7/el Clip - Babel

?

e� Clip 7

SOS

escol� públic� � e� català Manipulaci� històric�?

Qualita�?

Adoctrinar?

?

?

Crispaci�?

Immersi�?

Sectàri�?

Discriminaci�?

Comunicació!

Babe�? 1 So� e� Brugula�, So� escol� catalan�

2

sumari

02-Editorial: Som el Brugulat, som escola catalana 03- Quatre paraules 03- Elaborant el projecte lingüístic de centre 04-Fris CAT 08- Per quins set sous...

10- La immersió afavoreix o perjudica 11- Imagina un tren...

12- Viure una vaga indefinida 13- Els tobogans de la vaga 14- “Hàblame en cristiano” 15- Pau i el valencià 20- La llengua al País Valencià 22- El nord que és el sud 24- Babel? 1 26- TV3 30 anys!

33- Xerrada amb Albert Massip 35- Passatemps

som el brugulat, som escola catalana I vet aquí el setè número de la revista EL CLIP! Com cada any, publicarem dues revistes: aquesta que tens a les teves mans i que fem coincidir amb les vacances de Nadal i un altre número que sortirà a final de curs. Els dos números d’aquest any tenen el mateix fil conductor: la torre de BABEL. Ja fa gairebé 2 cursos, el claustre de professors de l’institut Josep Brugulat vam prendre l’acord d’adherir-nos al manifest publicat per “Somescola. cat” sota el lema “Per un país de tots, l’escola en català”. I és que a l’institut Josep Brugulat defensem el compromís per una escola catalana, de qualitat, equitativa, que tingui ben present la cohesió social i que tendeixi a l’excel·lència.

Això no vol dir que no siguem capaços d’acollir un nombre notable de llengües diverses i alhora entendre’ns sense cap problema. En el nostre centre ens comuniquem, dialoguem i ens entenem sense dificultats. És per això que el fil conductor de les dues

revistes que llegireu aquest curs és la torre de BABEL, però en sentit invers. Si bé a la torre de BABEL la varietat de llengües era fruit d’un càstig per l’ambició, en el nostre institut, la diversitat lingüística és un fet quotidià que ens enriqueix i que no és obstacle per a nosaltres per fomentar sempre el debat, la convivència, el respecte i la tolerància envers els altres, però respectant sempre qui som i què som. I això vol dir, respectant la nostra llengua.

En la nostra torre de BABEL particular parlarem primer de la llengua vehicular que ens uneix a tots i que ens permet viure en un ambient respectuós i socialitzador. I en el número que us arribarà a final de curs parlarem de totes les altres llengües que troben el seu espai en el centre i que ens fan més diversos i més rics.

Per què no hi ha d’haver comunicació a la torre de BABEL? Nosaltres ja ho hem aconseguit. I estem segurs que aquesta és la línia que ens ajuda a construir una torre més alta.

Judith Cuadras i Rodríguez Directora Desembre de 2013

quatre Paraules Mig en somnis, un àngel se m’apareix i em tempta: escriu, fes un poema.

Vull treure-me’l de sobre, vull dormir el son dels justos, o el son dels pecadors, m’és igual. Vull dormir.

Però ell insisteix.

Té, diu: quatre paraules: món, país, llengua, amor.

I afegeix: gairebé ja t’he fet el poema.

Jo li dic: si escric món, bé hi hauré d’afegir desastres, fam i guerres.

Si escric país, ja entro al territori foll de l’ésser i dels fantasmes.

I si escric llengua, veus?, el dolor em trenca l’ànima.

No puc escriure més.

I em diu: tu escriu amor pel món i pel país i per aquesta llengua que es mor i et trenca l’ànima: veuràs que encara pots fer aquest i mil poemes.

Narcís Comadira Dia Mundial de la poesia, 21-3-2012

elaborant el ProJecte lingÜístic de centre El Projecte Lingüístic és un document de centre que recull els usos de les diferents llengües que conviuen al centre.

En un primer pas el que cal és conèixer la realitat lingüística del nostre institut i per això es va elaborar una enquesta que van respondre els alumnes del nostre centre el curs passat. Conèixer aquest entorn lingüístic ens permet analitzar si les actuacions que es fan són suficients o no, si són encertades i si en podem proposar de noves. Tots aquests resultats es recullen el Projecte Lingüístic amb diferents gràfiques i una petita reflexió a partir de les respostes dels nostres alumnes.

La resta de document recull totes les actuacions lingüístiques que es fan al centre en català, castellà, anglès i francès però també en la resta de llengües que conviuen en el nostre institut.

L’objectiu és tenir clar què estem fent, com ho estem fent i a on volem arribar. És per això que cada un dels aspectes que es tracten en el Projecte Lingüístic s’estructuren a partir d’un acord, s’analitza la realitat del centre i es fan unes propostes de millora i unes línies d’actuació.

Actualment s’està en plena redacció d’aquest projecte i està previst que a principis d’any ja se’n pugui consultar la versió definitiva a la intranet del centre.

Laura López

4

SUBSTRAT X a.C. –IV a.C. �BERS, FENICIS, CELTES, INDOEUROPEUS

El SUBSTRAT PREROMÀ de Catalunya provenia de: –l'indoeuropeu (pobles que van arribar aquí entre els ss X-VaC) –el fenici (el 645. aC funden Eivissa) –el grec (van arribar al s. VII aC, a Empúries) –l'iberobasc(VI-VaC: �bersi bascs eren diferents.)

DEFINICIÓ SUBSTRAT Llengua d'un territori que Ês substituïda per una altra llengua (per conquesta o colonització),però que influeix en la nova,aportant-hi alguns trets indoeuropeu: banya,blat,camí, maduixa, tancar, trencar, rusc, Besalú, Verdú, Vallabriga, Queralb fenici: Eivissa, Maó, Tagomago grec: calaix, prestatge, Empúries, Roses iberobasc: pissarra,esquerra,bassa, lleganya, Gerri,Gerb, Arinsal, Olost, Tossa, Cotlliure

FORMACIĂ“ DE LA LLENGUA PENĂ?NSULA IBĂˆRI

ROMANITZACIÓ III a.C. –V d.C ROMANS: LLAT�

Els romans conqueriren mig continent i hi implantaren el llatí vulgar o col¡loquial. La zona es diu ROMÀNIA i la van convertir en una unitat lingßística.

A Catalunya, van desembarcar a EmpĂşries l'any 218 aC L'evoluciĂł del llatĂ­ vulgar donĂ origen a les llengĂźes romĂ niques, a partir del s. VIII dC: GALAICOPORTUGUĂˆS, CASTELLĂ€, CATALĂ€, OCCITĂ€, FRANCĂˆS, RETOROMĂ€NIC, ITALIĂ€, ROMANĂˆS I SARD. llatĂ­ catalĂ ROTA roda MATER mare PETRA pedra

castellĂ rueda madre piedra

francès roue mère pierre

SUPERSTRAT V –VII GERMÀNICS I ÀRABS

italiĂ ruota mare pietra

fris

DEFINICIÓ SUPER Llengua que s'introdueix e altra, però no arriba a subti deixa trets

cat

1- CONSOLIDACIĂ“ I NAIXEMENT (VJGSĂ? FM 1JMĂ˜T SFVOFJY FMT DPNUBUT EF MB .BSDB )JTQĂ‹OJDB J FMT DPOWFSUFJY FO IFSFEJUBSJT OBJYFNFOU EFM DBTBM EF #BSDFMPOB &M jurament de fidelitat als reis francs continua.

976-Borrell II no va jurar fidelitat al rei franc i això marca l'inici de la independència de Catalunya 1137-Ramon Berenguer IV, es casa amb Peronella d'Aragó: neix la Corona catalano-aragonesa El títol: comte-rei la lengua: català -aragonÊs 1137-Ramon Berenguer IV conquereix la Catalunya Nova Tortosa(1148) Lleida(1149) Base dels dialectes del català 813, al Concili de Tours, els bisbes van ordenar les predicacions en llengua romanç, perquè la gent ja no entenia el llatí.

839, l'Acta de consagració de la catedral d'Urgell, que Ês un text en llatí, relaciona uns topònims en català , en un document anomenat Capbreu, per identificar el seu corresponent nom llatí, en l'acta.

842: Escrit en francÊs, primer text en llengua romanç (Jurament d’estrasburg).

Primers textos en català 2-EXPANSIÓ DE LA LLENGUA XII-XIII Amb la derrota de Muret (1213) mor el rei Pere I, el succeeix Jaume I i les aspiracions d’expansió es desviaren cap als territoris à rabs La Corona es va estendre cap al sud i cap a l'est , i la frontera lingßística va quedar establerta al final del regnat de Jaume I: les illes (repoblades per gent de la Cat. Vella) i València (repoblada per gent de la Cat. Nova) Mallorca:1229 Eivissa: 1235 València:1238 Menorca: 1287 RAMON LLULL (1233-1316) 4 GRANS CRÒNIQUES 2ª ½ s.XIII BERNAT DESCLOT PERE EL CERIMONIÓS RAMON MUNTANER JAUME I o Llibre dels Fets Literatura jurídica en català : els Furs de València, els Costums de Tortosa, els Usatges o el Llibre del Consolat de Mar No hi ha poesiaen català . Tota Ês en occità .

3-PER

Expans domini Pere el "MGPOT F Literatu CANCEL Elabora Aquest

4- EL

T 97 . castellĂ especia )6."/ Introdu POESIA Primera (AusiĂ s NARRA (Joano NORMA El catal Reial i e La inve

ACIĂ“ DE ENGUA ULA IBĂˆRICA

DEFINICIÓ SUPERSTRAT a que s'introdueix en la zona d'una ò no arriba a subtituir-la,tot i que hi deixa trets

SUPERSTRAT GERMĂ€NIC/ V dC -VII dC DESPRÉS DE LA CAIGUDA DE L’IMPERI ROMĂ€ (s.Vd.C)... t&MT HFSNĂ‹OJDT WBO JOJDJBS MB PDVQBDJĂ˜ EF Mh*NQFSJ SPNĂ‹ BM TFHMF 7 QFSĂ› no van imposar la seva llengua. t&MT WJTJHPUT RVF ThJOTUBMrMBSFO B )JTQĂ‹OJB BEPQUBSFO FM MMBUĂ“ t&MT GSBODT ThJOTUBMrMBSFO B MB $BUBMVOZB 7FMMB J GPSNBSFO DPNUBUT B PO nomenaven comtes. t&O EFCJMJUBS TFMh*NQFSJ GSBOD FMT DPNUBUT ThJOEFQFOEJU[BSFO J FM DĂ‹SSFD de comte passĂ a ser hereditari. noms comuns espia, treva, elm, bandera, gris, guerra, guaita, guanyar, feu, herald, barĂł,roba, esparver, òliba, blau, blanc, sabĂł, llesca, sala, estona, fresc, orgull, lleig, boig, gana, escuma... topònims CampdevĂ nol, Montsoriu, Escariu antropònims Arnau, Bernat, Berta, Elvira, Frederic, Guillem, Jofre, Raimon SUPERSTRAT -ELS Ă€RABS/ V dC -VII dC Els Ă rabs entraren a la penĂ­nsula l'any 711, durant el perĂ­ode de formaciĂł de les llengĂźes romĂ niques.

No van trobar cap resistència dels visigots.

Arriben fins zona franca (Batalla de Poitiers-732) A la Catalunya Vella la influència à rab durà un segle.

A la Cat. Nova va durar 4 segles, i a València i les Illes, 5 segles i mig.

ADSTRAT/ al llarg de tots els segles Està format per les llengßes que determinen una influència parcial sobre una altra. t/PSNBMNFOU BRVFTUB JOøVÒODJB �T QSPWPDBEB QFS VO període de convivència en un mateix territori. t"M MMBSH EF MB IJTUÛSJB UPUFT MFT MMFOHà FT SFCFO influències de les seues veïnes.

xarop,sucre,albercoc,albergínia, alfals,arròs,llimona,safrà ,síndria,taronja, sèquia,sènia,nòria,aixeta,safareig,barri raval,guix,rajola,catifa,matalà s,setrill arracades,barnús,cotó,senalla,alcohol, xaloc,llebeig,garbí,drassana,almirall, talaia,albarà ,duana,magatzem,tarifa.

Alcalà ,Calasseit,Alcúdia,Calaf,Benicarló Vinaròs, Borja,Medina,Gallifa,Gassull,Mesquida.

OccitĂ : faisĂł, beutat, ambaixada, bacallĂ , bressol CastellĂ : borratxo, broma, burro, buscar, llĂ stima Francès: beixamel, biberĂł, bidet, bufet, silueta... el sufix –ATGE Anglès: bistec, bar, còctel, rècord, eslògan, bĂ squet, xut, tennis, hoquei ItaliĂ : camerino, adĂ gio, alegro, piano, sonata 3-PERFECCIONAMENT ESTILĂ?STIC XIV ExpansiĂł com a llengua de creaciĂł i de govern entre els segles XIII i XVI, temps en què la corona catalanoaragonesa va estendre els seus dominis per SicĂ­lia, Sardenya, NĂ pols i fins i tot a Atenes i NeopĂ tria Pere el Catòlic 1196-1213, Jaume I 1213-1276, Pere el Gran 1276-1285, Alfons III 1285-1291, Jaume II 1291-1327, "MGPOT FM #FOJHOF 1FSF FM $FSJNPOJĂ˜T +PBO* .BSUĂ“- )VNĂ‹ Literatura religiosa hereva de la tradiciĂł de Llull) SANT VICENT FERRER, FRANCESC EIXIMENIS, ANSELM TURMEDA, ISABEL DE VILLENA CANCELLERIA REIAL Elaborava els documents propis de l'administraciĂł, en catalĂ , aragonès i llatĂ­.

Aquesta instituciĂł va crear un estil madur i elegant, un model de llengua com el que avui seria el cat. estĂ ndard.

4- EL SEGLE D´OR XV T 97 .BSUÓ Mh)VNË NPS TFOTF ÜMMT J FM $PNQSPNÓT EF $BTQ QSPDMBNB 'FSSBO Eh"OUFRVFSB QFS MB RVBM DPTB ThJOTUBVSBWB VO SFJ castellà com a regent de la corona catalana. A partir de Ferran d'Antequera, el cast. va compartir usos i funcions amb el català , especialment entre les classes altes.. Valènciaes converteixen el centre polític, econòmici cultural de la Corona d’Aragó. )6."/*4.& Introduïtper Alfons el Magnà nim des d’Ità lia. (Bernat Metge) POESIA Primera Poesia en català (Ausiàs March) NARRATIVA CAVALLERESCA (Joanot Martorell) NORMALITZACIÓ El català del s. XV ja està normalitzat,Ês llengua de cultura malgrat no tÊ una gramà tica, però se segueixen les normes de la Cancelleria Reial i els escriptors.

La invenciĂł de la impremta encara contribueix mĂŠs a la seva normalitzaciĂł.

cat

6 5- LA DECADÈNCIA XVI-XVIII Ferran el Catòlic es va casar amb Isabel de Castella (1479) i això va unir els dos regnes (castellà i catalanoaragonès), conservant la seva personalitat, lleis i costums, però va desaparèixer la dinastia catalana . Amb Carles I d’Àustria(1516) la corona catalanoaragonesa perd la seva cort, malgrat conservar les Institucions.

Part dels nobles catalans se'n van a la cort carlista i a dopten el castellà. En el Renaixement (XVI) i el Barroc (XVII), el català va viure una etapa de decadència pel que fa a la literatura culta. Com que les classes altes es castellanitzaven, els escriptors preferien escriure en castellà per aquest públic.

Guerra dels Segadors (1640-1659) Les terres del nord de Catalunya (Rosselló Capcir, Vallespir, Conflent i la meitat de la Cerdanya) foren cedides a la corona francesa i, immediatament, el català va ser prohibit a l'educació i enels usos oficials. Malgrat això es mantingué com a llengua de la legislació i de l’Administració, i com a única llengua popular Expulsió dels moriscos (1609) fa que València perdi 1/3 de la població i sigui repoblada per castellans Les editorials de Barcelona i València preferien editar en castellà perquè hi havia més demanda.

El llatí continuava essent considerat llengua culta (universitats, església, lit. jurídica i filosòfica).

Pèrdua de la consciència ling. i la desconfiança envers la pròpia llengua.

El castellà prenia l'ús públic, mentre que el català es reduïa a l'àmbit privat i entre classes populars.

Van entrar molts castellanismes en el lèxic El català es va dialectalitzar molt més i aparegueren els noms de "llengua mallorquina", "llengua catalana" i "llengua valenciana" per primer cop.

1700 Mor Carles II sense descendència Felip d’Anjou(Borbó) Castella i França Vs Arxiduc Carles d’Àustria (Àustria) Corona d’Aragó, Anglaterra i Portugal, Països Baixos Guerra de Successió (1704-1714) Felip V Decret de Nova Planta (1716) El català va ser exclòs de la legislació i de l’Administració de justícia i municipal, de l’ensenyament i de la documentació notarial i de comerç.

Espanya esdevenia un estat uniforme, amb un fort centralisme i els funcionaris castellans s'instal.laren a Catalunya Tractatd’Utrecht (1713) Gibraltari Menorcaper a Anglaterra Sicíliaper a la casa de Savoia Sardenya per a Àustria 6- LA RENAIXENÇA XIX Romanticisme i Nacionalisme a tot Europa . Catalunya es contagia del moviment de recuperació de l'ús literari del català.. Llengua i Nació s'indentificaven i s'exalçava el passat medieval i lac ultura popular.

El pròleg de J. Rubió i Ors a Lo Gaiter del Llobregat(1841) Es considera el programa ideològic de la Renaixença. En ell es propugna: -La fixació gramàtica i ortogràfica -Afermar la seva unitat -L'expansió en els mitjans decomunicació socials i privats.

Restauració dels Jocs Florals (1859) Es donen a conèixer obres i autors, fins i tot fora de les nostres terres.

El català s'introdueix a la premsa amb diaris com La Renaixença i La Veu de Catalunya, i revistes com L' Avenç.

PREOCUPACIÓ PER LA LLENGUA -Apareixen estudis sobre la llengua -S’elaboren diccionaris (de Marià Aguiló), -Tractats de barbarismes i ortografies (Josep Balari).

-Polèmiques entre els erudits pel model lingüístic L'Avenç es va proposar...

-Eliminar l'anarquia ortogràfica i descastellanitzar-la.

-Establir normes per unificar la llengua popular i la culta,i depurar i enriquir el vocabulari.

-La seva campanya ling. (1890-92) assentà les bases del que faria Pompeu Fabra al s. XX. Diglòssia ling. de la 1ª ½ s. XIX Castellà: vida oficial, premsa, ciència, ensenyament.

Català: vida privada, la poesia, la cançó,els acudits...

Camí a la normalització lingüística -Desvetllament del catalanisme polític de la burgesia -Presa de consciència que la llengua pròpia també pot ser culta: el català entrà en la poesia d'autor, el teatre, la novel.la, la vida pública, etc

ROMANTICISME S.XIX ÀNGEL GUIMERÀ(TEATRE) “Mar i Cel” ,“Terra Baixa” NARCÍS OLLER (NARRATIVA) “La febred’or” “L’escanyapobres” JACINT VERDAGUER (POESIA) “L’atlàntida”, “Canigó” MODERNISME SANTIAGO RUSIÑOL (TEATRE) JOAN MARAGALL (POESIA) VÍCTOR CATALÀ (NARRATIVA) ESCOLA MALLORQUINA JOAN ALCOVER COSTA I LLOBERA

7- INSTITUCIONALITZACIÓ DE LA LLENGUA S XX Enric Prat de la Riba (President de la Mancomunitat de Catalunya) reivindica l'ensenyament de la llengua catalana i el seu ús a l'Administració.

I Congrés Internacional de la llengua Catalana (1906) Impulsat per Antoni Maria Alcover Comença l’elaboració del Diccionari català-valencià-balear (1926) El culminarà Francesc de Borja Moll(1962) IEC (POMPEU FABRA) (1913-1930) -Les Normes ortogràfiques, 1913.

1 L L L E L t E L E C L "

cat

n m

omerç.

)

VA) obres”

SIA)

-La Gramàtica, 1918.

-Les Converses filològiques ,1919-28 (articles de divulgació).

-El Diccionari general ,1932.

El català es va dotar d'una normativa unificada: -tenia en compte el català antic i el modern -adoptava neologismes i llatinismes -depurava el català de barbarismes.

Tota la societat i els intel·lectuals adoptaren les seves normes, que són les que fem servir avui dia.

La Dictadura de Primo de Rivera(1923-30) abolí la Mancomunitat, però no afectà la vitalitat de la llengua.

La Segona República (1931-1939), la Constitució de 1931 i l'Estatut d'Autonomia de 1932, van permetre a Catalunya recuperar la Generalitat, que el català fos declarat llengua cooficial i la realització d'una política activa de suport al seu ensenyament.

8- LA PERSECUCIÓ DEL FRANQUISME ( 1939-75) 1939 i 1975 dictadura del general Franco. La persecució del català, basc i gallec, va ser intensa i sistemàtica, fins al 1962.

La propaganda feixista va entrar a les escoles i en la vida en general Les personalitats i intel.lectuals republicans es van haver d'exiliar La classe mitjana es va mantenir catalanista, però l'alta burgesia es va castellanitzar.

Es va prohibir l'edició de llibres, diaris o revistes Les biblioteques van ser depurades, els noms de pobles i carrers es castellanitzaren i es prohibí la telegrafia i les converses telefòniques en català El cinema, la ràdio, el teatre, i la televisió únicament podien ser en castellà La documentació administrativa, notarial, judicial o mercantil també i la que es feia en català es considerava nul·la de ple dret En aquest temps molts escriptors formats en l'època anterior, alguns d'ells des de l'exili, com Carles Riba, Mercè Rodoreda o Pere Calders, i altres a l'interior, com Salvador Espriu, o Vicent Andrés Estellés, van escriure obres molt rellevants.

La forta immigració castellanoparlant , a partir dels anys 60, tornà a complicar el procés de ressorgiment cultural de la llengua "Nova Cançó" Raimon, Pi de la Serra, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Joan M. Serrat, Guillermina Motta, Ma. del Mar Bonet.

9- EL CATALÀ EN DEMOCRÀCIA. (1976 FINS AVUI) Situació legal actual Els Països Catalans continuen fragmentats, encara que disposen d'una certa capacitat d'autogovern. S'aproven els respectius estatuts d'autonomia, en els quals queden reflectides les competències dels governs dits a partir d'ara "autonòmics": la Generalitat de Catalunya, la Generalitat Valenciana i el Govern Balear.

-Art.3 de la Constitució espanyola 1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.

2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials amb les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts.

3. La riquesa de les diferents modelitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

Art.3 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya 1. La llengua pròpia de Catalunya és el català.

2. L’ idioma català és l’oficial a Catalunya, així com també ho és el castellà, oficial a tot l’Estat espanyol.

3. La Generalitat garantirà l’ús normal i oficial d’ambdós idiomes, prendrà les mesures necessàries per tal d’assegurar llur coneixement i crearà les condicions que permetin d´arribar a llur igualtat plena quant els drets i deures dels ciutadans de Catalunya.

Art.3 de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears 1. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial. Tots tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la i ningú no podrà ésser discriminat per causa de l’idioma.

Art. 7 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana 1.Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tothom té dret a conèixer l’ús i a usar-los. 2. La Generalitat Valenciana garantirà l’ús normal i oficial d’ambdues llengües, i adoptarà les mesures necessàries per tal d’assegurar-ne el coneixement. 3. Ningú no podrà ser discriminat per raó de la seva llengua...

El fet d’anomenar valencià a la llengua ha provocat constants problemes institucionals i jurídics que han fet molt de mal a la unitat de la llengua.

Els estudiants valencians de Filologia Catalana que estudien a les universitats valencianes han de demostrar amb un examen posterior que coneixen la llengua "valenciana", perquè en els seus diplomes només apareix "llengua catalana".

-A Andorra la seva Constitució de 1993 va ratificar el català com a única llengua oficial del territori.

-Però es permet un sistema d'ensenyament on els alumnes poden estudiar en francès i en espanyol i no haver de cursar ni tan sols l'assignatura de Llengua Catalana.

-A la Catalunya Nord el català no té reconeixement oficial i només és promogut gràcies a iniciatives privades com La Bressola (1976), associació que va fundar diverses escoles exclusivament en català -A la Franja d'Aragó el català tampoc no és oficial. Els successius governs aragonesos del PP i del PSOE mai han reconegut que allà es parla català.

-A l’Alguer el català tampoc no té reconeixement oficial i està en retrocés en relació amb l’italià.

8

Per quins set sous parlar la nostra llengua, la cosa més natural del món, s’ha convertit en una militància? * El castellà és la llengua pròpia de Catalunya perquè hi ha moltíssima gent que la parla? Aquest afany de voler fer entrar amb calçador que el castellà ha de tenir el seu espai és propi de ments imperialistes.

El castellà és una més de les llengües que es parlen en el nostre país, prop de 300. Ja hem arribat al segle XXI, ho hem de tenir present, les llengües han de conviure, el temps de les imposicions haurien ja de formar part de la història, com un capítol que no s’hauria de tornar a repetir.

Vivim a Catalunya, amb una llengua, el català, un territori i una llengua. On s’ha desenvolupat aquesta llengua? Aquí. On s’ha de preservar? Aquí.

Aclarit això, hem de ser conscients que hi ha altres llengües i que no hem de discriminar ningú per raons de llengua. Si pensem i actuem amb aquesta lògica, serà més fàcil que els parlants d’altres llengües entenguin la situació del català i que no posin pals a la roda.

Existeix una trampa molt perillosa pel que comporta, el bilingüisme. En una comunitat on conviuen dues o més llengües, sovint es produeix una situació de bilingüisme per part dels que parlen una llengua i de monolingüisme per part dels que parlen la de prestigi, la de més cobertura legal. El bilingüisme dels pobles no és un fet natural, ja que per a cada societat basta una llengua. Una societat bilingüe manifesta una situació de conflicte, ja que la presència de dues llengües és innecessària: una llengua està ocupant l’espai de l’altra. Una d’aquestes, la més feble, a la curta o a la llarga, desapareixerà. El bilingüisme és un concepte ambigu, trampós, que s’ha utilitzat i s’utilitza sovint pels governants per amagar un procés de

substitució lingüística. El bilingüisme no és res més que una fal·làcia, una manera subtil d’arraconar una llengua, de relegar-la als àmbits més informals.

El dia 19 d’octubre de 2013 es va inaugurar l’Any Eugeni Xammar, amb motiu del 125è aniversari del seu naixement . Vull aprofitar l’ocasió per, a continuació, reproduir un fragment d’una de les seves cartes, de l’any 1973, poc abans de morir. “...Jo parlo correctament set llengües. N’escric amb relativa correcció cinc. Nogensmenys, els documents bilingües catalano-castellans no els entenc. I quan dic que no els entenc, vostès ja m’entenen. Vull dir que els entenc massa En efecte. Impossible de complir amb la sentència de mort contra la llengua catalana dictada ara fa 33 anys, el bilingüisme ha esdevingut una de les armes predilectes dels enemics de Catalunya. Del que ara es tracta és precisament d’això: fer de la nació catalana una “región” bilingüe amb un “idioma oficial único”. Dit d’altra faisó: fer dels catalans un poble híbrid, mansoi i amant de la comoditat: llana i pell d’anyell i veu (bilingüe) de cabrit.”

(Carta, 1973) Un bon amic d´Eugeni Xammar, Josep Pla hi afegiria: La meva idea és que el bilingüisme no es cap peripècia, sinó una tragèdia per als catalans.

Aquesta imatge gràfica reflecteix el que estem comentant:

Hi ha persones sanes i persones malaltisses. El mateix passa amb les llengües. Els símptomes del català són propis d’una llengua que està reculant, així ho demostren mapes i estadístiques, és una llengua, parlant clar i sense cofoismes, amb perill d’extinció.

Com a conclusió, cal que els parlants tinguem clar

que ens hem d’espavilar tots sols i no entrar en el joc marejador de lleis, pseudoreformes, discussions bizantines malintencionades i cants de sirena. Qui, en el transcurs de la història, ha tret les castanyes del foc? Qui ha fet possible que la llengua catalana arribés fins als nostres dies, malgrat les maleïdes atzagaiades que ha patit? Els parlants, sens dubte, sempre disposats a entendre el més senzill de tot, que una llengua s’ha de parlar, s’ha d’escriure i s’ha d’estimar.

Albert Pons * Aquest escrit està fet a partir d’una lectura i posterior reflexió de l’entrevista que Andreu Barnils va fer a Carme Junyent, professora de Lingüistica a la Universitat de Barcelona, el dia 23 de juny de 2013. http://www.vilaweb.cat/mailobert/4128206/ carme-junyent-jo-faria-servir-concepte-llenguaoficial.html

10

LA IMMERSIÓ AFAVOREIX O PERJUDICA

?

D’una època ençà i sempre amb un origen espanyol, han sorgit crítiques al gran pas endavant que es va fer en educació a Catalunya ara fa més de trenta anys, LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA. Al capdavant d’aquestes crítiques hi trobem la plataforma Convivencia Cívica Catalana, que abusa de la fal·làcia i de les generalitzacions i que ens vol fer creure que això que vam implantar amb gran esforç i grans èxits a Catalunya perjudica clarament els alumnes la llengua materna dels quals no és el català. El seu document “Las diez mentiras de la immersión” vol desmuntar l’èxit que ha suposat a les nostres aules la immersió lingüística.

El problema és que ho fa de manera que quan comencem a llegir-lo observem que poc informada està aquesta plataforma i com de fàcil és tergiversar la realitat. Des de la Comissió d’Atenció a la Diversitat (CAD) ens hem fixat en un d’aquest deu arguments que Convivencia Cívica Catalana utilitza en el seu discurs.

“La immersió perjudica de forma clara el rendiment dels immigrants.”

Aquesta és l’afirmació que la plataforma espanyola disfressada a Barcelona fa en base a unes comparatives entre els resultats acadèmics de la immigració a Catalunya i la d’Espanya.

En cap moment fa notar (malgrat que les seves gràfiques inclouen aquesta dada) que a Catalunya tenim un promig d’un 16,8% d’alumnes immigrats i a Espanya només un 9,6%!!!

Sense tenir en compte que no és el mateix parlar d’un alumne que prové de la zona de l’Amèrica Llatina, que sol tenir una escolarització prèvia i

regular, encara que diferent a la del nostre estat, que un alumne que arriba de Gàmbia, sovint analfabet o amb una escolarització curta i poc regular.

Per altra banda, el Consell Escolar de l’Estat va afirmar, en el seu moment, que l’única manera de millorar els resultats d’un alumne immigrant era fent una atenció individualitzada. Aquesta demanda, a Catalunya, es va interpretar amb la creació de les Aules d’Acollida.

L’acollida i la integració que un alumne immigrat rep en arribar a un centre públic de Catalunya, passa per atendre’l unes hores a l’aula d’acollida, on es treballa d’una manera intensiva el català a tots els nivells (oral i escrit) així com alguns aspectes per obtenir una base matemàtica (numeració, operacions bàsiques...) que sovint no tenen. En moltes ocasions, també, és un espai per millorar o introduir hàbits de tot tipus (des de la higiene als hàbits d’estudi, passant per aprendre a estar en silenci, respectar el torn de paraula o mantenir una bona postura a la cadira). La resta d’assignatures, un alumne immigrat, les fa amb el seu grupclasse, on la interrelació que estableix amb els seus companys i la resta de professors, reforça els seus aprenentatges de la llengua. D’una manera gairebé natural i paral·lela a l’aprenentatge del català, es va assimilant la llengua castellana. D’aquesta manera el nostre alumnat immigrat acaba essent competent en ambdues llengües.

Just al costat oposat de la plataforma espanyola a la que hem fet referència en aquest article, trobem l’entitat catalana Som escola, que en el seu Argumentari en suport del català com a única llengua vehicular a l’escola catalana, recolza les afirmacions que les membres de la CAD, amb tota la modèstia possible, ens hem atrevit a fer.

Som escola afirma que “un sistema educatiu que fomenta el bilingüisme està demostrat que és de gran benefici cognitiu i intel·lectual”. I afegeix, “i, precisament, els alumnes més afavorits per aquest sistema d’immersió que assegura el domini de

les dues llengües més parlades a Catalunya, són justament els castellanoparlants d’origen o aquells altres que no tenen el castellà ni el català com a llengua primera familiar”. La nostra experiència d’anys d’aula d’acollida al centre, ens fa apostar per aquest model educatiu pel qual es va optar fa una colla d’anys. Per tant, llarga vida a la IMMERSIÓ!

CAD (Institut Brugulat)

CAT Imagina un tren...

IMAGINA UN TREN PLE AMB TOT EL QUE SIMBOLITZA EL CATALÀ distribuït en vagons i capitanejat per una locomotora. Aquest tren en el seu conjunt pesa molt, pesa molt, perquè duu vagons plens de les paraules que utilitzem per comunicar-nos dia rere dia, vagons plens de llibres, pel·lícules, cançons, titelles, personatges de teatre, de frases fetes, d´històries explicades per avis i un miler de coses més, ple de persones que han dedicat temps i esforços per arribar a tots nosaltres i transmetre´ns coneixements utilitzant una llengua comuna i propera a tots els que vivim als Països Catalans.

Aquest tren consumeix temps i diners, els gasta en transmetre aquesta llengua, en mantenir-la viva.

Sabem que seria més barat, en temps i diners, que tots parléssim una sola llengua, única i estesa a tot el món. No hauríem de traduir res, tots ens entendríem sense l´esforç que suposa aprendre

diferents idiomes.

Aquest tren que recorre la via un dia i un altre, en aquests moments, té el perill de perdre algun vagó pel camí, el vagó de les pel·lícules, el dels llibres, el de les històries, el de les dites populars, el vagó que porta els que ens transmeten coneixements ...

Si la locomotora viatja sola, serà més lleugera, més econòmica, potser fins i tot més pràctica...però haurà perdut pel camí tot allò que ens identifica, tot el que explica els nostres sentiments, totes les paraules que diem sense pensar...

La comunitat educativa de Catalunya i, especialment les mares i els pares que en formem part, no podem permetre que aquest tren arribi al futur sense els vagons on anem tots i cadascun de nosaltres, els que vivim als Països Catalans, de socarel o nouvinguts, fins i tot els que encara estan per venir...

AMPA de l´INS BRUGULAT

12

Qua� l� barb� d� to� ve� vegi� pelar

pos� l� teu� � remullar

Viure una vaga indefinida Una vaga indefinida s’inicia amb el convenciment que és l’única sortida, però també amb la consciència que el camí és incert. En el cas concret dels docents a les Illes Balears, és l’única resposta quan el govern practica polítiques educatives que ataquen la qualitat de l’ensenyament, que afecten directament, i negativament, l’alumnat, empitjoren les condicions laborals i perjudiquen la normalització de la llengua catalana sota el pretext de la importància de l’anglès i la moda del multilingüisme.

El camí és incert perquè desconeixem l’abast de la repercussió de la vaga fins que no s’engega. Incertesa perquè no és garantia total i absoluta d’aconseguir-ne els propòsits fixats. Aquesta incertesa que, durant uns dies, ha quedat suspesa en l’aire, i abandonada, en el moment que la decisió de secundar-la és compartida per la majoria. En aquest sentit, la vaga indefinida s’ha convertit en una lliçó magistral de solidaritat: entre companys del col·lectiu docent, de l’alumnat cap als docents, de les famílies cap als docents, dels veïns de cada localitat, de cada illa, cap als docents.

De la societat activa, conscient i implicada, cap als docents.

Passa, també, que la vaga indefinida s’arrisca a ser definida sense obtenir resultats. O, si més no, que quedi suspesa. Per què? Perquè passen els dies i el govern no mou fitxa, és cec i sord, perquè passen els dies, la pressió creix i l’energia davalla, perquè les conseqüències van més enllà d’un mateix. Arriba el desànim i cal un replantejament, cal un canvi en la forma de lluitar. Per això es decideix, després de 20 dies, la suspensió de la vaga indefinida.

Durant el trànsit de la suspensió, entren en joc actituds diverses: derrota i desànim, però també valor i força per continuar endavant. Malauradament,

sempre passa que el pessimisme eclipsa l’optimisme, en els moments de petita crisi. Fins i tot, pots arribar a trobar en l’amic, l’oposició, i en el desconegut, la complicitat. Aquests, són els perjudicis que ens visiten quan lluitem amb el cap i amb el cor per un futur millor, quan la prioritat és el grup i no l’individu.

Afortunadament, en aquesta aventura, sorgeix la necessitat de l’intercanvi, del diàleg i del consens entre les diferents assemblees de les quatre illes.

Tres ingredients imprescindibles per mantenir el caliu i seguir pressionant el govern, per fer-nos sentir i seguir lluitant. Tres ingredients essencials en la convivència. Afortunadament, el que aprenem d’aquesta experiència fa de contrapès al desgast i a la impotència.

Afortunadament, rebem el suport de centenars de col·lectius d’arreu de l’exterior, de personalitats il·lustres i personatges coneguts. Afortunadament, existeixen la repercussió mediàtica i els mitjans de comunicació competents.

A poc a poc, i mantenint la fermesa, es va construint un referent que no decau. Constantment, plouen acusacions cap als docents de mentiders, irresponsables i radicals. Quan, realment, els ulls dels polítics incompetents són incapaços de veurehi compromís social, responsabilitat i coratge.

Teresa Agut Escrig Professora de l’IES Marc Ferrer Formentera Novembre de 2013

Els tobogans de la vaga indefinida Tres setmanes després d’esclatar, el conflicte entre el Govern i els docents entra en una nova fase José Ramón Bauzá va voler fer una campanya electoral allunyada del construccionisme desbocat de l’era Matas i va anunciar que les autopistes que construiria ell serien les de l’educació. En el seu primer any, per les seves autopistes hi circulaven mil mestres i professors sense feina. Si qualcú hi tenia un accident, no cobrava de l’assegurança. I la densitat de circulació de vehicles petits s’havia multiplicat. Els cotxes hi havien de fer més quilòmetres amb més poca benzina. Els conductors es rebel·laren i convertiren les autopistes en tobogans: els tobogans de la vaga indefinida. Com si fóssim en un parc aquàtic, aquí teniu les diferents atraccions: L’anaconda Després de la convocatòria de vaga indefinida a partir de dia 16 de setembre, mestres i professors han viscut un tobogan ple d’emocions, d’alts i baixos, de rectes i revolts. L’anaconda proposa canvis grossos de ritme, girs sobtats, salts mortals.

L’emoció dels docents en vaga ha estat una constant i l’alteració de l’estat anímic ha marcat també el ritme dels esdeveniments. Tan aviat es vivia l’eufòria d’una concentració històrica amb cent mil persones, com la decepció pel fracàs en una nova negociació amb la Conselleria. Tanmateix, l’esperit de lluita no ha afluixat i les situacions de complicitat de les darreres assemblees així ho demostren.

Tempestes del Pacífic És una piscina amb ones de tres metres que poden venir de qualsevol banda. La Conselleria sap que el conflicte no és menor. D’una banda, José Ramón Bauzá segueix al peu de la lletra amb entusiasme submís les indicacions de Madrid per convertir l’educació de les illes en un laboratori macabre per experimentar-hi la temuda LOMQE del ministre Wert. De l’altra, el Govern se sent descol·locat davant la discrepància: un moviment creixent amb milers de persones implicades en la lluita demanant una educació pública de qualitat i en català. Conscients de la importància de tot plegat, els senyors de la Conselleria despleguen la guerra bruta amb totes les seves armes. L’episodi de la

14 cap de premsa engegant de davant la consellera Camps tots els mitjans de comunicació excepte IB3 n’ha estat la mostra més vistosa. En més d’una ocasió, han informat en aquesta cadena de l’estat de les negociacions només amb talls de veus del secretari autònomic Estarellas, que sempre hi té la darrera paraula. Juguen a la desinformació i a la manipulació, com si no fossin conscients que tant els docents com els ciutadans tenen a l’abast noves eines per conèixer quina és la informació verídica.

Cal dir també, no obstant això, que les xarxes socials, i sobretot el whatsapp ha esdevingut una font de confusions i missatges falsos que han de ser ben filtrats per part de qui els rep.

Els membres del comitè de vaga tenen sospites fundades que són perseguits i espiats per la Conselleria. Durant les negociacions, en les quals hi és present la cap de premsa de la Conselleria, es filtra la seva proposta a la premsa fent veure que ja està consesuada per les dues parts. Dins les tempestes, la Conselleria espera l’error dels docents, que s’entesta a no comparèixer. Desitgen poder denunciar la incivilitat, la violència, el fanatisme i no poden perquè no ho troben, com a molt, s’aferren a la ridiculesa del diabòlic “pancatalanisme”. Obliden, però, que no són monstres, sinó mestres, educadors en valors.

La concentració silenciosa i amb espelmes dels docents dijous vespre davant la Conselleria els va fer molt de mal. Haurien volgut argüir fanatisme, poder dir orgullosos que havien hagut de sortir escortats de la Conselleria. I només trobaren la claror de les espelmes i mil mirades de dignitat que els demanaven diàleg.

El tornado Dins un canó a les fosques el docent es llança a tota velocitat per entrar dins un espiral obert que acaba amb la caiguda dins l’aigua. Els docents, indignats es llancen al vertigen de la vaga indefinida. A les fosques, però sabent que hi haurà una llum, un objectiu, al final del túnel. Tres setmanes després d’haver-la començada es decideix la suspensió temporal de la vaga. És, simplement, un canvi d’estratègia. No obstant això, la nova situació genera dubtes i incerteses: estava al límit la Conselleria? Una setmana més de caos hauria pogut ser definitiva? I els docents, si tornen a les aules, podran participar de les mobilitzacions amb la mateixa intensitat? El conflicte ha entrat en una nova fase. Ara els contrincants ja no jugaran de cara i l’efecte sorpresa, si és ben administrat,

podrà causar estralls. La vaga continuarà sent activa i la seva acció serà puntual i contundent.

Després del túnel de fosca, ja som dins l’espiral de la vaga suspesa. Enmig, encara llunyana, plàcida, hi ha l’aigua tranquil·la del retorn a les aules amb normalitat, un escenari que només serà possible si els docents són escoltats.

Les entrades a un parc tan gran són cares. No ho paga entrar si no ha de ser per tot el curs. La lluita dels docents continuarà. Dia 13 de setembre no va ser un dia normal. Ni dia 16. El curs que sembla que és pròxim a començar tampoc no serà normal .

Antoni Riera Vives Professor i periodista

“¡Háblame en cristiano!”

El primer cop que vaig escoltar aquesta frase recorde que va ser a la platja de Gandia (la Safor), en un dels molts estius que he passat de xiquet en companyia de la meua família. Potser tindria 5 o 6 anys quan vaig entrar a aquell nou supermercat que s´instal·lava prop de casa meua i que va suposar el primer fruit del boom especulatiu que va sofrir la zona, una marjal (aiguamolls) que abans era un xicotet paradís ple de canyes i sèquies. Reconec que aleshores no vaig entendre aquella frase que em deia aquell home que hi havia darrere del mostrador, potser per l´edat que tenia o potser per la manca d´atenció que hi posava, o potser perquè res era més important aleshores que gastar-me les 25 pessetes que tenia a la butxaca en un gelat de fresa.

Poc a poc vaig anar creixent i als estius aquesta frase es repetia sovint juntament amb altres com “mira Mari que gracioso el niño que habla en valenciano” o quan li deien als meus pares que era un maleducat “por hablar raro” o cada cop que em comentaven que “hablas una lengua que no sirve para nada”, frases que tampoc acabava d´entendre del tot molt bé, però que cada vegada més em feien sentir com un mono de circ.

D´on vinc jo, Alcoi (l´Alcoià), es parla molt de valencià, de fet a casa sempre en parlem. Això sí, a l´escola i al carrer és una altra història, molta gent utilitza el castellà perquè queda més fi. Fent

memòria també recorde un dia a l´escola, que vaig dir “no vull” i la mestra em va dir “no se dice no vull, se dice no quiero”, hores després a l´hora de menjar a casa li vaig dir a la meua mare “no quiero” i ella em va dir “a casa no es diu “no quiero” es diu “no vull”. Aquesta ambigüitat em va acompanyar en la meva preadolescència i em va fer plantejar, com molts altres valencians i valencianes, per a què servia parlar una llengua desprestigiada i reduïda com la que utilitzàvem a casa.

Ja d´adolescent i a l´institut, vaig escollir poder estudiar a la línia en valencià, més per fer cas als meus germans grans que per una decisió pròpia.

Quan vaig entrar a 1r de BUP, hi havia 5 línies en castellà de 35 alumnes cada una d´elles, mentre que només érem 15 persones els que havíem triat poder estudiar algunes assignatures en valencià. Al llarg de cinc anys a l´institut, més d´un cop vaig escoltar pels passadissos que era un “enxufat dels profes”, un “roig catalanufo”, “independentista” i fins i tot “etarra”, adjectius que també anaven destinats als meus companys i companyes de línia.

A mi els principis de la dècada dels 90 em va agafar d´adolescent total. El català, com ara, era un tema secundari per als polítics valencians de torn, i aquesta realitat s´evidenciava a la societat de l´època. Recorde aquells concerts pel valencià on érem quatre gats els qui anàvem a veure grups que començaven com ara “Obrint pas” o “Els Munlogs” o aquell concert de Lanx&Busto boicotejat i anul·lat a darrera hora per la policia nacional pel simple fet que cantaven en català i tot això a Alcoi mateix, un oasi a dintre del País Valencià!

Vaig acabar l´institut i va arribar l´hora d´anar a la Universitat d´Alacant. El primer dia de curs va ser curiós, tots ens parlàvem en castellà per por a no ser entesos o no fer amics, evidenciant de nou aquest pes que patim els valencians de creure´t un “bitxo raro” per parlar en valencià! Mesos més tard quan ja coneixíem més bé els companys i companyes de classe, ens vam adonar que tothom venia de comarques valencianoparlants com ara la Marina Baixa, Baix Vinalopó, l´Alcoià, l´Alacantí o el Comtat i a casa fèiem servir el valencià per parlar amb els pares i amics. Tot i adonar-nos de l´estupidesa que cometíem, vaig ser l´únic que va continuar preguntant als professors de la universitat en català i l´únic que va presentar el treball de final de carrera en la mateixa llengua que els meus pares em van ensenyar de xicotet.

Ara visc i treballe a 600 quilòmetres d´on em vaig

formar com a persona i professor, però sent des de la distància una enorme tristesa veure com a la meva terreta hi ha coses que semblen que no canvien massa.

Per començar no hi ha cap mitjà de comunicació en català i es continua boicotejant el senyal de TV3 a les terres del sud i ara damunt també ens hem quedat sense canal 9. Més de 100.000 famílies no poden matricular els seus xiquets i xiquetes en valencià a l´escola per manca de places, entre ells els meus nebots i nebodes, quan la demanda multiplica per tres l´oferta. Hi ha polítics capaços de dir, sense cap tipus de vergonya, que tots els professors valencians que diuen la paraula “gairebé” són uns gilipolles o que desprestigien la llengua demanant perdó per l´accent valencià quan parlen en conferències i reunions.

També, per desgràcia, continua havent algú que segueix dient la frase “hablame en cristiano” en referència a aquell conductor d´Almenara (la Plana Baixa) sancionat per la Guàrdia civil i que s´enfronta a penes de 6 anys de presó per negar-se a parlar “en cristiano” en un control rutinari de trànsit!

Jaurès Sanchis

Pau i el valencià Em dic Pau i tinc 12 anys. Sóc nascut i resident a la ciutat de València, la capital del País València, i parle català, és a dir sóc valencianoparlant com es diu per aquestes terres del sud. Ma mare, va nàixer a Alcoi (a la comarca alacantina de l’Alcoià) i mon pare a la Vall d’Uixó (a la comarca castellonenca de la Plana Baixa). Tots dos, són també valencianoparlants, i des de sempre m’han sabut transmetre l’estima per aquesta llengua, que a ells també els van ensenyar els seus pares i, tant a mi com al meu germà, sempre ens han parlat en valencià.

Des de ben menut, he après que aquesta llengua l’he d’usar quan estic a casa, o quan vaig a veure els avis (iaios com es diu ací) al poble, o quan parle amb els meus cosins i cosines que viuen allí. Quan estic a la ciutat de València, m’és difícil utilitzar-la, ja que tots els meus amics parlen castellà.

La poca presència del valencià a la ciutat i la manca de suport per part de les autoritats per potenciar els seu ús, fan que una persona valencianoparlant es trobe molt discriminada davant d’un castellà, quan vol fer un ús normal de la llengua fora del seu cercle

16 familiar. Un valencianoparlant, en aquestes terres, no pot anar al súper i veure els rètols en valencià; no pot anar al McDonalls i trobar el menú en aquesta llengua; no pot anar a una llibreria i trobar el llibre que vol llegir en català, no pot anar al cinema i veure pel.lícules en aquesta llengua.... Un castellanoparlant, en canvi, no té aquest problema, tot ho pot fer en castellà.

Però el més fort, és que fins i tot, una persona valencianoparlant no pot, ni tan sols, estudiar en la seua pròpia llengua. Això que al País Valencià els pares poden triar la llengua en la qual volen estudiar els seus fills, no és més que una mentida. De fet, tot i que els meus pares són unes persones convençudes de la necessitat de recuperar l’ús d’aquesta llengua, van tenir greus problemes per poder matricular-me en un centre que impartís les classes en valencià.

Tampoc demanaven res estrany, únicament estudiar en un centre que fera ús de la meua llengua materna, llengua que és oficial en aquestes terres.

De fet, a pesar de presentar molts recursos davant l’administració jo, com uns cent mil valencians que volen estudiar en català, he hagut d’estudiar tota la primària en llengua castellana.

Ara que ja he acabat primària, em resulta curiós.

Jo sóc l’únic valencianoparlant de la meua classe, i a més sóc l’únic bilingüe: jo sé parlar i escriure perfectament català i castellà. Els meus companys de classe, tots castellanoparlants, són perfectament monolingües; coneixen perfectament el castellà, i són incapaços de parlar en valencià. Poden dir alguna paraula en valencià, però són incapaços de seguir una conversa en aquesta llengua.

Ara, acabe d’entrar a l’institut, i continue rebent totes les classes en castellà, excepte l’assignatura de català... Imagine que aquesta situació vosaltres no la podeu entendre, tots sou bilingües gràcies a rebre les classes en català. Però jo em pregunte, per què l’administració no vol potenciar l’ùs de la nostra llengua en aquestes terres i limita el seu ensenyament? No tinc clar perquè ho fa, però puc entendre que si no s’ensenya a l’escola, els alumnes no l’aprenen i per tant, no tenen necessitat d’usarla. D’aquesta manera els valencians, com fins ara, continuarem parlant castellà, en detriment de la nostra llengua.

Pau Alcón i Sanchis

Com sempre, la Comissió del CLIP volem donar les gràcies als nostres anunciants i proveïdors per la seva indispensable aportació.

orio@orioeduserveis.net www.orioeduserveis.cat C/ de la Llibertat, 155, 3er 1720, Banyoles 972 57 00 60 | 669 247 278

SUPORT PERSONALITZAT D’AJUT A L’ESTUDI Dirigit a alumnes de Primària (cicles mitjà i superior), ESO i Batxillerat per a més informació i preus: 972 57 00 60 orio@orioeduserveis.net

Reforç d’assignatures a tots els nivells i en grups reduïts màxim 4 alumnes a Primària i 3 a ESOBatx. preparació de controls ajuda en tèqniques d’organització i estudi

Formació a càrrec de personal amb experiència en la docència i l’estudi assistit Àmbit Humanístic Català, Castellà i Anglès Àmbit Científic Matemàtiques, Física i Química

18

20

La llengua al País Valencià La Marina Alta és la comarca del País Valencià on he nascut, he crescut i he mamat tot l’amor que sent per la llengua i la terra. Això mateix també dirien molts dels meus amics i de la gent amb qui acostume a compartir les hores quan sóc al sud. Però la realitat més crua és que som una minoria, no silenciosa, però al cap i a la fi una minoria. A l’altra banda hi ha la majoria de valencians i votants del PP. Com que aquesta majoria és tan àmplia podem distingir dos grups en l’ampli ventall de gent que vota el PP: d’una banda, els més radicals i conservadors, aquells que tots ja coneixem i sabem el que volen i, de l’altra, un segon grup, que poden ser o són valencianoparlants, que de vegades, fins i tot, porten els seus fills a la línia d’ensenyament en valencià, en defensen el seu ús i tampoc no es mostren en contra de les emissions de TV3 al País Valencià.

sempre amb el recolzament del govern estatal de torn. Això explicaria el fet que durant els darrers trenta anys, haja crescut tant un anticatalanisme, fins i tot entre els valencianoparlants. Les eines que han fet servir per escampar les seues idees són els mitjans de comunicació, com ara la televisió i la ràdio públiques (Canal 9 i Ràdio 9) on la major part de les emissions són en llengua castellana. En valencià s’emeten les notícies, l’oratge (és a dir, el temps), alguns dibuixos animats i poca cosa més.

Les pel·lícules i la publicitat, entre molt altres programes, s’emeten majoritàriament en llengua castellana a la televisió pública dels valencians, que, per cert, va ser creada amb la finalitat de protegir la llengua del país... però, quina és la llengua del país, el castellà? I no oblidem la gran feina de censura que s’hi fa, perquè al noticiari de Canal 9 només es poden escoltar les proeses del PP. Per exemple, la inauguració de l’enèsim aeroport fantasma.

A la gent del nord, de Catalunya, us pot semblar una situació molt estranya i anòmala. I en realitat ho és. Però diuen que un tret del caràcter valencià és el menfotisme. Sí, ho heu llegit correctament, menfotisme, que ve de l’expressió me’n fot, que fem servir molt. Sembla ser que a més d’acollidors, bona gent, amables, riallers, festers, bons cuiners, etc. també som passotes i així ens van les coses en temes tan seriosos com el respecte al nostre territori o a la nostra llengua. Molts dels valencians no consideren aquests aspectes tan rellevants com per plantar cara als polítics i a les autoritats que ens representen.

Només miren l’ara i l’aquí i no pensen en el futur, ni en el llegat que deixaran als fills.

Pel que fa a la premsa escrita, els diaris més llegits són Las Provincias, El Mundo, La Razón, etc., tots ells de caràcter, com a mínim, conservador i nacionalista espanyol. Dins de la línia més esquerrana es llegeixen el Levante i Información, diaris crítics amb les maneres de fer del govern valencià, però que fan servir, en la majoria d’articles, la llengua castellana.

Heus ací un exemple de com el govern vetlla per nosaltres i per la nostra cultura!

Tanmateix, no tot és tan negre. Davant d’aquest panorama també caldrà que us faça cinc cèntims de la gran feina i el temps que dediquen, tant les organitzacions culturals, com els professionals de l’ensenyament o la majoria de les universitats, a la defensa de la nostra dignitat, la nostra terra i la nostra llengua.

A aquesta situació anterior cal afegir-hi les mentides, les omissions o la manca d’informació que fa servir el govern valencià respecte a la unitat de la llengua i als nostres germans del nord, els catalans. I, és clar,

Una de les associacions més importants és l’Escola Valenciana- Federació d’Associacions per la Llengua, fundada als anys 80. En un principi es va crear amb la finalitat de treballar per un ensenyament amb

el valencià com a llengua vehicular. Ara els seus objectius inclouen també la normalització dins d’altres àmbits d’ús socials com el cinema, la música, la literatura, el voluntariat etc. Les Trobades d’Escoles en Valencià ha estat l’activitat amb més repercussió social organitzada per l’associació (cada any solen reunir a més de 220.000 persones). Són trobades anuals on es reuneixen els diferents protagonistes de l’escola: pares, alumnes, mestres etc. d’arreu de les comarques valencianes. Representen un jornada de festa on petits i grans gaudeixen de jocs, música, representacions teatrals, àpats en comú, etc.

En l’àmbit de la cultura, la literatura i les publicacions en valencià, gran part de la tasca la du a terme Acció Cultural del País Valencià, una associació creada a finals dels anys setanta, entre d’altres, per Eliseu Climent, empresari, editor i promotor cultural, que anys abans (1968) ja havia creat Edicions Tres i Quatre, una editorial que ho publica tot en català.

A partir d’aquí naixen els Premis Octubre i més tard (1984) la revista setmanal El Temps.

No cal dir que aquestes entitats no han estat, ni estan exemptes dels atacs dels espanyolistes i dels anticatalanistes valencians, en forma d’amenaces, agressions i bombes, sobretot a la seu de la llibreria Tres i Quatre durant els anys setanta. Actualment i des del 2006 la llibreria es troba al nou espai Octubre Centre de Cultura Contemporània i encara al gener del mateix any hi va haver una agressió per part d’uns energúmens encaputxats.

Podríem parlar i escriure molt més sobre la situació sociolingüística, tan particular, que vivim al País Valencià, però no acabaríem mai. Així doncs, ara que celebrem l’any Estellés, en motiu dels 20 anys de la seva mort, clourem aquest breu relat de la situació dels “catalans del sud” amb un fragment del poeta de Burjassot recollit a Llibre de Meravelles (València, Tres i Quatre, 1993).

ASSUMIRÀS la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set, No podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots. (...)

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula amb voluntat d’antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser Se’n riguen, potser et delaten; tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència De no ser res si no s’és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte, camines decididament.

Mavi Lucas

22

El Nord que és el Sud La situació de la llengua a la Catalunya del Nord és dramàtica, és un residu sentimental, de transmissió oral, tret d’una minoria molt petita. Els darrers debats sobre la llei del català demostren que difícilment es resoldrà la qüestió del manteniment de la llengua per la via legislativa. Aquest fet s’explica a partir de la història, la sociologia i la lògica republicana francesa de la política lingüística de l’Estat.

El 2 d’abril es commemora l’aniversari de l’Edicte reial que va prohibir el 1700 l’ús oficial de la llengua catalana als antics Comtats. Quan Lluís XIV va annexionar les comarques del nord va declarar que “ l’ús del català repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa”. És una data simbòlica però ni la primera, ni la darrera data de la llarga repressió que pateix la llengua catalana i els seus parlants a la Catalunya Nord. Aquest edicte sempre vigent ha estat enfortit el 1992 pels parlamentaris francesos quan van modificar la “Constitution” francesa afegint a l’article 2: “La langue de la République est le français“.

Aquesta simple afirmació prohibeix els drets elementals al conjunt dels parlants i de les llengües de tots els territoris administrats per França.

Només la llengua francesa té drets.

El 1999 l’Estat francès firmava la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, Carta que hauria pogut donar els drets necessaris a la salvaguarda de les llengües minoritàries, però el “Conseil Constitutionnel” va decretar que “La langue de la République est le français” impossibilitava la ratificació de la Carta, a França oficialment només hi ha una llengua: el francès.

La repressió lingüística ha estat llarga, pacient, sistemàtica i ininterrompuda. A les escoles els qui parlaven català eren gairebé sempre castigats i es podien escoltar comentaris de l’estil “soyez propes, parlez français”.

La varietat geogràfica del català parlat a França ha estat tradicionalment coneguda amb el nom de català septentrional o rossellonès. El domini lingüístic del català a la Catalunya Nord correspon al departament dels Pirineus Orientals -excepte la

comarca occitanòfona de la Fenolleda- que inclou set comarques: la Cerdanya, el Capcir, el Conflent, les Aspres, les Corberes, el Vallespir i el Rosselló.

La Catalunya Nord té uns 400.000 habitants i presenta nombrosos desequilibris pel que fa a la distribució de la població sobre el territori.

Perpinyà i el seu voltant concentra la major part de les activitats econòmiques. No existeix cap altre nucli urbà amb una població superior als 10.000 habitants: més del 40% viuen en pobles i ciutats d’entre 2.000 i 10.000 habitants.

L’expansió demogràfica va començar als anys cinquanta i es va anar accelerant a causa de l’èxode rural cap a la ciutat, el repatriament de nombrosos colons francesos d’Algèria (15.000 persones entre 1962 i 1968) i l’afluència creixent de jubilats vinguts del nord de França.

Hi ha la idea que es vol que aquesta regió esdevingui el geriàtric de França. És interessant assistir a una de les festes de benvinguda als “nous catalans” per part de la regió que es fan a la tardor. Aquest fet pot marcar molt el futur de la Catalunya Nord en diferents sentits, per un costat augmenta molt el nivell cultural de la zona però per altre hi ha una gran feina d’ explicació de la realitat social i lingüística. En general a França no s’entén gens el “problema català” fins i tot entre els que intel·lectualment ho podrien fer, ja que per a ells el català no és una llengua. Només mostren comprensió quan hem comparat la situació dels catalans amb la dels francesos si ara a Europa per decret s’imposés que la llengua oficial fos l’alemany, aquí sí que ja comencen a sentir empatia.

Paral·lelament, ha tingut lloc un desplaçament invers dels joves rossellonesos cap a les ciutats del nord de França.

Hem de tenir present que estem parlant del Sud de França, la regió més pobra de l’Estat, i és en aquest context que les campanyes de desprestigi cap al català han reeixit. En aquest moments hi ha campanyes per tal de pujar l’autoestima de l’estil: “fier d’être Catalan”, “dans Catalan il y talent!” (tot i la polèmica que va crear perquè a la campanya publicitària no sortia cap català: http://languedocroussillon.france3.fr/2013/01/06/les-catalansqui-ont-des-talents-sont-en-fait-des-etrangerspolemique-autour-des-affiches-commandees-parle-conseil-general-des-pyrenees-orientales-175241.

html); el desprestigi però és molt gran. No és sorprenent que alguns habitants et puguin fer comentaris de l’estil: “el català és una bona llengua per cantar, però el francès és llengua de cultura”, comentaris que a nosaltres ens poden sobtar però que estan força arrelats.

Respecte a la cançó en català i fins i tot a les tradicions hem de dir que estan molt arrelades, molts pobles tenen corals o altres entitats de cultura catalana: cantautors en català, cors de Clavé, foment de la sardana, castellers, grups d’havaneres...

Hi ha poblets com ara Eus, on a la coral no hi ha cap català, però hi canten tot i la dificultat de comprensió. Cal remarcar però que malgrat que el tema lingüístic no s’entengui, no passa el mateix amb el cultural.

Des de fa uns anys hi ha projectes d’escoles en català com la Bressola i Arrels i augmenta la presència, encara testimonial, en les institucions públiques.

La Bressola va néixer el 1976 i va crear la primera escola catalana dels temps moderns a la Catalunya Nord. Ha volgut demostrar que era possible de tenir escoles en què es poguessin crear les

condicions de la naturalitat de l’ús del català i ha intentat a partir d’uns bons resultats acadèmics d’exportar la seva experiència a altres institucions.

Actualment hi ha sis escoles de primària i una de secundària, totes al Rosselló, menys una a Prades (Conflent).

D’altra banda, Arrels és una associació cultural nascuda el 1981 per promoure la llengua i la cultura catalanes. Va néixer com a dissident de la Bressola i ha creat una escola de preescolar i primària on es fan classes exclusivament en català. També tenen una ràdio (Ràdio Arrels) que emet programació en català.

Moltes altres entitats estan fent treball per la llengua, des del correllengua, passant per la flama del Canigó o l’any passat la “potonojada” (http://youtu.be/tyrOVAeRAXg) Hi ha camí per fer, però la frontera que és molt present en tots sentits, s’ha de permeabilitzar i els contactes entre el Nord i el Sud s’ha d’estendre més enllà d’uns pocs quilòmetres, hi ha tot un món per descobrir aquí al costat!.

Jaume Bayó

Guitarres Clàssiques i electroacústiques

24

babel? (Primera part) El nostre institut és un trencadís de llengües. Tenim alumnes de procedència molt diversa que continuen mantenint vincles afectius i culturals amb els seus països d’origen. Alguns han vingut de molt petits, altres van deixar el seu país essent molt conscients que se n’anaven a la recerca d’un futur millor per a tota la seva família.

No ha de ser fàcil marxar del teu país.

Malgrat l’adversitat, tots tenen l’oportunitat d’estudiar al nostre país, Catalunya.

L’educació en llengua catalana ha estat clau per a la cohesió social en el nostre país, sempre des d’una voluntat fermament integradora, de respecte i de tolerància vers els diferents orígens del nostre alumnat.

Tot seguit teniu un petit tast de la nostra diversitat.

Cadascú en podrà treure les seves pròpies conclusions arran dels seus testimonis.

Des d’aquí agraïm la predisposició d’aquests nois i noies.

Imma Camps Sóc en Galo Freire Rodas, tinc 16 anys i estudio 1r de batxillerat a l’Institut Josep Brugulat.

Vaig estudiar la primària al Baldiri Reixac.

Quan tenia 3 anys vaig venir a viure a Banyoles, procedent de l’Equador. Tinc una germana petita d’onze anys que ja va néixer aquí. Era molt petit quan vaig venir i, per tant, no me’n recordo de les primeres impressions que vaig tenir a l’arribar a Banyoles.

El menjar equatorià és molt diferent, però a mi el menjar que m’agrada més d’aquí és la paella.

La veritat és que no trobo a faltar res del meu país d’origen: era molt petit quan vam marxar de l’Equador.

Els meus pares parlen el català i el castellà. A través de la gastronomia i el futbol em volen fer sentir equatorià. Jo, però, em sento equatorià i català.

Només he viatjat una vegada a l’Equador, quan tenia 13 anys.

El somni dels pares és poder tornar a l’Equador i tenir una vida digna. El meu somni, en canvi, és continuar vivint aquí.

Sóc la Ikram Ayrir i estic estudiant 1r de Batxillerat científic a l’Institut Josep Brugulat. Sóc del Marroc i vaig arribar a Banyoles quan tenia 6 anys. Vaig estudiar primària a l’escola Baldiri Reixac. Sóc la germana gran de casa i tinc tres germans.

Només d’arribar el que em va sorprendre més va ser l’estany de Banyoles: quanta aigua! Sempre, però, recordaré la mala olor dels supermercats perquè hi ha porc i per a mi era desconeguda, ja que al Marroc no se’n menja.

El menjar marroquí és molt diferent del d’aquí. Això sí, m’agraden molt les croquetes d’aquí.

La cançó que més recordo del Marroc és “Warda ela warda”, extreta d’una pel·lícula.

Evidentment,enyoro la meva família i el meu barri .

Els meus pares parlen el català i l’àrab, en canvi jo parlo català, castellà, àrab i una mica d’anglès.

Cada estiu viatjo al meu país, hi he anat unes onze vegades d’ençà que visc aquí. Em sento marroquina.

El somni dels meus pares és que estudiï la carrera de farmàcia i obri una farmàcia al Marroc. El meu somni és intentar fer possible el somni dels meus pares i ser feliç.

Sóc la Cristina Michelle Freire Vera i sóc equatoriana.

Vaig arribar a Banyoles quan tenia 3 anys. Ara tinc 13 anys i sóc la quarta de cinc germans. Vaig anar a dos col·legis: a la Draga fins a 3r i a Can Puig fins a 6è. Actualment estudio 3r d’ESO a l’Institut Josep Brugulat.

Quan vaig arribar a Banyoles era petita i no me’n recordo molt bé què va ser el em va impressionar més, però d’una cosa sí que me’n recordo i era que l’idioma, el català, era massa difícil per a mi, pensava que mai l’entendria. Una altra cosa que recordo d’aleshores era l’olor de la classe de P-3: era una olor estranya però al mateix temps m’agradava, em feia recordar que em trobava en un país diferent.

El menjar del meu país és tan diferent al d’aquí! El que més m’agrada és la paella i el pa amb tomata: són boníssims.

La cançó que recordo del meu país és una que cantava el meu germà gran amb el meu oncle que et deia els colors en anglès i en castellà. Ells l’havien après a l’escola del meu país. Però ara mateix no me’n recordo del seu nom.

El que trobo a faltar més del meu país d’origen

són la meva família, de part de mare i de pare, no els conec en persona però quan parlo amb ells per telèfon o via internet -facebook, skype, etc..- crec que són bona gent.

Els meus pares parlen el castellà i entenen el català, però el parlen poc. En canvi, jo parlo el castellà amb la meva família i amb amics que parlen en castellà. A l’institut parlo en català i al carrer també.

Des de que he arribat a Banyoles no he tornat a l’Equador.

Jo sóc d’Equador i em sento més catalana que no pas equatoriana. Sé que no sóc pas d’aquí, però per mi és com si ho fos.

Els somni dels meus pares és que tingui un bon futur i que tot ens vagi bé. No volem tornar a emigrar en un altre país perquè aquí no hi ha oportunitats per nosaltres; esperem quedar-nos aquí. A l’Equador només hi anirem de vacances, quan puguem. El meu somni és que tot vagi molt bé i sobretot als meus pares per ser valents, ja que van marxar de l’Equador en busca d’un bon futur per a nosaltres, perquè no ens faltés res. Per haver fet aquest esforç, marxar del costat de la seva família i amics, per nosaltres, els desitjo el millor.

Sóc en Marius Marin i sóc romanès. Ara tinc 14 anys i estudio 3r d’Eso a l’Institut Josep Brugulat.

Sóc el germà gran de dos germans. Quan tenia 9 anys vaig arribar a Banyoles. Només d’arribar el que em va sorprendre més de Banyoles van ser: els blocs de pisos i , sobretot, reveure el meu pare.

L’olor que més em va agradar només d’arribar i la que recordo més va ser l’aire pur.

A Catalunya el menjar és molt diferent, però a mi el menjar que m’agrada més són els macarrons La cançó que recordo del meu país d’origen és: Bug Mafia Limbaj de Cartier.

Els amics i casa meva és el que enyoro més de Romania. De tant en tant hi anem.

Els meus pares no parlen el català, però sí una mica el castellà. A mi m’agrada parlar en català perquè és una llengua més que aprenc.

El meu somni és ser metge, però no sé si ho aconseguiré.

26

any� � any�

30! per molt� a

“Anys i anys per molts anys/ tv3, per molts anys/ anys i anys…” (diu la cançó)… i ja en són 30!

Felicicitats. Ens hem de felicitar. Si la llengua catalana avui dia té bona salut es deu essencialment a dos pilars fonamentals.: l´escola i la televisió públiques en català. I és per això que les hem de reivindicar, ara més que mai, davant de les crítiques injustes i falses que els plouen per totes bandes.

D´un costat es qüestiona que el català sigui la llengua vehicular de Catalunya i la immersió lingüística, un mètode contrastadament exitós per a la cohesió social. De la televisió pública es diu que és el bressol o fàbrica de cadells ensinistrats per a odiar! Es refereixen a l´exitós Club Super3. Sense aquests dos pilars el català no seria una llengua viva, seria només una llengua per parlar en la intimitat.

Als meus 42 anys vaig assistir per primer cop a la Festa dels Súpers. Hi vaig anar molt ben acompanyat i vaig sentir-me emocionat i orgullós per la qualitat del producte que vaig viure. En

tot l´Estadi Olímpic només onejava de tots els màstils una sola bandera: la del Club Super3. Això sí, es parlava en llengua catalana, com si això fos un delicte! Escola i televisió. Ni sectàries, ni adoctrinadores: públiques i de qualitat. Així doncs, ni cas.

El Club Super3 entreté, diverteix amb bon gust, connectant amb els més petits (Mic, la Família Super3…) i també amb els joves ( “Fish&chips”…), informa (L’info K) i ofereix uns productes de creació pròpia molt potents.

Personatges infantils, amb sentit de l´humor, plens de positivitat sense ser ensucrats, frescos i dignes al mateix temps. Un resultat detallista i proper, familiar, sense fer olor a resclosit. No vaig passar vergonya en cap moment… Vaig tenir la sensació d’estar en bones mans.

Ah, i a tots aquells que critiquen la televisió pública catalana, inclosa la franja infantil, titllant-la d´adoctrinadora, no els he sentit posar mai el crit al

Felicitats TV3!

lt� any�! cel sobre les alternatives prou vergonyoses de: nens estereotipats amb afany de cremar etapes abans d´hora, nenes maquillades i amb indumentàries ben adultes; personatges recautxutats en cars quiròfans que posseeixen com a grans mèrits ser exparelles de toreros, cantants o esportistes retirats i que són els amos de llençar cubells de femta (per no dir merda) damunt de qui sigui. És clar que sí, tot un referent!

Cal que siguem conscients i que valorem el que tenim, que a alguns ja els han prohibit l´accés o la connexió a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i més d´un altre ja proposa eliminarla directament perquè és un dispendi del tot innecessari en època de crisi.

Enric, pare de dues Supers Us presentem ara un seguit de referències de nois i noies de la que és la seva televisió.

Durant aquests 30 anys hem gaudit de la televisió en català, ens heu fet sentir catalans!

Heu fet que donéssim importància a cada segon, a cada minut, a cada dia perquè ens heu fet aprendre que la vida passa ràpid i que no hi ha temps per perdre. Gràcies a aquest canal hem crescut com a persones!

El 10 de setembre de 1983 es va fer molt estrany sentir la primera emissió per la televisió en català.

La majoria de la gent d’aquella època se’n recorda amb grans detalls de la inauguració... Va ser molt impressionant i alhora va ser un gran avanç pels catalans.

Jo penso que hem d’estar molt orgullosos d’aquesta cadena perquè ens ha fet reflexionar i veure d’una altra manera el que ens envolta. Sobretot quan han fet projectes com la Marató de TV3. En aquest programa, sobre un tema que varia cada any, les persones solidàries participen per ajudar la gent que pateix una malaltia.

També és un gran referent de sèries internacionals, com ara Dallas, però també de creació pròpia com: La Granja, Plats Bruts, Porca Misèria, La Riera i Polseres Vermelles.

Me n’alegro que sigui la cadena més vista a Catalunya!

Només us vull desitjar un feliç aniversari i que continueu fent-nos créixer!

I ♥ TV3 Mireia Viñas 2n ESO B

28

TV3... Què més volem aquí al país?

TV3 per mi és molt més que el millor. Em posa la pell de gallina... És que TV3 és molt més que un canal de televisió, és com un grup més de gent al món. I quan veig un anunci de futbol d’aquells espectaculars, que posen la pell de gallina, que tens ganes de veure’l dos-cents milions de vegades més...

Fuà! com diu el “Roc”, és que és impressionant!

El meu programa preferit és el Hat-trick Total, del Jordi Sunyer i el Joan Valls.

Jo sóc molt aficionat al futbol i m’encanta. De fet, hi jugo. Però una cosa que m’encanta del futbol és analitzar-lo. El Jordi i el Joan en saben molt i ho fan amb passió. I és que perquè ho fan tan tard, perquè si no me’l miraria encara que estigués a l’institut (és un dir... J).

Sempre intento veure tots els partits possibles de la lliga BBVA i de la Premier League d’Anglaterra. I és que encara que els hagi vist tots, jo vull veure Hattrick Total i no em vull perdre cap detall.

Segueixo la Serie A d’Itàlia, de la Ligue 1 de França, de la Premier League d’Escòcia, de la Lliga Adelante, de la Bundesliga Alemanya, de la Primeira liga de Portugal, de la MLS soccer d’Amèrica, de la Serie A de Brasil, de la Liga Argentina i de moltes lligues més. La UEFA Champions League i l’Europa League són les meves competicions de futbol europeu preferides.

De fet, sóc seguidor del Chelsea, que ara entrena Jose Mourinho, tot i que era, sóc i seré del Barça.

Cada diumenge, només d’aixecar-me penso: “Ostres, demà un altre cop a l’institut”, però després me’n recordo que fan el programa i em poso content i estic tot el dia esperant la nit.

En fi, que és el meu programa preferit de la tele i de TV3.

A part, també segueixo les sèries de comèdia com el Plats bruts, aquest estiu m’he empassat tots els capítols i m’ho he passat molt bé o el Jet lag, un fart de riure, el Crackòvia i el Polònia, més que teatre de comèdia... Fuà, repeteixo, és que TV3 és increïble.

30 ANYS TV3 Quinze els mesos que sou líders de televisió de Catalunya, quinze són quinze i junts fan trenta, trenta els anys que existiu.

Qui diria que aquella petita cadena començada el 10 de setembre de 1983 amb una petita emissió, aconseguiria fer-se un gran lloc a la nostra estimada Catalunya? I això no és tot, defensant nit i dia la nostra llengua, informant i ensenyant a totes hores el que ens envolta, divertint-nos i emocionant-nos amb les sèries i programes...

Heu aconseguit crear un gran repertori per a tots els dies i gustos. Abans d’anar a escola es pot fer una pinzellada d’ Els matins. En tornar, dinar amb La Riera i fer postres amb Divendres. Si és que no hi ha deures seguir amb Els misteris d’en Murdoch, Espai Terra i El Gran Dictat. Sopar amb el Telenotícies, això no falla mai. Per abans d´anar a dormir hi ha Cracòvia i Polònia, El foraster i El convidat, APM i Zona zàping, La gran pel·lícula els divendres, i per celebrar els vostres trenta anys, La meva. La nit de dissabte queda reservada per a les corals d’ Oh Happy Day. Els caps de setmana, grans pel·lícules tota la tarda i finalment una barreja de programes dels vespres fa que puguis tornar a gaudir-los o no perdre-te’ls mai.

Una valoració, seguiu així durant trenta anys més, ho aconseguireu?

De fet, a mi de gran m’agradaria ser periodista d’esports. Tant de bo ho pugui ser de TV3! Seria un somni fet realitat!

MOLTES FELICITATS TV3!!! SOU MOLT GRANS!!!

Pol Malagon 2n ESO

Alba Bermejo Soler 2n ESO

Felicitats tv3!

ventdelPla Encara recordo amb nostàlgia aquells dimarts al vespre, estirada al sofà de casa. Amb aquell aire calent que desprenia el calefactor. La meva mare, estirada al costat, embadalida, sense apartar la mirada del televisor. Totes dues amb una tassa de llet calenta. El rellotge marcava dos quarts d´onze, impacients, totes dues, per saber què passaria amb en Damià ? Impacients per saber què hi havia entre la Teresa i en Julià ? Impacients.

Era especial, era un bona sèrie. Tot i ser ben petita em va emocionar, em va entusiasmar, em va fer riure i em va fer reflexionar. <<Com podia ser que amb 5 anys em pogués agradar tant?>>es preguntava la meva mare. Sincerament , no ho sabria descriure amb paraules, em captivava, m’atreia, em donava sentit a tot, i sobretot era realista , això era el que més em fascinava. Des d´aquell vespre de febrer de 2005 fins a aquell diumenge del 2010 no em vaig perdre cap capítol, 5 anys de la meva infantesa marcada per Ventdelplà, cap al final ja era com una rutina. La lletra de la cançó inicial, els seus personatges, el poble era com si formessin part de mi.

Tothom sabia que en un moment o altre deixarien de gravar, però ningú era capaç d´imaginar aquell dia. De fet, mirant enrere i veient tot aquell repertori, t´adonaves que estava arribant la seva fi.

Un dia o altre s´acabaria, i sí, aquell dia va arribar, un diumenge trist, no volia que arribés l´hora, no es podia acabar! Incapaç de veure la meva vida sense Vendelplà, em vaig estirar al sofà desanimada, per intentar gaudir de l´zúltim capítol. Aquell dia va quedar gravat en la meva ment, per sempre, aquell i tots els anteriors.

Durant els 30 anys has fet de tot: des de tertúlies a programes sobre el medi ambient, de les notícies de cada dia a dos quarts de tres a novel·les sobre pobles I també has col·laborat amb moltes pel·lícules.

A més d’ensenyar-me a caminar i a parlar amb Les Tres Bessones m’has ensenyat que un somni no és impossible i ser català no vol dir ser espanyol. Gràcies Tv3 per ensenyar-nos que les petits també podem ser molt grans, sense tu no seríem on som!

Preguntant a casa he pogut comprovar que has estat acompanyant amb la mateixa il·lusió a dues generacions que pujaven sense un camí.

Els meus pares m’han pogut recordar: Frank Spencer com la millor sèrie en aquell moment.

També m’han parlat de: Poble Nou, Els Joves, Ventdelplà, El cor de la ciutat, El Club i Gol a Gol però d’aquestes ja n’he tingut el plaer de veure’n fragments.

Ara sí ja hem fet una volta pel passat. Ara és hora de parlar de la meva vida entorn a tu.

M’has fet riure als estius calorosos amb Plats Bruts, Els picapedra, Majoria Absoluta i Sagrada Família. Quants records tinc d’aquells estius al voltant del televisor amb tota la família. Grans records!!

El millor programa està dins l’apartat de la família. La partida de TV3 és un dels millors perquè fa que la família s’ajunti i descobreixi nous mons junts. Però el meu programa preferit és una de les incorporacions en aquesta temporada: Oh happy day. És el millor per a mi, per una raó molt fàcil, fa que tota la família s’ajunti i balli, canti , rigui, plori i somrigui.

Aquestes dues horetes que dura el programa passo el millor moment amb la família.

Gràcies Tv3. Per molts anys que els passem junts!

Clara Luengo

Alba Rost 2n ESO

2n ESO

30

www.autocarssola.com - info@autocarssola.com Tel.972 594 363 / 972 576 475 - Fax. 972 594 781 Mòbil: 609 729 551 Sant Andreu del Terri Ronda Canaleta / Bassa del Cà nem - Banyoles

32

C/Jacint Verdaguer 14, Banyoles Tel. 972 57 44 73 路 kirikumoda@gmail.com

XERRADA AMB ALBERT MASSIP, AUTOR DEL BLOC CANÇONS I MÚSIQUES DELS AVIS Avui em retrobo amb un vell amic de la infantesa i l’adolescència. Havíem compartit escola i institut a Banyoles, i també havíem format part de la mateixa colla. Però les circumstàncies de la vida van fer que prenguéssim camins diferents. Bé, potser no tant.

Ell, com jo, s’ha dedicat a la docència. I ell, com jo, estima la seva llengua i el seu país. L’Albert Massip Pinatella va estudiar magisteri i es va especialitzar en música. Porta a la sang, també, la passió pel món del teatre (és membre de Cor de Teatre) i a més és director del cor infantil TAFLIC!, al Far d’Empordà. Recordo que ja de ben jove li agradava tocar la guitarra (jo ho trobava complicadíssim) i fins i tot va formar part d’algun grup de punk-rock banyolí d’aquells que sortien com bolets durant la nostra adolescència.

L’Albert, fa poc, va obtenir un premi per al seu bloc Cançons i músiques dels avis, dins la categoria Història, tradicions i patrimoni als premis blocs Catalunya 2013, organitzats per l’associació STIC.CAT. Me’n vaig assabentar a través de la premsa. Em va fer il·lusió aquest reconeixement, però, si us haig de ser franc, no en tenia massa idea de quina era la tasca que havia realitzat. Per això he quedat avui amb ell, a casa seva, en un àtic del carrer Muralla, perquè m’expliqui com es va gestar aquesta idea magnífica de recollir aquelles cançons tradicionals catalanes que s’han anat transmetent oralment de generació en generació fins arribar als nostres dies.

Ens asseiem a la taula del menjador i des dels grans finestrals observo com oneja l’estelada que té penjada a la barana. Veig que, com jo, segueix fidel als seus ideals de reivindicar el país on viu. Em comença a explicar el seu interès per la música popular, i com, arran dels viatges que va realitzar a Irlanda i Escòcia, va adonar-se que allí la gent vivia d’una manera molt més oberta la cultura popular, sense complexos. I es va preguntar per què aquí a Catalunya la gent no feia el mateix. La conclusió a la qual va arribar fou que aquí la cultura popular musical ens havia arribat a través de les sardanes, de les cançons cantades per les corals, les cançons infantils, etc i que determinats moviments culturals es van interessar més per les lletres “pures”, els arranjaments musicals… en

detriment de la part més viva de les cançons i de les històries que s’expliquen (moltes d’elles poc “políticament correctes”).

A partir d’aquí, m’explica que es va vincular a l’Aula de Música Tradicional de Salt i que va començar a conèixer gent experta en el tema. Curiosament em comenta que “una de les primeres coses que vaig fer va ser anar a trobar l’antic propietari de Can Gasparic, de la plaça del teatre, i per comprovar si aquí també s’havien cantat cançons de taverna. Aquest em va posar en contacte amb una altra persona i a partir d’aquí es va anar ampliant el repertori. I tenia també a la meva iaia com a transmissora de cançons. I tenia clar des del principi que tot allò que anés recopilant ho compartiria amb altra gent, a través d’un bloc. Per això en el mateix bloc hi ha un apartat on la gent pot penjar el seu material, tot i que la manera més habitual que utilitzen els interessats és el correu electrònic.

Com a mestre de música (actualment està a l’escola de Medinyà, però ha estat diveros cursos al Far d’Empordà) es va plantejar com transmetre als alumnes l’interès per aquestes cançons populars.

M’explica que va treballar amb ells sobretot l’aspecte de la recerca: “M’interessava que parlessin amb els avis del poble, que anessin a la recerca de cançons. Però després de l’experiència vaig adonar-me que em mancava una fonamentació més educativa. Per això, al bloc hi ha un apartat dedicat a les escoles i als instituts, perquè m’agradaria animar a realitzar un projecte interdisciplinari en el qual s’impliquessin les àrees de música, llengua catalana i ciències socials, treballant correctament les competències bàsiques”.

L’Albert no ha estat sol en aquesta aventura. L’han acompanyat i ajudat en Francesc Tomàs, assessor del bloc, músic i professor de l’Aula Tradicional de Salt, la mestra Anna Vila o en Joan Arnau (topògraf jubilat de Les Planes d’Hostoles). Ha tingut també les aportacions inestimables de fons personals i d’entitats, com l’escola del Far d’Empordà, el Museu de l’Anxova i la Sal de l’Escala, i les gravacions fetes pel banyolí Anton Prat a la Garrotxa a finals dels anys 60.

Però… com s’ho ha fet per aconseguir tants enregistraments (de moment un total de 326) repartits per tota la província? L’Albert recalca que “la feina més important és la de contactar amb la persona.

Se li ha de mostrar confiança des de bon principi, perquè molts d’ells els fa vergonya cantar, tot assegurant que no són professionals. Abans, es cantava cuinant, treballant, pel carrer, al safareig… tot això s’ha anat perdent. Ha quedat reduït a l’àmbit privat de casa o en espectacles públics. Les cançons que em transmeten han acompanyat molts aspectes de la seva vida (matances del porc, feines del camp, nadals, festes

34 populars, jocs diversos…). Em diu que moltes vegades has de quedar més d’un dia amb aquella persona i reconeix que quan més grans són més li serveixen com a testimonis directes d’aquesta cultura popular perquè “han estat menys influenciats per la cultura més global, els mass media, la televisió…” Un cop obté la gravació, transcriu la cançó i en busca referències en diversos cançoners que estan penjats a internet. Una de les seves bíblies particulara, però, és el Romancero catalán. Canciones tradicionales de Milà i Fontanals. És en el moment d’escriure les observacions quan se n’adona de les variants d’una mateixa cançó. I això és el que realment el fascina d’aquesta feina: “Estem acostumats que totes les cançons han de tenir un original i que tot el que surt d’aquest ja no hi donem importància.

De la cançó tradicional no se’n coneix l’origen, per tant, tu no pots dir que una persona no la canta bé. No hi ha una versió original, però sí unes de més conegudes que les altres.

Durant una època es van agafar les versions que arribaven al compositor. Aquest l’arranjava per cor i la difonia. I aquella era la versió que esdevenia famosa. Amb tota aquesta feina he après a no desprestigiar versions. Cada cantaire fa la seva versió. Tu no en pots menystenir cap.”

evidentment, també formen part d’aquesta tradició musical oral catalana.

I acabo amb les paraules d’Alan Lomax a Appel for Cultural Equity, que l’Albert ha escollit per encapçalar la introducció del seu bloc que us aconsello, enèrgicament, que visiteu i col·laboreu si podeu (www.musicadelsavis.cat) “Totes les cultures necessiten la part que els correspon als mitjans de comunicació. Quan la gent de les tribus o del camp escolten o veuen les seves tradicions en els mitjans de comunicació de masses, projectats amb l’autoritat que generalment es reserva als grans centres urbans, i quan veuen com aquestes tradicions s’ensenyen als seus propis fills, succeeix quelcom màgic. Comproven que les seves formes d’expressió són tan bones com les dels altres i, si tenen les mateixes possibilitats de comunicació, continuaran mantenint-les.”

Mia Figueras Em fa adonar que en el bloc no hi ha partitures.

Afirma que “en els enregistraments hi ha la melodia, la lletra de la cançó i l’emoció, que no apareix a la partitura”.

Segons ell, alguns mestres i professors més acadèmics no ho entenen, però afirma que la seva manera d’ensenyar als nens és a partir de la tradició oral, de manera espontània com s’havia fet sempre.

El que fa ell adoptant aquesta actitud és reivindicar una manera d’ensenyar música. De fet, jo que no hi entenc gens de música, m’adono que m’està parlant d’una manera d’humanitzar la música, de treure-la dels “encotillaments” més acadèmics.

M’adono que mentre m’explica tot això li brillen els ulls. Li agrada el que fa. Molt. Aquesta reivindicació del patrimoni oral català a través del bloc li ha robat moltes hores. Però està convençut que pot ser una manera per a transmetre-ho a les noves generacions.

De fet, ja té dos projectes futurs en ment: trobar algun grup de música que es dediqui a versionar algunes d’aquestes cançons populars; i qui sap si organitzar algun festival de música popular. L’Albert no para.

I acabem la conversa amb una mini sessió fotogràfica.

Ell es dirigeix al seu despatx (ple de llibres, CD´s i alguns instruments musicals) i al cap d’un moment apareix amb unes revistes de cuplets catalans. Un gran tresor dels anys 20 i 30, d’aquelles cançons “picantones” que es cantaven al Paral·lel i que,

laboratori ar t ístic del Brugulat

Institut Josep Brugulat Ctra Figueroles, 19 17820 Banyoles 972 57 14 31

Aquests són uns quants companys de l’institut que tenen noms que provenen del grec i del llatí. Saps qui són? Saps què signifiquen els seus noms? Fixa’t en les fotos i en el significat dels seus noms i digues com es diuen.

Pagès

Pau

Solitari

Grega

Blanca

Petit/a

Lluminós

Home

Llorer

Protector

Del déu Mart, déu de la guerra

Neta i pura

Guardià

Bosc/selva

Nascut a Hadria (Venècia)

Omple aquests mots encreuats amb mots catalans que provenen del grec. Llegeix bé la definició i segur que l’encertaràs.

1

5 7

11 9 3

2

14 8

10

4

6 12 13

1. Aparell per Lloc on es guarden llibres.

2. mesurar el temps.

3. Assignatura nova al batxillerat que ens transmet l’ interès per la saviesa.

4. Ciència que estudia l’univers 5. Persona que perd temporalment la veu 6. Lloc on viuen diverses espècies d’animals.

7. Lloc on es pot comprar tot allò que ens pot curar.

8. Espectacle en el qual parla una única persona.

9. Lloc on es practiquen diversos esports.

10. Organisme viu, molt i molt petit.

11. Mamífer gran, de pell grisa, que viu al riu.

12. Sistema polític en el qual governa el poble.

13. Assignatura en la qual s’estudia la superfície de la terra.

14. Por als llocs tancats.

36

Cataluf�?

Polac�?

Nyeg�?

Ad

Quill�?

Xarneg�?

Im

D

Negrat�?

Gavatx�?

Sudac�?

Institu� Josep Brugula� Ctr� Figuerole�, 19 17820 Banyole� Pl� d� �´Estany 972 57 14 31

Mor�?

Guir�?

Intolerànci�?