#RepensemLaMilitància
“No hi ha revolució sense revolucionaris. Els revolucionaris de tot el món som germans.” José de San Marín
Llibret 4 Relacions Polítiques
2
#RepensemLaMilitància
Índex Moviments Socials i entitats
4
Partits i organitzacions polítiques
6
Institucions
8
Bibliografia
9
Llibret 4 Relacions Polítiques
3
#RepensemLaMilitància
Moviments Socials i entitats Un moviment social, pel que entenem, és un col·lectiu creat específicament per la recerca d’un objectiu concret i que exerceix un rol de contrapoder a les institucions, pressionant-la per poder assegurar aquest dret o conquerir una victòria col·lectiva. No trobem, però, els mateixos moviments socials i tampoc hi ha una norma general de com han d’estructurar-se, per bé que sí que destaquen per la seua estructura horitzontal i molt assembleària, i a vegades tenen obediència a dinàmiques nacionals o no. L’existència dels moviments socials pot minvar força tenint en compte l’entramat social d’un municipi, sovint a les zones urbanes és on n’hi ha més i a les més rurals sovint destaquen per la seua absència, tot i que sempre hi ha excepcions. Pel que fa a la seua trajectòria, ens hem de remuntar a la última dècada del segle XX, els anys 90, per entendre l’aparició dels moviments socials actuals. Sovint es relaciona el seu sorgiment amb l’increment de voluntariat i amb l’eclosió de moltes i moltes associacions i entitats socials, i també evidentment de les ONG’s. A partir de l’inici del segle XXI, aquests moviments socials es van consolidant fins el que entenem avui en dia. No podem oblidar que al 2011 es produeix una sèrie de concentracions a moltes ciutats espanyoles, el 15M, que simbolitza el punt d’inflexió dels moviments socials i la seua posada a l’escena pública, sobretot amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), entre altres. A la pràctica, les relacions polítiques entre una organització política i un moviment social han de basar-se sempre en el seu respecte i autonomia respecte tots els espais polítics. És evident que la gent que forma part d’un moviment social poden ser militants d’un partit polític, o fins i tot expressar-se públicament les seues credencials, però un moviment social ha de preservar el seu caràcter unitari, i evitar que la resta de persones facin perdre la seua transversalitat. En la línia del que estàvem dient, doncs, la militància que forma part dels MMSS no pot convertir-los en un apèndix més del seu projecte polítics, i no pot convertir-los en subalterns al seu projecte. Els MMSS han de ser autònoms i lliures d’elaborar l’estratègia que considerin pertinent, més enllà de les simpaties per certs espais polítics. Alhora, també val la pena esmentar que el sorgiment d’un moviment social, o l’apropament de certa militància a un determinat moviment social, tampoc pot ser un “bolet” i s’ha d’intentar crear les confiances personals i polítiques de forma prèvia a poder establir aquest apropament entre militants d’aquest espai polític i moviment social en qüestió. A més, tampoc es positiu per un moviment social que molts militants entrin de forma ràpida i contundent en un moviment social amb intenció de controlar-ne la seua estratègia. Com hem dit, el bé superior és assegurar el seu respecte i autonomia, tolerar els rols preestablerts i no assumir un paper que el moviment social no hauria d’assumir. De fet, una dinàmica a vegades habitual, ja sigui per desconeixement o per mala voluntat, és l’apropiació de certes lluites que les encapçalen els moviments socials per part de partits polítics, sense nombrar-los i sense visualitzar-ne la seua feina en el si del procés de la socialització de la demanda cap a la població en general. Les organitzacions polítiques, doncs, no només han de fer difusió de les activitats, accions i actes dels MMSS sinó que també han de procurar que no facin propaganda d’una lluita encapçalada per moviment social concret. Hem de tenir en compte que els partits polítics, donada la seua Llibret 4
Relacions Polítiques
4
#RepensemLaMilitància
estructura professionalitzada i consolidada, té uns altaveus que habitualment les entitats de l’associacionisme de base -entre altres els MMSS- no tenen. Per tant, no s’hauria de tolerar que els partits facin bandera d’una lluita quan no s’ha acreditat la seua capacitat de feina en el si dels moviments socials, i més encara tenint en compte que pot perseguir una intencionalitat d’infravisualitzar la marca del moviment social per les seus possibles dinàmiques dels moviments socials. Un partit polític no és un moviment social, i que tot i que els seus militants en formen part d’altres moviments, aquest no deixa de ser totalment independent, d’aquesta manera entenem com a moviment social tot aquell moviment polititzat que te com a objectiu lluitar per una cosa comuna junt amb els diferents eixos dels partits polítics. En els últims anys s’ha produït un creixement important pel interès polític per diversos esdeveniments polítics, econòmics i socials, tot això ha donat pas a que sorgeixin diferents moviments i col·lectius pels quals lluiten i que el benefici sigui col·lectiu. Per això mateix hem de procurar mantenir la seua independència, evitar possibles relacions tòxiques, i des dels partits polítics fer-ne un seguiment de la seua activitat, fer difusió de la seua activitat, mantenir-los al corrent de l’activitat pròpia en matèria de lluita que encapçala el moviment social, i evidentment també participant-hi activament i assumint les tasques. En cap cas, una organització política l’hauria de convertir en un element més del seu espai polític, i evidentment tampoc fiscalitzar-lo ni dictar quina hauria de ser la seua estratègia més enllà dels objectius polítics.
Llibret 4 Relacions Polítiques
5
#RepensemLaMilitància
Partits i organitzacions polítiques Com sabem, els partits i organitzacions polítiques no deixen de ser col·lectius polititzats amb una disciplina interna, uns càrrecs, un sistema organitzatiu, una burocràcia, i els quadres i les masses elements definitoris de les organitzacions i/o partits polítics. D’altra banda, però, les assemblees de joves són molt més horitzontals, tenen objectius més concrets i s’organitzen de forma més assembleària, i poden -o no- tenir obediència nacional, entre altres. Sembla evident, doncs, que les organitzacions polítiques i les assemblees de joves -amb unes dinàmiques més properes als moviments socials- tenen unes relacions amb els partits convencionals (com els entenem a l’actualitat) substancialment diferent. Per tant, aquí veiem la primera diferència entre una assemblea de joves i una organització política. Les relacions que es poden establir entre una organització política i una assemblea de joves poden ser diverses, més enllà de les motivacions, objectius i intencions dels dos col·lectius en iniciar un diàleg polític. En tot cas, considerem que aquestes relacions haurien de tenir sempre i com a mínim, una sèrie de drets i deures d’uns i altres (tant per part de l’assemblea de joves com també per part del partit polític). Per tant, les dues parts han de respondre internament i tenen unes obligacions pel propi espai de diàleg, per poder estar en igualtat de condicions i es puguin evitar situacions de dependències o lleialtats perjudicials per la independència de les organitzacions, entre altres. Aquestes mateixes relacions, entre partit polític i assemblea de joves, s’haurien de sustentar en les màximes d’ajuda i col·laboració mútua, i com hem dit sempre respectant el rol de cada actor en el si de l’espai de diàleg. Nogensmenys és rellevant dotar a l’assemblea de joves d’un cert protagonisme en el si de les pròpies relacions polítiques, tenint en compte que per se l’assemblea de joves és un òrgan amb una estructura menys vertical i consolidada que la d’un partit polític, per regla general. Tanmateix, és important respecta la democràcia interna i la transparència dels dos espais en diàleg. Pel que fa les relacions que es puguin establir entre un partit polític i un altre partit polític, les situacions canvien substancialment. En primer lloc, perquè estem parlant de dues organitzacions polítiques amb una estructura interna segurament força similar. No obstant, serà la naturalesa de les relacions polítiques seran diferents en cas que un actor dels dos sigui una organització juvenil. En aquest supòsit haurem de tenir que l’espai que comparteixin ja tindrà els mecanismes interns per dirimir les seues qüestions, i en cas que no caldrà que l’espai que tenen en comú es doti d’un protocol intern per qüestions entorn al finançament, estratègia política, càrrecs polítics, promoció de referents, entre altres temes rellevants. Tornant a l’escenari de diàleg entre dos partits polítics amb un estatus similar o comparable, cal que aquest espai estigui fonamentat sobre la cordialitat, i en major instància, també la confiança. En cas que el diàleg sigui entre dues formacions amb absència d’aquesta caldrà plantejar-se un escenari propi, per exemple on les relacions personals poden jugar un paper cabdal, per tal d’apropar els partits sota un mateix paraigües de respecte i complicitat. Una màxima, que també hauran de seguir, és la de la no-supeditació, respecte per l’autonomia i estratègia pròpies, entre altres. Caldrà tenir en compte, que en molts casos, la relació entre els dos partits serà Llibret 4
Relacions Polítiques
6
#RepensemLaMilitància
instrumental, per tant respondrà per uns interessos partidistes i no podem obviar les intencions legítimes- de les formacions polítiques. Alhora, i com hem dit abans, els partits tindran la seua respectiva democràcia interna i transparència corresponent, i amb el consegüent rendiment de comptes respecte a les seues bases i als seus quadres polítics i estaments organitzatius. Fins ara, doncs, hem descrit les relacions polítiques que s’estableixen entre dues formacions polítiques o entre una formació política i entre una assemblea de joves. En tot cas, la relació establerta partia de la premissa que es tractava d’una situació d’igualtat però de bilateralitat. És a dir, que hi havia dos espais polítics emprenien una circumstància de diàleg, amb l’absència de més espais. Habitualment, però, en una societat cada vegada més atomitzada i amb multitud d’entitats i moviments socials que segur que són connectors i espais comuns per aquests col·lectius no podem obviar les relacions de multilateralitat, personal o política, que hi ha entre tot l’entramat associatiu d’una vila, barri, o ciutat. En aquest sentit, el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, en una de les seues publicacions en foment de l’associacionisme, defineix el que és un mapa d’actors, és a dir, un pla d’entitats que hi poden haver en un entorn determinat i les diferents relacions existents, en aquest sentit. És important, doncs, saber quines influències hi ha dels espais polítics entre ells per poder pressionar o també per coordinar, o anticipar-se a uns possibles passos endavant. En conclusió, les relacions que s’estipulen entre assemblees de joves i partits, o entre els propis partits, han de tenir en compte que han de perseguir el benefici col·lectiu pels espais comuns, i que reverteixi sobretot sobre una millora de l’associacionisme compartit. Igualment, és també imprescindible que les relacions que hi hagin siguin de cordialitat, de respecte, però també de confiança, no només en l’escenari personal sinó també en el polític. Només així podrem aconseguir unes relacions sanes entre tot l’entramat polític d’una vila, barri o ciutat i que repercuteixi positivament en la recerca d’espais comuns i compartits beneficiosos pel jovent organitzat i no organitzat.
Llibret 4 Relacions Polítiques
7
#RepensemLaMilitància
Institucions Un tema de debat que es planteja avui en dia entre les organitzacions revolucionàries, radica en el problema de quina ha de ser la seua relació sobre la institució pública, emmarcada dins una pretesa democràcia burgesa. Hem de tenir en compte, doncs, dos tipus d’organitzacions polítiques, les que directament participen i acaben legitimant el règim “democràtic”, tot dedicant la seua acció política en l’utilització d’aquestes per canviar la realitat material de la ciutadania; o per contra també trobem les organitzacions polítiques, denominades revolucionàries, que obvien les institucions i ho destinen únicament la seua acció política als moviments socials i a les entitats de base, criminalitzant qualsevol relació amb mera administració pública. No obstant, també hi han un seguit d’organitzacions polítiques -en la que ens incloem com a organització-, que creiem que no podem desaprofitar les institucions per la seua mínima capacitat transformadora però tampoc desatendre les demandes dels moviments socials i de l’associacionisme de base. En aquest cas, doncs, el rol que han de tenir les organitzacions polítiques ha de ser pressionar públicament les institutions -i internament, també, si és possibleper poder ser l’altaveu dels moviments socials. Així doncs, no té cap mena de sentit desatendre les institucions al crit d’un suposat reformisme però tampoc oblidar els moviments socials perquè són l’essència de les reivindicacions ciutadanes i materials. La qüestió central de qualsevol estratègia revolucionària segueix sent la conquesta de el poder polític. Aquest poder polític està en mans de la classe dominant, i per tant les institucions son aparells de dominació burgesa. La tàctica es limita a un problema en particular. La estratègia revolucionària comprèn un sistema combinat d'accions que, en les seves relacions i successions, com en el seu desenvolupament, han de conduir al proletariat a la conquesta de el poder. Les classes populars poden conquerir posicions, obtenir reformes parcials, embrions de democràcia obrera en la democràcia burgesa, però aquestes conquestes no poden prosperar sense reemplaçar el poder de la burgesia pel poder dels treballadors i de la majoria de la societat. Per aquest motiu, el paper que ha de tenir el partit polític sempre ha de ser propositiu i escoltar la veu de les entitats del carrer i atendre les seues lluites, sense protagonitzar-les, sinó valorant-les, visualitzant-les i sense fiscalitzar-les. És evident, també que hi haurà certes circumstàncies en que les organitzacions polítiques hauran de decidir sobre si fer un suport acrític a una institució o continuar defensant l’acció i independència dels moviments socials, tot assumint i superant les contradiccions que puguin comportar, la via correcta. Per això és important que en el si del col·lectiu es faci una anàlisi de les relacions polítiques que es volen tenir amb tots els actors, ja sigui MMSS o institucions i no deixar-se superar per la situació. Les organitzacions no poden oblidar, mai, quina és la seua intenció final i objectius màxims i últims, la revolució.
Llibret 4 Relacions Polítiques
8
#RepensemLaMilitància
Bibliografia Caminal, M. i Torrens, X. (2019). Manual de Ciència Política (5.a ed.). Barcelona, Espanya: Editorial Tecnos. CNJC. (2019, 19 maig). Com fer incidència política sense morir en l’intent. Recuperat de https://issuu.com/cnjcxarxajove/docs/guia_d_incid_ncia_pol_tica_municipa CNJC. (2019a, maig 2). Foment de la participació i l’associacionisme juvenil | #ActivemelPlaA(ssociacionisme). Recuperat de https://issuu.com/cnjcxarxajove/docs/foment_participacio_associacionisme Luna, L. (2006, octubre). Cooperació entre entitats. Experiències d’interrelació i treball en xarxa. Ajuntament de Barcelona. Recuperat de http://www.tjussana.cat/doc/publicacions/UP_19.pdf Molinas, R. (2018, 3 desembre). Les relacions tòxiques entre partits polítics i moviments socials. Recuperat de http://catalunyaplural.cat/ca/les-relacions-toxiques-entre-partits-politics-imoviments-socials/ Valls, O. (2013). El paper d’internet i les xarxes socials en els moviments socials. Recuperat de https://ddd.uab.cat/pub/tfg/2013/112124/TFG_ovallscasas.pdf
Llibret 4 Relacions Polítiques
9
#RepensemLaMilitĂ ncia
Llibret 4incloure-una-perspectiva-de-genere-la-nostra-entitat Relacions PolĂtiques
10