aigua del poal, corrien mans de la solidaritat. El dia era com un vers senzill. El vent estava ple de davantals. Enllestia la dona l’amanida. Oh font senzilla de la llibertat! Vicent Andrés Estellés.

Josilén Amorós Silvestre La llibertat Tècnica mixta

Yo soy un hombre que vive y, además, cuando le queda tiempo para ello, escribe. Vicente Blasco Ibáñez.

Associació de pintors “Josep de Ribera” 150 anys naixement Blasco Ibáñez Tècnica mixta

¡Miradla!… ¿No veis esos cambiantes rojos de sus carnes mórbidas y transparentes? Una mujer blanca, hermosa y fría, como esa mujer de “piedra” que parece incitarme con su fantástica hermosura, que parece que oscila al compás de la llama, y me provoca entreabriendo sus labios y ofreciéndome un tesoro de “amor”… ¡Oh sí! “Un beso”…, sólo un beso tuyo podrá calmar el ardor que me consume. Del llibre Rimas y leyendas, de Gustavo Adolfo Bécquer.

Virtudes Benito Mora El beso Tècnica mixta

Em vaig creure que ja érem lliures i que per fi s’havia acabat el malson. […] No hi havia bombes, i tot aquell esforç, aquell fart de caminar, havia valgut la pena. […] Haver passat una frontera no volia dir res, només aquella sensació de llibertat momentània […]. La sensació de llibertat se’ns va acabar just en posar els peus a la carretera en qüestió. Una filera interminable d’homes i dones capcots avançava arrossegant els peus i totes les pertinences. […] –Allez, allez! –cridaven els soldats. […] La platja estava envoltada de filats espinosos, i a dins s’hi aglomerava una multitud increïble de persones, molts milers, que jeien a la sorra i es tapaven amb mantes. No hi havia res més. Les tanques de filferro, la sorra i el mur. I un vent i un fred que ho cobrien tot de desolació. […] –Per què plores, mare? –Perquè això és de salvatges. Ens han tancat aquí com si fóssim empestats, perquè no molestem, i nosaltres no hem fet mai mal a ningú. Del llibre Ara que estem junts, de Roc Casagran.

Jami Blanes Verdú Refugiats d’abans, d’ara i de demà Oli

Quisiera saber por qué estoy en esta cárcel metido, tratado como un bandido que no quiero ser ni soy. ¿Por qué me condena hoy la sociedad corrompida? Si delito ha cometido el que no gozó jamás, el que goza más y más tendrá culpas más atroces, que son delitos los goces mientras lloran los demás. Paso la noche y el día soñando siempre con verte. Y si aborrezco la vida, me causa pavor la muerte. Morir, ¿debería de morir? No, ¡jamás! Mas si no puedo vivir como viven los demás, aumentaré en uno más la lista de los que gimen. Y sepan los que me oprimen que sólo mi vida arrastro por escupirles en el rostro las miserias de sus crímenes. Jose Mª Medina.

Nacho Blanquer Garrido Las miserias de sus crímenes Acrílic

Pomposa està la vinya, granat i bo el raïm, nodrida està la raspa; eixut serà lo vi. Dugau les portadores; los còvens s’han d’omplir; de most i de garnatxa lo carro està farnit. Lo cup ja nos aguarda, i esperen grans i xics damunt de la verema ballar en lo trapig. Allò serà una gorja, xafant tot a despitx xanglots, entre rialles de vells i de fadrins. Brindem per la collita! Brindem per lo raïm, que enmig de nostres penes alegra l’esperit! Josep Bodria i Roig. Montse Blasco Torró La verema Tècnica mixta

Has de pregar que el camí sigui llarg. Que siguin moltes les matinades d’estiu que, amb quina delectança, amb quina joia! entraràs en un port que els teus ulls ignoraven; que et puguis aturar en mercats fenicis i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen, corals i nacres, mabres i banussos i delicats perfums de tota mena: tanta abundor com puguis de perfums delicats; que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes, per aprendre i aprendre dels que saben.

Del llibre Poemes, de Konstandinos P. Kavafis.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca. Has d’arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca. Ítaca t’ha donat el bell viatge. Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. Res més no té que et pugui ja donar. I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat. Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Miguel Ángel Bonilla i Sánchez Ítaca Acrílic sobre tela

Molt desplach a Na Renart e a sos companyons com no foren del concell del rey; e en aquell punt Na Renart concebé en son coratge trahició, e desijà la mort del rey. E dix al Orifan aquestes peraules: –D’aquí avant gran inamistat serà enfre les bèsties qui mengen carn e les bèsties qui mengen erbe; car lo rey e sos consellers mengen carn, e vosaltres no havets en son concell neguna bèstia qui sia de vostra natura, ni que vostre dret mantenga. L’Aurifan respòs, e dix que en la Serp e en lo Gall havia sperança que rahonarien son dret en la cort del rey, car eren bèsties qui no vivien de carn. Respòs Na Renart, e dix que en una terra se sdevench que un crestià havia un sarrahí en quí molt se fiave, e al qual feya molts de plers; el serrahi, per ço cor era a ell contrari per llig, no li podia portar bone volentat, ans considerave tots jorns com lo auciés. –E per açò, Sènyer Orifan –díx Na Renart–, tan són la Serp e el Gall d’estrany linatge a vós e a vostros companyons, que jatcia asò que no mengen carn, per tot açò nous hi fiets, ans creats per cert que consintran en tot ço qui sia dampnatge de vós e de tots vostros companyons. Del llibre Llibre de les bèsties, de Ramon Llull.

Rafael Calbo Such De bèsties i bestioles Tècnica mixta sobre tela

29 Per als nostres avantpassats: “he mort hui amb Tu; però viuràs sempre amb Mi”.

L’aire de Mariola impregna de fragància de sàlvia... ... de timó, de romer, de pebrella... Brolla Mariola!!! Brolla!!! els teus pits de mel dolça. Brolla!!! que el poble Plora i s’enderroca la paret del Passat. Que tornen les arrels d’àrnica i abracen les pedres, i les finestres tornen a obrir-se i s’òmpliguen de llum i Sol. I tornem a cantar: “un muntó de Cases que pareixen brases que aniuen Calor”. Del llibre Fulles II, d’Isabel Canales i Cantó.

Isabel Canales i Cantó Avantpassats Tècnica mixta

Del fang de l’oblit Escoltem el corrent incert dels mots abismant-se en silencis, des de dalt d’un pont veiem el riu del temps arrossegant cantals d’ecos i d’ombres, sentim la llum que declina per la finestra, lluny de totes les coses, pujats al ritme de l’onada davant l’espill mudable de la mar i de les hores, i com aus de pas anem solcant l’ingràvid aire d’unes paraules. Ens van pastar del mateix fang de l’oblit que alçava la barraca i contra ell ens rebel·lem confusos sempre. Del llibre Lletra per a un àlbum, de Manel Rodríguez-Castelló.

Ximo Canet Sanz Del fang de l’oblit Tècnica mixta. Tremp amb pigments naturals

Un matí Júlia començà a rumiar i a pensar què li tocava fer, perquè ella allí era la mestressa. Després de cavil·lar molt, s’abillà i se n’anà a la fàbrica. Portava un vestir color salmó, sense brial i només amb polisson, i el cos era una jaqueta de la mateixa tela amb les solapes d’smoking de setí també salmó, i una brusa blanca mostrant brodats i les randes entre solapes. Era molt cenyit de cintura. Portava un barret bastant alt, torçat a l’esquerra, gairebé vertical, amb un velet que li arribava al nas. Portava també guants grisos i botetes de pell grisa. No sols semblava una dama, sinó una dama de qualitat i molt bonica. El cotxe la deixà a la banda de darrere, per on pujava cap als despatxos. Era l’hora de dinar. L’olor de la borra i el txictxac dels telers li donaren una alegria molt gran: aquell tornava a ser terreny conegut. Del llibre Júlia, d’Isabel-Clara Simó.

Dori Cantó Vañó Júlia Acrílic

En los últimos decenios se han ido sucediendo una serie de indicios alarmantes sobre la transformación de las condiciones de vida en la Tierra: el aumento del agujero de la capa de ozono, el cambio climático, el efecto invernadero, el deshielo de los polos, el aumento de huracanes y otros fenómenos naturales extremos, la desertización, la desaparición de especies,... ¿Qué futuro le espera a nuestro planeta? ¿Qué mundo heredarán nuestros hijos? ¿Hasta qué punto es el ser humano el responsable de estos inquietantes cambios? Y, sobre todo, ¿estamos a tiempo de evitarlos o de paliar sus efectos?... ¿Cómo podemos adaptarnos a esa “normalidad anormal” que se aproxima, que ya está aquí? Del llibre La Tierra herida, de Miguel Delibes.

Ginés Conca Berenguer Espero salir Acrílic

Com dues gotes d’aigua de la rosada més pura de cada matí, lliscàvem per les branques més tendres per fondre’ns en un gran riu. Un gran riu fet de gotes de mar, que cauen com jo per tornar-se a enlairar. Del llibre Nova poesia alcoiana. Poemes entre telers II, de Carles Llinares.

Eduard Corbi Cabrera – Colla Cabasset De la Mariola Tècnica mixta i collage

Desde que te conozco tengo en cuenta la muerte. Pero lo que presiento no se parece en nada a la común tristeza. Más bien es certidumbre de la totalidad de mis días en este mundo donde he podido encontrarme contigo. De pronto tengo toda la impaciencia de todos los que amaron y aman, la urgencia incompartible de los enamorados. No quiero geografía sino amor, es lo único que mi corazón sabe. En mi vida no cabe este exceso de vida. Mejor, si te dijera que medito las cosas (fronteras y distancias) en los términos propios de la resurrección, cuando nos alzaremos sobre las coordenadas del tiempo y el espacio, independientemente del mar que nos separa. Sueño con el momento perfecto del abrazo sin prisa, de los besos que quedaron sin darse. Sueño con que tu cuerpo vive junto a mi cuerpo y espero la mañana en la que no habrá límites. Del llibre Eros es más, de Juan Antonio González Iglesias. Lourdes Expósito Andrés Exceso de Vida Tècnica mixta

Es el fin hermoso amigo este es el fin mi único amigo, el fin de nuestros elaborados planes, el fin de todo lo que permanece, el fin sin seguridad o sorpresa, el fin nunca más me miraré en tus ojos. Jim Morrison.

Antonio Fernández Monllor The end Tècnica mixta

Vientos del pueblo me llevan, vientos del pueblo me arrastran, me esparcen el corazón y me aventan la garganta.

Del llibre Viento del pueblo, de Miguel Hernández.

Los bueyes doblan la frente, impotentemente mansa, delante de los castigos: los leones la levantan y al mismo tiempo castigan con su clamorosa zarpa. No soy un de pueblo de bueyes, que soy de un pueblo que embargan yacimientos de leones, desfiladeros de águilas y cordilleras de toros con el orgullo en el asta. Nunca medraron los bueyes en los páramos de España. ¿Quién habló de echar un yugo sobre el cuello de esta raza? ¿Quién ha puesto al huracán jamás ni yugos ni trabas, ni quién al rayo detuvo prisionero en una jaula?

Leonardo Ferre Albero Vientos me arrastran y aventan Acrílic sobre llenç

Per sobre de tot, vull arribar a un punt en què es diga de la meua obra: Aquest home sent profunda i delicadament. Malgrat la meua reconeguda malaptesa, o potser a causa d’ella. Vull mostrar a través de la meua obra el que hi ha al cor d’un excèntric, d’una nul·litat. Aquesta és la meua ambició, que està menys fundada sobre el rancor que en l’amor, “malgrat tot”, més fundada sobre un sentiment de serenitat que a la passió. Tot i que visca sovint en la misèria, tinc en mi, però, una harmonia i una música calma i pura. A la caseta més pobre, al raconet més sòrdid, veig quadres o dibuixos. I el meu esperit va en aquesta direcció per un impuls irresistible. Sóc un home de passions, capaç de fer coses més o menys insensates, de la qual cosa em penedeix a mitges. Del llibre Cartes a Theo, de Vincent van Gogh.

Luisa Fuster Vercher Vincent fa Goig Tècnica mixta

Voldria morir a temps per poder viure sense demanar temps afegit sense perdre el temps sense fer-lo perdre

Voldria morir estimant als qui sempre he estimat als qui mai no he estimat als qui vaig voler estimar

Voldria morir havent arribat a les fites dels propòsits a les estacions del trajecte al molló del compromís

Són massa volers? Potser sí però són els volers que em mouen que el no ja el tinc.

Voldria morir atipat de vida reblert d’experiències acaramullat de desenllaços ataquinat de conseqüències

Enric Abad i Lluch.

Voldria morir com vaig nàixer despullat de prejudicis lliurat a la coneixença net de rancúnies Voldria morir amb les lliçons apreses amb les vacil·lacions esvaïdes amb els fracassos perdonats amb les ànsies apaivagades

Esther García Tormo Abans de morir Cianotipia

La millor manera d’entendre l’art és a través de la dualitat, és a dir, la contraposició d’un concepte amb un altre. D’esta manera si saps el que no és; és més fàcil saber què és. Marta Mensa.

Just J. Garrido Aracil Dualitat Tècnica mixta

Se muere todos los días un poco con las pequeñas cosas se van los vientos a los funerales vaciando el rostro de todo Se acumulan los instantes como cruces de madera Yo vierto mi contenido de amor en la tierra de los muertos aquel dios que nos dijeron podría ser nuestro propio sufrimiento Del llibre Columnas de cristal, de Tina Pastor Ibáñez.

Pedro P. Gimeno El temor a los instantes Acrílic

Ahora mis errores me están cazando como si el invierno hubiera llegado y congelado mi corazón. Brian Molko.

Alejandro Gómez Romero Sense títol Tècnica mixta

I en la immensitat del desert, veiem com el color de la sorra va canviant, d’acord amb el reflex del sol i la seua posició en l’horitzó. Segons avança el dia, des de l’alba fins al crepuscle, apreciem la diversitat de colors, amb intensitats difícils de veure en altres llocs. Diferents tipus de vermells i marrons amb tots els seus matisos, fins que, finalment, es pon el sol. Paco Grau i Gómez.

Paco Grau i Gómez Llum i desert Fotografia. Impressió digital

Cos d’amor ja immortal que lentament fluctues. Cos d’amor que navegues travessant aquest cel. Cos d’amor clares anques compacta garba d’or. Cos d’amor jo t’evoque, jo t’invoque, jo et pregue. Cos d’amor que besava arravaradament. Cos d’amor de besades clandestines d’origen. Cos d’amor els teus pits, el teu coll, el teu ventre. Cos d’amor, el teu sexe, els genolls, els turmells. Cos d’amor com una aigua on em rente al matí. Cos d’amor, cos pensat, cos temporal, oh cos. Oh lluminosa idea irrepetible i única. Et besava amb amor cantaven els teus muscles. Cos d’amor que ara enyore con enyorava l’illa. Cos d’amor com el dia que vaig ésser feliç. Del llibre El corb, de Vicent Andrés Estellés.

Jerjes Llopis Grau Cos d’amor Acrílic. Grafit

Hacía mucho tiempo que los animales deseaban averiguar a qué sabía la luna. Por las noches, miraban ansiosos hacia el cielo... El pez que lo había visto todo... Del llibre ¿A qué sabe la luna?, de Michael Grejniec.

Federico López Córcoles ¿A qué sabe la luna? Acrílic

Tu materia es el tiempo, el incesante Tiempo. Eres cada solitario instante. Del llibre Poesía completa, José Luis Borges.

Elena Martí Manzanares Els anells del temps Oxidacions ferro i aigua

Desde 1972, prosiguió, las cosas habían empezado a animarse un poco... un cierto dinamismo se había filtrado en el poblado. Aquello era debido antes que nada a la máquina, a todas las máquinas que habían sido rescatadas de las abandonadas ciudades de África y que sustituyeron a las tradicionales herramientas del poblado. Allá donde, antiguamente, se habían necesitado doce días para que doce hombres molieran una cierta cantidad de maíz, ahora se necesitaban tan sólo un único hombre y muy pocas horas. A resultas de ello, la juventud se encontró con que tenía libre una buena parte del día, a veces incluso días enteros, para dedicarse a otras cosas. La mayor parte de ellos eligió estudiar y trabajar en los laboratorios. Liberados de la monótona rutina del trabajo manual, gravitaron en torno a la cueva. Del llibre Limbo, de Bernard Wolfe.

Jose Antonio Picazo Alvarez Sense títol Acrílic sobre taula

No te rindas No te rindas, aun estás a tiempo de alcanzar y comenzar de nuevo, aceptar tus sombras, enterrar tus miedos, liberar el lastre, retomar el vuelo. No te rindas que la vida es eso, continuar el viaje, perseguir tus sueños, destrabar el tiempo, correr los escombros y destapar el cielo. No te rindas, por favor no cedas, aunque el frío queme, aunque el miedo muerda, aunque el sol se esconda y se calle el viento, aun hay fuego en tu alma, aun hay vida en tus sueños, porque la vida es tuya y tuyo también el deseo, porque lo has querido y porque te quiero. Mario Benedetti.

Marcelino Romero Bodí No te rindas Oli sobre llenç

Está cayendo ahora mismo una lluvia fina, mansa, sobre la plaza. Es una lluvia a la que no le ves la mala intención por ninguna parte, todo lo contrario, se diría que busca tu amistad, que te dice, no tengo más remedio que mojarte un poco, va en mi condición, pero me gustaría que nos llevásemos bien. Ya sé que esto puede parecer una locura, ponerle no solo voz sino sentimientos a la lluvia, pero a mí es lo que me sugiere su presencia ahora mismo, mientras la veo caer suave entre las farolas hacia el empedrado, y resbalar por mi rostro reflejado en el cristal. Del llibre Haciendo planes, de Karmelo C. Iribarren.

Mar Sancho Vila Abraçada d’aigua Tècnica mixta

La sombra es un arquetipo que representa todo aquello que el individuo no quiere ser, pero que lo es. Es lo que preferimos no enseñar a los demás. Se compone de todo aquello que nos hace sentir inferiores, que nos conecta con nuestra naturaleza animal e instintiva; aquí caen la agresividad, el coraje, la envidia, la avaricia, la mentira, etc. […] La sombra personal es el aspecto que pertenece a lo reprimido de nuestra vida consciente debido a que no queremos aceptarlo porque atenta contra nuestro yo ideal. La sombra, como todo arquetipo, tiene su lado oscuro y su lado luminoso. El luminoso reside en el hecho de que sin sombra no hay creatividad ni originalidad; ahí se encuentra la capacidad para ser creativo. La expresión artística depende considerablemente de la sombra. Carl Gustav Jung.

Chiara Santini Apolo y Dioniso Tècnica mixta

La veritat no sempre coincideix amb la justícia. Del llibre Aforismes, de Joan Fuster.

Juan Sanz Ferre La justícia Tècnica mixta

[…] Qui sap si, per ser el nostre temps un temps de crisi, i per fer-se crisi ella mateixa, no contindran, temps i pintura actuals, més nuament que qualssevol altres, totes les essències extremes i permanents de la condició humana! I encara que no fos així –encara que no siga així–, poc ens hauria d’importar la fortuna ulterior del nostre art. Basta que ens ajude a viure i a morir, que ens done notícia de nosaltres mateixos i ens ensenye de comprendre’ns, que ens console i ens esperone. La vanitat de pintar per als museus és massa recent en els nostres hàbits culturals perquè valga la pena de tenir-la en compte. Sueca, 1954 (2017, 25 anys sense Joan Fuster). Del llibre El descrèdit de la realitat, de Joan Fuster.

Josep Genís Sanz i Rabadan – Rabadà El descrèdit de la realitat. Orgia a Lesbos Tècnica mixta

Era un calamar de colosales dimensiones, de ocho metros de largo que marchaba hacia atrás con gran rapidez, en dirección al Nautilus. Tenía unos enormes ojos de tonos claucos. Sus ocho brazos o por mejor decir sus ocho pies, implantados en la cabeza, lo que les ha valido a estos animales el nombre de cefalópodos, tenían una longitud doble que la del cuerpo y se retorcía como la cabellera de las furias. La boca del monstruo, un pico córneo como el de un loro, se abría y cerraba verticalmente. Su lengua, también de sustancia córnea armada de varias hileras de dientes, salía agitada de esa verdadera cizalla. ¡Qué fantasía de la naturaleza un pico de pájaro en un molusco! Su cuerpo fusiforme e hinchado en su parte media, formaba una masa carnosa que debía pesar de veinte mil a veinticinco mil kilos. Su color inconsistente, cambiante con una extrema rapidez según la irritación del animal, pasaba sucesivamente del gris lívido al marrón rojizo. ¿Qué era lo que irritaba al molusco? Sin duda alguna, la sola presencia del Nautilus, mas formidable que él, sobre el que no podía hacer presa sus brazos succionantes ni sus mandíbulas. Del llibre 20.000 leguas de viaje submarino, de Julio Verne.

Ramón Sanz Penadés Sota el mar Tècnica mixta

@salvameoficial ¡Muy fuerte! Estampida de coaches en la sección “Ahora todos cantan” porque no quieren trabajar juntos. ¿Qué hacemos? #pánicoaches https://twitter.com/salvameoficial

Jordi Miguel Sempere i Vicedo Textos púb(l)ics II Tècnica mixta

Com dins d’un got ple d’aigua cristal·lina, tot ho veig clar. I mentrestant, m’ofegue. Ovidi Montllor.

Aitana Sempere Navalon Com dins d’un got Acrílic

Con un cero Con todo se puede hacer algo. Hasta con un cero –que parece que no vale nada–: se puede hacer la Tierra, una rueda, una manzana, una luna, una sandía, una avellana. Con dos ceros se pueden hacer unas gafas. Con tres ceros, se puede escribir: yo os quiero. Gloria Fuertes. Pepi Sevilla Ruano Homenaje Gloria Fuertes Tècnica mixta

Todos subieron a las azoteas de la casa para ver el eclipse. Miraban al sol y con lo que tenían: con un anteojo de larga vista, con una botella, con un cristal ahumado. Y lo hacían desde todas partes: desde el mirador, desde la escalera del corral, desde la ventana del granero, desde los cristales azules y granas de la puerta del patio… Cuando se fue el sol que, un momento antes, daba tanta luz, todo se quedó solo y pobre; primero pareció que el oro de la luz se cambiaba en plata, y luego la plata por cobre. Las calles, las plazas del pueblo, la torre, los caminos de los montes se quedaron pequeños, tristes. Y allá en el corral, Platero parecía un burrito distinto, como si fuera de mentira, como si fuera un muñeco… Platero parecía un burrito distinto. Del llibre Platero y yo, de Juan Ramón Jiménez.

Paqui Soler Vicedo El eclipse de Platero en Bocairent Acrílic

El niño pertenecía a la primera categoría. Estaba allí sentado, sin molestar a nadie, esperando a que lo descubrieran. Bruno aminoró el paso cuando vio al niño que antes era una figura que antes era un borrón que antes era una manchita que antes era un punto. Aunque los separaba una alambrada, el sabía que debía tener mucho cuidado con los desconocidos y que siempre era mejor abordarlos con cautela. Del llibre El niño con el pijama de rayas, de John Boyne.

Taller La Estampa. Alumnes de Manolo Granado Figura gris Acrílic

[…] i, amb els braços davant de la cara per salvar-me de no sabia què, vaig fer un crit d’infern. Un crit que devia fer molts anys que duia a dintre, i amb aquell crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de no res, com un escarabat de saliva… i aquella mica de cosa de no res que havia viscut tant de temps tancada a dintre era la meva joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era […] Del llibre La Plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.

Andrea Verdú Seguí Ofec Tècnica mixta